A Mallorca

dijous, 29 de desembre del 2016

La cantautora mallorquina Victòria Quingles (2): de menor a major

Victòria Quingles, fent suport a Haití, en concert solidari a Palma
L'any 2010, a l'edat de 16 anys, la cantautora mallorquina incrementa les seves actuacions musicals i les diversifica considerablement, tant pel que fa a la temàtica introduïda com pel que respecta als indrets on actua: Beatles, Leonard CohenSarah McLachlan, Carole King, Christina Aguilera, Eric Clapton, Allison Crowe, Irene Cara, Bob Dylan, etc.; auditoris, emissores de ràdio, aules de música, esglésies, diaris, festes patronals, diades solidàries, festivals de jazz, instituts d'educació secundària, etc.; a Selva, a Pollença, a Palma, a Alcúdia, a Portocolom, a Inca, a Sóller, etc.

Seguint-ne la trajectòria a través del seu blog força il·lustratiu, hom pot adonar-se'n amb molta facilitat: es tracta d'un blog senzill, clar, transparent, que arreplega les dades precises per mantenir-se'n informat adequadament i que recull ordenadament totes les actuacions musicals d'una al·lota de 16 anys tot al llarg d'un any.

Comença l'any 2010 amb un concert que fa a l'Auditori de Selva el 3 de gener. S'hi fa present la Televisió de Mallorca que en cobreix l'acte i l'endemà en passa un "clip" als informatius del migdia i del vespre. Na Victòria Quingles hi interpreta onze temes.

Poques setmanes més tard, dia 20 de gener, li fan una entrevista d'una hora de durada a Ràdio Pollença. L'hi acompanya la seva amiga i cantant pollencina famosa, aleshores de 13 anys d'edat, na Marta Ferrer

Al cap de tres dies, el 23 de gener, fa un concert a l'església del Convent de Sant Domingo de Pollença. És la primera vegada que signa el seu primer autògraf: a una nina de 7 o 8 anys!

El 13 de març de 2010, el Suplement "Zona Ocio" del diari Última Hora li publica una nota informativa, acompanyada d'una caricatura. Entre d'altres expressions, s'hi diu que la cantant, pianista i baterista mallorquina, en alternar l'amor pel clàssic i pel contemporani, està cridada a ser qualcú dins l'àmbit de la música illenca.

El mes d'abril actua a la Sala Rec, del Polígon de Son Castelló, a Palma. Havia de compartir escenari amb el grup Lady Vinyl, però al final aquests no hi poden acudir. En el seu lloc, hi actua el grup de hip-hop instrumental Acrollam (Mallorca, a l'inrevés), que l'acompanyen en un tema. S'enregistra en directe l'actuació que fa sobre vuit temes.

El mateix mes d'abril d'aquell any, dia 23, fa un concert a la Biblioteca de Can Torró, d'Alcúdia. Hi canta una dotzena de temes. 

Dia 15 de maig de 2010, participa en el concert solidari de suport a Haití, organitzat per l'Ajuntament de Palma i la Coordinadora d'ONGs per fer suport a Haití. Se li retransmet en diferit per IB3 la interpretació que fa de la peça musical de Leonard Cohen «Hallelujah», juntament amb «Toni Cuenca art ensemble».

El seu primer concert a l'edat de desset anys, na Victòria Quingles el fa dia 22 de juliol de 2010 a l'Església del Carme de Portocolom, amb l'assistència de molta de gent.  

Tres dies després, dia 25, participa en el V Festival de Jazz d'Inca. Hi actua com a artista convidada, en el concert de l'orquestra de l'Escola Municipal de Música "Antoni Torrandell", d'Inca, dirigida per Toni Cuenca. Hi interpreta "Tears in heaven" acompanyada per l'orquestra.

Torna a actuar a Selva, dia 6 d'agost, aquesta vegada dins el marc de les festes patronals de Sant Llorenç. Hi ha, també, una gran assistència de públic, i rep moltes felicitacions per la seva actuació.

Per tercera vegada, el 25 d'agost, torna a actuar a Selva. Aquest cop a l'Auditori com a artista convidada en l'acte anomenat "Lluna plena de música i poesia", en què tres poetes famosos van i llegeixen alguns dels seus poemes. En els intervals entre grups de lectures, na Victòria Quingles interpreta sis temes. N'hi estrena tres del seu repertori: Angel, de Sarah McLachlan, Secrets, d'Allison Crowe, i Blowin' in the wind, de Bob Dylan.

Transcorreguts uns mesos de descans, el 18 de novembre de 2010 actua a l'Aula de Música de l'IES de Sóller.

(CONTINUARÀ)

dimecres, 28 de desembre del 2016

Victòria Quingles, cantautora mallorquina (1): inicis musicals

Victòria Quingles, al piano de ca seva, Selva (Mallorca)
En bon Dia dels Innocents 2016 he passat un guster de veure i escoltar la selvatgina Victòria Quingles, cantant i pianista jove mallorquina que m'ha interpretat al piano de ca seva algunes peces originals i d'altres poetes! 

N'he sortit meravellat, en veure i sentir ben de prop aquesta filla d'antics companys meus de feina a l'Administració autonòmica, a la dècada dels anys 90 del segle passat, na Maria Antònia Bennàsser i en Jordi Quingles! En poden estar ben orgullosos, d'una filla com aquesta!

Li desig tota casta d'èxits en la seva carrera artística, a aquesta jove cantautora mallorquina, sobretot ara, quan es troba a punt de fer-se la presentació pública del seu primer disc, a principis de l'any que ve. 

Gràcies a les aportacions fetes al Verkami, ho ha pogut aconseguir. Segons manifesta al seu mur de Facebook, aquest disc ha de sortir al mercat d'aquí dos o tres mesos. 

Segur que agradarà ben molt, també i sobretot, a la gent que s'estima la música simfònica...

Pel que he pogut arribar a esbrinar, Victòria Quingles neix a Palma el 17 de juny de 1993. Estudia al col·legi Pius XII, de Palma, (justament al mateix centre escolar on jo mateix anys enrere he treballat com a professor de català per als alumnes de BUP i COU).

La seva família s'instal·la a Selva, quan na Victòria compta amb sis anys d'edat. Comença a anar a classes de piano, solfeig i cant coral a l'Escola de Música de Selva en règim lliure, a l'edat de set anys. Posteriorment, es matricula a l'Escola de Música d'Inca on s'imparteix un curs de Música Moderna, de quatre anys. Tot i que de ben petita ja canta, és a l'edat d'onze anys quan es posa clarament de manifest que té unes condicions innates notables per a la cançó moderna...  

Es pot dir que Victòria Quingles s'inicia en el món de la música de ben joveneta. A l'edat de dotze anys, el 17 de desembre de 2005, passa el càsting del concurs «Camí de l'èxit». Hi canta dues cançons de Carole King: «You've got a friend i Beautiful». 

L'any 2006 participa en el concurs «Veo Veo» per primera vegada i arriba a la semifinal. Té tretze anys i canta «Sin ti no soy nada», d'Amaral

L'any 2007, quan té catorze anys, participa novament en el concurs «Veo Veo» i arriba a la final.  Hi canta «Rosa de la paz», d'Amaral.

A la Sala del Piano de la Fundació ACA, a Son Bielí, Búger, el 31 de juliol de 2008 fa un recital on interpreta 9 peces cantades, acompanyades al piano, seguit d'un sopar de productes autòctons a l'aula de gastronomia mallorquina Cuina Ecològica.

El dia 29 de novembre de 2008 enregistra la seva primera maqueta a l'estudi Can Recó, de Manacor, amb tot un seguit de vuit temes que interpreta a l'edat de quinze anys.

També a l'edat de quinze anys fa el seu primer concert, dia 12 de març de 2009  a la Casa de Cultura de Palma, on interpreta una tretzena de cançons acompanyant-se amb el piano.

El dia 11 d'agost de 2009 la conviden a fer una entrevista a Ràdio Balear d'Inca.

Dia 4 de setembre de 2009 enregistra la seva segona maqueta. Aquest cop és a l'estudi d'Ona Digital a Cas Català Nou, amb tot un seguit de sis temes.

Al lloc on es troben les seves actuacions musicals, es pot descobrir que dia 30 d'octubre de 2009, als setze anys, interpreta un concert de pop-rock a l'Espai cultural Sa Capella de la Fundació Es Convent, d'Inca, amb un programa ben atapeït.

El dia 25 de novembre de 2009 els responsables de l'Aula de Música de l'IES de Binissalem la conviden a fer una activitat musical. Hi canta només 4 cançons (però 4 vegades cadascuna!).

(CONTINUARÀ)

dimecres, 21 de desembre del 2016

II Trobada de Corals, al Seminari Nou (3): cant de l'Adeste, fideles

Com a cloenda de la II Trobada de Corals organitzada pels Amics del Seminari, al Seminari Nou de Mallorca, tots els assistents canten l'«Adeste, fideles» acompanyats a l'orgue pel company campaneter  Arnau Reynés i dirigits pel company mancorí Tomeu Ripoll.


Després de les intervencions realitzades, amb el cant de la Sibil·la, el concert de la Coral de Sant Miquel (Campanet), Sa Nostra Schola Cantorum (Amics del Seminari) i la Coral Units com Brins (Felanitx), tos els assistents entonen aquest cant de Nadal tan conegut.

Prèviament se n'ha repartit el text de les estrofes que s'hi canten, juntament amb el full que conté el programa de la Trobada.




II Trobada de Corals, al Seminari Nou (2): salutació

Amigues i amics, presents en aquest acte:

Ara tenim per davant un gran programa, el d'aquesta Segona Trobada de Corals, en aquest indret  tan conegut i freqüentat per molts de nosaltres, el Seminari Nou.

El bon amic, Joan Bonet, no fa ni quatre dies que em va proposar de fer-ne la presentació: «Podries cuidar de fer la presentació de la II Trobada de Corals al Seminari», em deia textualment, en un correu electrònic que m'arribà, divendres dia 16, per ser més exacte.

És clar que, en ser un grup d'amics, reunits per cantar nadales, repartir amistat, escampar germanor, mantenir la pau... no m'hi podia negar de cap de les maneres.

Per això, tot recordant que el presentador de la primera trobada va ser el bon amic Pere Amengual, li vaig contestar tot d'una i li vaig manifestar: «Lamento molt que en Pere no pugui assistir-hi. Puc mirar de dir-hi quatre paraules... Gràcies per la confiança».

És clar que m'encanta moltíssim trobar-me davant d'un micro i poder escampar a tots vuit vents del món i de la bolla el que pens i el que sent, en relació amb assumptes que consider interessants i importants. I la música n'és un, d'aquests: la música instrumental, sens dubte, però també la música coral, bé sigui el cant gregorià, bé sigui el polifònic, com tenim l'oportunitat de tornar a escoltar avui aquí.

Per això, trob que pot resultar interessant parar una mica d'esment als valors que se'n desprenen,
d'això que en deim música religiosa, que nosaltres coneixem tan bé, si més no, pel fet d'haver-la practicada a les totes en les nostres vides.

No em puc estar, tampoc, d'esmentar que escoltarem el cant de la Sibil·la, que, des de fa segles, s'interpreta la Nit de Nadal a Mallorca i altres indrets illencs i continentals. I més quan el 16 de novembre de 2010, a la ciutat centreafricana de Nairobi, l'UNESCO la declarava «Bé d'Interès Cultural immaterial i Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat».

Tampoc, no puc deixar d'agrair tota la gent que participa cantant en aquest acte, en aquest concert, en aquesta segona trobada de corals que organitzen els Amics del Seminari.

A tots els que sou aquí, vos vull dir:

Benvenguts a aquesta casa,
siau tots ben arribats!
Vet ací un primer plat
que vos hi he preparat.

Ens podrà servir de vasa
on emmarcar bé la festa
que hem vengut a celebrar,
i també commemorar,
retrobant-nos per cantar
aquests cors, junts amb la resta
de persones que hem vengut
de ben diverses contrades
mallorquines, ciutadanes,
de la bella Part Forana,
pel delit gran que hem tengut.

Als «Amics del Seminari»
de tot cor vull agrair
que hagin volgut tenir
el detall de fer servir,
pel segon aniversari,
la veu d'eix presentador
de trobades de corals
que endolceixen alguns mals
i serveixen de fanals
per un poble lluitador...

Hem vengut aquí a cantar:
encetarem la vigília
amb el cant de la Sibil·la
que interpreta na Pilar.

La Coral de Sant Miquel:
organista, Arnau Reynés,
director, Pere Reynés
i cantaires, veus de mel.

Na Francisca Rosselló
dirigint Units com Brins,
i en Manresa amb sons ben fins,
alegraran la sessió.

No puc oblidar tampoc,
en aquest gran mini fòrum,
Sa Nostra Schola Cantorum
que encén i manté el foc
dels Amics del Seminari,
engrescats a mantenir
sempre viu el bon record
de quan érem per aquí
bellugant com un canari.

Sa Nostra Schola Cantorum,
En Pep Portell d'organista
Acab ja amb aquesta llista
director, Tomeu Ripoll.

Farem que aquest orgue soni
i no romangui callat;
no el volem veure espenyat
sinó que ben fort retroni.

A gaudir, s'ha dit, idò,
d'aquesta bona vetlada,
amb tant d'esment preparada
i que pot tenir ressò.

Bones festes de Nadal,
en tan grata companyia!
Vos desig a tots Bon Dia
seguit d'altres per Cap d'Any.

I que l'any dos mil desset,
sigui millor que el que fuig,
molt més xerec que el devuit!
I que tot sigui un encert.

Mallorca, Seminari Nou, a Son Gibert,
Dimarts, 20 de desembre de 2016

Cecili Buele i Ramis



dilluns, 19 de desembre del 2016

II Trobada de Corals, al Seminari Nou (1): presentació de Cil Buele

Vet ací un tast d'allò que pot arribar a ser, dimarts 20 de desembre, a partir de les 20:30h, a la capella del Seminari Nou, la II Trobada de Corals, que hi organitzen els «Amics del Seminari»:


«Amics del Seminari», una entitat que agrupa antics estudiants al Seminari diocesà de Mallorca, presidida per Joan Bonet Rubí, qui rep el suport de no pocs condeixebles i amics seus, han organitzat la II Trobada de Corals que es fa a la capella del Seminari Nou, a la finca de Son Gibert, al barri del Vivero, a Palma.

Enguany, a més de «Sa Nostra Schola Cantorum», integrada per antics seminaristes de cursos diversos, dirigida per Tomeu Ripoll i acompanyada a l'orgue per Pep Portell, també està previst que n'hi intervenguin d'altres: la Coral de Sant Miquel (Campanet), dirigida per Pere Reynés i acompanyada a l'orgue per Arnau Reynés; Units com Brins (Felanitx), dirigida per Francisca  Rosselló Monserrat, i acompanyada al piano per Jaume Manresa Adrover; el Cant de la Sibil·la, a càrrec de Pilar Jiménez; i el cant de Nadales per part de la concurrència.

Es tractta d'un acte, obert a tothom que en tengui ganes, amb entrada gratuïta, que està previst que pugui durar una hora i mitja, aproximadament.

S'hi han d'interpretar peces tan variades com:

La Sibil·la
Transeamus usque Bethleem, de J. Schnabel. I
On anau pastorets, Arranjament de D. Willcocks
The Lord bles you and keep you, de J. Rutter
Oh holy night, Arranjament de Sally DeFord
Veni, veni Emmanuel (Himne d'Advent, Cant Gregorià)
Verbum Caro, de L. Perosi
Veni, veni, Emmanuel (Himne d'Advent, Cant Gregorià)
Christus natus est nobis (Antífona de l'Invitatori de Nadal i Salm 94)
Vou-veri-vou, d'Honorat Noguera i Mateu Obrador (Harmonitzat per Bartomeu Oliber-Martí)
Nadil-Nadal, d'Antoni Vaquer, Miquel Vicens i Miquel Xamena
Bresol de palla, harmonitzat per Miquel Xamena Palou
Anem a Betlem, de Catalina Ramon
El Trineu, popular nordamericana (Antoni Martorell i J.S. Piermont)

dijous, 1 de desembre del 2016

Audiència pública sobre nova ordenança municipal de residus i neteja, a Palma

De la Secretaria d'EMAYA, ha arribat a Jubilats per Mallorca una comunicació, segons la qual el passat Ple de l’Ajuntament de Palma va aprovar inicialment la nova Ordenança municipal de residus i neteja. 

Ara es troba a exposició pública fins dia 15 de desembre perquè tota la ciutadania hi pugui presentar-hi al·legacions.

Els principals objectius d’aquesta modificació són els següents: 

-          Adaptar la nova ordenança a la llei 22/2011, de residus i sòls contaminats, així com d’altres en matèria de residus. De fet, ja fa 5 anys que s’hauria d’haver modificat l’actual normativa.

-          Promoure el reciclatge, la reutilització, la reducció i la prevenció dels residus. Adaptar-se així als nous objectius de reciclatge establerts per la normativa local, estatal i europea (arribar al 50% l’any 2020) i introduir mesures de prevenció, com per exemple la regulació de les bosses de plàstic.

-          Reforçar la protecció dels espais naturals i les platges en matèria de residus i neteja.

-          Definir els diversos serveis de neteja i recollida de residus.

-          Potenciar l’educació ambiental i social.

-          Lluita contra l’incivisme i les males pràctiques.

-          Actualitzar la quantia de les sancions i proposar noves formes de commutar les multes.

-          Facilitar la participació i cooperació ciutadana.

Per facilitar la participació en el procés d’exposició pública, perquè la ciutadania i especialment les entitats ciutadanes coneguin de primera mà els principals problemes dels barris i pobles de Palma, es convoca a una audiència pública sobre la nova ordenança, que tendrà lloc el proper 5 de desembre, a les 18 h al Centre Flassaders, carrer Ferreria 10.

S'hi preveu la participació de Jubilats per Mallorca, amb la presència de Carme Gil i Cil Buele.

S'hi vol comptar amb idees i propostes per fer de l’ordenança una eina útil que fomenti el civisme, suposi una millora per a la neteja, la recollida dels residus i tengui en compte el medi ambient de la ciutat.

S'hi convida a presentar al·legacions fins dia 15 de desembre i a assistir a l’audiència pública de dia 5.

Amb la col·laboració de tothom, es vol contribuir a una Palma neta i sostenible, com conclou Neus Truyol, regidora d’Ecologia, Agricultura i Benestar Animal – Presidenta d'EMAYA

diumenge, 27 de novembre del 2016

Capellans secularitzats mallorquins demanen revisió del celibat

A l'actualitat som més d'un centenar els capellans mallorquins que ens hem casat, secularitzat i deixat d'exercir com a sacerdots. Cada cas és cada cas. I els quatre casos que apareixen a la pàgina d'Última Hora així ho fan palès.

M'arriba la notícia d'aquesta publicació local, via whatsapp, i tot d'una mir de trobar l'exemplar periodístic pertinent... M'alegra ben molt comprovar que hi surt aquest tema, damunt d'un mitjà de comunicació local, ja que ben poques vegades s'hi tracta un assumpte com aquest. 

No fa ni una setmana que, jo mateix, al·ludia a això precisament, en un programa radiofònic, Ona Mediterrània, dirigit pel jove Joan Farrés Vidal (sobre capellans catòlics mallorquins casats: minuts 22:50 - 31:45). 

Parlava d'allò que se'n diuen «capellans catòlics casats», «capellans mallorquins secularitzats», «que han penjat els hàbits», «han plegat de capellà», «han abandonat el sacerdoci»,«han deixat de dir missa», «s'han mostrat infeels», «han abandonat el clergat», etc. Sempre en termes que comporten certes connotacions eminentment negatives.

En front d'aquesta visió, jo hi volia remarcar d'altres aspectes que consider que s'esdevenen molt més positius, al meu modest mode de veure, davant d'una decisió tan personal com aquesta.

Fins i tot, aquella notícia recent de la visita del papa Francesc a un col·lectiu de capellans catòlics casats, als afores de la ciutat de Roma, em portava a fer-hi la proposta d'ampliar-ne el tractament, d'aquest assumpte.

Hi manifestava que, amb el temps, m'agradaria molt arribar a poder fer un bon programa radiofònic -«Dèries i lluites», per exemple- sobre l'existència i el comportament d'un col·lectiu tan petit a l'àmbit religiós, que no sol sortir gaire als mitjans de comunicació, però que, sens dubte, té molt a dir i a aportar, a l'hora de contribuir positivament en la construcció d'una societat illenca que pugui veure'n millorat el nivell de benestar -social, cultural, ètic, polític, econòmic, ecològic, religiós, etc.-.

Perquè, de bon principi preparats durant un temps llarg per exercir-nos com a sacerdots -sigui diocesans, sigui religiosos-, un bon dia optam per trencar en la dinàmica prefixada, adoptam un altre estil de vida, iniciam una etapa nova en la nostra vida, trobam altres formes de treballar, formam una família, ens casam, etc.

És cert, hi deia, que no tots els companys secularitzats ens prenem l'assumpte de la mateixa manera. Cadascú elegeix el seu propi estil i àmbit de vida, bé sigui a la Roqueta, bé sigui fora de Mallorca; bé sigui associant-se amb altres, bé sigui actuant pel seu compte; bé sigui mantenint-se en la pràctica religiosa, bé sigui allunyant-se'n cada cop més...

Sí que vaig voler recordar que som més d'un centenar els capellans casats mallorquins (secularitzats)

I que, un cop casats, ens hem mogut en àmbits diversos... com ho pot reflectir, per exemple, la nombrosa i diversa producció literària d'alguns de nosaltres... per no al·ludir a altres àmbits d'actuació pública que, d'una manera o una altra, incideixen en la marxa de la nostra societat... i de la nostra església.

Davant la mort del «comandante» Fidel Castro

Quan m'he assabentat de la mort del «comandante» Fidel Castro. M'he limitat a penjar damunt del meu mur de Facebook una nota breu que deia: «Fins a la victòria sempre! Sense defallir mai!»
Un dels comentaris que s'hi han penjat, molt breu -«La victòria?»- i els nombrosos comentaris que he escoltat i llegit als mitjans de comunicació, m'han empès a dir-hi la meva també, una mica més extensament.

He de començar dient que, si més no des de fa una quarantena anys, m'he sentit com a «castrista» convençut. No me n'amag. I voldria continuar sent-ho fins a la fi dels meus dies, en el sentit que miraré d'esbrinar suara mateix.

L'any 1976 assistia jo a un d'aquells cursets que s'organitzaven a Chosica (Lima) on se'ns explicaven, a capellans progressistes que treballàvem majoritàriament als sectors més empobrits del Perú, els fonaments bàsics de la Teologia de l'Alliberament: una de les maneres pràctiques d'anar descobrint la presència de Jesús de Natzaret en les persones i els col·lectius més maltractats del Planeta Terra, on aquell s'hi encarna i identifica més que enlloc.

Aleshores, la revolució cubana, iniciada l'any 1959, encara no havia assolit la majoria d'edat. Però ja ens servia de guia i orientació pràctica i concreta en les nostres actuacions pastorals i polítiques: ens calia treballar per aixecar un món nou on imperàs la Justícia, mitjançant la lluita popular contra l'imperi  (nordamericà) que s'hi imposava tan cruament...!

Em sent molt orgullós de poder constatar que, durant aquests darrers quaranta anys meus, he continuat considerant-me i comportant-me com un veritable «rodamon, amant de la justícia, la llibertat i la solidaritat»  en la mesura de les meves possibilitats minses: tant a Àfrica, com a Amèrica Llatina, com als Països Catalans...

És clar i evident que, pocs dies després de la mort de Fidel Castro, no puc afirmar que el socialisme de bon de veres hagi estat implantat arreu del món... Ni de bon tros. Com tampoc no hi puc valorar com a real i positiva la implantació del cristianisme, vint segles després d'haver-s'hi intentat...

Però, precisament per això mateix, som un d'aquells que continua amb la dèria de pensar i creure que ens cal continuar lluitant, pentura més aferrissadament que mai, a favor d'un altre món més just, més igualitari, més fraternal, més solidari, més respectuós, més digne... FINS A LA VICTÒRIA FINAL, i sense defallir-hi mai!


dimecres, 23 de novembre del 2016

Roda d'Homes, a Palma, contra la violència masclista

Vet ací una sèrie d'actes relacionats amb la celebració del Dia Internacional contra la Violència de Gènere, als quals ens agradaria que hi participàssiu i també que en faceu difusió entre les vostres amistats i coneguts.

Volem remarcar que la Roda d'Homes del 23 de novembre està oberta a la participació de tothom, homes i dones.

DIA 22 -11-2016 a les 20 h- PRESENTACIÓ DEL LLIBRE I COL.LOQUI "EL SALT DE LA BELLA DONA. UNA LLEGENDA BEN ACTUAL" (una de las primeres dones víctimes de la violència de gènere a Mallorca). Galeria "Art Mallorca", c/ de la Missió, 26, Palma.

DIA 23-11-2016 a las 20 h -VII RODA D'HOMES CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA. Pl. d'Espanya (Palma), amb la participació del periodista i escriptor Biel Mesquida.

DIA 24-11-2016 A LAS 20 - INAUGURACIÓ EXPOSICIÓ COLECTIVA "TOTS JUNTS CONTRA LA VIOLÈNCIA", dels artistes Miquel Aguiló, BC Balear Conception, Vero Benito, Miquel Àngel Benito, Miquel Àngel Bernat, Beatriz López, Francisca Llabrés, José Marín, Neus Pizá, Miquel Puigserver, Carlos Sampol y Laura R. Villarino. Galeria "Art Mallorca", c/ de la Missió, 26, Palma.

L'exposició es podrà veure des del 21 de novembre al 10 de desembre del 2016.


diumenge, 20 de novembre del 2016

La última novela de Jaume Santandreu en Amazon


La última novela de Jaume Santandreu, esta vez traducida al castellano, se ha publicado en Amazon, súper compañía internacional estadounidense de comercio electrónico, con sede fundacional en Seattle, estado de Washington, EE.UU. pero de extensión mundial actualmente. 

Esta traducción se ha publicado, de momento, en versión digital o electrónica y en formato Kindle, propia de Amazon. 

Es importante diferenciar el libro electrónico o digital –en inglés e-book- de los dispositivos popularizados para su lectura –e-reader, en inglés- aparato lector de libros electrónicos. No obstante, actualmente y mediante gratuitas aplicaciones, estos libros electrónicos pueden también leerse fácilmente en los ordenadores, tabletas, móviles, etc.

La razón fundamental de su autor, Jaume Santandreu -escritor prolífico en su lengua materna, la catalana- de traducir esta obra al castellano y, a su vez optar por un medio de difusión como Amazon, se debe a la circunstancia fundamental de estar “Operación Tiara” ambientada principalmente en el Perú, país en el que el autor vivió una de sus experiencias más trascendentales de su vida. 

Se trataba de devolver a sus orígenes, al menos en parte, como las aguas de lluvia que retornan a su océano, los elementos más líquidos de esta historia. En un lenguaje más cercano al latinoamericano y en un formato asequible, tanto por su accesibilidad técnica como económica. 

Es una opinión generalizada que la traducción del catalán al castellano, lejos de desmejorar la versión original, la completa y le da un plus de verosimilitud al estar traducida incorporando –aunque sea tímidamente- modismos propiamente peruanos. 

Tanto el traductor, Francisco Suárez, como los colaboradores en corrección de texto y perfección de estilo, Cecili Buele y Mariano Moragues, son, además de viejos e íntimos amigos, compañeros de fatigas que también vivieron durante muchos años en los distintos ambientes del Perú donde se contextualiza la obra.

Operación Tiara es una obra de ficción literaria. Es un thriler, un triple salto mortal sobre la condición humana, que unas veces te abofetea con la cruda realidad, otras te enternece ante la fina ironía de la vida y algunas más te conmueve ante la húmeda contemplación de la quebradiza y frágil condición humana. 

Sus variopintos personajes no te permiten reposar en la indiferencia, los amas o los detestas, sin embargo los llegas a comprender, desde el íntimo viaje por el escaneo umbilical de su genética, gracias al exuberante estilo narrativo de su autor y su admirable facilidad para hurgar en aquellas profundas raíces que nos conectan, desde el subconsciente, con los grandes mitos de la humanidad.     

dissabte, 12 de novembre del 2016

Presentació, a Palma, de dos llibres d'en Joan Riera Fullana

Exemplars dels dos llibres d'en Joan Riera Fullana
Aprofitant la venguda a Mallorca, de qui resideix i treballa a Mèxic des de fa dècades, el manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat», acompanyat de la seva esposa mexicana, na Nina, s'hi organitzen trobades diverses encaminades, sobretot, a la presentació de dos dels seus llibres més recents.

Dijous, 17 de novembre, al casal de Can Alcover, a Palma, l'Obra Cultural Balear inclou dins del seu programa d'activitats la presentació d'aquests dos llibres d'en Joan Riera Fullana, que ja foren presentats en públic a la Llibreria Món de Llibres, a Manacor:  «Confesiones de un confesor» i «Egido colectivo Batopilas. Su historia», publicats a Mèxic.

Qui vulgui conèixer una mica més de prop la història d'una de les lluites camperoles més exitoses a
L'autor, signant llibres
l'estat mexicà de Coahuila o atansar-se a les vivències personals més profundes de l'autor manacorí -un capellà mallorquí de la generació del 68 que, en haver treballat al Perú, Nicaragua, Mèxic, Equador... opta per deixar la seva condició clerical, ficant-se de ple en la defensa dels sectors més explotats, assumint comportaments i opcions polítiques favorables a aquests-, en té una bona oportunitat, acudint a aquest acte cultural que s'organitza a Can Alcover.

Hi intervendran el germà de l'autor manacorí, en Sebastià Riera, i jo mateix, en Cil Buele, com a bon amic d'en Joan.

Presentació, a Manacor, de dos llibres d'en Joan Riera Fullana

Part dels assistents a la presentació dels llibres,
a la Llibreria "Món de Llibres", a Manacor
Molt content que en Sebastià "Mossegat" m'hagi convidat a fer la presentació, a Manacor, d'aquests dos llibres recentment publicats, a Mèxic, pel seu germà i amic meu, Joan, qui ja duu dècades d'estada, residència i treball a Amèrica Llatina.

De capellans mallorquins que han anat a treballar a Amèrica Llatina, n'hi ha molts: centenars, segurament. Cadascú s'hi ha fet present i hi actua a la seva manera. La manera d'en Joan no és gaire comuna ni freqüent: a tres països, pel cap baix: Perú – Nicaragua – Mèxic, etc. I a molts àmbits: parròquia, barriada, milícies sandinistes, organització política popular, etc.

Em fascina l'oportunitat que tenc d'enllaçar Mallorca (Manacor) i Mèxic -les tres M durant una estona-. Sobretot, per tractar-se de qui es tracta i del que es tracta.

Es tracta de l'autor, un bon amic amb qui m'he tractat de prop durant dècades seguides, tant a Mallorca com al Perú; i, encara que només visitant-lo, també a Nicaragua i a Mèxic. Tots dos pertanyem a la generació de capellans mallorquins del 68, fortament marcats per les orientacions emanades del concili Vaticà II...

Es tracta de presentar-vos dos llibres, d'aquest mateix autor. Publicats a Mèxic. Escrits en castellà. Dos llibres diferents. Dos títols distints: «Confesiones de un confesor» i «Ejido colectivo Batopilas. Su historia».

Només enunciar-los, ja es veu que el primer és molt més personal -fa referència explícita i directa a la persona de l'autor-, mentre que el segon ja indica que se centra en la història d'un col·lectiu concret -fa referència a una població mexicana coneguda i defensada per l'autor-.

No podré estendre'm massa en les explicacions de cadascun d'aquests dos llibres. El millor que es pot fer és adquirir-los i llegir-los. I jo miraré d'aconseguir que vos n'entrin ganes.

«Confesiones de un confesor»

Els tres presentadors dels dos llibres: Sebastià i Joan "Mossegat"
i Cil Buele
Em duu el record d'un altre condeixeble nostre, el bon amic solleric, Toni Mas Colom -que l'any 2007 ens deixà un escrit de més d'una dotzena de pàgines escrites, amb el títol «Confessions d'un secularitzat»-

Tots dos reflecteixen allò que comporta la vida de dos capellans mallorquins que, al llarg dels anys, s'adonen que «no era això companys, no era això!».

Pel que fa a Joan, arriba a adoptar un comportament fora de sèrie que no resulta gaire ben vist per les jerarquies eclesiàstiques, davant la descoberta de la rebel·lió de pobles explotats, dels sectors oprimits o de les classes populars en lluita.

Malgrat dos factors que li ho posen difícil: la seva condició de capellà (un privilegiat!) i la seva condició d'estranger (un espanyol)

El llibre recull un conjunt de reflexions i plantejaments personals sobre la seva estada en aquests àmbits de lluita, al Perú, Mèxic, Nicaragua, Equador...

Reflecteix un procés personal de conversió i de canvis profunds, al Perú: en relació amb les categories humanístiques, filosòfiques, teològiques i pastorals rebudes a Mallorca.

Al·ludeix a patiments i lluites interiors, a l'hora de decidir què fer dins la vida, a l'edat de trenta-cinc anys: quedar-se a Mallorca, tornar-se'n al Perú, anar a una altra banda...

Fa el pas d'un treball pastoral dins l'església, a un treball estrictament polític dins una organització d'oposició radical al govern mexicà (amb Monseñor Samuel Ruiz, a Chiapas)

Fa veure la importància de les llengües, en un àmbit on n'hi ha moltes i diverses. Com també el paper ingent de Fra Juníper Serra entre els indígenes pames...

CONCLUSIONS

Confessa que sempre ha volgut romandre al costat dels més pobres, amb totes les conseqüències.

Confessa que es veu expulsat de pertot, no per decisions dels governs, sinó de les jerarquies eclesiàstiques.

Confessa que se sent atret per la manera de ser d'una doctora catalana, amb qui comparteix experiències profundes, a Perú i a Menorca, com apareix al final del llibre...

«Ejido colectivo Batopilas. Su historia»

Amb la sala plena de gent
Un altre llibre del mateix autor, amb un estil totalment diferent: llibre d'història d'un col·lectiu mexicà concret, el del «Ejido Batopilas», a l'estat mexicà de Coahuila.

Conté quatre capítols, referits a una les lluites del moviment camperol reivindicatiu mexicà que acaba en victòria... Lluites portades a terme per peons del camp, amb el suport de capellans, estudiants, líders, advocats, etc.

És un llibre que reflecteix allò que conten els mateixos protagonistes d'aquestes lluites: 

Se'ns recorda el que hi passa fins a l'any 1936, l'any del repartiment agrari a Mèxic, quan s'hi opera un canvi substancial que trenca amb el passat.

I ens endinsa en allò que hi passa l'any 1976, quan s'hi duu a terme aquesta lluita que acaba amb èxit.

En Joan hi viu i conviu durant un temps perllongat. Hi aplica els coneixements adquirits durant la seva estada a Nicaragua.

dijous, 10 de novembre del 2016

"Confesiones de un confesor", un llibre d'en Joan Riera Fullana

Vet ací algunes de les reflexions que em produí la lectura d'aquest llibre que el manacorí Joan Riera Fullana publicà fa poc a Mèxic: "Confesiones de un confesor". 

Vaig voler fer-les arribar al seu lloc de residència i de treball habituals des de fa dècades.

Aquest mateix text, crec, em pot servir així mateix per revestir la presentació pública que n'he de fer aquest dijous, 10 de novembre de 2016, a Manacor, a partir de les 19:30, a la Llibreria "Món de Llibres" situada al carrer Major.


-> -> -> -> -> -> -> -> ->

"De la isla de Mallorca, al Norte del Perú. El título con el que mi buen amigo Juan Riera Fullana publica sus “Confesiones de un confesor”, sin ir a buscarlo, me trae a la memoria otro, en ciertos aspectos parecido, que llama poderosamente nuestra atención mientras cursamos los estudios eclesiásticos en el Seminario Diocesano de Mallorca, en la España franquista que nos toca vivir, allá por los años 60 del siglo pasado.

Se trata de una especie de diario, crónica o resumen muy singular, sobre los primeros cien días del joven sacerdote, José Luis Martín Descalzo, curita español considerado fuera de serie en el ámbito de los medios de comunicación. 

“Un cura se confiesa” de la Editorial Sígueme ve la luz el año 1955. Justo el mismo año de mi ingreso en el Seminario a los 10 años de edad. Se convierte en un llamativo y claro testimonio de humanidad profunda y de amistad sincera... en una época en que tanto la una como la otra permanecen vetadas explícitamente a los clérigos, como tabú.

En “Confesiones de un confesor”, mi compañero de estudios eclesiásticos, natural de Manacor (Mallorca), Juan Riera Fullana “Mossegat”, expone también ciertos comportamientos considerados “fuera de serie”, como suele decirse, en el ámbito eclesiástico. 

Son aspectos que no resultan bien vistos por parte de las más altas instancias jerárquicas de la Iglesia Católica. Nunca obtienen su beneplácito, bajo ningún concepto. Ni en Mallorca, ni en Perú, ni en México, los tres lugares donde transcurre su trayectoria septuagenaria y va desarrollando su intensa actividad pública este mallorquín tan singular, amante del derecho a la rebelión de los pueblos explotados, de los sectores oprimidos, de las clases populares en lucha.

En un documento tan vivo que puede leerse de un tirón, el “Juan Riera, sacerdote de los pobres” expone un conjunto de reflexiones y planteamientos personales sobre su paso, actuación y permanencia en América Latina, muy particularmente en Perú y México, sin olvidar su llegada a otras latitudes latinoamericanas, como Ecuador, Nicaragua...

En su extenso escrito, mi buen amigo Juan se muestra profundamente atraído, y, al parecer, marcado de forma indeleble, por pensamientos y comportamientos que le transmiten ciertos personajes, de quienes se siente muy próximo. Como es el caso del cura Hidalgo o del obispo “Tata” Vasco, en el Estado de Michoacán; el escritor, político, anarquista mexicano, Ricardo Flores Magón; el obispo catalán afincado en Brasil, Pedro Casaldàliga; el sacerdote peruano Gustavo Gutiérrez, promotor de la teología de la liberación; el teólogo brasileño de la liberación, Leonardo Boff; el

teólogo mexicano Raúl Vidales; el obispo ecuatoriano Leónidas Proaño; el argentino Enrique Dussel; el chileno Segundo Galilea, los sacerdotes mexicanos Salvador Hernández, Guillermo Martínez, José Batarse Charur; las luchadoras políticas mexicanas Teresa Fernández y Lety Coello; el obispo de Cuernavaca, Monseñor Méndez Arceo... Y otros muchos.

Al mismo tiempo, se muestra también firmemente opuesto al modo de comportarse de otros personajes civiles, políticos, militares y eclesiásticos: el Cardenal Ratzinger, posteriormente papa Benedicto XVI, encabezando la lista como gran inquisidor que condena a teólogos de la liberación; la colonia española en Lima, celebrando banquetes y festejos lujosos; los obispos peruanos Federico Richter Fernández-Prada, Fernando Vargas Ruiz de Somocurcio, Germán Schmidt; el Cardenal Primado de Lima, Juan Landázuri Rickets; el obispo de la diócesis de San Cristóbal de las Casas, Monseñor Samuel Ruiz García...

Mi compañero de estudios eclesiásticos en Mallorca, inicia su publicación, remarcando el día en que, recién ordenado sacerdote, emprende el vuelo desde el aeropuerto mallorquín de Son Sant Joan, con la finalidad de dirigirse hacia el aeropuerto internacional Jorge Chávez, de Lima, en Perú, al otro lado del Océano Atlántico, a principios del año 1969.

Más adelante, seguirá remarcando el día en que sale del mismo aeropuerto internacional peruano, el 4 de Septiembre de 1976, para dirigirse hacia el aeropuerto internacional Benito Juárez, de Ciudad de México.

Un proceso personal de conversión y cambios profundos, en Perú

Confiesa públicamente que, durante estos  8 años de trabajo pastoral en Perú, vive muy intensamente un auténtico proceso de conversión, de cambio profundo en las categorías humanísticas, filosóficas, teológicas y pastorales recibidas durante su larga etapa de formación, en régimen de internado estricto durante más de una década seguida, en el Seminario Diocesano de Mallorca. 

Ambos pertenecemos, junto con otros 13 compañeros, a la generación de sacerdotes mallorquines, ordenados por el obispo diocesano el 16 de junio de 1968, muy pocas semanas después de que estalle el convulsivo “mayo francés” que paraliza Francia y moviliza juventudes, mayoritariamente estudiantiles, de otros países, incluídos algunos latinoamericanos.

Con todos lo matices aplicables al caso, nuestra ordenación sacerdotal significa nuestro primer paso trascendental en la vida, transforma nuestro estatus, nos introduce en una institución eclesiástica, con una función social respetada y aceptada por el pueblo mallorquín.

Al haber tenido que pasar por el filtro disciplinario, más de una década recibiendo instrucciones, orientaciones y lecciones encaminadas a construir un determinado modelo de sacerdote, quien más quien menos llega a concluir, un día u otro, que dicho modelo se va mostrando muy poco acorde con las exigencias de los nuevos tiempos, con los nuevos aires de renovación que provoca en la Iglesia Católica el recién clausurado Concilio Vaticano II y, lo que es más grave aún, con el contenido profundo del mensaje evangélico.

Mi amigo Juan hace hincapié en el proceso de conversión que le provoca su nueva situación, en contacto directo con el pueblo peruano: por la necesidad imperiosa e ineludible de tener que compartir y vivir otras realidades distintas; y, también, por su inquebrantable voluntad de permanecer siempre al lado de los más pobres, que luchan por sobrevivir con crecientes dosis de dignidad.

Estas dos actitudes le conducen a tener que enfrentarse, más de una vez, con la mismísima jerarquía eclesiástica. Llegando incluso a tener que recriminarle a su obispo, y decirle a la cara que le considera más obediente a los dictados del gobierno militar que a los principios evangélicos. 

Según afirma, insignes representantes eclesiásticos de las más altas instancias jerárquicas no ven con buenos ojos ni aceptan de ninguna de las maneras que un sacerdote extranjero, al llegar al Perú, tome la decisión de irse a vivir al interior de un barrio tan periférico como el Pueblo Joven San Martín; habitando  una casita tan rústica como las del resto de las familias piuranas más pobres; compartiendo las mismas condiciones de vida que los pobladores más miserables; soportando inclemencias e incomodidades totalmente desconocidas e ignoradas en el casco antiguo del centro de la ciudad de Piura.

Y todo ello, como afirma, “por intentar dedicar su tiempo, su actuar, su sentir, y por entregar toda su vida a los principios evangélicos practicados en la medida de lo posible, en las diferentes circunstancias que la vida le ha llevado”.

Incluso, con ciertas dificultades añadidas, prácticamente insalvables, como es el caso de su imposibilidad manifiesta de integrarse plenamente en el pueblo peruano.

Refiere dos factores que se lo ponen muy difícil: por un lado, su condición de sacerdote, que tiene su propio papel dentro de la comunidad, muy determinado y señalado, lo que le impide actuar y ser tratado como un ciudadano más, normal y corriente. 

Por otro lado, su condición de extranjero, que le delata en cuanto abre la boca y se dispone a pronunciar unas palabras. A pesar de sus esfuerzos por conseguirlo, le resulta prácticamente imposible llegar a abandonar su acento español tan característico e inconfundible, con el que, aun sin ir a buscarlo, también contribuye a difundir determinados aspectos de una cultura distinta, europea, mediterránea, la que ha recibido en la isla de Mallorca, en su ámbito familiar y en su centro de estudios eclesiásticos.

A lo largo de sus primeras páginas, el autor reconoce que son precisamente sus actitudes y formas prácticas de vida las que le llegan a provocar “tales enfrentamientos con la jerarquía católica peruana que le reportan su salida del país en busca de nuevos horizontes, de nuevos retos, de nuevos procesos populares a los que integrarse, ya no como sacerdote sino como un ciudadano más, libre de ataduras institucionales castrantes”.


Su larga i profunda experiencia mexicana  

Es entonces cuando mi buen amigo Juan se plantea y propone iniciar su experiencia mexicana, buscando una alternativa de trabajo y de integración en una nueva sociedad. 

Al salir del Perú, a la edad de treinta y cinco años, se le abren dos opciones a elegir: o bien seguir practicando el sacerdocio en la acomodaticia Mallorca, o bien aceptar la invitación que le cursan sus compañeros, de irse a México.

Se lo tiene que pensar muy bien, mientras pasa un tiempo en su querida isla mediterránea, en compañía de familiares y amistades que le atienden a las mil maravillas.

Le veo muy expresivo cuando se pone a describir lo mucho que le afecta tener que tomar una decisión tan trascendental en su vida. 

Muy fuertemente marcado por la incomprensión e incluso la condena por parte de obispos peruanos, a los que percibe mucho más atentos a los dictados del gobierno militar que a los principios evangélicos, se quiere pensar muy bien qué hacer,  de entonces en adelante.

Quedarse en Mallorca ejerciendo el sacerdocio significa para él tener que renunciar a lo más preciado de su ser. Lo que da sentido a su vida: la práctica de la Teología de la Liberación, que no encaja en una sociedad y una iglesia como la mallorquina, con características y problemáticas totalmente diferentes a las de América Latina. 

No tiene ningún sentido, para él, tener que adaptarse a prácticas que resultan tan ajenas a su forma de pensar y de actuar.

Con la ayuda de buenos amigos, toma la decisión de no volver a integrarse en la iglesia mallorquina, y abandona el gremio clerical al que ha pertenecido durante ocho años seguidos, siempre en Perú.

Me imagino que ésta debe de ser para él la segunda decisión más importante de su vida: optar por un cambio radical y emprender así una nueva aventura de carácter totalmente diferente, cerrando de esta manera un largo primer capítulo de su biografia.

Me resulta apasionante seguir los trazos que va marcando en su siguiente proceder, siempre abierto a las circunstancias con las que se encuentra desde los mismos inicios. No dudo ni por un instante que tiene que resultarle enriquicedora, e inquietante al mismo tiempo, su presencia como brigadista en colonias populares dirigidas por la organización Política Popular. Con unos planteamientos maoistas para el trabajo político con las masas en Monterrey, desarrollando formas de organización popular independiente tanto del Estado como de los partidos de izquierda. 

Me imagino sus dudas y sus reflexiones, al comprobar el cambio radical de su plataforma de trabajo: de un trabajo pastoral al interior de la Iglesia, a un trabajo estrictamente político al interior de una organización de oposición radical al Gobierno.

Y mucho más todavía cuando decide emprender una nueva etapa en la colonial ciudad de San Cristóbal de Las Casas, Chiapas, para trabajar, con la autorización episcopal de Monseñor Samuel Ruiz, como sacerdote y también como brigadista de la organización Política Popular en la misma zona, La Castalia, un centro de acogida de indígenas tojolabales, ubicado en las afueras de la ciudad de Comitán.

En principio, se lo toma como un nuevo y complejo reto que se le presenta, en esa otra nueva etapa de su vida: al servicio de un pueblo desconocido, con una lengua ajena a la suya, con una historia y cultura diferente y con dos grupos humanos diferentes: el grupo pastoral de  La Castalia y la brigada de la organización Política Popular.

Amante como soy de la filología, del estudio y conocimiento de idiomas, me impresiona fuertemente la exposición que mi amigo Juan desarrolla sobre el imprescindible papel de las traducciones, a la hora de realizar encuentros pastorales y políticos, donde se precisa de “asesores” que ayuden a transformar en demandas claras el torrente de denuncias y protestas que efectúan los cuatro grupos étnicos participantes -tzeltales, tojolabales, tzotziles y choles-. Todo tiene que leerse en la lengua de cada grupo étnico, para ser traducido luego al castellano y a las demás lenguas.

Este año, el de su anunciada canonización por parte de Francisco, el papa argentino, de nombre Jorge Mario Bergoglio, no puedo dejar de citar las alusiones que hace mi buen amigo mallorquín, Juan Riera, a aquel otro religioso mallorquín, del siglo XVIII, el franciscano Fray Junípero Serra, dedicado a trabajos de evangelización de indígenas pames. Religioso mallorquín que da nombre a la ciudad más importante de la Sierra Gorda, Xalpan de Serra.
Tampoco puedo dejar de mencionar la situación por la que atraviesa mi amigo Juan, cuando regresa de nuevo al Perú, una vez evidenciada la profunda crisis que va minando la organización Política Popular, agravada hasta el punto de hacerla desaparecer.

Su retorno a tierras peruanas le comporta de nuevo otros enfrentamientos con la jerarquía eclesiástica, tanto en la ciudad de Piura com en la ciudad de Lima.  

Pero, al mismo tiempo, le permite reencontrarse con sus antiguos feligreses, en una asamblea popular realizada en el Pueblo Joven San Martín, y con otros compañeros más próximos a la Teología de la Liberación, con quienes ha compartido anteriormente una misma línea de trabajo y múltiples reuniones de reflexión.


Sin retorno a sus orígenes

Si yo tuviera que resumir en pocas palabras el contenido íntegro de ese documento que tan clara y diáfanamente ha elaborado mi buen amigo mallorquín, Juan Riera Fullana “Mossegat”, no dudaría en recalcar, por un lado, sus conflictos tensos con la jerarquía eclesiástica: su salida de Mallorca hacia Perú, el primero; su salida del Perú,  por la situación insostenible con el arzobispo obispo de Piura, Monseñor Richter Prada, el segundo; su salida de Chiapas por la expulsión que le llega desde un tribunal eclesiástico con sede en la diócesis de San Cristóbal de Las Casas, presidida por el obispo Samuel Ruiz, el tercero; y su salida definitiva del Perú, por orden explícita del Cardenal Primado de Lima, Landázuri Rickets, transmitida a través de su obispo auxiliar Monseñor Smith, el cuarto.

“Todas las expulsiones, como aclara mi buen amigo Juan, son por decisión de las jerarquías eclesiásticas y no de los Gobiernos”.

Por otro lado, también destacaría su firme e inquebrantable decisión de permanecer siempre al lado de los más pobres, defendiendo los intereses de éstos por encima de cualquier otra instancia. Todo ello, como consecuencia positiva de la valoración que hace del  mensaje evangélico.

Para terminar, no creo sorprenda a nadie lo más mínimo que, con un bagaje de estas características, mi buen amigo Juan Riera, al tener la oportunidad de conocer y tratar muy de cerca a una mujer como Montse, una doctora catalana con la que comparte la experiencia de viajar en moto en plena selva peruana y de recorrer en barco el largo tramo que agrupa a comunidades ribereñas del río Amazonas, en la confluencia de los enormes ríos Marañón y Ucayali, cerca de la ciudad de Iquitos, se sienta vivamente atraído por ella y llegue a entablar una relación que le abra la puerta a un mundo desconocido por él hasta entonces.

Veo muy lógico que no solamente admire su capacidad de lucha antifranquista, sus detenciones, sus torturas, sus violaciones, sus juicios, sus condenas, sus trabajos en el Hospital de Son Dureta, en Palma de Mallorca, en la unidad de cuidados intensivos, su anticlericalismo declarado; sino que también se adentre en el establecimiento de una relación muy íntima, muy profunda, la que más.

Sí que puede llegar a sorprender enormemente, como me ocurrió a mí al leerla, la descripción que mi amigo Juan Riera realiza sobre su final en la isla de Menorca, idílico y trágico...

Cecili Buele i Ramis, Amigo, compañero de estudios y trabajos, del autor

Mallorca, 1 de Mayo de 2015

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Un llibre d'en Joan Riera Fullana: "Ejido colectivo Batopilas. Su historia"



Introducció

Fa molts anys que ens coneixem i ens tractam de prop, amb l'autor d'aquest llibre: el manacorí setantí, Joan Riera Fullana «Mossegat», qui, des de fa dècades, ha establert son lloc de residència habitual a Mèxic.

Joan Riera Fullana, amb el vicerector de la Universitat de Coahuila,
en la presentació dels seus llibres
Se n'hi va, després d'haver estat ordenat sacerdot el mateix dia que  jo, a la mateixa capella del Seminari diocesà de Mallorca, on estudiam plegats la mateixa carrera eclesiàstica que perdura tretze anys seguits. Som condeixebles, pertanyents a la Generació del Seixanta-vuit.

En Joan se'n va a Mèxic, després d'haver treballat uns anys, com a rector d'una parròquia situada en una de les barriades perifèriques de la ciutat peruana de Piura. Justament allà mateix on treballam durant un temps tots dos plegats.

Se'n va a Mèxic, després d'haver estat a Equador i a Nicaragua, on s'atansa a moviments populars de caire revolucionari, que miren de transformar la realitat crua i dura en què viuen les poblacions, víctimes directes i ben visibles de l'explotació brutal que imposa el sistema capitalista.

M'alegra molt que el seu germà, en Sebastià, em faci arribar un exemplar d'aquest darrer llibre d'en Joan, publicat i basat en una de les seves nombroses experiències viscudes a terres mexicanes. Un cop llegit, veig que les més de sis-centes pàgines de què consta ens poden il·lustrar moltíssim sobre una realitat tan distinta  a la nostra -i alhora tan semblant-, com és ara la d'una regió petita d'un país gran d'Amèrica Central, fronterer amb els EUA, ben marcat per la cultura i la colonització hispana, amb tots els efectes i conseqüències: La Comarca Lagunera, a l'estat mexicà de Coahuila.

La lectura d'aquest llibre d'en Joan m'ajuda a veure-hi reflectides dues realitats distintes -Mallorca i Mèxic- que, així i tot, porten una mateixa marca, difícilment esborrable: totes dues esdevenen alhora, d'una manera o una altra, víctimes col·lectives idèntiques d'un model econòmic i polític que afavoreix descaradament interessos aliens.

El llibre

Conté quatre capítols. Començant pel títol, veig que fa referència a la història concreta d'un «EJIDO», que és «COLECTIVO», i que porta el nom de «BATOPILAS».

Si mir els diccionaris, per exemple el «Diccionario de la Lengua Española de la RAE»,  un «ejido» no és res més que «1. m. Campo común de un pueblo, lindante con él, que no se labra, y donde suelen reunirse los ganados o establecerse las eras»

També es defineix com 2 Terreno comunal a las afueras de una población que se destina a servicios comunes, como eras o pastos de ganado. 

I així mateix 3 Sistema de distribución y posesión de la tierra que se institucionalizó después de la Revolución mexicana y que consiste en otorgar un terreno a un grupo de personas para su explotación.

Si als mateixos diccionaris demanam «ejido colectivo», i demanam «Batopilas», se'ns dirà que «La palabra ejido colectivo no está en el Diccionario»... «La palabra Batopilas no está en el Diccionario.»

Molt millor així. N'haurem d'extraure el significat llegint aquest llibre d'en Joan Riera... Cosa que faig i que recoman que faci qui tengui interès a atansar-se a realitats llatinoamericanes tan colpidores com les lluites camperoles en defensa dels seus drets.

És sabut que Mèxic, com gairebé tots els pobles del Planeta, té una història molt llarga de moviments camperols reivindicatius. Si, malauradament, molts d'aquests moviments romanen dins l'anonimat, sortosament, amb aquest llibre d'en Joan Riera es recupera i es fa pública la història d'una d'aquestes lluites, una de les que acaba amb èxit, l'any 1976.

Naturalment, com alguns acostumen a fer, ens ha d'anar bé començar per la darrera pàgina, la contraportada. Se'ns hi diu que es tracta de la història d'unes lluites per la terra, fetes pel moviment camperol d'un indret concret de Mèxic que s'anomena La Laguna. 

Són unes lluites que, primer, comencen reclamant pujades de sou, fins al punt que provoquen reaccions violentes per part del Govern estatal contra els peons lluitadors i els grups que els fan suport: capellans, estudiants, companys, líders, advocats...

Es tracta d'un lloc, tradicionalment marcat per la immigració de camperols d'altres estats mexicans que hi arriben, a la recerca d'un treball estable i permanent, per garantir-s'hi un salari fix i segur, encara que de bon començament només sigui al nivell de subsistència i per un temps determinat.

Podem veure, també, un altre aspecte molt positiu d'aquesta publicació: les seves línies serveixen d'altaveu des d'on ressona la veu dels protagonistes autèntics d'aquestes lluites. Són aquests els que «parlen» i transmeten la seva història al lector.

Així mateix, ens fa veure ben a les clares que hi ha un abans i un després de l'any 1936, l'any del repartiment agrari a Mèxic, quan s'hi opera un canvi substancial que trenca amb el passat i enceta una etapa nova per a la regió mexicana de què es tracta.

Com també, que hi ha un abans i un després de l'any 1976, quaranta anys després d'aquella data, quan s'hi duu a terme  una de les lluites que acaba amb èxit, encaminada a aconseguir que, des d'aleshores ençà, unes terres romanguin treballades en forma col·lectiva. Des de fa quaranta anys, precisament enguany!

L'autor manacorí del llibre mexicà

En Joan Riera és un dels pocs mallorquins que ha romàs en contacte directe amb la gent camperola Raúl Salinas de Cortari, alt personatge del món institucional mexicà, amb qui en Joan comparteix, entre d'altres elements, la condició de pertànyer a la generació del 68. 
d'aquest «Ejido Colectivo».  Així ho diu i reconeix expressament a la presentació del llibre el mateix

L'amistat de la família Salinas amb aquest «Ejido Colectivo Batopilas» s'ha mantengut durant quaranta anys de forma intel·ligent, càlida i honesta. Fins al punt que l'acostament i el compromís amb aquest «ejido» els esdevé permanent. Cosa que els porta a una relació molt intensa amb l'organització política dirigent dels moviments populars, que es coneix amb el nom de Política Popular.

En Joan, que hi ha viscut i conviscut durant uns anys, i que hi ha treballat intensament i ha col·laborat en la millora de les condicions de vida de les famílies, com també de l'organització productiva i del desenvolupament polític, té i manté nombroses amistats entranyables en aquesta comarca mexicana.

El manacorí, treballant a Nicaragua l'any 1981, concretament a l'Institut d'Estudis Històrics del Sandinisme, i mirant de recuperar la història de l'organització popular que acaba d'enderrocar Anastasio Somosa, seguint l'Exèrcit Revolucionari Sandinista, arriba a tenir un coneixement molt profund d'una organització política que es denomina «Política Popular».

Aquest llibre sobre la història del «Ejido Colectivo Batopilas», ideat el mes de novembre de 1981 a l'Hotel Intercontinental de Managua, Nicaragua, pretén recollir-ne tots els materials recaptats i abocar-los ordenadament a les seves pàgines, quatre dècades després d'haver-se creat l'«ejido colectivo». 

Amb ordre i rigor, mostra l'evolució política, social i econòmica, fins i tot generacional d'aquest «ejido», els mites, les dificultats i deficiències de la vida en col·lectiu, la vida dels habitants, el canvi de pensament de les generacions, els èxits i les limitacions de la seva proposta productiva, l'evolució de la relació política entre els camperols i l'organització política popular, el paper de les institucions governamentals, etc.

Una historia. Batopilas

M'ha copsat fortament el concepte nou de relat històric que s'hi produeix, amb la publicació d'aquest llibre, molt més basat en allò que «diuen i conten» els que hi han pres part directa, que no allò que «pensen i escriuen» els que ni tan sols hi són presents quan succeeixen els fets.

L'autor manacorí es posa a reconstruir la història de la lluita dels peons de Batopilas, emprant la metodologia d'història oral; de manera que els que són els protagonistes veritables de la seva lluita exitosa esdevenen també autors de la seva pròpia història escrita: d'actors de lluites a autors d'un relat escrit sobre aquestes lluites.

Se li encomana aquesta tasca, un cop acabada la que fa a Nicaragua. I el mes de març de 1982, ja a Mèxic, se'n defineix la metodologia, els temps, l'estratègia, la forma de treballar els testimonis; els temes recurrents que es posen damunt la taula en forma de trilogia: a) els primers temps com a peons encasellats a la hisenda; b) la vaga laboral i la demanda agrària; i c) la constitució del «ejido» com a col·lectiu, amb el procés posterior de consolidació.

El capítol I assenyala alguns antecedents històrics

Casualment, la trobada fortuïta  d'un arxiu abandonat, li permet, a en Joan, de reconstruir documentalment el procés d'acumulació de riquesa d'un grup nombrós d'espanyols, entre els quals despunta el cas del fundador de Batopilas, don Fernando Rodríguez, i dels seus hereus i successors.

De la renda i subarrendament de terres, inicialment al 33.3 per cent del producte brut durant tres o cinc anys, els espanyols passen a l'adquisició en propietat de terrenys cultivables, transformant-se en latifundistes importants de la regió.

A principis del segle XX la «Comarca Lagunera» es converteix en una de les regions de Mèxic més desenvolupades, per mor de les inversions fortes d'algunes companyies estrangeres, principalment angleses i dels EUA, que progressivament es van fent senyores de terres, aigües i indústries. 

S'hi arriba a produir més del 50% de tot el cotó produït a l'àmbit nacional mexicà. La ciutat de Torreón, que compta amb el centre ferroviari més important del nord del país, durant uns mesos també es converteix en una de les zones més revoltades de Mèxic.

(Coahuila (oficialmente Coahuila de Zaragoza) es uno de los treinta y un estados que, junto con la Ciudad de México, conforman las treinta y dos entidades federativas de México. Es el tercer estado más extenso de México representando el 7.73% de la superficie del país, tiene una extensión territorial de 151,571 km². Cuenta con una gran cantidad de ecosistemas, que van desde los desiertos en la Comarca Lagunera y los bosques en la Sierra Madre Oriental. Es famoso por haber formado parte de la República del Río Grande en el año de 1840. Limita al norte con el estado estadounidense de Texas, al sur con el estado de Zacatecas, al este con el estado de Nuevo León y al oeste con los estados de Durango y Chihuahua. Se divide en 38 municipios. Su capital es Saltillo. Otras localidades importantes son: Torreón, Monclova, Piedras Negras, Acuña. Vikipedia)

Trob molt interessants les referències concretes que fa en Joan al paper dels franciscans i dels jesuïtes, substituïts pels clergues seculars; als capellans progressistes que contribueixen a desvetllar consciències; a les famílies espanyoles riques que es fan senyores de les terres, les riqueses, els ramats, els productes del camp, les mines d'or i plata, els bancs, les assegurances, etc. i la gent que hi habita, amb noms i llinatges. La producció del cotó. L'arribada del ferrocarril. El repartiment agrari de l'any 1936...

Un any abans, el 1935, es convoquen 104 vagues en demanda de millores salarials, jornades de 8 hores, contractes de treball col·lectius i readmissió de 250 dirigents sindicals acomiadats pels patrons. Cap d'aquestes vagues contempla aleshores l'obtenció de terres, sens dubte per la influència ideològica i política del Partit Comunista....

El 19 d'agost de 1936 s'inicia una vaga general, amb el suport d'uns 20.000 treballadors pertanyents a 120 sindicats. El 6 d'octubre es dicta l'Acord Presidencial pel qual s'arriba a executar el repartiment agrari que transforma definitivament la realitat de La Laguna, prenent el «ejido» com l'element central de la modernització rural, alhora que reconeix i respecta la propietat privada de la terra.

11 dies després d'haver-se publicat l'Acord Presidencial, el 17 d'octubre, es fa el lliurament del primer grup d'«ejidos» a les hisendes amb patrons disposats voluntàriament a entregar-ne les terres.

Des d'aleshores ençà, la Comarca Lagunera es transforma profundament en totes les seves estructures, i inicia una etapa nova, completament diferent a l'anterior. El repartiment de terres fa que desapareguin les friccions entre terratinents i treballadors assalariats. Els grans terratinents desapareixen i els jornalers agrícoles es transformen en camperols organitzats en «ejidos» col·lectius.

S'hi trastoca el règim de tinença de la terra, fent sorgir dos grups nous que configuren La Laguna: els petits propietaris i els ejidataris.

Al capítol I es dediquen unes pàgines a l'organització i tipus de treball (del cotó a la vinya), la vitivinícola i els seus treballadors (el camp i la fàbrica), el treball de les dones (JORNALERES, OBRERES DE FÀBRICA, CUINERES, RECAMBRERES, AJUDANTS DE CUINA), el treball dels infants («gorderos»), les condicions de vida dels peons encasellats (insalubritat, amuntegament i promiscuïtat), l'organització dels treballadors (fons comú, escola, capella, primer contracte col·lectiu de treball, botiga cooperativa). 

Fins aquí, el capítol I.

El capítol II va dedicat a la vaga dels treballadors municipals de la neteja de la ciutat de Torreón

S'hi esmenta que el moviment dels treballadors agrícoles de Batopilas és el primer moviment camperol que es produeix a la «Comarca Lagunera» després del repartiment agrari de l'any 1936, durant les darreres quatre dècades.

El contengut d'aquest capítol tracta sobre els suport als treballadors. - Els capellans de la parròquia de Francisco I. Madero. - L'organització «Política Popular». La seva història.- Plantejaments polítics ideològics.- Preparació de les condicions per a la vaga.- Relació amb les colònies populars independents.- Canvi de tàctica dels patrons.- .- Desplegament de la lluita legal.- Difusió del problema a la Comarca Lagunera.- Reacció dels líders de la CNC.- La coalició emplaça a la vaga.

Al capítol III s'explica el pas dels peons encasellats a ejidataris col·lectius l'any 1976, descrit com el de les definicions

Batopilas en poder dels treballadors.- De la presa de terres a la dotació.- Batopilas, base social de suport de Política Popular.- Problemes de divisió interna.- Ejido col·lectiu o parcel·lat?.- Organització interna de l'ejido col·lectius.- Producció i ingressos econòmics.- Batopilas, ejido independent. Relació amb les institucions oficials. Aïllament polític..- Canvis en la concepció del món i en la vida quotidiana. Paper de les dones de l'ejido.- Repressió al moviment de masses independent de La Laguna: detenció de mossèn Benigno Martínez, intent de detenir les autoritats de l'ejido...-

El darrer capítol, el IV, va dedicat a explicar la vida i evolució política de Batopilas (1977-1986)

L'etapa de consolidació de l'ejido: 1977-1978.- Reestructuració orgànica interna.- Relació amb els altres «ejidos laguneros».- Suport a la creació dels ejidos col·lectius de Yucatan i San Isidro.- Sortida dels quadres de Política Popular. Suport de Batopilas a altres zones del país.- Replegament cap a l'interior i recerca d'alternatives polítiques a La Laguna.- Procés intern de l'ejido en aquesta etapa.- Problemes amb els divisionistes.- Reflux de l'ejido i pèrdua del projecte polític nacional.- Relaxació de la disciplina i destrucció dels «aparats».- Construcció del poblat.- Desenvolupament del nou projecte política.- Impuls a la disciplina interna i reorganització de l'ejido.- Unió d'ejidos col·lectius de la Comarca Lagunera «General Felipe Angeles».- Processos laboral i agrari.- Triomf definitiu dels ejidataris.

S'hi remarca el paper que hi exerceixen personatges diversos:

INFANTS. «GORDEROS»
DONES.   JORNALERES. OBRERES DE FÀBRICA. CUINERES. RECAMBRERES. AJUDANTS DE CUINA
PEONS ENCASILLATS. JORNALERS. OBRERS DE FÀBRICA. 
MAJORDOMS. «SARDOS» 
ADMINISTRADOR. QUÍMIC.
PATRONS. PROPIETARIS. EXÈRCIT. 
CAPELLANS. JOSÉ BATARSE, BENIGNO MARTÍNEZ, CARLOS ZARAZÚA
POLÍTICA POPULAR.ALBERTO ANAYA. JAVIER GIL. HUGO ANDRÉS ARAUJO.
ADVOCATS. FEDERICO O'REILLY CASTILLO, FEDERICO EPPEN CANALES

Algunes lliçons per a Mallorca:

- Em sembla força enriquidora l'aportació històrica que ens fa en Joan Riera amb aquest llibre, tot i el vocabulari emprat, del qual, sovint, ens cal esbrinar-ne el sentit veritable: ejido, ejido colectivo, distritos ejidales, ejidatarios, comisariados ejidales, agraristas, peones acasillados, despepite o despepitadoras, tapapié, raya, prestanombres, colonias populares independientes, brigadistas de Política Popular, la CNC...

- Es tracta d'un llibre que ens pot ajudar a conèixer en profunditat una de les realitats més representatives de l'Amèrica Central, fronterera amb els EUA (Texas), fortament amarada de cultura i colonització hispanes de manera remarcable, com és el cas del Mèxic més profund, el dels pagesos i camperols empobrits, que aconsegueixen de fer front amb èxit a la seva situació d'empobriment creixent.

- M'agrada la descripció que s'hi fa sobre la situació que està travessant el territori objecte d'estudi, la Comarca Lagunera de l'Estat de Coahuila, abans del canvi que s'hi produeix l'any 1936, quan s'estableix el repartiment agrari, en benefici dels pagesos i camperols més empobrits, amb l'arribada del general Lázaro Cárdenas a la Presidència de la República (pàg. 71). Quan aleshores s'inicia un canvi d'actitud del govern en relació amb les lluites dels treballadors agrícoles de La Laguna: del bloqueig i la repressió es passa a fer suport  a l'organització de sindicats.

- Abans d'aquesta data, 1936, hi queda molt ben reflectida la presència considerable d'espanyols i d'empreses espanyoles que arriben a la Comarca Lagunera des de fora; es fan seu el territori, les aigües, la producció, les indústries, els bancs, els serveis, les assegurances, etc.; ocupen el poder local durant dècades; hi prenen decisions econòmiques i polítiques, fortament lligades al poder polític central i estatal; constitueixen societats anònimes amb capital social, etc. (pàg. 45).

- També s'hi reflecteix molt nítidament i clara el paper que despleguen els sectors més progressistes de l'Església catòlica, preveres i religiosos que s'hi integren i comencen a treballar primerament com a bons pastors i, posteriorment, s'aboquen a escampar  la llavor d'orientacions polítiques que ajuden molt als joves brigadistes de Política Popular; i a facilitar la connexió entre els plantejaments dels grups cristians més progressistes i els plantejaments d'aquest moviment popular independent (pàg. 207).

- El moviment de masses que representen i impulsen els brigadistes de Política Popular són situats al centre mateix de l'organització de totes aquestes lluites camperoles que porten a terme amplis sectors de la població d'aquesta regió que conforma la Comarca Lagunera de l'estat mexicà de Coahuila.