Qui és Krzysztof Charamsa? Què ve a fer-hi, a Palma?

Tenim davant nostre un home. Un prevere en tota la seva natura. Un gai orgullós de ser-ho. Una persona batejada, sacerdot i teòleg que ha volgut servir l'Església tota la vida. 

Fins al punt que arriba a ser monsenyor, secretari adjunt d'una comissió teològica internacional, oficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, ex-sant ofici, ex-santa inquisició, i, durant una dotzena d'anys, professor de Teologia a dues universitats pontifícies romanes...

Després que m'he llegit atentament i agradosa el seu llibre, «La primera pedra», si jo hagués de definir en poques paraules la persona i la figura del seu autor, Krzysztof Charamsa, jo diria que és un dels defensors més aferrissats  de «les minories més malmenades, trepitjades, potejades, maltractades avui dia damunt del Planeta Terra i dins les esglésies cristianes».

Minories de tota casta. Sens dubte i a primer cop d'ull LGTBIQ, la de gais i lesbianes, transsexuals, bisexuals, intersexuals i queer... Però també voldria remarcar-n'hi una altra, d'aquestes minories que defensa aferrissadament l'autor d'aquest llibre, en aquestes mateixes pàgines: la minoria que representa el poble català.

Des de la primera pàgina – on dedica l'obra a l'home que estima, el català Eduard Planas -, fins al darrer dels mots que s'hi reprodueixen, no s'està de propugnar el dret a l'autodeterminació d'individus com ells dos i de pobles com el català.

En aquest àmbit, qui és Krzysztof Charamsa? Es tracta d'un gai polonès que, pocs dies abans de sortir de l'armari en l'espai reduït de la «caverna vaticana», es troba a Catalunya per a la Diada de l'11 de Setembre de 2015, la festa nacional catalana. 

Aleshores, té diverses oportunitats de manifestar-se públicament sobre el dret d'autodeterminació de la nació catalana. Pertot arreu escampa que es tracta d'un dret defensat com sacrosant per la doctrina oficial de l'Església. 

Ben contràriament, precisament, a allò que manifesta aquells mateixos dies la Conferència episcopal espanyola. Segons diu Krzysztof Charamsa, la Conferència episcopal espanyola actua exactament contra aquell principi de la doctrina catòlica, ofenent els catalans... Actitud que l'ha de portar a enfrontaments amb la jerarquia catòlica.

Pocs dies abans de la Diada de 2015, al programa «El matí de Catalunya Ràdio», la periodista famosa Mònica Terribas l'entrevista. N'exposa lliurement i extensament l'opinió sobre els «drets comunitaris i individuals a la doctrina de l'Església».

L'endemà mateix torna a ser entrevistat, en aquest cas per Xavier Grasset durant el programa Més 3/24 del Canal 3/24 de Televisió de Catalunya: hi rebla les seves reflexions teològiques sobre el dret de cada nació a autodeterminar-se. Deixant de banda el tema de l'homosexualitat, fa al·lusió, en una síntesi brevíssima, al «Compendi de la doctrina social de l'Església» on s'exposa la postura del magisteri de l'Església sobre el dret de les nacions.

Una setmana després de la celebració de l'11 de Setembre de 2015, el diari El Punt Avui, reprodueix un primer article de Krzysztof Charamsa sobre el mateix tema, amb el titular «En favor del procés d'independència de Catalunya a la llum del pensament cristià».

Dijous, dia 6 d'abril de 2017, ve a Mallorca, a presentar-nos públicament el seu llibre «La primera pedra», que, com diu ell, vol ser la primera pedra de la veritat, de la veritat que ens fa lliures.

L'acte és obert a tothom, a les 18:45h al casal de Can Alcover, carrer de Sant Alonso 24, Palma.

Més informació aquí mateix.

Descripción de Krzysztof Charamsa, el primer sacerdote del Vaticano en salir del armario

Estudis eclesiàstics. I després, què? (2)

Qui li havia de dir, a un infantó de 10 anys com jo mateix, que, efectivament arribaria a acabar la carrera eclesiàstica, tretze anys després? I que, per això mateix, arribaria a exercir tasques molt diverses, com a persona adulta, tant en àmbits de Mallorca, com fora de la Roqueta?

Qui li havia de dir que, fins i tot abans de ser capellà, arribaria a passar unes jornades al monestir benedictí de Montserrat, participant en un curs de cant gregorià organitzat pels monjos? O que obtendria l'exempció del servei militar obligatori, per mor del Concordat entre la Santa Seu i l'Estat espanyol? O que treballaria en l'ordenació i catalogació de l'Arxiu de la Cúria Eclesiàstica del Bisbat de Mallorca? O que col·laboraria amb el rector de la parròquia de Palmanova, animant celebracions religioses a instal·lacions hoteleres, en idiomes diversos? O que faria part dels primers organitzadors de les Colònies d'Estiu que feia Càritas Diocesana, adreçades a infants de famílies amb pocs recursos? O que difondria l'experiència pastoral nova d'unes Missions Infantils, adreçades a infants d'escoles públiques i privades, a municipis mallorquins diversos? O que col·laboraria activament amb l'Obra Social del Patronat Obrer, organitzant campaments d'estiu al santuari de Lluc?

Qui li havia de dir que, un cop ordenat prevere, amb la Diplomatura en Estudis Eclesiàstics a les mans, arribaria a ser vicari i rector de parròquies de Ciutat, com les de Sant Nicolau, Santa Catalina Thomàs o l'Encarnació? Que arribaria a ser nomenat pel bisbe consiliari diocesà del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca? Que es dedicaria a fer classes de religió, jornades de convivència o exercicis espirituals, adreçats a gent jove?

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys, que un bon dia seria rebut en audiència pel papa Pau VI, abans que emprengués el vol cap al Burundi, com a missioner? Que s'hi aplicaria diligentment i intensa a estudiar el kirundi, la llengua pròpia d'aquell país centreafricà? Que hi conviuria amb gent nativa burundesa i gent refugiada rwandesa? O que n'hauria de partir quatre anys després d'haver-hi arribat, més aviat que de pressa, per haver-se oposat obertament i públicament a decisions governamentals que considerava inadequades?

Qui li havia de dir que se n'aniria a treballar quatre anys al Perú? Que hi faria un treball pastoral en la línia de la Teologia de l'Alliberament? Que hi col·laboraria estretament amb les classes populars, tant a l'interior d'una població marginal, a la regió desèrtica nord-peruana, com també a zones rurals andines? Que hi obtendria la Llicenciatura en Educació? Que seria nomenat rector de parròquies diverses, director d'una Escola parroquial, capellà d'una Escola de Magisteri o vicari general d'una Prelatura?

Qui li havia de dir que, de retorn a l'illa de Mallorca, s'arribaria a moure en àmbits molt distints dels l'eclesiàstic? Estudiant Filologia Hispànica, a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca. Aprofundint en l'estudi de la llengua catalana, fent cursos de l'Institut de Ciències de l'Educació. Estudiant Ciències Polítiques i Sociologia a la UNED. Creant el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. Introduint a Mallorca Amnesty Internacional, organització de defensa dels drets humans. O continuant impulsant el Grup cristià de Drets Humans.

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys, que un bon dia s'arribaria a casar en primeres núpcies amb na Lina Company Vidal i que no tendrien descendència? Que tots dos organitzarien plegats un Grup d'Esplai a la parròquia de Sant Francesc de Paula? Que tots dos s'afiliarien al Partit Comunista dels Pobles d'Espanya? O que, sis anys després, ella moriria, malalta d'un càncer molt maligne?

Qui li havia de dir que, un cop deixades les tasques eclesiàstiques, s'hauria de posar a cercar feina de valent? Primer, regentant amb la seva dona un petit comerç especialitzat en la venda de productes lactis. Després, com a peó d'ICONA dedicat a tasques de neteja i manteniment de boscos. O posteriorment, com a empleat públic a diverses conselleries i al Parlament de les Illes Balears.

Qui li havia de dir que, mentrestant, s'abocaria de ple a tasques de representació veïnal i sindical? Com a membre de la Junta directiva de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, o com a delegat sindical de CC.OO. dins la Federació d'Administració Pública?

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys ingressant al Seminari diocesà l'any 1955, que quaranta anys després, es dedicaria plenament a l'àmbit polític institucional? Primerament com a regidor a l'Ajuntament de Palma, després com a conseller de Cultura de Mallorca o, finalment, com a diputat al Parlament de les Illes Balears?

Qui li havia de dir que arribaria a ser candidat al Parlament Europeu, en representació del PSM-Esquerra dels Pobles, o al Senat espanyol, o al Congrés dels Diputats? Que arribaria a intervenir personalment i directa, tant a la cambra parlamentària espanyola com a l'europea, a Madrid, a Brussel·les o a Estrasburg?

Qui li havia de dir que s'arribaria a casar, en segones núpcies, amb na Isabel Rosselló Girart? Que no tendrien descendència i que s'afanyarien a treballar intensament per la barriada del Camp Rodó, des de l'Associació Veïnal? Que tots dos s'afiliarien al PSM-Entesa de Mallorca? O que una vintena d'anys després, se li diagnosticaria, a ella, la malaltia d'alzhèimer?

Qui li havia de dir, emperò, que abans que li succeís aquesta malifeta, tendrien l'oportunitat de recórrer mig món, tos dos plegats? Al País Basc. A Andalusia. A Astúries i Cantàbria. A Galícia. A l'illa de Madeira. A l'Europa central: França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Hongria, Eslovàquia... A l'illa de Creta. A l'illa de Malta. A Escòcia, Irlanda, Anglaterra. A Sicília o Nàpols.
Al Perú (1991, 1993, 2000, 2006, 2010), Veneçuela, Panamà (Isla Contadora), Colòmbia (Cartagena de Indias), Cuba, Uruguai, Brasil, Argentina, Paraguai, Equador, Xile, Mèxic, Bélice, Bolívia...
A l'Índia. Al Sàhara (1997, 2000 i 2002).

Qui li havia de dir que s'embrancaria en la tasca de promoure l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca? D'afiliar-se al sindicat CGT-Balears? O de fer-se militant d'Esquerra Republicana?

Qui li havia de dir que els darrers anys de la seva vida laboral arribaria a rebre una oferta de treball del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya? Que, com a treballador autònom, hi treballaria durant quatre anys seguits, coordinant estudis i accions de govern en l'àmbit de la promoció de la llengua catalana a les Illes Balears i Pitiüses?

Qui li havia de dir res sobre tot això? Qui li podia res sobre tot això, a aquell infantó de 10 anys que, ben il·lusionat, s'engrescava en la tasca de preparar-se per ser capellà? Ningú! Gairebé res de tot això, mai per mai, no podia estar de cap de les maneres a l'abast del capet de ningú que hagués de prendre cura d'aquell infant.

Així i tot, en fer-ne una repassada ràpida, no em puc estar de mostrar-me profundament agraït a tot el bagatge acadèmic, cultural, humanístic, filosòfic i teològic que vaig anar acaramullant durant tots aquells anys, tretze seguits, en règim d'internat estricte.

Un bagatge ric i enriquidor que, en haver-me acompanyat tot al llarg de la meva vida pertot allà on he estat, segur que m'ha anat marcant, jo crec que de forma més positiva que negativa, en una determinada manera de veure les coses, d'analitzar-les, de fer-les, de criticar-les, d'enriquir-les, de viure-les o de compartir-les.

He de reconèixer que, sense aquest bagatge acaramullat al llarg de la meva carrera eclesiàstica, en Cil Buele seria un altre, la meva vida hagués estat una altra. Segur. Millor o pitjor? No ho sé. Distinta, segur.

Seixanta anys després, em sent profundament agraït a la visió i interpretació del món i de la vida que, d'una manera o una altra, he anat assumint com a pròpia. Certament, ni n'és l'única ni és la pretesament millor. N'és una, de tantes. La meva. La que he anat assumint en carn pròpia i s'ha anat convertint i transformant en mi mateix, tot al llarg d'aquestes darreres sis dècades.

Em sembla que és una de les conclusions a les quals em duu la reflexió inicial sobre el seixantè aniversari de l'inici meu dels estudis eclesiàstics: la vida no sempre se't presenta així com havies projectat que se't presentàs!

Algunes dades biogràfiques d'Isabel Rosselló i Girart

Neix a Manacor l'any 1939. Es passa la infància i joventut a fora-vila, a la possessió de s'Espital. 

Tant ella com la seva família -pare i mare, cinc germanes i un germà- es dediquen a les feines del camp. Se la recorda com a molt bona cantant, de tonades i cançons populars.

A la dècada dels anys 60, es trasllada a Palma. Cursa estudis de Magisteri Infantil i n'exerceix l'ensenyament primari a orfenats diversos. 

El mes de setembre de 1961, ingressa a la Congregació de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Fet que la porta a treballar al Perú com a missionera, primer, al Seminari Diocesà de Trujillo, i, posteriorment, al Pueblo Joven San Martín, de Piura, una de les barriades perifèriques més lluitadores de la regió nordenca del Perú.

De retorn a Mallorca, l'any 1977, es posa a treballar com a cambrera de pisos a l'hotel Kontiki, a la platja de Palma, d'on surt elegida delegada sindical d'UGT i es posa al front de lluites laborals intenses, encaminades a aconseguir condicions millors per al personal de la seva categoria. 

Per voluntat pròpia, cessa de la seva activitat religiosa com a membre de la Congregació esmentada, el mes de febrer de 1986.

A la dècada dels anys 80, entra a treballar com a dona de neteja a la Conselleria d'Educació i Cultura. Fins que es jubila l'any 2004.

Mentrestant, i des de l'any 1977 ençà, no deixa de desplegar diàriament una activitat frenètica com a dirigent veïnal al barri del Camp Rodó, integrada dins la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, durant més de 3 dècades seguides. S'afilia durant uns anys al PSM-Entesa Nacionalista. 

L'any 1988 inicia una nova etapa dins la seva vida, i es casa pel civil amb Cecili Buele i Ramis.

Creient practicant i feminista militant, col·labora activament en tasques parroquials i participa sovint en les manifestacions reivindicatives que es convoquen, en defensa dels drets i les llibertats, del medi ambient o de la protecció de Mallorca.

Dona d'esquerres, vol viure i treballar sempre ben abeurada a les fonts de les lluites polítiques i socials d'Amèrica Llatina. Hi viatja en ocasions nombroses, on manté contactes directes amb organitzacions sindicals, polítiques i religioses.

Fins que la malaltia d'alzhèimer l'aglapeix de ple, quatre anys després d'haver-se jubilat...

Des de l'any 2009 ençà, ha de recórrer diversos centres sanitaris d'acolliment, com a centres de dia (AFAM, SARQUAVITAE, RESIDÈNCIA OMS) o com a residència geriàtrica (NOVA EDAT de Montuïri), d'on és traslladada a l'hospital de Manacor, on troba la mort el 18 de maig de 2016, a les 18 hores del capvespre, fruit de les complicacions derivades d'una oclusió intestinal greu...

Una nit qualsevol, llibre de Miquel López Crespí

Seguint la seva dèria literària d’escriure sobre lluites per la llibertat de la classe treballadora i sobre la defensa de la llengua i la cultura catalanes, l’escriptor pobler Miquel López Crespí, en la seva edat més madura, ens ofereix aquesta altra producció que fa part de la Col·lecció Aliorna-65 de Lleonard Muntaner Editor, amb el títol Una nit qualsevol.

Portada del llibre

Tot al llarg de les seves 144 pàgines, el novel·lista, assagista i poeta mallorquí, ens ofereix, en aquest llibre editat a Mallorca l’any 2025, un caramull ben muntat de relats farcits d’històries que competeixen en la captura de l’interès per part de qui s’hi endinsa amb la curiositat de llegir-ne tot el contengut.

Miquel López Crespí, des de fa dècades, no deixa de ser un bon company de lluites i dèries en la batalla persistent i indefugible de contribuir personalment i col·lectiva en la tasca gegantina de construir un món més just i solidari.

No deixa de fer-ho, tot i trobant-se avui dia davant tantíssims de fronts bèl·lics oberts en tants indrets del planeta Terra. Si més no a primer cop d’ull, sembla que no contribueixen a fer-hi res més que tot el contrari del que proposa l’autor.

En compartir plenament son plantejament farcit d’una vitalitat inesgotable, som un dels qui pensen i creuen que s’ho paga endinsar-se en la lectura d’aquests 16 relats interessantíssims. Sobretot per a qui comparteixi la necessitat d’assolir una visió transformadora de la realitat que ens ha pertocat viure i patir.

A mesura que ens hi endinsam, hi trobam espais ben coneguts per la gent que, d’una forma o una altra, es dedica a la literatura d’aquest estil i contengut, com és el cas del Restaurant Diplomàtic, en el darrer relat; o l’històric casal menorquí, construït en temps de la dominació britànica de l’illa, on es refugia qui s’endinsa en la inexhaurible febre creativa del relat quinzè; o la casa de camp que els pares de l’advocat laboralista li han regalat; o el despatx des d’on elaboren la història del moviment obrer; les places públiques on els herois de les lluites més revolucionàries mai no troben ni tenen cap monument en bronze; l’aeroport buid durant un hivern sense turistes, amb motiu del retorn de l’exili llarg de qui consideren alguns com «el darrer resistent»; l’Escola de Magisteri on estudien junts alguns protagonistes de l’obra; el tren barat que els porta des del cap i casal de Catalunya fins a París; la munió de cases abandonades, de palaus ensorrats, d’estacions desertes, com si servissin de crònica del moviment obrer, el relat d’una relació exhaustiva de derrotes incomptables.

Hi compareixen personatges nombrosos que, a criteri de l’autor, han contribuït de manera molt significativa i intensa a mantenir infatigablement i incessant la lluita per un món més igualitari i lliure.

Així com comença amb unes reflexions entorn de l’assassinat dels ecologistes Petra Kelly i Gerd Bastian, acaba amb una tertúlia literària en un dels millors restaurants de Ciutat. Entre i entre, s’hi despleguen uns altres 14 relats. Tant uns com els altres competeixen en qualitat descriptiva, que se suma a les valiosíssimes aportacions de riquesa literàra incalculable que s’hi afegeixen. Tot plegat mena qui tengui interès a llegir-ho cap a un grau molt alt de fruïment gojós.

No de bades, ni per casualitat, la publicació d’aquest llibre coincideix amb la celebració a bombo i platerets del 80è aniversari del final de la segona guerra mundial, en determinats àmbits de la geografia planetària.

De fet, coincideix amb una trobada tan significativa com la produïda amb la presència dels cappares polítics russos, nord-coreans, indis, iranians, xinesos, etc. Sens dubte els més clarament representatius dels països que, d’una forma o una altra, s’enfronten als EUA i a la UE.

Aquest llibre de l’escriptor pobler Miquel López Crespí, amb un títol tan cridaner com aquest, Una nit qualsevol, bé sigui a través de cartes, o de monòlegs, o de converses, bé sigui emprant cartelleres de cinema, transporta el lector cap a l’observança i el record d’una Europa tacada de sang a mitjan segle XX. 

Molt oportuna, doncs, l’edició i publicació d’una peça literària com aquesta, en uns moments en què grans i enormes onades de feixisme atroç tornen a irrompre de bell nou en gairebé totes les contrades i racons del nostre entorn capitalista, cada cop més depredador, més desbocat, més salvatge.

Vos he de dir que estic molt content de trobar-me aquí, a Muro, a ca s’Artiller, convidat una altra vegada pel bon amic i activista cultural inigualable, en Jordi Cloquell Noceras: «Figura molt coneguda en l’àmbit cultural del poble, encarregat de dinamitzar i programar les activitats del centre, que és el cor de la vida cultural de Muro» (IA xinesa dixit!).

Juntament amb el bon amic llorità Felip Munar, venim a presentar un llibre d’un altre bon amic, pobler en aquest cas, que li diuen Miquel López Crespí, autor de desenes i desenes de títols elaborats en català de Mallorca (superant-ne el centenar).

M’heu de pemetre que comenci fent una referència explícita i directa a la darrera vegada que m’hi vaig fer present, aquí, a ca s’Artiller, amb en Miquel. Ens hi acompanyava aleshores un altre bon amic, concarrí per més senyes, que ja no és en aquest món entre nosaltres, el bon amic Jaume Obrador Soler. Que en pau descans!

Era el 27 de maig de l’any 2018 – 7 anys, 3 mesos i 17 dies enrere –. Ens hi dedicàrem una bona estona, a presentar dues de les moltes novel·les d’aquest mateix autor pobler. Les que porten per títol «Joc d’escacs» i «Allò que el vent no s’endugué». Record que era un diumenge, i que ho férem a les 19:30 hores d’un capvespre primaveral.

Vàrem comptar aleshores, i també comptam avui, amb la col·laboració tècnica d’un professional de la comunicació, tan ben qualificat com és ara n’Agustí Baró i Bauló. S’encarregà d’enregistrar les imatges, els sons i les veus de la trobada, per tal que tothom que en tengués interès, pogués disposar de la informació requerida. Esper que en aquesta ocasió també faci el mateix, com només ell sap fer.

També m’heu de pemetre que vulgui fer una referència explícita i directa a la primera vegada que vaig contactar amb l’escriptor pobler Miquel López Crespí. 

La primera vegada que vaig llegir un article seu, fa més de cinquanta anys. Era a finals de l’any 1971. Pocs dies abans que jo emprengués el vol cap a l’Àfrica Central, com a missioner al Burundi, ell havia publicat al Diario de Mallorca un escrit que duia per títol una sola paraula «Fanon». Vos he de dir que aquell escrit m’ajudà ben molt a entendre què havia de fer jo, un «home del Nord opressor», a l’hora d’acompanyar «gent del Sud oprimida».

Entre aquella primera vegada i aquesta darrera d’avui aquí, a Muro, ha transcorregut molt de temps. Tots dos hem anat envellint. I tots dos, durant aquestes darreres dècades, hem anat presentant llibres seus en indrets distintints de Mallorca.

Record molt bé que, en presentar aquí les dues novel·les seves ja esmentades, 7 anys enrere, a l’hora de fer-ne la presentació, se’m va ocórrer de formular-li, a l’autor, prop d’una dotzena de preguntes, perquè me les anàs contestant adreçant-se a la concurrència.

Avui faig comptes de fer el mateix, si m’ho permeteu. Lògicament, no hi repetiré les mateixes preguntes, perquè ja foren contestades aleshores per l’autor. A més a més, varen quedar molt ben reproduïdes en les xarxes de la intercomunicació planetària, dins d’un dels meus blogs que podeu consultar quan vulgueu. 

Dedicatòria del llibre

Començ, idò, demanant-li, a Miquel López Crespí:

1) Des de fa dècades, som veïnats. El nostres dos domicilis familiars estan situats en dues barriades palmesanes veïnes, Bons Aires i Camp Rodó. Sé que aquests darrers 50 anys has publicat una quinzena de llibres de narracions, a més de les teves aportacions nombroses al teatre, la poesia, la novel·la o l’assaig...
M’agradaria que ens diguessis d’on et surt aquesta dèria literària teva tan admirable? 

2)   Sempre he pensat que aquella primera topada amb el teu escrit sobre Fannon, és la que m’ha duit a col·laborar en la presentació de tants dels teus llibres, en llocs tan diversos. Sovint parles d’allò que anomenes la «narrativa experimental».
Ens pots explicar què vols dir exactament amb una definició com aquesta? 

3)   Com saps molt bé, m’acaben de publicar, a mi, un llibre en català i en castellà, que duu per títol «Cròniques meves peruanes». Saps que ho ha fet una editorial mexicana que l’ha penjat a internet, difós i escampat per Amazon, tant en digital com en paper.
Tu acostumes a escriure gairebé sempre i majoritàriament en català. Si hi ha una cosa que m’admira de la teva tasca, és que deus ser un dels pocs escriptors que pot dir i assegurar que «n’ha viscut, d’escriure», cosa que no abunda entre nosaltres.
Ens pots dir com t’ho has fet, per poder «viure d’escriure», durant tants d’anys?

4)   Així com, a mi, em va influir el que escrigueres sobre Fanon, i, 54 anys després encara mir de parar-hi esment, ens pots aclarir quin és l’escriptor, o grup d’escriptors,  que consideres que més ha influït en tu, perquè t’hagis dedicat a escriure tant?

5)   El fet d’acompanyar-te en moltes de les presentacions dels teus llibres, m’ha fet veure que t’han atorgat i has rebut molts de premis literaris al llarg de la teva extensa i intensa vida, tan activa dins l’àmbit de la literatura.
Ens pots explicar quin paper tenen els premis literaris en el teu ofici d’escriptor?

6) Sempre m’he demanat si el títol d’aquest llibre «Una nit qualsevol» és una queixa o lamentació que fas cap a l’exterior, o és la constatació escrita de la teva realitat vivencial, la d’un escriptor compromès en la tasca de transformar la societat, que vols que quedi reflectida damunt paper.
Ens ho pots aclarir, això: queixa/lamentació, constatació d’algunes realitats viscudes o res a veure amb cap de les dues?

7) Conec companys que cada dia escriuen una mica sobre allò que han fet, han vist, han escoltat, han visitat, etc. S’apunten a fer-ne un dietari personal històric.
Aquest llibre teu té qualque cosa a veure amb això, o ni tan sols t’ha passat pel cap fer-ho així?

8) I finalment, què recomanaries a les generacions més joves sobre el cultiu de l’art d’escriure. Pel seu compte, i no tant servint-se del que avui en diuen «intel·ligència artificial»? 
Aquest estri tecnològic que té més d’artificial que d’intel·ligent: es limita a arreplegar dades d’altri, sense valorar-ne ni la qualitat, ni la veracitat, ni l’originalitat, ni la intencionalitat manifesta de confondre.
Quines recomanacions faries al jove que prengués la decisió de fer-se escriptor?

Contraportada del llibre

Amb això està tot dit, sobre el que jo volia demanar-te. Gràcies per respondre. 
Gràcies, també, a l'atenció dispensada per la concurrència aquí present.

El meu viatge al Perú (2 de gener a 13 de març de 2020)

Aquesta sèrie de 32 vídeos domèstics, relacionats amb la meva darrera visita al Perú (del 2 de febrer al 13 de març de 2020), s’inicia amb els enregistrats a la COSTA peruana de l’oceà Pacífic (Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Piura i Punta Sal), recorrent la carretera Panamericana Nord, cap a la frontera amb Equador. 

Segueix amb els gravats a la SERRA andina peruana (Cascas, Contumazá i Cajamarca). 

I acaba amb els enregistrats a la SELVA amazònica peruana nord-oriental (Jaén, Moyobamba, Tarapoto i Yurimaguas). 

Són les tres regions característiques i singulars que conformen el Perú.

Mir de fer-hi aparèixer en NEGRETA els noms i llinatges d’amistats o familiars que hi surten o s’hi refereixen.

Cada vídeo domèstic porta un número d’apartat, amb un enllaç d’accés directe a youtube perquè pugui ser visionat. 

Dins cada apartat, a més a més, hi he posat els noms de les peces musicals que acompanyen el vídeo, els enllaços als escrits meus al blog sobre l’assumpte i als àlbums de les fotos fetes.

1. COSTA PERUANA DEL PACÍFIC

En aquest apartat primer, dedicat a la costa peruana, començ per la ciutat de LIMA, la capital del Perú. Continuo enregistrant vídeos, pujant per la carretera Panamericana Nord cap a HUACHO, CHIMBOTE, TRUJILLO, PIURA i fins a PUNTA SAL, a la regió de TUMBES fronterera amb Equador.

01 DISTRICTES: SAN ISIDRO – MAGDALENA DEL MAR

Em vull moure sobretot en dos districtes de la ciutat de Lima: Magdalena del Mar i San Isidro, els indrets urbans més coneguts per mi. S’hi troba la parròquia de Sant Joan Maria Vianney, el domicili familiar del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, l’hotel on estic allotjat i rep les visites de l’artanenc Mariano Moragues Ribas de Pina i de membres de la família piurana Moreno Romero. La primera jornada acaba amb un dinar al restaurant Puro Perú, assaborint buffet cultural peruà. 

- L’acompanyament musical és d’Eva Ayllon, amb la marinera «Que viva el Perú, Señores!». 

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

02 DISTRICTE DE PUENTE PIEDRA

Allotjat i molt ben acollit a ca les monges, religioses terciàries trinitàries, entre les quals la bunyolina sor Maria Quetglas, la menorquina sor Margalida Juanico i altres germanes d’orígens diversos. Celebram aniversaris a la seva casa d’Ancón. Coincidint amb jornada electoral, em trob amb na Doris, antiga treballadora domèstica a la casa rectoral. Visitam la «Casa de Niños Sagrada Familia» que dirigeix l'abnegat Miguel Rodríguez Candía. Particip en celebració eucarística modesta i senzilla, presidida i dirigida per dones, a la capella «Virgen de Guadalupe». 

- L’acompanyament musical: «Parranda número 3 El Cevichelero», amb Roberto Moreno de Voces de Oro; i càntics religiosos en directe.

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

03 DISTRICTE DE LOS OLIVOS – VILLASOL

Amb les famílies peruanes Tullume López, i Pisfil Zarpán, compartesc taula i conversa, alhora que allotjament agradós al seu domicili. Visit la casa de la família López Sirlopu a la barriada, «Asentamiento Humano» Manuel Cox-Ancón. Recorr el balneari d’Ancón, on vaig treballar-hi com a rector de la parròquia a la dècada dels anys 70 del segle passat... Acab aquest vídeo amb el darrer sopar a la ciutat de Lima, abans d’emprendre el vol de retorn a Mallorca. 

- L'acompanyament musical: «Valsecito del ayer», d’Erasmo Díaz Yuijá, amb Pablo Rosales Zamora al piano. I «Alma Mia», amb Ramon Avilés i Oscar Avilés. 

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

04 CENTRE DE LIMA

En ocasions diverses tenc oportunitat d’accedir al centre de Lima, la capital del Perú. Hi prenc imatges, mentre m’acompanyen fins a la plaça d’Armes membres de la família piurana Moreno Romero. Altra volta hi torn, presencio la desfilada festiva dominical entorn de la mateixa plaça i visit els llocs sagrats dedicats a santa Rosa de Lima i a sant Martí de Porres, conduït pel bon amic mallorquí, mossèn Eugeni García Julià, gran coneixedor del Perú. 

- L’acompanyament musical és «Limeña», interpretada per Elenita Vargas; peces originals, gravades en directe, de les distintes bandes que hi desfilen; i «Zaña» interpretada per  Los Hermanos Zañartu.

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

05 DISTRICTE VILLA MARÍA DEL TRIUNFO

Pas tres dies molt ben allotjat a la casa de la família peruana Urrutia Naveros, al districte de Villa Maria del Triunfo. Tota la família m’acompanya a recórrer en cotxe alguns altres indrets de Lima: el cementeri de Villa María, on reposen les restes de Feli Naveros, la bona amiga, treballadora domèstica de la parròquia, a la dècada dels anys 70 del segle passat; el cementeri «Nueva Esperanza», considerat el segon més gran del món;  el parc zonal Huáscar, a Villa El Salvador; el «Morro Solar» de Chorrillos; «El Salto del Fraile», espectacle individual a la costa; «El Parque de las Aguas», al districte de Lince amb «El Circuito Mágico del Agua»; la paradeta de menjars casolans preparats per la Mili-Mili; la granja de bous «Sumac Pacha» de Lurín; «La Punta Callao», en viatge amb llanxa inclòs; l’hospital María Auxiliadora, on treballa pare i mare de família. 

- En trec algunes imatges, amb aquest acompanyament musical: Dos cántics religiosos: «Tengo hambre de Ti», de Jaime Ospino, i «Señor, me falta la fe»; Vals peruans «Limeña» i «La Flor de la Canela»; Música peruana andina instrumental; «Que Linda Mi Vaca», de Principe Acollino; i «Fina Estampa» de Chabuca Granda. 

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

06 DISTRICTE D’ATE – SALAMANCA

Som molt ben acollit a la casa que els pares franciscans del T.O.R. mantenen oberta al barri limeny de Salamanca, districte d'Ate, on regenten la parròquia «Nuestra Señora de la Esperanza». Amb el superior de la comunitat, el bon amic llubiner P. Miquel Llompart Frontera visit el centre d’espiritualitat de Huachipa; particip a la trobada de Mallorca Missionera; recorrem amb el seu cotxe tot el terme parroquial, retem visita a capelles i indrets diversos; anam fins a l’hospital Sant Joan de Déu... Amb les dues germanes piuranes Moreno Romero, que passen a recollir-m’hi, anam a veure la família del fill de na Zully i nebot de n’Esther, n’Iván, que viuen al barri «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón»... Amb mossèn Eugeni García Julià arribam fins a Jicamarca, l’indret on reposen les restes mortals del bon amic santamarier mossèn Miquel Parets i Serra.

- L’acompanyament musical: 

«Somos Un Pueblo Que Camina», càntic catòlic; «Vienes y te vas», de William Luna; «Indirimbo z’Abarundi», cançó religiosa del Burundi en la llengua del país centre-africà.

- Escrit al meu blog

- Àlbum 1 de fotos - Àlbum 2 de fotos

07 AEROPORTS PERUANS

Durant el viatge de l’any 2020 al Perú, tenc oportunitat de viatjar per terra, mar i aire. No ho puc fer pels rius, perquè n’és mala època, van molt remoguts. Per aire, a més de Palma i Madrid, toc pista en altres tres aeroports peruans: Lima, Piura i Tarapoto, sempre acompanyat per les dues germanes piuranes Moreno Romero. N’hi trec algunes imatges, recollides en aquest setè i darrer vídeo domèstic dedicat a la capital del Perú, Lima. 

- L’acompanyament musical que hi afegesc: «Evocando la Patria Vieja», de Los Morochucos; «Valsecito piurano: Piura Primera»

08 HUACHO: ALBÚFERA MEDIO MUNDO

Acabat el recull de tots els vídeos domèstics meus sobre la ciutat de Lima, la capital del Perú, continuo enregistrant-ne d’altres imatges i sons, carretera Panamericana Nord amunt. Faig aturada a la ciutat de Huacho. Més concretament, a l’Albúfera Medio Mundo, on ens acull el bon amic peruà Kiko Caravedo, espòs de la  bona amiga macianera, Bel Duran Fons. M’ofereixen la seva casa per allotjar-nos-hi, «Casa Sofía». Tenc oportunitat de recórrer aquest paratge protegit, amb quantitat diversa d’ocells i de vegetació característica d’una de les zones humides més famoses del Perú. A pocs quilòmetres, visitam dues mostres representatives de la civilització Caral, una de les més antigues del món: Áspero i la ciutat sagrada de Caral, amb gran quantitat de restes arqueològiques interessantíssimes. Membres de la família Tullume López també s’hi fan presents, acompanyant Esther i Zully Moreno Romero.

- L’acompanyament musical: «Puerto Supe», de Óscar Aguilés; «Tondero del Agua», Grupo CEMDUC; «Huacho querido», de Zambo Cavero; 

- Escrit al meu blog   

- Àlbums de fotos: - 1 Huacho, a Casa Sofía - 2 Caral, una civilització mil·lenària - 3 Medio Mundo, albúfera

09 CHIMBOTE: Recorregut per la ciutat i el port

Seguint itinerari cap al nord del Perú, per la Panamericana Nord, m’atur uns quants dies a la ciutat de Chimbote. Recorr les poblacions de Santa i de Coishco, on vaig treballar a la parròquia del Señor Crucificado, a la dècada dels anys 70 del segle passat. Acompanyats per Clara Apaza i pel seu espòs Jorge Torres, Koki, visit les instal·lacions pesqueres del port, arrib en llanxa fins a Playa Conchitas, a la Isla Blanca, visit el parc del Viver Forestal, vaig a veure la bona amiga Vicky Salgado a ca seva.  Aprofit l’oportunitat de retrobar-me amb el bon amic alcudienc mossèn Miquel Company Bisbal, participant en la celebració del cinquantè aniversari de la creació de la seva parròquia de sant Pau, al barri del Carme. Assistesc convidat al sopar parroquial de gala i confraternitat. Recorr de nit la ciutat de Nuevo Chimbote, on s’erigeix a l’actualitat la catedral de la diòcesi. Visit la família Ramírez Ávila a la seva tenda comercial, a la casa de na Belma, la germana de la bona amiga piurana Malena Garcés. (Almanco dues de les persones que apareixen al vídeo, pocs mesos després han estat enduites pel covid19: el dominic P. Héctor Herrera i el bon amic Jorge Torres Koki. Que descansin en pau!)

- Acompanyament musical: «El clamor de los humildes», de Jorge Noriega Cardozo; «Virgencita», de Grupo Mestizo; «La nueva sensación» de Banda Orquesta; «Chimbote De Mis Amores», orquestra Son Del Puerto; càntics religiosos en directe.

Escrit al meu blog   

Àlbum de fotos

10 CHIMBOTE: Ballada parroquial commemorativa

Particip en la ballada parroquial, amb motiu de la commemoració del 50è aniversari de la creació de la parròquia de sant Pau, al barri del Carme, per mossèn Miquel Company Bisbal.

11 TRUJILLO

Des de la ciutat de Chimbote, seguint per la carretera Panamericana Nord, m’endins en el departament de La Libertad. Tenc oportunitat d’allotjar-me a la ciutat de Trujillo, a ca les monges franciscanes. En visit el centre urbà. Aprofit per tallar-m’hi els cabells i recórrer el port i platja de Huanchaco. En una segona oportunitat, ajudat per Iván López Moreno, m’instal a la casa que el grup musical «Voces de Oro» hi té molt ben muntada -en conec un dels membres i visit també la seva casa familiar- Roberto Moreno Romero i Rosana Huertas Torres. Acudesc al centre educatiu «El Milagro», situat a l’entorn del gran femer de la ciutat de Trujillo, on les religioses franciscanes atenen infants desprotegits. M’hi duu la inquera sor Catalina Vallespir Llompart, l’encarregada de l’entitat solidària MISOL.

- Acompanyament musical: «Yo soy trujillano», de Lucho Barrios; «Parrandas» de Voces de Oro, amb Roberto Moreno; «Marinera trujillana».

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

12 PIURA: «Virgen Guadalupana», a l’orgue

Abans d’iniciar la sèrie de vídeos domèstics enregistrats a Piura, ciutat costanera del Nord del Perú, en vull gravar un prèviament que serveixi per enllaçar gràficament l’indret meu originari, l’illa de Mallorca, amb l’indret andí que visit en ocasions nombroses. Em sembla adient, tot i les deficiències tècniques notòries, acompanyar-ne les imatges seleccionades amb la interpretació, a l’orgue de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, d’una peça musical sud-americana dedicada a la Verge, que vaig aprendre a cantar amb la guitarra durant la meva etapa d’estudiant al Seminari diocesà de Mallorca. La dedic, amb tot el meu afecte, a totes les meves amistats d’Amèrica Llatina.

13 PIURA: Al barri de Santa Rosa

Durant el meu viatge al Perú l’any 2020, començ la gravació del meu pas per Piura, enregistrant la casa on m’hi pas allotjat més temps. Situada a l’avinguda Chulucanas 431 del barri piurà de Santa Rosa, a la dècada dels anys 70 del segle passat, hi viu «la señora Rosa Romero Rivera». És la dona que s’encarrega cada dia d’anar a ca nostra, juntament amb la seva filla Zully, per fer-hi la neteja, preparar-nos el menjar, netejar-nos la roba, etc. tant a Joan Riera Fullana com a mi mateix, els dos capellans mallorquins del barri de Sant Martí. Avui m’hi trob amb les seves filles, els seus fills, néts i nétes que m’hi acullen la mar de bé. Com si fos ca meva.

- L’acompanyament musical: «Sólo pienso en tu amor», amb la veu de Roberto Moreno Romero, cantant del grup Harmonia 10, 

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

14 PIURA: Pel barri de Sant Martí

Faig recorregut pel barri de sant Marí, visitant les instal·lacions parroquials d’on vaig ser rector i director de l’escola parroquial mixta «Nuestra Señora del Rosario» a la dècada dels anys 70 del segle passat. Me’n vaig a saludar persones veïnes de la casa on vaig viure. Amics i col·laboradors parroquials, com Juan Mondragón, molt amic de Malena Garcés i Paco Suárez, com també de Manfred Wevers i Socorro Zapata que viuen a Alemanya; li entreg una de les moltes pagesetes artesanals que em regalà l’alcudienca Carme García, perquè les distribuís entre les meves amistats peruanes. Al vespre celebram, a l’església parroquial nova, una missa d’agraïment per la tasca que hi han desplegat les Germanes de la Caritat i els capellans de Mallorca. Tenc oportunitat de saludar famílies conegudes com la del «señor Tocto», o d’antigues professores com Luz María Bruno, o de membres de la família Moreno Romero que s’hi han fet presents.

- Acompanyament musical: «Mis algarrobos», del Cholo Berrocal; càntics religiosos, en directe «Sólo pienso en tu amor», amb la veu de Roberto Moreno Romero, cantant del grup Harmonia 10

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

15 PIURA: Al Saló Comunal, amb Joan Riera Fullana «Mossegat»

Faig imatges d’una trobada molt emotiva amb el bon amic manacorí Joan Riera Fullana i la seva esposa mexicana Nina, a la ciutat de Piura. Quaranta-cinc anys després d'haver-nos-hi trobat per primera vegada, treballant junts al barri de San Martín, de rectors a la parròquia «Nuestra Señora del Rosario», i de directors a la seva escola parroquial. Ens hi retrobam amb antigues professores i personal treballador del centre educatiu, com Magda A. Zapata, Socorro Barreto, Luz María Bruno, Teresa Guerrero, Pancho Vega, Esther Moreno, Zully Moreno, etc., en un acte organitzat per les Juntes Veïnals Comunals de la contrada piurana.

- Acompanyament musical: «Mis Algarrobos», del Cholo Berrocal; càntics religiosos, en directe. 

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

16 PIURA: De Santa Rosa a San Martín

Edit aquest vídeo on es fusionen els tres primers que faig sobre Piura: 1) Al barri de Santa Rosa; 2) Pel barri de Sant Martí; i 3) Al "Saló Comunal", amb Joan Riera Fullana «Mossegat».

- L’acompanyament musical: «Sólo pienso en tu amor», amb la veu de Roberto Moreno Romero, cantant del grup Harmonia 10; càntics religiosos, en directe; «Mis Algarrobos», del Cholo Berrocal.

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

- Acompanyament musical: «Mis Algarrobos», del Cholo Berrocal. 

17 PIURA: Cementeri i Magisteri

Vaig a visitar el cementeri de Piura on reposen les restes de persones ja difuntes, molt amigues, conegudes i estimades, acompanyat com sempre per n’Esther i na Zully Moreno Romero. A les imatges preses en aquell recinte, hi adjunt les que faig a l’antiga Escola de Magisteri on puc veure de prop els detalls d’una jornada electoral "congressal"que coincideix amb la meva estada a Piura.

- Acompanyament musical: «Alma Mia», amb Ramon Avilés i Oscar Avilés

- Escrit al meu blog

- Álbum de fotos

18 PIURA: Festa familiar piurana

El 23 de febrer de 2020, a diferència de 1981 quan en trob a Nicaragua..., particip enguany en una festa familiar piurana, amb motiu de l'aniversari d'un membre emparentat amb la família Moreno Romero que m'ha acollit a casa seva durant el viatge perllongat al Perú. Hi acudeixen les cinc germanes de la família: Esther, Elizabeth, Elba, Zully i Yliana.

- Acompanyament musical: peces ballables enregistrades en directe

19 PIURA: Amb la família Mendoza Guerrero

Imatges de l'arribada a Piura, des de Tarapoto passant per Lima, i de l'estada a la ciutat nordenca de Piura. Visit en dues ocasions la família Mendoza Guerrero. Vaig a rebre Joan Riera i Nina a l'aeroport, on també trob l’antiga professora, bona amiga piurana, Lucha Eggart. Passejam per Castilla. Visitam esglésies de la ciutat de Piura.

- Amb l’acompanyament musical  d'una "marinera norteña"

- Àlbums de fotos

20 PIURA: Amb el doctor Jorge Saldaña

Imatges d’una trobada molt emotiva al domicili familiar del doctor Jorge Saldaña, antic col·laborador entusiasta de la parròquia del PJ San Martín. Un vidu vellet de 90 anys que hores d’ara continua amb les mateixes dèries solidàries de sempre, amb qui compartesc conversa i records. Li entreg un exemplar del llibre «Confesiones de un confesor» de l’amic comú Joan Riera Fullana. Intentam trobar el domicili d’Hugo Linares, gran amic del binissalemer Miquel Bestard Cantó... 

- L’acompanyament musical d’un Tondero.

- Àlbum de fotos

21 PIURA: Visites domiciliàries: Moreno Romero, Eggart Maguiña,  Guerrero Niño

Imatges d'algunes de les visites i trobades domiciliàries que faig a la ciutat de Piura, amb amistats antigues: antigues professores de l’Escola Parroquial Mixta «Ntra. Señora del Rosario» (Magda A. Zapata, Socorro Barreto, Lidia Belupú, Teresa Guerrero, Paco Vega «El Ruso»); membres de les famílies Moreno Romero (vaig a dinar a ca n’Elizabet); amb n’Esther i na Zully, vaig a visitar na Lucha Eggart Maguiña a casa seva, qui des d’allà mateix dirigeix unes paraules, gravades, al bon amic Paco Suárez, sobre gestions fetes amb el llibre de Jaume Santandreu «Operación Tiara»); mantenc dues trobades a la casa familiar de les professores Teresa i Josefina Guerrero Niño, que inclouen paraules incorporades al brindis que queden gravades i enregistrades al vídeo. En una segona visita, ens hi trobam a més a més amb  Joan Riera i Nina, Ana Zapata, etc.

- Acompanyament musical: «Sólo pienso en tu amor», d’Harmonia 10, amb Roberto Moreno, veu cantant

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

22 PUNTA SAL: balneari i platja a prop de Màncora

Primera vegada en ma vida que tenc oportunitat d’anar a passar uns dies a aquest balneari nordenc del Perú, un dels més famosos i freqüentats, tant pel turisme local com per l'estranger. Situat a prop de la frontera amb Equador, al departament de Tumbes, hi vaig convidat pels bons amics Carmen Tocón i Roberto López, que vaig conèixer a Chimbote a la dècada dels anys 70 del segle passat. Volen que m’allotgi a ca seva. Hi vaig, com pertot arreu en aquesta ocasió, amb les dues bones amigues meves piuranes, les germanes Esther i Zully Moreno Romero que s’allotjgen a un hotel proper a la platja. Recorrem la immensitat de l’arenal de Punta Sal, i ens hi banyam (hi deix perdudes les ulleres i la gorra, per una onada inesperada del Pacífic!). Arribam fins a Màncora, visitam tant de dia com de nit, la localitat turística famosa pels temps dels hippies. Tenc oportunitat d’oferir al matrimoni chimbotà exemplars del llibre d’en Jaume Santandreu «Operación Tiara» que en Paco Suárez ha traduït al castellà d’Amèrica Llatina. Com també el llibre d’aquest, «Al pairo y con poco trapo». Gaudeixen de rebre’ls.

- Música en aquest vídeo: «Tondero piurano» de Así Se Goza; «A qué volviste, mujer», d’Harmonia 10; «Amor querido», de Voces de Oro, amb Roberto Moreno, cantant; El Encanto de Corazón, de Así Se Goza; «Mis algarrobos», de Trovadores del Norte; «Rosal Viviente», de Miguel Ciccia.

- Escrit al meu blog  

- Àlbum de fotos

2. SERRA ANDINA PERUANA

23 DE TRUJILLO A CASCAS, CONTUMAZÁ I CAJAMARCA

Durant el meu viatge al Perú d’aquest any 2020, enregistr imatges de la serra andina peruana que tenc ocasió de visitar, des de Trujillo fins a Cascas, Contumazá i Cajamarca, juntament amb les dues amigues meves piuranes, les germanes Esther i Zully Moreno Romero, i el bon amic meu mossèn Manuel Álvarez Zerpa, que vaig conèixer a Cascas a la dècada dels anys 70 del segle passat i que vol que m’hi passi uns dies amb ell. 

- Acompanyament musical: «Himno a Cascas», de Segundo Castillo; «Yaraví Promesa de Cóndor», de Jorge Plasencia Castillo; «Tinkari», música de Cajamarca

- Escrit al meu blog

- Àlbums  de fotos: 1 Àlbum, 2 Àlbum i 3 Àlbum

24 CASCAS

Convidat per la família peruana Álvarez Zerpa i acompanyat per les piuranes Esther i Zully Moreno Romero, torn a trepitjar l'estimada serra "liberteña" de Cascas, on rebem molt bona acollida. La família de mossèn Manuel Álvarez, en aquesta ocasió, sor Carlota i na Chabuca Álvarez, ens acullen molt amablement a casa seva. També altres amistats casquenyes, com Armando Plasencia, ens hi agombolen. Visitam vinyes, bodegues i restaurants d’una contrada on vaig treballar-hi durant un temps a la dècada dels anys 70 del segle passat, quan hi havia de rector l’eivissenc mossèn Vicent Tur, i les religioses agustines de l’Empara, sor Esperança, sor Francisca, sor Puri i sor Maria.

- Acompanyament musical: «Himno a Cascas», de Segundo Castillo.

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

25 CONTUMAZÁ

Des de Cascas, ens enfilam cap a Contumazà, conduïts per mossèn Manuel Álvarez que ens hi duu amb el seu cotxe. Juntament amb n’Esther i na Zully Moreno Romero, ens allotjam a la rectoria de la parròquia dedicada a sant Mateu durant dues nits. Recorrem el poble. Visitam indrets. En sortim en direcció a Cajamarca.

- Acompanyament musical: «Yaraví Promesa de Cóndor», de Jorge Plasencia Castillo.

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

26 CAJAMARCA 

A Cajamarca, n’Esther i na Zully Moreno Romero, i jo mateix, ens instal·lam al Gran Hotel Guisama, a prop de la plaça d’Armes de la ciutat, al Jr. Amazonas. Mentre mossèn Manuel Álvarez manté reunions amb el clergat de la diòcesi, nosaltres tres visitam les instal·lacions turístiques de Los Baños del Inca. Passejam pel centre de la ciutat. Visitam centre artesanal «Artesanos Don Bosco». Dinam al restaurant «El Rescate». I partim cap a Trujillo, on feim comptes de viatjar fins a Huacho.

- Acompanyament musical: «Música de Cajamarca», de Tinkari

- Escrit al blog

- Àlbum de fotos

3. SELVA AMAZÒNICA PERUANA

27 JAÉN DE BRACAMOROS

Imatges de la visita familiar que faig a la ciutat de Jaén de Bracamoros, situada a la regió anomenada «ceja de selva» amazònica nord-peruana. Hi vaig amb un bon grapat de membres de la família piurana Moreno Romero que hi tenen el tío Salomón Romero Rivera, germà de la señora Rosa Romero Rivera (per a la qual encarregam una missa a la seu catedral de Jaén, en ser la mare ja difunta d’Esther, Elizabet, Elba, Zully, Yliana,  Pepe... Roberto, Norberto, Moisés Moreno Romero). A la dècada dels anys 70 del segle passat, quaranta-cinc anys enrere, arribant-hi en cotxe per primera vegada (1977), tenc la sort de contribuir directament que es retrobin els dos germans després d’haver passat totalment incomunicats durant dècades... 

Amb aquest segon viatge meu a la ciutat amazònica de Jaén, a més de recórrer indrets cèntrics de la ciutat de Jaén, travessada pel riu Marañón, afluent de l’Amazones, també ens feim presents al cementeri on retem visita a les tombes on reposen les restes de familiars.

A més de conèixer i saludar per primera vegada el tio Salomón Romero Rivera, també puc fer el mateix amb els seus fills Edelmira, Alícia i Walter Romero Rojas, els seus nebots Pompeyo i Liliana Villanueva Romero, el seu nét Michel Paredes Romero, sense deixar d’esmentar-ne els nebots piurans que m’acompanyen en el viatge.

- Acompanyament musical: «La flor de café», de Daniel Altamirano; «Carnavales cajamarquinos», d’Strinc Karma; «Jaén, esperanza del Perú», de Daniel Altamirano.

- Escrit al meu blog

- Álbum de fotos

28 JAÉN DE BRACAMOROS

Vet ací el bon record que té, de la meva difunta esposa Isabel Rosselló Girart, una de les seves antigues alumnes a l’Escola Parroquial Mixta «Ntra. Sra. del Rosario» de Piura, la bona amiga Elizabet Moreno Romero, qui, des de Jaén de Bracamoros estant on m’acompanya en el viatge, a la mateixa casa del tio Salomón fa aquestes declaracions personals que queden reproduïdes en aquest vídeo domèstic meu. 

29 MOYOBAMBA 

Amb n'Esther Júlia i na Zully Socorro Moreno Romero, travessant el pont situat damunt del riu Mayo, viatjam des de Yurimaguas fins a Moyobamba,  on les dues germanes piuranes tenen familiars que hi viuen i treballen. Com ja vaig fer 10 anys enrere amb la meva esposa difunta, na Bel Rosselló, en aquesta ocasió de l’any 2020 també vull anar a saludar "la tía María Romero Rivera", germana de l'entranyable senyora Rosa, de Piura, que en pau descansi. Allotjats al districte La Calzada, hostal «La Emboscada», propietat de familiars que ens hi acullen molt amablement, hi conec Salomón Romero Rojas «Lalo», Maria Infante Tarrillo, els seus dos fills Sheiro i Mario, Afranio Romero Rojas, Juan Castillo Romero, Nélida Bravo Romero, i altra gent emparentada

- Acompanyament musical: Pandilla Moyobambina, Sonido Verde, Record Guinnes Moyo

- Escrit al meu blog 

- Àlbum de fotos

30 TARAPOTO 

Vet ací el tràiler de la visita que faig a la Cooperativa AllimaCacao de Tarapoto, finançada amb recursos econòmics del Govern de les Illes Balears, amb la col·laboració de FODESBA i el seu president Antoni Colomar Marí.

- Acompanyament musical: MAC

31 TARAPOTO 

Imatges i sons enregistrats el mes de febrer de 2020 a la ciutat de Tarapoto i voltants del districte de Chazuta, al departament nord-oriental de San Martín, al Perú, on, juntament amb n’Esther i na Zully Moreno Romero, visit diverses parcel·les demostratives de la producció de cacau, contactant amb els seus titulars: Marcelino Zumba Cenepo, Julio Sandoval Ishuiza, Norma Sangama Tenazoa, George Flores Garazatua, Ivonne Panduro Vázquez,  Edwin Tananta. Conduïts pertot arreu, en cotxe que mena Johny Vilchez, pel president executiu d’IDSA, Roberto Acuña Marín; Carlos Angulo González, gerent de la Cooperativa; Marcial Cenepo Meléndez, tècnic de camp, visitam el mòdul de recol·lecció Pasiquihui de la Cooperativa, on s’asseca el bassó del cacau. A la localitat de Chazuta, recorrem les instal·lacions centrals de la Cooperativa i mantenim contacte directe amb l’assemblea de cooperativistes, representants d’uns 379 associats. De retorn a la ciutat de Tarapoto, passam pel districte proper Juan Guerra, on hi ha el projecte de construir-hi un gran centre d’apilament general per a tota la regió. Feim visita turística a la localitat de Lamas.

- Acompanyament musical: «La anaconda», «Solo por el chiquito», de Grupo Pacha; «Parranda Selvática», de Juaneco Y Su Combo; «Danza Shipibo», Inti Luna

- Escrit al meu blog 

- Àlbum de fotos

32 YURIMAGUAS

De Tarapoto, al departament de San Martín, fins a Yurimaguas, al departament de Loreto, viatj amb les dues amigues meves piuranes, les germanes Esther i Zully Moreno Romero. Acompanyant Manuel Yumbato Angulo, amic coneixedor de la realitat indígena de Yurimaguas, ens acostam i podem entrar en contacte amb una líder del moviment indigenista, a la seva mateixa casa on viu tota sola enmig de la jungla, Semira Ramírez Huansi, dins la plantació rural de la selva amazònica peruana denominada Apangurayacu, situada a prop de la riba del riu Huallaga i del seu port Nueva Reforma, no gaire lluny del pont sobre el riu Paranapura.

- Acompanyament musical: Música emblemàtica, Huayno i tropical

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

NOTA FINAL:

Amb el desig que aquest escrit meu serveixi qualcú per atansar-se una mica més a prop de la realitat actualitzada d'un país d'Amèrica Llatina que es diu Perú, visitant-ne la costa, la serra i la selva, acab la tasca que em vaig marcar gairebé mig any enrere quan, de manera precipitada i inesperada, vaig haver-hi de trencar la meva estada, prevista més llarga, per mor de les amenaces de tancament d'aeroports espanyols a causa del coronavirus, aquesta maleïda pesta del segle XXI que denominam covid19.

Si se'm permet, a més de dedicar-lo a tota la gent que hi surt reflectida amb noms i llinatges, en un vídeo domèstic meu o un altre, m'agradaria fer-hi menció especial dels dos bons amics alcudiencs que hi varen haver de quedar confinats durant més temps, a la selva amazònica peruana, concretament a Nauta, "la localitat més arcaica de l'Amazonia pertanyent al departament peruà de Loreto".

Va per vosaltres dos, Diego Huertas i Sadith

Cil Buele, a la costa peruana (8): Piura, de Santa Rosa a Sant Martí

Divendres, 24 de gener de 2020 viatj cap a Piura per primera vegada en aquesta estada meva perllongada al Perú. Surt de la ciutat de Trujillo a les 11:38 h de la nit, en autocar de dos pisos de l’Empresa de Transports Ave Fénix – «EMTRAFESA», disposat a recórrer-hi els 422 quilòmetres de la carretera Panamericana Nord que me’n separen. 

Amb les monges franciscanes a Trujillo

M’hi he passat tres jornades senceres, en aquesta bella  ciutat trujillana, allotjat a ca les monges franciscanes que m’hi han acollit la mar de bé. 

Recorrent la Panamericana Nord, travessam poblacions nombroses i diverses durant la nit fosca, a l’interior de l’autocar que la companyia de transports posa a disposició dels viatgers al preu de 37 sols peruans (no arriben a 10 euros): «La Esperanza», «Chicama», «Chócope» (Casa Grande), «Paiján», «La Arenita», «San Pedro de Lloc», «Pacasmayo», «Jequetepeque», «Chocopán», «Guadalupe», «Chepén», «San José de Moro», «Pacanguilla», «Mocupe», «Reque», «La Victoria», «Chiclayo» (gran ciutat), «Pimentel», «Lambayeque», «Mórrope»...

Noms de localitats que em porten records d’haver-hi passat altres vegades, des de la dècada dels anys setanta del segle passat ençà. Noms que, curiosament, mai no puc oblidar. Tot i que, amb el pas del temps, no arrib a saber-ne situar exactament la localització exacta i correcta. Però els noms no em fugen mai del cap.

Transcorreguts els 422 quilòmetres que la separen de la ciutat de Trujillo, m’adon que l’entrada a la de Piura està molt canviada. Aquesta carretera Panamericana Nord d’avui dia no s’assembla gens ni mica a la d’altre temps. 

Des del darrer pic que hi pas 10 anys enrere, juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, hi han construït ponts i carreteres auxiliars que faciliten el transport de camions i autocars, de manera que ja no passen pel centre del gran nucli poblat que conforma la ciutat de Piura.

A la terminal de busos, m’hi espera en Moisés Moreno Romero, germà de n’Esther i na Zully, les dues bones amigues piuranes que m’acompanyen pertot arreu. Amb el seu cotxe, que fa servir de taxi col·lectiu, ens duu fins a l’avinguda Chulucanas 431 de «Santa Rosa» – avui dia amb el nom canviat de Raúl Mata La Cruz -. S’han ofert i em conviden a allotjar-m’hi durant els quatre dies que he de romandre a Piura, en aquesta primera ocasió del meu viatge al Perú 2020. M’hi he de tornar a establir dues vegades més abans de tornar cap a Mallorca.

Des de l’A.H. de «Santa Rosa», districte 26 d’Octubre de Piura, on estic allotjat, juntament amb els germans Pepe i Zully, anam a recórrer alguns carrers del veí A.H. «San Martín», avui dia pertanyent al mateix districte piurà. 

Davant la porta de l'Escola Parroquial, a Sant Martí

Just passant a l’altra banda de l’avinguda Chulucanas, ja som allà mateix on, a la dècada dels anys 70 del segle passat, faig feina pastoral, juntament amb el condeixeble manacorí Joan Riera Fullana. 

Aleshores anomenat «Pueblo Joven», avui dia «Asentamiento Humano» San Martín, és el barri perifèric de la ciutat de Piura on es troba la parròquia «Ntra. Sra. del Rosario», d’on som nomenat rector i director de l’Escola parroquial mixta l’any 1975 per l’arquebisbe monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado.

 

A diferència del barri de «Santa Rosa», on es nota un cert progrés urbanístic de millora en les condicions materials de vida de la població, m’adon que al barri de «San Martín», en canvi, no sembla que se n’hi hagin produït tants, de canvis. 

Em fa la impressió que avui dia, en aquest barri, tot continua igual com estava 10 anys enrere quan, juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, hi retem la nostra darrera visita.

Amb la seva amabilitat característica, en Moisés em duu a passar per davant l’església nova, l’església vella, l’escola parroquial, el local comunal, el dispensari i altres indrets de la barriada que em resulten força coneguts i molt familiars.

A la dècada dels anys 70, davant ca nostra, MA13 L13

M’emociona tornar a passar per davant la casa que ocupam, com a pobladors residents en aquesta barriada, a la «Manzana A13 Lote 13» a la dècada dels anys setanta del segle passat. M’emociona també trobar-hi la senyora Margarita, la nostra veïnada del costat esquerre, que continua habitant-hi; i la senyora Yolanda, que encara se’n recorda de la nostra estada al seu costat. 

Tots tres ens feim una foto commemorativa d’una trobada tan emotiva, després de tantes dècades.

Tenc oportunitat de saludar la família Carhuacoma, que actualment ocupa la casa on vivíem els «padrecitos». Molt amablement em permeten de fer-hi unes fotos que em serveixen de remembrança d’aquells temps llunyans, viscuts, gaudits i patits, a l’interior d’aquelles quatre parets d’un nucli poblat que em resulta tan familiar.

Un cop fotografiats al lloc i amb la gent de l’entorn, continuam fent ruta pel barri. Passam per la casa de  la professora Socorro Barreto, que dècades enrere fa de mestra a l’Escola Parroquial Mixta «Nuestra Señora del Rosario», del P.J. «San Martín» de Piura.

L'any 2020 davant la mateixa casa MA13 L13

Em diuen que ja no hi viu. Des que s’ha jubilat, s’ha mudat a un altre indret. Me’n passen el número de telèfon. M’hi pos en contacte. Quedam que ens retrobarem dilluns vinent a les cinc del capvespre amb altres professores de l’antiga Escola Parroquial.

M’encanta recórrer els carrers i les places d’un barri que m’estim molt, com si fos el meu. Malgrat només hi visc i residesc uns dos anys, dels quatre que pas al Perú des de l’any 1975. Malgrat el seu estat deplorable, per les condicions materials de vida que encara hi porten els pobladors. Malgrat la persistent arena, els carrers sense asfaltar plens de clots i de pols, malgrat la calor que hi cau damunt amb una quarantena de graus a l’ombra, malgrat tot això, m’encanta retrobar-m’hi, respirar-ne els aires, saludar la gent, fixar-me en detalls, recordar fetes i dites passades...

M’impressiona i m’arriba molt endins la visita que no vull ni puc deixar de fer al bon amic i col·laborador parroquial «Juancito Mondragón». Una de les persones més senzilles i humanes que conec, lliurat a tasques en benefici del conjunt de la població, a l’actualitat molt poqueta cosa poc fer. Des de fa uns anys ha perdut la vista. Ja no em veu, però em sent la veu i me la reconeix. 

Tots dos, juntament amb la seva família, hi passam una estona agradosa en aquella caseta tan senzilla i tan modesta. L’hi port una de les pagesetes artesanes mallorquines que m’ha fabricat expressament la bona amiga alcudienca Carme García (qui no em vol cobrar ni un cèntim per la trentena de peces que m’ofereix perquè les repartesqui pel Perú).

També pas per davant del «Salón Comunal» situat al mateix carrer de la parròquia, totalment renovat i molt ben disposat per a encontres socials de tota casta... N’hi hem de tenir un, pocs dies després.

Aquesta jornada piurana acaba amb una notícia que m’omple d’alegria i satisfacció: aconseguesc de parlar pel mòbil amb l’antiga bona amiga peruana, Magda A. Zapata Luyo, qui, a la dècada dels anys 70, col·labora intensament en les tasques de direcció de l’Escola Parroquial Mixta «Nuestra Señora del Rosario». Pràcticament n’és l’ànima i la fa avançar cap endavant, amb esforços titànics que li brosten d’una vocació magisterial profundament arrelada al seu interior.

Magda Amparo Zapata Luyo, ex directora Escola Parroquial

És una de les dones que em fa més il·lusió poder saludar i abraçar. Des que deix el Perú per primera vegada l’any 1979, m’hi comunic des de Mallorca en ocasions diverses, sempre per carta, correu o darrerament per whatsapp. Algunes poques vegades hem tengut ocasió de retrobar-nos físicament amb motiu d’algun dels meus vuit viatges realitzats a terres peruanes. Sempre que hi he viatjat, he mirat de fer-ho. 

En aquesta ocasió, em diu que ella continua activa dins l’àmbit de l’educació privada, tot i que ja s’ha jubilat de la pública. Li desig molta de sort, i que puguem tornar a veure’ns i abraçar-nos. Ho desig de bon de veres.

Piura és la ciutat del Perú que més m’atreu i m’encanta. A més de ser el lloc on treball més intensament a la dècada dels anys setanta del segle passat, també és l’indret on enguany m’hi estic més dies i perllong l’estada, molt més que a cap altre punt del Perú. M’hi faig present tres o quatre vegades en aquesta ocasió.

El darrer diumenge del mes de gener de 2020, visc de prop la celebració d’unes eleccions peruanes al Congrés. Pel que em diuen, es tracta d’una jornada electoral una mica atípica. Tothom em parla de l’absurd que consideren que resulta haver d’elegir uns congressistes que només s’hi han d’exercir durant el període breu d’un any i mig...

Tenc oportunitat d’accedir a un dels col·legis electorals propers a la casa on estic allotjat. Veig de prop com està organitzat el procés electoral. Amb gran cura formal, pel que fa a les llistes electorals, d’electors i d’elegibles; als centres o col·legis on depositar la papereta electoral; a l’obligatorietat d’anar a votar, sota la penalització d’una multa si no s’hi acudeix (80 sols peruans, uns 20 euros aproximadament); al tràmit d’enregistrament com a votant i la constatació per múltiples vies d’haver votat: a la llista de la mesa electoral, al document nacional d’identitat, a les empremtes digitals amb tinta indeleble; etc.

M’alegra poder tornar a entrar dins el recinte on, dècades enrere em vaig exercir com a capellà de l’Escola Superior de Magisteri «Almirante Miguel Grau», succeint en la tasca el bon amic i condeixeble Joan Riera Fullana. Convertit aquest diumenge en centre electoral.

A més d’acudir a col·legi electoral, també arrib fins al cementeri de Piura on reposen les restes mortals de la senyora Rosa Romero, mare de la família que m’acull i del seu espòs; la seva néta Karlyta, filla de na Zully que morí a l’edat de 17 anys víctima d’hidrocefàlia; i el bon amic capellà peruà difunt, mossèn Josep Seminario, a qui vaig preparar en tasques pastorals a la meva parròquia durant el darrer any d’estudis seus al Seminari diocesà, per indicació de l’arquebisbe monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado.

Al cementeri de Piura hi ha un recinte singular destinat als bisbes i capellans de l’arxidiòcesi. N’hi reposen plegades les restes. Hi deix tres rams de mitja dotzena de roses roges: per a na Karlyta, la senyora Rosa i en Pepe Seminario.

Dissabte, dia 15 de febrer n’és la segona vegada. Arrib a Piura amb en avió des de la ciutat de Lima, amb vint minuts d’antelació sobre l’horari previst, les 19:43. 

Ja fa fosca. Són les 19:30. Cerc les maletes a la terminal de busos «MobilBus». I cap a casa s’ha dit. Altra volta a l’avinguda Chulucanas de l’A.H. «Santa Rosa».

Amb quatre germanes Moreno Romero

Una de les coses que em duu més de capoll durant aquest viatge al Perú és la utilització d’internet, el mòbil i el portàtil que duc allà on vaig. Abans de sortir de Mallorca em consider un bon coneixedor del seu maneig. 

Durant aquest viatge, emperò, m’adon que no en sé res de res. Comparant-ho amb el que sap la gent d’aquí, sobretot la més jove, que domina aquest àmbit, en coneix tot l’entrellat, sap què fer amb les aplicacions, combina estris i té molts més recursos mentals i manuals per esbrinar-hi el que sia.

Una de les coses que més em sorprèn és la capacitat que tenen de connectar-se al «waifai» - wifi – d’una manera tan prodigiosa que arrib a saber, per exemple, que no necessit que n’hi hagi, si mantenc obert el meu mòbil a prop de l’ordinador portàtil i utilitz el «bluetooth»... 

Me’n qued meravellat!

Allò que encara no he aconseguit de fer correctament són les transferències bancàries amb la targeta «visa» que duc damunt. Ni des d’un caixer automàtic, ni per internet des del meu ordinador. Em demanen tal quantitat de dades que hi renuncio. Que si l’Iban del banc del beneficiari. Que si el bic swift...

Això sí, des de no sé on m’adverteixen, al mòbil, que hi han detectat accessos des d’un lloc no habitual, assenyalant-me’n hora, minuts, dia, mes i any de les operacions. I em demanen si reconec l’activitat. Cosa que em fa veure que això no són verbes,  quan es tracta de protegir recursos dels clients.

L’endemà, diumenge, m’aixec amb moltes ganes de retrobar-me altre cop a Piura amb el bon amic manacorí Joan Riera Fullana "Mossegat", qui m’ha fet a saber que es troba a Lima, juntament amb la seva esposa mexicana, Nina, decidits a arribar fins a Piura.

A l'arribada de Joan Riera i Nina a l'aeroport de Piura

L’any 1975 ens hi trobam per primera vegada, a  aquesta mateixa ciutat peruana. Ell aleshores és el rector de la parròquia Verge del Rosari al PJ San Martín. Hi treballa tot sol des de fa un grapat d’anys, més de mitja dotzena.

Jo hi som enviat pel bisbe de la diòcesi de Mallorca, monsenyor Teodor Úbeda, per ajudar-lo en les tasques pastorals que hi realitza, com a bons seguidors del felanitxer mossèn Bartomeu Vaquer, el fundadors i creador de la parróquia, que molta gent encara recorda amb gran estimació.

Quaranta-cinc anys després d’haver-nos trobat per primera vegada a Piura, en Joan Riera Fullana i jo mateix, tornam a tenir l’oportunitat de fer-ho avui, dia 16 de febrer de 2020, al mateix aeroport piurà on aterram aleshores.

Jo, que en aquesta ocasió em trob al Perú des del proppassat dia 2 de gener, en faig coincidir l’estada perquè puguem retrobar-nos-hi, abans de continuar trajecte amunt, cap a «Máncora», en direcció a Equador. Mir de tornar a passar per aquells mateixos indrets on, anys enrere, recorrem plegats la meva esposa difunta, la manacorina Bel Rosselló, que en pau descans!

Ell, en Joan Riera, arriba a l’aeroport de Piura des de Mèxic, juntament amb la seva esposa mexicana Nina, on resideixen tots dos plegats des de fa dècades. 

Un grapat d’amics i familiars de Piura anam a esperar-los a l’aeroport. La trobada és molt emotiva. Tots dos ens hem vist diverses vegades a indrets distints. Però aquí a Piura és la primera vegada que ho feim, des d’aquell ja llunyà any 1975 en què m’hi faig present per primera vegada.

Aleshores em pertoca haver de fer el paper que correspon al «darrer capellà mallorquí» que segueix les passes d’altres capellans mallorquins que s’encarreguen de la parròquia Verge del Rosari, al PJ Sant Martí de Piura.

Davant l'antiga capelleta del barri de sant Martí

N’inicien la presència mallorquina mossèn Bartomeu Vaquer i mossèn Jaume Santandreu. Són els dos primers. Amb posterioritat s’hi presenten Joan Riera, Paco Suárez, Pere Barceló, Mariano Moragues, Mateu Ramis, Joan Parets i jo mateix a qui correspon tancar tot el cicle. 

L’any 1976 deix la parròquia piurana per anar a treballar a la chimbotana del Señor Crucificado de «Santa», juntament amb Anselm Álvarez i Tomeu Morey. Romanent a prop de mossèn Miquel Company i mossèn Miquel Mulet, que en pau descans.

El temps passat a Piura m’és del tot inoblidable. Per a la meva vida eclesiàstica hi ha un abans i un després d’aquella estada piurana. Aleshores és un temps de feina pastoral molt intensa que em capgira moltes categories amb què em faig present al Perú, desitjant-hi aportar, ensenyar, donar, evangelitzar, enriquir, compartir, etc. Tal com m’han ensenyat durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte al Seminari de Mallorca... i, molt més intensament encara, a l’interior de l’IAJS – Institut Apostòlic Juníper Serra! -

De mica en mica m’adon que el contacte directe amb el poble més pobre del Perú, en lloc d’aportar-hi res, em comporta rebre’n molt; més que ensenyar-hi qualque cosa, n’he d’aprendre moltes més; més que donar d’allò que és meu, he d’afanyar-me a recollir allò que m’ofereixen; més que evangelitzar la població, n’he de ser evangelitzat per les capes més pobres, destinatàries predilectes de la Bona Nova de Jesús; més que enriquir els altres amb conceptes i categories apreses a Europa, me n’he d’enriquir jo mateix amb els mateixos elements autòctons, indígenes, diferents, impensables, insòlits, increïbles, inaudits...

Gràcies a l’ajut personal que rep del bon amic Joan Riera, arrib a fer un tomb molt gros en la meva concepció i pràctica pròpies d’un clergue catòlic. Un d’aquells que, per damunt tot, vol continuar sent seguidor de Jesús de Natzaret. Qui neix pobre en una cova. Viu amb austeritat durant uns anys. Mor clavat en una creu, despullat de tota mostra de poder i de privilegi, identificant-se plenament amb el més pobre de tots els pobres que hom es pugui imaginar...

La descoberta del valor suprem de la pobresa com a opció preferencial per als creients em deixa marca inesborrable i em porta a romandre sempre en la seva defensa i lluitant al seu costat.

Per això, em resulta molt emotiva aquesta trobada piurana de dos condeixebles mallorquins que, seguint camins diversos, coincidim en tants aspectes de les nostres vides, fins al punt que continuam considerant-nos amics de bon de veres.

Amb Joan Riera al Saló Comunal del barri de sant Martí

Més encara quan em diu que, des de les Juntes Veïnals Comunals de la contrada li han organitzat una trobada al «Salón Comunal de San Martín», perquè hi intervengui amb el format d’una conferència internacional sobre «Valors i desenvolupament humà».

Ho faig a saber a les amistats més properes, que s’hi atansen com a públic oient de les paraules que hi vol adreçar Joan Riera Fullana, convidant-los a mantenir-se ferms en la lluita per unes millors condicions de vida de la població.

La tercera i definitiva vegada que som a Piura, i que em serveix per acomiadar-me de la gent més coneguda i estimada, es produeix a finals del mes de febrer, quan, després de passar dos dies a la ciutat de Jaén, «ceja de selva» on anam a visitar el «tío Salomón» germà de la senyora Rosa Romero que encara hi viu, ja em prepar les maletes per viatjar definitivament a Lima.

Abans, emperò, vull dur a terme una de les accions més significatives que m’ha duit a fer aquest viatge perllongat al Perú: oferir una missa,  a la parròquia Nuestra Señora del Rosario, del barri de Sant Martí de Piura, en memòria de totes les Germanes de la Caritat i de tots els capellans mallorquins que hi hem treballat.

Tant na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, com jo mateix, ens hem passat alguns anys de les nostres vides dedicant-nos a animar la comunitat parroquial d’aquest barri marginal de sant Martí, a la ciutat de Piura.

Per això,  tenc la intenció d’encarregar al responsable actual de la parròquia Verge del Rosari on vaig ser rector a la dècada dels anys setanta del segle passat, la celebració d’una pregària d’agraïment col·lectiu per la tasca desplegada en aquesta parròquia a càrrec de tots els agents pastorals mallorquins que hi hem col·laborat durant alguns anys.

Església parroquial del barri de sant Martí, a l'actualitat

Parl amb el P. Martín Chero Nieves, capellà diocesà peruà, que la regenta avui dia. Li explic que em fa ganes que a la missa de diumenge, 1 de març, vulgui aixecar una pregària d’agraïment a Déu, tot recordant religioses mallorquines Germanes de la Caritat i capellans mallorquins que hi hem treballat.

Casualment, la data coincideix amb la celebració del Dia de les Illes Balears, l’1 de març de 2020. Per afegitó, es tracta del primer diumenge de Quaresma!

Sortosament, n’Esther Moreno, l’amiga peruana que m’acompanya pertot arreu juntament amb la seva germana Zully, durant molts d’anys ha col·laborat estretament amb la parròquia, sobretot com ajudant de sor Catalina Mas al dispensari i com a secretària de l’escola parroquial mixta.

Increïblement manté ben viu el record de tots i cadascun dels que hi han passat. Cosa que li permet de facilitar al capellà, per escrit, la llista completa perquè n’hi esmenti els noms i llinatges:

«Celebración Eucarística 

para las Hermanas de la Caridad de San Vicente de Paúl 

y los sacerdotes mallorquines

que estuvieron por Piura – Perú 

y que dejaron muy buenas huellas.

Celebración Eucarística «De Salud»:

 

Cecilio Buele Ramis

Jaime Santandreu, 

Juan Riera Fullana, 

Mariano Moragues Ribas de Pina, 

Pedro Barceló, 

Francisco Suárez Riera, 

Mateo Ramis Cañellas, 

Juan Parets 

Antonia Mas Barceló, 

Juana Mas,

Antonia Vaquero Martos, 

Sagrario Delgado Tous,

Margarita Ferrer, 

Carmen Cerrón, 

Catalina Nicolau, 

María Pizá Cañellas, 

Antonia Barceló

 

Celebración Eucarística «En Memoria»  

Catalina Mas Mestre, 

Padre Bartolomé Vaquer Vidal,

fundador de esta Parroquia Nuestra Señora del Rosario,

Sebastián Franch,

Julia García Hernández, 

Margarita Ramón, 

María Llull Llull, 

Rita Sastre Palmer,

Isabel Rosselló Girart,

Bárbara Pastor, 

Juana Calderón, 

Margarita Martínez Monserrat, 

María Magdalena Salleras Torres, 

Amparo Císcar Estupiñá.

Al temple del barri de sant Martí, amb antigues professores

Veig que és costum de la casa abonar 5 sols peruans per cadascuna de les intencions. N’hi aportam dos-cents...

L’endemà mateix, me’n vaig cap a Lima. M’emociona moltíssim sortir de Piura en avió, en direcció a la capital del Perú, qui sap si per darrera vegada en ma vida. Me n’hi vaig molt content d’haver-hi pogut tornar. I me n’hi vaig força entristit per la separació física de tan bones amistats que hi deix, a la meva molt estimada ciutat de Piura.

Prec Déu que ens beneeixi, a tots!