Presentació de la candidatura d'Esquerra Republicana al parlament europeu

Dilluns, 25 de març de 2019, es fa la presentació pública a Palma de la candidatura al Parlament Europeu 2019 que porta com a lema «Ara Repúbliques» i que roman conformada per ERC - BNG - EH BILDU.


Hi intervenen, a la sala de l'Estudi General Lul·lià, representants de totes tres formacions polítiques basca, gallega i catalana, membres de la llista electoral:


Mateu Mates «Xuri» (ERC), 36 anys. Glosador i president d'Esquerra Republicana a Mallorca, agraeix la presència dels assistents i convida a lluitar per unes repúbliques desitjables.


Carlos Babío Urkidi (BNG), investigador i escriptor gallec, en representació del BNG, sobre l’anomalia democràtica que comporta que el pazo de Meiràs passi a ser propietat de la família de Franco. Cal defensar els drets civils i democràtics de la ciutadania.


Marian Beitialarrangoitia Lizarralde (EH BILDU), 51 anys. Diputada al Congrés, ex-batlessa d'Hernani i membre del Parlament Basc, reclama més drets, més república, més igualtat per fer front al retrocés en què volen fer-nos caure i per construir repúbliques dignes i justes.


Diana Riba i Giner (ERC), 44 anys. Candidata al Parlament Europeu 2019, esposa de l'ex-eurodiputat Raül Romeva i Rueda, manifesta que davant del ressorgiment del populisme i de partits reaccionaris, cal convidar la gent d’arreu de l’estat a votar aquesta esquerra verda, feminista i social. Recorda que Oriol i Raül són a la presó i haurien de ser avui a Palma.


Joan Tardà i Coma (ERC), 65 anys. Diputat al Congrés des de l'any 2004, expressa que cal construir unes esquerres capaces de defensar conquestes ja adquirides fins ara, les institucions d’autogovern, l’amnistia pels presos i exiliats, l'articulació republicana de tota la gent d’esquerres, pel nou dret subjectiu a l’habitatge i per l’autodeterminació dels pobles a Europa, pel dret a fer un referèndum.

Amb una bona intervenció musical, acaba la presentació pública a Palma d'aquesta candidatura a les eleccions europees.

Cil Buele, candidat suplent mallorquí al senat espanyol

Quan llegesc al Diari de Balears que «l'històric Cecili Buele serà el segon suplent de Rosa Cursach al Senat per Esquerra Republicana», després de 16 anys d'haver-me'n allunyat,  d'allò que se'n diu la política institucional activa, m'entra com una espècie d'emoció incontenible que em fa reviure de bell nou tot un munt de sensacions diverses. Males de descriure!

M'impressiona veure'm adscrit públicament a Esquerra Republicana. Presentat com a candidat suplent al senat, per la formació política on milit des de fa 16 anys, precisament. Ho agraesc a companyes i companys de partit.


M'impressiona, alhora que m'entusiasma de bon de veres, que se'm doni l'oportunitat de fer suport explícit, públic, ferm, decidit, clar, indubtable a la bona amiga artanenca Rosa Cursach i Salas. Mantenc la consciència plena i la convicció profunda que obtendrà a Mallorca els vots més que suficients per esdevenir senadora illenca, no adscrita ni al PP ni al PSOE, en les pròximes eleccions generals.

M'impressiona, i també m'afalaga ben molt, que als meus 74 anys hi hagi qui consideri que puc exercir-me com a segon suplent de la candidata al senat. És per a mi un honor, i una satisfacció.

M'impressiona, alhora que m'impacta molt fortament, que el diari em presenti com «l'històric Cecili Buele». Amb això, interpret que deuen voler significar que ja fa molts anys que rodol per aquest racó illenc dels Països Catalans i que m'hi dedic com activista cultural, social i polític!

Efectivament, les imminents eleccions generals 2019 em porten molts de records de ma vida activa passada. Per damunt tots, sobresurt el record d'haver estat candidat al senat l'any 2004, per la coalició Progressistes per les Illes Balears.


Es tracta d'una coalició preelectoral formada per: PSM, Esquerra Unida de les Illes Balears, Els Verds de Mallorca i ERC a les Illes Balears. Hi obtenim aleshores un total de 40.289 vots: 33.250 a Mallorca, 4.586 a Menorca i 2.139 a les Pitiüses. 

Quinze anys enrere, quedam a les portes d'obtenir un escó al Congrés dels Diputats!

Què pot passar avui dia? La coalició preelectoral es presenta amb el nom de «Veus Progressistes», reproduint la majoria dels mateixos elements. Quasi totalment.

Personalment, em sent empès a engrescar-m'hi de bon de veres, en la tasca d'aconseguir convèncer un nombre considerable de votants que ens facin suport, amb la seva papereta ben marcada al senat. Les urnes preparades per al senat s'han d'omplir de paperetes marcades amb el nom de Rosa Cursach!

Tot i sabent que hi pot haver qualcú que no ho vegi de la mateixa manera, els motius, per a mi, són més que evidents, en conèixer la vàlua i la molta i molt bona feina feta fins ara per na Rosa. 

D'una banda, perquè els que ens han representat a Madrid fins suara mateix, del PP o del PSOE, no han aconseguit estar a l'alçada de les nostres necessitats ni molt manco dels nostres drets. 

D'altra banda, perquè na Rosa porta un bagatge valuosíssim, de tarannà tan profundament democràtic que té les millors condicions per contribuir, des d'aquesta illa nostra, a enfortir democràticament les més altes instàncies representatives de l'estat espanyol, i a combatre eficaçment tots i cadascun dels objectius polítics de les dretes extremes.

També, perquè, com a demòcrata, ho consider un deure ineludible. Envers les generacions que ens han precedit, envers la nostra generació mateixa i envers les generacions del futur.

Cal abocar-nos a la defensa aferrissada de la igualtat entre dones i homes a la nostra terra; de la llibertat i la solidaritat entre tots els éssers humans; del nostre territori illenc, limitadíssim per la mar; de la nostra llengua pròpia, la catalana; de la nostra cultura illenca, mediterrània; de la nostra capacitat d'autogovernar-nos, sense cap casta d'imposició externa; del nostre dret inalienable a l'autodeterminació, com qualsevol altre poble de la Terra.

Per tot això, som de l'opinió que l'artanenca Rosa Cursach i Salas en té la clau. A les mans, al cap i al cor.

Transport públic illenc: Un 10, per un dia a l'any? Un 4, per cada dia de l'any!

En bon Dia de les Illes Balears, quan arrib a l'estació Intermodal de Ciutat per dirigir-me en tren fins a Lloseta, em duc la sorpresa de veure que totes les màquines duen el mateix indicatiu: «temporalment fora de servei».

L'operari de torn, darrera la finestreta d'informació, molt amablement em fa a saber que avui no es despatxen bitllets de tren, el transport públic és gratuït. Ningú no paga!

Tot d'una m'adon que gairebé tots els vagons del tren cap a Inca van estibats de gent. Èxit rotund! Un 10! Per un dia a l'any!

Mentre esper l'arribada del tren que m'ha de dur fins a Lloseta, aprofit l'avinentesa per informar-me sobre què he de fer per arribar en transport públic, des de Palma, un altre dia de la setmana que ve, fins a Son Servera. 

L'al·lota que m'atén des de la finestreta m'explica molt bé els preus del TIB 432 i 412, i em passa un full amb els horaris pertinents.

Mentre faig el trajecte ferroviari cap a Lloseta, mir de repassar-me'n el contengut. Duc dins el cap anar divendres que ve fins a Son Servera, per mantenir una reunió que comença a les 11 del matí i acaba a les 12 del migdia. Total, una horeta mal comptada.Vull provar de fer-ho aquesta vegada en transport públic. Ja que fins ara sempre m'hi he fet present en cotxe particular, a Son Servera.

Com m'ho faig per arribar-hi amb el TIB, des de Ciutat? Per començar, m'he d'aixecar ben dematí. El bus 412 més adient surt de Palma a les 7:25 h. Arriba a Manacor a les 8:30. He de fer transbord a un altre bus a les 8:55, per pujar al que surt de Manacor a les 9:00 i que arriba a Son Servera a les 9:25.

En total, 2 hores de trajecte en bus entre Palma i Son Servera. I a esperar s'ha dit una hora i trenta-cinc minuts, fins que sigui l'hora de començar la reunió de les 11 h.

Un cop acabada la reunió d'una hora de durada a Son Servera, no me'n puc tornar cap a Palma tot d'una. He d'esperar la sortida del bus 432. Té l'hora fixada a les 14:45 h. És a dir, m'he de tornar a posar bé amb Déu per esperar, en aquest cas, 2 hores i 45 minuts sense tenir res més a fer.

En arribar a Manacor a les 15:10 h, he de tornar a fer transbord. En aquesta ocasió, no a un altre bus, sinó a un tren, el que surt a les 15:23 h i arriba a Palma a les 16:24.

Amb una paraula, que per poder mantenir una reunió d'una hora de durada a Son Servera, si vull emprar el transport públic, sortint des de l'estació Intermodal de Palma i tornant-hi, no em queda més remei que haver-hi de dedicar VUIT HORES! 

Per fer quants de quilòmetres? Una seixantena d'anada i una altra seixantena de tornada: 120 km!

És possible que, per fer 120 quilòmetres, a una de les regions més riques de l'estat espanyol, si més no una de les que més recursos aporta a les arques públiques, segons diuen, s'hagin de mester VUIT HORES?


Però això no és tot, ni acaba aquí la cosa. Les meves amistats llosetines em fan a saber que els de Palma encara estam molt millor que no ells. Si un bon dia volen emprar el transport públic per anar, posem per cas, a qualsevol altre poble per on no passa el tren, no hi ha cap bus que els hi porti directament. 

Primer s'han de desplaçar des de Lloseta fins a Ciutat, una trentena de quilòmetres afegits (32 km). Allà sí que poden pujar a algun dels vehicles públics que els dugui des de Lloseta fins a Pina (14 km), o Algaida (18 km), o Montuïri (19 km), o Vilafranca (25 km), o Porreres (26 km)...

Això no és de rebut! Fa vergonya al més pintat! Em deman on deuen anar a parar tants de recursos públics que surten d'aquí, no hi tornen, i nosaltres ens hem de quedar a la coa en inversions referides al transport públic? Qui se'ls queda? Per què o per qui serveixen?

I llavors encara n'hi ha que ens volen encolomar i vendre la moto d'un REB! Des que jo record, això del REB sempre es mostra i compareix tan esquifit que ni tan sols aconsegueix de néixer mai! 

Sortosament, i esperem que vagi en augment de dia en dia, cada cop és més nombrosa la gent que comença a veure clar que, més que un Règim Especial de les Illes Balears, allò que ens cal aconseguir, de debò i amb molta d'urgència, si volem assolir un nivell mínim de dignitat i benestar, és l'INDIB (Independència Democràtica de les Illes Balears).

N'hi ha que estam convençuts que, fins que això no arribi, necessitarem VUIT HORES per fer un recorregut de 120  quilòmetres amb transport públic! Sense oblidar-nos ni passar per alt que això només és un petit detall, la petita punta d'un iceberg incommensurable!


23-F. Segona notícia periodística d'àmbit eclesiàstic (i 2)

L'escrit «eclesiàstic» que llegesc a l'Osservatore Romano en bon 23-F 2019 no és l'únic que em copsa l'atenció aquests dies. També m'empeny a escriure'n quatre mots, un altre que apareix publicat al diari mallorquí Última Hora, del Grup Serra, alguns dies abans.

Es tracta d'un breu article d'opinió. Apareix publicat a la pàgina 38 de dijous 21 de febrer de 2019. Només pel títol, ja se'n pot deduir el nom i llinatges de l'autor: «Lluc, per als grans marginats de l'Església». El síndic major de can Gazà, és qui fa públic el seu somni. 


Jaume Santandreu, davant la notícia sorprenent, publicada recentment, sobre la marxa sobtada dels Missioners dels Sagrats Cors, de Lluc, a causa de l'edat avançada dels membres d'aquesta comunitat religiosa que des de fa temps se n'encarreguen. Afegit tot plegat a la manca de gent jove que se senti cridada a continuar-ne la tasca..., en Jaume somnia, d'una banda, que «el col·lectiu de capellans secularitzats es fa càrrec del santuari» i, de l'altra, que «el bisbe nomena Cil Buele zelador de la nova etapa».

Quasi res! Ni més ni pus! En Jaume Santandreu somnia que el bisbe Sebastià Taltavull em nomena, precisament a mi, zelador major del santuari de Lluc! Gran i bella imaginació d'aquest bon amic meu manacorí!

Seguint algunes petites puntualitzacions que serveixen per acabar d'arrodonir el seu bell somni santandreuí, la primera tasca que m'encomana el bisbe, segons escriu Jaume Santandreu, és la de cercar i trobar 52 capellans disposats a dedicar-se al servei de les eucaristies i els sagraments de Lluc durant una setmana a l'any. Ell mateix, en Jaume, s'hi ofereix voluntàriament. S'apunta a la que no vulgui ningú!

En Jaume sap molt bé que el bisbe Taltavull s'ha reunit unes quantes vegades amb aquest col·lectiu, cada cop més significatiu, de capellans mallorquins secularitzats que hem optat per casar-nos i formar una família. La norma disciplinària del "celibat" ens ho impedeix.

Sap molt bé en Jaume que aquest grup d'homes madurs i voluntariosos hem mantengut algunes trobades fraternes amb el bisbe de Mallorca, monsenyor Sebastià Taltavull. 

Sap que alguns ens hem ofert al jerarca diocesà per col·laborar-hi com agents actius en la missió evangèlica de l'Església.

Considera fermament, en Jaume Santandreu, que l'Església de Mallorca ha de restituir l'honra i la tasca als que ell considera que són els grans marginats de la missió sacerdotal: els capellans secularitzats, més d'un centenar a Mallorca.


Amb això, tres títols que ho diuen tot, opina en Jaume que el panorama de Lluc pot quedar ben clar, definit i operatiu: 

La dinàmica de Lluc (l'esperit, l'empenta, la saba de la terra...) en mans de capellans mallorquins secularitzats.

L'hostaleria, en mans de la mateixa empresa que de manera exemplar gestiona allotjaments místics a santuaris, monestirs i ermites de Mallorca. (A la pàgina 39 del mateix diari, a «s'Era» llegesc: «Hay quien dice que la gran beneficiada de la marcha de los «Coritos» de Lluc sería la empresa 'Mallorca Espiritual'»)


L'escolania dels Blavets, s'integraria en l'Escola Catòlica de Mallorca, sorgida i impulsada per un pare «corito».

Me'n parla per telèfon, d'aquest escrit lliurat a la premsa. Me l'escolt. M'ho llegesc. Ho trob interessant. Li dic, això sí, que m'imagín que, per desplegar com cal aquesta tasca, he de poder comptar sempre amb la seva col·laboració propera, durant les vint-i-quatre hores de cada jornada...

Així i tot, també som conscient i m'adon que «ja m'ha passat l'edat de la dansa, com diu el vell Baloo: ja no dansaré!» (Rudyart Kipling)

23-F. Dues notícies periodístiques d'àmbit eclesiàstic (1)

En bon 23-F de 2019, vull fixar-me en dos mitjans de comunicació que esmenten dos fets que em copsen l'atenció aquests dies i que m'empenyen a escriure'n quatre mots. 

D'una banda, tenc davant dels meus ulls l'escrit que apareix publicat a l'Osservatore Romano, «el diari polític i religiós» (així figura a la capçalera) de l'estat del Vaticà. Concretament el d'avui mateix, dissabte 23 de febrer de 2019.

L'article publicat en primera pàgina tracta sobre la segona jornada de treball a Roma, aprofitant la celebració de la festa de la Càtedra de Sant Pere (el 22 de febrer), d'una trobada de bisbes d'arreu del món, dedicada a la protecció dels menors a l'interior de l'Església catòlica. (Deu ser un eufemisme per fer-hi encabir actuacions delictives de clergues, podria pensar qualcú!)

L'escrit, signat per Maurizio Fontana, duu per títol «Col·legialitat i sinodalitat per curar la plaga dels abusos». Llenguatge eminentment eclesiàstic, no exempt de certes connotacions polítiques típicament vaticanes!


S'hi esmenta directament i explícita allò que aporten durant aquella jornada diversos cardenals, bisbes i el moderador: pare Federico Lombardi, director de l'Oficina de Premsa de la Santa Seu ; cardenals Blase Joseph Cupich, arquebisbe de Chicago; Oswald Gracias, arquebisbe de Bombai; o Jesús Rubén Salazar Gómez, arquebisbe de Bogotà i president de la Conferència Episcopal Colombiana (CEC)...

La col·legialitat a què fan referència ve a dir que, en escoltar atentament els testimonis esfereïdors d'algunes de les víctimes,  «cap bisbe no pot dir que aquest assumpte no l'incumbeix... sinó que tots i cadascun dels bisbes és responsable per tota l'església». Que tots els abusos d'infants, d'allà on sia, han de ser atesos de manera col·legiada per tots els bisbes. Reconeixent que les arrels profundes i culturals d'aquests abusos sexuals constitueixen un dels aspectes remarcables del «clericalisme».

La sinodalitat a la qual fa referència proposa la fixació de quatre «principis sinodals» per donar forma a totes les reformes estructurals, legals i institucionals que cal dissenyar per enfrontar-se a l'enorme desafiament que representa la realitat dels abusos sexuals del clergat. 

S'hi esmenten per aquest ordre: una audició radical, una implicació essencial del laicat, la col·legialitat episcopal i l'acompanyament de les víctimes.

Em sembla que allò que es publicita a la web de l'Osservatore Romano, amb lletres ben remarcades: «Valentia i concreció per fer front als abusos sexuals» d'infants per part de clergues, a primer cop d'ull, no em queda suficientment establert en aquesta informació que llegesc avui. Ni la valentia ni tampoc la concreció!

Podrien semblar-me més o manco encertats aquests plantejaments, si, emprant el llenguatge eclesiàstic, es vol considerar l'abús sexual com un «pecat». I només això!

Però és que, a més a més, l'abús sexual de menors és delicte. No només té a veure amb el Codi de Dret Canònic, també queda ben tipificat al Codi Penal, al qual ha de quedar sotmès qualsevol ciutadà.

Tothom qui abusa sexualment d'un infant ha de ser tractat i considerar com a delinqüent. Sigui qui sigui. I els clergues més encara, amb l'agreujant d'haver assolit la condició «privilegiada» de què gaudeixen, i n'abusen!

Em sembla que si els bisbes catòlics refusen d'agafar el bou per les banyes, com deim a Mallorca, les coses els poden arribar a sortir de mare...magnum...

Com antic consiliari escolta de Mallorca, antic vicari jove de parròquies de Ciutat, col·laborador actiu amb iniciatives nombroses de caire infantil i juvenil (Colònies d'Estiu, Campaments, Camps i rutes escoltes, Club d'Esplai, Diades escolars de la No Violència, professor d'alumnes menors d'edat, catequista, educador, etc. No me'n puc avenir, de la tebiesa amb què l'episcopat catòlic s'està prenent aquest assumpte -dels abusos sexuals d'infants per part del clergat-, la gravetat del qual sembla que encara no ha estat valorada com cal.

Molta de parafarnàlia espectacular! I molt poques decisions sàvies i decidides!

Que Déu els il·lumini una mica més que fins ara!

«Qui aculli un infant com aquest en nom meu, a mi m'acull. Si algú esgarriava un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una roda de molí i l'enfonsessin al mig del mar. Ai del món, per causa dels escàndols! Perquè els escàndols són inevitables, però ai de l'home que provoca l'escàndol!" (Mt 18, 5-7)

(CONTINUARÀ)

Jornades de formació per a persones cuidadores

Convidat per la bona amiga, infermera molt feinera, que col·labora amb l'associació Mallorca Mans a les Mans, Yolanda Cáceres Teijeiro, particip per primera vegada en una trobada de formació entre iguals, de persones cuidadores, que s'organitzen a centres de salut illencs.

En aquest cas, és al centre de salut Escola Graduada, al carrer Socors de Palma.

A les 10:30 del matí, ben puntualment, s'inicia la reunió que compta amb una quinzena de persones, que hi assisteixen com a persones cuidadores d'altres persones malaltes, i una mitja dotzena d'altres persones adscrites a algun dels serveis públics de salut. 

Jo hi som present com a observador: ni pertany al grup de tècnics professionals ni a l'actualitat tenc cura de ningú; sí que mantenc ben viva l'experiència d'haver-me cuidat de les meves dues dones, totes dues ja mortes, que acaben les seves vides en cadires de rodes, bé sia amb càncer, la primera, bé sia amb la malaltia d'alzhèimer, la segona.

Duen el pes d'aquesta reunió dues cuidadores pertanyents a l'associació Mallorca Mans a les Mans, na Maria Sastre, de sant Joan, i na Xisca Salas, de Pollença. Amb les indicacions de totes dues, ens hi passam dues hores llargues, intercanviant opinions i experiències sobre la tasca de cuidar malalts crònics. 

Tot i que jo no hi he de participar més que avui, les jornades duren 6 setmanes, cada dimecres, en sessions dedicades a la cura de malalts, els efectes estressants, les emocions, l'afectivitat, l'autoestima, la comunicació o la salut pròpia.

S'hi segueix una metodologia participativa, amb anàlisis avaluadores, el seguiment d'unes normes mínimes de funcionament, la puntualitat a l'hora de començar i acabar, sense mòbils, amb gran respecte per a cadascun dels participants, tant pel que fa a allò que diu, com pel que respecte a l'ús que en faci, de la llengua catalana o castellana... 

Allò que més importa és compartir una comunicació, el més lliure i espontània possible.

Un cop iniciada la sessió i fetes aquestes indicacions, s'utilitza un cabdell de fil vermell que es va passant d'un a l'altre per fer-n'hi la presentació individual, explicar-ne la motivació de l’assistència i esmentar una qualitat personal característica.

S'explica en què consisteix el Programa Pacient Actiu, com l'experiència de col·laboració entre pacients crònics i professionals de la salut, de manera que ambdós col·lectius puguin traure'n més suc i més bon profit.

La finalitat és anar aprenent a saber-nos cuidar, com a cuidadors, i també a comportar-nos adequadament com a persones amb malalties cròniques. Enfocat tot cap a una millor qualitat de vida.

Un dels aspectes tangencials que resulta interessant és el que es provoca amb l'explicació d'allò que se'n diu el Programa Crònic Complex i el Programa Crònic Avançat. Una mesura existent als centres de salut, als hospitals i a les urgències que permet de facilitar-hi l’accés, amb la intervenció més directa de la persona gestora de casos de cada centre de salut. Un element desconegut per mi, fins ara.

La trobada d'avui m'ha servit, si més no, per valorar encara molt més allò que és i que comporta una associació de persones cuidadores, com és ara Mallorca Mans a les Mans i per implicar-m'hi encara amb més intensitat.  


Hi estic molt agraït!