A Mallorca

dijous, 18 de febrer del 2016

Muriel Casals i l'Opinió Catalana

El primer contacte que mantenc amb Muriel Casals es produeix el mes de novembre de 2007, a Cerdanyola del Vallès. Aleshores, gràcies als bons amics, Climent Garau i Miquel Sellarès, tenc la gran sort de participar en diverses jornades que l'Opinió Catalana, des de l’any 2001 ençà, organitza anualment i que resulten força interessants. S'hi participa des de tots els territoris que conformen els Països Catalans. Se sol aprofitar un cap de setmana,  que es dedica a la formació, reflexió i intercanvi.


Miquel Sellarès, amant de Mallorca, fill de mare mallorquina, del Pont d’Inca per a més senyes, -se sent sempre ben orgullós de retraure’n públicament les seves arrels illenques- n'és l'organitzador i animador principal.

Climent Garau, que ja ens ha deixat des de Bunyola estant, sempre cerca d'enfortir els lligams entre Mallorca i el Principat de Catalunya. Per això mateix, cada any ens convida a participar en aquestes jornades. Vell i infatigable lluitador en la defensa d’uns Països Catalans més consolidats i ben solidaris, procura que gent de Mallorca tengui l’oportunitat de participar-hi.

D’una banda, s’hi facilita la trobada de persones joves, compromeses en una posada al dia del discurs catalanista. Així s’hi fomenta el contacte de gent jove amb la inquietud de contribuir a actualitzar el catalanisme. Mentre que, de l’altra, s’hi afavoreix l’intercanvi amb generacions anteriors, productores de discurs i opinió catalanista.

S’hi contribueix, així, a la reflexió sobre la nació catalana, a la formulació del nacionalisme català.

Anualment s'hi apleguen centenars de persones d’arreu dels Països Catalans, membres d'entitats diverses, partits polítics, moviments socials i ONG, amb l’objectiu de fomentar espais de trobada, debat i reflexió en comú des de la transversalitat i la pluralitat polítiques


He pogut veure de prop que Opinió Catalana és una associació que té per finalitat promoure la normalització nacional de Catalunya i dels Països Catalans. Fomenta les idees basades en la democràcia, el pluralisme, els drets humans, el progrés i la justícia socials. Contribueix a la interrelació entre les diferents forces polítiques i socials, propiciant la transversalitat i el consens en qüestions bàsiques que tenen a veure amb la reconstrucció nacional.

Es tracta d’unes jornades amb vocació de transversalitat i obertura, amb llibertat d’expressió, sense els constrenyiments que pot imposar la disciplina partidista. Més enllà de les opinions condicionades per la pertinença a formacions polítiques, institucions i associacions, s’hi expressa el punt de vista personal amb tota llibertat.  S’hi promou un diàleg lliure i amable entre nacionalistes catalans, tant per afavorir el reconeixement dels territoris ideològics compartits com per respectar millor el pluralisme i les diferències.

Les primeres jornades de l'Opinió Catalana es fan a Vic, l’any 2001, i tracten sobre identitat i mercat. Les segones, a Sant Feliu de Guíxols, l’any 2002, sobre l’autogovern en la nova Europa: eines per a la segona transició. No hi assistesc, a cap de les dues, entre d'altres motius, perquè ni tan sols n'estic assabentat...

És a les terceres jornades, que es fan a Reus, els dies 6 i 7 de juny de l’any 2003, sobre noves formes de participació política i fet nacional, quan hi acudim per primera vegada la meva dona, Isabel Rosselló i jo mateix. En quedam meravellats, de veure el dinamisme de la gent que hi participa.

Durant dos dies seguits, divendres i dissabte, 6 i 7 de juny de 2003, assistim a la capital de la comarca del Baix Camp. Ens reunim al Palau Bofarull centenars de persones de totes les edats, condicions i terres dels Països Catalans, per seguir amb molt d'interès i força curiositat les diverses intervencions que s’hi exposen, i que giren entorn d’un dels assumptes de més ardent actualitat entre nosaltres: “Noves formes de participació política i fet nacional”.

Val a dir que, de Mallorca, hi assistim 7 persones. Mentre que, del conjunt dels Països Catalans, s’hi supera el nombre de tres-centes.

Continuam anant a les quartes jornades, que es fan a Lleida, els dies 18 i 19 de juny de l’any 2004, sobre el futur Estatut: necessitat i urgència

També participam en les cinquenes jornades, a Vilanova i la Geltrú, els dies 29 i 30 d'abril de l’any 2005, sobre el futur de la nació catalana. Horitzó 2014.  Es fan amb la col•laboració de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, i la Universitat Politècnica de Catalunya.

Igualment, assistim a les sisenes jornades, que es fan a Manresa, els dies 5 i 6 de maig de l’any 2006, sobre el model català d’integració: els processos d’immigració i la cohesió social a Catalunya. 

De totes les jornades, emperò, les que record amb molta més emoció són les dues darreres. 

Record perfectament l'assistència a les setenes jornades de l'Opinió Catalana. Es fan a Cerdanyola del Vallès, el 30 de novembre de l'any 2007. Giren entorn dels sectors emergents a la societat catalana. Hi acudesc, com a  totes les jornades anteriors i posteriors, en companyia de la meva dona, na Isabel Rosselló. Tots dos cada any hi som convidats puntualment. 

La conferència d'obertura es fa a la Sala de Conferències del Parc Tecnològic del Vallès. S'hi exerceix aleshores com a presidenta  Muriel Casals, que inaugura una etapa nova per a l'associació. S'hi vol parar molt d'esment als sectors emergents en la construcció nacional dels Països Catalans. 

Les VII Jornades de l'Opinió Catalana de l'any 2007 compten, com cada any, amb una nodrida representació de les Illes Balears i Pitiüses, que veim ben a les clares que poden marcar una fita significativa en el camí progressiu cap a la construcció d'uns Països Catalans més sobirans i independents, en un termini més breu del que certa gent es pensa. 

Aquest any, a més a més, són unes jornades que tenen un color i sabor singularment especials, sobretot per a la gent de Mallorca que hi assisteix. Tenim l'oportunitat de comprovar directament amb quin afecte i entusiasme, des de l'organització de les VII Jornades, es fa el lliurament i la concessió del primer Premi Memorial Jaume Rafart 2007 a un mallorquí insigne i excel·lent.

Aquest premi -que rememora i valora la feina feta per una persona entregada en cos i ànima a la tasca fosca, poc vista, que realitza de manera exemplar qui n'és la vertadera ànima de l'entitat- recau en la persona, la figura i l'obra del bunyolí Climent Garau, veterà lluitador infatigable en la construcció de la nació catalana, des de Mallorca estant i treballant.

La presència de personatges rellevants en aquest àmbit d'actuació, com són Jordi Pujol, Muriel Casals, Miquel Sellarés, Albert Sàez, Fèlix Martí, Isidor Marí, i tantes d'altres personalitats del món del nacionalisme i del catalanisme, dóna tot un to totalment encomiable al lliurament senzill d'un premi senzill a una persona senzilla, com és ara i sempre ha estat en Climent Garau i Arbona.

El lliurament d'aquest premi constitueix l'acte de cloenda d'unes jornades que es realitzen a l'Hotel Sempus, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

També guard molt bon record de la participació en les vuitenes jornades de l'Opinió Catalana. Es fan a Barcelona el 7 de novembre de 2009, a l'Hotel Alimara. Torn a tenir l'oportunitat de tractar més de prop na Muriel Casals. També torna a presidir-les i coordinar-les. 


Servesquin aquestes paraules meves, amb els comentaris, enllaços i imatges que les acompanyen, per retre un senzill i modest homenatge, des de Mallorca estant, a aquesta «valenta dona principatina», la bona amiga Muriel Casals i Couturier, que ens deixa el més valuós dels llegats: ganes immenses de continuar lluitant, amb totes les nostres forces, per la independència de la nació catalana sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer!

diumenge, 14 de febrer del 2016

A la mort de Muriel Casals i Couturier, bona amiga principatina

Muriel Casals i Couturier, a més de diputada del Parlament de Catalunya, d'expresidenta d'una entitat tan prestigiosa com Òmnium Cultural, de doctora en ciències econòmiques, o de professora emèrita al Departament d'Economia i Història Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, és, per a mi, una gran amiga.

Ens coneixem des que, gràcies als bons amics Climent Garau i Miquel Sellarès, se'ns facilita l'assistència i participació a les jornades que organitza l'Opinió Catalana, concretament a les setenes, que presideix Muriel Casals i que se celebren a Cerdanyola del Vallès, a finals de novembre de 2007.

Allà, durant una conversa de tu a tu, amb fermesa dolça i amb dolçor ferma, me n'etziba una que guardaré com un tresor dins del meu cor i la memòria: "Cecili, no deixis mai de ser com ets"!

Som soci d'Òmnium Cultural, abans que Muriel Casals en fos la presidenta. Amb ella al capdavant, n'he intensificat contactes i col·laboracions des de Mallorca estant. He fet suport a les iniciatives que ha promogut l'entitat, presidida per una tan «valenta dona» del Principat de Catalunya...

Record, de manera molt especial, la nostra participació, -la de na Bel, la meva dona i jo mateix-, a la manifestació multitudinària convocada a Barcelona per Òmnium Cultural i d'altres entitats, el 10 de juliol de 2010, contra la sentència del Tribunal Constitucional que fa no res el Parlament i el Poble de Catalunya...


Però, sobretot, tenc molt present dins la memòria converses que hem mantengut, compartint l'entusiasme per una tasca que ens està portant cap a la independència de Catalunya...

Abans que m'arribi la notícia de l'accident que pateix a la via pública barcelonina, ens mantenim en contacte i comunicació adesiara. Ella, amb molt poques paraules, m'expressa moltíssim més que d'altres amb discursos llargs...

«Felicitats i abraçades, estimat Cecili; Vivim en un mon ple de persones bones! Muriel», em diu el mes de juliol de 2013, quan li comunic que ja hem fet la primera presentació pública del meu primer llibre a Palma, "Gloses meves", editat a Mèxic, en català de Mallorca.

O quan, a principis de l'any 2014, li desig «Molt bones festes de nadal i molts d'anys nous més!» i ella em respon: «Anys plens d'esperança... i de realitats! Muriel»

Pel setembre de l'any passat, li faig arribar la meva enhorabona, per la molta i la molt bona feina feta, a favor d'un Parlament català farcit de gent independentista, que treballarà per la implantació de la República Catalana.

Li dic que, «com a republicà català que, des de Mallorca estant, mantenc ben viu el record d'un Parlament català que fa pocs anys compta només amb tres diputats independentistes, hores d'ara, se n'hi arriben a comptabilitzar setanta-dos. Quasi res! Quina alenada d'aire fresc per als Països Catalans!»

I na Muriel em respon manifestant-me: «Estimat Cil, Abraçades plenes d'esperança. Muriel»

Un bon dia del mes d'octubre passat, se m'ocorre dir-li: «A veure si et veim presidenta de la Generalitat de Catalunya, un dia d'aquests! Som un d'aquells catalans illencs que estaria encantat d'arribar a veure que la primera i darrera presidenta autonòmica de Catalunya es diu Muriel Casals, alhora que esdevens la primera cap d'estat de la República Catalana! Salut i coratge!

I em contesta, clara i llampant, amb la darrera comunicació seva que m'arriba:

«Estimat Cil, Necessitem dones i homes! Tenim un bon candidat a president de la Generalitat, el president que ens ha fet avançar uns passos essencials en el camí cap a la independència. Artur Mas ha fet veure a les classes mitjanes, a molta gent d'ordre, que la independència és la solució a molts problemes. També ha aconseguit un prestigi i reconeixement internacional del nostre procés, imprescindible per l'èxit. Ens cal sumar a tothom, no ens podem enlluernar només amb un costat de l'espectre ideològic. Cap exclusió! Abraçades. Muriel»

El mes de gener de 2016, se me n'acaben les respostes...

Així i tot, continuo insistint i felicitant-la: «Enhorabona, amiga Muriel, per haver elegit na Carme Forcadell com a candidata a presidir el darrer Parlament autonòmic de Catalunya, després d'haver-se exercit tan esplèndidament com a presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana.
Tant de bo que la puguem veure acompanyada per una altra dona, tu mateixa, que presideixi el darrer Govern autonòmic català. I que totes dues sigueu les primeres presidentes de la República Catalana. Seria per a mi, català de Mallorca, una de les alegries més grans en la meva vida de rodamon pels Països Catalans, amant de la justícia, la llibertat i la solidaritat.
Salut i coratge! Una abraçada!...

Enhorabona, amiga Muriel, per haver aconseguit un acord que facilita el camí cap a la independència de Catalunya. Tot i que, com saps, m'hagués agradat molt més veure-te'n la presidenta. Una abraçada,...

Enhorabona, amiga Muriel, per presidir la comissió d'estudi sobre el procés constituent al Parlament de Catalunya. Crec que no es podia trobar una altra persona, que fes millor que tu, una tasca com aquesta. Salut i coratge per dur-la cap endavant amb èxit. Una abraçada, Cil Buele (29-01-2016)... sense cap resposta...

Finalment, el 31 de gener de 2016, tot i besllumar que segurament no arribaria a llegir-ho, li escric: «Estam amb tu, amiga Muriel, i et desitjam una recuperació ràpida. Salut i coratge! Cil Buele»

Això darrer ja no ha estat possible. Malauradament, no en rebrem cap altra, de resposta seva, a la bústia del nostre correu electrònic... Na Muriel Casals i Couturier ens ha deixat, a l'edat de 70 anys.

Però ben segur que romandrà ben viva la seva petjada entre nosaltres! Ben segur que ens deixa ben marcats per a sempre més, com a ciutadans que no ens cansarem de lluitar aferrissadament i democràtica, fins aconseguir la independència dels Països Catalans, dins l'Europa del segle XXI que volem distinta a la viscuda fins suara mateix.

dijous, 11 de febrer del 2016

A la mort de mossèn Jaume Amengual i Pizà, capellà de Son Dureta...

M'acaben d'informar sobre la mort, avui matí, de mossèn Jaume Amengual i Pizà, amb qui compartesc l'experiència missionera d'haver treballat al Burundi: ell és un dels tres primers missioners mallorquins que hi són enviats per l'Institut Juníper Serra el mes de febrer de 1966, amb la finalitat de treballar-hi durant cinc anys; jo, 7 anys després, hi vaig el 21 de desembre de 1971.

Mossèn Bartomeu Suau i Mayol, mossèn Jaume Vives i Cañellas, mossèn Jaume Amengual i Pizà, juntament amb mossèn Miquel Parets i Serra -el més veterà de tots- s'encarreguen aleshores de les parròquies de Gitongo i de Bugenyuzi, a la regió interior del Kirimiro.

Mossèn Jaume Amengual torna a Burundi l’any 1975  i roman dos anys més a la parròquia de Gitongo, convertit en el capellà mallorquí que més paraulotes -“tacos”- sap i coneix en kirundi, la llengua del país.

M'agrada molt, i per això la reproduesc avui aquí mateix, aquesta foto de portada del llibre «D'un quadern retrobat: mallorquins al Burundi» (desembre 2009), del bon amic, company d'estudis eclesiàstics i col·lega missioner a l'Àfrica central, el manacorí mossèn Joan Perelló i Sansó, on apareixen mitja dotzena d'"escopeters" mallorquins...

Qui porta a les mans l'escopeta de caça que s'hi empra per aquelles contrades i per aquelles calendes, és precisament mossèn Jaume Amengual i Pizà, en expressió característica i genuïna, en companyia d'altres cinc missioners mallorquins al cor mateix de l'Àfrica negra...

Per qualque cosa l'anomenam «El capità»...

Serveixi tot això d'homenatge senzill a qui, a més de missioner al Burundi, treballa també com a capellà de l'hospital universitari de Son Dureta, o vicari de la parròquia de la Immaculada Concepció, a l'església de Sant Magí, de Palma...

Que descansi en pau!

dimecres, 10 de febrer del 2016

A la mort de n'Eduard Jordà, traumatòleg mallorquí a Burundi

Llegint avui matí la darrera pàgina del Diario de Mallorca, m'assabent, per l'escrit que hi reprodueix el seu fill Eduardo, que divendres passat, el 5 de febrer, el Dr. Eduard Jordà i López se n'ha anat d'aquest món cap a l'altre...

Una notícia que no em deixa gens indiferent!

A més de la seva gran tasca professional, com un dels més prestigiosos traumatòlegs mallorquins que passen per Son Dureta..., me'n ve al cap la gran labor humanitària que desplega durant molts d'anys, a favor d'un país de l'Àfrica Central tan conegut i estimat com és Burundi.

La seva presència i les seves actuacions quirúrgiques amb gent d'aquelles contrades, a la dècada dels anys 60-70 del segle passat -quan encara no se sap ben bé què vol dir ni què comporta una ONG...- de manera totalment desinteressada i gratuïta, arriba a salvar moltes vides humanes i a enfortir relacions cíviques entre Mallorca i Burundi de forma admirable.

Que descansi en pau qui ha treballat tan àrduament a favor d'unes societats més cultes, més crítiques i més solidàries!

Suara mateix, em ve a la memòria una notícia del mes de desembre de 1971..., quan m'estic preparant les maletes per anar a treballar com a missioner a l'Àfrica Central. Record perfectament que em sorprèn moltíssim una notícia publicada aleshores i que es relaciona amb un recital que es proposa de fer a l'Auditòrium de Ciutat el guitarrista mallorquí Gabriel Estarellas, a favor de la construcció d'un hospital al Burundi...

Efectivament, el jove i reconegut guitarrista mallorquí vol aportar desinteressadament el seu granet d'arena a l'atenció de preocupants problemes que afecten aquell país de l'Àfrica Central on es troben treballant alguns missioners mallorquins des de fa alguns anys.

A l'Auditòrium de Palma, organitzat per "Medicus Mundi", dia 8 de desembre de l'any 1971, Festa de la Immaculada, Estarellas duu a terme un recital, amb la finalitat de recaptar recursos econòmics per atendre infants malalts que precisen de ser hospitalitzats en aquell país centreafricà... És un recital benèfic a favor d’infants invàlids del Burundi...

Es tracta d'un acte organitzat per un grapat de metges mallorquins, que volen donar suport a la labor que desplega a Burundi l'organització no governamental Medicus Mundi.

Un metge, natural d'aquell país, que ha vengut a Mallorca a mantenir contactes amb el doctor Eduard Jordà - metge mallorquí molt atansat al Burundi, gran amic de mossèn Miquel Parets, el primer capellà diocesà que se n'hi va com a missioner - hi explica succintament la situació peculiar en què es troba el país centreafricà, i la manca d'hospitals que s'hi dóna, cosa que dificulta moltíssim l'atenció adequada a la població malalta que en precisa.

L'esdeveniment musical, programat per a les 22 hores, a l'Auditòrium de Ciutat, manté dos pols d’atracció: l’humanitari i l’artístic.

L’excepcional intèrpret i jove mestre, Gabriel Estarellas, amb la música que desgrana amb sa guitarra, fa assaborir als assistents les delícies d'aquella vetlada d'excepcional qualitat artística.

Camilo José Cela dedica unes línies del programa d'aquell acte al concertista mallorquí. Gabriel Estarellas hi interpreta obres de J. Dowland, J.S. Bach, F. Sor, M. Giuliani, I. Berkelei, T. Eastwood, H. Villalobos, M. Torroba i Isaac Albèniz...

Valguin aquests breus records meus de quaranta-cinc anys enrere, com a senzill i modest homenatge personal a aquest metge mostatxut que, darrere d'uns bigotis tan considerables, amaga una gran personalitat, que, segons crec, no sempre ha estat prou valorada com es mereix...