A Mallorca

diumenge, 27 d’abril del 2014

"Gloses meves", presentades a Petra, amb Mateu Mates "Xurí"

Molt content d'haver presentat “Gloses meves” a la vila mallorquina de Petra, el Diumenge de l'Àngel, amb la col·laboració inesperada i sobtada del mestre glosador margalidà, Mateu Mates Ordinas “Xurí”!
Gràcies, amic, per haver-me donat una sorpresa tan gratificant! 


 No em digueu que no sigui un regal immens, el Dia del Llibre de 2014, haver tengut la gran sort de poder comptar, no solament amb la presència, sinó també amb la paraula enriquidora de qui, avui dia, deu ser el millor glosador d'arreu dels Països Catalans, el margalidà Mateu Mates Ordinas, “Xurí”. 
 
I, si això succeeix de manera sobtada i inesperada, al migdia del Diumenge de l'Àngel, a la plaça pública de la vila mallorquina de Petra, la més apropada de la vila d'Ariany -d'on conserv amb molt d'orgull la cama arianyera que em passà mumare, ACS-, això ja arriba a assolir per a mi uns nivells que superen els més sublims...
Gràcies, amic Mateu “Xurí”, per aquesta glosa teva tan magistral!

Bon dia a tots i a tu
i al teu llibre de gloses;
sempre que escriu qualcú
jo ho llegesc, com te suposes.

Un llibre de gloses és
un tresor molt personal
d'un glosador compromès
que esdevé universal.

Que cada llibre de mots
ha de servar sa memòria
individual, de tots,
i contar sa nostra història.

Per sa memòria perduda
de qui ha emmalaltit,
cada llibre és una ajuda
que torna a donar sentit.

Per a lluitar contra el drac
del poder i de la ignorància
per deixar-hi constància
del que a tots ens han llevat.

Quan un govern ens oculta
paraula, llengua i parlar,
el poble tot sol s'indulta
per seguir i per avançar.

Per escriure els seus versos
els seus mots i els sentiments,
per seguir estant immersos
dins els nostres pensaments.

Per tant que visca els teu mots
que ara tu mateix eleves,
dius al llibre “Gloses meves”
i són ses gloses de tots.

dilluns, 21 d’abril del 2014

Mesquida, davant l’home, davant Déu


El bon amic i company d'estudis eclesiàstics, l'artanenc SEBASTIÀ MESQUIDA I SUREDA, acaba d'ampliar l'embalum de les seves obres publicades.

Totes elles relacionades amb el fet religiós dins la humanitat dels nostres dies, en aquesta ocasió -com remarca al diari ARABalears el periodista Tomeu Canyelles- el títol que porta el llibre és ‘En nom de Déu? En nom de l’home?’

En la seva anterior obra, El Déu possible (2006), Sebastià Mesquida i Sureda (Artà, 1933) plantejava una profunda reflexió sobre el significat de la religió en el món actual.

Vuit anys després, torna a endinsar-se dins la matèria amb un nou llibre -editat, novament, per Lleonard Muntaner-, que té com a títol En nom de Déu? En nom de l’home? (2014).

Mesquida hi constata la distància existent entre l’Església i tot allò que succeeix a peu de carrer. “És clar que hi ha un distanciament lamentable. L’Església no és que hagi perdut contacte, és que, com a institució, mai no ha entrat de ple al carrer, allà on passen totes les coses. Ella tracta les coses des de la seva seu, des de la seva litúrgia, sense tenir en primer pla la història dels homes ni la manera en què aquests la viuen”, afirma.

L’autor, en el nou text, defensa que el dogmatisme, per si mateix, no té lloc ni dins del pla humà ni tampoc dins del religiós: “L’home demana els seus propis camins i entendre tot allò que pugui assumir, no ser empès, instrumentalitzat ni coaccionat per aquestes propostes dogmàtiques”.

La solució parteix, segons Mesquida, “d’una teologia lliure i universal, construïda a partir de diferents cultures i feta amb consciència del moment que es viu ara mateix. Cada església, cada moment històric i cada persona té la seva manera concreta d’entendre Déu”.
El punt de partida d’ En nom de Déu? En nom de l’home? és la relació entre ambdues figures i tot allò que comparteixen en comú. “Déu vol que l’home visqui i l’home vol viure. Per tant, creador i criatura tenen interessos comuns i fonamentals”, assenyala.

Estructurat al voltant de dues parts, en la primera s’analitza la situació actual, mentre que, en la segona, es proposen alternatives de millora.

Sense fer-hi referència, l’autor es mostra favorable al canvi representat dins de l’Església Catòlica pel papa Francesc. “Té un tarannà diferent, molt seu i acceptable. Un no sap cap on apunta exactament, però té manifestacions que demostren una major naturalitat davant les qüestions del nostre món i també una aproximació sincera cap als actuals problemes de l’home. Ara, no sé fins a quin punt l’Església pot assumir, o assumiria, tot això, perquè una cosa és el papa i una altra, la naturalesa de la institució”, assegura.

Premiat

El discurs de Mesquida queda reforçat fent una repassada de la seva trajectòria vital i professional. Guanyador en dues ocasions del premi Ciutat de Palma amb la biografia Ramon Llull, valor intemporal (1962) i l’assaig de caràcter social Els protagonistes (1976), compaginà la seva feina com a professor de teologia fonamental al Centre d’Estudis Teològics de Mallorca amb la de peó de neteja pública als carrers de Palma entre 1978 i 1993, fins a una jubilació forçosa per invalidesa. “En un moment donat, vaig cercar una feina senzilla on no pogués gaudir de cap privilegi, perquè la vida de la parròquia, per bé que anàs, no influïa gens en tot allò que succeïa al carrer: vaig comprendre que eren dos mons separats”.

divendres, 4 d’abril del 2014

"Gloses meves", presentades a sa Pobla



INTERVENCIÓ DE CIL BUELE
A SA CONGREGACIÓ – ESPAI JOVE
Sa Pobla, 4 d'abril de 2014

Qui ara vos parla, està en condicions de dir-vos que la seva vida adulta, quasi setantina, es pot dividir en TRES PARTS BEN DIFERENCIADES: com a creient catòlic, clergue, capellà, missioner, d'una banda; com a funcionari administratiu autonòmic, de l'altra; i com a polític i activista social d'esquerres, finalment.

Vos ho vull dir, de bon començament, perquè, en llegir aquest llibre, podreu veure clarament que totes tres situacions personals, viscudes i assumides plenament per mi com a pròpies, s'hi traspuen gairebé a cada pàgina, a cada glosa, a cada retxa.

També vull dir-vos que aquí, a sa Pobla, és on feim la presentació pública d'aquest llibre amb el títol “Gloses meves”, per 4a vegada. El primer pic que ho feim a la Part Forana de Mallorca. Anteriorment, en tres ocasions diverses, ho hem fet a Ciutat: a la seu d'AFAM, a CineCiutat i a Quars Llibres.

A la primera, a la seu d'AFAM -l'Associació de Familiars amb la malaltia d'Alzhèimer a Mallorca-, se'm va ocórrer d'exposar durant la presentació del llibre alguns motius que m'han duit a fer aquesta publicació (les facilitats de fer-ho a Mèxic + la recollida de gloses fetes per mi aquestes darreres dècades + l'ajuda econòmica a entitats que atenen persones i famílies afectades per la malaltia d'alzhèimer i altres demències).

A la segona, a CineCiutat, vaig intentar fer veure que això de fer gloses, per a mi, s'esdevé, d'una banda, com el cultiu i conreu de la nostra estimada llengua catalana; com un joc entretengut amb l'ús de paraules ben nostres; i com una contribució per ajudar econòmicament entitats dedicades a atendre pacients i familiars d'alzhèimer i altres demències.

A la tercera, a Quars Llibres, em vaig dedicar a seleccionar, recitar i comentar unes quantes gloses reproduïdes en aquest llibre i que guarden una certa relació amb l'Europa que tenim i l'Europa que volem.

Avui, aquí, a sa Pobla, m'agradaria fer una repassada ràpida sobre algunes de les gloses publicades en aquest llibre, i que ajuden a fer veure la MALLORA LLUITADORA que anam aixecant des de fa segles. La MALLORCA LLUITADORA! A tants d'àmbits: individuals, personals, col·lectius, laborals, socials, culturals, des de la pagesia, des de viles, pobles i ciutats, des d'oficis i ocupacions, des de joves fins a vells, etc.

En llegir aquest llibre, podreu veure que aquestes “Gloses meves”, a més de tenir el caire cultural, social i polític que comporta l'ús de la nostra estimada llengua catalana, també reflecteix la meva condició personal d'home; d'home mallorquí; d'home mallorquí que se sent català; d'home mallorquí que se sent català i europeu; d'home mallorquí que se sent català i europeu, plenament obert a totes les contrades del Planeta Terra...

Amb tot això, mir de parar esment especial, sobretot, a persones i col·lectius més maltractats per la vida.

Així ja ho vaig fer la primera vegada que record haver vengut aquí a sa Pobla, a finals de la dècada dels anys 60 i començaments de la dècada dels anys 70. En allò que anomenàvem aleshores “Missions Infantils”, que arreplegàvem pràcticament tots els infants en edat escolar durant una setmana seguida, i miràvem d'oferir caires nous a la religiositat que s'impartia en aquell temps arreu de Mallorca... Qualcú de vosaltres m'ha dit que encara ara se'n recorda bé, d'aquells dies passats a l'escola, als carrers de la vila, a l'interior de l'església: fent servir el joc, la paraula, la música, el teatre...

Quan parl de la MALLORCA LLUITADORA, m'estic referint a tota casta de lluites, que miren d'aixecar un món nou, una mica millor d'així com l'hem trobat en nàixer... com diuen els Escoltes...

Glosa primera
  • Amb el recitat d'unes quantes gloses meves, vull començar per l'àmbit individual i personal. Vos pos l'exemple d'una al·lota santamariera que li diuen Caty Salom Parets (pàg. 65). De ben joveneta, queda afectada per l'ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica). En lloc d'arronsar-se i retre's, s'afanya a crear una associació que es diu ADELA... Així com està, sense poder moure's gens ni mica, fins i tot s'anima a publicar un llibre que “redacta amb els ulls i la mirada” al seu oncle capellà i missioner, mossèn Miquel Parets i Serra (“Soy Caty Salom. Tengo Esclerosis Lateral Amiotrófica”, Sevilla, 1998), 175 pàgines que duu més de 5 edicions publicades.
Per a la jove mallorquina Caty Salom Parets, no li és cap impediment fer-ho, tot i que la vida l'ha deixada ben marcada per una malaltia neurodegenerativa progressiva, caracteritzada per la pèrdua de neurones motores, que dóna lloc a atròfia muscular, paràlisi i mort per fracàs respiratori... Et vas morint a poc a poc, una mica cada dia, sense poder servir-te de tu mateix per a res més que per moure els ulls...

Glosa segona
  • Tenc una cama arianyera. Mumare, pagesa mallorquina, es casà amb mumpare, el primer negret que arribà a Mallorca des d'Àfrica, Guinea Equatorial, a finals dels anys 20 del segle passat. Collidora d'olives a la finca artanenca de Morell, i d'ametles a la finca manacorina de Santa Cirga, sempre ens inculcà un amor profund cap a la nostra terra, els nostres costums, la nostra llengua, la nostra idiosincràsia.
L'any 1999, mentre m'exercia com a conseller de Cultura del Govern de Mallorca, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un sopar de matances que organitzava l'associació cultural “Es canonge de Santa Cirga” a Portocristo. Se'm va ocórrer de llegir-hi aquesta glosa meva que podeu trobar a la pàgina 26.

Glosa tercera, quarta i cinquena
L'àmbit polític on m'he estat movent durant una vintena d'anys seguits, em mou a ser-ne molt crític, fins al moll dels ossos, d'això que en deim democràcia i que s'assembla molt poc a la democràcia vera. “Quin comportament polític!” dic a la pàgina 52.

  • He militat dins tres formacions polítiques, totes tres considerades esquerranes, més o manco republicanes, i també més o manco catalanistes. Hi dedic una “Glosa republicana en temps de democràcies tan mal parides!”, a la pàgina 65.

  • Qualcú va dir que “de Ponent, ni vent ni gent!” Basant-me en aquesta dita, també he fet una glosa que porta per títol “Bàrbars venguts de Ponent...!” La podeu trobar a la pàgina 76.

Glosa sisena i setena
  • Ningú no deu conèixer millor que la gent poblera el que representa i comporta la figura de Sant Antoni a l'àmbit de la lluita popular diària que la pagesia mallorquina ha de dur a terme a l'hora de sobreviure amb certes dosis de dignitat.
  • En aquest llibre, n'hi podeu veure unes quantes, de gloses dedicades a Sant Antoni. I també a Sant Sebastià -que a Ciutat quasi van de bracet tots dos, en celebrar-se'n la festa amb pocs dies de diferència- (pàg. 33 i 101).
Una primera té a veure amb un glosat nacionalista. La segona s'adiu amb un d'aquells anònims que, de tant en tant, acostumàvem a rebre els polítics nacionalistes quan volíem defensar aferrissadament aquesta terra nostra par damunt tot.

Glosa vuitena i novena
  • Finalment, vull parar una mica d'esment a la lluita mallorquina que, per a mi, és la més exemplar. La que es concreta en allò que anomenam la revolta agermanada. També hi podeu trobar unes quantes gloses dedicades als Agermanats. Vos n'indic dues, la que està a la pàgina 52 i la que es troba a la pàgina 117.

Amb això donam per acabada la presentació d'aquest llibre, “Gloses meves”. Esper i desig que vos agradi adquirir-lo, llegir-lo i difondre'n el contengut.
Moltes gràcies per la vostra assistència i per la vostra atenció esplèndides.