Entre les dues capitals d’Amèrica Llatina, Lima i Bogotà, seguint la ruta més curta, s’hi interposen uns 2.862 km. Quasi res! Una distància més que considerable, per a mentalitats illenques com la meva. Tenint present que entre Gibraltar, al sud de la Península ibèrica, i Bilbao, al nord peninsular, per posar un exemple, no n’hi deu haver més de 900, de Km, ens podem fer una idea quan veim que entre les capitals del Perú i Colòmbia hi ha més de tres vegades la distància peninsular ibèrica de nord a sud!
Per molts de motius, m’interessa parar esment a aquestes dues ciutats. No tant pels quilòmetres de carretera Panamericana Nord que les separa (o que les uneix, segons què es miri), que són moltíssims, sinó sobretot per les diferències abismals que es destrien a l’àmbit polític, pel que fa a totes dues Presidències de la República: la del colombià Gustavo Petro Urrego i la del peruà José Pedro Castillo Terrones, suposadament d’esquerres totes dues.
 |
| GUSTAVO PETRO, president de Colòmbia |
Si val a dir ver, tenc oportunitat de trepitjar tots dos indrets, en ocasions diverses. I de tractar-hi de prop gent que hi viu i que lluita per aconseguir unes societats més dignes i justes, més igualitàries i respectuoses, més arrelades als territoris que ocupen des de fa mil·lennis. Sobretot al Perú. Més que a Colòmbia.
Per això, emprant les meves anàlisis particulars, molt personals, barrejant-les amb opinions d’altres persones que s’afanyen a compartir-les amb mi, se m’acut d’iniciar aquests apunts, en uns moments tan complicats com aquests que viuen al Perú: quan acaben de ficar a la presó al president de la República.
Per si poden interessar a qualcú, començ dient que tots dos països romanen situats al continent sud-americà, compartint costes i aigües de l’oceà Pacífic. Tots dos, a més de zones costaneres, disposen de serralades andines i de jungles amazòniques immenses. Tots dos coneixen de prop què signifiquen les lluites populars per una subsistència digna de sers humans, amb drets i deures inalienables. Tots dos opten, recentment, segons sembla, per implantar-hi presidents republicans amb plantejaments d’esquerres.
Em sembla, emperò, que tots dos mostren certes diferències, si més no quant a resultats aconseguits. Al meu modest mode de veure, no condueixen ben bé allà mateix. I m’agradaria contribuir a esbrinar-ne alguns motius.
M’interessa començar fixant-me, sobretot, en la realitat peruana.
M’hi esperoneja la notícia de la convocatòria d’un «Plantón en defensa de la democracia», a la plaça Espanya de Palma, per al 16 de desembre de 2022 a les 17 hores, reclamant la llibertat del president Pedro Castillo, el tancament del Congrés i una Assemblea constituent, per part de «Peruanos en el extranjero».
 |
| Cartell de la concentració a Palma |
Aleshores, m’entren ganes de compartir-hi certes reflexions i anàlisis comparatives: sobre allò que m’arriba, quan surt elegit president de la República del Perú el mestre d’escola de Chota (Cajamarca), Pedro Castillo Terrones, i allò que obtenc quan l’acaben de ficar a la presó per delictes d’índole diversa.
Mir d’emprar-hi les mateixes fonts originàries. I veure’n certes diferències.
Davant dels fets més recents, companyes i companys de feina a Lima em diuen que és una de les poques vegades en la seva vida que no tenen cap posició presa. Consideren que Castillo ja no donava per més: no tenia cap programa concretat i estava envoltat d’ineptes, tret d’algunes excepcions comptadíssimes. A més de veure’s implicat en assumptes de corrupció, que tampoc no deuen ser tan greus com diuen alguns...
El cert és que les dretes li han fet la vida impossible. Fins al punt que opta pel suïcidi polític, amarat de grans dosis de curtor ingènua, que li poden arribar a comportar anys de presó.
Pel que fa a la seva successora, la presidenta Dina Ercilia Boluarte Zegarra, de 50 anys d’edat, la que ell mateix havia triat com a vicepresidenta, advocada de professió, provinent de Chalhuanca (Apurímac), no creuen que li pugui anar bé del tot. Compta amb molt poca experiència política i no té el suport de cap formació que l’aixoplugui, en haver estat expulsada de Perú Libre, el partit que la porta a les eleccions darreres...
 |
| DINA BOLUARTE, presidenta del Perú |
En un primer moment, li volen donar el benefici del dubte, però consideren que no farà res de bo, sobretot, a la vista de l’elecció del primer ministre, Pedro Miguel Angulo Arana, un personatje de dretes declarat. Consideren que està venuda a les dretes...
 |
| PEDRO ANGULO, Primer ministre del Perú |
Comparteixen la idea que hi ha massa racisme i classisme al Perú, un país d’Amèrica Llatina que continua sent un NarcoEstat amb organitzacions criminals satèl·lits, presents dins cada institució estatal, sobretot a la Judicial i la Fiscalia. Que el fujimorisme mai no ha deixat el poder, sinó que s’ha enfortit cada cop més, camuflat i segmentat dins altres partits polítics. Que qui governa al Perú són els poderosos grups econòmics, amos i senyors dels mitjans de comunicació, que manipulen les masses, com ja ho fan a dècades anteriors.
Amb una situació semblant, fins i tot els sorprèn i consideren un gran èxit que el mestre d’escola rural hagi durat tant de temps com a president de la República: 16 mesos al Palau presidencial!
Creuen que si pot servir d’alguna cosa tot aquest afer, és evidenciar, un cop mes, que la població està farta de tantes dècades de corrupció. Cal arribar a veure que no es tracta tant de lluitar pel president Castillo ni per ningú, sinó per recuperar la nació i posar-la sota el comandament del sentit comú, a favor de la pàtria comuna de tots els pobles que conformen el Perú d’avui dia.
 |
| PEDRO CASTILLO, ex president del Perú |
A la vista que Castillo pot ser vist com la dreta dels pobres i que tots els presidents de la República Peruana són una mateixa cosa, en caure dins els mateixos paranys (que els porten a tots a la presó per corrupció!), creuen que cal cercar amb creativitat una sortida institucional que permeti de superar aquests entrebancs.
Cosa que no veuen gens fàcil.
(CONTINUARÀ)
