A Rosario Sánchez Grau, delegada del Govern a les Illes Balears

El canvi sobtat de Govern a Madrid, presidit per Pedro Sánchez, m'ha duit de rebot tota una sèrie de notícies relacionades amb el nomenament de tres dones mallorquines que no em resulten desconegudes: 

Carmen Orte Socías, la professora de la UIB, investigadora principal del projecte SACHI2, que enguany mateix me n'ha signat el diploma, ha estat designada directora general de l'Institut de Majors i Serveis Socials (IMSERSO).

Bel Oliver, la diputada socialista que ha estat nomenada secretària d'Estat de Turisme, amb qui vaig treballar com a funcionari públic a la Conselleria d'Agricultura i Pesca del Govern de les Illes Balears, quan ella n'era la secretària general -abans que es ficàs en política activa directa-.

Però la notícia que m'ha arribat més endins aquests dies ha estat la del nomenament de la nova delegada del Govern a les Illes Balears, Rosario Sánchez Grau. Tant és així, que no me n'he pogut estar, d'enviar-li la meva felicitació sincera, a ella i a la presidenta Francina Armengol que l'ha triada perquè en fos nomenada al Consell de Ministres a Madrid. 

Crec que hi ha de poder arribar a fer molt bona feina.

Rosario Sánchez Grau és la primera dona socialista que assumeix un càrrec com aquest. Després d'altres tres socialistes que han passat a presidir la Delegació del Govern a les Illes Balears durant pràcticament dues legislatures seguides: Carlos Martín Plasencia (1984-1989), Gerard García Franco (1984-1996) i Ramon Socías (2004-2012).

Des que vàrem treballar junts dins el Grup de Drets Humans, presidit durant dècades pel bon amic i company de lluites cíviques, Bernat Vicens, no n'havia tornat a tenir cap altra casta de notícia, referida a aquella persona que record seriosa, amable, laboriosa, delitosa de lluitar per la justícia i la solidaritat entre col·lectius diversos, pels drets i les llibertats de totes les persones. 

Pel que n'he pogut esbrinar, darrerament na Ro, com acostumàvem a dir-li entre nosaltres, s'havia exercit com a directora general de Coordinació del Govern de les Illes Balears.

Llicenciada en Economia i llicenciada en ADE per la Universitat Pompeu Fabra, és funcionària en excedència de la Sindicatura de Comptes; fou directora de Gestió Sanitària de Mallorca (GESMA) i directora insular de Pressuposts del Consell de Mallorca durant el mandat de Francina Armengol (2007-2011). Ocupà el càrrec de secretària general de la Conselleria de Salut (2015), fins que fou nomenada directora general de Coordinació, encarregada de fer el seguiment de l'execució dels acords programàtics subscrits per PSOE, Podem i Més. A més d'això, ha impulsat la Llei LGTBI, per garantir els drets de lesbianes, homosexuals i transsexuals de les Illes.

Amb un bagatge tan ben acaramullat com aquest, no tenc cap dubte ni un que na Ro pot arribar a exercir una tasca molt bona com a delegada del Govern a aquestes Illes nostres. Així ho esper i ho desig de tot cor.

No crec que li resulti gaire fàcil, tot i amb això, assumir com cal les responsabilitats polítiques que comporta un càrrec «tan poc nostre» com aquest. Ha de representar un Govern central que «ens xucla» moltíssim més que a la resta de comunitats autònomes. Ella, tant per la seva trajectòria professional com personal, ho sap molt bé, pentura més que ningú. Per això pens que no li ha de resultar gens ni mica fàcil exercir-s'hi d'acord amb les seves conviccions més fondes.


Li desig tota la sort del món. I que sempre tengui present allò que compartíem quan defensàvem «els drets humans» de col·lectius més maltractats i potejats: cercant el bé i els interessos dels més febles, hom pot encertar millor en la defensa i protecció del bé i dels interessos del conjunt de la població.

Per molts d'anys, estimada Ro!

Miquel López Crespí presenta a ca s'Artiller, Muro, dues novel·les seves

PRESENTACIÓ DE «JOC D'ESCACS» I «ALLÒ QUE EL VENT NO S'ENDUGUÉ», LES DUES DARRERES NOVEL·LES DE L'ESCRIPTOR POBLER MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, A L'ESPAI DE DIÀLEG CA S'ARTILLER, DE MURO (27 DE MAIG DE 2018)


Diu el cartell anunciador d'aquest acte a Muro, que diumenge, 27 de maig de 2018, a les 19:30 hores, a ca s'Artiller, l'escriptor pobler MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ explicarà les seves dues darreres novel·les: Joc d'escacs i Allò que el vent NO s'endugué.



Primerament, això vol dir que n'ha fet més de dues, de novel·les, no? Si aquestes són les dues darreres, segur que n'hi ha moltes d'altres més, fetes abans. Si les comptàssim totes, en podríem fer un bon enfilall, d'un bon grapat de desenes...

En segon lloc,això també vol dir que és ell, l'autor qui n'ha d'explicar l'obra feta per ell. Amb la nostra intervenció, la d'en Jaume i la meva, hem de mirar d'aconseguir que les expliqui ell mateix. Estam procurant fer-ho.

Finalment, m'he preparat unes quantes preguntes que tenen a veure amb totes dues novel·les, la que duu per títol JOC D'ESCACS, i la que porta un nom tan expressiu com aquest: ALLÒ QUE EL VENT NO S'ENDUGUÉ. Unes preguntes que intentaré aconseguir que en Miquel les vagi responent de la manera millor possible.

També hem volgut que quedassin enregistrades les imatges, els sons i les veus d'aquesta trobada en aquest espai de diàleg, que tan ben muntat manté el bon amic JORDI CLOQUELL NOCERAS. I, per això mateix, comptam amb un tècnic tan ben qualificat com n'AGUSTÍ BARÓ. Així, els qui no hagin pogut venir i vulguin saber-ne dades, disposaran d'un mitjà audiovisual.



Totes dues novel·les fan al·lusió explícita i directa, o implícita i indirectament, a les quatre darreres dècades que hem viscut, i expliquen certs aspectes d'allò que estam vivint suara mateix a l'interior d'un estat europeu com l'espanyol, constituït en monarquia borbònica. És en aquest àmbit on l'escriptor pobler, no només escriu el llibre, sinó que també situa clarament aquestes dues novel·les seves que, més que novel·les històriques, vénen a ser «novel·les-testimoni», que contenen un contingut testimonial molt fort.

Amb una paraula, vull començar demanant-li, amb una sola paraula:




1) IMPRESSIÓ. Ens pots dir quina ha estat la teva primera impressió, en veure aquest espai de diàleg de CA S'ARTILLER, a Muro?

2) VENGUDA. No hi havies estat mai, aquí? Vols dir que és la primera vegada que hi véns? Fas comptes de tornar-hi, perquè t'hi puguem veure altres vegades?

3) ESCRIPTOR. Abans d'entrar en el fons de la qüestió, que no estaria bé que fessis una breu presentació d'aquest escriptor pobler, que va nàixer, com aquell qui diu, a quatre passes d'assuquinetes mateixes, i que avui és present a aquesta vila tan propera, la de Muro: LA BREU PRESENTACIÓ A MURO D'UN ESCRIPTOR POBLER QUE NOM MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ.

4) MATÈRIA. Aquest escriptor pobler escriu molts de llibres, sobre moltes i molt diverses matèries. Però n'hi ha una, de matèria, que podríem dir que apareix a tots els teus llibres, al principi o al final o a la meitat, però sempre hi surt: PER QUÈ T'HI HAS DEDICAT TAN INTENSAMENT, A TRACTAR EN PROFUNDITAT CERTS ASPECTES I EFECTES DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA a Mallorca?

5) RUPTURA. A l'origen de la teva dedicació a l'ofici d'escriptor, a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, mirant de trobar un nou codi narratiu subversiu contra el feixisme, també mires de manifestar la teva ruptura personal contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Què ens arribes a detallar, a les teves dues obres, sobre La teva militància ACTIVA en organitzacions anti-feixistes i anti-capitalistes?

6) POLÍTICA. Amb la teva experiència pràctica com a escriptor, què ens pots dir sobre la relació que has arribat a destriar entre literatura i política? Es tracta d'un binomi inseparable? Sembla més clar que l'aigua cristal·lina de la platja des Trenc, que es pot fer política sense saber fer literatura. La pregunta que em ve al cap és aquesta altra: es pot saber fer literatura sense fer política?

7) ARISTÒTIL. Torn a rellegir-lo aquestes dies. Què et sembla aquesta idea que propugna el filòsof grec del segle IV abans de Crist, quan afirma que «l'ésser humà, com a animal polític que és, no ha d'assumir passivament que un altre ésser humà li'n prengui la tasca, de ser-ho».
8) CORRUPCIÓ. Ets d'aquells escriptors que consideres que la corrupció és inherent a l'exercici d'un càrrec públic institucional, de manera que consideris, com diu aquell, que ENS GOVERNEN DELINQÜENTS?




9) CRÍTICA. La crítica social a la teva literatura novel·lística: quan et poses a escriure una novel·la, i, sobretot, quan l'has acabada d'enllestir, podem pensar i creure que tens present dins del teu cap la crítica ferotge cap a determinats elements de la nostra societat autoqualificada de democràtica: sindicats, partits polítics, moviments socials, comportaments i costums religiosos, etc.?

10) DEMOCRÀCIA. Com a autor d'aquestes dues novel·les, ets dels qui creuen i pensen que hores d'ara vivim en democràcia, o més tost t'inclines a pensar i creure que tenen més raó que un sant aquells que manifesten clarament que «LI DIUEN DEMOCRÀCIA I NO HO ÉS»?

11) MEMÒRIA. Qualcú podria veure en aquestes dues obres teves l'intent de mantenir viva la memòria, sobre determinats fets que es van diluint i fonent al discórrer inexorable dels anys. Pretens, amb amb aquestes dues novel·les teves, contribuir al fet que no s'oblidi mai la traïció de les formacions polítiques d'esquerres, a aquesta Mallorca nostra?




CLOENDA. En agrair-te tot quant ens has dit avui, què més hi vols afegir?

El llibre "Temps enrere", de Carme Feliu Quadreny

Acudesc a la presentació del llibre "Temps enrere", que es fa al Centre Cultural de sa Nostra, al carrer de la Concepció, de Palma, divendres 13 d'abril de 2018. 

A l'entrada, salut efusivament na Carme Feliu Quadreny, l'autora, filla petita de la família. Hi conec i tract de prop el seu fill Chema Font Feliu. Tenc l'oportunitat de saludar, també, el fill de Pau Feliu (que regenta Son Pont, a Puigpunyent). Ve a saludar-me en Juan Quadreny, (germà de la meva padrina de ses fonts, Maria Lluïsa Quadreny). Hi veig altres membres més joves d'aquesta família mallorquina que, per la relació directa que  temps enrere manté amb mon pare, Andrés Buele, no em resulta gens indiferent.

En posar-me a llegir-ne el llibre, ja des de la mateixa introducció m'adon que se'm presenta l'oportunitat de reviure situacions que em porten a un passat sempre present i mai no oblidat.

El primer nom que hi apareix és el de na Juana María Feliu Quadreny (germana de l'autora), i que record perfectament. D'altres noms que compareixen al principi, també són vius dins ma memòria: Sebastián Feliu de Cabrera Quadreny, en «Tianito» (germà major de l'autora i padrí meu de ses fonts), qui rep en herència de Rafael Feliu Blanes (pare de l'autora) la finca de Son Espases Nou...

Més endavant en surten molts d'altres, de noms coneguts meus. És el cas de l'amo en Bernat, parent de mu mare Maria del Carme Ramis, també natural d'Ariany, qui n'és el majoral. Jacinto Feliu Blanes, "Don Sinto" (oncle de l'autora). Maria Quadreny i Torres «Donya Maria» (mare de l'autora). Petronila Feliu Quadreny «Petica» (germana de l'autora). Maria Feliu Quadreny (germana de l'autora). Luís, Pablo i Rafael Feliu Quadreny «En Rafelet» (germans de l'autora).

Les paraules introductòries del P. Antoni Oliver Montserrat, C.R., la imatge, la veu i l'obra escrita del qual em ve a la memòria, remarquen el paper de na Carme com aquella «fada que introdueix el lector en una excursió inoblidable dins el territori del record i de la fantasia».

Seguesc rellegint el treball i la feinada, que gairebé sempre i pertot arreu exerceix la mare de l'autora, Maria Quadreny, el majoral, la majorala, els missatges de la possessió, el pis i la clastra, un lledoner, el menjador i la cuina dels majorals, etc.

El naixement de na Mariona (neboda de l'autora) al dormitori dels pares, situat a la planta baixa de la finca de Son Espases Nou, devora el jardí, em porta a recordar-ne l'indret moltes vegades visitat per mi, durant la meva infància.

Com també la casa de Palma, al bell mig de la Rambla, on acudim com a mínim un pic a l'any, per «saludar els senyors». Al llibre, llegim com s'hi prepara el betlem, seguint el costum tradicional de les cases mallorquines, senyorials o no senyorials; la xocolatada de matines; l'elaboració del torró d'ametla, de xocolata, de vermell d'ou, les coques de torró, el farcit dolç, la gelatina...

S'hi veu que na Carme, la filla petita dels senyors de Son Espases, manté una relació molt directa i franca amb els majorals de la possessió: són aquella «gent senzilla i agradable que tant estima. Li crida l'atenció que sense que sàpiguen llegir i sense haver pogut anar a l'escola, sàpiguen tantes coses. La cultura l'han après a través de la vida, no dels llibres» (pàg. 96).

També, al llarg del llibre, na Carme no s'està d'anar presentant detalladament certes receptes de cuina i pastisseria mallorquina, apreses de sa mare i de la majorala. Com a mostra, algunes d'aquestes: Farcit dolç (pàg. 40), Torrons: de vermell d'ou,  (pàg. 43), Crespells (pàg. 85), Panades de pèsols (pàg. 86), Panades dolces (pàg. 87), Rubiols (pàg. 88), Bunyols (pàg. 99), Coca de verdura (pàg. 119), Cocarrois dolços (pàg. 121), Coques de quarto (pàg. 132).

La lectura d'aquest llibre ens permet de fer un recorregut ràpid per la vida d'una dona, filla de família benestant, amb casa a Ciutat, la Rambla,  i a fora-vila, Son Espases Nou, que s'atura a pegar-hi una ullada i a recordar-ne moments singularment significatius, per a ella i per al lector que n'hagi compartit ni que sigui solament alguna part.

Infància, adolescència, joventut i maduresa, quatre de les etapes que hi queden reflectides d'una manera força expressiva i gràfica, a través d'escenes que hi sobresurten: el record de les primeres matances del porc a la finca de Son Espases Nou; la festa de Nadal que porta a l'elaboració de torrons i altres pastissos característics; la primera vegada d'anar a cercar caragols i la caragolada subsegüent; la tasca d'anar a collir ametles; els bons records de la caseta situada al bell mig del jardí; el temps de quaresma i el temps de pasqua; l'experiència com a alumna a col·legi religiós; la lliçó paterna impressionant amb motiu de la mort de l'amiga més gran; el tracte que vol mantenir freqüentment amb els majorals de la possessió, l'admiració que sent per ells i l'aprenentatge que en rep, com en el cas de fer bunyols o de veure parir una egua;

Tot plegat fa que na Carme ens vagi comunicant allò que li resulta més viu de cadascuna d'aquestes situacions que ens va descrivint. Més que seguir un ordre cronològic dels esdeveniments, em sembla que fixa la seva atenció sobretot en alguns que tenen molt a veure amb els mesos d'estiu que passa a la finca de Son Espases Nou. O de la primavera. 

Gairebé tot quant conta succeeix a l'estiu. Es veu més clarament quan manifesta i diu que li agrada més viure a Son espases que a la Rambla, malgrat també la casa d'allà sigui molt gran, perquè reconeix que a Son Espases està més dins el seu ambient (pàg. 95).

La filla petita de la família Feliu Quadreny hi apareix molt relacionada amb sa mare, donya Maria, i amb la majorala, madò Catalina. També amb son pare, don Rafel, i amb el majoral, l'amo en Bernat. L'autora, en algunes ocasions, fa al·lusió directa i explícita a les seves germanes i nebodes. Però ben poques vegades hi surten els seus germans mascles, gairebé sempre bastant malparats, per cert. El seu home i els seus fills també hi són esmentats en indrets nombrosos, amb molt d'afecte. 

Apunt aquesta darrera observació, després d'haver seguit detingudament i atenta la intervenció que hi fa  la doctora Carmen Orte durant la presentació del llibre i després d'haver-ho comprovat amb la lectura que n'he fet posteriorment, d'aquest.

A la meva edat més que setantina, quan llegesc i rellegesc les imatges i situacions descrites en aquest llibre de na Carme Feliu, uns pocs mesos més gran que jo, em ve al cap la recordança que, a ben pocs minuts d'aquell indret on viu i passa els estius na Carme i la seva família, els Feliu Quadreny, -això sí, a una distància més que considerable, pel que fa a costums i estil de vida corresponents-, hi estam nosaltres sis, la nostra família, els Buele Ramis. 

Durant algun temps ocupam aleshores una d'aquelles casetes senzilles, situada al punt més baix de la finca de Son Espases Nou, just a la vorera de la carretera de Valldemossa -quan encara està sense asfaltar-, a quatre passes del torrent d'en Barberà. L'anomenen Can Tonet. 

Des d'aquest indret, mon pare davalla a peu cada dia fins a l'antiga Diputació -actual Palau Reial del Consell de Mallorca-; els germans baixam amb el tramvia fins al Colegio Mallorca, situat al carrer de Capità Castells (actual Pablo Iglesias); i mu mare va a treballar cada dia, en tasques domèstiques de neteja d'aquella mateixa possessió dels senyors de Son Espases... on mon pare ja ha estat treballant, dècades enrere, quan arriba a l'illa de Mallorca, provinent de terres de Guinea Equatorial...


Per això, adquireix per a mi molt de significat la dedicatòria que, del seu puny i lletra, em signa na Carme Feliu, el 13 d'abril de 2018, a una de les primeres planes d'aquest llibre seu que porta per títol «Temps enrere»: «A Cil, germà des de sempre amb una abraçada que surt realment del cor. M. Carme Feliu».

Moltes gràcies, Carme estimada!

Temps enrere
Carme Feliu Quadreny
Llibres de la Nostra Terra, 109
Lleonard Muntaner, editor
155 pàgines

A l'Espai d'Entitats "Isabel Rosselló i Girart", al barri del Camp Rodó

De retorn a Mallorca, després de prop de dos mesos d'estar-ne fora, anant d'aquí cap enllà, trepitjant monestirs benedictins, cases de familiars, d'amistats, de la península o de Catalunya Nord, retorn a Mallorca el primer dimarts del mes d'abril de 2018.

La primera visita que faig és al cementeri de Palma, on reposen les restes de la meva dona Isabel Rosselló i Girart, ma mare, mon pare, el meu germà Andreu, la meva esposa Lina... i tantíssimes persones conegudes i estimades.

Tot seguit, em faig present a l'Espai d'Entitats "Isabel Rosselló i Girart" que el proppassat mes de febrer l'Ajuntament de Palma va obrir al barri del Camp Rodó.

N'he quedat meravellat, en veure que uns espais "buits i desocupats" durant tantes dècades, suara mateix romanen "plens i ocupats", entre d'altres motius, gràcies a la pressió exercida per qui va dedicar prop de quatre dècades seguides a aquesta barriada palmesana, des de l'Associació veïnal del Camp Rodó, adscrita a la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, fins que la malaltia d'alzhèimer la retengué...


Tant de bo que serveixi d'estímul perquè altra gent en continuï la tasca i s'engresqui a treballar perquè el barri del Camp Rodó, la ciutat de Palma, el Planeta Terra arribi a ser allò que la majoria dels ciutad
ans vulguem que sigui.

Dissabte Sant 2018 a Valladolid: Toro

La jornada d'aquest Dissabte Sant de mon any sabàtic 2018 ha consistit, sobretot, en la visita que hem efectuat mossèn Llorenç Tous, n'Angeles i jo mateix fins a la ciutat de Toro província de Zamora (d'uns 8.000 habitants), on, entre d'altres monuments històrics, s'alça la famosa Colegiata Santa Maria la Mayor, des d'on es domina una panoràmica extraordinària del riu Duero.




Divendres Sant 2018 a Valladolid: Ceinos i Villalán

Aquest Divendres Sant de mon any sabàtic 2018, passat amb el bon amic Llorenç Tous a terres de Castella, ha estat farcit d'esdeveniments inoblidables.

Després de berenar, començam la jornada pastoral anant a "fer els passos" a un poblet anomenat Villalán de Campos (39 habitants). En un principi, s'havien de fer al carrer, però com que es posa a ploure, fa vent i molt de fred (3º), en Llorenç decideix que es facin a l'interior de l'esglesieta.

La trentena de persones que hi participen s'ho prenen seriosament, canten a les totes, es reparteixen les lectures, entonen unes cançons tradicionals força conegudes per la gent major (que no necessita papers) i es prepararen per a la celebració vespertina de la Passió. 

A les 13:00 hores tornam cap a Ceinos on s'ha de fer la celebració funeral per la mort inesperada d'una nineta de 2 anys d'edat, que morí ahir de cop sec mentre descansava dins el bres... 

La gentada que hi acudeix no hi cap dins l'església, on es fa l'acte religiós amb presència de les cendres de Maria Pastor Pardo, son pare, sa mare i familiars més propers que presidien el dol.

El capellà, mossèn Luís, acompanyat de mossèn Llorenç Tous, conviden la concurrència a acompanyar aquesta família, ferida tan fortament per la pèrdua d'una criatura tan menuda, fins al cementeri de la localitat. 

No s'hi sent ni una mosca en tot el trajecte! Emocionant a més no poder.