Sobre un bon llibre de Felip Munar i Munar

LA PETJADA DIÀRIA DE LA RELIGIOSITAT
Felip Munar i Munar

 

M’encanten aquestes tres paraules del títol d’aquest llibre que acaba de publicar enguany a Mallorca el bon amic, antic veïnat del Camp Rodó i bon company de tasques socials i culturals, el llorità Felip Munar i Munar.

M’alegra ben molt que m’hagi volgut convidar a presentar-lo, tots dos junts, a la vila estimada de Búger, en bon divendres, 9 de maig a les 19:30h.

Ens coneixem i tractam de prop dècades enrere. El primer pic que ens trobam tots dos, ell 16 anys més jove que jo, ho feim com a veïns del barri palmesà del Camp Rodó a principis de la dècada dels anys 90 del segle passat.

Ens hi afanyam a «mallorquinitzar-lo», ben de bades malauradament, des d’una militància política nostrada, un treball funcionarial autonòmic, unes trobades culturals enriquidores, una dedicació a la glosa popular, una amistat perdurable. Cadascú des del seu àmbit d’actuació, continuam mantenint-nos-hi.

He de dir que no solament no m’hi puc negar, a presentar aquest llibre d’en Felip, sinó que m’alegra i m’honora ben molt fer-ho. Sobretot, després que m’arriba una dedicatòria seva tan valuosa com aquesta, amb motiu de la festa de Sant Jordi recent: «A l’amic Cil Buele, estimat, enderiat, amador dels mots i fets nostrats, apassionat en la recerca de veritats perdudes o oblidades, mestre generós i cavaller esplèndid. Gràcies per ésser-hi! Cordialment. Felip. Palma 24 d’abril de 2025». Un amic que et valora d’aquesta manera, es mereix ben bé de ser-hi ben acompanyat, sempre.

Quan em convida que facem tots dos plegats la presentació pública d'aquest llibre seu de 112 pàgines, m'entren moltes ganes de fer-ho. Sobretot quan el tenc a les mans, en repàs el contengut i veig que ho hem de fer al teatre bugerró, amb el suport de l'Associació Persones Majors, l'Obra Cultural Balear, l'Associació Cultural i d'Esplai 2ª Edat "Culleres i Picarols" i l'Ajuntament de Búger.

 

M'adon que es tracta d'un llibre esplèndid que se centra en el fenomen de la religiositat popular a l'illa de Mallorca, fortament amarada d'aquells aspectes que hi deixa al llarg del temps el cristianisme implantat des dels primers segles d’aquesta era nostra, en la versió catòlica més europeitzada i europeitzant.

Sobretot a càrrec i a mans d'uns jerarques eclesiàstics que, si avui dia, sortosament i afortunada, ja no són tan influents i poderosos com altres temps passats, no deixen de continuar marcant-hi certes petjades, encara ara existents i ben visibles. Com podem detectar-ho aquests mateixos dies amb cerimonioses i espectaculars imatges teatrals que ens arriben des de l’àmbit vaticà més pur, qualcú hi afegiria "i tan poc evangèlic"...

Amb una vuitena d'apartats o capítols diferenciats, el llibre d’en Felip Munar tracta la religió i la bíblia, la llengua i la cultura, la Setmana Santa, la Verge Maria mare de Déu, el Nadal com el naixement del Sol victoriós, els reis màgics, els oratoris i les ermites, les creus de terme...

A mode de cloenda fa algunes observacions força acurades sobre "la petjada religiosa en el nostre univers simbòlic i tangible". I en referma la convicció que "si sabem d'on provenen les nostres creences, podrem albirar millor el significat que hi hem anat confegint al llarg de segles i més segles".

A mida que avançam en la lectura d'aquest llibre, ens adonam que l'autor vol endinsar-nos en el capteniment d'una religiositat que, vulguem o no vulguem, en siguem conscients o no, tanmateix amara indefectiblement la nostra existència humana com a mallorquins que ocupam aquest territori illenc.

L’autor ens destria magistralment i clarificada la religiositat que oprimeix i la que allibera; la religiositat de temps enrere, la present i la del futur; la religiositat masculina i la femenina; la religiositat de pensament, de paraula i de pràctica; la religiositat lligada al temple i la que se'n desentén; la religiositat clerical i la laica; la religiositat intel.lectual i la més popular; la religiositat individual i la col.lectiva; la religiositat imposada i la que emergeix de la consciència pròpia; la religiositat positiva i la negativa; la que anul·la personalitats, i la que engresca a enfortir-ne; la infantil i la madurada; la de l'entorn que ens envolta i la de l'interior del nostre esser personal més íntim.

Hi podem veure i destriar tot un recull extraordinari d'aspectes de la nostra vida que mantenen relació, certament diversa, amb l'àmbit de l'espiritualitat, la religió, la transcendència, la divinitat, la Vida en profunditat.

Com a creient cristià, em deman quina deu ser la religiositat de què vol empeltar-nos Jesús de Natzaret, per voluntat de Déu Pare, amb l’impuls de l’Esperit diví!

Però, més que una convidada capellanívola al retorn a temps i costums del passat, el contengut d’aquest llibre d’en Felip Munar s'esdevé una crida ferma a valorar-ne el pes, la consistència i la influència perdurable, també avui dia, entre nosaltres, membres d’un poble mallorquí cada cop més divers, variat i heterogeni. De manera que puguem arribar a comprendre-ho millor, i a entendre'n més bé certs comportaments, llenguatges, gestos, reaccions, dèries, idees, pràctiques, de les més característiques i genuïnes de la gent mallorquina.

Per tal de tenir-ho ben present, tant nosaltres que hi hem nascut, crescut i viscut, com qualsevol altra persona o col·lectiu que véngui a establir-se en aquesta illa de la Mar Mediterrània, per un motiu o un altre, provinent de qualsevol altre racó del món nostre.

En aquest llibre, hi podem veure que la religiositat illenca mallorquina, que comparteix característiques comunes,  universalment establertes arreu del planeta, també mostra certs caires específics singularment expressats en la nostra llengua pròpia, la catalana, que ens entrunyella fortament amb la resta de territoris on aquest idioma tan antic i tan ric és emprat diàriament i col.lectiva. Pentura manco del que voldríem, però certament molt més del que alguns altres desitgen.

Amb la lectura d'aquest llibre, podem veure que la religiositat, tant a l'àmbit individual, el més personal, com a l’àmbit col.lectiu, el grupal o nacional, es manifesta de moltes maneres. S'expressa amb gestos i amb paraules, amb fets i activitats, en comportaments i costums, amb festes i celebracions, amb música i cançons, amb balls i danses, amb gloses i dites, amb locucions mallorquines pròpies.

Puc dir-hi que em sembla tenir-ho cada cop més clar. Les tres mostres de religiositat que tenc l'oportunitat de veure i de viure més de prop  al llarg de la meva vida octogenària, sempre ben marcada per la condició d’home d’Església (la burundesa africana, la peruana sudamericana i l'europea mallorquina), certament que, com tot comportament humà, tenen cara i tenen creu: aspectes positius, a potenciar; i aspectes negatius, a rebutjar. Som del parer que la perfecció absoluta ja no seria cosa d'aquest món, sinó de l"altre.

També em sembla que, així com qualsevol feina o treball humà, per modest i senzill que sia, mereix el respecte més gran per part de tots els essers humans, així també qualsevol casta de religiositat, per senzillament i modesta que es mostri, s'esdevé mereixedora, no solament de ser respectada, sinó també de ser exercida i practicada, sobretot en el territori on, d’una forma o una altra, arriba i aconsegueix de romandre implantada al llarg de la història en un territori concret, com és el cas de Mallorca.

Amb criteris d'avui dia, sempre que no sigui imposada a la força, sinó assumida personalment i col·lectiva amb convicció profundament arrelada.

Benvenguda sia aquesta obra ingent que recopila dades referides a la religiositat mallorquina i que, amb tant d’encert, acaba de publicar el bon amic llorità, insigne home de lletres i d'actuacions que van més enllà de l'àmbit literari, Felip Munar i Munar.

Tant de bo que sia ben difosa i, sobretot, molt llegida, comentada i païda.

Presentació del llibre del P. Josep Amengual Batle, MSSCC

 En bon dimecres, 18 de desembre, via whatsapp me n’arriba la invitació.

Es tracta de «la presentació del número 3 de LES TRES EMES». Un llibre voluminós (800 pàgines) sobre «La Història de Mallorca i les Religions del Llibre» (2024). Abasta el Regne independent de Mallorca (1229-1349); la implantació del cristianisme, segons el model de cristiandat; els musulmans, esclavitzats i desestructurats; cristians i jueus, els senyors del nou regne.

Imatge de la portada del llibre

És l’obra que publica recentment el bon amic i P. Josep Amengual i Batle, M.SS.CC., a cura del doctor en Història Antoni Mas, professor titular de la UIB. La presenten a la sala Capitular del Monestir de la Real, divendres 20 de desembre a les 19:30.

Em limit a respondre-hi: «Gràcies, miraré d’acudir-hi»...

I ho faig. M’hi present una mica abans d’hora. Això em permet de participar en la celebració eucarística que concelebra el superior general dels Missioners dels Sagrats Cors, el P. Antonio Fernández Cano, a l’interior de l’església de Sant Bernat.

Amb la Sala Capitular plena de gent que s’hi fa present, inicien la presentació d’un llibre que, sens dubte, ha de marcar un abans i un després de la seva publicació. Sobretot pel contengut exhaustiu i crític, relatiu a la historiografia mallorquina, amb no pocs aspectes fins suara mateix considerats «tan inamovibles com intocables».

Un cop feta la intervenció prèvia per part del Dr. Antoni Mas, parla el P. Josep Amengual, agraint primerament tot quant ha rebut al llarg de la seva vida, des del mateix Santuari de Lluc, fins al conjunt de la Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors.

Mir d’atendre acuradament els esments personals que hi fa inicialment. D’entre tots aquests, hi destrio alguns noms tan coneguts per mi com Plàcid Pérez, Àlex Volney, Toni Mas, Ramon Rosselló, etc.

Diu el P. Amengual que aquesta obra pretén recollir els nombrosíssims treballs que ell ha fet, des que els inicia amb els seus estudis universitaris a Roma, fins que duu a terme la feina feta a favor de l'església i del poble de Mallorca en àmbits diversos...

Em crida poderosament l’atenció un fet que arriba a esmentar: quan, en els seus viatges com a superior general de la Congregació, visita els missioners que treballen a Rwanda, tot i les grans mancances materials en què es troba, no deixa de prendre notes «a la llum d’una espelma», quan la jornada es fa fosca i no compta amb la llum solar... (M’hi veig ben reflectit, esplèndidament, quan escric les meves cartes des de Burundi, destinades a la família i les amistats de Mallorca, a la dècada dels anys 70 del segle passat, a la llum d'un quinqué...)

Continua explicant que mira d’acostar-se als documents que tracten sobre la nostra història. Pretén fer una història de Mallorca, no una història mallorquina. Una història de l’Església, no una història eclesiàstica. Remarca que el terme «mallorquí» és àrab...

Explica sense embuts que, amb la venguda del rei En Jaume, Mallorca viu una conquesta sagnant, que porta a constituir-la en dos sectors, el dels esclaus (musulmans) i el dels sers lliures (cristians i jueus).

L'editorial en portada

Amb la conquesta del rei En Jaume, els exclosos són els musulmans que ja no compten per a res. Mentre que jueus i cristians en reben les preferències, en oficis i en beneficis.

La conquesta comporta l’anul.lació total de l'Islam, i converteix Mallorca en un dels més importants mercats d'esclaus de la Mediterrània occidental.

Amb el títol del llibre vol recordar que el regne de Mallorca és un regne independent. Que així perdura quasi cinc-cents anys, fins al 1715, quan els reis Borbons hi exerceixen i practiquen el dret de conquesta.

El nou poble de Mallorca és fill de la Bíblia, hi manté jueus, cristians i musulmans. De cultura catalana, com els andalusos ho són de la castellana. Es regeix per unes normes molts singulars,  per les franqueses.

Se’n riu de qui pretén enlairar-se genèticament fins a l’època talaiòtica, o a la població fenícia, o al món mozàrab... O són tots morts, o són fugitius totalment. De manera que no en queda cap rastre ni un.

En apuntar que la societat mallorquina ha d’esdevenir dialogant, remarca que és clar que s’ha de fer això, però sempre a partir del que som: amb el cristianisme i la llengua catalana, no l’anglès, com elements definitoris de la nostra història.

Es mostra contrari a imposicions acadèmiques que pretenen passar per damunt del parlar popular més genuí. Creu que, en lloc d’ajudar, hi fan més complex l’ús lingüístic.

Repassant els períodes de la història de Mallorca, recorda que les lluites dels Agermanats pagesos no van directament contra el rei,  sinó més tost contra el mal govern que el rei no mira d’evitar.

Insisteix en el fet que les parròquies són en l’origen de tots els pobles i viles de Mallorca. Diferenciant-hi d’alguna manera els cristians, més dedicats prioritàriament al cultiu de cereals (Petra), i els musulmans més abocats a la producció de verdures (sa Pobla).

Destaca el paper dels canonges com a administradors dels béns de tota l’illa de Mallorca.

Basant-se en els nombrosos testaments que consulta, és de l’opinió que les obres de la seu catedral de Mallorca ja s’inicien a començaments del segle XIII.

Qúestiona el tractament històric de Ramon de Torroella (1213-1266) com el primer bisbe efectiu de Mallorca (1238). Considera que amb l’arribada del rei a Mallorca l’any 1229, ja s’hi constitueixen comunitats cristianes «oficialment» reconegudes com a catòliques. 

Si no fos així, l’autor es demana: Ramon Llull (1232) hauria nascut «cismàtic»?

Si alguna cosa veig clara, en la presentació d’aquest llibre del P. Josep Amengual Batle MSSCC, és el gran paper que exerceixen els ARXIUS en la recopilació de les dades que ell utilitza. Com també la citació dels nombrosíssims investigadors que els posen al nostre abast (Pere Xamena, Ramon Rosselló, Joan Rosselló, Llorenç Pérez, Antoni Mut, Gabriel Llompart, etc.) (p98)

Una segona observació primerenca que se m’acut: amb la conquesta catalana s'inicia socialment i políticament, la conformació d'una societat nova: un nou poble català en una illa! Fet insòlit en el món hispànic. (p100)

(CONTINUARÀ)

Viatge al Perú 2024 (19ª): De la costa a la selva peruana

Des de Piura a Jaén de Bracamoros 

Un dels desitjos més vius que mantenc en aquest «viatge de la meva vida al Perú 2024» abans de complir els 80 anys, és arribar fins a la ciutat de Jaén de Bracamoros. Encara hi viu el germà major de la señora Rosa, la mare de na Zully, el tio Salomón de 93 anys, que conec anys enrere i que m’agradaria tornar a saludar.

El veig per darrera vegada l’any de la pandèmia, el 2024, quan m'hi faig present gairebé amb tota la família piurana Moreno Romero en autocar de transport públic.

En aquesta altra ocasió, enguany, hi viatjam solament quatre individus, en un cotxe particular petit, un Kia d’en Moisés Moreno que el posa a la nostra disposició per recórrer el trajecte llarg que separa les dues ciutats, la de la costa nord-peruana i la de la selva amazònica nord-oriental. 

Sortim de Piura cap a Jaén de Bracamoros a les 10:20 del matí, n'Eli, na Zully i en Moisés Moreno Romero en el cotxe d'aquest, un Kia formidablement conduït per un conductor de tràilers A3C, autoritzat i avesat a transportar materials perillosos en camions de 26 rodes...

11 hores després, arribam a Jaén. Guiats per googlemaps ens dirigim al carrer Orellana 1207. Prenem piscolabis a la casa del tio Salomón, tot i que ell ja dorm a les totes. En Moisés i jo ens allotjam a la casa de la seva néta Iliana, qui ens ofereix una habitació per hom, amb bany i dutxa. 

Amb el tio Salomón, a la seva casa de Jaén

Damunt les 2 de la matinada, em sembla sentir trets de bala al carrer... Em diuen que a vegades se'n senten, per pugnes entre bandes, o per trets dissuasoris que llancen a l’aire els efectius del «Serenazgo», la policia municipal local. 

D’aquí no passa l’ensurt meu. Hi pas una nit tranquil·la, i m’aixec a les 9 del matí.

Primer dia estada meva a Jaén de Bracamoros 

Quan m’aixec del llit, m’adon que ja no em trob a la costa piurana sinó a Jaén de Bracamoros, una ciutat de "ceja de selva", a l'Amazonia nord-oriental peruana. Venim a passar uns dies amb el tío Salomón Romero Rivera, un vellet de 93 anys, germà de la señora Rosa, qui és la mare ja difunta de na Zully, la meva fillola piurana.

S’alegren ben molt de veure’ns tots quatre, arribats de Piura en el cotxe d’en Moisés amb les seves dues germanes, n’Eli i na Zully, que m’hi acompanyen. La darrera vegada que hi vénc fa quatre anys, en una cotxada de gairebé tota la família piurana Moreno Romero.

Tot i la distància geogràfica que ens separa, gràcies a les tecnologies més avançades en l’àmbit de la intercomunicació social, des de la selva amazònica peruana mir de continuar informant col.legues capellans mallorquins sobre les gestions que, d’ara endavant, poden tramitar davant l’Administració d’Hisenda pel fet d’haver cotitzat, ni que sigui només durant alguns anys, per la Mutual del Clero dècades enrere...

El meu carnet d'afiliat a la Mutual del Clero

Els mostr el meu carnet de la Mutual del Clero d’aleshores que encara conserv avui dia, tot recordant allò que figura als nomenaments eclesiàstics que m’arriben signats pel canceller-secretari, mossèn Josep Sacanell Garí, mentre m’exercesc com a capellà a Mallorca: 

«Pagats tots els drets a la Cancelleria-Secretaria de Mallorca, que fan un total de 100 pessetes, amb els corresponents segells sense cap valor postal, de la "Mutual del Clero", "Pro Seminario" i "Por Construcción Templos Parroquiales", en rep el text original, que diu textualment... ‘Teniendo en consideración las circunstancias que concurren en VR...’»

Només sé i record que als inicis de l’any 1969, amb data 13 de gener, m’inscriuen com a membre de la "Mutual del Clero". Hi figur com a titular de la pòlissa 28.402 amb el carnet número 23.784. Poc em preocupa el futur aleshores. Tampoc no m’expliquen gaire els avantatges i inconvenients de romandre assegurat. Més tost duc al damunt la llosa feixuga d’uns ensenyaments que em porten a concebre la vida molt més acostada al risc i a l’aventura que no als fermalls d’estructures establertes amb l'objectiu de viure més tranquil i segur.

Així i tot, des de les altes jerarquies de l'església m'inscriuen en aquella mutual que, amb el pas del temps, jo aniria veient ben a les clares que no em serviria per a res més que per tenir-ne el carnet amb foto incorporada...

Els dos formularis de la sol·licitud a enviar

Fins que, dècades després, emperò, gràcies a la labor professional del meu germà Jaume, antic treballador bancari que coneix a la perfecció els intríngulis de les gestions a fer-hi (des de fa anys s’encarrega de tramitar la meva declaració a la Hisenda pública), enguany m’arriben a concedir 339,37 euros corresponents a l’exercici 2023 en concepte de «devolució per aportacions a mutualitats». 

Em diu que hem de romandre a l’espera de percebre també el que correspongui als exercicis 2019/20/21 i 22 que podrien representar-me 2.068,51 € més. 

Tot és degut, segons m’explica, per mor d’unes sentències sobre les Mutualitats que el Tribunal Suprem ha dictat, resolent en contra de l’opinió mantenguda per Hisenda que considerava que no s’havien d’atorgar.

Com que, des del Perú estant, m’imagín que hi pot haver qualque company capellà mallorquí que no n’està assabentat, mir d’informar-los-en, recomanant-hi que ho consultin amb algun gestor. Sembla que el tràmit és molt senzill. Es tracta d’omplir i enviar emplenats els dos formularis que es poden trobar a «l’esborrany» oficial elaborat i enviat per l’Agència tributària cada any a tots els contribuents.

A més d’això, aquest dijous també és jornada de Copa d’Europa de futbol 2024. juguen i retransmeten des d’Alemanya el partit que disputen  Espanya i Itàlia. En seguim la retransmissió des de la casa del tio Salomón a la ciutat selvàtica de Jaén de Bracamoros. 

La sort sempre està de part de qui la troba. Sense fer cap gol, la selecció espanyola guanya i queda classificada com la primera del grup per als octaus de final de la Copa d’Europa de futbol de 2024.

De Jaén de Bracamoros a Calzada, Moyobamba

Diuen que d’avui endavant la jornada diürna s’acurça i la nocturna s’allarga de mica en mica, a la nostra estimada Mallorca. En bon dia de la festa de Sant Lluís, em queda poc temps per felicitar companyes i companys de La Roqueta en la seva festa onomàstica, des d’aquestes terres selvàtiques amazòniques del Perú on som ara. 

Juntament amb en Moisés, el conductor i propietari del vehicle Kia en què viatjam n’Eli i na Zully, tres germans de la família piurana Moreno Romero que m’hi acompanyen, ens disposam a fer el llarg recorregut que va des de la ciutat de Jaén de Bracamoros,  província pròspera del Alto Marañón situada a la zona nord-oriental del Perú, pertanyent al departament de Cajamarca, fins a la ciutat de Calzada, situada al nord de la regió de San Martín, a la vall del Alto Mayo, província de Moyobamba. 

Cotxada d'en Moisés de Jaén a Moyobamba

Són uns 334 km de carretera. Sortim de la ciutat de Jaén a les 10 hores. A trams en bon estat, en altres amb certes dificultats, sobretot a causa de les obres que s’hi fan contínuament, degut a les pluges intenses que deixen en mal estat les pistes per on circulen vehicles de tota casta: motos, mototaxis, cotxes particulars, bussetes, autocars, tràilers, camions de gran tonatge, etc. que transporten combustible, gas, benzina, gra, material de construcció, productes alimentaris, persones i animals, etc.

Durant la nit passa a Jaén, tenim pluja molt intensa a la casa de na Liliana, farmacèutica de professió, filla de n’Alícia, néta del tio Salomón germà de la senyora Rosa, mare de na Zully, qui és tia bona de la primera. Na Liliana viu amb dues filles, n’Ariana i na Cristel, de 13 i 5 anys respectivament. Ens feim molt amics, en pocs minuts.

L’aigua torrencial que cau damunt la teulada d’uralita durant la nit, mentre miram de conciliar la son, fa un renou ensordidor durant hores seguides. És la primera pluja selvàtica que veig i sent caure copiosa enguany damunt la ciutat de Jaén. Com puc presenciar també quatre anys enrere: una forta aiguada que cau del cel a les totes! Enguany comença damunt la 1:20 de la matinada i no s’atura fins ben a prop de les 9 del  matí.

A estones pens si no hauríem d’ajornar l’anada programada per avui a Calzada, amb l’aiguada que ens cau damunt. Però no, definitivament partim de Jaén a les 10 hores del matí, després d’haver-hi berenat i omplit de combustible el vehicle que mena admirablement el professional de la conducció, Moisés.

Mentrestant, m’arriba un escrit del bon amic mossèn Guillem Vaquer Homar, rector de la parròquia de l’Encarnació de Ciutat. Em recorda que «avui, 21 de juny de 2024, fa 60 anys que va ser ordenat de prevere Mn. Bartomeu Suau Mayol. A causa de trobar-se malalt aleshores el bisbe Monsenyor Jesús Enciso Viana, Mn. Bartomeu Suau seria ordenat pel bisbe d'Eivissa Monsenyor Francesc Planes i Muntaner i assignat a la seva parròquia de L'Encarnació, on hi celebra la missa nova el dia 28 de juny de 1964, en un lloc ben singular que abans havia estat el local de la sala de festes Olímpia... Convida a participar en l’Eucaristia d’avui horabaixa, a les 19 h., acompanyant Mn. Bartomeu Suau en aquesta jornada tan significativa per ell i la parròquia. AD MULTOS ANNOS.»

M’hi afegesc tot d’una amb una resposta prompta que li tramet, tot desitjant-li els molts d’anys: 

«Des de la selva amazònica de Moyobamba, a la regió nord-oriental del Perú, m'unesc a la celebració de l'Eucaristia d’avui horabaixa, a les 19 h., a la parròquia de l'Encarnació de Ciutat, acompanyant Mn. Bartomeu Suau  en aquesta jornada tan significativa per ell i la parròquia. Són seixanta anys de servei com a capellà. AD MULTOS ANNOS!» 

Són les 7 i mitja del capvespre, aproximadament quan, després de recórrer plàcidament centenars de quilòmetres, trobant-nos a prop del peatge d’Aguas Claras, a unes dues hores de la nostra destinació final, el districte de Calzada, mentre circulam tranquil·lament per una via no molt ampla, ens sorprèn de mala manera un tràiler conduït per un conductor sense escrúpols que gosa d’avançar una mototaxi en el moment precís en què el nostre cotxe petit és a punt d’arribar-hi, envaint la nostra pista i fregant-nos la banda esquerra, quedant-hi afectat el retrovisor, la planxa i la roda davantera.

Amb el cop que ens enverga, gràcies als bons reflexos del nostre conductor, l’expert en el maneig de camions de gran tonatge, en Moisés, no anam a parar al fons de la cuneta profunda que es troba només a un pam de la línia contínua que marca la via pública. Cosa que ens facilita poder contar-ho!

El tràiler, en lloc d’aturar-se, se n’allunya, de la mototaxi i del nostre cotxe una desena de metres. Mir de sortir-ne ràpidament, per cridar-li, acostar-m’hi, córrer a prendre-li foto per identificar-lo amb la matrícula, tot i la foscor que domina el tram d'aquesta carretera. Però el conductor fuig ràpidament i ens deixa abandonats a la nostra mala sort, situats perillosament en una vorera de la carretera...

Sortosament només hi detectam danys materials, que no personals. Na Zully i jo prenem la decisió d’arribar a peu fins a les instal·lacions del peatge més proper. Es troba a un km de distància. El recorrem tots dos a peu i a les fosques.

Ens topam amb un personal no gaire interessat en la nostra situació dramàtica. Els veim més preocupats pel resultat del partit de futbol que disputen aleshores les seleccions esportives de Perú i Xile per la Copa Amèrica! 

Sortosament, els membres d’una família que regenta un dels comerços de l’indret, s’ofereix a ajudar-nos molt amablement. Ens lliura una palanca mecànica. Posa a la nostra disposició la seva mototaxi perquè puguem retornar fins al lloc de l’accident. Col·laboren amb nosaltres fins al punt d'ajudar-nos a dur el cotxe avariat fora del perill i de deixar-lo en un lloc més ben guardat. Ens parlen de la mala voluntat del personal oficial que, lluny d’ajudar, ens diuen, sempre es mostren reticents a donar una mà.

Miram de posar-nos en contacte amb la Policia de trànsit. Ens diuen que estan entretenguts mirant el partit de futbol... Ja ens n’ha advertit la família que col·labora amb nosaltres: «La policia és com si no existís, són uns ‘adefesios’!»

Quan acaba el partit, amb un resultat d’empat 0 a 0, s’hi fan presents dos agents que hi mostren un cert interès, i fan tot els possibles perquè véngui a recollir-nos una grua que ens porti fins a l’indret on volem arribar, el districte de Calzada. 

És clar que, per aconseguir-ho definitivament, tot hi haver pagat el peatge que ens donaria dret a ser atesos gratuïtament per l’assegurnaça pública, no ens queda altre remei que haver d’abonar 5 euros a la parella de la policia de trànsit... i 50 euros al conductor de la grua... per haver acceptat de dur-nos «clandestinament» tots quatre: tres dalt de la cabina i un dins el cotxe... Contravenint la normativa vigent en matèria de transport en grua...

Sortosament, podem contar que arribam vius a la nostra destinació tots quatre, malgrat siguin passades les 2 de la matinada! Catorze hores després d'haver sortit de Piura!

(NOTA: 

Degut a la manca de cobertura tecnològica suficient, des d'aquest indret de la selva amazònica peruana em resulta del tot impossible penjar-hi fotos i víideos... Cosa que miraré de fer, tot d'una que pugui)

Ressò informatiu de la visita de Lourdes Huanca a Mallorca

16. IB3 RÀDIO. Durant mes de vint minuts, el prestigiós periodista d’IB3 Ràdio manté una conversa distesa, profunda i aclaridora de la situació actual que travessa Perú, amb la lideresa indígena peruana, la feminista aimara Lourdes Huanca, en el seu tercer dia d’estada seva a Mallorca. Com a tants d’altres indrets d’Europa, arriba a l’illa per denunciar el comportament genocida del govern peruà presidit per Dina Boluarte, que qualifica de «cívico-militar feixista».

15. DIARI DE BALEARS. Resum de la visita de la líder indígena peruana Lourdes Huanca a Mallorca. Cecili Buele (03-04-2023)

14. ROSA CURSACH SALAS, directora insular d'Igualtat i Diversitat del Consell de Mallorca. Avui l'activista feminista Lourdes Huanca, Defensora Nacional de les dones camperoles del Perú @FENMUCARINAP ens ha mostrat  la representació de les dones defensant la sobirania alimentària. Sovint ho tenim al davant i no ho sabem llegir, gràcies. Res no és casualitat. (03-04-2023)

13. DIARIO DE MALLORCA. El Colectivo de Peruanos Residentes en Mallorca se manifiesta en Palma por los derechos humanos en Perú. En la concentración estuvo presente la líder campesina, indígena y feminista peruana Lourdes Huanca (01-04-2023)

12. AGUSTÍ BARÓ. Conferència Lourdes Huanca a CCOO Mallorca. Recull, íntegre, en vídeo, de la conferència de Lourdes Huanca en defensa dels drets humans, a l'Auditori de Comissions Obreres (CCOO), dijous 30, a les 18:30, amb les intervencions de Susana Volosín, Cecili Buele Ramis, Joan Carrero, Toni, i els auspicis de CC.OO., les fundacions Darder Mascaró i el Col•lectiu de Peruans Residents a Mallorca. (31-03-2023)

11. SENADOR VICENÇ VIDAL MATAS. Al Parlament he compartit una estona amb Lourdes Huanca, líder camperola indígena peruana, que avui és a Palma en una gira denunciant vulneracions d drets al Perú. (31-03-2023)

10. DIARIO DE MALLORCA. Entrevista a Lourdes Huanca: «No daremos tregua hasta lograr la libertad de nuestra patria». La líder campesina, indígena y feminista peruana, dio este jueves una conferencia en defensa de los derechos humanos para invitar a sus compatriotas a «alzar la voz» ante la situación que vive su país (31-03-2023)

09. ESQUERRA UNIDA. Taula de diàleg amb Lourdes Huanca, presidenta de la Fenmucarinap PERÚ, per a conèixer de primera mà la situació sociopolítica en què es troba el Perú (30-03-2023)

08. ESQUERRA UNIDA ILLES BALEARS. Dissabte, primer d'abril, a les 11.00 hores.  Casal de Barri de #sEscorxador, Sala 1 (c. de l'Emperadriu Eugènia, 6, Palma) (30-03-2023)

07. ATENEU LLIBERTARI ESTEL NEGRE. Trobada amb Lourdes Huanca a Mallorca, activista pels drets humans i de la població indígena (31-03-23)

06. DIARI BALEARS. L'activista Lourdes Huanca parlarà a Palma sobre la situació del drets humans al Perú (18-03-2023)

05. PERIÓDICO DE BALEARES. Conferencia de Lourdes Huanca. Líder payesa, indígena y feminista de Perú (15-03-2023)

04. SALVEM LA CASA DEL POBLE. Pere Vicenç. Perú a Mallorca (14-03-2023)

03. SALVEM LA CASA DEL POBLE. Matias Colom. Xarla- col·loqui de l'activista indígena peruana Lourdes Huanca. (08-03-2023)

02. CECILI BUELE. Blog dedicat a Lourdes Huanca (26-02-2023)

01. LOURDES HUANCA amb el Fons Menorquí de Solidaritat i el GOB (Entrepobles) (07-05-2012)

Resum de la visita de LOURDES HUANCA a Mallorca

Tot d’una que m’assabent que el Col·lectiu de Peruans Residents a Mallorca aconsegueixen i confirmen la venguda a Mallorca, durant quatre dies seguits, de la lideressa peruana indígena feminista LOURDES HUANCA (de qui no he sentit a parlar mai fins aleshores), em pos a veure’n l’activitat que desplega aquesta camperola, a l'actualitat, arreu d’Europa.

00.- Veig que surt del Perú el 9 de gener de 2023, inicialment amb la intenció de romandre uns pocs dies a Europa i de retornar al seu país. El fet és, emperò, que hores d’ara ja n’hi duu prop de tres mesos, recorrent diversos països europeus, de nord a sud...

El primer de tot que detect és que els mitjans oficials de comunicació la posen verda! Li diuen de tot! Com a presidenta i fundadora de la FENMUCARINAP (Federació Nacional de Dones Camperoles, Artesanes, Indígenes, Natives i Assalariades del Perú), rep els atacs més furibunds per part dels mitjans i les instàncies progovernamentals peruanes. 

Fins al punt que l’arriben a presentar com a mentidera, terrorista, falsejadora de la realitat, aprofitada, corrupta... 

Allò que vaig veient, emperò, és que des que aterra a Holanda, l’endemà mateix d’haver sortit de Lima, es fa present a Brussel·les on manté contactes diversos amb diputats europeus. 

A París, davant la tomba del poeta i escriptor peruà de Santiago de Chuco, César Vallejo, l’acompanyen peruans residents a França. 

A Suïssa, fa anades i vengudes de Ginebra (Nacions Unides) a Berna, on es troba amb personalitats internacionals, parlamentaris helvètics i representants del Ministeri de Relacions Exteriors. 

A Berlín, manté contactes nous amb personalitats diverses. 

A Oslo, rep el suport de Comitès noruecs de solidaritat amb Amèrica Llatina.

M’adon també que un bon dia aterra a l’Estat espanyol.  A Euskal Herria, rep el suport d’assistents a l’acte convocat l’1 de març a la plaça de la Virgen Blanca, a Gasteiz. 

A Madrid, li organitzen trobades amb referents polítics i socials de primer nivell. 

A Catalunya, contacta amb formacions polítiques de les esquerres que, a Barcelona, fan suport conjunt i ferm a les seves denúncies de violacions dels drets humans al Perú.

Mallorca no en pot quedar al marge. I gràcies al Col·lectiu de Peruans Residents, personificat en Pedro i Sarinova, aconsegueixen d’engrescar-hi entitats i organismes que fan suport a la lluita que duu a terme la lideressa peruana indígena aimara LOURDES HUANCA.

Amb moltes ganes que Mallorca aprofiti aquesta visita, d'una dona, lideressa camperola, indígena, aimara, feminista, defensora dels pobles i les nacions originàries, presidenta d'una entitat social que no constitueix cap partit polític, em pos a fer promoció d’una venguda a Mallorca, tan singularment significativa en la lluita dels pobles i les nacions originàries d’Amèrica Llatina.

01.- El mateix dia que ella arriba a l’illa, durant més de dues hores seguides es fa present a la sala auditori del sindicat de Comissions Obreres de les Illes (CC.OO.)  i davant d’una setantena de persones que l’escolten amb atenció i que, al final, li fan preguntes, hi desplega una xerrada-conferència summament interessant.

Gràcies al bon i exquisit enregistrament efectuat per Agustí Baró i Bauló, podem gaudir de la gravació íntegra d’una trobada tan singularment significativa:

Com a convidat a la mesa, juntament amb Joan Carrero, Susana Volosín, la lideressa indígena Lourdes, la moderadora peruana Sarinova, i jo mateix, mir de dir-hi quatre paraules, amb moltes més ganes d’escoltar allò que ens pugui dir ella, a tots els assistents, recent acabada d’arribar aquell mateix dia a Mallorca, des de l’aeroport de Frankfurt.

Començ la meva intervenció breu, passant pel micro unes poques paraules de salutació en quítxua i en aimara, tot desitjant que Lourdes Huanca s’hi trobi bé a Mallorca, durant els quatre dies que fa comptes de ser-hi present.

Agraint la presència de tots els assistents, gent interessada a seguir de prop la xerrada-conferència de Lourdes, n’hi destriï  de procedències diverses: 

Representants de partits polítics d’esquerres, funcionàries de l’administració pública, companys capellans mallorquins que han treballat a l’anomenat tercer món, mestres i professores de col·legis de Ciutat, membres de congregacions religioses que compten amb missioneres al Perú, alguns diputats o ex diputats autonòmics, mallorquines o mallorquins que mantenen contacte directe amb gent del Perú o d’Amèrica Llatina, representants de mitjans de comunicació, etc.

Agraesc a CC.OO. que cedeixi el local i les instal•lacions, i a les Fundacions Darder Mascaró que n'hi auspicien l'acte.

Em limit a dir-hi unes poques paraules, com a mallorquí que sempre s’ha mantengut amb moltes ganes de romandre en contacte intens i directe amb gent i amb organitzacions del Perú.

Convençut que, aquí a Mallorca, tenim molt a aprendre: de les lluites populars que duu a terme la població peruana, de les organitzacions populars més actives, dels moviments populars indígenes, de la FENMUCARINAP (Federació Nacional de Dones Camperoles Artesanes Indígenes Natives i Assalariades del Perú), creada i mantenguda activa per la dona peruana que, sortosament, podem tenir entre nosaltres, Lourdes Huanca, qui n'és la fundadora i animadora, i que ja es va fer present en aquestes illes nostres, l'any 2012 a Menorca, convidada pel Fons Menorquí, el GOB i l’entitat Entrepobles.

Amb la seva venguda d'ara a Mallorca, ens exposa la visió que ella i la seva organització tenen sobre la situació peruana actual: en el seu llenguatge planer, concret, i amb el seu estil característic.

Són quatre dies de trobades intenses: amb organitzacions sindicals i partits polítics, amb entitats de la societat civil, amb col·lectius de gent peruana resident a l’illa, i, també amb representants de les administracions públiques illenques.

Miram de preparar-ne les trobades institucionals.

02.- Durant la visita al Parlament de les Illes Balears, manté conversa i contacte directe amb el representant d’aquestes Illes nostres a les Corts Generals Espanyoles, el senador Vicenç Vidal Matas, com també amb el diputat autonòmic Joan J. Mas Tugores «Collet», tots dos de la formació política Més per Mallorca.

03.- Al Govern de les Illes Balears, és rebuda al despatx de la consellera d’Afers Socials i Esports, Fina Santiago amb qui intercanvia propostes i suggeriments de col·laboració institucional encaminada a l’empoderament de les dones en la construcció d’una societat peruana més igualitària.

04.- El Parc de les Estacions és l’indret que trien Amics de la Casa del Poble, el GOB i altres entitats, per mantenir-hi una convocatòria cívica, on  LOURDES HUANCA es dirigeix a la concurrència, explicant la situació actual que viu el Perú, des d'una perspectiva indígena, dels pobles i les nacions originàries d’Amèrica Llatina.

05.- La Plaça d’Espanya, de Ciutat, on acostumen a concentrar-se els membres del Col·lectiu de Peruans Residents a Mallorca, per denunciar-hi públicament les violacions de drets humans que estan perpetrant al Perú les autoritats governamentals, és el lloc escollit per a la seva darrera intervenció pública a Mallorca.

El darrer dia de la seva estada a Mallorca, LOURDES HUANCA  té l'oportunitat de visitar el Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma, Malauradament, no hi puc assistir, per qüestions de caràcter domèstic... Però puc afirmar que hi és molt ben rebuda pels representants de Més per Mallorca que la hi acullen.

06.- S'hi troba amb el conseller electe del Consell de Mallorca i exregidor de Manacor per Esquerra Republicana, Joan Llodrà; amb el conseller i portaveu de Més per Mallorca al Consell de Mallorca i exbatle d'Alaró, Guillem Balboa, i amb Rosa Cursach, directora insular d'Igualtat i Diversitat, qui també s'hi incorpora; es troba també amb  Miquel Àngel Sureda, secretari autonòmic d’Universitat, Recerca i Política Lingüística, regidor de l’Ajuntament de Pollença i president de la secció local d’Esquerra Republicana.

07.- Després d'una horeta d’estada a la institució insular, parteix cap a Cort, acompanyada per Guillem Balboa, qui la posa en mans de Miquel Àngel Contreras, coordinador general de Cultura de l'Ajuntament de Palma, membre de la formació política Més per Palma.

CLOENDA.- Sens cap dubte ni un, aquests quatre dies de presència activa de LOURDES HUANCA a Mallorca ens serveixen per tenir al nostre abast una informació més directa i personal, que ens ajuda a entendre millor allò que passa avui dia al Perú, i a destriar allò que hi podem fer, des de Mallorca estant, amb més elements de judici.

Hem tengut l’oportunitat d’escoltar, en directe, la veu d’una representant indígena peruana, camperola, feminista, lluitadora aferrissada en la defensa i la protecció de les nacions originàries, tan presents i molt vives a certs territoris d’Amèrica Llatina. Entre d'altres, Perú.

Em faig meu aquell proverbi incaic, escrit en quítxua, que diu: "el hatum  ama sua ama llula ama quella". L'important és que no robis, que no diguis mentides i que no siguis gandul (referint-se a qualsevol persona que vulgui comportar-se com a ser humà, membre d'un col·lectiu profundament solidari).

Visca el Perú, en democràcia plena!

RESSÒ INFORMATIU DE LA VISITA DE LOURDES HUANCA A MALLORCA

16. IB3 RÀDIO. Durant mes de vint minuts, el prestigiós periodista d’IB3 Ràdio manté una conversa distesa, profunda i aclaridora de la situació actual que travessa Perú, amb la lideresa indígena peruana, la feminista aimara Lourdes Huanca, en el seu tercer dia d’estada seva a Mallorca. Com a tants d’altres indrets d’Europa, arriba a l’illa per denunciar el comportament genocida del govern peruà presidit per Dina Boluarte, que qualifica de «cívico-militar feixista». (01-04-2023)

15. DIARI DE BALEARS. Resum de la visita de la líder indígena peruana Lourdes Huanca a Mallorca. Cecili Buele (03-04-2023)

14. ROSA CURSACH SALAS, directora insular d'Igualtat i Diversitat del Consell de Mallorca. Avui l'activista feminista Lourdes Huanca, Defensora Nacional de les dones camperoles del Perú @FENMUCARINAP ens ha mostrat  la representació de les dones defensant la sobirania alimentària. Sovint ho tenim al davant i no ho sabem llegir, gràcies. Res no és casualitat. (03-04-2023)

13. DIARIO DE MALLORCA. El Colectivo de Peruanos Residentes en Mallorca se manifiesta en Palma por los derechos humanos en Perú. En la concentración estuvo presente la líder campesina, indígena y feminista peruana Lourdes Huanca (01-04-2023)

12. AGUSTÍ BARÓ. Conferència Lourdes Huanca a CCOO Mallorca. Recull, íntegre, en vídeo, de la conferència de Lourdes Huanca en defensa dels drets humans, a l'Auditori de Comissions Obreres (CCOO), dijous 30, a les 18:30, amb les intervencions de Susana Volosín, Cecili Buele Ramis, Joan Carrero, Toni, i els auspicis de CC.OO., les fundacions Darder Mascaró i el Col•lectiu de Peruans Residents a Mallorca. (31-03-2023)

11. SENADOR VICENÇ VIDAL MATAS. Al Parlament he compartit una estona amb Lourdes Huanca, líder camperola indígena peruana, que avui és a Palma en una gira denunciant vulneracions d drets al Perú. (31-03-2023)

10. DIARIO DE MALLORCA. Entrevista a Lourdes Huanca: «No daremos tregua hasta lograr la libertad de nuestra patria». La líder campesina, indígena y feminista peruana, dio este jueves una conferencia en defensa de los derechos humanos para invitar a sus compatriotas a «alzar la voz» ante la situación que vive su país (31-03-2023)

09. ESQUERRA UNIDA. Taula de diàleg amb Lourdes Huanca, presidenta de la Fenmucarinap PERÚ, per a conèixer de primera mà la situació sociopolítica en què es troba el Perú (30-03-2023)

08. ESQUERRA UNIDA ILLES BALEARS. Dissabte, primer d'abril, a les 11.00 hores.  Casal de Barri de #sEscorxador, Sala 1 (c. de l'Emperadriu Eugènia, 6, Palma) (30-03-2023)

07. ATENEU LLIBERTARI ESTEL NEGRE. Trobada amb Lourdes Huanca a Mallorca, activista pels drets humans i de la població indígena (31-03-23)

06. DIARI BALEARS. L'activista Lourdes Huanca parlarà a Palma sobre la situació del drets humans al Perú (18-03-2023)

05. PERIÓDICO DE BALEARES. Conferencia de Lourdes Huanca. Líder payesa, indígena y feminista de Perú (15-03-2023)

04. SALVEM LA CASA DEL POBLE. Pere Vicenç. Perú a Mallorca (14-03-2023)

03. SALVEM LA CASA DEL POBLE. Matias Colom. Xarla- col·loqui de l'activista indígena peruana Lourdes Huanca. (08-03-2023)

02. CECILI BUELE. Blog dedicat a Lourdes Huanca (26-02-2023)

01. LOURDES HUANCA amb el Fons Menorquí de Solidaritat i el GOB (Entrepobles) (07-05-2012)

A la Biblioteca de Catalunya, recital homenatge a Antonina Canyelles i Colom (2)

 

Amb bones amistats mallorquines, com són ara Andreu Obrador, Mercè Garau, Teresa Gené o Francisca Martorell, ens feim presents a la Sala de la Caritat que la Biblioteca de Catalunya manté oberta al carrer l’Hospital 56 de Barcelona. La Institució de les Lletres Catalanes ret homenatge a la poeta mallorquina, gran amiga meva, Antonina Canyelles i Colom. És el segon acte al qual assistesc amb motiu de complir els seus 80 anys. Dins d’una sala plena de gent encuriosida i interessada a participar-hi amb moltes ganes, m’alegra ben molt veure que la bona amiga mallorquina hi és tan ben acollida i acompanyada. Eugènia Serra, la directora de la Biblioteca de Catalunya, presenta l’acte. Seguidament, intervé la directora de la Institució de les Lletres Catalanes Izaskun Arretxe. Mitjançant vídeo enregistrat podem escoltar les paraules d’elogi que hi fa la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Natàlia Garriga, qui en aquells moments participa al debat de Política general al Parlament de Catalunya. La periodista Anna Ballbona entrevista a Antonina Canyelles, qui li respon com té per costum de fer: breument i concisa. Escoltam paraules molt acurades de l’editor de Lapislàtzuli, Jon López de Viñaspre, qui des de fa anys li publica llibres de poemes. Ell mateix, també, ens presenta el tràiler del documental que estan rodant sobre l’obra d’Antonina. Alhora que participa a una breu taula rodona amb els poetes Biel Mesquida i Àngels Gregori. Com ja varen fer al Casal Balaguer de Palma, el duo Jansky, amb Laia Malo i Jaume Reus, fent música electrònica, ofereixen un recital incorporant la veu d’Antonina en directe. M’alegra ben molt constatar que les institucions públiques catalanes, amb un acte com aquest, reconeixen l’obra poètica de qui durant dècades seguides s’ha dedicat a treballar intensament en aquest àmbit, des de Mallorca estant. Des de l’Ajuntament de Barcelona se n'han fet ressò, anunciant l’acte. La Institució de les Lletres Catalanes s’hi ha abocat plenament, en l’organització de l’acte. I mitjans de comunicació com La Vanguardia han publicat ressenyes sobre els 80 anys d’Antonina Canyelles, informant d'aquest acte d’homenatge a la secció de Literatura Catalana. Que per molts d’anys puguem gaudir d’aquesta poesia tan punyent com atrevida, crítica, ferma, reflexiva, breu i concisa, que fa pensar alhora que fa riure, i que gosa de dir moltes d’aquelles coses que voldríem expressar, sense que arribem a trobar mai cap altra manera millor de fer-ho. Per molts d’anys més! "Encantadora 'mossuela', tant si són vint com vuitanta: tens un cor que sempre canta, i bon cap que s'hi rebel·la. Que en puguis fer molts, Tonina, et desig jo de tot cor, d'anys i de poemes d'or servant ta memòria fina".

Dos Nadals, ben diferents, en cinquanta anys

En bon dia de Nadal de l’any 2021 no puc passar per alt allò que record tan vivament del mateix dia, cinquanta anys enrere, l’any 1971. 

Cinc dècades enrere, el  meu Nadal va tenir molt poc a veure amb el Nadal d’enguany. Ni era a Palma, ni a Mallorca, ni a Europa: era al mateix cor de l’Àfrica negra, a la regió africana dels Grans Llacs, a l’interior d’un petit i bell país anomenat Burundi, en una missió catòlica anomenada Gitongo, dins la diòcesi de Gitega.

El món ha canviat tant aquests darrers cinquanta anys, que ja no sembla el mateix d’abans. Pentura ja no n’és, el mateix. No s’hi assembla, en moltíssims d’aspectes, si més no.

Avui fa exactament CINQUANTA ANYS I UN DIA que, empès per l’Esperit de Jesús, el palestí galileu de Natzaret, vaig arribar al Burundi, al mateix cor de l’Àfrica negra, amb moltes ganes d’escampar-n’hi la llavor de l’Evangeli... 

Que Déu Pare i Mare sigui beneït per a sempre, i tant allà com a qualsevol altre racó d’aquest Planeta nostre tan malmenat, hi escampi llavors de pau, d’amor i de felicitat perennes i perdurables en el temps i els espais!

Mentre a Palma anava fent sonar l’orgue, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, celebrant les Matines de Nadal 2021, (no a les 12 de la nit com fèiem d’infants, sinó a les 7 de l’horabaixa), em venia al cap que, cinquanta anys enrere, havia celebrat la meva primera vigília de Nadal que no comptava amb el cant de la Sibil·la, ni amb el Sermó de la Calenda, ni amb el Cant dels Pastors... coses que em sorprengueren moltíssim, a la meva edat de 27 anys.

Havia arribat per primer cop a l'Àfrica negra dia 23 de desembre de l'any 1971. Em trobava a l'Àfrica Central, l'Àfrica del Llac Tanganika, l'Àfrica del Burundi, el País de les Mil i Una Muntanyetes, on convivien tres ètnies diferents  - tutsi, hutu i twa - barrejades amb moltes d'altres que s'hi havien instal·lat més tardanament - àrabs, hindús, xineses, pakistaneses, europees, nord-americanes, canadenques, etc -.

A primer cop d'ull, m'havia sorprès molt aquella petita ciutat, capital del país, que es deia Bujumbura. Em semblava trobar-me en una de tantes viles europees. Hi havia destriat comerços i restaurants; anuncis publicitaris; circulació de camions, cotxes, motos, bicicletes; jardins, edificis sòlidament construïts, llargues avingudes. 

Tot allò s'assemblava ben poc a la idea prèvia que m'havia fet d'Àfrica, mentre era a Europa.

Poques hores després de l'arribada, emperò, ja vaig tenir l'oportunitat de topar-me cara a cara amb la presència colpidora de la misèria més crua i esgarrifosa. La tenia ben davant, emergent de per tots els costats d'aquella gran cotxada conduïda per un dels missioners mallorquins. 

Enfilant-se per amunt, cap al coll del Bugarama, una de les muntanyes més altes del país que, tan sols en una vintena de quilòmetres, passava dels 800 metres d'altura a més dels 2.000 per damunt del nivell de la mar, ens anàvem endinsant en tot un altre món, totalment distint al món urbà que havia descobert a la capital. 

Efectivament, l'interior del país, el món rural d'aquell país centre-africà, era tota una altra realitat humana: gent que anava mig nua, descalça i bruta... Vestits espelleringats, amb trossos de tela mig podrida... Vivendes que no eren cap altra cosa que senzilles barraques de fang... Dones carregades amb grans feixos de llenya o violes de plàtan damunt del cap... Minusvàlids arrossegant-se per la pols dels camins... Leprosos que anaven deixant, a cada passa esmorteïda, algun d'aquells bocins de carn podrida, mesells de llargues llagues supurant...

Tenia davant dels meus ulls la misèria més crua i esborronadora que mai no havia vist enlloc! I, el que em resultava més dolorós encara, el sentiment rosegador de no poder-hi fer res més que passar-hi pel costat ben de puntetes. 

Mentrestant, la camioneta Peugeot-404 seguia impassible el seu camí, a pas de tortuga, cap al capcurucull del cim del Bugarama.

Ens calia fer una aturada, perquè pogués descansar una estoneta aquell motor tan encalentit. I per refrescar-hi també els ànims, tan cuits per aquella pujada, físicament i moralment tan empinada. 

Érem a punt d'arribar a la fi de l'única carretera del país que havia estat coberta amb una capa molt fina d'asfalt enquitranat. Totes les altres eren autèntics camins de carro, plens de pols o de fang, segons la temporada, i farcits de clots o bonys a cada passa, segons em deien els companys.

Com en molts altres indrets del país, la gent hi havia aixecat allò que en deien un mercadet. Hi venien fruites i verdures, i algunes flors i plantes mig pansides. A aquelles hores del capvespre, molt poca cosa més hi podien trobar. 

Fou precisament allà, al capcurucull del cim del Bugarama, on vaig poder escoltar per primer cop la veu dels meus companys parlant la llengua pròpia del país amb gent nativa. No n’hi vaig entendre cap ni una, de paraula. En aquell instant precís, tampoc no em veia capaç d'arribar a parlar-la qualque dia. 

Usaven el kirundi, una llengua emprada per més de 3 milions de persones en aquell rodol del món anomenat Burundi.

Avesat com estava al fred intens de l'època nadalenca mallorquina, vaig romandre sorprès i astorat en comprovar que al Burundi, per aquelles mateixes calendes, hi feia una calor primaveral. Em trobava en un país bastant més a prop de la línia equatorial de la bolla del món.

En aquelles festes de Nadal de 1971, la població nativa que envoltava la missió catòlica de Gitongo havia estat ben assabentada de l'arribada d'aquells tres nous missioners mallorquins. Ens estaven esperant des de feia temps amb una il·lusió molt gran. 

Gent senzilla i molt amable, el matí d'aquell primer dia s'hi havien acostat amb actitud d'agraïment profund; sobretot, en percebre el gran esforç que comportava per als recentment arribats el fet d'intentar saludar-los amb les poques paraules en kirundi que havíem aconseguit de memoritzar: "Bwakeye" o "Mwiriwe" - bon dia, bones tardes -. 

En sentir-se saludats en la seva pròpia llengua, s'hi amollaven en llargues i extenses paragrafades que, lògicament, resultaven del tot incomprensibles per aquells tres mallorquins que hi acabàvem d'arribar. En correspondència, nosaltres no podíem ni sabíem fer cap altra cosa que oferir-los-en el somriure permanentment present a cada rostre nostre.

Aquell primer dia d'estada meva al Burundi havia coincidit amb la vigília de Nadal 1971. 

De sorpresa en sorpresa, vaig anar-me assabentant que, en aquell país, no hi havia el costum de fer la Missa del Gall ni les Matines. Que el Nadal se celebrava només durant el dia... Que a la missió s'evitava sempre qualsevol casta de reunió nocturna... Que durant la nit era del tot necessari que tothom romangués a casa seva... Que sempre hi havia de quedar qualcú, a guardar la casa, i que allò no ho podien fer ni els vells ni els infants... Que n'hi havia que vivien a 5, 10, 15 o 20 quilòmetres de distància, i que sempre hi acudien caminant a peu i amb els peus descalços, fossin infants, dones i homes, o persones ja majors... Que era sobretot durant la nit quan els lladres i bandolers aprofitaven per fer-ne de les seves…

La nit, al Burundi, esdevenia com una casta de misteri. Ho deia un antic adagi, memoritzat per la gent més vella de la contrada: "si no ets capaç de respectar la nit, no t'ha de sorprendre que la nit mai no et respecti". Per això mateix, tothom romania a casa seva, des que es ponia el sol fins que tornava a clarejar.

Les primeres Matines celebrades al Burundi em resultaren d'allò més singular i inoblidable. 

En una capelleta il·luminada amb llumets de petroli, sense cap cant de la Sibil·la ni villancets ni nadales, sense el fred ni la frescor del nadal mallorquí, sense cap casta d'il·luminació elèctrica, ni sonades d'orgue... 

D'una manera molt senzilla i pobra, jo feia part d'aquella colla de capellans mallorquins que, encapçalats pel veterà santamarier mossèn Miquel Parets, ens reuníem amb mitja dotzena de monges africanes, per a celebrar religiosament el Nadal. I en kirundi, la llengua del país. Una llengua que, en aquells moments, jo desconeixia per complet ni n’entenia res de res.

Foren dues hores tan llargues com intenses, plenes d'una emoció molt gran, que em feren recórrer pel cervell els records de tanta gent amiga deixada feia tan poc temps a l'illa de Mallorca. Alhora que esguardava aquell grapat de nova gent amiga, d'ànima africana, de pell ben negra i que parlava una llengua que em resultava totalment estranya a la meva oïda.

Cinquanta anys després, he de reconèixer diferències notables en la manera de celebrar Nadal, tant a Mallorca com al Burundi. 

Em qued amb totes dues, com a dues experiències molt valuoses...

Tot i que no puc deixar de lamentar profundament que, en el cas de Palma, com ha dit qualcú a les xarxes de la inter-comunicació, resulti molt més mal de trobar que una agulla dins d’un paller, una sola celebració nadalenca de Matines íntegrament en català, l’única llengua pròpia de Mallorca!

Bones festes de Nadal i de Cap d’Any per a tothom!

Alpha Pam, el destí fatal d’un jove immigrant senegalès a Mallorca (1)

Just el mateix dia que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, realitza la seva «gira africana», amb visita oficial a Senegal, mentre m’entretenc a mirar-ne la imatge de la clausura del Fòrum empresarial Espanya-Senegal, m’arriba la notícia de la publicació d’un llibre que, fa mesos, em varen proposar de prologar.

El mes de juliol de 2019, vaig voler col·laborar, amb molt de gust, en l’edició d’aquest llibre de Miquel Palou-Bosch que tracta sobre «Alpha Pam, destino de un migrante», fent-hi la meva aportació personal en l'elaboració del pròleg. 

Aleshores em vengué al cap que sis anys abans, l’any 2013, m’havia sumat personalment i intensa a la munió de persones que ens mobilitzàrem activament en defensa d’aquell jove artista senegalès, qui morí a Mallorca, per TUBERCULOSI, en veure's privat de les atencions sanitàries públiques que una societat tan democràtica com la nostra hauria de prestar a qualsevol ciutadà que pateixi una malaltia curable.

Anys després, avui mateix, em fa molt d’il·lusió llegir aquest llibre que publica Miquel Palou-Bosch, amb qui he contactat diverses vegades, per la via del correu electrònic, i que, molt gentilment, me n’hi ha fet arribar també la còpia, precisament un dia com avui, el 9 d’abril de 2021.

Conté un pròleg, sis capítols, dos annexos, quatre apèndixs i una bibliografia extensa que se m’obren davant dels ulls i que començ a llegir amb moltes ganes.

Rellegesc el pròleg que vaig elaborar unes mesades enrere i que recull, més o manco resumidament, el contengut de l’obra escrita per Miquel Palou-Bosch i els motius que em mouen a elaborar un pròleg, un dels pocs escrits que l'any 2020 he redactat en castellà, amb el qual repàs breument les etapes de la vida d’un jove immigrant senegalès, músic i poeta, qui, incomprensiblement, troba la mort per tuberculosi, a l’illa de Mallorca, on ha arribat juntament amb un altre amic seu, Kalidou Gaye. 

Entre d’altres assumptes, aquest llibre tracta sobre l’atenció sanitària pública que es mereixia la ciutadania d’aquestes illes i que no sempre hi era prestada així com caldria i la població illenca en precisava. 

No me’n sé estar d’esmentar l’afirmació tan expressiva que amolla un bon dia la diputada autonòmica Fina Santiago, qui, en en un moment de la seva intervenció parlamentària, arriba a reconèixer que «Si Pam hagués tengut targeta sanitària estaria viu; aquest és el drama» (I.8 Pregunta RGE núm. 4754/13, del Grup Parlamentari MÉS, relativa a accés a la targeta sanitària)

Tot al llarg del pròleg al·ludesc també al film de Pedro de Echave i Javier González, «Muerte accidental de un inmigrante, el caso de Alpha Pam», que es presenta a Palma el mes de juliol de 2014.

La bona amiga Núria Abad me n’informà aleshores, clar i català, del fet que un grup de professionals del sector audiovisual havien posat en marxa un documental que volia contar la història d’Alpha Pam. Habilitant un «crowdfunding» a Goteo, havien obert un compte a l’entitat bancària Caixa Colonya amb la finalitat de sufragar les despeses que comportava l’elaboració d’aquell film.

Hi record que el mes de juliol de 2013, jo ja havia acudit també al concert organitzat per Factoria So, a benefici d’aquell documental, a la finca santamariera de Son Llaüt.

Al mateix pròleg, fix l’atenció en la querella que interposà el despatx d’advocats que dirigia el lletrat Pablo Alonso de Caso. El mes de setembre de 2013 ell també havia format part del grup nodrit de persones que ens havíem concentrat davant l’entrada dels Jutjats de Palma. Hi reclamàvem que es fes justícia en el cas d’Alpha Pam.

Ens hi havíem fet presents alguns membres de diverses organitzacions socials:

Associació Drets Humans de Mallorca, Associació de Senegalesos de Mallorca (ASEMA), Confederació General del Treball de les Illes Balears (CGT-Balears) i Unió General de Treballadors a les Illes Balears (UCA-BALEARS-UGT).

Cinc anys després, l’any 2018, de manera tan sorprenent com inadmissible, quedà bloquejada la possibilitat de procedir-hi judicialment. L’autoritat del Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Palma va decidir d’imposar-nos una fiança conjunta de 12.000 euros, a càrrec dels querellants, amb import nominal a cadascun de 3.000 euros.

Arrib a la conclusió del pròleg, assenyalant que la lectura d’aquesta obra de Miquel Palou-Bosch permet no solament reviure les circumstàncies que envoltaren la mort d’Alpha Pam, sinó que també convida a fer reflexions més profundes sobre les mesures més adequades que han d’adoptar les institucions públiques a l’àmbit de la sanitat pública mallorquina. 

I la situació actual que hi patim, a causa d’això que en diuen pandèmia, n’és una altra mostra més que evident.

En el cas d’Alpha Pam, som dels qui pensen i creuen que encara no se n’ha fet justícia. No se n’han depurat totes i cadascuna de les responsabilitats al nivell institucional més alt.

Acab definitivament el pròleg, fent constar el contrast explícit que suposa aquest cas del senegalès Alpha Pam amb l'altre cas d'un immigrant nord-africà, anònim, marroquí per més senyes, que vaig seguir de prop l’any 1996. 

Les seves restes mortals havien patit un procés d’incineració més que indigne, per part de l’empresa funerària municipal de Palma. En aquell cas, emperò, gràcies a la labor professional d’un bon advocat, amic de les causes més nobles, els tribunals de Justícia arribaren a dictaminar-hi una reparació digna dels danys ocasionats als seus familiars.

Lamentablement, en el cas d’Alpha Pam, el resultat no ha estat idèntic.

En recoman la lectura completa, d’aquest llibre que publica Miquel Palou-Bosch.

(NOTA: Aquesta pàgina ha estat traduïda del català al francès, gràcies a la col·laboració desinteressada del bon amic meu de Perpinyà, Teo Vidal. Molt agraït!)

Enguany, sense Festa de l’Estendard a Ciutat

Malauradament, ens haurem d’avesar a veure que, en nom i amb l’excusa d’això que en diuen pandèmia per mor del coronavirus, les autoritats de qualsevol institució pública s’hi escuden de tal manera, que hi troben motiu més que suficient per deixar de fer tot allò que no els agrada, allò que els cau malament o , simplement, allò que no els ve de gust.

Llegesc que «El coronavirus suspende la Festa de l’Estendard». Solament s’hi mantendrà adornada la façana de Cort com a símbol de la celebració...

Bé. Com a ciutadà de Palma, que es prepara per celebrar els seus 77 anys d’edat, lament profundament que l’Ajuntament hagi suspès tots els actes presencials d’una de les «festes civils més antigues d’Europa». 

Una «festa civil» com poques, que commemora precisament l’ingrés social, polític, econòmic i cultural de Mallorca dins el continent europeu, després d’haver romàs durant segles a l’àmbit islàmic com a territori nord-africà.

Commemora l’arribada del rei en Jaume a Ciutat Mallorca amb les tropes catalano-aragoneses el 31 de desembre de 1229.

Lament moltíssim, sobretot, la suspensió d’allò que constitueix el bassó de la festa: la col·locació de l’Estendard Reial de la Conquesta de Mallorca i de la Cimera del Rei Martí enmig de la plaça de Cort, la senyera amb les quatre barres roges. Cosa que s’ha mantengut fins i tot en temps de la dictadura franquista! 

Molt probablement, per a la majoria dels membres del Consistori, en separar-ne la closca i mirar d’assaborir-ne el bassó, d’aquesta festa «més antiga d’Europa», per un motiu o un altre té un regust molt agre i massa mal d’empassar. Però és el que hi ha. No només fa part de la nostra història catalana. També ens identifica com a poble diferent dins Europa.

Lament que l’Ajuntament de Palma, presidit per batle socialista, s’hagi estimat més «comprovar precedents històrics d’una actuació semblant», que no fer volar una mica més la imaginació i, amb les tecnologies noves de què disposam avui dia, no s’hagi engrescat a celebrar aquesta «festa civil més antiga d’Europa», fins i tot difonent-la fora del terme municipal, de l’illa de Mallorca, de l’arxipèlag balear, de l’estat espanyol i del conjunt d’Europa.

En teníem una gran oportunitat enguany, amb motiu d’això que en diuen pandèmia per mor del coronavirus! També, m’imagín, comptam amb els mitjans tècnics més adients per a fer-ho. Vull pensar que, fins i tot entre els components del Consistori actual n’hi deu haver qualcun que en sap molt més que jo, d’aquestes coses.

No m’entra pel cap que no s’hagi volgut aprofitar una circumstància com aquesta, amb motiu d’això que en diuen pandèmia per mor del coronavirus, per intensificar els esforços abocats a difondre a tots vuit vents del món i de la bolla, per conductes telemàtics, el bassó d’una festa com aquesta. Ni que s’hi hagin introduït, per aquest motiu, elements recordatoris de la circumstància que patim.

He de reconèixer que tampoc no m’ha sorprès gaire. Atès el poc interès demostrat fins ara, a totes quatre administracions governades per socialistes, a l’hora de valorar positivament i adequadament les peculiaritats de la nostra història com a nació i com a poble diferenciat de la resta de pobles que conformen l’estat espanyol i Europa.

Via fa qui no s’atura
ni camina a l’inrevés,
si desplega a gran altura
i amb moltíssim d’interès
l’estendard de la cultura
i la senyera del progrés.

Església i societat, a Mallorca, dècades darreres

Capellà de la promoció mallorquina del Maig del 68, valor molt positivament un dels aspectes que caracteritzen les cinc darreres dècades de la nostra història illenca:  la presència activa de gent d’església en les lluites socials més emblemàtiques.

Arran de la publicació recent del meu llibre «Llorenç Tous. Biblista i amic dels pobres», editat per Lleonard Muntaner, se m'acut de fer pública una reflexió en torn d'aquestes presències, que valor tan efectives com reals.

Són presències enfrontades a  l’altre sector eclesiàstic de caire conservador, enyoradís de “paradisos perduts” i tancats, que ja no s’haurien de tornar a obrir pus mai més: amb privilegis absurds, medievals, rancis i estantissos.

Ben cert que en èpoques passades els eclesiàstics esdevenen, si no els que més, sí uns dels sectors acaparadors de gairebé tot: recursos econòmics, culturals, immobiliaris, de terres, possessions, riqueses, coneixements, etc. Durant segles, són senyors exclusius de les ciències, les lletres, el saber, la lectura o l'escriptura, la bona cuina, el bon menjar, el més ric beure, la millor vestimenta, els millors carruatges, etc.

Però tot quant neix, creix i mor. I aquesta situació tan privilegiada comença a canviar, a Mallorca i a la resta d'Europa, amb l'arribada de colonitzadors espanyols i portuguesos a Amèrica Llatina. Fet que fa veure ben a les clares que «un altre món existeix», totalment distint, a l'altra banda de la mar.

Sorgeixen aleshores societats europees distintes que, a marxes forçades, porten la marca del model capitalista imperant, contra el qual de bon principi s'arriben a manifesttar papes com Lleó XIII, qui condemna enèrgicament «el liberalisme», assumit després per esglésies i societats d'aquesta part del món.

Al Seminari diocesà de Mallorca, a la dècada dels anys 60, un professor de Sociologia ens obre els ulls a iniciatives socials implantades a altres parts d'Europa, com és el cas de Bèlgica. N'esdevé un, dels tècnics que col·laboren intensament en la implantació a l'estat espanyol d'allò que s'arriba a denominar  Seguretat Social: mossèn Bartomeu Quetglas.

És bo recordar-ho. Les primeres iniciatives de caire social que arriben a Mallorca hi vénen de la mà de gent d'església. Introduint, per exemple, allò que se'n diu originàriament «assistents socials», amb la primera escola de formació social a l'Estudi General Lul·lià.

Una de les institucions més prestigioses dels nostres dies, dedicades a atendre les necessitats socials que pateixen cada cop més ciutadans i ciutadanes d'aquestes illes nostres, sens dubte és Càritas. Tot i que no n'és l'única, ni la que arriba més endins del pou fondo de la marginació existent.

Som dels qui pensen i creuen que la història de Mallorca -i la de tants altres indrets del Planeta-, pel que fa a les problemàtiques socials que l'inunden, no pot donar l'esquena a l'actuació desplegada pel que en deim «gent d'església».

Dones i homes que creim en Jesús de Natzaret, i que, per això mateix, feim mans i mànegues per descobrir-ne la presència, activa i colpidora, en el rostre de les persones que més fortament pateixen els efectes d'això que qualcú considera la pujada al «calvari de la lluita proletària»: l'esclafadora lluita diària per una subsistència digna! 

Amb l'afany sincer i profund d'atendre-les, de la manera que consideram millor. Amb molt d'afecte i grans dosis d'esperança.