Ja no parlam de la seva lentitud. Ni de les mancances greus que suporta, des del punt de vista tècnic. Ni de les condicions lamentables en què es troben els expedients administratius. Ni del tractament tan poc respectuós envers la ciutadania, sobretot envers la que acostuma a emprar una llengua distinta a la castellana. Ni dels favoritismes que s'hi detecten a l'hora de considerar les parts implicades en els processos. Ni del poder distint que hi té la disponibilitat o la mancança de recursos econòmics. Ni de les componendes entre missers...
Es tracta, sobretot, de la manca de credibilitat, vers una institució que les societats democràtiques del segle XXI consideren com un dels seus pilars fonamentals, com un dels valors superiors del seu ordenament jurídic.
A mi, no m'ha sorprès, ni poc ni gens ni una mica, que el jutge Garzon hagi estat comdemnat pel més alt tribunal de l'Administració de Justícia española. És més, trob que aquesta encara s'hi ha mostrat molt tova i benèvola. Li pertocava d'anar més lluny, encara. Ficar-lo dins la presó, per exemple! Per traïdor a la pàtria, com a mínim!
Mentre a l'interior de la societat espanyola hi hagi assumptes, personatges, situacions, aspectes que no es poden tocar mai, que esdevenen intocables, la credibilitat de l'administració de justícia espanyola romandrà al nivell més baix, dins la consideració ciutadana europea més democràtica.
Si, de forma increïble, des de les més altes instàncies del Consell General del Poder Judicial s'atreveixen a difondre a tots vuit vents del món i de la bolla que ”tots els imputats no són iguals”, hom pot pensar i creure que la seva portaveu considera que alguns d'aquests no són “ciutadans espanyols”, reconeguts “iguals” per la Constitució espanyola, “sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social” (art. 14).
Fa més de vint-i-un anys que vaig deixar de creure en la justícia. Vaig haver de patir, en carn pròpia, els efectes nefasts d'una decisió judicial que em declarava culpable d'un delicte de “desobediència lleu a un agent de l'autoritat”. Puc dir que es basava en un informe policial fals i mentider... I que feia cas omís del que jo havia presentat prèviament, basant-me en una autorització municipal, escrita i signada pel senyor batle...
Ni em vaig voler molestar a respondre-hi...
Com tampoc ara mateix, no tenc cap intenció d'abocar-me a defensar el jutge que ha estat condemnat per prevaricació i que apareix en portada a gairebé tots els mitjans de comunicació internacionals.
Som un dels qui, en cap moment, no m'he volgut manifestar públicament a favor d'aquest jutge tan "espanyolíssim". Malgrat l'aurèola de defensor dels drets humans que l'envolta... També és cert que no m'he afanyat a declarar-hi la guerra, com fan alguns!
Ja em va bé de comprovar que entre els mateixos espanyols es devoren l'un a l'altre! Pel que es veu, "Roma no paga als traïdors" i la Hispània tampoc.
