Llums i ombres als 7 primers mesos de pontificat del papa Lleó XIV

 
    Soc, i sempre que puc me’n declaro públicament, un fan entusiasta i fervent del papa Lleó XIV. 
    Pel simple fet que acaramulla en la seva personalitat humana la condició d’home del Nord i d’home del Sud, alhora. Nascut i crescut al Nord, es passa treballant una vintena d’anys al Sud. 

    Cinc vegades més temps que jo!
    I, si jo, que només hi he treballat durant quatre anys, m’hi veig, i em sent tan profundament marcat pel Sud d’una forma tan intensa, què no l’han de marcar, a ell, els vint anys passats al Perú com a frare agustí llis i ras, a la Prelatura de Chulucanas, primerament! Com a formador d’agustins i d’aspirants al sacerdoci, al seminari diocesà de Trujillo, posteriorment! I, sobretot, com a bisbe de la diòcesi de Chiclayo, finalment!
    Segur que ja no se’n podrà desfer, ni prescindir-ne pus mai més, d’aquesta influència que li cau damunt, ara mateix que s’està exercint com a papa a Roma. 
    No en tenc cap casta de dubte.

Papa Lleó XIV recorda els màrtirs de Chimbote

    També soc un d’aquells que pensen i creuen que el comportament d’aquest papa, nord-americà alhora que peruà, no pot ser idèntic al del papa Francesc (nascut, crescut i fet gairebé totalment al Sud), ni de cap dels seus predecessors (nascuts, crescuts i fets totalment i exclusiva al Nord).
    Des del primer dia que en surt elegit, em sent profundament content per la notícia, esperançat en el seu pontificat, confiat en la seva labor, convençut que n’ha d’arribar a fer qualcuna d’aquelles que cap altre papa no ha estat capaç ni s’ha atrevit a fer mai fins ara.
    He de reconèixer que no em veig tan capacitat com per saber-ne i endevinar-ne quines, quantes ni en quin moment. Però mantenc la convicció ferma que, com a bon peruà, aconseguirà de sorprendre’ns més d’una vegada al llarg del seu mandat com a papa, amb alguna de les seves decisions, accions o resolucions que adopti oficialment. 
    Al moment més inesperat, i de la manera més sorprenent que ens puguem imaginar, n’ha d’amollar qualcuna, en decidirà qualcuna, s’atrevirà a fer-ne alguna d’aquelles que ha de deixar més que bocabadat al més pintat.

    Les reflexions personals que vaig fent sobre aquesta temàtica, les lectures de llibres d’autors llatinoamericans que vaig realitzant durant aquest viatge meu al Perú, les opinions recaptades per ací i per allà en converses amb gent diversa, els apunts que vaig prenent mentre vaig recorrent territoris peruans o parant esment a les xarxes de la intercomunicació, sobretot seguint quasi diàriament les publicacions que difon Vatican News, per exemple, em duen a redactar aquest escrit que mir d’elaborar de la manera més senzilla possible. Fàcilment assequible a qualsevol que s’hi vulgui atansar amb ganes.
    Entre una cosa i l’altra, em vaig fent una idea d’allò que consider i que valor com a ombres, aspectes no del tot positius, en l’actuació d’aquest papa, durant els 7 primers mesos del seu pontificat. 
    I, també, sobre allò que crec que pot esser tengut com a més positiu, en benefici i profit de la nostra Església, la catòlica, i de la humanitat en general.
    Mir de fer-ho ara, quan em trob capficat de ple en la realitat peruana i llatinoamericana durant tres mesos seguits. Una realitat tan distinta i tan distant de l’europea i, sobretot, de la illenca que representa avui dia la Mallorca que tenim i que patim.
    És clar que voler limitar-me solament als 7 primers mesos, pentura, pot representar massa poc temps, atès que moltes de les seves línies d’actuació poden trobar-se encara en període de gestació, o que ni tan sols han estat iniciades.
    Certament que, en perspectiva històrica, 7 mesos són i representen molt poc temps. Però, davant la urgència en què alguns ja voldríem veure’n alguna mostra o algun efecte, - davant del qual no em cans de dir i repetir per pa i per sal que convé tenir una mica més de paciència i no demanar que en quatre dies aquest papa faci tot allò que altres papes no han aconseguit de fer en quaranta anys -, i tenint en compte que estic acabant la meva estada al Perú, programada precisament amb ganes d’endinsar-me una mica més fondament en les petjades que hi pot haver deixat, al Perú, Lleó XIV abans de ser papa, em sembla del tot adient fixar aquest termini temporal.

    Lleó XIV inicia el papat el 8 de maig, i, quan redacto aquest escrit, ens trobam a 24 de desembre del mateix any, 7 mesos i mig després!
            
    OMBRES

      L’ombra que podem considerar primordial és la que ens afecta més directament. Sobretot a aquelles persones que volem, desitjam i, si se’ns permet l’expressió, reclamam «evangèlicament» la transformació radical que la nostra Església necessita i requereix.         Com totes les esglésies cristianes d'arreu del planeta. 
    A la nostra, la catòlica, la veim massa europeïtzada i eurocèntrica. Massa abocada a seguir passes, orientacions, i tendències de sectors oposats al Concili Vaticà II. Una església que fa la impressió que enyora de tornar a ser tridentina, de voler fer anques enrere davant una societat que marxa imparable cap endavant i a ritme frenètic, en ordres tan diversos de l’existència humana. Una Església que, en la seva praxi, para molt més esment al Codi de dret canònic que no a l’Evangeli de Jesús.
    N’hi ha que tenim les nostres esperances depositades en qui ha de tenir la valentia de capgirar tantíssims aspectes eclesials que no s’adiuen ni amb la praxi de Jesús ni amb la dels seus deixebles primers més apropats.
    És clar i evident que, per a tota aquesta gent, d’expectatives tan altes,  - que segurament deu ser més nombrosa del que pugui semblar a primera vista a l’interior de l’Església catòlica arreu del món -, els resultats assolits fins ara poden semblar molt limitats. Massa minsos. 
    Voldríem haver-ne vist alguns més, i bastant més representatius del canvi desitjat.
    Tot i que és ben cert que 7 mesos no permeten reformes gaire profundes, per poc que un miri d’endinsar-s’hi, percep claríssimament una certa frustració en aquests sectors integrats pels qui continuam esperant canvis de debò, més ràpids i més profunds, per exemple, en la mateixa cúria romana. 
    Representa, sens dubte, un dels esculls més difícils a sortejar, i que no solament perjudiquen la imatge pública d’una església que, en lloc de presentar-se com a cristiana, pot arribar a semblar fins i tot antievangèlica en els seus comportaments individuals i col·lectius.
    Anhelam decisions papals més clares i més valentes sobre ministeris i serveis pastorals. Sobre el paper real i la funció específica de les dones a l’interior de l’Església. O sobre aquelles reformes estructurals en profunditat que han de portar aquesta organització tan estesa arreu del món a ser una imatge veritable de Jesús i del seu Evangeli en ple segle XXI. 
    L’estil d’actuar, aparentment massa prudent, del papa Lleó XIV, ens pot semblar una mica massa lent. I voldríem que n’acceleràs el ritme, com més aviat millor, i com més fort també.
    D’altra banda, tampoc no podem oblidar que es produeixen moltes i molt dures resistències internes. 
    Lleó XIV, a més de la seva experiència pastoral al Perú, també compta amb anys d’exercici pràctic en càrrecs importantíssims entre els dicasteris romans. El 21 de novembre de 2020, el papa Francesc nomena monsenyor Robert Prevost membre de la Congregació per als Bisbes, la congregació de la Cúria Romana que s’encarrega de seleccionar els bisbes nous abans que ho aprovi el papa. També organitza la visita Ad Limina que realitzen cada cinc anys tots els bisbes del món a Roma, entre moltíssimes d'altres tasques que té encomanades. 
    Tot plegat l’omple d’experiència pràctica i, amb tot aquest bagatge acumulat, coneix, pentura més que ningú, l’existència de sectors jeràrquics molt conservadors que ell sap que interpreten el seu llenguatge papal com a molt ambigu, i que tenen molta de por a una “relativització” de la doctrina catòlica.
      Tot plegat genera tensions, que n’hi ha que qualifiquen de silencioses, especialment en mitjans eclesials i cercles doctrinals d’Europa i de Nord-amèrica, però que no deixen d’exercir influències poderoses en sectors nombrosos de les jerarquies eclesiàstiques de rang superior arreu del món.
    D’altra banda, tots i cadascun dels gestos que fa el papa Lleó XIV (visites, entrevistes, audiències, resolucions, exhortacions, paraules, viatges, silencis, pregàries, aparicions públiques, etc.) són molt llegits i reinterpretats pertot arreu. 
    Poques vegades s’ha vist tant com ara que la figura d’un papa aparegui amb tanta profusió a les més diverses xarxes de la intercomunicació mundial. Fins al punt que es pot comprovar que, com a fruit de la intel·ligència artificial, nombrosíssimes aparicions seves – amb imatge i veu idèntiques – no són cap altra cosa que invents i creacions falsificades de la realitat papal autèntica.
    També n’hi ha que veuen el risc que aquest pontificat del papa Lleó XIV sigui més simbòlic que no estructural. Sobretot, si no l’arriba a acompanyar, més aviat que de pressa, amb reformes institucionals clares i profundes.
    N’hi ha d’altres que consideren que, a aquestes alçades del seu pontificat, la governança papal encara roman massa poc definida. No arriben a veure amb claredat quin arribarà a ser el seu equip de treball fort més proper. Ni com aconseguirà articular l’exercici pràctic de la seva autoritat papal amb la praxi  sinodal de la corresponsabilitat eclesial. Ni tampoc com arribarà a gestionar de manera eficient i resolutiva els conflictes interns més durs.
    N’hi ha alguns que pensen que una indefinició d’aquestes característiques pot convertir-se en una mala ombra, sobretot si s’allarga durant molt més temps.
    Hi ha qui diu que aquests primers 7 mesos mostren un papa pastoralment fort, espiritualment coherent, socialment valent, però que encara es troba en la fase primària de consolidar un lideratge institucional.
    Tot i amb això, jo som un d’aquells que veuen en el tarannà i el comportament d’aquest papa nord-americà peruanitzat la personificació excel·lent del «criollo enginyós», del «serrà pacient» i de l’indígena «amazònic» coneixedor dels recursos més efectius i eficients en la consecució de resultats bons.
       
    LLUMS

    És clar que, des del primer moment de la seva primera aparició pública al balcó de la plaça de Sant Pere aquell benaurat 8 de maig de 2025, el papa Lleó XIV ja ha sabut mostrar un estil pastoral proper i directe, característic del model llatinoamericà que tenc la gran sort de poder tastar de prop.
    Mai no em cans de dir i de repetir que veig massa diferència entre la mentalitat i el comportament dels bisbes: entre un bisbe del Sud i un del Nord, hi ha diferències abismals, sobretot en la praxi, més que en la doctrina. 
    Aquests, en general, viuen massa allunyats de la realitat, de la societat i de la comunitat creient a la qual han de prestar el servei pastoral. 
    Mentre que els del Sud, en general, es mostren molt més apropats de la gent i de la població on viuen, més senzills i molt més amables en el tracte.
    Ho comprov directament i personal, cinquanta anys enrere, quan tenc ocasió de tractar de prop el bisbe nord-americà monsenyor Santiago Burke, O.P., a la Prelatura de Chimbote. Ho torn a comprovar l’any passat, quan som convidat a dinar a la casa del bisbe mexicà de Huamachuco, monsenyor Pascual Benjamín Rivera Montoya. T.O.R. O quan l’any passat també arrib a comunicar-me per whatsapp amb el bisbe peruà de la diòcesi de Cajamarca monsenyor Isaac Circuncisión Martínez Chuquizana, de la Sociedad Clerical de los Misioneros de los Santos Apóstoles. 
    Enguany mateix, ho puc tornar a comprovar, quan som rebut i acollit a casa seva, amb senzillesa i amabilitat totals, pel bisbe peruà de la diòcesi de Chulucanas, monsenyor Cristóbal Mejía Corral, prevere diocesà. O quan tenc l'oportunitat de saludar personalment qui fa poc temps ha estat nomenat arquebisbe metropolità de Piura, monsenyor Luciano Masa Huamán, rector de la parròquia de Santa Rosa, també pertanyent al clergat diocesà.
    Els bisbes peruans, i, en general, els bisbes d’Amèrica llatina, a diferència dels bisbes europeus i nord-americans, mantenen un comportament molt més senzil, molt més proper, molt més normal, molt més vulgar, molt més corrent que els altres.
    Per això, no és d’estranyar que el papa Lleó XIV, marcat profundament pels anys d’exercici episcopal a la diòcesi de Chiclayo, continuï mantenint com a papa un estil de bisbe semblant; amb un llenguatge senzill;  uns gestos de proximitat; unes referències constants a la vida quotidiana de la gent senzilla, primordialment dels pobres, migrants, pobles perifèrics o cultures menystengudes; un ús més freqüent de la llengua espanyola en les seves intervencions públiques, i unes referències explícites al seu pas per Sud-amèrica.
    Crec que tot plegat connecta la mar de bé amb l’estil d’església que propugna el Concili Vaticà II i el llegat llatinoamericà produït anys enrere a Medellín, Puebla o Aparecida, per assenyalar les tres conferències episcopals llatinoamericanes (CELAM) que més pes i major coneixença han desplegat al llarg de les darreres dècades. 
    Sens dubte són les més significatives, les que remarquen més notòriament l’actuació dels bisbes al continent sud-americà.
     Pels comentaris que escolt, ací i allà, el papa Lleó XIV s’inscriu en una línia d’actuació molt coneguda al Perú: Medellín (Colòmbia, 1968), amb l’opció preferencial pels pobres com a criteri evangèlic; Puebla (Mèxic, 1979), amb el rostre concret dels pobres (indígenes, afrodescendents, migrants); Aparecida (Brasil, 2007), amb deixebles missioners en clau popular.

Amb grup de catequistes, animadores populars, a Lima

    Parlant i intercanviant opinions, al Perú, amb agents pastorals de diòcesis diverses, amb catequistes de comunitats populars, amb religiosos i laics compromesos, m’adon que, en la seva majoria, perceben Lleó XIV com un papa que parla el mateix llenguatge que les comunitats populars més actives. Que fa referència directa i explícita a la pobresa estructural, no només a l’assistència benefactora. A la dignitat de la persona i dels col·lectius humans, no només a la caritat. Al poble, no només als individus.
    Veig que, a les zones andines, amazòniques i perifèries urbanes (Lima Sud, Trujillo, Chiclayo, Piura), tot això connecta perfectament amb molts sectors d’una Església que fa dècades que camina amb la gent. Sovint amb pocs recursos, però sempre amb molta de creativitat pastoral.
    Tenc oportunitat de comprovar-ho una vegada i una altra, quan em faig present de bell nou a la modesta comunitat de creients que es reuneixen tots els diumenges a la capella de la Verge de Guadalupe, al barri de Bellavista, districte limeny de Ventanilla. 
    Hi assistesc amb molt de gust, a la reunió eucarística que presideixen, dirigeixen, animen i engresquen dones profundament creients que s’hi lliuren en cos i ànima de manera admirable.

Celebració eucarística presidida i dirigida per dones, a Puente Piedra

    Quan el papa Lleó XIV parla de sinodalitat, entre aquesta gent del Perú no sona a res nou. Està avesada a participar en assemblees parroquials, a mantenir rondes camperoles, a animar comunitats eclesials de base, a fer part activa de consells pastorals, etc. Tot plegat, són experiències sinodals, encara que no sempre siguin reconegudes institucionalment.
          La impressió que hom pot extraure és que el pontificat de Lleó XIV dóna cobertura eclesial a pràctiques que temps enrere potser sí que han estat tolerades, però que no sempre han estat tan ben valorades com ara.
    És un papa que, ja essent bisbe, deixa de considerar la religiositat popular com un problema sota sospita, fent que assolesqui el nivell d’un veritable lloc teològic. 

Celebració popular a Bellavista

    Això és un punt molt important per al context peruà. Lleó XIV mostra una mirada positiva sobre processons, devocions locals, festes patronals, promeses i rituals populars. Això és clau en un país on la fe es viu al carrer, la fe barreja dolor, esperança i festa, la fe resisteix a la pobresa i a la violència. 

    Com ens assenyala el guia chiclaià que ens acompanya mentre feim el recorregut turístic de «El Camino del Papa».

    Per a un observador atent al llenguatge que empra aquest papa, hi ha un altre aspecte que també s’esmenta una vegada i una altra vegada: la misericòrdia i el discerniment apareixen com a notes singularment representatives del seu tarannà personal.
    Ja com a bisbe de Chiclayo, insisteix molt en la misericòrdia com a clau hermenèutica per interpretar els textos bíblics o patrístics o de papes anteriors. I remarca l’actitud basada en el discerniment pastoral davant situacions complexes. 
    En aquest sentit, dóna més importància a la consciència que al legalisme.

    Durant aquests 7 primers mesos, nombroses vegades es referma i reitera enèrgicament i amb molta de força en la denúncia de les desigualtats estructurals, la crítica a un sistema econòmic que “exclou i descarta” o la defensa de la casa comuna que és la Terra.
      Manifesta una clara sintonia amb la Doctrina Social de l’Església i amb una lectura pastoral propera a la teologia del poble o, fins i tot, a la teologia d’alliberament. 
    Basta llegir amb deteniment la seva exhortació apostòlica «Dilexi te», per adonar-se que, no solament esmenta, sinó que remarca punts, temes i assumptes que el teòleg peruà Gustavo Gutiérrez durant massa temps propugna gairebé, com aquell qui diu, en solitari, convertit en diana perfecta de crítiques dures o d'incomprensions manifestes per part d’estaments jeràrquics representatius de l’Església catòlica.
    Lleó XIV, seguint les petjades del seu antecessor més immediat, el papa Francesc, continua reforçant el camí de la sinodalitat com un estil permanent en l’actuació d’una església que practica cada cop més la tasca d’escoltar, que escampa la corresponsabilitat entre tots els que conformen la comunitat de creients i que valora el paper de les esglésies locals com a fonamental i ineludible.
    Crec que són petits, o grans, llums que resulten especialment importants per a regions com Amèrica Llatina, Àfrica o Àsia. Tot i que tenc per a mi que tant a Europa com als Estats Units de Nord-amèrica, és molt probable que aquests llums no hi brillin ni lluesquin tant, ni amb la mateixa força, ni amb la mateixa potència i energia.
    Per a mi, això seria un dels senyals més evidents que és arribada l’hora del Sud: per a les esglésies i per a les societats d’arreu del planeta.

    Cercant cercant per ací i per allà, em trob amb una reflexió pastoral, que fan  des del Perú i que em sembla summament interessant, en relació amb tot això de «llums i ombres dels 7 primers mesos del pontificat del papa Lleó XIV»:

    «Han estat breus en el temps, però significatius en el to. Llegits des del Perú i d’Amèrica Llatina, aquests inicis no s’entenen tant com una ruptura, sinó com una confirmació d’un camí eclesial llargament recorregut, sovint amb dificultats, silencis i incomprensions.
    Lleó XIV parla amb un llenguatge que aquí no ens és estrany. Quan insisteix en la misericòrdia, en la dignitat dels pobres, en l’escolta del poble i en una Església que no jutja des de fora, sinó que camina des de dins, moltes comunitats reconeixen el que ja viuen des de fa dècades: una fe arrelada en la vida quotidiana, marcada per la precarietat, però també per una gran capacitat d’esperança.
    Aquest pontificat s’inscriu clarament en la tradició eclesial llatinoamericana inaugurada pel Vaticà II i aprofundida a Medellín, Puebla i Aparecida. La seva insistència en la sinodalitat no és una novetat teòrica per al nostre continent: és posar nom i valor eclesial a pràctiques ja existents —consells pastorals, assemblees comunitàries, lideratges laicals, religiositat popular— que durant anys han sostingut la fe del poble.
    Un element especialment rellevant és la seva mirada positiva sobre la religiositat popular. En un país com el Perú, on la fe es viu en processons, festes patronals, promeses i devocions, aquesta actitud pastoral allibera de la sospita i reconeix aquests espais com a llocs teològics, on Déu ja està actuant abans que arribin els discursos.
    Tanmateix, aquest temps inicial també revela una ombra important: la distància entre el discurs papal i les estructures eclesials locals. Moltes comunitats experimenten que, tot i el canvi de llenguatge a Roma, persisteixen pràctiques clericals, poca participació real dels laics —especialment de les dones— i una certa por a assumir una veu profètica davant els conflictes socials, ambientals i territorials.
    Aquí s’obre un repte decisiu: el pontificat de Lleó XIV no sembla voler imposar reformes ràpides, sinó provocar un canvi de cultura eclesial. Però aquest canvi només serà real si les Esglésies locals l’assumeixen amb valentia, formació i conversió pastoral. Sense aquest pas, el risc és que la sinodalitat quedi en paraula bonica i no en pràctica transformadora.
    Des del Perú, aquest pontificat pot ser llegit com una crida clara: allò que s’ha viscut a les comunitats de base, a les perifèries urbanes, als Andes i a l’Amazònia no era un error ni una desviació, sinó Evangeli encarnat. Ara, el repte és passar de la confirmació a la responsabilitat.
    Potser el major fruit d’aquests primers mesos no serà una reforma visible immediata, sinó una pregunta que queda oberta a cada comunitat: ¿som capaços de fer vida, aquí i ara, l’Església sinodal, pobra i misericordiosa que el papa anuncia?» (Missatge ChatGPT)

    Estic totalment d’acord, i en compartesc l’opinió, amb aquells que afirmen que «el papa Lleó XIV no té cap pressa ni una, però que pretén que cada passa feta esdevéngui tan ferma que resulti difícil tornar enrere», durant un pontificat que beslluma llarg en el temps i que vol mantenir controlat des dels primers instants.
    Amb un «pla Prevost» que pot basar-se en tres premisses: la unitat en el seguiment de Jesús, l’avançament en les reformes implementades pel Sínode de la Sinodalitat i la lluita pel control de la cúria romana.
    Diuen que, una vegada conclòs l’Any jubilar, acaba el pontificat del papa Francesc i arranca, en llibertat plena, el de Lleó XIV; un pontificat de continuïtat indubtable, alhora que amb un estil propi. 

    Com que sap que té temps per implementar-ho, no frissa gaire, però tampoc no vol cap pausa massa llarga. 
    Pot arribar a ser un pontificat de poques paraules, però de decisions molt ben pensades abans de ser preses i adoptades.

De Colòmbia a Perú i de Lima a Bogotà (1): paraules introductòries

Entre les dues capitals d’Amèrica Llatina, Lima i Bogotà, seguint la ruta més curta, s’hi interposen uns 2.862 km. Quasi res! Una distància més que considerable, per a mentalitats illenques com la meva. Tenint present que entre Gibraltar, al sud de la Península ibèrica, i Bilbao, al nord peninsular, per posar un exemple, no n’hi deu haver més de 900, de Km, ens podem fer una idea quan veim que entre les capitals del Perú i Colòmbia hi ha més de tres vegades la distància peninsular ibèrica de nord a sud! 

Per molts de motius, m’interessa parar esment a aquestes dues ciutats. No tant pels quilòmetres de carretera Panamericana Nord que les separa (o que les uneix, segons què es miri), que són moltíssims, sinó sobretot per les diferències abismals que es destrien a l’àmbit polític, pel que fa a totes dues Presidències de la República: la del colombià Gustavo Petro Urrego i la del peruà José Pedro Castillo Terrones, suposadament d’esquerres totes dues. 

GUSTAVO PETRO, president de Colòmbia

Si val a dir ver, tenc oportunitat de trepitjar tots dos indrets, en ocasions diverses. I de tractar-hi de prop gent que hi viu i que lluita per aconseguir unes societats més dignes i justes, més igualitàries i respectuoses, més arrelades als territoris que ocupen des de fa mil·lennis. Sobretot al Perú. Més que a Colòmbia.

Per això, emprant les meves anàlisis particulars, molt personals, barrejant-les amb opinions d’altres persones que s’afanyen a compartir-les amb mi, se m’acut d’iniciar aquests apunts, en uns moments tan complicats com aquests que viuen al Perú: quan acaben de ficar a la presó al president de la República. 

Per si poden interessar a qualcú, començ dient que tots dos països romanen situats al continent sud-americà, compartint costes i aigües de l’oceà Pacífic. Tots dos, a més de zones costaneres, disposen de serralades andines i de jungles amazòniques immenses. Tots dos coneixen de prop què signifiquen les lluites populars per una subsistència digna de sers humans, amb drets i deures inalienables. Tots dos opten, recentment, segons sembla, per implantar-hi presidents republicans amb plantejaments d’esquerres.

Em sembla, emperò, que tots dos mostren certes diferències, si més no quant a resultats aconseguits. Al meu modest mode de veure, no condueixen ben bé allà mateix. I m’agradaria contribuir a esbrinar-ne alguns motius.

M’interessa començar fixant-me, sobretot, en la realitat peruana.

M’hi esperoneja la notícia de la convocatòria d’un «Plantón en defensa de la democracia», a la plaça Espanya de Palma, per al 16 de desembre de 2022 a les 17 hores,  reclamant la llibertat del president Pedro Castillo, el tancament del Congrés i una Assemblea constituent, per part de «Peruanos en el extranjero».

Cartell de la concentració a Palma

Aleshores, m’entren ganes de compartir-hi certes reflexions i anàlisis comparatives: sobre allò que m’arriba, quan surt elegit president de la República del Perú el mestre d’escola de Chota (Cajamarca), Pedro Castillo Terrones, i allò que obtenc quan l’acaben de ficar a la presó per delictes d’índole diversa.

Mir d’emprar-hi les mateixes fonts originàries. I veure’n certes diferències.

Davant dels fets més recents, companyes i companys de feina a Lima em diuen que és una de les poques vegades en la seva vida que no tenen cap posició presa. Consideren que Castillo ja no donava per més: no tenia cap programa concretat i estava envoltat d’ineptes, tret d’algunes excepcions comptadíssimes. A més de veure’s implicat en assumptes de corrupció, que tampoc no deuen ser tan greus com diuen alguns...

El cert és que les dretes li han fet la vida impossible. Fins al punt que opta pel suïcidi polític, amarat de grans dosis de curtor ingènua, que li poden arribar a comportar anys de presó.

Pel que fa a la seva successora, la presidenta Dina Ercilia Boluarte Zegarra,   de 50 anys d’edat, la que ell mateix havia triat com a vicepresidenta, advocada de professió, provinent de Chalhuanca (Apurímac), no creuen que li pugui anar bé del tot. Compta amb molt poca experiència política i no té el suport de cap formació que l’aixoplugui, en haver estat expulsada de Perú Libre, el partit que la porta a les eleccions darreres...

DINA BOLUARTE, presidenta del Perú

En un primer moment, li volen donar el benefici del dubte, però consideren que no farà res de bo, sobretot, a la vista de l’elecció del primer ministre, Pedro Miguel Angulo Arana, un personatje de dretes declarat. Consideren que està venuda a les dretes...

PEDRO ANGULO, Primer ministre del Perú

Comparteixen la idea que hi ha massa racisme i classisme al Perú, un país d’Amèrica Llatina que continua sent un NarcoEstat amb organitzacions criminals satèl·lits, presents dins cada institució estatal, sobretot a la Judicial i la Fiscalia. Que el fujimorisme mai no ha deixat el poder, sinó que s’ha enfortit cada cop més, camuflat i segmentat dins altres partits polítics. Que qui governa al Perú són els poderosos grups econòmics, amos i senyors dels mitjans de comunicació, que manipulen les masses, com ja ho fan a dècades anteriors.

Amb una situació semblant, fins i tot els sorprèn i consideren un gran èxit que el mestre d’escola rural hagi durat tant de temps com a president de la República: 16 mesos al Palau presidencial!

Creuen que si pot servir d’alguna cosa tot aquest afer, és evidenciar, un cop mes, que la població està farta de tantes dècades de corrupció. Cal arribar a veure que no es tracta tant de lluitar pel president Castillo ni per ningú, sinó per recuperar la nació i posar-la sota el comandament del sentit comú, a favor de la pàtria comuna de tots els pobles que conformen el Perú d’avui dia.

PEDRO CASTILLO, ex president del Perú

A la vista que Castillo pot ser vist com la dreta dels pobres i que tots els presidents de la República Peruana són una mateixa cosa, en caure dins els mateixos paranys (que els porten a tots a la presó per corrupció!), creuen que cal cercar amb creativitat una sortida institucional que permeti de superar aquests entrebancs.

Cosa que no veuen gens fàcil.

(CONTINUARÀ)

«Morir pels drets», programa televisiu recomanable

Diumenge 11 de desembre, l’endemà del 74è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans per part de l’Assemblea general de l’ONU, seguesc amb molt d’interès, des de Mallorca, el programa televisiu 30 Minuts, de TV3, «Morir pels drets».

Trob que es tracta d’una iniciativa admirable. Amb la col·laboració de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, un equip del "30 minuts" acompanya durant nou mesos seguits quatre joves amenaçats de mort pel seu compromís en la defensa dels drets que tenen els pobles indígenes i camperols de Colòmbia i Mèxic.

Amb imatges preses a territori llatinoamericà, hi apareixen activistes que pertanyen a col·lectius diversos, greument amenaçats per la seva tasca en defensa dels drets humans: Miller Correa (+), Katherin Arias, César Galarza, Lilia Prado, Diana Martínez.... Inclouen àmbits com els de defensa de la terra i el territori de pobles indígenes, el dret a la justícia, la denúncia de desaparicions forçades, crims d'estat, etc.

Gràcies al Programa Català de Protecció de Persones Defensores dels Drets Humans, tots quatre tenen l’oportunitat de fer-se presents al Principat de Catalunya, on participen en trobades i encontres diversos. 

Em serveix per reviure de bell nou lluites compartides al Perú, tant a Piura com a Chimbote, a la dècada dels anys 70 del segle passa: l’assassinat del jove líder estudiantil Genaro Rojas Bardales («Cual Cristo crucificado en el calvario de la lucha proletaria, dió su vida por el pueblo!»), em fa veure que, malauradament, no han deixat de ser necessàries, encara ara, les lluites populars perquè siguin respectats com cal tots els drets de tota persona i de tot col·lectiu humà.

M’impressiona moltíssim la figura del jove comunicador colombià César Galarza qui, amb la càmera a la mà, ens informa sobre les actuacions dels líders de les poblacions colombianes del Cauca. S’enfronta, així, a les grans empreses productores de notícies, sempre i de manera desvergonyida favorables a actuacions i comportaments dels estaments més poderosos d’Amèrica Llatina.

Valor com a molt positiva la presentació que hi fan de la guàrdia camperola, amb la vara de comandament a les mans, com a única arma d’intervenció en els conflictes. 

Sobretot, aplaudesc la divulgació de les lluites indígenes per evitar la desforestació de l’amazonia colombiana, i per aconseguir l’exercici pràctic i concret de l’autodeterminació de les comunitats indígenes.

De Mèxic, particularment l’Estat de Michoacán, de tan bons records per la visita realitzada a la dècada dels anys 80 del segle passat, m’agrada veure-hi la defensa d’usos i costums dels pobles indígenes o el paper de la ronda comunitària. 

De manera singular, els processos d’autodeterminació per l’autonomia indígena que traspuen les realitats de Nahuatzen i Chetan.

El paper dels líders socials ambientalistes resulta del tot impressionant, a l’hora de protegir i defensar els boscos tal malmenats.

«Morir pels drets», un programa televisiu que consider força recomanable per a tota persona que tengui un cert interès en la situació que travessa Amèrica Llatina, a l’actualitat. I, sobretot, les capes i els sectors més populars que propugnen un respecte major per la seva realitat.

Joan Riera Fullana, consiliari escolta a Mallorca

Tenc record que Joan Riera Fullana "Mossegat", mentre fa els darrers cursos de Teologia, com a alumne de la Sapiència, s’exerceix a Palma com a consiliari escolta. Tenc dubtes que sigui a l’Agrupament Ramon Llull o al Pius XII...

En mantenc certs records boirosos i confusos. Li he sentit a parlar de la seva relació molt estreta amb famílies d’al·lots escoltes com Riera... Barceló... Homs...

Treballant tots dos a Piura, Perú, en qualque ocasió treim a rotlle la nostra condició compartida anteriorment de consiliaris escoltes a Mallorca. 

Mentre hi som, no deix de pensar que treballam conjuntament dos companys que irradiam esperit escolta per tots els nostres porus: austeritat de vida, treball i vida en grup, dedicació desinteressada als altres, actitud d’equip disposat a escoltar i parar esment a l’entorn, opció preferent pels més febles i pobres, perspectiva de fe i de transcendència en començar el dia, mantenguda al llarg de tota la jornada, romandre sempre a punt per ajudar la gent, fer tant com podem per servir millor els altres,  etc.

El risc i l’aventura, dues característiques pròpies de l’educació escolta que empeny a fer persones amb iniciativa pròpia, abocades a millorar i transformar el món on vivim, esdevé un viu reflex d’allò que conté la Llei i la Promesa escoltes: homes de pregària, homes d’acció, homes de fe i esperança, homes de compromís amb la societat.

El pas del temps va esborrant moltes de les passes que feim pel desert d’aquesta vida nostra. I, quan el bon amic se’n va, quan li arriba el moment de la seva partida definitiva, quan deixa d’alenar damunt d’aquest Planeta Terra mentre trepitja i estima terres mexicanes, em ve a la memòria la seva condició de consiliari escolta, la del bon amic manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat» que acaba de morir recentment.

Mir de cercar i de trobar-ne referències més fermes que traguin a la llum aquella tasca desplegada durant uns anys a Mallorca. No em resulta gaire fàcil. Ha transcorregut més de mig segle, d’aleshores ençà. 

Però insistesc a trobar-ne, amb l’esperança d’aconseguir-hi algun detall que em permeti de fer-hi referències més o manco explícites.

M’endins en les xarxes de la intercomunicació més dinàmica. Casualment, em trob amb un enllaç a «la reforma educativa de l’escoltisme mallorquí de finals del seixanta i la formació de caps». Una obra de dos antics escoltes mallorquins, Miquel March Manresa i Bernat Sureda.

Aconseguesc de comunicar-me amb en Miquel, via messenger. 

«He pensat, li dic, que tal volta em podries fer una mica de llum sobre una persona, molt amiga meva, que acaba de morir aquests dies. Mir de difondre'n l'activitat variada que ha anat desplegant al llarg de la seva vida. Es tracta del manacorí JOAN RIERA FULLANA, condeixeble meu, amb qui vaig treballar com a missioner al Perú. Sé que, anteriorment, s'havia dedicat a la tasca de CONSILIARI ESCOLTA. Em sembla que de l'Agrupament Ramon Llull... M'agradaria recuperar el màxim de dades possibles sobre la seva actuació dins l'Escoltisme. Em parlen de Ramon Prats, Esteve i Carles Oms, Pere Riera, els fills d’Eladi i Maria, etc. però no trob la manera d’accedir-hi... Si en sabessis res i me'n volguessis fer partícip, t'ho agrairia ben molt. Moltes gràcies!»

He de reconèixer que, amb la celeritat característica i pròpia d'un bon escolta, me n’arriba resposta prompta, clara i diàfana: 

«Hola Cecili, No tenc present el nom de Riera Fullana com a consiliari escolta en el meu temps... Ara bé. Si va ser-ho, deixa'm un poc de temps i miraré d'esbrinar-ho...»

Li n’agraesc l’atenció dispensada. Fa molts d’anys que no m’he comunicat amb Miquel March Manresa. Me n’alegr ben molt, d'haver tengut aquesta comunicació, breu i concisa, tan profitosa.

Tant de bo que serveixi perquè, si hi ha qualcú més que me’n pugui passar més dades, me les faci arribar a fi i efecte de completar-ne les minses de què dispòs suara mateix, hores d’ara, sobre més d'un centenar de consiliaris escoltes mallorquins.

El meu agraïment més profund per endavant.

De moment, només estic en condicions de reproduir allò que ja he escrit als meus blogs sobre aquest bon amic meu manacorí.

JOAN RIERA I FULLANA (*Manacor, 12-11-1941 +Mèxic 03-02-2022)

Una de les facetes més poc conegudes del manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat», és que, abans de dir missa, ja s’exercia com a consiliari de l'Agrupament Escolta Pius XII, a Palma (1967-68). Acudia al cau que la Unitat mantenia obert aleshores al convent dels Caputxins, a Ciutat. 

Parlant-me’n l’any 2016, em reconeixia que havia estat un consiliari escolta una mica atípic, perquè encara no era capellà, sinó diaca. Cosa que el limitava bastant en la seva integració i les seves actuacions. 

Tot plegat, s’afegia al fet que havia realitzat els estudis eclesiàstics superiors, com a estudiant resident al Col·legi de La Sapiència (1960-68), després d’haver cursat Humanitats al Seminari diocesà de Son Gibert.

Endinsant-me en la història dels consiliaris escoltes mallorquins d’aquest darrer segle,  m’adon que ultrapassen el nombre del centenar. Ell nés un, jo un altre.

Al Presbiterologi del Bisbat de Mallorca, figura que participà en quatre Certàmens científics literaris (nº 921, 922, 923 i 924). Que fou ordenat prevere el 16.06.1968, passant a les missions del Perú i treballant a Piura fins l’any 1976. Que participà en la campanya d’alfabetització promoguda a Nicaragua després de la revolució sandinista, treballant a l’Institut d’Estudis Històrics del sandinisme. Que en el mes de març passà a Mèxic, on fundà una família i deixà el ministeri. I que ha donat a la impremta dos llibres l’any 2016: «Confesiones de un confesor» i “Ejido colectivo Batopilas. Su Historia». 

La seva mort ha causat un dolor molt profund entre les seves amistats més properes i els seus familiars.

Que descansi en Pau!

Joan Riera Fullana «Mossegat», condeixeble (2)

Quinze companys estudiants seminaristes, després d’haver compartit tretze anys seguits d’estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, rebem l’ordenació sacerdotal el 16 de juny de 1968.

Acabam la carrera eclesiàstica i encetam etapa nova en les nostres vides. Cadascú pren el seu camí. Uns queden a Mallorca. Altres se’n van a terres de l’Àfrica Central. Alguns a l’Amèrica Llatina. 

És la resposta mallorquina a l’encíclica del papa Pius XII «Fidei Donum» que demana als capellans diocesans un servei voluntari i decidit al continent africà; i és també la resposta mallorquina compromesa amb l’església peruana, seguint les passes de l'OCSHA (Obra para la Cooperación Sacerdotal Hispano Americana).

Joan Riera Fullana «Mossegat» neix a Manacor el 12 de novembre de 1941. L’any 1959 ingressa al Col·legi de la Sapiència. És ordenat prevere a Palma el 16 de juny de 1968. Se n’hi va cap dret, al Perú. A la parròquia fundada pels mallorquins Bartomeu Vaquer i Jaume Santandreu, situada a la barriada perifèrica de Piura, PJ San Martín.

S’hi dedica en cos i ànima, fins al punt que esdevé un agent pastoral de referència ineludible a l’àmbit dels eclesiàstics que impulsen la Teologia de l’Alliberament. Hi treballa fins l’any 1976.

Inicia una etapa nova dins la seva vida. 

Primerament, amb el bisbe Leónidas Proaño, a la diòcesi de Riobamba, Equador.  Un dels bisbes llatinoamericans que lluita més fermament per introduir la justícia social en les relacions amb els indígenes, per promoure el seu accés a la vida pública i al poder polític  i adopta amb entusiasme les tesis de la teologia de l'alliberament. 

Seguidament participa en la campanya d’alfabetització que la Revolució Sandinista promou a Nicaragua, treballant, entre d’altres àmbits, a l’Institut d’Estudis Històrics del sandinisme.

Passa a Mèxic, on col·labora amb el bisbe de Chiapas, defensor dels drets dels pobles indígenes, Samuel Ruiz García, a la diòcesi de San Cristóbal de las Casas.

Hi funda la família amb la seva companya Nina i deixa d’exercir com a clergue.

Dos llibres seus que, aprofitant un dels seus viatges esporàdics a La Roqueta, presentam conjuntament, a Palma   i a Manacor  ajuden a comprendre millor la seva trajectòria personal, professional, social, religiosa i política, i a fer-ne un seguiment més acurat. «Confesiones de un confesor» (2016) i «Ejido Colectivo Batopilas. Su historia» (2016).

El 17 de novembre de 2016, me’ls dedicava d’aquesta manera:

«Amic Cil, impossible explicar lo que significas para mí. La vida nos ha unido y nosotros hemos profundizado nuestra amistad. Con gran afecto. JR»

«Cil, Batopilas es parte de mi vida y la quiero compartir contigo. Fuerza y resistencia. JR».

Operació Tiara, de Jaume Santandreu ( 4 ): algunes frases eloqüents

A més de nombroses, són també punyents i molt agosarades les metàfores, reflexions i observacions, de caire psicosocial i teològicopastoral que s'esmenten al llarg d'aquesta novel·la santandreuïna, de més de 200 pàgines.

Com a petita mostra, servesqui aquest botó... Se'n poden esmentar moltes més. Amb una lectura pausada i tranquil·la, el lector pot ampliar-ne la llista:

- «Per treure un jerarca de la seva cadira, la millor manera és pujar-lo de categoria».

- «Quan algú plora en el funeral d'un extern, no plora pel mort present, sinó pels seus morts absents»

- «De les històries, tant privades com públiques, mai no s'arriba a abastar tota la realitat»

- «Amb mitges veritats es construeixen les grans mentides; així s'inventaren les sagrades escriptures»

- «Ser home d'una sola cara, no priva de tenir dues galtes»

- «Qui surt del seu armari és talment com el caragol que abandona la seva necessària i protectora closca»

- «No s'ha de fiar de ningú, ni de la pinta que li fa la clenxa»

- «Cap ressuscitat no pot aparèixer sense les nafres obertes»

- «Al cap i a la fi, la mort és l'absoluta i definitiva cura»

- «Com passa sempre a l'hora d'estrènyer, tot és veritat, però al revés»

- «Només un que és gai pot ensumar de forma infal·lible els altres congèneres. Basta un gest, una mirada furtiva. La intuïció, tan menyspreada pels intel·lectuals, és el millor mode de conèixer el germà proïsme.»

- «L'esca es posa a l'ham perquè te l'empassis.»

- «Cada pic que mir el cel, trepitj una merda!»

- «Qui no és bisexual, es perd d'entrada mitja humanitat!»

- «Si l'orgasme duràs mitja hora, sabria explicar-te allò que pot ser l'eternitat»

- «Si poguéssim matar de pensament, ningú no estaria viu»

- «Amb els Llucifers del Vaticà no hi ha exorcismes que hi valguin»

Operació Tiara, de Jaume Santandreu ( 3 ): protagonistes secundaris

- ARTURO CAVERO MIRANDA, aparentment orfe de pare i mare, en realitat és fill de Remigia Cavero Miranda i d'un gai ric i poderós. Tothom ho sap, però tothom calla, per conservar el lloc de feina. Inicialment fa de jardiner al convent de les monges riques, fins que n'és acomiadat quan deixa embarassada una de les missioneres espanyoles voluntàries que s'hi ha fet present. Aleshores, es posa a treballar com a conductor d'un col·lectiu que fa trajectes per la Panamericana Nord.

És el pare del capellà zambo Arturo Cavero Miranda. D'aquesta manera, fill i nét de Remígia Cavero Miranda comparteixen nom i llinatges, responen al mateix document d'identitat. 

Final: l'ex jardiner mor als 33 anys. Un accident de trànsit li lleva la vida al quilòmetre 3 de la carretera de Chiclayo a Piura, quan, de matinada, retorna tot sol d'un viatge amb el seu col·lectiu.

- MARE del capellà zambo Arturo Cavero Miranda (anònima),  és una bona dona, espanyola, missionera voluntària que viu al convent de les monges que dirigeixen el col·legi per a les nines riques de la contrada, al barri dels blanquinosos. Queda embarassada del jardiner. Han de mantenir les relacions d'amagat. Ningú no en sap res, d'aquella bona al·lota que sacrifica la seva joventut per un ideal missioner que la duu al nord del Perú més de trenta-tres anys enrere. Ni es recorda del nom de la congregació catalana que l'acull, amb casa central a Barcelona.

Final: queda reclosa a una cel·la del convent...? Retorna a ca seva, acompanyada a l'avió pel pare Ramon...? Mor durant el part del seu fill, el capellà zambo Cavero...? 

- SENYOR DEL CHIRA (anònim), gai, caçador d'efebus negres, semental de la selva, terratinent escocès, el rei del Chira, amant i amo mariconasso de Remígia, la qual, desfressada de mascle, a l'edat de 18 anys, se n'hi queda embarassada, i el converteix així en pare accidental i furtiu del pare del capellà zambo... És l'avi furtiu que mai no vol reconèixer la paternitat del seu fill. Tot i que li'n procura sempre els mitjans per a sobreviure. El trau de la feina de jardiner al convent de les monges riques i blanques, on l'havia col·locat el pare Ramon que, com a superior dels jesuïtes, és també el capellà d'aquella escola. Per tapar-hi la boca, li regala el cotxe i li paga el permís per fer viatges amb el col·lectiu. Tanca amb pany i clau l'embarassada a una cel·la del convent. Cerca una família rica d'Espanya perquè s'emporti l'infantó tan aviat com hagi nascut...

- AMIC DE L'AVI (anònim) del capellà zambo Cavero, un dels majors accionistes de la companyia marítima Creuers del Sud, confrare de l'amistança de l'àvia amb l'avi, amic del pare Ramon pels Cursets de Cristiandat, li ofereix que ocupi la plaça del capellà del vaixell que surt de Santiago de Xile i ha de recalar una setmana a Roma.

- ESPÒS DE LA MAJORDOMA (anònim), pare putatiu del pare Nicanor Chaves.

Final: mor d'un accident fatal, la nit de la Vigília de Tots Sants, quan rodola les escales del campanar, a les tres de la matinada.

- RECTOR DE CATACAOS (anònim), pare del capellà cholo de Catacaos, amistançat amb la seva majordoma, la dona de l'escolà.

Final: mor d'un llarg càncer.

- FERRAN, missioner mallorquí, director espiritual dels seminaristes de Trujillo, un dels iniciadors dels Cursets de Cristiandat a la diòcesi trujillana.

Final: se suposa que se'n torna cap a Mallorca...

- JOAN BAMBARENE, el pare de Ramon Bambarene Landazur, és romà de naixença i historiador de mena, que recala a l'alta, culta i aristocràtica ciutat peruana d'Arequipa, com una espècie de confrare seglar de la Companyia de Jesús. La seva bohèmia i la seva anarquia de pensament l'aturen a les portes del noviciat. Condeixeble d'universitat amb el pare superior del convent jesuític d'Arequipa, aquest li demana i proposa de fer uns estudis sobre el famós convent arequipeny de Santa Caterina. Fadrí vell, s'hi planta als seus 50 anys, ocupant una part de la casa pairal de la venerable cunyada de l'històric cardenal de Lima, l'eminentíssim senyor Landazur. En quedar vídua del seu marit, mestre d'escola, es trasllada amb la seva única filla a viure al palau arquebisbal de Lima.

Final: deixa vídua i filla única

- MARTA LANDAZUR, neboda del cardenal Landazur de Lima, filla de la cunyada viuda del cardenal, que es casa amb l'historiador italià Joan Bambarene, dels quals neix el pare Ramon Bambarene Landazur. Les noces d'aquelles dues persones madures, ell cinquanta i ella trenta-tres anys, se celebren en la màxima discreció a l'antiga capella del convent de Santa Caterin

Final: mor d'unes febres malignes pocs dies després del part.

- JOSEP SARVIDE, jove jesuïta basc, una mena d'onso gegant amb cara de polissó. Just arribat al Perú, demana al bisbe que el nomeni rector de la parròquia del barri de Castella, on es converteix en l'àngel de la guarda del capellà zambo, Artur Cavero. S'exerceix alhora com a prior del convent dels jesuïtes de Piura. És el successor de qui n'ha estat rector durant vint anys.

Final: empedreït femellut, estira la pota al prostíbul de luxe de la carretera de Talara.

- GERMÀ LLEC (anònim) del convent dels jesuïtes de Piura

- FREDERIC SOPENA, vell pare català, autèntic heroi de la resistència i de la lliurança més caparruda i exemplar a l'exercici de les obres de misericòrdia a l'Índia, de qui el jove pare Ramon rep l'ensenyament de com són de diferents i misterioses les distintes cultures del món.

- XOFER (anònim), l'àngel de la guarda del cardenal de Lima i del seu cholo secretari. Esvelt, callat, servicial, respectuós, gentil bergantell, missatge, uixer, àdhuc de secretari.

- MARCEL MACIEL, fundador de la Legió de Crist que salva de la perdició el mafiós Àngel Sedani, i li confia la delicadíssima missió de la custòdia de l'ortodòxia catòlica, tot col·locant-lo en el punt estratègic del quarter de Déu.

- LLUÍS GIRÓN, amic íntim, condeixeble a la Universitat Gregoriana de Roma, conseller i confessor del pare Ramon Bambarene. Venerable ancià jesuïta espanyol, molt comprensiu i amatent que va tots els diumenges, dies de festa i dijous a vespre a celebrar la missa a la parròquia del capellà zambo Cavero, que coneix a fons, mentre aquest és de viatge a Roma. 

Final: s'exerceix com a pare provincial dels jesuïtes, a Piura.

- CARDENAL SPELLMAN

Cardenal de Nova Iork que, en un moment de turbulències aèries, quan se li diu que faci alguna cosa, es trau el solideu i comença a passar-lo com a bacina de fila en fila.

- PARE SALESIÀ (anònim)

Capellà amb sotana blanca, alt, madur d'edat, més aviat magre però corpulent. El capellà zambo Cavero s'hi vol confessar, en haver entrat dins l'església, a Cartagena d'Índies. S'acusa que li agraden els capellans com ell i com el papa... El pare confessor li assenyala de penitència que la primera missa que celebri l'oferesqui pel nou papa...

Operació Tiara, de Jaume Santandreu (5): presentació a can Alcover

Intervenció de Cil Buele (Jaume Mateu, Mariano Moragues, Jaume Santandreu, Lleonard Muntaner):

1. Agraesc la presència de tots quants heu vengut a aquest acte de presentació del llibre «Operació Tiara», la darrera novel·la d'en Jaume Santandreu.

2. En Jaume em va demanar que, en aquest acte públic, jo fes de «padrí jove» d'aquesta darrera criatura que ell ha duit al món. Agraesc la confiança que han depositat en mi, tant l'autor com l'editor d'aquesta novel·la.

3. Amb en Jaume hem compartit moltes i molt diverses situacions al llarg de les nostres dues vides, des de fa moltes dècades: a) estudis eclesiàstics (Humanitats, Filosofia, Teologia); b) lluites socials (Gaviotas, Patronat, Sapiència, Can Gazà...); i, sobretot, c) presència al Perú (punt de referència inicial i final de la novel·la santandreuïna).

4. Vull començar els meus comentaris dient que «Operació Tiara» és una novel·la que m'ha captivat tant, que me l'he llegida tres vegades seguides, des que en Jaume em va fer arribar l'esborrany i, posteriorment, el llibre editat.

5. Vull continuar dient que allò que més m'ha captivat n'és el llenguatge, els mots, les frases, les paraules, les expressions emprades per l'autor: la consider una veritable obra literària d'alt nivell.

Compartesc l'opinió d'aquells lectors que m'han dit que consideren que «Operació Tiara» és la novel·la millor d'en Jaume. No tant perquè en sigui la darrera; sinó sobretot, perquè n'és la que conté una força expressiva més bella i sorprenent: en les metàfores emprades, en les descripcions fetes, en les observacions psico-socials que s'hi apunten, en les reflexions de caire religiós o teològic que s'hi barregen...

6. Per als que hem estat al Perú, a mi particularment, em fa molt de goig recórrer amb l'autor els indrets que esmenta: des de la sudenca Arequipa -la república independent-, fins a la nordenca i fronterera ciutat de Tumbes (a uns 2.285 quilòmetres i mig de distància); passant lògicament per Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Chiclayo, Piura-Castella-Catacaos o Talara: són indrets que em diuen moltíssim, sobre moltíssims aspectes...

7. També em colpegen fortament els més de trenta personatges que surten a la novel·la. Sobretot la mitja dotzena de protagonistes principals que s'hi belluguen falaguers: l'àvia Remígia, una madona negra molt singular; el seu fill Cremat; el seu nét Artur, capellà zambo; el capellà cholo competidor, Nicanor; o el protector jesuïta que arriba a bisbe, arquebisbe, cardenal i papa, el pare Ramon...

Fins a superar la trentena, n'hi ha de tota casta, amb noms i llinatges, o de forma anònima: terratinents, accionistes, dones, jesuïtes, legionaris de Crist, mares, salesians, rectors, missioners, historiadors, capellans diocesans, nadius o estrangers, monges, catalans o italians, etc.

8. Vull parar una mica d'esment a allò que hi compareix com a «Evangeli apòcrif del papa Martí VI». Per a mi, a més d'una veritable peça literària de valor incalculable, recull de manera molt resumida, clara, senzilla, comprensible i, si se'm permet dir-ho, molt moderada, d'allò que l'autor demana hores d'ara a la més alta instància de la jerarquia de catòlica, el papa i bisbe de Roma.

9. Per acabar, vull parar esment al fet que l'edició d'«Operació Tiara», original de Jaume Santandreu i que edita Lleonard Muntaner, surt casualment dia 13 d'abril de 2016, festivitat de Sant Martí I, papa i màrtir, alhora que 85 anys després de la implantació de la República Catalana...

10. M'agrada veure que en Jaume, sota la imatge d'un triple viatge -per terra, mar i aire, com si es tractàs d'una acció militar en línia de combat- descriu magistralment les peripècies d'un jesuïta peruà que arriba a ser el successor del papa argentí a la seu pontifícia vaticana: del papa Francesc, al papa Martí VI.

Per terra, s'hi recorren sobretot indrets del Perú. Des de la sudenca Arequipa, fins a la nordenca ciutat de Tumbes, passant per Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Chiclayo, Piura, Castella, Catacaos, etc. Però també, s'hi recorren paratges d'Europa, d'Àsia, d'Àfrica i d'altres contrades d'Amèrica Llatina.

Per mar, s'hi descriu de manera molt expressiva el trajecte marítim que recorre en vaixell, per l'oceà Pacífic, l'Atlàntic i la Mediterrània, el zambo que es desplaça com a capellà de creuer des de Lima fins a Civitavecchia, passant pel canal de Panamà, Cartagena d'Índies (Colòmbia), Aruba (Antilles), Funchal (Madeira), Barcelona (Catalunya), Messina, Civitavechia i Roma (Itàlia).

Per aire... Tot i que no record haver vist protagonistes que viatgin en avió, sí que em sembla que romanen enlaire certs fets que es van succeint a la ciutat de Roma, sobretot a les instàncies i estances vaticanes, on els personatges pertanyents a la Legió de Crist en fan de les seves, com qui es prova a veure qui la fa més grossa...

Operació Tiara, de Jaume Santandreu (2): protagonistes principals

Per copsar ràpidament de què va aquesta novel·la de Jaume Santandreu, basta parar una mica d'esment als personatges que s'hi esmenten i al paper que hi despleguen al llarg de l'obra. Tots són, majoritàriament, mascles. Clergues. Gais. Peruans o estrangers.

El relat s'inicia el dia que es difon a través d'una emissora de ràdio la notícia segons la qual, a la seva cambra de la casa de Santa Marta, a Roma, han trobat mort el papa argentí Francesc, el primer pontífex romà d'origen sud-americà. 

Continua amb la visió que té un capellanet peruà zambo (negre) sobre l'elecció del nou papa: «No cal llegir-ne el futur en el mapa que traci la sang del pollastre degollat per saber endevinar que el meu cardenal serà el futur papa... Les similituds entre el pontífex difunt i el meu pare Ramon són gairebé absolutes. Ambdós són sud-americans, jesuïtes, senzills, beats, tradicionals en doctrina i moral...»

La clonació del papa difunt ha de ser aquest altre sud-americà, amic seu, del Perú: el pare Ramon. No es pot destriar, en la llista d'electors del futur papa, cap altre col·lega que reuneixi més similituds  per la clamorosa clonació del sant pare Francesc.

S'hi endinsa durant unes mesades seguides, fent avinent certes situacions anteriors dels protagonistes:

- REMIGIA CAVERO MIRANDA, òrfena de pare i de mare, té un fill, Arturo Cavero Miranda, el pare del capellà zambo Cavero. N'és l'àvia paterna, d'aquest, que és rebut en adopció gràcies a les gestions fetes pel pare Ramon.

Se n'hi concentren el pare, la mare, els germans i tota la família. S'hi sintetitzen els tres gèneres de la humanitat i de la gramàtica: mascle, femella, gai: Santa Martina del Chira. Diaconessa de la parròquia de Castella.  Catequista desconfiada, núbia, diaconessa casolana, deessa negra, àvia bruixa, batlessa de barri. Catequista de tots els al·lots de la barriada de Castella. Autora refranyera de la «Summa teològica del poble». Encisadora rapsode, ama i senyora d'una memòria prodigiosa i d'una facilitat especial per contar històries. Matriarca de la barriada. Servidora plenipotenciària de la parròquia. Doctora en psicologia general, però sobretot en els exàmens i diagnòstics dels estats d'ànim del seu nét, coneix tots els secrets i l'entrellat de les enveges del fill del rector de Catacaos.

Final: fa arribar al seu nét, el capellà zambo Cavero, el número secret del telèfon mòbil del papa...

- CREMAT (anònim), és un negre transvestit,  el «germà major» alhora que el ca fidel del capellà zambo Cavero. Li calen foc uns criminals homòfobs  i el deixen com un monstre a l'altra vorera del riu. És acollit a ca la Remi, l'àvia del capellà zambo Cavero, de Piura, que l'adopta com a germà.

Ve a ser-ne l'oncle marieta del capellà, a qui, de ben petit, li besa el cos, amb els seus llavis gruixuts d'esclau africà; li ensenya les arts amatòries per la conquesta subreptícia del seu amic, amat i amant; li inculca el subtil mestratge en l'engany dels amanyacs, cosa que li fa molt més fàcil retre'n la fortalesa virginal del jesuïta; i li confecciona, a la mida exacta del seu entrecruix, una collonera ben enllestida per protegir la seva descomunal virilitat, on amagar-hi els originals del document sagrat...

Final: acaba mort davant del forn del corral de ca seva, després que li pegui un atac fulminant d'una embòlia que el fa caure cap endavant, quedant-ne el cap encaixat a la boca del forn que esclata la seva flamarada cap a fora...

- ARTURO CAVERO MIRANDA, aparentment orfe de pare i de mare, en realitat neix a Castella (Piura), sent fill d'Arturo Cavero Miranda i de la missionera espanyola voluntària que mor durant el part... Com a nét de la Remi, és «el zambo més sortat del món».

Deixa de creure en els Reis Mags a partir dels 3 anys. Rep la Primera Comunió de mans del pare Ramon a l'edat de 6 anys, en comptes dels 9, com és obligatori aleshores per a la resta d'alumnes del col·legi dels senyors. A l'edat de 8 anys, arriba a saber qui és son pare i qui és sa mare, per tres fonts diferents: l'àvia Remígia, l'àngel Cremat i el pare Ramon.

Als 10 anys és un bandarra, fa campana, els vespres salta el mur per perdre's pel barri amb males companyies. És triat en el menjar i mal contesta. Es mostra prepotent amb el negre (cholo?).

L'àvia i el pare Ramon determinen enclaustrar-lo. Deixa l'escola pública amb tots els brètols del barri i passa a formar part de l'elit dels rics i blanquinosos del prestigiós col·legi privat dels jesuïtes.

A l'edat de 13 anys, l'orfe de la barriada de Castella es troba al col·legi de Sant Ignasi, de Piura, com a alumne intern. El pare Ramon, que compta amb una cinquantena d'anys, és el superior de la comunitat i el director de l'escola. El pare Nicanor Chaves, d'una quarantena d'anys, n'és el prefecte d'estudis. 

És un negret, petit i magre, amb hàbits i instints de salvatge. Ocupa el llit de la cambra del prefecte, destinat a casos molt singulars de pubills enyoradissos o de malalts necessitats d'esments especials. És aquí on es congria tot el procés de la profunda amistança entre el pare Ramon i Arturo. Quan porta una setmana en l'internat, la picor del pare Ramon s'ajunta a les ganes de gratar d'Arturo... que a ca seva té un catedràtic que cada vespre li dóna lliçons de gratades perfectes, fent-hi massatges com Déu mana... amb l'exigència d'infant capriciós que vol jeure al seu costat...

Vet ací com un nin de 10 anys engatussa el pare Prior, un jesuïta, i el duu a mantenir relacions de «bestioles calentes» durant tres anys seguits, compartint el mateix llit.

Nét de la bruixa cotonera, negre, espuri, fill del pecat, sodomita recalcitrant, i, per afegitó, pobre de llums i sopes, arriba al sacerdoci, com a capellà, no com a jesuïta, per conveniència. 

Amb motiu del nomenament del pare Ramon com a bisbe de Chimbote, es pren la decisió que Arturo entri al seminari de Trujillo, promogut i dirigit per missioners mallorquins, impulsors al Perú dels Cursets de Cristiandat, -aquells encontres impactants, de tres dies de durada-, als quals assisteix com a ajudant en nombroses ocasions. 

Hi basteix una sòlida armadura mental, gràcies a la mentalitat oberta i segura d'aquells pares sincers i savis, amb una gamma molt àmplia de personatges. Dels prop d'un centenar de bergantells que hi comencen, només ell i dos més de la seva formada s'ordenen de capellà.

A l'edat de 18 anys, s'acara al seu amic i amat pare Ramon, bisbe de Chimbote, obligant-lo a signar un document dissuasori, redactat i signat en un foli timbrat amb el segell de la diòcesi. El zambo Cavero guarda a la seva pitera, que es mantendria mut, callat com un mort, mentre no s'assabentàs que el seu amic i amat bisbe havia cedit altra volta, amb qui fos, a la seva necessitat d'estimar amb el cos.

Després de la traumàtica signatura de les mútues sentències de cadena perpètua, el darrer acte públic que fa el bisbe de Chimbote abans de prendre possessió de la central de Lima, és desplaçar-se a la parròquia de Castella per ordenar de prevere el zambo Cavero, abans d'acabar els estudis preceptuats, tant de Teologia com de Sagrada Escriptura. Viu sempre dominat per una maleïda claustrofòbia que li provoca sensació d'ofec, és incapaç de pujar a un avió.

Un zambo convertit en insaciable golafre, sonat, que estima i calla, arriba a exercir-se com a rector d'una parròquia a les foranies d'un suburbi de Lima. Una parròquia nova, al barri més extrem i extremós de la capital peruana, amb una esglesiola dedicada a sant Martí de Porres, és beneïda pel cardenal Bambarene, la parròquia que havia creat i que era per a ell la més estimada. 

Es tracta d'un temple humil, a imitació dignificada de les barraques de llaunes i estores on viu la gent, alçat per tot el poble nou: dirigida en cada detall pel capellà zambo Artur Cavero,  palesa un aire de capella africana. Reconeix que voldria ser negre amb els negres, però que no passa de ser un zambo mig destenyit.

El capellà zambo Cavero, puta negre, maricó de merda, és qui redacta l'«Evangeli apòcrif segons el papa Martí VI», sobre la transformació del pacífic pare Ramon en el revolucionari, suïcida i tot, papa de Roma... L'instint de la seva doble nissaga de negre i d'homosexual el manté clavat a la desconfiança i a la prevenció. 

Final: mor escorxat pels legionaris de Crist: volen arrabassar-li el tresor de documents originals que porta dins la collonera negra  prodigiosa arranjada per l'enginyós selleter, en Cremat, i no els basta despullar-lo ni matar-lo, amb aquell protector de la pell de Satanàs, l'han d'escorxar...

- NICANOR CHAVES, CAPELLÀ CHOLO DE CATACAOS, fill del rector de Catacaos i de la seva majordoma, la dona de l'escolà, la chola més resistent de tot Catacaos i comarca, que ho resisteix tot per tal d'aconseguir que el seu fill alci el vol cap a les altures de l'Església i del món. Aquest és, des del moment de la seva furtiva i sacrílega concepció, el destí del fill de l'omnipotent rector de Catacaos: ser sempre el criat fidel i gelós del pare Ramon Bambarene. Ja orfe de pare i de mare, s'exerceix com a prefecte de l'internat del col·legi jesuïta de Piura. Es considera descendent dels inques. Malvada, envejosa i venjatívola Nica, com li diuen tots els alumnes apropiant-se el malnom que li atorga el capellà zambo Cavero. Vetlador de l'ordre i de la disciplina de l'internat jesuític, el trepa més gran que s'hagi pogut conèixer i imaginar, manté sentiments que es mouen entre l'amor i l'odi, entre el perdó i la venjança, envers el dimonió que li roba la primacia absoluta de l'afecte del pare Ramon, el capellà zambo Cavero.

Arriba a exercir-se com a omnipotent rector de Catacaos. Gran coneixedor del pare Ramon, s'arriba a convertir en el seu criat fidel i gelós, com a secretari particular sempre: a Piura, a Chimbote, a Lima, a Roma.

Cosidera que el capellà zambo Cavero és una espècie de fill adoptat del pare Ramon, que ha arribat a ser rector d'una parròquia del més baix suburbi de Lima.

Manté obert el seu blog de notes, durant tot el temps que dura la novel·la.

Final: després d'exercir-se com a desconfiat secretari pontifici a despatxos vaticans, membre de la Secretaria del papa Martí VI, una mena de cambrera llepaculs, d'eminència vaticana ostentosa, un decret papal el nomena bisbe de Cajamarca.

- RAMON BAMBARENE LANDAZUR, fill de l'italià Joan Bambarei de la peruana Marta Landazur, als 18 anys entra al noviciat de Loiola. L'exemplar novici, després d'aconseguir la llicenciatura en teologia fonamental a la Universitat de Comilles, passa a completar el doctorat a la Gregoriana de Roma, tot defensant, amb nota cum laude, la seva tesi sobre Pierre Teilhard de Chardin. ne jesuïta arequipeny d'uns 70 anys, amb el carisme d'exorcista. Antic director del col·legi jesuític de Piura i vicari cooperador a la parròquia de Castella, arxidiòcesi de Piura-Tumbes.

Quan el fan bisbe de Chimbote, es tanca radicalment dins si mateix. S'encadena solidàriament a les barreres de la fàbrica de farina de peix, en contra de la societat nord-americana, esdevenint un signe de la valenta postura de l'Església al costat dels que pateixen l'esclavitud del capitalisme sense barreres. I, quan el sant pare difunt, Francesc I, l'anomena arquebisbe i cardenal primat de Lima, roda clau.

No només coneix i recorre Perú. També Europa (Comillas, Roma), 

Àsia: en la seva curta experiència de missioner a Bombai -tres anys de missioner a l'Índia, on un grapat de pares espanyols es dediquen de ple a fer incursions en els indrets més pobres- a més de possessionar-se de l'anglès, s'afanya per aprendre el maratí i l'hindi, fins el punt de celebrar la missa i llegir l'homilia en eixes estranyes parles. Es fa por d'ell mateix, en despertar-se-li una necessitat d'afecte que mai no ha experimentat abans amb aquella força abassegadora. De cop li explota l'instint de la paternitat... cap a la carícia d'al·lotells que l'abracen amb una innocent però intensa sensualitat...

Àfrica: amb la seva curolla obsessiva de ser missioner, manté una exòtic relació amb el kirundi, en una enfollida eixida seva per Burundi i Rwanda, a la recerca d'un indret propici per a una fundació jesuítica a la regió dels Grans Llacs africans, on la Companyia de Jesús no hi té cap presència. 

Parla 10 idiomes, fins al punt que sap mantenir una conversa, de forma correcta, gairebé perfecta, en qualsevol de les 10 llengües que és requerit: espanyol, italià, francès, anglès, alemany, quítxua, maratí, hindi, kirundi, llatí... 

Dibuixa el perfil exacte per a la ineludible clonació del difunt papa Francesc. No hi consta cap inclinació per la Teologia de l'Alliberament; ben al contrari, està classificat com un sòlid conservador i defensor de la teologia i de la moral tradicionals. Rèplica perfecta del malaguanyat papa Francesc!

Ramon Bambarene Landazur pot ser un bon Sant Pare. Té totes les virtuts, qualitats i preparacions per ser un papa respectat, estimat, fins i tot adorat per tot el món.

Final: s'acompleix la profecia i triomfa la clonació pontifícia: esdevé el segon papa blanc de la Companyia de Jesús: «El papa que l'Església necessita: un papa excepcional, un revolucionari escandalós, un màrtir de la transformació d'una Església de l'Edat Mitjana a una comunitat cristiana del segle XXI...?».

- ÀNGEL SEDANI, bruixot sicilià d'arrels camperoles, vell, llest i entabanador curial, legionari de Crist, teòleg de la santa màfia, seguidor pur i dur de l'escolàstica, canceller general, comandant suprem de la Legió de Crist, es converteix en maquiavèl·lic estrateg de la defensa de la fortalesa vaticana. Comença la compromesa tasca amb el papa Joan Pau II, segueix en el pontificat de Benet XVI, de Francesc I i de Martí VI, com a assistent directe del sant Pare. Porta a les venes la sang de la màfia siciliana i és un dels primers seguidors del fundador de la legió de Crist, el pare Marcel Maciel. Sàdic aregador de mulats tendres, com el cholo Chaves de Catacaos. Sergent de la santa màfia, cap i responsable de la xarxa de protecció del cor de l'Església. Sagrada i vella geneta curial del Vaticà. Omnipotent, omnipresent, alhora que invisible rata de sagristia renaixentista. El cap, part essencial, de la guarda pretoriana i secreta que defensa el Vaticà contra tot i contra tots. El secretari dels secretaris. L'inquisidor major. Cap dels adjunts de la Secretaria d'Estat. Com a cap de les secretes milícies vaticanes, domina els sabers i les tàctiques del conqueridor. Coneix pam per pam tots els moviments dels protagonistes de la novel·la. Amb la seva autoritat de policia secreta, és a les seves mans l'arxiu secret del Vaticà on consten les fitxes del cardenal de Lima, del seu secretari cholo i del seu preferit zambo. Bruixot de les tafaneries vaticanes. Negociador de la vida i la mort dels ninots del seu món. Eminència del maneig, vell catedràtic en negociats difícils, àdhuc sospitosos i obscurs. Eminència gris que esdevé l'omnipotent ídol del maneig de les persones i de la història, que posa en marxa la maquinària de les informacions i de les influències. Bon mestre de l'alta i hipòcrita diplomàcia vaticana. Mafiós catedràtic de les tàctiques, vell estrateg amb anys infinits de pràctiques curials.  el monsenyor responsable de l'estratègia per espantar la salvatgina entorn del soli pontifici. 

Final: continua remenant les cireres per les estances vaticanes.

«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu, sobre el successor del papa Francesc

Jaume Santandreu, l'escriptor mallorquí i bon amic meu manacorí, acaba de publicar la seva darrera novel·la «Operación Tiara». Està ambientada en el Perú i ha estat traduïda del català al castellà per l'altre bon amic meu manacorí Paco Suárez.

Aquesta edició, a la qual de moment només es pot accedir per internet al portal d'Amazon, va dirigida a qualsevol lector de parla hispana, sobretot d'Amèrica Llatina.

Se centra en la figura imaginària del successor de l'argentí papa Francesc, un cardenal de Lima, que adopta el nom de Martí VI, en record del negret peruà Sant Martí de Porres...

En fa una presentació, a través d'aquest vídeo...

Davant la mort del «comandante» Fidel Castro

Quan m'he assabentat de la mort del «comandante» Fidel Castro. M'he limitat a penjar damunt del meu mur de Facebook una nota breu que deia: «Fins a la victòria sempre! Sense defallir mai!»

Un dels comentaris que s'hi han penjat, molt breu -«La victòria?»- i els nombrosos comentaris que he escoltat i llegit als mitjans de comunicació, m'han empès a dir-hi la meva també, una mica més extensament.

He de començar dient que, si més no des de fa una quarantena anys, m'he sentit com a «castrista» convençut. No me n'amag. I voldria continuar sent-ho fins a la fi dels meus dies, en el sentit que miraré d'esbrinar suara mateix.

L'any 1976 assistia jo a un d'aquells cursets que s'organitzaven a Chosica (Lima) on se'ns explicaven, a capellans progressistes que treballàvem majoritàriament als sectors més empobrits del Perú, els fonaments bàsics de la Teologia de l'Alliberament: una de les maneres pràctiques d'anar descobrint la presència de Jesús de Natzaret en les persones i els col·lectius més maltractats del Planeta Terra, on aquell s'hi encarna i identifica més que enlloc.

Aleshores, la revolució cubana, iniciada l'any 1959, encara no havia assolit la majoria d'edat. Però ja ens servia de guia i orientació pràctica i concreta en les nostres actuacions pastorals i polítiques: ens calia treballar per aixecar un món nou on imperàs la Justícia, mitjançant la lluita popular contra l'imperi  (nordamericà) que s'hi imposava tan cruament...!

Em sent molt orgullós de poder constatar que, durant aquests darrers quaranta anys meus, he continuat considerant-me i comportant-me com un veritable «rodamon, amant de la justícia, la llibertat i la solidaritat»  en la mesura de les meves possibilitats minses: tant a Àfrica, com a Amèrica Llatina, com als Països Catalans...

És clar i evident que, pocs dies després de la mort de Fidel Castro, no puc afirmar que el socialisme de bon de veres hagi estat implantat arreu del món... Ni de bon tros. Com tampoc no hi puc valorar com a real i positiva la implantació del cristianisme, vint segles després d'haver-s'hi intentat...

Però, precisament per això mateix, som un d'aquells que continua amb la dèria de pensar i creure que ens cal continuar lluitant, pentura més aferrissadament que mai, a favor d'un altre món més just, més igualitari, més fraternal, més solidari, més respectuós, més digne... FINS A LA VICTÒRIA FINAL, i sense defallir-hi mai!