Quatre preguntes sobre el genocidi de Rwanda

L'excel·lent periodista d'ÚLTIMA HORA, Iris Luque, em demana per whatsapp unes paraules per al reportatge que vol fer sobre el genocidi de Rwanda. Li deman que me'n passi les preguntes i li dic que miraré de contestar-les-hi en tenir un moment disponible.

Molt amablement me'n passa quatre, de preguntes. Totes ben interessants. Les reproduesc tot seguit, amb la meva resposta a cadascuna d'aquestes:

1. ¿Cómo vivió el genocidio?

M'estim molt Àfrica, ara i des de sempre. I em dol moltíssim que la majoria de les imatges que arriben a Europa, sobre Àfrica, siguin gairebé sempre negatives, violentes, sanguinàries, farcides de misèria, de pobresa o de fam, gairebé sempre fora temps i totalment descontextualitzades. 

Després d'haver-hi viscut i treballat durant quatre anys seguits, a la dècada dels anys 70 del segle passat, al país veí de Rwanda que es diu Burundi, sé i em consta positivament que Àfrica és tota una altra cosa. Molt més que tot això, fins i tot en certs aspectes pot presentar-se millor que Europa...

He estat i viscut a prop de Rwanda (a una trentena de quilòmetres de distància). També t'he de dir que jo no he viscut de prop el genocidi rwandès, el de hutu que maten tutsi l'any 1994... Tenc amistats rwandeses, i conec gent que l'ha viscut de prop i que me n'ha parlat obertament i extensa. Sí que puc dir-te que he patit de prop l'etnocidi burundès, el de tutsi que maten hutu l'any 1972... a pocs quilòmetres de distància de la frontera amb Rwanda.

Per caprici colonial europeu, Rwanda i Burundi són dos països africans, molt petits, amb la mateixa orografia, la mateixa llengua, els mateixos costums, les tres mateixes ètnies... Així i tot, sobirans i independents un de l'altre. Al costat del gran gegant congolès!

Quaranta-set anys després d'haver vist amb els meus ulls maltractaments i matances humanes cruels, encara ara em marquen la vida molt profundament. Fins al punt que no puc oblidar certs aspectes i detalls que continuen esgarrifant-me.

No és ben bé el mateix veure'n imatges per la tele, que patir en carn pròpia els efectes nefasts de la violència més extrema, desbocada i desfermada davant dels teus  ulls... Et quedes sense paraula!

2. ¿Por qué cree que los medios no ofrecen toda la información?

Ho consider absolutament impossible!

Primer de tot, perquè en general tenen poc interès a fer quedar malament els actors i factors principals d'aquests genocidis. Els que maten són uns, certament; però els que fan matar són uns altres, que potser ni tan sols viuen i resideixen al país del genocidi: els fabricants i traficants d'armes, els explotadors de matèries primeres, els inversors amb grans negocis, els estats estrangers i les seves relacions diplomàtiques, els grans organismes internacionals que hi tanquen els ulls, etc.

Segon, no se sol oferir mai tota la informació sobre un genocidi, perquè no se sap mai què passa en realitat en aquell territori concret les 24 hores de cada dia a tots els racons. Sobretot quan es tracta de països on les agències de comunicació internacionals únicament es limiten a transmetre allò que els governants, gairebé sempre instruïts militarment, siguin del país o d'altres potències més grans, volen que se sàpiga i permeten que es difongui.

Tercer. En general, els mitjans de comunicació no acostumen a oferir tota la informació sobre els genocidis, perquè, si oferissin tota la que disposen, i parassin esment a totes les fonts d'informació existents, la gent veuria amb molta més claredat i nitidesa la perversitat d'aquest model de vida capitalista que es pretén estendre i mantenir pertot arreu. Comportaria el foment de revolucions imparables arreu del planeta!

Gràcies als genocidis, els grans explotadors estrangers i nadius tenen camp obert més propici per a l'espoli i el sotmetiment de les poblacions africanes!

3. ¿Qué verdades y qué mentiras se han contado?

Tot allò que es conta sobre genocidis depèn del costat on et situes. Dels objectius i les finalitats que et marques. Del coneixement directe o indirecte que en tens. Dels mitjans amb què comptes per atansar-te a la realitat. Dels contactes directes que hi pots mantenir.

La veritat indiscutible és que tot genocidi comporta víctimes i botxins. Unes són maltractades de maneres diverses, fins al punt de perdre la vida. D'altres arriben a comportar-se fins i tot pitjor que els animals salvatges. I enmig de tot plegat s'hi poden destriar causes, motius, contextos, excuses, opinions, explicacions més o manco adients o encertades que et duen a amagar certes històries o a magnificar-ne d'altres.

Per a mi, la gran mentida sobre Àfrica, i els genocidis que s'hi cometen, consisteix a atribuir a les poblacions africanes, o als governs africans de torn, allò que és produït, impulsat, volgut i promogut sobretot per una altra gent, de fora del territori africà, que hi manté  interessos particulars extraient-ne i aconseguint-hi beneficis substanciosos. 

Em resulta del tot significativa la presència publicada i publicitada del president de la Comissió Europea Jean-Claude Junker, el polític  luxemburguès del Partit Popular Social Cristià, al recent acte commemoratiu del genocidi de Kigali de fa un quart de segle...

Allò que es pretén amagar, per part de governants i forces influents del planeta, són les formes i les maneres d'actuar avui dia, característiques de la nova etapa colonitzadora d'Àfrica, perpetrada per les mateixes potències colonials de sempre, i alguna altra més de nova, emprant-hi mitjans molt més sofisticats i subtils que en èpoques anteriors.

Mentrestant, Àfrica continua dessagnant-se en perjudici propi i benefici aliè.

4. ¿Es possible la reparación?

Ho veig molt difícil. Hores d'ara, em sembla del tot impossible. Les marques fortes que deixen els genocidis que es cometen avui dia en les generacions actuals incideixen en les generacions futures, de tal manera que s'esdevenen tendenciosament proclius a rebel·lar-s'hi i revenjar-se'n.

Davant d'això, no comptam encara amb cap força humana capaç de fer complir les normes bàsiques de la convivència entre éssers humans a territoris en conflicte. 

Tampoc no comptam amb tribunals internacionals que esdevenguin capaços de jutjar com cal els genocidis, quan es cometen, amb la celeritat que reclamen situacions tan conflictives com aquestes. 

En realitat, no tenim unes Nacions Unides totalment independents dels Estats Units (de Nord-Amèrica). 

Ni tenim la capacitat d'aplicar unes lleis universals que regulin eficaçment el comportament humà internacional, a l'àmbit públic i col·lectiu, que pugui incidir lliurement i objectivament damunt dels estats que són reconeguts oficialment com a sobirans i independents.

En aquest sentit, l'actuació del magistrat-jutge central d'Instrucció número Quatre de l'Audiència Nacional Espanyola, Fernando Andreu Merelles, resulta més que valuosa i significativa, en relació amb el genocidi rwandès i el paper de l'actual president de la República de Rwanda, Paul Kagame.

"Se'n desprenen indicis racionals i fonamentats de criminalitat contra Paul Kagame", per delictes de genocidi, delictes de lesa humanitat, delictes contra persones i béns protegits en cas de conflicte armat (maltractaments, mitjans de combat prohibits, atacs indiscriminats, violació d'unitats sanitàries, atacs al patrimoni, actes contraris a les prescripcions dels Tractats internacionals), integració en organització terrorista, i, finalment, actes terroristes.

Com s'afirma a l'acte judicial, d'acord amb la legislació vigent, Paul Kagame no pot ser jutjat a Espanya, atesa la seva condició de president de la República de Rwanda. Però això no en lleva cap, dels indicis racionals i fonamentats de criminalitat contra aquest personatge.

La recoman a tots els mitjans de comunicació i als particulars que vulguin endinsar-se en el teixit complex d'una actuació militar a Rwanda, d'abast internacional.

Com també consider molt recomanables, per entendre una mica millor allò que passà a Rwanda, les actuacions d'una entitat abocada a l'esclariment dels fets i al reclam de responsabilitats, com és ara Veritas Rwanda Forum, amb l'advocat Joan Palou-Loverdos al capdavant.

Així mateix, aquesta altra entitat, Inshuti. Amics dels Pobles dels Grans Llacs de l'Àfrica Central, arriba a fer molta de llum sobre el genocidi rwandès.

Esper i desig, benvolguda Iris, que aquestes respostes meves hagin satisfet les preguntes teves. Molt agraït al teu interès per Àfrica!

Treure de l'oblit, avui, la història dels rwandesos vençuts

En sentir notícies, per TV3, sobre «el genocidi rwandès» de fa vint-i-cinc anys, i veure que s'hi esmenten atrocitats comeses per hutu contra tutsi, no puc deixar de dir-hi la meva. En sentit divers.

És clar que s'ha d'estar contra «aquest» genocidi comés fa vint-i-cinc anys! No en faltaria d'altra! I contra qualsevol genocidi que es comet damunt del Planeta.

Allò que ja em dol, bastant més, és que «aquest genocidi concret» pugui servir per encobrir-ne d'altres, anteriors i posteriors que, si més no, poden ajudar a «contextualitzar-ne» certs detalls que consider importants i que s'hi amaguen.

He viscut de molt a prop el genocidi comès l'any 1972  per governants militats tutsi contra població civil hutu a Burundi, país veí de Rwanda, situat a l'altra banda del llac Tanganika. Vaig haver d'abandonar el país centre-africà, per haver-me situat al costat de les víctimes hutu, de manera clara i llampant... Transcorreguts  47 anys, no en puc oblidar ni les imatges, ni l'esgarrifança, ni la por, ni el pànic, ni les seqüeles que perduren...

Em dol moltíssim haver de veure, avui mateix, que qui rep suport «publicitari» de mitjans de comunicació tan propers com TV3, ni més ni manco, és l'actual president de Rwanda! Un militar de nom Paul Kagame, format als EUA. 

Es tracta d'un individu tutsi, sinistre, sobre el qual he publicat diversos escrits que ajuden a veure una mica més clarament de qui es tracta i de què va aquest personatge.

Ni més ni manco que es tracta del president que ha ficat a la presó l'opositora Victoire Ingabire Umuhoza, una dona hutu rwandesa que, vivint confortablement a Europa, vol fer-se present al seu país per encapçalar una candidatura democràtica, ben conscient que exposa la seva vida i que la posa en perill greu.

El president rwandès Paul Kagame és el mateix personatge que surt esmentat a moltíssimes pàgines de l'Acte del sumari 3/2008 del magistrat-jutge Central d'Instrucció núm. 4 de l'Audiència Nacional espanyola, Il·lm. Sr. Fernando Andreu Merelles. 

Consta de 182 pàgines redactades amb el màxim rigor i al més mínim detall. I tot el seu contengut resulta molt  il·lustratiu, per veure què se'n diu, d'aquest personatge tan sinistre que avui dia està damunt fulla. 

La primera vegada que el magistrat-jutge de l'Audiència Nacional Espanyola, esmenta el nom del general Paul Kagame, el situa assistint a la darrera d'una sèrie de reunions d'alts comandaments militars i dirigents de l'APR/FPR (Armada Patriòtica Rwandesa/Front Patriòtic Rwandès) celebrada a Mulindi, el 31 de març de 1994, a les 14:30 hores.

Què hi fa, allà, Paul Kagame? Hi és present amb la finalitat de “preparar un atemptat que acabi amb la vida de l'aleshores president de Rwanda, el hutu Juvenal Habyarimana. Volen assaltar definitivament el poder, i crear una situació de conflicte civil”.

No només això. El jutge espanyol, al mateix Acte, també fa esment de la mort violenta de membres espanyols de Metges del Món -Manuel Madrazo, Flors Sirera i Luís Valtueña- ocorreguda el 18 de gener de 1997 a la localitat de Ruhengeri; com també la massacre sistemàtica contra la població civil hutu a Ruhengeri i als seus voltants durant els primers mesos de l'any 1997.

L'Acte del magistrat-jutge, en recollir les aportacions que hi fan testimonis protegits -civils i militars de totes dues ètnies, hutu i tutsi,  experts coneixedors de crims comesos a Rwanda, sobretot a la dècada dels anys 90-, indica que els tres membres de Metges del Món disposen d'informació sensible sobre les massacres realitzades per l'Armada Patriòtica Rwandesa (APR) en relació amb la població civil hutu.

El magistrat-jutge espanyol també aporta informació relativa a l'estructura política i militar rwandesa, al front de la qual roman Paul Kagame a la dècada dels anys 90. D'ell surten directament totes les ordres precises per a la majoria d'operacions militars o d'intel·ligència. Kagame és el responsable darrer, a qui se li demanen instruccions, en cas que no s'hi vegin clares les ordres, tant en relació amb crims comesos contra rwandesos, com expatriats, com congolesos.

Davant del magistrat-jutge de l'Audiència Nacional, alguns testimonis es mostren especialment explícits a l'hora de declarar i explicar les intencions de l'APR/FPR d'atacar membres de l'Església Catòlica, molt especialment missioners que duen més anys servint el país, com és el cas del sacerdot basc Isidro Uzcudun, assassinat a Rwanda. o de Miguel Angel Isla, Julio Rodríguez, Fernando de la Fuente y Servando Mayor (Germans Maristes).

Segons testimonis diversos que s'expressen a l'acte del magistrat-jutge espanyol, és Paul Kagame qui ordena personalment l'assassinat de bisbes, capellans i religioses a Kabgayi, Gakurazo l'any 1994.  

L'anomenat «Informe Gersony»  un document de l'Alt Comissionat d'Ajuda als Refugiats (ACNUR), que conté dades relatives a una Missió oficial d'investigació relacionada amb la situació rwandesa, al moment que l'APR/FPR pren el poder, quan la gran crisi humanitària comporta més d'un milió de persones refugiades als països veïns (Congo, Tanzània i Burundi) que fugen dels enfrontaments militars, aleshores roman ocult i sense veure la llum pública... 

Segons es manifesta a l'Acte del magistrat-jutge de l'Audiència Nacional espanyola, el general major Paul Kagame és una de les persones que es reuneix amb la Delegació Oficial de l'Organització de Nacions Unides per tractar temes relacionats amb aquest “Informe Gersony”, a finals de setembre de 1994.

De poc o de res no serveixen, ni els esforços realitzats per organitzacions humanitàries mallorquines com la Fundació s'Olivar d'Estellencs; ni la carta oberta que adreç personalment a la senyora Michelle Obama, com a «fill de pare africà i de mare mallorquina»,  quan l'aleshores primera dama dels EUA viatja a Mallorca; ni els esforços realitzats pels Amics dels Pobles dels Grans Llacs de l'Àfrica Central – Inshuti; ni la moció del senador mallorquí Pere Sampol  a les corts espanyoles denunciant la postura del Govern espanyol davant Rwanda; ni les visites de personalitats rwandeses a la nostra illa mallorquina;  ni la denúncia presentada davant del Tribunal Penal Internacional, feta pública per Joan Carrero Saralegui que presideix la Fundació s'Olivar d'Estellencs...

Haver denunciat davant dels Tribunals espanyols l'assassinat de 9 espanyols a Rwanda és una píndola massa mala d'empassar per a persones i institucions que bravegen de democràtiques. 

Que s'hi faci la llum és el que més importa!

Transcorregudes més de dues dècades, puc llegir algun article com aquest que, si més no a primer cop d'ull, em sembla que dóna en la diana del conflicte rwandès...  difícil de resoldre... mentre perduri l'imperi nord-americà damunt del Planeta...