dissabte, 16 de març del 2024

Viatge al Perú 2024 (03): ja hi som, a Lima, amb dues maletes ben plenes

Un dia abans d’emprendre el vol cap al Perú, el dia se’m fa curt a Mallorca. Massa curt, per fer-hi tot quant hauria de fer en les hores darreres.

Esper i desig que, emprant les noves tecnologies, aquesta estada al Perú en aquestes alçades del segle XXI, pel que fa a la intercomunicació d’allà (Perú) cap aquí (Mallorca), sigui ben diferent a la que estam forçats a mantenir en la dècada dels anys 70 del segle passat.

Que aquest blog pugui servir-hi com a botó de mostra!

Després d’aterrar magníficament a l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima Callao, de recollir les dues maletes grosses que viatgen directament de Palma a Lima, de bescanviar euros per sols peruans a les mateixes instal·lacions aeroportuàries, mir de fer tots els tràmits requerits a «Migracions», on, sense cap casta de problema, m’indiquen que ja  me’n puc sortir (sense cap registre ni entrebanc!).

L'avió d'Ibèria (Avianca) surt de Palma amb 13 minuts de retard, però arriba a Madrid més prest que l'hora prefixada, les 22:45. M’adon que volar al Perú amb Ibèria no és ben bé el mateix que amb Air Europa, pel que fa a les connexions aeroportuàries a Madrid. Me n'adverteix claríssimament na Magdalena, la binissalemera que m'atén molt amablement  al mostrador d'Ibèria de Son Sant Joan. 

A l'aeroport de Madrid-Barajas, m'he d'espavilar per pujar al trenet de T4S que m'ha de dur fins allà mateix on surt el meu avió cap a Lima, a la porta de sortida "S3"

En pretendre que sigui «el viatge de la meva vida quasi octogenària», na Mònica, de l'agència de viatges Kontiki Tramuntana, em procura uns bitllets d'avió que ni són els més barats ni tampoc els més cars: amb seient individual deliciós (1C), ample, tranquil, còmode, amb refrigeris inclosos, molt ben atès a les mil meravelles pel personal de cabina, totalment llatinoamericà (jo diria que veneçolà...). 

A l’interior de la nau, al cap d’una horeta de volar, l’«aeromozo» Juan Carlos i l’«aeromoza» Mariela em demanen de què vull sopar, i què vull prendre més tard per berenar, dues hores abans d’arribar a Lima. Ho annoten al seu mòbil... 

Pel que veig, aquest viatge, que m'agradaria que fos el millor de la meva vida, comença beníssim...

Amb un tracte excel.lent per part del personal de cabina de Latam, durant una nit molt més llarga que l'habitual per a mi (més de 17 hores seguides de fosca negra), amb dues menjades programades i tantes begudes d'aigua com demani (5). Anades al bany (4). Hores dormides seguides (5) i alternes més de 8. No empr el comandament de la pantalla disponible, per a res...

De l’aeroport de Lima, on m’espera la meva fillola piurana, Zully Socorro Moreno Romero, en taxi, ens adreçam tots dos cap al districte limeny de Miraflores, on se situa l’hotel reservat per l’agència mallorquina de viatges Kontiki Tramuntana: Radisson Decapolis Miraflores **** Avenida 28 de Julio – 0 – Lima Miraflores - 005116251201.

Quan són les 16:16 h, ens encaminam cap a la casa de la filla de na Zully, que viu a l’altra banda de la ciutat de Lima,  al barri de Los Olivos, on tenc oportunitat de saludar Pamela i els seus dos fills, Nicolasa i Rafael, menors de 10 anys tots dos; i de passar unes hores a la casa nova que ocupen des de fa poc temps. 

A les 21:15 tota la família m’acompanya de bell nou a l’hotel, on qued a passar la nit tot sol.

La meva primera jornada sencera al Perú es produeix divendres, 15 de març. És el primer dia sencer que pas al Perú en aquesta ocasió. Després de la mitja primera jornada peruana d’ahir dijous, durant la qual, entre d’altres elements, tenc oportunitat de seguir més de prop la situació familiar dolorosa que travessen algunes famílies peruanes molt amigues, per motius nombrosos i variats: l’exhumació d’un familiar, els inicis d’un procés de separació matrimonial, el trasllat de restes humanes d’un lloc a un altre, el viatge inesperat a la capital peruana des de Piura, etc. 

En aquest sentit, he de reconèixer que no arrib al Perú en el millor dels moments possibles, sobretot per a segons quina gent...

Però és que, des de fa temps, m’estic fent a la idea que la vida al Sud d’aquest planeta nostre, molt sovint, arriba a ser tan intensa i diversificada que es converteix en cau inesgotable i sorprenent d’esdeveniments imprevists, de situacions assolides sense haver-les anat a cercar, de coincidències insòlites, de trobades inesperades, d’encontres sobtats, de troballes inimaginables...

Aquesta segona nit, que també me la pas tot sol, a la cambra núm. 511 de l’hotel Radisson Decapolis Miraflores, m'hi qued adormit com un tronc.

A l'hora prefixada, tal com hem quedat, m’hi compareix el fill d’un peruà amic meu que viu i resideix a Mallorca. Espera amb moltes ganes la capsa de medicaments que son pare ha posat a les meves mans perquè els hi faci arribar. Em convida a anar a espipellar qualque cosa. Ho feim en un altre indret, el Terminal Pesquero, de tarannà més popular que on he anat a dinar, restaurant Alfresco, de caire més turístic. Mir d’empassar-m’hi una «tortilla con cebiche de pota» que mai no he tastat i que desconec. Com que es tracta d’una quantitat petita, pas gust d’assaborir-ho, ben regat amb uns quants tassons de «chicha morada».

Una de les més grans alegries m’arriba avui dia quan, des del mòbil, escolt la veu de n’Elvira Calmet, l’esposa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria. Em diu que vénen a veure’m a l’hotel Radisson on estic allotjat. S’hi presenta ella, n’Anselm, la seva filla Micaela i el nét Julián. Tots cinc feim una bon rotlada, a la cafeteria de l’hotel. Després, ens animam a anar a prendre un piscolabis pels voltants més apropats.

Les trobades que mantenc amb n’Anselm, aquest bon amic, amb qui compartim tasques pastorals a la parròquia de Santa, dins la prelatura de Chimbote a la dècada dels anys 70 del segle passat, m’omplen sempre de gran satisfacció i molta d’alegria. 

Quant i més en aquesta ocasió, quan els duc el paquet de medicaments que la seva filla resident a Mallorca els envia, i que una bona amiga farmacèutica de Ciutat els facilita i procura amb gran diligència.

Tot ben barrejat amb dues bones sobrassades i alguns ventalls mallorquins, que ajudin a alleugerir els efectes de la calor intensa que cau damunt la ciutat de Lima a determinades hores d’aquesta època estiuenca tan irregular.

Pas la darrera jornada sencera a Lima, la capital del Perú, en bon dissabte, 16 de març. Torn a enllestir una de les dues maletes, amb la qual faig comptes d’emprendre el vol demà diumenge cap a Cajamarca, per retrobar-me amb el bon amic peruà mossèn Manuel Álvarez Zerpa, rector de la parròquia de Celendín. Amb l'alicient principal d'aquesta presa de decisió meva a Mallorca: iniciar una etapa nova de presència singular al Perú! 

Faig comptes de facturar-la en el vol que surt de l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima demà dissabte, a les 11:40, i que té previst d’arribar a l’aeroport de Cajamarca a les 13:06, amb la companyia peruana JetSmart .

Com que l’hotel on estic allotjat no es troba gaire lluny de l’Óvalo de Miraflores, m’hi vull acostar anant-hi a peu. Tenc moltes ganes de tornar a veure aquest indret tan característic, on se situa l’Escola Superior Magisterial Marcelino Champanyat on vaig llicenciar-me en Educació a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat.

N'hi trec algunes fotos que remet tot d’una als bons amics mallorquins que compartírem aquella tasca, amb la presentació i defensa d'una tesina «Los medios de comunicación, instrumento de evangelización de los pueblos». Ens basàvem en la iniciativa promoguda per mossèn Miquel Mulet, qui va batiar-la amb el nom de CINCOS (Centro de Intercomunicación Social).

«Amb ganes de veure aquella Escola Superior Magisterial Marcelino Champagnat de Miraflores, on ens llicenciàrem en Educació a la dècada dels anys 70 del segle passat, m'adon que res ja no és així com era. Just en queda la placa del passatge... L'edifici ha quedat reconvertit en instal·lació limenya de la Universitat de Piura... Nova sint omnia, recedant vetera!»

I per a més novetats, demà cap a Cajamarca, en avió, a uns 563 km de Lima.






dissabte, 9 de març del 2024

El meu viatge al Perú, 2024 (2): anunci periodístic al diari UH

Quan el periodista d’Última Hora, el bon amic i veïnat de barri Pedro Prieto, s’assabenta del meu viatge al Perú, s’interessa tot d’una per l’assumpte, es posa en contacte telefònic amb mi i em demana dades i fotos, amb ganes d’enllestir la pàgina «Click» del «Discreto Encanto».

Barrejant imatges i paraules meves amb d’altres que no hi tenen res a veure, hi confecciona i estampa un titular basat en interrogants i cantades d'àmbits equins...: «Buele, ¿dirá misa en Perú...? Caterina canta entre caballos»...

Val! Barrejant ous amb caragols! Bé. 

Sense tenir el gust de conèixer-la, desitjo tota casta d’èxits  a Caterina Ross. M’assabent que publica el seu àlbum discogràfic nou, que ha rodat un vídeo a Inca i que és candidata als Premis MIN de la Música Independent... Enhorabona!

Lògicament, m’interessa per damunt tot parar una mica més d’esment i girar la ullada cap a allò que en diu, de mi, el periodista d’UH en aquesta pàgina impresa. Avesat a les informacions que publica, sé que mira de barrejar tot quant li arriba, que no deu ser poc, cada dia, com a bon periodista veterà.

Me'n publica tres, de fotos, molt significatives per a mi: la que em mostr amb les meves dues esposes, Lina Company i Bel Rosselló; la que em fan quan estic batiant un infant a l’esglesieta modesta del barri piurà de San Martín, al Perú, l’any 1975; i la que el fotògraf oficial ens treu quan visitam el papa Pau VI al Vaticà, l’any 1971... 

A totes tres em veig, em sent i em reconec com en Cil (ciutadà, caminant, creient, capellà, compromès, caparrut, català, company, crític, catòlic, collonut, cristià...)

A l’inici del seu escrit, el periodista esmenta la convidada del bon amic peruà, mossèn Manuel Álvarez, i el presenta en públic com un capellà amic meu, que m’hi convida, a mi, que suara mateix no m’estic exercint com a capellà... Des de fa dècades...

En recordar la meva condició d’ex capellà, en exercici fins fa 42 anys, esmenta un «catecisme del sacerdoci» segons el qual sempre que jo vulgui podria dir missa... Diu que jo li contrapòs el Codi de Dret Canònic que no em permet de dir-ne...

Bé. Al marge d’interpretacions peculiars, característiques d’un periodista tan veterà, li he d’agrair  que vulgui traure a la llum pública el cas d’un de tants capellans catòlics mallorquins casats, més d'un centenar per cert, com jo mateix. 

És clar que no tots els companys en tenim la mateixa visió, de la nostra mateixa condició eclesiàstica. Ni tots pensam igual. Ni tots hem pres pel mateix camí, ni hem optat per les mateixes condicions de vida. Cadascú té la seva pròpia experiència vital en aquest àmbit.

Jo som un d’aquells que creuen que ser capellà no queda reduït a «dir missa». Durant els tretze anys en què n’exercesc la tasca, no faig ben bé el mateix pertot arreu, ni hi actuo de la mateixa manera, com a vicari a la parròquia de Sant Nicolau, o de Santa Catalina Thomàs o de l’Encarnació, a Ciutat. 

Ni molt manco com a missioner a Burundi o com a agent de pastoral al Perú. El paper i les tasques d’un capellà qualsevol varien segons l’àmbit on es despleguen. 

«Dir missa» és important, sens dubte. Presidir una celebració eucarística té la seva importància, sobretot, crec jo, si va acompanyada del servei compromès que en comporta la tasca. Per a mi, esdevé tan important presidir-la com no presidir-la, sobretot si l’individu es posa a servir els altres amb més intensitat i dedicació que el president...

En veure i rellegir la pàgina periodística (que m’imagín que vol esdevenir cridanera davant dels lectors, a criteri del periodista), si d’una cosa m’alegra veure-la transcrita, és que pot servir per deixondir i engrescar certa gent... Tant de bo!

M’encantaria que servís, ni que fos una miqueta, per remoure i orejar certes aigües embassades, pentura en perill de putrefacció irrecuperable, pel que fa a l’actuació i el comportament jeràrquic tan inamovible com el de l’àmbit eclesiàstic...

M’encantaria que ajudàs les més altes esferes de la jerarquia catòlica a reflexionar en profunditat sobre la gran quantitat i la bona qualitat de preveres catòlics perduts, en haver-los "reduïts a l'estat laical", pel simple fet que han optat per casar-se, contradient un codi de dret canònic tan poc evangèlic com molt anacrònic.

M’encantaria que contribuís, modestament i clara, a fer parar una mica més d'esment a situacions concretes de capellans que NO viuen el celibat, tal com marca la normativa eclesiàstica tan caduca com extemporània. I que, des de les més altes instàncies, ja no hi tancassin pus mai més els ulls.

M’encantaria que pogués servir per convidar la jerarquia eclesiàstica a no girar l'esquena davant fets tan concrets i palpables, com el que es dóna amb la meva promoció sacerdotal mallorquina de l'any 1968. I que es repeteix en altres fornades. Aleshores, som ordenats preveres 15 candidats al sacerdoci. D’aquesta quinzena, 8 hem optat per casar-nos, un any o un altre. És a dir, la majoria!

M’encantaria que pogués servir perquè algun bisbe, sentint-se més cristià que catòlic, decidesqui actuar pel seu compte i risc, deixant-se endur per l’Esperit de Jesús més que per indicacions de monsenyors del Vaticà, i es posi a actuar de debò d'acord amb allò que en sap, del "celibat sacerdotal real", entre els seus sacerdots. En lloc de mantenir-s'hi tancat tan hermèticament com tossudament.

M’encantaria que aquesta pàgina periodística, publicada a la ciutat de Palma, pogués engrescar qualque jerarca eclesiàstic de qualsevol altre indret de l’òrbita catòlica, perquè, en lloc de viure consultant obcecadament cànons del codi de dret canònic, s'apuntàs nuament i compromesa a aprofundir en versets de l'Evangeli de Jesús.

M’encantaria ajudar, modestament i senzilla, a fer veure més clarament que el bassó de tot plegat és contribuir d'alguna manera més positiva a cercar i trobar el camí millor que ens porti a ser seguidors de Jesús, tan bons, que esdevenguem els millors servidors dels més pobres del poble. Com Ell.

M’encantaria... però ja se sap. Una cosa és l’encant i, l'altra, molt distinta, perdre el cantet.

dilluns, 4 de març del 2024

El meu viatge al Perú 2024 (1): preparatius

A l’agència de viatges KONTIKI TRAMUNTANA, del carrer General Riera de Ciutat, m’hi atèn molt amablement les bones amigues Mónica, Raquel i Irene, que m'acaben de perfilar els darrers detalls dels bitllets aeris que m’ha preparat.

Un cop confirmada la meva sortida de Mallorca per al dimecres vinent dia 13 de març, em pos a comunicar-ho a les meves amistats més properes.

Em qued espantat de veure les respostes que m’arriben. Em deixen bocabadat. N’hi ha per a tots els gusts. Gairebé totes coincideixen a dir-me això: 

Tothom n’està ben content. M’agraeixen que els hagi fet arribar la comunicació del meu viatge imminent al Perú. Consideren que no només m’ho meresc, sinó que m’ha d’ajudar a sentir-me millor.

Ho consideren molt bona notícia. Em desitgen molt bon viatge, i una bona estada al Perú. Que m’ho passi super bé i estupendament en aquesta aventura nova, fascinant, gaudint amb la participació tan directa en una Setmana Santa tan especial, i que sigui una experiència gratificant i esperançadora. Que tot sia en bé del Regne, em diu qualcú! Em desitgen molta sort, salut, bona i profitosa estada.

S’alegren de veure que puc fer aquest viatge al Perú, on desitgen que m’hi trobi bé i pugui refrescar els temps passats, viscuts en aquest país tan estimat. Em donen l’enhorabona per anar a un país d’Amèrica llatina on podré exercir-me com a capellà que som, he estat i seré sempre. Insisteixen a recomanar-me que aprofiti una oportunitat com aquesta. Qualcú s’interessa per saber si em podrà veure celebrar amb mossèn Manuel Álvarez Zerpa la Setmana Santa cajamarquina, i si hi ha d’haver cap possibilitat que ens hi gravin... La veritat és que no ho sé, hores d’ara, des de Mallorca estant...

Volen que retorni a la Roqueta, si més no per tenir el goig de sentir les meves vivències i compartir-hi sentiments, després de passar una bona Setmana Santa, pelegrinant per terres tan santes com les cajamarquines...

També volen saber-ne notícies, que els en digui coses, mentrestant, quines impressions vaig rebent, amb aquestes il·lusions tan grans que tenc.

Qui més qui manco em considera venturós, en poder dur a terme aquest viatge que em porta a retrobar-me amb antics feligresos meus peruans. Consideren que, aprofitant les tecnologies noves, hem de continuar en contacte, malgrat la distància geogràfica que ens pugui mantenir allunyats. 

A l’espera que jo continuï comunicant-me com sempre, esperen que els vagi passant dades de la meva estada al Perú, i fins i tot em donen l’enhorabona per una convidada que em pot obrir camins que suara mateix mantenc tancats. 

N’hi ha que ho consideren una aventura admirable, en la qual tenc il·lusió i que m’ha de fer gaudir. Mentre d’altres incideixen en el fet que em fa molta d’il·lusió i que ho he de gaudir a les totes.

Qualcú m’apunta que, en no indicar bitllet de tornada, manté dubtes seriosos sobre el meu retorn efectiu a la Roqueta, mentre d’altres intueixen que me n’hi vaig per quedar-m’hi una temporada llarga...

La majoria de les respostes, en desitjar-me bon viatge i estança feliç al Perú, em fan veure que s’alegren ben molt que me n’hi vagi a reviure records antics, i que m’ho passi la mar de bé gaudint-hi de moltíssimes alegries. Em manifesten la seguretat que hi puc fer molt bona feina.

Gairebé tothom coincideix a desitjar-me que ho gaudeixi a plaer i que en faci gaudir d’altres. Com també que hi faci fotos i les compartesqui, des de la llunyania geogràfica estant. Sobretot, algun mitjà de comunicació local em demana que hi obri bé els ulls i gaudeixi de l’estada, enviant-n’hi imatges que puguin il·lustrar publicacions possibles.

M’arriben molt endins, sobretot, els comentaris que em trameten companys i companyes amb qui hem compartit, anys enrere, tasques relacionades amb la nostra presència física en països del Sud. També amb familiars de qui s’ha passat anys fent de missioner/a en altres contrades d’Amèrica Llatina. Comparteixen amb mi l’alegria de tornar al Perú, podent entendre molt millor el significat profund, d’una anada i d’un goig personal com el meu. Alhora que dubten que m’hi estigui poc temps, atesa l’atracció que exercerix damunt qui té l’oportunitat de conèixer una realitat tan encisadora com la peruana. Esperen que en gaudeixi molt, d’aquest viatge, mentre alguns desitgen que em donin l’oportunitat de tornar a exercir de prevere (tasca que mai no he deixat de valorar com «la meva pròpia»!)

D’una manera molt especial, m’arriba molt endins la resposta que em fa arribar el bon amic menorquí, bisbe de Mallorca, monsenyor Sebastià Taltavull i Anglada. Li agraesc de tot cor les paraules que m’adreça en uns moments com aquests: «Benvolgut Cecili, et desig molt bon viatge al Perú i molt bona estança. Que et sigui molt profitós. Ja contaràs moltes coses. Compta amb la meva pregària. Una abraçada!»

No em puc estar d’agrair-li-ho: 

«Gràcies, bon amic Sebastià, per aqueixes paraules teves, les més valuoses que m’arriben aquest matí de dilluns... Esper poder comptar sempre, mentre sigui al Perú, amb la teva pregària fervent i el teu «suport institucional» si em calgués... 

Anar-hi pel meu compte i risc, no és ben bé el mateix que anar-hi sota l’aixopluc de la Santa Mare Església, com pots suposar. 

Me n’hi vaig amb les ganes immenses de poder fer-hi, allà, allò que aquí em resulta més difícil de fer-hi: exercir-me com a capellà, seguidor de Jesús, servidor del poble, a l’àmbit dels més pobres. Salut i coratge! Pregaré per tu. Prega tu per mi, bon amic Sebastià».

dissabte, 24 de febrer del 2024

Don Jeroni Albertí, el meu primer contacte polític institucional

Amb motiu de la mort d’aquest polític tan rellevant en la decada dels anys 70 del segle passat, el vell nonagenari banyalbuferí Jeroni Albertí i Picornell, em vénen al cap alguns moments en què ens trobam tots dos, per un motiu o un altre, compartint projectes de caire polític institucional.

L’any 1978, de retorn a Mallorca i nomenat pel bisbe de la diòcesi rector de la parròquia de l'Encarnació, avesat a mantenir contactes directes i intensos amb formacions polítiques peruanes de l'esquerra més radical d'Amèrica Llatina - guevaristes, marxistes-leninistes, maoistes, troskistes, exguerrillers, de Pàtria Roja, de Sendero Luminoso, de l'esquerra parlamentària, etc. -, entre d'altres activitats pastorals, vull optar per passar-hi els meus primers moments observant fil per randa el ventall de les formacions polítiques que es mostren més actives dins la Mallorca d’aleshores.

Amb quina societat mallorquina em trob l'any 1978, quan hi retorn des del Perú, després d'haver romàs allunyat de la Roqueta durant més de 7 anys seguits? Veig que certament s'hi han produït canvis considerables, tant en l’àmbit eclesiàstic, com en el polític i social.

Claríssimament detect el canvi produït a l’estat espanyol amb la mort del dictador Francisco Franco.

Abans de partir cap a terres llunyanes, a Mallorca no se'n pot parlar mai, de política, enlloc. Un cop retornat a l’illa, en canvi, m’adon que tot bull i que arreu arreu es nota una gran efervescència política. Tot i que no arrib a destriar-hi mai enlloc res de semblant al conegut i tractat de prop, al Perú. 

Un bon dia, des de la Parròquia de l'Encarnació estant, em fix en un escrit publicat als mitjans de comunicació local. M’atur a llegir detingudament aquest article que consider força interessant. El signa Jeroni Albertí i Picornell, aleshores  president del Consell General Interinsular, òrgan pre-autonòmic que s’arribaria a convertir en el Govern Balear. 

M'agrada molt el contengut d’aquest escrit que defensa nítidament i clara moltes més quotes d'autogovern per a Mallorca. 

Li escric una nota, a l’autor. El president em crida. Me n’hi vaig, a parlar amb ell, al palau de l'antiga Diputació provincial, aleshores seu del Consell de Mallorca. 

Durant la conversa, llarga i extensa, li oferesc la meva col·laboració personal en allò que consideri que hi pugui esser més útil. M'assenyala l'àrea de Cultura com a àmbit possible de treball. Això sí, m’indica que «una joveneta» ja se n'encarrega. Parlam de Benestar Social, i quedam que ens tornarem a veure... 

Aquí s'acaba tota la conversa i tots els tractes mantenguts aleshores, en aquesta que consider la meva primera actuació personal, de caire polític institucional, que recordi. És el meu primer contacte personal i directe amb un alt càrrec de la política illenca, mentre m’estic exercint com a rector de la parròquia de l’Encarnació, a Ciutat. 

De fet, tot acaba en no res, com no pot ser de cap altra manera. D’una banda, es tracta del representant polític d'una formació de centre-dreta; mentre que jo vénc d’exercitar-me en la tasca política de les esquerres més radicals en escenaris d’Amèrica Llatina...

Sempre he admirat, emperò, i m'he mostrat molt agraït a aquest home, mallorquí de socarrel, dedicat a la política, crec jo, com a fruit d’una vocació profunda davant la necessitat imperiosa de posar-se a prestar un servei personal i col·lectiu a Mallorca. 

Una altra cosa, amb el pas del temps, arriba a ser la deriva que pren la formació política que funda, batiada amb el nom d'Unió Mallorquina...

Jeroni Albertí, com a primer president del Consell General Interinsular (CGI), malauradament, no arriba a aconseguir-hi tampoc la seva equiparació total amb el Gran i General Consell, el màxim òrgan políticoadministratiu i de representació de l'antic Regne de Mallorca. 

Fundat l’any 1249 i suprimit pel rei Felip V l’any 1718, emparant-se en el Decret de Nova Planta de Govern de Mallorca i Eivissa (28 de novembre de 1715), juntament amb tot el dret públic mallorquí, el Gran i General Consell se’ns presenta encara avui com  un model inigualable del que «hagués pogut esser i no fou» un òrgan polític d’administració i de representació democràtica molt més adient amb els nostres temps.

Així i tot, crec que Mallorca, les Illes Balears i Pitiüses, i el conjunt dels Països Catalans, romanem en deute perpetu més que evident amb un personatge de característiques tan singulars com Jeroni Albertí i Picornell: tot i comptar aleshores amb mitjans personals i materials tan minsos, amb una gran gosadia fora límits, avui dia del tot exemplar, és un d’aquells polítics que s’engresca en la tasca dificilíssima d’aconseguir majors quotes d’autopoder per a aquestes illes nostre. Ben convençut que un dia o un altre han d’aconseguir no dependre tant de Madrid com és habitual des de fa segles...

Que descansi en pau aquest vell polític lluitador, nascut a Banyalbufar l'any 1927! 

Amb agraïment públic a la seva gran tasca política desplegada.

dissabte, 17 de febrer del 2024

Al bon amic gallec, Xosé Beiras (1): Beiras i Buele

Tenc i mantenc un record molt viu de Xosé Manuel Beiras. És de l’època en què m’exercesc com a polític, diputat del PSM-Entesa Nacionalista al Parlament de les Illes Balears. Aleshores, represent el PSM-Nacionalistes de Mallorca no solament en territori illenc, sinó també en altres contrades: la del Congrés dels Diputats, a Madrid, o la del Parlament Europeu, a Brussel·les, per exemple.

Tract de prop, entre molts d’altres polítics europeus, Xosé Manuel Hixinio Beiras Torrado (Santiago de Compostel·la, 07-04-1936). Sé que és germà d’uns altres vuit; fill d’una mare molt culta, pianista, i d’un pare treballador del comerç, membre del Partit Galleguista.

Amb Xosé Beiras compartim idees i projectes polítics que tenen molt a veure l’un amb l’altre. Fins al punt que el mes de maig de l’any 2000 ho feim a Brussel·les, a la seu del Parlament Europeu. 

Quasi un quart de segle després, encara en record perfectament la trobada.

Més d’una trentena de batles dels Països Catalans, l'any 2000, lliuren un manifest al Parlament Europeu on demanen per a la llengua catalana el mateix nivell de reconeixement que reben altres llengües oficials de la Unió Europea.

La col·laboració intensa que hi presta el secretari de grup mallorquí, Jaume Garau, esdevé peça fonamental, tant  per a la realització d’aquesta visita d’alcaldes a Brussel·les, com per a la meva assistència a l’encontre econacionalista, de tres dies de durada a la seu del Parlament Europeu.

Particip en les reunions que mantenen representants dels partits polítics que conformen el Partit Democràtic dels Pobles d’Europa (PDPE), amb eurodiputats que s’integren dins el Grup Parlamentari Aliança Lliure Europea (ALE).

El PSM vol fer-ne part. Hi assistesc, hi particip i hi som molt ben acollit. Amb la meva presència, impulsam l’inici d’una etapa nova per al PSM, primerament com a partit observador de l’Aliança Lliure Europea

Això ha de permetre un acostament més directe, amb el qual arribar a sol·licitar-hi l’adscripció de la nostra formació política com a partit observador, durant un any seguit. Un cop enfortits els lligams de col·laboració i coneixença mútues, arribaríem a ser-hi considerats defiitivament com a membres de ple dret.  Amb la capacitat i el poder d'integrar-hi temàtiques del tot rellevants, en relació amb les Illes Balears i Pitiúses.

Les intervencions, del tot favorables, que hi fa aleshores Xosé Beiras, el fan veure com una d’aquelles persones que, quan obre la boca, es fa escoltar per tothom. Diu coses tan senzilles i tan de sentit comú, que no pots deixar d’estar-hi d’acord. Bon economista, coneix a la perfecció els mecanismes que mouen els fils de les nostres societats, tan abocades a nodrir el model capitalissta com a ser-hi engolides...

Hi manté propostes polítiques d’alliberament dels pobles, que facilitin i procurin de debò la sobirania veritable.

Mitja dotzena d’anys després, ens tornam a trobar, Xosé i jo. En altres ambients, a Reus o a Manresa, per altres assumptes... 

Tots dos participam en les jornades de L’Opinió Catalana, una associació catalana que promou la normalització nacional de Catalunya i dels Països Catalans, fomentant i debatent en profunditat idees que es basen en la democràcia, el pluralisme, els drets humans, el progrés i la justícia social.

Record molt bé que Xosé intervé a l’acte inaugural de la jornada realitzada a Reus, dedicada a “Noves formes de participació política i fet nacional”. Ell hi parla de manera magistral sobre “Mobilitzacions ciutadanes i identitat nacional a Galícia”.

(CONTINUARÀ)


Al bon amic gallec, Xosé Beiras (2): Beiras i les eleccions gallegues

Amb motiu de les eleccions autonòmiques gallegues d’enguany, veig que Xosé Manuel Beiras, tot i esser ja un ancià de 87 anys, continua molt actiu en aquest àmbit de l’activitat humana. I de quina manera! 

Hores d’ara, Xosé Beiras continua sent una de les figures més importants de la política gallega i del nacionalisme gallec d’esquerres.

Des de sempre, considera que Galícia, a part de compartir amb el País Basc i els Països Catalans el fet de ser una nació sense estat, també esdevé una colònia interior, amb la síndrome de la colonització. 

Per a Beiras, el poder que té el PP en la societat gallega, en els mitjans de comunicació, de la premsa escrita, o a la televisió de Galícia, és com en les colònies. I que Espanya, en versió aberrant de la cultura europea, s’afanya a impulsar-hi la recolonització idiomàtica.

És de l’opinió que la independència política de qualsevol espai territorial de l’estat espanyol, mai no podrà ser acceptat pel règim, de cap de les maneres, mentre hi hagi una monarquia borbònica, unes classes dominants en les institucions, com ara, la cúpula del poder judicial, que és colpista. «Mentre això sigui així, no tolerarà absolutament res»

Davant les eleccions autonòmiques gallegues, a punt de celebrar-se, em sembla del tot rellevant, la resposta que Xosé dóna a la pregunta que li formula el periodista de VilaWeb:

Quin resultat donaríeu per bo en les eleccions de diumenge?

«Que el BNG es confirmés com a primera força. 

I que fes una neteja al parlament i al govern i poséssim fi a aquesta situació en què una força política utilitza les institucions aconseguides per lluitadors i màrtirs antifranquistes (no sols els nacionalistes, sinó els republicans, els exiliats, els passejats, les víctimes del franquisme), que utilitzen aquestes institucions elaborades amb tanta suor, sang i llàgrimes, en forma simplement d’autonomia, i no de sobirania política. 

I les utilitzen per a tot el contrari d’allò perquè van lluitar els qui la van obtenir. 

Això és un escàndol i una ofensa a la humanitat.»

Avui per avui, dissabte, romanem a l'espera del que passi demà, diumenge...