La vigília de la «Mare de Déu Morta», na Zully i jo, en vol directe de Piura a Lima viatjam amb les nostres respectives maletes dins la bodega, i la bossa de mà en cabina.
La maleta de na Zully només pesa 18 kg, mentre que la meva en pesa 26. En total sumen 44 kg. Així i tot, quan passam per facturació consideren que per l’excés de pes en la meva, he d’aboquinar-hi 110 S/ (25,25 €), si no estic disposat a buidar-la i passar-ne la part sobrant a l’altra...
En aquest moment precís i en aquestes circumstàncies concretes, tan immediates a l’embarcament, no estic per aquestes. Pag religiosament allò que em demanen!
Interior de l'avió Airbus A320 de JETSMART que ens duu de Piura a Lima
Arribam i aterram a l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima en una hora i mitja. Na Pamela ens comana un taxi «con aplicativo» que ens duu fins al districte limeny de Los Olivos, no gaire lluny de la pista d’aterratge.
Instal·lat en la mateixa cambra de sempre, després de pujar-hi les maletes i bolics per una escala empinada que m’obliga a haver-hi d’anar amb molta cura i esment, em pos a col·locar-ne el contengut en el lloc que consider el més adient.
Aprofitant que som a Lima, mir que na Pamela, la filla de na Zully, m’ajudi a fer l’ingrés dels 2.100€ que els Amics del Seminari de Mallorca aconsegueixen d’arreplegar perquè la família Álvarez Calmet pugui fer front amb més tranquil·litat a tots els costos que els provoca l’hospitalització i posterior defunció del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, que en pau descans!
Abans de migdia, ens feim presents tots dos en una de les oficines bancàries de caràcter privat que el BCP (Banc de Crèdit del Perú) manté obertes a prop del domicili familiar on estic allotjat, al districte limeny de Los Olivos.
Hi faig l’ingrés, al número de compte que m’indica na Micaela Álvarez Calmet. Sense cap casta d’entrebanc ni de problema, me’n lliuren el comprovant, i em qued molt content i satisfet d’haver aconseguit per a aquesta família amiga l’ajuda mallorquina que crec que es mereix.
La família Álvarez Calmet al complet
De cop sec, em passa pel cap contactar amb les tres famílies limenyes que em propòs de retre visita de comiat, abans de partir cap a Mallorca.
Amb la família Urrutia Naveros, de Villamaría del Triunfo, quedam que hi vaig tres dies: diumenge, dilluns i dimarts, 25, 26 i 27 d’agost. Amb la família Álvarez Calmet, de Magdalena del Mar, diumenge 18 i dilluns 19. Amb la família Caravedo Duran, de Los Cedros a Chorrillos, divendres 16 i dissabte 17.
Només em queden disponibles cinc dies per arribar a Chimbote-Trujillo, dos dels indrets que voldria visitar abans del meu retorn a Mallorca, si això em resulta factible.
Després de consultar-ho detengudament, sembla que el més adient és viatjar a Trujillo, en avió, dimarts 20 i quedar-m’hi a passar la nit. L’endemà dimecres 21, arribar a Chimbote per carretera i romadre-hi tres dies. Tornar-me’n cap a Trujillo per carretera, a temps de viatjar a Lima en avió dissabte 24, de manera que pugui acabar-hi la meva estada a Villamaría del Triunfo, i completar-la definitivament a Los Olivos els 28 i 29 d’agost, en el domicili limeny més apropat de l’aeroport.
Na Pamela, qui durant aquests cinc mesos i mig s’ha encarregat de tot aquest trull, ens ho prepara tot la mar de bé: ens reserva allotjament en els dos hotels que ens corresponen, i els quatre bitllets d’avió amb les seves targetes d’embarcament que s’hi adjunten.
A l'aeroport internacional Jorge Chávez de Lima
Si alguna cosa nova em serveix aquest «viatge de la meva vida al Perú abans de complir 80 anys», és que em permet de viure moltíssim més de prop situacions familiars, extremes i punyents, doloroses i complexes, farcides d’interrogants alhora que d’admiracions.
Com si es tractàs d’una barreja massella de necessitats i d'urgències que, a primer cop d’ull, poden semblar insuperables, però que a la llarga acostumen gairebé sempre a arribar a bon port, d’una manera o una altra.
Conversant amb els amics peruano-mallorquins de Los Cedros, al districte limeny de Chorrillos on estic allotjat suara mateix per uns pocs dies, intercanviam opinions sobre la valoració personal que en faig, d’algunes d’aquestes situacions que visc de ben a prop.
D’una banda, m’admira la gran capacitat d’improvisació que, en general, caracteritza el conjunt de la població peruana. Gairebé tothom sap fer de tot. Gairebé tothom sap parlar molt bé. Gairebé tothom acostuma a comportar-se educadament i respectuosa amb l’altre. Gairebé tothom s’enfronta a la vida amb optimisme i moltes ganes de fer-hi front. Sobretot, gairebé totes les dones, moltíssim més que els homes.
Circulant per barriades perifèriques de la gran ciutat de Lima
M’adon, i cada dia ho veig amb més claredat, que el Perú d’avui s’assembla poc al Perú que conec a la dècada dels anys 70 del segle passat. Físicament i social, políticament i cultural, econòmicament i religiosa.
Basta obrir els ulls i parar-hi atentament les orelles per adonar-se dels canvis profunds que s’hi produeixen i que, com pertot arreu, comporten aspectes positius i d’altres que poden ser considerats més negatius.
En la meva condició de ciutadà estranger que s’acosta al Perú amb ganes d’aprendre i de rebre, moltes més que d’ensenyar i d’aportar, em sent en condicions i m’entren ganes d’engrescar-hi altra gent de les nostres contrades mediterrànies, a fer-ho també.
Trob que s’ho paga viatjar al Perú. S’ho paga establir-hi relacions cada cop més estretes i directes. S’ho paga deixar-se emportar per l’amabilitat afable de les seves gents. Per la bellesa dels seus paratges costaners, serrans o amazònics. Per la varietat i riquesa de la seva fauna i la seva flora. Per l’alimentació tan rica i diversa que hom pot assaborir, es trobi on es trobi. Per l’artesania i la medecina ancestral que, avui dia, arreplega milers i milers d’anys de pràctica insuperable. Per les restes arqueològiques increïbles que conté aquest territori tan immens amb una història que es remunta més enllà dels 5.000 anys. Com ho demostren les restes pre-ceràmiques de la civilització Caral, considerada la més antiga d'Amèrica.
He de dir que tampoc no resulta tan car viatjar-hi, com pugui semblar a primer cop d’ull. Sobretot, si, com és el meu cas d’home afortunat, pots aconseguir de tenir-hi i de mantenir-hi amistats que t’hi acullen, i que volen tenir-te a ca seva com si fos ca teva de bon de veres. Rebutjant-hi qualsevol casta d'aportació econòmica que et passi pel cap d'oferir-los...
Dues mallorquines amb una peruana, al barri limeny Delicias de Villa
Chorrillos, Magdalena del Mar i Villamaría del Triunfo
A més de Puente Piedra i Los Olivos, aquests altres tres districtes de la gran ciutat de Lima (10.151.000 habitants, 34.948,57 km2) són els que faig comptes de visitar i romandre-hi els pocs dies que em queden d’aquest viatge meu al Perú abans de complir els 80 anys.
Chorrillos. A Los Cedros hi ha la casa dels bons amics peruano-mallorquins Kiko Caravedo i Isabel Duran Fons, amb els seus fills Joan i Enrique i la seva nora Dinara. M’hi acullen com si fos ca meva, per tercera vegada en aquest viatge.
Magdalena del Mar. Al Jr. Ayacucho, hi ha la casa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria (que en pau descans) i la seva vídua Elvira Calmet. M’hi aixopluguen esplèndidament en arribar al Perú. En aquesta ocasió, només la vídua m'hi pot atendre...
Villamaría del Triunfo. La família Urrutia Naveros m’obre de pinte en ample les portes de ca seva sempre que vulgui anar-hi, com ja faig amb anterioritat els primers dies d’estada meva a Lima. Simón, Juana, Jossy, Janca i Jenny em tracten com si fos de la família.
Molt agraït per aquesta tan bona acollida rebuda, faig comptes d’anar-m’hi a acomiadar, abans d’emprendre el vol de retorn a La Roqueta el proper dia 30 d’agost, festa de Santa Rosa de Lima.
Així ho faig.
El bon amic ja difunt, lluitador i cantautor camperol JORGE NORIEGA CARDOSO
Mentrestant, mir de completar la meva estada peruana, i, amb vols d’anada i tornada, Lima-Trujillo-Lima, dedic els darrers quatre dies d’aquesta darrera setmana del mes d’agost a visitar les ciutats nordenques de Trujillo i de Chimbote.
Són les darreres visites que faig, abans d’instal·lar-me per darrera vegada a Los Olivos on em dispòs a condicionar les dues maletes que he de mirar d’emplenar així com pugui, sense excedir-me ni un kg del que em permet el bitllet adquirit a Iberia, per l’agència de viatges mallorquina Kontiki Tramuntana, del carrer general Riera de Ciutat.
Al cap d'un mes i 5 dies d'anar amb el braç enguixat, acompany na Zully a la clínica més propera perquè li retirin el guix tal com li prescriuen setmanes enrere.
Hi anam en la moto de Pepe, a qui, com de costum i des del mateix inici del trajecte, don un bitllet de 100 S/ perquè ell empleni el depòsit de combustible i jo pugui obtenir "sencillo", és a dir «menuts» per adquirir coses a preus baixos (els bancs, des dels caixers automàtics, només em passen bitllets de 100 S/).
Zully Socorro Moreno Romero, espera torn perquè li llevin el guix
Torn a topar-me amb la incomprensible mala atenció administrativa:
1ª passa, a traumatologia, per sol.licitar la llevada del guix; 2ª passa, a admissió per pagar 35 S/; 3ª passa, a traumatologia, per segona vegada a demanar què fer; 4ª passa, a admissió per segona vegada, a pagar-hi 65 S/ per la consulta; 5ª passa, asseure'ns a l'espera que ens cridin amb el núm. 11; 6ª passa, li lleven, a na Zully, el guix que manté el braç esquerre immobiitzat durant més d’una mesada seguida.; 7ª passa, adquisició i compra dels medicaments prescrits, a la farmàcia de la mateixa clínica...
«Perdió a la soga y perdió a la cabra», ho diuen d’aquell home que, en deixar la seva dona feinera, se’n va amb una altra que s’hi mostra més mandrosa i ociosa.
"Que siga la jarana, aunque no se coma mañana", mirant de fer veure que el que més importa és passar-ho la mar de bé en aquest món de misèries crues i dures.
D'altres expressions que vaig recollint per ací i per allà: "Lo que se hereda no se hurta"... "Iba maleando el camino"... "Estaba llamando a la muerte"... "Amarrando a la chiva"... "Qué churres tan malcriados"...
Amb familiars de "la Senyora Rosa" al cementeri de Piura
Avui fa 95 anys que neix a Huancabamba la senyora Rosa, la mare que arriba a parir 13 criatures, 5 homes i 8 dones. D'entre aquestes la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero.
Com és costum, els familiars li dediquen tota la jornada a recordar-la i homenatjar-la: ahir, amb la missa celebrada a l'església parroquial Verge del Rosari; avui amb un responso al cementeri, davant la seva tomba; i més tard amb un dinar familiar a la casa on va viure, al barri de Santa Rosa.
L’endemà al capvespre, en bon dimarts i 13 d’agost, tenc una de les trobades més desitjades i agradoses en aquesta ciutat nordenca de Piura. A la fi, arrrib a tenir l’oportunitat de mantenir una trobada amb la bona amiga Magda A. Zapata Luyo.
És l’antiga directora del Centre Educatiu Parroquial Mixt Ntra. Sra. del Rosario, al barri PJ de San Martín, on, a la dècada dels anys 70 del segle passat, m'exercesc com a director, nomenat per l’arquebisbe peruà monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado.
Prenent cafè amb na Magda A. Zapata Luyo, cafeteria de la ciutat de Piura
Es tracta d’una professora piurana que admir moltíssim. M’hi ajuda ben molt, a exercir-hi la tasca de director. De fet, ella és qui fa totes les tasques que em corresponen a mi com a director, i que jo, recent arribat al país, no sé ni per on prendre. Avui li duc de Mallorca un ventall, com a record de la nostra illa.
En guard tan bon record, que la consider una de les més bones amigues piuranes que mantenc, tot al llarg d’aquests darrers cinquanta anys. Es tracta de mig segle de relació, epistolar, que arriba a fer-se cada cop més intensa amb l’arribada dels nous mitjans tecnològics, amb estris tan eficients com els que ens facilita la via del «whatsapp».
Però, si d’alguna cosa em serveix aquesta trobada nostra d’avui dia a les 17:15 hores, en la «Plaza Sol, cantonada Grau amb Gulman, davant d’una benzinera situada davant la porta principal que dóna a la Gulman», és per intensificar les nostres grans dosis d’amistat mantengudes durant cinc dècades seguides.
M’hi duu en Pepe, amb la seva mototaxi, des de l’avinguda Chulucanas de la urbanització Santa Rosa de Piura on estic allotjat.
En mototaxi viatjam fins a Catacaos
Tot d’una que la veig, bastant més envellida en el seu aspecte físic coronat amb sa cabellera de cabells blancs, sent una sensació indescriptible, farcida d’emoció i alhora d’agraïment profund per tota l’ajuda que em presta, cinquanta anys enrere, mentre m’he d’exercir com a responsable d’un càrrec directiu per al qual ningú no m’ha preparat mai enlloc, ni poc ni gens ni una mica: dirigir una escola parroquial mixta amb centenars d’infants, nins i nines en l’etapa d’Educació Primària. Seguint les orientacions i la normativa que fixa el Ministeri d’Educació de la República del Perú.
Avui dia, puc constatar que, a més a més, aquesta Escola Parroquial, compta amb les seccions Inicial, Primària i Secundària. Sens dube, gràcies a la labor desplegada aleshores i durant dècades seguides per l’equip de professores i professors que tan magistralment dirigeix i coordina na Magda A. Zapata Luyo.
Sé que deixa de fer-ho, poc temps després de la meva partida l’any 1976. I que passa a desplegar-ne la tasca professional en un altre centre educatiu, abocat als ensenyaments que segueixen el mètode de Maria Montessori
Es tracta d’una institució educativa de caràcter privat, laica i mixta, caracteritzada per formar estudiants pensants, éssers humans crítics i responsables. Conreant les capacitats cognitives, psicomotores, afectives i artístiques de l’alumnat, el Montessori s’afanya a anar més enllà dels estàndars educatius tradicionals, amb una labor educativa infatigable.
Magda A. Zapata Luyo, a Piura, agost 2024
La trobada d’avui capvespre, emperò, em serveix sobretot per descobrir un aspecte de la vida de na Magda A. Zapata Luyo que jo desconec per complet fins suara mateix.
Per primera vegada, que jo recordi, em parla de persones mallorquines que conec, i de la seva relació que hi manté en la dècada dels anys 60 del segle passat. M’esmenta obertament noms per mi tan coneguts com mossèn Joan Bestard Pons, amb qui compartesc estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, abans que es faci present a Cerro Mocho... També em fa a saber que tracta de prop mossèn Sebastià Franch, un altre company capellà mallorquí de sa Pobla.
La «Juventud en Marcha», els cursets de cristiandat de dones, la seu de Monteverde, les antigues al·lotes mallorquines adscrites al «Verbum Dei», amb les quals col·labora intensament, etc.
Grup de mallorquines del Verbum Dei treballant a la ciutat de Piura...
Em parla obertament de Catalina Pons, Magdalena Ramis, Anita Moranta, Maria Picó... Coneix la seu actual que mantenen oberta al Jr. Callao, 638 Piura.
Em diu, això sí, que no té oportunitat de conèixer i tractar mai de prop el fundador d’aquest institut nascut i creat a Mallorca, mossèn Jaume Bonet.
Sí que em passa noms i llinatges d’altres persones que s’hi relacionen al Perú: ella mateixa, Magda Zapata, Laura Herranz, Olga Gutiérrez, Pochi Martin, Mela Juàrez, Tita Seminario qui viu i resideix a Mallorca i és neboda d'Esperanza Gómez...
A l’hora d’acomiadar-me de l’estimadíssima i inolvidable amiga piurana Magda A. Zapata Luyo, després que em convida a prendre un bon cafè, pens que pot ser la darrera vegada que ens trobam en aquest món.
Però la trobada d’avui capvespre ens serveix per reviure intensament tants d’afanys compartits a favor d’una educació dels infants que pretenem que sia la millor, des de l’Escola Parroquial Mixta «Nuestra Señora del Rosario, en el P.J. San Martín» de Piura, en la dècada dels anys 70 del segle passat.
En podria fer un llibre, només amb la còpia de les cartes que ens creuam, ella i jo, entre Perú i Mallorca, durant tots aquests anys, escrites en «paper ceba» quan encara no disposam de mitjans tan tecnològics com el «whatasapp» d’avui dia.
Li desig de tot cor la millor sort d’aquest món.
Al mercat artesanal de Catacaos
En bon dia 10 d’agost, festa de Sant Llorenç, na Zully i jo decidim d’arribar fins a Catacaos, una de les localitats properes de Piura més famoses: per la seva artesania, les seves festes, els seus productes agrícoles i ramaders, i, sobretot sobretot, pel seu «clarito de Catacaos». Un suc deliciós, fet de «txitxa de jora» d’un sabor suau, que se serveix en una petita carabassa seca, buida, coneguda com a «poto», que agrada a tothom... Conté blat de les índies, sucre negre, aigua i «chancaca» (suc de canya de sucre).
Recorrem els carrers convertits en mercadets d’artesanies característiques, d’entre les quals la «plata peruana». N’adquirim algunes peces petites, una hamaca, un capell, uns quants «cojuditos» (carabassetes de beure txitxa), un capell característic amb «chalán» inclòs.
Ens retrobam amb la neboda de na Zully, n’Erika, la seva filla Valeria i la neboda Mariana, amb les quals compartim dinar en un dels restaurants de Catacaos.
Dinar familiar a restaurant de Catacos
L’endemà, dimecres 14 d’agost, na Zully i jo sortim de Piura i, en avió, volam cap a Lima, la capital del Perú, amb la companyia aèria JetSmart, pocs minuts abans de la 1 del migdia.
M'hi arrib a passar, a Piura, unes quantes setmanes seguides, molt ben tractat i acompanyat per la família amiga que viu i resideix a la urbanització Santa Rosa, els Moreno Romero.
Per darrera vegada contempl els carrers i vies urbanes que porten el nom d'"avenida", "plaza" , "jirón", "obelisco", "puente", etc.
La ciutat de Piura em resulta molt agradosa. És la que més m'agrada del Perú. La més calorosa, la més lluminosa, la més alegre, la més simpàtica, la que arreplega més gent coneguda per mi. Tant de bo que torni a tenir oportunitat de visitar-la de bell nou en ocasions futures. Déu ho vulgui!
Interior de l'avió de JETSMART que ens duu de Piura a Lima
Si algun resultat positiu m’agradaria extraure, d’aquest viatge meu al Perú, abans de complir els 80 anys, és el d’impulsar i promoure a Mallorca una mitja dotzena de Petits Projectes Personals (PPP) de cooperació mútua que crec que aniria bé de rellançar entre les meves amistats més properes.
Dos projectes a la costa peruana, dos a la serra andina i dos a la selva amazònica, que mostrin i facin efectiva la cooperació més interpersonal entre gent de Mallorca i gent del Perú.
A la costa peruana del Pacífic, m’encantaria lligar-ho amb el projecte de la «Sagrada Família» que duu a terme en Miguel al barri de Puente Piedra; alhora que amb un altre que té a veure amb l'obtenció d'una casa pròpia per a alguna família modesta.
A la serra andina, m’agradaria lligar-ho amb la iniciativa que està duent a terme el bon amic Manuel Álvarez Zerpa, també relacionada amb tasques educadores de la joventut més malmenada; i alhora amb quelcom que tengui a veure amb la serra andina piurana, on el bon amic José M. Rojo manté un programa radiofònic orientat a difondre pensaments i i fragments bíblics.
A la selva amazònica, serien dos àmbits d’actuació cooperativa: un a Yurimaguas, establint-hi contacte amb el bon amic Manuel Yumbato, gran coneixedor i difusor de les cultures i ètnies indígenes; i un altre, a Tarapoto, contactant directament amb Roberto Acuña, qui promou una Cooperativa de cacau en la regió, orientada a suplir-hi la producció de la coca per al narcotràfic.
Són tres PPP (Petits Projectes Personals) d’intercol·laboració mútua que m'agradaria que hi hagués qui volgués engrescar-s'hi..
Ayabaca és una de les vuit províncies que conformen el departament de Piura, al nord del Perú. No hi som estat mai, des que conec el Perú. Sí que en sent a parlar molt, quan treball a la parròquia Ntra. Sra. del Rosario a la dècada dels anys 70 del segle passat, i m’arriba a les orelles el nom d’Ayabaca.
A més d’algun dirigent veïnal del barri de Sant Martí on visc, que, segons diuen, ha estat membre de la «guerrilla ayabaquina», també el «guachimán» o guardià de les instal·lacions parroquials és un vell ayabaquí de nom Modesto Tocto Rivera. «Don Llantabaja», li posen de malnom els infants, en veure’l que coixeja d’una cama...
Té família al barri de San Martín. Hi mantenc aleshores una relació molt estreta. Sovint em parla del seu lloc d’origen serrà i, sobretot, del Señor Cautivo de Ayabaca, una imatge sagrada que aconsegueix d’arreplegar-hi milers i milers de pelegrins, sobretot cada 12 d’octubre.
Imatge de personatge ayabaquí, capell posat
Hores d’ara i des de fa un any, entre d’altres capellans, en el santuari ayabaquí treballa el bon amic lleonès de l’IEME (Institut Espanyol de Missions Estrangeres) mossèn José M. Rojo García. El conec i tract per primera vegada a Chimbote, quan col·laboram amb el prelat nord-americà monsenyor Santiago Burke, O.P.
Ens convida a anar-hi, a Ayabaca. Posa a la nostra disposició dues habitacions en el mateix santuari, una per a la meva fillola piurana, Zully Socorro, i una altra per a mi.
Som a dilluns 5 d’agost. Sortim de Piura cap a Ayabaca a les 15:00 h en punt, en una furgoneta 4x4 conduïda per Elmer. De bon acomençament, em diu, necessitarem unes 4 hores per arribar-hi... A les 18:30 ja hi som.
Després de 3 hores i mitja rodant, al principi, per una carretera en bon estat, però que, més o manco a la meitat del trajecte, es torna infernal durant els darrers 52 quilòmetres: sense asfalt, amb clots i pedres i pols i revolts i vehicles que circulen en tots dos sentits...
Això sí, tenc oportunitat de presenciar vistes panoràmiques admirables, les pròpies del pla i de la serra, les de les altures i les de les valls. Belles i ben diverses, pel que fa a la flora i a la fauna.
Ho enregistr tot amb la càmera «Sony 4K» i amb el mòbil «Honor». Fotos i vídeos que vaig prenent des del seient davanter, al costat del conductor, on puc aglapir imatges i escenes interessants, sobre petits incidents que ocorren a la pista o a les voreres de la carretera, per on transiten camions i mototaxis, camionetes o vianants, porcs o bous, ramats de cabres o de gallines, etc.
Paisatge característic del pla de Piura
Travessam nuclis poblats, alguns amb molt poques casetes construïdes, d’altres convertits en poblacions urbanes més habitades. Assus suaixí, arbres i més arbres pels voltants de la carretera que discorre pel pla.
De cop sec, rere un revolt, iniciam l’ascens a muntanyes altíssimes que conformen una serralada imponent. Sempre que puc, i hi arrib a temps, mir d’enregistrar el rètol d’algun nucli poblat per on passam, a fi de tenir-ne una idea més aproximada amb posterioritat.
No hi manca la publicitat de les més diverses ofertes comercials, com és el cas de «Claro», una de les empreses peruanes que ofereix el servei de la comunicació digitalitzada arreu del país (jo l’empr quatre anys enrere, tot i que enguany me n’han encolomat una altra, «Bitel», que li fa competència).
Amb mossèn José M. Rojo, a l'interior de l'església parroquial de la Verge del Pilar
Quan arribam a Ayabaca, el primer de tot que feim és adreçar-nos a l’església parroquial de la Verge del Pilar, on esperam trobar mossèn José M. Rojo. Efectivament. Ens hi feim presents horabaixando, quan és a punt d’iniciar-hi la missa de les 7 del capvespre. Ens rep a la sagristia. Ens hi quedam, i participam en la missa. Un cop acabada, rebem les claus de les instal·lacions parroquials, per tal de poder pujar a les nostres cambres respectives, situades a la tercera planta del santuari.
Em sorprèn la gran quantitat de fidels presents a l’interior del temple. Es tracta d’un indret on acudeix molta de gent en pelegrinatge des de tots els racons del país. Li tenen molta de devoció pertot arreu.
Com a gairebé totes les misses d’arreu del paś, sempre s’acaba amb la benedicció que el celebrant escampa amb aigua beneïda, banc per banc, a tota la concurrència que la rep profundament convençuda del seu efecte beneficiós.
En tractar-se del santuari dedicat a «El Señor Cautivo de Ayabaca», també hi organitzen ordenadament la visita, pujant per les escales que porten al seu cambril (com al santuari de Lluc amb la Moreneta!). Amb un silenci profund i una gran veneració per part de tots els participants.
M’impressiona fortament veure-hi integrada, dins el grup de la gent més fervorosa, la meva fillola piurana, Zully Socorro Moreno Romero, profundament recollida, en actitud d’adoració, com qui manté conversa íntima amb el Senyor... Què li deu comunicar? Què li deu demanar? Què en deu esperar, de la seva voluntat benigna? Me’n sorgeixen espntàniament certes mostres de gran respecte...
Zully Socorro Moreno Romero, davant la imatge del "Señor Cautivo de Ayabaca"
Acabada la missa, mossèn José M. Rojo ens duu a sopar, a un dels restaurants de la ciutat, on assaborim un exquisit plat de «caldo de gallina criolla».
Hi passam la primera nit, a Ayabaca. Cadascú a l’interior de la seva cambra individual, amb la fredor característica de la serra andina, ben tapats per les flassades que en Carlos (l’ajudant del santuari) posa a la nostra disposició en nombre de tres per home...
Aprofitam el primer dia d’estada nostra a Ayabaca per fer un passeig a peu per les contrades urbanes més properes.
Tornam a retre visita al temple del «Cautivito de Ayabaca» (on encara roman col·locada en lloc preferent la bandera del Perú, amb motiu de la celebració recent de les «Fiestas Patrias»).
Tot i les amenaces de pluja, recorrem a peu alguns dels carrers dedicats a mercadets de productes agrícoles de la regió. Pujam dalt d’un mirador des d’on podem contemplar el panorama gairebé complet de la ciutat serrana. Baixam fins a la plaça d’Armes on, a més de l’església parroquial, també hi podem veure l’edifici de la Municipalitat.
Panoràmica d'Ayabaca, des del Mirador
Em crida poderosament l’atenció un anunci publicitari que presenta el complex arqueològic d’Aypate. Diuen que seria un centre administratiu i l’únic vestigi inca trobat a la regió de Piura, fent part del Camí de l’Inca.
Aprofitam la passejada, també, per fer algunes compres a l’entorn de la parròquia: una imatge del Señor Cautivo, una bufanda, una medalla, un ponxo, una casaca, uns calçoncillos, unes aigües minerals, una almoina a una indigent, etc.
Mossèn José M. Rojo ens duu a dinar a un restaurant «mig rural» situat en el centre de la ciutat d’Ayabaca. Es diu «Cabaña Rústica». Hi prenem un suculent «sudado de mero».
No podem faltar a la missa vespertina que torna a presidir mossèn José M. En aquesta ocasió, emperò, concelebra amb un altre capellà «de ritus oriental» que l’acompanya... Pel que diu aquest, es tracta d’un antic diaca d'aquesta parròquia que avui ja és capellà.
Mossèn José M. em convida a concelebrar amb ell. Li dic que jo hi estic ben disposat, i que m’encantaria fer-ho. Però també m’afany a explicar-li la situació lamentabilíssima en què es troba qui fou rector de la parròquia cajamarquina de Celendín, pel simple fet d’haver-me convidat a fer-ho...
Li dic que, en bé seu, crec que no li convé traure’n imatges a les xarxes, d’una concelebració seva amb mi. Em diu que, com que retransmeten tota la missa per FB, pentura seria millor que ho facem exactament igual com ahir, amb la meva presència al banc dels feligresos...
En gairebé totes les celebracions eucarístiques en què particip, una de les coses que més em sorprenen i que no acab d’entendre, és la llista enorme d’intencions que fan públiques en començar les misses.
Avui i aquí, per exemple, durant més de 5 minuts s’han llegit noms i llinatges de persones o entitats, pregant per la salut i la recuperació; i durant més de 7 minuts, pel descans etern de difunts...
M’adon que alguns d'aquests es repeteixen un dia i un altre... Em deman si no serà per les moltes ganes de figurar, i de fer que ressonin aquests noms i llinatges, no únicament a l’interior del temple, sinó també i sobretot per «facebook» o per l’emissora de ràdio que retransmet la missa a tots vuit vents del món i de la bolla»..
Al segon dia d’estada a Ayabaca, mossèn José M. ens duu a passejar per la serra andina, «al campo», ens diu. Es tracta, ni més ni pus que del «Bosque de Cuyas» i les «Cataratas de Cumaccha».
Abans, emperò, visitant l’oficina de Turisme situada a la plaça d’Armes, compram una ampolla de rom de maracuià i una bufanda per protegir-nos del fred. L’al·lota que ens atén, ens demana per favor que signem en el llibre de visites. Cosa que feim amb molt de gust, deixant-hi enregistrats noms i llinatges, procedència, document d’identitat i signatura personal.
Guiats pel bon amic espanyol, el capellà de Lleó, mossèn José M. Rojo García, qui duu mig segle al Perú i suara mateix treballa en aquesta parròquia de la Virgen del Pilar de Ayabaca, el santuari dedicat al Señor Cautivo, "El Cautivito", conduïts per López, qui maneja furgoneta Toyota, visitam el Bosque de Cuyas, i arribam fins a les Cataratas de Cumaccha. Dos indrets idíl·lics d'Ayabaca.
Dinant en paratge idíl·lic a prop de les catarates de Cumaccha
Circulant per paratges serrans, característics de zones agrícoles i ramaderes, més de dues vegades ens topam amb exemplars de bous i de vaques, de gallines o de someres, que pasturen per les mateixes pistes per on ha de passar el nostre cotxe. Cosa que obliga el conductor a haver de prendre mesures de precaució per evitar-hi accidents més que probables.
Passam per l’àrea de conservació privada de la comunitat de Cuyas Cuchayo, de 102 ha que equival a 6.500 m2 . Aquí i allà veim indicacions referides a la protecció d’aquest indret: «Los bosques son más que madera, cuidalos. Los bosques son vida, protégelos».
Després d’arribar fins a un dels boscs més admirables d’aquesta contrada ayabaquina i de recórrer-ne alguns trams, enfilam per amunt cap a les catarates que la fan famosa. Davant la primera que presenciam, hi quedam extasiats. En segueixen més. Fins a 7, diuen que n’hi ha. Nosaltres només en podem veure les tres primeres. Més enllà, el camí en aquesta època de l’any no està transitable.
Mossèn José M. Rojo amb Zully Socorro Moreno, al peu de la catarata tercera
Passam un guster de fer-nos fotos i de prendre’n imatges.
Dinam en un paratge d’ensomni.
La tornada cap a la furgoneta es converteix per a mi en una de les odisees més rabents que he fet mai. Per un caminoi en descens, a estones en forma d’escaleta, en altres moments amb pedrolins llenegadissos, el fet és que he de recórrer a l’ajuda del nostre guia per tal de poder avançar sense caure, ni llenegar, ni fer-me malbé.
Faig un alè quan m’adon que ja em trob a molt poques passes de l’indret on hem deixat aparcada la furgoneta...
A la nit, mossèn José M. Rojo ens duu a sopar en un altre restaurant anomenat «El Chalàn Ayabaquino». Esperant prendre-hi només un cafè, ens sorprenen amb una exquisida «tortilla española de patatas». Pel que es veu, els ayabaquins que el regenten s’han passat més de dues dècades seguides a Madrid..
Al tercer dia d’estada nostra a Ayabaca, després d’adquirir alguns productes característics de la regió, en el mercadet situat a prop del santuari, allà mateix d’on surten les furgonetes que porten passatgers cap a Piura, «bocadillos», «alfañiques», «calaveras», «emolientes», «tortas de canela», «sporade», etc. n’ocupam un que ens hi duu, en manco de tres hores i mitja.
Mossèn José M. Rojo celebrant missa al santuari del "Señor Cautivo de Ayabaca"
Des de divendres 26 de juliol fins dia 5 d’agost, m’ho pas a Piura, a la casa de la família Moreno Romero que m’hi aixopluga la mar de bé: Av. Chulucanas 431 (avui Raúl Mata La Cruz) de la urbanització Santa Rosa, al districte Ventiseis de Octubre de Piura.
M’hi pas la festa més grossa que se celebra arreu del Perú, el 28 de juliol: «Fiestas Patrias», coincidents amb la festa de la Santa Pagesa, a Mallorca. I m’hi pas, pràcticament una setmana sencera. Abans d’emprendre camí cap a la ciutat serrana d’Ayabaca, on el bon amic lleonès, mossèn José M. Rojo García, de l’IEME (Institut Espanyol de Missions Estrangeres), ens convida a anar-hi a passar tot el temps que vulguem.
La casa on romanc allotjat, a la urbanització Santa Rosa, Piura
Nosaltres quatre, Zully, Pepe, el fill d’aquest anomenat Jill i jo, en taxis, des de la casa on estic allotjat volem anar fins a l’estació terminal de taxis. Des d’aquí, arribar fins a la ciutat de Sullana, i d’aquesta cap al llogaret de Cerro Mocho (avui anomenat Ignacio Escudero).
Es tracta d’un indret on, a la dècada dels anys 60 del segle passat, un grapat de mallorquins, entre els quals el bon amic i condeixeble porrerenc Guillem Morlà Adrover, s’hi fan presents per treballar-hi.
Abans que jo me’n vagi al Perú per primera vegada l’any 1975, aquests mallorquins hi dediquen un bon grapat d’anys de la seva vida, mirant de contribuir-hi a millorar les condicions de vida de la població.
Quan duc algunes setmanes en aquest país i en aquesta ciutat nordenca de Piura, el bon amic porrerenc em diu via whatsapp que, si pas per la plaça d'Armes de Piura, li enviï alguna foto del Palau arquebisbal. Li fa il·lusió veure l’indret on dècades enrere fa feina durant sis mesos.
Prop de la catedral, em diu, hi ha una plaça que fa cantonada, on compra cada dia el diari, si és que no arriba a l’oficina un d’aquells infants venedors que hi ha per allà. Imagina que Piura ha canviat molt des del 1969 ençà. Hi va els matins cada dia a fer unes hores de feina.
Em diu que aleshores l’arquebisbe Erasmo Hinojosa Hurtado, d’Arequipa, manté com a secretari monsenyor Camacho (que també conec en el meu temps). Es veu que no li cau gairebé bé a aquest, sempre s’hi mostra desconfiat.
En canvi, amb l’arquebisbe es duu molt bé. Tots dos fan sa xerradeta diària i li conta coses. Ell sí que se’n fia, d’en Guillem. Fins al punt que en poc temps, el nomena Notari Eclesiàstic. Com anècdota, recorda que un bon dia s’hi presenta l’arquebisbe perquè en Guillem estampi la seva signatura en uns papers de secret i de confidencialitat. Al final el mateix arquebisbe prescindeix de la formalitat i romp els papers dient-li: «No té sentit que et faci firmar si som jo qui t’ha elegit perquè he volgut».
Em diu que les darreres fotos que li envio s’assemblen poc al Piura que ell recorda. La barriada de San Martí, on jo treball a la dècada dels anys 70 del segle passat, inclou molt bons moments de la seva estada a Perú. Guarda molt bons records de mossèn Bartomeu Vaquer, Joan Riera, les monges, l’esglesieta de fusta... Es demana què en deu haver quedat, d’aquesta?
Tots dos sabem que, durant les darreres sis dècades, tot ha canviat molt en molts de sentits, en aquest país d’Amèrica Llatina i arreu del planeta. Per això, el bon amic Guillem em demana que li passi algunes fotos del llogaret piurà, Cerro Mocho, que representa molt dins la seva vida personal. Vol assabentar-se’n, de les novetats que s’imagina que s’hi han produït.
Si hi vaig, li agradaria que hi fés qualque foto del que ell pugui recordar. Si bé entén que hi deuen quedar poques coses d’aquelles que hi pogués haver 50 anys enrere: uns carrers sense asfaltar i un caramull de cases agrupades sense un ordre establert. Casetes de totora i fang, molt poques de maons o adobes. Una esglesieta petita, un espai buit o sense construir a devora amb quatre espinats garrovers on hi havia o era la plaça d’Armes. Es desviaven de la Panamericana i prenien direcció a Tamarindo. A molt poca distància d’aquest desviament ell hi vivia. També es desplaçaven a San Miguel, San José, al caserio de Santa Sofia. I recorda molt bé aquells camps d’arròs i bananes aferrats al riu Chira.
«Si viatjo per allà, em diu, m’agrairà que m’enviïs alguna foto!» L'hi penj aquest àlbum.
També recorda el pont vell de Sullana, el mercat on pots comprar un coco per apaivagar la set. Espera que li conti alguna cosa del que vegi o que em cridi l'atenció de per allá.
Quan ell hi és, Cerro Mocho acaba d’independitzar-se de Tamarindo, formant el nou districte d’Ignacio Escudero que pertany a Sullana. Ens desitja que passem un bon dia, i em demana que li digui quants km hi faig...
En arribar-hi, acompanyat pels germans piurans Moreno Romero, després de travessar per tots aquests indrets que en Guillem m’assenyala, visitant l’església parroquial, tenc oportunitat de trobar i saludar el rector actual de Cerro Mocho, el P. Jorge de Dios.
Em sorprèn enormement que aquest capellà peruà, atent i amable com gairebé tots, recordi fil per randa el nom i els llinatges dels seus formadors mallorquins al Seminari de Trujillo: Miquel Fernández, Ferran Bonnín, Mariano Cortès, Carmel Bonnín, Mercedes Bonnín i la resta de Germanes de la Caritat, que aleshores tenen cura dels seminaristes.
En guarda molt bon record, de tots ells. I s’hi sent ben agraït, reconeixent que, sense aquests mallorquins, ell no seria el capellà peruà que és hores d’ara, avui dia, a Cerro Mocho.
M'admira moltíssim, com sempre, la gran bona memòria i el bon record que té aquest antic alumne peruà a Trujillo, dels mallorquins que s’hi fan presents a la dècada dels anys 60 del segle passat! 🤪🤠 En un vídeo breu, saluda a tots els amics de Seminari.
Aquí a Cerro Mocho, avui anomenat Ignacio Escudero, vaig prenent nota d’alguna d’aquestes expressions populars que més em colpeixen i criden l’atenció:
En referir-se als polítics i governants: «Se pelean la teta».
"Oye, churre, no seas manaturaloso con el mocoso", a l’hora de corregir un infant xerec que es comporta malament amb un altre.
«Cuando me entra la chumutrufia», l’emprenyadura, diria «la flacuchenta Zully».
En haver recorregut a peu els carrers d’aquest nucli poblat situat a la vora de la carretera Panamericana Nord, a uns quants quilòmetres de la ciutat de Sullana, vora el riu Chira, anam a dinar al restaurant "El Encanto de Cerro Mocho".
Asseguts a taula som quatre: el conductor Jill Stevem, na Zully Socorro, el seu germà major Pepe i jo. Mentre trien on asseure’s, aprofit per acostar-me fins a l’edifici vell i ruïnós de l’antiga església parroquial d’estil colonial que, m’imagín deu ser la que empra el bon amic porrerenc Guillem Morlà a la dècada dels anys 60 del segle passat. L’església actual, més moderna, segons em diuen, fa poques dècades que ha estat construïda...
Antiga església parroquial de Cerro Mocho, en estat ruïnós
L’endemà mateix, en bon dilluns, 29 de juliol, Fiestas Patrias al Perú i festa de Santa Catalina Thomàs a Mallorca, me’n vaig al centre de Piura a peu, des de la urbanització Santa Rosa, aferrada al Asentamiento Humano San Martín.
Recorrent l’avinguda Grau, on veig que ja no en queda res, d’aquell edifici destinat a Escola Superior Magisterial d’Homes Almirante Miguel Grau del meu temps, aleshores regentat pels germans Maristes (Cogorno, Silla i Barsen) amb els quals treball com a capellà. Hores d’ara, l’estan reconvertint en Institut Superior Tecnològic del Ministeri d’Educació.
En arribar al parc infantil, m’atur a comprar unes quantes llepolies que hi comercialitza una serrana ja molt major. Exquisites.
A la memòria del bon amic llucmajorer, Anselm Álvarez Santamaria (1)
Són les 16:43 de dilluns 29 de juliol, quan, des de Piura estant, m’assabent del que em comunica la bona amiga peruana Elvira Calmet, l’esposa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria:
«Mi amado Marido está ante el Señor. Lo amo y le agradezco todo su amor».
Elvira Calmet i Anselm Álvarez
No fa ni cinc hores que, per whatsapp, em fa a saber que ja l’han ungit amb l’oli sagrat destinat als creients en Jesús, preveient que ja està a punt d’emprendre el camí de retorn cap a la nostra casa definitiva.
En un moment com aquest, quan em trob a més de 1.000 km de distància de l’hospital San Judas Tadeo de Lima on l’estan atenent en els seus darrers instants, no em puc estar de recordar tants i tants moments que hem viscut plegats...
Em ve al cap que, quan decideix d’anar a missions, descontent amb la tasca primera que li encomanen a la ciutat peruana de Trujillo, on s’ha d’encarregar de la formació dels joves seminaristes, opta per anar-se’n a treballar amb la població rural, dedicada al cultiu del camp, juntament amb el seu company Jaume Muntner Rullan.
El primer contacte que mantenc al Perú amb n’Anselm Álvarez Santamaria és al mateix aeroport de Lima, la primera vegada que hi arrib l’any 1975. Juntament amb altres companys capellans mallorquins que hi acudeixen a rebre-m’hi.
També record la trobada que mantenim a Son Bono, a Mallorca, amb motiu de l’anada a Mallorca d’Anselm Álvarez i la seva família des de Lima, Perú. Té moltes ganes i li fa molta d'il·lusió retrobar-se amb els seus antics companys mallorquins peruanitzats.
Els darrers contactes meus directes amb el bon amic Anselm Álvarez, queden reflectitss en l’escrit que li dedic en una de les meves cròniques d’aquest viatge meu al Perú. Justament aquest any mateix (com si la Providència hagués pres la decisió d’avançar-nos el darrer retrobament en aquest món de misèries crues i dures), m’hi pas una setmana sencera allotjat a la seva casa del districte limeny de Magdalena del Mar, on som tractat per la seva família a les mil meravelles.
Anselm Álvarez, a casa seva, Magdalena del Mar, Lima, març de 2024
Amb la seva mort, l’església i la societat peruana perd un element molt valuós. Tant de bo que en continuï rebent l’atenció més acurada des de la dimensió desconeguda on acaba d’arribar avui mateix.
Que descansi en pau, tan gran lluitador per la causa del Regne!
Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, al Perú
Avui també és el dia que, al Principat, Esquerra Republicana de Catalunya celebra sessió informativa amb totes les persones afiliades per tractar-hi els detalls del preacord que l’Executiva Nacional ha validat per a la investidura del nou president de la Generalitat.
Es tracta d’un preacord en l’àmbit del finançament, de la resolució del conflicte polític de l’estat espanyol amb Catalunya, del reconeixement nacional, de la protecció i rellançament de la llengua catalana, de les polítiques republicanes per garantir la igualtat d’oportunitats, etc.
Des de Piura estant, com a militant d’ERC des de l’any 2003, seguesc pel meu mòbil totes i cadascuna de les intervencions que m’arriben per via telemàtica.
El meu referent més creïble dins Esquerra Republicana de Catalunya, des de fa molts d’anys, sobretot des que l’altre bon amic republicà Josep-Lluís Carod-Rovira deixa de militar dins el nostre partit, és el bon amic Josep M. Jové i Lladó.
Josep M. Jové i Lladó, dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya
Li faig a saber una cosa que no sé ben bé com li pot caure:
«Gràcies per la molta i molt bona feina feta per arribar a aconseguir aquest "preacord", bon amic Josep M. Per a mi, emperò, com a militant d'ERC aquests darrers 21 anys, un preacord bo, ha de ser qualque cosa més que "molt bones paraules ben escrites"... Tenc molts dubtes que sigui un bon acord per a la nació catalana sencera. Fins al punt que no em veig amb cor de votar-hi favorablement».
Em contesta tot d’una i em diu que li sap greu que jo ho vegi així.
Li dic que miraré de veure-ho d'una altra manera, si me n'arrib a convèncer.
S’alegra que m’ho repensi i el fa feliç comptar amb la meva confiança. «Cuida’t molt!!!», m’hi afegeix.
A la gelateria «El Chalán» prenc un bon gelat, assortit amb diverses bolles. Mentre n’assaboresc un, de variat, aprofit per informar-me, a través d’internet, sobre l’activitat frenètica que aquests darrers dies desplega el meu partit polític, del qual som militant des de l’any 2003, Esquerra Republicana de Catalunya.
A la memòria del bon amic llucmajorer, Anselm Álvarez Santamaria (2)
No passen ni vint-i-quatre hores, des que n’Elvira Calmet em tramet la notícia de la mort de n’Anselm, el seu espòs, i ja la veig escampada arreu de les xarxes de la intercomunicació social més intensa: «Mi amado Marido está ante el Señor. Lo amo y le agradezco por todo su amor».
Quina meravella resulten tots aquests estris tecnològics, aparentment tan insignificants, i, de fet, tan significatius com són els mòbils. Comporten una gran facilitat a l’hora de transmetre coneixement i coneixences! Ho veig com una de les diferències més notòries respecte de cinquanta anys enrere, en la relació entre Perú i Mallorca!
«En memòria i en record de qui sent llucmajorer ha estat un d’aquells primers que s’atansen de tot cor a aquest bell país andí que anomenam Perú. Sens dubte et diu, a tu, que miris bé son camí. Tan farcit està de roses, com de fulles amb espines; tan farcit de tantes coses, que acompanyaran son nom: Tant sa veu com sa figura, tant son rastre, son visatge han d'omplir aquest paisatge d'un indret tan bell del món."
En pocs minuts, arrib a saber, per l’enviament que em fa n’Elvira, que fan comptes d’organitzar-li la vetla a la parròquia limenya de sant Antoni de Pàdua, al districte de Jesús María, avui mateix, des de les 12 del migdia fins a les 10 de la nit. I que l’han d’enterrar, 31 de juliol, festa de sant Ignasi de Loiola, a les 9 del matí al Cementeri Britànic...
A la convidada, n’Elvira vol remarcar que n’Anselm, el seu espòs, agrairia que, en lloc de flors, poguessin col·laborar amb el lliurament d’aliments no peribles als menjadors populars que gestiona l’Arquebisbat de Lima. Tot un detall que fa veure de quina pasta està fet aquest matrimoni!
Una mica més tard, la seva filla Sumac que viu i resideix a Mallorca, em fa a saber que celebraran la missa amb mossèn Miquel Company a l’església de Sant Marçal, al terme municipal de Marratxí, dimecres 31 de juliol a les 18:30.
A la convidada que m’envia afegeix que «Els seus valors i ensenyaments perduraran sempre en els nostres cors. Descansa en pau, estimat espòs i pare».
Esquela mallorquina d'Anselm Álvarez Santamaría
Finalment, el bon amic Eugeni Garcia, que s’ha vengut a passar una mesada sencera al Perú i que es troba avui a Lima, m’envia a Piura on som ara la imatge mb el baül on reposen les restes mortals del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez... Que ja descansa en pau!
Tot això, i moltíssim més, passa avui dia, al Perú. I a Mallorca, qué?
El meu compte de whatsapp treu fum per tots els costats! He procurat informar, així com he pogut i sabut, les amistats mallorquines més properes, sobre la mort recent del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez a la Ciutat de Lima, Perú.
Són tantíssimes les que se’n fan ressò, de manera tan cridanera i expressiva, que em resulta difícil davallar als detalls nombrosos, diversos i valuosíssims, adreçats al company de Seminari difunt i a tota la seva família peruana.
La celebració de la missa funeral, presidida pel bon amic i company alcudienc mossèn Miquel Company Bisbal a l'església parroquial de Sant Marçal, aconsegueix d'arreplegar bon nombre d'Amics de Seminari que dediquen la pregària al bon amic llucmajorer difunt Anselm Álvarez Santmaría.
Mossèn Miquel Company, presidint la missa a Sant Marçal
La festa de Sant Ignasi, a Piura
Arriba la festa de Sant Ignasi de Loiola, mir d’acudir al Colegio San Ignacio, a Castilla, amb la finalitat de saludar els bons amics jesuïtes «Juan el Mudo» i «Paco Muguiro», antics companys de lluita pastoral i política a la dècada dels anys 70 del segle passat.
Com succeeix en altres ocasions anteriors, enguany tampoc no torn a tenir bona sort. En Juan és de viatge a Espanya i en Paco de vacances a la platja de Yasila. Una altra vegada serà, i ja van quantes!
Sí que puc saludar Paco «El Chiqui», un jesuïta que ara treballa a Piura i que abans ha estat treballant a «El Agustino», una de les barriades més conflictives del centre de la ciutat de Lima.
És ell qui em presenta na Gabriela Lamadrid, la «kefa» de na Xisca Monroig Monroig, filla del bon amic petrer Miquel Monroig Mestre. M’indica que demà mateix puc anar a saludar-la. Acaba d’arribar a Piura on ha vengut a col·laborar amb CANAT, una entitat solidària que treballa a favor d’infants desprotegits.
Començ el mes d’agost, retent visites a diversos llocs i cases de Piura: la família de na Berta (germana de na Zully) que viu al barri de Campo Polo; la família de l’altra germana de pare i mare, n’Eli, que viu al barri Almirante Miguel Grau.
«Calabaza, calabaza y cada uno a su casa», «El malcriado no encuentra ningún lugar», «Te me paras, maleducado. Me lo he ganado», son les frases populars que vaig reollint avui dia.
Quedam amb na Xisca Monroig Monroig que l’hem d’anar a veure i saludar a les instal·lacions que la Companyia de Jesús manté obertes per a l’entitat Canat amb la qual s’ha vengut a Piura, a col·laborar com a cooperant. Hi anam en la moto d’en Pepe.
La saludam, ens treim algunes fotos i partim. No volem interrompre la seva tasca educadora. Ens continuarem mantenint comunicats via whatsapp. Sobretot, a l’hora de veure què podem fer perquè les seves maletes, que s’han quedat a l’aeroport de Lima, arribin fins a Piura.
Amb na Xisca Monroig Monroig, al centre infantil CANAT de Piura
Feim comptes d’anar a dinar a ca la «germana de mare» de na Zully, Berta Villegas Romero, que viu al barri de Campo Polo, Castilla. Quan ens hi adreçam, ens topam amb un «operativo policial» que deté la moto d’en Pepe. Aquest mira de fer entendre que «no es chamba», no fa feina, sinó que només es tracta d’un transport familiar. No s’ho creuen. L’obliguen a lliurar-los les claus de la mototaxi. El policia puja i se’n duu la moto al magatzem municipal.
Per traure-la’n, haurà d’abonar 80 sols peruans. Si no ho fa, la moto hi haurà de quedar reclosa durant quinze dies. Als 80 sols, hi haurà d’afegir-ne 350 S/, per una multa que li imposen pel fet de no disposar de tota la documentació laboral requerida...
Gràcies a contactes «importants» que mantenen altres membres de la família, aconsegueix que un alt càrrec de la institució municipal s’hi impliqui, de manera que, en total, només siguin 120S/ per tots els conceptes... Entre una cosa i l'altra, més de quatre hores perdudes...
En relació amb Esquerra Republicana de Catalunya, avui faig a saber al bon amic Josep M. Jové que, després de llegir el company militant Josep Huguet amb moltes ganes i d'escoltar la secretària general Marta Rovira atentament, des del Perú estant, prenc la decisió i faig comptes d'emetre el meu vot militant d'ERC«a favor del preacord elaborat i negociat per la direcció del meu partit», amb ganes que serveixi positivament per avançar, ni que sigui minsament, cap a l'establiment de la República Catalana.
El Josep M. m’ho agraeix.
«Visca la República Catalana, amb ERC al capdavant!», li dic. Agraït li estic a la gran feinada feta. Tant de bo que, algun dia, el país sencer li ho pag així com es mereix
"Dubtar és sempre legítim, deixar de confiar en nosaltres mateixos seria un error", em recorda la dita de l’altre bon polític català Ernest Maragall.
A la memòria del bon amic llucmajorer, Anselm Álvarez Santamaria (3)
Per les notícies que m’arriben avui fins a la ciutat nordenca de Piura on em trob, en bon darrer dia del mes de juliol, festa de sant Ignasi de Loiola, la jornada d’ahir a Lima arreplega la notícia del comiat definitiu que li reten, al bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, els seus familiars i les seves amistats més properes.
Darrer comiat d'Anselm Álvarez que li reten a Lima
Agraesc a n’Elvira, l’enviament que m’adreça amb imatges d’una trobada molt emotiva amb el personal del Col·legi de San José, on ella va treballar. Indret de Lima on vetlen les restes mortals de n’Anselm, de cos present. Entre molta d’altra gent que m’imagín que deu ser personal treballador de la casa, hi veig molt emocionada la seva filla Micaela, i la mateixa Elvira ben abraçada del seu nét Julián, vora el baül amb la fotografia de n’Anselm als peus d’una imatge del Crist ressuscitat.
En una altra imatge, n’Elvira agraeix amb un somriure a rostre, tot quant han manifestat amb gran estimaci´, fent-li suport en uns moments tan dolorosos com aquest.
També m’arriben les paraules del bon amic mossèn Eugeni Garcia Julià qui s’ha vengut a passar una mesada, com fa cada any, en aquest país d’Amèrica Llatina on continua col·laborant solidàriament i efectiva.
Em fa a saber que s’ha fet present amb na Margalida Colmillo al vetlatori de n’Anselm a Lima. Resulta un acte molt emotiu, durant el qual por resar per ell, dir-li unes paraules amb el nostre idioma, i agrair-li tot el testimoni de vida que ha viscut aquí, a terres peruanes. M’hi adjunta la fotografia del baül...
Baül on reposen les restes d'Anselm Àlvarez, a la ciutat de Lima
Li ho agraesc de tot cor. Que m’informi d’això i que s’hi hagi pogut fer present. Quant i més si, com em manifesta na Margalida Colmilo, suara mateix és el delegat diocesà de Missions a Mallorca. Li desig que Déu l’acompanyi sempre i pertot arreu.
Si aquestes són les notícies darreres que m’arriben sobre el darrer comiat dispensat al bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria, aquí al Perú, amb moltes ganes m’estic esperant les que puguin arribar-me des de Mallorca, on avui mateix està programat d’oferir-li la missa funeral a la parroquial església de Sant Marçal. Hi pertanyent els seus consogres mallorquins, pares de l’espòs de na Sumac Alvarez Calmet, la filla que viu i resideix a Mallorca des de fa alguns anys.
Visitant les restes del bon amic santamarier Miquel Parets, a Jicamarca
Dissabte, 4 d’agost, és el dia assenyalat perquè, conduïts pel bon amic mossèn Eugeni Garcia que es troba, com cada any, passant una mesada al Perú, puguem anar a retre visita a les restes mortals del bon amic santamarier mossèn Miquel Parets i Serra, que en pau descansa enterrat a Jicamarca.
Com que trob que s’ho paga, he demanat a na Pamela que em procuri un viatge d’anada i tornada Piura-Lima-Piura, per tal de poder integrar-me en el grup de mallorquins: la trinitària Maria Quetglas, la germana de la Caritat Margalida Colmillo, tres cooperants joves, mossèn Eugeni i jo, en la furgoneta d’aquest.
En homenatge senzill i modest al bon amic missioner Miquel Parets, torn a tenir l’oportunitat de resar-li un bon Parenostre en Kirundi, damunt la terra que acull les seves restes mortals, a Jicamarca, provincia de Huarochirí, Lima.
L’endemà, a Lima, m’aixec a les 3:40. Allotjat a la casa d’hostes domèstica que està situada molt a prop de l’aeroport, a uns cinc minuts en taxi, amb la intenció de volar cap a Piura.
Com que na Pamela ja m’ha lliurat la targeta d’embarcament, no fa falta que passi per la taula de facturació, sinó que puc adreçar-me directament cap a la porta de sortida del vol JA7220 que s’enlaira de Lima cap a Piura a les 5:45.
Hi arrib d’hora, en el taxi de la madona de la casa d’hostes, que m’hi duu per un preu una mica més alt que l’ordinari. En trobar-me allotjat a prop de l’aeroport, em dóna temps més que suficient per anar a prendre alguna cosa en alguna de les cafeteries de l’aeroport. M’hi deix els sols que em demanen.
Un cop feta la visita als excusats públics de l’aeroport, em dispòs a fer coa a la que queda identificada com a destinada a «preferentes» (gent major de 60 anys, entre d’altres).
En pujar, m’adon que la tripulació amb què em top aquesta matinada és una de les més antipàtiques i poc servicials que m’he topat en aquesta estada meva al Perú. Insisteixen tant a dir que les motxilles petites han d’anar «davall del seient davanter», una vegada i una altra, que arriben a posar el cuc de l’orella malalt.
A l’hora programada l’avió s’enlaira. Al cap d’una hora i mitja aterram a l’aeroport de Piura. M’hi espera en Pepe amb la seva mototaxi. Em duu fins a l’avinguda Chulucanas. D’hora per arribar a punt per fer-me present a la trobada amb les amistats piuranes que em conviden a anar a missa i a dinar plegats.
Teresa Guerrero i Porfirio Pedro Guerrero Niño, Manolo Ancajima Granja, Francisco Vegas Pinto i jo ens sumam a la celebració eucarística dominical que fan centenars de persones aixoplugades dins la capella «Sagrada Familia», a la AVFAP (Asociación Vecinal Fuerza Aérea del Perú). En acabar, vaig a saludar el celebrant president, el capellà peruà mossèn Carlos González.
Després de la missa, acudim al restaurant «Teresa’s». S’hi afegeix l’antiga professora de l’Escola Parroquial al barri de Sant Martí, Percy García Estrada. La mitja dotzena de comensals compartim taula, conversa i companyia durant unes quantes hores.
Algunes de les frases que m’agrada recollir avui dia: «Cada harina en su costal», «No se acostumbren a lo que no les va a durar», «Preso me llevan a Piura por una papaya verde que mi pájaro picó», «Tráigame un guardia si quiere, però yo no pago el poto; una cosa es que resbale y otra que lo haya roto».
«Calabaza, calabaza ,y cada uno a su casa». «El malcriado no encuentra ningún lugar». «Te me paras, maleducado! Me lo he ganado!», li diu una velleta a un jovenet que no s’aixeca ni li cedeix el seient dins el bus.
Amb professores amigues
La notícia i l’enregistrament que en faig, del Parenostre cantat a Jicamarca vora les restes mortals del bon amic santamarier Miquel Parets a Jicamarca, entre d’altres conseqüències, comporta que una bona amiga, na Maria Bel Perales, informi que quan fa Primer de Primària al col·legi de Sant Rafel, els va a veure a la classe una monja que ve del Burundi, Sor Josefina.
Diu que els ensenya una cançó guapíssima que encara recorda, tot i no saber ben bé què significa ni què vol dir. Diu que sempre l’ha volguda ensenyar als seus alumnes, però que els traductors d'internet no en saben...
Demana a veure si qualque entès en la matèria li pot indicar on se separen bé les paraules i com s’escriu el text, ja que ella només sap cantar-la.
M’interessa ben molt aquesta proposta. M’interessa tant que pos fil a l’agulla, des del Perú estant, amb tres contactes diferents: mossèn Jaume Obrador «Xemarrí», el felanitxer que es troba al Burundi; la mateixa germana de la Caritat, Josefina Bujosa, que es troba a Mallorca; i el doctor Google que gairebé ho sap tot (malgrat em reconeix que no sap kirundi, però sí kinyarwanda...)
Entre tots quatre, arribam a traure’n trallat. Podem dir que el text kirundi i el català pot ser aquest:
«Amahoro meza, bana b’Imana! (La pau sigui amb vosaltres, fills de Déu) Amahoro meza, ntore mwe, ntore mwe! (La pau sigui amb vosaltres, estimats de Déu) Amahoro meza, bavandimwe! (La pau sigui amb vosaltres, bons germans) Imana n’ibahangaze.» (Que el Senyor vos acompanyi!)
Llavors pots canviar la primera paraula per “Musigara amahoro” (Quedau en pau). “Mugende amahoro” (Anau-vos-en en pau). “Tuzosubira amahoro” (Ens tornarem a trobar en pau). Tuzoba dusubira bana b’Imana (Ens tornarem a trobar, fills de Déu)
Bueno... el meu kirundi és només un record xk les paraules no les recordava bé, però sa tonada sí. Idò mira fa 41 anys que la vaig aprendre. Tenia 6 anys llavors. Fou ella qui mos ensenyà la cançó😉 Meam si en iniciar el curs la convenço perquè vengui a cantar-la als meus alumnes de 4 anys. Seria molt xulo!
Exacte! - em diu - És sa mateixa! Jo la sé amb sa mateixa tonada! Només sa primera estrofa. Com la vaig aprendre quan tenia 6 any... I n'han passat 41 anys més, clar hi ha trossos que no són iguals xo jo crec k es fruit de la meva memòria infantil ja k era difícil x noltros recordar aquestes paraules. A més recordava que ens digué que significava alguna cosa de pau. Noltros teniem de tutora Sor Antonia Nigorra i vengué Sor Josefina a cantar-la. És aquesta segur!
Una de les recomanacions que em fa des de Salamanca, una germana de la professora piurana Teresa Guerrero que hi viu i hi resideix, és que no deixi d’anar a veure i visitar la Capella de la Sagrada Família que han construït amb molts d’esforços al seu barri.
Amb el professor Francisco Vegas «El Ruso», m’hi acompanya i anam a la missa que presideix el P. Carlos Gonzàlez. Seguidament, continuam amb un dinar d’amics.
Ens hi feim presents Percy García Estrada, Teresa Guerrero, Porfirio Pedro Guerrero Niño, Manolo Ancajima Granja, Francisco Vegas Pinto i jo mateix.
És diumenge, 4 d’agost. Demà, dilluns, na Zully i jo feim comptes de viatjar en furgoneta 4x4 fins a la ciutat serrana d’Ayabaca, convidats pel mossèn lleonès José. M. Rojo García.
