Lectura d’un bon llibre (1): presentat a Maria de la Salut

M’he quedat sorprès enormement per l’alt nivell detectat en la presentació d’un llibre d’en Salvador Ribas Mas, en un indret com és ara la vila mallorquina de Maria de la Salut.

Qui m’hi ha convidat, el seu oncle per via paterna, amic meu i condeixeble, company d’estudis eclesiàstics, mossèn Jaume Ribas Molinas, no se’n pot fer una idea del molt que m’ha agradat comparèixer-hi i escoltar-hi les intervencions.

De bon començament, em sent empès a haver de dir i reconèixer que el títol d’aquest llibre, «Directivos sin fronteras», no m'agrada gens ni mica. No m’ha caigut bé. Al final, un cop llegit tot, ja veurem què me n’arrib a quedar, d’aquesta impressió primera...

A primer cop d'ull, el trob summament contradictori: ¿com pot ser que un directiu no tengui cap frontera, si cada dos per tres roman tancat amb pany i clau? No solament físicament dins un despatx, sinó sobretot anímicament: compromès a l’interior d’una entitat que el fa anar per carrils a vegades impertinents, amb objectius ben marcats, mitjans ben delimitats o ritmes de treball imposats. Si més no, per seguir-hi dictats de la llei del mercat que regeix i impulsa models de vida característics de la societat capitalista imperant arreu del planeta. 

Sense fronteres? A punta pala, diria jo que en tenen i se’n troben, tots els qui exerceixen la tasca de directius en qualsevol àmbit: empresarial, associatiu, polític, sindical, sigui quina en sigui l’organització. 

Som dels qui pensen i creuen que li aixequen al davant, tant si vol com si no vol, nombroses i diverses «fronteres» de caire  econòmic, polític, cultural, mental, psicològic, racial, classista, cultural, social, etc.

Vull reiterar que es tracta de la impressió primera que em produeix el "títol" d’aquest llibre, quan els meus ulls es topen per primera vegada amb la seva portada i l’adquiresc, per 22 euros, a l’entrada del Casal de Cultura de la vila marianda. 

Aquest títol no m’agrada gens, de primera impressió.

Més tard, quan arribaria a llegir la pàgina 19, veuria que l’autor explica molt bé el sentit darrer que li vol donar, al títol d’aquest llibre. Entenc que vendria a ser, més tost, com l'objectiu final, la meta a assolir, el cim a conquerir: convertir el lector en directiu sense fronteres «culturals»...

A la pàgina 143 l’autor encara es mostra més explícit. S’adreça directament al lector i li diu que l’ha escrit per procurar-li una eina que l’ajudi a enderrocar barreres culturals pròpies, amb el desig que li resulti útil.

Manifesta que la matèria intercultural és temàtica molt nova a Espanya i Hispanoamèrica, però que està a l’ordre del dia als EUA i al nord d’Europa, on gestionen l’impacte de les diferències culturals.

Aquest llibre de Salvador Ribas Mas conté tres parts i tres annexos al llarg de 232 pàgines. 

A la part primera enuncia algunes qüestions preliminars.

Un capítol primer es dedica a l’impacte que li produeixen, a l’autor, les diferències culturals amb les quals topa als inicis de la seva actuació professional com arquitecte tècnic a terres continentals africanes. Concretament a Kènia. I més concretament en rebre l’encàrrec de dissenyar, licitar i gestionar la construcció d’un hospital nou on atendre gent malalta de la contrada, i haver-hi de seleccionar l’empresa constructora.

Descriu admirablement la seva topada amb un caramull d'errors provocats per aquest xoc cultural, les friccions interculturals produïdes entre maneres diferents de veure les coses i, conseqüentment, entre maneres diferents d'actuar i de comportar-se.

S’adona que no hi resulta suficient mirar d’obrir la seva ment a les totes. Ni fer treballar intensament la seva intuïció. Ni mirar de practicar grans dosis d'empatia o d’exercitar un dia sí i un altre també la virtut de la paciència. Res de tot això no li resulta satisfactori. Li falta qualque cosa més, per reeixir-hi com voldria i caldria.

Tot plegat el duu a considerar com a necessari i imprescindible adquirir més "formació intercultural" que li serveixi de base per a exercir la professió, i li permeti de reconvertir-se en formador i consultor intercultural.

Em sembla que el bassó de tot plegat rau a adonar-se que la supervivència d'una empresa qualsevol, a llarg termini, en gran mesura depèn de l'habilitat que tenguin les persones, «tot i pensar diferent, per esdevenir capaces d’actuar conjuntament».

Al llarg de les seves pàgines, em crida poderosament l’atenció que l’autor hi faci un esment directe, de manera reiterada, si no a cada pàgina, sí a cada capítol unes quantes vegades. Com si volgués convidar el lector a engrescar-se en la tasca de transformar-s’hi, en formador i consultor intercultural.

També trob molt instructiu que, en determinats moments de la lectura d’alguna pàgina, convidi a llegir-ne, abans, una altra, per tal de comprendre-la millor. Passa això al capítol quart, pàgina 41, per exemple.

El capítol segon va destinat a desplegar el concepte de "cultura" que promou i impulsa el llibre. Seguint indicacions de mestres amb els quals se sent més apropat l’autor,  considera la cultura com «la programació mental col•lectiva que distingeix els membres d'un grup, o categoria, dels membres d'un altre grup, o categoria».

I, en abordar què significa i representa la «cultura nacional», no dubta a definir-la com la «programació mental col•lectiva que distingeix persones d'un país de persones d'un altre país».

Des de la meva perspectiva quasi octogenària, totes aquestes observacions tan acurades poden convertir-se en elements molt valuosos, que contribueixin a enriquir presències nostres en altres indrets del planeta, com també presències de gent d’altres contrades de la terra en la nostra realitat illenca mediterrània.

(CONTINUARÀ)

Lectura d’un bon llibre (2): aportacions científiques enriquidores

La part segona del llibre s’endinsa en l’explicació del Model 6-D. I fa aportacions sucoses sobre  societats col·lectivistes (majoritàries al Sud) i individualistes (majoritàries al Nord... cristianitzat).

Explica en què consisteix i com funciona aquest descodificador de cultura anomenat Model 6-D, basant-se en explicacions científiques que surten publicades l’any 2018.

Tracta de desglossar en mitja dotzena de dimensions la cultura nacional de cadascun dels 119 països on han mesurat les diferències culturals, a l’espera de continuar treballant en la descripció de la resta de països del planeta.

Són xifres que surten com a resultat d’una investigació acadèmica rigorosa, basada en dades recollides i analitzades científicament, i que representen 6 xifres o 6 colors bàsics en què es desglossa cada cultura.

El capítol quart descriu de forma admirable l’organigrama horitzontal o vertical que comporta la distància jeràrquica (PDI) entre un enginyer europeu i els membres nadius africans del mateix equip de treball. 

La lectura acurada d’aquest capítol em porta a recordar i reviure en carn pròpia el tractament i la consideració que rep jo, dècades enrere, com a «patiri» a Burundi o com a «padrecito» al Perú.

De manera que m’interessa moltíssim aquesta observació: l’índex de distància jeràrquica (PDI) queda definit per aquell grau en què els membres «amb més poc poder», els membres més humils dins les institucions i organitzacions d’un país, esperen i accepten la desigualtat social, esperen i accepten que el poder estigui distribuït de manera desigual, mal repartit, tant a la família,  com a l’escola, a la comunitat, a les organitzacions, als llocs de treball, etc.

La conclusió que n’extrec és que, amb això, si hom hi para una mica d’esment de manera acurada, es pot arribar a assolir, amb més facilitat i amb garanties majors, el lideratge multicultural amb moltes més grans dosis d’eficàcia.

Per acabar d’arrodonir-ho, a mida que m’endins en la lectura d’aquest llibre tan esplèndid, qued totalment sorprès quan em trob amb aquestes cinc línies que coincideixen quasi paraula per paraula amb un comentari que faig hores abans i que penj al meu blog, sense haver-les vistes prèviament: «Tant de bo que hagués après a gestionar correctament els xocs culturals en l’exercici del meu treball anys enrere, quan vaig sortir d’Espanya per primera vegada. M’hagués estalviat una gran quantitat de temps, de diners i de maldecaps», - diu l’autor mariando a la pàgina 53 d’aquest llibre seu -.

I, poques hores abans de llegir-ho, venia a dir jo en un dels meus blogs: «Tant de bo que m'haguessin arribat dècades enrere (totes aquestes aportacions tan sucoses)! M'haurien estalviat molts d'errors comesos, tant a Àfrica com a Amèrica Llatina, on només vaig fer servir eines tan insuficients com la intuïció, l'empatia o la paciència; en no disposar aleshores de la "formació intercultural" que poden adquirir, amb aquest llibre, generacions actuals més joves.» Sortosament i afortunadament!

Se m’acut d’afegir pel meu compte que, si tots aquells formadors nostres al Seminari diocesà de Mallorca, al marge de la seva presumpta bona voluntat, en lloc d’enflocar-nos pensaments i recomanacions de personatges tan allunyats de la nostra realitat del segle XX, com Teresa de Jesús, Joan d’Àvila, Joan de la Creu o fins i tot Tomàs d’Aquino, ens haguessin pogut obrir les portes a aquestes altres aportacions científiques, enriquidores de la ciència més actualitzada, com la que s’endinsa a aprofundir en la diversitat cultural que caracteritza la humanitat arreu del planeta, ens hauríem estalviat molts d’errors i no poques equivocacions, com també  munió de desencants i de frustracions que, lluny de beneficiar ningú, acaben ocasionant perjudicis d’índole diversa a molts.

Benvinguda sia aquesta aportació científica, sobretot si contribueix eficientment a eliminar errors i a multiplicar encerts en les relacions humanes interculturals: entre Nord i Sud.

El capítol cinquè exposa algunes idees molt interessants sobre individualisme, en contraposició a l’equip, mirant de respondre al dilema segon. 

En parlar de l’Índex d’Individualisme (IDV), l’autor assenyala que qualsevol cultura en aquest món nostre sempre comporta una certa quantitat d’individualisme: molt, poc o regular. Però no n’hi ha cap, de cultura, que pugui escapolir-se d’aquest segon dilema elemental: ¿l’individu per damunt del grup, o el grup per damunt de l’individu?

L’experiència de l’autor com a guia turístic en una agència de viatges d’aventura especialitzada, en un país africà tan ric geogràficament i socialment com Camerun, l’any 2008, l’ajuda a comprendre millor certs aspectes de la vida social, com és ara l’hospitalitat o la responsabilitat comunitària cameruneses. 

El deixen bocabadat. Reconeix que no n’entén res, de res.

D’una banda, veu de prop el que comporta el «col·lectivisme» camerunès, idèntic al que viuen més de tres quartes parts de la població mundial: qualsevol persona, des del seu naixement, queda integrada dins un grup fort i cohesionat que la protegirà sempre, a canvi d’una lleialtat absolutament infrangible, que l’empenyerà a repartir-se els recursos entre tots els membres de la comunitat. 

Senyal clar d’allò que se’n diu la «família estesa», que, a més de pares i germans, inclou oncles, cosins primers, cosins segons o tercers, amics, coneguts i fins i tot veïnats. És a dir, tot el barri.

Aquesta característica familiar xoca de ple amb l’individualisme d’altres societats com les nord-europees, on cadascú es limita a ocupar-se de si mateix o, com a molt, de la família nuclear més propera: cònjuge i fills menors d’edat. I punt.

A les societats col·lectivistes com Camerun és normal i desitjable que les famílies esteses, fins a tres i quatre generacions, visquin sota un mateix sòtil. A diferència de les societats més individualistes, on els fills tenen per costum abandonar la llar familiar en assolir la majoria d’edat.

Seguint ensenyaments del seu professor preferit, l’autor del llibre remarca que en les societats col·lectivistes el fet de viure rodejat de cosins, oncles o padrins, a més de pares i germans, crea una relació de dependència pràctica i psicològica de l’individu respecte del grup. Fins al punt que l’interès del grup arriba a prevaldre per damunt de l’interès de l’individu.

Continua exposant l’autor d’aquest llibre tot una sèrie d’exemples que fan veure les essències de les diferències culturals: una pràctica considerada «corrupta» en certs països «individualistes» pot ser percebuda com una mostra de «lleialtat» en altres països «col·lectivistes».

I a la inversa, un exercici de «transparència» pot ser percebut com una «deslleialtat» inacceptable.

A l’hora de respondre la qüestió de la tria del personal que ha de treballar en la construcció de l’hospital nou a Kènia, l’autor del llibre torna a comptar amb la col·laboració de la seva amiga espanyola, amb molta més experiència que ell al país.

Els consells que li dóna, l’empenyen a comportar-se de manera diferent a la que ell consideraria...

(CONTINUARÀ)

Lectura d’un bon llibre (i 3): dos capítols i algunes qüestions interessants

Pel que explica en aquest llibre, entre els anys 2012 i 2015, l’autor treballa com arquitecte tècnic per a Melià Hotels International, en clara perspectiva d’expansió mundial. Li encomanen la tasca d’analitzar projectes hotelers i determinar-ne la idoneïtat tècnica i arquitectònica.

Una tasca que li permet detectar el contrast d’actituds diferents entre socis potencials del Marroc o d’Alemanya. 

Els europeus el citen a la seu de l’oficina a les 9 del matí i, com a molt, li indiquen un o dos hotels propers on allotjar-se. Resten totalment al marge del que faci fora de l’horari laboral.

Els nord-africans, en canvi, s’encarreguen d’organitzar-li tota la logística, des que aterra al Marroc fins que se n’enlaira. L’única cosa que ha de fer és facilitar-los l’itinerari dels vols aeris...

Algunes observacions, en aquest capítol poden resultar remarcables. Com quan indica i assenyala el paper que comporta, en un país col·lectivista, una bona i sòlida xarxa de contactes. Esdevé un actiu tan valuós que s’ho paga tenir-ne molta cura.

També quan diu que la «comunicació directa o explícita» és més pròpia de les societats individualistes: n’esmenta alguns exemples concrets. I que la «comunicació indirecta o implícita» ho és de les societats col·lectivistes: n’assenyala també alguns altres, d’exemples que viu de prop.

Amb això, el llibre entra en el capítol sisè que serveix per esbrinar detalls del tercer dilema: l’ambició i l’èxit.

En algunes societats, qui les integra se sent motivat a competir i demostrar que és el millor en el seu àmbit d’actuació, mentre que en altres societats resulten molt més motivadors el consens i la cooperació.

En aquest punt del llibre, l’autor fa referència a l’Índex de Motivació cap a l’Ambició i l’Èxit (MAS). El defineix com el grau en què les persones se senten motivades per l’ambició, l’èxit material i la competició; o, per contra, pel consens, la qualitat de vida i la cura dels altres.

És un dilema al qual s’enfronten totes les societats: hi ha gent que s’afanya a treballar per viure, i n’hi ha d’altra que vol viure per treballar.

Al capítol setè, s’endinsa en el quart dilema, sobre allò que es presenta desconegut: a veure si és emocionant o si provoca ansietat. Fa referència a l’Índex de Control de la Incertesa  (UAI), que defineix com la mesura en què els membres d’una societat se senten amenaçats davant situacions desconegudes o incertes.

Ho explica molt bé l’autor, a la pàgina 121, amb una claredat irrefutable. Presenta l’estructura d’aquesta primera edició d’un llibre publicat a Barcelona. Concebuda per a lectors espanyols i hispanoamericans, respon a un raonament deductiu, propi de països amb un índex «alt» de control de la incertesa (UAI): va de la teoria a la pràctica.

En canvi, quan traduesqui aquest llibre a l’anglès, fa comptes d'estructurar-lo a la inversa, anant directament al gra. Com que el Regne Unit i Irlanda tenen un índex «baix» de control de la incertesa (UAI), col·locarà primer les pràctiques i acabarà amb l’exposició dels principis que les avalen: anirà de la pràctica a la teoria.

Entrant a la part tercera d’aquest llibre amb el capítol vuitè, l’autor estableix que, estadísticament, la gran majoria de la gent que viu i creix en un país es comporta d’acord amb la cultura d’aquest país. 

El Model 6-D es basa en l’estadística i la categorització. No és la cultura dels 119 països analitzats, sinó que representa la cultura més precisa que hi ha avui dia al mon. Com si fos un mapa que permet d’avançar la reacció de qualsevol persona davant d’un estímul determinat, depenent de la seva nacionalitat. Com si fos la carta nàutica que permet de solcar les mars dels negocis internacionals.

Per a Salvador Ribas Mas, el professor Geert Hofstede, creador del Model 6-D, posa la cultura en el mapa. Neix als Països Baixos l’any 1928 i mor el 12 de febrer de 2020, a l’edat de 91 anys. 

Enginyer mecànic, pren la decisió de deixar d’emprar màquines industrials per dedicar-se a estudiar a fons les persones que les manegen. S’adona que «persones semblants responen de manera diferent a la mateixa pregunta, depenent de la seva nacionalitat». 

Crea aleshores un mètode que marca la diferència i contribueix efectivament a l’enteniment real entre nacions i corporacions internacionals, baixant a l’àmbit dels negocis i la diplomàcia: el model 6-D. 

Primerament, fitxa pel departament d’investigació de personal d’IBM-Europa l’any 1965, i finalment funda l’ITIM (Institute for Training in Intercultural Management) l’any 1985,  transformat  l’any 2023 en The Culture Factor.

El seu deixeble mariando, l’autor d’aquest llibre, Salvador Ribas Mas, reconeix que té el privilegi immens d’haver-lo conegut personalment i d’haver estat present en una de les darreres conferències que dicta el professor.

En arribar al capítol desè de la pàgina 145, m’atur de fer-hi comentaris. Deix a qui tengui ganes d’endinsar-s’hi, que s’hi apliqui de bon de veres. Són pagines amb moltes i molt bones taules sobre la distància jeràrquica, l’individualisme, l’ambició i l’èxit o el control de la incertesa.

Segueixen 160 pàgines que recullen tres annexos sobre l’home que posa la cultura en el mapa, el professor Geert Hofstede, dels Països Baixos; les fitxes resum per països; la taula de puntuacions per països; la pàgina d’agraïments i la dedicada a la presentació de l’autor, Salvador Ribas Mas (Maria de la Salut, Mallorca, 1981)

Per acabar aquesta aproximació meva, m’agradaria destriar i remarcar aquests pocs i bons consells que apareixen a la pàgina 145 i que consider de valor incalculable:

«Quan tenguis la impressió que el teu interlocutor estranger t’està prenent el pèl, o t’està faltant al respecte, o simplement es comporta amb tu com un maleducat, atura’t a pensar una estona, no t’hi enfadis, ni reaccionis visceralment. 

Poden ser símptomes de trobar-te protagonitzant un xoc cultural.

Això que perceps com una falta de respecte en la teva cultura pròpia, potser no sigui res més que una mostra de respecte profund en la cultura del teu interlocutor.

Atura’t a pensar-ho una estona. Recorda que el teu interlocutor pot estar seguint un codi de conducta diferent al teu».

Mallorca, 2 de gener de 2024