Cil Buele, a la costa peruana (7): Lima (PUENTE PIEDRA)

Al districte limeny de Puente Piedra

En haver passat 7 dies i 7 nits allotjat a l’hotel Dazzler del distrinte limeny de San Isidro, em pertoca d’arribar fins a Puente Piedra, a menys d’una quarantena de quilòmetres del centre de Lima.


Hi dec haver estat més de vuit vegades, al numero 500 de l’Avenida Buenos Aires, on les religioses trinitàries mallorquines funden casa i s’hi estableixen dècades enrere.
Aquí, hi conec i tract de prop, amb amistat profunda, la granadina sor Dolores Fernández Ramos, que mor molt jove, massa jove, per la gran tasca que hi desplega. Feim feina junts, abans, quan som vicari de la parròquia de sant Nicolau, a Ciutat, dins del terme de la qual es troba el col·legi de nines del carrer de la Concepció. Hi organitzam trobades, reunions, dies de convivència a Son Bono, etc.
També tenc oportunitat de conèixer, aleshores, a la dècada dels anys 70 del segle passat, altres religioses trinitàries com sor Maria Quetglas Riera, o sor Rosa Amengual, o sor Llucia Ferrer, o sor Francisca Binimelis, etc. etc.

Hores d’ara, només n’hi queden dues, d’illenques, acompanyades d’altres germanes peruanes: Sor Maria Quetglas i Sor Margalida Juanico.
Aquest divendres, en el cotxe conduït per «Don Fernando del Perú», en companyia de les dues amigues piuranes, n’Esther i na Zully, hi arribam amb fosca negra. Les monges ens hi reben molt bé. M’instal·len en una de les cambres senzilles construïdes a l’interior del jardí de la casa. 

Justament avui, pocs moments abans d’arribar-hi nosaltres, ha caigut per avall una de les branques enormes d’un pi alt i gros... Una espècie de borino ros també gros ha entrat dins la sala on estam reunits... I el canot guardià del recinte, durant la nit, em sorprèn dins la meva cambra, llepant-me les cames...
Abans, he hagut d’abandonar l’hotel Dazzler després de pagar despeses extra ocasionades al restaurant, a la bugaderia i a la cambra, uns 18 € diaris.
Façana de l'hotel DAZZLER BY WINDHAM,
situat a l'Av. Javier Prado Oeste, de Lima
Me’n vaig amb ganes de tornar-hi, a aquest hotel de l’avinguda Javier Prado Oeste, de Lima. Un hotel nou de trinca, només fa nou mesos que l’inauguren. Cadena hotelera desconeguda per mi, Dazzler by Windham. Amb un servei de neteja excel·lent. Ascensors  que funcionen gairebé a la perfecció. Cambra acollidora. Bany confortable. Piscina i jacuzzi al terrat, i també gimnàs amb màquines. A prop de la zona de Lima més ben coneguda per mi, el districte de Magdalena del Mar, a prop de la parròquia de sant Joan M. Vianney on treball a la dècada dels anys 70 del segle passat.
Un cop abandonat l’hotel, amb membres de la família piurana resident a Lima, la Moreno Romero, anam a dinar a un dels indrets on em fa moltes ganes arribar. Me’l fa conèixer 10 anys enrere el bon piurà ja difunt Pedro Mendoza, molt amic dels capellans mallorquins que hem treballat a la parròquia de la Verge del Rosari, al PJ San Martín de Porres, a Piura.
Ens convida aleshores a dinar al restaurant «Puro Perú» situat al districte de Barranco, en un bufet criollo on hi ha de tot i molt i que assaborim amb molt de gust na Bel Rosselló la meva dona i jo, 10 anys enrere.

Davant la façana del restaurant PURO PERÚ,
amb membres de la família MORENO ROMERO
Avui hi duc a dinar mitja dotzena d’acompanyants que m’han ajudat a recórrer Lima durant aquesta primera setmana d’estada meva al Perú. Ens hi feim presents n’Esther, na Zully, na Susana, na Pamela i jo, conduïts per Fernando.
Hi podem assaborir plats i begudes de tanta varietat com: «Cóctel de algarrobina», «Papitas andinas», «Mero Perico (llampuga) y Mero Mero (anfós)», «Seco con frejoles y arroz», «Yuca frita», «Mondonguito», «Rocoto relleno», «Ají de gallina», «Chifles», «Pisco sour, normal, no Catedral», «Jugo de carambola», etc.

Aprofitam la tarda per conèixer una mica més la ciutat de Lima, abans que em duguin en cotxe fins a la casa de les religioses trinitàries, que viuen al districte limeny de Puente Piedra.

Hi arribam quan ja fa fosca...


«Comunidad de Niños Sagrada Familia»

L’endemà matí, després de berenar, Sor Maria Quetglas, religiosa trinitària de Bunyola, que duu dècades de feina intensa al Perú i que, als seus 87 anys d’edat continua fent-n’hi moltíssima a les totes, em duu, conduint ella el seu cotxe, fins a un indret desconegut per mi i que em crida poderosament l’atenció.

A la "Comunidad de Niños Sagrada Família",
amb sor MARIA QUETGLAS i MIGUEL RODRÍGUEZ

Sortint de Puente Piedra per la Panamericana Norte cap al nord, passam més enllà de Ventanilla i arribam a un lloc que es diu «Comunidad de Niños Sagrada Familia», fundada l’any 1989 i dirigida fins a l’actualitat per Miguel «a secas». Així se’m presenta, aquest home en bon dissabte 11 de gener.
Però internet no falla. I des de la xarxa arrib a esbrinar que es tracta d’un empresari jove peruà, Miguel Rodríguez Candia, capaç de fer rebrostar moltes esperances enmig d’un arenal immens on neixen, creixen i moren, massa prest i massa sovint, innombrables infants de famílies pobres que no disposen dels mitjans necessaris per a sustentar-los com cal. 
Tot és degut a un esdeveniment tràgic que sobtadament li canvia la vida de cap a peus. 
Amb l’arribada del seu tercer fill, que degut a una insuficiència cardíaca mor d’un infart quan el duu a l’Hospital del Niño, a Lima, aquell capvespre surt d’emergències amb l’infant en braços i li diu a Jesús «M’has fet una gran putada!» 
Però tot seguit veu dos infants del carrer ferits, que no poden ser atesos al servei d’emergències perquè no duen damunt els dos sols (0,70 cèntims d’euro) que se’ls reclama. S’hi queda, els paga i espera que en surtin atesos.

L’endemà mateix, ell i la seva esposa acudeixen a la plaça Sanmartín, on s’hi passen hores i més hores, a dur-los menjar. Ho continuen fent, ja no solament per als dos infants del carrer coneguts sinó també per a la vintena, trentena o quarantena que s’hi arriben a arreplegar cada dia.
En certa ocasió, un d’aquests infants li diu que se’n vol anar amb ell, i el seu germà i dos amics més. D’acord amb la seva esposa, decideixen acollir-los a casa seva, on mantenen els seus dos fills. 
És l’inici d’una iniciativa solidària sense precedents. Admirable cent per cent!

Al seu apartament del districte de Breña hi arriben a aixoplugar tants infants, que els veïnats se’n queixen davant del rector de la parròquia de la Visitació, el P. Luciano Ciciarelli.
El capellà nomena Miguel director de la llar d’infants Sagrada Família, i els ofereix un gran solar en un lloc inhòspit aleshores, un arenal immens totalment despoblat situat al costat de la carretera Panamericana Norte, a l’alçada del districte de Ventanilla.

Interior de les cuines de la "Comunidad de Niños",
integrada per uns 1.500 infants de 0 a 17 anys
L’any 1991, el P. Luciano Ciciarelli, en aquell terreny aconseguit al Zapallal (Km 37,5 al nord de Lima) fa construir la primera caseta per a infants del carrer, i, amb Miguel Rodríguez inicia la «Comunidad de Niños Sagrada Família», per a infants en perill físic, social i moral que viuen a la Lima més marginal.
És aquest l’indret on, amb sor Maria Quetglas, visitam avui aquesta comunitat infantil. És una gran i enorme institució que alberga més de 1.500 infants en circumstàncies especialment difícils, infants del carrer, abandonats moralment i material. 
Hi són rebuts des del seu primer mes de vida, fins que conclouen una professió o un ofici. Se’ls presta un servei encaminat a cuidar i protegir infants en risc, a donar-los una formació i educació sòlides en valors que els permeti de viure en la societat, prenent com a base i fonament de les actuacions l’ensenyament de l’amic Jesús de Natzaret.
Molt en la línia de la Teologia de l’Alliberament, aquesta iniciativa social dóna carn i os al que podria ser vist i considerat com un caramull de teories idealistes i utòpiques, que no toquen de peus a terra. 
Aquí s’hi concreten, materialment i visiblement, les conseqüències indiscutiblement positives d’unes conviccions profundes que porten a realitzacions eficients a l’àmbit de l’atenció a la infància més desfavorida. De pensaments i de paraules, s’hi passa a fets molt concrets.
Ho podem comprovar directament, quan na Maria Quetglas i jo ens endinsam  en les instal·lacions que, justament, avui no romanen com gairebé sempre farcides de gent, d’infants i monitors i professors i instructors que converteixen l’indret en un oasi d’activitat educativa molt intensa.
És temps d’estiu, de vacances, de buidada d’unes instal·lacions que, així i tot, encara aixopluguen centenars d’infants allotjats.
«En la mirada dels infants, diu Miguel, hi trobam la pau. En el seu somriure, l’esperança. I, en els seus bracets que ens abracen, la seguretat d’un món nou».

Li agraesc profundament a na Maria Quetglas que m’hagi donat l’oportunitat de veure de prop una de les iniciatives socials més riques i enriquidores des del punt de vista moral i espiritual, que jo no conec ni he vist mai en ma vida setantina.
A més de la presència d’una antiga cooperant francesa que hi duu molt de maneig, na Lily, també em diu que hi ha gent de Mallorca que sovint s’hi atansa a col·laborar-hi voluntàriament. 
Em parla de Lluís Verger i Bel Miró, Rafa Martorell, Jaume, Toni, etc. com a col·laboradors assidus d’aquesta comunitat d’infants Sagrada Família, a Puente Piedra, Lima. 
Que sigui per molts d’anys! Crec que s’ho paga fer-ho!

Concelebració eucarística, presidida i dirigida per dones

Aquest diumenge segon d’estada meva al Perú, 12 de gener de 2020, em resulta del tot enriquidor. La religiosa trinitària mallorquina, la bunyolina Maria Quetglas Riera, em duu en el seu cotxe fins a un dels barris més pobres de Puente Piedra, anomenat Bellavista.
Un espai reduït serveix de capella molt modesta i senzilla, dedicada a la Mare de Déu de Guadalupe. Quan hi arribam, hi trobam un homenet que ens explica que el veïnat ha aixecat una paret que es menja un bon bocí del recinte...


A poc a poc, arriba més gent que s’asseu a les cadires col·locades en cercle, en torn de l’altar. N’hi arriba a acudir una trentena.
Des de l’inici fins al final, la celebració roman majoritàriament presidida i dirigida per unes dones, creients fins al moll dels ossos, que duen a terme la pregària col·lectiva molt participada per tots els assistents. No solament amb lectures, i cants, i pregàries, sinó també amb la seva aportació personal directa, compartint la paraula i manifestant públicament allò que se’n deriva, i compartint el pa de l’acció de gràcies cristiana.
Maria Quetglas els ha preparat un full orientatiu, redactat pel teòleg J. Antonio Pagola, que tothom té a les mans, llegeix amb ganes i comenta en públic.
Avui pertoca llegir el fragment evangèlic de Mateu 3,13-17, que recull el baptisme que Joan no vol donar a Jesús i que aquest el convenç de fer-ho, perquè «així és com ens pertoca a tots dos de complir tota justícia».
Experiències personals segueixen la proclamació efectuada per la dona que presideix la celebració eucarística, d’acció de gràcies dominical. Cadascú hi diu la seva i aporta també el seu granet d’arena a la bacina que recol·lecta allò que hi posen.
Segueix el repartiment del pa eucarístic.
Tot s’acaba amb la benedicció que s’implora i un cant festiu, el darrer de tota una sèrie que se n’han anat fent al llarg de la celebració, entonats i acompanyats per un quartet acompanyat de guitarra i tambor.
A la capella de la "Virgen de guadalupe",
entre sor MARIA QUETGLAS
 i la presidenta de l'assemblea eucarística
Per a mi, aquesta és una de les experiències espirituals més intenses que visc al llarg de la meva existència damunt del planeta. Hi som presentat com un dels missioners que ha treballat al Perú temps enrere...

Jo, assegut al mateix redol, mir de presentar-m’hi com aquell humil creient que vol agrair a Déu l’oportunitat que em dóna de compartir, ara i aquí, la fe que tenim depositada en Jesús de Natzaret. 
Els dic que els veig, a tots, com una gent que, com fa Joan Baptista, m’assenyala la presència viva i activa d’un Jesús que fa coa a la vora del riu amb els més pobres. Perquè siguem alliberats de l’opressió que pretén llevar-nos vida. I per ser enriquits cada cop més amb la consciència de pertànyer a la família de Déu mateix, com a veritables filles i fills. Amb vincles i lligams molt més forts i duradors que els de la sang.
En contrast amb la visió que, hores més tard, m’ofereix la imatge de l’església parroquial de Puente Piedra, oficial, consuetudinària, de rutina, amb moltíssima més gent que omple de bat a bat el recinte sagrat, he de manifestar que, al barri de Bellavista, hi he presenciat l’acció de l’Esperit amb molta més nitidesa i claredat.
Al balneari d’Ancón

Al migdia, anam a dinar a la casa que les religioses trinitàries mantenen al balneari d’Ancón. Al mateix indret d’on el cardenal primat del Perú, l’arquebisbe de Lima, monsenyor Juan Landázuri Rickets me’n nomena rector substitut de mossèn Bernat Martorell l’any 1978.

Religioses trinitàries a la casa d'ANCÓN
Quaranta-dos anys després, torn a trepitjar aquest terme parroquial, En aquest cas, arribant a la casa de les religioses trinitàries, no gaire allunyada de la casa rectoral. Hi feim una taulada semblant a la del darrer sopar: dotze monges, i jo que m’hi he afegit i les acompany... 
M’hi sent molt  a gust, amb totes aquestes germanes que treballen al Perú, Bolívia o Guatemala i que avui dia duen a terme una trobada, presidida per la superiora general de la congregació, la germana Doris, una religiosa peruana del districte nordenc de Pueblo Nuevo.
Amb na DORIS,
davant ca seva, a ANCÓN
El moment de la jornada dominical a Ancon més emocionant per a mi és quan arrib a saber que, ben a prop de ca les monges, hi viu i resideix la dona que l’any 1978, quan jo m’exercesc com a rector de la parròquia de san Pedro de Ancón, m’hi atén amb molta cura, em renta la roba, em prepara el menjar, em neteja la casa, acudeix cada dia a la casa parroquial. Na Doris!
No m’ho puc creure! Aleshores compta amb 26 anys d’edat. Hores d’ara en té 66. Ens reconeixem tot d’una mútuament. El seu record i la trobada d’avui m’omplen d’emoció, quaranta-un anys després.
Sobretot, quan em diu que, un cop partits els capellans mallorquins, els nostres successors peruans ja no la volen mantenir contractada a la parròquia... Li diuen que «els capellans estrangers reben més doblers...»
A l’actualitat la bona amiga Doris, segons em diu, viu en una caseta de fusta, que s’ha construït al corralet de la casa ben moblada que s’ha fet aixecar un germà seu. Aquest viu pràcticament tot l’any als EUA, i vol mantenir l’edifici totalment per a ell, en exclusiva...
Sor Rosa Maria ens fa una foto. La guard amb una gran estimació!

Sobre el doctor Fernando Simón Soria

D'ençà que me n'arriba la notícia, mir aquest home amb uns altres ulls. Em referesc al director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat des de 2012, el doctor Fernando Simón Soria (Saragossa, 1963).


D'ençà que em diuen que va fer-se càrrec de l'hospital d'Ntita, al Burundi, a la dècada dels anys 90, l'escolt amb unes altres orelles.

D'ençà que en parlen dos antics companys asturians, capellans i missioners com jo mateix al Burundi, frec a frec dins la mateixa regió -en ambdues parròquies veïnes: ells a Ntita, jo a Nyabiraba-, no me'n puc avenir.

Fris de contactar-hi!

Tant amb en "Yayo"Ángel Eladio González Quintana, com amb en Fernando Fueyoels iniciadors de la presència diocesana missionera d’Astúries al Burundi. Són els primers capellans asturians que s’ofereixen voluntàriament per treballar a la diòcesi de Gitegga, Burundi, a la dècada dels anys 70 del segle passat.

Encara dec tenir per qualque racó de ca nostra un munt d'imatges del viatge que férem plegats a Tanzània i Kènia, amb en Yayo i en Fernando, recorrent el Serengueti Park, l'Ngorongoro o pujant el cim del Kilimanjaro o nedant per primera vegada a les aigües de l'oceà Pacífic, a les platges de Mombasa...

M'entren ganes de tornar a empatar la xerrada amb en Yayo i en Fernando Fueyo (tenc entès que aquest continua sent el capellà de l'Sporting de Gijón!)

L'hospital d'Ntita, me'l conec una mica. Hi dúiem malalts de Nyabiraba. Anàvem a veure i saludar els "abbés" i les monges d'Astúries. Ens aveníem molt. Cadascun amb el seu estil propi de treballar: església central i sucursals,  hospital o dispensari, escoles i catecumenats, cooperativa de cafè, etc. 

En compartíem vivències i experiències, sovint dures i cruels. Visquérem de prop les conseqüències nefastes dels fets luctuosos de 1972: "N'ivyabaye" (Allò que passà...) Un veritable genocidi! Que encara ara em marca l'existència... Quaranta-vuit anys després, em resulta inoblidable!

Em diuen que el metge epidemiòleg aragonès, el Doctor Fernando Simón, a la dècada dels anys 90 del segle passat, s'encarregà d'un projecte de formació sobre malalties de transmissió fecal - oral, paral•lelament a la construcció de conduccions d'aigua i d'excusats domèstics als poblats. Una tasca que compaginava amb l'atenció mèdica que hi dispensava i la formació del personal sanitari.

D'experiència, doncs, a l'àmbit de les epidèmies, segur que no n'hi falta!

Tant de bo que l'encerti ara en la lluita insòlita contra aquest bitxeu tan insignificant com invisible que denominen coronavirus/covid19.

Li ho desig de tot cor.




Cil Buele, a la costa peruana (6): Lima (Salamanca, Jicamarca, Manuel Crox Ancón)

Del barri piurà de Santa Rosa, al barri limeny de Salamanca

Dijous, 30 de gener de 2020, és el darrer dia que pas a Piura, de moment. Viatj a Lima en avió, per instal·lar-me a cals franciscans que treballen al barri de Salamanca, parròquia de Nuestra Señora de la Esperanza, en la Av. Los Quechuas.
Aconseguesc de parlar via whatsapp amb el P. Miquel Llompart Frontera, del TOR, qui m’ofereix molt gustosament aixopluc i allotjament per tots els dies que en tengui jo ganes. Cosa que li agraesc.

D’aquesta manera puc acudir directament a la trobada que Mallorca Missionera té programada per al dissabte, 1 de febrer, amb persones mallorquines que resideixen al Perú. Em fa molta d’il·lusió participar-hi directament.
Demà, divendres 31,  tenc previst de retrobar-me amb en Mariano Moragues, per dinar plegats en algun indret de la ciutat de Lima...

Després d’una hora llarga de vol, entre la ciutat nord-peruana de Piura i la capital del Perú, Lima, en un avió A320 de la companyia aèria xilena SKY, assegut a la butaca 28E, pel preu d’uns 45 euros, aterram a l’aeroport «Internacional Jorge Chávez de la Provincia Constitucional del Callao... a 15 minutos de Lima».
No sense abans haver sentit com una espècie de pessigolles, acompanyades de certes tremolors suaus, quan vull alçar el braç dret per amunt i em vull passar la mà dreta pel cap... Ho atribuesc a l’altura i als efectes de la pressurització de l’interior de la nau. No li don més importància. En tocar terra, me’n fuig completament...
Ve a recollir-nos en el seu cotxe «Don Fernando del Perú», familiar de n’Esther i na Zully. Tots tres m’acompanyen fins a les instal·lacions de la «Parroquia Nuestra Señora de la Esperanza», situada al districte limeny d’Ate, al barri de Salamanca. 

A l'aeroport de Lima, "Don Fernando del Perú",
el conductor del cotxe amb el qual recorrem la capital del Perú
Travessam en cotxe tota la ciutat de Lima, immensament transitada per vehicles motoritzats de tota casta. Alguns, a velocitats increïbles. Tots amb la perícia de qui sap evitar pegar cops a un altre i que te’n peguin.  
Una vegada més, torn a constatar el progrés material aparentment produït aquests darrers 10 anys, pel que fa al parc mòbil que circula per la capital del Perú. Com també a les grans infraestructures viàries noves construïdes. Inclòs el tren-metro que circula per via exclusiva des de San Juan de Lurigancho fins a Villa El Salvador.
És la primera vegada que acudesc a aquesta parròquia regentada per franciscans del Tercer Orde Regular de Sant Francesc. El llubiner P. Miquel Llompart Frontera, que ja hi duu més d’una trentena d’anys fent-hi feina, m’hi convida a passar el temps que jo vulgui. Està situada a «Avenida Los Quechuas, 4ª Cuadra, por el Arco, Salamanca».
Amb el P. Miquel Llompart m’uneixen antics lligams de feina, feta conjuntament quan tots dos ens afanyam a animar el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, com a consiliaris escoltes a la dècada dels anys setanta del segle passat. Ell, des de l’Agrupament escolta Pius XII, amb cau al Seminari Vell, i jo des de l’Agrupament Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació. Fa una cinquantena d’anys! Ens alegram tots dos de retrobar-nos.

La comunitat de franciscans del T.O.R.
al menjador del convent, situat al barri limeny de Salamanca
M’ofereix habitacions franciscanes, modestes i confortables alhora. Amb el mínim imprescindible per poder-m’hi allotjar còmodament. Em convida a participar dels àpats de la comunitat franciscana, integrada per mitja dotzena de membres, alguns germans i d’altres sacerdots ordenats.
Avui capvespre de dijous, particip en una de les tres misses que celebren cada dia a l’església parroquial, amb assistència de molta gent que hi acudeix, fervorosa. 
En acabar la missa de les 19 hores, assistesc a «L’hora Santa» que fan tots els dijous, amb exposició i benedicció del Santíssim inclosa...
Fa molts anys que no particip en una pràctica religiosa d’aquestes característiques, tot i resultar-me familiars certes pregàries: «Bendito sea Dios... Bendito sea su santo nombre...», «Cantemos al Amor de los amores», «Bendito, bendito, bendito sea Dios...», etc.
Dos dels frares més joves, amb l’hàbit franciscà característic, animen l’hora llarga que dura la pregària, amb intervencions espontànies i càntics religiosos corejats per tots els assistents.
Em vénen al cap actuacions musicals de temps enrere, quan «Los 4 de Asís» es converteixen en grup musical famós que interpreta cançons de caire religiós, amb els seus hàbits franciscans del TOR i la guitarra a la mà. 
També revisc aquells temps en què m’exercesc com  a consiliari de grups d’«Adoració Nocturna» a l’església de Santa Catalina de Sena, a Palma. Perllongant-hi vetlades de pregària eucarística fins a les tantes de la matinada...
Interior del temple "Virgen de La Esperanza"
regentat pels pares franciscans del T.O.R. al barri limeny de Salamanca
L’anada a l’església parroquial del barri limeny de Salamanca em retrotrau a èpoques passades. No hi puc fer més. Visc de prop, en aquesta parròquia de «Nuestra Señora de la Esperanza», el que comporta la pràctica religiosa més oficial, la més convencional, la més clàssica. Cosa que fa molt de temps que no tenc oportunitat de fer. 

Tot i que no puc deixar d’adonar-me que continua arrelada en moltíssima de gent  que hi participa, segons sembla, amb gran devoció i fort convenciment personal.  Sempre respectable, pens jo... encara que no en compartesqui ni l’encàrrec ni cap dels mandats del Senyor, en aquesta mateixa línia d’actuació... La consider més pròpia d’èpoques ja passades que no del temps que ens pertoca de viure avui damunt del Planeta...
Sí que he de concloure que, en cas que ajudi a viure millor la gent que la practica, no té per què haver de ser valorada com a menyspreable.

A la recerca de religiosa solidària

Divendres, 31 de gener de 2020, mentre romanc allotjat a cals franciscans del barri limeny de Salamanca, m’arriba per correu electrònic un escrit del bon amic Llorenç Tous, de qui fa poc he publicat a Mallorca un llibre titulat «Llorenç Tous. Biblista i amic dels pobres», per Lleonard Editor
Mir de fer-li cas en tot quant m’hi diu, des de Ceinos de Campos estant, província de Valladolid, a la península Ibèrica, en plena Castella.
Entre d’altres assumptes, em demana que m’interessi per aconseguir dades concretes sobre una de les religioses amb les quals es relaciona temps enrere, amb nombrosos projectes d’ajuda solidària a poblacions indígenes de l’Amazonia peruana.
Em diu que fa molt de temps que no en sap res, de sor María Dolores García Tomás, membre de la Companyia Missionera del Sagrat Cor de Jesús. Una religiosa que passa la vida dins la selva amazònica, precisament a la regió de Yurimaguas on pensam anar el mes que ve n’Esther, na Zully i jo mateix.
Es tracta d’una de tantíssimes persones a què fa referència el llibre, amb motiu de les donacions realitzades per «El Generoso». En Llorenç, que aleshores hi manté una llarga i molt bona relació, fins al punt d’acollir-la a casa seva quan ella visita Mallorca, li fa arribar molts dòlars, així com també l’organització Medicus Mundi del Llevant de Mallorca.
Em diu en Llorenç que, amb tant de material indígena recollit per ella, el Govern del Perú li  dedica un museu a Lima i li atorga una medalla de reconeixement. Em diu també que suara mateix no sap ben bé si ella encara té el cap clar. Fa temps que no li contesta e-mails. Les seves germanes de congregació a Madrid, tampoc no li donen clarícies. Creu que ella podria estar patint la malaltia d’alzheimer o cosa semblant...
Me’n passa el número de telèfon, d’una de les cases que la congregació religiosa manté a Lima, on en Llorenç sap que són set membres i que ella encara hi viu.
M’encomana que, si hi arrib a contactar i ella m’entén, li faci arribar molts de records seus i li comuniqui que ell es troba molt bé: «Me faràs content si almanco t’entén i li dónes noves meves i jo en puc tenir d’ella», em diu en Llorenç.
Com és lògic, no m’esper ni un minut més a posar-m’hi, i mir d’aclarir-ne la situació concreta, d’aquesta religiosa amiga del bon amic meu Llorenç Tous. 
Telefon tot d’una al número que ell em passa pel correu electrònic. 
A la primera trucada, ja aconseguesc de parlar amb una germana de congregació que em diu que és de la seva mateixa promoció, de sor María Dolores García Tomás. Totes dues són molt bones amigues, íntimes amigues, fins al punt que coneix detalladament la relació entre ella i mossèn Llorenç Tous, per la valuosa col·laboració realitzada temps enrere.
Em fa a saber que sor María Dolores, malauradament, ja no està en condicions de posar-se al telèfon. La malaltia d’alzhèimer la manté retenguda, i ja no coneix ningú ni pot dur una vida normal...
Ho faig a saber a Llorenç Tous. Li pas l’adreça concreta on pot adreçar-se per escrit, si vol comunicar-se amb alguna altra religiosa de la Companyia Missionera del Sagrat Cor de Jesús, que té la seu al Parque Turín de la Urbanització Fiori, al districte de San Martín de Porres, de la ciutat de Lima.
Sor Maria Dolores García Tomás, marcada amb una fletxa,
al mur de facebook de la Congregació (06-04-2020)
Ja a Mallorca, a través de facebook m'assabent de la mort de Son María Dolores a principis del mes d'abril, i li ho comunic, al bon amic Llorenç. Tots dos desitjam que ella descansi en pau!

Trobada de Mallorca Missionera, a Salamanca

Coincidint amb el cinquè Vermut dels Primers Dissabtes a Marginàlia, que se celebra avui mateix,  al polígon de can Valero, carrer d’Asival 4, de Palma; coincidint també amb el primer dia del mes de febrer de 2020, gairebé una mesada sencera d’estada meva al Perú; coincidint igualment amb la celebració religiosa de la Presentació de Jesús -vigília de la Candelera-, dedicada a la vida religiosa i consagrada dins l’Església catòlica... està programada des de temps enrere una trobada de gent mallorquina al Perú, precisament aquí on estic allotjat suara mateix: a la parròquia de «Nuestra Señora de la Esperanza», situada al barri limeny de Salamanca, regentada per franciscans del Tercer Orde Regular de Sant Francesc, el T.O.R.
Aquest és el motiu principal del meu viatge improvisat i no programat des de la ciutat de Piura fins a la ciutat de Lima - no programat des de Mallorca estant –: assistir com a convidat pel P. Miquel Llompart a la trobada mallorquina que acostumen a fer de tant en tant els missioners i les missioneres de congregacions religioses mallorquines que treballen al Perú.
Veig que la comunitat franciscana que m’acull al convent del barri de Salamanca, al districte limeny d’Ate, s’afanya a mantenir-ho tot a punt perquè aquesta trobada de mallorquines i mallorquins residents al Perú, programada per al primer dia del mes de febrer de 2020, sigui tot un èxit.
Preveuen l’assistència d’una quarantena de persones, en torn d’una taula col·locada a la terrassa de l’edifici, a recer del sol calent que cau aquests dies damunt Lima, després d’una celebració eucarística a les 11 del matí.

Cartell de l'acte d'homenatge als missioners de les Illes Balears,
18 de novembre de 2005
Fris de veure les cares de tota aquesta gent. Em vénen al cap trobades d’altre temps en aquesta mateixa ciutat. Amb el bisbe Teodor Úbeda visitant-nos, per exemple, quan jo hi treballava a la dècada dels anys 70 del segle passat. Fent pinya desenes de mallorquines i mallorquins presents al Perú: a Piura, Trujillo, Cascas-Contumazá, Huamachuco, Santa-Chimbote, Ancón-Lima, Puente Piedra,  Delicias de Villa, Manchay Alto-Pachacamac, etc. Indrets on la presència mallorquina esdevé notòria aleshores, hores d’ara molt més reduïda i que ha anat minvant a les totes.
No es pot passar per alt l’edat dels components. Jo en tenia una trentena, d’anys, a la dècada dels anys setanta del segle passat. Suara mateix en tenc setanta-cinc, d’anys. No és ben bé el mateix. A l’actualitat, no sé si n’hi ha cap, de mallorquí resident al Perú, que n’estigui per davall... L’envelliment eclesiàstic mallorquí, llei de vida per a qualsevol organització humana, marca també presències i limitacions, minvant conseqüentment el nombre de recursos humans disponibles.
No sé si el recurs persistent a la «pregària per les vocacions religioses i sacerdotals», com acostumen a fer i a insistir-hi certes comunitats catòliques, pot resultar suficient a l’hora d’enfrontar-se a un fenomen d’aquestes característiques i trobar-hi la solució més adient.
Crec que no. Som del parer que calen, també, altres actuacions molt més valentes i agosarades per part de les més altes instàncies jeràrquiques de l’Església catòlica occidental, que assumesc com la  meva, perquè l’Evangeli de Jesús pugui arribar a ser difós com cal i es mereix arreu del planeta.
S’han d’arribar a arraconar, crec jo, moltes de les traves canòniques que imposa un celibat sacerdotal més que dubtosament inexistent a l’orbe catòlic. O la negativa masclista a l’ordenació sacerdotal de la dona. O el camuflat i dissimulat reducte d’homosexuals en què roman instal·lat una part del clergat eclesiàstic. O l’enriquiment cada cop més intens d’arques vaticanes i les seves poderoses i nombroses sucursals escampades arreu del Planeta...
No deix de pregar Déu que ens il·lumini i doni forces, per fer-nos capaços de tirar endavant pel camí que Ell ens marca de debò: el que recorre aquell Jesús que neix en una cova pobra, que passa l’existència vivint dins la més gran de les austeritats, i que mor nu i despullat dalt d’una creu. Si Ell és el Camí, la Veritat, la Vida, no sembla que vagi per aquí la nostra Església, malauradament!

Vista parcial de la sala on se celebra la jornada
de Mallorca Missionera al Perú, 2020
Aquest dissabte, el primer del mes de febrer de 2020, em fa molta d’il·lusió retrobar-me amb la gent de Mallorca que enguany es reuneix a cals franciscans de Salamanca, coincidint amb aquest dia en què em trob a Lima. 
Repassant fotografies, m’adon que no són poques les persones que, en algun moment de les cinc dècades passades, durant el darrer mig segle, s’han fet presents a qualque convocatòria semblant de Mallorca Missionera al Perú.
Em ve a la memòria el record de noms i llinatges d’alguns capellans diocesans que han treballat al Perú durant algun temps de les seves vides (Anselm Álvarez, Bernat Martorell, Bernat Pou, Carmel Bonnín, Ferran Bonnín, Eugeni García, Guillem Morlà, Guillem Muntaner, Jaume Muntaner, Jaume Santandreu, Jaume Serra, Joan Bestard, Joan Bauçà, Joan Darder, Joan Parets, Joan Riera, Mariano Cortès, Mariano Moragues, Miquel Fernández, Miquel Nigorra, Miquel Rosselló, Miquel Amengual, Miquel Mulet, Miquel Company, Miquel Febrer, Miquel BestardMiquel Parets, Mateu Ramis, Paco Ramis, Paco Suárez, Pere Barceló, Pere Llompart, Pere Fiol, Pere Fons, Tomeu Morey, Toni Mateu, Tomeu Tauler, Toni RamisTomeu Bennàssar, Tomeu Vaquer, Toni Vera, Vicent Tur... ) 
També d’alguns Franciscans del TOR que hi he conegut i tractat d’alguna manera (Sebastià Ramis, Nadal Fluxà, Gabriel Genovart, Miquel Llompart...). Franciscanes Filles de la Misericòrdia (Catalina Vallespir, Conchi García...). Terciàries Trinitàries (Dolores Fernández, Maria Quetglas, Margalida Juanico, María Alcázar...). Germanes de la Caritat de sant Vicenç de Paül (Antònia Mas, Carme Fernández, Isabel Rosselló, Isabel Duran, Jerònia Gornals, Joana Santandreu, Mercedes Bonnín, Margalida Colmillo, Rita Sastre...) Agustines de l’Empar (sor Maria, sor Esperança, sor Francisca, sor Puri, sor Antònia Rosselló, Hna. Carlota...)
Són els noms que em vénen al cap, sense haver-m’hi aturat gaire a pensar-ho. Segurament no hi són tots i me’n manquen alguns. En realitat, som moltíssims els mallorquins i les mallorquines que durant aquests darrers cinquanta anys ens hem posat a treballar, des de l’Església catòlica, com a agents de pastoral actius en alguna de les contrades peruanes per un cert temps. 
Pel que puc recaptar de la Delegació diocesana de Missions de Mallorca, dirigida per la bona amiga Catalina Albertí Victory, som 234 els missioners i les missioneres de Mallorca que, en un moment o un altre, hem anat a treballar al Perú: 144 homes i 88 dones. Me n’ha passat la llista completa, cosa que li agraesc ben molt.

D’una manera o una altra, tots duim ben marcat en les nostres vides el pas nostre pel Perú. Ni que sigui per uns pocs mesos!
Trobada de Mallorca Missionera al Perú 2020,
vista parcial de la sala parroquial
Arribada l’hora de la trobada de Mallorca Missionera, són les 10:45 h i el P. Miquel Llompart em crida a la meva cambra, perquè acudesqui a la sala on ja han arribat alguns dels assistents. Abandon l’habitació on estic allotjat i em dirigesc cap a una de les moltes sales de reunions que aixopluga aquesta instal·lació franciscana.
En entrar-hi, hi distingesc moltes cares conegudes i altres que em resulten noves. No és estrany. N’hi ha que pertanyen a congregacions religioses diverses - Agustines de l’Empar, Franciscanes Filles de la Misericòrdia, Germanes de la Caritat, Terciàries Trinitàries, Franciscans del T.O.R., capellans diocesans -, provinents de llocs distints, tant del Perú com d’altres països d’Amèrica Llatina - Bolívia, Guatemala, Hondures, Mèxic -. 
Tots tenen qualque cosa a veure amb Mallorca Missionera. Des de l’illa, s’hi fan presents dues representants del Consell General de les Germanes de la Caritat -Antònia Sastre i Catalina Perelló Barceló - i un capellà diocesà amb doble nacionalitat espanyola i peruana, mossèn Eugeni García i Julià.
El P. Miquel Llompart duu la batuta i informa sobre el programa de la jornada, consistent en una missa a l’església parroquial, amb homilia feta per un representant de cadascuna de les congregacions religioses assistents; una trobada per compartir experiències i vivències; i un dinar de paella valenciana a la terrassa de l’edifici.
Totes tres activitats resulten del tot profitoses.
Inici de la celebració eucarística a l'església
Nuestra Señora de la Esperanza
La missa de la Presentació de Jesús, centrada en la Llum que representa i escampa la seva presència salvadora, se celebra en un clima de pregària profunda, sentida i sincera per part del bon grapat de centenars de persones que assisteixen a l’església.
Quatre concelebrants encapçalen la processó d’entrada, seguits per la quarantena de membres de les diverses congregacions religioses portant el ciri encès (que s’apaga al pas per davall l’aire condicionat del recinte...)
En arribar l’hora de l’homilia, el P. Miquel convida un/a representant de cadascuna de les congregacions presents a dir-hi la seva durant un minut. Cosa que també fa dirigint-se a n’Anselm Álvarez i a mi mateix, com a laics i sacerdots alhora.
Acabada la missa, passam a la sala espaiosa on cadascú hi pot aportar allò que consideri pertinent. En prenc algunes imatges i, també algunes notes.
Les Germanes de la Caritat expliquen la seva presència a Delicias de Villa, Manchay, Pachacamac, amb l’ampliació del projecte educatiu que les porta a ampliar-ne la guarderia.
Missioneres i missioners de Mallorca, assistint a la missa
La representant de les Agustines assenyala que treballen en tot quant es presenta cada dia als pobles on viuen. Remarca com a fet singularment significatiu que, en ocasió d’acudir al Penal on visiten i tracten presos que han conegut directament la labor realitzada per mossèn Miquel Parets el temps que s’hi dedicà, valorada per ells com la d’un sant veritable, li fan a saber que, un cop sortits del Penal, ajuden en la catequesi i la distribució eucarística, havent-s’hi operat en ells una veritable conversió transformadora. Parlen també de «Rayitos de Esperanza» per a  infants malalts de càncer. Grups d’oració, jardins, menjadors a Magdalena del Mar i a Trujillo. Ja no a Cascas, que han hagut d’abandonar, per manca de vocacions. Manifesten les ganes de mantenir trobades com aquesta més d’una vegada a l’any.
Les Trinitàries, que treballen a Puente Puedra, Ancón, El Rescate, Guatemala (en zona quechí, compartida amb MMSSCC), manifesten que acompanyen la labor evangelitzadora amb tasques d’educació i formació de dones. També a El Alto de La Paz, a Bolívia «Haremos Camino» en aimara. Favorables a realitzar missions compartides amb altres congregacions religioses. Valorant com a molt positiva l’experiència de vida religiosa al costat dels presos, els exclosos, els ignorats, abandonats per les famílies, tirats a l’interior dels penals. Impulsen escoles d’acció conjunta, on la gran majoria de les religioses són mestres de carrera. Parlen d’Ayné Perú Trinitàries, de l’Agenda Llatinoamericana que difonen.
En la seva intervenció, el bon amic i antic company de tasques pastorals realitzades a la parròquia del «Señor Crucificado de Santa», a la prelatura de Chimbote, Anselm Álvarez – que s’hi fa present en companyia de la seva esposa, n’Elvira Calmet -, manifesta que ja està jubilat. Així i tot, ha animat durant alguns anys un grup d’ancians, persones majors que acudeixen a la parròquia i els ajuda en tot allò que pot i sap.
Les Franciscanes exposen que s’han hagut de dedicar a obrir espais de treball propis pastorals i socials, davant les dificultats que troben massa sovint en els intents d’integrar-se dins tasques parroquials massa poc favorables. Esmenten el projecte «El Milagro» amb el qual pretenen ajudar a impedir l’entrada en el penal d’aquells infants que tenen dificultats per créixer en ambients normalitzats de convivència social integradora. Apunten al problema que comporta l’atenció que volen dispensar als «veneçolans» que ningú no vol.
Des de Mallorca arriba i es llegeix whatsapp de na Cati Albertí, de la Delegació de Missions, qui saluda i abraça tots els assistents, desitjant que tothom gaudeixi de la celebració d’aquesta jornada de Mallorca Missionera, coincidint, diu, amb el viatge que ella realitza a Terra Santa.
Durant la seva intervenció, n’Antònia Sastre que també fa part de la Delegació diocesana de Missions, convida tothom a intercomunicar l’alegria d’haver-se lliurat a tasques missioneres, fent-hi veure la necessitat que té Mallorca avui dia de rebre’n testimoniatges vius i directes.
Parla Fede, un jove menorquí de Maó que ja duu uns anys treballant a Pachacamac fent suport a un grup de joves amb dificultats de tota casta, animant el projecte «Casa Vida».
Resumint les intervencions, el P. Miquel Llompart proposa d’elaborar projectes conjunts per a Mallorca Missionera a fi d’assabentar-ne la comunitat diocesana de Mallorca i fer que se’n coneguin cada vegada més els detalls de cadascuna de les actuacions missioneres per part dels membres presents en la reunió.
Informa que Huamachuco ja compta amb un prelat nou, un mexicà de la provincial TOR, Fr. Pascual Benjamín Rivera Montoya. Proposa fer una publicació sobre projectes de les distintes congregacions missioneres al Perú.
Durant la meva intervenció al moment de l'homilia
Quan em demana de dir-hi la meva, davant les  29 dones i els 7 homes presents a la reunió, no puc deixar de dir que em sent molt agraït a l’oportunitat que se’m dóna de dir-hi quatre paraules en un minut: don gràcies a Déu i don gràcies a tots els assistents per haver-me concedit l’oportunitat de gaudir d’una trobada tan enriquidora com aquesta, on es pot assaborir el bon gust d’una bona feina ben feta per part d’una bona gent que no cerca altra cosa que contribuir a la millora en les condicions de la vida de la gent més pobra. Que Déu ens beneeixi, per continuar-ne la tasca. 
Durant aquesta trobada de Mallorca Missionera, contact directament amb mossèn Eugeni García, un dels pocs que em pot orientar eficientment per aconseguir d’arribar fins a l’indret on reposen les restes del bon amic i antic company de tasques pastorals missioneres, tant a Burundi com a Perú, el santamarier mossèn Miquel Parets.
M’he compromès amb la seva família i amistats mallorquines a portar-li un ram d’una dotzena de roses roges que li vull dur com més aviat millor.
Quedam que hi anam demà, diumenge, 2 de febrer. Ha de passar a cercar-me per aquí on som ara, a les 9:30 del matí. En el seu vehicle, m’ha de dur fins al «cerro perdido, en las inmediaciones de Huarochirí, distrito de Jicamarca»...

Amb Iván López Moreno, en el seu 32è aniversari

Vaig passant dies a la casa que els franciscans tenen oberta al districte limeny de Salamanca, on m’hi acullen molt amablement i atenta.

A migdia de dimarts, 4 de febrer de 2020, les dues bones amigues meves piuranes n’Esther i na Zully, en el cotxe de «don Fernando del Perú», em vénen a cercar per anar a celebrar un aniversari.
N’Iván López Moreno, fill de la bona amiga piurana Zully Moreno Romero que m’acompanya pertot arreu en aquest viatge al Perú juntament amb la seva germana Esther, compleix 32 anys i ens convida a celebrar-ho a ca seva, allà on viu, al «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón».
Abans de partir i acomiadar-me definitivament de la comunitat franciscana que m’ha acollit tan bé al barri de Salamanca, convid els acompanyants a dinar al restaurant «La Ballena Chicharronería» on tastam «pulpo al olivo», «hueveras al ajo» i «ronda marina».
Al moment de dinar a la casa d'Iván López Moreno
i Geraldine Sirlopu Mantari, al A.H. Manuel Crox-Ancón
«Don Fernando del Perú», en el seu cotxe, ens duu fins a la casa de na Pamela López Moreno, a Los Olivos. Des del «Asentamiento Humano Los Olivos-Villa Sol», on he de passar aquesta nit també, abans d’emprendre el vol demà cap a Tarapoto, a terres selvàtiques de l’Amazonia peruana, al departament de San Martín, ens dirigim cap on viu n’Iván López Moreno i la seva esposa Geraldine Sirlopu Mantari, els seus fills Axell Josti i Fabricio Lisandro. El «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón»   està situat a la mateixa carretera Panamericana Nord, entre Puente Piedra i Ancón.
A la seva caseta, modesta i humil, situada dalt d’un dels nombrosos pujols arenosos de la contrada, ens conviden a dinar de «Pollo con arroz y papa a la huancaína» regat amb una bona cervesa Pilsen Callao.

M’encanta trobar-me en un ambient com aquest. Res a veure amb els que acostum a veure i viure. Molt senzill, molt modest, molt humil, molt rudimentari, molt pobre, molt empinat... Però molt acollidor i amable, t’ho miris com t’ho miris.

És la primera vegada que hi vénc, aquí, a «Manuel Cox». I, en veure l’entorn, no puc deixar d’establir comparances amb aquell altre indret que visitam plegats anys enrere, amb la meva esposa Bel Rosselló, situat en un altre redol de Piura, al barri de San Cristóbal. És l’any 1992 i aquest jove que avui compleix 32 anys, aleshores només en té 4: la família viu en una caseta de pals, fustes i llaunes, on sa mare, na Zully, hi agombola així com pot tota la seva família...


Avui, per a mi, és una de les jornades més emocionants d’aquest viatge meu al Perú 2020: la retrobada, sentida molt profundament, amb les restes mortals del bon amic meu santamarier, mossèn Miquel Parets i Serra, - considerat un sant entre la població reclosa als penals de Lurigancho i de Castro Castro, a la capital del Perú -. 

Hi he compartit tasques missioneres al Burundi i al Perú, durant un bon grapat d’anys de la nostra existència com a capellans diocesans mallorquins missioners.

Amb mossèn Eugeni García i un col·laborador seu
a la casa d'espiritualitat de Jicamarca
Mossèn Miquel Parets descansa per a sempre, enterrat baix terra eixuta per la força imparable d’un sol tropical, a un recinte situat molt a prop de les barraques més humils que s’aixequen a la contrada: a un més que perdut centre d’Espiritualitat que porta el nom de Santuari Sant Martí de Porres. Pertany a la diòcesi de Chosica, província de Huarochirí.
M’hi duu mossèn Eugeni Garcia. Gran coneixedor de l’indret, de Lima, i del Perú en general. Hi ha treballat i continua treballant-hi esporàdicament des de fa molts d’anys.

Des d’Ate, Salamanca, on estic allortjat, hem de fer un recorregut de molts quilòmetres en el seu cotxe.  Passam pel Mercat de les Flors del Agustino, on tenc molt d’interès a adquirir una dotzena de flors roges per depositar damunt la tomba del bon amic santamarier Miquel Parets i Serra.

Travessam la població de San Juan de Lurigancho, Totorita, el penal de Lurigancho, el penal de Castro Castro, l’estació de Jicamarca, l’IES San Antonio de Jicamarca, el complex esportiu El Palomar...

Ens endinsam dins terreny poc conegut i molt poc transitat, sense asfaltar, ple de pols i de clots i de pedres. Ens topam amb una parella de la policia. Els demanam per on hem de seguir circulant per arribar fins al Santuari San Martín de Porres. Ens indiquen que no ens cau gaire lluny...

Uns quants quilòmetres més endavant, ens trobam davant la porta d’entrada del recinte que custodia la germana Angélica. Ens acull la mar de bé, contenta de veure que anam a visitar un indret tan recòndit.

Amb la germana Angèlica i mossèn Eugeni García,
on romanen les restes mortals de mossèn Miquel Parets
Ens acompanya en tot el recorregut que ens permet de veure on està situat realment aquell indret tan poc conegut i visitat. Envoltat de casetes molt humils i modestes que es van construint a les faldes de les muntanyes i que, com ens indiquen, de cada any són més i més nombroses.

No disposen dels mitjans més elementals, com puguin ser l’aigua o el corrent elèctric... No hi acostuma a ploure mai, ni tampoc no hi arriben mai els representants polítics de la capital...

Al capcurucull de les muntanyes, en una sepultura que, molt senzillament, només porta una creu de fusta, sense cap làpida ni nom que les identifiqui, enterrades a pocs metres baix terra, reposen les despulles del meu bon amic santamarier, mossèn Miquel Parets i Serra.

M’impressiona fortament el moment que estic vivint! 

En pocs segons passen per davant meu tantes i tantes escenes de les nostres dues vides compartides, a Mallorca (Seminari diocesà i fora del recinte estudiantil), al Burundi (a l’Àfrica Central) o al Perú (a la costa andina incaica)...  

Impossible d’oblidar-les  i impossible d’oblidar tampoc aquesta trobada tan emotiva en aquest recinte tan desèrtic i abandonat, qui sap si per darrera vegada en la meva vida damunt d’aquest planeta tan malmenat...

Pas un guster de resar-hi, com qui diu a cau d’orella amb veu ben forta, un parenostre en kirundi... «Dawe wa Twese uri mw’ijuru, izina ryawe ni rininahazwe...» Li deposit el ram d’una dotzena de roses roges, en nom de tots els seus amics i familiars mallorquins... i li prec que ens ajudi, des d’allà on és ara, a viure com ens cal, a nosaltres, aquí on som ara, sempre fidels al Crist de l’Evangeli...
Ho puc aconseguir, gràcies a l’oferiment del bon amic, conductor i guia per paratges inhòspits de Jicamarca, La Media Luna, Villa del Sol, Huarochirí, mossèn Eugeni García i Julià, l’única persona capacitada en el món mundial per endur-m’hi, per paratges tan desolats i poc transitats per mi...

M’assabent que Jicamarca és una localitat peruana ubicada al districte de San Antonio de Chaclla, província de Huarochirí, a la perifèrica regió de Lima.

Li don moltes gràcies a Déu, per aquests moments viscuts tan intensament en el millor lloc que li podien donar a mossèn Miquel per descansar per a sempre: a prop de la gent més pobra i marginada del Perú, dalt d’un pujol entre centenars de pujols, no ja coberts de verdor com al Burundi, «el país africà de les mil i una colines verdes», però sí reverdits amb la plantació amorosa d’arbres i plantes que creixen de manera miraculosa al seu voltant, en ple desert peruà on mai no hi plou... fins i tot ametlers i figueres que hi donen ametles i figues provinents de Mallorca...

La seva mort té molt de ressò entre el clergat i l’església diocesana de Mallorca, com és el cas de la Fundació Concòrdia, lligada a la congregació dels Missioners dels Sagrats Cors, amb la qual mossèn Miquel Parets col·labora un temps dins camps de refugiats.   O del bon amic concarrí Jaume Obrador Soler  o d’Institucions Penitenciària del Perú, o del missioner solleric dels Sagrats Cors que treballa a l’Argentina, P. Joan Arbona, o allò que se n’esmenta durant el funeral celebrat a Santa Maria del Camí. També jo hi havia de dir la meva, al meu blog.

Així m’acomiad de les restes mortals del bon amic, antic company d’estudis eclesiàstics i de tasques pastorals missioneres al Burundi i al Perú, mossèn Miquel Parets i Serra:


Gira amahoro, muvyeyi dukundana, Patiri mukuru Mikaeli! Hamwe n’abandi patiri bose twakoze tumwe mu Burundi, kandi mur’iPeru nyene. (Viu en pau, bon amic meu estimat, mossèn Miquel, juntament amb tota la resta de missioners mallorquins que hem treballat infatigablement al Burundi i al Perú)

Cil Buele, a la costa peruana (5): Lima (VILLA MARÍA DEL TRIUNFO)

Amb família peruana amiga, a Villa María del Triunfo

Dilluns, dia 13 de gener de 2020, ja duc una desena de dies viscuts agradosament a la ciutat de Lima. La majoria allotjat a l’hotel Dazzler, a l’avinguda Javier Prado Oeste, dins el districte de San Isidro. Molt a prop de l’edifici parroquial de sant Joan Maria Vianney.

Quan arrib al Perú per primera vegada l’any 1975, des de l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima, els antics companys capellans mallorquins que ja hi treballen des de fa temps, em duen  cap a  les instal·lacions parroquials de San Juan Maria Vianney, fundada pel puigpunyentí mossèn Bernat Martorell i Nicolau, situada al Parque Manuel González Prada del districte limeny de Magdalena del Mar.

Amb na Juanita NAVEROS, davant la casa dels "padrecitos"
mallorquins a la ciutat de Lima
Les primeres persones que hi trob són dues germanes «serranitas», na Feli i na Juanita Naveros Quintana. Provenen de la regió d’Andahuaylas, departament d’Apurímac, de la serra andina més alta.

Juntament amb l’arequipenya Clarita Apaza Aquise, que hi desplega feines de secretària parroquial, s’encarreguen del manteniment de la casa, la cura dels «padrecitos» que hi romanen allotjats, la neteja de les cambres, les compres domèstiques més necessàries, cuinar, rentar la roba, atendre visitants, etc.

Na Feli mor al cap d’uns anys. Record que la darrera vegada que em faig present al Perú juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, en visitam el cementeri on reposen les restes mortals, a Villa María del Triunfo, l’any 2010.

L’altra germana més jove, na Juanita, a l’actualitat està casada, té dues filles i un fill. Viuen a aquesta barriada de la perifèria sud de Lima, Villa María del Triunfo. N’és una de les barriades més poblades i més empobrides. Els carrers encara no estan asfaltats, hi ha dificultats considerables per accedir-hi, les casetes de la gent s’hi amunteguen per les faldes de les muntanyes, els serveis públics són més que deficitaris...

Malgrat la seva situació de gran pobresa generalitzada, tots quatre membres de la família Urrutia Naveros estan encantats que jo hi vagi, a allotjar-me a ca seva.

Per a mi, és una veritable satisfacció poder compartir aixopluc i companyia amb una família peruana tan amable com senzilla, que viu al sud de  Lima.

Quedam que em vénen a cercar en cotxe a Puente Piedra, on estic allotjat a ca les monges trinitàries, al nord de la ciutat, sobre les 16 hores del capvespre.

Una mica més tard, degut a les dificultats que comporta el trànsit rodat tan intens a la gran ciutat de Lima, m’adon que hi arriben en taxi. Són molts quilòmetres. Un cop saludades les religioses trinitàries, miram de no entretenir-nos gaire per tal d’arribar amb claror a l’altra banda de la ciutat de Lima.

Amb Juana, Maria Quetglas i Jossy,
a ca les Trinitàries de Puente Piedra (Lima)
Es tracta d’un taxi més vell que nou, més rovellat que lluent, més poc consistent que reforçat. Així i tot, el conductor, molt amable, domina el vehicle a la perfecció i, a gran velocitat per la carretera Panamericana Nord, ens encamina cap al sud de la ciutat, sortejant tota casta d’obstacles que li surten a camí, avançant altres vehicles per la dreta o per l’esquerra, segons conveniències, i equilibrant  bé les distàncies per no donar cap cop a un altre, ni que li’n donin cap, a ell.

A la casa de la família Naveros Quintana, quan amb na Bel Rosselló ens feim presents l'any 2020, només hi feim una visita breu, de poca estona. Així i tot, ens serveix per adonar-nos una mica d’allà on som.

Una de les barriades més humils i modestes que he conegut mai. Extensíssima. Farcida de casetes construïdes allà on s’ha considerat més adient. De nit, els llums encesos a cada casa, donen la imatge d’un betlem de bon de veres... El betlem més pobre de tots quants hom pugui imaginar-se!

Agraesc a la família amiga la confiança depositada, en oferir-me aixopluc a casa seva, una de les casetes més humils que record haver trepitjat mai en ma vida setantina.

Em reserven per al meu ús exclusiu una de les habitacions que té l’edifici de dues plantes, amb una tercera sense construir encara. M’instal al segon (primer) pis, deixant-hi maletes, motxilla i ordinador portàtil.

Tot seguit, baixam a pegar una mossegada: «Arroz a la jardinera con pollo enrollado con queso, jamón y tocino»;  «Juane», plato de arroz de la selva condimentado a su manera» i «Chessecake de durazno».

Aprofitam el sopar i la sobretaula per conversar i parlar de tot i molt. Entre els sis assistents s’estableix una relació de confiança profunda.

Les dues filles i el fill em manifesten la seva voluntat de conèixer més detalls de la nostra relació personal, entre sa mare i jo mateix. Els explic que la conec quan ella no compta encara 15 anys d’edat, l’any 1975, mentre ajuda la seva germana major en tasques domèstiques a la parròquia on ens allotjam els capellans mallorquins a Lima.

Amb na Jossy, Jeanka, Juanita i Jenny, davant la casa
dels "padrecitos" mallorquins, a Lima
S’alegren ben molt quan els propòs que, en venir bé, podem anar a fer-nos una fotografia al Parque Manuel González Prada, davant la casa on va treballar sa mare. Diuen que ni saben on és, ni hi han estat mai, ni n’han parlat gaire sobre aquella etapa de la seva vida juvenil. Estarien encantats que hi anàssim demà mateix. Així ho arribam a fer.

Me’n duc la gran sorpresa de constatar que a l’actualitat aquella gran mansió adquirida fa dècades pels companys capellans mallorquins, segons m’explica un dels seus habitants des de la porta estant, roman ocupada per membres del Centre Amazònic d’Antropologia i Aplicació Pràctica (CAAAP).

Es tracta d’una associació civil sense afany de lucre, creada l’any 1974 pels 9 bisbes de l’Església Catòlica de la selva peruana, com a institució al servei de les poblacions marginades de l’Amazonia, especialment dels pobles indígenes.

La filla major de la família Naveros Quintana, na Jossy (1987), fa de psicòloga en un centre d’atenció social. La filla petita, na Jeni (1995), fa estudis de disseny digital. El fill, Jeanki (1986), es dedica a ensenyar i practicar música. Toca guitarra, piano, baix.

Quan em mostren i miram les fotografies de les noces de la filla major, em sorprèn constatar que la seva adscripció religiosa no és precisament a l’església Catòlica, sinó a una confessió cristiana que rep el nom de «Comunidad Cristiana Agua Viva», animada per un pastor.

Pertot allà on vaig, en aquest país d’Amèrica Llatina que li diuen Perú, s’hi respira aquest ambient de religiositat popular intensa que ho domina gairebé tot i gairebé sempre. No crec que passi dia que no senti qualcú que, de paraula i amb gestos, manifesti expressament la seva condició de creient, cristià. M’entra molt endins aquest fenomen popular tan generalitzat.

Sembla que no importa tant l’adscripció particular i concreta a una església determinada, assemblea o comunitat religiosa. Allò que més importa és l’esment de Déu, la seva benedicció i la seva presència...

A la Punta, Callao


Jardí marítim públic de La Punta (Callao)
Els dies que pas a Lima vaig molt endarrer d’arribar fins a La Perla, Callao. M’hi faig present per motius diversos a la dècada dels anys 70 del segle passat. Enguany trob l’oportunitat d’arribar-hi amb la família Urrutia Naveros un dia com avui, la meva tercera jornada d’estada a Villa María del Triunfo.

Submergit en els meus pensaments persistents que em vénen al cap al moment més impensat, em pos a redactar un escrit que envio com a carta als antics companys capellans mallorquins que han passat algun moment de la seva presència peruana per les instal·lacions parroquials de sant Joan M. Vianney, al Parque Manuel González Prada 626, paral·lel a l’avinguda Brasil i perpendicular a la Javier Prado Oeste, dins el districte limeny de Magdalena del Mar:

«Bon amic meu,
Com que supòs que encara mantens viu el record del teu pas per la parròquia de sant Joan Maria Vianney, a Lima, en èpoques passades, m’imagín que et pot agradar rebre notícies que hi tenen qualque cosa a veure.

He vengut a passar unes setmanes al Perú, començant per Lima. Primer, allotjat en un hotelet de la Javier Prado Oeste, a prop de l’església parroquial. Després a Puente Piedra, amb les trinitàries. I suara mateix a Villa María del Triunfo on la família de na Juanita Naveros Quintana (1960), el seu espòs Simón Urrutia (1959), el seu fill  Jeanki (1986) i les seves filles Jossy (1987) i Jeni (1995) m’hi estan acollint a les mil meravelles.

Tu, més que ningú, saps el que això suposa, comporta i representa! Són tres indrets totalment diferents un de l’altre. Quant a comoditats i qualitat de les instal·lacions, de major a menor. Quant a amabilitat i qualitat humana, de menor a major, sense cap casta de dubte!

T’escric, sobretot, per dir-te que la Juanita que coneixes i has tractat de prop, quan érem al Parque Manuel González Prada del districte limeny de Magdalena del Mar, continua recordant tots els padrecitos mallorquins que hi passàrem, un per un, amb molt d’afecte. 

S’emociona moltíssim quan pronuncia els noms «del padre Juan o del padre Pedro», per citar-ne només alguns. I esmenta fil per randa, amb una gran quantitat de detalls els records que manté vius encara ara.

Per si t’interessa contactar-hi, avui que resulta tan fàcil fer-ho per whatsapp o messenger que no costen un cèntim i que et permeten d’escriure-li, de parlar-hi o fins i tot de veure-la, te’n pas les dades concretes. Crec que li ha d’agradar contactar amb tu».

Amb Juanita NAVEROS i la seva filla Jossy URRUTIA,
a ca les trinitàries de Puente Piedra (Lima)
Mentre acab de redactar la carta que adreç als antics companys capellans mallorquins que coneixen de prop el Perú i la «casa mare» de Sant Joan Maria Vianney, m’adon que em vénen a cercar a Puente Piedra, travessant tot Lima, de sud a nord en taxi, tres membres de la família Urrutia Naveros.

Són molt ben rebuts per les trinitàries que, malgrat no conèixer-los, els fan entrar i conviden a tornar-hi sempre que vulguin.

L’amable hospitalitat és un dels signes més genuïns i característics d’aquesta zona andina peruana.

Arribam a Villa María del Triunfo, amb fosca negra. Em ve al cap que ja hi he estat, de dia, amb na Bel, la meva esposa difunta, fa 10 anys, quan ens hi atansam per primera vegada. Ja llavors em deixa una impressió molt forta. Sense poder evitar-ho, establesc comparacions amb el perifèric i piurà Poble Jove San Martín, on aterr l’any 1975. Però molt més a l’engròs.

Enguany m’hi pas la primera nit, embadalit per la circumstància tan singular de romandre allotjat en una caseta tan modesta com humil, confortablement i confiada això sí.

En cotxe per indrets diversos

L’endemà matí, en aixecar-nos i després de berenar, passam tota la jornada fora de casa, emprant una «Combi, turboneta», «Changán turismo» de dotze places, conduïda per Pedro que mena també el seu fill menut Jeiko.

Primer ens duu fins al cementeri de Villa María, on reposen les restes de na Feli, la germana de na Juanita. Hi deposit un ram d’una dotzena de roses vermelles en nom de tots els padrecitos mallorquins que l’hem tractada de prop i n’hem rebut ajut i col·laboració.

Passam de llis per Villa El Salvador. Visitam i dinam de pa amb fonteta al Parque Huàscar de la Municipalidad Metropolitana de Lima. Visitam també el Cementerio Nueva Esparanza, el segon més gran del món després d’un altre que hi ha a Irak, segons em comenten. Davallam fins a Chorrillos i pujam fins al Morro Solar de Chorrillos, després de veure i presenciar l’espectacle del Salto del Fraile. Ens entusiasmam amb l’espectacle que ofereixen al Parque de las Aguas, pel districte de Lince. I retornam a casa, al domicili de Villa María del Triunfo, ja ben entrada la fosca.


Pensant jo que, en esser ja les 10:30 de la nit, ens anirem a Son Dòrmer, veig que als membres d’aquesta família peruana tan amable no se’ls ocorre altra idea que anar a cercar sopar casolà a una de les casetes on elaboren «Pollo broaster con papas fritas, ensalada de lechuga con salsa de mostaza, mayonesa, ketchup, ají, salsa aceituna i tártara».

Quasi res! Per una teca com aquesta, a aquestes altes hores de la nit! Pel trajecte a peu que recorrem en aquell barri tan humil i modest, a les tantes de la nit! Jo, tot sol, no m’hi hagués atrevit mai, de cap de les maneres! Com si fos per dins del poblat de Son Banya, a Palma, molt més gros, per fer-se’n una idea!

Bull dins meu una barreja de por, alhora que de satisfacció profunda, en poder compartir-hi confiadament la caminada nocturna acompanyat per tres dones del barri conegudes de la gent.


Quan ens disposam a endur-nos cap a casa el menjar exquisidament preparat per la senyora Milimili, del fons d’un carrer sentim les veus i la remor d’uns joves que, aprofitant la foscor de la nit, s’injecten droga a les venes, molt probablement per superar l’estat d’angúnia en què els fica la vida tan empobrida que han de dur un dia i un altre... amb poquíssimes esperances de sortir-se’n mai...»

L'endemà, al matí, pens que no puc anar a Villa María del Triunfo sense conèixer l’indret on treballen des de fa dècades na Juanita i en Simón, l’hospital Maria Auxiliadora. Ella com a nutricionista. Ell com a cap responsable de la seguretat.

En recorrem gairebé totes les dependències obertes al públic o reservades al personal. Tots dos hi tenen molt bona nomenada i són molt apreciats pels companys i companyes de feina.


Ho feim dijous, 16 de gener, abans que jo emprengui el camí cap a altres indrets de Lima.


El mateix dia arribam fins a Lurín, on els nebots de na Juanita – Juan, Teresa i Saaraí – mantenen unes granges enormes de producció de bous, per fer-ne carn. Són tota una munió nombrosíssima d’instal·lacions agropecuàries dedicades a aquesta labor, formant-hi una gran cooperativa de nom Sumac Pacha.

Passant més enllà dels Pantanos de Villa, recorrem el trajecte que ens duu fins a La Punta Callao.


Després de fer-hi un breu recorregut en barca, anam a sopar al restaurant 3 Continentes, «El Flecha», on per 8 sols peruans (manco de 2 €) podem assaborir deliciosos plats criollos de gran embalum i qualitat culinària. Roman situat al Jr Chota 774, per Alfonso Ugarte, a l’alçada de l’hospital Loayza.

Em pas uns dies molt agradosos en la bona companyia d'aquesta família amiga. Tenc oportunitat de veure coses que no havia vist mai i que m'arriben molt endins. No solament aspectes de la vida ordinària de la gent més modesta i senzilla de Lima.

També altres aspectes que tenen a veure amb una gran ciutat llatinoamericana, farcida de varietats de tota casta. En relació amb el transport, només aquests dies tenc oportunitat de pujar-me a una combi, furgoneta, cotxe, autocar, metro, llanxa.

Pel que fa a l'alimentació, he pogut tastar innombrables plats típics de la regió i del país. Veig i m'adon que la gent no acostuma a beure licor. Molt poques ocasions tenc de veure gent que veu vi. Cervesa sí. Molta de gent en beu. I en beu molta, A dotzenes d'ampolles de litre entre dos! En general, emperò, les famílies consumeixen cafè, "chicha morada", sucs de fruites, begudes no alcohòliques. Com tampoc no veig gairebé ningú que fumi cigarretes...

Així s’acaba el meu contacte directe i personal amb els membres de la família peruana Urrutia Naveros, que, des de fa dècades, ens tractam amablement i ens coneixem cada cop més...

Els estic molt agraït!