Kur'abantu b'igihugu citwa Kataloniya

“INZIRA YO KWIGENGA N’UGUSHINGA INGINGO
MU BANTU B’IGIHUGU CITWA KATALONIYA”

Abantu benshi cane b’igihugu citwa Kataloniya baravuze, babikuye ku mutima no ku gushaka kwabo, ko bakeneye bakipfuza kwikukira, kandi Inama Nkuru y’Abashingamateka b’ico gihugu, ari yo yitwa Parlement (Inama Nshingwamateka) yashinze ingingo y’ugutangura inzira nziza y’umwidegemvyo kugira ngo ico gihugu cikukire rwose, abantu baho nabo bashobore kwitorera uburyo bwo kwigenga no kwikukira mu mwumvikano, ata ntambara:

• - Ni Kwikukira
• - N'Amategeko y'ukwikukira bose bumvikanyeko
• - Ni Kwerekana muri vyose itunga ry’igihugu
• - N'Ikiganiro
• - Ni Kwumvikana mu gusabikanya itunga ry’igihugu
• - Ni Kwishimiza intwaro z’abanyabulaya
• - Ni Kunganisha
• - N'Igikorwa ngenderwako c’abashingamateka
• - Ni Kugabangana

Inama Nshingwamateka yo muri Kataloniya itera umwete abanyagihugu bose ngo baje muri iyo nzira izobashikana ku kwikukira kw’igihugu cabo ca Kataloniya.

Forts amb els dèbils... arrufats davant dels forts!

Avui he pogut comprovar amb els meus ulls que polítics i policies espanyols fan el fluix i s'arrufen davant dels forts i poderosos,mentre bravegen de mostrar-se durs i forts amb sectors tan febles de la nostra societat, com són ara les persones amb discapacitats físiques, psíquiques o sensorials.

És la conclusió a la qual he arribat, després de veure'n el comportament davant les portes del Parlament de les Illes Balears. Representants i usuaris del centres concertats per a persones amb minusvàlua física, psíquica o sensorial de Mallorca, han sortit avui al carrer, protestant enèrgicament ipacífica, concentrant-se davant del Parlament de les Illes Balears i exigint al Govern que presideix el senyor Bauzà  el pagament dels ajuts i de les nòmines pendents -com un veritable dret adquirit-.

Són col·lectius que volen continuar mantenint l'atenció a les persones amb discapacitat. Per aconseguir-ho, han aconseguit de concentrar-hi més d'un miler de persones reivindicant el seu dret a ser atesos com es mereixen.

He vist com els portaveus de la mobilització s'han dirigit enèrgicament al president Bauzà, enmig del carrer de Palau Reial, acordonat fortament per nombrosos efectius de la Policia espanyola. I n'he tret la impressió que el president només tenia paraules..., però que no estava disposat a fer-hi cap gest que el mogués a retractar-se d'allò que havia anunciat: retallades insòlites d'ajuts públics a qui més els necessita!

Aquesta concentració d'entitats que treballen amb persones amb discapacitat física, psíquica o sensorial a Mallorca han tallat el carrer del Conquistador de Palma, s'han manifestat al costat del Parlament balear per exigir el pagament d'ajuts i nòmines que el Govern els deu.

Provocant cridòries i renous amb els seus xiulets, botzines i crits, portaven pancartes amb lemes com "Tots som ciutadans de primera", "SOS nostres drets en perill", "No es poden abandonar els més febles"....

Mai de la vida no m'hagués imaginat haver de participar en una manifestació com aquesta: sembla mentida que els nostres governants, que troben doblers per a allò que volen, no vulguin trobar-ne per atendre les ciutadanes i els ciutadans que més ho necessiten.

Tot un símbol d'allò que són i representen aquests governants nostres d'avui dia... tan catòlics com diuen que són, el mateix dia de Sant Francesc d'Assís!

• CONCENTRACIÓN | Frente al Parlament | Cientos de manifestantes protestan para exigir el pago de ayudas a discapacitados
• Han cortado la calle Conquistador. Protesta para exigir el pago de ayudas para discapacitados. Centenares de personas se han concentrado frente a las puertas del Parlament para exigir el pago de ayudas y nóminas que se adeudan a los concentrados
• Bauzá promete máxima prioridad para pagar las ayudas a los discapacitados
• Bauzá diu als discapacitats que seran els primers que cobraran
  El president dialogà amb els manifestants a les portes del Parlament i recordà el deute heretat del Govern anterior

El cas dels catalans, a Westminster

El 14 de juliol de l'any 2010, catorze diputats al Parlament de Westminster representants dels pobles del País de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra, van presentar una moció perquè el Parlament britànic aprovés un acord de suport al dret de Catalunya de decidir el seu propi futur i esdevenir un poble lliure entre els pobles lliures de la terra.

Com a mostra de reconeixement i d'estima s'ha impulsat una campanya de recollida d'adhesions que s'han fet arribar personalment als diputats britànics.

Una vuitantena de persones, el proppassat dilluns 13 de juny de 2011, varen participar a la recepció muntada al Palau de Westminster.

Durant l'acte es va fer el lliurament simbòlic de les dotze mil signatures dels adherits a la iniciativa "El cas dels catalans" juntament amb un dossier amb el contingut i els objectius de la campanya.

També se'ls lliurà unes figures de ceràmica  artesanal simbolitzant una parella catalana, així com de l'estelada que va acompanyar un grup dels assistents a la Manifestació per la Independència del proppassat 10 de juliol de 2010.

Es va acordar de treballar per a presentar una moció al Parlament de Catalunya  amb l'objecte de manifestar l'agraïment dels nostres representants polítics en nom del poble català als diputats per la moció presentada al Parlament de Westminster i convidar  una representació dels diputats britànics  a una recepció al nostre Parlament.

S'ho paga agrair especialment als diputats Hywel Williams, Elfyn Llwyd, Jonathan Edwards, del Playd Cymru i al diputat Pete Wishart de l'Scottish National Party,  així com també al diputat Antoni Strubell del Parlament de Catalunya, per la seva implicació més intensa.

A fi i efecte de donar la possibilitat a la majoria de catalans d'adherir-se a la Campanya, el proper 24 de juny, dia de Sant Joan i festa nacional catalana, s'iniciarà la segona fase de la campanya amb la recollida presencial de signatures d'adhesió arreu del territori (a més a més de les adhesions per Internet) i per la qual cosa es compta amb la col·laboració de les persones i de les entitats ja adherides.

Així ho manifesten Pere Vinyeta i Agustí Soler, per la Comissió Organitzadora.

Carta a qualsevol diputada o diputat del Parlament de Catalunya, des de Mallorca

T'he vist per la tele, mirant d'explicar-te, clar i català, amb gent exaltada enmig del carrer.

M'he solidaritzat amb tu i, també, amb la gent exaltada que, segurament, ni tan sols es devia trobar en les condicions més aptes per escoltar-te i atendre't...

Esper i desig que puguis estar en condicions mínimament aptes per a rebre-les amb la intenció sana en què te les he volgut fer arribar. Vull que sàpigues que m'han agradat molt, gairebé sempre, les teves intervencions, des de Mallorca estant (i sé que hi ha d'altra gent que també les valora molt positivament).

Començ reconeixent que m'hagués agradat més que el Parlament de Catalunya no hagués hagut d'empassar-se el mal tràngol d'avui. Però també t'he de dir que celebr que sigui precisament aquest Parlament, -un dels cinc implantats als Països Catalans, sens dubte el més important i significatiu-, el primer de l'Estat espanyol a rebre els efectes de la indignació i l'exaltació ciutadana d'aquests temps crítics que ens ha tocat viure.

Consider que deu ser el més ben preparat perquè, diputades i diputats de 2011, us adoneu que ja hem començat a viure en una altra època... Que possiblement encara no heu vist res d'allò que us pertocarà haver de veure més endavant... Que ja no sou com aquells "mira'm-i-no-em-tocs" d'èpoques passades de la nostra història més recent... Que arreu dels Països Catalans s'ha iniciat l'era de la indignació al poder... Que cada cop hi ha més gent tan maltractada pel sistema que fins i tot s'identifica més amb la gent que vos maltracta que no amb vosaltres maltractats... Que us cal prendre llum de na Pintora i aprendre a emprar d'altres eines parlamentàries més eficients en la construcció democràtica de la nostra nació catalana, del nostre país sencer... En definitiva, que les valentes accions policials violentes s'han d'emprendre, efectivament, no tant contra les víctimes d'un model econòmic i polític caducat, sinó sobretot contra els botxins que fabriquen víctimes... No contra la gent indignada que es passa dies a les places públiques en les condicions que tothom ha pogut veure; sinó contra la gent indigna i indignant que ocupa vergonyosament i durant unes poques hores, gairebé d'amagat, despatxos luxosos d'entitats bancàries i financeres, empresarials o sindicals, privades o institucionals, manejant els fils d'una situació que se'ns escapa de les mans, a marxes forçades, a tots plegats.

T'he de dir que em sent molt solidari de la gent que en aquests moments de crisi econòmica, financera i social considera que cal paralitzar qualsevol iniciativa parlamentària que s'orienta, precisament, a donar cobertura legal a unes mesures que han d'engrandir encara més l'abisme que separa la gent poderosa de la impotent; la gent pobra, de la gent rica; la gent ben assegurada, de la gent que no té futur; la gent ben acomodada, de la que n'ha perdut el sostre; la gent treballadora, de la que roman a l'atur sense poder sortir-se'n...

També t'he de dir que som totalment contrari a l'ús d'eines violentes per aconseguir objectius marcats; als excessos que es poden produir durant qualsevol manifestació pública a les places i carrers de Barcelona, per part d'alguns sectors minoritaris; a les mostres evidents de fatxenderia rebutjable... Però tampoc no crec que se les hagi d'engrandir fins al punt de considerar-les com els elements "centrals" per a no dir els "únics" d'aquesta jornada. Hi ha hagut, també, mostres del contrari...

Gràcies, en qualsevol cas, per l'atenció que m'hagis volgut dispensar.

Compta amb tot el meu suport personal a la teva tasca com a diputada/diputat al Parlament de Catalunya, que m'imagín que és molta i molt bona.

Mira de no defallir en l'afany de consolidar-hi una democràcia que va mostrant massa el llautó, per massa bandes i massa crulls, davant la situació crítica que patim a Europa, dominada per les forces dretanes cada cop més implantades.

Salutacions, des de Mallorca, amb una abraçada entranyable

Cil Buele

Afirmació!

Heus ací aquesta ANOTACIÓ summament interessant que acab de descobrir a FACEBOOK:

AFIRMACIÓ

per la Magda González Crespí el diumenge, 12 / juny / 2011 a les 14:48

Des d'una profunda tristesa, d'aquelles que enforteixen més encara les conviccions i l'esperit de lluita, el meu infinit agraïment al Cor i l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i al Cor Jove i Cor de Noies de l’Orfeó Català pel seu entusiasme i convicció: sou l’esperança del nostre poble; als directors i col•laboradors més propers pel que han patit i lluitat amb mi; a les més de 400 Institucions i personalitats del món cultural, cívic i polític d’arreu dels Països Catalans que ens han donat suport en tot moment;  a Tomeu Mestre per desvetllar, el 2008, una ignomínia, que 40 anys després continua vigent i finalment...als "Millors":

No vull que la buidor m'arrossegui a l'abisme
o falsos mirallets em torbin la volada.
Jo pressento, a l'entorn, batec de coses certes,
tal com l'hivern present la futura brotada.
No em dolgueu que estic sola! Al meu costat caminen
altres éssers com jo, i l'aire no els ofega;
amatents a lluitar contra foscos marasmes,
ofereixen el seu pit a la brega.
Jo també toparé amb les altres muralles;
sé que vessaré sang i em courà la ferida...
però vull avançar armada d'esperança
i d'orgull, proclamant que tinc cor i tinc vida.
                                              Joana Raspall

A favor de procés democràtic a Guinea Equatorial

La notícia que em passa el bon company de lluites cíviques, l'arqueòleg Llorenç Picornell Gelabert, m'omple de satisfacció i d'alegria.
Em fa a saber que avui mateix, dijous 9 de juny de 2011, el Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució que fa referència a Guinea Equatorial, en uns termes que no puc deixar de compartir i difondre a tots vuit vents del món i de la bolla.
La resolució parlamentària catalana, el text de la qual m'adjunta (Resolució 90/IX del Parlament de Catalunya, de suport a l'inicid'un procés democràtic a la República de Guinea Equatorial Tram. 250-00086/09), condemna sense matisos la dictadura d'Obiang i insta el govern de Madrid a abandonar la connivència envers el dictador i a portar a terme totes les accions polítiques i diplomàtiques possibles que afavoreixin un procés democràtic a la República de Guinea Equatorial.
En Llorenç em fa a saber que es tracta d'un fet històric, en el sentit que, en cap moment des de la independència de Guinea, no hi ha hagut mai cap condemna tan clara de la dictadura per part d'un òrgan parlamentari de l'Estat espanyol, l'exmetròpoli, i que mai tampoc cap parlament no havia pressionat el govern de Madrid perquè abandonàs el suport al dictador, de manera explícita.
A més d'això, dia 20 de juny, a Barcelona es faràn unes jornades sobre Guinea Equatorial en què intervindran ONG relacionades amb drets humans i política internacional, com Amnistia Internacional o Justicia i Pau, mitjançant el seu president i gran orador Arcadi Oliveres.
El més rellevant, però, és novament una acció dels partits polítics amb representació parlamentària a Catalunya: s'adheriran a un manifest elaborat i signat per TOTES les organitzacions opositores a Obiang dintre del país i a l'exili (un altre fet històric, la unitat de l'opisció) en què es reclama la urgència d'un procés democratitzador engegat des de dintre del país i recolzat des de fora.
El que demana és que es faci còrrer aquest informació, sobretot entre la gent que treballa o té contacte a mitjans de comunicació.
Considera que és un fet força trascendental per la història recent dels estats espanyol i guineà i que arriba en un moment rellevant a nivell internacional: Guinea Equatorial ostenta la presidència de la Unió Africana, aquest mes se celebrarà una cimera d'aquesta organització a Malabo i el 2012 s'hi disputarà, juntament amb el veí Gabon, la Copa Àfrica de futbol.
Mai com ara aquest país africà havia estat tan present en l'agenda internacional.

Impressions de l'endemà mateix

Vull passar per damunt de la darrera jornada electoral, quant a la consideració estricta de gran espectacle publicitari, on protagonistes, -polítics que encapçalen candidatures i periodistes que n'informen-, no només se situen al centre d'atenció dels mitjans de comunicació sinó de gairebé tots els àmbits de la societat, amb desplegaments publicitaris sense precedents.

Vull parar esment, així, al fet que s'hi han produït uns resultats que, no per increïbles, es veien venir de temps enrere, anunciats des dels mitjans i que han arribar a superar fins i tot l'enquesta del CIS d'enguany (PP 32-33; PSOE 22-23; PSM-IV-EXM 3; IU 1), en relació amb l'arrasada de la dreta conservadora del Partit Popular, pertot arreu; i amb la desfeta socialista espanyola sense cap altre precedent conegut.

La victòria aclaparadora del Partit Popular a totes les institucions públiques de les Illes Balears i Pitiüses no hauria d'haver sorprès ningú. Una victòria anunciada a bombo i platerets per tots els mitjans de comunicació, les enquestes d'opinió i les opinions publicades.

Ja l'any 2007, amb la creació d'allò que s'anomenà Bloc per Mallorca, s'hi començava a fer palesa la primera passa cap a l'establiment (encara no definitiu?) del bipartidisme a les Illes, representat pel PP+PSOE; enfront d'un ventall de formacions polítiques diverses des dels inicis de la democràcia tan mal parida que patim.

Per a certs sectors crítics, aquell invent no servia per a res més que per facilitar-hi voluntàriament i decididament l'engolida d'aquelles formacions polítiques que l'integraven.

Enguany s'ha pogut veure que només la pervivència del PSM-IV-EXM al Parlament, al Consell de Mallorca i a l'Ajuntament de Palma, n'ha evitat l'arribada aquest any 2011... gràcies, també, a la derrota més que desastrosa que ha patit el PSIB-PSOE.

També s'ha pogut veure que la corrupció política mallorquina, lluny de fer predre escons a les institucions públiques, en dóna molts més encara. Cosa que em fa veure ben a les clares, un cop més, que allò que veritablement lleva vots a l'esquerra és el fet d'haver-se dedicat a fer polítiques de dretes, algunes tan barroeres que ni la mateixa dreta conservadora no està disposada a realitzar...

Allò que sí m'ha sorprès enormement, a mi personalment, ha estat la desfeta insòlita i l'enfonsament inimaginable que ha patit pertot arreu el Partit Socialista. S'ho hauran de fer mirar molt bé els seus responsables màxims. Caldrà que esbrinin on rauen els errors i les responsabilitats polítiques de tot plegat. Sobretot pel que fa al seguidisme d'instruccions centralitzadores, des de Madrid i cap a Madrid.

Quant a Esquerra Unida, Lliga Regionalista, Convergència per les Illes, Esquerra Republicana i d'altres formacions polítiques que aspiraven al Parlament, al Consell de Mallorca i a ajuntaments mallorquins, era més que previsible que resultàs difícil, per a no dir impossible, aconseguir-ne l'objectiu.

Esquerra Republicana, amb més d'una dotzena de càrrecs públics institucionals a les Illes Balears i Pitiüses, l'any 2007 manifestava haver aconseguit entrar i fer-se present al Consell de Mallorca i a vuit municipis mallorquins (Artà, Binissalem, Bunyola, Felanitx, Manacor, Sineu, Sóller i Son Servera...).

Enguany n'ha perdut la presència a dos d'aquells ajuntaments (Sineu i Sóller), i n'ha obtengut representació a quatre nous: Alaró, Banyalbufar, Pollença i Santanyí.

En resum, idò, els resultats electorals d'ERC a les autonòmiques i municipals de 2011 han estat aquests: 11 regidors a 10 ajuntaments, amb un total de 5.157 vots emesos favorablement (1.545 a Palma i 3.612 a la Part Forana de Mallorca).

És a dir, que s'han aconseguit tres regidors i dos ajuntaments més que fa quatre anys; i que no s'ha obtengut cap representació mallorquina ni al Parlament ni al Consell:

REGIDORS I REGIDORA D'ESQUERRA REPUBLICANA ANY 2011:

01. Biel Far Florit, Alaró
02. Gabriel Joan Seguí Albertí, Banyalbufar
03. Pere Daniel Pol Creus, Binissalem
04. Andreu Bujosa Bestard, Bunyola
05. Agustina Vilaret González, Bunyola
06. Pere Mestre Manzanares, Felanitx
07. Joan Llodrà Gayà, Manacor
08. Miquel Àngel Sureda Massanet, Pollença
09. Jaume Amengual Bonet, Santanyí
10. Rafel Àngel Valls Pascual, Son Servera
11. Jaume Jaume Roig, Vilafranca

Com se sol dir, qui no es conforma és perquè no vol. En aquest cas, n'hi ha que poden valorar positivament aquests resultats aconseguits. Fixen l'atenció preferent en el petit increment de la presència municipal d'Esquerra Republicana a Mallorca.

En canvi, d'altres s'hi volen mostrar molt més crítics, tot recordant que s'ha perdut la presència institucional al Consell i no s'ha aconseguit presència mallorquina al Parlament.

Aquest sector crític no pot passar per alt que, fa quatre anys, ERC es va integrar dins d'un Bloc -amb certes resistències crítiques internes que s'hi mostraven contràries, totalment desateses per la direcció del partit-. I que enguany aquest s'ha hagut de presentar en solitari, -forçat per les circumstàncies, ja que els mateixos components del Bloc antic li han negat l'entrada-, després de quatre anys d'estar i no estar dins petites àrees del Govern, del Consell i de l'Ajuntament de Palma.

Recorden aquelles propostes que l'any 2007 reclamaven de fer voluntàriament i a les bones això mateix que enguany s'han vist obligats a haver de fer a les males: presentar-se en solitari.

Entre d'altres motius, per avançar-se a conèixer amb quatre anys d'antelació els suports i resultats veritables -que no s'han sabut fins enguany mateix.-

Caldrà analitzar amb seny asserenat i amb serenor assenyada aquests resultats d'enguany, amb tots els ets i uts que els acompanyen, i esbrinar-ne les responsabilitats polítiques inherents.

Unes responsabilitats polítiques que, si més no per a certs membres del sector crític, se situen originàriament en la decisió presa per part de la candidatura guanyadora al 25è Congrés nacional del mes de juny de 2008, al recinte barceloní del Fòrum de les Cultures:

Només amb un 37,22% dels vots de la militància favorables a triar Puigcercós com a president del partit, aquest va voler seguir el camí pràctic d'arraconar dràsticament dels òrgans de decisió i representació del partit tots els representants de les altres tres candidatures (Carretero, 27,56%; Benach, 26,68% i Renyer, 8,10%)...

Per a aques sector crític, no es pot consolidar ni enfortir un partit, actuant d'una manera tan prepotent i tan creguda!

El fet que Esquerra Republicana s'hagi presentat en solitari a Mallorca -massa tard, segons el parer d'aquest darrer sector-, si més no, ha servit per aclarir d'una vegada per totes amb quants vots favorables compta hores d'ara la formació política -cosa que hauria d'haver succeït l'any 2007, en comptes d'ajuntar-se a un Bloc que l'ha duita a la situació lamentable en què ara es troba-:

5.157 vots municipals
5.318 vots al Consell de Mallorca
5.323 vots al Parlament de les Illes Balears

Amb això compta ERC hores d'ara a Mallorca. Ni més ni manco! Justament quan el partit compleix 80 anys de vida i existència tan significatives!

Dins aquest sector crític d'Esquerra Republicana a Mallorca, n'hi ha que comparteixen plenament el que manifesta l'expresident d'aquesta formació política, Josep-Lluís Carod-Rovira, quan diu i escriu que cal fer un pensament:

“L'esquerra catalana no pot continuar badant. El sobiranisme no serà mai majoritari si no és també atractiu, útil i il·lusionador. El país ho necessita. I per què no intentar-ho ja a les eleccions a Madrid, amb un gran reagrupament catalanista i de progrés, superador de la dinàmica tradicional de sigles i amb il·lusió mobilitzadora?”

A mi, em sembla molt bé, Josep-Lluís! La qüestió és: qui gosarà fer-hi la passa primera o posar-hi la primera pedra?

Què s'ha fet d'aquelles flors... concert commemoratiu de l'Himne de Nacions Unides?

Davant d'esdeveniments recents, lamentables i malaurats, relacionats amb la commemoració de l'Himne de la Pau, de Pau Casals, a la seu de l'Organització de Nacions Unides, -quan només hi manquen cinc mesos, encara no hi ha res decidit ni definit-, s'ho paga fer-ne una relació cronològica, si més no a partir del que anomèn “divendres fatídic del 6 de maig de 2011”.

L'anomèn “divendres fatídic” perquè, al meu modest mode d'entendre, aquell dia s'hi fa palesa una involució considerable en relació amb declaracions, accions i/o omissions oficials sobre l'assumpte.

No és de rebut que, des d'una institució pública com la Secretaria General de Cultura del Departament de la Generalitat de Catalunya, s'hi vagi passant amb cançons d'una manera tan barroera i tan poc respectuosa: que si la reunió entre la presidenta de l'entitat mallorquina Forum Musicae i el secretari general de Cultura serà dia 11; que si per un problema d'agenda es canvia a l'endemà, dia 12; que si també pot ser dia 13; que no, que no podrà ser dia 13, perquè no li va bé al director de l'RL i que, per tant, continua vigent dia 12... per acabar comunicant que, “com que no es pot avançar res de Madrid i dia 16 s'hi ha d'anar, doncs que prefereix no fer cap reunió i que ja hi trucaran i parlaran per telèfon, si pot ser el mateix dilluns dia 16...” Cosa que no s'arriba a produir aquell dia ni l'endemà, ni...!

Increïble, però ben cert. A més a més, demostrable per escrit!

Hom podria passar per alt que, a la pràctica, no hagin servit de res els suports institucionals expressats unànimement a QUATRE cambres parlamentàries de l'Estat espanyol -Illes Balears, Catalunya, Congrés dels Diputats i Senat d'Espanya-...
Al cap i a la fi, els parlaments no són òrgans de govern!

També es podrien deixar de banda els nombrosos i creixents suports a la reestrena de l'Himne de la Pau, de Pau Casals, a la seu de l'ONU, oferts des d'àmbits culturals i cívics, des d'entitats i organismes diversos, des de persones concretes a títol individual...
Al cap i a la fi, un Govern pot prescindir-ne!

El que ja no pot passar, sense fer-hi certes al·lusions i reflexions més punyents, és el comportament institucional, summament negligent, dels dos governs implicats el 10 de l'11 del 10 a Palma, -Govern de les Illes Balears i Govern de la Generalitat de Catalunya- quan decideixen encomanar a l'Institut Ramon Llull una tasca commemorativa com l'esmentada...
Un, per accions inacceptables; l'altre, per omissions incomprensibles!

Només tres dies després d'aquell “divendres fatídic”, el dilluns dia 9 de maig, se'n destapa la capsa dels trons, quan el director de l'Institut Ramon Llull, l'escriptor i periodista Vicenç Villatoro, fa públiques a VilaWeb unes declaracions, inicialment sorprenents i posteriorment indignants, amb les quals fa veure ben a les clares que a aquestes alçades temporals -només cinc mesos abans de l'efemèride- encara no hi ha res decidit ni definit per part de ningú (ni el Govern de les Illes Balears, ni el Govern de la Generalitat de Catalunya, ni el Govern d'Andorra, ni el Govern d'Espanya...)

Només una setmana més tard, el dilluns dia 16 de maig, es fa una passa més en aquest camí del menyspreu institucional, quan el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en visita efectuada al Ministerio de Cultura, ni tan sols n'esmenta la iniciativa...

Aixó no hagués significat res de xerec, si no fos perquè, pocs dies abans, aquesta visita intergovernamental esmentada, precisament, havia servit d'excusa per suspendre i ajornar l'entrevista entre la presidenta de l'entitat mallorquina Forum Musicae i el secretari general del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya: “com que no es pot avançar res de Madrid i dia 16 s'hi ha d'anar, doncs que prefereix no fer cap reunió i que ja hi trucaran i parlaran per telèfon, si pot ser el mateix dilluns dia 16...” -s'hi havia dit uns dies abans-.

Aquell mateix dia, precisament, el Diari de Balears ja en feia un advertiment premonitori amb aquest titular: “L'homenatge a Pau Casals, a l'ONU, en stand by” .

S'iniciava, així, un raig de reaccions i manifestacions públiques, com les que produïa l'endemà mateix el Diari Ara: “L'homenatge a Pau Casals que mai no arriba. L'acte a la seu de les Nacions Unides que havien d'impulsar les institucions no prospera i la mallorquina Fòrum Musicae ha iniciat una campanya paral·lela”.

O també Catalunya Ràdio: "L'homenatge a Pau Casals que mai no arriba."

Dos dies després, dimecres 18 de maig, el Diari de Balears tornava a fer pública una altra pàgina informativa que apareixia encapçalada amb el titular: L’homenatge a Pau Casals, un camí sense horitzó que passa per Madrid. La celebració havia de tenir lloc a Nova York, al mateix lloc on el músic pronuncià el famós discurs per reivindicar la seva catalanitat.

Hom es demana Què s'ha fet d'aquelles flors... 40è aniversari de l’estrena de l’himne de les Nacions Unides , amb les quals la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears valoraven tan positivament el govern conjunt a l'Institut Ramon Llull?!

En què quedam? Hi haurà cap commemoració conjunta del 40è aniversari de l'estrena de l'Himne de les Nacions Unides, a Nova York el proper dia 24 d'octubre, o no n'hi haurà cap enlloc?

S'hauria de saber com més aviat millor, no?

Si no és per aquesta via, per qualsevol altra que pugui arribar. Com és el cas de la Secretaria d'Afers Exteriors, per exemple, la qual depèn directament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya...

Eleccions? Per presentar iniciatives parlamentàries, tan inútils com estèrils, al Senat d'Espanya! (4)

Avui faig la quarta (i darrera?) passa en la ruta que vaig recorrent en aquest blog meu, la qual em porta a veure i mirar una mica més de prop què s'ha fet al Senat d'Espanya, en relació amb la commemoració del 40è aniversari de l'Himne de la Pau, de Pau Casals, a la mateixa seu de Nacions Unides, una iniciativa cultural que impulsa des de fa dos anys l'entitat mallorquina Forum Musicae que presideix Magdalena González i Crespí.

M'estic referint, clar i català, a la inutilitat i esterilitat de presentar certes iniciatives parlamentàries que, pel que es veu, no condueixen enlloc més que a perdre-hi miserablement el temps... i les esperances profundament democràtiques que hom pugui mantenir encara una mica vives...

Primer de tot, vaig voler fixar l'atenció en el que s'havia fet al Parlament de les Illes Balears; llavors al Parlament de Catalunya; i després al Congrés dels Diputats...

Ara pertoca d'arribar fins al Senat d'Espanya i, més concretament, a les iniciatives que va presentar el senador autonòmic balear, Pere Sampol i Mas, del PSM-Entesa Nacionalista, portaveu del Grup Mixt.

Al principi de tota la seva actuació, s'hi situa la Pregunta parlamentària que hi formula el senador autonòmic el 2 de desembre de 2008, sobre les causes per les quals es va modificar el programa de la inauguració solemne de la cúpula de la Sala dels Drets Humans de la seu de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) a Ginebra (Suïssa) i s'hi va suprimir la interpretació de l'Himne de l'organització esmentada.”.

Quatre mesos després, en resposta oral expressada el 23 d'abril de 2009, el ministre Miguel Ángel Moratinos es va comprometre a realitzar gestions davant del secretari general de les Nacions Unides, per tal d'intentar oficialitzar l'Himne esmentat.

El 22 de febrer de 2011 el senador autonòmic balear tornava a insistir en el tema. Tot recordant que “enguany coincideix amb el 40è aniversari de l'estrena de l'Himne a la seu de Nova York; amb motiu d'aquest esdeveniment hi ha una iniciativa, recolzada pels governs de Catalunya i les Illes Balears, presentada per una entitat mallorquina, Forum Musicae, amb la col·laboració del Palau de la Música Catalana, per celebrar un concert commemoratiu d'aquesta efemèride a la mateixa seu de les Nacions Unides”, el senador autonòmic balear hi formulava una altra pregunta parlamentària, amb sol·licitud de resposta escrita, tot demanant si, d'aleshores ençà, “hi havia constància d'alguna actuació ministerial realitzada, si no s'hi considerava oportú realitzar alguna altra gestió oficial davant del secretari general de l'ONU a fi de promoure el reconeixement oficial de l'Himne de les Nacions Unides de Pau Casals i Winstan Hugh Auden, i si el ministeri no estaria disposat a donar suport a la commemoració i a realitzar les gestions necessàries per a la celebració d'aquest concert commemoratiu.”

Aquesta Pregunta amb sol·licitud de resposta escrita, adreçada al Govern espanyol pel senador Pere Sampol el 22 de febrer de 2011, i que, d'acord amb el Reglament de la Cambra, havia de ser contestada abans del 5 d'abril de 2011, encara ara (15 de maig de 2011) no ha rebut cap casta de resposta escrita...

Tot i els esforços realitzats pel senador autonòmic balear, que s'ha volgut implicar en l'assumpte, les seves intervencions al Senat d'Espanya no fan res més que afegir-se a la llista d'iniciatives parlamentàries sobre aquest mateix assumpte, que han estat presentades a quatre cambres parlamentàries de l'Estat espanyol (quatre!), amb les quals no s'ha arribat a aconseguir res de res a cap de les quatre!

En què ha quedat tot? Sembla que en no res!
Què més se n'ha fet després de la seva tramitació al Senat? No se'n sap que se n'hagi fet públic res de res!
Quins efectes ha produït una iniciativa parlamentària com aquesta? A l'opinió pública i publicada, fins ara cap ni un!

Hom no té més remei que haver de romandre a l'espera d'uns resultats que no sembla que puguin ser positius en aquest àmbit... Més tost sembla que esdevé tan inútil com estèril la presentació d'iniciatives parlamentàries d'aquesta casta que, pel que es veu hores d'ara, no porten enlloc... més que a perdre miserablement el temps... i les esperances profundament democràtiques que hom pugui mantenir una mica enceses... encara!

Mentre hom roman a l'espera de notícies que puguin ser més satisfactòries... totes quantes formacions polítiques han intervengut en aquest assumpte s'afanyen a realitzar, com si res no hagués passat, una campanya electoral per continuar fent-hi el mateix de sempre... inútilment i estèril...

Eleccions? Per presentar iniciatives parlamentàries, tan inútils com estèrils, al Congrés dels Diputats! (3)

La tercera passa que faig avui, centrant-me en el Congrés dels Diputats, és una passa més en el camí encetat en aquest mateix blog, quan vaig fixar l'atenció en el Parlament de les Illes Balears i en el Parlament de Catalunya, fent al·lusió a la inutilitat i esterilitat de presentar-hi certes iniciatives parlamentàries que no condueixen enlloc.

M'estic referint, clar i català, a la commemoració del 40è aniversari de l'Himne de la Pau, de Pau Casals, a la mateixa seu de Nacions Unides, una iniciativa cultural impulsada des de fa dos anys per l'entitat mallorquina Forum Musicae que presideix Magdalena González i Crespí.

Em vull referir avui expressament al Congrés dels Diputats, a Madrid, on també han arribat certes propostes en aquest sentit, però que no se sap molt bé en quina situació es troben.

Es tracta d'unes propostes semblants, formulades de manera diversa a quatre parlaments de l'Estat espanyol, al Parlament de les Illes Balears (1), al Parlament de Catalunya (2), al Congrés dels Diputats (3) i al Senat d'Espanya (4)! Ni més ni pus que a quatre!

Pel que fa al Congrés dels Diputats, s'ha de dir que el 30 de gener de 2011, a iniciativa del diputat Joan Tardà i Coma, el grup parlamentari d'Esquerra Republicana-Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds, presentava al Palau del Congrés dels Diputats una Proposició no de Llei sobre l'impuls de l'adopció de l'Himne de les Nacions Unides de Pau Casals com a Himne oficial de l'ONU, perquè es debatés a la Comissió de Cultura.

Precedits de l'exposició de motius, s'hi assenyalaven quatre punts, relacionats estretament amb el tema.
El text de la PNDLL anava signat pels diputats Joan Tardà i Coma i Joan Ridao i Martín (portaveu del Grup Parlamentari).

El 22 de febrer s'hi va dur a terme el debat que introduïa certes esmenes, amb les quals aquella iniciativa parlamentària s'aprovava per unanimitat de tots els grups parlamentaris integrants de la Comissió de Cultura.

Presidint aquella sessió la diputada Clementina Diez de Baldeón García, del Grup Socialista, hi intervingueren el diputat Joan Tardà i Coma, d'Esquerra Republicana de Catalunya; la diputada Dolors Nadal i Aymerich, del Partit Popular; el diputat José Antonio Pérez Tapias, del Partit Socialista; i la diputada Montserrat Surroca i Comas, de Convergència i Unió.

Totes les intervencions es mostraren favorables a la proposta de quatre punts que reflectia la Proposició no de Llei esmenada, que fou aprovada per unanimitat.

Les preguntes que es poden fer, i que de fet es fan, des d'una part de la ciutadania que ha seguit de prop i amb molt d'interès aquest procés relacionat amb la commemoració del 40è aniversari de la creació, composició, interpretació i direcció de l'Himne de la Pau de Nacions Unides, a càrrec del músic català Pau Casals, sorgeixen sobretot posteriorment a aquests esdeveniments.

Un bon grapat de preguntes, que fins ara no tenen cap casta de resposta (quan ja han transcorregut tres mesos i només en queden cinc per a la commemoració), queden reflectides en aquest resum que ha estat enviat als parlamentaris, tot fent-los a saber que l'entitat mallorquina Forum Musicae que impulsa el projecte, presidida per Magdalena González Crespí, en aquestes alçades de l'any, no ha rebut cap casta d'informació fidedigna, des que s'hi posà a treballar-hi fa dos anys.

D'acord amb els quatre punts esmentats a la Proposició no de Llei, hom vol saber si ja es pot comptar amb alguna notícia relacionada amb qualque actuació certa del Govern espanyol, pel que fa a cadascuna de les VUIT ACCIONS CONCRETES que s'hi assenyalen:

1. Quins plantejaments ha fet hores d'ara el Govern espanyol relatius a la celebració del quadragèsim aniversari del concert de Pau Casals a la seu de l'Assemblea General de Nacions Unides
2. Quines propostes ha fet al dia d'avui el Govern espanyol de l'Himne a les Nacions Unides, en la versió simfònica o en la versió per a violoncel del “Cant dels Ocells”
3. Quines invitacions ha adreçat el Govern espanyol a l'ONU per commemorar el 40è aniversari del concert de Pau Casals amb actes encaminats a enaltir la pau i la llibertat:
4. Quines ofertes de col·laboració ha fet el Govern d'Espanya, en cooperació amb la Generalitat de Catalunya;
5. Quines informacions ha aportat el Govern d'Espanya sobre aquesta qüestió a la Comissió de Cultura del Congrés
6. Quines mostres concretes de col·laboració més intensa ha desplegat el Govern espanyol amb organismes i institucions que promouen la figura i obra de Pau Casals
7. Què hi ha fet el Govern espanyol amb els festivals que es fan, actualitzant-ne l'obra i mantenint-ne viu el record
8. Què hi ha fet el Govern espanyol especialment amb la iniciativa promoguda per l'entitat Forum Musicae impulsora de l'organització d'un concert commemoratiu el 24 d'octubre de l'executat per Casals a Nacions Unides, a càrrec de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i els Cors de l'Orfeó Català.

En què ha quedat tot això? Sembla que en no res! Què més se n'ha fet després de la seva aprovació? No se'n sap que se n'hagi fet públic res de res! Quins efectes ha produït una iniciativa parlamentària com aquesta? A l'opinió pública i publicada, fins ara cap ni un!

Hom roman a l'espera de veure si no esdevendrà tan inútil com estèril la presentació d'aquesta casta d'iniciatives parlamentàries que, pel que sembla hores d'ara, no porten enlloc... més que a perdre miserablement el temps... i les esperances més profundament democràtiques!

Com queda reflectit en aquest vídeo oficial del Palau del Congrés dels Diputats, on es poden seguir les intervencions dels representants de tots els grups parlamentaris que l'aproven per unanimitat: s'hi fa un esment especial a “col·laborar amb la iniciativa promoguda per l'entitat Forum Musicae impulsora de l'organització d'un concert commemoratiu el 24 d'octubre de 2011 de l'executat per Casals a Nacions Unides, a càrrec de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i dels Cors de l'Orfeó Català.”(sic)

I l'entitat cultural mallorquina Forum Musicae, que presideix Magdalena González i Crespí, continua sense saber-ne res de res... malgrat els nombrosos i diversos suports cívics, culturals i polítics que va rebent cada dia!

Eleccions? Per presentar iniciatives parlamentàries, tan inútils com estèrils, al Principat de Catalunya (2)

Amb això, vull seguir el camí encetat en aquest mateix blog meu, referint-me a la inutilitat i esterilitat de presentar iniciatives parlamentàries a la Cambra autonòmica balear, al Parlament de les Illes Balears (1), al Parlament de Catalunya (2), al Congrés dels Diputats (3) i al Senat d'Espanya (4), sobre: La commemoració del 40è aniversari de l'Himne de la Pau, de Pau Casals, a la mateixa seu de Nacions Unides, una iniciativa cultural impulsada per l'entitat mallorquina Forum Musicae que presideix Magdalena González i Crespí.

Em vull referir ara al Parlament de Catalunya.

La mateixa iniciativa, formulada de manera diversa a les quatre cambres esmentades, al final, sembla que arriba a quedar en no res a totes quatre institucions parlamentàries! A quatre parlaments de l'Estat espanyol!

El 2 de juny de 2009, ara farà exactament dos anys, la cambra autonòmica catalana, com ho havia fet la balear uns mesos abans (21-04-2009), admetia a tràmit una iniciativa parlamentària consistent en la ”proposta de resolució sobre l’adopció com a himne de l’Organització de les Nacions Unides l’escrit per W. H. Auden i compost per Pau Casals el 1971”.

La hi havien presentada el Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi, Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa i havia estat admesa a tràmit per la Mesa del Parlament, 26.05.2009.

Aquesta Proposta de resolució, amb una extensa Exposició de motius, literalment deia així:

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a impulsar accions que puguin conduir a l’adopció com a propi i oficial de les NNUU, l’himne escrit per W.H. Auden i composat per Pau Casals a propòsit de la commemoració del 25è aniversari de la creació de les NNUU, que fou interpretat per l’Orquestra del Festival Casals, dirigida per aquest compositor, el dia 24 d’octubre de l’any 1971.

La signaven al Palau del Parlament, dia 20 de maig de 2009, Miquel Iceta i Llorens, portaveu del G. P. SCC; Anna Simó i Castelló, portaveu del G. P d’ERC; Dolors Camats i Luis, portaveu del G. P. d’ICV – EuiA.

El debat i l'aprovació de la Proposta de resolució es produïa a la cambra parlamentària catalana pocs mesos després, el 22 d'octubre de 2009, on prenia la paraula el diputat d'ICV-EUiA Francesc Pané, en nom dels grups que l'havien presentada, i la diputada Rosa Fortuny i Torroella del grup parlamentari de Convergència i Unió.

S'aprovava, així, al Parlament de Catalunya, per unanimitat de tots els presents a la Comissió d'Acció Exterior i de la Unió Europea, presidida per Miquel Àngel Estradé i Palau, diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya, la Proposta de resolució sobre l'Himne de Nacions Unides.

En què ha quedat tot això? Sembla que en no res!

Què més se n'ha fet després de la seva aprovació? No se'n sap que se n'hagi fet públic res de res!

Quins efectes ha produït una iniciativa parlamentària com aquesta? A l'opinió pública i publicada, fins ara cap ni un!

Quina resposta s'ha obtengut del Govern de la Generalitat de Catalunya? Que se sàpiga, cap ni una!

Quines accions ha impulsat el Govern de la Generalitat que puguin conduir a l'adopció com a propi i oficial de les Nacions Unides l'himne escrit per W.H. Auden i composat per Pau Casals? No se'n sap de cap!

Quines altres actuacions, posteriors al 2 de juny de 2009, han duit a terme el diputat i les dues diputades que signaren la Proposta de Resolució, els diputats i les diputades que intervengueren a la Comissió parlamentària? No se'n sap cap!

Tant de bo que, en algun moment, s'arribi a saber què més s'ha fet en relació amb aquest assumpte i en quina situació es troba aquesta iniciativa cultural.

Eleccions? Per presentar iniciatives parlamentàries, tan inútils com estèrils, a les Illes Balears! (1)

Massa sovint diputades i diputats del nostre entorn més immediat, durant quatre anys seguits s'omplen la boca, i s'afanyen a dir als mitjans de comunicació o a representants d'entitats que els ho demanen, que, complint amb els seus deures i amb la seva tasca dins la Cambra, hi han presentat una iniciativa parlamentària...

Òbviament mai no acostumen a dir que, al final, això arriba a quedar en no res. I s'hi queda, malauradament i lamentable, en no res!

És el cas d'allò que anomenen “proposicions no de llei”.

Una Proposició no de Llei ve a ser com la formulació d'una proposta que presenta algun/s grup/s parlamentari/s sobre alguna iniciativa amb la qual s'insta el Govern o alguna institució pública a realitzar alguna acció concreta.

Ve a ser com una casta d'iniciativa parlamentària que pot servir per quedar bé davant la ciutadania, però que, en general, no porta enlloc ni produeix cap efecte concret.

Per pròpia experiència puc dir que, fins i tot, mirant de fer-ne un seguiment acurat en la meva condició de diputat (1999-2003), com que cap PNDLL no obliga per llei, pot arribar a fer-ne cas omís el Govern de torn sempre que vulgui.
Ara fixa't tu, si, un cop presentada, debatuda, aprovada i publicada, ja no se'n torna a fer res pus! Se'n va a parar directament a la paperera més propera, sense cap casta de dubte!

Veig un cas ben concret en la iniciativa presentada al Parlament de les Illes Balears (1), al Parlament de Catalunya (2), al Congrés dels Diputats (3) i al Senat d'Espanya (4), per conductes diversos: La commemoració del 40è aniversari de l'Himne de la Pau, de Pau Casals, a la mateixa seu de Nacions Unides, iniciativa cultural impulsada per l'entitat mallorquina Forum Musicae que presideix Magdalena González i Crespí.

La mateixa iniciativa, formulada de manera diversa a les quatre cambres esmentades, al final, sembla que arriba a quedar en no res a totes quatre institucions parlamentàries! A quatre parlaments de l'Estat espanyol!

Començaré per esbrinar el succeït al Parlament de les Illes Balears:

Fa més de dos anys, dia 11 de febrer de 2009, el grup parlamentari constituït per Bloc per Mallorca i PSM-Verds presenta una Proposició no de Llei que es debat i s'aprova per unanimitat dia 8 d'abril de 2009, fent-se'n pública la Resolució dia 24 d'abril de 2009, aprovada per unanimitat al Ple, amb aquests termes:

"El Parlament de les Illes Balears insta la Secretaria General de Nacions Unides al restabliment solemne de l'himne oficial de la institució. En el mateix sentit insta el Govern de l'Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients en favor de l'himne i per reparar el greuge comès contra els autors."

Ho signaven el secretari, Josep Melià i Ques, i la presidenta, Francina Armengol i Socias, de la Comissió d'Assumptes Institucionals i Generals del Parlament de les Illes Balears, dia 21 d'abril de 2009.

En què ha quedat tot això? En no res!

Què més se n'ha fet després de la seva aprovació? Res de res!

Quins efectes ha produït una iniciativa parlamentària com aquesta? Cap ni un!

Quina resposta s'ha obtengut de la Secretaria General de Nacions Unides? Que se sàpiga, cap ni una!

Quines gestions diplomàtiques ha duit a terme el Govern de l'Estat espanyol a favor de l'Himne? No se'n sap de cap!

Quines altres actuacions posteriors han fet els diputats de la Comissió d'Assumptes Institucionals i Generals del Parlament de les Illes Balears, des del 21 d'abril de 2009 ençà? No se'n sap cap!

Quines actuacions posteriors referides a aquest assumpte han fet els diputats del grup parlamentari Bloc per Mallorca i PSM-Verds? No se'n té cap constància ni una!

I ara, en ple procés electoral, ens volen fer a saber que tornen a presentar-se per continuar actuant d'aquesta manera tan gandula al Parlament de les Illes Balears?

No crec que sigui gens ni mica exagerat arribar a la conclusió que no n'hi ha cap que es mereixi el més mínim suport electoral, per part d'una ciutadania tan mal atesa pels membres dels grups parlamentaris que actuen d'aquesta manera tan poc seriosa!
En aquest assumpte... i en molts d'altres...

S'ha d'haver acabat, amb tot això!

El bon company de lluites cíviques, Toni Ramis, em passa una sèrie de dades que resulten summament interessants, sobre certes situacions de privilegi que afecten determinada gent que es dedica a la política -diputats i senadors estatals-.

En uns moments de crisi com els que travessam, tots aquests privilegis esdevenen galtada social, bufetada antidemocràtica a les galtes de la ciutadania.

Per això, s'hi diu que d'ara endavant i periòdicament s'aniran escampant missatges que denunciaran aquest cúmul de privilegis escandalosos, com és el cas d'aquests quatre primers que comencen a circular:

1.- Jubilacions: Per quines cinc-centes un diputat només necessita 7 anys d'exercici per poder optar la jubilació, amb tots els seus drets, i un treballador normal i corrent en necessita 35 (o més!)?

2.- Pensions: Per quines cinc-centes un ciutadà només pot optar a una pensió màxima de 32.000 euros anuals, mentre certs polítics mantenen pensions vitalícies que superen els 74.000 euros? Per quines cinc-centes aquestes pensions tan altes són compatibles amb altres sous de l'Administració o amb altres activitats econòmiques?

3.- Retencions: Per quines cinc-centes les retencions de les nòmines de diputats i senadors només són del 4,5 %, quan les que s'apliquen a la resta de la ciutadania, com a mínim, són cinc vegades més altes?

4.- Vacances: Per quines cinc-centes la ciutadania espanyola ha de pagar les vacances del president del Govern, amb càrrec als pressuposts de l'Estat, acompanyat d'un centenar de persones?

(CONTINUARÀ)

Himne de l'ONU, de Pau Casals, al Parlament de les Illes Balears

Gràcies a l'ajut del bon company parlamentari menorquí, el diputat Eduard Riudavets, m'he pogut assabentar d'algunes dades concretes relacionades amb la tramitació parlamentària d'aquella iniciativa institucional que naixia dia 8 d'abril de 2009, donant suport parlamentari al “restabliment solemne de l'himne oficial” de l'ONU.

Dia 8 d'abril de 2009 la Comissió d'Assumptes Institucionals i Generals del Parlament de les Illes Balears aprovava per unanimitat la Proposició no de Llei núm. 3129/09 relativa a l'Himne de les Nacions Unides.

Tretze dies després, el 21 d'abril, es feia pública la Resolució derivada d'aquella Proposició no de Llei i la presidenta de la comissió esmentada, Francina Armengol i Socias, trametia a la presidenta del Parlament de les Illes Balears, Maria Antònia Munar i Riutort, la certificació expedida pel secretari de la Comissió d'Assumptes Institucionals, Josep Melià i Ques, en català i en castellà, segons la qual “el Parlament de les Illes Balears insta la Secretaria General de Nacions unides al restabliment solemne de l'himne oficial de la institució. En el mateix sentit insta el Govern de l'Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients en favor de l'himne i per reparar el greuge comès contra els autors.”

Dos dies després, amb data 23 d'abril de 2009, la presidenta del Parlament de les Illes Balears, Maria Antònia Munar i Riutort, trametia el certificat acreditatiu de la Proposició no de Llei esmentada, en la versió catalana, al president del Govern de les Illes Balears, Francesc Antich i Oliver, per al seu coneixement i als efectes oportuns. El mateix dia, també, en trametia el mateix certificat acreditatiu, en la versió castellana, al president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero (Complejo de la Moncloa, Avda. Puerta de Hierro, s/n 28071 Madrid) i al secretari general de Nacions Unides, Ban Ki-Moon (First Avenue at 46th street, Nueva York, NY 10017).

D'aquesta manera, una presidenta i un secretari de Comissió parlamentària, una presidenta de Parlament, dos presidents de Govern i un secretari general de l'ONU apareixien esmentats en la tramitació d'una iniciativa institucional mitjançant la qual “s'insta al restabliment solemne de l'himne oficial oficial de la institució” -l'ONU.

Cal tenir present, com figura al Diari de Sessions, que aquella iniciativa parlamentària, que va ser aprovada per unanimitat, havia estat presentada davant la Comissió Parlamentària d'Assumptes Institucionals i Generals pel Grup Parlamentari Bloc per Mallorca i PSM-Verds, i havia comptat amb les intervencions dels diputats Alorda i Vilarrubias (Bloc per Mallorca i PSM-Verds), Costa i Serra (Grup Socialista), i Juan i Cardona (Grup Popular).

Tots ells havien valorat molt positivament la iniciativa d'instar a restablir solemnement l'Himne oficial de Nacions Unides que havia compost, interpretat i dirigit el mestre Pau Casals, dia 24 d'octubre de 1971, a la mateixa seu de Nacions Unides, a Nova York.