Davant d'una cinquantena d'assistents, al passeig del Born de Ciutat, es presenta el llibre de Miquel Palou-Bosch, "Alpha. Destino de un migrante", que porta el pròleg signat per mi. En Miquel em convida a obrir l'acte de presentació a la Fira del Llibre 2021, i mir de dir-hi això:
"Gràcies, per convidar-me a participar en aquesta Fira del Llibre 2021!
Faig comptes de fer una intervenció molt breu. Només per dir el motiu principal que em mogué a acceptar de fer el pròleg d’aquest llibre d’en Miquel Palou-Bosch, sobre Alpha Pam, el jove senegalès que morí per tuberculosi a Mallorca el mes d’abril de l’any 2013: desig amb tota l’ànima contribuir modestament a continuar pressionant perquè s’hi faci justícia!
No és de rebut que, a la Mallorca del segle XXI, un jove es mori per tuberculosi. Tampoc no és de rebut que els tribunals de justícia posin obstacles a la depuració de les responsabilitats. Sobretot, quan aquestes tenen molt a veure amb instàncies governamentals (any 2013), com són el Ministeri de Sanitat i Consum del Govern d’Espanya, la Conselleria de Salut de les Illes Balears, la Direcció general de Salut Pública i Consum, el Servei de Salut, i la Direcció de la Fundació Hospital d'Inca...
Qualcú d’entre els representants màxims de la gestió sanitària pública, se n’hauria d’haver fet responsable ja, hores d'ara!
Som un dels qui pensen i creuen que la millor manera d’assegurar que no es tornin a repetir fets tan lamentables com aquest, a Mallorca, és la total depuració de responsabilitats de les persones que, des del seu càrrec institucional o des d’iniciatives particulars, varen intervenir, per acció o per omissió, en la mort d’Alpha Pam.
Amb aquesta finalitat, just dos mesos després de la seva mort (juny de 2013), representants de quatre entitats presentàrem querellacontra quatre responsables de la cadena de comandament de la Conselleria de Salut.
Haguérem d’esperar cinc anys perquè, el mes d’octubre de 2018, l’Audiència provincial ordenàs «judici per homicidi imprudent». Però després, què va passar? Ens imposaren una fiança conjunta de 12.000 euros, a càrrec dels querellants, amb un import nominal a cadascun de 3.000 euros, quantitats que no teníem a la nostra disposició...
Amb la presentació d’aquest llibre d’en Miquel Palou-Bosch, vuit anys després de la mort per tuberculosi d’Alpha Pam, vull continuar contribuint a reclamar públicament que se’n faci justícia. Malgrat qualcú pugui dir-me que és fer retxes dins l'aigua...
Deien i ens ensenyaren els clàssics, «Suum cuique tribuendum est»: «A cadascú, allò que és seu».
Com a ciutadà mallorquí, afro-descendent, som un dels qui pensen i creuen que la responsabilitat de la mort d’Alpha Pam no pot recaure damunt ell, ni molt manco a títol pòstum.
Qualcú n'és responsable, sens dubte. Es tracta d'altres persones, encara vives entre nosaltres!
Gràcies, Miquel, per publicar aquest llibre que serveix, entre d’altres finalitats, per mantenir també vives unes dades que no hem oblidar mai.
45 aniversari d'una ordenació sacerdotal inoblidable
Avui es compleixen 45 anys, d'aquella fita assolida el 16 de juny de 1968, quan una quinzena d'estudiants joves érem ordenats sacerdots a la capella del Seminari Diocesà, a mans de monsenyor Rafael Álvarez Lara, bisbe de Mallorca.
Érem i som la generació del 68, de capellans joves mallorquins!
Són quaranta-cinc anys farcits, per a mi, de vivències i experiències inoblidables, des d'aquella fita assolida després d'haver romàs estudiant, en règim acadèmic intern i intens, les humanitats, la filosofia i la teologia que s'ensenyava aleshores en aquell centre d'estudis eclesiàstics a més de tres-cents alumnes. Mascles tots ells.
Els darrers vint-i-cinc anys, que els he viscut juntament amb la meva esposa Isabel Rosselló, fins allà on hem pogut i sabut, ens hem dedicat a tasques cíviques i polítiques relacionades amb l'esforç, personal i col·lectiu, amb ganes de contribuir a millorar les condicions de vida de la ciutadania. Primordialment al barri del Camp Rodó, a Ciutat...
Des que fa cinc anys se li va detectar la malaltia d'alzhèimer, les coses han canviat molt per a nosaltres. Ens hem hagut d'avesar a un altre ritme de vida, totalment diferent!
Anteriorment, havia viscut amb na Lina Company, l'esposa que va morir als 42 anys d'edat, víctima d'un “limfosarcoma maligne” detectat tres anys abans. Ens havíem dedicat primordialment a l'Escoltisme i als Clubs d'Esplai...
Tot això, després d'haver-me exercit com a “missioner” durant quatre anys a terres del Perú, a Amèrica Llatina, i uns altres quatre anys a terres del Burundi, a l'Àfrica Central. I d'haver prestat els meus serveis pastorals a tres parròquies de Ciutat: Sant Nicolau, Santa Catalina Thomàs i l'Encarnació, com a vicari a les dues primeres i com a rector a la darrera.
Transcorreguts aquests quaranta-cinc anys tan intensament com ràpidament, m'adon que la vida m'ha portat per uns viaranys que jo no m'havia imaginat mai. Són camins que no sempre han coincidit amb aquells que m'havia marcat de bon principi, però que han estat els recorreguts efectivament amb gent tan diversa, en àmbits tan diversos, amb feines tan diverses.
Mai no m'havia imaginat d'arribar a exercir-me com a funcionari de carrera a la CAIB, o com a regidor a l'Ajuntament de Palma, o com a conseller de Cultura al Govern de Mallorca, o com a diputat al Parlament de les Illes Balears, per exemple. I així ha estat, amb tot quant això pugui comportar.
Precisament aquests dies m'arriba la gran bona notícia de la publicació del meu primer llibre, “Gloses meves”. Editat a Mèxic, en català de Mallorca, gràcies al bon amic i company d'estudis eclesiàstics, el manacorí Joan RieraMossegat.
D'ell sorgí la idea de dedicar-ne tot quant puguem arreplegar amb la seva difusió a la lluita contra la malaltia d'alzhèimer. I així pens fer-ho, quan se'n faci la presentació pública un cop passat l'estiu:
Gloses meves publicades (per a AFAM)
(13 €, o més...
)
Amb aquesta donació
que tu fas per aquest llibre,
has tocat endins la fibra
d'una bona associació
dedicada a gent malalta
que pateix qualque demència,
per la qual ara a la ciència,
tan mancada, li fa falta
obtenir molts de recursos
per atendre tanta gent
tal com cal, parant-hi esment,
lluny d'estèrils grans discursos.
Agraint aquesta ajuda
que anirà íntegrament
a enfortir-ne el tractament:
a l'AFAM molt ben rebuda!
Per tot plegat, no puc deixar de sentir-me profundament agraït a aquesta vida que tant m'ha donat! Fins i tot els mals moments passats, que n'hi ha hagut molts i variats, crec que m'han servit per a valorar-la més encara.
GRÀCIES A LA VIDA, QUE TANT M'HA DONAT!
ASEMA fa pública una Nota de premsa, amb motiu de la notícia apareguda als mitjans de comunicació, sobre la detenció de la cúpula d'una associació d'immigrants nigerians que es quedava ajuts públics.
Davant l'estafa de la trama, que supera els 45.000 euros que rebia Nigeria Unida, el president d'ASEMA -Associació Senegalesa Mallorquina- Madiop Diagne fa públic que:
"Quan se juga amb doblers public, ni paternalisme, ni sentimentalisme.
Asema ha firmat el pacte cpntra la corrupción que vàries entitats de Mallorca han promulgat. Aquesta firma no és un mer formalisme, és un compromís ferm contra qualsevol forma de corrupció i desviament de doblers públics amb finalitats personals o corporativistes. Per això, Asema se felicita i felicita totes quantes persones han contribuït a destapar l'escàndol d'una associació d´immigrants que ha desviat doblers públics de subvencions per a fins espuris.
Des d'Asema no entenem com s'ha pogut realitzar el que diu la premsa sense que ningú se n'hagués adonat abans. A la nostra comunitat autònoma hi ha en vigor una normativa legal que regula les subvencions i ens costa de creure que s'hagi arribat on s'ha arribat sense la col·laboració o, com a mínim, la negligència de qui ha de gestionar i atorgar les subvencions .
Ens preguntam com és possible que en temps de crisi econòmica algunes entitats se'n duguin tants de doblers, quan moltes entitats no arribam a cap subvenció que asseguri el simple manteniment malgrat la feina quotidiana que duim a terme. Quins són els criteris tècnics de valoració d'aquestes subvencions ? Són innocents els responsables que han valorat aquestes subvencions?
Asema reclama que es realitzi un estudi municiós que permeti aclarir com i a qui s'han donat subvencions aquests derrers anys i una vegada més reclama el màxim rigor en la gestió del doblers públics.
El nostre posicionament en aquests assumptes i en altres com la llengua i la defensa de deterninats valors ens ha costat ésser relegats a l'ostracisme per part d'alguns polítics i responsables d'àrees d'immigració de la darrera legislatura.
Mai donarem suport a una política d´immigració basada en el folklorime i no compromesa amb la defensa de la igualtat en drets, obligacions i dignitat.
Mai donarem suport a una teatralització de la integració amb fotos a l'estil Benetton amb un negre i un gitano anunciant que la convivència és perfecta .
Els fets dels derrers dies ens tornen a donar, malaurament, la raó i evidencien greus mancances en la gestió dels doblers destinats a la població immigrada. Esperam que s'assumeixin les responsabilitats, que paguin els culpables i que es corregeixin els errors que, al cap i a la fi, acabam pagant entre tots.
M'arriba el text redactat pel bon company de lluites pastorals i cíviques, el puigpunyentí Pere Barceló Barceló, amb motiu de la mort de l'altre bon company Toni Mas Colom, que m'ha semblat oportú reproduir a aquest blog meu:
"Pau i bé, germà Jesús i amics preveres tan actius com secularitzats:
Només vos vull comunicar una notícia senzilla i breu. Mirau: ha mort un amic íntim nostre, a 78 anys, després de patir una llarga i molt dolorosa malaltia complexa i obstinada.
No sé si us sona; era nomenat Antoni Mas Colom, de Sóller, i que va ser ordenat capellà als 33 anys, ja fa dècades.
Va exercir poc temps a Llucmajor, i uns anys a Burundi, com a missioner. Allà la seva vida es creuà amb la seva mitja taronja, també missionera i retornats a l'Illa es casaren. Han tengut un fill i ja han estat padrins de dos rebrots, per envejar. També en tota naturalitat han adoptat com a filla una al·lota burundesa des de fa anys.
Bisbe Jesús! Vós deis, com tots els teòlegs, que el sacerdoci és un regal que arriba per la unció i que mai s'esborra. Em sento molt decebut quan descobresc que van morint membres del vostre presbiteri i no els feis ni cas; que no us preocupa la seva salut, el seu estat d'ànim, les seves coses.
Ens deis i recordau que per molt que ho intentem, la marca sacerdotal no desapareix. Ho creis de veritat o és que ens ho deis per culpar-nos, per què això ens aixafi més i més tota la vida?
Fa pocs mesos un altre d'aquest llistat de preveres mallorquins morí. Tampoc no era de la vostra incumbència ni responsabilitat, per això callàreu.
Quina contradicció, almenys teològica i mancada de caritat evangèlica, no us pareix?
Sou pastor i deis que pare dels mallorquins i germà de cada un dels capellans, però dels que duim vida neta amb una dona i família, i marca (caràcter sacerdodal), no teniu ni temps ni desig de preocupar-vos-en.
Record que fa temps m'enviàreu a cercar i em rebéreu, a mi i a la meva dona, per no dir-me res; i preguntat com a bisbe i en presència del vostre vicari Lluc si em necessitàveu per alguna cosa, em diguéreu displicent que gràcies.
Estic segur que Antoni va veure satisfet aquell ramell d'amics, que dalt el presbiteri o abaix entre els fidels, el recordàvem i li mostràvem una memòria, una emotiva evocació, encara que entre ells no hi fossin ni curials, ni capitulars ni bisbes, ells eren una autèntica representació espontània de l'estima que el presbiteri de Mallorca sentia per ell.
Ara bé, no tengueu por, que no contagiam!
Una salutació nostra i del nostre col·lectiu amb humilitat i humiliació.
Constitueix el primer de tres reculls sobre experiències viscudes personalment i professionalment al llarg dels meus darrers quaranta anys de vida pública, tant a terres de Mallorca i el conjunt dels Països Catalans, com d'Àfrica o d'Amèrica Llatina.
Prop de 400 pàgines del primer recull fan referència a l'Àfrica que he viscut de prop (Burundi, Tanzània, Kènia, Sàhara, Algèria, Tunísia, Guinea Equatorial…)
Pretén ser un recull d’algunes de les experiències personals, viscudes i reviscudes per mi, mallorquí d’arrels africanes a qui diuen Cecili Buele i Ramis, o simplement i més familiarment en Cil.
En una primera part, l’obra parteix d’una referència a Guinea Equatorial, on neix mumpare, i d’algunes de les relacions d’aquella antiga colònia espanyola amb certs ambients de la Mallorca de la dècada dels anys 20, abans de la segona república espanyola - quan mumpare, "el negret de Can Matons", arriba per primera vegada a Mallorca -.
Pegant un gran bot en el temps, m'endins en les dècades dels anys 50 i 60, quan m'estic preparant per fer-me capellà i anar-me’n a treballar com a missioner a terres africanes, a principis de la dècada dels anys 70.
A cops de mall pel Burundi
El gruix del volum se centra en els quatre anys que treball com a missioner en un dels països més petits de la regió centrafricana dels Grans Llacs: Burundi, situat a la riba sud-oriental del llac Tanganika.
Les missions catòliques de Gitongo, Muyaga o Nyabiraba, com també el centre d’estudis de la llengua kirundi, a Muyange, són a l’ull de la narració que vaig desplegant, mentre el país viu un dels moments més sagnants i cruels de la seva història: les matances humanes que produeix el genocidi de l’any 1972 entre tutsi i hutu.
A cops de mall per Kènia i Tanzània
Al·ludesc succintament a la visita efectuada a aquests dos països africans, a la dècada dels anys 70, incloent-hi la pujada al cim mític del Kilimanjaro i el recorregut per parcs i reserves d’animals salvatges, com Serengeti, Ngorongoro o Manyara Lake.
A cops de mall pel Sàhara
En una tercera part del llibre arreplec les experiències mantengudes amb gent resident a dues antigues colònies africanes espanyoles, Sàhara i Marroc.
Aterr nombroses vegades a Algèria, on visit campaments sahrauïns de centenars de milers de persones refugiades que viuen a la zona desèrtica de Tindouf. Vaig a veure-hi de prop la situació crítica i delicada que travessa el poble sahrauí.
Membre de l'intergrup parlamentari "Pau i Llibertat al Sàhara", vull contribuir activament a acostar aquella situació a altres seus parlamentàries que tracten l'assumpte a diversos nivells: els parlaments europeu, balear, navarrès, andalús, etc. esdevenen lloc de trobada de diputades i diputats amb ganes de donar una mà amiga al poble sahrauí; com també a mitjans de comunicació o en conferències fetes a l'illa de Formentera.
L'any 2002 gir la darrera visita als campaments de refugiats sahrauïns, adonant-me dels grans canvis que s'hi han produït - més negativament que positivament - en un indret on la gent més jove, sobretot, ja comença a estar-ne farta d'haver-hi de continuar vivint d'aquella manera tan nefasta.
L'entrevista mantenguda amb el mateix president de la República Àrab Sahrauïna Democràtica, Mohamed Abdel Aziz, comporta una gran càrrega emotiva de solidaritat manifesta amb el projecte polític propugnat pel Front Polisario.
A cops de mall pel Marroc
Faig referència directa a aquest país nord-africà, d’on no poca gent arriba a Mallorca, sobretot en aquests darrers anys, i que massa sovint topa amb serioses i insalvables dificultats a l’hora d’adaptar-s’hi.
Tot i no haver-hi posat mai els peus - hi troba serioses dificultats qualsevol persona que s'hagi manifestat favorable a l'autodeterminació lliure del poble sahrauí -, no deix de girar-hi la ullada, quan se'm presenta l'oportunitat de fer-ho.
És el cas que comporta una llarga i penosa gran defensa d'un jove marroquí, anònim, que va morir tot sol, en un camp abandonat de Mallorca…
A cops de mall per Guinea Equatorial
Torn a fer referència explícita a la Guinea Equatorial que no puc arribar a visitar mai, en haver-se'm denegat el visat d’entrada, des de l’ambaixada equatoguineana a Madrid.
Malgrat l’objectiu de la meva visita no és cap altre que visitar la velleta, de la qual he rebut notícies sobtadament i inesperada, i que, segons sembla, és germana de mumpare.
A cops de mall per Àfrica a Mallorca
Acab el llibre amb una referència explícita a “Música camítica”, homenatge musical que vol retre al continent africà una de les entitats mallorquines més actives i dinàmiques, la Fundació ACA, presidida pel musicòleg pobler Antoni Caimari i Alomar, qui la manté oberta a les cases de Son Bielí, a la vila mallorquina de Búger.
Amb tot aquest bagatge acaramullat, intent oferir a qui vulgui llegir-ho algunes de les impressions personals més intenses i rotundes que m'ha provocat l’Àfrica que he conegut directament al llarg de la meva vida.
Servint-me, entre d’altres personatges, de dos germans bessons, periodistes, que van narrant fets i descrivint-ne situacions, no és fins al final de l’obra que se n’arriba a descobrir la identitat real…
En poques paraules, PAM A PAM: A COPS DE MALL PER ÀFRICA, vol dir molt, pentura vol dir massa.
D’una banda, convida a fer un recorregut per l’Àfrica continental que he tengut l’oportunitat de conèixer directament; i de l’altra, reflecteix la idea d’insistir - per pa i per sal, a cops de mall insistent i persistent fins a esdevenir molest - en la situació real de pobresa i misèria que pateix la majoria de la gent que habita en un continent tan immens com Àfrica.
El llibre acaba amb una breu nota explicativa final, sobre la identitat real dels dos periodistes que han anat narrant els fets i les circumstàncies; mentre s’hi col·loca en ordre alfabètic el llistat amb nom i llinatges de les persones a què s’ha al·ludit directament al llarg de l’obra.
NOTA: Vaig escriure tot això el 12 de juliol de 2004. Fa set anys, m'adreçava a una editorial, amb les ganes immenses que em publicàs el meu primer llibre... Encara ara romanc a l'espera que surti a la llum... Es veu que no dec tenir vena ni casta d'escriptor!
Si qualcú sap de qualque editor/a interessat/da a publicar-ho en format clàssic, de llibre, en paper, en mantenc els originals a disposició...
“Veritat per cable” és un reportatge que conta les aparicions mallorquines als cables destapats per Wikileaks.
Les filtracions de la diplomàcia nordamericana parlen de la Fundació mallorquina Veritas Rwanda Forum, que impulsa la investigació de les morts de 9 espanyols i el pillatge de recursos naturals al Congo.
Poques persones i institucions mallorquines apareixen als 250 mil cables o comunicacions entre les ambaixades nordamericanes i el totpoderós Deparatment d'Estat dels EUA. Cal afectar els interessos nordamericans, ja siguin econòmics, polítics, o els dos a l'hora.
Una fundació mallorquina, s'Olivar, que actua internacionalment amb el nom de Veritas Rwanda Forum, impulsa la investigació de les morts de 9 espanyols i el pillatge de recursos naturals al Congo. Ha aconseguit que l'Audiència Nacional imputi 40 alts càrrecs del govern de Ruanda, fins i tot el President Paul Kagame.
Les imputacions es concreten en l'assassinat d'innocents a la frontera entre Ruanda i Congo, violència injustificada, i robatori de recursos naturals, especialment el Coltan, un mineral d'alt valor que Ruanda exporta cap al món occidental.
El documental “Veritat per cable” analitza les comunicacions entre les Ambaixades nordamericanes i el seu Departament d'Estat, i com els Estats Units han pressionat el Govern espanyol preocupat per la investigació judicial. Kagame té el suport d'Estats Units, perquè, segons Juan Carrero, president de s' Olivar, “és el soci perfecte. Protegeix amb les seves tropes el pillatge de Coltan i altres minerals al Congo”.
L'equip del Cròniques ha elaborat aquest documental amb la participació també de diferents exiliats ruandesos, que viuen a països europeus i que intenten promoure la democratització del seu país des d'Europa i Amèrica, on s'han hagut de refugiar amenaçats pel règim ruandès.
Alguns tenen la seva identitat protegida ja que han aportat proves molt delicades sobre crims comesos, suposadament, pel règim de Paul Kagame.
Els cables de Wikileaks demostren com el govern espanyol va menysprear la investigació judicial, agenollant-se davant el gegant nord americà. Cròniques
, diumenge a les 22:10, a TV Mallorca.
L’associació Senegalesa Mallorquina (ASEMA), juntament amb la Direcció General de
Cooperació del Govern Balear i el Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació, hem
organitzat per als dies 8 i 9 d’abril unes jornades sobre Cooperació i Salut a Àfrica, el
programa de les quals us adjuntam.
L’objectiu general d’aquestes jornades és escoltar les veus d'Àfrica per entendre quina
classe de cooperació en matèria de salut requereix aquest continent. De forma més
específica:
a) Valorar la medicina tradicional com a garantia de salut i desenvolupament autònom dels
països africans.
b) Conèixer i avaluar les accions i projectes de cooperació en matèria de salut que
s'impulsen des de Mallorca envers el continent africà i, més específicament, al Senegal,
contrastant objectius i realitzacions enfront de les necessitats de les poblacions
destinatàries.
Les jornades s’iniciaran amb una conferència a la UIB (Aula de Graus del Bloc A – Edifici
Gaspar Melchor de Jovellanos) sobre el tema “Medicina tradicional africana: fitoteràpia i
sobirania sanitària” en la qual intervendran el cap del Servei de Medicina Tradicional del
Govern del Senegal i el secretari general de l’Hospital Tradicional de Keur Massar
(Dakar).
A partir de les 17.00 del mateix divendres 8 d’abril es farà la presentació oficial de les
jornades en el CaixaForum de Palma (plaça Weyler, 3) i, en aquest indret es duran a
terme la resta d’activitats previstes (taules rodones, conferències i tallers) entre el
divendres 8 d’abril i el dissabte 9 d’abril.
Volem destacar la rellevància de les personalitats que integren la delegació del Senegal
que hem convidat expressament perquè participin en aquest event:
- Oumar Faye, director general de Sanitat del Govern de Senegal.
- Aliou Aw, cap del Servei de Medicina Tradicional del Govern de Senegal.
- Djibril Bâ, secretari general de l’Hospital Tradicional de Keur Massar.
- Alassane Mbodj, president comitè de salut del poblat de Missirah (contrapart
d’ASEMA)
A aquestes veus africanes hi hem volgut afegir les sempre magistrals aportacions del Dr. Arcadi Oleveres, professor de la UB i president de Justícia i Pau, així com les valuoses contribucions d’aquelles organitzacions que fan cooperació amb Àfrica des de Mallorca.
Al marge del programa específic de les jornades cal destacar una sèrie d'activitats que
ompliran l'agenda d'ASEMA i dels nostres convidats del Senegal entre les quals podem
citar una visita al Jardí Botànic de Sóller, dijous dia 7 a les 18.30 i un dinar senegalès dia 11 d'abril al local d'ASEMA a s'Arenal de Llucmajor (c/ Berga, 44) en què, a més, hi
estaran convidats representants d'organitzacions i entitats participants en les jornades.
Per a més informació,contactar amb Madiop Diagne 686833301
Les institucions mundials i els governs dels principals països del món han estat incapaços d'adoptar cap tipus de mesures prèvies per a evitar la brutal repressió i genocidi del poble libi en demanda de llibertat, respecte dels drets humans i justícia social.
Una vegada més s'ha demostrat que, per als dirigents polítics, no és prioritari evitar el sofriment dels pobles, el sofriment de les i els treballadors, sinó que s’han estimat més jugar a la política, han preferit escenificar els seus protagonismes i personalismes, han optat per pensar primer en els interessos econòmics de les grans multinacionals i en el futur del petroli de Líbia.
Han estat incapaços d'embargar i bloquejar els comptes del tirà Gadafi, la seva família i els seus generals, incapaços de bloquejar la venda d'armes, de bloquejar els seus ports, d'establir zones d'exclusió aèria, incapaces de trencar les relacions comercials, d'identificar i perseguir als responsables de la repressió i aplicar-los la justícia universal, incapaços d'iniciar cap procés de mediació o de negociació per a trobar una solució pacífica al conflicte.
Per contra, l'única mesura adoptada ha estat la intervenció militar.
Per a CGT, aquesta mesura no solucionarà el conflicte sinó que provocarà més morts, incentivarà un clima de guerra civil i perllongarà el conflicte d'una forma indeterminada, de conseqüències incalculables, com succeeix en els països en els quals s'ha intervingut recentment, l'Iraq o Afganistan.
CGT denuncia que novament governs dels països més rics trien l'ús de la força militar com l'única forma de “ajuda” als pobles i especialment als pobles que consideren del tercer món.
CGT condemna l'ús de la força militar com forma de resoldre els conflictes socials i populars que s'estan produint en els països àrabs, i en concret a Líbia, l'origen del qual està en la falta absoluta de llibertat i justícia social.
Per a CGT, el president Zapatero torna a sorprendre'ns amb la seva aposta entusiasta per la intervenció militar oblidant l'actitud clarament pacifista del nostre poble.
El govern espanyol no ha de prestar-se a la militarització dels conflictes, ni ha d'autoritzar l'ús de les bases militars, ni enviar tropes, sinó que ha de mantenir una permanent defensa d'una solució pacífica als conflictes.
CONCENTRACIÓ demà divendres, dia 25 de març de 2011, a les 19:00 hores, a la Plaça d'Espanya, de Palma.
Confederació General del Treball de les Illes Balears
(CGT-BALEARS) Secretariat Permanent, 24 de març de 2011
Escrit interessantíssim del bon company de lluites cíviques, sindicals i polítiques, Josep Juárez, sobre la situació que pateix la regió Mediterrània -ben allunyada de les costes nordamericanes, per variar- amb presència militar insòlita, bomdardejant, destrossant i matant a Líbia en nom d'allò que no es diu mai: el "petrolibi".
"Ens han ficat una altra vegada en una guerra “humanitària”. Curiosament, també un 19 de març, com fa vuit anys. Tot i que al ca li han col·locat aquesta vegada el collaret d'una resolució de l'ONU, el de Líbia és de la mateixa ventrada que el de l'Iraq o el d'Afganistan: Un règim tirànic com el de Gadafi, fins a ahir amic de les potències occidentals, on venia a plantar la seva jaima, amb els seus camells i verges, i que ara també serveix d'excusa per a un atac bèl·lic que, sens dubte, igualment té uns objectius aliens als de promoure la democràcia i els drets humans.
En el seu moment també van ser els talibans, a Afganistan, o Sadam Hussein, a L'Iraq, tots ells criatures made in usa, les excuses per a iniciar unes guerres que només van servir als interessos de la indústria armamentística, al robatori dels immensos recursos energètics i al control geo-estratègic de la zona, per part d'Estats Units i Israel.
Que ningú no tingui el menor dubte que les potències occidentals, a les quals s'ha unit de manera tan entusiasta el govern espanyol del en altre temps pacifista Zapatero, no donen puntada sense fil. D'una banda, està en joc el futur control dels recursos energètics de Líbia i, per una altra, el control de les incipients revoltes democràtiques en els països àrabs, que ja estan provocant mals de cap, entre d’altres, a l'estat sionista.
Han deixat podrir la situació, sense intentar ni de bon tros una solució pacífica el menys cruenta possible. Qualifiquen com necessari l'atac “per a evitar mals majors”, i han convençut a l'opinió pública que no havia altra alternativa. Pot ser que, també aquesta vegada, a les veus crítiques amb l'atac sobre Líbia se'ns apunti com partidaris de Gadafi, com en el seu moment se'ns va acusar de fer-li el joc a Sadam Hussein. Però tenc per mi que ara, molts d'aquells actors i intel·lectuals de el “no a la guerra”, com també els principals dirigents polítics i sindicals d'aquesta esquerra de cartró-pedra aferrada a les institucions, faran de claque de les decisions de Zapatero.
Mentre, a Bahrain i a Iemen s'assassina a desenes de manifestants, sense que la “coalició” mogui una pestanya. El mateix val per als sàtrapes i petro-monarques que composen mitja Lliga Àrab, encoratjadora de la “zona d'exclusió aèria” per a Líbia. L'exèrcit d’Aràbia Saudita, per cert, veritable “exemple” d'estat democràtic, ha entrat a Bahrain per a sostenir el règim tirànic amenaçat per les revoltes populars, sense que els vaixells de la “coalició” hagin posat proa al mar d'Aràbia. La hipocresia occidental no coneix límits. O millor dit, els límits els marquen els interessos econòmics i geopolítics purs i durs, important-los un pebre els drets humans i altres cançons.
Bloquegin els règims dictatorials, suprimeixin els paradisos fiscals que els donen cabuda, i donin-li veu al poble. Aturin aquesta guerra, deixin de matar víctimes innocents, forcin una solució pacífica i democràtica del conflicte. Aquesta nova guerra, com la qual va començar fa exactament vuit anys, ni es fa en el nostre nom, ni contarà amb el nostre silenci."
Avui vespre, divendres 11 de febrer, un cop acabades les activitats programades a Palma amb motiu de la celebració de l'11è Fòrum Social Mundial a Dakar (Senegal), hem volgut girar visita al grup de joves que han plantat la seva haima al passeig del Born en senyal de protesta i denúncia pública.
Parlant amb Salamu Ibrahimu, nascut a la wilaya d'Smara, a la regió desèrtica algeriana de Tindouf, i resident a Mallorca des de fa una desena d'anys, m'adon que la seva protesta i denúncia pública va dirigida directament al Govern espanyol.
Per això s'han plantat a molt poques passes de la seu que la Delegació oficial del Govern manté oberta a les Illes Balears..
A la ja consolidada vergonyosa conducta governamental espanyola, en relació amb la seva antiga colònia al Sàhara Occidental, s'hi afegeix aquests dies el darrer: es nega l'asil polític a sahrauïns que han arribat recentment a les Illes Canàries, fugint de la repressió cruel marroquina!
Cosa que comporta abandonar aquestes persones en mans de la repressió de la policia marroquina, amb risc evident d'esdevenir-hi víctimes de tortures, de repressió i fins i tot de pèrdua de la pròpia vida.
Aquest grapat de joves sahrauïns que han plantat la seva tenda al passeig del Born, a Palma, i que volen una solució immediata, veritable i duradora, justa i democràtica per al conflicte del Sàhara, fan una crida a la solidaritat mallorquina a la qual -en roda de premsa prevista per a dissabte 12 de febrer de 2011 a les 18:30 al passeig del Born- volen fer conèixer la situació del conflicte i la seva voluntat ferma de continuar plantant cara fins que no es doni una solució satisfactòria a tots els sahrauïns del grup arribat a Canàries, i la resta de presos polítics.
L'11è Fòrum Social Mundial a Dakar (Senegal) s'inicia diumenge, 6 de febrer de 2011, amb la MARXA D'OBERTURA.
Enguany, com gairebé sempre, hi participa una representació nodrida de gent de Mallorca.
S'hi convida no solament a fer-ne un seguiment des de Mallorca, sinó també a implicar-s'hi més fermament...
Cosa que es pot fer, participant en les activitats programades a Mallorca, en col·laboració amb l'Assemblea de Moviments Socials, i que es poden trobar publicades a l'AGENDA (columna de la dreta)...
Es compta amb l'ajut inestimable de les noves tecnologies que ens permeten de ser-hi sense estar-hi...
S'espera que ens hi puguem veure cada cop més...
Des de la Comissió Coordinadora de l'AMS de Mallorca CB
Aquesta darrera setmana del mes de gener de 2011, s'han fet passes considerables, encaminades a la participació mallorquina en la celebració de l'11 Fòrum Social Mundial que enguany se celebra a la ciutat senegalesa de Dakar.
D'una banda s'ha sabut que gairebé una dotzena de persones fan comptes de desplaçar-s'hi des de Mallorca, mentre d'altres, en un nombre cada cop més gran, s'apunten a participar-hi de manera directa emprant les noves tecnologies de la informació i la comunicació més interactives.
S'ha sabut, a través de FACEBOOK que representants de 4 entitats mallorquines, i d'altres a títol personal, es faran presents al campus de la Universitat de Dakar, entre el 6 i l'11 de febrer de 2011, on se celebra l'FSM Dakar 2011.
Mentrestant, entre persones i entitats delitoses d'atansar-se des de Mallorca a un esdeveniment social d'abast planetari com aquest, han sorgit iniciatives diverses que s'encaminen a fer que l'FSM 2011 no passi tan desapercebut a l'ila nostra com en altres edicions anteriors; i que, d'alguna manera, trobem la forma millor d'implicar-nos-hi.
S'ha elaborat un esbós de programa d'activitats que s'inicien el primer dia del Fòrum i acaben el darrer. Se'n poden trobar els detalls a la pàgina de DAKAR ESTÈS que s'ha obert enguany amb aquesta finalitat.
També se'n pot fer un seguimen més acurat, des de la mateixa pàgina web del Fòrum Social de Mallorca.
Entre d'altres activitats, s'hi despunten TRES VIDEOCONFERÈNCIES obertes amb Dakar,via skype ; DUES TAULES RODONES sobre el Fòrum Social Mundial Dakar 2011; i una sèrie d'ACTIVITATS LÚDICO-FESTIVES que ens poden ajudar a acostar aquests dos mons tan distints, tan distants i alhora tan semblants, com són ara Àfrica i Mallorca.
S'han començat, també, a recollir SIGNATURES d'un missatge que es vol fer arribar a l'organització internacional del Fòrum Social Mundial Dakar 2011, que diu així:
“PERQUÈ CADA UN DE NOSALTRES TENIM EL PODER DE GENERAR EL CANVI, UN CANVI DE CONSCIÈNCIA, UN CANVI DEL COR, UN CANVI EN EL MÓN... SIGNAM PER UN MÓN FET ENTRE TOTS I TOTES ON HI CAPIGUEM, HI MENGEM I HI TENGUEM UN LLOC PER VIURE I GAUDIR DE LA VIDA, SENSE FRONTERES NI DIVISIONS, ON ES RESPECTI LA DIGNITAT I LA VEU DE CADA HOME, DE CADA DONA, DE CADA INFANT, COM SI FÓSSIM UN DE SOL.” (Missatge a trametre des de Mallorca al Fòrum Social Mundial Dakar 2011)
Per a qualsevol aclariment, suggeriment, aportació, col·laboració... sobre aquest assumpte, hom pot adreçar-se a correu@forumsocialdemallorca.org
El proppassat mes de maig es produïa una notícia internacional que posava la pell de gallina a més d'un!
El president de la República de Rwanda, el militar Paul Kagame, i el president del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, havien acceptat d'anar de bracet i presidir la iniciativa llançada per l'ONU sobre els “Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni” -que apunten a eradicar la pobresa que domina el món abans de l'any 2015!-.
Mal d'entendre? Més tost fàcil! Sobretot si ens atenem a les explicacions que hi aporta l'advocat Jordi Palou Loverdos, acreditat davant la Cort Penal Internacional (La Haia) i davant l'Audiència Nacional Espanyola, on representa legalment les 9 víctimes espanyoles i d'altres innombrables rwandeses i congoleses.
Com afirma l'advocat Palou-Loverdos, els objectius del Mil·lenni són de lloar i mereixen tot el suport internacional. Una altra cosa és que aquesta iniciativa tan lloable hagi de ser liderada per Paul Kagame i, molt manco, que aquest es vegi acompanyat pel president espanyol!
N'assenyala alguns motius de pes:
El règim polític i militar de Paul Kagame és un dels més autoritaris i dictatorials del Planeta, amb tot el que això significa (segons organitzacions o mitjans de tant prestigi com The Economist o The Freedom House) i tot el que comportaria d'augment de suports internacionals.
Les conseqüències militars són molt greus. La implicació d'Espanya en el Pla Àfrica i el comandament militar nordamericà amb objectius geoestratègics clars a més dels militars, fa que Espanya hi participi en operacions militars de formació antiterrorista. La punta de llança d'aquest comandament militar, precisament, és l'exèrcit de Rwanda liderat pel general Paul Kagame (el seu jerarca militar més alt)... que a més d'una activa i mortífera presència en diversos països de l'Àfrica Central està fortament implicat al Sudan, territoris on desplega genocidis des de fa dècades...
Les implicacions jurídiques són significatives. Un tribunal espanyol ha processat el president i general Paul Kagame, juntament amb altres 40 oficials d'alta graduació de l'exèrcit rwandès, acusat d'haver ordenat personalment la mort violenta de 9 espanyols a Rwanda i Congo els anys 1994, 1996, 1997 i 2000, a més d'innombrables víctimes rwandeses i congoleses en aquells períodes.
La decisió del president Rodríguez Zapatero d'acceptar la proposta del secretari general de l'ONU fa pensar molt: no deixa de sorprendre que sigui precisament l'ONU la que proposi a Paul Kagame codirigir la iniciativa dels Objectius del Mil·lenni, quan l'ONU en coneix el processament per crims contra la humanitat i crims de guerra, entre d'altres. És la mateixa ONU a la qual se li ha demanat de facilitar les proves recollides per un Grup d'Experts en relació amb els crims de guerra de rapinya de recursos minerals a la República Democràtica del Congo en què estan implicades algunes empreses multinacionals nordamericanes, canadenques, europees, israelianes, uzbeques, sudafricanes, rwandeses (com el holding Tristar, grup d'empreses paraigües al qual presumptament roman vinculat Paul Kagame).
Seria bo arribar a esbrinar què es pretén, en realitat, amb una iniciativa com aquesta i quina va ser la idea brillant que va sorgir dins la ment del secretari general de l'ONU, o d'algun representant membre permanent del Consell de Seguretat que la hi va suggerir.
Seria convenient arribar a saber què cerca el secretari general de l'ONU quan proposa que treballin conjuntament el líder polític i militar africà, president de Rwanda, processat per crims contra espanyols, i el president europeu del país que ha emès ordres d'arrest internacional contra la cúpula política i militar d'aquell país africà, Rodríguez Zapatero, president del Govern espanyol.
Seria bo que s'arribàs a veure que no se cerca neutralitzar encara més la iniciativa de justícia conforme amb el dret internacional...
Per això, resulta del tot adient la formulació de la pregunta que fa al Senat d'Espanya qui s'hi exerceix com a senador autonòmic en representació del Parlament de les Illes Balears,Pere Sampol:
“NO CREU EL PRESIDENT DEL GOVERN QUE HAURIA DE DECLINAR AQUESTA INVITACIÓ I EXIGIR A LES NACIONS UNIDES QUE COL·LABORIN AMB LA JUSTÍCIA UNIVERSAL"?
A vegades hi ha notícies que passen desapercebudes, quedant-se al marge de l'atenció que hi puguin dispensar els mitjans de comunicació habituals. Cosa que no significa que deixin de ser interessants...
Particularment em sembla significativa la pregunta que formula el senador designat pel Parlament de les Illes Balears, adscrit al Grup Parlamentari Mixt del Senat d'Espanya, Pere Sampol i Mas.
Sé que no és aquesta la primera vegada que el senador autonòmic s'adreça al Govern espanyol, demanant-li explicacions sobre un assumpte tan espinós com és la violació dels drets humans a la regió africana dels Grans Llacs.
Es veu que el president del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, ha acceptat la invitació del secretari general de Nacions Unides a liderar els Objectius del Mil·lenni juntament amb el president de Rwanda, el general colpista Paul Kagame!
Quina imatge, i, sobretot, quina estratègia tan xereca i repugnant: Rodríguez Zapatero, d'Europa, anant de bracet amb el general Paul Kagame, d'Àfrica, per liderar una iniciativa de l'ONU tan necessària com poc efectiva: eradicar la pobresa extrema i la fam que hi ha al món, abans que arribi l'any 2015!
Amb personatges com aquests, el resultat està més que cantat!
Per aquest motiu, el senador montuïrer recorda al Senat que el president rwandès està processat per l'Audiència Nacional Espanyola, imputat per delictes de genocidi, crims de guerra, pillatge, violacions i l'assassinat de 9 ciutadans espanyols, coses que han provocat l'ordre d'arrestament internacional contra una quarantena d'alts càrrecs del Front Patriòtic Rwandès.
"NO CREU EL PRESIDENT DEL GOVERN QUE HAURIA DE DECLINAR AQUESTA INVITACIÓ I EXIGIR A LES NACIONS UNIDES QUE COL·LABORIN AMB LA JUSTÍCIA UNIVERSAL"? -és el text de la pregunta que formula el senador mallorquí Pere Sampol al Govern que presideix José Luís Rodríguez Zapatero.
Molt bona pregunta, sobre un assumpte que a mi personalment m'interessa moltíssim, tot i els vergonyosos i repugnants silencis de l'anomenada comunitat internacional i dels mitjans de comunicació que hi resten sotmesos... davant la cruenta realitat que pateix RWANDA i la regió africana dels Grans Llacs.
Seria interessant arribar a saber per quines cinc-centes, a l'Àfrica més empobrida, les noves tecnologies de la informació i la comunicació hi resulten molt més cares i pobres que a Europa.
M'agradaria arribar a tenir qualque explicació mmínimament raonable sobre aquest assumpte que m'interessa ben molt.
Acab de saber que, per comunicar-me amb amics que pugui tenir a l'Àfrica subsahariana, des d'Europa estant, no tenc altra sortida que fer-ho per “telefonia satèl·lit”!
Em ve al cap allò que fèiem a la dècada dels anys 70 a Burundi: la comunicació “telefònica” amb Mallorca per via “radiofònica”...
Ara, en ple segle XXI, es veu que això d'internet, als països més empobrits de l'Àfrica negra, va com com va. I tampoc no va igual que a Europa.
Si en alguna ocasió, des de Mallorca estant, hi he enviat correus o ressenyes de documents publicats a internet, gairebé sempre s'han quedat sense poder-ho veure allà. Se m'explica que els ha arribat “per telefonia satèl·lit” i que aquest procediment els resulta caríssim!
Per això, no queda altre remei que haver-se de limitar a emprar-hi el correu electrònic. I, per afegitó, seguint la “clàusula restrictiva del missatge” que impedeix d'accedir a correus que s'excedeixin dels 100 Kb.
Amb això, veig ben a les clares una de les grans incongruències del correu electrònic: qui paga més, no és qui envia des d'Europa, sinó qui rep el correu a Àfrica, abans i tot de saber si li interessa el paquet enviat.
A Europa, amb l'establiment de les tarifes planes, no fa gaire falta fixar-se en la quantitat de Mb que hom utilitza, A un ordinador de l'Àfrica negra, en canvi, un powerpoint de 2 Mb no hi entra o fins i tot pot arribar a bloquejar totalment “la safata d'entrada” del correu electrònic.
Per això, al continent africà s'han de prendre mesures que, normalment, comporten haver de limitar-se a escriure una carta o enviar un escrit sense fotos, i no arribar així als 100 Kb.
Des d'Europa estant, cal tenir presents totes aquestes indicacions que jo desconeixia fins fa poc. Això m'explica clarament la manca de resposta que havien tengut els meus missatges enviats més enllà del desert del Sàhara fins ara...
Ara que sé tot això, em limitaré a enviar-los unes retxes ben escrites i sense fotos, de manera que no se n'excedeixin els 100 Kb.
Molts dels personatges que apareixen al llibre publicat recentment per Joan Carrero, -"África, la madre ultrajada. La verdad sobre el conflicto de los Grandes Lagos que las potencias occidentales se empeñan en ocultar"- es varen fer presents a Mallorca, seguint la iniciativa pacificadora impulsada per la Fundació s'Olivar d'Estellencs i l'associació Drets Humans de Mallorca:
Coincidint amb el pont del mes de maig de 2009, membres destacats de partits polítics de l'oposició rwandesa a l'exili, i d'altres membres representants de la societat civil de Rwanda, celebraren conjuntament a Palma el Diàleg interrwandès, una iniciativa que pretén arreplegar totes les ètnies i sectors socials del país per impulsar la democràcia a Rwanda a través del diàleg, la pau, la veritat i la justícia.
Se'n féu ressò TVE2 a principis de 2010, emetent aquest programa de 3 minuts de durada, on apareixen, entre moltes d'altres persones, el jutge Andreu (que investiga delictes de genocidi), J. Matata (contra la impunitat a Rwanda), M. Numuhoza (activista dels drets humans), Paul Kagame (president de Rwanda i del Front Patriòtic Rwandès), G. Karangwa (representant de partit tutsi opositor), Jordi Palou-Loverdos (misser de Veritas Rwanda Forum), E. Ndayisaba (membre d'assistència a víctimes africanes), Victoire Ingabire Umuhoza (candidata a la Presidència de la República Rwandesa), Joan Carrero, Bernat Vicens, Pere Sampol...:
S'hi destaca, entre moltes d'altres personalitats rwandeses, la figura de Victoire Ingabire Umuhosa, una rwandesa exiliada que a l'actualitat es troba a Rwanda i lluita per aconseguir fer-s'hi present com a candidata a la Presidència de la República durant les eleccions convocades per al proper mes d'agost de 2010...
He passat un guster de presentar aquest llibre d'un bon company de lluites africanes per devers el Burundi, com és ara mossèn Joan Perelló i Sansó. Ur'umushinga, pe, muvyeyi! Més de 150 persones han omplit a vessar el recinte que el Consell de Mallorca manté obert al carrer de Pius XII de Manacor. Jerarquies eclesiàstiques, antics companys missioners al Burundi, representants editorials i de l'Institut d'Estudis Baleàrics, personal del Consell de Mallorca han fet pinya amb la resta d'assistents a l'acte, que ha estat seguit amb molta d'atenció i cura per part de tothom.
Amb el títol “D'un quadern retrobat. Mallorquins a Burundi”, editat per Lleonard Muntaner amb el suport de l'Institut d'Estudis Baleàrics, mossèn Joan Perelló Sansó narra les vivències i experiències personals que li comporta el fet d'haver treballat durant vuit anys en aquell país africà, com a missioner mallorquí.
Aquestes imatges, que fan referència l'acte de presentació del llibre de mossèn Joan Perelló Sansó a Manacor (22-01-2010) fan veure l'interès que desperta el Burundi entre la població mallorquina.
Trenta anys després d'haver-hi estat, aquestes altres, més personals, continuen colpint-me la ment i el cor... Se m'ha acudit de fer-hi una aportació, més espontània que literal, seguint més o manco aquestes línies preparades (que he volgut lliurar impreses a l'autor):
D'un quadern retrobat. Mallorquins a Burundi Joan Perelló Sansó Lleonard Muntaner, editor Maregassa – 15
"Amb la presentació d'aquest llibre teu, Joan, vull començar dient que no només l'has feta grossa, sinó que també l'has feta bona! Veure escrit en un llibre allò que has vist, que has sentit, que has viscut al Burundi, s'ha de reconèixer, com a mínim, que comporta molta més sort que la que d'altres hem pogut tenir fins ara! Enhorabona! Has arribat a veure'l publicat... I no creguis que resulta fàcil en aquesta terra nostra. Puc dir-te que duc més de cinc anys esperant que s'arribi a enllestir completament la publicació del meu primer... T'he de manifestar que, per a mi, el que més val d'aquest llibre teu, a banda de l'edició mateixa, és allò que hi fiques, allò que s'hi conté. Estic segur que pot ajudar a fer veure, de manera clara i nítida, entre d'altres elements, quines són les gran riqueses, i alhora també quines són les moltes misèries, que envolten la vida de la gent que viu en un país africà com el Burundi. Grans riqueses i moltes misèries, també, que afecten els missioners que hi treballen. La lectura detenguda i atenta d'aquest llibre teu m'ha refrescat el record de tantes coses viscudes, experimentades, patides, gaudides o simplement succeïdes: feines fetes; activitats realitzades; refranys kirundi apresos; persones tractades, conegudes i estimades per mi, durant els quatre anys que vaig romandre treballant-hi a les totes: del 1971 al 1974. No puc passar per alt, per exemple, les figures de Silvester Ntibatunganya, que arribà a ser president hutu de la República del Burundi; o de Venerando Bakevyumusaya, qui arribà a exercir-se com a ministre i ambaixador hutu del Burundi... Tots dos, de més jovenets, havien estat catequistes meus a la parròquia de Nyabiraba... O de Jeanne de la Croix, que esmentes, i que n'era la superiora tutsi a la comunitat de monges negres amb la qual col·laboràvem nosaltres. O d'en Yayo, missioner asturià a la parròquia de Ntita. O d'en J. Haffner, l'austríac de les cooperatives... Barambona... Kayoya... Ruhuna...Makarakiza... La llista es faria interminable... A través del teu llibre, ens recordes que som nombrosos els mallorquins que ens hem fet presents al Burundi per dur-hi a terme tasques missioneres: si no vaig errat de comptes, més d'una trentena, des que per primera vegada hi arribà el palmesà Jaume Moragues (aleshores Pare Blanc, i, després, capellà secular incardinat a les diòcesis de Gitega i de Mallorca); o el teatí vilafranquer Pare Guillem Estrany. Els segueix el santamarier Miquel Parets l'any 1960. S'hi presenten Tomeu Suau, Jaume Vives i Jaume Amengual; i una mica més endavant Jaume Obrador S., Biel Amengual i Jaume Canyelles, l'any 1966. A l'any següent, Pep Toni Fuster i Toni Perelló. Tres anys més tard Jaume Ribes i Sebastià Salom, l'any 69. Miquel Gual i Joan Servera, l'any 70. Guillem Miralles, Alfred Miralles i jo mateix l'any 1971. Toni Mas i Julià Cifre l'any 73. Tomeu Barceló i Joan Perelló, l'any 74. Jaume Mas, el 76. Miquel Monroig i Llorenç Riera, el 78. Francesc Munar, el 79. Jaume Obrador A., el 81. Pere Barceló, el 84. Pere Mascaró, el 2001. Dins aquesta extensa llista mallorquina, els companys manacorins, o de prop de per aquí, constituïu un nombre considerable: manacorins com en Toni Perelló Nebot, en Francesc Munar o tu mateix, Joan Perelló Sansó; artanencs com en Joan Servera; felanitxers com Jaume Obrador Soler, Jaume Obrador “Xemarrí” o Tomeu Barceló; campaners com Sebastià Salom i Jaume Mas; el petrer Miquel Monroig; el vilafranquer Pare Guillem Estrany... I qualcun altre que em puc haver deixat dins del tinter.... També m'omple de satisfacció veure que, en els esments que hi fas, no me n'has deixat al marge ni en som del tot absent. M'hi cites unes quantes vegades. Bé sigui aquell mateix dia que, de manera sorprenent i inesperada per a nosaltres, arribau al Burundi abans del dia previst per nosaltres; bé sia en l'organització d'una trobada de gent espanyola resident al Burundi on romania treballant; bé sia en alguna de les fotografies que exposes. T'he d'agrair tot quant expliques en aquest llibre, i que n'hagis fet arribar fins a la Roqueta el contengut. Però, per damunt tot, t'he d'agrair que hi hagis reflectit allò que per a mi esdevé fonamental per a explicar-nos una mica, a Europa, la situació que travessen i pateixen països africans com el Burundi: tant pel que fa a les pressions externes que s'hi exerceixen a les totes, com pel que comporta la pressió ètnica patida i compartida a l'interior del país: un murundi tutsi no és ben bé el mateix que un murundi hutu ni, molt manco, que un murundi twa. Per molt que aquesta realitat racial es vulgui disfressar i dissimular des d'àmbits diversos. (Com massa sovint també passa a Mallorca!) La concepció ètnica de l'existència humana, a l'Àfrica central i també a l'Europa nostra, no ho explica tot, certament, ni n'és l'única explicació possible per a qualsevol conflicte. Però, indubtablement, en marca algunes fites que resulten inconfusibles. Només inexistents per a visions interessades, crec jo. Veig que has volgut fer un llibre dedicat a tots els companys de Burundi. Amb una fotografia esplèndida de l'església de Gitongo, inicies el contengut d'aquest llibre, la presentació del qual corre a càrrec de Lluís F. Ladaria. Crida l'atenció que, a la portada, hagis col·locat una fotografia “cridanera” que presenta el grup de capellans mallorquins que són a Burundi l'any 1977... com a bons “escopeters”! Llibre que reflecteix vivències i experiències personals viscudes a Àfrica Pel que dius, n'Antònia i na Bàrbara Perelló Sansó te n'havien guardat el quadern... Un “llibre de records dels anys passats com a missioner a Burundi”. Ho indica un Lluís F. Ladaria que reconeix la seva “incompetència”, en no haver estat més d'una setmana seguida a Àfrica i no haver vist quasi res d'aquest immens continent que coneix com si l'hagués observat per una mica de foradí... Els europeus que ens hi hem passat uns anys, crec jo, tampoc no estam en condicions d'assumir la realitat africana dins la qual hem intentat de penetrar i d'endinsar-nos-hi. Per un motiu molt simple: perquè no podem deixar de fer-ho d'acord amb les nostres categories septentrionals preestablertes... Com diu el nostre bon amic Pere Sunyer i Bonet, al seu llibre “Contemplatius als carrers” (Ed. Documenta Balear, 2008): “El coneixement amaga un camp tan gran d'ignorància que ens fa més virtuals que autèntics”. Difícilment, ens podem desferrar d'aquests “aires de superioritat mallorquina” que, vulguem o no vulguem, anam difonent i escampant enfrontant nos a la “ignorància supina kirundi” o “la curtor kirundi” o “la misèria mental africana”! També ens resulta molt difícil desprendre'ns de certs “aires masclistes” que ens presenten com a sers no ja diferents a la resta, sinó sobretot com a sers superiors a les dones... I, sobretot, ens resulta gairebé impossible arribar a ”entrar dins l'ànima kirundi” i comportar-nos i veure la feta i actuar i viure com ho fa un murundi. Tenim unes altres categories mentals; i també unes altres capacitats físiques i psíquiques; unes altres maneres de reaccionar. Unes altres maneres d'entendre la vida...
CONCLUSIONS
1. “Tanmateix no som com noltros”, l'expressió que molt sovint empraven les nostres mares, quan volien referir-se als “forasters” arribats a Mallorca, esdevé una manera molt sàvia, molt popular, clara i llampant, de marcar diferències entre grups de persones diversos i distints. El mateix es pot afirmar, respecte dels barundi i dels missioners mallorquins que ens hi hem acostat. “Tanmateix no som com noltros”, pot fer referència certament al fet que “no xerren” com nosaltres, però també que no “pensen” com nosaltres, ni “actuen” com nosaltres, ni “es comporten” com nosaltres, ni tenen els nostres mateixos costums i hàbits...
2. L'experiència personal de ser un dels altres, un de l'altra ètnia Qui vos diu tot això ha tengut l'oportunitat de viure en carn pròpia allò que representa ser dels altres, de l'altra ”ètnia”! El mes de gener de 2003, fill de “bubi” com som, no vaig poder viatjar a Guinea Equatorial, perquè no vaig rebre l'autorització oficial, administrativa i diplomàtica per a traslladar-m'hi: l'ambaixador “fang” d'un Govern constituït per “fangs” em negà el visat, a mi, que som fill de “bubi” guineà. L'excusa oficial, barroera, si voleu; però la negativa governamental, impertorbable, inamovible! “El llinatge “Buele” no és 'espanyol'” (com jo havia assenyalat a la sol·licitud), sinó 'guineà' (com no figurava enlloc). Tot i que les meves dues nebodes, que també porten el mateix llinatge “Buele”, no havien tengut cap casta de dificultat a l'hora d'aconseguir-ne el visat corresponent... N'és l'excusa! A les condicions de pertànyer a una ètnia distinta, s'hi ha d'afegir també tot allò que comporta la diferència de classe, de posició social, de prestigi institucional, de pertinença política...
3. Un mulato mallorquí en institucions públiques La presència de Sebastià Serra en aquest acte em serveix per fer-li públic agraïment d'allò que ell va contribuir a fer l'any 1995: que un mulato mallorquí entràs a formar part d'un consistori mallorquí, el de Palma, com a regidor. Posteriorment, vaig ser el primer conseller de Cultura del Consell de Mallorca, mulato. I el primer mulato que ocupà un escó de diputat al Parlament de les Illes Balears. M'hagués agradat ben molt arribar a ser el primer mulato assegut al Congrés dels Diputats o al Senat espanyol de l'etapa democràtica. Fins i tot el primer mulato que ocupàs un escó al Parlament Europeu. Vaig estar-ne a punt. En vaig ser candidat en ocasions diverses, a totes tres institucions. Però no vaig obtenir el suport electoral necessari per arribar-hi. I ara sembla que ja no hi som a temps.... Però sí que vos puc dir que aquella sensació que et produïa -ara ja no- veure't envoltat, per totes bandes i durant la major part de la teva existència, únicament per gent amb la pell blanca, i que tu fossis com una espècie de taqueta més fosca destriada allà enmig sense voler i tot, és molt mala d'explicar... Barreja d'interrogants i d'arrogàncies!
4. Capellans mallorquins al Burundi, obrint portes al món més empobrit del Planeta Sense cap casta de dubte, l'anada de capellans mallorquins al Burundi, si més no durant les darreres quatre dècades del segle passat, contribuí a obrir de pint en ample les portes de la solidaritat mallorquina cap als pobles més empobrits del Planeta. El contacte directe amb la misèria més dura i més crua, entre d'altres aspectes, a més de servir per fer veure més clarament certes diferències entre els països del Nord i els del Sud, també serví per ajudar a endinsar-nos en algunes causes d'aquestes diferències: el model de societat capitalista que s'impulsa arreu del Planeta Terra, que no respecta la Natura, ni els territoris, ni els països, ni els pobles, ni les persones... sinó que únicament vol romandre al servei del capital i del negoci lucratiu creixent per a una minoria, cosa que aboca la gran majoria de la població mundial cap a la misèria més dura i més crua.
5. Mallorca Missionera, una bona eina per a la transformació social de Mallorca Si d'alguna cosa podem estar contents i satisfets, els qui hem anat a tocar mare per devers Burundi, segons el meu modest mode de veure, és que qui hi ha posat peus en alguna ocasió mira, estima i toca Mallorca i la resta del Planeta, d'una altra manera, molt distinta. Em sembla que només cal que facem la passa d'atansar-nos, cada cop més, a aquells moviments socials que, des de Mallorca estant, continuen pensant, dient i lluitant amb la mateixa dèria: Un altre món és possible! Una altra Europa també! I una altra Mallorca esdevé del tot necessària!
Si amb aquest llibre contribueixes, d'alguna manera, a fer front a algun d'aquests cinc reptes que t'acab d'assenyalar, Joan, crec que n'haurà valgut la pena publicar-lo i haver-ne fet aquesta presentació pública aquí, a Manacor, el teu poble.
Cecili Buele i Ramis Ex-missioner mallorquí a Burundi i Perú Manacor, 22 de gener de 2010
Abans d'assistir a l'Ajuntament de Palma, on es preveu -dilluns,30 de novembre de 2009- que s'aprovi una declaració institucional relacionada amb les investigacions que el Consell General de les Nacions Unides està realitzant sobre les activitats de la Fundació s'Olivar d'Estellencs al Congo i a Rwanda, he volgut recordar alguna de les fites remarcables en la trajectòria més recent d'aquesta entitat mallorquina.
Només si ens fixam en les activitats desplegades enguany mateix, ja ens podem fer a la idea del que representa i comporta una entitat tan lluitadora com aquesta, en la defensa dels drets humans a l'Àfrica dels Grans Llacs.
El mes de febrer de 2009 Aina Calafat i Manel Gomàriz es fan presents a Brussel·les, on participen com a membres de l'associació Drets Humans de Mallorca en la manifestació - carnaval a favor de la justícia i el diàleg a Rwanda.
Els motius d’aquesta manifestació – carnaval no són altres que reclamar a les autoritats de la Unió Europea que executin els mandats d’arrest internacional dictats per jurisdiccions independents sense discriminació; que donin suport al procés de diàleg interwandès, per prevenir conflictes nous a l’Àfrica Central; i que contribueixin a crear la Comissió Veritat i Reconciliació, per una coexistència pacífica entre tots els sectors que componen la societat rwandesa.
El motiu primordial de totes aquestes actuacions ve causat pel fet que l'Audiència Nacional Espanyola ha decidit processar militars de Rwanda a petició d'entitats d'aquí: Drets Humans de Mallorca i Fundació s'Olivar d’Estellencs, que es varen querellar contra el genocidi rwandès.
Aleshores són més de cinc-centes les persones que reclamen a Brussel·les Justícia. També per a casos tan sagnants com el de la cooperant catalana Flors Sirera assassinada presumptament per 7 militars rwandesos.
Els mitjans de comunicació se'n fan ressò. En entrevista publicada al Diari de Balears, el president de la Fundació s'Olivar d'Estellencs, Joan Carrero Saralegui, afirma que en un món globalitzat cal que la Justícia també es globalitzi i que, per això mateix, esdevé possible el procés contra 40 militars rwandesos.
Aquella acció realitzada el mes de febrer de 2009 rep el suport del Consell de Mallorca a través de la seva presidenta Francina Armengol i del president del Fons Mallorquí de Solidaritat, Joan Font; i també el d'altres personalitats de l'àmbit local, com és el cas de Miquel A. Llauger, o Narcís Genís
Un jutge espanyol Fernando Andreu ha volgut prendre les messions en aquesta tasca de perseguir fins al finals els genocides. I, des d'Espanya inculpa 40 militars de Rwanda per cometre genocidi, on s'inclou també la mort d'un capellà de Navata, el pare Joaquim Vallmajó, i la cooperant de Manresa, Flors Sirera.
En aquesta denúncia, s'hi han implicat nombroses personalitats d'arreu del món. La congresista nordamericana Cynthia McKinney n'és una de les que més intensament hi ha treballat. Com també ho ha fet Adolfo Pérez Esquivel, Premi Nobel de la Pau...
Davant el greu requeriment que ha fet l'ONU, demanant explicacions sobre el possible finançament d'una guerrilla africana per part de la Fundació s'Olivar d'Estellencs, aquesta entitat mallorquina ha rebut el suport explícit i oficial de totes les institucions públiques (Parlament de les Illes Balears, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma) que li reconeixen el seu caràcter pacifista, i també d'altres d'instàncies internacionals...
En escrit publicat en aquest blog el president de la Fundació, Joan Carrero Saralegui, explica fil per randa la connivència de l'Organització de Nacions Unides amb les xarxes mafioses que volen controlar les grans riqueses existents a la regió del Congo. Fins al punt que s'està considerant la presentació formal d'una querella contra l'ONU pel genocidi de Rwanda
Si a això s'afegeix que, juntament amb Drets Humans de Mallorca, la Fundació s'Olivar és una de les entitats mallorquines que ha promogut el Diàleg Intrarwandès entre diverses plataformes constituïdes per hutu, tutsi i twa, celebrat a Palma el mes de maig de 2009. I que representants de totes dues entitats mallorquines ja havien viatjat el mes de gener anterior a la República Democràtica del Congo, fent part d'una delegació balear convidada pel Govern d'aquell país africà, amb la finalitat de denunciar-hi els atacs injustificats que rep d'altres estats veïns...
I que, sobretot, ha aconseguit que els Tribunals espanyols, actuant en aplicació del principi de justícia universal, prenguessin l'any 2008 la decisió de lliurar ordres d'arrest internacional contra 40 alts responsables de la cúpula política militar de la Armée Patriotique Rwandaise 2 / Front Patriotique Rwandais (APR/FPR) per la seva suposada responsabilitat en els crims de genocidi, crims contra la humanitat, crims de guerra i terrorisme, entre d’altres, comesos a Rwanda i la República Democràtica del Congo (abans Zaire) entre 1990 i 2002,
HOM POT PENSAR COM A LÒGIC QUE HI HAGI QUI ESTIGUI DISPOSAT A IMPEDIR, DE TOTES TOTES, QUE RES DE TOT AIXÒ ARRIBI A REEIXIR COM CAL...
Institucions de les Illes Balears, que han finançat activitats de la Fundació s'Olivar a l'Àfrica Central han rebut requeriments per part del Grup d'Experts creats pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides -per investigar els grups armats que operen en aquella regió-, mitjançant els quals s'investiguen les activitats de la Fundació s'Olivar per sospites de col·laboració amb aquests grups armats.
Alegra i reconforta una mica constatar que dimarts, 24 de novembre de 2009, el Parlament de les Illes Balears, en sessió plenària, aprovava una Declaració institucional relacionada amb les investigacions que el Consell General de les Nacions Unides ha realitzat sobre les activitats de l'entitat mallorquina Fundació s'Olivar al Congo i Rwanda.
Amb això, el Parlament de les Illes Balears manifesta públicament el seu suport a la Fundació s'Olivar pel seu treball a favor de la pau i la reconciliació en la regió dels Grans Llacs africans.
Reconeix que la Fundació s'Olivar des de fa molts d'anys realitza tasques en defensa de la pau, la justícia i la solidaritat, sempre aplicant els principis pacifistes i no violents que inspiren el seu ideari. El suport a grups armats és contrari als seus ideals i a la seva llarga trajectòria.
El Parlament de les Illes Balears acorda comunicar aquest acord al Consell de Seguretat de les Nacions Unides i notificar aquest acord al Ministeri d'Afers Exteriors del Govern espanyol.
Si alguna cosa he après, al llarg del meu extens peregrinar per àmbits de l'anomenat Tercer Món, és que “els déus dels senyors no són iguals als nostres...” -com descriu gràficament l'escriptor i antropòleg peruà, d'Andahuaylas, José María Arguedas, a la seva novel·la “Todas las sangres” (1964).
No és ben bé el mateix el món dels rics i el món dels pobres!
Una cosa és la tasca intensa, sense afany de lucre, voluntària, despresa, compromesa, abnegada que desplega la gent que s'hi atansa amb ganes de donar-hi una mà generosa i amiga...
I una altra cosa, molt distinta, és la tasca còmoda, molt ben pagada econòmicament, preceptiva, interessada, despreocupada, luxosa i malgastadora d'aquella gent aprofitada que, pertanyent a instàncies tan altes, com poden ser l'ONU i organismes o institucions que se'n deriven, es limiten a “complir amb la seva missió”, massa sovint, d'una forma molt poc exemplar!
Per això, davant d'aquesta declaració institucional parlamentària, em reiter en allò que vaig escriure un dia en un dels meus blogs:
“Em sembla que aquesta nova gosadia de Joan Carrero, proposant de querellar-se contra l'ONU pel genocidi de Rwanda, l'enfronta davídicament a un Goliat de proporcions gegantines. Però també sé que, com a bon foner balear, té a les mans les cinc pedres, amb capacitat de ferir-lo de mort a la primera, tomar-lo a terra, desarmar-lo, tallar-li el cap i guanyar-hi la batalla.”
Serà de veure com acaba aquesta lluita desigual! Sembla mentida que, a mida que avançam en la història de la Humanitat, continuam trobant-nos amb “realitats que no es poden ni tocar”...
Fins que topen amb qualcú, de fusta lluitadora, com aquest pacifista incombustible, de nom Joan Carrero Saralegui, que somnia en un món nou on arribi a implantar-se la Justícia i la Veritat, i s'hi afanya indefectiblement a lluitar-hi entossudit.
