De bell nou a Los Olivos
Llevar-ne el guix, del braç de na Zully, és la tasca primordial que ens correspon de fer aquests dies. En principi és així. Però, segons sembla, na Pamela, la seva filla, és partidària de perllongar-ne l’enguixada fins a les tres setmanes, com indicaria de manera preferible el metge traumatòleg a l’hospital nacional Cayetano Heredia dia 4 de juliol.
Veig que, efectivament, ja han pres la decisió, mare i filla, d’ajornar la llevada del guix que protegeix el braç esquerre de na Zully des de principis d’aquest mes de juliol.
En qualsevol cas, ho faríem la setmana que ve, a Piura, acudint a l’hospital de Santa Rosa, el consultori mèdic situat a prop del domicili de na Zully, a l’avinguda Chulucanas.
Em sembla del tot encertada aquesta decisió familiar. Som del parer que sempre resulta millor, en casos com aquest, passar-s’hi dos dies de més que un de manco. Ja ho diuen els nostres padrins, sempre tan savis: val més la que guarda que la que cura.
Així que, romanent a Los Olivos altra volta, m’hi pas una altra jornada sencera més, juntament amb na Zully, sa filla i sos dos néts. Sí, només un dia més. Per a demà dissabte na Pamela ja ens aconsegueix bitllet i passatge aeri cap a Piura, a les 14:35h.
Comiat familiar a l'aeroport de Lima, cap a Piura |
En aquestes dates, tan properes a la celebració de les «Fiestas Patrias», els preus del transport públic de passatgers pugen una barbaritat arreu del país. Molta de gent vol viatjar i romandre fora del lloc habitual de residència, vora familiars o amistats per uns dies. Ocasió que els transportistes aprofiten, i posen els preus del transport, com aquell qui diu, a preu d’Europa o d’EUA, per entendre’ns.
El fet és que volar dues persones, des de Lima a Piura, com és el cas nostre, ara ens costa 408,10 euros (414,34 U$D), quan la darrera vegada que hi viatjam el proppassat mes de juny no ens costa més de 200€.
S’hi supera el doble en aquestes calendes del mes de juliol!
Però, entre una cosa i l’altra, és l’única manera que veig de satisfer tots els plans de visites i de viatges, en el poc temps que em queda de romandre en aquest país, abans de retornar de manera definitiva a La Roqueta a finals del proper mes d’agost.
Són dies de molt de trull, i alhora de més quietud. Les escoles posen punt, durant uns dies. Abans, emperò, celebren cadascú a la seva manera, unes festes pàtries que enardeixen els ànims d’una població que, malgrat tot, se sent identificada amb el nom màgic del PERÚ!
Padrina materna amb néts i gendre, per "Fiestas Patrias" |
És una cançó, el text de la qual no em puc estar de reproduir en aquestes notes meves. Si més no, en record i memòria del bon amic, músic i poeta chimbotà, Jorge Noriega Cardoso.
Camperol lluitador, amb qui compartesc lluites i afanys a favor de l’aixecament d’unes societats més igualitàries i dignes, en la dècada dels anys 70 del segle passat, a la regió peruana de la Vall del Santa i Lacramarca, a l’altura de la carretera Panamericana Nord, prop de la ciutat costanera de Chimbote, en el PJ Javier Heraud.
Aleshores, el vellet camperol Jorge Noriega se’n considera autor i compositor, d’una peça musical com aquesta, que ell considera plagiada pel famós cantant i intèrpret d’aquells temps, el Cholo Berrocal, «El clamor de los humildes».
«¿Cual será el porvenir de nuestros hijos
si de herencia les dejamos la pobreza?
La niñez que es la esperanza del mañana
no sonríe y se marchita de tristeza.
Nuestra patria cada día mas ajena
empeñada a los amos extranjeros
que a pesar de tener tantas riquezas
nos convierten solo en cholos pordioseros...
Y volar
de tres siglos de promesas
nos conforman con cambiar nuestro destino.
Pero al hambre
la injusticia y tanta ofensa
nos obligan a tomar otro camino...
Con el Huaytapayana
no desmayaremos en nuestra lucha
Huancayo para todo el Perú (*)
Si los pobres no tenemos qué perder,
no debemos desmayar en nuestra lucha.
Que se abstengan los que ostenten el poder
si el clamor de los humildes no se escucha."
De moment i ara per ara, em qued amb això:
«Si los pobres no tenemos què perder, no debemos desmayar en nuestra lucha. Que se abstengan los que ostenten el poder, si el clamor de los humildes no se escucha.»
Com a contrapunt, acudim a la desfilada infantil que tots els col·legis organitzen amb motiu de la celebració de les festes pàtries arreu del Perú. En Nicolás , el nét de na Zully, de 5 anyets d'edat, hi va revestit d’indi amazònic.
Un dels carrers que envolten el centre educatiu queda tallat al trànsit de vehicles i reservat per a la desfilada infantil, molt ben atesa i cuidada pel plantell de professores que instrueixen infants d’entre tres i cinc anys d’edat.
Nét de na Zully, participant en desfilada infantil |
De Lima cap a Piura, bell nou
En bon dia de la festa de santa Margalida, la monja que l'encén abans que el frare l'apagui, volam cap a Piura, la ciutat peruana del calor etern.
Avui na Zully i jo volam amb la companyia aèria SKY, en un AIRBUS A320 Neo. A diferència d'altres vegades que volam amb JETSMART, també en airbus A320. O amb AERO NAZCA, en una aeronau Cessna 207A, amb finestres panoràmiques. O amb LATAM (LATinoAMérica) AIRLINES, en airbus 320, pel que veig, l’aeronau més corrent en aquest país d’Amèrica Llatina.
A les 10:40 del matí sortim del barri Los Olivos cap a l'aeroport internacional Jorge Chávez de Lima, en plena província constitucional del Callao. Hi arribam a les 11:10, en mitja hora només. Clar, avui és dissabte, no hi ha escola i el trànsit urbà dins Lima és molt més reduït que en altres ocasions... Com aquella en què perdem l’avió, per haver-hi fet tard...
Portam quatre maletes, una motxilla i dues bosses de mà, 7 bolics en total. Al mostrador de facturació, només ens n’accepten tres, de maletes... La resta, ens diuen, podem introduir-ho tot en cabina. Efectivament, arribada l’hora d’embarcar, no hi trobaríem cap casta d'impediment per ingressar dins la nau.
Acompanyats de Rosa, Rafaela i Nicolàs, na Zully i jo prenem tots cinc un refresc aeroportuari, a la cafeteria-restaurant.
Tranquils... com si no hi passàs res de res, a l'aeroport de Lima... |
De cop sec, sentim pels altaveus un corprenent avís d'emergència. Demanen insistentment d'anar ràpidament cap a la porta de sortida més propera. Per tres vegades seguides, n’escoltam l’advertència des de la cafeteria on ocupam plaça amb ganes de prendre qualque cosa.
Veig, emperò, que gairebé ningú no en fa gens ni mica de cas, i que tothom continua com si no res...
Nicolàs no vol anar al bany de senyores, amb la padrina paterna... L'hi acompany, jo, al bany dels homes... Mentrestant, aprofitam l’espera fent-nos algunes fotos...
Quan encara falta més d’una hora per emprendre el vol, ens acomiadam de la família, i ens dirigim cap a la zona de control. Hi presentam la nostra documentació, identificativa de la targeta d’embarcament corresponent.
Veig que separen la maleta de na Zully i que la col·loquen a part. De fet, la volen registrar. Hi han detectat productes inadmissibles. Efectivament, un tub de silicona i un potet de pintura s’han de quedar a terra, sense que puguin arribar a destinació. Les hauríem d’haver depositat dins la maleta que viatja amb nosaltres dins la bodega...
Arribada i anunciada l’hora d’embarcar, ens situam en la primera de les tres coes de passatgers, la "preferencial" (reservada als majors de 60 anys, infants menuts o persones impedides) i som dels primers a ocupar els nostres seients (26B i 26E). Una mica separats tots dos, però en la mateixa fila.
Ens enlairaríem a les 14:35 en punt, amb n'Alejandra com a cap de les "aeromozas" que ens indica la necessitat de col·locar els nostres mòbils en "mode avió"... Si no fos que romanem aturats amb els motors en marxa durant una estona tan llarga que ens duu a no deixar de tocar terra fins a les 15:09: mitja hora després d'espera en pista!
Als inicis, amb alguna sacsejada breu, prosseguim el vol tranquil d’una hora i mitja en l’aire, arribant a l’aeroport de Piura cap enllà les 16:40...
A l’aeroport, veim una gentada que s’amuntega a la porta de sortida. Ens diuen que esperen l’arribada de l’equip de futbol limeny que és a punt d’aterrar amb avió de la companyia Latam.
Comanam un dels taxis més grans que veim en aquell indret, perquè ens porti tots dos i les 7 maletes fins al barri de Santa Rosa, Av. Chulucanas 431.
Hi arribam a mitjan capvespre. Hi trobam Pepe Moreno, el germà major de na Zully, que hi viu permanentment. Ens fa a saber que el bon amic i professor excel·lent, Pancho Vega, àlies «El Ruso», ens ha obsequiat amb una saborosa confitura de guanàbana, i em convida a dinar demà diumenge al restaurant popular «Aurelia».
Setè dia d’estada meva a Piura
A les 12:30 hores, el bon amic Pepe, el germà major de na Zully, en la seva mototaxi em duu fins al restaurant «Aurelia» indicat per «El Ruso».
L’hi trobam, a l’antic professor, en companyia d’altres antics professors de Piura: Manolo Ancajima, Teresa Guerrero, el germà d’aquesta i en Pepe.
Una taulada de mitja dotzena de comensals que ens delitam amb un saborós «cebiche mixto de caballa i toio», un bon «seco de cabrito con arroz, frejoles y tamalito verde», regat amb un bon «clarito en poto».
MANOLO ANCAJIMA, antic professor a Piura
Tot precedit, en funció de bon vermut, per l’aportació personal de la bona amiga Teresa Guerrero: una ampolla d’«algarrobina» casolana, super-exquisitíssima.
M’alegra moltíssim que, poques hores després d’haver arribat a Piura, la regió peruana que més estim i m’agrada, ja tenc l’oportunitat de posar peu baix taula amb aquest grapat de bons amics piurans, antics professors peruans, avui ja jubilats i envellits, com jo mateix.
PANCHO VEGA «EL RUSO», antic professor a Piura
M’agrada moltíssim sentir-los dir que no solament guarden molt bon record de tots i cadascun dels «padrecitos mallorquinos» que han passat per la parròquia piurana de Ntra. Sra. del Rosrio, sinó que es mostren profundament agraẗs al moltíssim que reberen d’ells i que els ha ajudat molt a fer-se homes i dones d’empenta en una societat i una església com la piurana.
Aprofit per enregistrar-hi algunes imatges i per penjar en el meu canal de youtube les seves intervencions breus, per a mi farcides de gran riquesa humanística i espiritual.
UN BON BRINDIS INICIAL...
Vuitè dia d’estada meva a Piura
Festa de Santa Magdalena. Felicit les amistats que duen aquest nom evangèlicament tan significatiu, per la seva relació tan íntima amb Jesús, el de Natzaret.
Per una d’aquelles casualitats que es presenten sense anar-les a cercar, de bon matí, abans de la sortida del sol per aquestes contrades nord-peruanes, m’arriba comunicació del bon amic periodista Pedro Prieto. M’anuncia que està preparant una pàgina d’UH, basant-se en els vídeos personals que penj al meu canal de youtube.
Vol que li digui quan vaig arribar al Perú i quan pens tornar a Mallorca. També vol saber quines impressions en trec, d’aquest viatge meu. Li dic que surt de La Roqueta el 13 de març i que faig comptes de tornar-hi el 31 d’agost vinent. No arrib als sis mesos d’estada peruana...
Realment, li confirm, cada dia que pas al Perú s’està convertint en una jornada inoblidable del viatge més llarg i meravellós de la meva vida, abans de complir els 80 anys... Farcit de sorpreses admirables; de trobades personals molt emotives amb antigues amistats peruanes; d’imprevistos sorprenents; de qualque contratemps indesitjable; de troballes noves, riques i enriquidores; de contactes intensos i directes amb altres estils de vida diferents; de vivències i experiències tan vitals que, esper, m’han d’ajudar a seguir recorrent el meu camí més enllà dels 80 anys, amb energies renovades i amb la mateixa il·lusió de sempre: contribuir d’alguna manera, ni que sigui minsa, en la construcció d’un món més lliure, més just, més fratern, més amable... Amb l’ajuda i la benedicció de Déu...
Li afegesc que esper veure’ns el proper mes de setembre, «mbone nkubone», cara a cara, i que puguem conversar més extensament sobre aquest viatge meu al Perú. Li envio una abraçada ben forta i entranyable, des de la ciutat de Piura, quan són les 4:52 h de la matinada en aquest indret nord-peruà.
Novè dia d’estada meva a Piura
70è aniversari de n’Esther Julia Moreno, qui mor el 22 d’abril de 2022. Amb membres de la família acudim al cementeri. Particip en un dels actes més singulars: l’homenatge, responso, concert, pregària, aclamacions que s’aixequen durant més de dues hores seguides al peu de la tomba on reposen les restes mortals.
Recordant Esther Julia Moreno Romero, al cementeri de Piura |
Després d’un acte com aquest, ens feim presents a Catacaos, la vila famosa per les seves exquisites begudes de «chicha de joa» i per les seves artesanies característiques.
Al restaurant Mixtura, assaborim un exquisit plat de «cebiche de cabrillón», seguit d’uns bons plats de «arroz atamalado», «sudado de cabrillón», «patacones con costilla de chancho», «majado de yuca», etc.
Abans d’obrir ampolles de cervesa «Pilsen Callao», tastam en «cojuditos» la «chicha de jora» característica de la regió.
Ens feim fotos i conversam durant hores seguides, fins que prenem els atapains i retornam cap a les nostres cases respectives a la ciutat de Piura.
Na Zully i jo viatjam en la mototaxi del seu germà, Pepe, tant a l’anada com a la tornada. La resta, s’agombola com pot en altres vehicles. Feim un grup familiar d’una dotzena de persones adultes.
Dinar familiar a Catacaos |
Desè dia d’estada meva a Piura
Vigília de Sant Jaume, mentre som a Piura, allotjat a la casa de la família Moreno Romero a la urbanització de Santa Rosa. Juntament amb na Zully, anam cap al centre urbà, en mototaxi, amb la finalitat de comprar-me unes sabatilles, d’adquirir caramel·los d’Eucaliptus i de traure quatre doblerets del caixer automàtic.
Mentre feim les primeres passes pel centre de la ciutat de Piura, a na Zully, se li ocorre d’arribar fins a la casa domiciliària del Dr. Jorge Saldaña, el vellet metge amb qui col·labor durant el meu pas pel PJ San Martín a la dècada dels anys 70 del segle passat.
Malauradament, des de la porta d’entrada, qui sembla ser-ne la sirventa domèstica, ens fa a saber que l’any passat el doctor se n’anà d’aquest món a l’altre... La darrera vegada que ens hi veim, fa quatre anys, quan m’hi acompanya n’Esther Julia Moreno, també difunta...
Record que aleshores mantenim una trobada molt emotiva al domicili familiar d’aquest doctor, antic col·laborador entusiasta a la parròquia del PJ San Martín. Vidu vellet de 90 anys que continua amb les mateixes dèries solidàries de sempre...
Que en pau descansin tots els que ens han precedit en aquest món de misèries crues i dures!
Onzè dia d’estada meva a Piura
La relativitat de les celebracions festives, un dia com avui, es fa més que notòria i evident aquí on som suara mateix, a la ciutat nordenca del Perú anomenada Piura.
Mentre en gairebé tot el territori espanyol celebren a bombo i platerets la festivitat de «Santiago, patrón de España», aquí on em trob avui, com si no res: dia normal i corrent, sense cap altra mostra festiva que la col·locació «obligatòria» de la bandera del Perú a totes les façanes dels domicilis familiars i de les empreses, amb motiu de la celebració imminent de les «Fiestas Patrias» el proper dia 28 de juliol. (Coincidint amb la festa de Santa Catalina Thomàs, a Mallorca).
En un dia com aquest, aprofit aquesta jornada per felicitar els bons amics que fan festa onomàstica:
Per la festa de sant Jaume,
Que aquest any pas al Perú,
et desig, amic, a tu:
"Que tenguis tot l'entusiasme
De qui, lluny de tot fantasma,
La gaudeix ple de salut."
També mir de comunicar-me, per vídeotrucada instantània, amb el meu germà Jaume Buele Ramis, amb el meu cunyat Jaume Rosselló Girart, i els nebots manacorins Jaume Mas Rosselló i Jaume Rosselló Pont. Tot desitjant-los, des del Perú estant, la màxima felicitat possible en aquest món nostre del segle XXI.
Aprofitant les sabatilles noves que adquiresc ahir mateix a la tenda Bata de l’avinguda Grau al centre de Piura, em pos en marxa i mir d’arribar a peu fins a la casa domèstica de na Mariana Garcés Herrera, germana d’una bona miga piurana que viu a Mallorca.
Enfil l’avinguda Chulucanas, avui dia anomenada Raúl Mata la Cruz, i gir a la dreta cap a l’avinguda Grau. M’adreç cap al centre urbà, travessant les avingudes Tallan, Marcavélica, César Vallejo i Vice. A poques passes, el Jr. La Arena em duu al Jr. Catacaos on viu la família Chira Garcés.
En veure-la, després de quatre anys, em fa la impressió que ha millorat moltíssim l’aspecte físic de Mariana. Lluny de comparèixer demacrada, feta pell i ossos que ni s’aguanta dreta temps enrere, avui la hi veig ben sencera, preparant el dinar dins la cuina, caminant perfectament. Me’n duc molt bona impressió, en aquesta ocasió. Molt millor que l’ay 2020, quan semblava que era a punt de partir cap a l’altre món...
Quarant-cinc minuts d’anada a peu, i 45’ de tornada també a peu, em permeten d’assolir per primera vegada la xifra més alta des que som a Piura: 11.361 passes, que fan un total de 7,730 km.
Per a més tard, em queda esperar retrobar-me amb les antigues professores de l’Escola Parroquial Mixta Ntra. Sra. del Rosario, Magda A. Zapata Luyo, Socorro Barreto Montalbán i Maria Feria Purisaca.