A Mallorca

diumenge, 29 de novembre del 2009

Per què l'ONU es fica en la Fundació s'Olivar? (1)

Abans d'assistir a l'Ajuntament de Palma, on es preveu -dilluns,30 de novembre de 2009- que s'aprovi una declaració institucional relacionada amb les investigacions que el Consell General de les Nacions Unides està realitzant sobre les activitats de la Fundació s'Olivar d'Estellencs al Congo i a Rwanda, he volgut recordar alguna de les fites remarcables en la trajectòria més recent d'aquesta entitat mallorquina.

Només si ens fixam en les activitats desplegades enguany mateix, ja ens podem fer a la idea del que representa i comporta una entitat tan lluitadora com aquesta, en la defensa dels drets humans a l'Àfrica dels Grans Llacs.

El mes de febrer de 2009 Aina Calafat i Manel Gomàriz es fan presents a Brussel·les, on participen com a membres de l'associació Drets Humans de Mallorca en la manifestació - carnaval a favor de la justícia i el diàleg a Rwanda.

Els motius d’aquesta manifestació – carnaval no són altres que reclamar a les autoritats de la Unió Europea que executin els mandats d’arrest internacional dictats per jurisdiccions independents sense discriminació; que donin suport al procés de diàleg interwandès, per prevenir conflictes nous a l’Àfrica Central; i que contribueixin a crear la Comissió Veritat i Reconciliació, per una coexistència pacífica entre tots els sectors que componen la societat rwandesa.


El motiu primordial de totes aquestes actuacions ve causat pel fet que l'Audiència Nacional Espanyola ha decidit processar militars de Rwanda a petició d'entitats d'aquí: Drets Humans de Mallorca i Fundació s'Olivar d’Estellencs, que es varen querellar contra el genocidi rwandès.

Aleshores són més de cinc-centes les persones que reclamen a Brussel·les Justícia. També per a casos tan sagnants com el de la cooperant catalana Flors Sirera assassinada presumptament per 7 militars rwandesos.

A Brussel·les rwandesos i mallorquins s'uneixen per reclamar justícia internacional.

Els mitjans de comunicació se'n fan ressò. En entrevista publicada al Diari de Balears, el president de la Fundació s'Olivar d'Estellencs, Joan Carrero Saralegui, afirma que en un món globalitzat cal que la Justícia també es globalitzi i que, per això mateix, esdevé possible el procés contra 40 militars rwandesos.

Aquella acció realitzada el mes de febrer de 2009 rep el suport del Consell de Mallorca a través de la seva presidenta Francina Armengol i del president del Fons Mallorquí de Solidaritat, Joan Font; i també el d'altres personalitats de l'àmbit local, com és el cas de Miquel A. Llauger, o Narcís Genís

Drets Humans de Mallorca i la Fundació s'Olivar d'Estellencs, que impulsen el Fòrum Internacional per la Veritat i la Justícia a l'Àfrica dels Grans Llacs, fan públiques les dades referides als màxims responsables militars rwandesos i les imputacions que se'ls fan en delictes de
  • genocidi,
  • lesa humanitat,
  • crims de guerra,
  • integració en organització terrorista,
  • actes terroristes,
  • atacs contra camps de refugiats,
  • incineració massiva de cossos humans,
  • pillatge de béns,
  • pillatge de recursos naturals,
  • assassinats de cooperants espanyols,
  • matances sistemàtiques,
  • etc.
Un jutge espanyol Fernando Andreu ha volgut prendre les messions en aquesta tasca de perseguir fins al finals els genocides. I, des d'Espanya inculpa 40 militars de Rwanda per cometre genocidi, on s'inclou també la mort d'un capellà de Navata, el pare Joaquim Vallmajó, i la cooperant de Manresa, Flors Sirera.

En aquesta denúncia, s'hi han implicat nombroses personalitats d'arreu del món. La congresista nordamericana Cynthia McKinney n'és una de les que més intensament hi ha treballat. Com també ho ha fet Adolfo Pérez Esquivel, Premi Nobel de la Pau...

Davant requeriments de l'ONU, una entitat mallorquina rep suports institucionals

Davant el greu requeriment que ha fet l'ONU, demanant explicacions sobre el possible finançament d'una guerrilla africana per part de la Fundació s'Olivar d'Estellencs, aquesta entitat mallorquina ha rebut el suport explícit i oficial de totes les institucions públiques (Parlament de les Illes Balears, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma) que li reconeixen el seu caràcter pacifista, i també d'altres d'instàncies internacionals...

En escrit publicat en aquest blog el president de la Fundació, Joan Carrero Saralegui, explica fil per randa la connivència de l'Organització de Nacions Unides amb les xarxes mafioses que volen controlar les grans riqueses existents a la regió del Congo.
Fins al punt que s'està considerant la presentació formal d'una querella contra l'ONU pel genocidi de Rwanda

Si a això s'afegeix que, juntament amb Drets Humans de Mallorca, la Fundació s'Olivar és una de les entitats mallorquines que ha promogut el Diàleg Intrarwandès entre diverses plataformes constituïdes per hutu, tutsi i twa, celebrat a Palma el mes de maig de 2009.

I que representants de totes dues entitats mallorquines ja havien viatjat el mes de gener anterior a la República Democràtica del Congo, fent part d'una delegació balear convidada pel Govern d'aquell país africà, amb la finalitat de denunciar-hi els atacs injustificats que rep d'altres estats veïns...

I que, a més a més, és una de les poques entitats de l'exterior que dóna suport explícit a la candidata rwandesa a la Presidència de la República, Ingabire Umuhoza.

I que, sobretot, ha aconseguit que els Tribunals espanyols, actuant en aplicació del principi de justícia universal, prenguessin l'any 2008 la decisió de lliurar ordres d'arrest internacional contra 40 alts responsables de la cúpula política militar de la Armée Patriotique Rwandaise 2 / Front Patriotique Rwandais (APR/FPR) per la seva suposada responsabilitat en els crims de genocidi, crims contra la humanitat, crims de guerra i terrorisme, entre d’altres, comesos a Rwanda i la República Democràtica del Congo (abans Zaire) entre 1990 i 2002,

HOM POT PENSAR COM A LÒGIC QUE HI HAGI QUI ESTIGUI DISPOSAT A IMPEDIR, DE TOTES TOTES, QUE RES DE TOT AIXÒ ARRIBI A REEIXIR COM CAL...

dissabte, 28 de novembre del 2009

Sopar anual d'associacions veïnals de Palma

La nit de dissabte, 28 de novembre, el restaurant Hipòdrom de Son Pardo ha arreplegat un grapat de centenars de representants d'associacions veïnals de Palma, seguint la convocatòria feta per la Federació d'Associacions de Veïns de Palma.
S'hi ha repartit el núm. 1 de la revista El correu des Raval, que en reprèn l'edició, commemorant els 30 anys de democràcia i associacionisme.
S'hi ha servit un suculent bufet per sopar, després que la vicepresidenta de la FAAVV, Llum Esteva, n'hagi fet l'obertura i presentació.
Tot seguit s'hi ha lliurat la corresponent placa commemorativa de la creació d'entitats veïnals diverses, els representants de les quals s'han pogut adreçar a la concurrència.
Finalment, s'ha conclòs la trobada amb POESICA, un acte deliciosament protagonitzat pel rapsode Miquel Monserrat i musicat per Joan Gayà, que han ofert un recull de poemes de l’Escola Mallorquina, coronats per “Lo Pi de Formentor” de mossèn Miquel Costa i Llobera.

Sempre resulta emotiu, alhora que engrescador, trobar-se tanta gent que ha fet tanta feina durant tant de temps perquè la ciutat de Palma s'aixequi així com vol i desitja la ciutadania que hi resideix...

Manifest conjunt contra la corrupció

Tretze entitats mallorquines denuncien públicament la situació actual generada per la proliferació de casos de mala praxi a les institucions públiques, segons fa públic Diari de Balears.
Segons el president de Justícia i Pau, Carmel Bonnín, "la democràcia va tornant menys participativa i més corcada per dins."
Les tretze entitats signants del document critiquen la gestió pública dels pol´tics i que només actuen moguts pels seus interessos.
Demanen als partits transparència econòmica, autocrítica, imparcialitat i fermesa, a més de la recuperació urgent del sentit ètic.

Anima i reconforta veure que una entitat mallorquina com Justícia i Pau fa públic un Manifest conjunt contra la corrupció, signat per tretze entitats que denuncien la situació actual marcada per la proliferació de mala praxi a les institucions!

Llàstima que no s'hi esmentin votants i funcionaris que l'haguessin poguda impedir...

dijous, 26 de novembre del 2009

La mar de llengües... a Santa Eulària

Del 17 de novembre fins al 10 de desembre de 2009 roman instal·lada a la Sala d'Exposicions de l'Ajuntament de Santa Eulària des Riu (carrer de Sant Jaume, 72 baixos) l'exposició itinerant "La mar de llengües. Parlar a la Mediterrània" que hi ha muntat Linguamón - Casa de les Llengües, amb la col·laboració de l'Institut d'Estudis Eivissencs, la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Santa Eulària i la Direcció General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears

La mar de llengües... a Santa Eulària! from Cil Buele on Vimeo.

En visita realitzada al recinte, i servint-me també d'altres fotografies d'altra gent, n'he fet aquest muntatge que dóna una idea del que és i comporta una exposició d'aquestes característiques en un municipi eivissenc.

Després que ja ha estat muntada a Palma (desembre 2008), a Maó (octubre 2009), i abans que arribi a Formenera (desembre 2009).

Davant l'ONU que desvarieja

Institucions de les Illes Balears, que han finançat activitats de la Fundació s'Olivar a l'Àfrica Central han rebut requeriments per part del Grup d'Experts creats pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides -per investigar els grups armats que operen en aquella regió-, mitjançant els quals s'investiguen les activitats de la Fundació s'Olivar per sospites de col·laboració amb aquests grups armats.

Alegra i reconforta una mica constatar que dimarts, 24 de novembre de 2009, el Parlament de les Illes Balears, en sessió plenària, aprovava una Declaració institucional relacionada amb les investigacions que el Consell General de les Nacions Unides ha realitzat sobre les activitats de l'entitat mallorquina Fundació s'Olivar al Congo i Rwanda.

Suports institucionals a la Fundació s'Olivar d'Estellencs from Cil Buele on Vimeo.

Amb això, el Parlament de les Illes Balears manifesta públicament el seu suport a la Fundació s'Olivar pel seu treball a favor de la pau i la reconciliació en la regió dels Grans Llacs africans.

Reconeix que la Fundació s'Olivar des de fa molts d'anys realitza tasques en defensa de la pau, la justícia i la solidaritat, sempre aplicant els principis pacifistes i no violents que inspiren el seu ideari. El suport a grups armats és contrari als seus ideals i a la seva llarga trajectòria.

El Parlament de les Illes Balears acorda comunicar aquest acord al Consell de Seguretat de les Nacions Unides i notificar aquest acord al Ministeri d'Afers Exteriors del Govern espanyol.

Si alguna cosa he après, al llarg del meu extens peregrinar per àmbits de l'anomenat Tercer Món, és que “els déus dels senyors no són iguals als nostres...” -com descriu gràficament l'escriptor i antropòleg peruà, d'Andahuaylas, José María Arguedas, a la seva novel·la “Todas las sangres” (1964).

No és ben bé el mateix el món dels rics i el món dels pobres!

Una cosa és la tasca intensa, sense afany de lucre, voluntària, despresa, compromesa, abnegada que desplega la gent que s'hi atansa amb ganes de donar-hi una mà generosa i amiga...

I una altra cosa, molt distinta, és la tasca còmoda, molt ben pagada econòmicament, preceptiva, interessada, despreocupada, luxosa i malgastadora d'aquella gent aprofitada que, pertanyent a instàncies tan altes, com poden ser l'ONU i organismes o institucions que se'n deriven, es limiten a “complir amb la seva missió”, massa sovint, d'una forma molt poc exemplar!

Per això, davant d'aquesta declaració institucional parlamentària, em reiter en allò que vaig escriure un dia en un dels meus blogs:

“Em sembla que aquesta nova gosadia de Joan Carrero, proposant de querellar-se contra l'ONU pel genocidi de Rwanda, l'enfronta davídicament a un Goliat de proporcions gegantines. Però també sé que, com a bon foner balear, té a les mans les cinc pedres, amb capacitat de ferir-lo de mort a la primera, tomar-lo a terra, desarmar-lo, tallar-li el cap i guanyar-hi la batalla.”

Serà de veure com acaba aquesta lluita desigual!
Sembla mentida que, a mida que avançam en la història de la Humanitat, continuam trobant-nos amb “realitats que no es poden ni tocar”...

Fins que topen amb qualcú, de fusta lluitadora, com aquest pacifista incombustible, de nom Joan Carrero Saralegui, que somnia en un món nou on arribi a implantar-se la Justícia i la Veritat, i s'hi afanya indefectiblement a lluitar-hi entossudit.

Salut, coratge i resistència!

diumenge, 22 de novembre del 2009

Xarxa mafiosa internacional vol controlar Àfrica Central

En compartir plenament el que escriu Juan Carrero Saralegui, president de la Fundació s´Olivar i del Fòrum internacional per a la Veritat i la Justícia a l'Àfrica dels Grans Llacs, no puc deixar de reproduir-ne el contengut:

Una gran xarxa mafiosa internacional avança en el seu projecte de controlar Àfrica Central. Amb un aliat molt poderós: la ignorància immensa del món dels nostres dies en relació amb allò que passa a l'Àfrica negra.

Existeix en algun lloc del món una màfia capaç d'organitzar, en un país petit que té les mides semblants de Catalunya, un exèrcit regional poderós de quasi 150.000 homes (entre forces regulars i mílicies no reconegudes), un exèrcit les tropes del qual superen numèricament molts dels exèrcits de països rellevants, i d'utilitzar-les com un veritable exèrcit de matons per aconseguir-ne els objectius ambiciosos?

O de servir-se de l'ONU per als seus jocs diplomàtics i de covertir en gendarmes propis missions de pau excelses, de fins a 20.000 cascs blaus?

O d'infiltrar administracions com la dels EUA per dur a terme projectes del màxim nivell polític i econòmc internacional, projectes que es presenten com a grans operacions al servei de la pau?

O d'encobrir moltaldats de més de 8.000.000 de víctimes, aconseguint que, pràcticament, els grans mitjans de comunicació només tractin aquesta realitat de forma tangencial?

O d'aconseguir que Interpol deixi d'actuar com li pertoca i no executi les ordres d'arrestament pels més greus i massius crims comesos en aquesta darrera meitat del segle?

O d'aconseguir que un país europeu potent, com és Espanya, no s'atreveixi a perseguir els assassins de 9 ciutadans seus heroics i exemplars?

Avui dia només hi ha una màfia o xarxa mafiosa que n'és capaç: la que, des de fa dues dècades, s'ha proposat com a objectiu controlar els recursos immensos de l'Àfrica Central i que utilitza, per això, la petita, però militarment poderosa, Rwanda. I en certa mesura també Uganda.
Aquesta xarxa compta amb un aliat molt poderós: la gran ignorància del món nostre en relació amb allò que passa a l'Àfrica negra.
La Fundació s'Olivar denuncia públicament que l'ONU n'ha iniciat una investigació per esbrinar si aquesta entitat mallorquina ha finançat la guerrila de l'FDLR, com afirma el Grup d'experts constituït per investigar el finançament d'aquesta guerrilla que opera a l'est del Congo.
S'ha iniciat aquesta indagació a partir de testimonis que fan part del conegut sindicat de delators professionals al servei del Front Patriòtic Rwandès (FPR). El fet que es recorri de bon començament a testimonis falsos sembla indicar que, com acostuma a fer l'FPR, el dictamen ja està decidit per endavant.
Es tracta de delictes evidents de calúmnies i coacció contra el principal demandant en una querella que implica la mateixa ONU.
Són fets que s'assemblen a altres que se senten assetjats per l'ONU, precisament per haver-ne denunciat les complicitats, d'aquesta mateixa ONU. Li ha passat així, per exemple, a Florence Hartmann, l'antiga portaveu de la fiscal en cap dels Tribunals Penals Internacionals per a Jugoslàvia i Rwanda, després de publicar-ne el llibre subtitulat “Les guerres secretes de la política i de la justícia internacionals”.

Però, a més d'aquesta campanya de desprestigi de la nostra Fundació, aquests dies estan passant esdeveniments molt més greus:

1. Sembla que s'ha desplegat una nova ofensiva de Rwanda a l'est del Congo. En aquesta ocasió, no es tracta de cap invasió militar visible, sinó d'una encoberta, però no manco efectiva, infiltració massiva, amb assassinats selectius de líders autòctons i d'altres moltes actuacions.

2. Fa pocs dies, en una entrevista publicada a París Match, el ministre belga d'Exteriors, Ives Leterme, manifestava públicament l'impacte que li havia produït la descarada proposta d'un dirigent africà que li demanava que l'ajudàs a detenir i fins i tot a assassinar els dissidents del seu país que viuen a Bèlgica.

3. La dona del secretari general de la coalició FDU-Inkingi, la líder de la qual, Victoire Umuhoza, es presenta com a candidata a la Presidència de Rwanda el mes d'agost de 2010, acaba de sofrir un atemptat brutal. A més dels traumatismes greus, va ser enverinada (una pràctica freqüent i secular en l'àmbit aristrocràtic tutsi, en la qual són especialistes). Es troba en estat greu i amnèsica, no reconeix la seva família.

4. Aquest atemptat s'ha d'afegir a altres ingualment greus: el que ha patit un testimoni de la nostra querella, Cristophe Hakizabera; l'enverinament d'un altre company africà el nom del qual mantenim dins l'anonimat, etc.
Aquest darrer, que ja ha superat el seu estat de gravetat perquè va poder ser tractat amb un antídot, també està investigat ara per un representant congolès del Grup de 5 experts de l'ONU. En una entrevista recent, l'amenaçà, entre d'altres assumptes, amb el fet de tenir proves que demostren que els “50.000 € que li havia enviat Juan Carrero havien estat desviats per ell cap a la compra d'armes per a les FDLR”.
Després d'escoltar-lo pacientment, el nostre company li va respondre tranquil·lament: “Vostès tenen un petit problema. Aquest projecte de 50.000 € per a una casa d'acollida de nines violades i prostituïdes, no arribà a ser aprovat pel Govern de les Illes Balears, per la qual cosa no som capaç d'entendre com han pogut haver estat desviats uns 50.000 € que mai no varen ser concedits”.
Seria molt llarg d'explicar l'alt grau de desvergonya o de desconeixement i nyarro amb què actuà aquest representant congolès del grup d'experts de l'ONU.

A tots aquests fronts s'hi ha d'afegir el diplomàtic. Aquí és on s'ha d'emmarcar el viatge recent del secretari d'Estat d'Exteriors, Ángel Losada, a Rwanda i la venguda propera del ministre de Justícia rwandès a Espanya, on “s'ha d'encarregar de demostrar clarament com les acusacions del jutge Miralles tenen motivacions polítiques.”
Sabem que el Govern espanyol està rebent, en aquest conflicte, pressions i xantatges tan greus com les que rep en el cas de l'Alakrana, encara que molt manco mediàtiques, com ocorre sempre en aquest conflicte enorme.
Sabem que, gràcies a les cessions protagonitzades pel senyor Losada, s'ha desbloquejat la greu i injusta condemna del cònsul honorari a Kigali, Luis Dueñas, l'estat de salut del qual a la presó era preocupant. Ens alegram per ell i per la seva família. Mai no actuarem amb la vilesa d'aquells que s'estan aprofitant del segrest de l'Alakrana per atacar el Govern socialista. Però estam obligats moralment a recordar-li les esperances que milions de rwandesos i congolesos avasallats han depositat en aquesta querella.
Tota aquesta ofensiva criminal del Govern de l'FPR respon a diversos desafiaments que es plantegen actualment. Els més alts responsbles de l'FPR, a més de proporcionar un gran exèrcit regional, són els subtractants en la rapinya dels grans recursos naturals del Congo.
I l'ONU torna a ser un instrument, com ho fou fa dècades al moment de l'assassinat de Patrice Lumumba.

La Fundació s'Olivar és assetjada per jugar un paper actiu en aquests desafiaments rellevants:

1. L'Ordre internacional d'arrest contra 40 presumptes grans criminals que formen part de la cúpula del seu govern: una Ordre que és conseqüència de la querella interposada pel Fòrum que la Fundació va promoure.

2. El Diàleg Intrarwandès, organitzat per la Xarxa d'organitzacions que també encapçala la Fundació: diàleg en el qual es van integrant cada cop més tutsi que rebutgen el govern extremista tutsi de Kigali.

3. La candidatura de Victoire Umuhoza a la Presidència de Rwanda el mes d'agost de 2010: la Fundació és una de les comptades organitzacions que s'atreveix a donar suport, més moral que de qualsevol altra casta, a una alternativa democràtica al govern totalitari i criminal de l'FPR.

Per tot això, la Fundació s'Olivar fa una crida sentida a totes aquelles persones, organitzacions, institucions i mitjans de comunicació que encara senten alguna casta de rebel·lió interna davant l'increïble patiment dels pobles de Rwanda i del Congo, perque denunciïn aquests grans criminals i tots els seus encobridors i còmplices.

Alhora que acull amb satisfacció les paraules d'encoratjament que li tramet Adolfo Pérez Esquivel, Premi Nòbel de la Pau:

“Estimado Juan. Un abrazo de Paz y Bien.
Quiero expresarte toda la solidaridad y apoyo a tu compromiso y acción de la Fundación Olivar en bien de los pueblos. Aquellos que buscan la impunidad ejercerán resistencia frente a las denuncias de las masacres contra el pueblo del Congo.
Los largos años de compromiso junto a los pueblos testimonian de tu acción no-violenta. Mal pueden acusarte y acusar a quienes te acompañan de apoyar la lucha armada. Tu acción siempre fue a través de la Verdad y la Justicia.
Te deseo a ti y todos los que te acompañan mucha fuerza y esperanza y sepan que no están solos que muchas organizaciones están viendo la situación en el mundo.
La única forma de impedir que los crímenes de lesa humanidad continúen cometiéndose, es el derecho a la Justicia.
Fraternalmente
Adolfo Pérez Esquivel"


Juan Carrero Saralegui.
President de la Fundació s´Olivar i del Fòrum internacional per a la Veritat i la Justícia a l'Àfrica dels Grans Llacs

GENOCIDI TUTSI CONTRA LA POBLACIÓ HUTU AL BURUNDI (1972)


Vaig viure de prop els “esdeveniments” luctuosos i sagnants de l'any 1972 al Burundi. Comportaren la mort de milers de persones: rondinant el mig milió sobre una població de 6 milions, s'hi deia aleshores!
Trenta-set anys després, tot i haver canviat d'ambient i condició, no se m'han esborrat de la memòria les escenes cruentíssimes que vaig presenciar-hi en viu i en directe.
Des de la pèrdua sobtada del meu professor de kirundi, el hutu que m'ensenyava la llengua del país, de nom Lazaro; passant per la desaparició de catequistes de la parròquia, capellans de la diòcesi, monges de la contrada, metges del dispensari, representants polítics, soldats, mestres, estudiants, homes i dones senzills del meu entorn més immediat (tots hutu); vaig haver de presenciar directament la desaparició i la mort violenta de milers de persones, “pel simple fet de ser hutu”, a mans de tutsi enfurismats i enrabiats.
D'altres companys i companyes, sens dubte, poden haver viscut d'altres experiències, distintes. Jo n'he hagut de tastar aquesta, de tal manera que al llarg de la meva vida m'he sentit empès a haver-me d'identificar plenament amb els patiments i les lluites de l'ètnia més maltractada al Burundi: contra l'abusiva presència del tutsi prepotent.

Una data nefasta.- M'ha quedat marcada per sempre dins la memòria: el 29 d'abril de 1972 és l'inici d'una tragèdia sense límits, l'abast de la qual no sé si s'arribarà mai a valorar justament, com cal, amb més o manco encert.
Aquell 29 d'abril de 1972 em trobava a la missió catòlica de Bugenyuzi. Hi havia anat a passar el cap de setmana, com fèiem habitualment durant els mesos dedicats a estudiar el kirundi al Centre d'Estudis de la Llengua, a Muyange.

Dificultant la circulació d'un lloc a un altre, perquè no se sàpiga què passa.- Hi haguérem de romandre una quinzena de dies... El retorn al Centre d'Estudis, si més no, ens servia per veure una mica més de conjunt allò que realment passava arreu del país:
Un company suís, d'una missió situada a la riba del Tanganyika, havia enterrat moltíssims de morts (hutu) que els soldats (tutsi) havien deixat escampats per la contrada. Ho feia durant la nit, perquè no li deixaven fer-ho de dia.
D'altres companys italians: els soldats (tutsi) havien començat a disparar-ne les armes sobre la multitud, a la sortida de la missa dominical. Mentre la gent s'hi havia tancat en pany i clau, els soldats havien obligat tots els homes (hutu) a sortir de l'església, i sense cap casta d'explicació els havien afusellat allà mateix.
Un metge europeu havia pres la decisió de tornar-se'n a ca seva, després d'haver rescindit el contracte laboral amb instàncies sanitàries oficials: mentre feia una operació delicada a un dels pacients (hutu), s'havien fet presents dins el quiròfan un grup de soldats (tutsi) que n'havien enfonsat les armes al ventre d'aquell malalt anestesiat.
Altres companys parlaven d'haver ajudat la gent (hutu) a sortir cap a l'exterior: organitzant viatges a la frontera en camioneta, amb tot el risc que comportava haver de travessar camins, sempre amagats, dins la foscor de la nit.
Companyes sueques, que treballaven prop de la frontera amb Tanzània, havien presenciat que, un cop rescatades en helicòpter i tretes fora de la regió, aquell mateix helicòpter de les forces armades (tutsi) havia disparat indiscriminadament sobre la població “hutu”, fins que no hi havia quedat viu ningú.

Al Centre d'Estudis de Muyange: els fets luctuosos també tengueren conseqüències:
"El meu enemic acaba d'arribar" -havia dit Lazaro, l'ajudant del professor de kirundi-, després d'haver guaitat per la finestra, i haver-hi destriat qui acabava d'entrar al recinte. Alguns alumnes li recomanàvem que no se n'anàs. D'altres li suggerien que fugís. Ell, en Lazaro (hutu), ho tenia molt clar: "Si no me'n vaig amb ells (tutsi), faran matar la meva dona i els meus fills. Val més que mori jo tot sol. A reveure". La darrera paraula que li sentírem a dir en kirundi, l'idioma que estudiàvem aquella colla estrangera: “N'agasaga” - A reveure!

Tractament bestial previ a l'assassinat massiu.- Es veia cada cada cop més clar que la repressió s'adreçava cap a un sector concret de la gent d'aquell país: els membres més destacats de l'ètnia "hutu". Això em va quedar més aclarit encara, quan vaig davallar a la capital, Bujumbura, tres setmanes després, dia 17 de maig de l'any 1972.
Tot succeí en pocs minuts. A les dependències del Govern Civil, on havíem anat a cercar el “laissez passer”, que ens permetia de circular per les carreteres del país, hi arribà un camió carregat de soldats armats (tutsi). En davallaren un bon grapat furiosament. Carregaren de manera renouera i disciplinada les armes que portaven. Es disposaven a fer fugir d'aquell redol tota la gent que s'hi trobava.
D'una de les cambres de l'edifici començaren a sortir dues llargues files d'homes (hutu), amb els braços alçats, en senyal d'estar retuts. Havien estat tupats, assotats i maltractats fins a l'extrem. Plens de sang i de cops per tot el cos.
Obligats a passar pel mig dels soldats, se'ls féu pujar dalt del camió. L'escena no podia ser més inhumana. Els primers que hi havien pujat, dalt del camió, eren obligats pels soldats a ajaure's panxa a terra amb els braços a l'esquena. Alguns s'hi havien prestat decididament, conscients que era el darrer que feien en la vida. D'altres hi oferien certa resistència, sabent que anaven directament cap a la mort.
A altres, se'ls podia sentir dir, en veu ben alta i amb llàgrimes com a punys, la salutació més popular arreu d'aquell país "amahoro, amahoro" - que vol dir "pau, pau" -, mentre anaven pujant, aquí caic aquí m'aixec, dalt del camió.
Un cop el trespol d'aquell camió quedà ple d'homes ajaguts, amb els braços a l'esquena, s'hi anà col·locant una altra teringa d'altres homes al damunt. I damunt del segon, un tercer. I damunt del tercer, un quart, fins que ja no n'hi caberen més. En darrer lloc, pujaren els soldats que s'hi col·locaren drets, damunt les espatlles dels homes ajaguts, apuntant-los amb les seves baionetes.
Un pla ferest s'hi estava desplegant adreçat a exterminar del tot l'élite "hutu", emprant tots els mitjans que fossin a l'abast dels militars. Amb l'anomenat Pla “Simbananiye”, els soldats "batutsi" cercaven "bahutu" i els mataven; a la capital, Bujumbura, i a la resta del país, fins “aconseguir igualar-ne quantiativament les dues ètnies”!

D'altres casos concrets:
Un missioner que s'adreçava en moto cap a l'interior del país, es topà amb uns soldats que, amb la metralleta a la mà, li havien fet senya que no s'aturàs i seguís cap endavant sense parar-se. Pocs metres més enllà, havia pogut sentir el renou d'uns trets. El carregament humà sencer havia estat afusellat allà mateix. Eren bahutu.
Unes al·lotes estudiants en una escola de Bujumbura, de l'ètnia dels "bahutu", havien estat obligades per uns estudiants "batutsi" a despullar-se davant seu en una de les sales d'aquell centre. Mentre unes eren violades brutalment, les altres anaven rebent corrents elèctrics pels pits i parts més sensibles del seu cos fins a la mort.
Als col·legis superiors i a la Universitat, els estudiants "batutsi" podien fer el que volguessin amb els estudiants "bahutu". Ningú no els podia dir res. A un li varen traure els ulls, a un l'altre li arrabassaren els testicles. Les ganivetades estaven a l'ordre del dia i de la nit.
La religiosa negra (hutu), l'infermera que havia tengut cura d'un missioner tot el temps que havia romàs ingressat a l'hospital de Gitega, va ser també assassinada. Deien que pel fet d’estar al corrent de tot quant passava en aquell país.
Una altra monja negra (hutu) d'un convent proper al Centre d'Estudis de Muyange, havia desaparegut i ningú no n'havia tornat a saber res més, d'ella.
De capellans negres, "hutu", en passaren molts a l'altre món. Mai no he pogut oblidar-me d'aquell poeta i escriptor, de gran intel·ligència i saviesa, que havia estudiat teologia a Roma, molt procliu a la implantació de noves formes d'evangelitzar Burundi: l'Abbé Mikaeli Kayoya...

Trenta-set anys i mig després, crec estar en condicions de poder-ne extraure algunes conclusions més o manco raonades:

  • Mai no he tengut res en contra de la gent senzilla de l'ètnia dels batutsi. Sempre he volgut mantenir-hi molt bones relacions. He valorat, emperò, com a rebutjable totalment la prepotència tutsi del comportament governamental, polític i militar.
  • A diferència dels segles XIX-XX, en què l'Àfrica negra roman dins les mans blanques d'una Europa central i meridional, amb ànsies d'esdevenir-hi potència colonial, unes altres maneres noves de colonització i dominació, en aquest cas anglosaxona, s'estan imposant damunt l'Àfrica negra del segle XXI, el segle de la globalització.
  • Països com Alemanya, Bèlgica, Espanya, Estats Units, França, Itàlia, Portugal, Regne Unit, Unió Soviètica, Xina... que miren de fer-se seu el continent africà durant els segles XIX i XX, van quedant-hi arraconats (no totalment) i van restant substituïts (cada cop més intensament) per Nordamèrica i Gran Bretanya de manera progressiva.
    No tant pels governs d'aquestes potències, -que no deixen de ser meres titelles en mans més poderoses-, com sobretot per part dels lobbis d'actuació mundial cada cop més influents.
  • Per què no he d'arribar a concloure, precisament, que són aquests lobbis dels grans negocis mundials anglosaxons els que utilitzen la prepotència tutsi contra la població hutu, amb la finalitat de facilitar-se'n una presència molt més còmoda en una regió tan farcida de recursos naturals?
  • Com el Congo, Rwanda, Burundi, la regió dels Grans Llacs africans... no hi ha cap altra regió semblant damunt del Planeta! L'any 1972 ja hi vaig conèixer enginyers de l'ONU que hi feien prospeccions, encaminades a trobar-hi materials qualificats de “singulars”... Dins el terme parroquial on treballava...



    Cecili Buele i Ramis
    Mallorca, 22 de novembre de 2009, Festa de Santa Cecília, patrona de la Música

    dijous, 19 de novembre del 2009

    A favor de la sahrauïna AMINATTOU HAIDAR, a Palma

    Dimecres, 18 de novembre, a les 19 hores, l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears i Escola en Pau, convocaven a una concentració cívica a Palma, a favor de la sahrauïna AMINATTOU HAIDAR que ha iniciat una vaga de fam en defensa del seu dret a tornar al seu país, el Sàhara Occidental, ocupat militarment pel Govern marroquí...

    dimarts, 10 de novembre del 2009

    VIII Jornada de l'Opinió Catalana (3): l'opinió de persones expertes

    La VIII Jornada de l'Opinió Catalana feta enguany a Barcelona s'ha organitzat conjuntament amb l'Associació Catalana de Professionals (ACP), com a continuació de les jornades organitzades els últims anys en altres indrets de Catalunya, amb la finalitat d'afavorir la trobada de persones compromeses en una posada al dia del discurs catalanista.

    Com s'afirma a la carta de benvenguda, més enllà de les opinions condicionades per la pertinença a formacions polítiques, institucions i associacions, els participants tenen l'oportunitat d'expressar-hi el seu punt de vista personal amb tota llibertat: en diàleg lliure i amable entre gent compromesa amb el desenvolupament nacional del país.

    Els conferenciants hi fan sucoses aportacions, fruit de l'experiència assolida als seus àmbits d'actuació respectius:

    • Salvador Cardús i Ros (Terrassa, 1954), doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, n'és el degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia.
    • Ferran Soriano i Compte (Barcelona, 1967), empresari, president d'Spanair, llicenciat en Ciències Empresarials i MBA.
    • Santiago J. Castellà Surribas (Barcelona 1967), Llicenciat en Dret i doctor en Dret Internacional Públic per la Universitat de Barcelona, és vicerector de la Universitat Rovira i Virgili.
    • Josep Coll i Carbó (Torroella de Montgrí, 1957). Diplomat en Relacions Públiques per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Complutense de Madrid, és ambaixador de la Comissió Europea a Cap Verd.
    • Martí Estruch Axmacher (Lovaina, 1968), llicenciat en Filologia Anglogermànica per la Universitat Autònoma de Barcelona i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra, és el delegat de la Generalitat de Catalunya a Alemanya.
    • Antoni Dalmau i Ribalta (Igualada, 1951), llicenciat en Dret, professor de Català, ha estat regidor d'ajuntaments, president de la Diputació de Barcelona, diputat al Parlament de Catalunya, entre molts d'altres càrrecs exercits.
    • Saül Gordillo Bernárdez (Calella, 1972), periodista, director de l'Agència Catalana de Notícies (ACN), fundador del portal de blocs polítics en llengua catalana Poliblocs.
    • Jaume López, doctor en Ciències Polítiques i professor a la Universitat Pompeu Fabra, és el president de l'Associació Catalana de Professionals ACP
    • Fèlix Martí Ambel (Barcelona, 1938), fundador d'UNESCOCAT, expresident de l'Opinió Catalana
    • Joan Rigol i Roig (Torrelles de Llobregat, 1943), ex president del Parlament de Catalunya
    • Ernest Benach i Pascual (Reus, 1959), és el president del Parlament de Catalunya
    • Miquel Sellarès i Perelló (Barcelona, 1946), és el secretari general de l'Opinió Catalana
    • Muriel Casals Couturier (Avinyó, 1945), és la presidenta de l'Opinió Catalana

    Durant tota la Jornada les aportacions que hi fa aquesta gent experta queden enriquides amb les opinions que sorgeixen d'entre els assistents.

    Tot i coincidir amb altres esdeveniments significatius de caire catalanista, ultrapassen el centenar les persones que acudeixen a la cita, convocada per l'Opinió Catalana conjuntament amb l'Associació Catalana de Professionals ACP.

    dilluns, 9 de novembre del 2009

    VIII Jornada de l'Opinió Catalana (2): la veu de dos presidents del Parlament de Catalunya

    (Mesa presidencial de l'acte de cloenda )La vuitena Jornada de l'Opinió Catalana, celebrada el 7 de novembre a Barcelona, s'inicia amb la conferència inaugural que realitzen la presidenta de l'entitat Muriel Casals Couturier, doctora en Economia i professora del Departament d'Economia i Història Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona; l'expresident del Parlament, Joan Rigol i Roig, doctor en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya; i l'actual president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i Pascual.

    Com manifesta explícitament la doctora Casals, en presidir la conferència qui presideix l'entitat, l'acte d'inauguració de la Jornada situa tots els membres de l'entitat entre dos presidents del Parlament de Catalunya!

    Tots dos vénen a dir-hi i a expressar-hi què consideren “que es pot fer des de dins” de les institucions públiques democràtiques, per fer front als problemes que planteja avui la nostra societat, la societat catalana, la societat dels Països Catalans.

    D'altres conferenciants han de parlar sobre “què es pot fer des de fora de les institucions”, o també sobre “com construir el país en temps de globalització” o fins i tot si “cal una regeneració democràtica”.

    Els dos presidents parlamentaris catalans s'afanyen a exposar allò que consideren que es pot fer des de dins les institucions públiques.

    Joan Rigol, en situar la nostra societat catalana entre l'immediatisme, l'economicisme, l'individualisme i el passar-s'ho bé, reconeix que Catalunya té la capacitat de fer front als reptes del futur, si arriba a establir-se una complicitat entre institucions i societat civil.

    Diu que les institucions no poden convertir-se en trinxeres dels partits; i que no pot ser que cada telediari es converteixi en escola de deserció política...

    Afirma que la política no és només poder, sinó que cal credibilitat moral. I més en el cas de Catalunya que necessita compensar la seva manca de poder amb grans dosis de credibilitat política...

    Ernest Benach reconeix que estam travessant crisis diverses, que encara no s'han acabat. Vivim un moment difícil, complex, que reclama canvis. Canvis profunds. Amb les eines noves que ofereix la societat d'avui dia, amb les noves tecnologies de la informació i la comunicació, es pot contribuir a afavorir la participació social en la solució d'aquests problemes.

    Afirma que considera que ens trobam en un altre dels moments claus en la història de la humanitat i en la història de Catalunya. Tenint present que l'activitat en l'esfera pública i privada ja no té fronteres, que el segle XXI esdevé capaç de trencar fronteres, defensa la necessitat de fer reformes legislatives en profunditat i urgents; la necessitat d'elaborar un marc comú per a un codi ètic de bona conducta cívica.

    Creu que tot ha d'anar encaminat a enfortir la societat catalana, a enfrontar els problemes de la nostra societat actual. Acaba reivindicant la política:

    “La política és noble. I això no ho podem perdre mai de vista. La política és noble. Una altra cosa és que no es faci bé. Una altra cosa és que dins de la política hi hagi gent que faci que no sembli tan noble. Però la política, per definició, és noble.”

    Com a conclusió, la presidenta Casals apunta cap a la necessitat de treballar més intensament per una veritable regeneració moral generalitzada.

    Potser s'hi complementi així la proposta de l'independentisme generós que havia formulat moments abans el doctor Salvador Cardús

    Vídeo enregistrat

    diumenge, 8 de novembre del 2009

    VIII Jornada de l'Opinió Catalana (1): l'independentisme generós, de Cardús!

    La VIII Jornada de l'Opinió Catalana, amb el lema “De dins i de fora”, s'ha celebrat a Barcelona dissabte dia 7 de novembre.

    S'hi han fet presents més d'un centenar de persones d'arreu dels Països Catalans (Barcelona, Benissa-Alacant, Blanes, Buenos Aires, Castellar del Vallès, Cerdanyola del Vallès, El Perellonet-València, Hospitalet de Llobregat, Igualada, Lleida, Museros-València, Palma, Rubí, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Guíxols, Sant Fost de Campsentelles, Sant Pere de Torelló, Santa Eulàlia de Ronçana, Terrassa, Torroella de Montgrí, València, Valls, Vic, Vilafranca del Penedès...).

    Entre d'altres, a la primera taula rodona sobre “Què es pot fer des de fora de les institucions?” , hi ha participat el degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Salvador Cardús.

    En reconèixer que “El fracàs estatutari ha estat una gran sort per aquest país”, hi presenta el seu “Decàleg”, seguit d'un corol·lari:

    1. Fer l'esforç d'acabar amb la cultura de la resistència. Hi esdevé una eina vella
    2. Fer quelcom de popular, que aconsegueixi adhesions majoritàries
    3. Fer projectes inclusius, implícits sense apuntar cap a preses de consciència minoritàries
    4. Fer projectes rigorosos, sense ser puristes
    5. Rebutjar el pseudoindependentisme català espanyoldepenent
    6. Fer projectes per a la normalitat, sense nostàlgies d'excepcionalitat
    7. Fer projectes independents de qualsevol subvenció pública
    8. Vincular el patriotisme a l'interès, per la independència
    9. Elaborar projectes ben educats, sentimentalment i formalment
    10. Fer projectes que, sobretot, siguin fruit d'un pensament estratègic

    Corol·lari:
    ”El futur no el feim per a nosaltres mateixos. El feim per a uns altres. La construcció del futur té una dimensió extraordinàriament generosa. No ho feim per a nosaltres mateixos: cal impulsar un INDEPENDENTISME GENERÓS!”

    Vídeo. VIII Jornada

    divendres, 6 de novembre del 2009

    L'OJIPC rep més suport de Sabadell que de Mallorca...


    L'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, impulsada per l'entitat mallorquina Forum Musicae que presideix Magda González, ha estat guardonada recentment amb un dels Premis Caixa Sabadell 2009.

    Sorprèn i crida poderosament l'atenció que sigui precisament Caixa Sabadell, i no altres caixes molt més acostades a la Roqueta, la que atorgui més ajuts a una iniciativa cultural nascuda precisament a Mallorca...

    És clar que la singularitat d'aquesta iniciativa rau precisament en el fet que impulsa la creació i el manteniment d'una orquestra simfònica -interpretant música clàssica coneguda i difonent música clàssica poc reconeguda-, integrada per gent jove -no professional encara-, i que s'arreplega arreu dels Països Catalans -de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer-...

    D'altres enllaços interessants:

    1. Premi als sons dels Països Catalans. L’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, dirigida per Brotons, rep el guardó Caixa de Sabadell.- Diari de Balears
    2. La Orquestra de Intèrprets dels Països Catalans recibe el premio Caixa de Sabadell.- Última Hora
    3. Suport de Caixa Sabadell a l'entitat mallorquina Forum Musicae.- Nubulaya
    4. Premi Caixa Sabadell per a l'OJIPC.- Nubulaya
    5. Atorgament Premis Caixa Sabadell 2009.- Caixa Sabadell

    dimecres, 4 de novembre del 2009

    Suport de Caixa Sabadell a l'entitat mallorquina OJIPC

    Com ja s'havia anunciat amb anterioritat, dimecres, 4 de novembre de 2009 -aniversari de tants fets que marquen la nostra història contemporània (Tutankamon, UNESO, Azaña, Barack Obama...)- l'Obra Social Caixa Sabadell atorgà a l'entitat mallorquina Forum Musicae, impulsora i creadora de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) un dels seus premis anuals, corresponents a la temporada 2009.

    Mitjançant la signatura d'un conveni per part de Magda González, presidenta de l'entitat mallorquina Forum Musicae, Caixa Sabadell li atorgava una quantitat d'euros que serveixen d'ajut per a l'enregistrament i edició posterior del CD que l'OJIPC ha gravat amb els concerts d'enguany.

    No és aquesta la primera vegada que l'Obra Social Caixa Sabadell patrocina aquesta iniciativa singular que comporta la creació d'una orquestra simfònica integrada per joves d'entre 18 i 26 anys d'arreu dels Països Catalans.

    A l'enregistrament del I Volum de la col·lecció Compositors dels Països Catalans, editat l'any 2007, entre d'altres suports, hi figurava també l’Obra social Caixa Sabadell.

    Aleshores s'havia contribuït a difondre tres simfonies inèdites d'Enric Morera (Somni, Indíbil i Mandoni i Pàtria) que s'havien estrenat el 24 d'agost de l'any 2006 al concert de l'Abadia de Sant Miquel de Cuixà, en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu.
    També s'hi incloïen les obres que s'havien interpretat d'Eduard Toldrà (Camperola), Manuel Palau (Marxa burlesca) i Pau Casals (Sant Martí de Canigó).

    Gràcies a suports com aquest, l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans ha pogut arribar a celebrar enguany el seu cinquè aniversari. En un àmbit d'actuació cultural que, indubtablement, no resulta gaire fàcil en aquests temps que corren.

    Tant de bo que l'OJIPC -”el nostre exèrcit sonor”- pugui continuar fent el seu camí.
    La fita propera queda ben marcada i emmarcada al Palau de la Música Catalana, durant la primera quinzena del mes d'abril de 2010, amb un concert dirigit pel mestre Salvador Brotons i la participació de dos cors, un català i un basc.

    Cecili Buele

    dilluns, 2 de novembre del 2009

    Querella contra l'ONU pel genocidi de Rwanda!

    Seguint les notícies emeses per IB3, en bon dia de Difunts de 2009, veig que el Fòrum de la Veritat, que presideix el mallorquí Joan Carrero, estudia ampliar contra l’ONU una querella pel genocidi de Rwanda.

    No m'estranya! I crec que ja és ben hora que qualcú miri de posar-hi una mica de remei!

    Poques vegades es té l'oportunitat de veure més o manco de prop la presència de l'ONU al continent africà. No pot agradar gens ni mica!

    Per a mi, la primera vegada fou l'any 1972. A l'Àfrica negra, al Burundi. Tenc l'oportunitat de conèixer de prop un metge europeu que hi ha estat destinat per l'ONU, amb la finalitat de donar classes de medicina al personal d'un hospital... Se suposa que n'hi dóna qualcuna... Però tothom sap que no és precisament aquesta la dedicació primordial. Ben al contrari: bon xalet, bons cotxes, bones viandes, bons sous al país africà i als comptes personals europeus... amb alumnes violades... Què voleu que vos digui? Molt mala impressió!

    La segona vegada, allà mateix, amb un geòleg americà enviat per l'ONU. Hi ha de fer excavacions, a la recerca de matèries primeres que, segons s'hi diu, només es troben en aquell racó de l'Àfrica negra...

    No es pot dir que sigui un cas tan repugnant com el d'aquell metge nefast. Però sí que s'hi destrien luxosament també molts de recursos materials, econòmics i humans abocats, en una campanya que ves a saber tu per què serveix, en un indret farcit de misèria a totes bandes...

    La tercera vegada, més recent. Als campaments de refugiats del Sàhara. Membres de la MINURSO, que tenen l'encàrrec de vigilar l'alto al foc entre el Front Polisario i el Marroc. No fan la impressió de fer-hi aquesta feina amb ganes... Més tost sembla que hi són únicament pels doblers!

    Segur que no serà aquesta la primera vegada (ni probablement en sigui la darrera!) que es diu i reconeix que l'ONU necessita mà de metge!
    Que el malgastament de recursos està a l'ordre del dia.
    I que les missions encomanades, en tenir molt poc d'humanitàries, van adquirint grans dosis de “politiqueria oportunista”, sempre al servei de les cinc grans potències que conformen el Consell de Seguretat (mai més ben aplicada l'expressió, si hom atén al que comporta l'autoseguretat!): República Popular de Xina, França, Federació Russa, Regne Unit i Estats Units!

    Quina tropa d'intocables, que ho poden tocar tot!

    Se suposa que deu estar molt ben fet que l'ONU vulgui saber què es fa amb un grapat d'euros públics provinents d'una entitat mallorquina com el Fòrum Social de Mallorca... No en faltaria d'altra! Per això és entitat pública i per això els atorga: perquè se sàpiga què subvenciona!

    Sempre que el mateix zel -o fins i tot molt superior- s'apliqui també a saber què hi fan altres entitats i organismes públics que manegen d'altres quantitats astronòmiques, incomparablement superiors!

    Em sembla que aquesta nova gosadia de Joan Carrero, proposant de querellar-se contra l'ONU pel genocidi de Rwanda, l'enfronta davídicament a un Goliat de proporcions gegantines.

    Però també sé que, com a bon foner balear, té a les mans les cinc pedres, amb capacitat de ferir-lo de mort a la primera, tomar-lo a terra, desarmar-lo, tallar-li el cap i guanyar-hi la batalla.

    No deu ser cosa de "la misèria de ser rics"...

    “Noltros som els primers sorpresos de tota aquesta història -diuen membres del Fòrum-. Una vegada passat el primer tràngol, començam a veure alguna cosa clara: p. ex. “Matar al mensajero”. Com és possible que l’ONU vulgui ficar-se amb Forum Internacional per la Veritat, (Juan Carrero, i tots noltros) una ONG tan poca cosa? Senzillament perquè els fa pupa que hàgim aconseguit que l’Audiència Nacional hagi empaperat, reclamat i ordenat que es posi davant la justícia espanyola a 40 genocides ruandesos. Per tant, la tàctica és fer no-res, desacreditar Juan Carrero, i tots els que facin falta…”

    El senador Sampol y el activista Juan Carrero denuncian a la ONU.- Última Hora