Dos dies després d’haver sortit de Mallorca, el 4 de gener de 2020, en el cotxe de la família piurana Moreno Romero, conduït per «don Fernando del Perú», ens traslladam on viu la filla de la meva bona amiga Zully Moreno Romero. És al barri Los Olivos-Villasol.
Pamela López Moreno, d’una trentena d’anys d’edat, està casada amb Nilton Jonil Pistu. Tenen una nineta d’uns 3 anys, Rafaelita, i un infant d’un anyet, Nicolás. És una família molt acollidora. A més d’ells quatre, hi trob també la mare de Nilton, la senyora Rosita Yesmi Pis Zarpán, natural de Monsefú, Chiclayo.
A una taulada de mitja dotzena d’adults i dos infants, assaborim exquisits plats peruans casolans, com són ara: «Tortillas con queso, cachanguitas con queso, y café pasadito simple», «Cebiche de cachema con jurel», «Sudado de pescado con arroz y yuca».
L’endemà, vigília de la festa dels Reis, en el cotxe conduït per «don Fernando del Perú» em tornen a dur des de l’hotel fins a Los Olivos, la zona residencial de na Pamela i en Nilson, situada al nord de la ciutat de Lima, propera a l’aeroport.
M’hi pas tota la jornada menjant i bevent líquids no alcohòlics. Majoritàriament «chicha morada» o sucs naturals de fruites com el «jugo de maracuià» tan exquisit.
En un sol dia i a hores distintes, ens asseim a taula per tastar-hi: «Tortilla de raya con yucas y salsa», un plat característic de Monsefú, província de Chiclayo. «Arroz con pato con salsa criolla y jugo de maracuyá» i «Papa a la huancaína». Tot això afegit al que ja m’he empassat a l’hora del berenar del matí a l’hotel.
Aquesta vuitena vegada que trepitj terra peruana, continuo constatant que, gràcies a aquella primera presència al Perú, s'hi mantenen certes constants que, lluny de minvar i desaparèixer amb el pas del temps i les dècades, es van refermant i consolidant cada cop més.
Per damunt totes, s’hi manté la consolidació profunda d'unes relacions d'amistat que esdevé indestructible amb el pas dels anys. Una amistat sincera, familiar, respectuosa, delicada, atenta, amorosa, desinteressada, profunda, forta, veritable.
Crec que no hi tenen res a veure aspectes econòmics, ni diversitats culturals, ni nivells educatius, ni l'edat, ni la pràctica del sexe... Ni són producte importat per la beguda o l'alcohol o la droga o les creences religioses.
Es tracta de la consolidació d'unes relacions d'amistat personal compartida, oberta, franca, expressiva, lliure, alegre, farcida de solidaritat i d'afecte veritables.
M'hi sent molt estimat, al Perú, no solament per la gent amiga i coneguda d'altre temps, sinó també per aquesta altra gent nova que les meves amistats antigues em presenten per primera vegada.
Tenc la impressió que hi sintonitzam a les totes i tot d'una, només veure'ns i abraçar-nos efusivament i carinyosa.
És una de les primeres descobertes que hi faig durant els primers dies d'estada meva al Perú aquest any 2020.»
En bon dia dels Reis, que al Perú no és festiu sinó dia laborable, aprofit per anar al balneari d’Ancón, on a la dècada dels anys 70 faig de capellà substitut del puigpunyentí mossèn Bernat Martorell, que en pau descansi.
M’hi duen les dues bones amigues peruanes, Esther i Zully. Des de Los Olivos – Villasol. En un «taxi beat» -comanat, controlat i seguit pel mòbil de na Pamela, la filla de Zully-, arribam fins al «asentamiento humano Manuel Cox-Ancón».
Hi viu la seva nora Geraldine, esposa del seu fill Iván. Tenen dos infants, Axell Josti i Fabricio Lisandro, de molt pocs anys, 2 i 3.
Per primera vegada en aquest viatge tenc oportunitat de veure i viure de prop la situació de misèria en què viuen les famílies més modestes i pobres del país. Que en són la majoria, si més no d’aquest redol de la ciutat.
Tot i la seva gran pobresa, m’acullen a casa seva amb una gran amabilitat. Desfent-se amb atencions, em conviden a entrar-hi, asseure’m i menjar i conversar i empatar la xerrada sobre qualsevol assumpte que ens ve al cap a cada moment.
La casa on viu na Geraldine Sirlopu Mantari és una de les casetes més humils que conec, per defora i per dedins. A l’hora d’accedir-hi, he de pujar per una dotzena d’escalons construïts amb rodes de cotxe emplenades amb fang i ciment... m’hi han de donar la mà per no caure... costa empinada, dalt d’un turonet... casa de fang... sòtil d’uralita... mobles vells... parets de qualsevol manera... trespol de terra... Molt pobra, molt pobra, molt pobra! In-cre-ï-ble-ment molt pobra, a aquestes alçades del segle XXI.
Com aquesta, milers de milers se m’obren al voltant davant dels meus ulls, a cada costat de la carretera Panamericana Nord que hi passa a quatre passes.
Em qued molt sorprès davant del canvi enorme produït en aquest indret dels afores de Lima, que passa per Puente Piedra. Al meu temps, constituint els afores de la ciutat, hi veien extensions immenses de sembrats i conrades de fruites, verdures i hortalisses.
Avui dia ja no hi ha res de tot això. Tot s’ha convertit en un caramull d’allò que se’n diuen «asentamientos humanos», d’una pobresa tan crua i tan dura que esgarrifa al més pintat. Per la cruesa, la duresa i la immensitat. No se n’hi veu la fi.
Les famílies ocupen tots els espais possibles i inimaginables. Tant a les planures com a les altures de les muntanyes, que s’aixequen enmig d’arenals immensos, milers i milers de casetes rudimentàries i pobres aixopluguen famílies i més famílies, que hi sobreviuen en unes condicions tan pobres i lamentables que hom no se’n pot fer una idea, fins que no ho toca amb les mans, ho veu amb els ulls, en sent la remor per les orelles, n’ensuma l’olor pel nas, en trepitja la terra amb els peus i n’assaboreix el menjar i beure per la boca.
La madona de la casa del «asentamiento humano» Manuel Cox-Ancón, mare de na Geraldine i sogra de n’Iván, fill de na Zully, ens prepara un bon plat de «Bonito con arroz baleado y papa sancochada con salsa criolla». Regat amb la beguda nacional refrescant «IncaCola». Una delícia de menjar sa i bo, molt coent, a l’interior d’una caseta que, sortosament, rep l’embat d’un airet que mitiga la calor de l’estiu peruà que ens afecta.
Aquesta dona, que no sembla tenir més de 40 anys d’edat, ha parit sis filles i dos fills. Els majors tenen un pare. Els més menuts en tenen un altre.
Quan hi arribam, trobam i saludam aquest segon. Més tard, emperò, s’hi presenta també l’altre que, en saber que hi som, va a saludar-nos, a veure la seva filla Geraldine i el seu nét Fabricio de dos anyets...
Ell mateix, a l’hora de partir, ens porta amb la seva moto-taxi fins a la parada del microbús que ens ha de dur des del Puente Villa Estela, fins al balneari d’Ancón.
Ens hi passejam, pel Malecón, vorera de mar, amb l’immens oceà Pacífic davant nostre i una munió de gent que s’hi belluga, en ple estiu peruà.
Mir d’entrar a l’església dedicada a sant Pere. Al seu interior, hi he celebrat no poques misses com a rector, nomenat pel cardenal arquebisbe primat de Lima, Juan Landázuri Rickets, en substitució de mossèn Bernat Martorell, el 15 de març de l’any 1978.
Un nomenament eclesiàstic que m’arriba a petició del delegat de la O.C.S.H.A. (Organització de Cooperació Sacerdotal Hispano Americana) al Perú, el santamarier mossèn Joan Parets i Serra, aleshores rector de la parròquia de sant Joan Maria Vianney: «De conformidad con los cánones 465 párrafo 4º y 472 del C.I.C. y con la Constitución 70 del XVIII Sínodo Arquidiocesano... con todos los derechos y obligaciones inherentes a dicho cargo ‘ad normam juris’».
Els qui m’acompanyen, crec jo, no es poden fer una idea d’allò que representa per a mi una visita d’aquestes característiques a un lloc com aquest. Ni de tot quant bull dins el meu cap i dins el meu cor, quan contempl per primera vegada l’edifici esvelt de la parròquia de San Pedro de Ancón! Jo n’he estat rector, d’aquesta parròquia limenya durant uns mesos...
Se m’entrecreuen sentiments diversos, que em resulta molt difícil explicar...
Pujats i asseguts a l’interior d’una combi -autobús de línia regular que travessa tot Lima- retornam a Los Olivos-Villasol. Juntament amb na Pamela, que domina el maneig d’internet, portàtil i mòbil, organitzam la reserva dels bitllets per als propers viatges que pensam realitzar en autocar i amb avió arreu del país...
Quan són prop de les 12 de mitjanit arrib a l’hotel Dazzler situat a la Javier Prado Oeste.
No puc deixar de pensar que durant aquests 7 primers dies d’estada al Perú residesc a una zona de Lima que té molt poc a veure amb la de Manuel Cox-Ancón visitada avui capvespre...
Malauradament, així és la vida humana, sobretot en aquest redol d’Amèrica Llatina: farcida de contrasts esfereïdors!
Amb Iván López Moreno, en el seu 32è aniversari
Una mesada després, a migdia de dimarts, 4 de febrer de 2020, em vénen a cercar a la casa dels franciscans d’Ate on estic allotjat, per anar a celebrar l’aniversari de n’Iván López Moreno, fill de la bona amiga piurana Zully Moreno Romero que m’acompanya pertot arreu en aquest viatge al Perú juntament amb la seva germana Esther.
N’iván compleix 32 anys i ens convida a celebrar-ho a ca seva, allà on viu, al «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón», que ja vam visitar a principis de gener, recent arribat jo al Perú.
Abans de partir i acomiadar-me definitivament de la comunitat franciscana que m’ha acollit tan bé al barri de Salamanca, convid els tres acompanyants a dinar al restaurant «La Ballena Chicharronería» on tastam «pulpo al olivo», «hueveras al ajo» i «ronda marina».
A la seva caseta, modesta i humil, situada dalt d’un dels nombrosos pujols arenosos de la contrada, ens conviden a dinar de «Pollo con arroz y papa a la huancaína» regat amb una bona cervesa Pilsen Callao.
M’encanta trobar-me en un ambient com aquest. Res a veure amb els que acostum a veure i viure. Molt senzill, molt modest, molt humil, molt rudimentari, molt pobre, molt empinat... Però molt acollidor i amable, t’ho miris com t’ho miris.
És la segona vegada que hi vénc, aquí, a «Manuel Cox».
En veure aquest entorn, no puc deixar d’establir comparances amb aquell altre indret que visitam plegats, anys enrere, amb la meva esposa Bel Rosselló, situat en un altre redol de Piura, al barri de San Cristóbal.
És l’any 1992 i aquest jove que avui compleix 32 anys, aleshores només en té 4. Viu amb la família en una caseta de pals, fustes i llaunes, on sa mare, na Zully, els hi agombola així com pot.
En haver passat 7 dies i 7 nits allotjat a l’hotel Dazzler del distrinte limeny de San Isidro, em pertoca d’arribar fins a Puente Piedra, a menys d’una quarantena de quilòmetres del centre de Lima.
Hi dec haver estat més de vuit vegades, al numero 500 de l’Avenida Buenos Aires, on les religioses trinitàries mallorquines funden casa i s’hi estableixen dècades enrere.
Aquí, hi conec i tract de prop, amb amistat profunda, la granadina sor Dolores Fernández Ramos, que mor molt jove, massa jove, per la gran tasca que hi desplega. Feim feina junts, abans, quan som vicari de la parròquia de sant Nicolau, a Ciutat, dins del terme de la qual es troba el col·legi de nines del carrer de la Concepció. Hi organitzam trobades, reunions, dies de convivència a Son Bono, etc.
També tenc oportunitat de conèixer, aleshores, a la dècada dels anys 70 del segle passat, altres religioses trinitàries com sor Maria Quetglas Riera, o sor Rosa Amengual, o sor Llucia Ferrer, o sor Francisca Binimelis, etc. etc.
Hores d’ara, només n’hi queden dues, d’illenques, acompanyades d’altres germanes peruanes: Sor Maria Quetglas i Sor Margalida Juanico.
Aquest divendres, en el cotxe conduït per «Don Fernando del Perú», en companyia de les dues amigues piuranes, n’Esther i na Zully, hi arribam amb fosca negra. Les monges ens hi reben molt bé. M’instal·len en una de les cambres senzilles construïdes a l’interior del jardí de la casa.
Justament avui, pocs moments abans d’arribar-hi nosaltres, ha caigut per avall una de les branques enormes d’un pi alt i gros... Una espècie de borino ros també gros ha entrat dins la sala on estam reunits... I el canot guardià del recinte, durant la nit, em sorprèn dins la meva cambra, llepant-me les cames...
Abans, he hagut d’abandonar l’hotel Dazzler després de pagar despeses extra ocasionades al restaurant, a la bugaderia i a la cambra, uns 18 € diaris.
Façana de l'hotel DAZZLER BY WINDHAM,
situat a l'Av. Javier Prado Oeste, de Lima
Me’n vaig amb ganes de tornar-hi, a aquest hotel de l’avinguda Javier Prado Oeste, de Lima. Un hotel nou de trinca, només fa nou mesos que l’inauguren. Cadena hotelera desconeguda per mi, Dazzler by Windham. Amb un servei de neteja excel·lent. Ascensors que funcionen gairebé a la perfecció. Cambra acollidora. Bany confortable. Piscina i jacuzzi al terrat, i també gimnàs amb màquines. A prop de la zona de Lima més ben coneguda per mi, el districte de Magdalena del Mar, a prop de la parròquia de sant Joan M. Vianney on treball a la dècada dels anys 70 del segle passat.
Un cop abandonat l’hotel, amb membres de la família piurana resident a Lima, la Moreno Romero, anam a dinar a un dels indrets on em fa moltes ganes arribar. Me’l fa conèixer 10 anys enrere el bon piurà ja difunt Pedro Mendoza, molt amic dels capellans mallorquins que hem treballat a la parròquia de la Verge del Rosari, al PJ San Martín de Porres, a Piura.
Ens convida aleshores a dinar al restaurant «Puro Perú» situat al districte de Barranco, en un bufet criollo on hi ha de tot i molt i que assaborim amb molt de gust na Bel Rosselló la meva dona i jo, 10 anys enrere.
Davant la façana del restaurant PURO PERÚ,
amb membres de la família MORENO ROMERO
Avui hi duc a dinar mitja dotzena d’acompanyants que m’han ajudat a recórrer Lima durant aquesta primera setmana d’estada meva al Perú. Ens hi feim presents n’Esther, na Zully, na Susana, na Pamela i jo, conduïts per Fernando.
Hi podem assaborir plats i begudes de tanta varietat com: «Cóctel de algarrobina», «Papitas andinas», «Mero Perico (llampuga) y Mero Mero (anfós)», «Seco con frejoles y arroz», «Yuca frita», «Mondonguito», «Rocoto relleno», «Ají de gallina», «Chifles», «Pisco sour, normal, no Catedral», «Jugo de carambola», etc.
Aprofitam la tarda per conèixer una mica més la ciutat de Lima, abans que em duguin en cotxe fins a la casa de les religioses trinitàries, que viuen al districte limeny de Puente Piedra.
Hi arribam quan ja fa fosca...
«Comunidad de Niños Sagrada Familia»
L’endemà matí, després de berenar, Sor Maria Quetglas, religiosa trinitària de Bunyola, que duu dècades de feina intensa al Perú i que, als seus 87 anys d’edat continua fent-n’hi moltíssima a les totes, em duu, conduint ella el seu cotxe, fins a un indret desconegut per mi i que em crida poderosament l’atenció.
A la "Comunidad de Niños Sagrada Família",
amb sor MARIA QUETGLAS i MIGUEL RODRÍGUEZ
Sortint de Puente Piedra per la Panamericana Norte cap al nord, passam més enllà de Ventanilla i arribam a un lloc que es diu «Comunidad de Niños Sagrada Familia», fundada l’any 1989 i dirigida fins a l’actualitat per Miguel «a secas». Així se’m presenta, aquest home en bon dissabte 11 de gener.
Però internet no falla. I des de la xarxa arrib a esbrinar que es tracta d’un empresari jove peruà, Miguel Rodríguez Candia, capaç de fer rebrostar moltes esperances enmig d’un arenal immens on neixen, creixen i moren, massa prest i massa sovint, innombrables infants de famílies pobres que no disposen dels mitjans necessaris per a sustentar-los com cal.
Tot és degut a un esdeveniment tràgic que sobtadament li canvia la vida de cap a peus.
Amb l’arribada del seu tercer fill, que degut a una insuficiència cardíaca mor d’un infart quan el duu a l’Hospital del Niño, a Lima, aquell capvespre surt d’emergències amb l’infant en braços i li diu a Jesús «M’has fet una gran putada!»
Però tot seguit veu dos infants del carrer ferits, que no poden ser atesos al servei d’emergències perquè no duen damunt els dos sols (0,70 cèntims d’euro) que se’ls reclama. S’hi queda, els paga i espera que en surtin atesos.
L’endemà mateix, ell i la seva esposa acudeixen a la plaça Sanmartín, on s’hi passen hores i més hores, a dur-los menjar. Ho continuen fent, ja no solament per als dos infants del carrer coneguts sinó també per a la vintena, trentena o quarantena que s’hi arriben a arreplegar cada dia.
En certa ocasió, un d’aquests infants li diu que se’n vol anar amb ell, i el seu germà i dos amics més. D’acord amb la seva esposa, decideixen acollir-los a casa seva, on mantenen els seus dos fills.
És l’inici d’una iniciativa solidària sense precedents. Admirable cent per cent!
Al seu apartament del districte de Breña hi arriben a aixoplugar tants infants, que els veïnats se’n queixen davant del rector de la parròquia de la Visitació, el P. Luciano Ciciarelli.
El capellà nomena Miguel director de la llar d’infants Sagrada Família, i els ofereix un gran solar en un lloc inhòspit aleshores, un arenal immens totalment despoblat situat al costat de la carretera Panamericana Norte, a l’alçada del districte de Ventanilla.
Interior de les cuines de la "Comunidad de Niños",
integrada per uns 1.500 infants de 0 a 17 anys
L’any 1991, el P. Luciano Ciciarelli, en aquell terreny aconseguit al Zapallal (Km 37,5 al nord de Lima) fa construir la primera caseta per a infants del carrer, i, amb Miguel Rodríguez inicia la «Comunidad de Niños Sagrada Família», per a infants en perill físic, social i moral que viuen a la Lima més marginal.
És aquest l’indret on, amb sor Maria Quetglas, visitam avui aquesta comunitat infantil. És una gran i enorme institució que alberga més de 1.500 infants en circumstàncies especialment difícils, infants del carrer, abandonats moralment i material.
Hi són rebuts des del seu primer mes de vida, fins que conclouen una professió o un ofici. Se’ls presta un servei encaminat a cuidar i protegir infants en risc, a donar-los una formació i educació sòlides en valors que els permeti de viure en la societat, prenent com a base i fonament de les actuacions l’ensenyament de l’amic Jesús de Natzaret.
Molt en la línia de la Teologia de l’Alliberament, aquesta iniciativa social dóna carn i os al que podria ser vist i considerat com un caramull de teories idealistes i utòpiques, que no toquen de peus a terra.
Aquí s’hi concreten, materialment i visiblement, les conseqüències indiscutiblement positives d’unes conviccions profundes que porten a realitzacions eficients a l’àmbit de l’atenció a la infància més desfavorida. De pensaments i de paraules, s’hi passa a fets molt concrets.
Ho podem comprovar directament, quan na Maria Quetglas i jo ens endinsam en les instal·lacions que, justament, avui no romanen com gairebé sempre farcides de gent, d’infants i monitors i professors i instructors que converteixen l’indret en un oasi d’activitat educativa molt intensa.
És temps d’estiu, de vacances, de buidada d’unes instal·lacions que, així i tot, encara aixopluguen centenars d’infants allotjats.
«En la mirada dels infants, diu Miguel, hi trobam la pau. En el seu somriure, l’esperança. I, en els seus bracets que ens abracen, la seguretat d’un món nou».
Li agraesc profundament a na Maria Quetglas que m’hagi donat l’oportunitat de veure de prop una de les iniciatives socials més riques i enriquidores des del punt de vista moral i espiritual, que jo no conec ni he vist mai en ma vida setantina.
A més de la presència d’una antiga cooperant francesa que hi duu molt de maneig, na Lily, també em diu que hi ha gent de Mallorca que sovint s’hi atansa a col·laborar-hi voluntàriament.
Em parla de Lluís Verger i Bel Miró, Rafa Martorell, Jaume, Toni, etc. com a col·laboradors assidus d’aquesta comunitat d’infants Sagrada Família, a Puente Piedra, Lima.
Que sigui per molts d’anys! Crec que s’ho paga fer-ho!
Concelebració eucarística, presidida i dirigida per dones
Aquest diumenge segon d’estada meva al Perú, 12 de gener de 2020, em resulta del tot enriquidor. La religiosa trinitària mallorquina, la bunyolina Maria Quetglas Riera, em duu en el seu cotxe fins a un dels barris més pobres de Puente Piedra, anomenat Bellavista.
Un espai reduït serveix de capella molt modesta i senzilla, dedicada a la Mare de Déu de Guadalupe. Quan hi arribam, hi trobam un homenet que ens explica que el veïnat ha aixecat una paret que es menja un bon bocí del recinte...
A poc a poc, arriba més gent que s’asseu a les cadires col·locades en cercle, en torn de l’altar. N’hi arriba a acudir una trentena.
Des de l’inici fins al final, la celebració roman majoritàriament presidida i dirigida per unes dones, creients fins al moll dels ossos, que duen a terme la pregària col·lectiva molt participada per tots els assistents. No solament amb lectures, i cants, i pregàries, sinó també amb la seva aportació personal directa, compartint la paraula i manifestant públicament allò que se’n deriva, i compartint el pa de l’acció de gràcies cristiana.
Maria Quetglas els ha preparat un full orientatiu, redactat pel teòleg J. Antonio Pagola, que tothom té a les mans, llegeix amb ganes i comenta en públic.
Avui pertoca llegir el fragment evangèlic de Mateu 3,13-17, que recull el baptisme que Joan no vol donar a Jesús i que aquest el convenç de fer-ho, perquè «així és com ens pertoca a tots dos de complir tota justícia».
Experiències personals segueixen la proclamació efectuada per la dona que presideix la celebració eucarística, d’acció de gràcies dominical. Cadascú hi diu la seva i aporta també el seu granet d’arena a la bacina que recol·lecta allò que hi posen.
Segueix el repartiment del pa eucarístic.
Tot s’acaba amb la benedicció que s’implora i un cant festiu, el darrer de tota una sèrie que se n’han anat fent al llarg de la celebració, entonats i acompanyats per un quartet acompanyat de guitarra i tambor.
A la capella de la "Virgen de guadalupe",
entre sor MARIA QUETGLAS
i la presidenta de l'assemblea eucarística
Per a mi, aquesta és una de les experiències espirituals més intenses que visc al llarg de la meva existència damunt del planeta. Hi som presentat com un dels missioners que ha treballat al Perú temps enrere...
Jo, assegut al mateix redol, mir de presentar-m’hi com aquell humil creient que vol agrair a Déu l’oportunitat que em dóna de compartir, ara i aquí, la fe que tenim depositada en Jesús de Natzaret.
Els dic que els veig, a tots, com una gent que, com fa Joan Baptista, m’assenyala la presència viva i activa d’un Jesús que fa coa a la vora del riu amb els més pobres. Perquè siguem alliberats de l’opressió que pretén llevar-nos vida. I per ser enriquits cada cop més amb la consciència de pertànyer a la família de Déu mateix, com a veritables filles i fills. Amb vincles i lligams molt més forts i duradors que els de la sang.
En contrast amb la visió que, hores més tard, m’ofereix la imatge de l’església parroquial de Puente Piedra, oficial, consuetudinària, de rutina, amb moltíssima més gent que omple de bat a bat el recinte sagrat, he de manifestar que, al barri de Bellavista, hi he presenciat l’acció de l’Esperit amb molta més nitidesa i claredat.
Al balneari d’Ancón
Al migdia, anam a dinar a la casa que les religioses trinitàries mantenen al balneari d’Ancón. Al mateix indret d’on el cardenal primat del Perú, l’arquebisbe de Lima, monsenyor Juan Landázuri Rickets me’n nomena rector substitut de mossèn Bernat Martorell l’any 1978.
Religioses trinitàries a la casa d'ANCÓN
Quaranta-dos anys després, torn a trepitjar aquest terme parroquial, En aquest cas, arribant a la casa de les religioses trinitàries, no gaire allunyada de la casa rectoral. Hi feim una taulada semblant a la del darrer sopar: dotze monges, i jo que m’hi he afegit i les acompany...
M’hi sent molt a gust, amb totes aquestes germanes que treballen al Perú, Bolívia o Guatemala i que avui dia duen a terme una trobada, presidida per la superiora general de la congregació, la germana Doris, una religiosa peruana del districte nordenc de Pueblo Nuevo.
Amb na DORIS,
davant ca seva, a ANCÓN
El moment de la jornada dominical a Ancon més emocionant per a mi és quan arrib a saber que, ben a prop de ca les monges, hi viu i resideix la dona que l’any 1978, quan jo m’exercesc com a rector de la parròquia de san Pedro de Ancón, m’hi atén amb molta cura, em renta la roba, em prepara el menjar, em neteja la casa, acudeix cada dia a la casa parroquial. Na Doris!
No m’ho puc creure!Aleshores compta amb 26 anys d’edat. Hores d’ara en té 66. Ens reconeixem tot d’una mútuament. El seu record i la trobada d’avui m’omplen d’emoció, quaranta-un anys després.
Sobretot, quan em diu que, un cop partits els capellans mallorquins, els nostres successors peruans ja no la volen mantenir contractada a la parròquia... Li diuen que «els capellans estrangers reben més doblers...»
A l’actualitat la bona amiga Doris, segons em diu, viu en una caseta de fusta, que s’ha construït al corralet de la casa ben moblada que s’ha fet aixecar un germà seu. Aquest viu pràcticament tot l’any als EUA, i vol mantenir l’edifici totalment per a ell, en exclusiva...
Sor Rosa Maria ens fa una foto. La guard amb una gran estimació!
Dijous, 30 de gener de 2020, és el darrer dia que pas a Piura, de moment. Viatj a Lima en avió, per instal·lar-me a cals franciscans que treballen al barri de Salamanca, parròquia de Nuestra Señora de la Esperanza, en la Av. Los Quechuas.
Aconseguesc de parlar via whatsapp amb el P. Miquel Llompart Frontera, del TOR, qui m’ofereix molt gustosament aixopluc i allotjament per tots els dies que en tengui jo ganes. Cosa que li agraesc.
D’aquesta manera puc acudir directament a la trobada que Mallorca Missionera té programada per al dissabte, 1 de febrer, amb persones mallorquines que resideixen al Perú. Em fa molta d’il·lusió participar-hi directament.
Demà, divendres 31, tenc previst de retrobar-me amb en Mariano Moragues, per dinar plegats en algun indret de la ciutat de Lima...
Després d’una hora llarga de vol, entre la ciutat nord-peruana de Piura i la capital del Perú, Lima, en un avió A320 de la companyia aèria xilena SKY, assegut a la butaca 28E, pel preu d’uns 45 euros, aterram a l’aeroport «Internacional Jorge Chávez de la Provincia Constitucional del Callao... a 15 minutos de Lima».
No sense abans haver sentit com una espècie de pessigolles, acompanyades de certes tremolors suaus, quan vull alçar el braç dret per amunt i em vull passar la mà dreta pel cap... Ho atribuesc a l’altura i als efectes de la pressurització de l’interior de la nau. No li don més importància. En tocar terra, me’n fuig completament...
Ve a recollir-nos en el seu cotxe «Don Fernando del Perú», familiar de n’Esther i na Zully. Tots tres m’acompanyen fins a les instal·lacions de la «Parroquia Nuestra Señora de la Esperanza», situada al districte limeny d’Ate, al barri de Salamanca.
A l'aeroport de Lima, "Don Fernando del Perú",
el conductor del cotxe amb el qual recorrem la capital del Perú
Travessam en cotxe tota la ciutat de Lima, immensament transitada per vehicles motoritzats de tota casta. Alguns, a velocitats increïbles. Tots amb la perícia de qui sap evitar pegar cops a un altre i que te’n peguin.
Una vegada més, torn a constatar el progrés material aparentment produït aquests darrers 10 anys, pel que fa al parc mòbil que circula per la capital del Perú. Com també a les grans infraestructures viàries noves construïdes. Inclòs el tren-metro que circula per via exclusiva des de San Juan de Lurigancho fins a Villa El Salvador.
És la primera vegada que acudesc a aquesta parròquia regentada per franciscans del Tercer Orde Regular de Sant Francesc. El llubiner P. Miquel Llompart Frontera, que ja hi duu més d’una trentena d’anys fent-hi feina, m’hi convida a passar el temps que jo vulgui. Està situada a «Avenida Los Quechuas, 4ª Cuadra, por el Arco, Salamanca».
Amb el P. Miquel Llompart m’uneixen antics lligams de feina, feta conjuntament quan tots dos ens afanyam a animar el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, com a consiliaris escoltes a la dècada dels anys setanta del segle passat. Ell, des de l’Agrupament escolta Pius XII, amb cau al Seminari Vell, i jo des de l’Agrupament Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació. Fa una cinquantena d’anys! Ens alegram tots dos de retrobar-nos.
La comunitat de franciscans del T.O.R.
al menjador del convent, situat al barri limeny de Salamanca
M’ofereix habitacions franciscanes, modestes i confortables alhora. Amb el mínim imprescindible per poder-m’hi allotjar còmodament. Em convida a participar dels àpats de la comunitat franciscana, integrada per mitja dotzena de membres, alguns germans i d’altres sacerdots ordenats.
Avui capvespre de dijous, particip en una de les tres misses que celebren cada dia a l’església parroquial, amb assistència de molta gent que hi acudeix, fervorosa.
En acabar la missa de les 19 hores, assistesc a «L’hora Santa» que fan tots els dijous, amb exposició i benedicció del Santíssim inclosa...
Fa molts anys que no particip en una pràctica religiosa d’aquestes característiques, tot i resultar-me familiars certes pregàries: «Bendito sea Dios... Bendito sea su santo nombre...», «Cantemos al Amor de los amores», «Bendito, bendito, bendito sea Dios...», etc.
Dos dels frares més joves, amb l’hàbit franciscà característic, animen l’hora llarga que dura la pregària, amb intervencions espontànies i càntics religiosos corejats per tots els assistents.
Em vénen al cap actuacions musicals de temps enrere, quan «Los 4 de Asís» es converteixen en grup musical famós que interpreta cançons de caire religiós, amb els seus hàbits franciscans del TOR i la guitarra a la mà.
També revisc aquells temps en què m’exercesc com a consiliari de grups d’«Adoració Nocturna» a l’església de Santa Catalina de Sena, a Palma. Perllongant-hi vetlades de pregària eucarística fins a les tantes de la matinada...
Interior del temple "Virgen de La Esperanza"
regentat pels pares franciscans del T.O.R. al barri limeny de Salamanca
L’anada a l’església parroquial del barri limeny de Salamanca em retrotrau a èpoques passades. No hi puc fer més. Visc de prop, en aquesta parròquia de «Nuestra Señora de la Esperanza», el que comporta la pràctica religiosa més oficial, la més convencional, la més clàssica. Cosa que fa molt de temps que no tenc oportunitat de fer.
Tot i que no puc deixar d’adonar-me que continua arrelada en moltíssima de gent que hi participa, segons sembla, amb gran devoció i fort convenciment personal. Sempre respectable, pens jo... encara que no en compartesqui ni l’encàrrec ni cap dels mandats del Senyor, en aquesta mateixa línia d’actuació... La consider més pròpia d’èpoques ja passades que no del temps que ens pertoca de viure avui damunt del Planeta...
Sí que he de concloure que, en cas que ajudi a viure millor la gent que la practica, no té per què haver de ser valorada com a menyspreable.
A la recerca de religiosa solidària
Divendres, 31 de gener de 2020, mentre romanc allotjat a cals franciscans del barri limeny de Salamanca, m’arriba per correu electrònic un escrit del bon amic Llorenç Tous, de qui fa poc he publicat a Mallorca un llibre titulat «Llorenç Tous. Biblista i amic dels pobres», per Lleonard Editor.
Mir de fer-li cas en tot quant m’hi diu, des de Ceinos de Campos estant, província de Valladolid, a la península Ibèrica, en plena Castella.
Entre d’altres assumptes, em demana que m’interessi per aconseguir dades concretes sobre una de les religioses amb les quals es relaciona temps enrere, amb nombrosos projectes d’ajuda solidària a poblacions indígenes de l’Amazonia peruana.
Em diu que fa molt de temps que no en sap res, de sor María Dolores García Tomás, membre de la Companyia Missionera del Sagrat Cor de Jesús. Una religiosa que passa la vida dins la selva amazònica, precisament a la regió de Yurimaguas on pensam anar el mes que ve n’Esther, na Zully i jo mateix.
Es tracta d’una de tantíssimes persones a què fa referència el llibre, amb motiu de les donacions realitzades per «El Generoso». En Llorenç, que aleshores hi manté una llarga i molt bona relació, fins al punt d’acollir-la a casa seva quan ella visita Mallorca, li fa arribar molts dòlars, així com també l’organització Medicus Mundi del Llevant de Mallorca.
Em diu en Llorenç que, amb tant de material indígena recollit per ella, el Govern del Perú li dedica un museu a Lima i li atorga una medalla de reconeixement. Em diu també que suara mateix no sap ben bé si ella encara té el cap clar. Fa temps que no li contesta e-mails. Les seves germanes de congregació a Madrid, tampoc no li donen clarícies. Creu que ella podria estar patint la malaltia d’alzheimer o cosa semblant...
Me’n passa el número de telèfon, d’una de les cases que la congregació religiosa manté a Lima, on en Llorenç sap que són set membres i que ella encara hi viu.
M’encomana que, si hi arrib a contactar i ella m’entén, li faci arribar molts de records seus i li comuniqui que ell es troba molt bé: «Me faràs content si almanco t’entén i li dónes noves meves i jo en puc tenir d’ella», em diu en Llorenç.
Com és lògic, no m’esper ni un minut més a posar-m’hi, i mir d’aclarir-ne la situació concreta, d’aquesta religiosa amiga del bon amic meu Llorenç Tous.
Telefon tot d’una al número que ell em passa pel correu electrònic.
A la primera trucada, ja aconseguesc de parlar amb una germana de congregació que em diu que és de la seva mateixa promoció, de sor María Dolores García Tomás. Totes dues són molt bones amigues, íntimes amigues, fins al punt que coneix detalladament la relació entre ella i mossèn Llorenç Tous, per la valuosa col·laboració realitzada temps enrere.
Em fa a saber que sor María Dolores, malauradament, ja no està en condicions de posar-se al telèfon. La malaltia d’alzhèimer la manté retenguda, i ja no coneix ningú ni pot dur una vida normal...
Ho faig a saber a Llorenç Tous. Li pas l’adreça concreta on pot adreçar-se per escrit, si vol comunicar-se amb alguna altra religiosa de la Companyia Missionera del Sagrat Cor de Jesús, que té la seu al Parque Turín de la Urbanització Fiori, al districte de San Martín de Porres, de la ciutat de Lima.
Sor Maria Dolores García Tomás, marcada amb una fletxa,
al mur de facebook de la Congregació (06-04-2020)
Ja a Mallorca, a través de facebook m'assabent de la mort de Son María Dolores a principis del mes d'abril, i li ho comunic, al bon amic Llorenç. Tots dos desitjam que ella descansi en pau!
Trobada de Mallorca Missionera, a Salamanca
Coincidint amb el cinquè Vermut dels Primers Dissabtes a Marginàlia, que se celebra avui mateix, al polígon de can Valero, carrer d’Asival 4, de Palma; coincidint també amb el primer dia del mes de febrer de 2020, gairebé una mesada sencera d’estada meva al Perú; coincidint igualment amb la celebració religiosa de la Presentació de Jesús -vigília de la Candelera-, dedicada a la vida religiosa i consagrada dins l’Església catòlica... està programada des de temps enrere una trobada de gent mallorquina al Perú, precisament aquí on estic allotjat suara mateix: a la parròquia de «Nuestra Señora de la Esperanza», situada al barri limeny de Salamanca, regentada per franciscans del Tercer Orde Regular de Sant Francesc, el T.O.R.
Aquest és el motiu principal del meu viatge improvisat i no programat des de la ciutat de Piura fins a la ciutat de Lima - no programat des de Mallorca estant –: assistir com a convidat pel P. Miquel Llompart a la trobada mallorquina que acostumen a fer de tant en tant els missioners i les missioneres de congregacions religioses mallorquines que treballen al Perú.
Veig que la comunitat franciscana que m’acull al convent del barri de Salamanca, al districte limeny d’Ate, s’afanya a mantenir-ho tot a punt perquè aquesta trobada de mallorquines i mallorquins residents al Perú, programada per al primer dia del mes de febrer de 2020, sigui tot un èxit.
Preveuen l’assistència d’una quarantena de persones, en torn d’una taula col·locada a la terrassa de l’edifici, a recer del sol calent que cau aquests dies damunt Lima, després d’una celebració eucarística a les 11 del matí.
Cartell de l'acte d'homenatge als missioners de les Illes Balears,
18 de novembre de 2005
Fris de veure les cares de tota aquesta gent. Em vénen al cap trobades d’altre temps en aquesta mateixa ciutat. Amb el bisbe Teodor Úbeda visitant-nos, per exemple, quan jo hi treballava a la dècada dels anys 70 del segle passat. Fent pinya desenes de mallorquines i mallorquins presents al Perú: a Piura, Trujillo, Cascas-Contumazá, Huamachuco, Santa-Chimbote, Ancón-Lima, Puente Piedra, Delicias de Villa, Manchay Alto-Pachacamac, etc. Indrets on la presència mallorquina esdevé notòria aleshores, hores d’ara molt més reduïda i que ha anat minvant a les totes.
No es pot passar per alt l’edat dels components. Jo en tenia una trentena, d’anys, a la dècada dels anys setanta del segle passat. Suara mateix en tenc setanta-cinc, d’anys. No és ben bé el mateix. A l’actualitat, no sé si n’hi ha cap, de mallorquí resident al Perú, que n’estigui per davall... L’envelliment eclesiàstic mallorquí, llei de vida per a qualsevol organització humana, marca també presències i limitacions, minvant conseqüentment el nombre de recursos humans disponibles.
No sé si el recurs persistent a la «pregària per les vocacions religioses i sacerdotals», com acostumen a fer i a insistir-hi certes comunitats catòliques, pot resultar suficient a l’hora d’enfrontar-se a un fenomen d’aquestes característiques i trobar-hi la solució més adient.
Crec que no. Som del parer que calen, també, altres actuacions molt més valentes i agosarades per part de les més altes instàncies jeràrquiques de l’Església catòlica occidental, que assumesc com la meva, perquè l’Evangeli de Jesús pugui arribar a ser difós com cal i es mereix arreu del planeta.
S’han d’arribar a arraconar, crec jo, moltes de les traves canòniques que imposa un celibat sacerdotal més que dubtosament inexistent a l’orbe catòlic. O la negativa masclista a l’ordenació sacerdotal de la dona. O el camuflat i dissimulat reducte d’homosexuals en què roman instal·lat una part del clergat eclesiàstic. O l’enriquiment cada cop més intens d’arques vaticanes i les seves poderoses i nombroses sucursals escampades arreu del Planeta...
No deix de pregar Déu que ens il·lumini i doni forces, per fer-nos capaços de tirar endavant pel camí que Ell ens marca de debò: el que recorre aquell Jesús que neix en una cova pobra, que passa l’existència vivint dins la més gran de les austeritats, i que mor nu i despullat dalt d’una creu. Si Ell és el Camí, la Veritat, la Vida, no sembla que vagi per aquí la nostra Església, malauradament!
Vista parcial de la sala on se celebra la jornada
de Mallorca Missionera al Perú, 2020
Aquest dissabte, el primer del mes de febrer de 2020, em fa molta d’il·lusió retrobar-me amb la gent de Mallorca que enguany es reuneix a cals franciscans de Salamanca, coincidint amb aquest dia en què em trob a Lima.
Repassant fotografies, m’adon que no són poques les persones que, en algun moment de les cinc dècades passades, durant el darrer mig segle, s’han fet presents a qualque convocatòria semblant de Mallorca Missionera al Perú.
Em ve a la memòria el record de noms i llinatges d’alguns capellans diocesans que han treballat al Perú durant algun temps de les seves vides (Anselm Álvarez, Bernat Martorell, Bernat Pou, Carmel Bonnín, Ferran Bonnín, Eugeni García, Guillem Morlà, Guillem Muntaner, Jaume Muntaner, Jaume Santandreu, Jaume Serra,Joan Bestard, Joan Bauçà, Joan Darder, Joan Parets, Joan Riera, Mariano Cortès, Mariano Moragues,Miquel Fernández, Miquel Nigorra, Miquel Rosselló, Miquel Amengual, Miquel Mulet, Miquel Company, Miquel Febrer, Miquel Bestard, Miquel Parets, Mateu Ramis, Paco Ramis, Paco Suárez, Pere Barceló, Pere Llompart, Pere Fiol, Pere Fons, Tomeu Morey, Toni Mateu, Tomeu Tauler, Toni Ramis, Tomeu Bennàssar, Tomeu Vaquer,Toni Vera, Vicent Tur... )
També d’alguns Franciscans del TOR que hi he conegut i tractat d’alguna manera (Sebastià Ramis, Nadal Fluxà, Gabriel Genovart,Miquel Llompart...). Franciscanes Filles de la Misericòrdia (Catalina Vallespir, Conchi García...). Terciàries Trinitàries (Dolores Fernández, Maria Quetglas, Margalida Juanico, María Alcázar...). Germanes de la Caritat de sant Vicenç de Paül (Antònia Mas, Carme Fernández, Isabel Rosselló, Isabel Duran, Jerònia Gornals, Joana Santandreu, Mercedes Bonnín, Margalida Colmillo, Rita Sastre...) Agustines de l’Empar (sor Maria, sor Esperança, sor Francisca, sor Puri, sor Antònia Rosselló, Hna. Carlota...)
Són els noms que em vénen al cap, sense haver-m’hi aturat gaire a pensar-ho. Segurament no hi són tots i me’n manquen alguns. En realitat, som moltíssims els mallorquins i les mallorquines que durant aquests darrers cinquanta anys ens hem posat a treballar, des de l’Església catòlica, com a agents de pastoral actius en alguna de les contrades peruanes per un cert temps.
Pel que puc recaptar de la Delegació diocesana de Missions de Mallorca, dirigida per la bona amiga Catalina Albertí Victory, som 234 els missioners i les missioneres de Mallorca que, en un moment o un altre, hem anat a treballar al Perú: 144 homes i 88 dones. Me n’ha passat la llista completa, cosa que li agraesc ben molt.
D’una manera o una altra, tots duim ben marcat en les nostres vides el pas nostre pel Perú. Ni que sigui per uns pocs mesos!
Trobada de Mallorca Missionera al Perú 2020,
vista parcial de la sala parroquial
Arribada l’hora de la trobada de Mallorca Missionera, són les 10:45 h i el P. Miquel Llompart em crida a la meva cambra, perquè acudesqui a la sala on ja han arribat alguns dels assistents. Abandon l’habitació on estic allotjat i em dirigesc cap a una de les moltes sales de reunions que aixopluga aquesta instal·lació franciscana.
En entrar-hi, hi distingesc moltes cares conegudes i altres que em resulten noves. No és estrany. N’hi ha que pertanyen a congregacions religioses diverses - Agustines de l’Empar, Franciscanes Filles de la Misericòrdia, Germanes de la Caritat, Terciàries Trinitàries, Franciscans del T.O.R., capellans diocesans -, provinents de llocs distints, tant del Perú com d’altres països d’Amèrica Llatina - Bolívia, Guatemala, Hondures, Mèxic -.
Tots tenen qualque cosa a veure amb Mallorca Missionera. Des de l’illa, s’hi fan presents dues representants del Consell General de les Germanes de la Caritat -Antònia Sastre i Catalina Perelló Barceló - i un capellà diocesà amb doble nacionalitat espanyola i peruana, mossèn Eugeni García i Julià.
El P. Miquel Llompart duu la batuta i informa sobre el programa de la jornada, consistent en una missa a l’església parroquial, amb homilia feta per un representant de cadascuna de les congregacions religioses assistents; una trobada per compartir experiències i vivències; i un dinar de paella valenciana a la terrassa de l’edifici.
Totes tres activitats resulten del tot profitoses.
Inici de la celebració eucarística a l'església Nuestra Señora de la Esperanza
La missa de la Presentació de Jesús, centrada en la Llum que representa i escampa la seva presència salvadora, se celebra en un clima de pregària profunda, sentida i sincera per part del bon grapat de centenars de persones que assisteixen a l’església.
Quatre concelebrants encapçalen la processó d’entrada, seguits per la quarantena de membres de les diverses congregacions religioses portant el ciri encès (que s’apaga al pas per davall l’aire condicionat del recinte...)
En arribar l’hora de l’homilia, el P. Miquel convida un/a representant de cadascuna de les congregacions presents a dir-hi la seva durant un minut. Cosa que també fa dirigint-se a n’Anselm Álvarez i a mi mateix, com a laics i sacerdots alhora.
Acabada la missa, passam a la sala espaiosa on cadascú hi pot aportar allò que consideri pertinent. En prenc algunes imatges i, també algunes notes.
Les Germanes de la Caritat expliquen la seva presència a Delicias de Villa, Manchay, Pachacamac, amb l’ampliació del projecte educatiu que les porta a ampliar-ne la guarderia.
Missioneres i missioners de Mallorca, assistint a la missa
La representant de les Agustines assenyala que treballen en tot quant es presenta cada dia als pobles on viuen. Remarca com a fet singularment significatiu que, en ocasió d’acudir al Penal on visiten i tracten presos que han conegut directament la labor realitzada per mossèn Miquel Parets el temps que s’hi dedicà, valorada per ells com la d’un sant veritable, li fan a saber que, un cop sortits del Penal, ajuden en la catequesi i la distribució eucarística, havent-s’hi operat en ells una veritable conversió transformadora. Parlen també de «Rayitos de Esperanza» per a infants malalts de càncer. Grups d’oració, jardins, menjadors a Magdalena del Mar i a Trujillo. Ja no a Cascas, que han hagut d’abandonar, per manca de vocacions. Manifesten les ganes de mantenir trobades com aquesta més d’una vegada a l’any.
Les Trinitàries, que treballen a Puente Puedra, Ancón, El Rescate, Guatemala (en zona quechí, compartida amb MMSSCC), manifesten que acompanyen la labor evangelitzadora amb tasques d’educació i formació de dones. També a El Alto de La Paz, a Bolívia «Haremos Camino» en aimara. Favorables a realitzar missions compartides amb altres congregacions religioses. Valorant com a molt positiva l’experiència de vida religiosa al costat dels presos, els exclosos, els ignorats, abandonats per les famílies, tirats a l’interior dels penals. Impulsen escoles d’acció conjunta, on la gran majoria de les religioses són mestres de carrera. Parlen d’Ayné Perú Trinitàries, de l’Agenda Llatinoamericana que difonen.
En la seva intervenció, el bon amic i antic company de tasques pastorals realitzades a la parròquia del «Señor Crucificado de Santa», a la prelatura de Chimbote, Anselm Álvarez – que s’hi fa present en companyia de la seva esposa, n’Elvira Calmet -, manifesta que ja està jubilat. Així i tot, ha animat durant alguns anys un grup d’ancians, persones majors que acudeixen a la parròquia i els ajuda en tot allò que pot i sap.
Les Franciscanes exposen que s’han hagut de dedicar a obrir espais de treball propis pastorals i socials, davant les dificultats que troben massa sovint en els intents d’integrar-se dins tasques parroquials massa poc favorables. Esmenten el projecte «El Milagro» amb el qual pretenen ajudar a impedir l’entrada en el penal d’aquells infants que tenen dificultats per créixer en ambients normalitzats de convivència social integradora. Apunten al problema que comporta l’atenció que volen dispensar als «veneçolans» que ningú no vol.
Des de Mallorca arriba i es llegeix whatsapp de na Cati Albertí, de la Delegació de Missions, qui saluda i abraça tots els assistents, desitjant que tothom gaudeixi de la celebració d’aquesta jornada de Mallorca Missionera, coincidint, diu, amb el viatge que ella realitza a Terra Santa.
Durant la seva intervenció, n’Antònia Sastre que també fa part de la Delegació diocesana de Missions, convida tothom a intercomunicar l’alegria d’haver-se lliurat a tasques missioneres, fent-hi veure la necessitat que té Mallorca avui dia de rebre’n testimoniatges vius i directes.
Parla Fede, un jove menorquí de Maó que ja duu uns anys treballant a Pachacamac fent suport a un grup de joves amb dificultats de tota casta, animant el projecte «Casa Vida».
Resumint les intervencions, el P. Miquel Llompart proposa d’elaborar projectes conjunts per a Mallorca Missionera a fi d’assabentar-ne la comunitat diocesana de Mallorca i fer que se’n coneguin cada vegada més els detalls de cadascuna de les actuacions missioneres per part dels membres presents en la reunió.
Informa que Huamachuco ja compta amb un prelat nou, un mexicà de la provincial TOR, Fr. Pascual Benjamín Rivera Montoya. Proposa fer una publicació sobre projectes de les distintes congregacions missioneres al Perú.
Durant la meva intervenció al moment de l'homilia
Quan em demana de dir-hi la meva, davant les 29 dones i els 7 homes presents a la reunió, no puc deixar de dir que em sent molt agraït a l’oportunitat que se’m dóna de dir-hi quatre paraules en un minut: don gràcies a Déu i don gràcies a tots els assistents per haver-me concedit l’oportunitat de gaudir d’una trobada tan enriquidora com aquesta, on es pot assaborir el bon gust d’una bona feina ben feta per part d’una bona gent que no cerca altra cosa que contribuir a la millora en les condicions de la vida de la gent més pobra. Que Déu ens beneeixi, per continuar-ne la tasca.
Durant aquesta trobada de Mallorca Missionera, contact directament amb mossèn Eugeni García, un dels pocs que em pot orientar eficientment per aconseguir d’arribar fins a l’indret on reposen les restes del bon amic i antic company de tasques pastorals missioneres, tant a Burundi com a Perú, el santamarier mossèn Miquel Parets.
M’he compromès amb la seva família i amistats mallorquines a portar-li un ram d’una dotzena de roses roges que li vull dur com més aviat millor.
Quedam que hi anam demà, diumenge, 2 de febrer. Ha de passar a cercar-me per aquí on som ara, a les 9:30 del matí. En el seu vehicle, m’ha de dur fins al «cerro perdido, en las inmediaciones de Huarochirí, distrito de Jicamarca»...
Amb Iván López Moreno, en el seu 32è aniversari
Vaig passant dies a la casa que els franciscans tenen oberta al districte limeny de Salamanca, on m’hi acullen molt amablement i atenta.
A migdia de dimarts, 4 de febrer de 2020, les dues bones amigues meves piuranes n’Esther i na Zully, en el cotxe de «don Fernando del Perú», em vénen a cercar per anar a celebrar un aniversari.
N’Iván López Moreno, fill de la bona amiga piurana Zully Moreno Romero que m’acompanya pertot arreu en aquest viatge al Perú juntament amb la seva germana Esther, compleix 32 anys i ens convida a celebrar-ho a ca seva, allà on viu, al «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón».
Abans de partir i acomiadar-me definitivament de la comunitat franciscana que m’ha acollit tan bé al barri de Salamanca, convid els acompanyants a dinar al restaurant «La Ballena Chicharronería» on tastam «pulpo al olivo», «hueveras al ajo» i «ronda marina».
Al moment de dinar a la casa d'Iván López Moreno
i Geraldine Sirlopu Mantari, al A.H. Manuel Crox-Ancón
«Don Fernando del Perú», en el seu cotxe, ens duu fins a la casa de na Pamela López Moreno, a Los Olivos. Des del «Asentamiento Humano Los Olivos-Villa Sol», on he de passar aquesta nit també, abans d’emprendre el vol demà cap a Tarapoto, a terres selvàtiques de l’Amazonia peruana, al departament de San Martín, ens dirigim cap on viu n’Iván López Moreno i la seva esposa Geraldine Sirlopu Mantari, els seus fills Axell Josti i Fabricio Lisandro. El «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón» està situat a la mateixa carretera Panamericana Nord, entre Puente Piedra i Ancón.
A la seva caseta, modesta i humil, situada dalt d’un dels nombrosos pujols arenosos de la contrada, ens conviden a dinar de «Pollo con arroz y papa a la huancaína» regat amb una bona cervesa Pilsen Callao.
M’encanta trobar-me en un ambient com aquest. Res a veure amb els que acostum a veure i viure. Molt senzill, molt modest, molt humil, molt rudimentari, molt pobre, molt empinat... Però molt acollidor i amable, t’ho miris com t’ho miris.
És la primera vegada que hi vénc, aquí, a «Manuel Cox». I, en veure l’entorn, no puc deixar d’establir comparances amb aquell altre indret que visitam plegats anys enrere, amb la meva esposa Bel Rosselló, situat en un altre redol de Piura, al barri de San Cristóbal. És l’any 1992 i aquest jove que avui compleix 32 anys, aleshores només en té 4: la família viu en una caseta de pals, fustes i llaunes, on sa mare, na Zully, hi agombola així com pot tota la seva família...
Avui, per a mi, és una de les jornades més emocionants d’aquest viatge meu al Perú 2020: la retrobada, sentida molt profundament, amb les restes mortals del bon amic meu santamarier, mossèn Miquel Parets i Serra, - considerat un sant entre la població reclosa als penals de Lurigancho i de Castro Castro, a la capital del Perú -.
Hi he compartit tasques missioneres al Burundi i al Perú, durant un bon grapat d’anys de la nostra existència com a capellans diocesans mallorquins missioners.
Amb mossèn Eugeni García i un col·laborador seu
a la casa d'espiritualitat de Jicamarca
Mossèn Miquel Parets descansa per a sempre, enterrat baix terra eixuta per la força imparable d’un sol tropical, a un recinte situat molt a prop de les barraques més humils que s’aixequen a la contrada: a un més que perdut centre d’Espiritualitat que porta el nom de Santuari Sant Martí de Porres. Pertany a la diòcesi de Chosica, província de Huarochirí.
M’hi duu mossèn Eugeni Garcia. Gran coneixedor de l’indret, de Lima, i del Perú en general. Hi ha treballat i continua treballant-hi esporàdicament des de fa molts d’anys.
Des d’Ate, Salamanca, on estic allortjat, hem de fer un recorregut de molts quilòmetres en el seu cotxe. Passam pel Mercat de les Flors del Agustino, on tenc molt d’interès a adquirir una dotzena de flors roges per depositar damunt la tomba del bon amic santamarier Miquel Parets i Serra.
Travessam la població de San Juan de Lurigancho, Totorita, el penal de Lurigancho, el penal de Castro Castro, l’estació de Jicamarca, l’IES San Antonio de Jicamarca, el complex esportiu El Palomar...
Ens endinsam dins terreny poc conegut i molt poc transitat, sense asfaltar, ple de pols i de clots i de pedres. Ens topam amb una parella de la policia. Els demanam per on hem de seguir circulant per arribar fins al Santuari San Martín de Porres. Ens indiquen que no ens cau gaire lluny...
Uns quants quilòmetres més endavant, ens trobam davant la porta d’entrada del recinte que custodia la germana Angélica. Ens acull la mar de bé, contenta de veure que anam a visitar un indret tan recòndit.
Amb la germana Angèlica i mossèn Eugeni García,
on romanen les restes mortals de mossèn Miquel Parets
Ens acompanya en tot el recorregut que ens permet de veure on està situat realment aquell indret tan poc conegut i visitat. Envoltat de casetes molt humils i modestes que es van construint a les faldes de les muntanyes i que, com ens indiquen, de cada any són més i més nombroses.
No disposen dels mitjans més elementals, com puguin ser l’aigua o el corrent elèctric... No hi acostuma a ploure mai, ni tampoc no hi arriben mai els representants polítics de la capital...
Al capcurucull de les muntanyes, en una sepultura que, molt senzillament, només porta una creu de fusta, sense cap làpida ni nom que les identifiqui, enterrades a pocs metres baix terra, reposen les despulles del meu bon amic santamarier, mossèn Miquel Parets i Serra.
M’impressiona fortament el moment que estic vivint!
En pocs segons passen per davant meu tantes i tantes escenes de les nostres dues vides compartides, a Mallorca (Seminari diocesà i fora del recinte estudiantil), al Burundi (a l’Àfrica Central) o al Perú (a la costa andina incaica)...
Impossible d’oblidar-les i impossible d’oblidar tampoc aquesta trobada tan emotiva en aquest recinte tan desèrtic i abandonat, qui sap si per darrera vegada en la meva vida damunt d’aquest planeta tan malmenat...
Pas un guster de resar-hi, com qui diu a cau d’orella amb veu ben forta, un parenostre en kirundi... «Dawe wa Twese uri mw’ijuru, izina ryawe ni rininahazwe...» Li deposit el ram d’una dotzena de roses roges, en nom de tots els seus amics i familiars mallorquins... i li prec que ens ajudi, des d’allà on és ara, a viure com ens cal, a nosaltres, aquí on som ara, sempre fidels al Crist de l’Evangeli...
Ho puc aconseguir, gràcies a l’oferiment del bon amic, conductor i guia per paratges inhòspits de Jicamarca, La Media Luna, Villa del Sol, Huarochirí, mossèn Eugeni García i Julià, l’única persona capacitada en el món mundial per endur-m’hi, per paratges tan desolats i poc transitats per mi...
M’assabent que Jicamarca és una localitat peruana ubicada al districte de San Antonio de Chaclla, província de Huarochirí, a la perifèrica regió de Lima.
Li don moltes gràcies a Déu, per aquests moments viscuts tan intensament en el millor lloc que li podien donar a mossèn Miquel per descansar per a sempre: a prop de la gent més pobra i marginada del Perú, dalt d’un pujol entre centenars de pujols, no ja coberts de verdor com al Burundi, «el país africà de les mil i una colines verdes», però sí reverdits amb la plantació amorosa d’arbres i plantes que creixen de manera miraculosa al seu voltant, en ple desert peruà on mai no hi plou... fins i tot ametlers i figueres que hi donen ametles i figues provinents de Mallorca...
La seva mort té molt de ressò entre el clergat i l’església diocesana de Mallorca, com és el cas de la Fundació Concòrdia, lligada a la congregació dels Missioners dels Sagrats Cors, amb la qual mossèn Miquel Parets col·labora un temps dins camps de refugiats. O del bon amic concarrí Jaume Obrador Soler o d’Institucions Penitenciària del Perú, o del missioner solleric dels Sagrats Cors que treballa a l’Argentina, P. Joan Arbona, o allò que se n’esmenta durant el funeral celebrat a Santa Maria del Camí. També jo hi havia de dir la meva, al meu blog.
Així m’acomiad de les restes mortals del bon amic, antic company d’estudis eclesiàstics i de tasques pastorals missioneres al Burundi i al Perú, mossèn Miquel Parets i Serra:
Gira amahoro, muvyeyi dukundana, Patiri mukuru Mikaeli! Hamwe n’abandi patiri bose twakoze tumwe mu Burundi, kandi mur’iPeru nyene. (Viu en pau, bon amic meu estimat, mossèn Miquel, juntament amb tota la resta de missioners mallorquins que hem treballat infatigablement al Burundi i al Perú)
