Francesc Esperança, "l'autobiografia" del papa Francesc

La mort sobtada del papa Francesc, en bon Dilluns de Pasqua 2025, no m’ha permès de llegir totalment el llibre sobre la seva «autobiografia» (potser sigui la primera d'un papa!) que vaig adquirir a principis de la quaresma, a la ciutat de Barcelona.

Així i tot, el consider força recomanable a l’hora d’endinsar-nos en la personalitat d’aquest personatge tan singular, en ple segle XXI: el primer papa sud-americà, el primer papa jesuïta i el primer papa que pren el nom de Francesc. Tres qualificatius que defineixen a la perfecció el gran llegat que ens deixa.

Portada del llibre FRANCESC ESPERANÇA

Moltes de gràcies, papa Francesc! Que Déu vos ho pag, com vos ho mereixeu, Ell qui en sap, qui pot i qui segurament també vol.

En bon primer Divendres de Quaresma, mentre acudesc a la llibreria barcelonina Alibri Llibres del carrer de Balmes 26, acompanyant-hi l’autor mallorquí del llibre «Quadern de quaresma», el bon amic Miquel Àngel Lladó, mir de pegar una ullada a publicacions més recents.

D’entre totes, me n’assenyalen una que jo desconeixia. Segons el llibreter, es tracta de la primera autobiografia que es fa un papa i es publica. A més a més en català! S’hi remarca que són «les primeres memòries d’un papa».

És la primera edició d’un llibre de 340 pàgines, publicat per Rosa dels Vents a Barcelona el mes de gener de 2025. En col·laboració amb Carlo Musso, es fa simultàniament en els idiomes principals i en més de cent països del món. La traducció al català corre a càrrec de Maria Llopis Freixas.

A la nota breu (pàg. 331), el coautor afirma que per voluntat del papa Francesc la seva autobiografia s'hauria d'haver publicat inicialment com a llegat després de la seva mort. Però el Jubileu de l'Esperança i les necessitats de l'època l'han resolt a difondre ara aquest llegat tan preuat (uns tres mesos i mig abans que mori).

«La memòria és un present que no para de passar, diu un poeta mexicà» (p. 9)
«L’esperança és sobretot la virtut del moviment i el motor del canvi; és la tensió que uneix memòria i utopia per construir realment els somnis que ens estan esperant» (p 9)

1. Que se m’encasti la llengua al paladar (pàg. 17)

Llegint les primeres pàgines, on Jorge Mario Bergoglio narra l’anada i el viatge marítim dels seus padrins italians – Giovanni Angelo i Rosa Margherita Vassallo – amb el seu fill – Mario -, cap a l’Argentina, arribant-hi  l’1 de febrer de 1929, dues setmanes després d’haver salpat del port de Gènova,  «un dels hiverns més freds que hauria conegut el segle XX», em ve a la memòria, de manera molt clara, que mon pare, arribat per primera vegada a Barcelona per aquelles mateixes calendes, provenint de Guinea Equatorial on havia nascut, no hi trobava la manera d’adaptar-s’hi: pel fred imperant, del tot inexistent al seu país natal!

Els germans del padrí de Jorge Mario hi havien arribat abans, a l’Argentina, l’any 1922.

M’entren endins algunes de les expressions que amolla en aquests primers capítols:

«La nostàlgia de les arrels és un sentiment sa, perquè un poble sense arrels es perd, i una persona sense arrels està malalta» (p 22)

«Por lo que el árbol tiene de florido vive de lo que tiene sepultado», com diu un poeta argentí, Francisco Luís Bernárdez. (p 22)

«Van portar amb ells la pobresa, les tragèdies, les ferides de la seva condició, però també la força, el coratge, la perseverança, la fe. I una multitud de talents que esperaven una oportunitat per donar fruits» (p 23)

«Lampedusa, la petita illa del Mediterrani que s’ha convertit en un lloc d’esperança i solidaritat, però també en el símbol de contradiccions i la tragèdia de les migracions i el cementiri marí de massa, massa morts» (p 24)

«Davant la globalització de la indiferència, que ens fa a tots «sense nom»... oblidats de la nostra pròpia història i del nostre destí... la pregunta de Déu a Caín sempre reverbera: «On és el teu germà? La veu de la seva sang clama a mí» (p 25)

2 Fa massa temps que habito amb els qui detesten la pau (pàg. 26)

«Emigració i guerra són dues cares de la mateixa moneda. La guerra és la fábrica més gran de migrants» (p 26)

«El món d’avui sembla cada dia més elitista i cada dia més cruel amb els exclosos i els descartats. Els països en vies de desenvolupament continuen sent desposeïts dels seus millors recursos naturals i humans en benefici d’uns pocs mercats privilegiats» (p 26)

«No se’ls perdona res, als pobres, ni tan sols la seva pròpia pobresa» (p 26)

«Com va escriure Primo Mazzorali, un dels gran rectors d’Itàlia, un rostre profètic, lluminós i «incòmode» d’un clergat no clerical: «Els pobres són una protesta contínua contra les nostres injustícies; el pobre és una pólvora. Si li cales foc, el món s’ensorra» (p 27)

«La guerra intel·ligent no existeix: la guerra no pot portar més que misèria; les armes, només la mort. La guerra és estúpida. La gent gairebé sempre ho ha entès, la gent no és beneita» (p 34)

«Sé que és molt important que els joves coneguin els efectes de les dues guerres mundials del segle passat: aquella memòria és un tresor, dolorós però molt útil, per crear consciències» (p 36)

  3 Els regals d’una sana inquietud (pàg. 44)

  4 Gairebé a la fi del món (pàg. 55)

  5 Si somos muchos, mucho mejor (pàg. 67)

  6 Com una corda tensa (pàg. 83)

  7 Jugava per la terra que ell havia creat (pàg. 93)

  8 La vida és l'art de la trobada (pàg. 102)

  9 El dia passava com una fletxa (pàg. 111)

10 Es van reconèixer de lluny (pàg. 120)

11 Com la branca de l'ametller (pàg. 127)

12 Devoren el meu poble com si fos pa (pàg. 135)

13 Ningú se salva tot sol (pàg. 151)

14 Ressona amb les vibracions més profundes (pàg. 164) 

15 L'única manera de ser plenament humans (pàg. 176)

16 Com un nen en braços de la seva mare (pàg. 188)

17 Perquè te'n recordes i te n'avergonyeixes (pàg. 208)

18 Tothom a fora i tothom a dins (pàg. 223)

19 Caminant per valls fosques (pàg. 237)

20 La teva vara i el teu bastó em donen confiança (pàg. 251)

21 L'escándol de la pau (pàg. 266)

22 De la mà d'una nena irreductible (pàg. 280) 

23 A imatge d'un Déu que somriu (pàg. 292)

24 Perquè els millors dies encara han d'arribar (pàg. 303)

25 Jo només soc un pas (pàg. 322) 

Contraportada del llibre FRANCESC ESPERANÇA

Totalment corprès per la notícia que rep a mitjan matí del Dilluns de Pasqua, relativa a la mort del papa Francesc, no em puc estar de posar-me a completar la lectura d'aquesta "autobiografia papal" amb ganes de destriar-hi aspectes personals que puguin fascinar-me, encara més si cal (abans que l'assemblea dels cardenals reunits en conclave decidesquin triar-ne un altre!).

Amb ganes també de convidar altra gent a fer-hi el mateix, mirant de seguir-ne les petjades de manera cada cop més esperançada. Tot i la gran pèrdua, irreparable crec jo, que pateix la nostra Església, a l'hora que travessam una nit de fosca tan negra que ens caldrà pregar insistentment: "Veniu, Esperit Sant! Veniu a il·luminar el cor dels cardenals! Veniu Esperit Sant! Veniu Esperit Sant!"

A l'espera que ens escolti, ens atengui i ens protegeixi! A tots els qui volem ser seguidors de Jesús, el de Natzaret, i servidors cada cop més eficients del seu poble més pobre. 

Cecili Buele, capellà catòlic casat

Setmana Santa 2025, i el record d’algunes altres

L'any passat visc la Setmana Santa al Perú, on duc a terme "el millor viatge de la meva vida, abans de complir els 80 anys".

Això vol dir que enguany ja en van vuitanta, de setmanes santes viscudes per mi  al llarg de la meva vida octogenària. La majoria a Mallorca.

Tot i el pas inexorable del temps,  mantenc viu el record d'algunes altres viscudes intensament en territoris africans o sud-americans.

Enguany, en bon Diumenge de Rams, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, pleníssima de gent a vessar, tanta que moltíssima no hi pot romandre asseguda als bancs i  ha d'estar dreta on pugui durant tota la funció, hi  acompany els cants de la celebració, fent-hi sonar l'orgue, altre temps adquirit i emprat pel bon amic i condeixeble santamarier Nadal Trias (qepd):

Canta, Jerusalem...

 

Tres dies després, en bon Dimecres Sant, com en tantes altres circumstàncies de la vida, m'acut i se’m fa recurrent l'interrogant irresponible de si aquesta no podria ser, per a mi, la darrera vegada que celebr el Dimecres Sant a la Seu Catedral de Mallorca...

Record que quaranta-quatre anys enrere hi acudesc com a prevere en exercici actiu, participant-hi com a rector de la parròquia de l'Encarnació, ben situat i encarxofat, com desenes d'altres companys sacerdots mallorquins, dalt de tot del presbiteri catedralici.

Ara i avui, com en altres ocasions posteriors, ho faig des d'un dels bancs situats allà deçà la meitat del temple... Com la doneta aquella de l'evangeli... Entre fidels assistents, un feligrès més.

Aquest dia, en bon Dimecres Sant de 2025, puc seguir per youtube fins a tres misses crismals distintes que m'interessen: la de la Catedral Regina Mundi de Bujumbura, a la capital del Burundi; la de la Catedral de Lima, presidida pel cardenal Carlos Castillo, al Perú; i la de la Catedral de Mallorca, amb el bisbe Sebastià Taltavull. Una de les tres, aquesta darrera, en directe i físicament present.

Mentrestant no deix de pregar pel clergat de Mallorca i d'arreu del môn catòlic: que Déu il.lumini tots i cadascun dels preveres, perquè romanguin sempre fidels al Senyor, essent i comportant-se pertot arreu com a bons seguidors de Jesús el natzarè i com a bons servidors del poble més pobre, amb el qual Ell s'identifica.

No sé ni record si 44 anys enrere hi són presents més preveres o manco que avui. Enguany n'hi arrib a comptabilitzar més de 120, de capellans, a l'hora que ingressen jeràrquicament i ordenada en processó, clarament demostrativa del poderiu masculí dins aquesta església nostra (sense cap dona ni una que hi entri triomfalment!).

Tots són homes, en exclusiva, capellans diocesans i religiosos de congregacions masculines diverses, tant de ritus occidental com oriental. Més d'una desena de diaques. Manco d'una dotzena de seminaristes (amb bastant més negritud present en els rostres avui dia que no temps enrere, quan el més negre de tots som jo...) Tothom precedit pels escolans portadors dels dos cirials i la creu alçada, amb l'espectacular encenser capdavanter.

Presidits pel bisbe Sebastià Taltavull, en una celebració litúrgica solemníssima de la Missa crismal. Una cerimònia que retransmet en directe IB3, el canal públic autonòmic. Ben animada pel Cor catedralici, l'orgue sonor i l'encens escampat per tots els racons de l'espai imponent i majestuós.

Entre els concelebrants, m'alegra veure-hi algunes cares conegudes. Les primeres que salud, abans, en el claustre de la Seu, són les d'en Suau Serra, Servera Terrassa... I ja dins el temple, Horrach, Seguí... "et alibi aliorum..."

A l'homilia, llarga com de costum, el bisbe Taltavull esmenta el Sínode universal i l'Assemblea diocesana recents; repassa diverses cites bíbliques referides als sacerdots i ministres, i als cristians batiats; cita paraules del papa Francesc; per dues o tres vegades acaba... i no acaba d'acabar una homilia episcopal una miqueta per davall dels 20 minuts de durada...

Segueix la renovació pública de les tres promeses sacerdotals envers l'Església... amb l'assentiment col·lectiu refrendat positivament i clamorosa pel conjunt presbiteral.

Continua la benedicció de les tres àmfores contenidores dels tres olis sagrats portats davant l'altar, entre d'altres, per quatre membres de la nostra parròquia de Santa Catalina Thomàs...

Hi trob a faltar el cant popularment conegut del Crec en un Déu... El de sempre a Mallorca, el d'en Romeu. Crec que s'hi escau, avui i aquí, pentura com mai (tant o més que l'homilia episcopal), en un dia festiu i eclesiàstic com aquest.

Continua la celebració eucarística fins al final, amb la solemne benedicció a mans del bisbe.

Me'n surt content d'haver participat durant una hora i mitja seguida en una celebració eucarística íntegrament en català, l'única llengua pròpia de Mallorca!

I d'haver-hi enregistrat algunes poques imatges amb el mòbil, sense que m'ho hagi impedit terminantment (com en ocasions anteriors) cap element de la guàrdia pretoriana que vigila atentament i acurada tots els moviments dels assistents en el recinte sagrat, amb ulls ben espolsats (com de soldats).

En sortir del temple catedralici, a l'alçada del carrer de sant Miquel, em trob amb una de les processons de Setmana Santa amb caparutxes... guàrdies civils i militars... Compten amb una fantàstica i grandiosa banda de música, magistralment executora d'una peça religiosa ben coneguda.

No en conec el pas. És la primera vegada que l'hi veig.
Fins a l'any que ve idò... Si Déu ho vol.

Mentrestant, no em puc estar de demanar-hi insistentment i reiterada: "Dau-me la fe dels meus pares.... potser el que em manqui, a mi".

En la nit del Dijous Sant 2025, torn a pensar que podria ser el darrer de la meva vida terrenal damunt del planeta. 

En comptes de llegir i tractar els evangelis com uns llibres d'història que ens conten fets succeïts segles enrere a terres palestines, em sent molt més fermament empès a rellegir-me'n els textos com a quatre testimonis vivents de nombroses i diverses experiències espirituals, personals i col.lectives. 

 

Succeïdes temps enrere i en indrets diversos, incideixen en la persona i algunes actuacions més rellevants de Jesús de Natzaret, ressuscitat i reviscolat d'entre els morts per la fe dels seus seguidors més entusiastes.

Després de ser assassinat, de manera violentíssima, per ordre i mandat dels elements més poderosos en l'àmbit de la llei (mosaica i divina), del temple (sagrat i jueu) i de la política (imperial i local) del seu temps.

Lleis i temples i polítiques que avui dia també pretenen fer el mateix, amb qui vulgui fer-se seguidor entusiasta d'aquell natzarè extraordinari anomenat Jesús, fill de Maria i de Josep. 

Certament que amb mètodes diferenciats, molt més sofisticats (camuflats sota codis i contrasenyes legalment establertes, codis canònics ultramontants i caducs, codis de governança salvatgement capitalista), arriben a aconseguir mantenir amagat el bassó evangèlic en masses ocasions: l'amor a Déu per damunt tot, i l'amor a l'ésser més pobre que tenim a prop o enfora. 

Malauradament, lleis i temples i polítiques pretenen fer el mateix també dins la nostra Església catòlica, apostòlica i romana. Tan reàcia a assumir com a propis els pecats estructurals del nostre segle!

Seguint a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, en bon Divendres Sant, a la lectura reiterada de la Passió a càrrec de tres clergues, segueix l’homilia (en boca i expressió del meu condeixeble manacorí mossèn Miquel Serra, qui presideix la cerimònia); l’adoració que tots els assistents dediquen a la Creu on penja la imatge de Jesús crucificat; i la comunió amb el pa eucarístic consagrat ahir, el Dijous Sant. 

En aquesta ocasió, el temple també s’omple de fidels, tot i que no tant com a les dues jornades anteriors.

A l’espera de celebrar-hi la Vigília de Pasqua... si és que no m’ho impedeix el començament d’una d’aquelles pipides que em compareix de tant en tant. Amb el nas ben embromat, des de l’assaig d’ahir capvespre a la capella de sant Miquel de Campanet, m’afany a endevinar les tecles de l’orgue que corresponen a cadascuna de les peces i cançons que acompanyen la celebració de la Vigília de Pasqua, festa major de la comunitat parroquial de Santa Catalina Thomàs i de totes les comunitats cristianes d'arreu del món.

Sort que, per acompanyar el Pregó pasqual, hi participa gent jove amb les seves guitarres, instruments musicals i les seves veus.

Durant la Vigília de Pasqua, assaborim la vivència que Crist viu! Ha ressuscitat! Ho celebram, ens n'alegram i miram de reprendre el camí de viure així com Ell desitja que visquem. 

«Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que vos tendreu entre vosaltres» (Jn 13,35).

 

XII Diada cultural d’Amics del Seminari de Mallorca, al monestir de La Real

 

Cartell anunciador de la XII Diada cultural

Pocs dies abans de la Setmana Santa 2025, membres de la Junta Directiva de l’Associació Cultural Amics del Seminari es fan presents al monestir de La Real, per acabar d’arrodonir els preparatius de la XII Diada Cultural programada per al dissabte 3 de maig, a partir de les 9:15h del matí.

Organitzant la XII Diada cultural al monestir de La Real

Hi som convidats tots aquells que, d’una forma o una altra, hem passat algun temps estudiant (som moltíssims!) enmig d’aquelles quatre parets de l’edifici de Son Gibert. Ara tenim l’oportunitat de retrobar-nos (bastant més granats!) per compartir-hi una jornada, també amb les companyes i els acompanyants que tenguin ganes d’acudir-hi.

Iniciarem la jornada amb la celebració eucarística. La «Missa in memoriam» concelebrada pels companys sacerdots que ho desitgin, en aquesta ocasió, serà presidida pel P. Josep Amengual Batle, MSSCC.

Entre d’altres, hi té anunciada la seva participació mossèn Llorenç Tous Massanet. Fa comptes de desplaçar-s’hi des de Ceinos de Campos (Valladolid), amb un dels seus llibres «Elogio del girasol. Comentario al Evangelio de Juan»: té moltes ganes d’oferir-ne de franc un exemplar a tots i cadascun dels assistents.

Portada del llibre i escrit que s'hi adjunta

Després de la missa, mentre els organitzadors ofereixen un piscolabis a la concurrència, està programada l’exposició d’esbossos per un quadre de l’Assumpta, del pintor Josep Bover, que s’ha encarregat de recollir i d’oferir-hi el bon amic felanitxer Biel Bennàssar.

A mitjan matí, està prevista una conferència molt interessant sobre “Història del Monestir de La Real”, a càrrec del Pare Josep Amengual Batle .

L’Schola Cantorum, dirigida per Tomeu Ripoll Pou, amb acompanyament de l’organista Pep Portell Barceló, i el guitarrista Jaume Barceló Mairata, oferiran un concert coral esplèndid, amb un repertori que inclou 8 peces musicals variades. Comptarem amb la col·laboració especial d’un grup d’esposes dels socis.

Abans del dinar de germanor, elaborat per una de les cases porrerenques més  prestigioses de la nostra illa, s’organitzaran visites guiades a algunes de les dependències més emblemàtiques d’aquest monestir cistercenc, l’existència del qual es remunta al segle XIII.

Per a una organització millor de la trobada, convé comunicar l’assistència al dinar, ABANS DE DIA 27 D’ABRIL, al company infatigable Joan Bonet Rubí (Telf./Whatsapp 606 56 96 58 / bonetrubi@hotmail.com). El preu del dinar és de 5,00€ pels socis i 18,00€ pels no socis acompanyants.

A l’espera de dur a terme, de la manera millor possible, aquesta XII Diada Cultural d’Amics del Seminari de Mallorca, en un indret tan singular com el monestir de La Real, ens alegrarà ben molt veure-hi cares conegudes i poder mantenir una estona agradosa de contacte i de comunicació força enriquidora.