Cil Buele, a la costa peruana (9): Lima (LOS OLIVOS)

  Al barri limeny de Los Olivos-Villasol

Dos dies després d’haver sortit de Mallorca, el 4 de gener de 2020, en el cotxe de la família piurana Moreno Romero, conduït per «don Fernando del Perú», ens traslladam on viu la filla de la meva bona amiga Zully Moreno Romero. És al barri Los Olivos-Villasol. 

Pamela López Moreno, d’una trentena d’anys d’edat, està casada amb Nilton Jonil Pistu. Tenen una nineta d’uns 3 anys, Rafaelita, i un infant d’un anyet, Nicolás. És una família molt acollidora. A més d’ells quatre, hi trob també la mare de Nilton, la senyora Rosita Yesmi Pis Zarpán, natural de Monsefú, Chiclayo.


A una taulada de mitja dotzena d’adults i dos infants, assaborim exquisits plats peruans casolans, com són ara: «Tortillas con queso, cachanguitas con queso, y café pasadito simple», «Cebiche de cachema con jurel», «Sudado de pescado con arroz y yuca».

L’endemà, vigília de la festa dels Reis, en el cotxe conduït per «don Fernando del Perú» em tornen a dur des de l’hotel fins a Los Olivos, la zona residencial de na Pamela i en Nilson, situada al nord de la ciutat de Lima, propera a l’aeroport. 

M’hi pas tota la jornada menjant i bevent líquids no alcohòlics. Majoritàriament «chicha morada» o sucs naturals de fruites com el «jugo de maracuià» tan exquisit.

En un sol dia i a hores distintes, ens asseim a taula per tastar-hi: «Tortilla de raya con yucas y salsa», un plat característic de Monsefú, província de Chiclayo. «Arroz con pato con salsa criolla y jugo de maracuyá» i «Papa a la huancaína». Tot això afegit al que ja m’he empassat a l’hora del berenar del matí a l’hotel.

Aquesta vuitena vegada que trepitj terra peruana, continuo constatant que, gràcies a aquella primera presència al Perú, s'hi mantenen certes constants que, lluny de minvar i desaparèixer amb el pas del temps i les dècades, es van refermant i consolidant cada cop més.

Per damunt totes, s’hi manté la consolidació profunda d'unes relacions d'amistat que esdevé indestructible amb el pas dels anys. Una amistat sincera, familiar, respectuosa, delicada, atenta, amorosa, desinteressada, profunda, forta, veritable. 

Crec que no hi tenen res a veure aspectes econòmics, ni diversitats culturals, ni nivells educatius, ni l'edat, ni la pràctica del sexe... Ni són producte importat per la beguda o l'alcohol o la droga o les creences religioses.

Es tracta de la consolidació d'unes relacions d'amistat personal compartida, oberta, franca, expressiva, lliure, alegre, farcida de solidaritat i d'afecte veritables.

M'hi sent molt estimat, al Perú, no solament per la gent amiga i coneguda d'altre temps, sinó també per aquesta altra gent nova que les meves amistats antigues em presenten per primera vegada.

Tenc la impressió que hi sintonitzam a les totes i tot d'una, només veure'ns i abraçar-nos efusivament i carinyosa.

És una de les primeres descobertes que hi faig durant els primers dies d'estada meva al Perú aquest any 2020.»

En bon dia dels Reis, que al Perú no és festiu sinó dia laborable, aprofit per anar al balneari d’Ancón, on a la dècada dels anys 70 faig de capellà substitut del puigpunyentí mossèn Bernat Martorell, que en pau descansi.

M’hi duen les dues bones amigues peruanes, Esther i Zully. Des de Los Olivos – Villasol. En un «taxi beat» -comanat, controlat i seguit pel mòbil de na Pamela, la filla de Zully-, arribam fins al «asentamiento humano Manuel Cox-Ancón». 

Hi viu la seva nora Geraldine, esposa del seu fill Iván. Tenen dos infants, Axell Josti i Fabricio Lisandro, de  molt pocs anys, 2 i 3.

Per primera vegada en aquest viatge tenc oportunitat de veure i viure de prop la situació de misèria en què viuen les famílies més modestes i pobres del país. Que en són la majoria, si més no d’aquest redol de la ciutat. 

Tot i la seva gran pobresa, m’acullen a casa seva amb una gran amabilitat. Desfent-se amb atencions, em conviden a entrar-hi, asseure’m i menjar i conversar i empatar la xerrada sobre qualsevol assumpte que ens ve al cap a cada moment.

La casa on viu na Geraldine Sirlopu Mantari és una de les casetes més humils que conec, per defora i per dedins. A l’hora d’accedir-hi, he de pujar per una dotzena d’escalons construïts amb rodes de cotxe emplenades amb fang i ciment... m’hi han de donar la mà per no caure... costa empinada, dalt d’un turonet... casa de fang... sòtil d’uralita... mobles vells... parets de qualsevol manera... trespol de terra... Molt pobra, molt pobra, molt pobra! In-cre-ï-ble-ment molt pobra, a aquestes alçades del segle XXI.

Com aquesta, milers de milers se m’obren al voltant davant dels meus ulls, a cada costat de la carretera Panamericana Nord que hi passa a quatre passes.

Em qued molt sorprès davant del canvi enorme produït en aquest indret dels afores de Lima, que passa per Puente Piedra. Al meu temps, constituint els afores de la ciutat, hi veien extensions immenses de sembrats i conrades de fruites, verdures i hortalisses. 

Avui dia ja no hi ha res de tot això. Tot s’ha convertit en un caramull d’allò que se’n diuen «asentamientos humanos», d’una pobresa tan crua i tan dura que esgarrifa al més pintat. Per la cruesa, la duresa i la immensitat. No se n’hi veu la fi. 

Les famílies ocupen tots els espais possibles i inimaginables. Tant a les planures com a les altures de les muntanyes, que s’aixequen enmig d’arenals immensos, milers i milers de casetes rudimentàries i pobres aixopluguen famílies i més famílies, que hi sobreviuen en unes condicions tan pobres i lamentables que hom no se’n pot fer una idea, fins que no ho toca amb les mans, ho veu amb els ulls, en sent la remor per les orelles, n’ensuma l’olor pel nas, en trepitja la terra amb els peus i n’assaboreix el menjar i beure per la boca.

La madona de la casa del «asentamiento humano» Manuel Cox-Ancón, mare de na Geraldine i sogra de n’Iván, fill de na Zully, ens prepara un bon plat de «Bonito con arroz baleado y papa sancochada con salsa criolla». Regat amb la beguda nacional refrescant «IncaCola». Una delícia de menjar sa i bo, molt coent, a l’interior d’una caseta que, sortosament, rep l’embat d’un airet que mitiga la calor de l’estiu peruà que ens afecta.

Aquesta dona, que no sembla tenir més de 40 anys d’edat, ha parit sis filles i dos fills. Els majors tenen un pare. Els més menuts en tenen un altre. 

Quan hi arribam, trobam i saludam aquest segon. Més tard, emperò, s’hi presenta també l’altre que, en saber que hi som, va a saludar-nos, a veure la seva filla Geraldine i el seu nét Fabricio de dos anyets... 

Ell mateix, a l’hora de partir, ens porta amb la seva moto-taxi fins a la parada del microbús que ens ha de dur des del Puente Villa Estela, fins al balneari d’Ancón.

Ens hi passejam, pel Malecón, vorera de mar, amb l’immens oceà Pacífic davant nostre i una munió de gent que s’hi belluga, en ple estiu peruà.

Mir d’entrar a l’església dedicada a sant Pere. Al seu interior, hi he celebrat no poques misses com a rector, nomenat pel cardenal arquebisbe primat de Lima, Juan Landázuri Rickets, en substitució de mossèn Bernat Martorell, el 15 de març de l’any 1978. 

Un nomenament eclesiàstic que m’arriba a petició del delegat de la O.C.S.H.A. (Organització de Cooperació Sacerdotal Hispano Americana) al Perú, el santamarier mossèn Joan Parets i Serra, aleshores rector de la parròquia de sant Joan Maria Vianney: «De conformidad con los cánones 465 párrafo 4º y 472 del C.I.C. y con la Constitución 70 del XVIII Sínodo Arquidiocesano... con todos los derechos y obligaciones inherentes a dicho cargo ‘ad normam juris’».

Els qui m’acompanyen, crec jo,  no es poden fer una idea d’allò que representa per a mi una visita d’aquestes característiques a un lloc com aquest. Ni de tot quant bull dins el meu cap i dins el meu cor, quan contempl per primera vegada l’edifici esvelt de la parròquia de San Pedro de Ancón! Jo n’he estat rector, d’aquesta parròquia limenya durant uns mesos... 

Se m’entrecreuen sentiments diversos, que em resulta molt difícil explicar...

Pujats i asseguts a l’interior d’una combi -autobús de línia regular que travessa tot Lima- retornam a Los Olivos-Villasol. Juntament amb na Pamela, que domina el maneig d’internet, portàtil i mòbil, organitzam la reserva dels bitllets per als propers viatges que pensam realitzar en autocar i amb avió arreu del país...

Quan són prop de les 12 de mitjanit arrib a l’hotel Dazzler situat a la Javier Prado Oeste. 

No puc deixar de pensar que durant aquests 7 primers dies d’estada al Perú residesc a una zona de Lima que té molt poc a veure amb la de Manuel Cox-Ancón visitada avui capvespre...

Malauradament, així és la vida humana, sobretot en aquest redol d’Amèrica Llatina: farcida de contrasts esfereïdors!

Amb Iván López Moreno, en el seu 32è aniversari

Una mesada després, a migdia de dimarts, 4 de febrer de 2020, em vénen a cercar a la casa dels franciscans d’Ate on estic allotjat, per anar a celebrar l’aniversari de n’Iván López Moreno, fill de la bona amiga piurana Zully Moreno Romero que m’acompanya pertot arreu en aquest viatge al Perú juntament amb la seva germana Esther. 

N’iván compleix 32 anys i ens convida a celebrar-ho a ca seva, allà on viu, al «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón», que ja vam visitar a principis de gener, recent arribat jo al Perú.

Abans de partir i acomiadar-me definitivament de la comunitat franciscana que m’ha acollit tan bé al barri de Salamanca, convid els tres acompanyants a dinar al restaurant «La Ballena Chicharronería» on tastam «pulpo al olivo», «hueveras al ajo» i «ronda marina».

 A la seva caseta, modesta i humil, situada dalt d’un dels nombrosos pujols arenosos de la contrada, ens conviden a dinar de «Pollo con arroz y papa a la huancaína» regat amb una bona cervesa Pilsen Callao.

M’encanta trobar-me en un ambient com aquest. Res a veure amb els que acostum a veure i viure. Molt senzill, molt modest, molt humil, molt rudimentari, molt pobre, molt empinat... Però molt acollidor i amable, t’ho miris com t’ho miris.

És la segona vegada que hi vénc, aquí, a «Manuel Cox». 

En veure aquest entorn, no puc deixar d’establir comparances amb aquell altre indret que visitam plegats, anys enrere, amb la meva esposa Bel Rosselló, situat en un altre redol de Piura, al barri de San Cristóbal. 

És l’any 1992 i aquest jove que avui compleix 32 anys, aleshores només en té 4. Viu amb la família en una caseta de pals, fustes i llaunes, on sa mare, na Zully, els hi agombola així com pot.

Cil Buele, a la costa peruana (8): Piura, de Santa Rosa a Sant Martí

Divendres, 24 de gener de 2020 viatj cap a Piura per primera vegada en aquesta estada meva perllongada al Perú. Surt de la ciutat de Trujillo a les 11:38 h de la nit, en autocar de dos pisos de l’Empresa de Transports Ave Fénix – «EMTRAFESA», disposat a recórrer-hi els 422 quilòmetres de la carretera Panamericana Nord que me’n separen. 

Amb les monges franciscanes a Trujillo
M’hi he passat tres jornades senceres, en aquesta bella  ciutat trujillana, allotjat a ca les monges franciscanes que m’hi han acollit la mar de bé. 

Recorrent la Panamericana Nord, travessam poblacions nombroses i diverses durant la nit fosca, a l’interior de l’autocar que la companyia de transports posa a disposició dels viatgers al preu de 37 sols peruans (no arriben a 10 euros): «La Esperanza», «Chicama», «Chócope» (Casa Grande), «Paiján», «La Arenita», «San Pedro de Lloc», «Pacasmayo», «Jequetepeque», «Chocopán», «Guadalupe», «Chepén», «San José de Moro», «Pacanguilla», «Mocupe», «Reque», «La Victoria», «Chiclayo» (gran ciutat), «Pimentel», «Lambayeque», «Mórrope»...
Noms de localitats que em porten records d’haver-hi passat altres vegades, des de la dècada dels anys setanta del segle passat ençà. Noms que, curiosament, mai no puc oblidar. Tot i que, amb el pas del temps, no arrib a saber-ne situar exactament la localització exacta i correcta. Però els noms no em fugen mai del cap.
Transcorreguts els 422 quilòmetres que la separen de la ciutat de Trujillo, m’adon que l’entrada a la de Piura està molt canviada. Aquesta carretera Panamericana Nord d’avui dia no s’assembla gens ni mica a la d’altre temps. 
Des del darrer pic que hi pas 10 anys enrere, juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, hi han construït ponts i carreteres auxiliars que faciliten el transport de camions i autocars, de manera que ja no passen pel centre del gran nucli poblat que conforma la ciutat de Piura.
A la terminal de busos, m’hi espera en Moisés Moreno Romero, germà de n’Esther i na Zully, les dues bones amigues piuranes que m’acompanyen pertot arreu. Amb el seu cotxe, que fa servir de taxi col·lectiu, ens duu fins a l’avinguda Chulucanas 431 de «Santa Rosa» – avui dia amb el nom canviat de Raúl Mata La Cruz -. S’han ofert i em conviden a allotjar-m’hi durant els quatre dies que he de romandre a Piura, en aquesta primera ocasió del meu viatge al Perú 2020. M’hi he de tornar a establir dues vegades més abans de tornar cap a Mallorca.
Des de l’A.H. de «Santa Rosa», districte 26 d’Octubre de Piura, on estic allotjat, juntament amb els germans Pepe i Zully, anam a recórrer alguns carrers del veí A.H. «San Martín», avui dia pertanyent al mateix districte piurà. 

Davant la porta de l'Escola Parroquial, a Sant Martí
Just passant a l’altra banda de l’avinguda Chulucanas, ja som allà mateix on, a la dècada dels anys 70 del segle passat, faig feina pastoral, juntament amb el condeixeble manacorí Joan Riera Fullana

Aleshores anomenat «Pueblo Joven», avui dia «Asentamiento Humano» San Martín, és el barri perifèric de la ciutat de Piura on es troba la parròquia «Ntra. Sra. del Rosario», d’on som nomenat rector i director de l’Escola parroquial mixta l’any 1975 per l’arquebisbe monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado.
 
A diferència del barri de «Santa Rosa», on es nota un cert progrés urbanístic de millora en les condicions materials de vida de la població, m’adon que al barri de «San Martín», en canvi, no sembla que se n’hi hagin produït tants, de canvis. 
Em fa la impressió que avui dia, en aquest barri, tot continua igual com estava 10 anys enrere quan, juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, hi retem la nostra darrera visita.
Amb la seva amabilitat característica, en Moisés em duu a passar per davant l’església nova, l’església vella, l’escola parroquial, el local comunal, el dispensari i altres indrets de la barriada que em resulten força coneguts i molt familiars.

A la dècada dels anys 70, davant ca nostra, MA13 L13

M’emociona tornar a passar per davant la casa que ocupam, com a pobladors residents en aquesta barriada, a la «Manzana A13 Lote 13» a la dècada dels anys setanta del segle passat. M’emociona també trobar-hi la senyora Margarita, la nostra veïnada del costat esquerre, que continua habitant-hi; i la senyora Yolanda, que encara se’n recorda de la nostra estada al seu costat. 
Tots tres ens feim una foto commemorativa d’una trobada tan emotiva, després de tantes dècades.
Tenc oportunitat de saludar la família Carhuacoma, que actualment ocupa la casa on vivíem els «padrecitos». Molt amablement em permeten de fer-hi unes fotos que em serveixen de remembrança d’aquells temps llunyans, viscuts, gaudits i patits, a l’interior d’aquelles quatre parets d’un nucli poblat que em resulta tan familiar.
Un cop fotografiats al lloc i amb la gent de l’entorn, continuam fent ruta pel barri. Passam per la casa de  la professora Socorro Barreto, que dècades enrere fa de mestra a l’Escola Parroquial Mixta «Nuestra Señora del Rosario», del P.J. «San Martín» de Piura.

L'any 2020 davant la mateixa casa MA13 L13

Em diuen que ja no hi viu. Des que s’ha jubilat, s’ha mudat a un altre indret. Me’n passen el número de telèfon. M’hi pos en contacte. Quedam que ens retrobarem dilluns vinent a les cinc del capvespre amb altres professores de l’antiga Escola Parroquial.

M’encanta recórrer els carrers i les places d’un barri que m’estim molt, com si fos el meu. Malgrat només hi visc i residesc uns dos anys, dels quatre que pas al Perú des de l’any 1975. Malgrat el seu estat deplorable, per les condicions materials de vida que encara hi porten els pobladors. Malgrat la persistent arena, els carrers sense asfaltar plens de clots i de pols, malgrat la calor que hi cau damunt amb una quarantena de graus a l’ombra, malgrat tot això, m’encanta retrobar-m’hi, respirar-ne els aires, saludar la gent, fixar-me en detalls, recordar fetes i dites passades...

M’impressiona i m’arriba molt endins la visita que no vull ni puc deixar de fer al bon amic i col·laborador parroquial «Juancito Mondragón». Una de les persones més senzilles i humanes que conec, lliurat a tasques en benefici del conjunt de la població, a l’actualitat molt poqueta cosa poc fer. Des de fa uns anys ha perdut la vista. Ja no em veu, però em sent la veu i me la reconeix. 

Tots dos, juntament amb la seva família, hi passam una estona agradosa en aquella caseta tan senzilla i tan modesta. L’hi port una de les pagesetes artesanes mallorquines que m’ha fabricat expressament la bona amiga alcudienca Carme García (qui no em vol cobrar ni un cèntim per la trentena de peces que m’ofereix perquè les repartesqui pel Perú).
També pas per davant del «Salón Comunal» situat al mateix carrer de la parròquia, totalment renovat i molt ben disposat per a encontres socials de tota casta... N’hi hem de tenir un, pocs dies després.
Aquesta jornada piurana acaba amb una notícia que m’omple d’alegria i satisfacció: aconseguesc de parlar pel mòbil amb l’antiga bona amiga peruana, Magda A. Zapata Luyo, qui, a la dècada dels anys 70, col·labora intensament en les tasques de direcció de l’Escola Parroquial Mixta «Nuestra Señora del Rosario». Pràcticament n’és l’ànima i la fa avançar cap endavant, amb esforços titànics que li brosten d’una vocació magisterial profundament arrelada al seu interior.
Magda Amparo Zapata Luyo, ex directora Escola Parroquial

És una de les dones que em fa més il·lusió poder saludar i abraçar. Des que deix el Perú per primera vegada l’any 1979, m’hi comunic des de Mallorca en ocasions diverses, sempre per carta, correu o darrerament per whatsapp. Algunes poques vegades hem tengut ocasió de retrobar-nos físicament amb motiu d’algun dels meus vuit viatges realitzats a terres peruanes. Sempre que hi he viatjat, he mirat de fer-ho. 

En aquesta ocasió, em diu que ella continua activa dins l’àmbit de l’educació privada, tot i que ja s’ha jubilat de la pública. Li desig molta de sort, i que puguem tornar a veure’ns i abraçar-nos. Ho desig de bon de veres.

Piura és la ciutat del Perú que més m’atreu i m’encanta. A més de ser el lloc on treball més intensament a la dècada dels anys setanta del segle passat, també és l’indret on enguany m’hi estic més dies i perllong l’estada, molt més que a cap altre punt del Perú. M’hi faig present tres o quatre vegades en aquesta ocasió.

El darrer diumenge del mes de gener de 2020, visc de prop la celebració d’unes eleccions peruanes al Congrés. Pel que em diuen, es tracta d’una jornada electoral una mica atípica. Tothom em parla de l’absurd que consideren que resulta haver d’elegir uns congressistes que només s’hi han d’exercir durant el període breu d’un any i mig...

Tenc oportunitat d’accedir a un dels col·legis electorals propers a la casa on estic allotjat. Veig de prop com està organitzat el procés electoral. Amb gran cura formal, pel que fa a les llistes electorals, d’electors i d’elegibles; als centres o col·legis on depositar la papereta electoral; a l’obligatorietat d’anar a votar, sota la penalització d’una multa si no s’hi acudeix (80 sols peruans, uns 20 euros aproximadament); al tràmit d’enregistrament com a votant i la constatació per múltiples vies d’haver votat: a la llista de la mesa electoral, al document nacional d’identitat, a les empremtes digitals amb tinta indeleble; etc.
M’alegra poder tornar a entrar dins el recinte on, dècades enrere em vaig exercir com a capellà de l’Escola Superior de Magisteri «Almirante Miguel Grau», succeint en la tasca el bon amic i condeixeble Joan Riera Fullana. Convertit aquest diumenge en centre electoral.
A més d’acudir a col·legi electoral, també arrib fins al cementeri de Piura on reposen les restes mortals de la senyora Rosa Romero, mare de la família que m’acull i del seu espòs; la seva néta Karlyta, filla de na Zully que morí a l’edat de 17 anys víctima d’hidrocefàlia; i el bon amic capellà peruà difunt, mossèn Josep Seminario, a qui vaig preparar en tasques pastorals a la meva parròquia durant el darrer any d’estudis seus al Seminari diocesà, per indicació de l’arquebisbe monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado.
Al cementeri de Piura hi ha un recinte singular destinat als bisbes i capellans de l’arxidiòcesi. N’hi reposen plegades les restes. Hi deix tres rams de mitja dotzena de roses roges: per a na Karlyta, la senyora Rosa i en Pepe Seminario.

Dissabte, dia 15 de febrer n’és la segona vegada. Arrib a Piura amb en avió des de la ciutat de Lima, amb vint minuts d’antelació sobre l’horari previst, les 19:43. 

Ja fa fosca. Són les 19:30. Cerc les maletes a la terminal de busos «MobilBus». I cap a casa s’ha dit. Altra volta a l’avinguda Chulucanas de l’A.H. «Santa Rosa».
Amb quatre germanes Moreno Romero

Una de les coses que em duu més de capoll durant aquest viatge al Perú és la utilització d’internet, el mòbil i el portàtil que duc allà on vaig. Abans de sortir de Mallorca em consider un bon coneixedor del seu maneig. 
Durant aquest viatge, emperò, m’adon que no en sé res de res. Comparant-ho amb el que sap la gent d’aquí, sobretot la més jove, que domina aquest àmbit, en coneix tot l’entrellat, sap què fer amb les aplicacions, combina estris i té molts més recursos mentals i manuals per esbrinar-hi el que sia.
Una de les coses que més em sorprèn és la capacitat que tenen de connectar-se al «waifai» - wifi – d’una manera tan prodigiosa que arrib a saber, per exemple, que no necessit que n’hi hagi, si mantenc obert el meu mòbil a prop de l’ordinador portàtil i utilitz el «bluetooth»... 
Me’n qued meravellat!
Allò que encara no he aconseguit de fer correctament són les transferències bancàries amb la targeta «visa» que duc damunt. Ni des d’un caixer automàtic, ni per internet des del meu ordinador. Em demanen tal quantitat de dades que hi renuncio. Que si l’Iban del banc del beneficiari. Que si el bic swift...
Això sí, des de no sé on m’adverteixen, al mòbil, que hi han detectat accessos des d’un lloc no habitual, assenyalant-me’n hora, minuts, dia, mes i any de les operacions. I em demanen si reconec l’activitat. Cosa que em fa veure que això no són verbes,  quan es tracta de protegir recursos dels clients.

L’endemà, diumenge, m’aixec amb moltes ganes de retrobar-me altre cop a Piura amb el bon amic manacorí Joan Riera Fullana "Mossegat", qui m’ha fet a saber que es troba a Lima, juntament amb la seva esposa mexicana, Nina, decidits a arribar fins a Piura.
A l'arribada de Joan Riera i Nina a l'aeroport de Piura

L’any 1975 ens hi trobam per primera vegada, a  aquesta mateixa ciutat peruana. Ell aleshores és el rector de la parròquia Verge del Rosari al PJ San Martín. Hi treballa tot sol des de fa un grapat d’anys, més de mitja dotzena.
Jo hi som enviat pel bisbe de la diòcesi de Mallorca, monsenyor Teodor Úbeda, per ajudar-lo en les tasques pastorals que hi realitza, com a bons seguidors del felanitxer mossèn Bartomeu Vaquer, el fundadors i creador de la parróquia, que molta gent encara recorda amb gran estimació.
Quaranta-cinc anys després d’haver-nos trobat per primera vegada a Piura, en Joan Riera Fullana i jo mateix, tornam a tenir l’oportunitat de fer-ho avui, dia 16 de febrer de 2020, al mateix aeroport piurà on aterram aleshores.
Jo, que en aquesta ocasió em trob al Perú des del proppassat dia 2 de gener, en faig coincidir l’estada perquè puguem retrobar-nos-hi, abans de continuar trajecte amunt, cap a «Máncora», en direcció a Equador. Mir de tornar a passar per aquells mateixos indrets on, anys enrere, recorrem plegats la meva esposa difunta, la manacorina Bel Rosselló, que en pau descans!
Ell, en Joan Riera, arriba a l’aeroport de Piura des de Mèxic, juntament amb la seva esposa mexicana Nina, on resideixen tots dos plegats des de fa dècades. 

Un grapat d’amics i familiars de Piura anam a esperar-los a l’aeroport. La trobada és molt emotiva. Tots dos ens hem vist diverses vegades a indrets distints. Però aquí a Piura és la primera vegada que ho feim, des d’aquell ja llunyà any 1975 en què m’hi faig present per primera vegada.
Aleshores em pertoca haver de fer el paper que correspon al «darrer capellà mallorquí» que segueix les passes d’altres capellans mallorquins que s’encarreguen de la parròquia Verge del Rosari, al PJ Sant Martí de Piura.
Davant l'antiga capelleta del barri de sant Martí

N’inicien la presència mallorquina mossèn Bartomeu Vaquer i mossèn Jaume Santandreu. Són els dos primers. Amb posterioritat s’hi presenten Joan Riera, Paco Suárez, Pere Barceló, Mariano Moragues, Mateu Ramis, Joan Parets i jo mateix a qui correspon tancar tot el cicle. 
L’any 1976 deix la parròquia piurana per anar a treballar a la chimbotana del Señor Crucificado de «Santa», juntament amb Anselm Álvarez i Tomeu Morey. Romanent a prop de mossèn Miquel Company i mossèn Miquel Mulet, que en pau descans.
El temps passat a Piura m’és del tot inoblidable. Per a la meva vida eclesiàstica hi ha un abans i un després d’aquella estada piurana. Aleshores és un temps de feina pastoral molt intensa que em capgira moltes categories amb què em faig present al Perú, desitjant-hi aportar, ensenyar, donar, evangelitzar, enriquir, compartir, etc. Tal com m’han ensenyat durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte al Seminari de Mallorca... i, molt més intensament encara, a l’interior de l’IAJSInstitut Apostòlic Juníper Serra! -
De mica en mica m’adon que el contacte directe amb el poble més pobre del Perú, en lloc d’aportar-hi res, em comporta rebre’n molt; més que ensenyar-hi qualque cosa, n’he d’aprendre moltes més; més que donar d’allò que és meu, he d’afanyar-me a recollir allò que m’ofereixen; més que evangelitzar la població, n’he de ser evangelitzat per les capes més pobres, destinatàries predilectes de la Bona Nova de Jesús; més que enriquir els altres amb conceptes i categories apreses a Europa, me n’he d’enriquir jo mateix amb els mateixos elements autòctons, indígenes, diferents, impensables, insòlits, increïbles, inaudits...
Gràcies a l’ajut personal que rep del bon amic Joan Riera, arrib a fer un tomb molt gros en la meva concepció i pràctica pròpies d’un clergue catòlic. Un d’aquells que, per damunt tot, vol continuar sent seguidor de Jesús de Natzaret. Qui neix pobre en una cova. Viu amb austeritat durant uns anys. Mor clavat en una creu, despullat de tota mostra de poder i de privilegi, identificant-se plenament amb el més pobre de tots els pobres que hom es pugui imaginar...
La descoberta del valor suprem de la pobresa com a opció preferencial per als creients em deixa marca inesborrable i em porta a romandre sempre en la seva defensa i lluitant al seu costat.
Per això, em resulta molt emotiva aquesta trobada piurana de dos condeixebles mallorquins que, seguint camins diversos, coincidim en tants aspectes de les nostres vides, fins al punt que continuam considerant-nos amics de bon de veres.

Amb Joan Riera al Saló Comunal del barri de sant Martí

Més encara quan em diu que, des de les Juntes Veïnals Comunals de la contrada li han organitzat una trobada al «Salón Comunal de San Martín», perquè hi intervengui amb el format d’una conferència internacional sobre «Valors i desenvolupament humà».

Ho faig a saber a les amistats més properes, que s’hi atansen com a públic oient de les paraules que hi vol adreçar Joan Riera Fullana, convidant-los a mantenir-se ferms en la lluita per unes millors condicions de vida de la població.

La tercera i definitiva vegada que som a Piura, i que em serveix per acomiadar-me de la gent més coneguda i estimada, es produeix a finals del mes de febrer, quan, després de passar dos dies a la ciutat de Jaén, «ceja de selva» on anam a visitar el «tío Salomón» germà de la senyora Rosa Romero que encara hi viu, ja em prepar les maletes per viatjar definitivament a Lima.

Abans, emperò, vull dur a terme una de les accions més significatives que m’ha duit a fer aquest viatge perllongat al Perú: oferir una missa,  a la parròquia Nuestra Señora del Rosario, del barri de Sant Martí de Piura, en memòria de totes les Germanes de la Caritat i de tots els capellans mallorquins que hi hem treballat.
Tant na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, com jo mateix, ens hem passat alguns anys de les nostres vides dedicant-nos a animar la comunitat parroquial d’aquest barri marginal de sant Martí, a la ciutat de Piura.
Per això,  tenc la intenció d’encarregar al responsable actual de la parròquia Verge del Rosari on vaig ser rector a la dècada dels anys setanta del segle passat, la celebració d’una pregària d’agraïment col·lectiu per la tasca desplegada en aquesta parròquia a càrrec de tots els agents pastorals mallorquins que hi hem col·laborat durant alguns anys.
Església parroquial del barri de sant Martí, a l'actualitat

Parl amb el P. Martín Chero Nieves, capellà diocesà peruà, que la regenta avui dia. Li explic que em fa ganes que a la missa de diumenge, 1 de març, vulgui aixecar una pregària d’agraïment a Déu, tot recordant religioses mallorquines Germanes de la Caritat i capellans mallorquins que hi hem treballat.
Casualment, la data coincideix amb la celebració del Dia de les Illes Balears, l’1 de març de 2020. Per afegitó, es tracta del primer diumenge de Quaresma!
Sortosament, n’Esther Moreno, l’amiga peruana que m’acompanya pertot arreu juntament amb la seva germana Zully, durant molts d’anys ha col·laborat estretament amb la parròquia, sobretot com ajudant de sor Catalina Mas al dispensari i com a secretària de l’escola parroquial mixta.

Increïblement manté ben viu el record de tots i cadascun dels que hi han passat. Cosa que li permet de facilitar al capellà, per escrit, la llista completa perquè n’hi esmenti els noms i llinatges:
«Celebración Eucarística 
para las Hermanas de la Caridad de San Vicente de Paúl 
y los sacerdotes mallorquines
que estuvieron por Piura – Perú 
y que dejaron muy buenas huellas.
Celebración Eucarística «De Salud»:
 
Cecilio Buele Ramis
Jaime Santandreu, 
Juan Riera Fullana, 
Mariano Moragues Ribas de Pina, 
Pedro Barceló, 
Francisco Suárez Riera, 
Mateo Ramis Cañellas, 
Juan Parets 
Antonia Mas Barceló, 
Juana Mas,
Antonia Vaquero Martos, 
Sagrario Delgado Tous,
Margarita Ferrer, 
Carmen Cerrón, 
Catalina Nicolau, 
María Pizá Cañellas, 
Antonia Barceló
 
Celebración Eucarística «En Memoria»  

Catalina Mas Mestre, 
Padre Bartolomé Vaquer Vidal,
fundador de esta Parroquia Nuestra Señora del Rosario,
Sebastián Franch,
Julia García Hernández, 
Margarita Ramón, 
María Llull Llull, 
Rita Sastre Palmer,
Isabel Rosselló Girart,
Bárbara Pastor, 
Juana Calderón, 
Margarita Martínez Monserrat, 
María Magdalena Salleras Torres, 
Amparo Císcar Estupiñá.
Al temple del barri de sant Martí, amb antigues professores

Veig que és costum de la casa abonar 5 sols peruans per cadascuna de les intencions. N’hi aportam dos-cents...

L’endemà mateix, me’n vaig cap a Lima. M’emociona moltíssim sortir de Piura en avió, en direcció a la capital del Perú, qui sap si per darrera vegada en ma vida. Me n’hi vaig molt content d’haver-hi pogut tornar. I me n’hi vaig força entristit per la separació física de tan bones amistats que hi deix, a la meva molt estimada ciutat de Piura.

Prec Déu que ens beneeixi, a tots!

Guinea Equatorial, un país sense llibreries

Dins el marc del Festival «Atlantida Film Fest 2020» s’organitza un acte sobre Guinea Equatorial a Ciutat. Me n’informa Marc Serena, qui em comunica que li agradaria que jo hi fos...

Portada del llibre adquirit a CineCiutat

Amb molt de gust, assistesc a la 10a edició Atlantida Film Fest 2020. Es fa a CineCiutat de Palma, ben a prop de ca nostra. S’hi ha programat el passi del documental "El escritor de un país sin librerías", una pel·lícula sobre Guinea Equatorial summament interessant. 

Les introduccions i els comentaris que s’hi fan em resulten summament interessants, tant per part de Marc Serena i de Guillem Balboa, com de la resta d’intervinents.

Amb Delfina Ebulabaté, guineana
resident a Mallorca des de l'any 1960

Un cop passada la pel·lícula, vull intervenir al moment final per agrair-hi: 

1) Les imatges relativament recents que ens passen, d’una Guinea Equatorial que jo no puc visitar, perquè me’n deneguen el visat d’entrada l’any 2003; 

2) Les aportacions escrites de l’autor annobonès resident a Catalunya, qui es dedica a fer conèixer la realitat guineanoequatoriana a través de l’escriptura i la publicació de llibres; 

3) L’ajuda inestimable del bon amic guineà ja desaparegut Juan Balboa Boneke, qui m’introdueix en una visió distinta del territori on neix mon pare, Guinea Equatorial. 

Presentadors de l'acte a la Sala 1 de CineCiutat

No hem d'oblidar que es tracta d'una antiga colònia espanyola, en règim de dictadura franquista, i actual república africana, en règim de dictadura «tronada», com la qualifica el bon amic alaroner Guillem Balboa Buika durant la seva intervenció a la sala. 

Guinea Equatorial, sempre en dictadura: llavors i ara.

M’arriba molt endins que el guineà exbatle d’Alaró ens encolomi que, des de Mallorca estant, «no coneixem la realitat guineana». De fet, com ens indica, en estudiar història a les universitats espanyols, mai de mai no s’hi explica enlloc el paper del colonialisme espanyol a Àfrica. D'estudis en profunditat, cap ni un.

Em crida l’atenció el títol de la novel·la «Escriptor d’un país sense llibreries». Quan per a l’autor «la llibertat és una llibreria», què se n’ha de dir d’un país sense cap referent escrit que pugui ser consultat.

En això trob que coincideix amb l’autor pobler Miquel López Crespí, quan per pa i per sal ve a dir que «allò que no queda escrit enlloc és com si mai no hagués existit enlloc».

Durant la presentació de l'acte a la Sala 1 de CineCiutat

Ens expliquen que l’autor annobonès no pot fer-se present avui a s’Escorxador de Palma, com tenia previst, perquè no l’han deixat sortir de Guinea. Malgrat el resultat de les analítiques pel covid19 donaven negatiu...

A la Sala, hi veig cares conegudes i de gent amiga, amant de la llibertat i la democràcia arreu del planeta. 

Tot i les limitacions que imposa la normativa vigent en matèria de seguretat, la sala 1 de CineCiutat aixopluga el màxim nombre d’assistents possible, que no volen perdre's l’oportunitat de veure una de les pel·lícules que topa amb més dificultats a l’hora de ser elaborada: tant pel que fa a les condicions difícils de rodatge en territori guineà, com pel que comporta de dificultats burocràtiques en territori espanyol!

Com a mostra un botó: cap televisió pública ni privada no en vol passar les imatges i, pels 9 minuts d’utilització d’imatges del NODO que Televisió Espanyola autoritza a l’empresa filmadora, aquesta n’ha de pagar més de tres mil euros... 

És a dir, facilitats cap ni una!

Al final de l'acte, m'hi compr el llibre "Cuando a Guinea se iba por mar" de l'autor guineà annobonès Juan Tomás Ávila Laurel

Me n'estic devorant la lectura a les totes...
Portada del llibre començat a llegir

Actuacions urgents a la plaça de s’Escorxador, l’any 2020?

1.- Hi són ben necessàries des del primer moment, l’any 1992!

En llegir la pàgina 17 del Diario de Mallorca (dissabte 20 de juny de 2020) i veure’n el titular que l’encapçala «La Defensora reclama una actuación «urgente» en la plaza de s’Escorxador», m’entren ganes de ficar-m’hi, en un assumpte com aquest.


N’he viscut els orígens. Tramitacions. Informacions. Elogis i crítiques als responsables polítics pertinents. M’exercesc aleshores com a dirigent d’una associació veïnal impulsada fermament per la meva esposa difunta, Isabel Rosselló i Girart.

L’actual Defensora de la Ciutadania, la bona amiga meva Anna Moilanen veig que «reclama a l’Ajuntament que actuï de forma urgent a la plaça situada damunt l’aparcament de s’Escorxador, amb problemes estructurals des de fa anys i sense que s’hi hagi comunicat cap casta d’intervenció».

Tant de bo que l’escoltin i es posin a fer-ho d'una vegada.

Ho llegesc detengudament i atenta. M’alegra veure que la Defensora de la Ciutadania continua parant-hi esment, gairebé dos anys després d’haver emès «una recomanació a l’Ajuntament de Palma perquè prengui mesures davant la degradació de la plaça de s’Escorxador, amb uns informes tècnics que n’alerten deficiències a l’aparcament subterrani».

La Defensora manifesta que «li sorprèn que durant tot aquest temps no s’hi hagi avançat gens».

Què no n’he de pensar i creure un servidor! 


Fa més d’un quart de segle, des del primer moment, l’any 1992, com a membre de l’associació veïnal del Camp Rodó hi detectam i denunciam deficiències, en aquest espai públic de la nostra barriada. Tant a sessions plenàries municipals, com en reunions amb regidors. Tant des del Butlletí Informatiu «Camp Rodó», com des de les planes de diaris locals.

I què n’he de dir, de tot plegat? A l’hora que m’alegra veure que la Defensora de la Ciutadania hi para esment, m’entristeix moltíssim constatar que ja n’hagi transcorregut més d’un quart de segle, sense que s’hi hagi fet gens ni mica de cas.

2.- Una repassada històrica breu

L’any 1992 s’esdevé un any molt significatiu en aspectes diversos, a Ciutat. A més de l’Expo de Sevilla, se celebra a bombo i platerets el cinquè aniversari de l’arribada de Colon a les Amèriques. L’any 1992 també comporta, per a la barriada del Camp Rodó, algunes passes endavant, pel que fa a la construcció de zones verdes.

Amb  la  finalitat  de  promoure  el  procés  de  participació  ciutadana,  l’Ajuntament de Palma, presidit primer pel batle Ramon Aguiló i després pel batle Joan Fageda, considera  convenient  obrir  un  període  d’informació  pública,  amb  la  finalitat  de  recollir  suggeriments  i  observacions sobre     la     necessitat,     conveniència     i     altres     circumstàncies  que  puguin  contribuir  a  una  millor  elaboració  dels  treballs de Revisió del PGOU. 

Se n’hi assenyalen mitja dotzena, de zones verdes, a implantar-se al barri del Camp Rodó: 
1. Davant del Mercat al carrer Cotlliure (petitona)
2. A la Caserna d’Automobilisme (50% del solar, «Plan Meta», encara sense començar avui dia)
3. Ses Fonts, zona verda d’ús públic, la més gran del barri, inaugurada pel batle Fageda el 12-05-1992, després d’intervenció veïnal al Ple de l’Ajuntament el mes d’abril de 1992.
4. Can Simonet, de dimensions reduïdes, inaugurada per l’associació veïnal amb una festa popular (novembre? 1992)
5. Germans García Penyaranda, mini zona verda
6. A l’antic Escorxador (inaugurada pel batle Fageda el 18-12-1992).

L’Associació Veïnal del Camp Rodó, inscrita dins la Federació d’Associacions de Veïns de Palma, que aleshores compta amb una junta directiva d’una dotzena de membres i amb 1.372 socis, la majoria dels quals contribueixen amb la seva quota anual, i acudeix a les assemblees veïnals que es convoquen, es mostra molt activa des de l’any 1976, i s’ocupa de fer-ne un seguiment acurat, de les realitzacions urbanístiques públiques planejades a la barriada.

L’entitat reconeix aleshores que, per a la barriada del Camp Rodó, l’any 1992 esdevé l’any de les zones verdes. Se n’hi obren al públic quatre, iniciades pel batle Ramon Aguiló i inaugurades pel batle Joan Fageda. Són quatre indrets on els ciutadans i les ciutadanes de Palma poden anar a fruir-hi l’oci, el descans o el joc. Han costat molts d’anys, però han arribat. (BICR. núm. 25, pàg. 6)

3.- Referències directes a la plaça de s’Escorxador

Al Butlletí Informatiu de l’Associació de Veïnats del Camp Rodó núm. 20 de març-abril 1992 (BICR, pàg. 4) es pot llegir el que hi subscric textualment:

«Quarta zona verda: La que està situada entre la carretera de Valldemossa i l’antic Escorxador, just damunt dels aparcaments que hi està construint Mercasa. Ja quan aquesta empresa signà el conveni amb l’Ajuntament, la nostra Associació de Veïnats intervengué en nombroses ocasions al Ple del Consistori per fer veure que no s’entenia que es pogués FER UNA «ZONA VERDA» DAMUNT D’UNS APARCAMENTS. Ja aleshores, i sembla que també ara, se’n confirma la possibilitat al·ludint a altres experiències d’altres indrets.

Només demanam una cosa: QUE SIGUI SEGURA. QUE SIGUI UNA ZONA VERDA SEGURA: NO ÚNICAMENT QUATRE ARBRES MÉS O MANCO MAL PLANTATS. I QUE NO HI HAGI CAP PERILL PER ALS INFANTS I ELS VELLETS QUE LA VULGUIN UTILITZAR, DEGUT A LA DENSA CIRCULACIÓ RODADA QUE L’ENREVOLTA...»

Durant el quart trimestre de l’any 1992 comencen i acaben ràpidament les obres de construcció d’aquesta «zona verda» situada damunt dels aparcaments de s’Escorxador. Grans camions, grues, pales, etc. van tirant per avall les parets que enrevolten el recinte. Posteriorment s’hi van col·locant les rajoles, s’hi van fent els accessos, s’hi instal·len faroles. I s’inaugura (pàg. 9, BICR núm. 24).

Em sembla summament interessant reproduir íntegrament això que hi figura (BICR, núm. 24 pàg. 10):

«Inauguración zona verde s’Escorxador.
Por tercera vez consecutiva, en lo que va de año, la Asociación de Vecinos del Camp Rodó ha asistido a la inauguraciḉon de una nueva Zona Verde en nuestra barriada. Este año 1992 ha sido muy productivo, en lo que a ZONAS VERDES se refiere: Ses Fonts, Can Simonet, la que tenemos al otro lado de la calle Ciudad de Quilmes, y la que se inauguró el pasado día 18 de diciembre en s’ESCORXADOR.

Queremos agradecer públicamente el esfuerzo realizado por el Ayuntamiento de Palma en nuestra barriada. Y, al hacerlo, no podemos dejar de aportar algunas de las impresiones que nos ha producido la realización de este equipamiento catalogado como ESPACIO LIBRE DE BARRIO.

Como se puede apreciar, es muy espacioso, abierto, llano y con gran capacidad para acoger a mucha gente. Sin embargo, MUCHO NOS TEMEMOS QUE AÚN QUEDEN ALGUNAS COSAS POR HACER, hasta satisfacer plenamente los deseos de los vecinos.

Nos han preocupado LAS PRISAS CON QUE SE HAN LLEVADO A CABO ESTAS OBRAS, QUE NO HAN DURADO MÁS DE DOS MESES. OJALÁ SE HAYAN EJECUTADO CON TODAS LAS GARANTÍAS TÉCNICAS QUE SE REQUIEREN. Nos preocupa el para nosotros poco significativo número de árboles con que cuenta y las garantías de supervivencia de los mismos. Nos preocupan dos de los tres accesos al aparcamiento subterráneo, cuyas escaleras -si no se colocan barreras- pueden representar un peligro para los niños más pequeños. Tenemos nuestras dudas respecto de la salubridad de esos grandes extractores de aire que provienen del aparcamiento subterráneo, COMO TAMBIÉN DE LA CAPACIDAD DE AGUANTE DEL PISO PAVIMENTADO. Nos gustaría que la iluminación fuera un poco mayor, ya que quedan algunas zonas demasiado oscuras. Y, sobre todo, nos parece que un ESPACIO LIBRE DE BARRIO como éste no debiera estar falto de servicios higiénicos públicos, de teléfono público, de un escenario donde llevar a cabo representaciones, de alguna fuente de agua potable y de muchísimos más bancos; como también de algún espacio cubierto donde guarecerse de la lluvia en invierno y del cálido sol en verano.

Se nos dice que es una plaza. Queremos creer que se trata de una plaza singular, por cuanto no se ve a nadie que esté domiciliado en la misma.

YA HEMOS HECHO LLEGAR AL AYUNTAMIENTO ESTAS IMPRESIONES QUE NOS HAN CAUSADO LAS OBRAS REALIZADAS EN ESTE ESPACIO LIBRE DEL CAMP RODÓ. ESPERAMOS QUE, SI NO TODAS, POR LO MENOS ALGUNAS SEAN TENIDAS EN CUENTA.

Deseamos que todos los ciudadanos y ciudadanas que se acerquen hasta aquí puedan encontrarse muy a gusto en este espacio. De esta manera se podrá contribuir muy positivamente a elevar el nivel de relación vecinal y humana entre quienes habitamos esta zona de Palma» (BICR, desembre, 1992).

S’ha de reconèixer que la presència de Mercasa al Camp Rodó, com a gerent del Centre Comercial, ha estat considerada de manera diversa pels veïnats de la nostra barriada. Mentre els membres més antics de l’associació veïnal la continuen considerant inadequada, per motius diversos, d’altres opten per una certa col·laboració que consideren que pot resultar beneficiosa.

El fet és que durant el mes d’agost de 1992, degut a una intervenció del responsable de la gerència de Mercasa a través del Canal 37 de televisió, li fou adreçat un escrit on es criticaven alguns dels punts que s’hi havien tractat, relatius a la zona verda, a l’aparcament subterrani i a l’activitat comercial.

Pel que fa a aquest aparcament, se n’ha fet publicitat, des que ha estat inaugurat, als números de la nostra revista bimestral «Camp Rodó» (BICR, núm. 25, gener-febrer 1993).

CONCLUSIÓ

1. La placa de pedra que apareix amb el nom de PLAÇA DE S’ESCORXADOR, col·locada en aquell indret molt després d’haver estat inaugurat aquest ESPAI LLIURE DE BARRI (segons el PGOU), no indica per a res que es tracti d’una de les SIS ZONES VERDES del barri del Camp Rodó de què parlaven l’any 1992 durant el procés  de  participació  ciutadana,  en el  període  d’informació  pública per millorar l’elaboració  dels  treballs de Revisió del PGOU.

2. Des del primer moment en què s’inicien les obres de construcció de LA PLAÇA (i els aparcaments) amb una celeritat i rapidesa inusuals (quart trimestre de 1992), l’associació veïnal del Camp Rodó s’hi manifesta públicament molt crítica: tant als plenaris municipals, com al butlletí informatiu, com a la premsa local

3. En primer lloc, perquè LA PLAÇA, de zona verda en té ben poc.

4. Però també perquè LA PLAÇA mostra nombroses deficiències que considera que s’han de reparar: garanties tècniques de capacitat de resistència del pis enrajolat, accessos perillosos als aparcaments, manca d’instal·lacions públiques (escenari, serveix higiènics, fonts d’aigua potable, etc.)

5. LA PLAÇA DE S’ESCORXADOR, durant aquests vint-i-vuit anys d’existència ha servit perquè molta de gent hi acudeixi, s’hi reuneixi, hi faci festa, concentracions, trobades multitudinàries. D’entre aquestes, l’associació veïnal durant molts anys hi ha organitzat Ballades Populars Mallorquines els tercers dissabtes de cada mes amb una concurrència molt nombrosa.


6. Tant de bo que tots els bons desitjos expressats l’any 1992 per l’associació veïnal del Camp Rodó siguin satisfets l’any 2020, abans que no s’hi produeixi cap fet lamentable de conseqüències irreparables..

Decàleg d'un vell mulato mallorquí, de 75 anys

Amb motiu de la concentració contra el racisme, en memòria del negre nord-americà George Floyd assassinat pel policia blanc nord-americà Derek Chouvin, convocada a la plaça del Mercat de l’Olivar per la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Espanya (CNAAE), a Palma dia 7 de juny de 2020:

1. El racisme, base sòlida per a societats històriques
Davant l'assassinat policial del negre nord-americà George Floyd a Minneapolis, som un dels pocs vells mulatos mallorquins, -barrejat, pel color de la pell, el pensament, el sentiment, la manera d'actuar- que pensa i creu que, des dels inicis, la humanitat es va aixecant, entre d'altres pilars fonamentals, sobre la base sòlida d'un racisme arrelat en el més profund de l'ésser humà i les col·lectivitats humanes.
Haurem de continuar lluitant molt, perquè tot això arribi a canviar!

2. Què és per a mi racisme?
Per a mi, el racisme és aquella actitud pràctica que empeny a rebutjar, quasi instintivament, les persones que són vistes com a diferents i a enfrontar-s’hi de manera agressiva -pel color de la pell, el comportament sexual, l’adquisició de béns, l’estatus social, etc.- Amb enfrontaments individuals o col·lectius, el racisme cerca eliminar posseïdors d'aquelles característiques diferenciadores.

3. Des dels orígens de la humanitat
Basta llegir llibres, com la Bíblia, per adonar-se'n: l'home caçador assassina l'home pastor... El veu diferent, el rebutja, no n'accepta l'existència i l'assassina, el mata!
El mateix que fa el policia blanc Derek Chouvin amb el ciutadà negre George Floyd!
El mateix que fan, o fan fer, o voldrien fer, tants d'altres que no surten per la tele...

4. Gent jove mallorquina, negra i lluitadora
M’alegra ben molt i em satisfà moltíssim veure gent jove lluitadora, negra i de tot color, que a Mallorca es manifesta contra el racisme i les lleis elaborades per persones blanques, amb mentalitat i capacitats característiques. Reclamant igualtat de tractament a tots els àmbits i rebutjant diferències inadmissibles, des del punt de vista del respecte democràtic pels drets humans.


5. Canvis profunds en el sistema policial nord-americà?
Si els vuit anys de presidència d’un afro-americà, com Barack Hussein Obama (2009-2017) no serveixen per fer canvis considerables en el comportament de policies blancs envers la ciutadania negra nord-americana, qui pot pensar i esperar que la presidència d’un anglosaxó, blanc i fanàtic protestant, com Donald John Trump n’aconseguirà res, en aquest àmbit institucional?

6. El racisme, un virus més mortífer que el coronavirus
L’aparició del coronavirus pot ajudar a valorar altres virus, tant o més mortífers i perillosos, més ancestrals i permanents, escampats, subtils, perniciosos. Virus que corrompen, malmenen, enverinen i arriben a matar milions de persones damunt del planeta, de mil i una maneres diferents, molt efectives.
Per pur racisme, una munió d’individus, comptables per milions, no són tractats com a «persones» amb drets i llibertats. Exemple concret, filmat, difós: el genoll d’un policia blanc, ufanós, passant gust d’esclafar la gargamella d’un negre, quan aquest no pot fer res més que murmurar «Mumareta, no puc alenar, m’estan ofegant!» 
Quants d’altres casos més nombrosos i cruels no han estat mai filmats enlloc per ningú?
7. Mallorca blanca
A diferència dels EUA, fins ben entrada la dècada dels anys 20 del segle XX, l’illa de Mallorca roman  poblada per gent blanca en exclusiva. Fet que, necessàriament, comporta conseqüències i comportaments diferents.
700 anys després de la venguda del rei en Jaume, amb l’arribada d’un negre guineà com mumpare, l’any 1929, l’illa mallorquina comença a experimentar canvis notoris en aquest àmbit. 
9 dècades després, l’increment de la població illenca de raça negra hi és més que evident. La situació racial mallorquina ha deixat de ser exclusivament blanca.

8. Quines temences tenc?
Només me’n tem: que la maleïda ànsia generalitzada d’implantar a la Roqueta modes i costums de l’imperi que domina el capital, vestits i estils de vida, menjars i vehicles, pel·lícules i músiques, ritmes i balls, llengües i religions, no hi arribi a escampar també, fins al punt que s'hi amollin a lloure, comportaments policials tan indesitjables com aquell.

9. Quins desitjos mantenc?
Només desig: que s’incrementi a Mallorca, el nombre de gent que, en lloc d’un genoll, faci mans i mànegues perquè comportaments de persona tan malnada, no se n’hi arribin a practicar mai. 
Ben al contrari, que aquesta illa nostra esdevengui terra de lluita aferrissada a favor del respecte cap a tota persona individual i cap a tot col·lectiu humà, sigui de la raça que sigui.


10. A Mallorca no hi ha racisme institucional? 
Tant de bo que no torni a passar pus mai més: que un negre espanyol africà com mumpare, en renovar-se el DNI a la dècada dels anys 70, rebi a Palma l’advertència d’un policia espanyol blanc que li diu que se n’ha de tornar cap a Àfrica... Però si aquest negre espanyol resideix a l’illa de Mallorca des de fa mig segle. S’hi ha casat. Hi té fills, néts... I és molt ben valorat per la població mallorquina... Per què se n’ha de tornar cap a Àfrica? Només pel fet de ser negre?

Tant de bo que no torni a haver-hi pus mai més cap altre policia espanyol que, en revisar-me el document d’identitat, s’atreveixi a dir sobre la meva persona, a la dècada dels anys 80, enmig del passeig marítim de Palma: «Éste es demasiado moreno para ser mallorquín!»... Només pot ser mallorquina la gent que sigui blanca?

Tant de bo que no em torni a succeir pus mai més que, a principis de l’any 2020 a l’aeroport de Son Sant Joan, un operari que s’esmerça a enregistrar-me dalt a baix, retenint-me una bona estona, quan jo li amoll «I ara què més?», m’arribi a endossar aquesta: «Vatua el món, o vostè és mallorquí?» I se m’hi acaba el registre, de cop sec... Per què s’ha de registrar amb més deteniment una persona de pell morena?

Tant de bo que aquestes generacions més joves, de negres residents a Mallorca, impulsores d’això que anomenen COMUNITAT NEGRA AFRICANA I AFRODESCENDENT A ESPANYA (CNAAE), vagin prenent cada cop més força i empenta.

Que s’engresquin molt més enèrgicament en la lluita per la igualtat de tots els essers humans, siguin de la raça que siguin, tenguin els béns i els orígens que tenguin.

A veure si, més aviat que de pressa, aquestes generacions negres, més joves que la meva, arriben a aconseguir això que les generacions més velles no hem estat capaces d’assolir al llarg de 9 dècades!

I que des de totes les institucions públiques illenques es difonguin amb molta més intensitat i fermesa els valors d'una veritable educació en la diversitat, que portin a incrementar-ne el respecte i la col·laboració real i efectiva a tots els nivells.

Cecili Buele i Ramis
Pensionista jubilat

VIRUSADES D'EN JAUME SANTANDREU

    001
  1. Per a salvar-nos, com a persones i com a pobles, hem d’anar junts però viure separats. Cadascú amo i senyor de ca seva.
  2. Si amb el fulgor d’eix llamp forcat del coronavirus les persones esclafades i els pobles esclavitzats no obrim els ulls, mereixem restar cecs.
  3. Com s’arreglaran ara els dictadors de la unitat d’Espanya per reprimir un poble que ha perdut la por a estar tancat?
  4. Aquest viure cada batec amb un ai al cor ens enfortirà el coratge de canviar el món.

  5. 002
  6. Si hem trencat les cadenes de la por, qui ens podrà aturar el vol? Només la nostra imbecil·litat.
  7. Si es confirma la immunitat dels negres davant la nova pesta pensaré que aquest déu omnipresent i omnipotent del coronavirus ha emergit de la història per fer justícia als esclaus africans. Ho predic a plena VOX perquè m’escolti Trump.
  8. Si em contagii no us deman que em salveu; només us suplic que em deixeu morir en pau, sense dolor, ullant els meus malgrat sigui per un finestró. Tantes morts són tristes perquè són inhumanes.
  9. Coronavirus, per ser un bon caçador has d’abatre peces majors. Si vols deixar el bosc net de bèsties depredadores, afina la punteria.

  10. 003
  11. Professionals de la sanitat: sous uns herois, però no mireu de salvar la vostra honra, ni fins i tot la vostra existència. Preocupau-vos que tots, vells i joves, rics i pobres, puguem finir com a persones. Ara més que mai, l’estètica hauria de prevaldre per damunt de l’ètica.
  12. Amb tant de temps de no fer res he captat que la contemplació és la canonització de la peresa. Si sobrevisc al virus, em faré contemplatiu.
  13. Els qui s’oposen a la llei de l’eutanàsia ara estan disposats a aplicar-la als vells i marginats. Confiam que els nets de les víctimes els faran tornes.
  14. Davant l’amenaça mortal del coronavirus, els americans s’han empentejat per comprar armes. Mentrestant, els mallorquins ho feim per adquirir paper de vàter. No fa falta ser Freud per revelar el símbol: els americans són uns matons i els mallorquins uns cagats. La història reforça la interpretació.

  15. 004
  16. La solitud esdevé un esmolador de paraules. Avui he afinat el mot resiliència. M’he aclarit comparant-lo amb un parent seu que nom resistència. Resiliència és molt més que resistència. Resistir vol dir aguantar; “resiliir”, per dir-ho així, significa transformar. Convertir la mancança en virtut. Mudar la por en coratge. Canviar els complexos en seguretats. M’ajudaré amb un exemple fantasiós. Hem sofert un naufragi. Les ones dibuixen serres. El resistent s’aferra a les roques com una pegellida. El resilient pesca una fusta de la barca i la converteix en taula de surf. No és la mateixa cosa aguantar els embats que galopar damunt l’onada.
  17. El coronavirus ataca els fantasmes, els personatges que viuen del fum de la seva imatge. Us imaginau na Leti, la reiníssima d’Espanya que exhibeix la seva estampa en totes les desgràcies nacionals estrenant nas i modelet enmig de la munió de baüls a les pistes de gel dels palaus dels patinatges madrilenys? Quedaria retrata per a sempre.
  18. La Covid 19 és el profeta més desvergonyit, cruel i clamorós que ha posat l’espècie humana per carreró que no passa. Les seves sentències quedaran de fita definitiva dins la història del món. Una d’aquestes veritats eternes proclama: ”L’home que dedica totes les seves forces a tenir, a posseir, ho perdrà tot amb el buf del primer virus que mostri les dents; mentre que qui es dedica a ser, a ser persona, espipellarà el grum de felicitat que li pertoca pel fet d’haver vingut a aquest món sense que ell ho demanàs”.
  19. El coronavirus, amo i senyor absolut de tot el món, ha obert un quadre d’honor per als aliats il·lustres, per als cabroníssims psicòpates que han acollit el seu extermini com una solució per als sues criminals instints. Les proposicions estan obertes. Jo, d’entrada, postul a Marchena. Aquest venjatiu i impotent fill de la dictadura franquista que vol matar, sigui com sigui, el meu germà de l’anima Oriol Junqueras, confia que el botxí de l’extermini universal li farà la feina bruta. El jutge de les Espanyes ha posat el meu sant Bou a punt d’estocada.

  20. 005
  21. Vivim situacions extremes, per això mateix es multipliquen les solidaritats i els bons sentiments. Ara com mai té vigor la meva antiga sentència referent a la generositat: Ara tenim un envit que hem de resoldre plegats: qui dona gràcies a qui si tots hi sortim guanyant?
  22. El món s’ha tornat boig. Va directe a l’autodestrucció. La naturalesa, bruixa expeditiva, l’ha sotmès a un electroxoc. Hi sortirem guanyant. Val més funcionar amb una neurona de criatureta mansa que amb un cervell endimoniat d’egòlatra assassí.
  23. Tota la prevenció que ens recomanen els científics es pot dur a la pràctica donant una interpretació física a la dita popular “Una mà renta l’altra i totes dues la cara”.
  24. No sé si després de la sacsada del coronavirus el món canviarà de rumb. Ben segur que canviarà d’amo. El diminutíssim déu omnipotent lliurarà la corona de l’univers a l’emperador d’orient. Xina tallarà el bacallà i tot el que faci falta. Jo ja m’he afanyat a descobrir les nombroses i profundes similituds entre Jesús i Confuci.

  25. 006
  26. Quan les catàstrofes esmicolen l’orgull i els dogmes, l’home sapiens s’aferra a l’enginy dels acudits. Un dels doctors més famosos del món, davant la pregunta de si es podia practicar el sexe en temps de pandèmia, va contestar: “s’ha de fer com els eriçons: amb molt d’esment”. Tanmateix, jo segueix fidel al consell que em donaren al Perú: “En tiempo de guerra todo agujero es trinchera”.
  27. En aquests moments de la calamitat, per damunt tot, comença a escoltar-se un crit des de tots els racons del món: Humanitzem la tragèdia!
  28. La forçada reclusió del coronavirus comporta una prova de foc pel lema sagrat de la convivència: Viure. Deixar viure. Donar bons viures. Les angoixes, els dubtes, els pànics, les fosques... m’han esmicolat el viure. No he viscut: he sobreviscut. En el segon capítol, he deixat que cadascú llescàs les seves sopes. On he posat un esment especial i sincer és en el tercer grau de la convivència. Tanmateix em conformaria que els qui suporten la presó preventiva al meu costat poguessin certificar que no els he donat mal viures.
  29. No tenim remei. En un atac d’impotència davant la imbecil·litat de la bèstia humana m’atreviria a dir que ens mereixem el càstig que ens ha caigut damunt. Una altra volta ens dedicam a esquarterar el missatger de la veritat. Es repeteix la mateixa escena macabra de tota la història del món: els germans que es peguen ganivetades per l’herència del vell que agonitza.

  30. 007
  31. Un pallasso pot dirigir el món quan l’orbe terrarum és un circ, però quan l’univers es converteix en un funeral, els bufons dels poders esdevenen patètics monstres repugnants. Per comprovar aquesta sentència no manca que viatgeu a Nord-Amèrica, basta que us atanseu a la nostra metròpoli colonial.
  32. Si hem perdut la por a estar tancats i a viure en capella, amb quines amenaces aturaran els dictadors feixistes els revolucionaris? Amb la presó? Ja hem après a estar enclaustrats. Amb la mort? Ens hem acostumat a viure en capella. Cada vespre hem convidat la parca a nostra taula.
  33. Si estic predestinat a l’holocaust voldria tenir la sort que el coronavirus m’executi dins ca nostra. Però exigesc figurar en la llista dels caiguts. Vull ser, almenys, un número dins la història.
  34. Tancats, sense sortir per res al carrer, és un moment propici per identificar-nos amb els presos. Aquets dies no puc treure’m del cap na Maria Antònia Munar que menja coronavirus des de fa prop de 7 anys. L’ànsia desesperant d’abraçar els nostres ens hauria de ficar dins la pell de tants d’immigrants del nostre costat, que estan condemnats a aquesta lacerant privació sovint per poder enviar una mica de recapte als seus fills.

  35. 008
  36. Quan explicava a un camarada de viatge que estàvem realitzant la travessia del desert, ell, amb tota la picardia d’un bon ionqui, em va respondre: “Llàstima que no comparegui cap camell”.
  37. Si el coronavirus ens deixa clavat el fibló de la justícia al cor de la ràbia revolucionària, els rics hauran de gastar gran part de la seva repugnant fortuna en guardaespatlles.
  38. L’eficàcia d’una residència privada d’ancians no depèn del marbre de l’entrada, sinó del rol del personal, preparat i sensible, i del control permanent dels responsables públics del benestar social i de la salut del poble.
  39. La profunda i corprenedora lliçó que ens dona, a cada cas, el coronavirus és que l’ésser humà s’aferra a la vida al marge de les raons, les motivacions i les circumstàncies. La vida malgrat es concentri en un alè sondat troba raó en si mateixa. Viure! L’home és un vegetal, encara. Per això una bestiola com el coronavirus pot esbocinar-lo. La Covid-19 és a l’home el que la xilel·la és a l’ametller.

  40. 009
  41. Si fos portador del coronavirus m’erigiria en representant de tots els vells del món per remoure cel i terra fins a trobar-me amb Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu. Aquesta sàdica hitleriana, quan era directora gerent del Fons Monetari Internacional, va declarar que els vells érem el principal problema i que s’havia de soluciona aviat. Quan m’enrostràs amb aquest monstre li entaferraria un atxem a dos dits del seu nassarro de lloro.
  42. Els psicòpates del poder no dominen, encara, les guerres bacteriològiques. Quan inventaren la SIDA per exterminar la nefasta raça dels maricons, aquest virus es ficà dins els armaris de fusta bona contagiant milers d’honorables tapades. Per poc el VIH es carrega mitja cúria vaticana. Ara, el Coronavirus, després de buidar les residències de vells, amenaça a esbutzar el sistema capitalista. Tots, àdhuc els seus progenitors, ho pesarem puta.
  43. Si no aturen el peus a la Covid-19, aquesta filla de Caín farà retrocedir tots els humans a l’etat de pedra. No aniria gens malament que l’home tornàs començar de zero. Del zero absolut.
  44. La mort, instal·lada al meu pensament, al meu sentiment, a la meva ànsia, ha estat la companya suprema ‘d’aquest mes i mig de confinament. Aquesta esgarrifosa proximitat m’ha contagiat, amb més força que tots els virus del món, un sentit profund de llibertat absoluta. Aquesta presència aclaparadora de la mort m’ha fet perdre la por.

  45. 010
  46. No sé si el coronavirus procedeix del ratpenat, però estic ben segur que compta amb les benediccions del aiatol·làs. La Covid-19 ha canonitzat les burques i els nicabs de les dones islàmiques i la vestimenta, turbant inclòs, dels tuàregs. És la indumentària ideal -sobretot el nicab– per ara anar tranquil·lament pel món. Fixau-vos, sinó, en els uniformes dels professionals de les UCI.
  47. Els hippys ens deixaren d‘herència la moda adlib. El coronavirus podria introduir la moda adburca. Us imaginau una desfilada de models lluint unes burques multicolors? Segur que resultaria més espectacular i elegant que el mostrari estrambòtic de capells i pameles a les carreres hípiques d’Ascot.
  48. Sant Ignasi va convertir la reclusió absoluta d’un més d’exercicis espirituals en una màquina de fer jesuïtes. La Covid-19 més poderós que tots els sants junts –no n’hi cap que li hagi a aturat els peus – farà edictes a les seves clausures? A les meves joventuts la fam i la por fruitaren tantes vocacions que ompliren, de gom a gom, els seminaris, els convents i els monestirs.
  49. El coronavirus més que tornar-nos neuròtics ens fa prendre consciència dels nostres tics. Jo, que no som albertriberià de mena, m’he adonat que em toc el nas amb més insistència i nerviosisme que el més polític dels cocaïnòmans. Des que em prediquen que és perillós fregar-se els ulls, les mans em volen cada instant a la picor dels llagrimers. No hi res més excitant que una prohibició.

  50. 011
  51. Tenc la impressió que cada vianant porta una bomba explosiva de la marca coronavirus. Tem, amb un pànic esgarrifós, que de tant de mirar l’altre com un perill es converteixi en un enemic.
  52. La pesta no mata l’amor. Ben al contrari, augmenta la seva urgència. Però la pandèmia arracona els cossos a l’hora de les tendreses. Coneixeu pitjor castració que estimar sense cos?
  53. El coronavirus ens ha robat la vida de molts de germans, però -cosa pitjor, encara– ens ha matat la mort fent passar tots els difunts del món per la ignomínia del vilipendi d’enterrar o cremar les persones com a cans leprosos. La Covid-19 ens ha mort la mort, val a dir, el condol, el consol, les abraçades, els homenatges, els funerals, les recordances, els rites, les litúrgies, àdhuc les llàgrimes.
  54. Donat que no ho ha dit ningú ho diré jo: el coronavirus és un càstig diví per haver profanat el santíssim cos d’en Franco. Només ell, el “Caudillo por la gràcia de Dios”, i la Custòdia entraven a les esglésies sota pal·li El Salvador d’Espanya va matar, entre les trinxeres, les voreres i els afusellaments, el triple de persones de les que ha eliminat el coronavirus en tot el món. La Covid 19 es tenyeix del color del govern del territori que arrasa. A Espanya el coronavirus va uniformat de franquisme: Ha imposat el centralisme, ha tret l’exèrcit i ara ha ressuscitat “Las Provincias”.

  55. 012
  56. Als neonazis mallorquins -que són més dels que alimenta VOX– el tir del coronavirus els ha sortit per la culata. La Covid-19, lluny de netejar els carrers de “vagos y maleantes”, no ha atacat, fins ara, cap marginat en tot Mallorca. Els hereus del “Conde Rossi”, si ens volen eliminar, hauran de mantenir-se dins les trinxeres del “Movimiento” fins a implantar de bell nou la llei franquista de perillositat social.
  57. Els exclosos de Mallorca hem passat de ser un grup d’altíssim risc a ser un escamot privilegiat de benaurats de la vida. Pens que, per procedència d’un país comunista, el coronavirus ha de ser necessàriament ateu. Tanmateix ens ha assenyalat el camí de l’Evangeli. El Fusteret ho va pronosticar fa més de vint segles. Referint-se als marginats va proclamar: el roc que rebutgen els constructors es convertirà en pedra angular de la nova humanitat.
  58. Els intocables de la pandèmia -tenim papers que ho certifiquen- ens imaginam tretes noves per sobreviure. Ara més que mai haurem de suplicar ajudes a la porta de les esglésies. Hem pensat un enginy per evitar que ens empestin. Fermarem un capell a la punta d’una canya de dos metres que afuarem als devots a l’hora de lliurar-nos l’almoina. Un rètol gran i clar alertarà als vianants amb la llengua de l’imperi “Ayúdenos sin infectarnos, por favor”. Per educació que no es perdi.
  59. Definitivament reconec el meu bon gust. He elegit a plena consciència i complaença gaudir les meves acabatalles amb les persones que s’aferren, humilment i caparruda, al darrer filet de vida. Can Gazà entona la simfonia de “Visca la vida”. Aquesta és la conclusió de la quarantena viral: no importa ni quin temps, ni on ni amb qui. Just per viure -Viure!– val la pena aferrar-se al darrer alè de bestiola humana.

  60. 013
  61. “Cercant quelcom positiu en la inevitable mascareta podríem recuperar l’hegemonia de la mirada”. L’atinada sugerència a la qual m’adheresc plenament, és del gran artista i amic Miquel Brunet. El profeta, per foll lul·lià i poeta essencial, Blai Bonet en els primers títols dels seus diaris “Els Ulls” (1973) i “La Mirada” (1975) ja ens havia previngut de la supremacia de la llum a les claraboies de la fesomia de l’home. Quin prodigi si les burques femenines, masculines i gais ens forcen a mirar-nos als ulls, d’una puta vegada! Jo els amag rere unes ulleres, però són fiters, petits i blaus. I els vostres?
  62. La Covid-19, amb la seva fal·lera d’esbandir la hipocresia social, ens obligarà a canviar el rite de les trobades. En lloc d’haver de rebre les besades de Judes i les abraçades d’ossos traïdors ens saludarem a dos metres de distància amb la litúrgia oriental de la inclinació de cap i el gest islàmic de posar-nos la mà al cor, El coronavirus situarà l’orgull i prepotència d’Occident al seu lloc de minoria dins un món de sis mil milions de persones iguals davant una pandèmia amb antulls democràtics.
  63. Un cec de raça de geneta que hi veia més que tots els gazanencs plegats em deia que tenia els ulls als dits. El coronavirus, que és més geneta que tota la salvatgina junta, ens força a què els nostres ulls estrenin mans. M’imagín un judici per violació, segurament a un mascle, de l’era post coronavírica. La víctima declararà al jutge, enclaustrat dins un confessionari: “Senyoria, em despullaren violentament amb la mirada. Llavors, a dos metres de distància, em palparen demorativament i sensual, tot el meu cos amb un murmuri, gairebé imperceptible, de refilets pertorbadors.”
  64. Després que la FIFA hagi prohibit les abraçades dels futbolistes quan han marcat un gol, m’he convençut que un dels protectors celestials del coronavirus, és Sant Joan Pau II. Aquesta atzembla polonesa que féu recular l’Església catòlica a l’edat mitjana, va escriure una carta a l’organisme mundial del futbol pregant-li que suprimís, per libidinoses i fomentadores de l’homosexualitat, totes les demostracions corporals per la l’alegria d’haver marcat un gol entre els atlètics mascles. Es veu que després de cada partit el galliner del Vaticà anava revoltós. Hi havia plomes per tot arreu.

  65. 014
  66. Per no sentir-vos ofesos amb eixa virusada repassau abans la paràbola evangèlica del ric Epuló i el pobre Llàtzer (Lluc XVI, 19-31). Fins ara els pobres de solemnitat devoràvem, talment cussons domèstics, les sobres que els senyors ens tiraven baix de la taula. Ara, a causa de la pandèmia, s’han vist obligats a lliurar-nos els plats que havien preparat per a uns comensals que el coronavirus ha deixat a l’estacada. Malgrat continuem asseguts a terra, fruïm la disbauxa dels menjars que havien d’alimentar els invasors anuals de nostra terra. Tanmateix, una pregunta ens crema les entreteles de l’esperança: quants de coronavirus hauran de fiblar la Terra, encara, perquè tots els humans ens puguem asseure a la mateixa taula per menjar tots plegats el mateix plat de sopes?
  67. El coronavirus és un comunista dissident. La Covid-19, lluny d’eliminar el lumpen proletariat, com un enimic de la revolució, segons ordenen les doctrines de Marx , li ha assenyalat un paper cabdal a la terrible tragèdia de la pandèmia. Al gran teatre del món -mai un escenari havia ocupat tota la terra entera- els miserables ens hem d’ocupar i preocupar d’aprofitar les sobres i de desinfectar les consciències. El problema rau amb aquells que la brutor els ha podrit la consciència. Pensau en els mateixos exemplars monàrquics que jo?
  68. El coronavirus ens ha cobrat unes proves massa cares per oblidar-les. Ens ha demostrat que som capaços de viure tancats per obediència. Qui podrà aturar-nos a l’hora de suportar una garjola igual per desobediència? Al cap i a la fi la presó és un confinament L’aregador d’estúpids ens ha ensenyat també l’abismal diferència entre vaga general i aturada de país. Fins a quin grau de sadisme ens han d’estrènyer els bemolls per fer per als drets de les persones i dels pobles la mateixa paralització total que ha fet la Covid-19 per pura mala bava?
  69. Si socarrats pel llamp omnipotent del coronavirus no armam la revolució d’un canvi radical i profund del sistema més nefast de la Història de la humanitat, com és el capitalisme, és perquè som uns covards. Uns cagats. Els covards no tenen redempció. Es mereixen qualsevol tipus de calamitat viral.

  70. 015
  71. ¿Per què tants d’escarafalls per haver-nos de situar a dos metres dels embalums en forma humana en tots els llocs, àdhuc les esglésies, quan en la realitat ens trobam de pensament, obra i sentiment a cents de quilòmetres de la majoria dels qui traüllam pels mateixos indrets dels nostres quefers normals o extraordinaris? Si la Covid-19 establís l’autèntica separació entre els paisans –els estrangers pertanyen a una altra galàxia– molts dels qui ens creuam, fins i tot els qui ens diem bon dia, ens situaríem a l’altre cap de món un de l’altre.
  72. Si hagués sabut que un cabroníssim mariconasso de virus m’obligaria a tornar-me a enfonyar, no hagués sortit de l’armari.
  73. Em sap molt de greu pel preu astronòmic que paga la humanitat per les lliçons que ens clava al cervell el coronavirus, però mai cap doctor de la llei m’havia aclarit tants de conceptes transcendentals. El darrer dogma que he assumit de la conducta de la Covid-19, com un referent per a totes les estratègies que han de guiar la conducta dels lluitadors, és la diferència entre violent i agressiu. Ara més que mai dic no a la violència, als atemptats, a les bombes. Però proclam l’eficàcia de l’agressivitat persistent i immutable. Posem d’exemple la justícia amb el déu “inviolable” d’Espanya. Violència seria pegar-li un tir. Esborrar la vergonya per la tàctica de la Covid-19 suposaria assetjar-lo fins que s’ofegués.
  74. Segur que algun assessor dels milers que tracen els mapes de guerra al destructor de tota la terra l’ha aconsellat: “Excel·lentíssim Coronavirus, a Mallorca no hi perdeu el temps. Els illencs són molt tancats. Genteta de forat que viu rere la roca”. Ara, el desafiament per als mallorquins és practicar a mort el manament del poeta, “siau qui sou”, tot conservant el tarannà i la roca.

  75. 016
  76. Amb aquesta norma irrompible de la distància entre els cossos han tornat a agafar envergadura els pecats de pensament. Al confessionari, el jutge sagrat té l’obligació de sotmetre el pecador a un interrogatori: “Era amb home o amb dona? Fadrins o casats?”. La luxúria és el més profitós de tots els pecats. Amb un sol mal pensamentó de segons es poden cometre un caramull de monstruositats tot guanyant-se l’infern. Suposa’t un beat casat que mira amb delit el capellanet quan celebra missa. Suma un pecat greu d’impuresa, un crim contra natura per ser invertit, un adulteri per estar casat i dos sacrilegis, un perquè l’objecte de la seva lascívia mental és un sacerdot i l’altre perquè el rampell li ha vingut en lloc sagrat. Només manca que quan es confessi, el capellà li proposi una cita. Llavors li cau directe i fulminant una excomunió. Així pensa i actua el cardenal Cañizares i el setanta per cent de l’Opus i Cia. I així seguiran pensant i actuant quan el món entri a la “nova normalitat”.
  77. Els grans invents dels homes han estat per matar-nos entre germans. Però a l’hora de defensar-nos contra un terrible enimic estrany no ens han valgut les bombes ni els tancs. Conclusió que traurien les més innocents de les moneies pensants: tots els pressuposts dels món -bilions de bilions – que ara es dediquen a la guerra s’han de destinar a allò més fonamental per a la vida de l’home com és la sanitat, l’educació i el medi ambient. No. No us equivocau. Aquest tro escardat que ha fet tremolar el Puig Major no és l’espetec d’un llamp. És la riallota del coronavirus quan ha llegit aquesta innocentada.
  78. Tots els amos del món se senten més segurs amb l’equip sanitari que els controlen en tot moment que no amb vint guàrdies que els vigilin les espatlles i tot la esta. Els senyors seguiran com sempre més rics i poderosos que abans del coronavirus. L’únic canvi que es notarà serà l’augment de la casta mèdica i científica dins la seva tropa d’honorables esclaus.
  79. La Covid-19, talment un nou déu, ens ha clavat la sentència: “El mite no el fa la seva realitat, sinó la seva projecció”.

  80. 017
  81. El coronavirus és la més definitiva pedra de toc per saber de quin material està fet cada personatge. Parl dels actors públics. Tanmateix, els herois quotidians que ens salven de la tragèdia es queden en l’anonimat. Aquests silents paladins de la història els assimil al rodi, el metall més preuat i ocult del món, cinc vegades més car que l’or. Vet ací una espontània i limitada classificació treta del gresol dels meu sentiments. Lluís Llach és un pur diamant. Sanna Marin, la primera ministra de Finlàndia, reuneix els majors quirats de l’or de llei. El president de Portugal Rebelo de Sousa s’ha guanyat la similitud amb el platí. La nostra presidenta Armengol mereix la plata. Merkel és una proletària d’acer. L’apallissat president Torra resisteix com el ferro. Trump i Cia pertanyen als metalls tòxics, mentre que Sánchez és llauna bonyarruda. No arriba ni a metall.
  82. En la primera versió, l’irreverent acudit es referia al càncer. Aplicat als apocalíptics temps que correm la facècia rularia així. “Un dia, un malat es presentà a Jesús. El diví taumaturg el beneí i el donà per curat. Al cap de dos dies aquest malat es tornà presentar a l’hora dels miracles. El Mestre el tornà a beneir. Al sisè jorn el subjecte retornà a suplicar clemència. Llavors el Messies mirà Pere i li digué: “Això serà un cas de coronavirus”. Com sempre, el llenguatge popular assoleix la màxima expressió: amb la Covid-19 no hi Cristo que hi valgui.
  83. El coronavirus ha demostrat amb arguments mortals que posseeix més títols acadèmics que els que puguin aportar totes les universitats del món i de la bolla. El doctorat en sociologia ha fet un test a tots els habitants de la Terra. L’enquesta se centrava en una sola pregunta: que s’ha de salvar, l’home o el sistema? Els partidaris de salvar el sistema han guanyat per aclamació mundial. Molts d’aquests homicides s’han refugiat en el sofisme de pensar: llavors el sistema salvarà l’home. Imbècils tots junts i plegats, units i reunits, després d’aquesta cagada el sistema ens explotarà més clamorosament, encara. Enyorarem els temps dels esclaus. Aquestes bestioles domèstiques almanco menjaven.
  84. El coronavirus, d’una tirada cruel i esgarrifosa, ha arrabassat la bena de la nafra més putrefacta de la Humanitat. Tot el nostre cos social regalima el pus sangonós del sistema: no som persones, ni ciutadans, ni habitants... som consumidors. Res més. Consumidors. Perdó, els esclaus hem de guardar les formes: som consumidores i consumidors.

  85. 018
  86. Ens espera una llarga era de confinaments. Tota una legió de germans del coronavirus guarden torn per intentar liquidar el major depredador de la natura, com és la bestia humana. Tanmateix, la Covid-19 ens ha deixat una estratègia fonamental: per resistir les envestides del virus el millor remei és tenir països petits i cases grans. Vet ací el gran lema del futur: països petits i cases grans.
  87. Blai Bonet, el poeta dels poetes, quan havia creat una metàfora genial, talment una gallina que s’adonàs d’haver post un ou de dos vermells, es delectava escaïnant el seu prodigi. M’embadalia tot contemplant un món nou distribuït en “països petits i cases grans”, sense poder avenir-me que la troballa fos meva, quan un cruel company que vetlla per la meva vanitat m’ha despert del somni tot escopint per telèfon: “sempre et surt la vena capellanesca. Això de països petits i cases grans ho defenses per salvar el Vaticà”.
  88. El coronavirus és un incorruptible detector de veritats. Una d’aquestes evidències proclama: per encertar i salvar la pell cal fer el contrari del que manen i proclamen els negrers del poder, val a dir tots els qui comanden. Ara ens han afusellat amb un lema: “Només ens salvarem si estam junts”. El monstre de les clarividències ens ha demostrat que ens salvam quan estam separats. Ha arribat l’hora de les necessàries i urgents separacions. És l’hora dels divorcis. De les independències de les nacions subjugades. Dels distanciaments dels amics postissos. De les apostasies dels batejats que han trobat el seu déu fora l’Església... Només he iniciat una llisteta d’exemples. Cadascú sap a on ha de rompre la cadena de la unitat imposada.
  89. Enclaustrat, amb una pau infinita, al monestir de Can Gazà he llegit la carta pastoral del nostre Bisbe Sebastià Taltavull. Entre moltes altres atinades i profitoses consideracions, m’ha impressionat la definició de comunió com “la capacitat de veure primordialment allò qui ha de positiu en l’altre”. Preg al diví coronavirus que em curi la meva endurida miopia.

  90. 019
  91. Una personalitat –no em faceu dir quina– ha proposat legalitzar la droga clandestina com a manera d’augmentar les arques públiques, sobretot la cocaïna, que és la que mou més bilions de dòlars en totes les capes de la societat. Quan tengui carta de ciutadania, com el tabac o l’alcohol, se la podrà carregar amb imposts. Les despeses, no retreuen cap drogoaddicta de llur dependència. Quina tristíssima ironia: Milers de morts per sobredosi -a Mallorca, en 50 anys, n’he plorat més de tres mil-, milions de vides, de famílies, de parelles esmicolades no mogueren el sistema a declarar la justa i necessària legalització de les drogues. El coronavirus exhibirà els seus atributs divins -ous de déu!– si ho provoca.
  92. S’han acabat les discussions i les diferències de càlcul. S’ha acabat l’espectacle del ball grotesc de xifres, amb aquelles diferències astronòmiques entre els comptes dels organitzadors, els de la guàrdia municipal i els dels contraris a la Causa manifestativa. Per quantificar les manifestacions els notaris no hauran de comptar persones sinó metres. En fila índia, guardant la separació social de dos metres, cada 100 metres seran 50 assistents. Fins on poden arribar cinc-cents mil manifestants? Necessitant dos metres quadrats per persona, amb 200 protestaires qualsevol escainador omplirà la plaça Major.
  93. L’obligació de portar màscara ens matarà -parl per mi– la lascívia. Ens asfixiarà la sensualitat més bella i commovedora com és la contemplació furtiva i delitosa dels llavis dels vianants i vianantes . Davant uns llavis molsuts, voluptuosos, sedegosos, insinuants... que es tanquin totes les platges nudistes i totes les mostres pornogràfiques. Covid-19, sàdica i ofegadora moralista judeo-cristiano-islàmica, per què em deixes viu si em prives dels més exquisits plaers del viure? Per viure mort, hom vol morir.
  94. La Covid-19 mostra a la humanitat l’únic camí de salvació: sortir de l’ego per entrar de ple dins l’eco. La recepta no és un ocurrent joc de paraules: és una teràpia ineludible. Tanquem les portes a l’ego que engendra egoisme, egocentrisme, egolatria i tota altra classe de metzines que maten les persones i la societat. En el racó íntim de la personalitat deixarem a l’ego primitiu un bres sagrat per a l’autoestima. Eco vol dir ressò, casa, morada, naturalesa. De la seva arrel neixen les ecologies ,els ecosistemes, les comunicacions i les ressonàncies. Déu meu, que passi aviat –ara mateix!– el coronavirus però que ens deixi clavat per a sempre el seu eco.

  95. 020
  96. M’imagín l’acudit fàcil i toix de l’aguaitador furtiu d’una platja nudista on tots els exhibicionistes -elles i ells- porten la preceptiva màscara. El morbós contemplatiu exclama: “Quin virus els haurà picat perquè a tots els hagin pujat les bragues a la cara. Això ja no és nudisme com déu mana”.
  97. El coronavirus m’ha reforçat la clarividència que “ la vida de l’home és un parèntesi entre dues infanteses”. El parèntesi l’omplim amb la representació del paper que ens hagi tocat a la comèdia de la humanitat. Som nosaltres mateixos quan arribam i quan ens anam d’aquesta vall de llàgrimes. Els adults no viuen, actuen. La Covid-19 ha palesat d’una forma cruel i clamorosa la diferència en la protecció jurídica entre els mocosos de l’alba i els caganers de la posta i valga com a prova la declaració dels drets dels infants de les Nacions Unides del novembre de 1959. Mentre, els vells ens trobam absolutament desemparats en les mans criminals d’una legió de carronyaires.
  98. El coronavirus ha despertat la vena als predicadors i als profetes que no es cansen de recordar-nos que “els infants són el futur”. Qui clamarà justícia pels vells que som el passat? De moment només ens han tirat en cara, de paraula i obra, que sobram, que som una rèmora pel progrés de la societat. Sense consciència i ciència de passat, ni els homes ni els pobles poden sobreviure. Un edifici resisteix les sambatudes pels fonaments, no pels finestrals de la façana. La Covid-19 té el pla ben traçat: matar els vells per convertir la terra en una desfilada de creguts i d’ignorants.
  99. El coronavirus ha despullat, fins a fer-ne espectacle obscè, el principi universal que tot i tots es venen. Basta mirar, malgrat sigui de rampellada, el corral de la comèdia del Congrés. Ningú, ni déu, se salva d’aquest contraban . Per això mateix, jo mai no dic no m’he venut, sinó que no m’han comprat. Els qui presumim de no haver-nos venut és perquè no interessam a ningú o perqué no ens han endivinat el preu. Mentrestant, la Covid-19 no es cansa de cobrar morts als traficants del poder.

  100. 021
  101. Cabroníssim coronavirus de la gran mare, t’has guanyat a pols l’honorable títol de Botxí universal. Tens dret i obligació d’ofegar tots els vells que els teus amos i senyors enviïn a la forca. Però no teniu dret, ni tu ni els teus magistrats, d’allargar-nos l’agonia de forma cruel i inhumana. No teniu cap raó per perllongar-nos les tètriques acaballes. Si ho feis per muntar un macabre espectacle , perdeu el temps i la llavor ja que la vostra psicopatia està més que provada. Si la vostra intenció és esverar-nos per afeixugar, més encara, la vostra pota damunt el nostre pit perdeu la llet pasturant. Tots els vells ja hem assolit el grau suprem del terror. Tu, cabroníssim coronavirus i els teus amos ens teniu concagats.
  102. Abans d’aquesta maleïda pandèmia em creia que havia superat tots els estigmes del meu destí. Som pobre fins a extrems ofensius. Estic gras. La recepta és sempre igual:¨Amagreix-te” Som català de Mallorca, com Ramon Llull. No neg que al Principat en quedi algú; de català. Despullat a la cantonada, som l’homosexual més orgullós dels gais sortits d’armari. Capellà renegat, els retrets d’antigues farses em sonen a glòria. Arribats a aquest punt on s’havien trencat totes les cadenes, no atalaiava més ignomínies. Però vet ací que la Covid-19 m’esperava amb l’oprobi més desesperant que mai no hauria pogut imaginar. Som vell. Estic sentenciat. La condició maleïda de vell ha dimensionat tots els altres estigmes assumits i superats. Som un vell, miserable, gras, català, renegat i maricó condemnat a desaparèixer del mig ara mateix, com va sentenciar na Lagarde. Aquesta perversa ignomínia de la vellesa només se supera amb la mort.
  103. Gerontofòbic coronavirus, per què t’acarnisses amb els vells abandonats -fora de ca seva tots són desemparats- a les residències mentre respectes les mòmies sagrades del Vaticà i de Buckinhham? Com tots els Messies de la Història et rendeixes davant l’encens, l’or i la mirra (alies cocaïna de Betlem).
  104. Adorats científics, els vells estigmatitzats ens negam a servir de conillets per a les proves de les vostres salvífiques vacunes anti-coronavirus. Si voleu rentar la ignomínia que ha comès la humanitat amb els seus padrins i oncles fadrins, com jo, posau-nos a mà, talment una prodigiosa aspirina, una hòstia per plegar de viure. El mot no és una ocurrència irreverent. És un detall necessari perquè l’esquela del vell catòlic que ha tingut la dignitat de suïcidar-se pugui encapçalar-se amb la preceptuada frase ”Confortat pels sants sagraments i la bendicció viral”.

  105. 022
  106. Un seguidor de les meves virusades –el penúltim que em resta– m’ha enviat un missatge: “amb això dels vells et veig molt emprenyat”.
    Emprenyat, no, fidel amic residual: emprenyadíssim, rabiós, desesperat. La pertorbació m’ha suprimit totes les barreres. Per mi, tot i tots, el món sencer, us podeu anar a la merda. Amb el vostre silenci tornau consentir un extermini nazi dels qui estorbam. Si existís un mínim de sensibilitat i justícia, a hores d’ara tots els gàngsters de les residències privades com Florentino Pérez estarien en presó preventiva esperant un judici on el fiscal i l’acusació popular demanassin presó permanent revisable. Jo els tancaria a les habitacions on els vells han passat en absoluta soledat mesos de terribles angoixes.
  107. Tots els companys, amb l’excusa de vetllar per la meva figura, em volen aclarir el cambuix abans de sortir a escena. Amb un to burlesc m’han tirat en cara l’interrogant: “No trobes que ja està bé de parlar de vells”. Equilibristes, venuts i banyuts, per què no li escopiu a l’esclafat davall un tanc dels que acaba de comprar la calcutenca Mare Teresa de la Moncloa: ”No tens res més a fer que gemegar? No cridis, que el beat Simón té la veu molt prima i no podrem escoltar les seves aclaridores i consoladores comunicacions”.
  108. El coronavirus ha canonitzat les veritats eternes. La Història no es repeteix, però els mites, sobretot els bíblics, es fan. La reacció del poble d’Israel, en plena quarantena del desert, va ser arreplegar les joies de totes les tribus per enllestir un vedell d’or, mentre Moisès esculpia a les pedres la nova llei dins les boires del cim del Sinaí. A l’escola de la Covid-19 els discapacitats, val ha dir totes les dones i tots els homes de la terra, repetim cantussejant l’única i gran lliçó: “Els doblers ho són tot. L’economia està per damunt tot. Els diners fan miracles. El negoci ho mou tot. El capital és déu.”
  109. Al llarg d’eixos mesos de confinament he patit molta por. Als vespres al llit he sofert atacs de pànic. No m’horroritzava la mort, sinó l’agonia. M’esgarrifava el segrest dins una UCI. Ara amb aquest terrorífic “viva España” i amb els contagiadors a lloure m’ha envaït la inseguretat. Estic a les fosques malgrat dormi amb el llum encès. S’ha post el sol. Ha arribat la nit. És l’hora de les completes. Fratres sobri estote et vigilate. Ara cal anar més vius que mai.

  110. 023
  111. Aquests mesos de clausura monacal la Covid-19 m’ha ressuscitat el llatí. He descobert que no hi ha millor teràpia que repassar les cinc declinacions de la nostra llengua mare mentre peles patates a les cinc del matí. Per altra banda. l’obligat silenci -sense visites hom resta mut– m’ha extret de la memòria les sentències inconnexes que m’han dignificat els insomnis. Avui, la covardia dels governants m’ha encès l’ocurrència que diu: “Fris que entrin els meus per saber qui són”.
  112. La gran revelació del coronavirus és que l’homuncle no és el rei de la creació, sinó un simple okupa de la terra. El propietari absolut de la vida és un naníssim nanet fill de set pares de la família imperial dels virus. La part més original de la recuperació és la tàctica amb la qual l’hereu recobre les seves propietats. En la mateixa situació, la moneieta humana intenta directament fer fora l’ocupant. El virus fa el contrari, es fica a dedins. Hom s’imagina que si un il·luminat de la raça humana copiàs aquesta estratègia el que faria seria quedar-se amb les sales millors i deixar l’okupa a un racó. El virus suplanta l’okupa. Li xucla la vida fins a deixar-li els pulmons fets una pedra o el fetge un pelleringo. El virus no cerca ni palaus ni possessions. Vol recuperar la seva propietat: la vida.
  113. Això de l’home okupa ha suposat per a mi una gran descoberta. Okupa constitueix la classificació més rasera i igualitària de la humanitat. Port dies donant-li voltes i fruint de les conseqüències de la troballa. No val que siguis ric, pobre, intel·ligent o de Vox. Tots som iguals. Okupes. En sortirem baldats, de la Covid-19, però sobreviurem tan imbècils com sempre. Tanmateix, qualsevol any futur arribarà un altre hereu de la família propietària de la vida en el món i s’apoderarà de ca seva.
  114. És i seguirà sent la gran pregunta de l’home: i quan me mori, què? Les religions i les místiques t’ofereixen un llarg catàleg: energia, reencarnació, confinament a un paradís, cendra a la soca d’un garrover al costat d’una llobacarda. El coronavirus m’ha definit l’horitzó: vull formar part, com una partícula inframicroscòpica, del vit del virus més vital i vitenc. Serà la forma de retornar a la història i donar pel sac als altius de torn.

  115. 024
  116. Ara que la reina d’Espanya s’ha escurçat els nas, la Covid-19 ha declarat infal·liblement excàtedra que el món és un mocador. Tot i això, ben plegat i desinfectat, li podrà servir pel funeral del seu sogre. A força de prémer allò que té tan generós alguna llagrimeta li sortirà.
  117. En un bellíssim poema dedicat a la família i als amics, Miquel Àngel Riera diu de mi que “tenc la humanitat per concubina”. Després de cinquanta anys de matrimoni i tretze de festejament em vaig divorciar de l’església, a la qual havia estimat i reverenciat com esposa. Ara, el coronavirus m’ha desenganyat d’una forma tan profunda de la humanitat que he acabat per detestar-la. Malgrat tot, no voldria comportar-me amb la meva examant de la mateixa manera que s’han portat amb mi els macarres de la meva exesposa.
  118. Aquestes revoltoses conjuntures que ha creat la pandèmia del coronavirus són temps propicis per a dirimir els assumptes pendents. M’imagín el president de la Generalitat de Catalunya declarant la independència al balcó de la plaça de Sant Jaume o la nostra presidenta Armengol actuant de facto com si fossim el País Basc: els doblers que entren a Mallorca es queden aquí. A l’Estat li pagam els serveis en el cas que demostri que ens n’ha donat algun.
  119. En temps apocalíptics com els que vivim a causa del coronavirus qualsevol espurna esdevé símbol. Quan ens ofeguin els prepotents de torn el nostre gemec que s’anirà apagant fins a morir serà la jaculatòria que resava el negre George Floyd mentre la seva gargamella era esclafada pel genoll del policia blanc Derek Chouvin. El jove detingut per la sospita de fer passar a un comerç un bitllet fals de vint dòlars murmurava cada cop més asfixiat: “Ma mare, no puc alenar”. Després de la pandèmia viral quan torni governar el món la bèstia rica i poderosa, aquest serà el murmuri dels pobres: “Ai, mumareta meva, no podem respirar”. “Ai mumareta meva ens estant ofegant”.

  120. 025
  121. Cada cop més el coronavirus m’allunya de la gent -queda tan poca gent que sigui quelcom més que gent- i m’acosta a la naturalesa. Ara em sent més prop, més germà, més congènere, de la formiga que no de l’home.
  122. La Covid-19, entre els centenars de paraules que intent manejar a l’hora d’expressar-me, m’ha clavat un mot contundent i definitiu: prou! Prou! Aquest adverbi casa amb tots els verbs que he conjugat en present, passat i futur al llarg de la meva minsa existència. El coronavirus m’ha forçat a dir Prou. Prou de fingir. Prou de callar. Prou d’actuar. Prou de viure? Quan arribi el moment, també prou.
  123. Ja estic fart que em tirin en cara, des de tots els indrets i racons, que pertany al grup dels vulnerables. Per si de cas la Covid-19 deixa algún vell viu, el matarà l’ona de calor. La qüestió és que desapareguem del mapa d’una puta vegada. Tanta nosa feim els pobres vells, Déu meu? Un ric mai no és vell. Només te anys.
  124. Criminals del món, per molt que us mostreu vestits de reis, de presidents, de policies, de magistrats... tant sols aconseguireu la meva repulsió, la meva aversió, el meu oi fins al límit del vòmit. Però mai de mai us dedicaré el meu odi. L’odi és una metzina sagrada que guard tant sols per aquells monstres que, per explotar-me millor, em feren creure que m’estimaven. Fins que el coronavirus m’ha obert els ulls no m’havia adonat que al rebost dels meus sentiments no hi havia verí per a tantes rates.

  125. 26
  126. Després d’esborrallar cent virusades he caigut en la temptació de repassar-les. El pessimisme que regalimen pels quatre costats m’ha ofegat qualsevol possibilitat de comentari. Ningú me l’atorgarà, però m’he guanyat, a pols i a força de quedar sense lectors, el sinistre títol de visionari. La humanitat té els pulmons podrits. Les meves insignificants ocurrències són gargalls de la ronca agonia de l’home. Puta raça. 
  127. La Covid-19 té tan de poder que ha aconseguit, aliant-se amb el virus del racisme, canviar el nom a la nació més poderosa del món, que a hores d’ara es diu Corevietnam per haver estat ocupada per l’exèrcit nord-americà a les ordres de Trump.
  128. La higiènica moral catòlica, deixebla del coronavirus, imposava, en l’ús del sexe, mesures radicals. El Pare Jaume, cofundador dels Coritos amb el Pare Xim Rosselló, va predicar des de totes les trones de les esglésies de Mallorca, no debades recorria tots els pobles complint la seva tasca de missioner, el model de l’acte conjugal. Un llençol amb un petit forat havia de cobrir la dona de cap a peus. El trau havia de coincidir en el punt exacte de la qüestió. Abans d’iniciar la tasca fecundadora els dos esposos havien d’explicitar, en forma de pregària, les seves intencions: “Déu meu, no ho feim per gust ni per vici, sinó per posar fills al vostre sant servici”. Amb aquest rite el meu padrí patern va deixar embarassada onze pics la meva padrina. Tots els infants suraren bons i sants. No sé si els fills que tingué el meu avi amb la veïnada, anant i venint de missa, els encomanà amb llençol o sense.
  129. Cal enterrar amb tota la dignitat del dol les persones la vida de les quals s’ha cobrat i se segueix cobrant el coronavirus com a aval del seu dret de cuixa. Però hem de practicar una minuciosa i exhaustiva autòpsia al cadàver de la humanitat. Hem de sabre amb la major precisió possible on han fallat els teixits. Per què les llumeneres del món han respost amb tanta inseguretat i retard? Per què ens deixam tallar el cap per salvar la cabellera dels qui comanden? Si algun savi descobreix una vacuna que ens guardi de la imbecil·litat de l’home li dedicarem una placa a cada cantonada. El que posi en marxa la vacuna contra el coronavirus s’haurà de conformar amb el nom d’un carrer.