El llibre "Temps enrere", de Carme Feliu Quadreny

Acudesc a la presentació del llibre "Temps enrere", que es fa al Centre Cultural de sa Nostra, al carrer de la Concepció, de Palma, divendres 13 d'abril de 2018. 

A l'entrada, salut efusivament na Carme Feliu Quadreny, l'autora, filla petita de la família. Hi conec i tract de prop el seu fill Chema Font Feliu. Tenc l'oportunitat de saludar, també, el fill de Pau Feliu (que regenta Son Pont, a Puigpunyent). Ve a saludar-me en Juan Quadreny, (germà de la meva padrina de ses fonts, Maria Lluïsa Quadreny). Hi veig altres membres més joves d'aquesta família mallorquina que, per la relació directa que  temps enrere manté amb mon pare, Andrés Buele, no em resulta gens indiferent.

En posar-me a llegir-ne el llibre, ja des de la mateixa introducció m'adon que se'm presenta l'oportunitat de reviure situacions que em porten a un passat sempre present i mai no oblidat.

El primer nom que hi apareix és el de na Juana María Feliu Quadreny (germana de l'autora), i que record perfectament. D'altres noms que compareixen al principi, també són vius dins ma memòria: Sebastián Feliu de Cabrera Quadreny, en «Tianito» (germà major de l'autora i padrí meu de ses fonts), qui rep en herència de Rafael Feliu Blanes (pare de l'autora) la finca de Son Espases Nou...

Més endavant en surten molts d'altres, de noms coneguts meus. És el cas de l'amo en Bernat, parent de mu mare Maria del Carme Ramis, també natural d'Ariany, qui n'és el majoral. Jacinto Feliu Blanes, "Don Sinto" (oncle de l'autora). Maria Quadreny i Torres «Donya Maria» (mare de l'autora). Petronila Feliu Quadreny «Petica» (germana de l'autora). Maria Feliu Quadreny (germana de l'autora). Luís, Pablo i Rafael Feliu Quadreny «En Rafelet» (germans de l'autora).

Les paraules introductòries del P. Antoni Oliver Montserrat, C.R., la imatge, la veu i l'obra escrita del qual em ve a la memòria, remarquen el paper de na Carme com aquella «fada que introdueix el lector en una excursió inoblidable dins el territori del record i de la fantasia».

Seguesc rellegint el treball i la feinada, que gairebé sempre i pertot arreu exerceix la mare de l'autora, Maria Quadreny, el majoral, la majorala, els missatges de la possessió, el pis i la clastra, un lledoner, el menjador i la cuina dels majorals, etc.

El naixement de na Mariona (neboda de l'autora) al dormitori dels pares, situat a la planta baixa de la finca de Son Espases Nou, devora el jardí, em porta a recordar-ne l'indret moltes vegades visitat per mi, durant la meva infància.

Com també la casa de Palma, al bell mig de la Rambla, on acudim com a mínim un pic a l'any, per «saludar els senyors». Al llibre, llegim com s'hi prepara el betlem, seguint el costum tradicional de les cases mallorquines, senyorials o no senyorials; la xocolatada de matines; l'elaboració del torró d'ametla, de xocolata, de vermell d'ou, les coques de torró, el farcit dolç, la gelatina...

S'hi veu que na Carme, la filla petita dels senyors de Son Espases, manté una relació molt directa i franca amb els majorals de la possessió: són aquella «gent senzilla i agradable que tant estima. Li crida l'atenció que sense que sàpiguen llegir i sense haver pogut anar a l'escola, sàpiguen tantes coses. La cultura l'han après a través de la vida, no dels llibres» (pàg. 96).

També, al llarg del llibre, na Carme no s'està d'anar presentant detalladament certes receptes de cuina i pastisseria mallorquina, apreses de sa mare i de la majorala. Com a mostra, algunes d'aquestes: Farcit dolç (pàg. 40), Torrons: de vermell d'ou,  (pàg. 43), Crespells (pàg. 85), Panades de pèsols (pàg. 86), Panades dolces (pàg. 87), Rubiols (pàg. 88), Bunyols (pàg. 99), Coca de verdura (pàg. 119), Cocarrois dolços (pàg. 121), Coques de quarto (pàg. 132).

La lectura d'aquest llibre ens permet de fer un recorregut ràpid per la vida d'una dona, filla de família benestant, amb casa a Ciutat, la Rambla,  i a fora-vila, Son Espases Nou, que s'atura a pegar-hi una ullada i a recordar-ne moments singularment significatius, per a ella i per al lector que n'hagi compartit ni que sigui solament alguna part.

Infància, adolescència, joventut i maduresa, quatre de les etapes que hi queden reflectides d'una manera força expressiva i gràfica, a través d'escenes que hi sobresurten: el record de les primeres matances del porc a la finca de Son Espases Nou; la festa de Nadal que porta a l'elaboració de torrons i altres pastissos característics; la primera vegada d'anar a cercar caragols i la caragolada subsegüent; la tasca d'anar a collir ametles; els bons records de la caseta situada al bell mig del jardí; el temps de quaresma i el temps de pasqua; l'experiència com a alumna a col·legi religiós; la lliçó paterna impressionant amb motiu de la mort de l'amiga més gran; el tracte que vol mantenir freqüentment amb els majorals de la possessió, l'admiració que sent per ells i l'aprenentatge que en rep, com en el cas de fer bunyols o de veure parir una egua;

Tot plegat fa que na Carme ens vagi comunicant allò que li resulta més viu de cadascuna d'aquestes situacions que ens va descrivint. Més que seguir un ordre cronològic dels esdeveniments, em sembla que fixa la seva atenció sobretot en alguns que tenen molt a veure amb els mesos d'estiu que passa a la finca de Son Espases Nou. O de la primavera. 

Gairebé tot quant conta succeeix a l'estiu. Es veu més clarament quan manifesta i diu que li agrada més viure a Son espases que a la Rambla, malgrat també la casa d'allà sigui molt gran, perquè reconeix que a Son Espases està més dins el seu ambient (pàg. 95).

La filla petita de la família Feliu Quadreny hi apareix molt relacionada amb sa mare, donya Maria, i amb la majorala, madò Catalina. També amb son pare, don Rafel, i amb el majoral, l'amo en Bernat. L'autora, en algunes ocasions, fa al·lusió directa i explícita a les seves germanes i nebodes. Però ben poques vegades hi surten els seus germans mascles, gairebé sempre bastant malparats, per cert. El seu home i els seus fills també hi són esmentats en indrets nombrosos, amb molt d'afecte. 

Apunt aquesta darrera observació, després d'haver seguit detingudament i atenta la intervenció que hi fa  la doctora Carmen Orte durant la presentació del llibre i després d'haver-ho comprovat amb la lectura que n'he fet posteriorment, d'aquest.

A la meva edat més que setantina, quan llegesc i rellegesc les imatges i situacions descrites en aquest llibre de na Carme Feliu, uns pocs mesos més gran que jo, em ve al cap la recordança que, a ben pocs minuts d'aquell indret on viu i passa els estius na Carme i la seva família, els Feliu Quadreny, -això sí, a una distància més que considerable, pel que fa a costums i estil de vida corresponents-, hi estam nosaltres sis, la nostra família, els Buele Ramis. 

Durant algun temps ocupam aleshores una d'aquelles casetes senzilles, situada al punt més baix de la finca de Son Espases Nou, just a la vorera de la carretera de Valldemossa -quan encara està sense asfaltar-, a quatre passes del torrent d'en Barberà. L'anomenen Can Tonet. 

Des d'aquest indret, mon pare davalla a peu cada dia fins a l'antiga Diputació -actual Palau Reial del Consell de Mallorca-; els germans baixam amb el tramvia fins al Colegio Mallorca, situat al carrer de Capità Castells (actual Pablo Iglesias); i mu mare va a treballar cada dia, en tasques domèstiques de neteja d'aquella mateixa possessió dels senyors de Son Espases... on mon pare ja ha estat treballant, dècades enrere, quan arriba a l'illa de Mallorca, provinent de terres de Guinea Equatorial...


Per això, adquireix per a mi molt de significat la dedicatòria que, del seu puny i lletra, em signa na Carme Feliu, el 13 d'abril de 2018, a una de les primeres planes d'aquest llibre seu que porta per títol «Temps enrere»: «A Cil, germà des de sempre amb una abraçada que surt realment del cor. M. Carme Feliu».

Moltes gràcies, Carme estimada!

Temps enrere
Carme Feliu Quadreny
Llibres de la Nostra Terra, 109
Lleonard Muntaner, editor
155 pàgines

A l'Espai d'Entitats "Isabel Rosselló i Girart", al barri del Camp Rodó

De retorn a Mallorca, després de prop de dos mesos d'estar-ne fora, anant d'aquí cap enllà, trepitjant monestirs benedictins, cases de familiars, d'amistats, de la península o de Catalunya Nord, retorn a Mallorca el primer dimarts del mes d'abril de 2018.

La primera visita que faig és al cementeri de Palma, on reposen les restes de la meva dona Isabel Rosselló i Girart, ma mare, mon pare, el meu germà Andreu, la meva esposa Lina... i tantíssimes persones conegudes i estimades.

Tot seguit, em faig present a l'Espai d'Entitats "Isabel Rosselló i Girart" que el proppassat mes de febrer l'Ajuntament de Palma va obrir al barri del Camp Rodó.

N'he quedat meravellat, en veure que uns espais "buits i desocupats" durant tantes dècades, suara mateix romanen "plens i ocupats", entre d'altres motius, gràcies a la pressió exercida per qui va dedicar prop de quatre dècades seguides a aquesta barriada palmesana, des de l'Associació veïnal del Camp Rodó, adscrita a la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, fins que la malaltia d'alzhèimer la retengué...


Tant de bo que serveixi d'estímul perquè altra gent en continuï la tasca i s'engresqui a treballar perquè el barri del Camp Rodó, la ciutat de Palma, el Planeta Terra arribi a ser allò que la majoria dels ciutad
ans vulguem que sigui.

Dissabte Sant 2018 a Valladolid: Toro

La jornada d'aquest Dissabte Sant de mon any sabàtic 2018 ha consistit, sobretot, en la visita que hem efectuat mossèn Llorenç Tous, n'Angeles i jo mateix fins a la ciutat de Toro província de Zamora (d'uns 8.000 habitants), on, entre d'altres monuments històrics, s'alça la famosa Colegiata Santa Maria la Mayor, des d'on es domina una panoràmica extraordinària del riu Duero.




Divendres Sant 2018 a Valladolid: Ceinos i Villalán

Aquest Divendres Sant de mon any sabàtic 2018, passat amb el bon amic Llorenç Tous a terres de Castella, ha estat farcit d'esdeveniments inoblidables.

Després de berenar, començam la jornada pastoral anant a "fer els passos" a un poblet anomenat Villalán de Campos (39 habitants). En un principi, s'havien de fer al carrer, però com que es posa a ploure, fa vent i molt de fred (3º), en Llorenç decideix que es facin a l'interior de l'esglesieta.

La trentena de persones que hi participen s'ho prenen seriosament, canten a les totes, es reparteixen les lectures, entonen unes cançons tradicionals força conegudes per la gent major (que no necessita papers) i es prepararen per a la celebració vespertina de la Passió. 

A les 13:00 hores tornam cap a Ceinos on s'ha de fer la celebració funeral per la mort inesperada d'una nineta de 2 anys d'edat, que morí ahir de cop sec mentre descansava dins el bres... 

La gentada que hi acudeix no hi cap dins l'església, on es fa l'acte religiós amb presència de les cendres de Maria Pastor Pardo, son pare, sa mare i familiars més propers que presidien el dol.

El capellà, mossèn Luís, acompanyat de mossèn Llorenç Tous, conviden la concurrència a acompanyar aquesta família, ferida tan fortament per la pèrdua d'una criatura tan menuda, fins al cementeri de la localitat. 

No s'hi sent ni una mosca en tot el trajecte! Emocionant a més no poder.

Dijous Sant 2018 a Valladolid: Mayorga i Villalán de Campos

Amb el bon amic, antic professor meu de Sagrada Escriptura al Seminari diocesà de Mallorca, el canonge emèrit mossèn Llorenç Tous i Massanet, qui des de fa dècades viu, resideix i col·labora al poble castellà de Ceinos de Campos, província de Valladolid, m'ho estic passant la mar de bé durant aquesta Setmana Santa de mon any sabàtic 2018.

Romanc allotjat a ca seva, amb els dos germans Ángeles i Agustín. Durant el dia sortim a recórrer poblets veïnats en el cotxe d'en Llorenç i participam en les celebracions litúrgiques pròpies d'aquesta Setmana Santa.

Recorrent el territori, he pogut admirar la gran quantitat d'obres artístiques que es conserven dins tantíssims d'esglésies que sobresurten per damunt les cases d'aquests poblets castellans d'entre 50 i 200 habitants.

A més de la gran ciutat, Valladolid, i Medina de Río Seco, hem arribat des de Ceinos de Campos fins a Cuenca de Campos, Mayorga, Villalan de Campos, Villalon de Campos, passant per altres indrets on ens hem d'aturar en dies següents.

Aquest Dijous Sant 2018, m'ha permès, entre d'altres vivències, atansar-me fins a l'ermita de Santo Toribio de Mogrovejo,  al poble de Mayorga on aquest missioner va nàixer el 16 de novembre de 1538. 

S'hi conserva molt viu el record, d'aquest bisbe que, segons els meus records, dóna nom al Seminari de l'arxidiòcesi de Lima, on es preparen els futurs sacerdots de l'arquebisbat de Lima. Per les notícies que tenc, és el primer seminari diocesà d'Amèrica Llatina (1591), situat ben a prop de la parròquia de Sant Joan M. Vianney, al barri de Magdalena del Mar, on vaig tenir l'oportunitat d'estar a la dècada dels anys setanta del segle passat.

Toribio de Mogrovejo és un eclesiàstic espanyol, canonitzat per l'Església catòlica, el segon arquebisbe de Lima, missioner que s'afanyà a organitzar-la al virregnat del Perú.

Al capvespre, al poblet de Villalán de Campos, en una esglesieta petitona i molt acollidora, dedicada a Santa Cecília, amb unes quantes desenes de persones que hi participaven fervorosament i activa, hem concelebrat la Cena del Senyor, amb lavatori de peus inclòs, adoració i reserva del Santíssim, culminant amb una pregària molt participada.

La mort sobtada dins el bres, d'una nina de dos anys, ens ha commogut a tots. Hem visitat padrins materns i paterns. Els pares són a Valladolid, a l'espera d'incinerar-la i fer-ne demà la cerimònia religiosa. En bon Divendres Sant, a les 13 h a l'església de Ceinos de Campos.



Setmana Santa 2018 a Ceinos de Campos, Valladolid

Durant aquest mon any sabàtic 2018, convidat pel bon amic gabellí, antic professor meu de Sagrada Escriptura al Seminari i canonge il·lustre de la Seu Catedral Basílica de Mallorca, mossèn Llorenç Tous i Massanet, he tengut l'oportunitat d'atansar-m'hi, i no l'he volguda desaprofitar.

Des de Barcelona, en tren «intercity» de RENFE, durant set hores i mitja, he fet el trajecte fins a Valladolid-Campo Grande. M'hi esperaven, a l'andana de l'estació ferroviària, mossèn Llorenç i el seu bon amic Agustín, germà de n'Àngeles, les dues persones amb les quals viu en Llorenç, ocupant una casa situada en un poblet de 258 habitants anomenat Ceinos de Campos

Lloc molt tranquil i confortable, em serveix per posar-me al dia en la recapta d'informació per traslladar a aquest blog meu, alhora que per continuar la tasca d'enllestir la meva aportació personal a l'elaboració de l'Anuari de l'envelliment de les Illes Balears, que estic preparant.

Feia comptes d'emprar les set hores i mitja del trajecte en tren per treballar-hi amb el meu ordinador personal. Però només ho he pogut fer durant la meitat del temps, perquè, en tractar-se d'un tren vell de RENFE -segons m'ha indicat el revisor- no porta endolls ni està condicionat per als aparells electrònics. La bateria del meu ordinador s'ha esgotat. 

He mirat que no em passàs el mateix amb el mòbil. Procurant estalviar-ne bateria i poder així comunicar-me a la distància, sobretot amb en Llorenç, i la família.

Hem arribat amb trenta-sis minuts de retard sobre l'horari prefixat, sense que ningú no ens hagi fet arribar cap casta d'explicació.

Després de recórrer en el cotxe conduït per n'Agustín la seixantena de quilòmetres que separen la ciutat de Valladolid del poble de Ceinos, hi hem arribat passades les onze de la nit. M'hi he instal·lat.