Josep Maria Llompart de la Peña, quaranta-quatre anys enrere

Em sent molt honorat de viure, avui dia i des de fa més de tres dècades seguides, al carrer que dóna directament a la Biblioteca Municipal "JOSEP M. LLOMPART". Des que la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Palma, Nanda Ramon, la hi instal·la i s'hi manté. Situada dins el recinte modernista de l'antic Escorxador Municipal de Palma, construït per l'arquitecte Gaspar Bennàsser, al barri del Camp Rodó.

Visc no gaire lluny, també, de l’Institut que porta el mateix nom i llinatge insignes.

Amb motiu del 32è aniversari de la seva mort, m’agradaria incidir en algun aspecte de la seva vida que tenc la gran sort d’haver-hi compartit, més que directament, dècades enrere. 

Som del parer que, no pel fet de ser poc coneguda la seva conducta i dedicació intensa, deixa de tenir gran valor dins la nostra societat.

L'any 1979, una dotzena i mitja d'anys després d’haver nascut el que se'n diu Amnesty International damunt del planeta Terra, Toni Castañer – un bon solleric que manté un altíssim grau de consciència humanista – i jo mateix, desplegam i intensificam les nostres accions, per tal que hi sigui reintroduïda, després d’anys d’inoperància a Mallorca.

Ens afanyam a constituir un grup reduït de persones interessades en la defensa dels drets humans. Sobretot, a la vista de l’increment notori d’exiliats polítics llatinoamericans que vénen a establir-se a Mallorca, decidim reestructurar i reanimar l’organització. 

Després d’un any de treball intens, el 25 de juny de 1981 duim a terme la primera Assemblea local en la qual participen 15 membres. 

Amb el pas del temps, se n’hi van apuntant d’altres. Introduïm mètodes nous de treball i implantam una orientació nova. Com podem i sabem, cream a Palma la Secció local d'Amnesty International en defensa dels presos de consciència: gent ficada a la presó a causa de les seves idees. 

Molts d’aquests membres són xilens, que han fugit de la dictadura de Pinochet; argentins, fugint de la dictadura de Videla; uruguaians, salvadorencs, etc. Llatinoamericans, en definitiva.

Essent jo rector de la parròquia de l’Encarnació, no dubt ni un moment a oferir les instal·lacions parroquials perquè s’ hi aixoplugui la seu social d’aquesta organització. Com també hi roman adscrit el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina, o el Grup de Drets Humans, o el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, o els Grups d’Esplai, etc. 

Som i ens movem com a membres d'una organització humanitària que desplega una labor gegantina a favor dels "presos de consciència": persones empresonades per motius ideològics, polítics, religiosos, sexuals, racials, lingüístics, etc. Lluitam aferrissadament i prioritària contra la tortura i la pena de mort arreu del món.

El mes de novembre de l'any 1981, en celebrar el segon aniversari de la implantació a Mallorca d’Amnesty International, organitzam un sopar multitudinari amb la finalitat de recaptar fons, de cridar l'atenció sobre la nostra existència, i d'ampliar el nombre de simpatitzants i afiliats. 

A aquell sopar, celebrat a un restaurant xinès del carrer Marquès de la Sènia de Ciutat, hi assisteixen personatges tan coneguts públicament com Ramon Aguiló, batle de Palma; Gregori Mir, senador socialista; i també Josep Mª Llompart, escriptor. Entre d’altres personalitats del món de la cultura, la política i els moviments socials.

Guard com un tresor de valor incalculable la intervenció que hi fa el poeta i escriptor excel·lent Josep Maria Llompart de la Peña (1925-1993), amb motiu de la inauguració del local nou d’Amnesty International a Mallorca.

Ens diu, textualment, això mateix que ens lliura després, escrit a màquina, amb algunes correccions fetes per la seva mà perfeccionista com la que més. Amb la seva intervenció, no solament fa el gran elogi d’aquesta organització humanitària anomenada i coneguda pertot arreu com Amnesty International. També s'hi mostra totalment favorable a la tasca que desplegam i ens encoratja a dur-la a terme com a gesta veritable:

«No sé ben bé a títol de què he estat invitat amablement a dir avui algunes paraules - diu l’escriptor -. No, sens dubte, a títol de personalitat, perquè, per bé que un no sigui una violeta quant a modèstia, som prou realista per adonar-me que el qualificatiu de personalitat, allò que es diu «personalitat», no m’escau gens ni mica. 

Un es dedica a fer de la millor manera que sap la tasca de cada dia, procurant, i no sempre aconseguint, de fer algun bé al propi país i a la terra dels homes. Senzillament això.

M’abelliria pensar que m’han fet la invitació a títol de poeta. Que és igual que dir a títol de capdavanter de les empreses belles i àrdues, quixotesques i a contrapèl. 

«Amnistia internacional», efectivament, a contrapèl de tants i tants interessos poderosos, és, en bona mesura i en el més noble sentit de la paraula, quixotesca. No endebades va pel món amb la bella dèria de desfer torts i adobar greuges. 

Els encantadors li poden prendre la ventura; mai no li prendran la glòria de l’esforç. 

«Amnistia Internacional» té, doncs, molt a veure amb l’actitud del poeta, i el seu treball s’amara de la més alta i humana poesia.

Compte, emperò; no tan sols de poesia. Amb els peus afermats a la terra dels homes, «Amnistia Internacional» no és campiona d’ideals impossibles ni d’empreses per endavant perdudes. No habita núvols exquisits, ni es complau en la pròpia perfecció de la seva causa, ni s’aconsola amb el dolç exercici de la caritat. 

Entre la caritat i la justícia, «Amnistia Internacional» ha pres clarament partit per la justícia, i per això és la veu que clama per la llibertat dels humans; la veu de tots aquells que, en qualsevol lloc de la terra i en nom de qualsevol ideari polític o social, són perseguits, empresonats o torturats per motius ideològics o de pensament. En qualsevol lloc de la terra.

«Amnistia Internacional» no coneix fronteres territorials ni fronteres de partit ni de pensament polític. Perquè tots aquells que hi militen saben profundament - i permeteu que ho digui amb els il·lustres dístics elegíacs de Carles Riba - que no hem estat fets per un destí bestial, i que

«la llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i del que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.»

«Amnistia Internacional» ha plantat les seves tendes a Mallorca i avui hi inaugura domicili.
Que la seva tasca entre nosaltres sigui profunda i fecunda.

Moltes gràcies.»

Puc afirmar amb certesa total que, si aleshores bateguen a Ciutat determinades entitats ciutadanes de caire humanista i/o educatiu, com és el cas del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina o el Grup de Drets Humans o el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca o Amnesty International,  en bona mesura, encara que sigui minsa i per un temps limitat, pot atribuir-se a la dedicació personal i col·lectiva de la Parròquia de l’Encarnació.

I a l'empenta que hi dóna l'encoratjament entusiasta i contagiós de personatges com Josep Maria Llompart de la Peña. No en tenc cap casta de dubte.

Per això mateix, no em puc estar de recordar-ne, entre moltes d’altres persones que s’hi afanyen: Cristina Aznar Plana, Boettcher de Alejandre, Mª Antònia Artigues Bonet, Catalina Bosch Sansó, Ana Luisa Coll Martínez de Tudela, Catalina Company Vidal, Mª Carme Fernández Bosch, Agustín Hayles Aguiló, Maria Jesús Ferrer Salvans, Macmillan and Mrs., Francesc Manresa Sérvole, Jaume March Bisbal, Luís Moyá Noguera, Antoni Roig Roig, Luis Miguel Suárez Diguele, Francisca Vich Vaquer o Catalina Vivern Mairata, 

Tot aquest col·lectiu, de 10 dones i 8 homes, que formam aleshores el Grup Local d’Amnesty International en Formació, durant un bon temps som el grup de persones que ens feim nostre el missatge i l'encàrrec que ens fa Josep Maria Llompart de la Peña. en aquest àmbit del compromís social més intens.

Ens engresca i ens estimula a fer una tasca tan profunda com fecunda des de l’illa de Mallorca,  afanyant-nos a convertir-nos en la veu d’aquells que, en qualsevol lloc de la terra i en nom de qualsevol ideari polític o social, són perseguits, empresonats o torturats per motius ideològics o de pensament. En qualsevol lloc de la terra.

Gràcies, mestre! 

Gràcies, Josep Maria Llompart de la Peña! Pel teu suport i la teva gosadia lluitadora.

A la Biblioteca de Catalunya, recital homenatge a Antonina Canyelles i Colom (2)

 

Amb bones amistats mallorquines, com són ara Andreu Obrador, Mercè Garau, Teresa Gené o Francisca Martorell, ens feim presents a la Sala de la Caritat que la Biblioteca de Catalunya manté oberta al carrer l’Hospital 56 de Barcelona. La Institució de les Lletres Catalanes ret homenatge a la poeta mallorquina, gran amiga meva, Antonina Canyelles i Colom. És el segon acte al qual assistesc amb motiu de complir els seus 80 anys. Dins d’una sala plena de gent encuriosida i interessada a participar-hi amb moltes ganes, m’alegra ben molt veure que la bona amiga mallorquina hi és tan ben acollida i acompanyada. Eugènia Serra, la directora de la Biblioteca de Catalunya, presenta l’acte. Seguidament, intervé la directora de la Institució de les Lletres Catalanes Izaskun Arretxe. Mitjançant vídeo enregistrat podem escoltar les paraules d’elogi que hi fa la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Natàlia Garriga, qui en aquells moments participa al debat de Política general al Parlament de Catalunya. La periodista Anna Ballbona entrevista a Antonina Canyelles, qui li respon com té per costum de fer: breument i concisa. Escoltam paraules molt acurades de l’editor de Lapislàtzuli, Jon López de Viñaspre, qui des de fa anys li publica llibres de poemes. Ell mateix, també, ens presenta el tràiler del documental que estan rodant sobre l’obra d’Antonina. Alhora que participa a una breu taula rodona amb els poetes Biel Mesquida i Àngels Gregori. Com ja varen fer al Casal Balaguer de Palma, el duo Jansky, amb Laia Malo i Jaume Reus, fent música electrònica, ofereixen un recital incorporant la veu d’Antonina en directe. M’alegra ben molt constatar que les institucions públiques catalanes, amb un acte com aquest, reconeixen l’obra poètica de qui durant dècades seguides s’ha dedicat a treballar intensament en aquest àmbit, des de Mallorca estant. Des de l’Ajuntament de Barcelona se n'han fet ressò, anunciant l’acte. La Institució de les Lletres Catalanes s’hi ha abocat plenament, en l’organització de l’acte. I mitjans de comunicació com La Vanguardia han publicat ressenyes sobre els 80 anys d’Antonina Canyelles, informant d'aquest acte d’homenatge a la secció de Literatura Catalana. Que per molts d’anys puguem gaudir d’aquesta poesia tan punyent com atrevida, crítica, ferma, reflexiva, breu i concisa, que fa pensar alhora que fa riure, i que gosa de dir moltes d’aquelles coses que voldríem expressar, sense que arribem a trobar mai cap altra manera millor de fer-ho. Per molts d’anys més! "Encantadora 'mossuela', tant si són vint com vuitanta: tens un cor que sempre canta, i bon cap que s'hi rebel·la. Que en puguis fer molts, Tonina, et desig jo de tot cor, d'anys i de poemes d'or servant ta memòria fina".

Al casal Balaguer, de Palma, recital homenatge a Antonina Canyelles i Colom

 

«Moltes gràcies, amigues i amics, per estimar-me!»

Així conclouen les paraules que adreça Antonina Canyelles i Colom als assistents nombrosos (més de dos-cents!), durant la seva intervenció breu, seguida d’unes mamballetes tan intenses i perllongades que només ella, amb el seu prec insistent, aconsegueix de fer-les emmudir.

Convidat per na Glòria Forteza-Rey i en Xesc Sanchis, d'Embat Llibres, assistesc al recital Homenatge que volen retre a la nostra poeta i amiga Antonina Canyelles i Colom, amb motiu del seu 80è aniversari. «Ad Multos Annos Vivas».

M’hi vull fer present a Can Balaguer aquest dijous 22 de setembre de 2022 a les 19h. I m’hi emocion moltíssim, quan veig tantes amistats arreplegades a la clastra del casal palmesà dedicat a la cultura!

Na Tonina, s’ho mereix!

Dies abans, vull comparèixer a Embat Llibres on tenen aparellat un llibre en blanc que recull les dedicatòries de tots els que vulguin felicitar-la. Hi faig tres retxes amb el que em ve al cap i al cor, aquell moment.

"Encantadora 'mossuela',
tant si són vint com vuitanta:
tens un cor que sempre canta,
molt bon cap que s'hi rebel·la.

Que en puguis fer molts, Tonina,
et desig jo de tot cor,
d'anys i de poemes d'or
servant ta memòria fina".

Dies després, molt emocionat, assistesc a aquest acte de can Balaguer.

Per molts de motius. Tots dos, n’Antonina i jo, tres anys més jove que ella, malgrat sia a una certa distància, i d’una manera esporàdica, mantenim vius els lligams d’una amistat profunda que perdura en el temps, tot al llarg d’aquesta darrera cinquantena d’anys llargs passats.

M’hi vénen al cap tants i tan bons records! En fraccions de segon, revisc aquells primers contactes, les primeres converses, els primers encontres: ella, cap responsable d’unitats escoltes amb la gent més menuda de l’Agrupament Verge de Lluc; jo, recent sortit del Seminari, capellà novell, consiliari escolta del mateix Agrupament.

N’aprenc molt, d’ella. Fins al punt que aconseguesc, crec jo, un tractament clerical de la dona, en general, una mica diferent del que han intentat inculcar-nos durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte al Seminari diocesà...

Aleshores, n’admir la seva capacitat immensa de treballar àrduament i intensa, en la tasca educadora que comporta mirar de deixar aquest món nostre una mica millor d’així com l’hem trobat en nàixer.

Em captiva la seva dedicació acurada als infants més menuts, Busquerets els anomena, amb l’intent fins i tot nominal d’igualar-ne condicions sexuals, afanyant-se a inculcar-los l’amor i l’estimació profunda vers el nostre país, la nostra terra, la natura, la nostra gent, la nostra llengua.

Ella, professora de català al col·legi Pius XII, quan no solament no se’n permet l’ensenyament sinó que se’l combat durament, em convida a participar-hi. A mi que, com a rector de la parròquia de l’Encarnació, un bon dia em trob amb una d’aquelles pintades al mur del batiport, lletres vermelles escrites a grans trets per fanàticss anticatalanistes: «PPCC=Porcs Capellans Catalanistes!»

Gràcies a ella, encara ara em trob amb ex alumnes meus i seus que ens recorden a tots dos amb gran afecte.

Sempre que puc, mir de fer-me present a les nombroses presentacions de llibres seus que va fent.

Des de la publicació d'aquell primer llibre que titula “Quadern de conseqüències” (1980), Premi Marian Aguiló 1979 de les Festes Pompeu Fabra; o d'aquell altre primer recull de dibuixos i poemes que realitza l'any 1981 i que denomina “Patchwork”, -una artística carpeta de poemes amb il·lustracions d'Esperança Mestre-; o d'aquells poemes seus que recita a l'exposició de pintures muntada per Joan Artigues i organitzada per l'Ajuntament a la vila de Santa Maria del Camí l'any 1988, fins a aquest 22 de setembre de 2022, han transcorregut més de cinc dècades, durant les quals la seva obra poètica s’ha anat tornant més i més gegantina: incommensurable durant més de mig segle!

M'agrada tenir sempre  ben present allò que se’n diu, d’ella, l’any 2005, amb motiu de la publicació de "Piercing": «Tonina Canyelles (Palma, 1942) viu damunt una plataforma de ciment envoltada d’aigua.- Un dia va canviar el violí per la ploma i ara toca en silenci pels descampats del paper.- A més de diversos poemes a catàlegs de pintors...».

La sala del centre cultural de sa Nostra, la nit d’aquell dimecres, és plena de gom a gom, en la presentació d’aquell llibre de poemes. El títol, "Piercing". A la mesa, l'autora, Antonina Canyelles. L'editor, Lleonard Muntaner. La presentació, a càrrec d’Antoni Serra i d’Antònia Vicens. Moltíssima de gent desitja molt d'èxit a n'Antonina, als seus poemes, al seu llibre.

Dos anys després, torn a tenir l’oportunitat d’escoltar la veu, i de seguir el ritme de gaudir la poesia, d’Antonina Canyelles. Ho torn a fer durant el IX Festival de Poesia de la Mediterrània que se celebra l’any 2007 al Teatre Principal de Palma.

L’any següent, el 23 d'abril, a les 12 del migdia, a la Llibreria Embat de Palma, Antonina Canyelles presenta la seva darrera obra poètica, en un acte obert a tothom que en tengui ganes, d'escoltar-la i parar-li les dues orelles ben atentes: "D’estructura circular".

Una vegada i una altra, tenc oportunitat d'assaborir presentacions diverses de la seva obra poètica. Per a mi sublim, esplèndida. D'aquelles que es mostra sempre fascinant i punyent, alhora que provoca i porta a fer silencis profunds pertot on s'escampa... “El món de les paraules em fascina -diu la poeta-. Em fascina perquè elles són les úniques que se salven i ens salven de les catàstrofes”. Antonina Canyelles, Paraula de poeta

Per a mi, Antonina Canyelles es mostra i apareix com la poeta mallorquina de la profunditat. Autodidacta, dedicada en cos i ànima a l'ensenyament de la llengua catalana a tots els nivells possibles, pot dir que són nombroses les generacions usuàries d'aquesta llengua, avui dia a Mallorca, que han anat a beure a les fonts de la seva gran saviesa i mestria.

Per un com jo, que a l’època d’estudiant es dedica a aprofundir en el coneixement de les Humanitats, la Filosofia i la Teologia, la poesia d’Antonina Canyelles, a diferència d’altres poetes que semblen no tocar de peus a terra, s’acosta admirablement bé a tots tres àmbits, des d’una perspectiva singularment significativa: la poeta manté a gairebé tots els seus poemes la capacitat d’endinsar-se tant en la humanitat, i d’analitzar-la tan profundament que troba en la Paraula feta Carn Poètica, la manera millor de qüestionar fortament certs aspectes d’una teologia que, en comptes d’acostar Déu a la Humanitat, no contribueix a cap altra cosa que allunyar-los-en mútuament.

En seria només una petita mostra quan diu: «Ves i digues al multiplicador dels pans i els peixos, que Àfrica l’espera!» (26-05-2005)

Coses de la vida, la relació d'amistat entre tots dos s’incrementa encara molt més, d’una banda, quan als anys setanta del segle passat acull a casa seva, i la comparteix com a llogatera amb qui arribaria a ser la meva esposa, ja difunta, la manacorina Isabel Rosselló Girart, que en pau descansi...

D’altra banda, sempre li he volgut agrair profundament que dia 17 de juliol de 2013, per més senyes, a les 18 hores, volgués participar en la primera presentació pública del meu primer llibre, «Gloses meves», precisament a la seu de l'Associació de Familiars amb Alzhèimer de Mallorca, a la barriada palmesana de la Soledat, on acudia diàriament la meva esposa per ser-hi atesa.

Finalment, i ja me n’havia oblidat, fa set anys que surt publicar a la premsa local mallorquina el titular de «Tonina Canyelles, com la poeta punki que conquista Barcelona»! Aprofit aleshores l'avinentesa per fer-li arribar l'enhorabona pel seu llibre de poemes. Amb "Putes i consentits", aconsegueix captivar l'atenció no solament a Barcelona, sinó també a Montuïri on roman reclosa la meva esposa Isabel Rosselló...

Deu ser la darrera vegada que apareixen junts, damunt paper, aquests dos rostres de dues bones amigues!

Enhorabona, amiga meva Antonina, per aqueixa trajectòria feta al llarg de la teva vida octogenària, tan valuosa com enriquidora (humanísticament, filosòficament, teològicament). Moltes gràcies per haver-nos esdevengut tan bona mestra, a àmbits tan diversos de les nostres vides.

Per molts d’anys més!