Sóc un rodamón: Chimbote

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chimbote. Mostrar tots els missatges

dissabte, 24 d’agost del 2024

Viatge al Perú 2024 (31ª): Visita ràpida a les ciutats de Trujillo i de Chimbote

Na Pamela, la filla de na Zully, a més dels bitllets d’anada i tornada Lima-Trujillo-Lima, també ens aconsegueix allotjament per quatre nits en dos hotels de les ciutats nordenques de Trujillo i de Chimbote.

Em fa molta d’il·lusió passar a saludar-hi la gent que hi conec, relacionada d’alguna manera amb Mallorca, bé sigui per motius de caire religiós (hi viuen membres de dues congregacions, agustines i franciscanes), com també de caire familiar (per part de na Zully i per part d’altres amistats mallorquines que hi tenen algun membre), sia a Trujillo, sia a Chimbote.

El fet és que només em queden dos dies lliures, dimecres 28 i dijous 29, per acabar de fer els preparatius de la meva tornada a Mallorca, des del districte de Los Olivos estant, el més apropat a l’aeroport de Lima d’on m’he d’enlairar cap a La Roqueta el dia de Santa Rosa de Lima, 30 d'agost.

De Lima a Trujillo, en viatge aeri d'uns 45 minuts

En bon dimarts, dia 20, festa de sant Bernat, na Zully i jo sortim de Lima cap a Trujillo en l’avió de la companyia SKY a les 10 h, amb 30 minuts de retard. Hi aterram a les 10:45, cinc minuts abans de l’hora prefixada.

La jornada que passam a Trujillo, l’aprofitam per mantenir-nos en contacte amb Roberto Moreno Romero, germà de na Zully, qui és el creador i mantenidor musical de l’orquestra «Voces de Oro» que té molt de renom en tot el país i que, de tant en tant, manté gires per Europa.

Ens convida a anar a ca seva, primer, i a dinar després en un dels restaurants més famosos de Trujillo, «El Mochica, restaurant turístico de doña Fresia», on assaborim un exquisit «cebiche de lenguado», seguit d’un «lenguado a lo macho» de qualitat superior, tot ben regat amb suc de maracuià.

En la bella ciutat de Trujillo, al nord de Lima

Amb les franciscanes mallorquines que viuen a «Los Álamos, urbanización La Alameda», quedam que ens veurem dissabte que ve, quan ens tornam cap a Lima a les 10 de la nit. Me n'hi vaig a veure-les. N'hi trob tres: una inquera, Catalina Vallespir, una selvatgina i una peruana. Mentenim una bona i agradosa conversa, mig en català mig en castellà. Em conviden a prendre unes pastes. Faig una breu pregària a la capella conventual que mantenen disponible. I me n'acomiad, amb ganes de tornar-hi, quan Déu ho vulgui.

Amb les Germanes Franciscanes a la ciutat de Trujillo

Posat en contacte amb la bona amiga chimbotana Clarita Apaza Aquise, li feim a saber que demà feim comptes d’arribar-hi. Cosa que l’alegra ben molt, i que mirarem de fer després de berenar al matí a la cafeteria de l’Hotel Gran Marqués on estam allotjats per un dia (entre les 7 i les 10 h).

De fet, un cop abonada i pagada amb targeta Visa la nostra estada a l’Hotel El Gran Marqués de Trujillo, enfilam ruta per la Panamericana Nord (en direcció cap al sud) des del «paradero de colectivos» de Trujillo fins a l’Hotel Ivansino de Chimbote, situat al Jr. José Pardo 738.

Dinam al restaurant Verídico, situat molt a prop de l’hotel. Especialitzat en peix fresc del dia, ens empassam una «fuente de cebiche mixto Verídico (peix variat, pop, gambes, ostres, peix de pota) con canchita, yuca, chifles, lechuga, alga marina, yuyo, ají rocoto...». Exquisidament seguit d’un plat de «congrio frito», tot ben regat amb suc de maracuià.

La qualitat molt bona. La quantitat, excessiva...

Posat en contacte amb la bona amiga chimbotana Clara Apaza Aquise, ens coordina la trobada amb altres amistats de Chimbote. Horabaixando, mantenim una llarga i extensa conversa en una de les pastisseries properes a l’hotel. Ens hi convida na Maritza, neboda de na Malena Garcés i filla de na Belma Ávila Herrera. Feim una taulada de sis que ens empassam tres entrepanets diversos per hom acompanyats de sus de pinya.

Amb Vicky, Zully, Clarita i Maritza, en pastisseria de Chimbote

Allotjats a l’hotel Ivansino de Chimbote, anam a descansar, a l’espera de recórrer demà tot quant puguem de la Vall del Santa i Lacramarca.

Segon dia d’estada meva a Chimbote

Quan falten pocs dies perquè emprengui el vol cap a Mallorca, trobant-me a Chimbote, juntament amb na Zully, en el cotxe que na Maritza ens contracta, conduït per Rolando, arribam fins a la casa de na Belma, la germana nonagenària de la bona amiga Malena Garcés Herrera, la piurana que viu a Mallorca des de fa dècades.

La hi trobam, juntament amb la seva filla, el seu fill i el seu nét. Ens alegram de retrobar-nos, com mir de fer cada vegada que viatj al Perú. Parlam de la seva filla Dama i del seu fill Claudio, tots dos ja difunts, que tenc ocasió de conèixer i tractar de prop fent feina a Chimbote en la dècada dels anys 70 del segle passat.

Amb Belma Ávila, a la seva casa de Chimbote

Mir de passar-li una de les meves «estampetes» que procur deixar a totes les cases on visit gent peruana amiga. No m’hi sé atansar, a cap, sense dur-los un present, en efectiu metàl·lic, per poc que sia, compartint-hi el que tenc.

Del barri on viu na Belma, ens dirigim cap a Coishco, població pesquera situada a l’altra banda del túnel que travessa les muntanyes del «Cerro de la Juventud». M’alegra ben molt arribar fins allà on, en altre temps, veig una munió de dones que treballen en la tasca de salar el peix, recent extret de la mar, emportat per les barques nombrosíssimes de pescadors que hi feinegen.

Les instal·lacions són les mateixes, ampliades. Però de treballadores no n’hi veig cap ni una. Em diu Rolando que, en aquesta època de l’any, hi ha poc peix capturat a l’oceà Pacífic.

En el port i la platja de Coishco, prop de Chmbote

Seguim en el cotxe per la Panamericana Nord i aribam fins a la població de Santa, on m’hi pas un dos anys fent-hi feina a la dècada dels anys 70, juntament amb n’Anselm Álvarez, en Tomeu Morey, en Paco Suárez i na Malena Garcés.

El nucli poblat ha canviat molt d’aleshores ençà. L’església parroquial, situada a la plaça d’Armes, també, pel que fa a la façana i a l’interior. La casa dels «padrecitos» d’altre temps, en bona part s’ha convertit en garatge per als vehicles parroquials.

A la plaça d'Armes de Santa,
on està situada la parròquia del Señor Crucificado

A l’actualitat hi treballa el P. Domingo Torres Vallejo, un capellà jove peruà, que vaig a saludar i em rep molt amablement.

Així ho faig a saber a n’Elvira, la vídua de n’Anselm, que resideix a Lima.

«En tenir l’oportunitat de trobar-me amb qui actualment s’exerceix com a rector de l’església parroquial del Señor Crucificado de Santa on treball amb n’Anselm de rector, li deman si vol i pot aplicar la missa del proper dissabte 29 d’agost, primera mesada de la seva mort, en intenció de n’Anselm, el darrer rector mallorquí que té aquesta parròquia. Li faig a saber que mor l’endemà mateix de Fiestas Patrias a Lima. Cosa que m’agradaria que pogués comunicar a la feligresia d’aquesta parròquia on treballa durant uns anys temps enrere. Molt amablement hi accedeix i m’indica que, precisament aquests dies estan commemorant l’aniversari de l’assassinat de qui és el nostre successor, l’italià P. Sandro, a mans de Sendero Luminoso. Que tots dos descansin en pau!»

Amb el P. Domingo Torres Vallejo, actual rector
de la parròquia del Señor Crucificado de Santa

Li faig a saber també, a n’Elvira, que aquesta parròquia té programades tot una sèrie d’activitats amb motiu del 33è aniversari del martiri del P. Sandro Dordi Negroni, assassinat el 25 d’agost de 1991 per Sendero Luminoso, molt a prop d'aquí on som suara mateix, en aquest mateix terme parroquial, ben a prop de Vinzos.

Els tres missioners màrtirs, assassinats per Sendero Luminoso

Amb el cotxe contractat per Maritza, seguim fent camí fora del nucli poblat de Santa. Passam per davant d’allò que és en altre temps el «Instituto Nacional Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca», on els tres padrecitos mallorquins exercim com a professors de Religió i d’altres matèries. Avui dia l’han reconvertit en «Instituto de Educación Superior Tecnológico Público ‘Río Santa’» a càrrec del Govern regional d’Ancash.

Després de saludar el personal que hi treballa, mir de traure’m algunes fotos de l’indret on, per primera vegada en ma vida, pas per l’experiència docent de veure que un bon dia, de cop sec, tots els alumnes de la meva aula alhora, s’aixequen i surten correntsos al pati dient «Temblor, temblor!»

És la reacció espontània que els surt de dedins quan senten els primers símptomes d’algun terratrèmol, fenomen natural que adesiara compareix en aquesta regió de l‘oceà Pacífic.

A l'interior de l'antic "Instituto Nacional
Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca"

En el cotxe i per una carretera avui ben asfaltada, arribam fins a La Rinconada. És una de les esglesietes que acostumam a visitar en temps passats per un camí ple de pols i de clots.

Duc dins el cap el record d’una esglesieta, amb façana emblanquinada, situada enmig del camp, on, quan ens visita el bisbe de Mallorca Teodor Úbeda, l’hi duim perquè vegi de prop la vall dels rius Santa i Lacramarca.

Avui em resulta del tot desconeguda, tot i que que hi puc reconèixer la façana de l’esglesieta on acudim molt sovint a celebrar misses i actes religiosos, enmig d’un camp sembrat de productes agrícoles, avui ocupat per cases i més cases, inclosa la mateix plaça d’Armes.

Fotografiant la façana de l'esglesieta de Rinconada

Fetes algunes fotos de record d’aquesta passada nostra per aquest indret que em duu tants de records, seguim la carretera que ens duu fins a Vinzos, una altra població rural, altre temps petit llogaret d’unes quantes casetes de camp molt rústiques.

Sense saber ben bé on és exactament, passam per l’indret on és assassinat el company capellà que ens succeeix en la tasca pastoral a Santa a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat, l’italià P. Sandro Dordi Negroni.

Em serveix per elevar la meva pregària, i donar-li gràcies, a Déu, per tantíssimes coses bones rebudes en aquesta regió, de mans d’aquest company capellà italià.

Davant del portal major de l'esglesieta de Vinzos

L’esglesieta de Vinzos també la trob molt canviada, fins i tot amb una plaça d’Armes recent inaugurada fa pocs mesos. L’estructura em sembla la mateixa, tot i que l’han rehabilitada una mica i l’han pintada de blau.

Dinam al restaurant «Doña Suly» d’una bona «vinzeña causa de pescado», «caldo de gallina» i «chuleta de res». Tot ben regat amb cerveza «cuzqueña de trigo».

Amb na Zully, la meva fillola piurana,
davant del restaurant vincenyà "Doña Suly"

Arribam a la fi del camí que ens hem marcat per avui.
Retornam cap a Chimbote, fent el mateix recorregut de l’anada. Passam per allò que ha estat la gran hisenda de Tambo Real, on les lluites reivindicatives camperoles per la propietat comunal de la terra són altre temps molt intenses. Encara record algunes de les trobades i reunions que mantenim aleshores a la parròquia amb qualque líder de la pagesia peruana, com un tal Jaime...

Travessam de bell nou la població de Santa, la de Javier Heraud i la de Coishco, per enfilar cap a Chimbote per la carretera antiga, la que no passa pel túnel. És la primera vegada que en faig el recorregut.

M'alegra ben molt veure que en Rodolfo ens porta a un dels indrets desconeguts per mi, des d’on podem presenciar una panoràmica extraordinària de tota la ciutat de Chimbote, amb el seu port, les embarcacions, les illes més apropades, les zones humides, les edificacions més emblemàtiques... fins més enllà de Nuevo Chimbote...

Vista panoràmica del port i la ciutat de Chimbote,
des de dalt del "Cerro de la Juventud"

Es tracta del «Cerro de la Juventud». Hi accedim per una carretera empinada i amb molts de revolts, farcida de camions que transporten la pedra que extrauen de la pedrera en què han convertit bona part de les muntanyes.

El retorn a l’hotel Ivansino ens permet de poder descansar una mica més tranquils, després d’una jornada plena d’emocions, de retrobades, de quilòmetres recorreguts...

Quan ho comunic al bon amic Tomeu Morey, amb qui feim feina junts a la parròquia de Santa, no torba gens a dir-me:
«Quina alegria recordar el "Caminito del indio" Tambo Real, Rinconada i Vinzos, tantes vegades recorregut en tasques pastorals... Terra de Canya de Sucre i Cotó... I el nostre Institut Agropecuàrio del Valle del Santa-Lacramarca... Ara veig q és més tecnoløgic...»

Emocionant per a mí, per moltes de raons...

Façana de l'església catedral a Nuevo Chimbote

La jornada segona a Chimbote, l’aprofitam per arribar fins a Nuevo Chimbote. En recorrem els carrers principals, intentant trobar de bades la casa on visqué el bon amic capellà peruà Bertino Otárola Figueroa, ja difunt. Visitam la seu catedral de «Nuestra Señora del Carmen y San Pedro Apóstol», una obra gegantina d’uns 2.000 m2 de superfície amb una capacitat d’acollir-hi 1.600 persones.

Promoguda pel bisbe de Chimbote monsenyor Luís Bambarén, i el capellà italià Ugo de Censi, líder fundador de l’Operació Mato Grosso, del disseny i la construcció (2002-2007) s’encarreguen els artesans Don Bosco de Chacas, una organització d’arquitectes i artesanas liderada pel P. Ugo de Censi amb qui col·labora el bon amic meu capellà peruà Manuel Álvarez Zerpa.

diumenge, 28 de juliol del 2024

Viatge al Perú 2024 (26ª): estada meva més perllongada a Piura

De bell nou a Los Olivos

Llevar-ne el guix, del braç de na Zully, és la tasca primordial que ens correspon de fer aquests dies. En principi és així. Però, segons sembla, na Pamela, la seva filla, és partidària de perllongar-ne l’enguixada fins a les tres setmanes, com indicaria de manera preferible el metge traumatòleg a l’hospital nacional Cayetano Heredia dia 4 de juliol.

Veig que, efectivament, ja han pres la decisió, mare i filla, d’ajornar la llevada del guix que protegeix el braç esquerre de na Zully des de principis d’aquest mes de juliol.

En qualsevol cas, ho faríem la setmana que ve, a Piura, acudint a l’hospital de Santa Rosa, el consultori mèdic situat a prop del domicili de na Zully, a l’avinguda Chulucanas.

Em sembla del tot encertada aquesta decisió familiar. Som del parer que sempre resulta millor, en casos com aquest, passar-s’hi dos dies de més que un de manco. Ja ho diuen els nostres padrins, sempre tan savis: val més la que guarda que la que cura.

Així que, romanent a Los Olivos altra volta, m’hi pas una altra jornada sencera més, juntament amb na Zully, sa filla i sos dos néts. Sí, només un dia més. Per a demà dissabte na Pamela ja ens aconsegueix bitllet i passatge aeri cap a Piura, a les 14:35h.

Comiat familiar a l'aeroport de Lima, cap a Piura

En aquestes dates, tan properes a la celebració de les «Fiestas Patrias», els preus del transport públic de passatgers pugen una barbaritat arreu del país. Molta de gent vol viatjar i romandre fora del lloc habitual de residència, vora familiars o amistats per uns dies. Ocasió que els transportistes aprofiten, i posen els preus del transport, com aquell qui diu, a preu d’Europa o d’EUA, per entendre’ns.

El fet és que volar dues persones, des de Lima a Piura, com és el cas nostre, ara ens costa 408,10 euros (414,34 U$D), quan la darrera vegada que hi viatjam el proppassat mes de juny no ens costa més de 200€.

S’hi supera el doble en aquestes calendes del mes de juliol!

Però, entre una cosa i l’altra, és l’única manera que veig de satisfer tots els plans de visites i de viatges, en el poc temps que em queda de romandre en aquest país, abans de retornar de manera definitiva a La Roqueta a finals del proper mes d’agost.

Són dies de molt de trull, i alhora de més quietud. Les escoles posen punt, durant uns dies. Abans, emperò, celebren cadascú a la seva manera, unes festes pàtries que enardeixen els ànims d’una població que, malgrat tot, se sent identificada amb el nom màgic del PERÚ!

Padrina materna amb néts i gendre, per "Fiestas Patrias"

Mentre escric aquesta crònica, la vint-i-sisena de la meva col·lecció d’enguany, a na Zully, no se li ocorre altra idea que sintonitzar una de les cançons que m’agraden més i que m’encanta d’interpretar a la meva manera: «Cholo soy!» Interpretada en aquesta ocasió per Luis Abanto Morales.

És una cançó, el text de la qual no em puc estar de reproduir en aquestes notes meves. Si més no, en record i memòria del bon amic, músic i poeta chimbotà, Jorge Noriega Cardoso.

Camperol lluitador, amb qui compartesc lluites i afanys a favor de l’aixecament d’unes societats més igualitàries i dignes, en la dècada dels anys 70 del segle passat, a la regió peruana de la Vall del Santa i Lacramarca, a l’altura de la carretera Panamericana Nord, prop de la ciutat costanera de Chimbote, en el PJ Javier Heraud.

Aleshores, el vellet camperol Jorge Noriega se’n considera autor i compositor, d’una peça musical com aquesta, que ell considera plagiada pel famós cantant i intèrpret d’aquells temps, el Cholo Berrocal, «El clamor de los humildes».

«¿Cual será el porvenir de nuestros hijos
si de herencia les dejamos la pobreza?
La niñez que es la esperanza del mañana
no sonríe y se marchita de tristeza.
Nuestra patria cada día mas ajena
empeñada a los amos extranjeros
que a pesar de tener tantas riquezas
nos convierten solo en cholos pordioseros...

Y volar
de tres siglos de promesas
nos conforman con cambiar nuestro destino.
Pero al hambre
la injusticia y tanta ofensa
nos obligan a tomar otro camino...

Con el Huaytapayana
no desmayaremos en nuestra lucha
Huancayo para todo el Perú (*)

Si los pobres no tenemos qué perder,
no debemos desmayar en nuestra lucha.
Que se abstengan los que ostenten el poder
si el clamor de los humildes no se escucha."

De moment i ara per ara, em qued amb això:

«Si los pobres no tenemos què perder, no debemos desmayar en nuestra lucha. Que se abstengan los que ostenten el poder, si el clamor de los humildes no se escucha.»

Com a contrapunt, acudim a la desfilada infantil que tots els col·legis organitzen amb motiu de la celebració de les festes pàtries arreu del Perú. En Nicolás , el nét de na Zully, de 5 anyets d'edat, hi va revestit d’indi amazònic.

Un dels carrers que envolten el centre educatiu queda tallat al trànsit de vehicles i reservat per a la desfilada infantil, molt ben atesa i cuidada pel plantell de professores que instrueixen infants d’entre tres i cinc anys d’edat.

Nét de na Zully, participant en desfilada infantil

De Lima cap a Piura, bell nou

En bon dia de la festa de santa Margalida, la monja que l'encén abans que el frare l'apagui, volam cap a Piura, la ciutat peruana del calor etern.

Avui na Zully i jo volam amb la companyia aèria SKY, en un AIRBUS A320 Neo. A diferència d'altres vegades que volam amb JETSMART, també en airbus A320. O amb AERO NAZCA, en una aeronau Cessna 207A, amb finestres panoràmiques. O amb LATAM (LATinoAMérica) AIRLINES, en airbus 320, pel que veig, l’aeronau més corrent en aquest país d’Amèrica Llatina.

A les 10:40 del matí sortim del barri Los Olivos cap a l'aeroport internacional Jorge Chávez de Lima, en plena província constitucional del Callao. Hi arribam a les 11:10, en mitja hora només. Clar, avui és dissabte, no hi ha escola i el trànsit urbà dins Lima és molt més reduït que en altres ocasions... Com aquella en què perdem l’avió, per haver-hi fet tard...

Portam quatre maletes, una motxilla i dues bosses de mà, 7 bolics en total. Al mostrador de facturació, només ens n’accepten tres, de maletes... La resta, ens diuen, podem introduir-ho tot en cabina. Efectivament, arribada l’hora d’embarcar, no hi trobaríem cap casta d'impediment per ingressar dins la nau.

Acompanyats de Rosa, Rafaela i Nicolàs, na Zully i jo prenem tots cinc un refresc aeroportuari, a la cafeteria-restaurant.

Tranquils... com si no hi passàs res de res, a l'aeroport de Lima...

De cop sec, sentim pels altaveus un corprenent avís d'emergència. Demanen insistentment d'anar ràpidament cap a la porta de sortida més propera. Per tres vegades seguides, n’escoltam l’advertència des de la cafeteria on ocupam plaça amb ganes de prendre qualque cosa.

Veig, emperò, que gairebé ningú no en fa gens ni mica de cas, i que tothom continua com si no res...

Nicolàs no vol anar al bany de senyores, amb la padrina paterna... L'hi acompany, jo, al bany dels homes... Mentrestant, aprofitam l’espera fent-nos algunes fotos...

Quan encara falta més d’una hora per emprendre el vol, ens acomiadam de la família, i ens dirigim cap a la zona de control. Hi presentam la nostra documentació, identificativa de la targeta d’embarcament corresponent.

Veig que separen la maleta de na Zully i que la col·loquen a part. De fet, la volen registrar. Hi han detectat productes inadmissibles. Efectivament, un tub de silicona i un potet de pintura s’han de quedar a terra, sense que puguin arribar a destinació. Les hauríem d’haver depositat dins la maleta que viatja amb nosaltres dins la bodega...

Arribada i anunciada l’hora d’embarcar, ens situam en la primera de les tres coes de passatgers, la "preferencial" (reservada als majors de 60 anys, infants menuts o persones impedides) i som dels primers a ocupar els nostres seients (26B i 26E). Una mica separats tots dos, però en la mateixa fila.

Ens enlairaríem a les 14:35 en punt, amb n'Alejandra com a cap de les "aeromozas" que ens indica la necessitat de col·locar els nostres mòbils en "mode avió"... Si no fos que romanem aturats amb els motors en marxa durant una estona tan llarga que ens duu a no deixar de tocar terra fins a les 15:09: mitja hora després d'espera en pista!

Als inicis, amb alguna sacsejada breu, prosseguim el vol tranquil d’una hora i mitja en l’aire, arribant a l’aeroport de Piura cap enllà les 16:40...

A l’aeroport, veim una gentada que s’amuntega a la porta de sortida. Ens diuen que esperen l’arribada de l’equip de futbol limeny que és a punt d’aterrar amb avió de la companyia Latam.

Comanam un dels taxis més grans que veim en aquell indret, perquè ens porti tots dos i les 7 maletes fins al barri de Santa Rosa, Av. Chulucanas 431.

Hi arribam a mitjan capvespre. Hi trobam Pepe Moreno, el germà major de na Zully, que hi viu permanentment. Ens fa a saber que el bon amic i professor excel·lent, Pancho Vega, àlies «El Ruso», ens ha obsequiat amb una saborosa confitura de guanàbana, i em convida a dinar demà diumenge al restaurant popular «Aurelia».

Setè dia d’estada meva a Piura

A les 12:30 hores, el bon amic Pepe, el germà major de na Zully, en la seva mototaxi em duu fins al restaurant «Aurelia» indicat per «El Ruso».

L’hi trobam, a l’antic professor, en companyia d’altres antics professors de Piura: Manolo Ancajima, Teresa Guerrero, el germà d’aquesta i en Pepe.

Una taulada de mitja dotzena de comensals que ens delitam amb un saborós «cebiche mixto de caballa i toio», un bon «seco de cabrito con arroz, frejoles y tamalito verde», regat amb un bon «clarito en poto».

MANOLO ANCAJIMA, antic professor a Piura

Tot precedit, en funció de bon vermut, per l’aportació personal de la bona amiga Teresa Guerrero: una ampolla d’«algarrobina» casolana, super-exquisitíssima.

M’alegra moltíssim que, poques hores després d’haver arribat a Piura, la regió peruana que més estim i m’agrada, ja tenc l’oportunitat de posar peu baix taula amb aquest grapat de bons amics piurans, antics professors peruans, avui ja jubilats i envellits, com jo mateix.

PANCHO VEGA «EL RUSO», antic professor a Piura

M’agrada moltíssim sentir-los dir que no solament guarden molt bon record de tots i cadascun dels «padrecitos mallorquinos» que han passat per la parròquia piurana de Ntra. Sra. del Rosrio, sinó que es mostren profundament agraẗs al moltíssim que reberen d’ells i que els ha ajudat molt a fer-se homes i dones d’empenta en una societat i una església com la piurana.

Aprofit per enregistrar-hi algunes imatges i per penjar en el meu canal de youtube les seves intervencions breus, per a mi farcides de gran riquesa humanística i espiritual.

UN BON BRINDIS INICIAL...

Vuitè dia d’estada meva a Piura

Festa de Santa Magdalena. Felicit les amistats que duen aquest nom evangèlicament tan significatiu, per la seva relació tan íntima amb Jesús, el de Natzaret.

Per una d’aquelles casualitats que es presenten sense anar-les a cercar, de bon matí, abans de la sortida del sol per aquestes contrades nord-peruanes, m’arriba comunicació del bon amic periodista Pedro Prieto. M’anuncia que està preparant una pàgina d’UH, basant-se en els vídeos personals que penj al meu canal de youtube.

Vol que li digui quan vaig arribar al Perú i quan pens tornar a Mallorca. També vol saber quines impressions en trec, d’aquest viatge meu. Li dic que surt de La Roqueta el 13 de març i que faig comptes de tornar-hi el 31 d’agost vinent. No arrib als sis mesos d’estada peruana...

Realment, li confirm, cada dia que pas al Perú s’està convertint en una jornada inoblidable del viatge més llarg i meravellós de la meva vida, abans de complir els 80 anys... Farcit de sorpreses admirables; de trobades personals molt emotives amb antigues amistats peruanes; d’imprevistos sorprenents; de qualque contratemps indesitjable; de troballes noves, riques i enriquidores; de contactes intensos i directes amb altres estils de vida diferents; de vivències i experiències tan vitals que, esper, m’han d’ajudar a seguir recorrent el meu camí més enllà dels 80 anys, amb energies renovades i amb la mateixa il·lusió de sempre: contribuir d’alguna manera, ni que sigui minsa, en la construcció d’un món més lliure, més just, més fratern, més amable... Amb l’ajuda i la benedicció de Déu...

Li afegesc que esper veure’ns el proper mes de setembre, «mbone nkubone», cara a cara, i que puguem conversar més extensament sobre aquest viatge meu al Perú. Li envio una abraçada ben forta i entranyable, des de la ciutat de Piura, quan són les 4:52 h de la matinada en aquest indret nord-peruà.

Novè dia d’estada meva a Piura

70è aniversari de n’Esther Julia Moreno, qui mor el 22 d’abril de 2022. Amb membres de la família acudim al cementeri. Particip en un dels actes més singulars: l’homenatge, responso, concert, pregària, aclamacions que s’aixequen durant més de dues hores seguides al peu de la tomba on reposen les restes mortals.

Recordant Esther Julia Moreno Romero, al cementeri de Piura

Després d’un acte com aquest, ens feim presents a Catacaos, la vila famosa per les seves exquisites begudes de «chicha de joa» i per les seves artesanies característiques.

Al restaurant Mixtura, assaborim un exquisit plat de «cebiche de cabrillón», seguit d’uns bons plats de «arroz atamalado», «sudado de cabrillón», «patacones con costilla de chancho», «majado de yuca», etc.

Abans d’obrir ampolles de cervesa «Pilsen Callao», tastam en «cojuditos» la «chicha de jora» característica de la regió.

Ens feim fotos i conversam durant hores seguides, fins que prenem els atapains i retornam cap a les nostres cases respectives a la ciutat de Piura.

Na Zully i jo viatjam en la mototaxi del seu germà, Pepe, tant a l’anada com a la tornada. La resta, s’agombola com pot en altres vehicles. Feim un grup familiar d’una dotzena de persones adultes.

Dinar familiar a Catacaos

Desè dia d’estada meva a Piura

Vigília de Sant Jaume, mentre som a Piura, allotjat a la casa de la família Moreno Romero a la urbanització de Santa Rosa. Juntament amb na Zully, anam cap al centre urbà, en mototaxi, amb la finalitat de comprar-me unes sabatilles, d’adquirir caramel·los d’Eucaliptus i de traure quatre doblerets del caixer automàtic.

Mentre feim les primeres passes pel centre de la ciutat de Piura, a na Zully, se li ocorre d’arribar fins a la casa domiciliària del Dr. Jorge Saldaña, el vellet metge amb qui col·labor durant el meu pas pel PJ San Martín a la dècada dels anys 70 del segle passat.

Malauradament, des de la porta d’entrada, qui sembla ser-ne la sirventa domèstica, ens fa a saber que l’any passat el doctor se n’anà d’aquest món a l’altre... La darrera vegada que ens hi veim, fa quatre anys, quan m’hi acompanya n’Esther Julia Moreno, també difunta...

Record que aleshores mantenim una trobada molt emotiva al domicili familiar d’aquest doctor, antic col·laborador entusiasta a la parròquia del PJ San Martín. Vidu vellet de 90 anys que continua amb les mateixes dèries solidàries de sempre...

Que en pau descansin tots els que ens han precedit en aquest món de misèries crues i dures!

Onzè dia d’estada meva a Piura

La relativitat de les celebracions festives, un dia com avui, es fa més que notòria i evident aquí on som suara mateix, a la ciutat nordenca del Perú anomenada Piura.

Mentre en gairebé tot el territori espanyol celebren a bombo i platerets la festivitat de «Santiago, patrón de España», aquí on em trob avui, com si no res: dia normal i corrent, sense cap altra mostra festiva que la col·locació «obligatòria» de la bandera del Perú a totes les façanes dels domicilis familiars i de les empreses, amb motiu de la celebració imminent de les «Fiestas Patrias» el proper dia 28 de juliol. (Coincidint amb la festa de Santa Catalina Thomàs, a Mallorca).

En un dia com aquest, aprofit aquesta jornada per felicitar els bons amics que fan festa onomàstica:

Per la festa de sant Jaume,
Que aquest any pas al Perú,
et desig, amic, a tu:

"Que tenguis tot l'entusiasme
De qui, lluny de tot fantasma,
La gaudeix ple de salut."

També mir de comunicar-me, per vídeotrucada instantània, amb el meu germà Jaume Buele Ramis, amb el meu cunyat Jaume Rosselló Girart, i els nebots manacorins Jaume Mas Rosselló i Jaume Rosselló Pont. Tot desitjant-los, des del Perú estant, la màxima felicitat possible en aquest món nostre del segle XXI.

Aprofitant les sabatilles noves que adquiresc ahir mateix a la tenda Bata de l’avinguda Grau al centre de Piura, em pos en marxa i mir d’arribar a peu fins a la casa domèstica de na Mariana Garcés Herrera, germana d’una bona miga piurana que viu a Mallorca.

Enfil l’avinguda Chulucanas, avui dia anomenada Raúl Mata la Cruz, i gir a la dreta cap a l’avinguda Grau. M’adreç cap al centre urbà, travessant les avingudes Tallan, Marcavélica, César Vallejo i Vice. A poques passes, el Jr. La Arena em duu al Jr. Catacaos on viu la família Chira Garcés.

En veure-la, després de quatre anys, em fa la impressió que ha millorat moltíssim l’aspecte físic de Mariana. Lluny de comparèixer demacrada, feta pell i ossos que ni s’aguanta dreta temps enrere, avui la hi veig ben sencera, preparant el dinar dins la cuina, caminant perfectament. Me’n duc molt bona impressió, en aquesta ocasió. Molt millor que l’ay 2020, quan semblava que era a punt de partir cap a l’altre món...

Quarant-cinc minuts d’anada a peu, i 45’ de tornada també a peu, em permeten d’assolir per primera vegada la xifra més alta des que som a Piura: 11.361 passes, que fan un total de 7,730 km.

Per a més tard, em queda esperar retrobar-me amb les antigues professores de l’Escola Parroquial Mixta Ntra. Sra. del Rosario, Magda A. Zapata Luyo, Socorro Barreto Montalbán i Maria Feria Purisaca.

dissabte, 29 d’agost del 2020

El meu viatge al Perú (2 de gener a 13 de març de 2020)

Aquesta sèrie de 32 vídeos domèstics, relacionats amb la meva darrera visita al Perú (del 2 de febrer al 13 de març de 2020), s’inicia amb els enregistrats a la COSTA peruana de l’oceà Pacífic (Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Piura i Punta Sal), recorrent la carretera Panamericana Nord, cap a la frontera amb Equador.

Segueix amb els gravats a la SERRA andina peruana (Cascas, Contumazá i Cajamarca).

I acaba amb els enregistrats a la SELVA amazònica peruana nord-oriental (Jaén, Moyobamba, Tarapoto i Yurimaguas).

Són les tres regions característiques i singulars que conformen el Perú.

Mir de fer-hi aparèixer en NEGRETA els noms i llinatges d’amistats o familiars que hi surten o s’hi refereixen.

Cada vídeo domèstic porta un número d’apartat, amb un enllaç d’accés directe a youtube perquè pugui ser visionat.

Dins cada apartat, a més a més, hi he posat els noms de les peces musicals que acompanyen el vídeo, els enllaços als escrits meus al blog sobre l’assumpte i als àlbums de les fotos fetes.

1. COSTA PERUANA DEL PACÍFIC

En aquest apartat primer, dedicat a la costa peruana, començ per la ciutat de LIMA, la capital del Perú. Continuo enregistrant vídeos, pujant per la carretera Panamericana Nord cap a HUACHO, CHIMBOTE, TRUJILLO, PIURA i fins a PUNTA SAL, a la regió de TUMBES fronterera amb Equador.

01 DISTRICTES: SAN ISIDRO – MAGDALENA DEL MAR

Em vull moure sobretot en dos districtes de la ciutat de Lima: Magdalena del Mar i San Isidro, els indrets urbans més coneguts per mi. S’hi troba la parròquia de Sant Joan Maria Vianney, el domicili familiar del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, l’hotel on estic allotjat i rep les visites de l’artanenc Mariano Moragues Ribas de Pina i de membres de la família piurana Moreno Romero. La primera jornada acaba amb un dinar al restaurant Puro Perú, assaborint buffet cultural peruà.

- L’acompanyament musical és d’Eva Ayllon, amb la marinera «Que viva el Perú, Señores!».

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

02 DISTRICTE DE PUENTE PIEDRA

Allotjat i molt ben acollit a ca les monges, religioses terciàries trinitàries, entre les quals la bunyolina sor Maria Quetglas, la menorquina sor Margalida Juanico i altres germanes d’orígens diversos. Celebram aniversaris a la seva casa d’Ancón. Coincidint amb jornada electoral, em trob amb na Doris, antiga treballadora domèstica a la casa rectoral. Visitam la «Casa de Niños Sagrada Familia» que dirigeix l'abnegat Miguel Rodríguez Candía. Particip en celebració eucarística modesta i senzilla, presidida i dirigida per dones, a la capella «Virgen de Guadalupe».

- L’acompanyament musical: «Parranda número 3 El Cevichelero», amb Roberto Moreno de Voces de Oro; i càntics religiosos en directe.