Gràcies, Perú! Carajo!

Gràcies, Perú, per haver-me ensenyat i per haver-me donat tant, durant tant de temps  i amb tanta intensitat. 

Són tantíssimes les coses bones rebudes durant gairebé mig segle! En tants d’indrets diversos viscudes, i amb tanta força i energia positiva acumulada!

M’has ajudat a mantenir viva la fe dels meus pares. La d’una mare com la meva, abeurada en la petita vila mallorquina d’Ariany, a l’illa europea de Mallorca. I la d’un pare com el meu, adquirida en la petita vila guineana de Batete, a l’illa africana de Malabo. Tots dos creients cristians, profundament catòlics.

Gràcies, Perú, carajo!

M’has ensenyat a viure d’una altra manera la fe en Jesús, el de Natzaret, nascut, crescut i assassinat, a l’altra riba llevantina de la Mar Mediterrània, la mar nostra.

M’has donat una altra visió de la vida i de la mort. De l’amor i de l’odi. De la lluita i de la mandra. De la gent i del paisatge. De les societats i de les esglésies. De les religions i de les creences. De la terra, del mar i de l’aire. De tot quant prové del Senyor, i se n’hi va, cap al Déu de l’univers.

Gràcies, Perú, carajo!

No sé ben bé com agrair-t’ho. Ni sé gens ni mica com aconseguir que ho facin altres. Només sé que serà per sempre inesborrable l’empremta que em deixes, en ma vida de ciutadà, creient, capellà, compromès i critic... 

De nom i llinatge Cil Buele dins les xarxes de la intercomunicació personal més íntima alhora que més pública.

Gràcies, Perú, carajo!

Em surt de l’anima aquest agraïment, sincer i profund, després d’una estona que passam junts cinc companys, a l’interior d’una de les sales de la residència sacerdotal de Sant Pere i Sant Bernat, a quatre passes de la seu catedral de Mallorca.

M’hi han convidat a conversar-hi avui capvespre de dimarts 6 de febrer de 2024.

El tema de la reunió , explicat breument, és que des de fa uns anys amb Gabriel Amengual, Joan Bauzà, Jaime Vázquez, Rafel Mas i altres es reuneixen donant voltes a una temàtica que els interessa i preocupa i que ja Pau VI a l’Evangelii Nuntiandi, en parlava: "la ruptura entre Evangeli i cultura és, sens dubte, el drama del nostre temps, com també ho fou en altres èpoques" (Pau VI, EN 20). 

Aquesta situació, em diuen, demana construir ponts entre la fe i la cultura. En definitiva requereix el diàleg i la presència de la fe en la cultura, a la qual la fe hi pot aportar i en pot aprendre. En definitiva, es tracta de donar presència a la fe cristiana i de dotar als creients d'idees i pensaments, per tal que puguin viure i comunicar de manera raonable i creïble la seva fe. 

D’aquí la idea d’una col·lecció com aquesta que porta per títol «Tornaveu», que compta amb aquests 8 números publicats, i que volen ampliar-los. 

Amb aquesta reunió volen parlar, des de la meva experiència, com difondre-ho en el món digital i internet.

No se m’acut altra cosa que, enumerar-hi alguns punts succints:

1. Trob summament interessant el "contengut" d'aquests escrits i l'"objectiu" de difondre-ho en l'àmbit digital

2. Es tractaria de marcar-hi objectius, finalitats i destinataris

3. De l'experiència comunicativa de CINCOS-70 en context peruà, a la praxi de la intercomunicació personal i col.lectiva-24 en context mallorquí

4. Cal tenir en compte el món digital cada cop més complex, més professionalitzat i més car

5. Caldria passar de la individualitat encuriosida, a l'activitat mancomunada

6. Com també de la gratuïtat inicial, al pagament religiós per qualsevol novetat

7. Una cosa és publicació "personal" a la xarxa, i una altra difusió "professionalitzada"

8. La web del Bisbat de Mallorca sembla que compta amb bons professionals de la comunicació

9. M'inclinaria a cercar-ne, també, fora de l'àmbit diocesà, estrictament eclesiàstic

10. No en parlem ja de l'àmbit universitari, on la UIB està considerada com una de les més especialitzades en la "digitalització" d'obres escrites en català

11. Contactes fora de l'àmbit diocesà estricte poden contribuir a trobar-hi camins

12. RELIGIÓN DIGITAL – José Manuel Vidal

13. Artículos de revistas José María Vigil Gallego

14. Escuela de Teología en internet

15. Teología per Internet: El primer centre aprovat pel Vaticà és a Barcelona (2003)

16. Teología en Internet, al servicio de la Palabra 

Crec que deu haver quedat ben aclarida la meva predisposició total a col·laborar-hi, de la manera que considerin més adient, fins i tot des del meu domini personal 

Salut i coratge per tirar endavant

Fòrum Mundial Teologia i Alliberament (FMTL), a l'FSM 2016 Montreal (1)

RESISTIR, ESPERAR, INVENTAR: 
UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE!

Del 8 al 13 d'agost de 2016, a la ciutat canadenca de Montreal, on se celebra el 12è Fòrum Social Mundial, s'hi ajunta també el 7è Fòrum Mundial Teologia i Allliberament.

A tots quatre punts cardinals d'arreu del món, persones i grups resisteixen fermament davant les pràctiques de dominació i d'explotació que afecten poblacions, territoris i el món vivent.

A la cruïlla entre teologia i camp d'acció, l'esperança d'alliberament encarna lluites i compromisos a favor de la llibertat, la justícia i la pau.

Com a totes les edicions anteriors del Fòrum Mundial Teologia i Alliberament, aquesta que n'és la setena també s'esdevé una trobada d'actrius i d'actors de moviments socio-polítics, i d'espiritualitats, que s'inventen un altre món possible. Es fan presents a aquest encontre internacional de solidaritat que representa el Fòrum Social Mundial 2016 a Montreal.

Als anys 60 i 70 del segle passat sorgeix una sensibilitat social nova i un paradigma teològic nou: la «Teologia de l'alliberament», a partir d'una situació de pobresa i de misèria percebudes clarament com un «clamor que puja al cel».

Cinquanta anys més tard, ens trobam davant d'un clamor no menys fort: el deteriorament climàtic, que es concreta en un conjunt ampli de deterioraments creixents.

Tot plegat justifica la necessitat d'una teologia «revolucionària», és a dir, que no sigui simplement reformista, que trenqui amb tots els pressuposts (paradigmes) tradicionals que ens han duit fins aquí on som ara i que ens han col·locat contra el Planeta.

S'hi justifica una Teologia Revolucionària de l'Ecoalliberament que proposi reformes / canvis / revolucions radicals a la religió, perquè el cristianisme deixi de ser una religió que ens allunya de les nostres arrels i ens duu a un món superior (segon pis).

S'hi justifica que s'intercanviïn idees i suggeriments operatius, perquè, 50 anys més tard, es desfermi una onada nova d'humanització, la «Teologia Revolucionària de l'Ecoalliberament». 

Amb moltíssimes activitats a programar.

Mesquida, davant l’home, davant Déu

El bon amic i company d'estudis eclesiàstics, l'artanenc SEBASTIÀ MESQUIDA I SUREDA, acaba d'ampliar l'embalum de les seves obres publicades.

Totes elles relacionades amb el fet religiós dins la humanitat dels nostres dies, en aquesta ocasió -com remarca al diari ARABalears el periodista Tomeu Canyelles- el títol que porta el llibre és ‘En nom de Déu? En nom de l’home?’

DISTÀNCIA ENTRE L’ESGLÉSIA I EL CARRER Sebastià Mesquida creu que hi ha un distanciament lamentable, que l’Església mai no ha entrat de ple al carrer, allà on passen totes les coses. L’autor defensa que el dogmatisme no té lloc dins el pla humà ni religiós.

En la seva anterior obra, El Déu possible (2006), Sebastià Mesquida i Sureda (Artà, 1933) plantejava una profunda reflexió sobre el significat de la religió en el món actual.

Vuit anys després, torna a endinsar-se dins la matèria amb un nou llibre -editat, novament, per Lleonard Muntaner-, que té com a títol En nom de Déu? En nom de l’home? (2014).

Mesquida hi constata la distància existent entre l’Església i tot allò que succeeix a peu de carrer. “És clar que hi ha un distanciament lamentable. L’Església no és que hagi perdut contacte, és que, com a institució, mai no ha entrat de ple al carrer, allà on passen totes les coses. Ella tracta les coses des de la seva seu, des de la seva litúrgia, sense tenir en primer pla la història dels homes ni la manera en què aquests la viuen”, afirma.

L’autor, en el nou text, defensa que el dogmatisme, per si mateix, no té lloc ni dins del pla humà ni tampoc dins del religiós: “L’home demana els seus propis camins i entendre tot allò que pugui assumir, no ser empès, instrumentalitzat ni coaccionat per aquestes propostes dogmàtiques”.

La solució parteix, segons Mesquida, “d’una teologia lliure i universal, construïda a partir de diferents cultures i feta amb consciència del moment que es viu ara mateix. Cada església, cada moment històric i cada persona té la seva manera concreta d’entendre Déu”.

El punt de partida d’ En nom de Déu? En nom de l’home? és la relació entre ambdues figures i tot allò que comparteixen en comú. “Déu vol que l’home visqui i l’home vol viure. Per tant, creador i criatura tenen interessos comuns i fonamentals”, assenyala.

Estructurat al voltant de dues parts, en la primera s’analitza la situació actual, mentre que, en la segona, es proposen alternatives de millora.

Sense fer-hi referència, l’autor es mostra favorable al canvi representat dins de l’Església Catòlica pel papa Francesc. “Té un tarannà diferent, molt seu i acceptable. Un no sap cap on apunta exactament, però té manifestacions que demostren una major naturalitat davant les qüestions del nostre món i també una aproximació sincera cap als actuals problemes de l’home. Ara, no sé fins a quin punt l’Església pot assumir, o assumiria, tot això, perquè una cosa és el papa i una altra, la naturalesa de la institució”, assegura.

Premiat

El discurs de Mesquida queda reforçat fent una repassada de la seva trajectòria vital i professional. Guanyador en dues ocasions del premi Ciutat de Palma amb la biografia Ramon Llull, valor intemporal (1962) i l’assaig de caràcter social Els protagonistes (1976), compaginà la seva feina com a professor de teologia fonamental al Centre d’Estudis Teològics de Mallorca amb la de peó de neteja pública als carrers de Palma entre 1978 i 1993, fins a una jubilació forçosa per invalidesa. “En un moment donat, vaig cercar una feina senzilla on no pogués gaudir de cap privilegi, perquè la vida de la parròquia, per bé que anàs, no influïa gens en tot allò que succeïa al carrer: vaig comprendre que eren dos mons separats”.