Del monestir de Poblet a Bilbao, en tren

Primer dia d'estada meva a Bilbao

Feia temps que tenia ganes d'anar a visitar els meus nebots Maru i Marcos, al seu habitatge nou que encara no han vist els meus ulls. Se m'ha ocorregut de pegar-hi el bot, després d'haver passat uns dies al Reial Monestir  de Santa Maria de Poblet, pertanyent a la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó.

Ho faig avui, dilluns, 12 de març de 2018, seguint amb aquest mon any sabàtic iniciat a principis d'enguany, amb ganes de viatjar-hi en tren. Una de les meves dèries que, com a bon illenc, mantenc més vives: tren durant hores i més hores seguides! 

Passa pel monestir a recollir-me i dur-me des del monestir fins a l'estació de tren de l'Espluga de Francolí el mateix taxista Josep M. que m'hi va portar fa cinc dies. Sortim a les 8:30 del matí, quan la missa conventual és a la meitat...

M'adon que són ben pocs els trens que circulen per la via de l'Espluga de Francolí en direcció a Lleida. No hi veig ningú ni cap màquina que em pugui servir el tiquet. Se'm diu que es paga dalt del vagó. Hi pujo. Arrib a Lleida i ningú no me n'ha demanat res de res. No m'ha costat ni un cèntim. Es veu que RENFE ja n'ha fet molts...

Arribat a l'estació de Lleida, en uns quaranta minuts de trajecte, en comptes de deixar la motxilla i l'ordinador a la caixa de la Consigna -que jo m'havia imaginat que hi trobacia a l'estació lleidatana pirinenca- m'adon que me l'hauré de carregar a l'esquena si vull anar a pegar una ullada a la ciutat. Em diuen que, d'ençà dels atemptats terroristes, ja no existeix cap lloc destinat a això. 

Una prova més que no serveix per a res tot el trull del control desgavellat que se'ns fa passar als aeroports durant un minut o dos, quan, de fet, no hi ha manera de controlar el que s'hi pugui deixar durant hores dins un espai tan significatiu com una Consigna!

Des de la finestreta d'Informació de Renfe, se m'indica que provi d'arribar fins al Mercadona més proper, a veure si hi puc deixar guardada la motxilla... cosa que, amb gran encert, el guardià mercadonenc m'assenyala que no és possible...

Camina caminaràs i cap envant et faràs, vorejant el riu Segre, pujant fins a la Paeria, recorrent el carrer Major, cercant algun bar on berenar, algun restaurant on dinar, i algun racó per on passejar. El temps va passant i arriba l'hora de partir cap a Bilbao, a les 16:39 h.

Si durant aquests quatre darrers dies passats al monestir de Poblet, no n'he gastat ni un, d'euro, perquè no n'he hagut de mester cap, reclòs dins el recinte de la clausura monàstica, aquest primer dia fora del monestir ja em comporta certes despeses (i això que no he hagut de pagar ni un cèntim per anar de l'Espluga de Francolí fins a Lleida en tren de RENFE).

Entre el taxi de Poblet fins a l'Espluga (10€), el berenar a un bar de Lleida (4 €) que m'ha indicat el taxista que m'hi ha duit des de l'estació lleidatana (7€), l'adquisició de dècims de la loteria del dia del pare (18€), l'almoina que he volgut fer a una indigent vora el riu Segre (2€), el dinar a Lleida (16€) i un suc de pinya a l'estació (3€), ja m'he enfilat per amunt en el compte de les despeses diàries, assolint la quantitat de 60€... Començam bé, idò!

El menú al restaurant TK de 10:90€, a prop de l'estació, m'ha agradat bastant: ciurons a la provençal, conill a la brasa amb verdures, pastís de xocolata casolà, pa, olives i copa de vi. Molt bé.

Si d'una cosa m'adon, avui que he d'emprar el tren durant hores, és de les meves mancances personals a l'hora de transitar-hi. Som d'aquells que hi arriba massa prest, que hi ha d'esperar massa temps, que passa massa pena de no fer el que cal, i que desconeix els procediments i les rutines que comporta la utilització d'aquest mitjà públic de transport de viatgers.

Em sorprenc que se'm digui que cal pujar al vagó del tren, que allà ja pagaré l'import del tiquet; i que llavors resulti que ningú no passi a dir-te res de res, arribis a l'estació de destinació, i l'abandonis, sense haver-ne pagat ni un cèntim. M'imagín que la resta que han fet el mateix que jo ho deuen considerar ja el més normal del món...

Veig que això d'anar en tren avui dia, ja no és el mateix que era temps enrere. De tota la llarga coa de gent que he vist esperant passar pel control de sortida, dos o tres només portaven bitllet imprès. Gairebé tothom en mostrava la pantalla del mòbil, que quedava enregistrada a la maquineta de l'empleat ferroviari.

Tanta sort que la meva neboda Maru me n'havia fet els tràmits i jo portava el tiquet al wallet...

Vaig pagant la novatada d'arribar-hi sempre massa prest. La gent acostum a ser a l'estació cinc o deu minuts abans de la sortida. Tanmateix, no es pot accedir a les vies, fins vint minuts abans de l'arribada del tren...

Tot i amb això, hem sortit de Lleida amb 9' de retard... D'acord amb el que s'assenyala al bitllet adquirit, tocaria ser-hi a les 22:09 h... A fer una becadeta, quan encara em queden hores seguides de trajecte ferroviari.

Arribam a Bilbao amb vint minuts de retard. 

Els meus nebots m'esperen a l'estació. Arribam a peu fins a casa seva.

Cinquè i darrer dia sencer d'estada meva a l'Hostatgeria de Poblet, diumenge

Aquest quart diumenge de quaresma, que m'estic passant al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, de la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó, en aquest mon any sabàtic, esdevé per a mi la darrera jornada que pas en aquest monestir. 

Demà, en tren, tenc previst d'enfilar cap a Bilbao, on m'he de trobar amb els meus nebots que hi viuen, treballen i resideixen.

Tant al pare Maties com al pare hostatger, Fra Borja, els he volgut agrair la bona i agradosa acollida que m'han fet durant tots aquests cinc dies d'estada meva al monestir. M'ho he passat molt bé (si no fos per aquest maleït constipat que m'està afectant des de fa dos dies, per mor de la fredorada que hi fa, tant a l'exterior com a interior del recinte).

Veig que Poblet és més «autèntic», més «medieval», més «convencional» que no Montserrat. 

A l'Abadia que també esdevé santuari de la Moreneta hi ha més «comoditats»: l'habitació molt més confortable, amb bany i dutxa individualitzada; hi ha ascensors per anar d'una planta a una altra de l'hostatgeria; hi ha calefacció pertot arreu; hom disposa d'aigua calenta al lavabo; els monjos són més «xerraires»; hi ha un nombre superior de monjos que porten l'hàbit benedictí; hi resulta més fàcil entrar i sortir i mantenir contacte amb gent de l'exterior; a tot el recinte de la clausura hom pot disposar de wifi gratuït; els hostes reben tracte preferencial per part de la comunitat, etc.

A Poblet, en canvi, l'ambient és distint, tant pel que fa a l'habitació per als hostes, com els accessos interiors d'una planta a una altra, la calefacció o l'ús d'aigua calenta o de l'internet. Cosa que és d'agrair, sobretot quan un s'hi atansa, precisament, per trencar amb el ritme de vida habitualment seguit abans d'arribar-hi.

Veig també que la celebració dominical és molt més extensa, ampla, allargada, solemne. En no haver-hi hores de treball manual durant la jornada del diumenge, es disposa de més temps per a la pregària, cap de les quals es pot dir que no és inferior a una hora, pel que he pogut esbrinar i comprovar. 

També es veu que hi acudeix més gent de la contrada que els dies laborables.

Me'n vaig amb el bon gust d'haver tornat a reviure pràctiques religioses que feia dècades que no realitzava, sobretot durant la darrera pregària que hi he fet avui, les Vespres. 

Unes vespres solemnes, d'altar fumat i beneït a les totes. Amb cants d'aquest temps quaresmal com «Attende, Domine, et miserere, quia pecavimus tibi»; «Exsurge, quare obdormis, Domine, exsurge et ne repellas in finem»...

El que més m'ha cridat l'atenció, en bon diumenge de quaresma al monestir de Poblet, és l'adoració al Santíssim que s'hi ha fet després del cant de Vespres. Al més pur estil clàssic d'anada a cercar la custòdia, col·locació damunt l'altar, la forma consagrada, els mandils, l'encens, el «Tantum ergo sacramentum», la benedicció solemne...

A dir ver que m'ha arribat endins, sobretot, el cant complet que s'ha fet d'una de les peces que més m'agraden, encara ara, el text de la qual és atribuït a sant Tomàs d'Aquí. 

He fet a saber, a la sortida, al pare Maties i a fra Borja, que just per aquest moment tan deliciós per a mi, ja em val la pena d'haver arribat a Poblet a passar-hi uns dies. Tant de bo que ho pugui repetir!

Els monjos de Poblet, el canten gairebé totalment com fèiem nosaltres a Mallorca (amb algunes petites i breus variacions). No m'he pogut estar de romandre sense cantar-ho, a plena veu, sense papers i tot:

«Adoro te devote, latens Deitas

quae sub his figuris vere latitas;

tibi se cor meum totum subjicit,

quia te contemplans totum deficit.

Visus, tactus, gustus, in te fallitur,

sed auditu solo tuto creditur.

Credo quidquid dixit Dei Filius,

nihil hoc verbo Veritatis verius.

In cruce latebat sola Deitas,

at hic latet simul et humanitas;

ambo tamen credens atque confitens

peto quod petivit latro paenitens.

Plagas sicut Thomas non intueor,

Deum tamen meum te confiteor,

fac me tibi semper magis credere,

in te spem habere te diligere.

O memoriale mortis Domini,

Panis vivus vitam prestans homini,

praesta meae menti de te vivere,

et te illi semper dulce sapere.

Pie pellicane, Jesu Domine,

me immundum munda tuo sanguine

cuius una stilla salvum facere

totum mundum quit ab omni scelere.

Jesu quem velatum nunc aspicio,

oro fiat illud quod tam sitio,

ut te revelata cernens facie

visu sim beatus tuae gloriae.

Amen»

Ho consider un molt bon acabament de la meva estada de cinc dies al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, de la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó.

Demà, en tren, cap a Bilbao, des de l'estació de l'Espluga de Francolí fins a Lleida...

Quart dia d'estada meva a l'Hostatgeria de Poblet, dissabte

Veig que ahir em vaig constipar de valent, quan duia tres dies d'aquest mon any sabàtic, hostatjat a l'interior del monestir cistercenc de Poblet. Record perfectament en quin moment va ser, quan m'aglapí de ple la refredada. M'estava dutxant amb aigua calenta. Estava ben ensabonat, i l'aigua, de cop sec, deixà de venir-me calenta i només vaig poder disposar-ne de freda. Però molt, fredíssima, gelada! 

Entre això i els passadissos i claustres i grans sales i baixes temperatures (7º), i molta d'humitat pertot arreu, al cap d'unes hores, em comparegueren atxems i tossina i mocs, que encara em perduren avui. Ho he notat en començar el dia, al cant de Matines (5:15 h del matí) amb la meva veu escanyada, ben escardada...

Fent aquest mon any sabàtic 2018, en passar uns dies al monestir de Poblet, m'he fixat en un dels joves de l'Hostatgeria. Es veu que no s'hi troba gaire bé, al monestir. O que fins i tot no està bé de salut. Li dic que, si ens necessita per a res, que ens ho digui. M'ho agraeix.

Avui dissabte, m'imagín, s'hi ha d'accentuar el caràcter marià de la jornada. Des que som al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, fent part de la Congregació Cistercenca de l'Antiga Corona d'Aragó, no passa dia que no cantem peces marianes que feia dècades que no havia sentit ni cantat.

Per exemple, la «Salve, regina, mater misericordiae, vita, dulcedo et spes nostra, salve...» cant gregorià, modalitat cistercenca, de Poblet; «Ave, Regina caelorum, ave domina angelorum. Salve, radix, salve, porta ex qua mundo lux est orta. Gaude, virgo gloriosa, inter omnes speciosa. Vale o valde decora, et pro nobis Christum exora», tal com la cantàvem al Seminari, més o manco; «Magnificat anima mea Dominum et exultavit spiritus meus i Deo salutari meo...»; «Sub tuum praesidium confugimus, sancta Dei genitrix; nostras deprecationes ne despicias in necessitatibus nostris, sed a periculis cunctis libera nos semper, Virgo gloriosa et benedicta» és la que més m'ha cridat l'atenció aquests dies...

Com que no disposam de wifi a la clausura del monestir, no puc emprar-hi l'ordinador, des d'on tenc per costum penjar els escrits al meu blog. Hauré d'esperar-me la setmana que ve, quan, des de Bilbao, on tenc previst d'anar a passar uns dies a cals meus nebots, pugui completar-ne la feina que vaig fent transcrivint impressions cada dia...

Tercer dia d'estada meva a Poblet, divendres

Començ la tercera jornada d'aquest mon any sabàtic al monestir de Poblet, com de costum, aixecant-me del llit a les 4:30 h. Tenim cant i pregària de Matines a les 05:15 h, al Cor monàstic, juntament amb els monjos i uns altres quatre companys que compartim l'espai de l'Hostatgeria: algun s'hi mostra molt més expert que no jo, en el maneig dels llibres de cant. Algun altre em sembla que va una mica més despistat que jo...

Preveig que aquest divendres de quaresma pot ser sonat, pel que fa a l'austeritat que s'hi respira... Però me n'he duit la sorpresa agradosa de comprovar que tampoc no hi ha tant per tant. De fet, sí que es nota en l'ambient monàstic que ens trobam en divendres de quaresma: les pregàries són quaresmals, el silenci és quaresmal, els àpats són quaresmals...

Al refetor és on més es nota aquesta circumstància: per berenar, un tassó de cafè amb llet i llegums i fruits secs; per dinar, un arròs de verdures caldós, una tallada de peix amb verdures i ciurons i una peça de fruita; per sopar, un plat de sopa de brou i un cafè amb llet. Damunt la taula, no hi manca mai pa, vi, aigua, sal, sucre, oli i vinagre.

A diferència de Montserrat, on els hostes mengen just a la vora de la taula del pare abat, a Poblet ocupam els darrers seients de les darreres taules de l'immens refetor on hi fa una fredorada. Si alguna nota característica he de remarcar d'aquest monestir, és la fredor que ho embolcalla tot. Molt de fred. A l'exterior, i, sobretot als interiors: espais immensos, alts, llargs, amples, extensos, de pedra viva, humits fins a l'extrem, sense calefacció, ocupats com a molt per una trentena de persones...

Massa espai construït, per a tan poca gent! Se'ns diu que Poblet és el monestir habitat d'Europa més gran de tots. Sort que, a l'habitació i als banys comuns, la calefacció sol funcionar bé, amb un radiador clàssic, el de sempre, a base d'aigua calenta...

També, quan fa sol, fa molt bon passejar pel camp immens que s'estén al llarg de la clausura del monestir, encerclat per una murada que s'assembla molt a la d'un castell medieval. Resta sembrat sobretot de vinyes. Se'n cuiden els monjos, de llaurar, sembrar, recollir els fruits, etc.

Les vistes del monestir i dels jardins que l'envolten són esplèndides.

Segon dia d'estada meva a Poblet, dijous

Començ aquest dijous, segon dia meu d'estada a l'Hostatgeria de Poblet, fent-hi algunes observacions que no poden deixar d'establir comparacions entre els dos monestirs que he trepitjat en aquest mon any sabàtic 2018.

Em fa la sensació que al monestir cistercenc de Poblet, s'hi respiren més nítidament i clara els aires medievals de la institució monàstica, en ple segle XXI. 

Són petits detalls que em transporten a l'època feudal: construccions en pedra semblants a castells i fortaleses militars, reverències profundes a determinats moments de la pregària, el mateix contengut de les pregàries que s'hi fan, vestimenta monàstica -sobretot durant la nit- que em porta a veure monjos com a bubotes que es belluguen dins la fosca, caputxes posades per tapar el cap, campanades nombroses i freqüents, menjar sobri i esquifit, silenci que ho embolcalla tot, manca de wifi per poder connectar-me a internet, prohibició expressa de fer-hi fotos, absència absoluta de dones dins els espais de clausura, formació i col·locació prèvia i posterior dels comensals dins el refetor, dins la sala capitular, dins la capella, dins el cor, dins l'església, etc.

Topant-me a la plaça amb un monjo veterà, que s'ha interessat per la meva condició de mallorquí, hem mantengut una conversa interessant. Quan jo li dic que som capellà, sense exercir-me-n'hi, tot d'una m'escomet i, a la vista de la meva situació personal, em diu que reflexioni seriosament aquests dies  sobre «la meva reincorporació immediata al ministeri sacerdotal», d'acord amb allò que em diu que ja es fa a la diòcesi de Lleida amb els que s'anomenen «capellans recuperats»: un any d'estudi de Teologia, per reciclar-s'hi, i el nomenament de vicari en alguna parròquia de la diòcesi...

Li vull fer entendre que no m'atreu gens ni mica una iniciativa com aquesta. Primerament, perquè jo ho consideraria una manca de respecte profund cap a les dues dones que Déu i la vida m'han posat en el meu camí i m'han donat. Hores d'ara esdevengut vidu per segona vegada, no puc ni vull tornar a fer de capellà, quan elles ja no hi són.

Sempre tenc ben present que, tant na Lina com na Bel, totes dues s'haguessin alegrat ben molt d'haver pogut estar i comportar-se com a dones d'un capellà catòlic en exercici, com tantes altres esposes de pastors d'altres esglésies cristianes!

Li dic que jo som d'aquells que consideren que només estaria disposat a fer aquesta passa, si la jerarquia de l'Església catòlica arriba a considerar el celibat com una opció que s'adopta voluntàriament i no com una obligació que ve imposada per disciplina eclesiàstica.

Durant la conversa, el monjo em parla de l'opinió d'alguns pastors protestants casats que li diuen que s'equivoquen els capellans catòlics favorables al matrimoni: que els protestants envegen la situació dels cèlibes catòlics, perquè són més lliures i romanen més disponibles.

Li dic que puc estar-hi d'acord en aquest aspecte. Però que, segons el meu parer modest, no es tracta tant d'eliminar el celibat voluntari -que deu tenir certs aspectes positius, sens dubte-, com d'implantar-hi el celibat opcional -que també n'hi teu tenir qualcun-.

Quin problema hi ha d'haver, si dins una mateixa església coexisteixin tots dos models, com sembla que succeí en els primers temps del cristianisme, amb un primer papa «casat»?

Acabam ràpidament la conversa enmig de la plaça del recinte, perquè ja arriba l'hora de la missa conventual. Dins l'església, em crida l'atenció la presència i indumentària d'un monjo que, tant al cor com al menjador, com a la sala capitular, ocupa la presidència, sense dur l'hàbit que porten els altres monjos. A més, em sembla que, a la missa conventual, porta solideu passat pel cap i anell a la mà...

Per les imatges que veig al google amb el meu  mòbil, no em sembla que aquest monjo sigui l'abat tarragoní del monestir de Poblet, el Pare Octavi Vilà i Mayo, que n'ocupa el càrrec des del 3 de desembre de 2015. Ho deman al monjo hostatger, fra Borja. M'aclareix que l'abat aquests dies no és al monestir. I que qui presideix els actes aquests dies és un bisbe que és per aquí durant un temps.

Me'n duc la mateixa sorpresa que a Montserrat, pel que fa al sopar. A diferència d'ahir, dimecres (de quaresma), avui que es dijous ens serveixen quatre plats! Sopa de brou, de primer; formatge amb anxoves, de segon; fruita; i cafè o malta per arrodonir-ho tot...

Primer dia d'estada meva a Poblet, dimecres

Dimecres, el primer dia d'estada meva a l'Hostatgeria de Poblet, avançant en aquest mon any sabàtic 2018. 

Des de l'Abadia de Montserrat estant, vaig posar-me en contacte per correu electrònic amb el monjo hostatger del monestir cistercenc de Poblet, a prop de l'Espluga de Francolí.

M'hi vaig presentar com un mallorquí de 73 anys que desitja anar a passar uns dies al monestir, amb ganes de recés, silenci i pregària. Que m'agradaria saber en quines condicions i quan podria fer-m'hi present, i que la meva disponibilitat podria ser a partir de dimecres 7 de març de 2018.

Vaig rebre'n resposta prompta, de part del monjo hostatger, fra Borja, qui em diu que amb molt de gust m'acolliran a la seva hostatgeria, on m'esperen dimecres 7 de març a la tarda, abans de les 17h.

Quan només em falten vint-i-quatre hores per anar-hi, se m'acut de tornar a contactar via e-mail amb el monjo hostatger cistercenc, per comunicar-li que ja tenc a punt la motxilla, ben preparada per viatjar de Barcelona al monestir de Poblet i que, abans, m'agradaria disposar de més informació sobre la meva estada a l'hostatgeria: dies que m'hi puc quedar, què m'ha de costar cada dia, a quines pregàries monàstiques puc participar, quants i quins àpats m'hi entren, condicions horàries d'una jornada sencera, tota quanta informació es considera útil per passar uns dies, convivint el màxim possible amb la comunitat de monjos cistercencs de Poblet.

Se'm contesta tot d'una i se'm diu que estigui tranquil, que quan hi arribi ja se m'explicarà detalladament tot quant faci falta. Mentrestant em recomana que jo pegui una ullada a les normes generals de l'hostatgeria i els horaris, que figuren a la pàgina web. 

Efectivament, un cop arribat a l'estació de l'Espluga de Francolí -unes dues hores després d'haver sortit de l'estació barcelonina del Passeig de Gràcia-, amb el tren de RENFE que té com a destinació final Lleida-Pirineus, veig anunciat a l'andana d'arribada el número d'un taxista amb el qual contact, em passa a cercar, em duu a un bar popular per dinar, i posteriorment em porta fins al monestir de Poblet. 

Quines casualitats: 12€ el dinar, 12€ el taxi i 12€ el bitllet del tren! Mira, tu, que valgui el mateix viatjar en tren des de Barcelona durant més de dues hores, que en taxi 10 minuts, durant dos quilòmetres i mig!

El monjo major que em rep a la porteria, molt amablement, em comenta que creu que he triat un mal moment per anar a romandre al monestir: és temps de quaresma i s'hi menja molt poc! És precisament, li dic, una de les coses que em fa més falta, a la vista del que s'hi veu, en aquesta còrpora meva...

Reim una estona i em fa passar a la sala d'acollida, on per primera vegada em top amb F. Borja, el monjo amb el qual he tractat via correu electrònic. Un monjo jove que m'acull amb els braços oberts, em mostra claustres i passadissos i capelles i habitacions i camps de vinya on poder passejar.

M'explica fil per randa les normes estrictes que regeixen en aquest monestir (subratllant-hi que al recinte de la clausura no s'hi poden fer fotos, que no s'hi pot xerrar, que no s'hi pot fumar, que no es pot molestar els monjos en la seva feina, que s'ha de ser molt puntual a tots els actes, a un mínim dels quals cal assistir cada dia, etc.)

Em mostra l'habitació, senzilla i acollidora: llit, taula, cadira, prestatge, armari, rentador... Em diu que, per anar al bany o a la dutxa, ho puc fer en un altre espai, que és comú per a tota la gent hostatjada.

Em passa un full on figura tot l'horari de la jornada. Els dies feiners comença a les 5:15 del matí amb el cant de Matines al cor de l'Església amb els monjos; segueix el cant de Laudes, als bancs de la nau de l'església a les 7h; continua amb la Missa conventual, als bancs de la nau de l'església, a les 8 del matí; tot seguit ve l'esmorzar a les 8:45, al refetor dels monjos.

Queda aleshores un temps lliure per a la gent hostatjada, ja que són les hores que els monjos dediquen a la feina del matí, cadascú la seva. Sonen les campanes per a la Pregària del migdia, a la capella de sant Esteve, a les 13:00 h; ve després el dinar, a les 13:15, al mateix refetor de la comunitat.

Segueixen més hores de temps lliure per als hostes, mentre els monjos fan la seva feina de la tarda. Fins que sonen les campanes per acudir a les Vespres, a les 18:30, als bancs de la nau de l'església; segueix el sopar a les 19h, al refetor monàstic; continua amb un moment dedicat a la Lectura, a les 20:15, a la Sala capitular; i s'acaba la jornada monàstica amb la pregària i cant de les Completes, a les 20:30, al Cor de l'església, amb els monjos.

Entre una cosa i l'altra, veig que tot queda ben atapeït. Llevat d'un cert temps al matí, després de l'esmorzar: me'n queden unes quatre hores lliures; i al capvespre, després de dinar, també dispòs d'una mica més de quatre hores disponibles.

M'hauré d'anar avesant a aquest nou ritme de vida, monàstic.

De fet, al primer acte que assistesc, el cant de Vespres, des de la bancalada de l'església, a quatre passes d'allà on canten els monjos, m'adon de certs canvis en relació amb Montserrat: a diferència dels benedictins montserratins que van de negre, els cistercencs duen capa blanca superior; em fa la impressió que els montserratins són més nombrosos; també besllum que cada monjo cistercenc va molt més a la seva, sense parar gaire esment als hostes...

A l'hora del sopar «quaresmal», efectivament, un plat de sopa de brou i un cafè amb llet. Molt bo per enfrontar-se a la fredorada considerable que hi fa!

En un moment donat del vespre he de demanar auxili a fra Borja, perquè estic desorientat i no arrib a saber per on prendre, amb tants de claustres romànics i sales i jardins i espais monàstics. Molt comprensiu, em fa les indicacions pertinents, assenyalant-me el lloc de la propera trobada, la Sala conventual, on s'ha de fer la Lectura, a les 20:15.

La jornada s'acaba amb el cant de Completes, al  Cor de l'església, amb els monjos, a les 20:30h.

«Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia» (Gn 1,5).