diumenge, 21 de novembre del 2010

Discurs de Magdalena Gonzàlez, a l'acte de lliurament dels XXVIII Premis d'Actuació Cívica

La mallorquina Magdalena González i Crespí, en nom i representació dels sis guardonats als XXVIII Premis d'Actuació Cívica 2010, atorgats per la Fundació Lluís Carulla “a persones que han actuat i actuen al servei de la identitat nacional catalana en els diversos àmbits de la vida i de la relació humana”, s'adreçà a la gent que es va fer present al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, el 18 de novembre de 2010, amb aquestes paraules:

Autoritats, amics, amats, gent que estimau la música i la terra,

“Som el que feim no el que deim” ,

i en aquest marc que ens acull, el saló de Cent, bressol del que va ser organisme rector de la ciutat amb els seus orígens en la societat civil, en els veïnats, aquesta afirmació pren un significat més especial.

Avui, passats més de sis segles que el rei en Jaume (20 anys després d'haver conquerit Mallorca) establís l'estructura de govern basada en la participació, nosaltres, gent que, des de l’anonimat del nostre lloc en la societat civil, intentam participar per contribuir des de la més profunda convicció a mantenir el nostre poble com una Mata de Jonc, som aquí rebent la distinció de la Fundació Lluís Carulla, institució destacada pel seu fort compromís amb la cultura i a la qual els meus companys premiats i jo, volem manifestar el nostre més profund agraïment. No em puc estar d’afegir, el veritable honor, de valor incalculable, que significa, per a una iniciativa cultural nascuda a Mallorca el segle XXI, obtenir aquest reconeixement en un indret com aquest...

Som aquí, com deia, i no som cent, però podríem ser un “petit consell“ que des dels nostres diferents llocs en la societat, treballam i vetllam, dia a dia, amb el nostre compromís per la pervivència, respecte i divulgació de la nostra cultura i pel reconeixement obert, sense complexos, en una Europa del segle XXI, plural i multicultural, de l’existència de la nostra nació catalana malauradament fragmentada en diferents Estats.., però una sola en el meu cor.

Perquè som el que feim, front els que tant diuen i no fan, existim.

Perquè som el que feim, front els que tant diuen, i fan perquè no siguem, existim.

Perquè som el que feim, som, entre altres coses, “.cat”, primer i únic domini concedit a una cultura i una llengua.Una llengua atacada en el seu dia a dia i que es veu obligada a lluitar per defensar l’espai que és justament seu.Una llengua que dolorosament s’ha de veure convertida en arma electoral.Una llengua per la qual tant han lluitat i lluiten persones com Joan Melià, mallorquí de Porreres, qui des de sempre i també en la seva etapa de responsabilitat política, ha contribuït a la seva normalització en tots els camps, fent-la arribar i estimar als nouvinguts

Perquè som el que feim, el compromís constant i la inquietud permanent d’Enric Frigóla, fan el seu nom inseparable de tota la història de la ràdio en català després de la dictadura.I en Lluís Subirana, com a expressió d’una cultura nacional i popular, oberta a tothom, transmesa de generació en generació, a través d0una dansa que només, és si és col·lectiva: la sardana

M’omple de felicitat coincidir en aquest esdeveniment d’avui amb vells i admirats amics d’altres territoris, companys dels somnis que nodreixen la lluita silenciosa però, per això, la més ferma i consistent. Carles Subiela, amic pel qual sent profunda admiració, pel seu compromís en un terreny tan hostil. Exemple de com és pot combinar la sensibilitat i l’ètica amb el món empresarial, alhora que demostració palpable del gran poder com a ambaixadora que pot tenir la música i el món que l’envolta.

Però el que lamento més, per a les futures generacions, és que no puguin experimentar la màgica fascinació que d’hom s’apoderava en entrar a la sastreria-botiga de rentasec “La catalana” den Pasqual Mel·lai, a l’Alguer i descobrir, més enllà de la roba, la més alliçonadora de les troballes, l’espai de la dignitat i l’orgull de pertinença a una cultura.

La nostra feina és molta i massa sovint, ingrata i rodejada d’una gran solitud i, a vegades, d’incomprensió.., però no oblideu que és decisiva. Perquè és la gent del poble que va per davant, obrint el camí. En la nostra mà està construir el que vulguem ser.I ho construïm, dia rere dia, a través, dels milers de gestos anònims, discrets, però conscients, que mai potser no tendran reconeixement, però que fan possible la nostra existència com a poble.

Voldria aprofitar una ocasió tan assenyalada per convertir el nostre esforç comú en el símbol d’una crida cap a un reforçament i construcció sòlids de l’espai català comú que compartim, d’aquest fet històric indiscutible que compartim, perquè cada dia que passa afegim temps al temps perdut.

Per tot això, en nom de tots els meus companys guardonats avui, vagi aquest premi a la memòria de tots aquells que al llarg dels segles han mantengut viva la nostra cultura i la nostra identitat nacional, nosaltres som una baula més de la cadena al servei “d’una pàtria tan petita que la somio completa”, la nostra..,

Moltes gràcies.

divendres, 19 de novembre del 2010

Premi d'Actuació Cívica 2010, de la Fundació Lluís Carulla, per a l'OJIPC

L'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans -creada a Mallorca l'any 2004 per l'entitat Forum Musicae que fundà i presideix na Magdalena González i Crespí- va sumant guardons i reconeixements públics institucionals, a mida que passa el temps i se'n consolida la trajectòria dins l'àmbit de la música a Europa.

Dijous, 18 de novembre de 2010, hi hagué l'acte de lliurament dels XXVIII Premis d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, a la plaça de Sant Jaume.

No solament se li va concedir, a la fundadora de l'OJIPC, un dels sis premis atorgats enguany, sinó que també va tenir l'oportunitat d'intervenir-hi en nom i representació de tots els guardonats.

Magdalena González hi pronuncià un discurs força expressiu, que commocionà vivament la concurrència nombrosa que omplia a vessar aquell recinte barceloní tan emblemàtic.

Enguany la Fundació ha concedit sis guardons. Van destinats a fer conèixer i distingir la tasca (generalment poc coneguda, sovint anònima, però sempre exemplar) de persones que han actuat i actuen al servei de la identitat nacional catalana en els àmbits diversos de la vida i de la relació humana.

Els membres del Jurat enguany han estat: Salvador Cardús, Muriel Casals, Àngel Castiñeira, Vicent Partal, Ramon Pla i Arxé, Maria Mercè Roca, Joaquim Triadú, Carme Valls i Vicenç Villatoro.

Entre els assistents, la presència remarcable del vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira; com també de membres destacats de la Fundació Lluís Carulla, i una digna representació de la Corporació Municipal, encapçalada per la regidora de l'Ajuntament de Barcelona que en presidia l'acte.

Un bon grapat de persones amigues i familiars més properes acompanyà na Magdalena González durant l'acte de lliurament dels guardons.

Varen seguir de prop la seva intervenció admirable, com també la interpretació excel·lent de les tres peces corals amb les quals el Cor Jove dels Països Catalans -dirigit pel mestre Esteve Nabona va voler sorprendre amb la seva presència en aquell acte.

En va cloure la primera part amb el cant de la Balanguera (respectuosament i atentament escoltat pels assistents posats dempeus des de l'inici...)

Les sis persones guardonades amb els Premis d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, a més de na Magdalena González, de Palma (Mallorca), foren: Enric Frigola i Viñas, de Peratallada (Baix Empordà); Lluís Subirana i Rebolloso, de Sabadell (Vallès Occidental); Joan Melià i Garí, de Porreres (Mallorca); Carles Subiela i Ibáñez, de Beneguasil (Camp de Túria); i Pasqual Mel·lai, de l'Alguer (Sardenya).

Enguany, en la concessió d'aquests premis de la Fundació Lluís Carulla, Mallorca hi ha estat força representada i guardonada. Ho manifesta i reconeix públicament la mateixa Fundació Lluís Carulla: la professora de música Magdalena González i Crespí, de Palma, i el filòleg de Porreres Joan Melià, han estat guardonats als Premis d’Actuació Cívica.

Ho difon l'ens públic de Ràdio i Televisió de les Illes Balears, IB3 La música Magdalena González i el filòleg Joan Melià, premis Actuació Cívica.

Ho fa palès la intervenció singular de Magdalena González, que també queda recollida a VilaWeb: "En nom dels guardonats amb el Premi d'Acció Cívica va prendre la paraula Magdalena Gonzàlez i Crespi, impulsora de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i del Cor Jove dels Països Catalans".

Durant els darrers sis anys, amb aquest ja són cinc els premis que li han estat atorgats, a l'OJIPC: el Premi Jaume I de la Franja de Ponent (any 2006); el Premi Caixa Sabadell (any 2009); el Premi Josep M. Llompart, als Premis 31 de Desembre de l'Obra Cultural Balear (any 2009); el Premi Jaume II, del Consell de Mallorca (any 2010). I ara, el Premi d'Actuació Cívica, de la Fundació Lluís Carulla (any 2010).

Un bon motiu més perquè es vegi més clarament i nítida la necessitat d'impulsar i donar suport a una altra de les iniciatives que l'OJIPC manté programada, en aquest cas, apuntant cap a Nova York per a l'any que ve: el projecte de fer un concert a la mateixa seu de l'Organització de Nacions Unides, commemorant-hi els 40 anys de l'himne de Casals a l'ONU, sota la direcció del mestre Salvador Brotons.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Sis dies passats a la selva peruana (3)


Aus i ocells.- Tot i que no hem tengut la sort d'en Heinz Plenge , qui va poder elaborar un recull magnífic d'aus i ocells, fotografiats a la regió selvàtica peruana del Alto Mayo, al departament de San Martín; sí que n'hem pogut veure i escoltar un bon grapat, d'aquells que apareixen en tan bell recull fotogràfic, durant els pocs dies passats a MOYOBAMBA.

Realment, impressiona fortament els sentits -la vista i l'oïda, sobretot- trobar-s'hi de debò, en plena natura, exuberant i neta.

Encara em ressonen dins del cap els sons, tan agradabilíssims com variats, d'aquells diversos i colorits ocells de la contrada. Sobretot de bon matí, abans que sortís el sol per darrere les muntanyes de la selva, allà deçà el riu MAYO...

Juntament amb flors tan esveltes com les orquídies, delitaren el nostre pas tan fugisser com ràpid per una de les regions més belles del Perú, on viuen poblacions que hi despleguen l'existència amb la més gran de les normalitats quotidianes, amb la senzillesa més atraient, amb els rostres de felicitat i els gestos permanents d'acollida compartida...

Tot plegat, per a un record molt bo, inesborrable, que et porta a mantenir ben vives les ganes de tornar a fruir-hi, d'aquella ambient i aquella estada.

M'hagués agradat ben molt haver pogut oferir a la bona amiga Lupe Suárez Garcés, -la nostra companya de viatge més jove, especialista en Ciències Ambientals, que no va tenir la mateixa oportunitat d'atansar-se a la selva peruana, per haver romàs tot el temps a la costa-, alguna casta de recull interessant, amb imatges preses de tots aquells ocells...

Ni la meva capacitat professional tan minsa, ni les eines amb què comptava, ni el comportament esquiu i fugisser de les aus de la contrada, no em varen permetre de satisfer-ne aquell desig.

Així i tot, alguna petita mostra vaig poder-ne traure... Si més no per continuar pensant i creient que s'ho paga retornar-hi un dia, just que sigui només per completar-la...

diumenge, 14 de novembre del 2010

Sis dies passats a la selva peruana (2)

Comunicacions i transports.- El departament de San Martín, on feim comptes de passar-hi uns dies, està situat al nord del Perú. Comprèn els territoris amazònics de les porcions mitjana i baixa de la conca del riu HUALLAGA. S'hi calcula una població aproximada d'un milió d'habitants.

El riu Huallaga, afluent del Marañón, neix a la conca superior del riu Amazones i té una longitud de 1.138 quilòmetres.

Un cop arribats a la ciutat de TARAPOTO en avió, procedents de la capital peruana, LIMA, amb la intenció d'arribar fins a la ciutat de MOYOBAMBA, a la riba del riu MAYO, hi llogam un taxi que ens hi dugui. Ho feim al mateix aeroport, després de convenir-hi preu i condicions.

TARAPOTO és la ciutat més poblada del departament peruà de San Martín. Coneguda com la Ciutat de les Palmeres, esdevé l'eix principal turístic i comercial de la zona nord oriental peruana.

Situada al mateix centre de les xarxes terrestres i àrees situades entre la serra, la costa i l'orient peruà, té un aeroport on arriben línies aèries amb vols diaris, i compta amb un important moviment de càrrega i de passatgers, provinent tant de l'interior de la selva peruana -Iquitos- com de la capital, Lima.

Tarapoto es comunica amb els seus districtes i centres poblats mitjançant rutes diverses, dependents majoritàriament de la carretera principal que comunica directament amb MOYOBAMBA i la costa peruana, cap a l'oest. Amb Juanjui cap al sud, Huánuco i Brasil. I cap al nord mitjançant la carretera interoceànica que comunica amb YURIMAGUAS (amb el Port “La Boca” sobre el riu HUALLAGA).

MOYOBAMBA, on ens adreçam, és coneguda com la Ciutat de les Orquídies, pel fet que se n'hi troben més de 3.500 espècies (el 10% de les espècies d'orquídies descrites a tot el món).

YURIMAGUAS, on també feim comptes de passar-hi uns dies, coneguda com la Perla del Huallaga per la seva diversitat cultural, és una ciutat situada a la confluència dels rius Huallaga i Paranapura, a la selva peruana.

Pel que anam veient a mida que ens endinsam en aquesta zona de la selva amazònica peruana, els rius nombrosos que la travessen s'han anat convertint en una de les principals vies de comunicació més adequades per a la gent que hi resideix i hi treballa.

Per les vies terrestres de la regió, a més de circular-hi camions de gran tonatge, autocars de passatgers, cotxes particulars, motocarros, etc. també hi hem pogut veure ramats de vaques, vianants o obrers que hi treballen en obres perpètues de manteniment de les vies públiques...

Arribats a Moyobamba, ens adonam que és una de les regions que compta amb una història pròpia, pel que fa a les comunicacions: l'arribada de telèfons inalàmbrics abans que els telèfons convencionals o l'arribada de la televisió en color quan a la resta del Perú la televisió en blanc i negre començava a ser una novetat... ens explica per què no tenim cap casta de problema a l'hora de comunicar-nos amb Europa a través del nostre mòbil propi o del correu electrònic i internet...

La proximitat geogràfica amb el Brasil, i les relacions comercials amb aquest país, sens dubte, van marcant de forma inequívoca el desenvolupament i les formes del comerç que es desplega abundós en aquesta regió selvàtica del Perú nordoriental.

divendres, 12 de novembre del 2010

Sis dies passats a la selva peruana! (1)

Sis dies passats a la selva peruana baixa -la situada entre les ciutats selvàtiques de Tarapoto, Moyobamba, Yurimaguas, a la regió de San Martín- t'emplenen d'aire fresc i net: no solament els pulmons, sinó també la ment i el cor.

T'empenyen a veure la vida d'una altra manera. A prendre't-la amb una altra filosofia. A assaborir-hi el gust enriquidor d'una convivència harmònica, entre humans i amb el medi...



Et fan veure diferències abismals entre l'estil de vida que portam a Europa, -amb dosis més grans de confort benestant i molt més minses d'humanisme personalitzat- i l'estil de vida que despleguen les poblacions situades a les voreres dels rius que travessen la regió selvàtica del Perú.

La vida brosta pertot arreu amb força. En la vegetació exhuberant que s'hi escampa. A les aigües abundoses que emplenen llits de rius. Amb la fauna i la flora que hi abunda. En el cant dels ocells més encisadors. En les orquídies esveltes abundoses i variades. En les criatures humanes que hi naixen i creixen amb moltes ganes...

Una temença amenaçant: com que els cims de les muntanyes ja no compten amb la mateixa neu d'altres temps... els rius de la regió ja no porten la mateixa aigua d'altres temps... els boscs de la jungla ja no compten amb els mateixos arbres d'altres temps... els efectes negatius del canvi climàtic s'hi fan cada cop més evidents... produïts per l'acció d'agents del món exterior: nosaltres, la gent del món autoqualificat de "civilitzat" (civilment condicionat per a destrossar el Planeta!)...

L'any 2011, l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, a Nova York!

Qui, des de Mallorca estant, ha seguit de prop el naixement l'any 2004, i la trajectòria sis anys seguits, d'una iniciativa cultural mallorquina, tan singular, com és ara l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, el 10 de l'11 del 10 comporta una de les alegries i satisfaccions més grans de què hom pot gaudir.

Gairebé tots els mitjans de comunicació d'arreu dels Països Catalans se n'han fet ressò -esdevé una data significativa en la projecció universal de la cultura catalana a l'àmbit musical- fent públic l'inici dels tràmits per commemorar l'any que ve el 40è aniversari de la creació i interpretació de l'Himne de Nacions Unides que Pau Casals va compondre i dirigir a la seu de l'ONU.

El Govern de les Illes Balears i la Generalitat de Catalunya s'han posat d'acord a Palma per tal d'impulsar un esdeveniment d'aquestes característiques, mitjançant l'Institut Ramon Llull (IRL) que dirigeix Josep Bargalló, proposant d'interpretar un concert a la seu de l'ONU, a Nova York, el 24 d'octubre de 2011.

Segons anunciava el vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira a Palma, els cors de l'Orfeó Català i l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans n'han de protagonitzar l'actuació dirigits pel mestre Salvador Brotons.

És una molt bona notícia! Es veu que la iniciativa que llançava temps enrere el bon company de lluites patriòtiques catalanes, el felanitxer Bartomeu Mestre Balutxo, va ser recollida eficientment per la mallorquina Magdalena González, qui s'ha afanyat a posar fil a l'agulla, fent com qui fa de Balanguera...

Enhorabona, doncs, a tota quanta institució pública s'afanyi a donar-hi suport. Es tracta d'una data ben significativa i d'un esdeveniment força rellevant que pot contribuir a tornar a posar damunt l'escenaride l'Organització de Nacions Unides el paper del catalanisme cultural i polític en ple segle XXI.

Alguns enllaços interessants:
  1. Concert pels 40 anys de l'himne de Casals a l'ONU
    Avui, 11-11-2010
  2. Concert pels 40 anys de l'himne de Casals a l'ONU
    El Punt, 11-11-2010
  3. Pau Casals, protagonista del Llull 2011
    Diari de Balears, 11-11-2010
  4. Carod Rovira encarga un acto en la ONU en memoria de Pau Casals antes del dejar el Institut Ramon Llull. El evento pretende rememorar el concierto que el mítico violonchelista ofreció en 1971 en Naciones Unidas
    El País, 10-11-2010
  5. El Consell de Direcció ha encarregat al director de l’IRL iniciar els tràmits per celebrar a la seu de l’ONU, a Nova York, un concert commemoratiu de la interpretació de l’Himne de les Nacions Unides que realitzà Pau Casals el 24 d’octubre de 1971
    Institut Ramon Llull (IRL), 10-11-2010
  6. La direcció de l’IRL iniciarà les passes perquè es pugui tornar interpretar l’himne de les Nacions Unides en el 40è aniversari de la seva estrena
    Govern de les Illes Balears, 10-11-2010

dissabte, 6 de novembre del 2010

“Una Arcàdia feliç”, el darrer llibre de Miquel López Crespí (1)

Acab de començar a llegir “Una Arcàdia feliç”, la darrera obra narrativa de Miquel López Crespí amb la qual ha obtengut el Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom 2010 a la ciutat d'Inca (Mallorca).

Editada per Lleonard Muntaner el proppassat mes d'octubre, mentre em trobava recorrent terres peruanes i bolivianes -a més de 4.000 metres d'altura sobre el nivell de la Mar Mediterrània-, no vaig poder assistir a la seva presentació pública.

Tenc ara l'oportunitat d'atansar-m'hi, amb seny asserenat i amb serenor assenyada.

No només m'hi sent empès per la dedicatòria de l'autor: “A Bel Rosselló i Cil Buele per tots aquests anys d'amistat”.

També, perquè tenc moltes ganes de “capficar-me plenament en aquestes pàgines”, com més aviat millor. De retruc, em podria avançar al batle inquer que té l'honor de figurar en el pròleg d'aquesta obra -l'autor de la qual ja en duu més d'un centenar de publicades en català-...

Les “obscures premonicions” que encapçalen el llibre em situen davant d'un personatge fortament marcat pels records d'una guerra angoixosa, insostenible. Com un malson que li retorna de forma intermitent, sense descans: “callat davant la mort... sense voler denunciar la violència que va ajudar a consolidar d'ençà d'aquell terrible juliol...”

Un metge que, des del manicomi estant, vol deixar Palma, marxar, desaparèixer i enclaustrar-se a Bearn, amb na Maria Antònia... Pensa que “sempre hi haurà un esquerrà amb males intencions, un hereu de l'Escola Mallorquina, algun historiador montserratí que li retregui aquells escrits de circumstàncies...”