Primera encíclica del papa Lleó XIV: quart comentari/resum molt personal (04)

     El capítol segon d’aquesta primera encíclica del papa Lleó XIV comença reiterant que la Doctrina Social de l’Església catòlica és «una realitat viva, en diàleg amb la història, les cultures i les ciències, alhora que conserva un nucli de veritat que no declina».
    Apareix mostrant les dues cares d’una moneda molt preuada i valuosa, intentant com a bon científic que arribi a caure de cantell, un cop tirada enlaire si s'hi escau.
    En aquest sentit valora la Doctrina Social com una forma de saviesa amb capacitat d’orientar avui dia la vida personal i social dels creients catòlics.
    Vol entretenir-se una estona en quatre principis fonamentals que considera que poden ajudar a fer una lectura correcta dels «assumptes nous» del nostre temps, a la llum de la dignitat fonamental de la persona humana en temps d’IA (Intel·ligència Artificial): 
    1) el bé comú, 2) la destinació universal dels béns de la terra, 3) la subsidiarietat i 4) la justícia social.
    Es manifesta convençut que la relació harmoniosa entre tots quatre principis fonamentals requereix que sien analitzats de manera conjunta (núm. 46).
    Amb aquestes reflexions vol ajudar sobretot els fidels laics, dones i homes de bona voluntat a redescobrir la tasca pròpia de fer present l’amor de Déu en la vida quotidiana (relacions familiars, laborals i de participació social). 
    També vol engrescar acadèmies i universitats a revitalitzar els quatre principis esmentats, per tal que els reconsiderin de tal manera que arribin a adaptar-se més adequadament als nostres temps i esdevenguin eficaços enmig d’una revolució digital tan implantada pertot arreu.

    Quant als fonaments de la Doctrina Social de l’Església catòlica, el papa Lleó XIV hi assenyala el primer com a bàsic: «el ser humà esdevé imatge d’un Déu trinitari», comunió de tres persones, que es mostra concretament en Jesucrist, el Verb fet carn. 
    Conclou que tant l’anunci com l’experiència cristiana han de tendir a generar en el món d’avui conseqüències socials, atès que cada persona entra en una història de comunió amb Déu, amb la resta dels humans i amb la creació.

    Segonament. Considera el papa peruanitzat que cal romandre atents i vigilar per evitar que, amb una consciència creixent de la dignitat humana igual per a tots els essers humans, superior a les coses, amb drets i deures universals inviolables, no ens enlluernem davant la pressió d’ideologies noves o d’interessos determinats que tenen i exerceixen un poder extraordinari  avui dia.
    Mai per mai, adverteix el papa Lleó XIV, cap persona humana no «pot quedar reduïda a un mitjà per obtenir resultats o a un recurs per esser emprat i explotat». Hi ha drets que corresponen a tothom pel fet de ser persona: «Cap poder humà no els pot negar legítimament ni limitar-los arbitràriament» (51).
    Ho concreta en la «dignitat moral», la manera com la persona orienta les seves decisions i actuacions pròpies;  la «dignitat social», les condicions de vida i el respecte concret per part de la societat; la «dignitat existencial», la manera com la persona es percep a ella mateixa.
    Però n'hi remarca una quarta que considera la més rellevant: la «dignitat ontològica», aquella que pertany a qualsevol esser humà pel simple fet d’existir, d’haver estat creat i estimat per Déu.
    D’acord amb el papa, «la dignitat fonamental de cada persona no s’adquireix, no s’ha de guanyar ni necessita esser demostrada». A cada persona correspon una dignitat infinita,  més enllà de qualsevol circumstància, estat o situació en què es trobi.

    La tercera part d’aquest tractat sobre els fonaments de la Doctrina Social de l’Església catòlica aterra finalment en «el valor altíssim dels drets humans».
    Reconeix el papa Lleó XIV que la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 continua essent avui dia una de les expressions més grans de la consciència humana.
    En la perspectiva cristiana, no són cap afegit extern a la persona sinó una traducció històrica de la seva dignitat intrínseca.
    Els drets humans són inviolables, són universals i comporten conseqüències pràctiques com també efectes jurídics. 
    Assenyalant-ne el primer, el dret a la vida, com a cap de l’Església catòlica «jutja greument il·lícites» les pràctiques de l’avortament provocat, l’assassinat d’innocents i l’eutanàsia.
    Seguidament critica dos riscs actuals particularment greus: 
    1) Que el progrés tecnológic contribuesqui a incrementar violacions de la dignitat humana, de manera més o manco dissimulada o més que evidentment, tot i  la munió de declaracions purament formals;
    2) Que hom renunciï a «cercar els fonaments més sòlids de les nostres opcions i les nostres lleis», per no voler reconèixer el fonament de la universalitat dels drets humans.
    Juntament amb el papa Francesc recorda que quan la raó humana es deixa interrogar seriosament sobre la naturalesa humana, es torna capaç de descobrir valors que són aplicables a tothom, perquè se’n deriven inexorablement.
    Assenyala que també va creixent el reconeixement dels drets de les minories. Reconeix que alguns d’aquests drets, com els de les dones, encara tenen molt de camí a fer fins que en quedin garantits.
    S’hi estén una mica més, reconeixent que són «doblement pobres les dones que sofreixen situacions d’exclusió, maltractament i violència»..
    Veu que no resulta suficient afirmar que dones i homes tenen la mateixa dignitat i els mateixos drets. Cal que tot això es traduesqui en decisions concretes, en les lleis, l’accés al treball, la instrucció, la responsabilitats socials i polítiques, l’escolta i la valoració social.         Conclou que mentre hi hagi aquesta disparitat no podem dir que les dones tenen la mateixa dignitat que els homes (57).

    El punt 58 podria considerar-se com el resum de tot aquest apartat quan afirma que «són les persones concretes les que compten, cadascuna d’elles i les seves famílies. Els moviments socials, les proclames polítiques grandiloqüents a favor del poble i les ideologies comunitàries no serveixen per a res ‘si no estan orientades cap a la promoció de les persones’, homes i dones, amb els seus drets inalienables».
    Per si això no bastava i no li semblàs suficient, hi afegeix:
    «No basta exaltar la llibertat individual o la iniciativa privada, si després s’accepta que una multitud de persones hagin de viure sense un treball digne, sense defenses i sense accés als béns fonamentals» (58).

    En definitiva, quins consider que són els tres pilars fonamentals de la Doctrina Social de l’Església catòlica, segons apunta el papa Lleó XIV en aquesta primera encíclica que ha volgut anomenar «Magnifica humanitas» (Humanitat grandiosa!)?
    Primer. L’esser humà és la imatge d’un Déu trinitari.
    Segon. La dignitat humana ha de ser igual per a totes les persones
    Tercer. El valor dels drets humans en la nostra època és altísim.

(CONTINUARÀ)

Primera encíclica del papa Lleó XIV: tercer comentari/resum molt personal (03)

Papa Lleó XIV i Lleó XIII

    Tot al llarg del capítol primer, el papa Lleó XIV continua fent una repassada sintètica de les aportacions que segueixen a l’encíclica «Rerum novarum» (1891) del papa Lleó XIII, per part de cadascun de la mitja dotzena de successors seus en el pontificat. 

    1. Del papa Pius XI esmenta l’encíclica «Quadragessimo anno» (1931). 
    Recorda que no es limita a reprendre de bell nou la «qüestió obrera» sinó que n’amplia la mirada cap a la configuració general de l’ordre econòmic i polític. 
    D’aquesta segona encíclica, el papa Lleó considera vigents avui dia almanco tres intuïcions: 1) que les injustícies no es refereixen solament a comportaments individuals, sinó també a estructures econòmiques i institucionals; 2) que el principi de subsidiarietat empeny a enfortir el teixit associatiu i comunitari, evitant-hi noves concentracions de poder; i 3) que el vincle entre dignitat del treball, remuneració justa i possibilitat de vida digna per a les famílies, és inseparable l’un de l’altre.

Papa Pius XI

    2. Del papa Pius XII n’extreu tres pincipis que considera vàlids per avui dia: 1) que el dret ha de prevaldre sobre l’interès; 2) que les disparitats econòmiques esdevenen terreny fèrtil per a les tensions violentes; i 3) que té molt de valor el teixit associatiu com a mitjancer entre l’individu i l’Estat. 

Papa Pius XII

    3. En detenir-se a presentar els anys del Concili Vaticà II, recorda que el papa Joan XXIII obre una etapa nova dins el magisteri social: fortament marcada per una atenció més explícita a la dimensió mundial de les qüestions socials i al llenguatge dels drets.
    L’encíclica «Mater et magistra» (1961) presenta la fe cristiana com a llum capaç d’unir el cel i la terra. 
    La «Pacem in terris» (1963) lliga orgànicament la dignitat de la persona humana amb el reconeixement dels drets i deures fonamentals i proposa un ordre de convivència -també en l’àmbit internacional- que s’ha de fonamentar en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat. 
    En considera especialment significatius per a l’època actual: 1) la referència als drets humans com a llengua comuna; i 2) la convicció que una pau duradora requereix d’institucions i relacions entre pobles inspirades en la dignitat de cada persona.

Papa Joan XXIII

    4. El Concili Vaticà II marca un punt d’inflexió en la forma en què l’Església catòlica s’entén a ella mateixa dins el món contemporani.
    «Gaudium et spes», segons el papa Lleó XIV, representa la imatge d’una Església més propera a la humanitat, més compromesa amb el món i més dedicada a reflexionar no a partir d’esquemes abstractes, sinó de la realitat concreta que presenten les situacions històriques.
    El papa també fa referència a la declaració «Dignitatis humanae» (1965). Considera que continua oferint avui dia a la doctrina social de l’Església catòlica una munió de criteris decisius per a la protecció de la persona humana i per a la construcció de societats pluralistes i pacífiques.

Concili Vaticà II (1962-1965)

    5. En referir-se al papa Pau VI en remarca que la pau no queda reduïda a l’absència de guerra, sinó que es concreta en el camí cap a un desenvolupament humà integral.
    A l'encíclica «Populorum progressio» (1967) hi veu descrit el desenvolupament com el pas de condicions de vida manco humanes a condicions de vida més humanes. I l’entén com un procés que afecta tothom, en totes les dimensions de la persona i a tots els pobles sense cap casta d’excepció.
    Parla de la Comissió pontifícia «Iustitia et Pax» (1967). La defineix com un intent per donar forma estable, a nivell eclesial i internacional, al manteniment viu de la consciència sobre la bretxa creixent entre països rics i països pobres, i sobre la necessitat de polítiques que promoguin condicions de vida realment més humanes per a tothom.
    Recorda que és una encíclica que commemora l'aniversari de l’encíclica «Rerum novarum» en la perspectiva d’atendre la societat postindustrial, amb una visió de la persona humana, de les relacions, de l’autoritat i del bé comú capaç d’orientar decisions econòmiques, polítiques i culturals..
    Confirma que l’Evangeli continua sent actual perquè proporciona els criteris per reconèixer allò que humanitza o deshumanitza, allò que allibera o oprimeix, en situacions noves: 
    «Mentre en el món hi hagi pobles exclosos d’un desenvolupament digne de l’esser humà, les comunitats cristianes no poden contentar-se a proclamar la pau en abstracte, sinó que han de facilitar que l’Evangeli jutgi, a partir de la gent que queda als marges, com aquelles estructures econòmiques i polítiques poden arribar a convertir-se en autèntiques 'estructures de pecat'».

Papa Pau VI

    6. Situa el magisteri social del papa Joan Pau II en la cruïlla entre la crisi dels grans sistemes ideològics del segle XX i l’inici de la globalització econòmica.
    Amb l’encíclica «Laborem exercens» (1981) noranta anys després de la «Rerum novarum», el papa polonès obre vies noves de reflexió sobre el treball, apuntant al salari just, al treball considerat un bé fonamental per a la persona, a l’obtenció de la dignitat de les persones que treballen, a la remuneració suficient i a la possibilitat efectiva de participar en la vida social.
    Amb l’encíclica «Sollicitudo rei socialis» (1987) Joan Pau II torna a abordar la tara del subdesenvolupament i reconeix el fracàs de tants intents de reduir la bretxa entre el nord i el sud mundials.
    Mentre que amb la «Centesimus annus» (1991) ofereix una reflexió sobre el col·lapse del sistema soviètic i sobre el refermament de la democràcia i l’economia de mercat: en la mesura que garanteix una participació ciutadana i permet d’elegir i substituir pacíficament els governants, impedint que el poder sigui monopolitzat per elits reduïdes, mogudes més per interessos particulars o ideològics que no per l’obtenció del bé comú.

Papa Joan Pau II

    7. Del papa Benet XVI en remarca l’encíclica social «Caritas in veritate» (2009) que reinterpreta el concepte de desenvolupament presentat per la «Populorum progressio» de Pau VI: el desenvolupament s’ha de traduir en un «creixement real, extensible a tothom i concretament sostenible». Constata el sorgiment de noves categories de pobres en els països rics, mentre que en les regions més pobres petits grups viuen en un alt benestar consumista que conviu amb situacions de misèria deshumanitzant. 
    Observa que el nou sistema econòmic-financer mundial ha reduït el poder polític dels estats, i reitera que l’activitat econòmica ha d’estar orientada al bé comú, sota la responsabilitat de la comunitat política. Sosté que la caritat ha d’exercir una paper crític i generatiu en la vida pública.

Papa Benet XVI

    8. Referint-se al papa Francesc, n'assenyala uns quants aspectes.
    D’una banda, n'esmenta l’Exhortació apostòlica «Evangelii gaudium» (2013) on l’anunci cristià té una dimensió social intrínseca, i reclama una església capaç d’escoltar el clam dels pobres, dels migrants i de les víctimes de noves formes d’esclavitud.
    De l’altra, insisteix en una Església sinodal, on «caminam junts» cercant els signes dels temps a la llum de l’Evangeli, i deixant-nos evangelitzar pels pobres amb els quals compartim la història.
    A més a més, fa una al·lusió explícita a l’encíclica «Laudato si» (2015) que ofereix la primera gran anàlisi sistemàtica de la crisi mediambiental en una encíclica papal de caràcter social. 
    Recull la proposta d’una «ecologia integral» que uneix indissolublement el respecte cap a la casa comuna amb l’opció preferencial pels pobres: «tant el clamor de la Terra com el clamor dels pobres no poden separar-se».
    Apunta directament cap a l’encíclica «Fratelli tutti» (2020), el somni d’una humanitat capaç d’optar per l’amistat social i la fraternitat universal. 
    I cap a l’encíclica «Dilexit nos» (2024) que mostra que tots aquests compromisos socials no poden separar-se de la relació personal amb el Crist.

Papa Lleó XIV

    Al final de tot aquest recorregut llarg per tots i cadascun dels darrers papes que l’han precedit des de Lleó XIII ençà, resulta força aclaridor que el mateix papa Lleó XIV reconegui que la Doctrina social de l’Església no és el resultat de cap projecte elaborat en un despatx, sinó que és fruit de tot un procés lent en el qual cada papa ha anat aportant la seva contribució original a la llum dels «nous assumptes» (rerum novarum) que va presentant cada etapa històrica.
    Sempre posa de relleu els aspectes diversos d’un patrimoni únic, com el que comporten els grans principis de la Doctrina social de l’Església católica: la dignitat de la persona humana, el valor del treball, la destinació universal dels béns, la solidaritat i la subsidiarietat, el respecte per la creació, la centralitat de la pau i la fraternitat universal. 
    Ve a dir i així ho explicita clarament que «la lectura de la història a la llum de la fe mai no s’ha interromput i que l’Església catòlica ha sabut deixar-se interpel·lar per les preguntes de cada generació».
    Per això, en finalitzar el primer capítol d’aquesta encíclica papal «Magnifica humanitas» no s’està de refermar que vol dirigir la seva atenció primordial precisament cap a aquests grans principis de la Doctrina social de l’Església catòlica, per tal de captar-hi millor la seva coherència interna i la seva força engrescadora per al nostre temps.

(CONTINUARÀ)

Primera encíclica del papa Lleó XIV: segon comentari molt personal (02)

   M’estic llegint amb moltes ganes el primer capítol de «Magnifica humanitas», la primera carta encíclica del papa Lleó XIV. 
    M’ajuda ben molt a recordar i a veure de bell nou el paper que tenen els darrers papes i la seva incidència directa en la doctrina social de l’Església catòlica, des que Lleó XIII publica la seva carta encíclica «Rerum novarum» l’any 1891.
    S’hi fa molt evident que la institució vaticana funciona com un rellotge molt ben avengut. Es veu ben a les clares que hi ha qui s’encarrega d'aconseguir que la seva organització a l’àmbit de la comunicació es mantengui no solament actualitzada, sinó molt ben lligada al llarg del temps, de manera que hi quedi tot ben presentat i arxivat.
    Basta veure la manera en què apareixen en aquest primer capítol, entre d’altres documents rellevants, les «cinc encícliques papals posteriors» que hi fan referència explícita i directa, en publicar-se quaranta, vuitanta, noranta, cent, i, finalment cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum». 

    Rerum novarum (Lleó XIII, 15 de maig de 1891).
    Quadragessimo anno  (Pius XI, quaranta anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 1931). 
    Octogessima  adveniens (Pau VI, vuitanta anys després de la «Rerum novarum», 14 de maig de 1971). 
    Laborem exercens (Joan Pau II, noranta anys després de la «Rerum novarum», 14 de setembre 1981).
    Centesimus annus  (Joan Pau II, cent anys despres de la «Rerum novarum», 1 de maig de 1991)
     Magnifica humanitas (Lleó XIV, cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 2026)

    Aquesta primera carta encíclica del papa Lleó XIV comença fent un recorregut sintètic per la doctrina social de l’Església catòlica, la que ha anat prenent cos amb el magisteri més recent dels papes i del Concili Vaticà II. 
    Es veu ben a les clares que mira de remarcar-ne el caràcter dinàmic. 
    M’agrada veure que la IA (Intel·ligència Artificial) no hi apareix com un apèndix temàtic ni com una emergència que cal gestionar. Hi és presentada com una transformació  que interpel·la les categories de la Doctrina social i que exigeix un desplegament major d'aquesta, per fidelitat a l’Evangeli el primer quart del segle XXI.
    Primer mira d’aclarir certes conviccions fonamentals sobre la forma en què l’Església catòlica s’ha anat fent present dins la història i s’ha relacionat amb el món.
    S’hi veu ben a les clares que es tracta d’un papa que no solamente porta el carnet de llatinista, humanista, filòsof, teòleg o canonista. També s’hi traspua la seva condició de papa científic, matemàtic, en reconèixer com a essencial "la contribució de les ciències humanes i socials, que ajuden a comprendre i analitzar més a fons les dinàmiques culturals, econòmiques i polítiques".
    Em sembla magistral quan afirma, per exemple, que «la comprensió de la veritat és un do/regal que s’ha de compartir i no una possessió que s’ha de reclamar... Que cal alliberar l’Església de la temptació d’enyorar formes de presència basades en el poder... Que la veritat no és un territori que cal defensar, sinó un bé que s’ha de compartir... Que l’important no és ocupar llocs de poder o controlar bastions culturals, sinó iniciar processos que conduesquin a fer el bé i a deixar que madurin...»
    M’encanta veure’l promoure «una actitud d’obertura a la veritat, única i a la vegada multifacètica, que expressa profundament la catolicitat de l’Església, abastant tota la família humana i, al mateix temps, vivint immersa en les condicions concretes dels pobles i les cultures».
    Per a aquest papa, la doctrina social de l’Església no és un manual de principis i de normes que s’han d’aplicar, sinó un "camí de discerniment que cal recórrer comunitàriament".
    Em sembla que també defineix molt bé el tarannà d’aquest papa l’opinió que transcriu quan afirma que «l’Església catòlica, juntament amb la resta de confessions cristianes i de creients d’altres religions, ha de fer sentir la seva veu, no per dominar, sinó per servir». 
    És la Teologia de la comunió. 
    La impressió general que em tramet el primer capítol de l'encíclica "Magnifica humanitas" és que aquest papa, en recordar algunes línies essencials, vol mostrar que tot quant escriu és fruit d'una continuïtat amb la tradició catòlica. 
    Alhora que vol remarcar-hi que el nucli estable de les veritats revelades sobre la persona i la convivència humana s’entrunyella amb una capacitat sempre renovada d’atendre situacions històriques i de deixar-se interpel·lar per les preguntes que sorgeixin a cada moment, també a l’actualitat present.

    Sobre les primeres passes de la doctrina social de l’Església diu que, malgrat moltes de les condicions històriques descrites per Lleó XIII en l’encíclica «Rerum novarum» sobre la «qüestió obrera» han canviat moltíssim als nostres dies, encara continuen essent actuals dos  dels seus principis rellevants: la prioritat del treball humà sobre qualsevol lògica purament productiva o financera, i el vincle indissoluble entre l’anunci evangèlic i la recerca d’un ordre social més just. 
    Amb totes les lletres arriba a afirmar que «No hi ha evangelització autèntica si no toca també les estructures de la convivència humana».
    (CONTINUARÀ)

Primera encíclica del papa Lleó XIV: primer comentari molt personal (01)

      Em sembla MAGNÍFICA LA INTRODUCCIÓ d’aquesta primera encíclica del papa Lleó XIV. Aporta 16 punts valuosíssims, barreja de reflexió, anàlisi, crítica i alhora d’entusiasme engrescador.     

    De bon començament convida a evitar avui dia la construcció i edificació d’una nova Torre de Babel, en l’era digital que ens toca viure, i engresca a reconstruir ciutats destruïdes, amb la col·laboració entusiasta de tots, com fa Nehemies amb una Jerusalem feta miques al seu temps i aixecada de bell nou amb la participació de tot el poble.
    M’agrada quan comença assenyalant que la tècnica no ha de ser considerada en si mateixa com una força antagònica respecte de la persona humana. Sinó ben al contrari, la mostra fortament arrelada en la història de la humanitat des dels inicis, en tant que es tracta d’un «fet profundament humà vinculat a l’autonomia i a la llibertat de l’esser humà». 
    Observant el món d’avui, reconeix que els motors principals del desenvolupament ja no són els estats, sinó més bé un reduït nombre d’actors privats, sovint transnacionals, que es mouen i actuen dotats de recursos i capacitat d’acció superiors als de molts governs. 
    Amb això, es manifesta conscient que el poder tecnològic adquireix un rostre inèdit fins ara, predominantment «privat», molt més difícil de discernir, de governar i d’orientar cap al bé comú.
    Enmig de tot plegat, assenyala algunes preguntes que valora com a decisives i que no poden eludir-se ja de cap de les maneres: 
    * Cap on anam? 
    * Cap a quina meta desitjam orientar-nos? 
    * Quina direcció hem de prendre com a comunitat humana i com a pobles?

    Resulta molt pedagógica la comparació que estableix entre la societat d’avui dia, en ple segle XXI, i dues situacions bíbliques contraposades: d’una banda, la que comporta un caire negatiu en pretendre construir una torre com la de Babel, amagant l’engany profund que representa: hi és concebuda sense cap referència a Déu, i està fonamentada en la uniformidad que elimina la diversitat i que, en lloc de la comunió, escull l’homogeneïtzació.
    D’altra banda, la reconstrucció d’una ciutat destruïda, com assenyala Nehemies, no en base a la iniciativa d’una sola persona, sinó a través de la responsabilitat compartida de tot un poble: sacerdots, artesans, caps de família, dones i joves, abocats a dur a terme la tasca de col·locar-hi Déu en el centre.
    Segons la seva visió, la tecnologia i la revolució digital d’avui dia són els talents que Déu ha lliurat a la humanitat del segle XXI perquè els facin fructificar. Són talents que tant poden servir per tornar a construir una Babel feresta com per a reconstruir una ciutat esplèndida com la de Jerusalem del temps de Nehemies.
    Em resulta summament interessant la concepció de la «deshumanització» que transpua el document papal: la construcció d’un món del futur excloent-hi Déu i reduint-hi l’altre a la simple condició de mitjà.
    Insisteix una vegada i una altra en la seva idea mare: edificar una societat centrada en el bé comú, primer de tot exigeix edificar-la sobre la roca incommovible d'una relació molt estreta amb Déu.
    Hi afegeix que la realització humana veritable no neix a base d’anar eliminant fragilitats, sinó proposant-hi un creixement harmosiós de tots: on la llibertat i la responsabilitat vagin de bracet amb les cures recíproques i la solidaritat vertadera, i on el progrés es mesuri per la dignitat de cadascú i pel bé dels pobles.
     M’agrada molt aquesta apreciació papal, que fa veure molt clarament quina és la seva dèria primordial: cap mà tota sola no pot sostenir el pes dels desafiaments que travessa el món d’avui, però tampoc no hi ha cap mà tan feble que no pugui oferir-hi alguna contribució encertada.    
    Aboga per l’ús constant d’un llenguatge profundament evangèlic que eviti paraules humiliants o enfrontadores. Amb els criteris de discerniment que ofereix la dignitat de la persona humana, la destinació universal dels béns, l’opció preferent pels més pobres, les cures i atencions acurades a la casa comuna que anomenam planeta Terra, la pau arreu del món, etc.

    Resumint, podem dir i reiterar el que diu el papa Lleó XIV: 
    "En l’era de la intel·ligència artifical, quan la dignititat humana corre el risc de veure’es eclipsada per formes noves de deshumanització, tenim el deure urgent de romandre profundament humans, guardant amb amor aquesta MAGNÍFICA HUMANITAT rebuda  i revelada plenament en Crist,  l’esplendor de la qual cap màquina no podrà arribar mai a substituir. EL PROGRÉS VERITABLE SEMPRE NEIX D’UN COR OBERT A L’ALTRE, D’UNA INTEL·LIGÈNCIA DISPOSADA A ESCOLTAR, D’UNA VOLUNTAT QUE CERCA ALLÒ QUE UNEIX MÉS QUE ALLÒ QUE DIVIDEIX O SEPARA.

    Com a conclusió final, adreçada a tots els catòlics, cristians, creients i gent de bona voluntat, cal que posem Déu en l’horitzó de les nostres actuacions i l’ésser humà en el centre de les nostres decisions.
    Mallorca, 25 de maig de 2026
(CONTINUARÀ)