En agraïment a Paquita Socias, mare d’escoltes i guies de Mallorca

Al llarg de la meva trajectòria personal, no pocs matrimonis amics han incidit en la meva actuació pública, pastoral, professional, sindical, educativa, política o social. Sense ells, avui jo no seria el que som. En seria un altre, certament diferent.

Pens sobretot amb la incidència que tenen als meus inicis en tasques educatives a l’interior del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a finals dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat. 

Matrimonis com el de Maria Ferret i Eladi Homs, principatins que arriben a Mallorca i l’implanten. Ramona Mas i Toni Pagès, que en consoliden el projecte. Paquita Bosch i Josep M. Magrinyà que el fan extensiu a tants i tants grups d’infants, joves i adults. Camil·la Blanes i Climent Garau, que marquen fites històriques en l’enfortiment del que en representa el bassó: l’educació escolta, la fe de creients i el país lliure i sobirà a construir arreu dels Països Catalans.

Tots ells em deixen marques tan profundes com inesborrables. Són fruit de la col·laboració mútua, entusiasta, en la construcció d’un món nou i d’una societat nova, que s’enriquesqui amb les aportacions positives que comporten la Llei i la Promesa escoltes.

Uns altres matrimonis amics també incideixen en la conformació de la meva personalitat, com a consiliari escolta a la parròquia de l’Encarnació, també a finals de la dècada dels anys setanta i principis dels vuitanta. En són un munt, les mares i els pares de família que em fan confiança. 

Me n’hi fan tanta, que no dubten gens ni mica a posar els seus fills i filles a les meves mans. Completament, durant hores seguides i dies seguits. Consideren que els puc ajudar d’alguna manera en la tasca educadora. Permeten que cada setmana ens retrobem als caus. O que mensualment puguem sortir plegats i entrar en contacte directe amb la natura durant dos dies. O que anualment facem acampades engrescadores durant més d’una setmana. O que fins i tot realitzem algunes rutes duradores fora de Mallorca. La fillada i jo. Sense mares ni pares, que es queden a casa.

M’hi sent molt agraït, per tanta confiança depositada!

D’entre tots aquests matrimonis, sobresurt d’alguna manera el de Paquita Socias i Luis De Juan. Membres assidus, assistents als nombrosos i periòdics consells d’Agrupament. S’hi comporten sempre molt activament. Amb aportacions sucoses, observacions acurades. Punts de vista no sempre coincidents, però sempre respectables i compartits.

Quan diumenge passat, 17 de gener, festa de sant Antoni, la seva filla Carme em notifica la mort de sa mare, la notícia m’impacta fortament. Tot i esperada, a l’edat de 94 anys, sempre penses «encara no». I em vénen al pensament tot d'una els noms i llinatges dels bons amics meus, que són els seus fills i néts... Maria del Carme, Maria Isabel, Lluís, Gabriel, Francesc, Maria Teresa i Ana Maria, que l'han tractada amb tanta cura durant molts anys.

Si els primers records que mantenc vius de na Paquita són del Maig del 68, engrescada a participar activament als consells d’Agrupament Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació, els darrers són més recents, una cinquantena d’anys després, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs on acudeix setmanalment a missa.

Sempre que la hi veig, tot i el seu estat de salut molt delicat, vol passar a saludar-me! I això, a aquestes alçades de les nostres dues vides, no té preu!

Descansa en pau, Paquita estimada, i vetla per tots nosaltres, des d’allà on ets ara.

Nadal de 2020 amb covid19

Per Nadal i per Cap d’Any,
tenc costum de saludar
ben de cor i desitjar
a les amistats que enguany
volen mantenir-se fermes:
amb millores al voltant,
fins i tot de lluny estant,
amb durades sempiternes.







Tot i que en diuen pandèmia,
això que ens té ben fermats
i a ca nostra confinats,
sembla més que una epidèmia.

Tenim l’aire enverinat.
Quan penetra pels pulmons,
ens movem com rodamons
en ambient contaminat.

Qui sap quin temps durarà
tota aquesta situació
dins la nostra nació,
I qui sap què ens curarà?

Sembla que van ben perduts,
que ningú no sap què fer.
Desconeixen què convé
governants massa creguts
que no diuen tot quant saben,
ni tot quant diuen és cert:
Sa paraula buida es perd,
posen normes que no valen,
si no són per embullar,
i moltíssim més la troca:
en lloc de plantar una soca,
que convidi a remuntar.

Esperam amb moltes ganes
que ben prest ho puguem veure:
tots complint el nostre deure
portant vides molt més sanes.

Que l’any vint-i-ú vinent,
millor sigui que aquest vint
Que esdevengui, jo desig,
molt pitjor que l’any següent!

Als Reis Màgics d'aquest any,
En mal temps de la «covid»,
Embullat ben molt estic,
De què els hem de demanar. 

Ho tendran molt bo de fer
Enguany amb el toc de queda:
Avui  ja no és com era,
Confinada tanta gent. 

Ells que en saben fer, de màgia,
Que il·luminin governants
Perquè tots els habitants
D'un planeta, sens cap màfia,
Puguem viure en llibertat,
Tenint tot quant ens pertoca:

Que no hi hagi qui badoca,
Als ulls d’altri massa fart! 

Cecili Buele i Ramis
Nit de Matines 2020,
Any de la covid19

Enguany, sense Festa de l’Estendard a Ciutat

Malauradament, ens haurem d’avesar a veure que, en nom i amb l’excusa d’això que en diuen pandèmia per mor del coronavirus, les autoritats de qualsevol institució pública s’hi escuden de tal manera, que hi troben motiu més que suficient per deixar de fer tot allò que no els agrada, allò que els cau malament o , simplement, allò que no els ve de gust.

Llegesc que «El coronavirus suspende la Festa de l’Estendard». Solament s’hi mantendrà adornada la façana de Cort com a símbol de la celebració...

Bé. Com a ciutadà de Palma, que es prepara per celebrar els seus 77 anys d’edat, lament profundament que l’Ajuntament hagi suspès tots els actes presencials d’una de les «festes civils més antigues d’Europa»

Una «festa civil» com poques, que commemora precisament l’ingrés social, polític, econòmic i cultural de Mallorca dins el continent europeu, després d’haver romàs durant segles a l’àmbit islàmic com a territori nord-africà.

Commemora l’arribada del rei en Jaume a Ciutat Mallorca amb les tropes catalano-aragoneses el 31 de desembre de 1229.

Lament moltíssim, sobretot, la suspensió d’allò que constitueix el bassó de la festa: la col·locació de l’Estendard Reial de la Conquesta de Mallorca i de la Cimera del Rei Martí enmig de la plaça de Cort, la senyera amb les quatre barres roges. Cosa que s’ha mantengut fins i tot en temps de la dictadura franquista! 

Molt probablement, per a la majoria dels membres del Consistori, en separar-ne la closca i mirar d’assaborir-ne el bassó, d’aquesta festa «més antiga d’Europa», per un motiu o un altre té un regust molt agre i massa mal d’empassar. Però és el que hi ha. No només fa part de la nostra història catalana. També ens identifica com a poble diferent dins Europa.

Lament que l’Ajuntament de Palma, presidit per batle socialista, s’hagi estimat més «comprovar precedents històrics d’una actuació semblant», que no fer volar una mica més la imaginació i, amb les tecnologies noves de què disposam avui dia, no s’hagi engrescat a celebrar aquesta «festa civil més antiga d’Europa», fins i tot difonent-la fora del terme municipal, de l’illa de Mallorca, de l’arxipèlag balear, de l’estat espanyol i del conjunt d’Europa.

En teníem una gran oportunitat enguany, amb motiu d’això que en diuen pandèmia per mor del coronavirus! També, m’imagín, comptam amb els mitjans tècnics més adients per a fer-ho. Vull pensar que, fins i tot entre els components del Consistori actual n’hi deu haver qualcun que en sap molt més que jo, d’aquestes coses.

No m’entra pel cap que no s’hagi volgut aprofitar una circumstància com aquesta, amb motiu d’això que en diuen pandèmia per mor del coronavirus, per intensificar els esforços abocats a difondre a tots vuit vents del món i de la bolla, per conductes telemàtics, el bassó d’una festa com aquesta. Ni que s’hi hagin introduït, per aquest motiu, elements recordatoris de la circumstància que patim.

He de reconèixer que tampoc no m’ha sorprès gaire. Atès el poc interès demostrat fins ara, a totes quatre administracions governades per socialistes, a l’hora de valorar positivament i adequadament les peculiaritats de la nostra història com a nació i com a poble diferenciat de la resta de pobles que conformen l’estat espanyol i Europa.

Via fa qui no s’atura
ni camina a l’inrevés,
si desplega a gran altura
i amb moltíssim d’interès
l’estendard de la cultura
i la senyera del progrés.


En homenatge i agraïment a Joana Maria Teresa Vicens Vich

JOANA MARIA TERESA VICENS VICH
(*14-10-1951 - +15-12-2020)

Em demanen que, al funeral de na Joana Maria Vicens Vich, que se celebra a la parròquia de l’Encarnació, de Ciutat, el 18 de desembre de 2020 a les 19 hores, hi digui unes paraules, en nom i representació de les seves amistats més properes.

No crec estar a l’alçada del que es mereixen tantes i tantes persones, amigues de na Joana. Tan nombroses en quantitat, i d’una qualitat tan diversa. Des de catòlics practicants a altres cristians, agnòstics o ateus. Persones dedicades a l’administració pública, o a la pràctica de Tai-Chi Taoista. Humanistes, juristes, economistes, naturistes, etc. 

Però, amb molt de gust, accedesc a dir-hi com amic seu, allò que crec que a ella, li agradaria que s’adreçàs a tota la concurrència, amb QUATRE PARAULES. De manera molt especial a la seva filla ZAHARA. A tota la seva família. Amistats, feligresos, membres de grups parroquials, congregacions religioses, rector de la parròquia, mossèn Guillem Vaquer...

L’AMISTAT

Amb na Joana, uns 7 anys més jove que jo, ens coneguérem de ben petits a la dècada dels anys 50-60. Quan la família Vicens Vich que vivien al carrer de Tomàs Forteza, i la meva família, Buele Ramis, que ens havíem instal·lat no gaire lluny, dins el mateix terme parroquial, acudíem assíduament a la parròquia de la Santíssima Trinitat, aleshores regentada per mossèn Bartomeu Jaume Muntaner a complir amb els deures catòlics d’anar a missa i combregar cada dia, entre moltes altres pràctiques religioses de l’època... 

LA CIUTADANIA

Posteriorment, tornàrem a romandre no gaire lluny una família de l’altra, quan ells anaren a viure a la carretera de Valldemossa i nosaltres a prop de s’Escorxador, dins el mateix barri del Camp Rodó.

LA FEINA

Na Joana Maria i jo ens retrobàrem de bell nou al Parlament de les Illes Balears, durant el quadrienni 1999-2003. Ella com a funcionària exemplar i experta en el maneig escrupolós i respectuós dels doblers públics durant molts anys. Jo com a diputat que vaig tenir la gran sort de trobar en ella una gran ajuda tècnica durant els quatre anys de legislatura. Mai no li ho podré agrair a bastament!

LA VIDA

A una quarta etapa de les nostres dues vides, ens retrobàrem plegats treballant en defensa dels drets humans, fent part d’aquell grup cristià que havia nascut en aquesta mateixa parròquia de l’Encarnació, gràcies a l’empenta de qui en fou el creador, mossèn Josep Antoni Fuster i del seu continuador fervent mossèn Josep Noguera, amb tantíssima d’altra gent que hi col·laborà durant dècades fins fa ben poc. 

Avui celebram que tots tres s’acaben de retrobar de manera definitiva a l’altra vorera d’aquesta mar immensa que constitueix el nostre planeta... també amb tantíssima d’altra gent que han compartit l’existència fugissera damunt la Terra. 

Una terra globalment malmenada aquests dies per això que tant en diuen pandèmia com enverinament global de l’atmosfera... Malmenada des de fa més temps per la contaminació que escampam els humans amb el nostre estil de vida consumista desbocat...

ENS ACOMPANYA I ENGRESCA

Com amic de na Joana, i crec que totes les seves amistats aquí presents poden estar-hi d’acord, estic segur que ella continua, amb més intensitat que mai, acompanyant-nos i engrescant-nos amb el seu somriure, la seva paraula dolça, el seu estil de vida auster, la seva espiritualitat profunda, el seu comportament respectuós amb la natura, la seva fe profunda en Déu, font de Vida, d’Esperança, d’Amor, de Dignitat, d’Honestedat, de Generositat, de Senzillesa...

Que el record i l’exemple de na Joana Maria Vicens Vich, que aquests darrers dies ha sabut acollir d’una manera tan admirable la seva trobada personal amb la mort, ens esperoni tots a viure sempre així: ABRAÇANT-NOS A LA VIDA, AL TREBALL, AL COMPROMÍS CÍVIC i A L’AMISTAT PERDURABLE! Amb l’ajuda de Déu, els creients mantenim la confiança d'aconseguir-ho.

Palma, 18 de desembre de 2020
Parròquia de l’Encarnació


Pensions públiques dignes: als representants parlamentaris illencs

Mallorca, 16 de desembre de 2020

Quan són les 21 hores, adreç aquest escrit als 14 representants parlamentaris amb què compten les Illes Balears i Pitiüses al Congrés dels Diputats i al Senat, a Madrid, amb el prec que parin esment a la defensa d'unes pensions públiques dignes per a la ciutadania.

Ho faig a títol personal, fent suport a la "Plataforma de Mallorca per a la defensa del Sistema Públic de Pensions", tot i tenint present la meva condició d'ex diputat autonòmic de les Illes Balears, que intervengué en ocasions diverses a l'hemicicle espanyol del Congrés i a la seu del Parlament Europeu, tant a Brussel·les com a Estrasburg.

"Il·lustre representant de les Illes Balears i Pitiüses al Parlament espanyol:

A títol personal, com a ciutadà illenc i membre de la «Plataforma de Mallorca per a la Defensa del Sistema Públic de Pensions», adscrita a la «Coordinadora Estatal por la Defensa del Sistema Público de Pensiones», em sent empès a adreçar-te unes retxes, per indicar-te que seguesc de prop, en la mesura de les meves possibilitats minses, els debats parlamentaris que feis i que tenen a veure amb el futur de les pensions a l’estat espanyol.

El teu vot individual, en aquest àmbit institucional, pot resultar molt profitós o molt perjudicial, no només als pensionistes illencs d’avui dia sinó sobretot als pensionistes illencs del futur, i al conjunt del moviment pensionista en general.

Per això, m’atrevesc a demanar-te que hi reflexionis a fons i a consciència, a l’hora que el teu grup parlamentari n’hagi d’emetre el vot, representatiu d’aquestes illes nostres.

Ens hi jugam molt, en la decisió que prengueu cadascun dels catorze representants elegits democràticament a les Illes Balears i Pitiüses.

Com a pensionista jubilat de Mallorca, m’adheresc plenament a la mobilització del proper dia 29 de desembre contra el Pacte de Toledo i la reforma Escrivà, davant del Congrés dels Diputats, la Delegació de Govern i l’Ajuntament de Palma.

Fermament convençut, mantenc vives les ganes de continuar impulsant campanyes intenses de conscienciació sobre el sistema públic de pensions, i de col·laboració i coordinació de mobilitzacions illenques entre associacions i entitats diverses.

Volem aconseguir allò que consideram que és just, que és necessari i que ens mereixem els membres d’una comunitat autònoma que aporta tantíssim a les arques públiques de l’estat, sense obtenir-hi a canvi: ni tan sols unes pensions dignes per al conjunt de pensionistes de les Illes Balears i Pitiüses.

Ho propugnam des de l’àmbit estatal de col·lectius socials diversos. Mantenim l’objectiu de defensar un dels nostres drets històrics, més sensibles i necessaris, per a les famílies treballadores de les nostres illes, a compte d’altri o com a autònoms: l’actual Sistema Públic de Pensions, atacat brutalment per reformes legislatives successives de governs del PSOE i del PP, sempre a benefici primordial de la gran banca i les companyies asseguradores.

Si t’he de ser franc, vull que em deixis demanar-te que reconsideris el teu suport a una proposta tan nefasta i negativa per al futur de les pensions, en aquest redol illenc d’Europa, com la que estau tramitant de votar en seu parlamentària.


Atentament,

Cecili Buele i Ramis,
pensionista jubilat de Mallorca

A la bona amiga Joana Maria Vicens Vich

"Ben conscient d'estar fent
Allò que tu no voldries,
T'ESTIM, Joana Maria,
Fins al punt de dur-te al vent."

Acaba de morir, i d'entrar a l'àmbit de la vida transformada, una de les amigues meves més estimades, des de moltes dècades enrere, na  Joana Maria Vicens Vich 

La Vida ens dugué a tractar-nos d'infants, tots dos, compartint pertinences a dues famílies catòliques practicants ("de missa i comunió diàries", com deien aleshores, a la parròquia de la Santíssima Trinitat, a Ciutat).

La mateixa Vida ens dugué a retrobar-nos, més adults, al Parlament de les Illes Balears, entre 1999-2003. 

Ella, com a funcionària exigent i  exemplar, que treballava per un ús correcte dels doblers públics. Jo, com a diputat molt estricte en les despeses públiques parlamentàries... (Només ella pot saber fins a quin punt...!) 

Per si això no bastava, la Vida ens dugué a afanyar-nos en la defensa aferrissada dels Drets Humans, a Mallorca i arreu dels Països Catalans i d'aquest Planeta Terra que tots dos ens estimam ben molt. He de reconèixer que ella molt més que jo mateix! 

La darrera vegada que ens vàrem veure... al carrer Blanquerna... quedàrem que ens retrobaríem a prendre un cafè tots dos plegats... 

La Vida ens ha dit que NO! 

Gràcies a la Vida que ens ha donat tant, a ella i a mi.