Relat burundès (03): del primer diumenge a la festa de sant Jaume

Església de Rabiro plena de gent

El primer diumenge a la parròquia de Rabiro
 
    El primer diumenge que som a Burundi tenim la missa una hora més tard que els dies feiners. És a les 7:30 del matí. N’hi ha una altra a les 10:30. Totes dues omplen de gom a gom el recinte del temple. A totes dues canten molt. Hi fan mamballetes. Dansen. I expliciten infatigablement el goig i l’alegria de ser i sentir-se «abakristu» gent cristiana, seguidora de Jesús de Natzaret. 
    Per davall de les dues hores de durada sembla que els resulta del tot impossible fer-ne cap, de celebració eucarística dominical! No farien més d’una hora de camí a peu, perquè llavors els oferissin una missa de vint minuts! Els resultaria incomprensible! 
    Les misses a Burundi duren molt, per davall d’una hora seguida molt poques vegades.

    Un dia com avui, a punt de complir la primera setmana des que he sortit de Mallorca, m’afany a trametre a les amistats més properes aquest tercer dels relats que estic elaborant, fruit de les circumstàncies que se’m presenten a cada jornada, mentre em trob en aquest país africà tan bell i encisador com és Burundi.
    També m’estic dedicant a penjar al whatsapp breus missatges que hi romanen actius durant 24 hores, on col·loc imatges i enllaços als àlbums de fotos i vídeos que mir d’anar emplenant. Tot per mirar d’atansar aquesta realitat burundesa a la gent d’altres contrades que en tengui ganes i s’hi vulgui interessar.
    De material no me’n manca, me n’arriba a cabassos. Pentura el que més enyor és tenir més temps disponible per poder  dedicar-m’hi tan plenament com voldria.
    Admir la capacitat de resistència del company felanitxer, mossèn Jaume Obrador, qui duu tants d’anys en aquestes terres i que continua exercint-hi la tasca de rector en aquesta parròquia de Rabiro, amb gran dedicació i molta de cura.
    Li dic que, a la meva edat, no crec que ara estigués jo en condicions ni mantengués la capacitat d’aguantar-ho. Ja se’m fa molt pesat haver de romandre hores i més hores confessant llargues coes de penitents, atendre acuradament tantíssima de gent que acudeix a l’interior del temple, haver d’escoltar una cançó i una altra de forma intermitent i interminable, haver de contemplar tanta de gent pregant i resant a l’uníson, haver d’atendre actuacions de catequistes o religioses o persones encarregades del culte i les cerimònies litúrgiques, haver d’estar les vint-i-quatre hores seguides del dia i de la nit a disposició de la gent que precisi o demani ajuda.
    Crec que seria molt feixuc per a mi, pentura massa. Francament, no sé si jo podria, ni sé si jo en sabria, encara que jo volgués, a aquestes alçades de ma vida octogenària! 
    I pensar que cinquanta anys enrere tot plegat em semblava tan normal i corrent com bo de fer!
    Les coses canvien, canvien molt i, en aquests temps nostres d’avui dia canvien ràpidíssimament.

    En la visita que faig enguany a Burundi m’acompanyen tres llibres que he duit de Mallorca i que faig comptes de llegir a estones perdudes. El primer que vull empassar-me és d’Antònia Vaquer Sans, santamariera un any més jove que jo. 
    Va voler col·laborar amb un donatiu valuós abans que jo partís cap a Burundi – com d’altres volgueren fer també -, perquè servís d’alguna cosa a la gent d’aquest país centreafricà. 
    Duu per títol «Poesia i Sentiments». Va ser editat a Santa Maria del Camí l’any 2025.
    Ens trobàrem a ca seva dia 9 de juny de 2026. Me’l dedicà esplèndidament: «Per Cili Buele. Per la llum que sempre has compartit a través dels teus llibres i de les teves conferències. Esper que t’agradi lo que trobaràs dins aquestes pàgines».
    L’he començat a llegir i m’encanta. Veig que és obra de n’Antònia, i que ha rebut la col·laboració valuosa del seu fill Macià, la seva filla Francisca i els seus néts entusiasmats.
    Les primeres paraules que llegesc a la pàgina 4 fent peu de foto de l’autora (que vaig conèixer temps enrere en una d’aquelles sessions organitzades a Santa Maria del Camí (CMR) per ajudar la gent major a manejar estris informàtics) no poden esser més explícites i directes: «Seria bo que ens aturéssim a pensar el valor que té la vida...»
    La primera part castellana m’ha semblat molt expressiva dels sentiments que li dóna el record de sa família. Em quedaria primordialment amb els dos darrers: «Deseos, 1982» i «Momentos depresivos», quan diu que «...Son tantas las cosas bellas que quisiera conocer!...» (p. 32) i «Canta, baila, vive, que la vida es bella y que tan sólo por vivir mereces estar alegre» (p. 33).

    Mentre estic llegint entusiasmat aquests poemes mallorquins dins ma cambra parroquial de Rabiro on romanc allotjat, m’arriba la veu dels companys que em conviden a sortir de casa i anar a caminar una estona fins allà on viu el cuiner de la parròquia, de nom Jerome.
    M’hi apunt tot d’una, amb ganes de superar les 5.000 passes diàries que m’he proposat de fer pel cap baix cada dia en aquestes contrades burundeses. 
    Enfilam camí avall en direcció cap a una de les poblacions farcides de plataners plantats tot seguit després de les escoles, el dispensari, la sala de reunions, les instal·lacions públiques oficials.
    Pujam i baixam  per camins de terra roja, característics de l’interior d’aquest país centreafricà. Els colors rojos de la terra, amb matisos diferents, combinats amb els colors verds dels plataners i la vegetació abundant, també de tonalitats diverses, tot plegat unit a la claror tirant a tèbia que el sol escampa per la contrada pocs moments abans de pondre’s, fa que resulti molt més agradosa la caminada en un entorn natural idíl·lic. Marcat sobretot per la presència nombrosa d’infants menuts, descalços, espelleringats, bruts, pobres, sempre amb cara de felicitat i un somriure contagiós permanentment al rostre. 
    Jerome, el cuiner de la parròquia, no viu gaire lluny de la parròquia de Rabiro. En uns vint minuts hi som, a casa seva. Una caseta modesta, feta de fang i de canyes i de rajoles i d’uralita, envoltada d’un cercle d’arbusts i la vegetació protectora de la intimitat familiar.
    Vuit són els fills ja granats que té aquest matrimoni col·laborador de la parròquia. Tots ens hi acullen amb gran amabilitat i ens conviden a asseure’ns a la saleta d’entrada on pengen quadres pintats per un dels fills de la família. 
    La dona d’en Jerome m’insisteix a fer-se fotos devora els dos quadres on figuren ella i el seu espòs, perquè pugui fer arribar a Sor Josefina, la seva gran amiga mallorquina, segons em diu, i que els pugui veure des de Mallorca estant.
    Ens conviden a beure una ampolla de cocacola per hom. Mentre el cap de família n’enceta una de cervesa Primus i la resta continua prenent la «urwarwa» característica del país.
    Jerome ens insta a ficar-nos dins la casa i passa mot de gust de mostrar-nos la vaca que té al seu corral.
    Després de conversar una estona, Jaume Ribas aprofita per lliurar obsequis als membres d’aquesta família  i reprenem tots tres el camí de retorn cap a la casa parroquial, per una via distinta a la que hem seguit a l’anada.
    Hi arribam just a punt de fer la pregària vespertina a la capelleta i el sopar lleuger al menjador. Seguim fins allà on podem la final del Campionat Mundial de Futbol entre Argentina i Espanya per la pantalla petita d'un ordinador portàtil... al minut 55 la desconnexió forçosa m’impedeix de saber-ne més... 0 a 0.
    L’endemà sabria que el Sud havia perdut (Argentina) i que el Nord (Espanya) havia quedat proclamada campiona del món.

De la parròquia de Rabiro a la de Bugenyuzi

    Na Mat manté entre moltes d’altres característiques la de ser una entusiasta col·laboradora catalana de la parròquia de Rabiro. Amb una gran capacitat d’organització sap molt bé com fer i què fer a cada moment en aquest país centreafricà, segons les circumstàncies. 
    Comptant amb ella a l’hora de programar la nostra estada d’un mes a Burundi, aquest primer dilluns nostre a la parròquia de Rabiro ens proposam fer un llarg recorregut de més d’un centenar de quilòmetres. Volem visitar dues de les missions on hem treballat temps enrere els missioners mallorquins: Bugenyuzi i Gitongo.
  
     Celebrada la missa i empassat el berenar del matí, amb el cotxe de Moisès conduït per Justin, enfilam la ruta que ens ha de portar fins a Bugenyuzi. Som a la província de Gitega i hem de passar per Karusi. La ruta que combina pistes provincials de muntanya amb l’eix asfaltat principal que ens duu a passar per Mutumba i Buhiga.
    De Karusi a Bugenyuzi, en direcció nord-oest prenem la via/pista provincial coneguda com línia Buhiga-Bugenyuzi, després de passar per Kitaramuka punt de pas entre la zona nord-est a prop de Rabiro i l’eix central de Karuzi abans d’entrar al centre comunal de Bugenyuzi.
    Bugenyuzi està considerada com una de les parròquies de l’arxidiócesi de Gitega que reflecteix l’evolució mateixa de la societat burundesa: fent un camí de creixement pastoral, de compromís educatiu i de suport comunitari enmig dels grans desafiaments històrics del país.
    Quan em vaig fer present a Burundi l’any 1971 la parròquia de Bugenyuzi conduïda per missioners mallorquins, apropada de la de Gitongo on també treballaven mallorquins, s’anava consolidant com un punt de referència espiritual i social per a les comunitats de la comarca.
    Treballant colze a colze amb els laics locals que vivien als turons més allunyats geogràficament, varen estructurar una xarxa de sucursals i comunitats eclesials de base que descentralitzaven les celebracions i la catequesi.
    Pel que sé i puc esbrinar n’hi arribaren a treballar una mitja dozena en anys distints:  Jaume Amengual Pizà de Palma, Jaume Vives Cañellas de Sóller, Jaume Obrador Soler de Cas Concos, Antoni Perelló Nebot de Manacor, Miquel Gual Tortella de Campanet, Alfred Miralles Lozano de Palma, i no sé si me’n deix qualcun altre dins del tinter.
    És un dels motius que em duu a voler trepitjar aquestes contrades on companys capellans mallorquins dedicaren una part de les seves vides a romandre-hi fent suport a les lluites de la població burundesa per sobreviure amb dosis de dignitat humana més grans i creixents.
    Als anys 90 marcats per la crisi sociopolítica i els conflictes que afectaven tot Burundi, la parròquia de Bugenyuzi que ja no estava en mans dels missioners mallorquins va exercir un paper vital de protecció i reconciliació amb un paper predominant dels laics i els moviments d’Acció Catòlica (Ingendanyi, Xaveri, la Legió de Maria, etc.) que van contribuir a mantenir viva la cohesió social i el diàleg comunitari quan l’estructura civil es trobava debilitada.
    Amb l’arribada dels anys 2000 i la pacificació progressiva del país, la parròquia va reprendre la seva dinàmica de desenvolupament pastoral i d’infraestructures.
    Aquests darrers anys Bugenyuzi ha fusionat la seva missió pastoral amb iniciatives de desenvolupament socioeconòmic sostengut. 
    Avui dia continua essent un motor de vida espiritual, educativa i humana a la província de Karusi, combinant el seu llegat de fe amb el compromís actiu cap al futur de la comunitat.

    M’emociona moltíssim el fet de veure que el cotxe puja i puja i s’endinsa per uns paratges que no arrib a saber destriar del tot, però que ens duen tots quatre cap a la porta d’entrada de la missió que sí que reconec tot d’una.
    L’organització de l’equip parroquial ha anat canviant amb els trasllats i nomenaments de l’arquebisbat, com els realitzats per monsenyor Bonaventura Nahimana.
    Hores d’ara, quan ens hi feim presents i podem mantenir una conversa distesa amb un dels quatre capellans que hi treballen, ho podem veure amb els nostres ulls.
    En arribar saludam el missioner que ens surt a l’encontre. Es tracta de mossèn Virginio Romanoni un capellà de la diòcesi de Milà que s’exerceix com el vicari 1r de la parròquia de Bugenyuzi.
    Hi treballen també uns altres tres capellans burundesos, el nom dels quals no puc arribar a enregistrar convenientment.
    Mossèn Romanoni ens acompanya, als tres visitants mallorquins, en el recorregut per tot el recinte parroquial: l’església nova, les escoles, la casa de les monges i l’hort que mantenen amb molta de cura, l’església antiga (on vaig celebrar algunes misses) reconvertida avui dia en sala de reunions i trobades.
    Un dels altres motius pels quals hem volgut passar per Bugenyuzi és per recollir algunes peces de formatge que hi elaboren i que es consideren uns dels millors de la comarca. En compram més de mitja dotzena de peces, com també pots de mel, mentre recorrem les instal·lacions equipades amb estris moderns per a l’elaboració de productes lactis.

    Hem passat per uns indrets que no tenen res a veure amb l’estat en què es trobaven cinquanta anys enrere. Aleshores no hi havia cap altra construcció que no fos la parroquial situada al capcurucull d’un turó a les faldes del qual vivia la població burundesa.
    Suara mateix, abans d’arribar-hi, ja s’hi veuen edificacions que envolten el camí, igualment polsós i sense asfaltar, això sí. 
    Me’n duc molt bon record, bones fotografies i bons vídeos d’aquest pas meu per Bugenyuzi cinquanta-dos anys després d’haver-hi estat per darrera vegada. Me’n surt molt content.

De la parròquia de Bugenyuzi a la de Gitongo

    Feta la visita a la parròquia de Bugenyuzi, ens adreçam cap a la de Gitongo els quatre mateixos viatgers que iniciàrem el trajecte a la parròquia de Rabiro: Jaume Obrador, Jaume Ribas, jo i Justin el conductor d’un vehicle destartalat, marca Toyota amb matrícula burundesa J4157A.     
    Arribat a un indret determinat del trajecte, decidiria no seguir més i es quedà en panna. Just a la vora del riu Ruvubu, passat un pont, quan encara queden quilòmetres a recórrer abans que arribem a Gitongo.   
    Ens hi passam unes quantes hores esperant, mentre Justin no deixa de telefonar aquí i allà, primerament per veure si troba algun mecànic que estigui en condicions d’arribar fins on som per veure’n l’incident; després per intentar trobar algun taxista que pogués endur-nos fins al final del nostre trajecte.
    Serien passades les 14h de la tarda quan aconseguim de pujar a un altre cotxe que ens duu fins a la parròquia de Gitongo. Hi trobam un mossèn burundès molt amable amb qui creuam unes quantes paraules. 
    Ens feim unes quantes fotos com a record del nostre pas per aquesta contrada. Visitam el temple i la sagristia que roman en obres. Recorrem les instal·lacions que altre temps foren les cambres particulars de què dispossava cadascú de nosaltres com a missioner arribat de Mallorca, o les dependències per atendre gent malalta, o llocs de reunió pastorals, o magatzem de la Cooperativa agrària de producció i consum, o convent de les monges Bene-Tereziya, o casa de les Germanes de la Caritat mallorquines, o jardí i hort de la casa.
    Per variar, la gran església de Gitongo es manté com sempre, retocada en alguns detalls com poden ser el presbiteri, l’altar, el trespol, els bancs, etc. Es veu que sobre colors hi ha diversitat de valoracions. Els que hi havia al meu temps, senzills i emblemàtics, m’agradaven més que els actuals, tot s’ha de dir.     
    Visitada la parròquia, ens acomiadam de Gitongo i d’aquest indret que ens porta tants i tants de records d’una època ja passada que, pel que es veu, sembla que molt difícilment s’arribarà a repetir.

A la ciutat burundesa de Gitega

    Em diuen que avui dia Gitega és la capital política oficial de Burundi i el cor cultural històric del país. La ciutat de Gitega situada a uns 1.720 metres sobre el nivell del mar representa la tradició, la centralitat geogràfica i la memòria histórica de la nació; mentre que Bujumbura, a la riba del llac Tanganyika a uns 774 msnm, es manté com la capital econòmica i la ciutat més poblada.
    Durant aquest viatge a Burundi, 52 anys després d’haver-hi estat per primera vegada en ma vida, és un dels canvis més notoris que advertesc: el paper de la ciutat de Gitega al país, en augment considerable; mentre que, si més no políticament, el de Bujumbura sembla haver-hi anat minvant a les totes.

    També em sorprenen altres elements que vaig destriant a mesura que passen els dies, com és  ara l’increment notori dels quilòmetres de carretera asfaltada que hi ha a l’actualitat arreu del país. 
    Al meu temps no ulprassaven els 50 km de l’única carretera asfaltada que hi havia a Burundi, la que menava de Bujumbura a Gitega, i no tota sencera. 
    Hores d’ara les principals carreteres nacionals que connecten Bujumbura amb les capitals provincials i les fronteres amb Rwanda, Tanzània i la República Democràtica del Congo, hi estan asfaltades i/o pavimentades entorn dels 1.500-1.650 km.
    Una altra diferència detectada és que al meu temps abundaven les cabanyes fetes de troncs d’arbres i de palla consistent i resistent on s’aixoplugaven les famílies. Hores d’ara no n’hi he vist cap ni una en tot el territori recorregut fins al moment. 
    Em diuen que les cabanyes 100% de palla són cada cop més rares i que es troben i són tractades principalment com a patrimoni cultural preservat o en comunitats de la població dels batwa (pigmeus).
    M’adon, efectivament, que la majoria de les cases rurals més senzilles que s’edifiquen als turons i muntanyetes de l’interior del país han passat a una estructura mixta: bastidors de fusta i canyes amb terra argilosa vermella local, generalment portant xapa d’alumini per a les teulades o teules de fang cuit. 
    També veig i em crida poderosíssimament l’atenció com a cosa molt corrent en aquesta zona on som ara que aixequen petits forns artesanals al costat dels camins on els veïns couen els seus propis maons de fang.

    Una tercera novetat és que, segons em diuen, ja no hi ha tanta «imvunja» (puces d’arena) com hi havia al meu temps, per a la qual cosa sempre havíem de dur damunt una agulla de tancar, per extreure-la’ns amb gran cura i deteniment. 
    Es tracta d’un paràsit que afecta especialment els peus, a baix de les ungles o a les plantes, sobretot en caminar descalços o amb un calçat molt senzill. Hi coven els ous i provoquen una malaltia anomenada «tungiasi» que produeix inflamació, dolor i risc d’infeccions secundàries. 
    Em diuen que se n’ha reduït moltíssim la incidència respecte de dècades pasades, tot i que encara no s’ha aconseguit d’eradicar-ho totalment.

    Tot plegat em duu a voler fer una visita a la ciutat de Gitega, des de la parròquia de Rabiro on estic allotjat. Si més no per veure quin aspecte té i com és ara, mirant d’establir-hi comparacions amb la que record del meu temps llunyans. 
    També tenc ganes de trobar-m’hi amb gent que em pugui semblar interessant contactar-hi.
    Amb el cotxe de la parròquia conduït per na Mat sortim de Rabiro a les 6:30 del matí, coincidint amb l’hora de la missa diària a la qual avui no assistim. 
    Al cap d’una hora de transitar per la carretera de terra que aixeca una polsaguera de mil dimonis, arribam a la carretera principal  que condueix a Gitega provenint de Muyinga i ens endinsam per la pista asfaltada.
    Mentre anam avançant comentam detalls de l’exportació del cafè que duu a terme Burundi a l’actualitat, com des de dècades enrere. 
    Al meu temps, la campanya anual del cafè comportava un dels pilars socioeconòmics més importants del país. Representava si no l’única la principal font d’ingressos per a la majoria de la població i un motor fonamental per a les fonts financeres del país.
    Avui dia, segons em diuen, juntament amb l’or i el te, el cafè és un dels tres productes d’exportació més rellevants de Burundi que permet a la Banca Central (BRB) finançar la importació de béns essencials com carburants, fertilitzants, medicaments i maquinària. 
    Però ja no té el pes que tenia dècades enrere. Avui dia es veu ben clar que el cafè ja no és el monopoli de les exportacions del país.
    Arribam a la conclusió que la campanya del cafè continua essent la xarxa principal d’injecció de diners en efectiu per al món rural, però que l’economia estatal hores d’ara depèn molt més de les transferènccies internacionals, dels imposts al consum intern i de les exportacions mineres.
    Continua essent evident que la diferència entre allò que rep un cafèicultor a Burundi i el que paga un consumidor a Europa és abismal. Fins a 80 vegades més!
      Pels estudis consultats veig que un paquet de cafè de Burundi que a Europa es ven a 20 €/kg, només se’n queden a Burundi 2,20€ com a molt.
    A la resta d’Àfrica com Tanzània o Kenya hi van a parar al voltant d’1€, pel transport i duanes.
    En ruta marítima, pel transport internacional en vaixell, al voltant de 0,80€.
    I a Europa és on es produeix l’escàndol majúscul per excel·lència, des de la perspectiva d’una distribució equitativa de la riquesa mundial: per la torrefacció, distribució, supermercat, IVA i sous, dels 20 euros que paga el consumidor europeu, 16,00€ queden a Europa i només 4 retornen a l’Àfrica que els ha produït.
    Un exemple claríssim que el Nord viu del Sud, i que el Sud en pateix les conseqüències més nefastes, amb la misèria i la pobresa més crua i més dura que hom pugui imaginar-se des del Nord estant.

    Una conversa i unes reflexions que em resulten del tot interessants, mentre ens apropam a la ciutat de Gitega. 
    Començam per arribar fins a Mushasha, la seu central de l’Església catòlica on resideix l’arquebisbe Bonaventura Nahimana. Avui no hi és. Casualment arriba a Bujumbura després d’un viatge per Europa.
    En arribar a la seu eclesiàstica, la veig totalment canviada de cap a peus pel que fa a les edificacions existents avui dia i les que hi havia cniquanta anys enrere.
    De bones a primeres ens topam amb un capellanet vell que roman assegut a una cadira a baix de les arcades. En desconec el nom. Pel que ens diu, sembla que té coneixença de la presència dels Abbés de Majorque a Burundi. Em demana una ajudeta econòmica. És la primera que faig a un capellà burundès durant aquest viatge.
    M’adon que la missió i el complex religiós del que s’anomena «Mushasha» a la ciutat burundesa de Gitega roman a càrrec de les Germanes Bene-Mariya, que són les principals encarregades de la gestió d’escoles, centres de salut, orfanats i obres socials i pastorals del complex.
    En trobam una que ens ajuda a accedir fins on és el vicari general de l’arxidiòcesi, qui ens rep molt amablement. Hi parlam en francès, en kirundi i en castellà. Coneix Europa i ha estudiat a Espanya: es tracta de monsenyor Nestor Niyokindi qui ens acull esplèndidament en nom de l’arquebisbe. Essent mitjan matí, ens convida que anem a sopar horabaixando amb la resta del clergat que s’hi arreplega.
    Em sembla trobar-me davant d’un capellà molt ben preparat en moltes de matèries: formació sacerdotal i teològica al Seminari Major Interdiocesà de Sant Joan Pau II de Songa/Gitega, i amb estudis superiors en Magisteri pontifici i Teologia missionera.

    Com que na Mat ens ha preparat tota una sèrie de visites que hem de fer a Gitega, i jo en mantenc la llista ben escrita, la segona que feim és a la casa de les monges Visitandines. 
    En vaig conèixer les primeres que hi anaren des d’Espanya, entre les quals aleshores n’hi havia dues de Mallorca, i tenia curiositat per veure’n l’estat i la situació actual.
    Avui dia totes són monges natives i continuen encarregant-se de fer les hòsties per a les celebracions eucarístiques. N’hi hem de comprar 10 bosses de petites i una d’hòsties grosses per a les parròquies de Rabiro i també per a l’església de Gatonde. 
    Així mateix hi hem de comprar 10 ampolles de vi per a diverses destinacions. 
    Tot plegat fa un total de 212.000 BIF, és a dir l’equivalent a 32,61€.

    La tercera visita que feim és al taller i centre de producció i formació que gestionen i mantenen obert les monges Bene-Mariya, on produeixen vestidures litúrgiques, roba i articles artesanals de fusta o teixits.
    Hi feim una passadeta i comanam alguns productes, com una estola que volem endur-nos un altre dia quan la tenguin acabada de confeccionar.

    Arribant el migdia ens feim presents a l’hotel on hem de quedar allotjats per passar-hi una nit amb el berenar del matí inclòs. Mai no m’hagués imaginat d’allotjar-me en un hotel a Gitega. Molt manco en un hotel com aquest. 
    Es diu Hotel Matergo. Està situat al centre de la ciutat de Gitega, al barri de Musinzira, a l’Avenue du Stade. Pel que em diuen es tracta d’un dels establiments més moderns i destacats de Gitega. Inaugurat el mes de juny de 2023, ha estat construït per la congregació de les germanes Bene-Tereziya i s’ha convertit en un punt de referència per a viatgers i esdeveniments.
    Efectivament, jo no m’imaginava trobar a Gitega un hotel d’aquestes característiques tan modernes. Ni molt manco que estigués gestionat per monges. La directora nom Sor Maria Goretti, és de Shombo, a prop de Rabiro. 
    Em diuen que rebé el suport de Mallorca Missionera mentre era novícia, en esser de l’entorn parroquial de Jaume Obrador, Tomeu Barceló, Fina Bujosa, Antònia Campaner, Carme Valentí o Margalida Abraham. També és molt coneguda de mossèn Rafael Ntahomvukiye.
    N’hi he vist prop d’una dotzena, de monges amb hàbit. Totes fan l’aspecte de ser-ne les madones, les que donen ordres, les que contracten el personal nombrós que hi treballa, les que hi duen el maneig, vaja!
    Tot d’una que arribam a la recepció els empleats ens demanen la documentació, emplenen els formularis, ens indiquen les cambres 315 i 317, una per hom. Pujam per la rampa que hi duu (no hi ha ascensor) i que em fa la sensació, pels diversos replans que travessam, que deu estar a l’alçada d’un cinquè pis.
    L’habitació molt lluminosa, neta, endraçada, amb tots els detalls d’un hotel confortable.

    Després de deixar reservat el berenar de demà per a les 8 hores del matí, ens encaminam amb el cotxe que condueixen Jean Noël i Sharmer cap a la casa de Maite Oiartzun Baraibar. 
    És una missionera que pertany a la Congregació de les Missioneres de Nostra Senyora d’Àfrica, conegudes popularment com a Germanes Blanques. Duu molts d’anys treballant a Burundi i és coneguda de Jaume Ribas. Jo és la primera vegada que la veig. 
    Ella és de Navarra. Se la veu com una dona d’empenta, ben decidida, conviu amb unes altres tres Germanes de la congregacció, molt integrada en la tasca de defensar les dones del país en la seva dignitat.
    Desenvolupa diferents tasques educatives, catequètiques i projectes d’ecologia integral i salut, com ara el cultiu i la promoció de la planta Artemisia per prevenir i combatre la malària.
    Ens oferix alguns dels productes que han elaborat les dones del taller que visitam i jo mir d’aconseguir-ne algunes peces que m’agraden per endur-me’n a Mallorca.
    Quedam a dinar amb la comunitat, a la qual hem fet arribar alguns detalls que en Jaume els ha ofert.
    A la sortida, ens fa a saber que manté i cuida amb molt d’esment l’arbre que porta el nom de Moringa, «l’arbre del miracle o l’arbre que mai no mor». N’és admirable la resistència i la capacitat per créixer en condicions de sequera. Les seves fulles són riques en vitamines, proteïnes i minerals. Les utilitza per combatre la malnutrició infantil. També com a revitalitant per a tractar certes malalties. Amb les llavors triturades clarifica i purifica l’aigua tèrbola.

    A mitjan capvespre arribam fins a la casa dels Pares Blancs «Missioners d’Àfrica». En Jaume hi té un vell conegut que hi resideix: el P. Bernard Lesay. És un dels pocs religiosos veterans d’aquesta orde que queden a Gitega, amb una llarga trajectòria a la regió dels Grans Llacs.
    Roman a la comunitat residencial de Gitega. El trobam assegut dins la seva cambra farcida de detalls religiosos, en cadira de rodes, i 95 anys de vida ben duita.
    Hi mantenim una conversa distesa durant un bon temps.
    Fins que ens tornam cap a l’hotel, a preparar-nos per anar al sopar amb el clergat diocesà de Gitega al menjador de Mushasha.

    Hi som molt ben acollits per tot el grup de capellans diocesans que ens ofereixen un sopar exquisit. Al final compartim no solament taula i menjar, sinó també conversa i acudits. Així mateix cantam el «Ni muhimbarwe», la cançó que Miquel Parets em va ensenyar al Seminari de Mallorca a la dècada dels anys 60 del segle passat, la mateixa que vaig sentir cantar a Burundi a la dècada dels anys 70, i la mateixa que he mirat d’escampar pertot allà on he pogut i sabut a contrades mallorquines en les dècades darreres.
                     
De la ciutat de Gitega a la parròquia de Nyabiraba

    La nostra anada a Gitega, durant aquest viatge que feim a Burundi amb motiu del 25è aniversari de la Parròquia de Rabiro creada per capellans mallorquins, ha estat plena de moments molt agradosos. No solament pel contacte directe que hem pogut mantenir amb la població d’aquestes contrades burundeses, sinó també per les trobades que hem pogut realitzar amb capellans burundesos.
    Tot d’una que a «Mushasha», la «Casa de l’Església» on viu i resideix el bisbe de la diòcesi monsenyor Bonaventura Nahimana, saberen que hi érem, ens reberen al matí amb els braços tan oberts que ens convidaren a sopar aquell dia: un sopar de companyonia farcit de converses, cántics, acudits entre els 16 comensals que entràrem al menjador de l’arquebisbat.                                                                                                                                   
    L’endemà, quan ens férem presents a la Parròquia de Nyabiraba on havíem treballat els capellans mallorquins a la dècada dels anys 70 del segle passat, hi fórem molt ben rebuts pels dos dels quatre capellans que hi treballen i que hi eren presents. S’alegraren ben molt d’acollir-nos-hi i ens acompanyaren a fer tot el recorregut pels voltants de la Parròquia.
    Fins al punt que ho presentaren com una notícia rellevant als mitjans informatius de la diòcesi amb dues fotografies que portaven aquest text: «Aquests sacerdots de Mallorca que treballaren a la Parròquia de Nyabiraba als anys setanta... ens han vengut a saludar».

    Tant Jaume Ribas com jo mateix ens hi trobam molt a gust en aquest ambient burundès que ens està acollint la mar de bé, més de cinquanta anys després d’haver-hi estat fent feina.

A la parròquia burundesa de Rabiro
 
    Assessorats per mossèn Jaume Obrador, qui ens indica que cal fer-nos presents a les oficines de la Zona de Mutumba per quedar-hi enregistrats com a visitants, acompanyats de la treballadora domèstica de la parròquia Ninyebuka Elodia hi acudim a les 9 del matí, després d’haver assistit a la missa de les 6:30 i d’haver berenat al menjador parroquial.
    L’oficina zonal de Mutumba es troba a quatre passes de la parròquia. Hi anam a peu. Com a cap de zona de Mutumba hi actua Ruzobavako Euphrazia, qui avui dia té un substitut que la representa, Nduwayo Desiré.
    A l’interior d’un recinte on flameja la bandera nacional de Burundi (verd, blanc i vermell) Desiré ens rep molt amablement. Ens ofereix tres cadires per asseure’ns davant de la taula del seu despatx, mentre ens explica que ha d’omplir els quatre formularis de rigor on queden annotades les dades personals que figuren damunt dels nostres passaports.
    No posa cap inconvenient perquè jo pugui enregistrar imatges de la trobada.
    Em crida l’atenció que, a diferència de la seva ajudant que maneja mòbil i també n’enregistra imatges, ell escriu a mà totes les nostres dades personals amb un  bolígraf BIC de tinta blava damunt d’un paper blanc que porta marcades les columnes. No damunt d’un, sinó damunt de quatre fulls on ha d’anar repetint una vegada i una altra el mateix contengut dins cadascun!
    D’aquesta manera, queda constància fefaent d’aquest pas nostre per l’oficina zonal de Mutumba amb la fotografia que ens hem fet Jaume Ribas i jo amb Nduwayo Desiré davant la façana principal d’aquesta instal·lació oficial.
                      
    En bon dia de sant Jaume, amb l'absència dels capellans que se n'han anat a l'ordinació de preveres i diaques, l'església de Rabiro acull la Celebració de la Paraula amb la presència coordinadora de gent laica.

    M’hagués agradat tenir l’oportunitat de saludar la gent i fer-ho amb aquestes paraules o unes altres semblants. No m’hi he atrevit i les deix escrites en aquest blog meu...:    
    «Bavukanyi bo muri Paruwase Rabiro.
    Jewe sinzi kuvuga neza ikirundi canyu, 
    urwo rurimi rwiza muvuga mu Burundi.
    Yamara turabahaye neza!

    Izina ryanje ni Cecilio, 
    kandi nakoze nk’umumisiyonari muri Paruwase ya Nyabiraba kera.
    Mu myaka ya mirongw’indwi, nari kumwe n’abandi bapatiri bo muri Mallorca, muri         Esipanye no mu Buraya—nka Patiri Jaume Obrador, Patiri Bartomeu Barceló, Patiri            Pere Mascaró—
    hamwe n’abavukanyikazi b’Urukundo bo muri Mallorca: 
    mama Fina, mama Catalina, mama Antoniya, n’ibindi n’ibindi.

    Ndanezerewe cane kuba ndi ngaha, 
    kandi ndabifurije n’umutima wanje wose ko Imana Umwami wacu yobahezagira               mwese, ibihe vyose na hose.

    Ni twame tugir’amahoro twese tumwe,
    dufashijwe n'umuhezagiro w'Imana".

Ordenació de vint capellans i 10 diaques

    En bon dia de la festa de Sant Jaume, els dos Jaumes de la parròquia de Rabiro se’n van a concelebrar la  missa de l’ordenació que fa el bisbe de Gitega monsenyor Bonaventura Nahimana sobre 20 sacerdots i 19 diaques de l’arxidiòcesi.
    Havent sentit a dir que la cerimònia religiosa podria durar entre quatre i cinc hores, i en constatar que vaig moassa endarrerit en l’elaboració d'aquests “relats burundesos” meus – que hauria de tenir enllestits avui mateix -, decidesc de quedar-me a la casa de Rabiro, entre d’altres motius per mirar de posar-me’n al dia amb la tranquil·litat que m’ofereix la cambra parroquial on estic allotjat des del primer dia de l’arribada a Burundi.

Salut i molt de coratge per continuar! 

Relat burundès (02): de Palma (Mallorca) a Bujumbura (Burundi)

Des de PALMA (Mallorca)

    Tenint programat de passar per Madrid (Espanya) i Addis Abeba (Etiòpia), amb les gestions fetes a l’oficina d’Halcón Viajes de Felanitx que regenta Toni Barceló, recomanada per la Delegada diocesana de Missions la bona amiga Cati Albertí Victory, mossèn Jaume Ribas i jo sortim de l’aeroport palmesà de Son Sant Joan a les 17:11 hores de dilluns 13 de juliol de 2026, amb la finalitat d’aterrar a l’aeroport internacional de Bujumbura, la capital de Burundi.
    Hem arribat a l'aeroport palmesà acompanyats de familiars respectius: Jaume Ribas, amb la seva neboda marianda Catalina Ribas, i jo amb el meu germà palmesà  Jaume Buele Ramis.
    Després d’un breu ensurt, provocat per l’empleat d’Air Europa que em volia fer passar altra vegada per la facturació madrilenya (a què m’he oposat ardidament pel fet de comptar ja amb totes les targetes d’embarcament fins a Bujumbura a les mans), amb la intervenció de la seva «jefa» tot s’ha solucionat, aclarint-se la situació després que aquesta es comunicàs amb l’agència felanitxera.
    Hem embalat les quatre maletes de 23 kg cadascuna que portam, dues per hom, amb l’assegurança que comporta el pagament dels 9 euros per hom als dos empleats que ens diuen que són argentins de Buenos Aires.
    Arribam a Madrid a les 18:12, una hora i un minut després d’haver-nos enlairat des de Palma. 


    El meu pensament se'n va cap a la primera vegada que vaig viatjar a Burundi, el 21 de desembre de l’any 1971 juntament amb Guillem Miralles Cardell i Alfred Miralles Lozano.
    Aleshores érem tres, ara només som dos. 
     Aleshores férem ruta aèria en direcció cap a Roma (Itàlia), passàrem per Entebbe (Uganda) on férem escala tècnica i arribàrem a Bujumbura (Burundi) on ens esperava un bon grapat de companys capellans mallorquins que ja hi duien temps fent-hi feina. 
    Ara emprenem el vol cap a Madrid (Espanya), hem de passar per Addis Abeba (Etiòpia) per arribar igualment a Bujumbura (Burundi).
    Aleshores sortíem envoltats de tots els membres de les nostres famílies respectives i desenes de persones que volien acomiadar-nos fent-se presents a la terminal antiga de l’aeroport mallorquí. En general consideraven el nostre viatge a Àfrica com una d’aquelles aventures que no sabien ben bé com podien acabar. Segurament per les grans dosis de por que hi amarava i per la desconeixença de la realitat africana.
    Ara ens hi acompanya solament una persona. No n’hi fa falta cap altra. Les coses han canviat molt, sortosament, en moltíssimis d’aspectes des d’aquells temps passats.
    Aleshores ho fèiem des d’unes instal·lacions aeroportuàries antigues que poc tenien a veure amb les més modernes de l’aeroport nou, en estat de renovació permanent. 
    Ara comptam amb centenars de places on aparcar els vehicles, i amb unes instal·lacions gegantines que poc tenen a veure amb les antigues aeroportuàries.
    Aleshores jo comptava amb 27 anys d’edat. 
    Ara ja en tenc tres vegades més, 81.

    El fet és que, en arribar a l’aeroport internacional Adolfo Suárez disposam d’unes quantes hores, abans que s’enlairi l’avió d’Ethiopian que ens ha de dur fins a l’aeroport etíop d’Addis Ababa.
    Sortim en vol aeri d’aquesta companyia aèria a les 23:55. Tenim previst de fer-ho a les 23:05.     Situats a l’interior d’un gran Boeing 787-9 d’una desena de butaques per fila n’ocupam la núm. 57. Només en dúim 3 darrere, de files. 

    Passam per damunt Alger, Tuníssia, la mar Mediterrània a prop de l’illa de Malta, la ciutat costanera siciliana de Siracusa, l’espai aeri de Líbia, Egipte, Sudan, Eritrea, i arribam a Addis Ababa després de 6 hores i 40 minuts de vol a gran altura, per damunt dels 12.000 m.
    Mai no hi havia estat en aquest aeroport etíop. 
    Me’n duc la primera impressió forta en adonar-me que estic trepitjant terra africana. No fa falta que ningú m’ho digui. Es poden comptar amb els dits d’una mà les persones de pell blanca. Tothom té la pell negra. Se'n poden comptar a centenars en aquelles instal·lacions aeroportuàries magnífiques, pel que sembla només amb avions d’una sola companyia aèria, Ethiopian. En pista no n’hi destrio cap altra.
    Amb quaranta minuts de retard sobre l’horari previst, sortim d’Addis Ababa cap a Bujumbura, de la mateixa manera que fins llavors mateix amb la companyia Ethiopian, però en un Boeing-738 de mitja dotzena de butaques per fila. N’ocupam la núm. 21.

    
A BUJUMBURA (Burundi)
    L’emoció m’omple el cap, el cor i la medul·la òssia quan més a prop de les 14h que de les 13:15 assenyalades a la targeta d’embarcament, l’avió toca terra burundesa. Torn a veure l’estació terminal aèria de Bujumbura, la capital econòmica de Burundi actualment, després de 52 anys d’haver-ne sortit en direcció cap a Mallorca.
    Un cop arribats, passam sense cap problema ni entrebanc per totes les seccions aeroportuàries corresponents: desinfecció cutània d’ambdues mans i del cap; tramitació del Visat per a estrangers amb el pagament previ de 90 dòlars; control de policia tan atenta i amable que en veure el passaport espanyol i coincidint amb la data del partit de futbol entre França i Espanya pel torneig del Mundial de la FIFA, se’m mostra tan eufòric que em diu somrient i ufanós que ell és un ferm partidari que guanyi Espanya. Això sí, abans d’acomiadar-me em fa a saber que necessitaria beure qualque cosa... Quan veu que pos a les seves mans un bitllet de 5 euros, els ulls li surten d’òrbita: són 32.500 FBu!
    Com era d’esperar, a l’aeroport ens trobam amb els dos personatges que vénen a rebre’ns: el felanitxer mossèn Jaume Obrador i el col·laborador burundès Esron Niyungeko.
    No he vist mai n’Esron. Solament ens hem comunicat per whatsapp, a instàncies de l’amiga murera Maria Sastre Sacarés, en tant que representant de l’entitat amb la qual col·labora la família del bon amic concarrí ja desaparegut Jaume Obrador Soler. Li he de lliurar el material que m’ha donat per a ell i que porto dins una de les dues maletes.
    M’alegra ben molt veure’l en carn i os. Quedam que seguirem en contacte, a veure si aconseguim de dur a terme qualque visita a les instal·lacions que m’agradaria conèixer.
    Amb Jaume Obrador Adrover sí que ens coneixem des de fa molts d’anys. És un dels companys capellans mallorquins amb qui compartesc la gran sort d’haver treballat a tots dos indrets, a Perú i a Burundi. La diferència està que ell va anar a Perú en primer lloc i després a Burundi durant molts d’anys. Mentre que jo vaig anar primerament a Burundi i després a Perú, per molt pocs anys.
    Hem continuat mantenint-nos en contacte. Ara ens retrobam físicament a terres burundeses, sap que em fa molta d’il·lusió aquest viatge, i no ha estalviat esforços a l’hora de facilitar-nos mitjans perquè puguem dur a terme tots els nostres plans. 

    En el meu cas, m’encantaria tornar a trepitjar els 9 indrets que més de cinquanta anys enrere vaig conèixer: Gitega, Gitongo, Bugenyuzi, Muyange, Muyaga, Mugera, Cendajuru, Nyabiraba, Ntita. Alhora voldria visitar per primera vegada i veure de prop els dos indrets on desplega la seva tasca l’entitat que anima des de Mallorca la família murera del bon amic concarrí Jaume Obrador Soler (qepd), a Bujumbura i a Ngozi.
    M’assenyalen que en aquesta ocasió el problema principal és trobar combustible i disposar del que es fa precís per a una programació tan extensa. Els dic que vénc a bé d’acomodar-me a les possibilitats reals que puguem tenir. De fet, segons indica Jaume Obrador Adrover, ja disposa de 200 litres de benzina, de vehicle i de conductor que ens podrà facilitar la realització del programa.

    Des de l’aeroport enfilam cap al centre de la ciutat de Bujumbura sense arribar-hi, en la furgoneta Toyota de cinc places que maneja Jaume Obrador, portant ben tapades amb una gran lona a la carrosseria del darrere els 7 bolics i maletes que portam des de Mallorca.
    En pocs minuts enfilam carretera amunt cap al coll del Bugarama.
    Record molt bé que fou el primer indret on, més de 50 anys enrere, vaig sentir per primera vegada els meus companys capellans mallorquins que ja duien temps en aquest país, parlar amb gran fluïdesa la llengua kirundi que parlen els barundi i la població del Burundi en general, fent parada en un mercadet situat a uns 42,5 km de la ciutat de Bujumbura, la capital econòmica del país.
    Prenem direcció cap a la ciutat de Gitega que es troba a 98,9 km de Bujumbura, un trajecte que sol durar més de dues hores i mitja. Tot i que en general la carretera està asfaltada i en bon estat, no roman exempta de trams on resulta dificultós transitar-hi pels clots o destrosses fetes d’una banda, i per la gran quantitat d’accidents de trànsit que s’hi produeixen, de l’altra.
    Cada dos per tres trobam algun camió a la vorera per panna que l’impedeix de seguir, o per haver xocat amb un altre, o per manca de combustible.
    De fet, totes les benzineres per on passam romanen tancades. No s’hi despatxa gens de benzina ni s’hi veuen vehicles estacionats. En alguna, que sembla que n’ha de tenir qualque dia, s’hi poden veure coes llargues de cotxes i de motos amb la paciència inesgotable que comporta haver-s’hi de passar dies i més dies esperant. Segons ens diuen.
    Ja fa fosca negra quan arribam a la meta, després de recórrer en la furgoneta uns 166 km per carretera, més de la meitat asfaltada, passant a prop de Karuzi, Gatabo, Maramvya, Nyabikere, Gatonde, Mubaragaza i Rabiro. 
    El tram darrer, quan ens hem de desviar de la carretera principal, em recorda les carreteres sense asfaltar, plenes de pols a l’època seca, i plenes de clots i de fang a l’època de les pluges.
    M’impressiona fortament tornar a passar per damunt del pont fet amb quatre fustes damunt del riu Ruvubu. No tant per l’estat precari del pont, com sobretot pel record que em duu al cap i m’envaeix tot el cos en tenir present que en aquest mateix indret el bon amic i jove capellà murundi Mikaeli Kayoya, avui dia en procés de beatificació, hi va perdre la vida.
    Sé de missioners mallorquins que, en passar per aquest indret, s’aturaven a resar un «Dawe wa twese» (Parenostre) d’agraïment per la molta i la molt bona tasca pastoral desplegada, fins que el mataren.

    Tot d’una que arribam a la parròquia de Rabiro, no feim altra cosa que deixar maletes i bolics a l’habitació respectiva. Ens asseim a la taula del menjador per empassar-nos alguna cosa i sopar.
    Quina taulada amb els cinc comensals que envoltam una taula rodona... amb un centre que roda... oferint-nos «pancuit»de galletes Kelly i fruita tropical a voler: papaia, prunes del japó, plàtans, alvocats, blat de les Índies, etc.
    Quedam que demà el dedicarem al descans. M’instal·len en una habitació molt més confortable del que jo m’havia imaginat.
    Veig ben a les clares que el bon amic felanitxer mossèn Bartomeu Lluís Barceló Nadal hi va fer molta i molt bona feina, i que s’hi dedicà en cos i ànima durant molts d’anys i amb molts d’esforços. Afegint-se a tants d'altres mallorquins i mallorquines que hi dedicaren esforços i bona part de la seva vida, sobretot des de l’any 2001 ençà. Enguany se’n compleixen les noces d’argent!    

Primer dia a la parròquia de RABIRO   

    Ahir prenem la decisió de descansar avui tot lo sant dia. M’ho prenc tan seriosament que no surt de l’habitació per anar a berenar fins que no són ben tocades les 11h del matí.
    Puc tornar a assaborir al menjador que té la taula rodona – amb el centre que roda – les fruites saboroses de la regió, cultivades al mateix hort de la parròquia.
    Conduït pel bon amic Jaume Ribas, que coneix l‘indret molt més que jo, recorrem les instal·lacions parroquials. Totes les habitacions donen a un pati enjardinat amb plantes i flors que acompanyen de debò la gent que ens hi allotjam. Més encara quan s’hi atansen ocells o papallones de colors vistosos que em deixen embadalit.
    Jaume Ribas i jo ens encaminam cap a l’hort de la parròquia   M’hi mostra plantes i llavors de pastanaga, tomàtigues, lletugues grosses, lletugues petites, pebres, albergínies, tomàtigues, blat de les Índies, patates, cols, pastanagó, cebes, papaies, etc.
    També hi podem veure galls, gallines, conills, etc. Tot plegat a cura d'Elodia Ninyebuka, una al·lota murundi que ho duu tot la mar de bé.
    A les 12:30 tenim el dinar (al menjador de la taula rodona, amb el centre que roda) amb productes de la terra: arròs blanc amb blat de les Índies, mongetes de color, salsa, fruites a voler. M’hi pos pebre coent d’aquell que fibla! Tot regat amb aigua i una infusió de gingebre.

    A instàncies de Jaume Ribas, qui vol que saludem el grup Els Caminants de Mallorca, miram de contactar-hi per una vídeotrucada que resulta del tot infructuosa. Així que ens prenem la iniciativa d’enregistrar-ne un vídeo domèstic breu amb la intervenció de tots quatre situats al jardí de la parròquia amb el fons del campanar: Rafael Ntahomvukiye («Benvenguts aquí a Rabiro, n’estam ben contents»), Jaume Obrador («Avui he pres cafè amb una tassa del 75è aniversari d’en Biel, moltes gràcies»), Jaume Ribas («Hem arribat molt bé i no vos enyoram») i jo que he duit la batuta de la conversa.
    Una mica més tard, juntament amb Jaume Ribas anam tots dos a recórrer una mica per davant l’església, pel bosc que l’envolta i algunes de les instal·lacions més apropades, a l’espera que Jaume Obrador ens conduesqui per tots els racons parroquials.
    Mentrestant rebem els 6.500.000 francs burundesos que la cooperant catalana Cristina Tous Godia, més coneguda amb el nom de Mat, ens ha duit pels 1.000 euros que li hem passat perquè ens els convertís a Gitega en moneda local: 1€ = 6.500 FBu.

    Les 19:15h és l’hora fixada per a la pregària diària a  l’interior de la capelleta on acostumen a reunir-se els dos capellans de la parròquia Jaume Obrador i Rafael Ntahomvukiye. Ho feim tot en francès, tret del Parenostre que cantam en kirundi al final.
    Després de la pregària ve el sopar, bo i senzill, amb el «pancuit», l’arròs blanc amb blat de les Índies, mongetes, ensalada, pebre coent i aigua.
    Com que vaig endarrerit en l’elaboració de la crònica diària que m’agradaria fer, i encara em trob en la narració de la nostra arribada a l’aeroport de Bujumbura, me’n torn a l’habitació a veure si aconseguesc de posar-me al dia. 
    Ajudant-me de fotos i vídeos que mir d’enviar a la gent que s’hi mostra interessada, la tasca em resulta més fàcil a l’hora de recordar esdeveniments i dades més concretes.
    Tampoc no puc fer-hi massa tard. Demà ens aixecam a les 5 de la matinada, per assistir a la missa que celebren diàriament a l’interior de l’església a les 6:30. 
    Fris de fer-ho de bell nou, en kirundi i amb la participació de la feligresia de Rabiro que hi acudesqui, desitjant per a tothom «Ijoro ryiza» Bona nit!

Segon dia a la parròquia de RABIRO:  la sucursal de MUTARA

    A les 6 en punt del matí sonen les campanes de l’església de la Resurrecció a Rabiro. Jo ja he sentit el despertador posat a les 5:30h per tenir temps de fer els exercicis físics de cames i de braços, per prendre’m una bona dutxa d’aigua freda i per deixar ben arranjada la cambra abans d’anar a missa.
    Centenars de persones, homes i dones, joves i vells, acudeixen a la celebració eucarística avui en honor de la Verge del Carme. Mir de felicitar les amigues i neboda que fan festa.
    Concelebren el capellà murundi Rafael Ntahomvukiye amb mossèn Jaume Ribas, ajudats per un bon equip d’escolans i col·laboradores que hi prenen part, cadascú amb la seva tasca. 
    Hi esdevé remarcable la presència engrescadora d’un bon grup de religioses barundi Germanes de la Caritat, membres d’una congregació fundada per les monges mallorquines.
    Durant una missa que compta amb moltíssims de cants i de mamballetes per part de la concurrència, mir d’extraure algunes imatges que consider que poden servir per adonar-nos de l’alt nivell de «religiositat popular» que s’hi reflecteix.
    Una visió i audició que em durà a fer-hi reflexions més profundes més endavant...

    En bon dia 16 de juliol, festa de la Marededéu del Carme, el bon amic Jaume Obrador ens convida a anar fins a la sucursal de Mutara, on han acabat de construir una sala polivalent per a la població de la contrada.
    Em fa tanta d’il·lusió acompanyar-l’hi que, trencant la «noneta» posterior al dinar, m’aixec d’un bot i m’hi present tot d’una, davant la furgoneta Toyota amb la qual ens hi vol dur.
    Visitam l’indret acompanyats dels màxims responsables de l’obra feta amb doblers de Mallora. Es tracta de la sala de reunions de Mutara. Ja l’han acabada i avui fa falta mirar si té qualque defecte o s’ha de fer-hi res més. 
    Els que l'han aixecada i construïda han de presentar a Jaume l’informe final, qui pagarà les despeses que falten, gairebé una tercera part. Veim que tot està molt bé. Els acabats estan molt bé, la pintura bé, tot bé. 
    La gent demanava amb urgència una sala de reunions. En Jaume tenia programat de fer-hi escoles, però les coses han sortit així deçà. Hi ha estat d’acord en Toni Mesquida de Llevant en Marxa, gran i bon col·laborador d'aquesta parròquia burundesa. Ara començaran les escoles i acabaran tot el projecte, segons explica Jaume Obrador.

    Arriba l’hora de la pregària vespertina. Són les 19:15 hores i he d’interrompre l'estada en aquesta cambra tan confortable que em permet d'escriure tranquil·lament els relats burundesos que m'he proposat de fer arribar a les meves amistats més properes. 
    Me’n vaig cap a la capella a resar. Ho feim en francès.

Tercer dia a la parròquia de RABIRO:  el mercat de BIBARA 
 
    Feta la missa de les 6:30 del matí a l’interior de l’església parroquial de Rabiro, presidida per tres concelebrants – Mossèn Jaume Obrador, mossèn Rafael Ntahomvukiye i mossèn Jaume Ribas -, amb l’assistència de les monges Germanes de la Caritat burundeses i un centenar de persones (avui majoritàriament dones i infants) amb vestits llargs i de molts de colors, anam a berenar al menjador de la parròquia els cinc comensals de sempre: Jaume Obrador, Cristina Tous Godia «Mat», Rafael Ntahomvukiye, Jaume Ribas i jo.
    Avui li peg de dues torrades, una de foie-gras i una altra de mel amb mantequilla, amb un bon cafè amb llet i uns bons plàtans.
    Tenim programat d’arribar a mitjan matí fins al mercat de BIBARA, a pocs quilòmetres de la casa parroquial de Rabiro. Hi anam en el cotxe que tenim a la nostrra disposició sempre que vulguem, conduït pel jove col·laborador Justin Musumari. 
    Abans de partir, mantenim una trobada dirigida per na Mat qui hi exposa les condicions concretes amb què ha d’actuar el jove conductor: la cura dels dos passatgers en tot moment, una programació flexible, molta d’atenció als depòsits de combustible i l’oli, al bon estat general del vehicle, a una conducció prudent, amb les claus del cotxe deixades sempre a les mans dels usuaris del transport quan el vehicle no circuli, etc.
    Com que els 6.500.000 FBu de què disposam  els tenim tots en bitllets de 10.000 FBu, ens aconsella de canviar-los per bitllets de 2.000 i de 1.000. En Jaume Ribas s’encarrega d’obtenir-los al despatx d’en Jaume Obrador qui en disposa a bastament. 
    N’hi canvia 1.000.000 FBu (uns 133 €).  


Ca les monges burundeses Germanes de la Caritat

    Aquest dijous és una jornada molt moguda a la parròquia de Rabiro. Com que demà és dia de Confirmacions, els joves que han de ser confirmats acudeixen avui a l’església per rebre el sagrament de la Confessió. S'acosten als cinc centenars!
    Ningú no diria que, per dur a terme aquesta tasca tan ingent, bastin dos capellans per atendre les coes de tanta gent que s’hi atansa. N’hi destrio dues: una, amb mossèn Jaume Obrador, a l’ombra dels arbres frondosos situats davant la façana del temple; i l’altra, amb mossèn Rafael Ntahomvukiye, a l’ombra dels pòrtics situats a unes cinquanta passes. 
    Tots dos confessen joves i al·lotes que fan coes quilomètriques.

    Mentrestant aprofit per anar a saludar un grup d’una dotzena de treballadors que fan «rajoles» de fang per a la construcció d’uns serveis higiènics. Els veig molt decidits. Els salud i em saluden desitjant-nos «amahoro», pau.
    Quan els dic si mantenen algun record de missioners mallorquins que han passat per aquesta parròquia de Rabiro, dos dels més vells me’n passen una llista més llarga de la que jo sabia: Bartomeu Barceló, Jaume Mas, Pere Mascaró, Pere Barceló, Joan Perelló, Sebastià Salom, Julià Cifre, etc.
    I quan els esment les Germanes de la Caritat, de la mateixa manera em deixen bocabadat davant d’una memòria tan prodigiosa que els fa capaços de retenir els noms de les persones de Mallorca que s’hi han fet presents en temps enrere: Sor Josefina Bujosa, sor Antònia Campaner, sor Catalina Alcover...
    Els deman unes paraules de salutació que queden enregistrades amb les imatges enviades tot d’una als destinataris més directes que resten a Mallorca.

    Una mica més tard, horabaixando, el company mariando Jaume Ribas em fa a saber que la religiosa burundesa Soeur Pelagie Wizeyimana és a punt d’anar-se’n de la parròquia cap al convent que tenen ubicat a Bigera, a una mitja hora de camí a peu.
    Ho considera una bona ocasió per arribar-hi i dur-los allò que, des de Mallorca, ha volgut oferir-los.
    Ens hi anam tots tres. Jo mir de traure imatges, d’aquelles que només poden ser fetes en un país tan bell i de tants colors com a Burundi.
    Els camins continuen essent tan rojos com cinquanta anys enrere. Els turons i muntanyetes continuen mantenint-ne la verdor característica. Els plataners, plantes de cafè o de manioc, arbres fruiters i plantes de tots els colors ens envolten per totes bandes.
    D’infants, ens en surten de pertot arreu. N’hi ha a carretades. Tots i sempre ben simpàtics i amables, somrients malgrat vagin espelleringats i coberts d’aquella pols dels camins que va cobrint-ne la pell en aquesta època seca de l’estiu burundès.
    A ritme més ràpid que lent arribam a la casa de les monges burundeses Germanes de la Caritat que han triat de viure més a prop de les cabanyes i casetes modestes de la gent més pobra, que no de les grans instal·lacions parroquials que aixopluguen tantes i tantes activitats pastorals que precisen d’edificis grans i espaiosos.
    Elles, que a l’actualitat aquí són 8, ocupen una casa més modesta. En tot el Burundi són més d’una vintena. 
    Mentre conversam entorn de la taula, deman a la que sembla «Mama Mukuru» - la superiora – si no voldria dirigir unes paraules en kirundi a les Germanes de la Caritat de Mallorca perquè puguin veure-s’hi saludades i recordades.
    No fa falta que li ho digui dues vegades. Amb la capacitat d’improvisació que acostuma a mantenir gairebé sempre i pertot arreu «la gent del Sud», Soeur Isidoni Ndimurwa dirigeix unes paraules a les Germanes de la Congregació que viuen a Mallorca.
    Acte seguit tota la comunitat ens convida a assaborir amb la canyeta característica el suc d’impeke que ens han preparat, amb el gest més autèntic de germanor i benvenguda que pot rebre un visitant en aquest país de l’Àfrica Central.
    Impeke (inzoga y’amasaka) és la cervesa tradicional de sorgo de Burundi, una de les begudes més sagrades, importants i profundament arrelades a la cultura del país.
    Tots dos mallorquins hi hem estat rebuts amb els honors màxims de l’hospitalitat burundesa, ja que és costum de reservar-la per a les ocasions importants, festes grans o per mostrar un respecte profund cap a la persona convidada.
    A la sortida n’hem tret una fotografia, de tota la comunitat religiosa present.

    De tornada cap a la parròquia, el sol ja s’anava ponent.
    A l’hora de la pregària vespertina, me’n duc la gran sorpresa de fer-la avui en català de Mallorca a l’interior de la capelleta parroquial on els dies anteriors l’havíem feta en francès. 
    Tot un detall, per part de mossèn Jaume Obrador, que li agraesc de tot cor.

Celebració multitudinària del sagrament de la Confirmació a Rabiro

    En bon dia 18 de juliol, que enguany cau en dissabte, tenim dues misses: la de cada dia a les 6:30 del matí, recent sortit el sol, i la de la Confirmació tan multitudinària de gent jove que fa que la gran església de Rabiro resulti petita, com queda enregistrat en els vídeos domèstics que he tengut la sort de poder gravar sense cap casta d’impediment per part de ningú. Ben al contrari amb l’esplèndida col·laboració d'un dels joves de la parròquia.
    La primera ha estat concelebrada pels dos capellans mallorquins, mossèn Jaume Obrador i mossèn Jaume Ribas. Mentre que a la segona se n’hi han afegit uns altres dos capellans burundesos.
    Les imatges parlen  per elles mateixes, sobre la gran quantitat de gent que hi ha acudit, com hi ha participat, què hi han cantat, quines pregàries hi han fet, quines intervencions ha tengut el coro de cantaires dirigit pel mestre murundi, quant n’ha durat la homilia singularment significativa del preverere burundès.
    Les meves limitacions físiques (almanco cada dues hores he d’anar a miccionar...) no m’han permès de romandre present durant tota la cerimònia. Cosa que m’ha facilitat la tasca d'accedir a la meva cambra i continuar actualitzant les informacions que mir d'escampar a tots vuit vents del món i de la bolla, des de l’esplèndida taula particular que m’ha procurat la parròquia de Nyabiro.


    SALUTACIÓ FINAL
    En esser una de les persones interessades, dilluns passat vaig enviar-te el meu primer relat burundès (De Palma -Mallorca- a Bujumbura -Burundi-).
    En bon primer diumenge de l’estada meva a Burundi, 52 anys després d’haver-me-n’hi anat, et faig arribar aquest SEGON RELAT BURUNDÈS sobre la primera setmana passada en aquest indret paradisíac anomenat Rabiro. 
    Esper que t’agradi i t’ajudi a comprendre i estimar una mica més aquest poble situat en el segon dels darrers llocs al rànquing dels països més empobrits del planeta, només superat per Sudan.
    Salut i molt de coratge a l’hora de girar la ullada cap al Sud.
    Una abraçada.

 NOTA:
Si pitges damunt de cada titular remarcat, podràs entrar dins d’un àlbum que recull imatges – fotos i vídeos – de l’assumpte tractat.

Alpha Pam, el destí fatal d’un jove immigrant senegalès a Mallorca (2)

Davant d'una cinquantena d'assistents, al passeig del Born de Ciutat, es presenta el llibre de Miquel Palou-Bosch, "Alpha. Destino de un migrante", que porta el pròleg signat per mi. En Miquel em convida a obrir l'acte de presentació a la Fira del Llibre 2021, i mir de dir-hi això:

"Gràcies, per convidar-me a participar en aquesta Fira del Llibre 2021!

Faig comptes de fer una intervenció molt breu. Només per dir el motiu principal que em mogué a acceptar de fer el pròleg d’aquest llibre d’en Miquel Palou-Bosch, sobre Alpha Pam, el jove senegalès que morí per tuberculosi a Mallorca el mes d’abril de l’any 2013: desig amb tota l’ànima contribuir modestament a continuar pressionant perquè s’hi faci justícia! 

No és de rebut que, a la Mallorca del segle XXI, un jove es mori per tuberculosi. Tampoc no és de rebut que els tribunals de justícia posin obstacles a la depuració de les responsabilitats. Sobretot, quan aquestes tenen molt a veure amb instàncies governamentals (any 2013), com són el Ministeri de Sanitat i Consum del Govern d’Espanya, la Conselleria de Salut de les Illes Balears, la Direcció general de Salut Pública i Consum, el Servei de Salut, i la Direcció de la Fundació Hospital d'Inca... 

Qualcú d’entre els representants màxims de la gestió sanitària pública, se n’hauria d’haver fet responsable ja, hores d'ara!

Som un dels qui pensen i creuen que la millor manera d’assegurar que no es tornin a repetir fets tan lamentables com aquest, a Mallorca, és la total depuració de responsabilitats de les persones que, des del seu càrrec institucional o des d’iniciatives particulars, varen intervenir, per acció o per omissió, en la mort d’Alpha Pam. 

Amb aquesta finalitat, just dos mesos després de la seva mort (juny de 2013), representants de quatre entitats presentàrem querella contra quatre responsables de la cadena de comandament de la Conselleria de Salut.

Haguérem d’esperar cinc anys perquè, el mes d’octubre de 2018, l’Audiència provincial ordenàs «judici per homicidi imprudent». Però després, què va passar? Ens imposaren una fiança conjunta de 12.000 euros, a càrrec dels querellants, amb un import nominal a cadascun de 3.000 euros, quantitats que no teníem a la nostra disposició...

Amb la presentació d’aquest llibre d’en Miquel Palou-Bosch, vuit anys després de la mort per tuberculosi d’Alpha Pam, vull continuar contribuint a reclamar públicament que se’n faci justícia. Malgrat qualcú pugui dir-me que és fer retxes dins l'aigua...

Deien i ens ensenyaren els clàssics, «Suum cuique tribuendum est»: «A cadascú, allò que és seu». 

Com a ciutadà mallorquí, afro-descendent, som un dels qui pensen i creuen que la responsabilitat de la mort d’Alpha Pam no pot recaure damunt ell, ni molt manco a títol pòstum. 

Qualcú n'és responsable, sens dubte. Es tracta d'altres persones, encara vives entre nosaltres!

Gràcies, Miquel, per publicar aquest llibre que serveix, entre d’altres finalitats, per mantenir també vives unes dades que no hem oblidar mai. 

Moltes gràcies."

Gràcies a la Vida, que tant m'ha donat!

45 aniversari d'una ordenació sacerdotal inoblidable

Avui es compleixen 45 anys, d'aquella fita assolida el 16 de juny de 1968, quan una quinzena d'estudiants joves érem ordenats sacerdots a la capella del Seminari Diocesà, a mans de monsenyor Rafael Álvarez Lara, bisbe de Mallorca.
Érem i som la generació del 68, de capellans joves mallorquins!
Són quaranta-cinc anys farcits, per a mi, de vivències i experiències inoblidables, des d'aquella fita assolida després d'haver romàs estudiant, en règim acadèmic intern i intens, les humanitats, la filosofia i la teologia que s'ensenyava aleshores en aquell centre d'estudis eclesiàstics a més de tres-cents alumnes. Mascles tots ells.
Els darrers vint-i-cinc anys, que els he viscut juntament amb la meva esposa Isabel Rosselló, fins allà on hem pogut i sabut, ens hem dedicat a tasques cíviques i polítiques relacionades amb l'esforç, personal i col·lectiu, amb ganes de contribuir a millorar les condicions de vida de la ciutadania. Primordialment al barri del Camp Rodó, a Ciutat...
Des que fa cinc anys se li va detectar la malaltia d'alzhèimer, les coses han canviat molt per a nosaltres. Ens hem hagut d'avesar a un altre ritme de vida, totalment diferent!
Anteriorment, havia viscut amb na Lina Company, l'esposa que va morir als 42 anys d'edat, víctima d'un “limfosarcoma maligne” detectat tres anys abans. Ens havíem dedicat primordialment a l'Escoltisme i als Clubs d'Esplai...
Tot això, després d'haver-me exercit com a “missioner” durant quatre anys a terres del Perú, a Amèrica Llatina, i uns altres quatre anys a terres del Burundi, a l'Àfrica Central. I d'haver prestat els meus serveis pastorals a tres parròquies de Ciutat: Sant Nicolau, Santa Catalina Thomàs i l'Encarnació, com a vicari a les dues primeres i com a rector a la darrera.
Transcorreguts aquests quaranta-cinc anys tan intensament com ràpidament, m'adon que la vida m'ha portat per uns viaranys que jo no m'havia imaginat mai. Són camins que no sempre han coincidit amb aquells que m'havia marcat de bon principi, però que han estat els recorreguts efectivament amb gent tan diversa, en àmbits tan diversos, amb feines tan diverses.
Mai no m'havia imaginat d'arribar a exercir-me com a funcionari de carrera a la CAIB, o com a regidor a l'Ajuntament de Palma, o com a conseller de Cultura al Govern de Mallorca, o com a diputat al Parlament de les Illes Balears, per exemple. I així ha estat, amb tot quant això pugui comportar.
Precisament aquests dies m'arriba la gran bona notícia de la publicació del meu primer llibre, “Gloses meves”. Editat a Mèxic, en català de Mallorca, gràcies al bon amic i company d'estudis eclesiàstics, el manacorí Joan Riera Mossegat.
D'ell sorgí la idea de dedicar-ne tot quant puguem arreplegar amb la seva difusió a la lluita contra la malaltia d'alzhèimer. I així pens fer-ho, quan se'n faci la presentació pública un cop passat l'estiu:

Gloses meves publicades (per a AFAM)
(13 €, o més...

)
Amb aquesta donació
que tu fas per aquest llibre,
has tocat endins la fibra
d'una bona associació
dedicada a gent malalta
que pateix qualque demència,
per la qual ara a la ciència,
tan mancada, li fa falta
obtenir molts de recursos
per atendre tanta gent
tal com cal, parant-hi esment,
lluny d'estèrils grans discursos.
Agraint aquesta ajuda
que anirà íntegrament
a enfortir-ne el tractament:
a l'AFAM molt ben rebuda!
Per tot plegat, no puc deixar de sentir-me profundament agraït a aquesta vida que tant m'ha donat! Fins i tot els mals moments passats, que n'hi ha hagut molts i variats, crec que m'han servit per a valorar-la més encara.
GRÀCIES A LA VIDA, QUE TANT M'HA DONAT!

Nota de premsa d'ASEMA

ASEMA fa pública una Nota de premsa, amb motiu de la notícia apareguda als mitjans de comunicació, sobre la detenció de la cúpula d'una associació d'immigrants nigerians que es quedava ajuts públics.

Davant l'estafa de la trama, que supera els 45.000 euros que rebia Nigeria Unida, el president d'ASEMA -Associació Senegalesa Mallorquina- Madiop Diagne fa públic que:

"Quan se juga amb doblers public, ni paternalisme, ni sentimentalisme.

Asema ha firmat el pacte cpntra la corrupción que vàries entitats de Mallorca han promulgat. Aquesta firma no és un mer formalisme, és un compromís ferm contra qualsevol forma de corrupció i desviament de doblers públics amb finalitats personals o corporativistes. Per això, Asema se felicita i felicita totes quantes persones han contribuït a destapar l'escàndol d'una associació d´immigrants que ha desviat doblers públics de subvencions per a fins espuris.

Des d'Asema no entenem com s'ha pogut realitzar el que diu la premsa sense que ningú se n'hagués adonat abans. A la nostra comunitat autònoma hi ha en vigor una normativa legal que regula les subvencions i ens costa de creure que s'hagi arribat on s'ha arribat sense la col·laboració o, com a mínim, la negligència de qui ha de gestionar i atorgar les subvencions .

Ens preguntam com és possible que en temps de crisi econòmica algunes entitats se'n duguin tants de doblers, quan moltes entitats no arribam a cap subvenció que asseguri el simple manteniment malgrat la feina quotidiana que duim a terme. Quins són els criteris tècnics de valoració d'aquestes subvencions ? Són innocents els responsables que han valorat aquestes subvencions?

Asema reclama que es realitzi un estudi municiós que permeti aclarir com i a qui s'han donat subvencions aquests derrers anys i una vegada més reclama el màxim rigor en la gestió del doblers públics.

El nostre posicionament en aquests assumptes i en altres com la llengua i la defensa de deterninats valors ens ha costat ésser relegats a l'ostracisme per part d'alguns polítics i responsables d'àrees d'immigració de la darrera legislatura.

Mai donarem suport a una política d´immigració basada en el folklorime i no compromesa amb la defensa de la igualtat en drets, obligacions i dignitat.

Mai donarem suport a una teatralització de la integració amb fotos a l'estil Benetton amb un negre i un gitano anunciant que la convivència és perfecta .

Els fets dels derrers dies ens tornen a donar, malaurament, la raó i evidencien greus mancances en la gestió dels doblers destinats a la població immigrada. Esperam que s'assumeixin les responsabilitats, que paguin els culpables i que es corregeixin els errors que, al cap i a la fi, acabam pagant entre tots.

Madiop diagne

Prseident de la Associaciò Senegalessa Malloquina

Tel : 686833301/971446323

Carta oberta al bisbe Jesús i al presbiteri de Mallorca

M'arriba el text redactat pel bon company de lluites pastorals i cíviques, el puigpunyentí Pere Barceló Barceló, amb motiu de la mort de l'altre bon company Toni Mas Colom, que m'ha semblat oportú reproduir a aquest blog meu:

"Pau i bé, germà Jesús i amics preveres tan actius com secularitzats:

Només vos vull comunicar una notícia senzilla i breu. Mirau: ha mort un amic íntim nostre, a 78 anys, després de patir una llarga i molt dolorosa malaltia complexa i obstinada.

No sé si us sona; era nomenat Antoni Mas Colom, de Sóller, i que va ser ordenat capellà als 33 anys, ja fa dècades.

Va exercir poc temps a Llucmajor, i uns anys a Burundi, com a missioner. Allà la seva vida es creuà amb la seva mitja taronja, també missionera i retornats a l'Illa es casaren. Han tengut un fill i ja han estat padrins de dos rebrots, per envejar. També en tota naturalitat han adoptat com a filla una al·lota burundesa des de fa anys.

Bisbe Jesús! Vós deis, com tots els teòlegs, que el sacerdoci és un regal que arriba per la unció i que mai s'esborra. Em sento molt decebut quan descobresc que van morint membres del vostre presbiteri i no els feis ni cas; que no us preocupa la seva salut, el seu estat d'ànim, les seves coses.

Ens deis i recordau que per molt que ho intentem, la marca sacerdotal no desapareix. Ho creis de veritat o és que ens ho deis per culpar-nos, per què això ens aixafi més i més tota la vida?

Fa pocs mesos un altre d'aquest llistat de preveres mallorquins morí. Tampoc no era de la vostra incumbència ni responsabilitat, per això callàreu.

Quina contradicció, almenys teològica i mancada de caritat evangèlica, no us pareix?

Sou pastor i deis que pare dels mallorquins i germà de cada un dels capellans, però dels que duim vida neta amb una dona i família, i marca (caràcter sacerdodal), no teniu ni temps ni desig de preocupar-vos-en.

Record que fa temps m'enviàreu a cercar i em rebéreu, a mi i a la meva dona, per no dir-me res; i preguntat com a bisbe i en presència del vostre vicari Lluc si em necessitàveu per alguna cosa, em diguéreu displicent que gràcies.

Estic segur que Antoni va veure satisfet aquell ramell d'amics, que dalt el presbiteri o abaix entre els fidels, el recordàvem i li mostràvem una memòria, una emotiva evocació, encara que entre ells no hi fossin ni curials, ni capitulars ni bisbes, ells eren una autèntica representació espontània de l'estima que el presbiteri de Mallorca sentia per ell.

Ara bé, no tengueu por, que no contagiam!

Una salutació nostra i del nostre col·lectiu amb humilitat i humiliació.

PERE BARCELÓ,
President de SABAL.

A cops de mall, per Àfrica!

Constitueix el primer de tres reculls sobre experiències viscudes personalment i professionalment al llarg dels meus darrers quaranta anys de vida pública, tant a terres de Mallorca i el conjunt dels Països Catalans, com d'Àfrica o d'Amèrica Llatina.

Prop de 400 pàgines del primer recull fan referència a l'Àfrica que he viscut de prop (Burundi, Tanzània, Kènia, Sàhara, Algèria, Tunísia, Guinea Equatorial…)

Pretén ser un recull d’algunes de les experiències personals, viscudes i reviscudes per mi, mallorquí d’arrels africanes a qui diuen Cecili Buele i Ramis, o simplement i més familiarment en Cil.

En una primera part, l’obra parteix d’una referència a Guinea Equatorial, on neix mumpare, i d’algunes de les relacions d’aquella antiga colònia espanyola amb certs ambients de la Mallorca de la dècada dels anys 20, abans de la segona república espanyola - quan mumpare, "el negret de Can Matons", arriba per primera vegada a Mallorca -.

Pegant un gran bot en el temps, m'endins en les dècades dels anys 50 i 60, quan m'estic preparant per fer-me capellà i anar-me’n a treballar com a missioner a terres africanes, a principis de la dècada dels anys 70.

A cops de mall pel Burundi

El gruix del volum se centra en els quatre anys que treball com a missioner en un dels països més petits de la regió centrafricana dels Grans Llacs: Burundi, situat a la riba sud-oriental del llac Tanganika.

Les missions catòliques de Gitongo, Muyaga o Nyabiraba, com també el centre d’estudis de la llengua kirundi, a Muyange, són a l’ull de la narració que vaig desplegant, mentre el país viu un dels moments més sagnants i cruels de la seva història: les matances humanes que produeix el genocidi de l’any 1972 entre tutsi i hutu.

A cops de mall per Kènia i Tanzània

Al·ludesc succintament a la visita efectuada a aquests dos països africans, a la dècada dels anys 70, incloent-hi la pujada al cim mític del Kilimanjaro i el recorregut per parcs i reserves d’animals salvatges, com Serengeti, Ngorongoro o Manyara Lake.

A cops de mall pel Sàhara

En una tercera part del llibre arreplec les experiències mantengudes amb gent resident a dues antigues colònies africanes espanyoles, Sàhara i Marroc.

Aterr nombroses vegades a Algèria, on visit campaments sahrauïns de centenars de milers de persones refugiades que viuen a la zona desèrtica de Tindouf. Vaig a veure-hi de prop la situació crítica i delicada que travessa el poble sahrauí.

Membre de l'intergrup parlamentari "Pau i Llibertat al Sàhara", vull contribuir activament a acostar aquella situació a altres seus parlamentàries que tracten l'assumpte a diversos nivells: els parlaments europeu, balear, navarrès, andalús, etc. esdevenen lloc de trobada de diputades i diputats amb ganes de donar una mà amiga al poble sahrauí; com també a mitjans de comunicació o en conferències fetes a l'illa de Formentera.

L'any 2002 gir la darrera visita als campaments de refugiats sahrauïns, adonant-me dels grans canvis que s'hi han produït - més negativament que positivament - en un indret on la gent més jove, sobretot, ja comença a estar-ne farta d'haver-hi de continuar vivint d'aquella manera tan nefasta.

L'entrevista mantenguda amb el mateix president de la República Àrab Sahrauïna Democràtica, Mohamed Abdel Aziz, comporta una gran càrrega emotiva de solidaritat manifesta amb el projecte polític propugnat pel Front Polisario.

A cops de mall pel Marroc

Faig referència directa a aquest país nord-africà, d’on no poca gent arriba a Mallorca, sobretot en aquests darrers anys, i que massa sovint topa amb serioses i insalvables dificultats a l’hora d’adaptar-s’hi.

Tot i no haver-hi posat mai els peus - hi troba serioses dificultats qualsevol persona que s'hagi manifestat favorable a l'autodeterminació lliure del poble sahrauí -, no deix de girar-hi la ullada, quan se'm presenta l'oportunitat de fer-ho.

És el cas que comporta una llarga i penosa gran defensa d'un jove marroquí, anònim, que va morir tot sol, en un camp abandonat de Mallorca…

A cops de mall per Guinea Equatorial

Torn a fer referència explícita a la Guinea Equatorial que no puc arribar a visitar mai, en haver-se'm denegat el visat d’entrada, des de l’ambaixada equatoguineana a Madrid.

Malgrat l’objectiu de la meva visita no és cap altre que visitar la velleta, de la qual he rebut notícies sobtadament i inesperada, i que, segons sembla, és germana de mumpare.

A cops de mall per Àfrica a Mallorca

Acab el llibre amb una referència explícita a “Música camítica”, homenatge musical que vol retre al continent africà una de les entitats mallorquines més actives i dinàmiques, la Fundació ACA, presidida pel musicòleg pobler Antoni Caimari i Alomar, qui la manté oberta a les cases de Son Bielí, a la vila mallorquina de Búger.

Amb tot aquest bagatge acaramullat, intent oferir a qui vulgui llegir-ho algunes de les impressions personals més intenses i rotundes que m'ha provocat l’Àfrica que he conegut directament al llarg de la meva vida.

Servint-me, entre d’altres personatges, de dos germans bessons, periodistes, que van narrant fets i descrivint-ne situacions, no és fins al final de l’obra que se n’arriba a descobrir la identitat real…

En poques paraules, PAM A PAM: A COPS DE MALL PER ÀFRICA, vol dir molt, pentura vol dir massa.

D’una banda, convida a fer un recorregut per l’Àfrica continental que he tengut l’oportunitat de conèixer directament; i de l’altra, reflecteix la idea d’insistir - per pa i per sal, a cops de mall insistent i persistent fins a esdevenir molest - en la situació real de pobresa i misèria que pateix la majoria de la gent que habita en un continent tan immens com Àfrica.

El llibre acaba amb una breu nota explicativa final, sobre la identitat real dels dos periodistes que han anat narrant els fets i les circumstàncies; mentre s’hi col·loca en ordre alfabètic el llistat amb nom i llinatges de les persones a què s’ha al·ludit directament al llarg de l’obra.

NOTA:
Vaig escriure tot això el 12 de juliol de 2004. Fa set anys, m'adreçava a una editorial,  amb les ganes immenses que em publicàs el meu primer llibre... Encara ara romanc a l'espera que surti a la llum... Es veu que no dec tenir vena ni casta d'escriptor!

Si qualcú sap de qualque editor/a interessat/da a publicar-ho en format clàssic, de llibre, en paper, en mantenc els originals a disposició...