A Mallorca

dimarts, 31 de gener del 2017

Quin és el mes de la consciència de la malaltia mental?

Fins fa ben poc, m'agradava compartir de tant en tant al meu mur de Facebook certes convidades que m'arribaven d'amistats feisbuqueres. Ho feia sense parar-hi gaire esment.

Però fa uns dies, me n'arriba una que em fa pensar molt. 

Se'm convida a penjar al meu mur de Facebook un escrit que, a primer cop d'ull, m'agrada. 

I accedesc a fer-ho. 

Cosa que comunic a qui m'ho ha enviat: 

«Per a una persona molt important en la meva vida, causa i efecte de ser una gran part de qui sóc i com sóc. Una persona que un dia va tenir la mala sort de perdre ' s en el món de la malaltia mental. Per tu, per ser la teva memòria encara de vegades i la teva desmemòria en d ' altres, a seguir lluitant per a tu i mai perdre el desig de seguir endavant...
Els problemes de salut mental són devastadors, són la paràlisi de la persona i aquelles del seu voltant.
Tothom diu: "si necessites alguna cosa, no ho dubtis, estaré allà per a tu"... així que vaig a fer una aposta, sense ser pessimista, tant de bo "els meus 100 més amics" posa això al teu mur. Només has de copiar (no compartir)!!!
Escriu "fet" en comentari quan ho facis!
És el mes de la consciència de la malaltia mental
Moltes gràcies!»

No sé si és per deformació professional, però, en llegir qualsevol escrit, tenc la tendència a parar molt d'esment a la redacció dels textos... I aquest, de cada vegada més, pel cap baix m'anava semblant «de construcció més que dubtosa».

Més encara quan, com a resultat quasi immediat, m'arriben impressions d'altres amistats que es creuen que l'hi he penjat jo, aquest text, pel fet de  «tenir present la mort recent de la meva dona...»

L'endemà mateix d'haver-l'hi penjat, m'entren dubtes... L'elimín del meu mur.

Hores d'ara, no sé qui en deu ser l'autor original. No sé d'on pot haver sortit aquest escrit que estic veient que s'està escampant a les totes pels murs de Facebook. Desconec quina és la mà i quina és la ment que ha decidit fer-ho.

Sí que no puc evitar que em vénguin al cap certes recomanacions que, sobretot d'ençà de de l'arribada de Trump a la Presidència dels EUA, ens indiquen que hem d'anar molt més alerta que mai a les notícies falses que s'escampen per les xarxes...  

Se'ns parla d'unes notícies falses que aconsegueixen centenars de milers de visites (amb les quals «qualcú pot guanyar molts doblers»)

Llegesc també que Facebook, a Alemanya, comença actuar contra les notícies falses.

No podria ser que, en aquest cas, se me n'arribassin a esvair els dubtes?

He mirat de trobar al Google -entre cometes- quin és «el mes de la consciència de la malaltia mental». I no se m'hi ha dit res més que això: "La cerca no ha obtingut cap resultat."

divendres, 27 de gener del 2017

Amb el doctor Enric Benito Oliver, compartint experiències profundes

Avui capvespre, de dijous 26, he passat un guster de compartir tertúlia radiofònica, a ONA MEDITERRÀNIA (FM 98.0), amb un personatge tan singular que m'ha deixat bocabadat: ni més ni pus que amb el Dr. Enric Benito Oliver, hores d'ara dedicat intensament a fer suport professional i voluntari dins la Fundació AMADIP-Esment, entre molts d'altres àmbits d'actuació seva.

Cil Buele amb Enric Benito,
a Can Alcover (Palma)
Tot i que ell es considera, per damunt tot, com un home del caramull, amb l'orgull de portar el títol de pare i de padrí, per a mi, a més d'això, també és un metge excepcional, amb un bagatge humanístic ingent, una personalitat humana singular i un tarannà insòlit en aquestes contrades nostres. 

Llicenciat em Medicina (1972). Especialista en Oncologia Mèdica (1976). Doctor en Medicina per la Universitat de Barcelona (1990). Professor associat de la Universitat de les Illes Balears (1996). Exercint l'Oncologia Clínica a l'Hospital General de Mallorca com a Adjunt (2000). Màster en Cures Pal·liatives per la Universitat de Barcelona (2000). Coordinador de Cures Pal·liatives a l'Hospital Joan March (2002)...

Tenc l'oportunitat de conèixer-lo i de tractar-lo de prop per primera vegada, quan ell treballa com a metge especialista a la planta d'Oncologia de l'Hospital General, a Mallorca, a la dècada dels anys 80. És ell qui pren cura de la meva dona, na Lina Company, quan es veu afectada per un «limfosarcoma maligne», amb el qual mor a l'edat de 42 anys, després de tres anys de tractament oncològic. 

La cura intensa que hi posa  el doctor Enric Benito Oliver, a l'hora de tractar-la amb els mitjans minsos amb què aleshores es pot comptar, en supleix les mancances, n'alleugera el pes feixuc i, sobretot, hi aporta les grans dosis de tranquil·litat, de companyia i d'estimació que ajuden a fer-hi front, amb seny asserenat i amb serenor assenyada.

La meva dona mor a ca nostra. Ell mateix en certifica la defunció...

El Dr. Enric Benito Oliver,
amb membres de Jubilats per Mallorca,
a Can Alcover (Palma)
D'aleshores ençà, ens hem topat en poques ocasions... Fins que avui, dijous, 26 de gener de 2017, una trentena d'anys després, ens tornam a trobar. En aquesta ocasió, a l'interior dels estudis d'una emissora de ràdio. Hi compartim experiències profundes de valoració de la vida humana...

M'hi qued bocabadat, en sentir-li manifestar tot allò que, sense cap casta de dubte per a mi, és fruit de tot un procés personal, interior, de maduració humana, professional, científica, intel·lectual, social, afectiva, espiritual, etc.

M'he interessat a fer-ne un seguiment, a través d'enregistraments abundosos que romanen penjats a Youtube, sobre les seves ponències i conferències magistrals.

Basta veure'n alguns dels titulars, per adonar-se del contengut, la importància i el significat d'aquestes aportacions científiques, mèdiques, humanístiques, personals. Són abundoses. 

Per a mi que porten a remarcar-hi la importància d'atendre, també a l'àmbit científic, certes «realitats incommensurables»... Fent-hi veure ben a les clares que l'atenció al sofriment, des de la compassió, esdevé una oportunitat per al creixement compartit:





«Espiritualitat en les ciències de la salut» (Novembre 2015) Conferència a Bones Aires, en una jornada científica







divendres, 20 de gener del 2017

El bisbe Sebastià Taltavull, en la seva primera festa onomàstica a Mallorca

10:30 h de dia 20 de gener de 2017. Com cada any em faig present a la missa solemne que el dia de Sant Sebastià, patró de la ciutat de Palma, se celebra a la seu catedral de Mallorca, presidida pel bisbe...


Aquests darrers tretze anys, a més de veure'n força canviada la decoració ornamental externa, a l'interior del temple catedralici -sobretot pel que fa a la presència oficial de representants institucionals acadèmics, civils i militars-  n'hi he arribat a veure quatre, de bisbes presidint-ne la celebració: Teodor Úbeda Gramage (1972-2003), Jesús Murgui Soriano (2003-2012), Xavier Salinas Viñals (2012-2016) i, avui mateix, Sebastià Taltavull i Anglada (com a administrador apostòlic).

Aquest bisbe actual, un menorquí amb qui m'uneix una certa coneixença i amistat, des de fa dècades, hores d'ara m'inspira grans dosis de confiança, sobretot si atenem els moments que vivim a Europa, pel que fa a les jerarquies eclesiàstiques de l'Església catòlica al nostre redol més immediat...

Des de la meva perspectiva personal, com a capellà mallorquí secularitzat, -una condició que compartesc amb més d'un centenar de companys d'estudis eclesiàstics i de pràctiques pastorals de temps enrere-, desig de bon de veres que aquest bisbe contribueixi, de manera notòria i eficient, al veritable «aggiornamento» que el papa Joan XXIII proposa amb la convocatòria i celebració del concili Vaticà II, cinquanta-cinc anys enrere... Una veritable renovació de l'Església, adaptació o nova presentació dels principis catòlics, que la capaciti per transmetre, com cal, el missatge evangèlic al món d'avui. 

Cosa que els seus successors en la seu vaticana -Pau VI (1963 -1978), Joan Pau I (1978), Joan Pau II (1978 -2005) i Benet XVI (2005 - 2013)- per un motiu o un altre, amb més o manco intensitat, sembla que s'han estimat més arraconar-la i deixar-la oblidada dins algun calaix d'alguna cambra pontifícia... El papa Francesc (2013), com el bisbe Taltavull, fan la impressió de tenir-ne ganes...

Aquesta visió personal positiva que tenc de l'administrador apostòlic de la diòcesi de Mallorca, veig que també és força compartida per altres companys capellans mallorquins, tant dels que són en actiu com de secularitzats. Cosa que m'alegra enormement:

«Et puc dir que ja són un bon grapat els companys capellans mallorquins secularitzats que han rebut una telefonada del bisbe Taltavull, interessant-se per la seva situació personal. En conec més de 4 casos... (PJM, BBP, SSA, MRG, RBC

«Es tracta d'un col·lectiu de capellans, madurs, profundament creients, amants de l’església de Mallorca, que han nascut en ella i que l’estimen. La seva maduresa els ha vingut del mateix seminari, de la família que han format, del desengany que el sistema els ha causat i de les energies cristianes de servei que aquest col·lectiu té actualment i que l’església de Mallorca oficialment ignora, prescindeix o no alimenta. Crec que la resposta que aquesta església té pendent, tal volta la nova mentalitat del bisbe Taltavull pot començar a pensar i decidir. Segons com manegi aquest tema el nou bisbe, provocarà escàndol a certes persones... Te repetesc lo primer que te vaig dir: “No tengueu rues a sa llengo (l’Església de Mallorca ha de demanar perdó dels seus pecats i esmenar-se!)...» (MTL)

«El bisbe em telefonà a les 25h. Fou molt amable... Em sembla que aquest bisbe confia més amb els «ex» que no amb els «in», o sia amb els «adsum»... (SSA)

«Sobre la voluntat manifestada pel bisbe Taltavull, de reunir-se amb capellans mallorquins secularitzats, pens que és un gest positiu que té el bisbe i que hi sobren interpretacions. Una abraçada i bon Nadal...» (BCJ)

Aquesta visió personal positiva que tenc d'aquest bisbe menorquí, avui, festa de Sant Sebastià, se m'ha vist incrementada considerablement. Malgrat només sigui pel detall tan insignificant que significa i comporta el seu gest d'acostament personal, que hom pot veure en un vídeo que he gravat, al final de la missa pontifical a Palma... 


M'hi he quedat tan mut i astorat, -quan, pronunciant el meu primer llinatge, m'ha dit que ja m'havia vist abans i que ens hem de veure prest, amb els companys capellans mallorquins secularitzats...- que ni tan sols m'ha vengut al cap felicitar-lo amb motiu de la seva festa onomàstica...

Per molts d'anys, bisbe Sebastià!


diumenge, 15 de gener del 2017

La "Cantata de Randa", de Salvador Brotons, s'estrena a Manacor

Aquest tercer diumenge del mes de gener, ens porta una de les bones notícies de l'any 2017 que acabam d'encetar. Ens pot alegrar ben molt saber que, amb un concert excepcional d'homenatge a Ramon Llull, l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida pel mestre Salvador Brotons, tan fortament vinculat a l'illa de Mallorca, actua la setmana vinent a l'Auditori de la ciutat mallorquina de Manacor.

Es tracta de la «Cantata de Randa», una creació conjunta del compositor i director d'orquestra barceloní Salvador Brotons i de l'artista lloretenca Neus Dalmau, que s'inspiren en una de les figures literàries més rellevants de la història dels Països Catalans: Ramon Llull (1232-1316). 

La presentació pública de la Cantata de Randa es fa a Barcelona dimarts 17 de gener, al Palau de la Música Catalana. Pocs dies després s'estrena a Mallorca, concretament a l'Auditori de la ciutat de Manacor, dissabte 21 de gener de 2017, precedida de la interpretació d'altres peces clàssiques de Txaikovski i de León.

És una peça per a orquestra, cor mixt, soprano, baríton i dues veus que reciten. Neix al poblat de Puig de Castellet, des d’on Neus Dalmau veu l'illa de Mallorca i s'hi inspira. No de bades la muntanya mallorquina de Randa és l'indret on Ramon Llull s'anima a escriure part de la seva obra literària, filosòfica, espiritual, etc.

Com explica molt bé Laura Gené, la Cantata de Randa -amb número d’opus 135- deu el seu nom a la muntanya emblemàtica de perfil suau (de 543 metres d’altitud) que s’alça solitària a poc més de vint quilòmetres de Palma. Llull escull aquest entorn natural, des d’on es contemplen gairebé tots els punts de l’illa de Mallorca, per retirar-s’hi i retrobar el camí de la meditació i l’espiritualitat... La cantata té una durada aproximada de quaranta-dos minuts sense interrupcions.

M'alegra ben molt saber que aquesta obra magna de Salvador Brotons i de Neus Dalmau, amb l’actriu Sílvia Bel, l’Orquestra Simfònica de Balears i l’Orfeó Català, s’estrena el 21 de gener a Mallorca i el dia 28 a Barcelona.

NOTA:
A la Revista Sonograma Magazine es pot trobar una extensa explicació d'aquesta peça musical, a càrrec de Laura Gené, força recomanable.



dissabte, 14 de gener del 2017

A l'antic «boy scout» Josep Segura i Salado, bon amic i antic company de feina arxivística

Mentre m'empàs el berenar, al bar de Ciutat on acostumen a preparar-me un llonguet ben exquisit, llegint el diari, m'adon de la mort recent del bon amic i antic company de feina a l'Arxiu del Regne de Mallorca, l'antic escolta Josep Segura i Salado

Li desig que descansi en pau, després de tantes feines feixugues realitzades en aquest món de llàgrimes i de misèries, però també de riqueses i d'alegries incalculables.

A la dècada dels anys vuitanta del segle passat (any 1985-86), amb Antoni Mut i Calafell, com a director, en Pep Segura i Salado, subaltern, i jo administratiu -encarregat de fer traduccions al català de textos redactats en castellà, com també de revisar i corregir textos redactats en català-, juntament amb altres companyes i companys treballam junts, colze a colze, a les dependències de l'Arxiu del Regne de Mallorca. En Pep se n'arriba a fer un gran coneixedor i molt bon investigador.

Entre moltíssims d'altres assumptes que va tractant durant més de tres dècades seguides, investiga i publica diversos treballs sobre el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, sent-ne ell mateix un dels «scouts» mallorquins més antics.

Se'n poden consultar: «Els exploradors de Manacor» (I) (1978, Perlas y Cuevas, 14 gener); «Al·lots de Muntanya» (1984, Revista Lluc); «Els Trescadors del P. Vives» (1988, Revista Cala Murta, núm. 9), etc.

Trenta anys després d'haver-hi col·laborat, fa poc més d'un any, l'11 de gener de 2016, convidat per l'Obra Cultural Balear a la seva seu de Manacor, quan se'm demana de parlar-hi sobre els orígens de l'Escoltisme a Mallorca, des de la perspectiva d'un ex consiliari escolta, a la dècada dels anys 70 del segle passat... lògicament, no puc deixar de recórrer a l'obra ingent publicada pel bon amic Josep Segura Salado sobre el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Em serveix d'orientació i guia magnífics.

Record perfectament la darrera vegada que ens veim i coincidim plegats, en Pep i jo. Ni més ni pus que al darrer acte de lliurament dels Premis i concurs de fotografia 2016, convocat i organitzat pel Patronat de la Fundació Maria Ferret -Escoltisme i Guiatge de Mallorca- al parc de Tecnologies Ambientals -TIRME- el 25 de novembre de l'any passat.


Ens hi asseiem junts, un devora l'altre... Cosa que ja no podrem tornar a fer pus mai més...

Descansa en pau, bon amic Josep, juntament amb tants d'altres que ja ens heu precedit en l'arribada a dalt del cim de la muntanya més alta.

dimecres, 11 de gener del 2017

Paquita Bosch, de Magrinyà, a dalt la carena

Vet ací el meu modest homenatge, senzill i sentit, a qui esdevé, a més d'una bona cap d'Agrupament del Guiatge de Mallorca, una bona i entranyable amiga, inoblidable.

Paquita Bosch i Capó
Conec la família Magrinyà Bosch, mentre m'exercesc com a vicari de la parròquia de Sant Nicolau, a Palma l'any 1968. Començ a acudir a ca seva, per fer-hi tasques de consiliari escolta a l'Agrupament Verge de Lluc, adscrit a la parròquia de l'Encarnació.

A finals de l'any 1971, uns dos anys després d'haver-m'hi iniciat, juntament amb uns altres dos companys clergues mallorquins -els cosins Guillem i Alfred- ens encaminam cap al Burundi, un petit país de l'Àfrica Central.

És la meva primera passa en una ruta molt llarga, que es perllonga durant 8 anys seguits, fora de l'illa. Aleshores tenc la gran oportunitat de veure el món per un altre forat. Un món ple de riquesa i de misèria, d'alegries i patiments, de lluites i benestar, de dubtes i seguretats.

Tenc, també, l'oportunitat de veure que, d'aquest món en dilema, jo només en som una part petitíssima. Pentura més que mai m'hi sent, així: bo i dolent al mateix temps, fort i feble, ric i pobre, aspre i dolç, blanc i negre...

Això es converteix aleshores en la meva gran alegria i, al mateix temps, en el meu gran patiment! 

És el meu gran patiment, perquè veig amb claredat que no som tan llest com em pensava, ni tan bo, ni tan valent, ni tan fort, ni tan madur, ni tan humà...

S'esdevé, també, la meva alegria, perquè veig que no som un ser estrany a aquest món on estic capficat: en som una part, d'aquest, que viu intensament i en carn viva tota una situació personal -digues-li immadura, fluctuant, inestable-, viu reflex del moment històric que travessa la humanitat en general i jo mateix en particular a la dècada dels anys 70.

És llavors quan m'entren unes ganes enormes de compartir, per escrit, allò que veig, allò que sent, allò que pens, allò que m'alegra o allò que m'entristeix. Unes ganes infinites de compartir-ho tot amb altra gent, sobretot amb la gent que conec del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca.

I és aquí on entra amb gran força la meva relació epistolar amb na Paquita Bosch i Capó, l'esposa de Josep M. Magrinyà i Brull, mare de Paquita, de Josep M. i de Lluís

Quan m'assabent de la seva mort, aquest mes de gener de 2017, em ve a la memòria que són moltes, moltíssimes, les cartes que arribam a intercanviar, na Paquita i jo, durant aquells vuit anys seguits que treball com a missioner mallorquí al Burundi o al Perú. 

És temps en què encara desconeixem l'existència de les noves tecnologies de la informació i la comunicació... Ens comunicam pel correu convencional... quan transcorren, pràcticament, dos mesos entre enviament, rebuda i resposta d'una missiva...

La majoria són cartes escrites a mà, com ella vol, per descomptat. Molt personals, ben personals fins a aquest punt. A diferència d'altres cartes adreçades a Josep Maria, el seu espòs, o a la resta d'amistats comunes, que també són moltes i que solen anar escrites a màquina generalment...

Pegant-hi una ullada ràpida, percep que l'any que ens comunicam amb molta més freqüència i intensitat correspon al 1972. És l'any en què visc ben a prop les cruels matances humanes que es produeixen al país centre-africà on estic vivint i cooperant. L'any que mantenim una relació epistolar sense precedents!

Record perfectament que, mentre ho passam tan malament, a terres africanes, envoltats de violències i de morts per totes bandes, les cartes de na Paquita, els seus escrits llargs, extensos, profunds, no solament em serveixen de veritable bàlsam que n'alleugera els efectes més perniciosos, sinó que també m'ajuden a romandre al corrent d'allò que passa a l'Europa llunyana i allunyada.

Des de notícies tan familiars com la del mes de juny de 1972, quan puc fer arribar la meva felicitació al seu fill Lluís pel seu «Primer Premio de Teatro»... Com també quan na Paquita m'informa d'allò que es fa a les Matines de Nadal a la parròquia de l'Encarnació... Tot m'interessa, tot m'ajuda, tot m'acompanya, tot, en definitiva, m'alegra l'existència.

Vist amb una certa perspectiva, he de reconèixer que el fet d'escriure-li, a na Paquita, des de tan lluny estant, m'ajuda molt a sortir de mi mateix i traure a l'exterior allò que em passa i em bull al meu interior: tant quan estic eufòric d'alegria i dispòs d'una bona estona per poder parlar amb ella, a llarga distància, amb el cor damunt la mà; com quan la tristor m'inunda per totes bandes i no veig la manera de sortir-me'n ni desprendre'm. 

Per a l'elaboració d'aquelles cartes, record molt bé que aprofit sobretot els diumenges horabaixes, quan els cèlibes tenim temps per a tot i jo puc dedicar-me a mantenir una conversa tranquil·la amb ella. 

En viure lluny de Mallorca, les ganes de rebre correspondència, en un ambient tan diferent, són enormes. Quan en trob alguna a la bústia, l'alegria és majúscula. En veure que no n'hi ha cap, tot d'una m'inunda la tristor més amarga. 

Record que mir d'anar-les responent, a mida que vaig llegint les cartes que m'arriben. És el mètode pràctic que seguesc, a fi de no descuidar-me'n, de cap, i procurant no trencar la relació personal amb les meves amistats mallorquines, sobretot d'escoltes i de guies. 

Home de lletres com som, que no de ciències, reconec que m'agrada molt escriure. En pas un guster. M'agrada tant, que en alguna ocasió m'atrevesc a manifestar-li: «Si estàs cansada de llegir -«haga una pausa i beba Coca-Cola», que jo no em cans d'escriure i, per variar, encendré una cigarreta...» Sé que, a ella, na Paquita, li agrada tant llegir cartes llargues, com a mi d'escriure-les-hi.

Després de tantes dècades transcorregudes, encara conserv a ca nostra còpia d'algunes cartes que li escric des d'indrets ben diversos, tant europeus, com africans, com llatinoamericans.

Una de les primeres que li tramet és des de París, a la cambra nº 29 de la Casa-Procura dels Pares Blancs, situada a la Rue Friant 31. És l'indret on els tres missioners mallorquins, abans d'anar a Burundi, acudim el mes de novembre de 1971 a fer-hi un curs de pràctiques de francès, l'idioma oficial al país centreafricà. Així mateix, també des de París estant, li escric una setmana més tard mentre som a l'estació de tren d'Austerlix.

També n'hi envio, pocs dies després, des de Brussel·les, on hem d'anar a posar en ordre tota la paperassa necessària per a l'obtenció del visat d'entrada al Burundi. 

Des de Roma, a la casa pairal dels Pares Teatins, a Sant'Andrea della Valle. Des d'Entebbe, la capital d'Uganda. Des de Bujumbura, la capital de Burundi. Des de missions burundeses, com són ara Gitongo, Bugenyuzi, Muyange, Muyaga, Cendajuru, Nyabiraba...

Amb tot aquest bagatge acumulat, sobre la personalitat de na Paquita Magrinyà, podria parlar-ne extensament i intensa. Sempre he considerat admirable el seu servei com a cap d'Agrupament, el seu interès per l'educació i la formació de la dona mallorquina, la seva personal dedicació, els seus esforços constants per tirar endavant amb un agrupament escolta que, sens dubte, en algun moment de la història, esdevé capdavanter a la Roqueta. 

Als apunts que vaig fent, reconec que el meu pas per ca seva marca la meva vida en un sentit molt positiu i profund: m'obre els ulls, m'eixampla la visió de les coses i de les persones, em fa tornar més optimista i alegre, m'equilibra l'afectivitat, em retorna molt sovint les ganes de treballar pels altres i em fa veure amb més claredat el meu lloc dins aquest món nostre on discorre la nostra existència...

Quasi cinc dècades després, la record també amb els seus patiments físics freqüents, els seus maldecaps dolorosos, la seva cuirassa de guix protector. I, enmig de tot, amb el somriure i la rialla permanent al rostre.

Ho dic i ho reconec en els meus escrits. Per a mi, na Paquita Bosch és una d'aquelles dones que s'ha preocupat per mi, molt més del que «és llei». Una dona que em sap escoltar, sempre que ho necessit. Em sap aconsellar, orientar, animar, comprendre. Es porta amb mi com una mare amorosida amb el fill més estimat. Em rep sempre a ca seva amb els braços oberts i el somriure als llavis, a pesar dels seus fortíssims maldecaps o dels dolors aguts que pateix. Sap posar doblers a la meva cartera, aliment a la meva boca, llibres a les meves mans, calor els dies de fred, divertiments, passatemps, béns, casa. Se'm dóna del tot, ella i tot el seu... 

Aleshores esdevé l'única persona amb la qual puc esplaiar-me a plaer, delitós de fer-la partícip de la meva existència com a clergue celibatari... 

Quan al Burundi m'arriben a les mans els seus fulls escrits a mà a Mallorca, per a mi es converteixen en veritables tresors que no tenen preu. Fins al punt que, molt sovint, arrib a llegir-los una vegada i una altra, sense cap casta de fatiga i amb molt delit. En més d'una ocasió, i així li ho manifest, en obrir-ne el sobre, no puc deixar de fer-hi una besada, d'agraïment i d'estima molt profunds. Són fulls que m'ajuden a viure, a reflexionar, a gaudir, a «plorar de content», com si fos un infant menut, fins no tenir llàgrimes dins els ulls...

Li escric i responc amb moltes ganes. Em sent de bon de veres bon amic seu. Més encara, com una espècie de fill seu, que té necessitat de contar-li moltes coses, fins i tot sense esperar-ne cap casta de resposta. Simplement per poder dir-li, a ella, tot allò que tal volta no em sent capaç de dir mai a ningú, perquè fins aleshores no he trobat ningú com ella...

La nostra relació epistolar arriba a ser tan fonda que un bon dia li arrib a escriure: «No sé si et semblarà una bajanada, però estic pensant -i no crec que, a mumare, li sàpiga gens de greu- que, així com ella em va engendrar a la vida-de-nin, tu m'has engendrat a la vida-d'home. Gràcies per tot»

Na Paquita Bosch, de Magrinyà, és per a mi aquella persona amb qui sent ganes de compartir-hi els meus patiments, també, en haver de viure en aquell món-contrast on el ser humà a dures penes es pot mantenir condret damunt la terra... 

Li dic i escric que això em fa patir molt. Em fa patir que els qui deim i creim que tots som germans, puguem permetre l'existència d'aquestes diferències tan extremes. Em fa patir molt que la nostra fe en el Déu de Jesucrist ens pugui fer oblidar que el seu missatge és per a tots. Em fa patir molt que la nostra Església sigui així com és: tan tancada en si mateixa, tan defensora de si mateixa, tan orgullosa de si mateixa. Em fa patir molt tot això. I, per aquest motiu, tenc ganes de compartir amb ella aquest patiment; no per engrandir el patiment seu que  ja deu tenir, sens dubte, sinó per portar-los tots dos plegats cap al capcurucull de la muntanya més alta... 

Ara que na Paquita ja ha arribat a dalt la carena, només li deman que no deixi de mirar mai aquest riu i aquesta vall que ha deixat. 

I tantíssims de cors que ara guarden la pena tan amarga del seu comiat.

Que gaudeixi per a sempre, de la llum i de la pau inesgotables!

diumenge, 8 de gener del 2017

Vídeos de la II Trobada de Corals, al Seminari Nou (20-12-2016)

II TROBADA DE CORALS, AL SEMINARI NOU
organitzada pels AMICS DEL SEMINARI
(Vídeos enregistrats per Cil Buele)
Mallorca, 20 de desembre de 2016

Organitzada pels Amics del Seminari, per segon any consecutiu es duu a terme la Trobada de Corals a la capella del Seminari Nou. En aquesta ocasió hi participen: La Sibil·la, la Coral de Sant Miquel de Campanet, la Nostra Schola Cantorum i la Coral Units com Brins de Felanitx, seguint aquest ordre amb què se'n presenten els vídeos, tot seguit.

A) CANT DE LA SIBIL·LA
  1. Pilar Jiménez, amb Arnau Reynés a l'orgue
  2. B) CORAL DE SANT MIQUEL, DE CAMPANET
    (Organista: Arnau Reynés – Director: Pere Reynés)

  3. Transeamus usque Bethleem – Josep Ignasi Schnabel. 1
  4. On anau pastorets – Arr. D. Willcocks
  5. The Lord bless you and keep you – Arr. J. Rutter
  6. Oh Holy night – Arr. Sally DeFord
  7. Veni, veni Emmanuel
  8. – Himne d'Advent. Cant Gregorià
    C) SA NOSTRA SCHOLA CANTORUM

  9. Verbum caro – L. Perosi
  10. Veni, veni Emmanuel (Himne d'Advent. Cant Gregorià)
  11. Christus natus est nobis (Antífona de l'Invitatori de Nadal i Salm 94. Cant Gregorià)
  12. Te lucis ante terminum (himne d'Advent)
  13. D) CORAL DE FELANITX UNITS COM BRINS
    (Piano: Jaume Manresa Adrover – Directora: Francisca Rosselló Monserrat – Presentador: Bartomeu Rosselló)


  14. Vou-veri-vou (Honorat Noguera Aulí. Lletra: Mateu Obrador Bennàssar. Armonit.: Bartomeu Oliver Martí)
  15. Nadil – Nadal (Antoni Vaquer Ramis. Paràfrasi: Miquel Vicens Capó. Armonit.: Miquel Xamena Palou)
  16. Bresol de palla (Armonit.: Miquel Xamena Palou)
  17. Anem a Betlem (Catalina Ramon Ramis)
  18. El Trineu (Popular nord-americana. Adaptació: Antoni Martorell Miralles. Acompa.: J.S. Piermont)
  19. E) CANT DE CLOENDA:

  20. Adeste fideles
  21. F) PRESENTACIÓ, PER CIL BUELE

divendres, 6 de gener del 2017

«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu, sobre el successor del papa Francesc

Jaume Santandreu, l'escriptor mallorquí i bon amic meu manacorí, acaba de publicar la seva darrera novel·la «Operación Tiara». Està ambientada en el Perú i ha estat traduïda del català al castellà per l'altre bon amic meu manacorí Paco Suárez.

Aquesta edició, a la qual de moment només es pot accedir per internet al portal d'Amazon, va dirigida a qualsevol lector de parla hispana, sobretot d'Amèrica Llatina.

Se centra en la figura imaginària del successor de l'argentí papa Francesc, un cardenal de Lima, que adopta el nom de Martí VI, en record del negret peruà Sant Martí de Porres...

En fa una presentació, a través d'aquest vídeo...


dimecres, 4 de gener del 2017

Parlament de Daniela Grau Humbert, a la Diada de Mallorca 2016

  • Vet ací el parlament íntegre que la professora i política nord-catalana, Daniela Grau Humbert (Elna 1948), dugué preparat i pronuncià a l'acte de cloenda de la manifestació massiva que organitzà a Palma la Plataforma Unitària 31D, amb motiu de la Diada de Mallorca 2016, al parc de les Estacions: 


«Benvolguts connacionals,

Tot primer vull agrair a en Cristòfol Soler i a l’Assemblea Sobiranista de Mallorca la invitació per presenciar com a dona i catalana del Nord la manifestació d’avui. És sempre amb molta emoció que tornem a fer el trajecte dels avantpassats que acompanyaren Jaume I sobre el pont de mar blava que ens uneix des de fa quasi vuit-cents anys!

Ens atorgueu l’honor i el plaer de poder testimoniar la fidelitat a les arrels comunes d’una terra germana també malmesa, els antics Comtats (Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir i Cerdanya), de compartir amb vosaltres els greuges contra els estats opressors espanyol i francès i d’expressar la nostra esperança en el futur confederal de la nostra nació, la nació catalana, que no han pogut anorrear!

El nostre territori, bressol dels comtes-reis, també és Catalunya. Tenim la ciutadania francesa, igual com vosaltres teniu l’espanyola, perquè vam ser, igual com vosaltres, conquerits per la força de les armes dels Borbó. E1 1714-1715 Felip V amb l’ajuda dels francesos va poder vèncer el Principat de Catalunya, el País Valencià i Ses Illes, perquè ja cinquanta anys abans el seu avi el Borbó Lluís XIV, rei de França, havia ocupat, annexionat els comtats del Nord i doncs trossejat, mutilat, i afeblit Catalunya. Malgrat haver estat vençuts, com ho proclamaren ja el 1886 Josep Roca i Joan Serra no som «ni espanyols, ni francesos!»

Els conqueridors van ser i són responsables de l’aniquilació de la nostra memòria col·lectiva. Ara, al començament del segle XXI, és l’hora de desterrar la nostra història comuna. Bartomeu Mestre «Balutxo», amb un munt d’articles i conferències, va dignificar la resistència mallorquina, i va aconseguir fer-la integrar als actes de commemoracions del Tricentenari al Principat de Catalunya.

Des de fa uns dies el vostre full de ruta sobiranista compta amb una esclatant victòria de la memòria retrobada, la celebració d’ara endavant de la vostra Diada el 31 de desembre, un vincle d’unió imprescindible amb la resta de la nació. Felicitacions, mallorquins, endavant!


Nosaltres al Nord som víctimes de l’alienació, de l’assimilació que ens imposa l’estat francès jacobí.

Dues frases simbolitzen el rentatge de cervells patit d’ençà de finals del segle XIX: la primera, en francès ben entès, es pot encara llegir en una escola: «Sigueu nets, parleu francès!»; quan es va implantar a França l’escola «laica, pública, obligatòria» –instrumentalitzada amb perversitat per infondre el patriotisme francès– els nins i nines que ni entenien ni parlaven francès, els bascos, bretons, catalans, occitans, corsos, alsacians, eren durament castigats i fins i tot amenaçats de rentar elsvàters amb la llengua, ja que segons els mestres per no parlar francès «la tenien plena de merda».

 Amb la segona frase, l’afirmació «el Rosselló es va donar a França», falsifiquen la nostra història, oculten la resistència a la conquesta francesa dels nostres herois nacionals dignificats al segle XVII amb el nom d’Angelets de la Terra. Un crit ens uneix al llarg dels segles de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Mao: Visca la Terra!

Avui dia, al cap de 357 anys de francesització començada pels monarques i reforçada per les repúbliques, la Catalunya del Nord és un territori maltractat i espoliat. Un departament francès dels més empobrits entre un centenar, sense cap autonomia ni reconeixement institucional, inclòs de força en una regió «occitana». L’economia de segona, basada en el turisme d’espardenya i l’especulació de la terra, és de tipus neocolonial.

El català, prohibit pel rei Borbó Lluís XIV el 1700, no té cap estatus. En diuen llengua «regional», doncs de rang inferior. Segons l’entitat universitària Aplec només el 5 per cent dels mainatges reben ensenyament en català malgrat que ho desitgin el 76 per cent dels pares.

La situació econòmica és catastròfica: més del 40 per cent de la població no paguen impostos a causa de tenir rendes escasses. L’índex d’atur és un dels més alts de França. Estem minoritzats, la població catalana de mica en mica és suplantada per la francesa. Als anys seixanta del segle passat els joves van començar a expatriar-se a França per fer de funcionaris; a l’ensems les classes socials catalanes tradicionals, vinyaters, hortolans, pagesos, desapareixen progressivament. Per contra un allau de francesos arriba any rere any: jubilats i joves atrets pel sol, els subsidis estatals i els allotjaments socials que cada municipi està obligat de fer construir. Els joves gitanos i alarbs, bandejats pel sistema educatiu i productiu, malviuen en guetos, sense perspectiva de futur. La dependència del turisme barat no ha suplert l’absència d’industrialització. El Govern francès vol encara augmentar l’espai edificable en detriment de les riques terres agrícoles i del voramar. Del nostre país antany glorificat com a «Jardí de Maria» en fan erm i formigó. D’això se’n diu colonització!

El govern socialista ens han imposat la integració en una regió recentment creada amb capital a Tolosa de Llenguadoc que han anomenat Occitanie. Cap govern europeu ni tan sols l’espanyol gosaria impunement canviar el nom d’un territori i de la seva gent. És antidemocràtic, ignominiós, propi dels règims dictatorials. A més a més la regió ens ha d’atorgar 800.000 euros però només en cobrarem 200.000: els elegits, batlles, diputats i senadors, callen perquè necessiten subvencions. El clientelisme és la marca vergonyant del colonialisme. Patim des de fa segles la negació, la vulneració de la nostra identitat i l’espoliació: en tenim una fart de ser una colònia francesa!

Sortosament sembla que per fi un moviment popular de presa de consciència política dels propis interessos està neixent. El 10 de setembre proppassat 10.000 persones, la més important manifestació nord-catalana mai esdevinguda, van cridar pels carrers de Perpinyà: «No sem occitans, sem catalans!».


Nosaltres, activistes de l’ANC al Nord, sostenim a totes el procés d’independència al Principat de Catalunya. Estem convençuts del lema: «Amb la República Catalana hi guanyarem tots». Afavorirà la dignificació de la llengua i la cultura, la defensa sostenible del territori en el marc econòmic com a terra identificada pels seus productes i pel seu patrimoni, el rebuig del centralisme i clientelisme francès, i la reivindicació d’institucions polítiques i educatives pròpies, és a dir el dret de decidir un desenvolupament nacional i social integrador per a tota la població sigui quin sigui el seu origen.

Pensem que amb un segon Estat català a Europa, s’enfortirà la voluntat de ser i d’autogovernar-se de cada un dels Països Catalans.

Formem un conjunt de territoris que persisitim en mantenir una mateixa llengua i cultura mil·lenàries, i arrelades tradicions parlamentàries, necessitem recrear entre nosaltres els enllaços polítics, jurَídics i econòmics que ens permetran projectar-nos a Europa i al món amb valors democràtics, pacífics, i el refús dels obscurantismes polítics dels estats opressors. Units recuperarem la força de la mata de jonc.

Les declaracions de l’u de novembre de 2015 de Cristòfol Soler president de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i de Toni Infante coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià van fer néixer unes expectatives fantàstiques: van afirmar que som un sol poble, que hem de pensar per nosaltres mateixos, que hem de resisitir contra la negació de la nostra realitat nacional i les separacions que ens han imposat, i van reivindicar que el nou corpus jurídic de Catalunya tingui present la totalitat de la Nació.

A l’abril del 2016 van fundar amb el president de l’ANC, Jordi Sánchez, la Confederació d’Entitats
Sobiranistes dels Països Catalans per fer créixer en cada territori el dret de decidir i avançar en la consciència sobiranista tot respectant els ritmes propis i la voluntat expressada pels ciutadans. La pancarta emblema de la nova entitat ho sintetitza inequívocament: «Els Països Catalans, una nació en marxa, diferents ritmes, un mateix objectiu». Des del mes de juny passat ens uneix un mateix símbol la Flama del Canigó per encendre els Focs de Sant Joan, i una festa comuna el 24 de juny, Festa Nacional dels Països Catalans. Originats a la Catalunya del Nord ja fa mig segle palesen la nostra determinació i contribució al repte compartit de reconstrucció de la nació en un marc democràtic pacَífic i confederal.

Visca els Països Catalans!

Visca la la Confederació Catalana!

Daniela Grau Humbert

Ciutat de Mallorca 30.12.2016.»

dimarts, 3 de gener del 2017

Dakar 2017, per Amèrica Llatina

Cada vegada que m'entaferren pels nassos imatges d'aquest rallie tan frenètic com esperpèntic que porta el nom de Dakar 2017, em vénen a la memòria les retxes que vaig escriure a finals de l'any 2000, tot recordant allò que jo havia viscut i patit quan, als organitzadors europeus, no se'ls va ocórrer cap altra idea que fer una «París a Dakar, passant pel Sàhara»

A l'any 2017 em referm en allò que pensava, creia i deia l'any 2000:

«Encara ara record amb molt de fàstic la mala nit passada al mateix cor de l’Àfrica negra, als inicis dels anys 70, quan un dels Rally París-Dakar travessà, amb nocturnitat i traïdoria, bells paratges naturals del país de les mil i una muntanyetes: del Burundi.

Fou horrorós. Abans que hi passàs la monstruosa caravana, ningú del país no n’havia estat gens assabentat. De mostres de respecte de part del rally cap a la gent nativa, res de res. 

Sobtadament, enmig d’aquella nit profundament tan fosca, se senten ensordidors bramuls motoritzats d’un vehicle i d’un altre, que, en passar prop de les cases, lleven la son al més pintat. El bestiar més alçurat que mai. Les famílies totalment desorientades. Els infants mig morts de por... En la negra nit d’un temps.

Quan acaben de passar els darrers vehicles, l’espectacle que hi deixen és un vertader desastre: la pols que han aixecat, els arbres que han malmenat, les carreteres que han destrossat, les mil i una brutors que han escampat, els ponts que han esbucat, les olors, els olis, els fums, les llaunes, els plàstics... i unes poblacions profundament trasbalsades de per vida.

L’organització del Rally París-Dakar s’està cobrint de glòria, cada vegada que activa aquest espectacle-negoci que la caracteritza. 

Però enguany se n’hi han d’afegir moltes més que abans, de tones de prepotència i abús, en la realització d’una cursa com aquesta: sense cap casta de rubor, hi és previst travessar el territori del Sàhara occidental. 

Com a mostra evident de maniobra política ben calculada, de promoció i publicitat manifesta vers la postura adoptada pel govern francès, es pretén donar suport a les ambicions expansionistes del regne marroquí i oposar-se a les aspiracions legítimes del poble sahrauí. D’autodeterminació, res de res: comunitat autònoma dins el regne marroquí, això és el que li convé! Ho diu França.


Des d’una perspectiva nacionalista, ecologista i d’esquerres, aquest espectacle-negoci que representa el Rally París-Dakar, i que sempre comporta als indrets on passa seriosos maltractaments de territoris, d’entorns, de pobles i de costums, s’està mostrant enguany com mai, molt dur i ofensiu. Serà que l’any 2000 porta dureses, i porta un munt d’ofenses, també en altres indrets!

Presumint de la més esgarrifosa falta d’ètica i del més mínim respecte cap a un poble que duu vint-i-cinc anys esperant poder tornar a casa seva, es fa comptes passejar-hi de manera espectacular la ben muntada caravana de màquines destructores i de vehicles motoritzats: justament al mateix territori que roman ocupat militarment pel Marroc des de fa un quart de segle: al Sàhara occidental.

No ha d’estranyar que n’hi hagi que considerem que aquesta passada del rally pel Sàhara, pactada entre França i el Marroc, esdevé un autèntic desafiament al pla de pau de Nacions Unides i una violació espectacular de l’alto al foc en vigor des del dia 6 de setembre de l’any 1991. Com si sarcàsticament volgués expressar-s’hi: per aquí no hi ha cap guerra !

Tota realització del rally París Dakar és un autèntic insult a la dignitat dels pobles africans, - i la d’enguany és una afronta vergonyosa al poble sahrauí - en anar a fregar-los ostentosament pels morros tot allò de què romanen més mancats: confort, aliments, vestits, allotjaments, vehicles, medecines, auxilis d’urgència, alta tecnologia, etc.

Més que insult, és anar-hi a riure’s, davant dels seus nassos, dels milions i milions de persones africanes que s’hi moren de fam cada any, mentre un grapat de gent provinent d’altres indrets més benestants s’hi entreté i corre vertiginosament a gaudir-n’hi. 

Malgastament del tot inacceptable, que esdevé una veritable ostentació punyent als ulls dels pobles africans, dels més empobrits de la terra.

Aquesta casta de competició frenètica també provoca forts impactes ambientals, en aplicar-se ben directament contra un entorn que encara no ha assolit els nivells de contaminació existents als països d’origen. S’hi compta amb molts i bons patrocinadors.

El patrocini de les més famoses empreses multinacionals – grans explotadores de matèries primeres i de mà d’obra africanes -, duit a terme conjuntament amb algun estament d’alguna administració pública, fa que hi sigui del tot sospitós qualsevol intent que pretengui valorar-ne en positiu ni que sia un sol aspecte.

A la sortida de Barcelona, hi hagut moguda reivindicativa. Durant la realització del rally, ben segur que també n’hi haurà. L’ètica ciutadana més intensament democràtica hi està girant l’esquena, a mostres d’ostentació tan grollera com l’esmentada. 

Es tracta del primer rally París-Dakar del nou any, segle i mil·lenni. N’hi ha que desitjam que també en sigui el darrer.»


Davant d'això que jo manifestava l'any 2000, i que reiter suara mateix, què no he de pensar i creure respecte d'aquesta altra modalitat tan nefasta, introduïda posteriorment, que fa passar passar enguany el Dakar-2017 per Amèrica Llatina, Paraguai-Bolívia-Argentina? 

Dos reals del mateix, corregit i augmentat...

He de lamentar, públicament, que, en totes dues situacions, siguin compatriotes catalans els que n'estiguin al capdavant... M'estimaria molt més que en fossin uns altres...

dilluns, 2 de gener del 2017

La cantautora mallorquina Victòria Quingles (3): els darrers temps (2011-2014)

La jove pianista i cantautora mallorquina, Victòria Quingles, des de l'any 2011 fins al 2014 viu tot un seguit d'experiències diferents en les seves actuacions musicals, davant públics i en ambients ben diversos: al Club Sart (Inca), al Festival 7/17 (Pollença), a l'Estudi de Can Recó (Manacor), a la Fundació ACA (Búger), a les Festes Patronals (Selva), a l'IES Berenguer d'Anoia (Inca), a Xocolatades Solidàries (Sant Jordi)... 

Sortosament, moltes d'aquestes intervencions seves es poden trobar, veure i escoltar a Goear.com, a Youtube, a Webs, Blogs, Facebook...

És el 24 de febrer de 2011 quan Victòria Quingles actua al Club SART, d'Inca, on viu una experiència diferent: per primera vegada canta davant d'una audiència que no ha anat a escoltar-la, sinó a prendre una copa i xerrar. Llevat d'uns quants, la majoria de la gent no deixa de xerrar mentre ella canta. Però ho considera divertit, tanmateix...


El 2 d'abril d'aquell mateix any actua a l'església del Convent de Sant Domingo, de Pollença, en el marc del Festival 7/17, que reuneix una sèrie d'artistes juvenils, entre elles la seva amiga Marta Ferrer. Hi canta tres cançons.

El mateix mes d'abril, dia 9 en concret, per fer una nova maqueta, torna a l'Estudi de Can Recó a gravar-hi tres temes nous. A la mateixa sessió enregistra novament el tema Hallelujah, de Leonard Cohen, gravat dos anys abans. Totes aquestes cançons es poden sentir a Goear.com, cercant pel seu nom. 

La Fundació ACA, a la finca bugerrona de Son Bielí, li torna a obrir les portes per a un nou concert el dia 30 d'abril de 2011. És un lloc on se sent especialment a gust. En aquesta ocasió fa un programa que conté 11 peces musicals, gravades amb videocàmera. Llevat de la darrera, tota la resta es pot visualitzar a You Tube.

El dia 9 de maig de 2011 al dematí rep una sorpresa molt agradable, quan descobreix que el famós manager d'Allison Crowe, poques hores abans, ha penjat el vídeo de la seva interpretació de "Secrets" a tres llocs: la Web, al Blog i al Facebook, en bon Dia de la Mare. A més d'això, li dirigeix un missatge amb grans elogis.
És a dir, que només 24 hores després que ella l'ha pujat al You Tube, aquest vídeo seu ja rep un reconeixement tan inesperat com agradable.


Per Sant Llorenç, amb motiu de les festes patronals de Selva, dia 7 d'agost de 2011, torna a fer un nou concert a l'Auditori d'Es Centre. Hi interpreta per primer cop un tema compost per ella amb lletra de la seva amiga Maria Dolors Cuenca, que es diu "A Song for a Lone Man"

Tres anys després, el 3 d'agost de 2014, torna a actuar a la placeta de l'església de Selva. Aquest cop amb un format bastant diferent i amb un repertori que es compon exclusivament de cançons en català (grans títols de la Nova Cançó i alguna cançó tradicional). L'acompanya a la guitarra en Gaspar Àngel Palou.
Hi assisteix més d'un centenar de persones, que en acabar el concert li fan arribar l'enhorabona més efusiva.


L'endemà en surt una ressenya a l'edició digital del Diario de Mallorca.
També es pot veure el video del concert penjat al YouTube.

El 19 de desembre de 2014 fa un altre concert amb el mateix repertori, però acompanyada d'un altre guitarrista, en Joan Fuster, d'Alaró. Actuen a l'IES Berenguer d'Anoia, d'Inca, dins un acte organitzat pel Departament de Català, amb una gran assistència d'alumnes.

El dia 28 de desembre de 2014 torna a actuar acompanyada d'en Joan Fuster, aquest cop en una xocolatada solidària a la vila mallorquina de Sant Jordi a benefici del Casal Petit, centre d'atenció a les dones. 


diumenge, 1 de gener del 2017

Cinc nadales de la coral felanitxera Units com Brins, a la II Trobada de Corals, al Seminari Nou

Amb agraïment profund al bon amic felanitxer Tomeu Rosselló, per l'esplèndida intervenció de la Coral felanitxera Units com Brins, que tan finament i magistralment dirigeix na Francisca Rosselló Monserrat, faig arribar aquest enllaç a qui pugui interessar, on es poden veure i sentir aqueixa trentena de veus tan sonores que omplen la capella del Seminari Nou, amb motiu de la II Trobada de Corals organitzada pels Amics del Seminari el proppassat dia 20 de desembre de 2016

Molt agraït pel gust que ens han fet passar durant una bona estona, si no ho he comptat malament, durant més de 20 minuts seguits.

Salut i coratge per seguir cap endavant, fent conèixer aquestes músiques felanitxeres que, altrament, podrien arribar a passar totalment desapercebudes, si no fos per gent amant de la nostra terra com aquesta.

La primera interpretació que fa la Coral felanitxera Units com Brins a la capella del Seminari Nou, a Palma, amb motiu de la II Trobada de Corals que hi organitza l'entitat Amics del Seminari és la nadala tan coneguda i difosa com és ara «Vou-veri-vou».


La nadala felanitxera "Nadil – Nadal", interpretada a la capella del Seminari Nou, de Palma, per la coral mixta Units com Brins, dirigida per Francisca Rosselló Monserrat


La tercera intervenció de la coral felanitxera Units com Brins, amb la mateixa directora i pianista, és una altra nadala, "Bresol de palla", armonitzada per Miquel Xamena Palou


Quarta intervenció de la coral felanitxera Units com Brins. Interpreta la nadala Anem a Betlem, de la compositora Catalina Ramon Ramis


La darrera peça que interpreta la Coral Units com Brins és la popular nordamericana «El Trineu», adaptada per Antoni Martorell Miralles i amb l'acompanyament de J.S. Piermont.



Dissabte, 7 de gener de 2017: Mallorca envoltada de llum i de fum

M'acaba d'arribar una notícia que m'ha deixat bocabadat. Amb el títol Llum de Convit, se'm diu que s'han proposat el repte de fer voltar la llum i el fum a Mallorca fent servir les Talaies i Torres costaneres del s. XVI.

Se'm diu que el dia escollit per això és dissabte dia 7 de gener. Que s’ha escollit aquesta jornada per intentar encertar les calmes del gener en un dia de quasi lluna plena. I que, si no fos possible per impediment meteorològic, es passaria a dia 14 del mateix mes.

Haurem de romandre atents, idò, a aquesta iniciativa que té al front gran part del claustre de l’IES Marratxí, membres de la Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX i molts amics excursionistes.

Tornar a veure l'illa de Mallorca, envoltada de llum i de fum que s'alcen alhora des de més d'una trentena de torres i talaies, sens dubte, ha d'esdevenir  tot un espectacle digne d'admiració. Tant de bo que se n'arribin a enregistrar les imatges més adients que en donin testimoni fefaent.

En haver-se acabat l'any 2016, quan ha passat gairebé desapercebuda la commemoració del quart centenari de la mort del metge, astrònom, matemàtic i historiador manacorí Joan Binimelis, hi ha gent que s'ha proposat reivindicar una part del seu llegat: les torres de defensa que, a dia d'avui, encara sobreviuen i delimiten la costa mallorquina.

Aquesta acció té com a objectiu unir a través de senyals de fum durant el dia i de llum al vespre tot el perímetre de l'illa de Mallorca, amb el desig que serveixi per esperonar les institucions i els particulars de qui depenen aquestes edificacions a conservar-les, com a part del nostre patrimoni històric, paisatgístic i sentimental.

Glosa de Cap d'Any 2017

​En aquest mes de desembre,
amb què acaba aquest any,
el tancam amb clau i pany
n'encetam un nou, com sempre.


Hem passat uns dotze mesos
com no havíem passat mai:
sens govern, qualque desmai
ens ha fet quedar sorpresos.

M'ha arribat la desventura,
m'he quedat entabanat,
sense dona al meu costat:
tots tenim la mort segura.

A pesar de l'amargura
que comporta la dissort,
he tengut molta de sort:
me'n quedarà la dolçura...

Ajuda'm, Beleta meva,
a sortir-me'n d'aquest pou!
Ja no és allò que fou,
tot se'm torna massa tou
d'ençà de l'absència teva...


Bones festes de Nadal,
en tan grata companyia!
Vos desig a tots Bon Dia
seguit d'altres per Cap d'Any.

I que l'any dos mil desset
sigui millor que el que fuig,
molt més xerec que el devuit!
Que això sigui un bon encert.

Dos mil desset encetat,
El dos mil setze jo deix...
La vida, malgrat tot, creix,
I cada dia reneix
El sol que surt pel llevant.


Albir el futur mirant
joves generacions
que volen prendre messions
amb les fermes conviccions
de dur-ho tot endavant.

Endavant pertot arreu
de la nostra nació!
Ja s'estén a l'horitzó
una mateixa cançó,
tant si es creu com si no es creu.

Escampem nostra cultura
cap a tots vuit vents del món!
Escampem-la a gran altura,
sense por ni cap fissura,
amb l'orgull de ser qui som.

Despleguem les Quatre Barres
cap a tots vuit vents del món!
Despleguem-les ben ufanes,
sense por ni cares llargues,
amb l'orgull de ser qui som.


Siau qui sou, mallorquins,
Siau qui sou: catalans!
Pitiüsos, menorquins,
de nació tots som germans

de qui viu al continent
entre Salses, Guardamar,
entre Fraga i l'Alguer;
de Llevant fins a Ponent,
ens uneix ben fort la Mar!


Mallorca, 1 de gener de 2017
Cecili Buele i Ramis