Cil Buele, a costa peruana (1): PUNTA SAL, balneari famós

Amb dos antics col·legues chimbotans

Carmen Tocón Armas i Roberto López Linares són un matrimoni peruà que tenc oportunitat de conèixer a la dècada dels anys 70, quan m’exercesc com a vicari a la parròquia del Señor Crucificado de Santa, a la prelatura de Chimbote, presidida pel bisbe nord-americà Carlos Santiago Burke, O.P.

Aleshores, tots dos col·laboren intensament en tasques que desplega la Comissió de Justícia Social de la institució eclesiàstica que vetla pels drets humans.

Durant aquestes darreres cinc dècades no ens hem comunicat gaire. Però, tot d’una que saben que tenc projectat de viatjar al Perú, s’ofereixen per allotjar-me a casa seva. Em fan a saber que, quan són a Lima, els mesos de gener i març, viuen a La Molina. El mes de febrer, se’l passen a Punta Sal, una de les platges més espectaculars del nord del Perú, situada a la província de Tumbes, a prop de la frontera amb el país veí d’Equador. Me’n parlen, com d’un balneari molt famós, on grans personalitats del país hi tenen estada estiuenca.




Punta Sal ofereix una sèrie d’activitats. De cada vegada atrauen més turistes locals i estrangers, que, a més de banyar-se a les seves platges, s’apunten a passejar-hi a cavall, a practicar surf, a bussejar, a albirar balenes, etc.

S’està fent famós el complex hoteler Royal Decameron Punta Sal, en règim de tot inclòs, a l’estil de Cancun.

Amb en Roberto i na Carmen ens comunicam per whatsapp. Ells des de Lima, jo des de Mallorca, i programam junts la retrobada, després de tants anys sense veure’ns. Amb les ganes compartides que tot ens surti bé.

En principi, m’hi passaria uns cinc dies, a ca seva. Aprofit la programació del mes de febrer per reservar-me’ls, del 17 al 22.

Na Carme, molt sol·lícita, no deixa de passar-me instruccions i de fer-me indicacions concretes sobre què he de fer a l’hora que decideixi arribar fins a Punta Sal. Anant-hi des de Piura, el balneari està situat abans de la ciutat de Tumbes i poc després de la ciutat de Màncora.

Des de la ciutat de Piura hi ha serveis de transport de bona qualitat: Oltursa, Cruz del Sur i EPPO amb servei directe fins a Màncora. Em convé arribar amb llum diürna, perquè només hi ha «cotxes col·lectius amb seguretat» fins a les 5 del capvespre.


També em diu que, en aquesta època de l’estiu peruà, i per la proximitat a la celebració del Dia de l’Amistat (14 de febrer, Dia dels Enamorats), convé que reservem allotjament a l’hotel amb molta d’anticipació.

Em comenta que porti pantalons curts durant el dia i pantalons llargs a la nit, per mor dels moscards i altres insectes. A l'hora de fer-hi front, cal que m’hi apliqui repel·lent.

Em fa a saber que la seva casa, molt gran, té dues parts: una, reservada a lloguer de famílies que l’ocupen temporalment, i l’altra representa el domicili particular, on em reserven una habitació per a mi tot sol.

Situada a prop del «Portón de la FAP», al costat del campament de les forces aèries del Perú, no es troba gaire lluny de la platja, on poden accedir fàcilment.

El 19 de febrer de 2020, quan són les 10:05 del matí, en un custer de l’agència de transport per carretera SERTUR, de dotze places, a 35 sols peruans cadascuna (uns 10€), ocupant la primera fila darrera del conductor, enfilam carretera Panamericana Nord per amunt, en direcció al país veí d’Equador (a uns 290 quilòmetres de distància), n'Esther, na Zully Moreno i jo.


Per una carretera molt transitada, amb vehicles particulars i de transport de passatgers i de mercaderies, passam, entre d’altres, per les localitats de Curumuy, Sullana (Talara, Salitral, Querecotillo), Mallares, Golondrinas, Tangarará, Tamarindo, Vichayal, Cerro Mocho, Marcavelica, El Alto (playa Cabo Blanco), Ñuro, Órganos, Playa Vichayito, Màncora... Total, uns 204 quilòmetres en unes tres hores i mitja!

Arribam a Punta Sal, on ens esperen na Carmen i en Roberto.

Es veu que el transport públic i els busos turístics no entren fins a l’interior del balneari. S’hi queden, a l’entrada, des d’on hem d’emprar una moto-car per acostar-nos fins a la casa dels bons amics, situada a prop del «Portón de la FAP», al costat del campament de les forces aèries peruanes.

Les meves companyes de viatge, les dues germanes piuranes n’Esther i na Zully Moreno Romero, romanen instal·lades a l’Hotel Bucanero, molt ben situat, que inclou «desayuno continental». Jo romanc allotjat a la casa dels bons amics López Tocón, situada no gaire lluny, que em mantenen reservada una habitació molt gran i confortable.


En bon primer dia, dinam i sopam junts, tots cinc, a dos restaurants de la contrada: El Bucanero, on podem gaudir de la piscina de l’hotel, abans d’anar-nos cap a la platja, i al Restaurante Willy a la nit.

Aquí, a Punta Sal, na Carme m’explica per què s’ha de demanar sempre «la boleta», en fer compres o transaccions comercials. La factura és cosa de les empreses. «La boleta» ve a ser el tiquet de compra per als particulars. Cal reclamar-la sempre. Segons em diu, per cada 20 sols, dels imposts que es paguen, la Superintendència Nacional d’Administració Tributària cobreix un berenar escolar.

Punta Sal és un balneari situat al departament de Tumbes, amb unes platges immenses a la vora de l’oceà Pacífic. Veig que, durant la marea alta, les aigües de la mar arriben fins a les cases, mentre que en la marea baixa s’hi gaudeix d’unes platges d’arena molt fina.

Avesat com estic a les aigües calmades de la Mar Mediterrània, m’adon que l’oceà Pacífic no és ben bé igual. Al contrari, les ones que s’estavellen abans d’arribar a la platja duen molta força i són força pronunciades.


Fins al punt que, en anar-hi a nedar al migdia, una d’aquestes ones, que n’augmenten l’embalum a cada minut que passa, m’hi fa perdre les ulleres i la gorra que duc passada pel cap... A pesar dels advertiments del bon amic Roberto, que m’arriben massa tard... Allà s’hi queden... per a sempre, ulleres i gorra del mallorquí...

Veig també que aquest balneari de Punta Sal té una certa infraestructura hotelera que, pel que em diuen, s’està incrementant cada dia més. M’assenyalen que a un dels indrets, s’hi aixeca «la presó de turistes», com defineix el meu amic peruà. Es tracta del complex hoteler «amb tot inclòs», Royal Decameron Punta Sal, a l’estil de Cancun.

Conversa breu amb José María Rojo, del IEME

A la seva casa de Punta Sal, situada a la regió peruana nordenca de Tumbes – que fa frontera amb el país veïnat d’Equador - compartesc taula i conversa amb els bons amics Carmen i Roberto, que conec a Chimbote a la dècada dels anys setanta com a membres de la Comissió de Justícia Social de la Prelatura que presideix el bisbe nord-americà monsenyor Santiago Burke, OP.

En un moment donat, m’esmenten el nom i llinatges d’un capellà del IEME amb el qual mantenen una relació d’amistat sincera i profunda des de fa temps. Jo no ho sabia, ni m’ho hagués imaginat mai.

Tenen el seu telèfon. Me’n passen les dades, perquè m’hi pugui comunicar. Es tracta, ni més ni pus, que del col·lega capellà que s’ha exercit com a director de l’Institut Espanyol per a Missions Estrangeres – IEME – el capellà lleonès José María Rojo García.


Tot d’una que puc, m’hi pos en contacte. S’hi posa a la primera. Parlam una bona estona. Li esment el nom del bon amic meu burgalès, company d’estudis eclesiàstics a Mallorca, n’Ángel Sáiz Pérez, qui me n’ha parlat molt de la seva tasca desplegada al Perú.

Em fa avinent que amb anterioritat ja ens hem comunicat tots dos per via del correu electrònic, abans que es faci present al Perú el mes de novembre de l’any 2018. Em diu que viu i treballa a Villa María del Triunfo!

No m’ho puc creure! Si precisament és el barri on he anat a passar uns dies a la casa de la família Urrutia Naveros! I jo sense saber-ne res, d’aquesta presència seva en aquella barriada marginal del sud de Lima! Quedam que, en haver-hi de tornar abans d’anar-me’n cap a Europa, miraré de trobar-lo i prendre junts unes cerveses.

Li dic que m’encantaria retrobar-nos i mantenir una bona conversa, parlant de tot i molt. Ell em diu que se sent molt atret pel Perú. Jo li dic que compartesc aquesta mateixa atracció i que m’entren ganes de quedar-m’hi un temps més llarg. Tot i que enguany ja dispòs d’una data concreta de retorn a Europa prefixada per al 23 de març.

Quan tanc la conversa telefònica, em qued molt content d’haver sentit la veu i d’haver compartit sentiments amb aquest bon company capellà, que no defalleix en la lluita per una església més lliurada a la defensa dels sectors més pobres de les nostres societats tan desigualment maltractades pel model econòmic i polític de caire capitalista que se’ns imposa.

Efectivament,  record que fa alguns anys, tres o quatre, ens intercanviam correus electrònics tots dos, recordant-me que ell coneix el menorquí Joan Riera, qui treballava a Huacho, i els companys de la Prelatura de Chimbote, Tomeu Morey, Miquel Mulet, Anselm Álvarez, Miquel Company, etc.

També em ve al cap que parlam sobre terratrèmols viscuts i passats, experiències envoltades de pànic i de sortides precipitades de la gent als carrers de les ciutats...

Allò que més record d’en José María Rojo és que coincidim tots dos treballant a Chimbote. Ell a la parròquia del Señor de los Milagros (1976) i jo a la parròquia del Señor Crucificado, a Santa. Posteriorment se’n va a la parròquia de la Sagrada Família, a Nuevo Chimbote, on treballa amb en Marcelino i en Carlos López.

Quan jo ja no hi som, l’any 1981, el bisbe Bambarén expulsa els sis membres del IEME que treballen a Chimbote, després d’un procés de «negociació» molt dolorós, farcit de falsedats i de mentides diàries...

Per a José M. Rojo és fonamental el seu pas per Chimbote i aquella església tan fortament laical, en el sentit millor de la paraula, i molt compromesa en la causa i la defensa dels sectors més empobrits de la societat chimbotana.

Em diu que continua mantenint molt bona comunicació amb un bon grapat de persones d’aquella època, algunes traslladades a Lima i altres continuant a Chimbote. També amb el dominic ordenat aleshores i que ens succeeix en la direcció de CINCOS - Centro de InterComunicación Social -, el P. Héctor Herrera.


Sé de molt bona font que J.M. Rojo té una trajectòria llarga i extensa. Treballa durant més de 7 anys seguits a Juliaca. Durant cinc anys s’exerceix com a director general del IEME – Institut Espanyol de Missions Estrangeres -, a Madrid. Treballa 10 anys seguits a Ica. Durant dos anys estudia Comunicació a Bogotà, la capital de Colòmbia, i vuit anys a Lima Sur. És elegit director general de l’IEME (2013 – 2018) i decideix tornar al Perú, mentre el cos aguanti...

Amb l’anada a Punta Sal, gràcies als bons amics Carmen i Roberto, m’assabent que J.M. Rojo està treballant a Villa María del Triunfo, una de les barriades més modestes, pobres i més poblades, del sud de la capital del Perú, Lima, precisament on la família peruana Urrutia Naveros em convida i me n’hi vaig a passar-hi uns dies...

I jo sense saber que J.M. Rojo hi és ben present!

No me’n puc avenir. És amb ell, amb qui compartesc experiències viscudes. Com quan li dic que el record de temps passats, més enllà del sentiment i la melangia que ens pugui produir, també pot contribuir a fer reviure certes experiències personals que ens deixen petjades inesborrables, profundament marcades en les nostres vides.

Ell sap, perquè així li ho he dit, que jo sempre he hagut de reconèixer que, després d’haver estudiat tretze anys seguits al Seminari diocesà de Mallorca – Humanitats, Filosofia i Teologia , d’haver-me exercit com a capellà durant tretze anys més – 4 a Burundi (Àfrica Central), 4 al Perú (Amèrica Llatina) i 5 a Mallorca (Europa), i després d’haver pres la decisió de casar-me – una cosa que el Codi de Dret Canònic té prohibit a capellans i religiosos de l’església catòlica occidental -, lamentablement per dues vegades consecutives, em sent realment com un ser veritablement privilegiat, estimat per Déu, qui m’ha donat tantíssimes oportunitats de viure en profunditat aquest do d’haver estat capaç de creure, d’esperar i d’estimar sense límits... Totes dues esposes m’han ajudat moltíssim a mantenir la meva fidelitat al que vaig descobrint a l’Evangeli de Jesús, sobretot pel que fa referència al compromís personal i col·lectiu amb els sectors menys afavorits de la nostra societat; a un estil de vida auster que em porti, no tant a aconseguir moltes riqueses, sinó sobretot a lluitar per disposar del mínim indispensable que ens permeti poder viure amb certes dosis de dignitat; i a mantenir viva la flama de la fe en Jesús de Natzaret...


En J.M. Rojo sap tot això, perquè li ho he dit per correu electrònic. Com també que, amb la meva segona esposa, na Bel Rosselló, hem tengut l’oportunitat de viatjar diverses vegades a tots i cadascun dels països d’Amèrica Llatina, on continuo mantenint contacte amb moltes d’amistats, sobretot peruanes i més concretament piuranes, les quals sempre m'acullen amb molta d’amabilitat i ganes de posar-se a la meva disposició en tot quant calgui.

A més de tot això, la meva estada en aquest lloc d’ensomni, que es diu Punta Sal, em permet, entre d’altres coses, presenciar l’espectacle encisador d’unes postes de sol increïblement meravelloses. Amb unes tonalitats de vermells, de grocs, de carabassa que et deixen bocabadat. Més encara, quan pots veure reflectit l’astre solar a les esteles d’aigua que l’oceà Pacífic deixa ben marcades a cada onada que arriba fins a la riba arenosa de la platja. Tothom s’hi queda embambat, embadalit!

Mir de donar gràcies al Déu creador de tanta bellesa natural que, per mor de l’acció esbojarrada d’éssers humans irresponsables, s’està fent malbé a causa de l’afany desmesurat i insadollable d’enriquir-se, com sigui, a costa del medi ambient.

Quina llàstima!

Cil Buele, a selva amazònica peruana: JAÉN DE BRACAMOROS

De Piura a JAÉN DE BRACAMOROS (Jaén de Pakamuros), per carretera (8 hores seguides)

Durant l’estada meva al Perú, més o manco perllongada, tenc oportunitat de recórrer les tres zones més característiques d’aquest país andí, amazònic i oceànic, situat a les costes del Pacífic.

Primerament em situo a la zona costanera, romanent uns dies a la ciutat de Lima, en indrets, districtes i barris diversos. Seguint la costa cap al nord del país, arrib a Chimbote i m’hi estic uns dies. Pas per Trujillo, on romanc una setmana. M’adreç a Piura, on m’estic més temps que enlloc. Fins i tot pujo a prop de la frontera amb Equador, a la platja tumbesina de Punta Sal.

Però també tenc oportunitat d’arribar fins a la selva amazònica peruana per uns 10 dies, tant al departament de San Martín com al de Loreto: Tarapoto, Chazuta, Yurimaguas i Moyobamba.

M’allotj a cases de la família Moreno Romero que m’hi acullen esplèndidament.

A Moyobamba encara hi viu una de les germanes de la senyora Rosa, la tia María, que puc tornar a veure enguany, després d’haver-ho fet 10 anys enrere juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta.

Torn a visitar una altra de les zones amazòniques de la selva peruana. En aquesta ocasió es tracta de viatjar, avui mateix, fins a la ciutat de Jaén. Hi viu el germà encara viu de la senyora Rosa, - la mare de n’Esther i na Zully que ens atén quan els capellans mallorquins treballam a la dècada dels anys 70 al barri de sant Martí, a Piura -.


Li diuen el tio Salomón Romero Rivera, de 88 anys.

Faig comptes de visitar, doncs, una de les ciutats del departament de Cajamarca que està situada a l’anomenada «ceja de Selva», a la regió nord-oriental del Marañón, denominada la «tierra de los bravos pakamuros», descendents dels inques.

Record haver-hi anat per primera vegada l’any 1977, acompanyant-hi la senyora Rosa amb els seus fills, Esther, Eli, Pepe, Tito i Zully, en el cotxe «Volkswagen» escarabat, de les germanes de la Caritat de San Martín que conduesc jo mateix aleshores.

Tenc entès que es tracta d’una ciutat peruana, capital de la província de Jaén, ubicada al departament de Cajamarca al nord del Perú, Jaén de Bracamoros, li diuen. És la segona ciutat més poblada de Cajamarca. Des del punt de vista jeràrquic de l’església catòlica és la seu del Vicariat Apostòlic de sant Francesc Xavier, també coneguda com a vicariat apostòlic de Jaén.

Em fa ganes de tornar a passar per aquells indrets selvàtics. Més que res, per tornar a agrair a la família piurana Moreno Romero totes les atencions que em dispensen durant tantes dècades seguides de contactes personals sostenguts amb el pas del temps, des d’aquella primera ocasió a l’any 1975 del segle passat fins suara mateix a l’any 2020.


Enguany tenim previst de sortir de Piura a les 21:30 hores, en autocar de dos pisos, de l’agència Turismo Días. Som vuit membres de la família piurana Moreno Romero. Anam a visitar el tío Salomón, germà de la difunta senyora Rosa Romero Rivera. Sortim a les 21:35 hores.

Passam per Chulucanas, Ñaupe (a 5,35 hores de Jaén), Olmos (a 4 hores i mitja), Hualapampa (a 3 hores de la destinació), Pimpingos, Chamaya i arribam a Jaén de Bracamoros a les 5:30 de la matinada.

Tenc oportunitat de conèixer, saludar i abraçar el tio Salomón, un vellet de 88 anys que es conserva molt bé de salut, si no fos per la sordera que el reté aïllat de la resta dels vivents.


Aprofitam la primera jornada per anar a fer compres al mercat, a visitar familiars, a comanar passatges de tornada cap a Piura, a encarregar missa en memòria de la senyora Rosa...

En motocar, i per uns carrerons dels afores de la ciutat de Jaén, miram d’arribar fins al capcurucull d’un dels nombrosos pujols que l’envolten i arribam, amb el risc de caure’n rodolant per avall, a la casa on viu una de les cosines de n’Esther i na Zully, de nom Edelmira Romero Rojas.

Viu al barri El Huayacán, Villasol. Ens convida a tastar «papa a la huancaína, con pollo frito y fresco de gelatina».

Al capvespre visitam el mercat central de Jaén, on adquirim gallines criolles vives, despatxades i comprades ben preparades, iuca, cebada, carn llom de vedella, patates, condiments, sucre, oli, etc.

En bon Dimecres de Cendra 2020, propòs d’arribar fins al districte Las Pírias, lloc de naixement i estada del tio Salomon Romero Rivera «Chalito o Chalico». Allà s’hi llegeix a la dècada dels anys setanta del segle passat la carta que la senyora Rosa envia als capellans de la comarca, amb la qual demana que li facilitin la retrobada amb la família Romero Rivera, després de moltes dècades de no saber-ne res.

És una de les intervencions meves directes que m’omplen de satisfacció: haver aconseguit reunir membres d’una família escampada i dispersa durant moltes dècades...

Tot i haver romàs incomunicada durant tants d’anys, gràcies a la carta llegida per un dels capellans a l’església de Las Pírias, aconseguim aleshores que el tio Salomón se n’assabenti, vagi a cercar-la a Piura i s’hi retrobin de tal manera que la comunicació familiar continua vigent fins al dia d’avui, entre oncle, nebots, cosins, i familiars, com he pogut constatar de manera directa.


No hi arribam a anar, a Las Pírias enguany. El temps passa ràpid. En lloc d’això, aprofitam el capvespre per fer una visita a les tombes dels familiars difunts que es troben a indrets diversos del cementeri de la localitat. Hi depositam rams de flors. En netejam la tomba. Comentam dades biogràfiques. Pregam. I ens alleugerim la calor amb la beguda d’un bon refresc, abans d’emprendre la ruta de retorn cap a casa.

Passats dos dies, hem de sortir de Jaén a les 10 de la nit. Ho feim a les 10:04 hores. N’ocup la butaca 19, de l’autocar, al costat de na Zully que n’ocupa la número 20, després que, com a Moyobamba, veim ploure a les totes, quan decidim anar a cercar les maletes per dur-les des de casa fins a l’agència de transport.

Al moment que l’autocar de la companyia Turismo Días arriba a la població de Chamaya, on hi ha una seu de la comissaria de policia, hi és retengut per repassar-hi la llista dels passatgers durant més d’un quart d’hora. Ningú no en diu ni comenta res. Ningú tampoc no n’informa gens. Es veu que la gent ja hi està avesada, a coses com aquesta, i no passa res.

Arribam a Piura a les 5:30 de la matinada.

Cil Buele, a la selva amazònica peruana: MOYOBAMBA, 2020

De la ciutat de Yurimaguas, dins el departament de Loreto, en cotxe, viatjam per carretera fins a la ciutat de MOYOBAMBA, dins el departament de San Martín.

Durant la conversa que mantenim amb el bon amic Manuel a Yurimaguas, ens fa a saber que el Front de Defensa de l’Alt Amazones (FREDESAA) fa comptes iniciar a les 0 hores de demà, dilluns 10 de febrer, una vaga indefinida, contra la desforestació produïda per concessions i permisos territorials. Consideren que això comporta l’enverinament de les aigües i afecta negativament els boscs.

Per evitar-nos dificultats possibles, més que probables en algun tram de la carretera que va de Yurimaguas a Tarapoto, ens recomana que avancem la sortida prevista per demà dilluns i que mirem de partir el mateix capvespre d’aquest diumenge, per tal d’assegurar-nos un trànsit tranquil i segur.

Sortim de Yurimaguas a les 12:30 de diumenge, en taxi contractat per 170 sols peruans, des d’aquí fins a Moyobamba, tot passant per la ciutat de Tarapoto.

Acordam aturar-nos a dinar al Restaurant Ofy Mily, al Pongo de Caynarachi, abans de remuntar la pujada fins al túnel del «cerro Escalera», per allà mateix on hem passat al viatge de venguda.

Després de més de 4 hores de trajecte, una part del qual transitam sota pluges tropicals que no ens deixen veure gairebé res del que tenim al nostre voltant, a través de les finestres del vehicle, quedam allotjats a «Emboscada Hospedaje», a Calzada, propietat d'un cosí de les dues germanes Moreno Romero, en Salomón Romero Rojas "Lalo", a pocs quilòmetres de la ciutat de Mobamba.


El primer dia que passam a Moyobamba, allotjats a La Emboscada Hospedaje, situat al Jr. Progreso Cdra 01, Cruce de Calzada, a uns 15 minuts en cotxe del centre de la ciutat, l’aprofitam per anar a saludar familiars de n’Esther i na Zully Moreno Romero.

De fet, el motiu principal de la meva venguda a Moyobamba, per segona vegada, no és cap altre que el de tornar a saludar les famílies «moyombines» que fa 10 anys vaig visitar juntament amb la meva esposa difunta, na Bel Rosselló.

Així que, després d’un «berenar panoràmic» a la quarta planta de l’hostal, tenint davant dels nostres ulls la muntanya mítica denominada «Morro de Calzada», visitam la família Romero Rojas i les cases rurals dels voltants, el solar de na Zully, el corral d’en Lalo cosí seu i l’església del districte de Calzada.

Dinam a cals sogres d’en Lalo. Descansam. Anam a la tenda de na Maria Infante Tarrillo, l’esposa d’en Lalo, situada al centre de la ciutat de Moyobamba. I, en dir-li, a na Maria, que patesc una mica dels genolls i dels turmells, des de fa anys, em recomana que visiti un «sobador», massatgista famós de cames i turmells, de nom William Tuesta Díaz.

M’hi apunt. Hi anam. Veig que fa servir una de les cambres de ca seva per atendre la munió de gent que s’hi atansa amb ganes de trobar la curació de malalties que tenen a veure amb ossos, músculs i nervis.

Durant la sessió, que pas allargat damunt d’una llitera molt rudimentària, em fa veure les estrelles més de dues vegades, quan prem fort damunt del turmell del meu peu dret, damunt el turmell del meu peu esquerre, damunt el genoll de la meva cama dreta i damunt el genoll de la meva cama esquerra, per aquest ordre.

Hi veig les estrelles, però em deixa unes cames noves de trinca per continuar caminant més falaguer que mai!

Sopam als darreres de la tenda de na Maria, convertit en el seu domicili familiar habitual. Ens dirigim a l’hostal on ens allotjam, als afores de la ciutat de Moyobamba, propietat d’en Lalo.

La casa on anam a dinar també és la d’un altre familiar. Igualment els titulars de les tendes on acudim. O els solars que anam a veure. O les parcel·les dels voltants. Tot quant veig de Moyobamba té a veure amb la família Romero Rivera, els dos llinatges de l’entranyable senyora Rosa, la mare de n’Esther i na Zully, de la qual guard molt bon record. Que en pau descansi!

Con aquell qui diu, vivim en família, a Moyobamba, la ciutat de les orquídies.

M’adon que bona part d’aquesta branca de la família Romero Rivera, romanen establerts en aquest indret de la ciutat selvàtica de les orquídies, anomenat Moyobamba.

La tia Maria Romero Rivera, germana seva molt velleta, també hi viu.


L’altra branca, en canvi, roman establerta a la ciutat de Jaén de Bracamoros, a la regió considerada «ceja de selva», relativament a prop d’aquí. Hi viu el tío Salomón Romero Rivera.

No tot pot sortir perfecte sempre.

En ultrapassar l’equador d’aquest viatge meu al Perú, durant aquest any 2020, no sé perquè, però tenc el pressentiment que qualque cosa una mica estranya m’ha de succeir.

Avui fa exactament quaranta-un dies que trepitj  terres peruanes, des que surt de Mallorca el proppassat 2 de gener. En tenc programats vuitanta-dos, de dies d’estada en aquest país andí de la costa de l’oceà Pacífic.

Avui, doncs, celebr el meu pas de l’equador d’aquest viatge meu 2020 al Perú. I em trob a Moyobamba, enmig de la selva amazònica peruana nord-oriental.

Fins ara tot em va la mar de bé. Llevat de dos dies de diarrea adquirida, al principi... la resta del temps, les circumstàncies, les trobades, els trajectes recorreguts, les famílies visitades o els llocs on m’he allotjat, l’alimentació, el transport, tot, absolutament tot m’ha sortit rodó, la mar de bé.

N’estic molt content. En don gràcies a Déu i a la gent peruana que m’hi acull tan amablement, pertot allà on pas, quan mir de recórrer els mateixos indrets que, 10 anys enrere, feim plegats la meva esposa difunta, na Bel Rosselló i jo mateix.

A Moyobamba, fa 10 anys, tots dos hi coneixem i tractam de prop alguns membres de la família Romero Rivera, de l’entranyable senyora Rosa, la veïna que a Piura a la dècada dels anys setanta del segle passat ens atén a la nostra casa del Poble Jove Sant Martí, quan hi treballam plegats en Joan Riera Fullana «Mossegat» i jo mateix.

Enguany, l’any 2020, ja tenen 10 anys aquelles criatures que aleshores resten encara dins el ventre de les seves mares. Els infants de llavors s’han tornat uns bons bergants. Al·lotes i joves d’aquell temps veig que ja s’han casat, formen una família i tenen descendència quasi sempre nombrosa.

Aprofit aquests dies per visitar les diverses cases on viuen familiars de n’Esther i na Zully, les dues bones amigues piuranes que m’acompanyen sempre pertot arreu en aquest viatge meu al Perú.

De cap d’aquestes cases, mai de mai no en sortim sense haver-hi tastat algun plat preparat a l’instant o alguna beguda refrescant, que és ben d’agrair, atesa la calor que hi fa, a la selva amazònica peruana on ens trobam.

Malgrat la meva insistència a aconseguir baixar 17 quilos dels 101 que port al Perú quan hi arrib el primer dia, sempre se’m diu que  «en aquest país, això és més que impossible»!

Val a dir que aquí, a Moyobamba, la temperatura és bastant més fresca i agradosa que no a Tarapoto o Yurimaguas. Però ja li val!

Com assenyal més amunt, d’alguna manera he de celebrar el meu pas per l’equador d’aquest viatge. I així succeeix efectivament. Sense saber ben bé per què, ahir a la nit, quan em pos a redactar aquesta «mini-crònica peruana meva», el meu ordinador portàtil me’n comença a fer de les seves.

Durant el meu viatge al Perú, no sempre ni pertot dispòs de «waifai», com diuen per aquí quan es refereixen al wifi. Sí que dispòs, per al meu mòbil - «celular» en diuen per aquí -, amb capacitat il·limitada per utilitzar whatssapp, messenger, internet, videotrucades, missatges de veu, correu electrònic, etc. amb el xip peruà aplicat de bon començament, de l’empresa Bitel, al preu de 28 sols peruans al mes (no arriben als 7 euros mensuals!)

En no disposar de wifi per al portàtil, emperò, se’m fa més difícil la comunicació amb l’exterior per aquest mitjà. Allò que encara no m’ha passat mai, és que ni tan sols pugui escriure-hi, amb el teclat de sempre!


Aquesta malifeta m’arriba precisament ahir vespre, quan em pos a redactar la meva mini-crònica diària: pitj damunt la tecla de la lletra a, i me’n surt una altra... Pitj damunt un signe, i res... Total, que el teclat no respon a les indicacions que li don. És la primera vegada que em passa. I consult els meus assessors informàtics.

Segons Nilton Joel Tullume Pisfil, espòs de na Pamela López Moreno, la filla de na Zully, enginyer de sistemes, des de Lima estant em diu, a mi, estant a Moyobamba,  que pot ser que s’hagi infiltrat algun virus al sistema o que el teclat estigui fallant o simplement que s’hagi canviat l’opció del llenguatge. Necessitaria que jo l’autoritzàs a treballar-ho des de ca seva...

Després de culejar-hi jo durant algunes hores seguides sense arribar a traure’n trellat, m’arriba des de Mallorca una resposta del meu bon amic Joan Carrió a qui, via whatsapp, li he contat la feta. Em respon tot d’una i em recomana que «compri un teclat usb i l’hi connecti».

Ho comunic a Nilton. Hi coincideix, en aquesta possibilitat. Vaig a una tenda de Moyobamba. Me’n passen un, de nou, al preu de 20 sols peruans (no arriben als 6 euros) i aconseguesc poder continuar amb la tasca diària de prendre bona nota sobre allò que veig, que sent, que escolt o que pens...

Faig un bon alè quan comprov que amb el nou teclat, l’ordinador em torna a funcionar com sempre, a la perfecció! Me n’alegr ben molt!

Després de dinar a la rerecambra de la tenda de mòbils que regenta na Maria, on puc estrenar el nou teclat i tornar a escriure notes de la «mini-crònica peruana meva», gaudint alhora del wifi que em permet posar-me en comunicació directa per videotrucada amb la meva cunyada Elisa Cortès Segura, que roman a Mallorca, ens encaminam cap al domicili d’una altra membre de la família Moreno Romero, la germana d’en Lalo, qui viu al barri Los Algarrobos de Moyobamba, amb el seu espòs, líder del Sutep, Sindicat Unificat de l’Ensenyament Peruà...

Veient fer negocis a Moyobamba

En haver berenat al terrat de l’hostal Emboscada, situat a la mateixa entrada del districte de Calzada, en cotxe a uns 15 minuts del centre de Moyobamba, dedicam el temps a visitar el solar adquirit fa alguns anys per na Zully.

D’aleshores ençà, roman buit i desocupat. Volem veure l’estat en què es troba actualment i les possibilitats d’obtenir-ne el títol de propietat definitiu.


Resulta per a mi una ocasió magnífica per presenciar en directe com es fan certes transaccions comercials a l’àmbit familiar en aquest racó del país. Xoquen de ple amb la meva mentalitat illenca de Ciutat, massa marcada per la concepció burocratitzada inamovible del funcionariat que treballa al servei de l’administració pública.

La meva bona amiga piurana em mostra un document que ella i l’antic propietari signen davant notari i davant el jutge de pau del districte. S’hi reflecteix que ella compra un petit terreny urbà rústic, d’uns 200 metres quadrats, amb el pagament efectuat d'una quantitat de sols peruans (uns 1.200€).

L’antic propietari hores d’ara troba que en aquell moment ja llunyà de la venda ha rebutt massa poc i considera que ara n’hi hauria d’afegir més, de sols peruans. Fort i no et moguis, amb molt bones paraules, la compradora intenta convèncer el vellet que ell ja ha rebut la quantitat estipulada damunt del paper. Li recomana que llegeixi el text signat. El vellet li diu que avui no pot, perquè té altres feines...

És clar que la meva amiga té ben present allò que diu la gent: hi ha venedors que tenen per costum vendre terrenys a un comprador per una quantitat; llavors els tornen a vendre a un altre per una altra de superior; i així passa un any i un altre, sobretot amb la gent de fora del poble que compra i no se’n cuida del bocí ni se’n preocupa del seu manteniment...

A l’espera d’obtenir ajuda jurídica més precisa, per tal d’aconseguir el títol de propietat oficialment reconegut per les autoritats administratives del municipi, dirigim les nostres còrpores cap a la ciutat de Moyobamba, i continuam fent les visites familiars i el recorregut per indrets  emblemàtics de la contrada.

Entre d’altres, visitam «la tia Maria», una velleta de 88 anys, germana de «la senyora Rosa», la mare de n’Esther i na Zully, que fa 10 anys visitam juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, qui aleshores li duu un collaret de perles Majorica que deixen la velleta extasiada.


Enguany aquesta velleta ja té més difícil reconèixer qui té davant, recordar coses passades, saludar amb normalitat, caminar i moure’s... El seu fill Juan Castillo Romero la tracta amb molta d’estimació. Ella ja no pot valdre’s per si mateixa, pateix la malaltia d’alzhèimer...

En nom de Jesús, prec Déu per ella!

Recorrem la ciutat i, en moto-car, arribam fins al mirador Punta de Tahuishco, un indret excel·lent des d’on tenim oportunitat de presenciar un bellíssim paisatge natural, amb el riu Mayo als nostres peus.

Hi baixam, fins a la riba. I aprofitam per dinar al restaurant situat ran del corrent d’aigua on ofereixen plats i menjar de la regió.


Després de dinar, ens ficam de bell nou dins la ciutat de Moyobamba per fer-hi algunes gestions, com és ara, la re-confirmació dels vols Tarapoto-Lima-Piura de passat demà, la retirada de doblers del caixer automàtic bancari, la compra d’una maleta grossa per mor de la destrossa patida en la duita des de Mallorca i, finalment, la meva segona visita al «sobador» William, qui em fa massatges miraculosos tant als genolls com als turmells, una mica tocats...

Divendres 14 de febrer, passam el nostre darrer dia a la regió selvàtica amazònica peruana de San Martín. Hi hem romàs 10 dies força enriquidors en molts d’aspectes.

Com que per la petita maleta de  mà que acostum a dur per Europa sense cap cost ni un, em fan pagar 40 dòlars cada vegada que pujo a un avió del Perú, mir d’embarcar-la via terrestre, per la mateixa agència de transport que fa els trajectes entre Moyobamba i Piura per carretera, en autocar.

Em cobren només 40 sols. Quasi res! Poc més d’1 dòlar! En lloc dels 40 dòlars dels aeroports! De 40 dòlars a 40 sols hi van prop de 30 euros de diferència!

En combi, viatjam fins a Tarapoto, tots tres passatgers pel preu de 36 S/ (10 €). De l’aeroport de Tarapoto volam a Lima. Pocs minuts després ens enlairam des de la capital del Perú cap a Piura.

Aquest divendres ens esdevé una jornada intensa de viatge. En feim  per carretera i per l’aire. Bon Dia dels Enamorats!

A la sortida de Moyobamba, topam amb la pluja! Jo, que vénc a la selva amazònica peruana nord-oriental  amb ganes de veure-hi ploure, només en puc gaudir quan som a punt d’abandonar la ciutat! L’aigua cau a les totes pertot arreu, mentre ens dirigim en moto-car -3 sols peruans- cap a l’estació terminal de la combi que ens ha de dur fins a Tarapoto. Ens remullam a les totes. Les canonades vessen i aboquen l’aigua de pluja als carrers per on hem de transitar a peu.

De Moyobamba a Tarapoto hi ha uns 113 quilòmetres. A estones vorejam el riu Mayo. Altres moments circulam pel mig de boscos encisadors. La carretera, en general, es troba en bon estat, tret d’alguns trams on les pluges l’hi han fet malbé.

Allò que més caracteritza aquest trajecte selvàtic són els revolts. Ni ha a balquena. Plou. La combi duu les finestres tancades. Som una dotzena de passatgers. Resulta dificultós alenar. Els vidres s’entelen. Pujam i baixam muntanyes i pujols, a gran velocitat. Em resulta agradosa la travessia...

Fins que a un moment donat començ a perdre el món de vista. Els ulls se m’entelen. El cap em dóna voltes. Les cames em fan figa. Els braços em tremolen. La panxa fa renous. I em veig abocat a haver de vomitar el berenar del dia! «Soroche», li diuen per aquí!

Sortosament na Zully, la bona amiga piurana que m’acompanya, dona previsora i diligentíssima com la que més, em procura tot d’una una bossa de plàstic on puc deixar-hi tot quant me’n surt, de la boca, una vegada, i dues i tres.

Me’n qued alleugerit. Quan ja queda molt poc per arribar a la ciutat de Tarapoto, m’hi sent molt millor.

A l’aeroport de Tarapoto «CAP. FAP. Guillermo del Castillo Paredes», mentre esperam la sortida de l’avió, miram de dinar a un dels restaurants que en serveixen. Només tast la meitat d’un plat de brou amb pollastre, arròs blanc i iuca.


El vol d’una hora llarga de durada fins a Lima discorre amb normalitat. Tret de tres ocasions en què se’ns informa de l’entrada aèria en àrea de turbulències. Però res. Poqueta cosa. Arribam a l’aeroport de la capital peruana, just just per pujar a l’altre avió que ens ha de dur fins a Piura. Una mica més i ens deixen a terra!

A la ciutat de Piura, hi arribam amb vint minuts d’antelació respecte de l’hora prefixada, les 19:43. Ja fa fosca. Són les 19.30.

Cil Buele, a la selva amazònica peruana: YURIMAGUAS, 2020

A les 9:30 del matí, d’aquest dissabte 8 de febrer de 2020, sortim de Tarapoto per arribar fins a Yurimaguas dues hores i mitja més tard, per carretera.

Sortim de Tarapoto en col·lectiu conduït pel cajamarquí Camilo, expert coneixedor de rutes nacionals i internacionals, segons ens comenta. Antic conductor de camions de gran tonatge, circula a gran velocitat per una carretera farcida de voltes i més voltes, tant a la pujada com a la baixada del «Cerro Escalera», una serra que ultrapassa els 1.600 metres d’altura sobre el nivell de la mar.


N’informam el nostre contacte Manuel Yumbato Angulo, amb ganes de mantenir conversa amb ell, sobre la possibilitat de continuar col·laborant en matèria de cooperació i benestar social, entre Mallorca i Yurimaguas.

Per aquestes contrades de la selva amazònica peruana,veim de prop com viu i a què es dedica la gent que hi treballa. Em deixa una marca profunda, inesborrable, el fet de veure que damunt d’aquest planeta Terra hi ha moltes i molt variades formes de viure i d’entendre la vida.

També moltes i molt variades formes de viure la fe i de manifestar el sentiment religiós, tant a l’àmbit individual i personal, com a l’hora d’expressar la religiositat popular de forma col·lectiva.

A Yurimaguas, gràcies a la tramitació de na Pamela López Moreno, la filla de na Zully Moreno Romero, des de la seva casa de Lima a través d’internet, ens manté reservades dues habitacions per dos dies a la Posada Cumpanamá, situada al carrer Progreso.


En Manuel Yumbato és un dels contactes que em facilita, des de Mallorca estant, el bon amic caminant, l’eivissenc Toni Colomar. Es tracta d’un antic gerent de Càritas al vicariat apostòlic de Yurimaguas, alhora que dirigent polític i social de prestigi reconegut a la regió amazònica.
En Toni me’n passa les dades i mir de contactar-hi via whatsapp.

Durant la conversa que mantenc amb en Manuel Yumbato, segons em diu, deduesc que s’exerceix com a tècnic gerent del cos meritocràtic dins l’administració pública, alhora que ha treballat com a gerent de Càritas anys enrere.

Tot plegat li permet conèixer de prop la vida institucional, tant la civil com l’eclesiàstica, alhora que li facilita realitzar tasques socials entre la població indígena de la regió amazònica.

També li permet realitzar estudis sobre la història, la vida i els costums dels pobles indígenes de l’Amazònia peruana. N’ha publicat diversos llibres i en té d’altres a punt de publicar.

Alhora vol potenciar YTAS – Yurimaguas, Transformación Agropecuaria y Social – una organització que impulsa el desenvolupament local especialment del sector socioeconòmic més desfavorit.

És una entitat sense afany de lucre que neix de manera complementària a partir de l’antic Institut de Transferència Agropecuària per a l’Amazonia i el seu desenvolupament integral – ITTAA -.



Té uns estatuts propis que pretenen promoure treballs agraris entre els grups que habiten una regió tan multiètnica com aquesta, amb presència de achuares, awajúm, wamis-jíbaros, quítxues, candoshis, shapras, shawi o chayahuita.

Amb en Manuel Yumbato Angulo (Manu) i la seva esposa Mònica Tong Vela, aprofitam la jornada dominical per anar a visitar una de les nombroses plantacions rurals dels voltants de Yurimaguas, a Apangurayacu, molt a prop del riu Paranapura, propietat de Semira Ramírez Huansi.

Hi anam en moto-car conduït per Celestino.


Una dona que em sembla més vella del que llavors ens n’informa, portant la característica senalla amb les anses passades pel front, ens va davant davant i ens duu a peu fins a la seva plantació, a més de mitja hora de camí per indrets boscosos i selvàtics d’una bellesa encisadora.

La cabanya de canyes on manté totes les seves pertinences ens serveix d’aixopluc i lloc adient per mantenir-hi una conversa, sobre la feina que ella realitza com a líder camperola, defensora dels interessos de la gent que es dedica a les feines del camp en aquella regió.

Segons ens diu, sent ganes d’engrescar-s’hi per primera vegada, quan té l’oportunitat de col·laborar amb Càritas Yurimaguas anys enrere, dirigida per Manuel. Aleshores veu la necessitat d’organitzar-se, amb la finalitat de canviar les condicions de vida de la gent del camp, que no solament ha de lluitar contra les inclemències del temps, sinó també contra malifetes humanes. Sobretot de la part d’aquells sectors que no volen respectar la natura i consideren que la poden maltractar segons els seus capricis.


Na Semira ens diu que ella mira de tractar la terra, la natura, la vegetació, els animals amb gran respecte. I s’afanya a fer que la població del seu entorn també faci el mateix i s’hi comporti igual.

Ens fa assaborir alguns dels productes del camp que ella mateixa prepara amb fruites i verdures diverses. Em crida poderosament l’atenció la cura amb què manté un bòtil penjat als troncs de la seva cabanya de palla, on acudeixen les abelles a deixar-hi la mel. Una mel exquisida que fa les delícies de la gent de la contrada.

Aquella dona pagesa de la selva amazònica peruana ens parla de les abelles amb una tal veneració i respecte que em fa encongir les ganes de donar mai lliçons a ningú sobre el que ha de fer per viure i comportar-se en aquest món com a essers humans.


La vegetació que envolta la cabanya de na Semira és admirablement bella i variada, dominada per colors verdosos i enriquida amb flors silvestres de tots els colors inimaginables.

De retorn a l’hostal, en Manuel ens fa aturar al costat d’un far que serveix d’orientació per a les embarcacions que naveguen pels rius de la contrada, el Mayo, el Huallaga, el Marañón, l’Amazones...


Durant la conversa que mantenim amb el bon amic Manuel, ens fa a saber que el Front de Defensa de l’Alt Amazones (FREDESAA) fa comptes iniciar a les 0 hores de demà, dilluns 10 de febrer, una vaga indefinida, contra la desforestació produïda per concessions i permisos territorials. Consideren que això comporta l’enverinament de les aigües i afecta negativament els boscs.

Davant l’amenaça de vaga unificada de camperols i d’indígenes a Yurimaguas, decidim, doncs, no perllongar-hi més la nostra estada.

Sortim de Yurimaguas a les 12:30 de diumenge, en taxi contractat per 170 sols peruans, des d’aquí fins a Moyobamba, tot passant per la ciutat de Tarapoto.


Abans, ens aturam a dinar al Restaurant Ofy Mily, al Pongo de Caynarachi, abans de remuntar la pujada fins al túnel del «cerro Escalera», per allà mateix on hem passat al viatge de venguda.

Després de més de 4 hores de trajecte, una part del qual transitam sota pluges tropicals que no ens deixen veure gairebé res del que tenim al nostre voltant a través de les finestres del vehicle, quedam allotjats a «Emboscada Hospedaje», al districte de Calzada, a pocs quilòmetres de la ciutat de Moyobamba.


Cil Buele, a selva amazònica peruana: TARAPOTO, 2020


Amb ganes d'entrar en contacte directe amb els responsables màxims de dues entitats dedicades a la producció i comercialització del cacau, en plena selva amazònica peruana -IDSA i ALLIMACACAO-, dimecres, dia 5 de febrer de 2020, ens enlairam des de l’aeroport internacional de Lima cap a la ciutat de Tarapoto, al departament de San Martín.


Roberto Acuña Marín és el contacte peruà que m’ha passat el bon amic Toni Colomar -fundador de FODESBA-. En Roberto és el màxim responsable local d’un projecte de cooperació al desenvolupament sostenible, promogut per FODESBA, gestionat per IDSA i finançat pel Govern de les Illes Balears.

Amb la conversa que mantenc via telefònica amb ell, queda clar:

Primer, que jo, tot i haver exercit càrrecs públics institucionals a Mallorca, no represent el Govern de les Illes Balears. Tan sols em present en aquesta ocasió com un intermediari temporal entre FODESBA, l’IDSA i Allima-Cacau, per tal de facilitar-hi la intercomunicació. 

Precisament en un moment en què és a punt de finalitzar el termini assignat al projecte de col·laboració entre Mallorca i Perú. Concretament a mitjan mes de febrer de 2020.

Segon. Que vaig a Chazuta amb la intenció de prendre bona nota de les observacions que pugui anar fent, en contacte directe amb productors de cacau i organitzacions camperoles que trobi pel camí. 

La meva experiència adquirida durant la gestió que realitz dècades enrere a la Cooperativa Agrària de Producció de Cafè a la missió catòlica de Nyabiraba, al Burundi, m’engresca a establir-hi comparacions i a detectar-hi perspectives semblants o diverses.

Tercer. Que tenc moltes ganes de recaptar opinions de la gent que hi treballa més directament, de prendre’n imatges audiovisuals directes i de demanar-los les explicacions que consideri pertinents, en vistes a informar més detalladament Mallorca.

Quart. Que, d’acord amb el projecte de col·laboració vigent, convé elaborar-ne la sistematització, remarcant-ne quatre aspectes que hores d’ara consider bàsics i fonamentals: 1. La fixació orgànica dels adobs. 2 La Capacitació del personal. 3 Les panotxes per planta. 4 El rendiment per hectàrea.

Cinquè. Que romanc obert a qualsevol altre aspecte que pugui anar considerant d’interès per a la continuïtat d’un projecte que m’agradaria anar millorant de mica en mica, a cada any que passi.



Tot esperant que arribi dia 6 de febrer per dur a terme totes aquestes actuacions programades, mir de pegar una ullada a la documentació que m’ha enviat Toni Colomar, via correu electrònic, per tal d’amarar-me del seu contengut i quedar-me’n totalment xop...

Amb ganes d’aprofitar bé el dia i no haver de suportar durant tant de temps la fortor d’una temperatura tan càlida com extrema, a les 6:30 del matí iniciam la nostra ruta des de la ciutat de Tarapoto fins al nucli poblat de Chazuta, a uns 47,9 km de distància.

En Roberto ens lloga una furgoneta tot terreny, Toyota 4x4 Hilux SRV, equipada amb alta tecnologia innovadora, que ens facilita el trànsit per trams de camí difícils, empinats, enfangats o amb clots i pedres i fang i pols.

En pocs minuts, a la sortida de la ciutat de Tarapoto, a la dreta de la carretera, veim una planta d’experimentació estatal agropecuària, INIA, del Ministeri d’Agricultura. 

També a la nostra dreta discorre el riu Mayo que, més avall, s’arriba a ajuntar al riu Huallaga, que pega al Marañón i aquest a l’Amazones...

Als inicis la carretera és bona, ben asfaltada. Més endavant, emperò, ens topam amb trams destrossats per l’aigua de les pluges torrencials que han caigut aquests darrers dies.

Presenciam de lluny «los rápidos de Chumía», on veim ben remogut el riu Huallaga, cosa que ens impedeix de navegar-hi com és el meu desig inicial, amb la finalitat de visitar altres plantacions de cacau situades riu amunt. 


Els remolins ens ho dificultarien!

Quan som a prop del nucli poblat de Chazuta, ens trobam amb el gerent de la Cooperativa Allima Cacao, Carlos Angulo González. Va en moto per la carretera i ens condueix cap a la primera de les sis parcel·les de cacau que hem de visitar avui.

La finalitat és verificar i comprovar amb els meus ulls tot el paquet tecnològic de producció orgànica del cultiu del cacau, aconseguit amb les aportacions i el suport econòmic de FODESBA en aquesta regió amazònica de la selva peruana: podes, adobs, controls fitosanitaris, maneig de l’ombra, etc.

N’iniciam la ronda amb la visita programada a la parcel·la que treballa la senyora Norma Sangama Tenazoa, una evangelista cristiana que rebutja la producció de la coca, aferrissada defensora del cultiu del cacau. Hi veim com, seguint l’assessorament tècnic adequat, hi aplica les mesures més adients per incrementar-ne la producció i millorar-ne la qualitat.

Continuam amb la parcel·la d’Ivonne Panduro Vásquez. Seguim amb la de George Flores Garazatua. Visitam la de Julio Sandoval Ishuiza. Ens trobam amb Marcelino Zumba Cenepo, un dels socis fundadors de la Cooperativa Allima Cacau, qui ens explica les tècniques d’empelt de plantes. I acabam a la parcel·la d’Edwin Tananta.

Com que no es troben a prop una de l’altra, ens hi traslladam en la furgoneta. 

Mir de conversar amb cadascun dels titulars, beneficiaris, propietaris d’aquestes parcel·les demostratives, convertides en centres d’ensenyament i aprenentatge alhora. Cadascuna porta ben visible, a l’entrada del recinte rural, el cartell indicador que reprodueix amb lletres grosses les dades corresponents:



A cada cartell hi apareixen quatre logos: el de FODESBA, el de la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació del Govern de les Illes Balears, el d’IDSA i el de la Cooperativa Allima Cacao. 

Hi figura també la denominació del projecte comú de cooperació internacional: 

«Intervención Integrada para el Incremento de Oportunidades Productivas y Comerciales de los Actores Débiles de la Cadena Productiva del Cacao en el Distrito de Chazuta».

S’hi assenyala l’entitat que finança el projecte:
«Gobierno de las Islas Baleares – España».

L’entitat sol·licitant: FODESBA – España.

El soci local: IDSA.

Els beneficiaris: Cooperativa Agrària Allima Cacao.

Al peu del cartell apareix el nom i llinatges de cadascun dels productors líders de cada centre d’ensenyament/aprenentatge a la parcel·la demostrativa».

Un cop recorregudes les 6 parcel·les demostratives, visitam el mòdul de benefici de la Cooperativa Allima Cacao, situat al sector Pasiquihui del districte de Chazuta.

Puc comprovar-hi el procés de fermentació i d’assecament del gra de cacau, en unes instal·lacions on l’aportació de FODESBA també hi queda reflectida, segons m’indiquen, en haver contribuït a esmenar deficiències tècniques, a requeriment d’organismes oficials de la Unió Europea (com és el cas concret d’una construcció acurada de cabines de WC per al personal que hi acudeix).

Seguint el programa de la jornada, que queda reflectit en l'àlbum de fotos corresponent, a l’hora fixada visitam les instal·lacions de la Cooperativa Agrària Allima Cacao. En recorrem les distintes dependències. Veim exposats els treballs realitzats. Comprovam els beneficis que es deriven del finançament aplicat.

S’hi remarquen aspectes com el relacionat amb l’assecament, l’envasament, la recol·lecció del cacau, amb paràmetres de producció orgànica i de comercialització posterior al mercat europeu, sobretot a Itàlia, amb el segell orgànic i també amb el destinat al comerç just.

Dedic un temps a conversar amb els directius i el gerent general d’Allima Cacau, als quals faig preguntes sobre la implicació de FODESBA en la Cooperativa i la manera com consideren que s’ha de mantenir o consolidar la relació de cooperació iniciada i mantenguda fins ara.

Gràcies a les indicacions de Roberto Acuña, president d’IDSA, el gerent de la Cooperativa Carlos Angulo Gonzales, i d’en Fernando, el tècnic instructor, puc verificar el procés beneficiós del cacau: la seva fermentació i el procés d’assecament amb tècniques més avançades que les emprades al mòdul de benefici anteriorment visitat, per a les parcel·les demostratives.

El moment més important de la jornada, per a mi, arriba a l’hora de la reunió mantenguda amb els cooperativistes, beneficiaris directes del projecte. L’organitzen a l’auditori de la Cooperativa, amb la finalitat de conèixer-ne les apreciacions i les valoracions que en facin, de la relació entre FODESBA, el Govern de les Illes Balears i els socis de la cooperativa.


Tenc oportunitat d’escoltar unes intervencions directes de més de mitja dotzena de la trentena de persones que hi assisteixen: Segundo Aquiles, George Flores Garazatua, Marcelino Zumba Cenepo, Norma Sangama Tenazoa, Juanita, etc. Una gent que hem tengut l’oportunitat de veure el matí a la seva parcel·la agrària respectiva.

Tothom agraeix profundament l’ajuda rebuda fins ara, la qual els permet de fer front a la producció de cacau com a cultiu alternatiu a la coca, en el departament peruà de San Martin. 

Em diuen que no volen retrocedir en el camí iniciat. Que mai no voldran donar-se per vençuts. Ni quan les plagues assotin les plantacions i duguin alguns membres de la Cooperativa a dubtar si han de tornar enrere i reprendre altra volta el cultiu de la coca. 

Tots els intervinents demanen que continuï el suport de FODESBA a aquesta iniciativa social tan valuosa. Entre d’altres motius, perquè gràcies a aquesta ajuda de les Illes Balears els camperols i conradors de cacau de Chazuta poden tenir i rebre els ajuts tècnics que necessiten per millorar-ne la producció i la comercialització.


A l‘hora de fer-ne una valoració final esquemàtica, jo ho resumiria en aquests sis punts, que poden veure’s ampliats, una vegada se n’hagin recollit més detalladament totes i cadascuna de les observacions fetes a corre-cuita:

1. Les aportacions realitzades fins ara pel Govern de les Illes Balears, a petició de FODESBA i a favor d’IDSA i la Cooperativa Allima Cacao de Chazuta resulten molt positives. Contribueixen a incrementar considerablement la producció de cacau, gràcies a l’aplicació d’adobs orgànics, podes tècnicament ben fetes, controls efectius de plagues i de malalties, manejos d’obra per a les plantes, obertura de carrers per als arbres...

2. La certificació orgànica, pagada per FODESBA, permet comercialitzar la producció de cacau com a producte orgànic al mercat europeu, concretament a Itàlia, mitjançant l’empresa avaluadora alemanya «Control Union». Això facilita moltíssim la pràctica del «comerç just» i redunda en benefici dels cooperativistes, en augmentar-ne la competitivitat.

3. Hi detect una participació molt activa i significativa de les dones camperoles en un àmbit laboral que, segons em diuen, fins fa poc semblava reservat només als homes. Cada cop són més nombroses les dones que participen activament en el procés productiu, en la presa de decisions, i en l’accés i maneig dels recursos disponibles.

4. Un altre dels aspectes positius que consider que té aquest projecte de cooperació, impulsat pel bon amic Toni Colomar des de fa alguns anys, és que es tracta d’un producte, el cacau, que cada quinze dies pot reportar ingressos econòmics a les famílies que el conren al llarg de tot l’any.

Això permet als fills dels camperols més pobres, conradors de la planta del cacau, accedir als estudis primaris, secundaris i fins i tot universitaris, com he pogut comprovar directament. Es tracta d’un projecte de col·laboració que contribueix eficientment a dotar de majors recursos econòmics les famílies camperoles que, altrament, no en tendrien cap capacitat.

5. Aquest projecte de cooperació entre Mallorca i Perú, concretament amb el districte de Chazuta, al departament de San Martín, també contribueix a potenciar el cooperativisme entre la població rural i a consolidar-hi una visió més empresarial de la cooperativa, per tal de millorar-ne la competitivitat.

6. Finalment, amb la visita efectuada a aquesta zona propera a la ciutat de Tarapoto, en plena selva amazònica peruana, trob que s’ho paga continuar fent suport a una iniciativa econòmica, social i cultural d’aquestes característiques en un indret com aquest.

No solament pel que comporta de substituir el cultiu de la coca amb la producció de cacau, sinó també pel que representa de benefici econòmic per a la regió selvàtica de l’Amazònia i, en definitiva, per a aquest gran país d’Amèrica Llatina que s’anomena Perú, com també per al món global en general.

Tot sempre valorat des d’una perspectiva cultural, social, econòmica i mediambiental, com queda reflectit en el vídeo elaborat.

L’endemà mateix, a les 9:30 del matí de dissabte, sortim de Tarapoto amb ganes d’arribar fins a Yurimaguas dues hores i mitja més tard, per carretera. 

Ens hi espera un altre bon col·laborador de FODESBA, en Manuel Yumbato.

Cil Buele, a la serra andina peruana 2020


La serralada dels Andes, que travessa el Perú de nord a sud, és molt extensa. Calculen que ocupa uns 405.000 km², que representen el 31,5% del territori peruà. 

Molt difícils de recórrer, lògicament, en tota la seva extensió. 

Durant aquest viatge meu, de setanta dies passats al Perú els mesos de gener, febrer i març de 2020, només me’n pas una setmana a la serra andina peruana. La resta de dies, els visc a la selva amazònica i, sobretot, a la costa peruana.

No m’hi recorr, per tant, molts quilòmetres ni moltes regions de la serrania. Només tenc oportunitat de pujar-hi des de la ciutat de Trujillo, situada a la costa de l’oceà Pacífic, fins a les localitats de Cascas (105 km), Contumazá (40 km) i Cajamarca (125 km). Uns 270 quilòmetres a l’anada i uns altres 310 km a la tornada per un altre indret, Pacasmayo. 

Sempre per carretera. 


Bé sigui en autocar de línia. Bé sigui en la furgoneta VW del bon amic mossèn Manuel Álvarez Zerpa, conegut dels capellans mallorquins que hem treballat a Cascas en algun moment de les nostres vides.

Juntament amb les seves dues germanes, Carlota i Chabuca, a més dels seus nebots, ens acullen a ca seva com si fos ca nostra. M’hi pas dos dies, a Cascas, recordant i revivint temps passats en aquella contrada serrana del Perú, quan aleshores compt amb 33 anys d’edat. 

Ara en tenc 75.


Recorrem quilòmetres i més quilòmetres per carreteres andines, en més o manco bon estat, o més o manco arriscades. Algunes discorren arran de precipicis situats a 3.000 metres d’altitud sobre el nivell de la mar. No n’arribes a veure la fi (o el començament des de la base...)

Tot i la modernització assolida avui dia, continua sent espectacular el tram que denominen «la repisa», cavada a la falda de l’alta muntanya, just abans d’arribar «al puente» i al túnel cavat també dins la roca.

Record perfectament la impressió que em fa, una quarantena d’anys enrere, haver de travessar tot sol aquell tram, conduint el vehicle de la parròquia per aquelles contrades tan abruptes, en direcció a la parròquia de Contumazá!

Molt més tranquil·lament enguany, hi vaig amb mossèn Manuel que condueix el vehicle, i les dues bones amigues piuranes, n’Esther i na Zully, que m’acompanyen pertot allà on vull desplaçar-m’hi.

En trobar-me a una altura propera als 3.000 metres, tot d’una que arrib a Contumazá mir d’aclimatar-m’hi descansant una estona, tirat damunt d’un sofà de la casa. És la mesura que prenc sempre que hi pujo, quaranta anys enrere. Sé que em beneficia molt, a l’hora de sentir-me bé per aquelles alçades andines. Afegint-hi una bona infusió de coca, de la més autèntica!

Mossèn Manuel m’acull a la casa parroquial com si fos ca nostra. Ens hi passam dos dies.

La nostra meta conjunta és la ciutat de Cajamarca. Ens hi adreçam tots quatre per unes carreteres que tenen trams inquietants i d’altres més suaus, travessant poblacions diverses i paratges muntanyencs d’ensomni idíl·lic.

Sense que puguem evitar imatges de qualque accident viari, com la d’un camió de gran tonatge bolcat a la vora d’un revolt de la carretera, molt probablement a causa de la velocitat excessiva amb què és conduït...

D’aquesta pujada a Cajamarca, mantenc viu el record del pas per algunes localitats com Huertas, Chilete, per la vora del riu Jequetepeque i pel restaurant on assaborim sucosos menjars característics de la regió, situat a la localitat de Salitre.

Damunt la taula, «cebiche de cola de camarones», «parihuela de pescado», «pescado frito», «camarones en salsa» i jo m’apunt a assaborir un bon plat de «camarones al ajo». Saborosíssims!

L’estada a Cajamarca ens dura tres dies. Ens serveix per veure de prop una ciutat serrana, antiga, històrica, mítica. Visitam els Baños del Inca. Cases d’artesania serrana de gran qualitat. Carrers ocupats per gent i cotxes que hi circulen. Tendes i botigues obertes al públic. Esglésies que s’omplen de gent a l’hora de les funcions religioses. 

Romanem allotjats a un hotel proper a la plaça d’Armes, la plaça major de la ciutat.

El temps ens passa molt aviat a les contrades serranes visitades. Hem de reprendre el retorn cap a la ciutat costanera de Trujillo, d’on hem sortit fa una setmana. La nostra destinació és Huacho, també a la costa peruana, en direcció cap a Lima, la capital del Perú.

Adéu, serralada andina del Perú!