Marededéu de Bisila, patrona de l’illa de Bioko

Església parroquial de Sant Pius X,
a la ciutat de Palma (Mallorca)

L’any 2017 m’assabent que a la parròquia de Sant Pius X de Ciutat, regentada per mossèn Pere Dolç, i a la parròquia Verge de Montserrat, regentada per mossèn Jaume Alemany, la comunitat guineana BUBI resident a Ciutat celebra cada any la festa de la Marededéu de BISILA, patrona de l’illa de Bioko, on es troba Malabo la capital de Guinea Equatorial, coincidint amb el dia que l’Església catòlica d’arreu del món commemora la festivitat de l’Assumpció de la Verge Maria.

Imatge de la Marededéu de Bisila,
a l'interior de l'església de sant Pius X

A l’església de sant Pius X, a les 12 del migdia celebren una missa solemne, amb una participació considerable de la comunitat guineana catòlica resident a Ciutat que aquest dia 15 del mes d’agost s’ajunta a la comunitat parroquial que té per costum d’acudir-hi tots els diumenges i festes de guardar.

Seguidament, tota la comunitat guineana bubi es trasllada i fa present al saló parroquial d’una altra església de Ciutat, la de la Verge de Montserrat, on es duu a terme un dinar característic de Guinea Equatorial, amb plats cuinats i preparats per les mateixes famílies i compartits entre tots els assistents.

A la sobretaula, en un ambient summament festiu, passen hores i més hores cantant i ballant, dansant al més pur estil africà.

Aleshores me n’alegr ben molt, de saber-ho, atès que, pens jo, al meu pare ja difunt, originari de Sampaka, li hauria agradat ben molt participar-hi. En el seu nom, i de tota la família Buele, m’hi faig present cada dia 15 d’agost: 2017, 2018, 2019... I n’enregistr algunes imatges...

Amb motiu de la pandèmia, han de suspendre totes dues activitats els anys 2020 i 2021.

Membres de la comunitat  guineana bubi assistents a la missa

Sortosament aquest any 2022, encara que d’una manera molt més tímida, més senzilla i manco concorreguda, un bon grapat de guineans residents a Ciutat ens feim presents a l’església de sant Pius X, per a la missa.

Assistents a la missa, a la sortida del temple

Després acudim a un restaurant d’Inca, on celebram la festa amb un senzill i modest dinar de companyonia.

Compartint taula al restaurant Canyamel d'Inca

N'acabam la jornada a la casa de la bona amiga guineana Delfina Ebulabaté, qui, juntament amb el seu espòs Armengol Uta Erimo (que en pau descans!) són dos dels primers guineans que arriben a Mallorca i decideixen residir-hi a la dècada dels anys 60 del segle passat.

Enguany, menjar europeu...

Encara conserv amb molta d'estimació una d'aquelles fotografies en què compareixem tots tres el dia del seu matrimoni... un bon dia de l'any 1969, juntament amb la meva germana Maria Ana i mu mare Maria del Carme...

Celebrant el matrimoni de Delfina i Armengol, l'any 1969, a Palma

Durant la jornada festiva dedicada a la Marededéu de Bisila, a la casa de Delfina, tots ens ho passam molt bé. Encara que lament moltíssim desconèixer la llengua bubi que parlen amb normalitat total la resta dels assistents... 

Tant de bo que me n’ensenyin una mica, ni que siguin algunes poques expressions més útils en aquesta llengua africana que parlen bubis de Guinea Equatorial.

Guinea Equatorial, un país sense llibreries

Dins el marc del Festival «Atlantida Film Fest 2020» s’organitza un acte sobre Guinea Equatorial a Ciutat. Me n’informa Marc Serena, qui em comunica que li agradaria que jo hi fos...

Portada del llibre adquirit a CineCiutat

Amb molt de gust, assistesc a la 10a edició Atlantida Film Fest 2020. Es fa a CineCiutat de Palma, ben a prop de ca nostra. S’hi ha programat el passi del documental "El escritor de un país sin librerías", una pel·lícula sobre Guinea Equatorial summament interessant. 

Les introduccions i els comentaris que s’hi fan em resulten summament interessants, tant per part de Marc Serena i de Guillem Balboa, com de la resta d’intervinents.

Amb Delfina Ebulabaté, guineana
resident a Mallorca des de l'any 1960

Un cop passada la pel·lícula, vull intervenir al moment final per agrair-hi: 

1) Les imatges relativament recents que ens passen, d’una Guinea Equatorial que jo no puc visitar, perquè me’n deneguen el visat d’entrada l’any 2003; 

2) Les aportacions escrites de l’autor annobonès resident a Catalunya, qui es dedica a fer conèixer la realitat guineanoequatoriana a través de l’escriptura i la publicació de llibres; 

3) L’ajuda inestimable del bon amic guineà ja desaparegut Juan Balboa Boneke, qui m’introdueix en una visió distinta del territori on neix mon pare, Guinea Equatorial. 

Presentadors de l'acte a la Sala 1 de CineCiutat

No hem d'oblidar que es tracta d'una antiga colònia espanyola, en règim de dictadura franquista, i actual república africana, en règim de dictadura «tronada», com la qualifica el bon amic alaroner Guillem Balboa Buika durant la seva intervenció a la sala. 

Guinea Equatorial, sempre en dictadura: llavors i ara.

M’arriba molt endins que el guineà exbatle d’Alaró ens encolomi que, des de Mallorca estant, «no coneixem la realitat guineana». De fet, com ens indica, en estudiar història a les universitats espanyols, mai de mai no s’hi explica enlloc el paper del colonialisme espanyol a Àfrica. D'estudis en profunditat, cap ni un.

Em crida l’atenció el títol de la novel·la «Escriptor d’un país sense llibreries». Quan per a l’autor «la llibertat és una llibreria», què se n’ha de dir d’un país sense cap referent escrit que pugui ser consultat.

En això trob que coincideix amb l’autor pobler Miquel López Crespí, quan per pa i per sal ve a dir que «allò que no queda escrit enlloc és com si mai no hagués existit enlloc».

Durant la presentació de l'acte a la Sala 1 de CineCiutat

Ens expliquen que l’autor annobonès no pot fer-se present avui a s’Escorxador de Palma, com tenia previst, perquè no l’han deixat sortir de Guinea. Malgrat el resultat de les analítiques pel covid19 donaven negatiu...

A la Sala, hi veig cares conegudes i de gent amiga, amant de la llibertat i la democràcia arreu del planeta. 

Tot i les limitacions que imposa la normativa vigent en matèria de seguretat, la sala 1 de CineCiutat aixopluga el màxim nombre d’assistents possible, que no volen perdre's l’oportunitat de veure una de les pel·lícules que topa amb més dificultats a l’hora de ser elaborada: tant pel que fa a les condicions difícils de rodatge en territori guineà, com pel que comporta de dificultats burocràtiques en territori espanyol!

Com a mostra un botó: cap televisió pública ni privada no en vol passar les imatges i, pels 9 minuts d’utilització d’imatges del NODO que Televisió Espanyola autoritza a l’empresa filmadora, aquesta n’ha de pagar més de tres mil euros... 

És a dir, facilitats cap ni una!

Al final de l'acte, m'hi compr el llibre "Cuando a Guinea se iba por mar" de l'autor guineà annobonès Juan Tomás Ávila Laurel. 

Me n'estic devorant la lectura a les totes...

Portada del llibre començat a llegir

Festa guineana bubi a Palma, el dia de la Verge de Bisila

Des de fa un grapat d'anys, la comunitat guineana bubi que resideix a Palma organitza la festa de la Verge de Bisila, patrona de l'illa de Bioko.

L'any passat, 2017, vaig assistir-hi i gravar-ne imatges, tant a la parròquia de sant Pius X, que dirigeix el bon amic i company d'estudis, mossèn Pere Dolç, qui presideix la celebració de la missa; com al saló parroquial de Verge de Montserrat, que dirigeix el també bon amic i company d'estudis mossèn Jaume Alemany.

Aquest any de 2018, quan fa cinquanta anys que Guinea Equatorial assoleix la independència d'Espanya, també m'hi faig present, tant a un lloc com a l'altre. N'he enregistrat imatges que fan veure l'ambient festiu i alegre d'una trobada que es va repetint any rere any.

M'ha vengut al cap de posar-hi allò que m'ensenyà anys enrere el bon amic guineà Juan Balboa Boneke, perquè ho consider força expressiu per als bubis de Palma:

"Lôe abôhôbe, lô bero abôhôbe wêla, alo, chuchul-lê luê lôtalam-m ôchommaa"
(“Sou bôhôbes, nasquéreu al món bôhôbe. No ho oblideu mai!”)

Esper i desig que agradi a tots els membres de la comunitat bubi resident a Mallorca que tenguin l'oportunitat de veure-ho.

Un dia com avui, no puc deixar de pensar en mon pare, Andrés Buele Siesa és bubi, nascut a Sampaka l'any 1911. Mor a Palma el 12 d'octubre de l'any 1999. Enguany fa denou anys!

Que descansi en pau, juntament amb mu mare Maria del Carme, el meu germà Andreu, tots els membres de les nostres famílies, totes les nostres amistats, tots els difunts.

Veus africanes en defensa del català, a Mallorca

"Lôe abôhôbe, lô bero abôhôbe wêla, alo, chuchul-lê luê lôtalam-m ôchommaa"

“Sou bôhôbes, nasquéreu al món bôhôbe. No ho oblideu mai”

(Consell popular africà, de l'illa de Bioko, Guinea Equatorial)

Amb motiu del nomenament del «primer batle negre dels Països Catalans» a la vila mallorquina d'Alaró, -com s'hi defineix ell mateix, el bon amic mallorquí Guillem Balboa Buika, nascut a Guinea Equatorial l'any 1965-,  jo tampoc no em puc sostraure d'assenyalar amb el dit un altre Guillem mallorquí també nascut a Guinea, amb el llinatge d'Efak, com recorda molt bé el Mestre «Balutxo».

«Aterratges guineans

portadors de gran riquesa,

sembradors de gran bellesa

als Països Catalans!»

Vet ací dues de les moltíssimes veus africanes que, a Mallorca, s'expressen en català les darreres dècades. El «fang» Guillem D'Efak, cantant, escrivint i fent música. El «bubi» Guillem Balboa Buika, fent-hi la política institucional que pertoca a un defensor de la llengua catalana, pròpia d'aquestes illes nostres.

És ben cert, com manifesten algunes amistats meves feisbuqueres, que la «negritud» d'avui dia no és comparable a la de fa un segle, quan, als any 20, arriba i s'estableix a Mallorca el primer negre africà, mon pare, el també guineà «bubi» Andrés Buele Siesa.

També deu ser cert, sobretot per a certes ments il·lustrades i més cultivades d'aquesta terra nostra, que, davant «la notícia del batle negre d'Alaró. Al color, no li hem de donar cap ni una importància. Que sigui bon batle!»

Igualment, que un fet com aquest, «malauradament, encara és excepcional. Però per aquí es comença: primer batlle negre (i independentista) arreu dels PP.CC.»

Jo em quedaria, sobretot, amb la valoració i enhorabona que se'n fa, d'«aquest article urgent i necessari», que contribueix a fer veure que s'avança «cap a la descolonització de la política global i municipal: Nyerere, Mandela, Obama... i d'aquí poc, a ses Illes, a Alaró, Guillem Balboa Buika».

Amb motiu d'una efemèride com aquesta, m'entren ganes de repassar i recordar algunes de les publicacions que he fet aquestes darreres dècades, relacionades amb Guinea Equatorial i Mallorca... Veig que no hi trob gairebé res de bo. Gairebé tot són males notícies. Gairebé tot em resulta fosc.

L'any 2000 visc de prop, com a diputat, la preocupació que manté una ciutadana resident a Mallorca, des que l'any 1969 el seu espòs és assassinat a Guinea Equatorial, quan fa poc temps que s'han casat i ella és a punt de donar a llum la seva filla... Mir d'ajudar-la sense obtenir-ne cap casta de resultat satisfactori.

El mes de gener de 2003, en tenir-ho tot a punt per a viatjar a Guinea, amb la intenció d'anar a  veure i saludar, juntament amb la meva dona i nebodes meves, una de les germanes de mon pare que vaig saber que encara era viva,  a darrera hora se'm denega el visat d'entrada. Tot i les gestions desplegades davant l'ambaixada d'Espanya a Guinea, com davant l'ambaixada de Guinea a Madrid, les autoritats guineanes no em volen concedir el visat d'entrada. La carta que adreç al president 

Teodoro Obiang Nguema Mbasogo no hi serveix de res.

Em commou fortament l'any 2007 el crim comès a Palma, en la persona del jove adolescent d'origen guineà, Eusebio Ebulabaté Sopalé. Amb aquest, que jo recordi, ja són tres, almanco, els guineans que aquestes darreres dècades han trobat la mort a Mallorca, de forma violenta: a Joaquín i Àngel, s'hi afegeix ara Eusebio: assassinat a ganivetades per uns altres joves, al carrer d'Antoni Marquès, en companyia d'altres familiars, també molt joves. 

La notícia de la mort del periodista Xavier Lacosta Suñer l'any 2011, sempre capficat en la realitat equatoguineana, també em colpeja força. Ni me l'esper, ni m'ha passat pel cap que li pugui arribar tan prest... N'admir la seva capacitat de mantenir-me informat sobre esdeveniments que jo desconec de Guinea. Em posa en relació amb gent guineana que treballa per la implantació de la democràcia a un país tan petit i tan ric en matèries primeres que podria arribar a semblar-se al paradís... 

Enfront d'aquestes males notícies, ara, per contra, m'engresca ben molt aquesta altra: l'oportunitat d'assaborir la bona feina institucional que ha de fer un bon batle alaroner, d'ascendència guineana, a Mallorca! Afegint-se a la tasca ingent que ja va fer l'altre guineà Guillem d'Efak durant dècades, a l'àmbit cultural i musical.

Home d'esquerres, republicà i independentista català, com m'afany a ser i comportar-me suara mateix, m'alegra ben molt que la vila alaronera tengui durant els propers dos anys un servidor públic com aquest guineà bubi Guillem Balboa Buika. 

Li desig grans dosis de bona sort i tota casta de ventures. Vull creure i pensar que també mon pare, des d'allà on és ara, veu la feta amb uns ulls semblants, força carregats d'emoció i d'alegria indescriptibles.

M'alegra ben molt arribar a veure que aquest alaroner, pare de tres fills, nascut a Guinea Equatorial i educat a Mallorca, quan li arribi el torn, esdevengui el primer batle negre de la història de Mallorca. Només li he recomana, des del meu mur feisbuquer, 

Seguint la dita equatoguineana de més amunt, 

«Sols li desig que esdevengui,

enmig de tanta d'escòria,

batle millor de la història,

molta de sort sempre tengui».

Per molts d'anys!

Dels Països Catalans a Guinea Equatorial

Des que el bon amic i company de lluites polítiques republicanes a l'àmbit dels Països Catalans, Josep-Lluís Carod-Rovira, director executiu de la Càtedra sobre Diversitat Social a la Universitat Pompeu Fabra, em recomanà fa uns anys la lectura d'aquest llibre Pallassos i monstres d'Albert Sánchez Piñol, no he parat de llegir-ne...

Guinea Equatorial m'interessa moltíssim, ara més que mai. Pentura perquè, com a fill de pare guineà i de mare arianyera, tenc consciència plena de trobar-me molt més lluny del bres que de la tomba...

Aquests darrers mesos me n'he llegit uns quants. I faig comptes de continuar llegint-ne d'altres. Tots els que estiguin al meu abast, sempre que hagin estat escrits en català, per descomptat...

A prop de ca nostra, dispòs d'una llibreria amb unes llibreteres excel·lents, que me'n faciliten l'accés i l'adquisició. Es tracta de la Llibreria Lluna que regenta la bona amiga Maria Barceló. Ella s'encarrega, ben sol·lícita, de fer-me avinent les publicacions que s'hi refereixin.

Gràcies a aquesta col·laboració, ja he pogut llegir:

Malabo i les cendres , de Gemma Freixas;
Palmeres en la neu, de Luz Gabás;
Casino de Santa Isabel , de Gemma Freixas.

I, també, faig comptes d'empassar-me el contengut d'aquesta altres llibres:

Els catalans de Guinea, d'Antoni d’Armengol;
I demà, el paradís, d'Antoni Vives;
Guinea Equatorial, història en blanc i negre, de Gustau Nerín;
Quatre dies a l'Àfrica, d'Antoni Sala Isern;

I d'altres que se'm puguin presentar com a adients, relacionats amb Guinea Equatorial.

Acceptaré de molt bon grat qualsevol indicació que se me'n faci...

A cops de mall, per Àfrica!

Constitueix el primer de tres reculls sobre experiències viscudes personalment i professionalment al llarg dels meus darrers quaranta anys de vida pública, tant a terres de Mallorca i el conjunt dels Països Catalans, com d'Àfrica o d'Amèrica Llatina.

Prop de 400 pàgines del primer recull fan referència a l'Àfrica que he viscut de prop (Burundi, Tanzània, Kènia, Sàhara, Algèria, Tunísia, Guinea Equatorial…)

Pretén ser un recull d’algunes de les experiències personals, viscudes i reviscudes per mi, mallorquí d’arrels africanes a qui diuen Cecili Buele i Ramis, o simplement i més familiarment en Cil.

En una primera part, l’obra parteix d’una referència a Guinea Equatorial, on neix mumpare, i d’algunes de les relacions d’aquella antiga colònia espanyola amb certs ambients de la Mallorca de la dècada dels anys 20, abans de la segona república espanyola - quan mumpare, "el negret de Can Matons", arriba per primera vegada a Mallorca -.

Pegant un gran bot en el temps, m'endins en les dècades dels anys 50 i 60, quan m'estic preparant per fer-me capellà i anar-me’n a treballar com a missioner a terres africanes, a principis de la dècada dels anys 70.

A cops de mall pel Burundi

El gruix del volum se centra en els quatre anys que treball com a missioner en un dels països més petits de la regió centrafricana dels Grans Llacs: Burundi, situat a la riba sud-oriental del llac Tanganika.

Les missions catòliques de Gitongo, Muyaga o Nyabiraba, com també el centre d’estudis de la llengua kirundi, a Muyange, són a l’ull de la narració que vaig desplegant, mentre el país viu un dels moments més sagnants i cruels de la seva història: les matances humanes que produeix el genocidi de l’any 1972 entre tutsi i hutu.

A cops de mall per Kènia i Tanzània

Al·ludesc succintament a la visita efectuada a aquests dos països africans, a la dècada dels anys 70, incloent-hi la pujada al cim mític del Kilimanjaro i el recorregut per parcs i reserves d’animals salvatges, com Serengeti, Ngorongoro o Manyara Lake.

A cops de mall pel Sàhara

En una tercera part del llibre arreplec les experiències mantengudes amb gent resident a dues antigues colònies africanes espanyoles, Sàhara i Marroc.

Aterr nombroses vegades a Algèria, on visit campaments sahrauïns de centenars de milers de persones refugiades que viuen a la zona desèrtica de Tindouf. Vaig a veure-hi de prop la situació crítica i delicada que travessa el poble sahrauí.

Membre de l'intergrup parlamentari "Pau i Llibertat al Sàhara", vull contribuir activament a acostar aquella situació a altres seus parlamentàries que tracten l'assumpte a diversos nivells: els parlaments europeu, balear, navarrès, andalús, etc. esdevenen lloc de trobada de diputades i diputats amb ganes de donar una mà amiga al poble sahrauí; com també a mitjans de comunicació o en conferències fetes a l'illa de Formentera.

L'any 2002 gir la darrera visita als campaments de refugiats sahrauïns, adonant-me dels grans canvis que s'hi han produït - més negativament que positivament - en un indret on la gent més jove, sobretot, ja comença a estar-ne farta d'haver-hi de continuar vivint d'aquella manera tan nefasta.

L'entrevista mantenguda amb el mateix president de la República Àrab Sahrauïna Democràtica, Mohamed Abdel Aziz, comporta una gran càrrega emotiva de solidaritat manifesta amb el projecte polític propugnat pel Front Polisario.

A cops de mall pel Marroc

Faig referència directa a aquest país nord-africà, d’on no poca gent arriba a Mallorca, sobretot en aquests darrers anys, i que massa sovint topa amb serioses i insalvables dificultats a l’hora d’adaptar-s’hi.

Tot i no haver-hi posat mai els peus - hi troba serioses dificultats qualsevol persona que s'hagi manifestat favorable a l'autodeterminació lliure del poble sahrauí -, no deix de girar-hi la ullada, quan se'm presenta l'oportunitat de fer-ho.

És el cas que comporta una llarga i penosa gran defensa d'un jove marroquí, anònim, que va morir tot sol, en un camp abandonat de Mallorca…

A cops de mall per Guinea Equatorial

Torn a fer referència explícita a la Guinea Equatorial que no puc arribar a visitar mai, en haver-se'm denegat el visat d’entrada, des de l’ambaixada equatoguineana a Madrid.

Malgrat l’objectiu de la meva visita no és cap altre que visitar la velleta, de la qual he rebut notícies sobtadament i inesperada, i que, segons sembla, és germana de mumpare.

A cops de mall per Àfrica a Mallorca

Acab el llibre amb una referència explícita a “Música camítica”, homenatge musical que vol retre al continent africà una de les entitats mallorquines més actives i dinàmiques, la Fundació ACA, presidida pel musicòleg pobler Antoni Caimari i Alomar, qui la manté oberta a les cases de Son Bielí, a la vila mallorquina de Búger.

Amb tot aquest bagatge acaramullat, intent oferir a qui vulgui llegir-ho algunes de les impressions personals més intenses i rotundes que m'ha provocat l’Àfrica que he conegut directament al llarg de la meva vida.

Servint-me, entre d’altres personatges, de dos germans bessons, periodistes, que van narrant fets i descrivint-ne situacions, no és fins al final de l’obra que se n’arriba a descobrir la identitat real…

En poques paraules, PAM A PAM: A COPS DE MALL PER ÀFRICA, vol dir molt, pentura vol dir massa.

D’una banda, convida a fer un recorregut per l’Àfrica continental que he tengut l’oportunitat de conèixer directament; i de l’altra, reflecteix la idea d’insistir - per pa i per sal, a cops de mall insistent i persistent fins a esdevenir molest - en la situació real de pobresa i misèria que pateix la majoria de la gent que habita en un continent tan immens com Àfrica.

El llibre acaba amb una breu nota explicativa final, sobre la identitat real dels dos periodistes que han anat narrant els fets i les circumstàncies; mentre s’hi col·loca en ordre alfabètic el llistat amb nom i llinatges de les persones a què s’ha al·ludit directament al llarg de l’obra.

NOTA:
Vaig escriure tot això el 12 de juliol de 2004. Fa set anys, m'adreçava a una editorial,  amb les ganes immenses que em publicàs el meu primer llibre... Encara ara romanc a l'espera que surti a la llum... Es veu que no dec tenir vena ni casta d'escriptor!

Si qualcú sap de qualque editor/a interessat/da a publicar-ho en format clàssic, de llibre, en paper, en mantenc els originals a disposició...

A favor de procés democràtic a Guinea Equatorial

La notícia que em passa el bon company de lluites cíviques, l'arqueòleg Llorenç Picornell Gelabert, m'omple de satisfacció i d'alegria.
Em fa a saber que avui mateix, dijous 9 de juny de 2011, el Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució que fa referència a Guinea Equatorial, en uns termes que no puc deixar de compartir i difondre a tots vuit vents del món i de la bolla.
La resolució parlamentària catalana, el text de la qual m'adjunta (Resolució 90/IX del Parlament de Catalunya, de suport a l'inicid'un procés democràtic a la República de Guinea Equatorial Tram. 250-00086/09), condemna sense matisos la dictadura d'Obiang i insta el govern de Madrid a abandonar la connivència envers el dictador i a portar a terme totes les accions polítiques i diplomàtiques possibles que afavoreixin un procés democràtic a la República de Guinea Equatorial.
En Llorenç em fa a saber que es tracta d'un fet històric, en el sentit que, en cap moment des de la independència de Guinea, no hi ha hagut mai cap condemna tan clara de la dictadura per part d'un òrgan parlamentari de l'Estat espanyol, l'exmetròpoli, i que mai tampoc cap parlament no havia pressionat el govern de Madrid perquè abandonàs el suport al dictador, de manera explícita.
A més d'això, dia 20 de juny, a Barcelona es faràn unes jornades sobre Guinea Equatorial en què intervindran ONG relacionades amb drets humans i política internacional, com Amnistia Internacional o Justicia i Pau, mitjançant el seu president i gran orador Arcadi Oliveres.
El més rellevant, però, és novament una acció dels partits polítics amb representació parlamentària a Catalunya: s'adheriran a un manifest elaborat i signat per TOTES les organitzacions opositores a Obiang dintre del país i a l'exili (un altre fet històric, la unitat de l'opisció) en què es reclama la urgència d'un procés democratitzador engegat des de dintre del país i recolzat des de fora.
El que demana és que es faci còrrer aquest informació, sobretot entre la gent que treballa o té contacte a mitjans de comunicació.
Considera que és un fet força trascendental per la història recent dels estats espanyol i guineà i que arriba en un moment rellevant a nivell internacional: Guinea Equatorial ostenta la presidència de la Unió Africana, aquest mes se celebrarà una cimera d'aquesta organització a Malabo i el 2012 s'hi disputarà, juntament amb el veí Gabon, la Copa Àfrica de futbol.
Mai com ara aquest país africà havia estat tan present en l'agenda internacional.

Guinea Equatorial, país independent el "Día de la Hispanidad"

El dia abans que se celebri el 41è aniversari de la proclamació de la República de Guinea Equatorial, el diari madrileny El País reprodueix unes informacions sucoses sobre el president equatoguineà Teodoro Obiang Nguema Mbasogo.

Diu:

• que una jutgessa espanyola està investigant suposats comptes i propietats immobiliàries a Espanya (6 vivendes, tres places de garatge a Madrid, Alcalá de Henares, Gijón i Las Palmas), d'Obiang i d'alguns dels seus ministres...
• que se segueixen les operacions d'una firma que va moure uns 18 milions d'euros en un compte obert en una sucursal del Banc de Santander a Las Palmas (entre els anys 2000 i 2003)...
• que s'ha dictat una providència on es demana a la Unitat de Delictes Econòmics i Fiscals de la Brigada Provincial de la Policia Judicial que investigui les operacions que ha efectuat a Espanya la societat panamenya Kalunga Company, SA...

Continua informant que Teodoro Obiang i alguns dels seus ministres són propietaris a Espanya de propietats diverses, pisos, xalets i places de garatge que l'Associació Pro Drets Humans d'Espanya vincula amb els comptes oberts per la societat Kalunga Company SA i els doblers transferits des del banc Riggs a Washington (EUA), on el president de Guinea Equatorial manejava el Comptes del Petroli.

S'hi diu que una d'aquestes vivendes està escripturada a Las Palmas a nom del president Obiang i que les demés figuren a nom de ministres, exministres i les seves esposes a Madrid, Alcalá de Henares y Gijón.

El “Día de la Hispanidad” de l'any 1968, Guinea Equatorial accedeix a la independència d'Espanya... 41 anys després, el mateix “Día de la Hispanidad” de l'any 2009, el president de la República continua fent-ne de les seves... i Espanya i Europa s'ho estan mirant com si no hi passàs res de res!

Serà interessant arribar a saber com acaba tot això que, no se sap per quines cinc-centes, justament torba tant a acabar en mans de la Justícia espanyola: més de 6 anys mal comptats...

Guinea Equatorial: amb Xavier Lacosta

Pentura tu més que ningú, atesa la condició i dedicació professional periodística durant un cert temps, saps molt bé que l'actual president i dictador guineà Teodor Obiang Nguema Mbasogo, mà dreta i successor del seu oncle i també dictador Francisco Macias Nguema, ha estat i continua sent la clau del genocidi i l'espoli que pateix durant 40 anys seguits aquesta nació i país independent d'Àfrica que s'anomena República de Guinea Equatorial

Quan no han pogut torturar, matar o sotmetre els seus adversaris polítics, els seus crítics o simplement la gent que no està d'acord amb ell, alguns d'aquests s'han pogut exiliar a Gabon, Camerun, Nigèria, Benín, Espanya, França o Estats Units.

Es calcula, i tu ho saps molt bé, que actualment més del 50% del poble equatoguineà viu a l'exili. I se sap que la resta de la població de l'interior, la que no s'ha pogut exiliar i que encara no ha estat eliminada, viu en condicions infrahumanes, té una renda diària per davall d'un dòlar, i manté una esperança de vida que es calcula en la meitat del temps de qualsevol país desenvolupat, per davall dels 50 anys.

A tu, a mi, a qualsevol persona mínimament interessada a observar imparcialment els esdeveniments que ocorren a Guinea Equatorial, ens resulta particularment significativa la pregunta que també es fa no poca gent que hi viu, en aquell país africà:

Com s'ha pogut arribar a aquesta situació tan lamentable?

Per quins motius s'està produint aquest tan alt nivell d'indiferència d'Espanya, la potència colonitzadora, davant d'un genocidi, un extermini i un empobriment tan acusat com el que s'està produint a Guinea Equatorial?

Crec que no ens ha de sorprendre, benvolgut amic, l'actitud que adopta el Govern espanyol del PSOE davant d'un cas tan singular i emblemàtic com aquest.

Basta que ens fixem en allò que assenyala el PSOE al seu darrer programa electoral en relació amb aquest assumpte:

“Prestarem particular atenció a Guinea Equatorial, treballant estretament amb les seves autoritats, l'oposició i la resta d'actors socials, per avançar en la democratització, el respecte pels Drets Humans, la distribució de la riquesa i el desenvolupament econòmic del país”.

Com tu mateix pots veure, l'única cosa certa que hi ha de tot això és el “treball estret amb les seves autoritats”. Tota la resta no és res més que mera paraula escrita, buida de contengut, sense cap casta de posada en pràctica que pugui sustentar-la.

S'ha de reconèixer que, des d'Espanya, el Govern que presideix José Luís Rodríguez Zapatero, i molt especialment el seu ministre d'Assumptes Exteriors i Cooperació, Miguel Ángel Moratinos, sí que dóna suport al dictador Teodoro Obiang Nguema.

I no només el Govern. Tu saps molt bé que també hi ha denúncies presentades davant la Fiscalia Anticorrupció, l'Audiència Nacional i altres jutjats, sobre assumptes tan escandalosos com “blanqueig de diners”, “narcotràfic”, “comptes oberts en bancs espanyols”, “tortures, crims d'Estat”, etc. Curiosament totes aquestes denúncies han estat sobresegudes i arxivades... Vés a saber tu per què!

Quan el Programa Electoral del PSOE parla de treballar amb l'oposició equatoguineana, res de res. Ben al contrari, tothom sap que a la darrera sessió celebrada a Ginebra, l'any 2005, el Govern espanyol va bloquejar totes les iniciatives que hi plantejava l'oposició guineana. I que, enguany mateix, ha faltat ben poc perquè no arribàs, judicialment, l'extradició de Severo Moto, el president del Govern guineà en l'exili, per tal d'oferir-hi fàcilment el seu cap en palangana, a Malabo, atenent el requeriment d'Obiang...

En relació amb la democratització, el respecte pels drets humans, la distribució de la riquesa i el desenvolupament econòmic del país, val més ni parlar-ne!

No fa falta fer res més, ni anar a cercar més proves que atendre les nombroses denúncies presentades davant l'ONU, Amnistia Internacional i altres organismes i institucions de defensa dels drets humans arreu del món... Això, i veure quin número ocupa Guinea Equatorial dins la llista de països amb major índex de pobresa, menor esperança de vida, més dèficits en sanitat, en educació, etc.

Tot, com saps molt bé, quan estudis tan ben fonamentats com els que ofereix l'organització Overseas Development Institute (ODI) de Londres, que han estat publicats al diari “Les Afriques, le journal de la finance africaine”, arriben a concloure que els vuit primers països productors de petroli del continent africà tenen la capacitat de finançar-se'n el desenvolupament total, sense cap casta d'ajuda internacional.

Els vuit països africans, grans exportadors de petroli són Angola, Camerun, Congo, Gabon, Guinea Equatorial, Nigèria, Sudan i Txad -tots ells ben enfangats dins la corrupció, el nepotisme i el despotisme més ferotge-.

Segons aquests estudis, cap ni un d'aquests vuit països -inclosa la República de Guinea Equatorial- no necessita ni un euro d'ajuda exterior per al seu desenvolupament, si hom atén l'enorme riquesa de recursos econòmics que s'hi generen.

Aleshores, en comptes d'esdevenir i mostrar-se com els primers països del món més empobrit que estan en condicions i amb capacitat d'assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, l'any 2015, se n'hi malgasten tant els recursos econòmics que s'hi arriben a produir retrocessos inimaginables i increïbles...

Estic d'acord amb tu, quan ens recordes que enguany, en complir-se els 40 anys de la independència de Guinea Equatorial, qui més qui manco ho ha de veure i valorar com un concepte fictici: aquest país africà, en realitat, no ha aconseguit desprendre's de la dictadura i continua sotmès a pressions econòmiques de nacions més desenvolupades.

Sobretot ara, després que s'hi han descobert i s'hi estan explotant enormes i grans bosses de petroli.

No podem oblidar, tampoc, que en l'àmbit cultural, n'hi ha que pensen que la visió encara pot resultar molt més pessimista. No solament per la manca de llibertat d'expressió imperant, sinó també per aquest buid cultural que s'origina en un tipus de cooperació espanyola de caire paternalista, que mai no ha cregut en la capacitat intel·lectual de la creació guineana autòctona, tot i ésser l'únic país de l'Àfrica negra que conserva l'espanyol com a llengua oficial...

Però, en fi, això ja són figues d'un altre sostre! Tu saps molt bé que el colonialisme espanyol a l'Àfrica negra és un dels episodis més ignorats i silenciats en la història recent d'Espanya.

Mentre les institucions de defensa dels drets humans denuncien la dictadura d'Obiang, les democràcies occidentals hi van fent la vista grossa i giren la ullada cap a altres bandes, per tal d'obtenir accés a les immenses reserves petrolieres del país.

Sortosament, als Països Catalans van sorgint iniciatives que giren entorn d'un esdeveniment com aquest, el 40è aniversari de la proclamació de la independència de Guinea Equatorial.

Tant de bo que a Mallorca, i a les Illes Balears i Pitiüses, també n'hi arribi a sorgir alguna...

Saps que al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) s'organitzen conferències amb projeccions audiovisuals sobre la realitat de Guinea Equatorial, amb motiu del cinquantè aniversari de la proclamació de la República.

S'hi reconeix, entre d'altres elements, que la declaració oficial de “matèria reservada” que, en alguns aspectes, encara perdura fins als nostres dies, fa de Guinea Equatorial i la influència espanyola exercida en aquell territori un tema incòmode i complex d'estudiar; però que, sens dubte, aporta les claus per entendre millor el present i per fer front amb un major coneixement de causa les relacions actuals entre Europa i Àfrica.

Amb unes jornades com aquestes, el CCCB vol contribuir a l'anàlisi de la complexitat i herència del colonialisme espanyol en la línia de reflexions obertes en altres països com França, Bèlgica o el Regne Unit sobre el passat més recent...

Et dic això, perquè també he pogut destriar a la xarxa el “Confidencial de Guinea Ecuatorial”, un dels blogs que fan referència a aquesta antiga colònia espanyola del continent africà; i que pretén pegar una ullada a allò que es cou dins aquesta espècie d'olla a pressió a punt d'explotar, segons diuen, que és Guinea. Es treballa per la llibertat dels presos polítics. També per la fi del regnat del terror a Guinea Equatorial.

Acab aquesta missiva meva, aprofitant l'escrit que m'adreces, benvolgut amic Xavier, tot recordant i fent present que aquesta gran riquesa petroliera de Guinea Equatorial, que s'inicia l'any 1991 amb la trobada al seu territori d'una de les majors reserves de petroli del continent africà, esdevé un dels factors principals de la seva inestabilitat.

Es veu que l'or negre equatoguineà roman disputat com a fruita sucosa, força desitjable, per les multinacionals nord americanes, l'empresariat francès i la Repsol espanyola.

Com a persona molt estretament vinculada a tots tres continents -Europa / Àfrica / Amèrica Llatina- no puc deixar d'esmentar-te un detall que, per a mi, resulta força significatiu, benvolgut amic Xavier.

Com assenyalen altres observadors, darrera l'anunciada presència d'Obiang Nguema a la República del Paraguai, amb motiu de la presa de possessió del nou president, l'ex bisbe catòlic Fernando Lugo, qui posteriorment l'anul·la, hi podem veure, també, la maniobra òbvia d'una ambaixada nord americana, força interessada a provocar un allunyament paraguaià en les seves relacions amb l'àmbit d'actuació veneçolà d'Hugo Chávez: el president d'un altre país petrolier, sud americà en aquest cas, la importància estratègica del qual no és cap secret per a ningú, i que mai no ha estat posada en qüestió enlloc del món.

Esper que t'hagi agradat el contengut d'aquesta missiva.

Ja me'n diràs alguna cosa.

Per una Guinea Equatorial lliure i sobirana, justa i solidària!

Salut.

Cecili Buele i Ramis

Mallorca, 10 d'octubre de 2008

Alguns enllaços interessants sobre Guinea Equatorial:

• Severo Moto: "Aquí el verdadero golpista es Teodoro Obiang Nguema"
• Severo Moto acusa al CNI de tenderle "una trampa"
• El disidente guineano Severo Moto pagará 10.000 euros para salir de la cárcel.- El autoconstituido presidente de Guinea Ecuatorial en el exilio lleva en prisión desde abril
• Entrevista: Plácido Micó, único diputado opositor a Teodoro Obiang: "Guinea es peor que Zimbabue"
• Reportaje: En tierras del tirano.- La dictadura de las tinieblas.- La antigua colonia española de Guinea Ecuatorial nada en petróleo, pero la mayoría de sus habitantes vive en la pobreza, sometida a la tiranía de Teodoro Obiang

XL aniversari de la independència de Guinea

M'escriu el bon company de lluites guineanes, Xavier Lacosta. Em recorda que diumenge que ve, 12 d'octubre de 2008, es commemora el XL aniversari de la proclamació de la independència de Guinea Equatorial.

La república africana governada, durant aquestes darreres quatre dècades, per una família de dictadors africans que s'han folrat d'or i riqueses de tota classe, mantenint la població equatoguineana en la misèria més vergonyosa i denigrant.

Malgrat els ingressos milionaris que diàriament fan al compte corrent particular presidencial, per l'extracció de petroli que realitzen a les costes guineanes, empreses nord americanes des de fa anys.

Em diu en Xavier que el proppassat dilluns, dia 6 d'octubre, Moratinos va deixar clar que NO es commemorarà de cap manera institucional el XL aniversari de la independència de Guinea Equatorial.

El bon amic, amant de Guinea, ha lliurat un text d'uns 30 folis a Historia 16 sobre Espanya i Guinea, però malauradament no serà publicat aquest mes, pot ser pel desembre / gener.

El mateix text li ha estat rebutjat per "La Aventura de la Historia" perquè el troben 'massa extens'.

Em diu que ha escrit a un altre amic contant-li que:

"yo que ingenuamente creía que un XL aniversario de una descolonización pacífica -mucho peor lo tuvieron Francia y Portugal en sus colonias respectivas como para ir con abrazos- era ocasión de recordar, historiar, celebrar, analizar, enmendar entuertos, escenificar amistades... ni eso".

I es demana si no seria possible mantenir una trobada, sopar, berenar, taula rodona, etc., també, amb altres hispano guineans i guineans, amb o sense ressò mediàtic, només que sigui per exercir la memòria i analitzar què han sigut aquestes darreres quatre dècades.

M'assenyala que, entre d'altres, ha localitzat per internet un jove que diu ser nét de n'Acacio Mañe. I que l'alegra ben molt saber que insisteix a escriure-li en català -català de València, però en català-.

M'envia una abraçada que jo no puc trigar gens ni mica a retornar.

Li dic que m'alegra ben molt tenir i rebre notícies seves, després de tant de temps de no saber-ne res de res. Li faig a saber que, com sempre, continuo romanent amb ell, amb tot allò que faci per fer conèixer una realitat -tan nostra en altre temps- com és ara Guinea Equatorial. I que m'encanta celebrar aniversaris d'independència de països que han tingut l'oportunitat d'esdevenir lliures i sobirans...

Li manifest que no m'estranya gens ni mica que, en les circumstàncies actuals, ni Moratinos ni Zapatero no en vulguin ni sentir a parlar, de Guinea.

Deuen sentir-se amb la consciència -política i moral- més que bruta: si d'una banda diuen defensar els valors democràtics, com poden, de l'altra, ignorar el model dictatorial de Teodoro Obiang Nguema Mbasogo, que succeeix en el càrrec al seu oncle Macias Nguema!

Si Amèrica Llatina no el va voler tenir present fa poc en una de les cimeres més recents, -la presa de possessió de Fernando Lugo, com a president del Paraguai-, com l'ha d'atendre "públicament i oficialment" el Govern d'Espanya!

Si l'oposició guineana en exili rep un suport tan xerec del govern zapaterista, com pot, aquest, acollir-la en una commemoració d'aquestes característiques!

Més val, deuen pensar i creure, que s'hi passi de puntetes, com aquell qui diu sense fer-ne gaire enrenou...

Li faig a saber que, precisament per això mateix, m'apunto a fer-ne de renou, a fer a saber a l'opinió pública dels Països Catalans que s'està a punt de "celebrar" el 40è aniversari de l'inici d'una República que no té res de democràtica... ni tan sols a l'hora d'atorgar autoritzacions administratives perquè s'hi viatgi com a turista... o fins i tot com a familiar directe d'una vella equatoguineana que es troba a punt de morir...

“Ja saps -dic a Xavier- que pots comptar amb tot el meu suport, en allò que consideris que s'ha de fer. Assenyala lloc, dia i hora per a prendre un cafè plegats. Estic a la teva disposició.”

També pot comptar amb tots els meus mitjans modests que mantinc penjats a la xarxa .

Li record que, pel que fa a negres guineans amants de la llengua catalana, cada dia que passa en surten més i més, com aquell qui diu de davall les pedres, sortosament...

I que en creixi el nombre! Vaja!

Español - English - Français

Alguns enllaços interessants sobre Guinea Equatorial:

• Severo Moto: "Aquí el verdadero golpista es Teodoro Obiang Nguema"
• Severo Moto acusa al CNI de tenderle "una trampa"
• El disidente guineano Severo Moto pagará 10.000 euros para salir de la cárcel.- El autoconstituido presidente de Guinea Ecuatorial en el exilio lleva en prisión desde abril
• Entrevista: Plácido Micó, único diputado opositor a Teodoro Obiang: "Guinea es peor que Zimbabue"
• Reportaje: En tierras del tirano.- La dictadura de las tinieblas.- La antigua colonia española de Guinea Ecuatorial nada en petróleo, pero la mayoría de sus habitantes vive en la pobreza, sometida a la tiranía de Teodoro Obiang