A l’acte programat pel Col·lectiu de Peruans Residents a Mallorca, personificat en Pedro i Sarinova, amb la intenció de presentar-hi la lideressa peruana indígena aimara LOURDES HUANCA, durant més de dues hores seguides es fan presents a la sala auditori del sindicat de Comissions Obreres de les Illes (CC.OO.) una setantena de persones que l’escolten amb atenció i que, en finalitzar, li fan preguntes molt interessants.
La mesa organitzadora de l'acte a la sala auditori de CC.OO. de Palma (Mallorca)
Com a convidat a la mesa, juntament amb Joan Carrero, Susana Volosín, la lideressa indígena Lourdes Huanca i la moderadora peruana Sarinova, mri de dir-hi quatre paraules, amb més ganes d’escoltar allò que ens pugui dir, a tots els assistents, la lideressa peruana arribada aquell mateix dia a Mallorca des de l’aeroport de Frankfurt.
Començ la meva intervenció breu, passant pel micro unes poques paraules de salutació en quítxua i en aimara, tot desitjant que Lourdes Huanca s’hi trobi bé a Mallorca, durant els quatre dies que fa comptes de ser-hi present.
Agraint la presència de tots els assistents, gent interessada a seguir de prop la xerrada-conferència de Lourdes, n’hi destriï de procedències diveses: partits polítics d’esquerres, funcionàries de l’administració pública, companys capellans mallorquins que han treballat a l’anomenat tercer món, mestres i professores de col·legis de Ciutat, membres de congregacions religioses que compten amb missioneres al Perú, alguns diputats o ex diputats autonòmics, mallorquines o mallorquins que mantenen contacte directe amb gent del Perú o d’Amèrica Llatina, representants de mitjans de comunicació, individus del col·lectiu peruà resident a l'illa, etc.
Agraesc a CC.OO. que n'hagi cedit gratuïtament i de molt bon grat el local i les instal•lacions, i a les Fundacions Darder Mascaró que n'hi auspicien l'acte.
Em limit a dir-hi unes poques paraules, com a mallorquí que sempre s’ha mantengut amb moltes ganes de romandre en contacte intens i directe amb gent i amb organitzacions del Perú.
Convençut que, aquí a Mallorca, tenim molt a aprendre: de les lluites populars que duu a terme la població peruana, de les organitzacions populars actives, dels moviments populars indígenes, de la FENMUCARINAP (Federació Nacional de Dones Camperoles Artesanes Indígenes Natives i Assalariades del Perú), creada i mantenguda activa per la dona peruana que, sortosament, podem tenir entre nosaltres, Lourdes Huanca, qui n'és la fundadora i animadora, i que ja es va fer present en aquestes illes nostres, l'any 2012 a Menorca, convidada pel Fons Menorquí de Solidaritat, el GOB-Menorca i l’entitat Entrepobles.
Avui dia, onze anys deprés, ve a Mallorca, a exposar-nos la visió que té ella i la seva organització sobre la situació peruana actual: en el seu llenguatge i amb el seu estil característics.
Sens cap dubte ni un, n’arribam a sortir amb més informació al nostre abast, que ens ajuda a entendre millor allò que passa avui dia al Perú, i a destriar allò que hi podem fer, des de Mallorca estant, a favor dels sectors de la població més desfavorits.
oooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo
Em faig meu el proverbi incaic, escrit en quítxua que diu: "el hatum ama sua ama llula ama quella". L'importsant és que no robis, que no diguis mentides i que no siguis gandul.
Visca el Perú, en democràcia plena! Amb gran respecte pels drets humans de les nacions originàries!
Escolt pel mòbil, íntegrament en directe, la intervenció parlamentària de Ramon Tamames al Congrés dels Diputats, presentant-se com a candidat a presidir el Govern espanyol, de la mà de Vox.
No seguesc, en directe, cap altra intervenció que la de Gabriel Rufian, portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya.
La de Tamames, em sembla lamentable, difícilment comprensible, inconsistent, amb tergiversacions de la història, com si aquest antic diputat del PCE, altre temps admirat per mi, mà dreta de Santiago Carrillo, hagués oblidat totalment la seva condició de perseguit i maltractat pel règim franquista.
M’admira tant la intervenció parlamentària de GABRIEL RUFIAN, durant aquella mitja hora que parla, tranquil·lament i asserenada, però sens dubte clarament i contundent, des de la tribuna d’oradors, que em sent empès a difondre’n els punts que consider més interessants... resumint-ne també les imatges en aquest vídeo:
Pens que s’esdevé una de les intervencions parlamentàries que hauríem de tenir més en compte, sobretot la gent que consideram que les esquerres no hem acabat de fer els deures com calia fins ara, a l’interior de l’Estat espanyol, i que, de bon de veres, volem que la dreta extrema hi quedi arraconada:
1. Amb Abascal
Rufian comença la seva intervenció parlamentària, adreçant-se primerament al president de Vox, Santiago Abascal. Li refuta algunes de les afirmacions que aquest ha fet anteriorment, començant per la crítica a la indumentària parlamentària d’alguns diputats... i fent-li avinent que l’ha aplaudit tothom, tret de Tamames...
Citant frase que Sílvio Berlusconi pronuncia, quan, en sortir del jutjat que el condemna per corrupció, li demanen si li ha canviat res, si l’ha afectat gens, aquella decisió judicial, tan certament com terrible contesta: «No, per què? La veritat no canvia res!»
Posant-se en la pell de la gent treballadora que pari una mica d’esment a la sessió d’aquesta moció de censura contra el president del Govern, mira d’esbrinar-ne la veritat:
Tenen davant dels ulls uns senyors preocupats per un govern que pacta amb els enemics d’Espanya... Són uns senyors que diuen que no són feixistes enrabiats, sinó patriotes preocupats...
Davant d’això, el diputat republicà es demana per què hi ha gent de la classe treballadora, que s’indigna més pel que cobren (roben) els polítics que no pel que el rei emèrit fugitiu ha robat durant quaranta anys seguits...
Per què hi ha gent de la classe treballadora que odia partits que voten a favor del salari mínim interprofessional, i que estimen i voten partits contraris a la pujada del salari mínim interprofessional...
Gràficament s’expressa demanant-se: «Per què són tants els ratolins que escolten i voten moixos?»
La resposta que dóna és aquesta: perquè hi ha molta de gent disposada a votar en contra dels seus propis interessos, pensant que vota a favor dels seus principis...
I el principi més poderós en política és la pàtria, afirma el portaveu d’Esquerra Republicana.
Per a molts, què és la pàtria? Una bandera! Però, què passa amb la gent que duu aquesta bandera? Què passa amb la gent que duu les banderes d’aquesta gent?
Pentura, diu el diputat, resulta que una pàtria no és ni un himne, ni un exèrcit, ni un rei, ni un equip de futbol, ni una bandera. La pàtria és la seva gent, la pàtria és l’altre, i, sobretot, com viu aquesta gent, com viu aquest altre.
Per desemmascar el partit presidit per Santiago Abascal, i fer veure clarament què ha votat Vox per la gent que duu la bandera, en fa una llista considerable:
- Vox ha votat contra totes les ajudes que salvaren la vida de milions de persones en el pitjor de la pandèmia;
- Mai no ha votat a favor de pujar les pensions contributives i no contributives;
- Ha votat contra una llei d’infància per protegir als que necessiten de ser més ben protegits a un país amb quasi un 30% de pobresa infantil;
- Ha votat contra una llei de convivència universitària a favor dels estudiants;
- No ha votat mai a favor de cap inversió en ciència;
- Mai no ha votat a favor de cap mesura contra els oligopolis elèctrics, com és el cas de l’autoconsum elèctric;
- Sempre ha votat contra qualsevol iniciativa a favor del medi ambient;
- No ha votat a favor que les treballadores de la llar, si volen, puguin accedir a l’atur;
- Ha votat contra la venda a pèrdues, tot i que diuen que són els del camp;
- Ha votat contra l’ingrés mínim vital;
- Mai no ha votat a favor de pujar el salari mínim interprofessional...
Aquests són els patriotes preocupats! Conclou el diputat d’ERC.
Si tens fam, Espanya; si no tens casa, Espanya; si no tens feina, Espanya; si tens casa, però no la pots pagar, Espanya; si tens feina, però cobres molt poc, Espanya, Espanya, Espanya, Espanya! Això és el que diu Vox, manifesta Rufian.
2. Amb Tamames
Segueix el diputat Rufian amb una segona part, que la inicia adreçant-se directament a Ramon Tamames, el candidat de Vox a la Presidència del Govern d’Espanya, desitjant-li bones tardes en una sessió tan llarga com aquesta.
Durant la seva intervenció, Tamames ha dit que no sap qui li ha robat el discurs, el diputat Rufian li recomana que pari esment, no sigui cosa que també ell estigui dins l’ull de Pegasus, com tants d’altres polítics.
Li diu que, després d’haver-lo escoltat atentament, li vol fer algunes preguntes:
Com que Tamames constantment parla del passat, li vol recordar que no sempre el passat fou millor. Sacralitzar el passat és perillós: quaranta anys enrere què passa? Joan Carles I, «campechano»; Joan Pau II és un papa aguerrit, amb una església que no té cap cas de pederàstia; Arévalo fa acudits sobre homosexuals, sobre negres, sobre maltractament de dones, i no passa res... No és cert que quaranta anys enrere estàvem millor. Aleshores, hi ha més mentides i més privilegis, això sí.
Rufian li diu, a Tamames, que parla d’un temps que no ha existit mai. I que ho fa donant la mà als fills i als néts que el varen ficar a la presó: «Això no és reconciliació, senyor Tamames, això és rendició».
A Tamames, que es declara constitucionalista, antifranquista, i que critica la incoherència i les males companyies del Govern, Rufian li retreu si sap per quin partit es presenta com a alternativa a l’actual president del Govern, i si coneix quin són els que li han signat la moció de censura.
N’hi treu cinc exemples:
Juan José Aizcorbe, diputat de Vox a Barcelona, ex militant de Fuerza Nueva, Juntas Españolas, Frente Nacional, partits que reclamen una nova dictadura mitjançant un nou cop d’Estat. «Senyor Tamames, què té això d’antifranquista, de constitucionalista o d’esperit de la transició?»
Juan Carlos Segura, també diputat de Vox per Barcelona, ex militant del Frente Nacional, detengut per llançar còctel molotov a seu d’UCD, i per cremar una figura del rei. «Senyor Tamames, què té això d’antifranquista, de constitucionalista o d’esperit de la transició?»
Jordi de la Fuente, secretari d’Organització de Vox a Barcelona, milita en partit nazi com a Moviment Social Republicà, és detengut per vandalisme contra una sinagoga i contra un centre de menors. «Senyor Tamames, què té això d’antifranquista, de constitucionalista i d’esperit de la transició?»
Jorge Gutillas, actual diputat de Vox a l’Assemblea de Madrid, milita a Patria y Libertad, és detengut per tirar pedres contra un autobús amb infants bascs a Madrid. «Què té això, senyor Tamames, d’antifranquista, de constitucionalista i d’esperit de la transició?»
Passa a esmentar Rufian el darrer de la llista, el campió: Javier Ortega Smith, milita a la Falange, publica un article on demana el retorn d’un règim de partit i de sindicat únics. «Senyor Tamames, què té això d’antifranquista, de constitucionalista o d’esperit de la transició?»
Com que Tamames ha parlat de malbaratament, Rufian li recorda que Vox ha donat 4 milions d’euros a una fundació presidida per Santiago Abascal...
En haver parlat Tamames de convivència nacional, li demana en què ajuda a la convivència nacional l’enviament de la Guàrdia civil i la Policia nacional, a atupar la gent d’un col·legi electoral a Catalunya l’1 d’octubre de 2017?
Quan Tamames ha parlat de la nostra llengua, s’ha referit exclusivament de la llengua espanyola. Rufian li recorda l’article 3 de la Constitució on apareixen més llengües oficials en aquest país. Un país que no reconeix la seva diversitat lingüística i cultural, simplement no se la mereix.
En parlar de memòria democràtica, Tamames ha dit que durant la guerra no hi va haver ni bons ni dolents, i ha acabat el discurs llegint Machado... Rufian li demana si li sembla bé que un assassí com Queipo de Llano hagi estat dins una basílica fins despus-ahir, i que un poeta universal com Lorca continuï avui dia dins d’una fossa, i que aquí no passi res? Ni bons ni dolents, on és això?
Per al diputat d’Esquerra, curiosament sembla que tot es un cop d’Estat manco allò que és un cop d’Estat: reformar el codi penal és un cop d’Estat, una investidura al Partit Socialista amb Unidas Podemos és un cop d’Estat, renovar el Tribunal Constitucional és un cop d’Estat, aprovar els Pressuposts és un cop d’Estat, un referèndum a Catalunya és un cop d’Estat, però el del 36 és una brega entre padrins vells...
Quant a la sobre-representació dels partits separatistes que ha esmentat Tamame, el portaveu d’ERC li recorda els vots que necessiten les formacions polítiques per aconseguir un escó a les Corts espanyoles 56.601 PSOE, PP 56.708, PNV 63.167, ERC 67.167. Es demana per què insisteixen a canviar una la llei electoral que afavoreix els dos partits grossos?
Sobre el sistema penal d’Espanya, que Tamames ha qualificat d’exemplar, Rufian li demana per què jutges d’Escòcia, d’Alemanya, de Suïssa o de Bèlgica no han extradit encara a delinqüents tan perillosos com Puigdemont o Rovira? Perquè, ho diuen tots aquests jutges, a Espanya no tendrien un judici just.
Sembla broma que la solució de Tamames per a les PIME sigui que deixin d’existir...
Parlant de Gibraltar, li recomana que no hi enviï Ortega Smith, a negociar això.
Acaba aquesta segona part fent un resum del seu discurs: «Senyor Tamames, s’ha passat de «abans roja que trencada», a «abans fatxa que trencada».
3. Amb el Govern espanyol
Finalitza Gabriel Rufian amb una tercera part breu, adreçant-se a un Govern, que considera que té motius per ser censurat. Diu que voldria parlar d’hipoteques, de preus, etc.
Afirma que cap moció de censura no els farà fora del govern. El que sí els farà fora del Govern és la inflació.
Per evitar-ho, cal donar solucions a la gent. Una democràcia no pot aguantar-se damunt el compte corrent de la gent, sinó que s’ha de fonamentar en les coses corrents que afecten la gent.
Acaba amb aquest missatge: «Comencin a pensar en la gent que estan desencisant. I no tant en els gerents dels poders que els estan pressionant».
Quan en Toni Roig Roig acaba la seva estada entre nosaltres, fa 54 anys que vaig iniciar-me, amb ell de rector, com a consiliari escolta de l’Agrupament Verge de Lluc, adscrit a la parròquia de l’Encarnació de Ciutat.
Aleshores només som diaca, a punt de ser ordenat capellà. Tenc oportunitat de veure ben de prop la feinada feta entre l’any 1963 i 1967 en aquella parròquia jove, per part de qui s’hi exerceix com a ecònom, mossèn Antoni Roig Roig, i dels seus col·laboradors: Bartomeu Suau, Guillem Miralles, etc.
La parròquia de l’Encarnació es crea l’any 1960, però no n’obté radicació pròpia fins a l’any 1962, quan en nomenen ecònom mossèn Antoni Roig Roig, qui celebra la seva primera missa parroquial a l’oratori del Col·legi de sant Rafel.
L’any següent, el 1963, després que el bisbat de Mallorca adquireix la sala «Olympia» per a ubicar-hi el temple, habiliten provisionalment aquell local per als serveis parroquials i religiosos.
La primera Unitat d’Escoltisme a l’Encarnacióimprovisa el seu lloc de reunions a les dependències de l’escenari per als espectacles d’estiu, que roman situat al pati posterior de la sala de ball.
Consta d’una quinzena de membres, joves i al·lots com Josep Triay, Joan Blanch, Bernat Homar Estelrich, Pere Bosch Lladó, Ildefonso i Paco Simó Rosselló, Bernat Pomar Plomer, Víctor Cuadrado Lladó, etc.
Vull remarcar que, amb això, en Toni Roig contribueix activament a fer que la tasca educadora de l'Escoltisme i el Guiatge de Mallorcas’iniciï a l’Encarnació tot d’una que neix la parròquia, l’any 1963. Fins i tot ja n'hi ha, d'Escoltisme, tres anys abans de la benedicció i col·locació de la primera pedra del temple parroquial, realitzada amb una missa a la plaça Fleming, celebrada pel bisbe de Mallorca Mons. Rafael Álvarez Lara el 6 de juny de 1966.
Antoni Roig, que no se’n pot ocupar de manera directa, facilita i fa possible l’estada d’aquell grapat de joves a les instal·lacions parroquials primerenques i n’assumeix com a propi algun dels aspectes característics d’un consiliari escolta, des del primer moment.
L’any 1964, pel mes de setembre, és nomenat Bartomeu Suau Mayol vicari de la parròquia. L’interès per l’Escoltisme que manté viu aquell capellà jove l’engresca a fer-hi suport decisiu. Fins al punt que pel mes de gener de 1965, Jaume Muntaner Sampol i Pere Bosch Lladó agrupen els més petits en un «estol de llobatons»; mentre que en Bernat Homar disposa de gent adequada per organitzar una «secció» i tots dos grups es posen en marxa amb forces i il·lusions renovades.
N’hi decideixen el nom genèric de «Agrupament Jaume I», per a les unitats escoltes de la parròquia de l’Encarnació, amb el fulard propi. A la promesa escolta que fan a Orient, l’ecònom Antoni Roig hi participa activament i hi celebra la missa.
Dos anys després, el 23 de gener de 1965, hi comencen les al·lotes, amb la constitució de l’Agrupament Verge de Lluc. Hi intervenen na Margalida Tomàs Vidal, na Neus Pujol Maura, na Joana M. Castelló Orvay, na Germana Ripoll Totxo, na Maria Ferret Espanyol. N’estructuren un «esplet» de tres «garbes».
Aquell mateix any, Josep M. Magrinyà i Brull és nomenat cap de l’Agrupament Jaume I, pel comissari general de l’Escoltisme, Eladi Homs Zimmer; mentre que Paquita Bosch i Capó, esposa d’en Josep M. Magrinyà, és nomenada cap de l’Agrupament Verge de Lluc, per la comissària general del Guiatge de Mallorca, Maria Ferret i Espanyol.
Amb el suport de mossèn Antoni Roig, els dos agrupaments escoltes van creixent a la parròquia de l’Encarnació: Tonina Canyellas Colom, que hi ingressa per organitzar un «aplec de daines», arriba a ser cap de totes les unitats, cap de ruta, i animadora de les unitats coeducatives de «busquerets», les primeres a Mallorca.
Els membres de totes les unitats, que componen els dos agrupaments escoltes parroquials de l’Encarnació, l’any 1968 ja sobrepassen llargament el nombre de 200 participants. Gràcies a la dedicació intensa dels caps d’agrupament que hi col·laboren de manera decisiva, oferint-hi locals de ca seva per a les reunions i trobades: Josep M. Magrinyà i Brull, juntament amb la seva esposa Paquita Bosch i Capó.
L’any 1971 queden enllestides les obres de construcció dels locals escoltes definitius. Es construeixen damunt dels 300 m2 del terrat, proporcionats per l’ecònom Antoni Roig. Són construïts gràcies als donatius aportats íntegrament pels pares i mares d’escoltes i guies dels dos agrupaments parroquials, amb una despesa total considerable: 254.752 ptes.
El fet d'implantar-se aquests dos agrupaments escoltes els anys immediats al Concili Vaticà II, sens dubte, marca profundament la vida d'un moviment educatiu juvenil com aquell. Lligat a la diòcesi mallorquina, roman sempre molt actiu, tot i les traves imposades per la dictadura del general Franco, a les quals la parròquia conduïda per Antoni Roig va saber fer-hi front de manera molt singular.
(NOTA: Moltes de les dades indicades en aquest escrit són extretes del llibre de 100 pàgines «Naixement i presència d’una parròquia. L’Encarnació 1962-1996», editat a Ciutat de Mallorca, P.M. 1.290-1996)
