Sóc un rodamón: Resultats de la cerca de Magisteri

Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta Magisteri. Ordena per data Mostra totes les entrades

diumenge, 31 de maig del 2026

Primera encíclica del papa Lleó XIV: tercer comentari/resum molt personal (03)

Papa Lleó XIV i Lleó XIII

Tot al llarg del capítol primer, el papa Lleó XIV continua fent una repassada sintètica de les aportacions que segueixen a l’encíclica «Rerum novarum» (1891) del papa Lleó XIII, per part de cadascun de la mitja dotzena de successors seus en el pontificat.

1. Del papa Pius XI esmenta l’encíclica «Quadragessimo anno» (1931).
Recorda que no es limita a reprendre de bell nou la «qüestió obrera» sinó que n’amplia la mirada cap a la configuració general de l’ordre econòmic i polític.
D’aquesta segona encíclica, el papa Lleó considera vigents avui dia almanco tres intuïcions: 1) que les injustícies no es refereixen solament a comportaments individuals, sinó també a estructures econòmiques i institucionals; 2) que el principi de subsidiarietat empeny a enfortir el teixit associatiu i comunitari, evitant-hi noves concentracions de poder; i 3) que el vincle entre dignitat del treball, remuneració justa i possibilitat de vida digna per a les famílies, és inseparable l’un de l’altre.

Papa Pius XI

2. Del papa Pius XII n’extreu tres pincipis que considera vàlids per avui dia: 1) que el dret ha de prevaldre sobre l’interès; 2) que les disparitats econòmiques esdevenen terreny fèrtil per a les tensions violentes; i 3) que té molt de valor el teixit associatiu com a mitjancer entre l’individu i l’Estat.

Papa Pius XII

3. En detenir-se a presentar els anys del Concili Vaticà II, recorda que el papa Joan XXIII obre una etapa nova dins el magisteri social: fortament marcada per una atenció més explícita a la dimensió mundial de les qüestions socials i al llenguatge dels drets.
L’encíclica «Mater et magistra» (1961) presenta la fe cristiana com a llum capaç d’unir el cel i la terra.
La «Pacem in terris» (1963) lliga orgànicament la dignitat de la persona humana amb el reconeixement dels drets i deures fonamentals i proposa un ordre de convivència -també en l’àmbit internacional- que s’ha de fonamentar en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat.
En considera especialment significatius per a l’època actual: 1) la referència als drets humans com a llengua comuna; i 2) la convicció que una pau duradora requereix d’institucions i relacions entre pobles inspirades en la dignitat de cada persona.

Papa Joan XXIII

4. El Concili Vaticà II marca un punt d’inflexió en la forma en què l’Església catòlica s’entén a ella mateixa dins el món contemporani.
«Gaudium et spes», segons el papa Lleó XIV, representa la imatge d’una Església més propera a la humanitat, més compromesa amb el món i més dedicada a reflexionar no a partir d’esquemes abstractes, sinó de la realitat concreta que presenten les situacions històriques.
El papa també fa referència a la declaració «Dignitatis humanae» (1965). Considera que continua oferint avui dia a la doctrina social de l’Església catòlica una munió de criteris decisius per a la protecció de la persona humana i per a la construcció de societats pluralistes i pacífiques.

Concili Vaticà II (1962-1965)

5. En referir-se al papa Pau VI en remarca que la pau no queda reduïda a l’absència de guerra, sinó que es concreta en el camí cap a un desenvolupament humà integral.
A l'encíclica «Populorum progressio» (1967) hi veu descrit el desenvolupament com el pas de condicions de vida manco humanes a condicions de vida més humanes. I l’entén com un procés que afecta tothom, en totes les dimensions de la persona i a tots els pobles sense cap casta d’excepció.
Parla de la Comissió pontifícia «Iustitia et Pax» (1967). La defineix com un intent per donar forma estable, a nivell eclesial i internacional, al manteniment viu de la consciència sobre la bretxa creixent entre països rics i països pobres, i sobre la necessitat de polítiques que promoguin condicions de vida realment més humanes per a tothom.
Recorda que és una encíclica que commemora l'aniversari de l’encíclica «Rerum novarum» en la perspectiva d’atendre la societat postindustrial, amb una visió de la persona humana, de les relacions, de l’autoritat i del bé comú capaç d’orientar decisions econòmiques, polítiques i culturals..
Confirma que l’Evangeli continua sent actual perquè proporciona els criteris per reconèixer allò que humanitza o deshumanitza, allò que allibera o oprimeix, en situacions noves:
«Mentre en el món hi hagi pobles exclosos d’un desenvolupament digne de l’esser humà, les comunitats cristianes no poden contentar-se a proclamar la pau en abstracte, sinó que han de facilitar que l’Evangeli jutgi, a partir de la gent que queda als marges, com aquelles estructures econòmiques i polítiques poden arribar a convertir-se en autèntiques 'estructures de pecat'».

Papa Pau VI

6. Situa el magisteri social del papa Joan Pau II en la cruïlla entre la crisi dels grans sistemes ideològics del segle XX i l’inici de la globalització econòmica.
Amb l’encíclica «Laborem exercens» (1981) noranta anys després de la «Rerum novarum», el papa polonès obre vies noves de reflexió sobre el treball, apuntant al salari just, al treball considerat un bé fonamental per a la persona, a l’obtenció de la dignitat de les persones que treballen, a la remuneració suficient i a la possibilitat efectiva de participar en la vida social.
Amb l’encíclica «Sollicitudo rei socialis» (1987) Joan Pau II torna a abordar la tara del subdesenvolupament i reconeix el fracàs de tants intents de reduir la bretxa entre el nord i el sud mundials.
Mentre que amb la «Centesimus annus» (1991) ofereix una reflexió sobre el col·lapse del sistema soviètic i sobre el refermament de la democràcia i l’economia de mercat: en la mesura que garanteix una participació ciutadana i permet d’elegir i substituir pacíficament els governants, impedint que el poder sigui monopolitzat per elits reduïdes, mogudes més per interessos particulars o ideològics que no per l’obtenció del bé comú.

Papa Joan Pau II

7. Del papa Benet XVI en remarca l’encíclica social «Caritas in veritate» (2009) que reinterpreta el concepte de desenvolupament presentat per la «Populorum progressio» de Pau VI: el desenvolupament s’ha de traduir en un «creixement real, extensible a tothom i concretament sostenible». Constata el sorgiment de noves categories de pobres en els països rics, mentre que en les regions més pobres petits grups viuen en un alt benestar consumista que conviu amb situacions de misèria deshumanitzant.
Observa que el nou sistema econòmic-financer mundial ha reduït el poder polític dels estats, i reitera que l’activitat econòmica ha d’estar orientada al bé comú, sota la responsabilitat de la comunitat política. Sosté que la caritat ha d’exercir una paper crític i generatiu en la vida pública.

Papa Benet XVI

8. Referint-se al papa Francesc, n'assenyala uns quants aspectes.
D’una banda, n'esmenta l’Exhortació apostòlica «Evangelii gaudium» (2013) on l’anunci cristià té una dimensió social intrínseca, i reclama una església capaç d’escoltar el clam dels pobres, dels migrants i de les víctimes de noves formes d’esclavitud.
De l’altra, insisteix en una Església sinodal, on «caminam junts» cercant els signes dels temps a la llum de l’Evangeli, i deixant-nos evangelitzar pels pobres amb els quals compartim la història.
A més a més, fa una al·lusió explícita a l’encíclica «Laudato si» (2015) que ofereix la primera gran anàlisi sistemàtica de la crisi mediambiental en una encíclica papal de caràcter social.
Recull la proposta d’una «ecologia integral» que uneix indissolublement el respecte cap a la casa comuna amb l’opció preferencial pels pobres: «tant el clamor de la Terra com el clamor dels pobres no poden separar-se».
Apunta directament cap a l’encíclica «Fratelli tutti» (2020), el somni d’una humanitat capaç d’optar per l’amistat social i la fraternitat universal.
I cap a l’encíclica «Dilexit nos» (2024) que mostra que tots aquests compromisos socials no poden separar-se de la relació personal amb el Crist.

Papa Lleó XIV

Al final de tot aquest recorregut llarg per tots i cadascun dels darrers papes que l’han precedit des de Lleó XIII ençà, resulta força aclaridor que el mateix papa Lleó XIV reconegui que la Doctrina social de l’Església no és el resultat de cap projecte elaborat en un despatx, sinó que és fruit de tot un procés lent en el qual cada papa ha anat aportant la seva contribució original a la llum dels «nous assumptes» (rerum novarum) que va presentant cada etapa històrica.
Sempre posa de relleu els aspectes diversos d’un patrimoni únic, com el que comporten els grans principis de la Doctrina social de l’Església católica: la dignitat de la persona humana, el valor del treball, la destinació universal dels béns, la solidaritat i la subsidiarietat, el respecte per la creació, la centralitat de la pau i la fraternitat universal.
Ve a dir i així ho explicita clarament que «la lectura de la història a la llum de la fe mai no s’ha interromput i que l’Església catòlica ha sabut deixar-se interpel·lar per les preguntes de cada generació».
Per això, en finalitzar el primer capítol d’aquesta encíclica papal «Magnifica humanitas» no s’està de refermar que vol dirigir la seva atenció primordial precisament cap a aquests grans principis de la Doctrina social de l’Església catòlica, per tal de captar-hi millor la seva coherència interna i la seva força engrescadora per al nostre temps.

(CONTINUARÀ)

dimecres, 22 de març del 2017

Qui és Krzysztof Charamsa? Què ve a fer-hi, a Palma?

Tenim davant nostre un home. Un prevere en tota la seva natura. Un gai orgullós de ser-ho. Una persona batejada, sacerdot i teòleg que ha volgut servir l'Església tota la vida.

Fins al punt que arriba a ser monsenyor, secretari adjunt d'una comissió teològica internacional, oficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, ex-sant ofici, ex-santa inquisició, i, durant una dotzena d'anys, professor de Teologia a dues universitats pontifícies romanes...

Després que m'he llegit atentament i agradosa el seu llibre, «La primera pedra», si jo hagués de definir en poques paraules la persona i la figura del seu autor, Krzysztof Charamsa, jo diria que és un dels defensors més aferrissats de «les minories més malmenades, trepitjades, potejades, maltractades avui dia damunt del Planeta Terra i dins les esglésies cristianes».

Minories de tota casta. Sens dubte i a primer cop d'ull LGTBIQ, la de gais i lesbianes, transsexuals, bisexuals, intersexuals i queer... Però també voldria remarcar-n'hi una altra, d'aquestes minories que defensa aferrissadament l'autor d'aquest llibre, en aquestes mateixes pàgines: la minoria que representa el poble català.

Des de la primera pàgina – on dedica l'obra a l'home que estima, el català Eduard Planas -, fins al darrer dels mots que s'hi reprodueixen, no s'està de propugnar el dret a l'autodeterminació d'individus com ells dos i de pobles com el català.

En aquest àmbit, qui és Krzysztof Charamsa? Es tracta d'un gai polonès que, pocs dies abans de sortir de l'armari en l'espai reduït de la «caverna vaticana», es troba a Catalunya per a la Diada de l'11 de Setembre de 2015, la festa nacional catalana.

Aleshores, té diverses oportunitats de manifestar-se públicament sobre el dret d'autodeterminació de la nació catalana. Pertot arreu escampa que es tracta d'un dret defensat com sacrosant per la doctrina oficial de l'Església.

Ben contràriament, precisament, a allò que manifesta aquells mateixos dies la Conferència episcopal espanyola. Segons diu Krzysztof Charamsa, la Conferència episcopal espanyola actua exactament contra aquell principi de la doctrina catòlica, ofenent els catalans... Actitud que l'ha de portar a enfrontaments amb la jerarquia catòlica.

Pocs dies abans de la Diada de 2015, al programa «El matí de Catalunya Ràdio», la periodista famosa Mònica Terribas l'entrevista. N'exposa lliurement i extensament l'opinió sobre els «drets comunitaris i individuals a la doctrina de l'Església».

L'endemà mateix torna a ser entrevistat, en aquest cas per Xavier Grasset durant el programa Més 3/24 del Canal 3/24 de Televisió de Catalunya: hi rebla les seves reflexions teològiques sobre el dret de cada nació a autodeterminar-se. Deixant de banda el tema de l'homosexualitat, fa al·lusió, en una síntesi brevíssima, al «Compendi de la doctrina social de l'Església» on s'exposa la postura del magisteri de l'Església sobre el dret de les nacions.

Una setmana després de la celebració de l'11 de Setembre de 2015, el diari El Punt Avui, reprodueix un primer article de Krzysztof Charamsa sobre el mateix tema, amb el titular «En favor del procés d'independència de Catalunya a la llum del pensament cristià».

Dijous, dia 6 d'abril de 2017, ve a Mallorca, a presentar-nos públicament el seu llibre «La primera pedra», que, com diu ell, vol ser la primera pedra de la veritat, de la veritat que ens fa lliures.

L'acte és obert a tothom, a les 18:45h al casal de Can Alcover, carrer de Sant Alonso 24, Palma.

Més informació aquí mateix.

Descripción de Krzysztof Charamsa, el primer sacerdote del Vaticano en salir del armario

dijous, 8 d’octubre del 2015

Estudis eclesiàstics. I després, què? (2)

Qui li havia de dir, a un infantó de 10 anys com jo mateix, que, efectivament arribaria a acabar la carrera eclesiàstica, tretze anys després? I que, per això mateix, arribaria a exercir tasques molt diverses, com a persona adulta, tant en àmbits de Mallorca, com fora de la Roqueta?

Qui li havia de dir que, fins i tot abans de ser capellà, arribaria a passar unes jornades al monestir benedictí de Montserrat, participant en un curs de cant gregorià organitzat pels monjos? O que obtendria l'exempció del servei militar obligatori, per mor del Concordat entre la Santa Seu i l'Estat espanyol? O que treballaria en l'ordenació i catalogació de l'Arxiu de la Cúria Eclesiàstica del Bisbat de Mallorca? O que col·laboraria amb el rector de la parròquia de Palmanova, animant celebracions religioses a instal·lacions hoteleres, en idiomes diversos? O que faria part dels primers organitzadors de les Colònies d'Estiu que feia Càritas Diocesana, adreçades a infants de famílies amb pocs recursos? O que difondria l'experiència pastoral nova d'unes Missions Infantils, adreçades a infants d'escoles públiques i privades, a municipis mallorquins diversos? O que col·laboraria activament amb l'Obra Social del Patronat Obrer, organitzant campaments d'estiu al santuari de Lluc?

Qui li havia de dir que, un cop ordenat prevere, amb la Diplomatura en Estudis Eclesiàstics a les mans, arribaria a ser vicari i rector de parròquies de Ciutat, com les de Sant Nicolau, Santa Catalina Thomàs o l'Encarnació? Que arribaria a ser nomenat pel bisbe consiliari diocesà del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca? Que es dedicaria a fer classes de religió, jornades de convivència o exercicis espirituals, adreçats a gent jove?

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys, que un bon dia seria rebut en audiència pel papa Pau VI, abans que emprengués el vol cap al Burundi, com a missioner? Que s'hi aplicaria diligentment i intensa a estudiar el kirundi, la llengua pròpia d'aquell país centreafricà? Que hi conviuria amb gent nativa burundesa i gent refugiada rwandesa? O que n'hauria de partir quatre anys després d'haver-hi arribat, més aviat que de pressa, per haver-se oposat obertament i públicament a decisions governamentals que considerava inadequades?

Qui li havia de dir que se n'aniria a treballar quatre anys al Perú? Que hi faria un treball pastoral en la línia de la Teologia de l'Alliberament? Que hi col·laboraria estretament amb les classes populars, tant a l'interior d'una població marginal, a la regió desèrtica nord-peruana, com també a zones rurals andines? Que hi obtendria la Llicenciatura en Educació? Que seria nomenat rector de parròquies diverses, director d'una Escola parroquial, capellà d'una Escola de Magisteri o vicari general d'una Prelatura?

Qui li havia de dir que, de retorn a l'illa de Mallorca, s'arribaria a moure en àmbits molt distints dels l'eclesiàstic? Estudiant Filologia Hispànica, a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca. Aprofundint en l'estudi de la llengua catalana, fent cursos de l'Institut de Ciències de l'Educació. Estudiant Ciències Polítiques i Sociologia a la UNED. Creant el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. Introduint a Mallorca Amnesty Internacional, organització de defensa dels drets humans. O continuant impulsant el Grup cristià de Drets Humans.

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys, que un bon dia s'arribaria a casar en primeres núpcies amb na Lina Company Vidal i que no tendrien descendència? Que tots dos organitzarien plegats un Grup d'Esplai a la parròquia de Sant Francesc de Paula? Que tots dos s'afiliarien al Partit Comunista dels Pobles d'Espanya? O que, sis anys després, ella moriria, malalta d'un càncer molt maligne?

Qui li havia de dir que, un cop deixades les tasques eclesiàstiques, s'hauria de posar a cercar feina de valent? Primer, regentant amb la seva dona un petit comerç especialitzat en la venda de productes lactis. Després, com a peó d'ICONA dedicat a tasques de neteja i manteniment de boscos. O posteriorment, com a empleat públic a diverses conselleries i al Parlament de les Illes Balears.

Qui li havia de dir que, mentrestant, s'abocaria de ple a tasques de representació veïnal i sindical? Com a membre de la Junta directiva de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, o com a delegat sindical de CC.OO. dins la Federació d'Administració Pública?

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys ingressant al Seminari diocesà l'any 1955, que quaranta anys després, es dedicaria plenament a l'àmbit polític institucional? Primerament com a regidor a l'Ajuntament de Palma, després com a conseller de Cultura de Mallorca o, finalment, com a diputat al Parlament de les Illes Balears?

Qui li havia de dir que arribaria a ser candidat al Parlament Europeu, en representació del PSM-Esquerra dels Pobles, o al Senat espanyol, o al Congrés dels Diputats? Que arribaria a intervenir personalment i directa, tant a la cambra parlamentària espanyola com a l'europea, a Madrid, a Brussel·les o a Estrasburg?

Qui li havia de dir que s'arribaria a casar, en segones núpcies, amb na Isabel Rosselló Girart? Que no tendrien descendència i que s'afanyarien a treballar intensament per la barriada del Camp Rodó, des de l'Associació Veïnal? Que tots dos s'afiliarien al PSM-Entesa de Mallorca? O que una vintena d'anys després, se li diagnosticaria, a ella, la malaltia d'alzhèimer?

Qui li havia de dir, emperò, que abans que li succeís aquesta malifeta, tendrien l'oportunitat de recórrer mig món, tos dos plegats? Al País Basc. A Andalusia. A Astúries i Cantàbria. A Galícia. A l'illa de Madeira. A l'Europa central: França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Hongria, Eslovàquia... A l'illa de Creta. A l'illa de Malta. A Escòcia, Irlanda, Anglaterra. A Sicília o Nàpols.
Al Perú (1991, 1993, 2000, 2006, 2010), Veneçuela, Panamà (Isla Contadora), Colòmbia (Cartagena de Indias), Cuba, Uruguai, Brasil, Argentina, Paraguai, Equador, Xile, Mèxic, Bélice, Bolívia...
A l'Índia. Al Sàhara (1997, 2000 i 2002).

Qui li havia de dir que s'embrancaria en la tasca de promoure l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca? D'afiliar-se al sindicat CGT-Balears? O de fer-se militant d'Esquerra Republicana?

Qui li havia de dir que els darrers anys de la seva vida laboral arribaria a rebre una oferta de treball del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya? Que, com a treballador autònom, hi treballaria durant quatre anys seguits, coordinant estudis i accions de govern en l'àmbit de la promoció de la llengua catalana a les Illes Balears i Pitiüses?

Qui li havia de dir res sobre tot això? Qui li podia res sobre tot això, a aquell infantó de 10 anys que, ben il·lusionat, s'engrescava en la tasca de preparar-se per ser capellà? Ningú! Gairebé res de tot això, mai per mai, no podia estar de cap de les maneres a l'abast del capet de ningú que hagués de prendre cura d'aquell infant.

Així i tot, en fer-ne una repassada ràpida, no em puc estar de mostrar-me profundament agraït a tot el bagatge acadèmic, cultural, humanístic, filosòfic i teològic que vaig anar acaramullant durant tots aquells anys, tretze seguits, en règim d'internat estricte.

Un bagatge ric i enriquidor que, en haver-me acompanyat tot al llarg de la meva vida pertot allà on he estat, segur que m'ha anat marcant, jo crec que de forma més positiva que negativa, en una determinada manera de veure les coses, d'analitzar-les, de fer-les, de criticar-les, d'enriquir-les, de viure-les o de compartir-les.

He de reconèixer que, sense aquest bagatge acaramullat al llarg de la meva carrera eclesiàstica, en Cil Buele seria un altre, la meva vida hagués estat una altra. Segur. Millor o pitjor? No ho sé. Distinta, segur.

Seixanta anys després, em sent profundament agraït a la visió i interpretació del món i de la vida que, d'una manera o una altra, he anat assumint com a pròpia. Certament, ni n'és l'única ni és la pretesament millor. N'és una, de tantes. La meva. La que he anat assumint en carn pròpia i s'ha anat convertint i transformant en mi mateix, tot al llarg d'aquestes darreres sis dècades.

Em sembla que és una de les conclusions a les quals em duu la reflexió inicial sobre el seixantè aniversari de l'inici meu dels estudis eclesiàstics: la vida no sempre se't presenta així com havies projectat que se't presentàs!

divendres, 20 de maig del 2016

Algunes dades biogràfiques d'Isabel Rosselló i Girart

Neix a Manacor l'any 1939. Es passa la infància i joventut a fora-vila, a la possessió de s'Espital.

Tant ella com la seva família -pare i mare, cinc germanes i un germà- es dediquen a les feines del camp. Se la recorda com a molt bona cantant, de tonades i cançons populars.

A la dècada dels anys 60, es trasllada a Palma. Cursa estudis de Magisteri Infantil i n'exerceix l'ensenyament primari a orfenats diversos.

El mes de setembre de 1961, ingressa a la Congregació de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Fet que la porta a treballar al Perú com a missionera, primer, al Seminari Diocesà de Trujillo, i, posteriorment, al Pueblo Joven San Martín, de Piura, una de les barriades perifèriques més lluitadores de la regió nordenca del Perú.

De retorn a Mallorca, l'any 1977, es posa a treballar com a cambrera de pisos a l'hotel Kontiki, a la platja de Palma, d'on surt elegida delegada sindical d'UGT i es posa al front de lluites laborals intenses, encaminades a aconseguir condicions millors per al personal de la seva categoria.

Per voluntat pròpia, cessa de la seva activitat religiosa com a membre de la Congregació esmentada, el mes de febrer de 1986.

A la dècada dels anys 80, entra a treballar com a dona de neteja a la Conselleria d'Educació i Cultura. Fins que es jubila l'any 2004.

Mentrestant, i des de l'any 1977 ençà, no deixa de desplegar diàriament una activitat frenètica com a dirigent veïnal al barri del Camp Rodó, integrada dins la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, durant més de 3 dècades seguides. S'afilia durant uns anys al PSM-Entesa Nacionalista.

L'any 1988 inicia una nova etapa dins la seva vida, i es casa pel civil amb Cecili Buele i Ramis.

Creient practicant i feminista militant, col·labora activament en tasques parroquials i participa sovint en les manifestacions reivindicatives que es convoquen, en defensa dels drets i les llibertats, del medi ambient o de la protecció de Mallorca.

Dona d'esquerres, vol viure i treballar sempre ben abeurada a les fonts de les lluites polítiques i socials d'Amèrica Llatina. Hi viatja en ocasions nombroses, on manté contactes directes amb organitzacions sindicals, polítiques i religioses.

Fins que la malaltia d'alzhèimer l'aglapeix de ple, quatre anys després d'haver-se jubilat...

Des de l'any 2009 ençà, ha de recórrer diversos centres sanitaris d'acolliment, com a centres de dia (AFAM, SARQUAVITAE, RESIDÈNCIA OMS) o com a residència geriàtrica (NOVA EDAT de Montuïri), d'on és traslladada a l'hospital de Manacor, on troba la mort el 18 de maig de 2016, a les 18 hores del capvespre, fruit de les complicacions derivades d'una oclusió intestinal greu...

dissabte, 13 de setembre del 2025

Una nit qualsevol, llibre de Miquel López Crespí

Seguint la seva dèria literària d’escriure sobre lluites per la llibertat de la classe treballadora i sobre la defensa de la llengua i la cultura catalanes, l’escriptor pobler Miquel López Crespí, en la seva edat més madura, ens ofereix aquesta altra producció que fa part de la Col·lecció Aliorna-65 de Lleonard Muntaner Editor, amb el títol Una nit qualsevol.

Portada del llibre

Tot al llarg de les seves 144 pàgines, el novel·lista, assagista i poeta mallorquí, ens ofereix, en aquest llibre editat a Mallorca l’any 2025, un caramull ben muntat de relats farcits d’històries que competeixen en la captura de l’interès per part de qui s’hi endinsa amb la curiositat de llegir-ne tot el contengut.

Miquel López Crespí, des de fa dècades, no deixa de ser un bon company de lluites i dèries en la batalla persistent i indefugible de contribuir personalment i col·lectiva en la tasca gegantina de construir un món més just i solidari.

No deixa de fer-ho, tot i trobant-se avui dia davant tantíssims de fronts bèl·lics oberts en tants indrets del planeta Terra. Si més no a primer cop d’ull, sembla que no contribueixen a fer-hi res més que tot el contrari del que proposa l’autor.

En compartir plenament son plantejament farcit d’una vitalitat inesgotable, som un dels qui pensen i creuen que s’ho paga endinsar-se en la lectura d’aquests 16 relats interessantíssims. Sobretot per a qui comparteixi la necessitat d’assolir una visió transformadora de la realitat que ens ha pertocat viure i patir.

A mesura que ens hi endinsam, hi trobam espais ben coneguts per la gent que, d’una forma o una altra, es dedica a la literatura d’aquest estil i contengut, com és el cas del Restaurant Diplomàtic, en el darrer relat; o l’històric casal menorquí, construït en temps de la dominació britànica de l’illa, on es refugia qui s’endinsa en la inexhaurible febre creativa del relat quinzè; o la casa de camp que els pares de l’advocat laboralista li han regalat; o el despatx des d’on elaboren la història del moviment obrer; les places públiques on els herois de les lluites més revolucionàries mai no troben ni tenen cap monument en bronze; l’aeroport buid durant un hivern sense turistes, amb motiu del retorn de l’exili llarg de qui consideren alguns com «el darrer resistent»; l’Escola de Magisteri on estudien junts alguns protagonistes de l’obra; el tren barat que els porta des del cap i casal de Catalunya fins a París; la munió de cases abandonades, de palaus ensorrats, d’estacions desertes, com si servissin de crònica del moviment obrer, el relat d’una relació exhaustiva de derrotes incomptables.

Hi compareixen personatges nombrosos que, a criteri de l’autor, han contribuït de manera molt significativa i intensa a mantenir infatigablement i incessant la lluita per un món més igualitari i lliure.

Així com comença amb unes reflexions entorn de l’assassinat dels ecologistes Petra Kelly i Gerd Bastian, acaba amb una tertúlia literària en un dels millors restaurants de Ciutat. Entre i entre, s’hi despleguen uns altres 14 relats. Tant uns com els altres competeixen en qualitat descriptiva, que se suma a les valiosíssimes aportacions de riquesa literàra incalculable que s’hi afegeixen. Tot plegat mena qui tengui interès a llegir-ho cap a un grau molt alt de fruïment gojós.

No de bades, ni per casualitat, la publicació d’aquest llibre coincideix amb la celebració a bombo i platerets del 80è aniversari del final de la segona guerra mundial, en determinats àmbits de la geografia planetària.

De fet, coincideix amb una trobada tan significativa com la produïda amb la presència dels cappares polítics russos, nord-coreans, indis, iranians, xinesos, etc. Sens dubte els més clarament representatius dels països que, d’una forma o una altra, s’enfronten als EUA i a la UE.

Aquest llibre de l’escriptor pobler Miquel López Crespí, amb un títol tan cridaner com aquest, Una nit qualsevol, bé sigui a través de cartes, o de monòlegs, o de converses, bé sigui emprant cartelleres de cinema, transporta el lector cap a l’observança i el record d’una Europa tacada de sang a mitjan segle XX.

Molt oportuna, doncs, l’edició i publicació d’una peça literària com aquesta, en uns moments en què grans i enormes onades de feixisme atroç tornen a irrompre de bell nou en gairebé totes les contrades i racons del nostre entorn capitalista, cada cop més depredador, més desbocat, més salvatge.

Vos he de dir que estic molt content de trobar-me aquí, a Muro, a ca s’Artiller, convidat una altra vegada pel bon amic i activista cultural inigualable, en Jordi Cloquell Noceras: «Figura molt coneguda en l’àmbit cultural del poble, encarregat de dinamitzar i programar les activitats del centre, que és el cor de la vida cultural de Muro» (IA xinesa dixit!).

Juntament amb el bon amic llorità Felip Munar, venim a presentar un llibre d’un altre bon amic, pobler en aquest cas, que li diuen Miquel López Crespí, autor de desenes i desenes de títols elaborats en català de Mallorca (superant-ne el centenar).

M’heu de pemetre que comenci fent una referència explícita i directa a la darrera vegada que m’hi vaig fer present, aquí, a ca s’Artiller, amb en Miquel. Ens hi acompanyava aleshores un altre bon amic, concarrí per més senyes, que ja no és en aquest món entre nosaltres, el bon amic Jaume Obrador Soler. Que en pau descans!

Era el 27 de maig de l’any 2018 – 7 anys, 3 mesos i 17 dies enrere –. Ens hi dedicàrem una bona estona, a presentar dues de les moltes novel·les d’aquest mateix autor pobler. Les que porten per títol «Joc d’escacs» i «Allò que el vent no s’endugué». Record que era un diumenge, i que ho férem a les 19:30 hores d’un capvespre primaveral.

Vàrem comptar aleshores, i també comptam avui, amb la col·laboració tècnica d’un professional de la comunicació, tan ben qualificat com és ara n’Agustí Baró i Bauló. S’encarregà d’enregistrar les imatges, els sons i les veus de la trobada, per tal que tothom que en tengués interès, pogués disposar de la informació requerida. Esper que en aquesta ocasió també faci el mateix, com només ell sap fer.

També m’heu de pemetre que vulgui fer una referència explícita i directa a la primera vegada que vaig contactar amb l’escriptor pobler Miquel López Crespí.

La primera vegada que vaig llegir un article seu, fa més de cinquanta anys. Era a finals de l’any 1971. Pocs dies abans que jo emprengués el vol cap a l’Àfrica Central, com a missioner al Burundi, ell havia publicat al Diario de Mallorca un escrit que duia per títol una sola paraula «Fanon». Vos he de dir que aquell escrit m’ajudà ben molt a entendre què havia de fer jo, un «home del Nord opressor», a l’hora d’acompanyar «gent del Sud oprimida».

Entre aquella primera vegada i aquesta darrera d’avui aquí, a Muro, ha transcorregut molt de temps. Tots dos hem anat envellint. I tots dos, durant aquestes darreres dècades, hem anat presentant llibres seus en indrets distintints de Mallorca.

Record molt bé que, en presentar aquí les dues novel·les seves ja esmentades, 7 anys enrere, a l’hora de fer-ne la presentació, se’m va ocórrer de formular-li, a l’autor, prop d’una dotzena de preguntes, perquè me les anàs contestant adreçant-se a la concurrència.

Avui faig comptes de fer el mateix, si m’ho permeteu. Lògicament, no hi repetiré les mateixes preguntes, perquè ja foren contestades aleshores per l’autor. A més a més, varen quedar molt ben reproduïdes en les xarxes de la intercomunicació planetària, dins d’un dels meus blogs que podeu consultar quan vulgueu.

Dedicatòria del llibre

Començ, idò, demanant-li, a Miquel López Crespí:

1) Des de fa dècades, som veïnats. El nostres dos domicilis familiars estan situats en dues barriades palmesanes veïnes, Bons Aires i Camp Rodó. Sé que aquests darrers 50 anys has publicat una quinzena de llibres de narracions, a més de les teves aportacions nombroses al teatre, la poesia, la novel·la o l’assaig...
M’agradaria que ens diguessis d’on et surt aquesta dèria literària teva tan admirable?

2) Sempre he pensat que aquella primera topada amb el teu escrit sobre Fannon, és la que m’ha duit a col·laborar en la presentació de tants dels teus llibres, en llocs tan diversos. Sovint parles d’allò que anomenes la «narrativa experimental».
Ens pots explicar què vols dir exactament amb una definició com aquesta?

3) Com saps molt bé, m’acaben de publicar, a mi, un llibre en català i en castellà, que duu per títol «Cròniques meves peruanes». Saps que ho ha fet una editorial mexicana que l’ha penjat a internet, difós i escampat per Amazon, tant en digital com en paper.
Tu acostumes a escriure gairebé sempre i majoritàriament en català. Si hi ha una cosa que m’admira de la teva tasca, és que deus ser un dels pocs escriptors que pot dir i assegurar que «n’ha viscut, d’escriure», cosa que no abunda entre nosaltres.
Ens pots dir com t’ho has fet, per poder «viure d’escriure», durant tants d’anys?

4) Així com, a mi, em va influir el que escrigueres sobre Fanon, i, 54 anys després encara mir de parar-hi esment, ens pots aclarir quin és l’escriptor, o grup d’escriptors, que consideres que més ha influït en tu, perquè t’hagis dedicat a escriure tant?

5) El fet d’acompanyar-te en moltes de les presentacions dels teus llibres, m’ha fet veure que t’han atorgat i has rebut molts de premis literaris al llarg de la teva extensa i intensa vida, tan activa dins l’àmbit de la literatura.
Ens pots explicar quin paper tenen els premis literaris en el teu ofici d’escriptor?

6) Sempre m’he demanat si el títol d’aquest llibre «Una nit qualsevol» és una queixa o lamentació que fas cap a l’exterior, o és la constatació escrita de la teva realitat vivencial, la d’un escriptor compromès en la tasca de transformar la societat, que vols que quedi reflectida damunt paper.
Ens ho pots aclarir, això: queixa/lamentació, constatació d’algunes realitats viscudes o res a veure amb cap de les dues?

7) Conec companys que cada dia escriuen una mica sobre allò que han fet, han vist, han escoltat, han visitat, etc. S’apunten a fer-ne un dietari personal històric.
Aquest llibre teu té qualque cosa a veure amb això, o ni tan sols t’ha passat pel cap fer-ho així?

8) I finalment, què recomanaries a les generacions més joves sobre el cultiu de l’art d’escriure. Pel seu compte, i no tant servint-se del que avui en diuen «intel·ligència artificial»?
Aquest estri tecnològic que té més d’artificial que d’intel·ligent: es limita a arreplegar dades d’altri, sense valorar-ne ni la qualitat, ni la veracitat, ni l’originalitat, ni la intencionalitat manifesta de confondre.
Quines recomanacions faries al jove que prengués la decisió de fer-se escriptor?

Contraportada del llibre

Amb això està tot dit, sobre el que jo volia demanar-te. Gràcies per respondre.
Gràcies, també, a l'atenció dispensada per la concurrència aquí present.

divendres, 29 de maig del 2026

Primera encíclica del papa Lleó XIV: segon comentari molt personal (02)

M’estic llegint amb moltes ganes el primer capítol de «Magnifica humanitas», la primera carta encíclica del papa Lleó XIV.
M’ajuda ben molt a recordar i a veure de bell nou el paper que tenen els darrers papes i la seva incidència directa en la doctrina social de l’Església catòlica, des que Lleó XIII publica la seva carta encíclica «Rerum novarum» l’any 1891.
S’hi fa molt evident que la institució vaticana funciona com un rellotge molt ben avengut. Es veu ben a les clares que hi ha qui s’encarrega d'aconseguir que la seva organització a l’àmbit de la comunicació es mantengui no solament actualitzada, sinó molt ben lligada al llarg del temps, de manera que hi quedi tot ben presentat i arxivat.
Basta veure la manera en què apareixen en aquest primer capítol, entre d’altres documents rellevants, les «cinc encícliques papals posteriors» que hi fan referència explícita i directa, en publicar-se quaranta, vuitanta, noranta, cent, i, finalment cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum».

Rerum novarum (Lleó XIII, 15 de maig de 1891).
Quadragessimo anno  (Pius XI, quaranta anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 1931).
Octogessima adveniens (Pau VI, vuitanta anys després de la «Rerum novarum», 14 de maig de 1971).
Laborem exercens (Joan Pau II, noranta anys després de la «Rerum novarum», 14 de setembre 1981).
Centesimus annus  (Joan Pau II, cent anys despres de la «Rerum novarum», 1 de maig de 1991)
Magnifica humanitas (Lleó XIV, cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 2026)

Aquesta primera carta encíclica del papa Lleó XIV comença fent un recorregut sintètic per la doctrina social de l’Església catòlica, la que ha anat prenent cos amb el magisteri més recent dels papes i del Concili Vaticà II.
  Es veu ben a les clares que mira de remarcar-ne el caràcter dinàmic.
M’agrada veure que la IA (Intel·ligència Artificial) no hi apareix com un apèndix temàtic ni com una emergència que cal gestionar. Hi és presentada com una transformació que interpel·la les categories de la Doctrina social i que exigeix un desplegament major d'aquesta, per fidelitat a l’Evangeli el primer quart del segle XXI.
Primer mira d’aclarir certes conviccions fonamentals sobre la forma en què l’Església catòlica s’ha anat fent present dins la història i s’ha relacionat amb el món.
S’hi veu ben a les clares que es tracta d’un papa que no solamente porta el carnet de llatinista, humanista, filòsof, teòleg o canonista. També s’hi traspua la seva condició de papa científic, matemàtic, en reconèixer com a essencial "la contribució de les ciències humanes i socials, que ajuden a comprendre i analitzar més a fons les dinàmiques culturals, econòmiques i polítiques".
Em sembla magistral quan afirma, per exemple, que «la comprensió de la veritat és un do/regal que s’ha de compartir i no una possessió que s’ha de reclamar... Que cal alliberar l’Església de la temptació d’enyorar formes de presència basades en el poder... Que la veritat no és un territori que cal defensar, sinó un bé que s’ha de compartir... Que l’important no és ocupar llocs de poder o controlar bastions culturals, sinó iniciar processos que conduesquin a fer el bé i a deixar que madurin...»
M’encanta veure’l promoure «una actitud d’obertura a la veritat, única i a la vegada multifacètica, que expressa profundament la catolicitat de l’Església, abastant tota la família humana i, al mateix temps, vivint immersa en les condicions concretes dels pobles i les cultures».
Per a aquest papa, la doctrina social de l’Església no és un manual de principis i de normes que s’han d’aplicar, sinó un "camí de discerniment que cal recórrer comunitàriament".
Em sembla que també defineix molt bé el tarannà d’aquest papa l’opinió que transcriu quan afirma que «l’Església catòlica, juntament amb la resta de confessions cristianes i de creients d’altres religions, ha de fer sentir la seva veu, no per dominar, sinó per servir».
   És la Teologia de la comunió.
La impressió general que em tramet el primer capítol de l'encíclica "Magnifica humanitas" és que aquest papa, en recordar algunes línies essencials, vol mostrar que tot quant escriu és fruit d'una continuïtat amb la tradició catòlica.
   Alhora que vol remarcar-hi que el nucli estable de les veritats revelades sobre la persona i la convivència humana s’entrunyella amb una capacitat sempre renovada d’atendre situacions històriques i de deixar-se interpel·lar per les preguntes que sorgeixin a cada moment, també a l’actualitat present.

Sobre les primeres passes de la doctrina social de l’Església diu que, malgrat moltes de les condicions històriques descrites per Lleó XIII en l’encíclica «Rerum novarum» sobre la «qüestió obrera» han canviat moltíssim als nostres dies, encara continuen essent actuals dos dels seus principis rellevants: la prioritat del treball humà sobre qualsevol lògica purament productiva o financera, i el vincle indissoluble entre l’anunci evangèlic i la recerca d’un ordre social més just.
Amb totes les lletres arriba a afirmar que «No hi ha evangelització autèntica si no toca també les estructures de la convivència humana».
(CONTINUARÀ)

dissabte, 29 d’agost del 2020

El meu viatge al Perú (2 de gener a 13 de març de 2020)

Aquesta sèrie de 32 vídeos domèstics, relacionats amb la meva darrera visita al Perú (del 2 de febrer al 13 de març de 2020), s’inicia amb els enregistrats a la COSTA peruana de l’oceà Pacífic (Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Piura i Punta Sal), recorrent la carretera Panamericana Nord, cap a la frontera amb Equador.

Segueix amb els gravats a la SERRA andina peruana (Cascas, Contumazá i Cajamarca).

I acaba amb els enregistrats a la SELVA amazònica peruana nord-oriental (Jaén, Moyobamba, Tarapoto i Yurimaguas).

Són les tres regions característiques i singulars que conformen el Perú.

Mir de fer-hi aparèixer en NEGRETA els noms i llinatges d’amistats o familiars que hi surten o s’hi refereixen.

Cada vídeo domèstic porta un número d’apartat, amb un enllaç d’accés directe a youtube perquè pugui ser visionat.

Dins cada apartat, a més a més, hi he posat els noms de les peces musicals que acompanyen el vídeo, els enllaços als escrits meus al blog sobre l’assumpte i als àlbums de les fotos fetes.

1. COSTA PERUANA DEL PACÍFIC

En aquest apartat primer, dedicat a la costa peruana, començ per la ciutat de LIMA, la capital del Perú. Continuo enregistrant vídeos, pujant per la carretera Panamericana Nord cap a HUACHO, CHIMBOTE, TRUJILLO, PIURA i fins a PUNTA SAL, a la regió de TUMBES fronterera amb Equador.

01 DISTRICTES: SAN ISIDRO – MAGDALENA DEL MAR

Em vull moure sobretot en dos districtes de la ciutat de Lima: Magdalena del Mar i San Isidro, els indrets urbans més coneguts per mi. S’hi troba la parròquia de Sant Joan Maria Vianney, el domicili familiar del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, l’hotel on estic allotjat i rep les visites de l’artanenc Mariano Moragues Ribas de Pina i de membres de la família piurana Moreno Romero. La primera jornada acaba amb un dinar al restaurant Puro Perú, assaborint buffet cultural peruà.

- L’acompanyament musical és d’Eva Ayllon, amb la marinera «Que viva el Perú, Señores!».

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

02 DISTRICTE DE PUENTE PIEDRA

Allotjat i molt ben acollit a ca les monges, religioses terciàries trinitàries, entre les quals la bunyolina sor Maria Quetglas, la menorquina sor Margalida Juanico i altres germanes d’orígens diversos. Celebram aniversaris a la seva casa d’Ancón. Coincidint amb jornada electoral, em trob amb na Doris, antiga treballadora domèstica a la casa rectoral. Visitam la «Casa de Niños Sagrada Familia» que dirigeix l'abnegat Miguel Rodríguez Candía. Particip en celebració eucarística modesta i senzilla, presidida i dirigida per dones, a la capella «Virgen de Guadalupe».

- L’acompanyament musical: «Parranda número 3 El Cevichelero», amb Roberto Moreno de Voces de Oro; i càntics religiosos en directe.