Agraesc profundament al bon amic Toni Miró de la Delegació diocesana de Missions de Mallorca que m’hagi convidat a aprofundir una mica en el paper que consider que va tenir Sendero Luminoso en la pràctica de la violència a la dècada dels anys 70 del segle passat dins una societat com la peruana, i en les demandes de seguretat ciutadana per part d’una població força atemorida.
Em serveix això per girar la ullada cap enrere i recordar que arrib al Perú per primera vegada l’any 1975. Un país d’Amèrica Llatina governat aleshores per una junta militar que presidia el general piurà Juan Velasco Alvarado, considerat d’esquerres, impulsor de reformes socials significatives per a una societat marcada per polítiques dretanes durant dècades.
Després d’haver passat un any i mig per contrades piuranes, al nord del Perú fronterer amb Equador, vaig iniciar una etapa nova gràcies a la meva presència pastoral eclesiàstica una mica més al sud del país, a contrades chimbotanes.
Sent rector de la Parroquia Nuestra Señora del Santísimo Rosario a Piura, el mes de desembre de l’any 1976 vaig passar a col·laborar com a vicari a la Parroquia del Señor Crucificado de Santa a la Prelatura de Chimbote. Juntament amb altres companys sacerdots mallorquins.
 |
| Catedral de Nuevo Chimbote |
Tant a Piura com a Chimbote vaig tenir oportunitat de veure i de viure de prop els efectes de la violència. De manera molt directa i incissiva sobretot la que provenia del comportament violent per part de les forces armades contra actuacions populars col·lectives.
En el cas de Piura, primordialment, a l’hora de presenciar directament enfrontaments militars armats contra famílies pobres que cercaven un lloc on establir-se mitjançant la «invasió» de terrenys desocupats, seguint el costum establert arreu del país per part d’una població que necesitava trobar alguns metres quadrats de superfície on viure i edificar la seva casa.
En el cas de Chimbote, on també vaig arribar a estar-hi gairebé dos anys seguits, vaig tornar a viure i a veure de prop enfrontaments violents entre multituds que es manifestaven públicament contra les condicions de vida indignes que patien les famílies més pobres i unes forces de l’ordre públic que no dubtaven a apuntar i disparar les seves armes mortíferes directament contra manifestants.
Fins al punt que arribaren a provocar la mort instantània d’un jove, líder estudiantil universitari de nom Genaro Rojas Bardales. Mai no me n’ha fuit del cap ni el seu nom ni els seus llinatges!
Tampoc no m’he oblidat mai de les paraules que literalment vaig sentir que pronunciava el locutor d’una emissora de ràdio local quan s’adreçava a tota l’audiència informant d’aquell fet luctuós: «Cual Cristo crucificado en el calvario de la lucha proletaria, GRB ha dado su vida por el pueblo!»
Aleshores el bisbe de la Prelatura, el frare dominic nord-americà monsenyor Santiago Burke OP, m’havia encarregat la tasca d’ajudar-lo com a vicari general mentre ell es trobava temporalment fora del país.
Em va servir per contactar directament i personal amb les més altes esferes de la cúpula militar chimbotana, com també amb les famílies més directament afectades per la repressió policial.
En aquells temps, tot i haver-hi un govern militar considerat d’esquerres, o precisament per això mateix, les organitzacions populars s’anaven enfortint cada cop més arreu del Perú. Sindicats de tota casta, partits polítics d’orientacions diverses, institucions gremials, cooperatives agràries, organitzacions veïnals, i també els moviments de l’Església més progressista s’abocaven amb fermesa a la lluita col·lectiva per aconseguir unes condicions de vida millors per al conjunt de la població.
 |
| Església del llogaret de RINCONADA |
Originàriament entre totes les formacions polítiques d’esquerres sobresortia el Partit Comunista del Perú (PCP). Això sí, fragmentat en faccions diverses a causa de les disputes ideològiques a l’interior del moviment comunista internacional.
Segurament que la ruptura xinesa-soviètica hi havia tengut qualque cosa a veure aleshores.
En aquella època hi havia una mitja dotzena d’organitzacions polítiques que utilitzaven les sigles del PC al Perú:
El Partit Comunista Peruà (PCP-Unidad), era la facció original. De línia marcadament i indefectiblement pro-soviètica mantenia una postura més propera a la participació política institucional. Fins i tot en algun moment havia fet suport crític a la primera fase del govern militar.
El PCP - Bandera Roja durant els 70 havia anat perdent rellevància a mesura que les seves escissions guanyaven força, com era el cas de Patria Roja o de Sendero Luminoso.
El PCP - Patria Roja era una de les escissions més importants d’orientació clarament maoista. Record perfectament que tenia una presència molt forta dins el sindicat de mestres (SUTEP) i en moviments estudiantils, i que prioritzava el treball de masses per sobre de la lluita armada immediata.
Així ho vaig poder percebre quan, exercint a Piura el càrrec de director de la Escuela Parroquial Mixta Nuestra Señora del Santísimo Rosario vaig tenir oportunitat de contactar i de col·laborar directament amb una cinquantena de professores del centre escolar. La majoria d’aquell claustre de professores romania adscrita al sindicat esmentat. Com en gairebé tots els centres educatius de la ciutat de Piura.
També ho vaig poder comprovar en exercir com a professor de religió i filosofia al Instituto Nacional Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca, on el SUTEP tenia majoria aclaparadora, com en tot Chimbote.
El PCP - Sendero Luminoso (PCP-SL) era d’orientació maoista també i, pel que semblava, es dedicava a la "reconstitució" del partit comunista. Pel que vaig arribar a esbrinar-ne se centrava més a guanyar influències en les zones rurals com Ayacucho i en l'àmbit universitari.
En aquella època es devia preparar per a la "guerra popular" que iniciaria l’any 1980, quan jo ja no hi era, al Perú, i ja havia retornat a Mallorca.
Sí que vaig saber que el nom de Sendero Luminoso provenia d'una frase de José Carlos Mariátegui, figura cabdal en l’àmbit de les esquerres peruanes, primordialment dins els corrents marxistes-leninistes, i que era considerat per molta de gent com el fundador del socialisme peruà.
Ell havia escrit: "El marxisme-leninisme obrirà el SENDER LLUMINÓS cap a la revolució". Tot referint-se al camí ideològic basat en el marxisme-leninisme-maoisme que cercava destruir l'estat peruà burgès mitjançant la lluita popular armada arreu del país.
Treballant pastoralment a la regió de Piura, molt a prop de la frontera amb Equador, vàrem tenir moltes oportunitats de compartir lluites populars en un dels escenaris més actius i convulsos del Perú durant els anys 70.
Convivíem amb gent que a la serra d’Ayabaca s’havia mostrat molt activa en la lluita camperola vinculada a la lluita per la terra i que havia decidit d’establir-se a la costa peruana.
Alguns dels dirigents veïnals més actius i compromesos amb els quals col·laboràvem els capellans mallorquins al barri de San Martín pertanyien al MIR-IV Etapa, una facció del Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR).
 |
| Església del llogaret de VINZOS |
Aquesta gent no cercava tant cometre atacs terroristes a les ciutats com sobretot allò que en deien «la guerra propular permanent» des del camp. Organitzaven preses de terres contra els darrers grans latifundis que la reforma agrària encara no havia acabat de desarticular. La majoria eren mestres d’escola o líders comunals que s’enfrontaven a la policia per defensar territori.
Mentre em trobava a Piura vaig percebre que una altra formació política d’esquerres anomenada Vanguardia Revolucionaria (VR) també tenia una presència molt forta, sobretot a la serra piurana. Es dedicaven a formar quadres polítics entre els camperols joves d'Ayabaca i Huancabamba.
Vaig saber que, a finals dels 70 alguns sectors de VR a Ayabaca ja plantejaven obertament que el govern militar del successor de Velasco Alvarado, el general Morales Bermúdez, havia traït els pobres i que la "via armada" era l'única sortida.
Va ser una de les formacions polítiques amb les quals jo mateix havia mantengut relació més o manco directa. Alguns membres d’aquesta línia política venien a ca nostra de Piura com si fos casa seva. Manteníem contacte, comunicació i converses freqüents, analitzant la realitat d’una situació social que necessitava mà de metge.
També record perfectament que no pocs membres d’ONIS (Organització Nacional d’Informació Social) que aglutinava sacerdots i laics del moviment d’església més fortament seguidor de la Teologia de l’Alliberament, simpatitàvem amb la línia política de Vanguardia Revolucionaria (VR).
Fins al punt que vaig tenir oportunitat d’acudir a alguns cursos de Teologia de la Pontificia Universidad Católica del Perú on intervengueren membres laics d’aquesta formació política.
Cosa que marcava profundament i intensa la nostra tasca pastoral que molt concretament miràvem de dur a terme en una de les barriades perifèriques més lluitadores de la ciutat de Piura, el PJ San Martín, i posteriorment en una altra de les zones rurals més significatives del departament d’Ancash a la prelatura de Chimbote.
Sendero Luminoso
El temps que vaig ser al Perú (1975-1079) la figura central de Sendero Luminoso era Abimael Guzmán, un professor de filosofia de la Universidad Nacional de San Cristóbal de Huamanga, a Ayacucho.
Pels contactes directes que arribàrem a mantenir amb membres de formacions polítiques d’esquerres, primordialment de Patria Roja i de Vanguardia Revolucionaria, ens férem a la idea que la dècada dels 70 venia a ser com un període de reorganització i lluita interna radical entre aquests grups tan diversos.
Allò que més ressonava dins les nostres orelles de capellans immersos en les lluites populars era aquella famosíssima «disputa per l'hegemonia de l'esquerra peruana» en un context de govern militar i de forta agitació social.
Necessitàvem entendre aquella fragmentació que l'esquerra radical peruana oferia durant els anys 70. Vèiem amb els nostres ulls que la relació entre Sendero Luminoso i Patria Roja, per exemple, era d’una rivalitat extrema, gairebé d'odi fratricida.
Tot i que ambdós grups bevien de la mateixa font que era el maoisme, i que volien adaptar les idees de Mao Zedong al Perú, s’anaven convertint en enemics irreconciliables per veure qui era l'autèntic representant de la vertadera revolució.
Quan Sendero Luminoso inicià la lluita armada el 1980, la rivalitat es tornà sagnant. Sendero no només atacava policies o militars; també començà a assassinar dirigents de Patria Roja i d'altres partits d'esquerra, considerant-los un obstacle més per a la seva "revolució pura".
Fins i tot arribà a proposar-se d’eliminar religiosos estrangers.
 |
| Tres màrtirs de Chimbote |
Dos companys capellans víctimes de Sendero Luminoso
La imatge de Sendero Luminoso més difosa era la d’un grup terrorista que, servint-se de la violència armada, volia fomentar i promoure la lluita popular armada contra tot allò que s’oposàs a una transformació radical del model de societat capitalista.
L’objectiu, que podria ser compartit racionallment per qualsevol persona o col·lectiu anticapitalista, en realitat no coincidia amb una mateixa valoració positiva quant als mitjans que assenyalava com els que havien de ser emprats: la violència armada.
De fet n’hi ha que consideraren actuacions errònies greus de Sendero Luminoso, entre d’altres, els assassinats o intents d’assassinat comesos contra la vida d’eclesiàstics per part de grups que hi eren afins.
N’he conegut dos casos concrets a Chimbote.
Un d’aquests solament va quedar en un intent d’assassinat Contra la vida d’un company capellà mallorquí que miraculosament en va sortir il·lès, després que les bales li haguessin travessat el coll.
L’altre fou un dels meus successors en el càrrec de vicari a la Parroquia del Señor Crucificado de Santa. L’assassinarien al camí dels mateixos llogarets rurals de Rinconada a Vinzos, que jo havia recorregut anys enrere molt sovint anant-hi a celebrar la missa.
Va ser l’any 1991 quan Sendero Luminoso assassinà tres sacerdots estrangers a la regió d'Ancash on se situava la prelatura de Chimbote. Dos eren frares franciscans polonesos de 31 i 33 anys: Michał Tomaszek i Zbigniew Strzałkowski. Treballaven a Pariacoto, a la serra andina chimbotana.
Un tercer era sacerdot italià de nom Alessandro Dordi qui treballava a la parròquia de Santa.
Tretze anys després que jo me n’hagués anat, d’aquella parròquia rural, en el camí polsós que duia des del llogaret rural de Rinconada al de Vinzos, quan tornava de fer missa per a una comunitat camperola, li van disparar tres trets a la cara, i el deixaren ben mort a ran del camí.
Abans d’aquest fet, jo hi havia passat moltes de vegades anys abans. Després de l’assassinat també he tengut oportunitat de tornar-hi a passar. Profundament commogut!
Tots tres sacerdots estrangers serien considerats màrtirs que rebrien l’atenció i les pregàries a l’interior de la seu catedral de Nuevo Chimbote, on continuen mantenint a l’actualitat un altar lateral amb els seus rostres dibuixats ben a la vista de tothom.
Sendero Luminoso no solament es va dedicar a assassinar religiosos. També va voler escampar una estratègia de terror que s’encaminava a fer fugir del país els religiosos estrangers que hi laboraven.
 |
| Combregant amb MIQUEL COMPANY a la parròquia de EL CARMEN |
El bon amic i company campellà mallorquí Miquel Company Bisbal fou un dels que en patí seriosament les conseqüències. Un bon dia de l’any 1991, membres d’un grup armat de Sendero Luminoso li dirigiren quatre trets de pistola que el deixaren ferit greu a la porta de casa seva, al barri del Carme (que conec una mica).
Sobrevisqué i encara viu aquí a Mallorca, gràcies a Déu i a la intervenció veïnal chimbotana que va fer fugir els terroristes abans que aconseguissin rematar-lo.
Per quins motius degué actuar Sendero Luminoso contra religiosos estrangers?
Podria ser que fos perquè els seus dirigents consideraven que qualsevol casta d’ajuda humanitària prestada per les parròquies (medicaments, vestits, aliments, etc.) contribuïa a fer que la gent no sentís la necessitat de rebel·lar-se contra el model capitalista i el govern militar que el sustentava.
També podria ser que fos perquè en els missioners estrangers hi veien uns espies o agents enviats al Perú per frenar la implantació i la consolidació del comunisme en el continent llatinoamericà.
El fet és que en aquella època, i jo en som un testimoni eclesiàstic directe, l’Església catòlica estava molt ben organitzada als barris més pobres d’arreu del país, amb la presència permanent i molt propera de capellans i de monges que hi convivíem amb la gent, com uns pobladors més.
Tal volta Sendero Luminoso tenia la necessitat de destruir tot aquell teixit social que hi mantenia l’Església per tal d’arribar a ser-ne l’autoritat única. Jo no ho sé.
El fet és que gairebé tothom considerà que la violència exercida per Sendero Luminoso contra religiosos al Perú esdevengué un dels seus errors estratègics més greus.
Fins al punt que va generar una onada de solidaritat i de rebuig a la violència que molt probablement contribuí a fer que anàs perdent el suport popular que havien aconseguit d’obtenir a les zones pobres on treballaven.
