De Colòmbia a Perú i de Lima a Bogotà (i 7): no i sí de les esquerres

Una molt bona notícia pels amants d’Amèrica Llatina és la presa de possessió per tercera vegada de Luiz Inácio Lula da Silva com a president del Brasil, en bon primer dia d’aquest Any Nou. 

LUIZ INÁCIO LULA DA SILVA, president del Brasil

Tant de bo que, amb aquesta tercera oportunitat que té de presidir el Brasil, arribi a fer passes considerables cap a l’objectiu que tothom desitja: fer desaparèixer la fam que pateixen 30 milions de persones al seu país! 

Que tothom pugui menjar tres pics al dia!
Pot semblar que no és demanar massa, però, de fet, és demanar moltíssim.

Una altra de les bones notícies que s’estan escampant arreu del món, des del primer dia d’aquest Any Nou 2023, és la represa de les negociacions entre la guerrilla i el Govern de Colòmbia.

Tant de bo que arribin a bon port!

GUSTAVO PETRO, president de Colòmbia

M’interessa remarcar-hi que, a diferència del Perú on, pel que sembla, l’assessorament que ha rebut el president  Pedro Castillo no ha estat dels més adequats, en canvi a Colòmbia, el president de la República Gustavo Petro s’ha sabut envoltar d’assessors que no solament l’han duit a la Presidència, sinó que l’estan ajudant, i molt, a fer passes concretes cap a un dels objectius marcats durant la campanya electoral:  la pacificació del país.

PEDRO CASTILLO, president del Perú

M’alegra ben molt veure que pot comptar, entre d’altres, amb la col·laboració de bons amics catalans que, des de Bogotà estant, hi fan suport i l’assessoren. 

Després de més de quatre anys sense cap casta de diàleg entre la guerrilla i el Govern de Colòmbia, tenen previst de reprendre aquest dilluns mateix les negociacions de pau. Sembla que ho han de fer a Caracas, la capital de Veneçuela.

Tant de bo que la violència quedi totalment desterrada d'unes terres regades amb massa sang aquestes darreres dècades.

Any nou, vida nova! De la de bon de veres:

De Colòmbia a Perú i de Lima a Bogotà (5): exili familiar a Mèxic

Quinze dies després de la destitució i l’empresonament provisional del president Pedro Castillo, continuen les lluites populars arreu del Perú, sobretot a determinades regions del país. 

Les masses enrabiades continuen reclamant les tres peticions inicialment presentades: convocatòria d’eleccions constituents, com més aviat millor; renúncia de tots els congressistes, tancament del Congrés, que se’n vagin tots a casa seva; i alliberament immediat de Pedro Castillo, el president de la República elegit democràticament a les urnes.

Són dues setmanes seguides de repressió, exercida per part de les forces armades i policials del Perú, que fan front a les manifestacions nombroses convocades per entitats i organitzacions populars de tota casta.

El fet de sortir multitudinàriament a carrers i places de les ciutats produeix enfrontaments tan durs que provoquen la mort de nombrosos participants. Quinze dies després de la destitució del president, les informacions oficials parlen de vint-i-sis morts totalment identificats, com a resultat de les actuacions repressives de les forces de l’ordre, enviades per les autoritats que presideix Dina Boluarte.

Volent seguir una mica més de prop la situació que s’està donant actualment al Perú, mir de contactar amb amistats i gent coneguda que hi viu. M’interessa ben molt saber-ne i rebre’n opinions. Les que siguin. Sé que no poden ser mai coincidents. La visió i opinió que em puguin passar depèn molt, entre d’altres aspectes, de la ubicació material, social, política o religiosa en què es troba cada interlocutor/a.

Així i tot, encara me’n puc fer una idea més cabal quan, després de demanar-los que em vulguin passar enllaços a mitjans de comunicació que consideren els més adients, i que em puguin resultar més útils a l’hora d’obtenir una informació el més objectiva possible, n’arrib a poder establir una llarga sèrie summament interessant.

Per ordre d’importància, d’acord amb els criteris que consider que s’adiuen més amb la perspectiva que estic assumint, des de lluny estant suara mateix, en destrio aquesta mitja dotzena d'entre molts d'altres que m'arriben:

1. NO HAY DERECHO  (un dels programes radiofònics que em diuen que es dels més complets)

2. LA ENCERRONA  (Marco Sifuentes, de tendència centrista, em diuen)

3. DILO FUERTE  (puja contengut interessant de cada esdeveniment a instagram)

4. WAYKA  (per a mi, una de les presentacions més expressives i impactants)

5. IDL-REPORTEROS  (me la recomana molta de gent)

6. INTY NOTICIAS  (programa obertament favorable a Pedro Castillo i contrari a Dina Boluarte)

Poc o molt, durant aquests dies he anat entrant a veure què hi diuen, com ho comenten, què proposen, els diversos mitjans radiofònics o televisius. Gairebé tots digitalitzats a les grans xarxes com instagram, facebook o youtube. Cosa que permet d’entrar-hi amb molta facilitat.

Pel fet que avui mateix, 21 de desembre, el primer dia de l’hivern europeu, es produeix a Lima, en ple estiu peruà, un fet que pot marcar un abans i un després en la situació política peruana, m’hi he volgut centrar una mica. 

Per primera vegada he accedit a INTY NOTICIAS: m’he assabentat que l’esposa i els dos fills menors d’edat del president Pedro Castillo (qui continua en presó preventiva) han sortit de l’aeroport Jorge Chavez de Lima i han viatjat a Mèxic on han rebut l’asil polític que havien sol·licitat.

S’ho paga seguir tot quant s’hi presenta, per adonar-se que, des d’aquest mitjà: 

* El president del Perú continua sent Pedro Castillo, tot i que hagi estat empresonat;
* La presidenta Dina Boluarte no és més que una impostora, que els militars han portat a la Presidència de la República per protegir els interessos de les famílies més benestants del Perú;
* Els congressistes, a més de ser uns aprofitats que esperen traure tallada de les concessions multimilionàries que s’han de renovar l’any 2023, pretenen fer reformes constitucionals que impedeixin que pugui tornar a sortir elegit mai més cap altre president que provengui dels sectors més populars del Perú.

Davant la reacció governamental peruana de declarar «persona non grata» l’ambaixador de Mèxic a Lima, per haver concedit l'asil polític a la família del president Castillo destituït, s’ho paga seguir de prop les declaracions que efectua el president mexicà AMLO (Andrés Manuel López Obrador), sobre la situació política al Perú (amb certes recomanacions que serien aplicables també al procés independentista català).

Per si això no bastava, aquest mateix dia tenc oportunitat d'escoltar per primera vegada un dels comentaristes peruans més prestigiosos, segons em diuen, César Hildebrandt, qui, de manera clara i explícita, critica durament l'actitud del president de Colòmbia, Gustavo Petro, qui es nega a reconèixer com a presidenta del Perú Dina Boluarte i fa suport clar al destituït Pedro Castillo.

M'ha semblat oportú recollir-ne aquí mateix els tres minuts que dura la seva intervenció:

(CONTINUARÀ) 

De Colòmbia a Perú i de Lima a Bogotà (1): paraules introductòries

Entre les dues capitals d’Amèrica Llatina, Lima i Bogotà, seguint la ruta més curta, s’hi interposen uns 2.862 km. Quasi res! Una distància més que considerable, per a mentalitats illenques com la meva. Tenint present que entre Gibraltar, al sud de la Península ibèrica, i Bilbao, al nord peninsular, per posar un exemple, no n’hi deu haver més de 900, de Km, ens podem fer una idea quan veim que entre les capitals del Perú i Colòmbia hi ha més de tres vegades la distància peninsular ibèrica de nord a sud! 

Per molts de motius, m’interessa parar esment a aquestes dues ciutats. No tant pels quilòmetres de carretera Panamericana Nord que les separa (o que les uneix, segons què es miri), que són moltíssims, sinó sobretot per les diferències abismals que es destrien a l’àmbit polític, pel que fa a totes dues Presidències de la República: la del colombià Gustavo Petro Urrego i la del peruà José Pedro Castillo Terrones, suposadament d’esquerres totes dues. 

GUSTAVO PETRO, president de Colòmbia

Si val a dir ver, tenc oportunitat de trepitjar tots dos indrets, en ocasions diverses. I de tractar-hi de prop gent que hi viu i que lluita per aconseguir unes societats més dignes i justes, més igualitàries i respectuoses, més arrelades als territoris que ocupen des de fa mil·lennis. Sobretot al Perú. Més que a Colòmbia.

Per això, emprant les meves anàlisis particulars, molt personals, barrejant-les amb opinions d’altres persones que s’afanyen a compartir-les amb mi, se m’acut d’iniciar aquests apunts, en uns moments tan complicats com aquests que viuen al Perú: quan acaben de ficar a la presó al president de la República. 

Per si poden interessar a qualcú, començ dient que tots dos països romanen situats al continent sud-americà, compartint costes i aigües de l’oceà Pacífic. Tots dos, a més de zones costaneres, disposen de serralades andines i de jungles amazòniques immenses. Tots dos coneixen de prop què signifiquen les lluites populars per una subsistència digna de sers humans, amb drets i deures inalienables. Tots dos opten, recentment, segons sembla, per implantar-hi presidents republicans amb plantejaments d’esquerres.

Em sembla, emperò, que tots dos mostren certes diferències, si més no quant a resultats aconseguits. Al meu modest mode de veure, no condueixen ben bé allà mateix. I m’agradaria contribuir a esbrinar-ne alguns motius.

M’interessa començar fixant-me, sobretot, en la realitat peruana.

M’hi esperoneja la notícia de la convocatòria d’un «Plantón en defensa de la democracia», a la plaça Espanya de Palma, per al 16 de desembre de 2022 a les 17 hores,  reclamant la llibertat del president Pedro Castillo, el tancament del Congrés i una Assemblea constituent, per part de «Peruanos en el extranjero».

Cartell de la concentració a Palma

Aleshores, m’entren ganes de compartir-hi certes reflexions i anàlisis comparatives: sobre allò que m’arriba, quan surt elegit president de la República del Perú el mestre d’escola de Chota (Cajamarca), Pedro Castillo Terrones, i allò que obtenc quan l’acaben de ficar a la presó per delictes d’índole diversa.

Mir d’emprar-hi les mateixes fonts originàries. I veure’n certes diferències.

Davant dels fets més recents, companyes i companys de feina a Lima em diuen que és una de les poques vegades en la seva vida que no tenen cap posició presa. Consideren que Castillo ja no donava per més: no tenia cap programa concretat i estava envoltat d’ineptes, tret d’algunes excepcions comptadíssimes. A més de veure’s implicat en assumptes de corrupció, que tampoc no deuen ser tan greus com diuen alguns...

El cert és que les dretes li han fet la vida impossible. Fins al punt que opta pel suïcidi polític, amarat de grans dosis de curtor ingènua, que li poden arribar a comportar anys de presó.

Pel que fa a la seva successora, la presidenta Dina Ercilia Boluarte Zegarra,   de 50 anys d’edat, la que ell mateix havia triat com a vicepresidenta, advocada de professió, provinent de Chalhuanca (Apurímac), no creuen que li pugui anar bé del tot. Compta amb molt poca experiència política i no té el suport de cap formació que l’aixoplugui, en haver estat expulsada de Perú Libre, el partit que la porta a les eleccions darreres...

DINA BOLUARTE, presidenta del Perú

En un primer moment, li volen donar el benefici del dubte, però consideren que no farà res de bo, sobretot, a la vista de l’elecció del primer ministre, Pedro Miguel Angulo Arana, un personatje de dretes declarat. Consideren que està venuda a les dretes...

PEDRO ANGULO, Primer ministre del Perú

Comparteixen la idea que hi ha massa racisme i classisme al Perú, un país d’Amèrica Llatina que continua sent un NarcoEstat amb organitzacions criminals satèl·lits, presents dins cada institució estatal, sobretot a la Judicial i la Fiscalia. Que el fujimorisme mai no ha deixat el poder, sinó que s’ha enfortit cada cop més, camuflat i segmentat dins altres partits polítics. Que qui governa al Perú són els poderosos grups econòmics, amos i senyors dels mitjans de comunicació, que manipulen les masses, com ja ho fan a dècades anteriors.

Amb una situació semblant, fins i tot els sorprèn i consideren un gran èxit que el mestre d’escola rural hagi durat tant de temps com a president de la República: 16 mesos al Palau presidencial!

Creuen que si pot servir d’alguna cosa tot aquest afer, és evidenciar, un cop mes, que la població està farta de tantes dècades de corrupció. Cal arribar a veure que no es tracta tant de lluitar pel president Castillo ni per ningú, sinó per recuperar la nació i posar-la sota el comandament del sentit comú, a favor de la pàtria comuna de tots els pobles que conformen el Perú d’avui dia.

PEDRO CASTILLO, ex president del Perú

A la vista que Castillo pot ser vist com la dreta dels pobres i que tots els presidents de la República Peruana són una mateixa cosa, en caure dins els mateixos paranys (que els porten a tots a la presó per corrupció!), creuen que cal cercar amb creativitat una sortida institucional que permeti de superar aquests entrebancs.

Cosa que no veuen gens fàcil.

(CONTINUARÀ)

«Morir pels drets», programa televisiu recomanable

Diumenge 11 de desembre, l’endemà del 74è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans per part de l’Assemblea general de l’ONU, seguesc amb molt d’interès, des de Mallorca, el programa televisiu 30 Minuts, de TV3, «Morir pels drets».

Trob que es tracta d’una iniciativa admirable. Amb la col·laboració de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, un equip del "30 minuts" acompanya durant nou mesos seguits quatre joves amenaçats de mort pel seu compromís en la defensa dels drets que tenen els pobles indígenes i camperols de Colòmbia i Mèxic.

Amb imatges preses a territori llatinoamericà, hi apareixen activistes que pertanyen a col·lectius diversos, greument amenaçats per la seva tasca en defensa dels drets humans: Miller Correa (+), Katherin Arias, César Galarza, Lilia Prado, Diana Martínez.... Inclouen àmbits com els de defensa de la terra i el territori de pobles indígenes, el dret a la justícia, la denúncia de desaparicions forçades, crims d'estat, etc.

Gràcies al Programa Català de Protecció de Persones Defensores dels Drets Humans, tots quatre tenen l’oportunitat de fer-se presents al Principat de Catalunya, on participen en trobades i encontres diversos. 

Em serveix per reviure de bell nou lluites compartides al Perú, tant a Piura com a Chimbote, a la dècada dels anys 70 del segle passa: l’assassinat del jove líder estudiantil Genaro Rojas Bardales («Cual Cristo crucificado en el calvario de la lucha proletaria, dió su vida por el pueblo!»), em fa veure que, malauradament, no han deixat de ser necessàries, encara ara, les lluites populars perquè siguin respectats com cal tots els drets de tota persona i de tot col·lectiu humà.

M’impressiona moltíssim la figura del jove comunicador colombià César Galarza qui, amb la càmera a la mà, ens informa sobre les actuacions dels líders de les poblacions colombianes del Cauca. S’enfronta, així, a les grans empreses productores de notícies, sempre i de manera desvergonyida favorables a actuacions i comportaments dels estaments més poderosos d’Amèrica Llatina.

Valor com a molt positiva la presentació que hi fan de la guàrdia camperola, amb la vara de comandament a les mans, com a única arma d’intervenció en els conflictes. 

Sobretot, aplaudesc la divulgació de les lluites indígenes per evitar la desforestació de l’amazonia colombiana, i per aconseguir l’exercici pràctic i concret de l’autodeterminació de les comunitats indígenes.

De Mèxic, particularment l’Estat de Michoacán, de tan bons records per la visita realitzada a la dècada dels anys 80 del segle passat, m’agrada veure-hi la defensa d’usos i costums dels pobles indígenes o el paper de la ronda comunitària. 

De manera singular, els processos d’autodeterminació per l’autonomia indígena que traspuen les realitats de Nahuatzen i Chetan.

El paper dels líders socials ambientalistes resulta del tot impressionant, a l’hora de protegir i defensar els boscos tal malmenats.

«Morir pels drets», un programa televisiu que consider força recomanable per a tota persona que tengui un cert interès en la situació que travessa Amèrica Llatina, a l’actualitat. I, sobretot, les capes i els sectors més populars que propugnen un respecte major per la seva realitat.

Eleccions presidencials 2022 a Colòmbia

Seguesc amb molt d’interès el procés electoral que estan duent a terme a Colòmbia, aquest diumenge 29 de maig de 2022. M’importa moltíssim el que allà pugui arribar a passar, en unes eleccions presidencials que poden encaminar el país en una direcció o en una altra.

La pau veritable, la de debò, és un do tan preuat que no podem dir que sigui abundós en aquelles terres d’Amèrica Llatina. Coneixen massa situacions d’injustícia. Pateixen massa discriminacions inacceptables. Sostenen massa privilegis privatius i singulars. Poblacions afrodescendents i pobles indígenes precisen polítiques més profundament respectuoses amb la seva existència dignificada.

Gustavo Francisco Petro Urrego (1960), pare de cinc fills, és un polític i economista colombià. Va estudiar en el Col·legi Nacional de La Salle de Zipaquirá. Fundà el periòdic «Carta al Pueblo» i un centre cultural anomenat «Gabriel García Márquez». Començà a reunir-se amb moviments sindicalistes i obrers. Llicenciat per la Universitat Externado de Colòmbia, va ocupar diversos càrrecs públics. En la seva joventut va formar part de la guerrilla de l’M-19.

Va ser triat en diverses eleccions legislatives al país: Senador de la República pel Pol Democràtic Alternatiu en les eleccions del 2006, hi va renunciar l’any 2009 per aspirar a la Presidència de Colòmbia en les eleccions del 2010.

Va fundar el moviment Progressistes per competir a l'alcaldia de Bogotà. Va ser-ne triat Alcalde Major el 30 d'octubre de 2011, càrrec que va assumir l'1 de gener de 2012, una desena d’anys enrere.

El 17 de juny de 2018 va perdre contra Iván Duque Márquez, l’actual president de la República, en la segona volta presidencial, tot i obtenir-hi 8.034.189 vots, en la votació més alta en la història d'una segona tornada presidencial a Colòmbia.

Em costa molt de creure que pugui ser cert això que algun comentarista colombià escriu el mateix dia de les votacions: «Votar Petro, qui ha promès de quedar-se 12 anys en el poder, és assegurar un canvi, certament, però un canvi a pitjor». 

No sé si hi tenen res a veure, amb aquest canvi colombià que desitj, «els canvis dràstics» que ens han d’arribar «més aviat del que ens puguem imaginar», com afirmava Oriol Junqueras a Mallorca la setmana passada, provinents de l’Índia i la Xina...

Però continuo sent dels qui pensen i creuen que el Planeta Terra necessita que canviem, amb urgència. I Amèrica Llatina també precisa que canviem de model de societat. D’estil de vida. De formes de relacionar-nos uns amb els altres. D’aprenentatges diferents. De creences i espiritualitats més profundes...

«D’avui per demà» com assenyalava el mosaic humà que el GOB aconseguí de desplegar dissabte, un dia abans del canvi colombià desitjat per mi en aquest procés electoral que mir de seguir una mica més de prop, a través d’aquest mitjà informatiu que m’ha recomanat un bon amic, observador europeu del procés electoral en aquelles contrades colombianes.

Gustavo Petro s’ha compromès a enfortir la participació ciutadana en temes relacionats amb polítiques públiques de pau, Consell nacional de Pau, participació integral de les víctimes en escenaris locals, nacionals i internacionals.

Ha centrat la seva argumentació en el monopoli físic de la violència per part de l’Estat, passant d’un enfocament de «seguretat democràtica» i proposant un altre enfocament de «seguretat humana» protegint la sobirania nacional, la seguretat ciutadana, la dignitat i el respecte integral dels drets humans; involucrant la Justícia Especial per a la Pau i la Comissió per a l’Esclariment de la Veritat (CEV); fent èmfasi  en la lluita contra el narcotràfic i no contra el camperol conreador; incentivant, promocionant i garantint la participació ciutadana de les víctimes; creant les condicions necessàries per avançar en un diàleg amb l’ELN (la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional).

Un dia com a vui, compartesc plenament això que exposa la Fundació «Foro Nacional por Colombia y la Corporación Viva la Ciudadanía», quan afirma que aquestes eleccions presidencials colombianes 2022 són històriques: porten a elegir el primer president que ha de governar, administrar i representar el país, un cop acabat el conflicte armat amb la guerrilla de les FARC. 

Més de 50 anys després del conflicte intern armat, Colòmbia inicia un camí nou, una ruta en la qual caldrà posar messions per tenir un país sense guerra i en pau.

El president que en surti elegit, haurà de treballar fort ferm per aconseguir una pau estable i duradora a Colòmbia.