En defensa de la diversitat lingüística (1): "Ää: Manifiestos sobre la diversidad lingüística", de la mexicana Yásnaya Elena Aguilar Gil

Quan el bon amic navarrès Nicolás Ibarra, establert a Mallorca des de fa dècades, em proposa de presentar aquest llibre sobre «la diversitat lingüística», no m’hi puc negar de cap de les maneres. Tot i que, de cop sec, em sorprèn bastant una proposta com aquesta, en tractar-se d’un llibre i d’una autora mexicana que no han estat mai al meu abast. N'hi desconec les dades per complet.

El fet és, emperò, que avui dia, a través d’internet, ens podem informar més o manco detalladament sobre gairebé tot.

Així que m’hi pos tot d’una, a preparar-ho. En contacte amb amistats meves mexicanes de temps enrere, m’assabent que es tracta d’un llibre singularment rellevant dins l’àmbit de la defensa de les llengües indígenes d’arreu del món.

Entrant axarxes socials, m’és possible accedir a comentaris mexicans sobre aquest llibre de Yásnaya Elena Aguilar Gil. Prov de cercar fòrums de lectura, llibreries en línia o xarxes de la intercomunicació diverses que mantenen actives comunitats de gent lectora. Mir de cercar en blogs o pàgines  web sobre literatura mexicana o sobre temes de diversitat lingüística. Arrib a llegir opinions i comentaris d’altra gent, que coneixen molt més i molt millor que jo, com ha estat rebuda aquesta publicació en aquell país d’Amèrica Central, i també a la resta d’aquest món nostre.

Com a mallorquí que té la gran sort d'haver compartit la vida, durant alguns anys seguits, enmig de poblacions africanes residents a territoris amb llengua pròpia, com és ara el kirundi: una llengua arraconada i ofegada pel francès (que s'hi esdevé la llengua oficial de Burundi); o amb poblacions andines en territoris que també compten amb llengües pròpies, com són ara el quítxua o l'aimara, arraconades i ofegades igualment pel castellà (que s'hi esdevé la llengua oficial de Perú)...

Quant i més, com aquí a Mallorca i arreu dels Països Catalans, que comptam amb una única llengua pròpia, com és ara la catalana, arraconada i ofegada cada cop més intensament des de fa segles, també, per la llengua castellana (que s'hi esdevé la llengua oficial d'Espanya), em sent molt orgullós, content i satisfet de rebre l’encàrrec de presentar aquí, a Ciutat, una dona mexicana com aquesta, gran defensora de les llengües indígenes minoritzades arreu del món, llengües que, malauradament, es troben en perill lamentable d'extinció.

«Les nostres llengües continuen discriminades dins el sistema educatiu, dins el sistema judicial i dins el sistema de salut. Les nostres llengües no moren soles; a les nostres llengües, les maten!», acostuma a dir pertot arreu allà on va.

Si ho sabré jo, que a la dècada dels anys 90 del segle passat intervenc en ocasions diverses, com a diputat autonòmic, davant del Congrés dels Diputats a Madrid, i al mateix Parlament Europeu, defensant-hi l’ús de la llengua catalana com a «requisit» a l’Administració de Justícia espanyola!, Un assumpte que encara ara duu coa, més de vint anys després!

He d’agrair ben molt al Centre Basc Arteà -  Euskal Etxea Artea - que m'hi ha convidat. Eskerrik asko gonbidatzeagatik! Com també a la Llibreria Lluna que me n'ha facilitat l'exemplar del llibre i aquest espai encisador on gaudir-ne presències i converses. 

Per tot quant he pogut arreplegar, per ací i per allà, arrib a destriar que la desaparició de la diversitat lingüística és una de les preocupacions majors d’Aguilar Gil, un fenomen que, segons Yásnaya,  té molt a veure amb la conformació dels Estats. M’agrada la distinció que estableix entre «les llengües dels Estats i les llengües (a pesar) dels Estats».

Massa sovint passam per alt que l'Estat espanyol és un estat europeu que compta amb una gran diversitat lingüística. Per poc esment que hi parem, veurem que el conjunt de les llengües que s’hi parlen actualment, una desena, constitueixen un patrimoni etnolingüístic i cultural de valor immens: amazic (Melilla), àrab (dariya, a Ceuta), aragonès, astur-lleonès, castellà, català, èuscar, gallec, occità i portuguès. Tot i la manca de reconeixement i de respecte que es mereixen totes, i que mai no arriben a rebre enlloc com cal.

Sabem prou bé que la llengua oficial i majoritària a l'Estat espanyol és el castellà. Sovint oblidam, emperò, que unes altres quatre llengües (català/valencià, gallec, èuscar i occità) són oficials juntament amb el castellà a 6 comunitats autònomes i que, a més a més, continuen parlades en 10 de les 17 comunitats autònomes d’Espanya: Catalunya, Illes Balears, Franja d’Aragó, Múrcia (El Carxe) i País Valencià, cinc comunitats autònomes on, a més del castellà, parlen català; Galícia, Castella-Lleó (El Bierzo) i Astúries, tres comunitats autònomes on, a més del castellà també parlen gallec; País Basc i Navarra, dues comunitats autònomes on, a més del castellà, també parlen èuscar; Catalunya, una comunitat autònoma on, a més del castellà i del català, també parlen occità. En unes altres tres comunitats autònomes, dues altres llengües queden protegides d'alguna manera, tot i que no són oficials: l’asturlleonès i l’aragonès. 

Amb això, podem dir que molt més de la meitat de les 17 comunitats autònomes espanyoles NO són monolingües! NO parlen castellà només! Quasi res! 

Quines són les comunitats autònomes monolingües, on només parlen castellà? Aquestes 6: Andalusia, Cantàbria, Castella-La Manxa, Illes Canàries, La Rioja i Madrid. Són les sis comunitats autònomes monolingües castellanes, enfront de les altres 11 que posseeixen i empren alguna altra llengua a més del castellà.

Convidada a la presentació d'aquest llibre a la LLIBRERIA LLUNA

M’agrada el contengut d'aquest llibre de Yásnaya E. Aguilar "Manifiestos sobre la diversidad lingüística". Veig que és una obra que encoratja la reflexió crítica i convida a la societat a prendre consciència del valor de la diversitat lingüística, és a dir, la varietat de llengües que existeixen al món.

Veig que l'autora és una activista mexicana que defensa la importància de preservar i protegir les llengües minoritzades, especialment les indígenes, que s'estan perdent a un ritme alarmant.

En aquest llibre, Aguilar presenta diverses reflexions i manifestos sobre la diversitat lingüística i la seva defensa, i proposa diferents estratègies per a promoure la seva conservació i revitalització.

Es tracta d’una escriptora i activista mexicana que escriu en castellà: és la seva llengua materna i la llengua oficial de Mèxic. No obstant, Aguilar esdevé defensora aferrissada dels drets de les llengües indígenes del país, i sovint participa en campanyes per a la seva protecció i promoció.

>

Si no m’he errat de comptes, Aguilar pertany a la comunitat indígena nahuatlaca, una de les nombroses ètnies que habiten Mèxic i que tenen la seva pròpia llengua i cultura. Concretament la variant de Mixe de Coatlán, parlada per la comunitat mixe a l'estat d'Oaxaca, Mèxic.

M’ha interessat ben molt aconseguir de traduir a la llengua MIXE, la que em sembla que deu ser la seva, aquesta expressió catalana, molt breu, de salutació: «Benvinguda sies a l'illa de Mallorca, amb el català com única llengua pròpia, tu qui ets una gran defensora de les llengües indígenes mexicanes!»

"Wāyi ep badun tööwà' ka'mo lē jta̱' Mal Naluka̱, kēja̱ gān-ké̱n yēē mēēni̱' ne le k'akiə̱ nä' näwütjə̱̱̱ ku ca̱'a̱na̱ ta̱j jaa lu'una̱ jën bia".

Que sia benvenguda a La Roqueta! 

Cecili Buele, una de les 60 Cares de Mallorca

A finals de l’any 2019, abans que m’arribàs l’hora de partir cap al Perú on feia comptes de passar-m’hi un trimestre sencer, em telefonà qui s’identificà com Stephanie Schulz. Jo no en tenia ni idea, de qui podia ser.

Em digué que era escriptora i dissenyadora, nascuda a Düsseldorf, Alemanya, a qui apassionava la descoberta i revelació de l’ànima de les persones i dels indrets on vivien. Que havia viscut a l’Argentina, el Brasil, Suïssa, Costa Rica... Viatjant arreu del món, s’havia enamorat de Mallorca, on residia amb la seva família pel barri de Bons Aires, a prop del Camp Rodó on visc jo.

Em parlà d’un projecte que duia entre mans, juntament amb Mark Julian Edwards, un fotògraf, escriptor i presentador britànic especialitzat a capturar històries de persones d’arreu del món, amb una mica d’humor i molta d’humanitat.

Em demanà si jo voldria sumar-m’hi, com havien fet altres persones d’arreu de l’illa. Volia que jo en fos una, de les Cares de Mallorca, que aparegués al seu llibre. Simplement ens hauríem de trobar algunes vegades, em faria entrevistes, em trauria imatges, n’enregistraria les aportacions i n’afegiria un extracte al volum que pensaven editar.

Així ho férem en ocasions diverses pels voltants de ca nostra: al recinte de s’Escorxador, a bars de la contrada, a l’església de Santa Catalina Thomàs fent sonar l'orgue, etc. Ella manejava la gravadora de veu i en Mark disparava a tort i a dret la seva càmera fotogràfica.

Fou durant algunes setmanes... Me’n vaig anar, com havia programat, al Perú. Per mor de la covid, no vaig poder romandre-hi tot el temps que m’hagués agradat. I vaig tornar a Mallorca pel mes de març, havent de confinar-me dins ca meva tot el temps que ens varen fer-hi estar, a tothom.

A finals del mes de juny de 2020, via whatsapp, Stephanie, em comunicava que necessitava la meva signatura per l’assumpte del dret d’imatge, i m’enviava un formulari que jo havia d’emplenar i retornar-l’hi per correu electrònic.

Un cop llegit detengudament el text que ella m’havia passat, amb molt bones paraules li vaig voler fer a saber que, jo no estava en condicions de signar un document del contengut del qual no se m’havia dit res, abans. 

Em demanaven que jo cedís tots els meus drets i que jo em quedàs sense cap dret d’imatge. Com que em semblava massa exigent, li vaig dir que seguissin endavant de la manera que considerassin millor, però que jo no podia signar un document com aquell, tal com m’havia arribat redactat. Creia que ja hi havia col·laborat suficientment amb les aportacions verbals que hi havia fet, i li desitjava tota casta d’èxits.

Em digué que podríem parlar-ne més detengudament sobre aquella signatura. Que podrien modificar aquell document estàndard que l’editor els havia lliurat. Que en farien un altre més senzill, pel qual jo simplement els autoritzaria a publicar la meva foto al llibre. I que bastarien dues línies...

Vaig insistir-li que tot el material que m’havien arreplegat ja era ben seu, que en fessin el que considerassin millor, que jo no m’oposava a res, però que tampoc no estava disposat a signar cap document.

Hi accedí. I continuàrem comunicant-nos adesiara per motius diversos, que ja no tenien res a veure amb aquell assumpte, sinó més tost campanyes solidàries amb la regió africana dels Grans Llacs...

Passà el temps. Transcorregué tot l’any 2020. Iniciàrem el 2021, tot l’hivern, tot l’estiu, i a la tardor, el proppassat 17 d’octubre, m’arribà una comunicació de Stephanie qui em deia que estaven molt contents, perquè el llibre ja era a les llibreries. Em convidaven a assistir a la presentació que feien comptes realitzar a les Bodegues Suau el proper 11 de novembre de 2021.

Vaig estar-ne molt content. Ja me n’havia oblidat, d’aquella participació meva dos anys enrere. Feia tant de temps que no en sabia res, ni n’havia tengut cap notícia, que ja m’havia fet a la idea que el llibre no s’arribaria a publicar mai.

Però no. Li vaig dir que tot d’una que pogués aniria a la llibreria a adquirir-ne un exemplar. Que compartia plenament l’alegria d’haver arribat, a la fi, a la meta que s’havien proposat. Que vaig apuntar-me a l’agenda la data d’aquell esdeveniment tan interessant. I que m’agradaria poder-ne enregistrar-hi algunes imatges per penjar-les al meu canal de youtube.

Amb la meva enhorabona per haver-ne aconseguit l’objectiu, hi afegia la meva abraçada afectuosa.

Al matí de dimecres, 20 d’octubre, vaig fer-me present a la llibreria que tenc més a prop de ca nostra, Llibreria Lluna, on m’atengué a les mil meravelles, com sempre, la bona amiga i excel·lent llibretera Maria Barceló.

Em féu a saber algunes coses ben interessants: que n’han fet dues edicions, d'aquest llibre "Cares de Mallorca. Jo som mallorquí": una en català i l'altra en castellà. A més de les versions en anglès i alemany. Que duu el preu de 28 euros. Que, si a la seva llibreria compraves llibres per valor superior als 30 euros, el Govern n’hi aportava 10, de bons de les Illes Balears. Així que hi vaig comprar dos llibres que valien 50€ i només n’hi vaig deixar 40!

En fullejar ràpidament el llibre Cares de Mallorca, tot d'una vaig adonar-me que havia estat editat per Triangle Postals SL de Sant Lluís, Menorca. Contenia 288 pàgines. Una dedicatòria inicial «A les nostres mares i als nostres pares». Duia el prefaci signat per Toni Nadal, oncle i ex entrenador del tenista manacorí Rafel Nadal. Hi apareixien les cares de més d’una seixantena de persones, cadascuna de les quals anava identificada amb el nom i el primer llinatge, seguits d’una frase breu que la definia, com també l’acompanyament d’unes línies escrites per la parella autora anglo-germànica.

Enhorabona, Stephanie! Enhorabona Mark! I gràcies per la gran i bona feinada feta.