Primera encíclica del papa Lleó XIV: comentaris molt personals (01)

      Em sembla MAGNÍFICA LA INTRODUCCIÓ d’aquesta primera encíclica del papa Lleó XIV. Aporta 16 punts valuosíssims, barreja de reflexió, anàlisi, crítica i alhora d’entusiasme engrescador.     

    De bon començament convida a evitar avui dia la construcció i edificació d’una nova Torre de Babel, en l’era digital que ens toca viure, i engresca a reconstruir ciutats destruïdes, amb la col·laboració entusiasta de tots, com fa Nehemies amb una Jerusalem feta miques al seu temps i aixecada de bell nou amb la participació de tot el poble.
    M’agrada quan comença assenyalant que la tècnica no ha de ser considerada en si mateixa com una força antagònica respecte de la persona humana. Sinó ben al contrari, la mostra fortament arrelada en la història de la humanitat des dels inicis, en tant que es tracta d’un «fet profundament humà vinculat a l’autonomia i a la llibertat de l’esser humà». 
    Observant el món d’avui, reconeix que els motors principals del desenvolupament ja no són els estats, sinó més bé un reduït nombre d’actors privats, sovint transnacionals, que es mouen i actuen dotats de recursos i capacitat d’acció superiors als de molts governs. 
    Amb això, es manifesta conscient que el poder tecnològic adquireix un rostre inèdit fins ara, predominantment «privat», molt més difícil de discernir, de governar i d’orientar cap al bé comú.
    Enmig de tot plegat, assenyala algunes preguntes que valora com a decisives i que no poden eludir-se ja de cap de les maneres: 
    * Cap on anam? 
    * Cap a quina meta desitjam orientar-nos? 
    * Quina direcció hem de prendre com a comunitat humana i com a pobles?

    Resulta molt pedagógica la comparació que estableix entre la societat d’avui dia, en ple segle XXI, i dues situacions bíbliques contraposades: d’una banda, la que comporta un caire negatiu en pretendre construir una torre com la de Babel, amagant l’engany profund que representa: hi és concebuda sense cap referència a Déu, i està fonamentada en la uniformidad que elimina la diversitat i que, en lloc de la comunió, escull l’homogeneïtzació.
    D’altra banda, la reconstrucció d’una ciutat destruïda, com assenyala Nehemies, no en base a la iniciativa d’una sola persona, sinó a través de la responsabilitat compartida de tot un poble: sacerdots, artesans, caps de família, dones i joves, abocats a dur a terme la tasca de col·locar-hi Déu en el centre.
    Segons la seva visió, la tecnologia i la revolució digital d’avui dia són els talents que Déu ha lliurat a la humanitat del segle XXI perquè els facin fructificar. Són talents que tant poden servir per tornar a construir una Babel feresta com per a reconstruir una ciutat esplèndida com la de Jerusalem del temps de Nehemies.
    Em resulta summament interessant la concepció de la «deshumanització» que transpua el document papal: la construcció d’un món del futur excloent-hi Déu i reduint-hi l’altre a la simple condició de mitjà.
    Insisteix una vegada i una altra en la seva idea mare: edificar una societat centrada en el bé comú, primer de tot exigeix edificar-la sobre la roca incommovible d'una relació molt estreta amb Déu.
    Hi afegeix que la realització humana veritable no neix a base d’anar eliminant fragilitats, sinó proposant-hi un creixement harmosiós de tots: on la llibertat i la responsabilitat vagin de bracet amb les cures recíproques i la solidaritat vertadera, i on el progrés es mesuri per la dignitat de cadascú i pel bé dels pobles.
     M’agrada molt aquesta apreciació papal, que fa veure molt clarament quina és la seva dèria primordial: cap mà tota sola no pot sostenir el pes dels desafiaments que travessa el món d’avui, però tampoc no hi ha cap mà tan feble que no pugui oferir-hi alguna contribució encertada.    
    Aboga per l’ús constant d’un llenguatge profundament evangèlic que eviti paraules humiliants o enfrontadores. Amb els criteris de discerniment que ofereix la dignitat de la persona humana, la destinació universal dels béns, l’opció preferent pels més pobres, les cures i atencions acurades a la casa comuna que anomenam planeta Terra, la pau arreu del món, etc.

    Resumint, podem dir i reiterar el que diu el papa Lleó XIV: 
    "En l’era de la intel·ligència artifical, quan la dignititat humana corre el risc de veure’es eclipsada per formes noves de deshumanització, tenim el deure urgent de romandre profundament humans, guardant amb amor aquesta MAGNÍFICA HUMANITAT rebuda  i revelada plenament en Crist,  l’esplendor de la qual cap màquina no podrà arribar mai a substituir. EL PROGRÉS VERITABLE SEMPRE NEIX D’UN COR OBERT A L’ALTRE, D’UNA INTEL·LIGÈNCIA DISPOSADA A ESCOLTAR, D’UNA VOLUNTAT QUE CERCA ALLÒ QUE UNEIX MÉS QUE ALLÒ QUE DIVIDEIX O SEPARA.

    Com a conclusió final, adreçada a tots els catòlics, cristians, creients i gent de bona voluntat, cal que posem Déu en l’horitzó de les nostres actuacions i l’ésser humà en el centre de les nostres decisions.
    Mallorca, 25 de maig de 2026
(CONTINUARÀ)

A la memòria de la bona amiga Joana Pérez Bezares, NA JOANI

     Fortament impressionat per la notícia que m’acaba d’arribar sobre la mort de la bona amiga Joana Pérez Bezares, coneguda per nosaltres amb el nom inconfusible de NA JOANI, no  me’n puc estar d’escriure quatre mots que em servesquin per refrescar-hi la memòria de tants i tants moments viscuts al llarg de les nostres vides. Amb ella i el seu company inseparable, el bon amic Esteve Homs Comas. 

    L'agraïment molt profund a tots dos m'empeny a recordar-ne algunes fites.
    La darrera vegada que ens veim, no fa gaires anys. A la seva casa del carrer Pérez Galdós, a Ciutat, compartint-hi taula i conversa, amb ganes de repetir-ne la trobada.
    De la primera vegada, no puc detallar-ne dades ni dates concretes. Podria ser l’any 1967, quan em faig present i m’inicio en tasques de consiliari escolta dins l’Agrupament Verge de Lluc. Ells dos, si mal no record, feien part de l’Agrupament Sant Josep Obrer.
    Són més de sis dècades de coneixença mútua. D’haver compartit durant anys moltes i molt diverses experiències educatives a l’interior del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. 
    També com a gent dedicada a treballs administratius dins institucions públiques illenques, ella al Museu de Mallorca; jo, entre d’altres indrets, al Museu del Regne de Mallorca, dues instal·lacions públiques geogràficament situades no gaire lluny l’una de l’altra.
    Darrerament, encara que acudint-hi jo poques vegades, n’he anat seguint passes fetes dins l’Aplec Scout integrat per una quarantena de membres, mol més actius que jo en aquest àmbit. 
    És per aquest conducte, i a través del bon amic Pep Lluís Riera que n'he estat informat: «després d’una ràpida malaltia, na Joani, sa dona de n’Esteve Homs ha mort. I haurà velatori a Son Valentí dilluns de 16.00 a 20.00 h». Tot agraint-nos que ho facem córrer a la gent que els coneixia.
    Record d’haver compartit amb na Joani llocs escoltes tan diversos com Can Tàpera on assistíem a les FOCA (Formació de Caps Escoltes). O el pinar de Son Macià, on muntàvem els Camps Sant Jordi tots els agrupaments de Ciutat i de Mallorca. O a les instal·lacions de sa Torrentera; o la seu central de la Fundació Maria Ferret, ubicada al Seminari Vell.

    Tot plegat em duu a recordar que, durant els 8 anys que vaig romandre fora de Mallorca, com a missioner a Burundi i a Perú, continuàrem mantenint una certa relació epistolar, a través de les cartes que intercanviàvem entre amistats escoltes més properes.
    De retorn a Mallorca, continuàrem mantenint contacte en ocasions nombroses i diverses. El mes de gener de 2006, amb motiu del 50è aniversari del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, assistírem a l’exposició muntada a la capella de la Misericòrdia i a la taula rodona en la qual participàrem dins la sala d’actes. 
       També ens hem anat trobant amb motiu d’acudir a donar el darrer adéu a companys i companys escoltes que se’n van d’aquest món cap a l’altre. És el cas del mes de gener de 2007 quan, amb motiu de la defunció de Joan Peñas, feim memòria també de Paco Jaume o de Joan Alcover. 
    La Fundació Maria Ferret, que fa part del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, també és ocasió de retrobar-nos. És el cas de l’acte públic que organitza, obert a tothom que hi vulgui participar-hi i que consisteix a lliurar els Premis Eladi Homs i Maria Ferret. 
    El que mai no arribaré a saber-li agrair com es mereix na Joani és el suport personal que m'oferí en moments tan delicats per a mi, com fou la mort de la meva esposa Isabel Rosselló Girart. 
    Ajuntant-se a centenars d'altres persones amigues, en uns moments tan dolorosos per a mi, volgué romandre al meu costat i fer-me suport. Li ho agraesc de tot cor.
    Esper i desig que hores d'ara ja s’hagi retrobat amb tota la gent que ens ha precedit, fent camí i recorrent la ruta que ens porta cap a la dimensió desconeguda per nosaltres, que alguns anomenam EL CEL. 

    Som dels qui pensen i creuen que s’ho té ben guanyat!

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (5): comentari segon

PRESENTACIÓ DE “MESTÍS!
MEMÒRIA VIVA D’UN NEGRET MALLORQUÍ TRANSHUMANT”

    Bones tardes. Primer de tot, moltes de gràcies, Cil, per convidar-me a la presentació del teu “Mestís! Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”.
    Vaig tenir ocasió de conèixer-lo quan s’estava gestant o, si més no, en el moment en què prenia la forma definitiva. Va ser a Can Gazà i a través de Jaume Santandreu que, aleshores, estava enderiat en afavorir l’edició d’obres que considerava importants per ajudar a conèixer i a entendre els efectes dels darrers setanta anys de Mallorca, sobretot en els camps de l’Església i de l’exclusió social.

    Quan em va donar a llegir l’original, després d’elogiar-ne l’expressió i les dades i les dates que aportava, em va dir entre sorprès i admirat que al llarg de la narració no hi havia trobat cap greuge ni episodi de rebuig o de menyspreu que hagués patit pel fet de ser mestís. Ben segur que li ho degué dir a en Cil que, a la fi, deixarà dit en aquest text que: “El fet de ser jo el primer mulat que neix a Mallorca, d’una forma o altra, marca la meva existència damunt del planeta, des del primer dia fins avui mateix. La negritud fa part del meu codi d’informació genètica característic, del meu ADN. Per descomptat. Indubtablement”.
    I afegirà més endavant que: “D’infant menut, la meva condició de mulat mallorquí, d’una manera o d’una altra, em fa sentir diferent, alhora que millor” [...] “Del meu pas pel Seminari diocesà, durant tretze anys, tenc la impressió que crid l’atenció de certa gent, per ser-hi el més moreno d’entre tots els alumnes”.
     tan avesat està al panorama i als horitzons humans blancs i mallorquins, que en el primer viatge que farà a Àfrica, dins l’avió que el deixarà a Uganda, diu: “Ens topam amb hostesses i altre personal de cabina, tots de raça negra. Això m’impacta fort!”.
    Tanmateix, més enllà d’aquestes precisions, no es donen -ni en el text hi apareixeran- episodis agressius o violents pel fet de ser mestís. A Burundi, sent ell fill de guineà bubi, passarà per “umuarabu”, és a dir, genèricament moro; i al Perú el tractaran de “sambito”, apel·latiu afectuós que prové de l’adjectiu castellà “zambo” -fill de pare o mare blancs i de pare o mare indígenes- que els peruans donen als afrodescendents. Emperò no se sentirà mai assenyalat, rebutjat, marginat o agredit per ser-ho.
    Per això, per tot on vagi Cil Buele, al llarg de tota la seva transhumància, farà lluir el seu mestissatge que s’ha fet ben seva aquesta terra illenca. Quant a això diu: “intensament i immensament immers fins més amunt del coll i de la closca, dins les entranyes més fondes d’aquesta mare terra que es diu i nom Mallorca”.
    De fet, és tan mallorquí que en una topada amb la “policia armada” -l’actual policia nacional-, als pocs anys d’haver mort Franco el sanguinari, el 1981, havent estat retingut per un afer molt menor relacionat amb la política, un agent dirà a un altre: “Éste es demasiado moreno para ser mallorquín”.
    Les memòries individuals, com aquestes que presentam de Buele, acaben sent, també, memòries col·lectives perquè ens fan fer memòria. Als que som contemporanis seus, ens enfronten a la nostra pròpia història i a la que compartírem; per als que no són contemporanis, esdevenen testimonis d’un temps, d’uns espais i d’unes realitats que han modelat i, per tant, expliquen el nostre present com a poble, qüestió no gens negligible.
    En aquest “Mestís!” hi trobarem un esbós de la ciutat de Palma dels anys cinquanta i seixanta, i les vivències esforçades del matrimoni format per Andrés Buele Siesa, nascut a Bioko, a Guinea Equatorial, el 1911, i Maria del Carme Ramis Ribot, nascuda a Ariany el 1914.
    Quin valor, el de na Maria “Pou”, de malnom, de casar-se amb un negre! Aleshores, l’únic negre de Mallorca. Significativament, el dia que es casaren Andrés i Maria del Carme, el 12 de setembre de 1943, no hi assistí cap membre de la família de na Maria.
    I si va a dir ver, la transhumància que es reflecteix en el títol del llibre que presentam s’inicia ben d’hora perquè en el decurs dels primers vuit anys de la vida de Cil, la família Buele-Ramis viurà a vuit llars ciutadanes diferents.
    Aquest llibre també és un retrat fidelíssim de l’Església de Mallorca que surt del Concili de Trento per emparar el Concili Vaticà Segon.
    Passarem pel Seminari Diocesà de l’illa, el centre de formació de capellans i també viver d’activistes polítics, culturals o socials que tindran molt de pes durant la falsa “transició” que s’obrí amb la mort de Franco.
    Del Seminari se’n sortia molt ben instruït intel·lectualment, però desastrosament format en educació emocional. De fet, el celibat que s’imposa a l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, lligat a aquest dèficit, provocarà en Cil una crisi gairebé constant i mantinguda i al final l’abocarà a la renúncia de l’exercici sacerdotal. 
    Per culpa d’aquesta nul·la instrucció quant als sentiments i la conseqüent invisibilitat de la dona, quan la primera d’elles li dirà lliurement i clara “t’estim”, el nostre autor no sabrà reaccionar; no sabrà com respondre-hi.
    De fet, l’absència de contacte amb les dones durant els tretze anys de carrera eclesiàstica marcarà profundament no sols en Cil, sinó tots els que varen passar la pubertat, l’adolescència i la primera joventut interns en espais exclusivament masculins i dedicats a la formació religiosa. 
    En aquest sentit, és molt significatiu que en aquest relat que presentam només siguin dues les dones que s’hi esmenten amb nom i llinatges i que no siguin religioses o es relacionin amb l’estament eclesiàstic: na Lina Company Vidal i n’Eugenie Mukantagara, una mestre tutsi rwandesa refugiada a Burundi amb qui Cil, després de tractar-la personalment, hi mantindrà una dilatada correspondència.
    Lligat a l’Església de Mallorca, ens endinsarem en les seves missions de Burundi i Perú, que també sacsaran fortament la consciència d’en Cil. 
    A Burundi viurà la pitjor massacre de la història d’aquest país centreafricà, la que s’inicià el 29 d’abril de 1972 i en què la resposta dels governants de l’ètnia tutsi, la minoritària, als aldarulls provocats al sud del país per grups d’hutus, l’ètnia majoritària, provocaran una mortaldat que molts qualifiquen de genocidi; uns 300.000 morts, s’aventura que hi hagué. 
    I a Perú, entrant en contacte amb la Teologia de l’Alliberament, s’endinsarà en els moviments de base i veïnals, i s’acararà amb la violència policial i militar que l’enfrontarà amb les autoritats.
    I tant a Burundi com a Perú, en Cil es plantejarà seriosament el paper que juguen els missioners mallorquins en aquests indrets tan allunyats de la nostra realitat.
    Retornat a Mallorca el 1978, completament transformat per les vivències burundeses i peruanes s’implica en tota mena de moviments socials, des del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, passant pel Grup Cristià de Drets Humans, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i Amnistia Internacional, per precisar-ne uns quants. 
    L’efervescència social d’aquells anys també apropen en Cil a l’incipient Moviment Marginal de Mallorca i a d’altres organitzacions humanitàries. Tots ells, moviments, organitzacions i entitats que deixaran sentir amb fermesa la seva petjada en els darrers anys mallorquins del segle vint. I, naturalment, també entra en política.
    D’aquesta “Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”, que acaba el dia que en Cil celebra la darrera missa a la Parròquia de L ’Encarnació de Palma el 20 de gener de 1982, se n’han de destacar, a parer meu, tres característiques. 
    La primera, la profusió de noms de persones i de lloc, i de dates, la qual cosa situa permanentment el lector perquè se’n pugui fer sense esforç la corresponent composició de lloc. 
    La segona, l’expressió tranquil·la amb què es desplega el relat tant davant els conflictes, els dubtes i les crisi, com davant les manifestacions de signe contrari. 
    I la tercera, l’honestedat. Dit en pla, no repassa els altres, com sol ser corrent en les memòries que es publiquen, sinó que passa comptes exclusivament amb ell.
    Honestedat, insistesc, que es pot condensar en la declaració que va fer a la seva primera esposa: “Jo som, jo em sé i em sent capellà”. I podríem afegir que amb totes les conseqüències.
    Per acabar, vull donar les gràcies a en Cil per ser un molt bon amic de Can Gazà, per tenir-nos ben presents sempre en les seves obres i per voler que així consti, incorporant a la contracoberta del llibre el logotip que ens identifica. 
    I també i sobretot per ser un molt bon amic de Jaume Santandreu. 
    En nom de tots els que feim Can Gazà, moltes de gràcies, Cil.
    I a tots vosaltres, gràcies per haver vingut. 
    Us recoman sincerament que llegiu aquest llibre perquè aprendreu moltes de coses.
Moltes gràcies.
    JAUME MATEU I MARTÍ, Bunyola, 18 de maig de 2026

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (4): comentari primer

    A la fi he acabat el llibre! És la segona vegada que llegesc aquest escrit. La primera fa dos estius quan l’acabares d’escriure i la segona quan està a punt de ser presentat com el nombre dos de la Col·lecció Marginàlia i donar-li la difusió que es mereix.
    Aquesta segona vegada l’he trobat molt més àgil, hi ha poques reiteracions, està ben estructurat, segueix els fets cronològicament, cosa que m’agrada molt, ja que s’ajusta a la realitat del temps, de l’espai i de la situació que envolta aquests fets.

    Amb la idea inicial és la síntesi del que aniràs desenvolupant en el transcurs de les pàgines d’aquest llibre.
    La situació del país i de la família, et marquen i et fan més fort. No oblides mai els problemes de la gent i sempre et solidaritzes amb els què ho han de menester. És una constant de ta vida!
    L’estada a Burundi reflecteix la descoberta del país amb tots els seus paratges, aprenentatge de la llengua, situació de pobresa de la gent que l’habita, el valor de la germanor i l’amistat. L’enfrontament amb una situació adversa que xoca frontalment amb l’evangeli, el respecte humà, el valor de la vida.
    L’estada al Perú, segurament per què coneixes la llengua, hi ha fragments que són filosòfics, d’altres teològics. Aprofundeixes en la Teologia de l’Alliberament.
    Hi ha fragments molt sentits com els de:
    *L’ocupació de terrenys buits, per fer un assentament amb habitatges per a famílies que no en tenen. I el desengany posterior.
    *La manca de paraula de l’arquebisbe de Piura.
    *La vaga iniciada per Siderperú que es transforma en vaga provincial indefinida i que es manté gràcies a la solidaritat de tota la població.
    La decisió presa a principis dels 80 fou molt valenta!!!
    No cal repetir que això de transhumant no m’agrada gens ni mica. Queda una mica forçat i fuig del teu lèxic habitual. És el ciuró negre de l’escrit.
    El llibre m’ha agradat, crec que els lectors els interessarà i gaudiran imaginant paisatges, paratges i fets mai vists. Es corprendran amb les matances de Burundi de 29 d’abril de 1972, amb les situacions al Perú contra els drets humans, alhora que se sorprendran de la capacitat de lluita pels seus drets. Teresa Gené Ramis.

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele, a CineCiutat (3)

     N’he quedat molt content, de la primera presentació pública d’aquest darrer llibre meu titulat «Mestís. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant».     
    Imprès a Impremta Muro, gràcies a la maquetació i edició del bon amic Agustí Baró, el presentam públicament a la sala gran de Cine Ciutat, al recinte cultural de s’Escorxador de Palma en bon dia 18 de maig de 2026.
    M’hi ajuden en la tasca dos bons amics de fa molt de temps: Jaume Mateu i Martí, president de l’ICES (Institut Contra l’Esclusió Social, Can Gazà) i M. Antònia Font Gelabert, presidenta del Col·lectiu Dones dels Països Catalans.
    No m’hi esperava tanta de gent. Ni de bon tros. Prèviament havia fet 480 convidades personals, en la perspectiva d’obtenir-ne la mitjana habitual del 10%, és a dir uns 48 assistents a l’acte.     
    S’hi superà amb escreix aquesta xifra, comptabilitzant-n’hi més de 70.
    També em sorprengué la procedència local tan diversa. Pel cap baix una dotzena i mitja de pobles, i de Ciutat, hi eren representats per gent d’Alaró, Artà, Banyalbufar, Binissalem, Bunyola, Campanet, Costitx, Esporles, Inca, Manacor, Maria de la Salut, Palma, Peguera, Porreres, Pòrtol, Sant Jordi, Selva, Sencelles, etc.
    Feia goig de veure que, a més de gent resident a Palma, n’hi havia que provenia d’altres contrades mallorquines, arribant a ocupar més de la meitat dels seients d’una sala tan espaiosa.
    Em venia al cap una altra presentació que hi havíem fet allà mateix 12 anys (2 mesos i 4 dies) enrere. Es tractava del llibre «Gloses meves».  L’havia dedicat a la gent d’AFAM (Associació de Familiars amb la Malaltia d’Alzheimer) que aleshores atenia admirablement la meva dona Isabel Rosselló Girart (QEPD). 
    Casualment, aquest mateix dia 18 de maig es complien els primers 10 anys de la seva mort l’any 2016.
    En aquesta ocasió continuo sentint-me molt agraït als joves que segueixen amb entusiasme la tasca de mantenir obertes les instal·lacions magnífiques de Cine Ciutat al recinte cultural de s’Escorxador, a Palma.
    També em sent molt agraït a tota la gent que ha volgut acudir a la presentació d’aquest llibre; a la que ho volia fer però que, per un motiu o un altre, no s’hi ha pogut fer present; i a tota quanta gent s'animi a adquirir-lo, llegir-lo i comentar-me'l.

    Hi he vist cares ben conegudes i estimades de l’Associació cultural Amics del Seminari, o del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, o d’entitats defensores dels drets humans, veïnals, sindicals, religioses, gent veïna dels barris del Camp Rodó, Santa Pagesa o Cas Capiscol/Son Busquets, etc. 
    M'ha alegrat ben molt veure-hi gent d’església i gent de la societat mallorquina més activa i dinàmica des de la perspectiva social i cultural.
    A dir ver, quant a les formacions polítiques en què he militat, n’han excusat l’absència per motius de feina, cosa que els agraesc de bon de veres.
    Faig comptes, si Déu ho vol, fer altres presentacions públiques d’aquest llibre en altres indrets. Mir de reflectir-hi així com em veig a mi mateix al llarg dels 37 primers anys de la meva vida. 
    Conduït sempre pels consells i recomanacions de bon amic manacorí Jaume Santandreu i Sureda (QEPD) qui en sap molt més que jo, d’això de publicar llibres.
    Esper poder col·laborar en la tasca que continua desplegant una iniciativa social tan valuosa com és ara l’Institut Contra l’Exclusió Social (ICES), més conegut amb el nom de Can Gazà. 
    Cap enllà faig arribar tots els beneficis que se’n derivin, de la seva adquisició.

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele, a CineCiutat (2)

 1 Llibre de 224 pàgines (objecte físic regal enriquidor per als cinc sentits corporals convencionals, i també per a l'interior personal i col•lectiu més profundament humà), en aquest cas conté lletres i paraules, dibuixos gràfics, espais en blanc, colors en les portades, superfícies i olors característics del paper. Com qualsevol altre llibre.

2 Llibre de la memòria viva que conserv sobre els primers 37 anys de la meva vida octogenària: des del dia que arrib a aquest món al carrer 31 de Desembre de Ciutat (4-12-1944) fins al dia que dic la darrera missa a la parròquia de l'Encarnació (20-01-1982). 
    Són més de tres dècades i mitja dedicades a preparar-me i a fer de capellà "convencional", adscrit a la diòcesi de Mallorca on treball durant 4 anys, i que m'envia com a missioner a Burundi durant 4 anys i a Perú durant uns altres 4 anys. 
    Si tot plegat ho afegiu als 11 anys que complesc quan entr al Seminari, els 13 cursos acadèmics que hi faig i els 13 anys que dedic a fer de capellà, en veureu completats els 37 viscuts intensament a tres continents : Europa, Àfrica i Amèrica Llatina o Ameríndia com alguns anomenen. 
    Més transhumant, gairebé impossible: "anant d'un indret a un altre, però retornant sempre cap a cases". Com un llibre d'aventures.

3 No el veig com el fruit d'un escriptor - tot i que pas molt de gust d’escriure quan m’hi pos. Més tost el valor com una criatura parida per un qui passa molt de gust de contar coses.

4 Un infant i jove cridat, format, educat i preparat per esdevenir "mantenidor de l'ordre preestablert", no solament dins l'església sinó també dins una societat civil on els clergues d'aleshores mantenen un paper predominant (tot just immediatament després dels militars), pas a voler ser-ne servidor i a continuar fent-hi aquesta tasca dins la mateixa església i dins les societats diverses i variades on la vida em duu a desenvolupar-ho amb molta d'intensitat.

5 M’encantarà rebre opinions, suggeriments i/o crítiques de qui ho llegesqui, si més no per fer-ne les correccions oportunes en la segona part que hauria d'abastar des de l’any 1982 fins al dia d’avui. 
    Cosa que encara ni tan sols he començat a fer.

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele, a CineCiutat (1)

 

    Hi oferesc "la memoria viva d'un negret mallorquí transhumant", des d'una perspectiva molt personal.
     L'he elaborada a bracet del bon amic manacorí Jaume Santandreu i Sureda els darrers mesos que va viure a Can Gazà. Jo hi anava sovint i ell m'hi feia les observacions que considerava pertinents, ben annotades que tenia en uns fulls escrits a mà.

    No són les memòries de tota la meva vida. Només faig referència als 37 primers anys de ma vida octogenària  (1944-1982) exclusivament, tots ben gaudits a l'interior de l'àmbit estrictament eclesiàstic, tant a Mallorca (Europa) com a Burundi (Àfrica) i Perú (Amèrica Llatina).
    A més de Jaume Santandreu, he rebut l'ajut inestimable de Jaume Mateu i Martí (president de Can Gazà, ICES) en la tasca de corregir-ne el text de manera minuciosa i detallada; i també la col·laboració valuosa de la bona amiga M. Antònia Font Gelabert (presidenta del Col·lectiu Dones dels Països Catalans). 
    Tenim previst que tots dos me'n facin la presentació pública a CineCiutat.

     Compt també amb l'aportació valuosíssima del bon amic Agustí Baró i Bauló, gran professional en el disseny gràfic i que s'ha encarregat de la maquetació del llibre.
    Així mateix amb la bona acollida dispensada per Miquel Campaner Fornés a la Imprenta Muro encarregada de l'edició d'aquest llibre que fa part de la Col·lecció Marginàlia (encapçalada pel llibre de Jaume Santandreu "Mon cor aflama estels. ApoElegies" - 2024).

    Com també l'oferta generosa i esplèndida de Xavier Pachón amb tot l'equip professional de CineCiutat que han posat a la nostra disposició la sala més adient per a fer-hi la presentació.

    M'encantarà veure-hi gent amiga DILLUNS, 18 DE MAIG DE 2026 A LES 17H A LA SALA GRAN DE CINE CIUTAT (S'Escorxador, carrer de l'Emperadriu Eugènia 6 - Palma).
    L'acompanyament musical d'aquest vídeo és un fragment a l'orgue de Toccatina de Bernat Julià (Arxiu d' Units com brins - Felanitx).
    Vull fer NOTAR que, en demanar un donatiu de 18 euros per cada exemplar, s'hi destinen 5€ cap a CAN GAZÀ. Contribuint d'alguna manera a fer suport a aquesta iniciativa santandreuïna tan emblemàtica adreçada a lluitar contra l'exclusió social a l'illa de Mallorca des de fa dècades.

Cloenda de la Jornada de Mallorca Missionera, Burundi 2026, a Son Roca (i 5)

    La celebració de la Jornada de Mallorca Missionera aquest any 2026 roman marcada profundament pel 25è aniversari de la creació de la parròquia de Rabiro dins la diòcesi de Gitega a Burundi (Àfrica Central), en mans de capellans diocesans mallorquins.
    Per aquest motiu enguany s’han fet presents a Mallorca per uns dies l’arquebisbe burundès monsenyor Bonaventure Nahimana i l’únic missioner mallorquí que treballa hores d’ara en aquell país, el felanitxer mossèn Jaume Obrador Adrover.

    Amb molt bon criteri, la Delegació diocesana de Missions, que torna a està dirigida per Cati Albertí Victory, qui també representa les Obres Misionals Pontifícies (OMP) a Mallorca, ha organitzat una darrera trobada a la Casa d’Espiritualitat de Son Roca, per un intercanvi d’impressions entre els qui hem treballat en aquell país de l’Àfrica Central, abans que se’n tornin tots dos cap a Burundi.
    Més que ràpidament han transcorregut vint-i-cinc anys des que uns capellans mallorquins creen una parròquia de Rabiro a Burundi. També n'han passat setanta-cinc, d’anys, des que s’hi fa present el primer missioner mallorquí, el P. Jaume Moragues de Oleza l’any 1951. 
    Noces d’argent per una banda, noces de platí per una altra.
    Per desenes poden comptar-se les missioneres i els missioners de Mallorca que han treballat a Burundi. 

    El temps corre rapidíssimament i, amb ell, les generacions envelleixen, emmalalteixen o se’n van d’aquest món. Per això cada vegada resulta més poc nombrosa l’assistència a convocatòries d’aquestes característiques, per manca de mobilitat, per vellura, per malaltia, per defunció. 
    Així i tot, a partir de les les 19:00 h de dilluns 4 de maig, arribam a ser una dotzena i mitja  els qui ocupam la sala esvelta del Museu que conserva valuosíssims records del pas de Germanes de la Caritat mallorquines per terres de Perú i de Burundi.
    Comptam amb la presència enriquidora dels dos personatges venguts de l'Àfrica Central, i amb la companyia del bisbe de Mallorca durant bona part de la vetlada que s’ha estès durant prop de dues hores seguides.
    Tant de bo que, des de Mallorca puguem correspondre a la visita que hem rebut, anant-hi també alguns de nosaltres a participar en la festa commemorativa del 25è aniversari de la creació de la parròquia de Rabiro a la diòcesi burundesa de Gitega.
    Segur que se n’han d’alegrar ben molt els membres d’aquella comunitat eclesial germana.

A Lluc, amb motiu de la Jornada de Mallorca Missionera 2026 (4)

    Diumenge 3 de maig, després de berenar del bufet que ofereixen a sa Fonda de Lluc, me’n vaig a caminar una estona pels voltants del santuari. Abans de tornar a pujar a la cambra 313 que m’han assignat per passar-hi les tres nits que hi he reservat prèviament, m’atur a prendre un cafè amb llet al bar de sa Plaça acompanyat d’un trocet de coca de gató.
    Com de costum, salud el fillol del P. Antoni Vallespir (MSSCCC qepd) qui des de fa dècades s’encarrega d’oferir bons productes a la gent que s’hi acosta.
    Per casualitat, gràcies a la informació que em passa una veïnada de Ciutat que em saluda pel meu nom i llinatge, m’assabent que a la missa de les 12:30 d’aquest diumenge hi és prevista la participació de la Coral de Son Dameto. 
    M’alegra ben molt aquesta notícia, sobre la qual jo no en sabia res de res.
    Per molt que cerc i cerc, no n’arrib a trobar cap casta d’informació sobre aquesta actuació musical. Mirant d’aconseguir-ne qualcuna, arrib a saber que és la mateixa Delegació diocesana de Missions la que li ha encomanat la tasca. 
    Me n’alegr ben molt.     La Coral de Son Dameto és un exemple admirable de feina ben feta i perllongada en el temps. Els dos bons amics meus Xisco Bonnín – el músic i el dirigent veïnal – contribueixen a fer que la parròquia de Sant Pau, que des de fa dècades roman servida per l’altre bon amic mossèn Llorenç Fernández, es mostri ben activa en àmbits diversos. Entre d’altres, en l’acollida tan amable que dispensen a la gent venguda de fora.


    Poc temps després d’haver-me assabentat d’aquesta sorprenent actuació musical, m’informen que a Ciutat està caient una aigua de bimbolla, que hi plou a barrumbades. També per aquí comencen a sentir-se trons i llamps i pluges que s’acosten a les mateixes contrades de Lluc. Haurem de veure quin temps duren i amb quina intensitat.
    Manquen solament dues hores perquè s’iniciï la segona celebració eucarística d’aquest diumenge 3 de maig a la Basílica de la Verge de Lluc i, amb l’absència de l’Escolania dels Blavets, per coincidir en dies de vacances, podrem comptar amb la presència de la Coral de Son Dameto de Ciutat.

    Mir de veure si trob qualcú de la comparsa missionera mallorquina. Via whatsapp els companys del Pla de Mallorca, mariando i petrer, em demanen si plou per devers Lluc.
    La primera trobada de gent amiga és amb tres germanes de la Caritat, al mateix cambril de la Verge: Catalina Alcover, Antònia Campaner i Carmen Cerrón. De rampellada, a l’interior del temple Antònia Sastre. 
    Sortint-ne i pels passadissos, em duc la sorpresa de topar-me inesperadament amb la franciscana que fa feina a Trujillo Catalina Vallespir. S’ha vengut a passar una mesada a Mallorca. M’alegra ben molt veure-la avui a la Roqueta  (ja que l’any passat no poguérem coincidir tots dos a Perú).
    Via whatsapp la religiosa salesa Carmen Salleras em fa a saber que ahir dissabte al convent de s’Olivera varen rebre la visita de l’arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventure Nahimana acompanyat de mossèn Jaume Obrador. En demanar-li alguna foto d’una trobada tan extraordinària com aquesta, em respon tot d’una i em diu que lamenta no haver-ne fet cap perquè fou al locutori, una cambra molt petita i a més a més separada per una reixa.
    Poc a poc arriben desenes de missioneres i missioners de Mallorca, que treballen i/o han treballat a desenes d’indrets arreu del planeta. N’hi ha que no els conec, d’altres sí. Són membres de congregacions religioses femenines com Germanes de la Caritat, Trinitàries, Franciscanes, Agustines de l’Empara; o masculines, Missioners dels Sagrats Cors, Dominics, Franciscans, Diocesans; o seglars, laics i laiques. 
    N’arrib a comptabilitzar més d’una quarantena.
    Concelebrant damunt del presbiteri una dotzena de companys presidits pel bisbe menorquí de la diòcesi mallorquina, monsenyor Sebastià Taltavull, i per l’arquebisbe burundès de la arxidiòcesi de Gitega, monsenyor Bonaventure Nahimana.

    Gràcies a l’aportació generosa de Son Servera Solidari, el ritus propi de la benedicció inicial en temps pasqual s’ha vist enriquit amb el detall esplèndid  d’un ciriet molt ben adornat amb teles de colors i brotet de romaní, que ha estat lliurat a cadascun dels assistents que l'ha mantengut encès mentre el bisbe hi feia arribar l’aigua beneïda en recordança del baptisme.
    La Coral de Son Dameto, dirigida per Xisco Bonnín, hi ha interpretat esplèndidament, des del cor del temple, peces musicals molt ben seleccionades durant la celebració.
    Mentre el bisbe de Mallorca duia el pes de tota la celebració, en català i en francès, l’arquebisbe de Gitega n’ha fet l’homilia en francès traduïda al català per mossèn Jaume Obrador Adrover, el missioner felanitxer a la parròquia de Rabiro que l’ha acompanyat en el viatge de Burundi a Mallorca.
    Al final de la missa, una pregària especialment dedicada pel papa Lleó XIV a promoure vocacions missioneres arreu de l’Església, ha precedit la fotografia de rigor que s'han fet tots els missioners i missioneres pujant al presbiteri.


    Seguidament un dinar de companyonia ha arreplegat els assistents al recinte cobert de l’Acolliment on han pogut assaborir una deliciosa fideuà, amb begudes, fruita i coca.
    Abans de dinar, la Delegació diocesana de Missions ha volgut obsequiar amb un detall una representació de missioneres i missioners presents a l’acte.
    No hi ha faltat l’animació del ball de la Marinera peruana, ni les cançons improvisades que han interpretat els membres de la Coral de Son Dameto.

    Un any més, Mallorca Missionera ha fet sentir la seva veu, en aquesta ocasió des del santuari de LLuc,  i s’ha afanyat a engrescar la nostra gent perquè no deixi maig de girar la ullada cap al Sud geogràfic i global, d’on arriben al Nord capitalista i envellit signes clars d'una renovació necessària per dur una vida més intensa.
    Salut i molt de coratge, sempre, per continuar la tasca missionera d’anunciar, amb paraules i amb fets, la bona notícia que Jesús de Natzaret és el millor camí cap a la veritat i cap a la vida. 
    Com molt bé diu aquest teòleg:
   "Jesús és més gran que l'´Església institució. No confongueu Crist amb els cristians.  Encara que  deixeu moltes coses, pràctiques, devocions, no vos quedeu sense Jesús. Hi trobareu el camí, la veritat i la vida que nosaltres, potser, no us hem sabut mostrar. Jesús vos  pot sorprendre, vos pot atreure, vos pot fascinar" (José Antonio Pagola).

A Lluc, amb motiu de la Jornada de Mallorca Missionera 2026 (3)

     Des de fa temps la Delegació diocesana de Missions i les Obres Missionals Pontifícies de la diòcesi de Mallorca preparen com cada any l’organització de la Diada Mallorca Missionera 2026  que enguany es fa al santuari de Lluc, diumenge dia 3 de maig.

    Té un caràcter molt especial. Fa 25 anys que, amb la presència missionera mallorquina, es crea la parròquia de Rabiro a la diòcesi de Gitega (Burundi). 
    Per aquest motiu, la celebració d'enguany al santuari de Lluc compta amb la presència del l’arquebisbe de Gitega, Mons. Bonaventure Nahimana i el missioner mallorquí Mn. Jaume Obrador venguts expressament a Mallorca.

    Cinc dies abans,  el bon amic i millor canonge de la Seu Catedral de Mallorca, antic missioner a Perú, el vilafranquer mossèn Joan Bauzà Bauzà, dirigia un gran col·loqui organitzat per Mallorca Missionera, i presidit pel bisbe monsenyor Sebastià Taltavull, titulat "Les missions, inspiració per la vida del S.XXI".

    Un clar esdeveniment de reivindicació per a l'actualitat missionera. Amb el debat actual del canvi de paradigma entre «països del Sud», considerats anys enrere com a «països de missió», i «països  del Nord» avui dia "receptors" de gran quantitat de missioners que provenen d'aquelles zones.  

    M’hagués agradat moltíssim participar-hi, però no vaig poder acudir-hi de cap de les maneres. Al mateix dia i a la mateixa hora em trobava a la ciutat de Barcelona assistint a una Tertúlia interessantíssima sobre la figura del papa Lleó XIV.
    No tenc cap dubte ni un que, com a bon missioner a Perú a finals del segle XX, aquest papa ja es mostra avui dia, i encarà es farà més palès en el futur, com a molt bon cap de l'Església catòlica del segle XXI, conduït sempre per l'Esperit Sant de Jesús que l'ha de continuar ajudant i acompanyant en una tasca no gens fàcil.

A Lluc, amb motiu de la Jornada de Mallorca Missionera 2026 (2)

    Gràcies a les tecnologies d’avui dia, no resulta difícil obtenir informació concreta i detallada sobre el que ha dit i ha fet recentment l’arquebisbe de Gitega, present aquests dies a Mallorca, monsenyor Bonaventura Nahimana. 
    Serveixi per tenir-ho present ara que és aquí, a la Roqueta, amb motiu de celebrar la Jornada de Mallorca Missionera. Concretament al santuari de Lluc, diumenge 3 de maig.

    4t Dia de la Justícia i la Pau
    Sabem, per exemple, que el passat mes de setembre l’arxidiòcesi de Gitega celebrà la quarta edició del Dia de la Justícia i la Pau amb el lema "RECORDEM PROMOURE LA PAU I LA RECONCILIACIÓ". 
    Aleshores monsenyor Nahimana va beneir una creu molt gran per recordar la victòria sobre l’odi i per remarcar la importància de la fe en la curació dels records ferits. 
    A l’homilia va esmentar que la missió de l'Església no només és predicar l'Evangeli, sinó també promoure la justícia, la pau i la reconciliació en la societat burundiana. 
    Durant el seu discurs final va instar la comunitat cristiana a participar més intensament en una cultura de pau i perdó; i va demanar de col·laborar amb les autoritats locals per enfortir la cohesió social. 
    Davant d’alguns familiars del difunt monsenyor Joachim Ruhuna, de qui molts de nosaltres aquí presents guardam un record molt entranyable, va emetre un missatge molt clar: la pau comença al cor de tothom i ha d'irradiar per tota la societat.
 
    Al Seminari de Mugera
    En bon dijous 9 d'abril de 2026, l'arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventura NAHIMANA va visitar el Seminari Menor de Mugera (on hem acudit tantes de vegades tants de mallorquins) per reunir-se amb els seminaristes en pràctiques.
    Durant la reunió, l'arquebisbe va donar molts consells espirituals i pràctics, convidant els seminaristes a aprofundir en les seves vides de pregària, conrear la disciplina i mantenir-se fidels a la seva vocació sacerdotal.
    L'homilia va emfatitzar la pau i la importància de ser un pacificador mundial, convidant tothom a portar i difondre la pau al seu voltant.
    La Missa, més íntima que solemne, va reunir la comunitat en l'alegria de Pasqua, meditant aquest missatge d'esperança i reconciliació.
    La visita també va estar marcada per la celebració del Centenari del Seminari Menor de Mugera, que molts mallorquins coneixem i hem visitat en alguna ocasió.
    Aquesta visita reflecteix la constant atenció de l’arquebisbe a la formació de seminaristes i el suport al dinamisme espiritual del seminari, tot celebrant un segle d’història i missió educativa.

    Festa de Sant Jordi
    Sabem també que, en bon dia de Sant Jordi, el partit polític que ostenta la Presidència de la República de Burundi començà tres dies de pregària per purificar-se i consagrar-se a Déu, amb un lema tan expressiu com aquest: "No sigueu com els que porten la carn als cistells que els hi encomanen, sinó sigueu els que porten la carn a les cistelles". 
    Durant l’homilia de la missa inaugural, davant autoritats del país com el mateix cap d'Estat de Burundi, Evariste Ndayishimiye acompanyat de la seva esposa Angeline Ndayishimiye, alguns executius estatals i altres convidats, l'arquebisbe de l'arxidiòcesi de Gitega, monsenyor Bonaventure Nahimana va pregar perquè els líders dirigissin amb amor i saviesa aquells que confien i els elegeixen, i que fossin servents del país, responsables de gestionar els que manen.
    També va pregar perquè tothom faci bé el que va ser nomenat, per lluitar junts contra tot allò que pogués tirar enrere el país, com ara el mal govern i el favoritisme.
    Els va instar a fer ús d'aquestes pregàries per reflexionar sobre els problemes existents en les seves esferes diverses de responsabilitat per trobar solucions, per tal que cada burundià continuï vivint en pau, llibertat i justícia, ja que això és el més fonamental.

    Salutació breu mallorquina
    Vet ací una nota breu sobre l'arquebisbe de Gitega, monsenyor Bonaventura NAHIMANA: 
    Sabem que continua ensenyant i encoratjant els cristians en diversos àmbits de la vida eclesial.
    Sabem que fa declaracions contundents, demanant a les autoritats de Burundi que servesquin honestament el poble, lluitin contra la corrupció i promoguin l'educació i la justícia.
    Preparant-se per a la celebració del 50è aniversari de Caritas Gitega (ODAG) el mes de juny vinent, vol centrar-se en ajudar els pobres i protegir el medi ambient.
    Com a president de la Conferència Episcopal de Burundi (CECAB), lluita per la pau i la unitat al país i a tota la regió africana dels Grans Llacs.
    És conegut com la veu de qui no en té, de veu, i que vincula teologia amb desenvolupament comunitari.
    Que Déu nostre Senyor beneesqui sempre la seva feina!

    Mumbabarire, musenyeri Bonaventure Nahimana. 
    Kuri twebwe ikirundi kiragoye. Sinzi kuvuga neza urwo rurimi rwiza cane!
    None tuzi neza ko ur'Umwungere Mukuru wa Diyoseze ya Gitega, abandanya kwigisha no guhimiriza abakristu mu bisata bitandukanye vy'ubuzima bw'ishengero.
    Ur'umuntu ashikiriza amajambo akomeye asaba abategetsi ba Burundi gukorera abanyagihugu mu kuri, kurwanya igiturire (ruswa), no guteza imbere inyigisho n'ubutungane.
    Ur'umuntu ariko aritegurira yubile y'imyaka 50 ya Caritas Gitega (ODAG) izoba muri Ruheshi 2026, yibanda ku gufasha aboro no gukingira ibidukikije.
    Nko mu rwego rw'abepisikopi (CECAB), ur'umuntu aharanira amahoro n'ubumwe mu gihugu no mu karere k'ibiyaga binini.
    Ur'Umusenyeri azwi nk'ijwi ry'abadafise ijwi, ahuza ivy'Imana n'iterambere ry'abanyagihugu.
    Imana yacu ihezagire ivyo bikorwa vyawe vyose, musenyeri dukunda! 
    Ikaze mw'izinga rya Mallorca!

A Lluc, amb motiu de la Jornada de Mallorca Missionera 2026 (1)

    Tot d’una que sé que la Delegació diocesana de Missions organitza la Diada de Mallorca Missionera a  Lluc diumenge 3 de maig de 2026, faig passes per reservar-me’n una cambra a l’hostatgeria del santuari els tres dies més propers.
    En bon Primer de Maig, des de l’estació intermodal de Ciutat, puj al tren que m’ha de dur fins a Inca. 
    A l’estació  de busos inquera m’hi trob l’amic Dídac Polo i senyora, de la parròquia de Santa Catalina Thomàs. 

    Des de la capital del Raiguer, en el bus de TIB que  s’enfila per la ruta muntanyenca farcida de volts i revolts, i també d’innombrables  cicloturistes que freguen la temeritat, feim el recorregut viari passant per Selva, Moscari i el coll de sa Batalla, fins que arribam al santuari.
    Mentre faig les gestions i tràmits a la recepció, tenc oportunitat de saludar el prior de Lluc, el bon amic Marià Gastalver. 
    Les empleades m’ofereixen la cambra núm. 313 a la tercera planta. Senzilla i confortable, m’agrada.
    Després de col·locar-hi tot el que hi porto, baix a l’església, per visitar la imatge de la Verge de Lluc i participar en la missa que presideix el prior. Hi prenem part una trentena de persones. Els Blauets són de vacances, no hi canten la Salve avui.
    Finalitzada la missa, me’n vaig a assaborir un bon plat de cabrit al restaurant Ca s’Amitger.

    Aprofit la tarda per posar en ordre els comptes del mes passat, amb l’excel instal·lat a l’ordinador portàtil Lenovo, iniciant el mes d’abril en condicions refermades per la pensió ingressada recentment.
    L'anunciada venguda a Mallorca de l’arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventure Nahimana (que no tenc el gust de conèixer) em fa entrar en ganes d’aprofitar el temps per avesar-me a utilitzar el kirundi que fa tantes dècades que no he emprat. 

    Setmanes enrere m'he instal·lat una aplicació didàctica que m’ofereix classes de kirundi. Abonant-hi 6€ mensuals puc fer exercicis i pràctiques senzilles amb el meu mòbil. 
    Si ho haguéssim tengut mig segle enrere, quan assistíem a Muyange amb el professor belga Père Neis!
    També, des de la cambra de l’hostatgeria de Lluc tenc oportunitat de seguir per youtube - superant distàncies geogràfiques enormes - les imatges i els sons que retransmeten des de l’Stade Ingoma de la ciutat burundesa de Gitega amb motiu del Dia Internacional del Treball i l'Ocupació. 
    Llegesc la cita que diu: "El treball és la dignitat. Tot burundès hauria d'utilitzar el seu talent per construir el futur" (Umusi Mpuzamakungu wahariwe Abakozi n’Akazi. ICIVUGO: ibikorwa ni ryo teka; Umurundi wese akoreshe impano yiwe mu kwubaka imbonakazoza).

    La cerimònia s’inicia amb una pregària a càrrec d’un capellà catòlic. 
    Tot i que només arrib a entendre algunes de les paraules que pronuncia en kirundi qui des del 18 de juny de 2020 s’exerceix com a president de la República del Burundi, Evariste Ndayishimiye (Gitega, 17 de juny de 1968), n’he volgut escoltar íntegrament tot el discurs presidencial, en una cerimònia que – malgrat inicialment anuncien que serà breu – s’ha perllongat durant dues hores i vint-i-tres minuts ininterromputs. 
    Malgrat la presència molt notòria d'una pluja torrencial que hagués pogut deslluir una festa com aquesta. Finalitza amb una pregària musulmana.

    M'ha agradat molt tornar a veure gestos i comportaments, vestits i estils, paraules i músiques, imatges i sons d'una ciutat de Gitega que ha canviat moltíssim durant els cinquanta-dos anys que fa que no l'he vista.
    Em serveix de preàmbul per a la trobada programada a Lluc per a diumenge que ve amb l'arquebisbe de Gitega, companyes i companys que hem treballat a Burundi.

Tertúlia a Barcelona, sobre el perfil del papa Lleó XIV (2)

    Com ja havia comunicat a les meves amistats més properes, he volgut fer-me present a Barcelona per assistir a la Tertúlia que organitza l’Agència Flama a la Residència Reina de la Pau que regenten les Dominiques de la Presentació al carrer de Bellafila, en ple barri gòtic barceloní.
    Dos dies abans ja m’allotj al Casal Sant Gaietà, que dirigeix el teatí mallorquí de ses Salines P. Miquel Bonet Nicolau, situat al carrer Consell de Cent, cantonada Enric Granados.
    La Tertúlia està programada per a les 11:30 de dimarts 28 d’abril.
    Dues hores abans me’n vaig del Casal i inicio la meva ruta a peu pel centre urbà de Barcelona. Pas per davant del Seminari Conciliar, la Universitat, la plaça Catalunya, el Portal de l’Àngel, la Catedral, el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament.
    Pel carreró de Ciutat m’endins fins a la seu residencial dominica.
    Després de berenar al Capuccino del carrer Jaume I (entrepà de formatge amb cuixot i taronjada natural) faig sonar el timbre de la residència i un porter jove i amable em confirma que és aquí on fan la tertúlia, al primer pis.
    Pas per davant d’una capella, puj les escales i arrib a una sala amb una cinquantena de cadires preparades per a la gent que hi acudesqui.

    Hi manquen quinze minuts. Salud els dos companys periodistes que encara no havia vist mai en persona, Xavier Pete, Jordi Pacheco, i la dominica Sor Gemma Morató, que tampoc no coneixia. 
    El nombre de la poca gent que hi és present s’incrementa a mida que passen els minuts. Al cap d’un quart d’hora la sala roman plena a vessar.
    Fa la presentació en Xavier. Assenyala que hi ha gent de totes les contrades dels Països Catalans, fins i tot de l’illa de Mallorca.
    Parla del fet històric que comporta la visita del papa Lleó XIV a dues diòcesis catalanes, Sant Feliu i Barcelona.
    Qui és aquest papa? És la pregunta que formula Xavier Pete i que han de respondre succintament na Gemma i en Jordi.
    Gemma, un papa frontissa.
    Jordi, un papa americà per partida doble.
    Són dos «periodistes cristians» que han publicat sengles llibres sobre el papa Lleó XIV. 
    Sor Gemma Morató i Sendra, OP, ha publicat El Papa frontissa Lleó XIV (Claret, febrer de 2026); mentre que Jordi  Pacheco publicà Lleó XIV, L’herència de Francesc i el futur de l’Església (Claret, octubre de 2025).
    Aquí mateix n’he adquirit el primer, que jo no tenia encara. Mentre que he informat Jordi que ja m’havia llegit el seu, i que m’havia il·lustrat moltíssim sobre alguns aspectes del conclave que ell va tenir oportunitat de viure de prop, com aquell qui diu «in situ».
     En preguntar-los que ens diguin com neixen aquests dos títols, miren d’explicar-ho cadascun a la seva manera: esdevé frontissa com a interlocutor nord-americà, revestit de papa després d’haver estat missioner, avesat al diàleg, disposat a visitar Catalunya i  engreixar l’Església catalana. Visita que cal preparar acuradament per no quedar solament mirant allò que ens ofereixen els mitjans, sinó sobretot escoltant allò que ens diu.
    M’agrada quan presenten el papa Lleó portant a les espatlles la motxilla del papa Francesc.
    També estic d’acord que es tracta d'un papa que no podrà arribar a canviar tot allò que voldria, però que sí que arribarà a canviar tot quant podrà.
    Parlen de la rebuda que se li ha de fer, al barri gòtic de Barcelona. A diferència de la fredor manifestada durant la visita del papa  Benet XVI, esperen que obtengui una acollida més càlida, com a home de pau ben vist gairebé per tothom.
    Davant la visita papal recent, en remarquen la seva condició d’home més prudent que Francesc, però molt accessible. Fins al punt de veure’l emprant WhatsApp amb els seus contactes més pròxims.
    Remarquen el gran valor que pot comportar la seva visita al monestir de Montserrat, només amb la imatge que s’hi reproduesqui d’un papa agustí, amb un abat benedictí i un bisbe dominic (de Sant Feliu). 
    Reflex viu de la importància que diuen que té dins l’Església catòlica l’existència de tantíssimes congregacions religioses que fan veure el gran valor que comporta la vida comunitària. 
    Fan al·lusió al nomenament ingent de bisbes religiosos per part del papa jesuïta. Fent minvar extraordinàriament el nombre de bisbes seculars, diocesans.

    En fer referència a la visita que el papa ha de retre a la façana del Naixement de la basílica de la Sagrada Família, presenten la figura del papa Lleó com un papa discret, però que acostuma a mostrar-se sempre molt profund. En aquest cas, remarquen la bellesa de la fe davant belleses arquitectòniques com el temple gaudià.
    Assenyalen com indubtable que la presència de gent peruana durant la visita papal a Barcelona serà enorme. I que caldrà treballar a fons per inculcar-hi l’aprenentatge de les grans lliçons que dona pel P. Prevost com a missioner al Perú, sabent enfrontar-se serenament i eficient a problemes molt breus patits al seu temps a la diòcesi de Chiclayo.
    Davant la pregunta sobre com viuran la visita del papa a Catalunya, insisteixen a dir que encara no comptam amb cap programa concret i clar. 
    Jordi Pacheco, que ha viscut de prop la celebració del conclave, com a periodista que n’ha rebut l’impacte fortament, espera fer-ne un seguiment acurat durant els dies que el papa romangui en territori català.

    Durant gairebé una hora seguida tots tres periodistes intercanvien opinions, preguntes i respostes, mirant d’esbrinar quins són els reptes priodístics més remarcables. Davant un esdeveniment força cobert pels grans mitjans, com poden oferir una altra mirada d’església des de portals de notícies cristians que tenen l’oportunitat de reviscolar amb la visita papal?
     Amb algunes intervencions per part del públic assistent s’acaba la tertúlia.
    D’una banda hi ha qui diu que la informació dels viatges papals resulta molt minsa aquí, en relació amb altres països. I que s’ha de trobar millor manera millor d’informar-ne, tant a la gent d’església com a tota «la gent de bona voluntat».
    Hi ha qui es demana si tanta discreció papal, en paraules i fets, no pot resultar contraproduent també per a la mateixa Església.
    Mir d’intervenir per dir-hi la meva. En poques paraules, em declar ferm defensor del papa Lleó XIV que, des del meu modest mode de veure, sap comportar-se com un veritable «cholito peruano»: aconsegueix allò que es proposa, per camins insospitats. 
    Sap que la línia recta és la més curta, però també sap que no és la més segura ni la més ràpida. I finalment deman als periodistes assistents a veure si s’animen a aprofundir en allò que em digué el bisbe de Chulucanas: «las ascendencias familiares racializadas» de la família Prevost Martínez. En esdevenir crioll de Louisiana, per via materna té besavis negres/mulats. Cosa que, sens dubte, marca diferències notables amb la resta de nord-americans, com per exemple amb el president Trump.

    M'ha encantat aquesta tertúlia feta a Barcelona. Tots tres intervinents m'han agradat molt. La sala, encara que petita, era plena de gent "major", una cinquantena. La que més m'ha agradat ha estat la religiosa dominica, Sor Gemma Morató. Si més no, perquè també ha fet al·lusió explícita a l'exhortació apostòlica que consider la més sucosa de totes "Dilexi te". És la primera vegada que en sent a parlar a Europa! Crec que no li hem sabut traure el suc. La veig com un extracte veritable del que presenta i ofereix la Teologia de l'Alliberament implantada a Perú pel bon amic Gustavo Gutiérrez Merino. 
    Faig comptes de seguir mantenint contacte directe i personal amb un grapat de "periodistes cristians catalans". A veure si aconsegueixen d’influir perquè "la visita del papa Lleó XIV a Catalunya sigui una de les més sonades".
    S’ho mereix el papa nord-americà peruanitzat. I s’ho mereix la nació catalana «de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer (passant per Maó!).

Tertúlia a Barcelona, sobre el perfil del papa Lleó XIV (1)

Davant la seva arribada imminent a la capital de Catalunya

    Gràcies al bon amic eivissenc, comandant en cap del Grup Els Caminants, m’assabent de l’acte que l’Agència Flama organitza a la Residència Reina de la Pau (carrer de Bellafila 4, Barcelona), sobre la personalitat i el pensament del papa Lleó XIV, dimarts 28 d’abril de 2026.
    Amb motiu de la visita papal prevista per al proper mes de juny, plantegen l’interrogant «qui és aquest papa que ve a Barcelona?» Ho volen fer mitjançant un diàleg entre el periodista i director de l’agència, Jordi Pacheco, i la dominica de la Presentació Gemma Morató. Dos autors que han publicat obres en català sobre la figura d’aquest pontífex nord-americà peruanitzat.

    No em puc estar de dir-li, al bon amic Toni Colomar, que m’encantaria anar-hi. Si més no per tornar a contactar amb els dos periodistes de l’Àgència Flama que hi han d’intervenir, i amb la religiosa que no conec.
    Em fa molta d’il·lusió conèixer de prop l’autor del llibre que estic llegint aquests dies – recomanat pel bon amic llucmajorer Jaume Oliver Jaume - «Lleó XIV. L’herència de Francesc i el futur de l’Església» de Jordi Pacheco.
    També m’hi engresca el fet de veure que la tertúlia ha de ser conduïda i moderada pel cap de redacció de l’Agència Flama, el periodista català Xavier Pete. 
    No l’he vist mai. Però sí que m’hi he relacionat sense anar-ho a cercar ni esperar-ho, quan m’arribà una petició seva que vaig mirar de contestar tot d’una: em demanava que li remetés una reflexió personal meva sobre els capellans secularitzats en el marc de l’Església mallorquina.

Cecili Buele, fent sonar l'orgue a la Parròquia de Sta. Catalina Thomàs (Palma)

    Li vaig proposar que em passàs un qüestionari. Vaig intentar respondre’l de la manera que vaig considerar més adient. Era el 19 de març de 2025, «festa de Sant Josep, espòs fidel casat amb Maria, pare putatiu de Jesús» quan li enviava tres pàgines compactes:
    1) Data i lloc de naixement, data de l’ordenació sacerdotal: 2) Un resum de la teva vida sacerdotal, amb dates incloses. 3) Quan vas decidir fer el pas de la secularització i què va influir en aquest canvi? 4) Com s’ho va prendre el bisbe Teodor Úbeda? 5) Com vas viure la teva segona relació sentimental, amb una dona que va ser monja? 6) Quina és la realitat sacerdotal al bisbat de Mallorca (quants sacerdots hi ha en actiu, quantes parròquies cal cobrir, etcètera) Hi ha més sacerdots secularitzats? 7) Parlant amb capellans que han fet aquest pas, decideixen que és millor no parlar-ne, per por, per haver girat full o per no ser centre d’atenció. Tu has tingut aquestes sensacions durant aquests anys? 8) Què en penses del celibat opcional? 9) Com veus que, en alguna ocasió, el papa hagi volgut mantenir reunions i visites amb famílies formades per capellans secularitzats, en un exercici de «normalitzar» la situació? 10) Creus que el reclam fet per dones cristianes aquest passat 8M – que passa, entre altres aspectes, per l’accés al sacerdoci – pot ser viable? 11) Creus que dins l’Església hi ha hagut «escándols» més greus que els dels capellans secularitzats? T’has sentit rebutjat omenystingut, quan has decidit fer el pas?
    Va sortir-ne publicat un extracte el 8 d’abril de 2025. 
    Vet ací el text íntegre de les meves aportacions.
    Esperant que resulti profitosa aquesta tertúlia programada a Barcelona sobre la figura del papa Lleó XIV que fa comptes de fer-s’hi present, a la ciutat comtal, el proper mes de juny, hi acudesc i mir d'anar prenent-ne notes que m'il·lustrin sobre allò que desconec d'aquest personatge  i que puc arribar a descobrir en aquesta jornada barcelonina.