Primera encíclica del papa Lleó XIV: segon comentari molt personal (02)

   M’estic llegint amb moltes ganes el primer capítol de «Magnifica humanitas», la primera carta encíclica del papa Lleó XIV. 
    M’ajuda ben molt a recordar i a veure de bell nou el paper que tenen els darrers papes i la seva incidència directa en la doctrina social de l’Església catòlica, des que Lleó XIII publica la seva carta encíclica «Rerum novarum» l’any 1891.
    S’hi fa molt evident que la institució vaticana funciona com un rellotge molt ben avengut. Es veu ben a les clares que hi ha qui s’encarrega d'aconseguir que la seva organització a l’àmbit de la comunicació es mantengui no solament actualitzada, sinó molt ben lligada al llarg del temps, de manera que hi quedi tot ben presentat i arxivat.
    Basta veure la manera en què apareixen en aquest primer capítol, entre d’altres documents rellevants, les «cinc encícliques papals posteriors» que hi fan referència explícita i directa, en publicar-se quaranta, vuitanta, noranta, cent, i, finalment cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum». 

    Rerum novarum (Lleó XIII, 15 de maig de 1891).
    Quadragessimo anno  (Pius XI, quaranta anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 1931). 
    Octogessima  adveniens (Pau VI, vuitanta anys després de la «Rerum novarum», 14 de maig de 1971). 
    Laborem exercens (Joan Pau II, noranta anys després de la «Rerum novarum», 14 de setembre 1981).
    Centesimus annus  (Joan Pau II, cent anys despres de la «Rerum novarum», 1 de maig de 1991)
     Magnifica humanitas (Lleó XIV, cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 2026)

    Aquesta primera carta encíclica del papa Lleó XIV comença fent un recorregut sintètic per la doctrina social de l’Església catòlica, la que ha anat prenent cos amb el magisteri més recent dels papes i del Concili Vaticà II. 
    Es veu ben a les clares que mira de remarcar-ne el caràcter dinàmic. 
    M’agrada veure que la IA (Intel·ligència Artificial) no hi apareix com un apèndix temàtic ni com una emergència que cal gestionar. Hi és presentada com una transformació  que interpel·la les categories de la Doctrina social i que exigeix un desplegament major d'aquesta, per fidelitat a l’Evangeli el primer quart del segle XXI.
    Primer mira d’aclarir certes conviccions fonamentals sobre la forma en què l’Església catòlica s’ha anat fent present dins la història i s’ha relacionat amb el món.
    S’hi veu ben a les clares que es tracta d’un papa que no solamente porta el carnet de llatinista, humanista, filòsof, teòleg o canonista. També s’hi traspua la seva condició de papa científic, matemàtic, en reconèixer com a essencial "la contribució de les ciències humanes i socials, que ajuden a comprendre i analitzar més a fons les dinàmiques culturals, econòmiques i polítiques".
    Em sembla magistral quan afirma, per exemple, que «la comprensió de la veritat és un do/regal que s’ha de compartir i no una possessió que s’ha de reclamar... Que cal alliberar l’Església de la temptació d’enyorar formes de presència basades en el poder... Que la veritat no és un territori que cal defensar, sinó un bé que s’ha de compartir... Que l’important no és ocupar llocs de poder o controlar bastions culturals, sinó iniciar processos que conduesquin a fer el bé i a deixar que madurin...»
    M’encanta veure’l promoure «una actitud d’obertura a la veritat, única i a la vegada multifacètica, que expressa profundament la catolicitat de l’Església, abastant tota la família humana i, al mateix temps, vivint immersa en les condicions concretes dels pobles i les cultures».
    Per a aquest papa, la doctrina social de l’Església no és un manual de principis i de normes que s’han d’aplicar, sinó un "camí de discerniment que cal recórrer comunitàriament".
    Em sembla que també defineix molt bé el tarannà d’aquest papa l’opinió que transcriu quan afirma que «l’Església catòlica, juntament amb la resta de confessions cristianes i de creients d’altres religions, ha de fer sentir la seva veu, no per dominar, sinó per servir». 
    És la Teologia de la comunió. 
    La impressió general que em tramet el primer capítol de l'encíclica "Magnifica humanitas" és que aquest papa, en recordar algunes línies essencials, vol mostrar que tot quant escriu és fruit d'una continuïtat amb la tradició catòlica. 
    Alhora que vol remarcar-hi que el nucli estable de les veritats revelades sobre la persona i la convivència humana s’entrunyella amb una capacitat sempre renovada d’atendre situacions històriques i de deixar-se interpel·lar per les preguntes que sorgeixin a cada moment, també a l’actualitat present.

    Sobre les primeres passes de la doctrina social de l’Església diu que, malgrat moltes de les condicions històriques descrites per Lleó XIII en l’encíclica «Rerum novarum» sobre la «qüestió obrera» han canviat moltíssim als nostres dies, encara continuen essent actuals dos  dels seus principis rellevants: la prioritat del treball humà sobre qualsevol lògica purament productiva o financera, i el vincle indissoluble entre l’anunci evangèlic i la recerca d’un ordre social més just. 
    Amb totes les lletres arriba a afirmar que «No hi ha evangelització autèntica si no toca també les estructures de la convivència humana».
    (CONTINUARÀ)