En bon dia 17 d’agost de l’any 2023, sent a dir, amb tots els ets i uts, a l'interior de l'hemicicle del Congrés espanyol dels Diputats, allò que la mateixa Constitució espanyola ja manifesta quaranta-cinc anys abans i que ningú no s’atreveix a reiterar i refermar tan clarament com fins ara.
Me n’alegr ben molt, de sentir-ho a dir, a la nova presidenta del Congrés, la mallorquina Francina Armengol, fent-hi al·lusió directa:
«La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció» (art. 3.3).
Per a un com jo, a qui no resulta gaire fàcil arribar a dir quatre paraules en català, des de la tribuna del Congrés dels Diputats el 4 de març de 2003, presidit per la senyora Margarita Mariscal de Gante y Mirón (PP), escoltar-hi vint anys després el discurs inaugural de la XV Legislatura en boca de la mallorquina Francina Armengol i Socias (PSIB-PSOE), representa qualque cosa més que una glopada d’aire fresc que neteja indrets tan contaminats com putrefactes, si més no en matèria lingüística.
Són paraules pronunciades per la presidenta Armengol, en el seu discurs, breu i concís, qui gosa de remarcar alguns aspectes que, per a mi, han de resultar rellevants, sobretot per a qui es considera, vol comportar-se i esser reconegut genuïnament com espanyol/a, amant de la Constitució espanyola:
Literalment, afirma:
«España siempre avanza cuando se reconocen su pluralidad y diversidad»,
«La riqueza de este país reside en su carácter plural»,
«La pluralidad de nuestro país es nuestra gran riqueza»,
«La convivencia de culturas, tradiciones y lenguas distintas nos hacen mejores»,
«Aceptar sin reparos la pluralidad de pensamientos e identidades que conviven en nuestro país nos enriquece»,
«Esta pluralidad está obligada a reflejar esta cámara, para acercarse mucho más a la España real, que es diversa, que está llena de colores y cargada de matices»,
«Mi compromiso con el castellano, el catalán, el euskera y el gallego, y la riqueza lingüística que suponen... esta Presidencia permitirá la utilización de todos estos idiomas en el Congreso desde esta sesión constitutiva»,
«Defender la democracia parlamentaria, y esto es lo que nos corresponde a todos nosotros y nosotras, es preservar y respetar la diversidad que convive en nuestro país y que las urnas han llevado hasta aquí».
Tant de bo que aquest discurs de Francina Armengol, sobre «la diversitat i la pluralitat» en seu parlamentària espanyola, es traduesqui i convertesqui de fet en pràctiques molt més respectuoses que les sostengudes fins ara per l’estat espanyol, a l’interior de les institucions públiques i a cada racó de les nostres societats.
Per a gent com jo, que ja en duu tantes, de vistes, de patides i d'escoltades en defensa de la llengua catalana, el més important no són les paraules belles, sinó, sobretot, els fets concrets que se’n deriven.
Tant de bo que molts d’aquests fets esdevenguin constatables més aviat que de pressa.
I, sobretot, que siguin perdurables en el temps i els territoris.
Amb la presència i presidència en una concelebració eucarística de dos bisbes i cinc capellans, la parròquia de Santa Catalina Thomàs fa enguany l’acte central de la festa de la seva patrona, la santa valldemossina, «la santa més mallorquina i la mallorquina més santa».
Poques vegades tenim l’oportunitat de veure en aquesta església parroquial de Ciutat una celebració eucarística presidida per dos bisbes. En aquest cas i enguany, es tracta de monsenyor Sebastià Taltavull i Anglada, bisbe de Mallorca, i monsenyor Francisco César García Magán, bisbe auxiliar de l’arxidiòcesi de Toledo, secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola.
Al final de la missa, el rector de la parròquia, mossèn Ramon Lladó i Rotger, canonge penitencier de la Seu Catedral de Mallorca, hi ha fet referència explícita. N’ha agraït la presència i hi ha esmentat, a més a més, els preveres concelebrants, el coro, la directora, l’organista, na Martina la Beateta, els pagesets i les pagesetes que l’han acompanyada, escolanets, colles que han ballat l’Oferta, els qui han enramellat l’església, els xeremiers, els lectors, tots els assistents...
L’església, en ple mes de juliol calorosíssim, era plena a vessar, majoritàriament ocupada per la gent major a la qual s’han reservat bancalades i s'ha volgut retre homenatge sentit. Se’ls ha lliurat un llibre i un petit diploma commemoratiu de la jornada, com també un refresc compartit amb tots els assistents.
Mentre el bisbe Taltavull anava saludant tots els homenatjats, el bisbe García Magán oferia a la veneració de la resta de participants la relíquia de la Beateta, Sor Tomaseta, Santa Catalina Thomàs.
A la sortida del temple, ball i música mallorquina a la plaça de Santa Pagesa.
Vagi per davant la meva felicitació més sincera i profunda, bon amic Vicenç Vidal i Matas, en haver aconseguit aquest 23 de juliol de l’any 23 d’aquest segle, el que altres polítics de generacions anteriors no hem estat capaços d’assolir mai, abans, com fins ara.
I que consti que, com saps, som testimoni directe que ens ho proposam de bon de veres, a cada convocatòria electoral des de la formació política del PSM: comptar amb l’elecció d’algun diputat illenc, que pertanyi a una formació política estrictament illenca que, directament i personalment, hi pugui defensar els interessos illencs al Congrés dels Diputats.
Enhorabona i coratge, bon amic esporlerí, per tenir l’oportunitat de tirar endavant amb aquesta tasca política de diputat, que ja has sabut i pogut dur a terme activament i dinàmica, com a senador a Madrid, durant la legislatura passada.
La meva enhorabona personal s’ajunta també a la de tantíssima d’altra gent que sé ben cert que te l’envia i que t’ho desitja de tot cor. És el cas del bon amic meu pollencí i bon mestre teu a l’Escola d’Esporles, qui em consta que t’estimava molt, i que et va cuidar i encoratjar a progressar com alumne, malgrat les teves dificultats de visió... Sé ben cert, i em consta positivament, que s’alegra ben molt de veure com ho has superat tot i has sabut arribar tan lluny, aconseguint de comptar amb els vots necessaris per sortir elegit diputat el proppassat 23 de juliol. Enhorabona, si més no, per partida doble!
Amb un esdeveniment com aquest jo, que després de militar durant tres anys seguits dins del PCPE (de constitució estatal espanyola), arrib a optar per afiliar-me al PSM-Entesa Nacionalista (de creació nítidament autonòmica), mir de representar-lo el més bé que sé i que puc, durant quinze anys seguits, participant activament en ocasions electorals diverses.
Jo que, finalment, duc més de vint anys militant dins Esquerra Republicana (nítidament independentista catalana), no puc deixar de fer una repassada general del que, des del meu modest mode de veure, comporta la gosadia heroica de presentar, efectivament i incansablement, una candidatura electoral al marge del PP i del PSOE en aquestes illes nostres, Balears i Pitiüses, durant més de quatre dècades seguides «ininterrompudament».
L’enhorabona que t’envio, la vull fer extensiva també a tota aquesta gran colla d’ajudants que deus haver tengut, assistents, col·laboradors, companys i companyes de partit que t’han fet suport en tot moment... M’imagín que són moltíssims.
L’alegria gran que sent en aquests moments, com a polític i com a ciutadà del barri palmesà del Camp Rodó, em resulta del tot indescriptible! A la fi, aquesta comunitat autònoma, tan rica i tan diversa des de tants punts de vista diferents, a la fi arriba a comptar amb una representació, tot i que mínima, genuïnament illenca, al Congrés dels Diputats!
I mira tu que ho hem intentat per pa i per sal, en totes quantes ocasions electorals han estat convocades aquests darrers quaranta-cinc anys «de democràcia espanyola low cost». Mai abans, no hem trobat la manera d’arribar-hi, en 14 ocasions anteriors. Enguany sí, que ho has aconseguit! Serà un any per recordar en la història política i social d’aquest racó dels Països Catalans, que anomenam les Illes Balears i Pitiüses.
Sé que ho deus saber molt millor que jo, però vull aprofitar aquesta avinentesa per fer un recorregut ràpid i breu sobre allò que han estat «intents fallits anteriors». Si més no, perquè puguin ajudar a aconseguir que la teva gesta d’enguany mantengui i n’incrementi la continuïtat futura, fins i tot pel que fa al nombre superior de representants en ocasions venidores.
Hem tengut una quinzena d’ocasions «històriques», amb motiu de les quinze convocatòries que s’han fet des de Madrid, d’unes eleccions generals espanyoles, orientades a escollir els membres del Congrés dels Diputats i del Senat que a la vegada triïn el president del Govern d’Espanya, legislin, administrin i representin els interessos de tota la ciutadania, des de Madrid.
Si no vaig errat de comptes, des de les eleccions generals celebrades l’any 1978, pel cap baix sempre hi ha hagut una formació política d’aquestes illes nostres (PSM) que hi ha volgut i s’ha atrevit a presentar-hi candidatura. Cosa molt bona de dir, però no tan bona de fer, ni de bon tros.
Si ho sabran els dirigents que s’hi han esmerçat amb tantíssima de cura! Bé sigui anant en solitari i amb denominacions diverses; bé sigui presentant-se en coalició amb altres forces polítiques, tant de caire autonòmic com estatal, el fet és que la formació política esmentada s’ha afanyat a fer-s’hi present sempre, en totes 15 convocatòries: PSM (Partit Socialista de Mallorca), PSM (Partit Socialista de Menorca), PSM-Nacionalistes d’Esquerra, PSM-Entesa Nacionalista, PSM-Entesa Nacionalista d’Esquerres, Pacte de progrés de les Illes Balears (PSM-EN, IU, VERDS, ERC), Unitat de les Illes Balears (PSM-EN, UM, ERC, VERDS)...
El fet és que mai per mai no hem aconseguit d’anar gaire més enllà del 7%, i enguany sí. Enguany, encapçalada per tu, bon amic Vicens Vidal, la candidatura illenca-estatal SUMAR MÉS (Més per Mallorca, Més per Menorca i Sumar) n’ha superat extraordinàriament el sòtil: has aconseguit més que quadruplicar en vots el millor de tots els resultats anteriors, assolint-hi el 16,57%. Quasi res!
Naturalment que als ulls de segons qui pot semblar poqueta cosa. Sobretot, si la compara amb els altres dos dinosaures de la política desplegada a les Illes Balears i Pitiüses, que s’ho han repartit gairebé tot, durant els darreres 45 anys, PP i PSOE!
Però un com jo que, entre d’altres ocasions, l’any 2000 encapçala la llista electoral del PSM-Entesa Nacionalista al Congrés dels Diputats, sap i viu de prop el molt que costa arribar a aconseguir-hi el 5,9% dels vots, enfront dels dinosaures de la política autonòmica balear que aleshores s’enduen 5 diputats el PP i 2 diputats el PSOE... veure’n els resultats d’avui, tretze anys després, no puc deixar de valorar-ho com una veritable heroïcitat fora mida: PP3, PSOE3, VOX1, SUMARMÉS1: Fantàstic! Increïble!
Tenc molt d’interès a reproduir-te la taula adjunta, perquè crec que evidencia nítidament tot quant t’estic, any electoral per any electoral: de l’inicial 3,3% l’any 1979, passam pel 5,7% l’any 1996, superant el 7% l’any 2016, i enguany tocam a dalt de tot amb el 16,57%, que comporta haver aconseguit ni mes ni pus que 83.116 vots.
Record perfectament l’alegria que tenim i compartim l’any 2000 quan aconseguim superar els 23.480 vots! Tu, enguany, Vicenç Vidal, n’has aconseguit quasi quatre vegades més!
Enhorabona! Salut i coratge republicà, per representar-nos al Congrés dels Diputats, així com tu saps fer molt bé, i així com el conjunt dels Països Catalans es mereixen.
Ascensión Laserna Pérez, el nom complet d'aquesta bona amiga meva, nascuda a la localitat de Sisante, província de Conca. S’instal·la a Mallorca i ingressa en la Congregació de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Exerceix com a infermera titulada excel·lent a l’hospital de Son Dureta, en la dècada dels anys 60 del segle passat.
La conec i tract per primera vegada l’any 1973, quan em trob treballant de missioner a l’Àfrica Central. La seva mort, ocorreguda aquest mes de juliol de 2023 a la residència de la seva contrada natal on roman allotjada, em duu a fer-ne record i memòria.
Descansa en pau, Chon estimada!
Es tracta d’una gran amiga, molt bona persona, professional excel·lent, missionera infatigable, religiosa fins a les darreres conseqüències, crítica amb el tarannà retrògad d’una església massa aferrada a la lletra de la norma, lliurada en cos i ànima a fer sempre el bé allà on es troba, de la manera que sigui...
Na Chon, per a mi, és una d’aquelles persones que, tractada de prop, no pots deixar de recordar-la amb simpatia gran i estimació profunda.
Quan em trob de vacances a Mallorca, per passar-hi uns mesos de descans, després de viure a Burundi uns mesos inoblidables a causa de les morts i assassinats massius de tantíssima de gent coneguda i amiga, m’assabent que a la propera remesa mallorquina de gent voluntària, disposada a anar a treballar al Burundi, hi figura el primer grup de religioses de Mallorca Missionera.
Aleshores, des de fa alguns anys, ja hi és present, en aquell país centreafricà, una altra religiosa mallorquina, al convent de les monges tancades de la Visitació, a la ciutat de Gitega. Pertany a la Congregació de les Religioses Saleses.
Aquell any 1973 es tracta del primer grup de religioses que, des de Mallorca estant, se n’hi va com a tal, a col·laborar directament amb els capellans mallorquins que hi treballen.
En un primer moment, són tres i pertanyen a la Congregació de les Germanes de la Caritat: Joana Santandreu Sureda, Josefina Bujosa Sanchis i Rosa Escudero Sevilla. Posteriorment s’hi afegeix també Ascensión Laserna Pérez, per a les amistats més properes NA CHON.
Es tracta d’una mestra d’escola, dues infermeres i una mestressa de casa. Dos companys capellans més, Antoni Mas Colom i Julià Cifre Vanrell també tenen preparades les maletes per prendre el vol cap a l’Àfrica Central, juntament amb les religioses mallorquines.
En relació amb n’Ascensión Laserna Pérez, na Chon, amb motiu de la seva mort a l’edat de 81 anys, m’interessa esbrinar-ne detalls de la seva trajectòria com a dona, religiosa, infermera, missionera i activista social.
Repassant els arxius de la Congregació mallorquina de Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, m’adon que, amb el núm. 1350, figura Ascensión Laserna Pérez. És filla de Fausto i de Juliana. Neix a Sisante (Conca) el 23 d’octubre de 1942, on una dotzena de dies després rep les aigües del baptisme, i el 19 de novembre de 1950 el sagrament de la confirmació.
El seu ingrés a la Congregació es produeix de ben joveneta, el 24 de setembre de 1954, quan compta amb 11 anys d’edat. El noviciat, l’inicia l’1 d’abril de 1965, als 22 anys d’edat. La professió temporal, la fa el 24 de setembre de 1966. Mentre que l’emissió dels seus vots perpetus, es produeix el 27 de setembre de 1969, tres mesos després d’haver obtengut el Batxillerat elemental.
Mentre rep la formació del Juniorat i dels estudis de Batxiller, resideix a la Casa general de Palma. Passa a Llucmajor impartint ensenyament (1968). Completa els estudis d’ATS a la residència sanitària de Son Dureta (1972). Obté el títol d’Infermera titulada ATS. Dos anys després, el de Diplomada en Medicina Tropical, i el 18 de juny de 1976 el de Diplomada en Puericultura.
Entre el 1973 i 1979 treballa com infermera i treballadora social a Burundi, primordialment a la diòcesi de Gitega, al dispensari de Mutaho, a les parròquies de Gitongo, Nyabikere i Rabiro.
Veig que pel mes de desembre de 1979, residint a la Casa d’Espiritualitat de Son Roca, fa d’infermera a Son Dureta i al dispensari de la barriada. Una tasca que desplega també des de les vivendes, i posteriorment des del centre assistencial de Manacor. Sempre com infermera.
Pel mes de juny de 1980 se’n torna a treballar al Burundi, Nyabikere, Rabiro, província de Gitega, com a infermera, atenent el dispensari i l’obra social.
L’any 1983, fent d’ATS a Son Dureta, ho compagina amb la tasca d’atendre les germanes més majors que resideixen a la casa d’Establiments. Seguint com a ATS a Son Dureta, desplega tasca d’atenció a germanes més majors que resideixen a Sencelles (2007). L’any 2009, reforça la comunitat de Villa del Prado (municipi de Madrid). El mateix any fa la mateixa labor amb la comunitat de Vilafranca de Bonany, encarregant-se de les germanes més majors i malaltes, esdevenint-hi l’administradora local.
M’arriba la notícia que deixa la comunitat, pendent de rebre de Roma la confirmació de deixar la Congregació. Em consta que signa la sortida definitiva de la Congregació mallorquina de Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül l’1 de desembre de 2015.
Pel que sembla, vol romandre més a prop de familiars seus de Sisante, en considerar que no els pot negar la seva ajuda personal, quan l’han de mester allà on viuen i pateixen. Deu considerar una trava haver de romandre subjecta a una normativa tan estricta com la d’una congregació religiosa que, tot i haver-li prestat més de seixanta anys de la seva vida, l’obliga a mantenir usos i costums de caire profundament comunitari.
Quan ella i la resta de companyes i companys són a punt d’anar-hi, al Burundi, l'any 1973, tothom té molt d’interès a conèixer fil per randa més detalls de la situació dramàtica que s’està donant aleshores al Burundi. Ningú millor per informar-los que qui n’acaba d’arribar més recentment. Jo mateix.
N’han rebut les primeres notícies directes, a través d’informacions trameses per altres companys que han aterrat darrerament a Mallorca: Guillem Miralles Cardell, just acabats de començar els cruels ‘esdeveniments’, ha pogut informar del que és el primer moment de matances humanes.
Posteriorment, amb una mica més de coneixement dels fets, Jaume Ribes Molines i Sebastià Salom Mas els poden donar fites més clares encara.
Igualment Antoni Perelló Nebot, que retorna definitivament a Mallorca, després d’haver-ne acabat el compromís de treballar-hi durant els cinc anys prefixats, també hi pot dir la seva.
Ara em pertoca, a mi, de donar les darreres informacions, les més calentes. Això, en circumstàncies tan doloroses com aquelles, em col·loca entre l’espasa i la paret.
D’una banda, crec que val la pena, i s’ho paga, esgotar tots els recursos disponibles per ajudar el Burundi. Som de l’opinió aleshres que no s’ha de trencar aquella cadena que representa l’aportació diocesana de Mallorca a l’església del Burundi, un element que consider molt valuós per a totes dues esglésies i totes dues societats, l'europea i l'africana.
D’altra banda, no acab de veure clar que la presència estrangera en aquell país centreafricà pugui durar gaire més temps. Hi besllumen com a imminent l’ordre governativa d’expulsió de tots els missioners estrangers. Sembla que no queda lluny el moment en què s’haurà de prendre la decisió d’abandonar el país, ateses les greus dificultats de tota casta que comporta aquella situació tan violenta.
Veig aleshores massa interrogants davant la presència mallorquina en aquell país, perquè es pugui dir que s’hi continuarà fent feina durant molts més anys.
A dir ver, ni veig del tot clara la remesa de més personal de Mallorca cap al Burundi, ni veig del tot clar que se n’hagi d’interrompre la ajuda tan valuosa. Tampoc no vull mantenir enganyada la gent que s’ha ofert voluntàriament a anar a treballar-hi, ni desanimar-la amb la meva visió personal de la situació.
Record sempre molt vivament aquella primera trobada amb les Germanes de la Caritat, a les dependències del Secretariat diocesà de Missions, quan em demanen noves sobre la situació concreta del Burundi! Em resulta dolorosíssima!
Tots plegats sofrim molt, en aquella ocasió...
Elles, pel fet d’haver pres la decisió de partir cap al Burundi, després d’haver hagut de sortejar tota casta d’entrebancs i dificultats, tant de caràcter intern com extern. Es topen, de cop sec, amb unes altres dificultats que provenen del mateix país que les ha d’acollir.
Jo, pel fet de no saber ben bé cap on orientar-les amb tota claredat...
Malgrat tot, aquell grapat de valentes dones de Mallorca decideixen, en un gest de solidaritat més que manifesta i admirable, tirar pel cap dret i continuar endavant amb aquella aventura.
Des d’aquell mateix moment, començ a admirar de debò aquell grup d’amigues religioses que se’n van de Mallorca cap a Burundi, disposades a passar per allà on sigui. Prenen el risc d’una aventura, que desconeixen per complet on els ha de portar. Se’n van, amb el cor estret, al mateix cor geogràfic de l’Àfrica negra, força encalentit per unes circumstàncies tan singularment explosives que poden esclatar en qualsevol moment.
Amb gran alegria m'arriben les primeres notícies relatives a l’estada d’aquella remesa de missioneres i missioners de Mallorca a Burundi. Em diuen que tothom hi ha arribat bé. M’alegra, alhora que em tranquil·litza molt, el fet que aquelles missioneres manifestin que donen per ben pagats tots els mals moments passats, pel simple fet d’haver tengut l’oportunitat de veure de prop aquell tros de món que no sospitaven mai que pogués existir enlloc.
En arribar al Burundi, poden constatar, amb els seus propis ulls, les condicions de vida de la gent del país. S’adonen que es tracta d’una realitat totalment distinta a la de Mallorca.
No es cansen de repetir-me que val la pena tot quant han passat abans. Els permet de romandre – encara que només sigui per uns instants – a prop d’una gent tan senzilla, d’un poble tan humil i que pateix tant...
Poques setmanes després, des de la secció de vols internacionals de l'aeroport de Son Sant Joan, torn a sortir de Palma, altre cop en direcció cap a Brussel·les. És dia 16 de setembre de l’any 1973. Arrib a l'aeroport internacional de Bujumbura, la capital de la República del Burundi, dia 20 de setembre. Hi tramit tota la documentació que m’és requerida pel departament d'Immigració burundès.
Torn a ser de bell nou al Burundi, després d’haver passat uns mesos de vacances i descans, reprenent forces, a Mallorca. Em retrob amb els companys mallorquins: els que hi deix quan me’n vaig, i d’altres nous, presents posteriorment. Amb la novetat d’un grapat de religioses mallorquines, les primeres que hi van a treballar i que donen una empenta nova i un estil nou de fer feina en aquell país centreafricà.
Cada quinze dies, més o manco, ens reunim els dos grups de gent mallorquina: a vegades la gent de Gitongo va a Nyabiraba, i d’altres vegades ho feim a la inversa, la de Nyabiraba va a Gitongo.
Aprofitam la jornada per fer una mica d’esport, anar de passeig o d’excursió per aquelles contrades, i per descansar... Són trobades molt agradoses que permeten fer d’aquells dos grups de gent mallorquina un bon grapat de companyes i companys, molt il·lusionats en la tasca que feim al Burundi, necessitats també de l’esplai i la diversió que ens posi més a punt els cossos i els esperits.
La presència d’aquelles quatre dones mallorquines dins el grup dóna uns aires nous a les trobades periòdiques que mantenim. No hi manca mai la delicadesa d’un menjar exquisidament preparat, ni les atencions femenines per part d’unes religioses que consideram germanes de debò.
Les dues infermeres, Rosa i Chon han de passar alguns mesos a l’Hospital de Gitega, on, com hi és preceptiu, els correspon de fer un curs intensiu de pràctiques d'atenció sanitària a les malalties tropicals. Fet que les duuu a passar els caps de setmana a la missió de Nyabiraba, una mica més apropada de Gitega que la de Gitongo. És quan tenc l'oportunitat de tractar molt de prop NA CHON.
Amb l’anada freqüent de les dues infermeres, la missió de Nyabiraba millora moltíssim en molts d'aspectes. Cada dissabte la deixen feta un mirall. Als meus ulls, aquelles dues dones de Sisante, molt feineres, es fixen moltíssim en detalls que, a mi, em passen totalment desapercebuts. Mantenen la capacitat de posar contínuament les mans amb molta d’il·lusió en la tasca de deixar sempre la casa molt més confortable i agradosa.
La presència d’aquelles dues religioses, a més d’agradosa, resulta molt acompanyant, per a un grup integrat sempre i només per homes. Ens enriqueix. Molts aspectes de la nostra vida personal i comunitària queden enriquits amb la presència freqüent d’aquelles dues dones a la missió catòlica de Nyabiraba, que, de mica en mica, es van convertint de mica en amigues veritables. Una amistat que perdurarà al llarg de les nostres vides, fins i tot mig segle després...
Quan hi pens una mica, m’adon que el contacte i la convivència que hi arribam a mantenir, dins la més gran de les naturalitats, resulten un element força enriquidor. Si més no, a mi, em serveix per llevar-me del cap la idea prèvia que tenc sobre les religioses en general.
Aquell sentiment tendenciosament despectiu cap a qualsevol dona que pertanyi a alguna congregació religiosa, se’m va esfumant i superant de mica en mica, a mida que tract i conec més de prop i més intensament aquelles dones.
Al fons de cadascuna d’elles, hi descobresc el tresor humà d’uns cors que estimen de bon de veres i amb gran intensitat, on coven sentiments bellíssims, generositats fora mida i un esperit de servei difícils d'igualar.
Vaig veient, cada cop més clarament, la riquesa humana que porten aquelles dones, lliurades en cos i ànima al poble murundi; i això ens ajuda a sentir-nos plenament identificats en l’objectiu comú que ens duu a tots a treballar en aquell país.
Aquella comunitat de Germanes de la Caritat, que s’hi atansen amb il·lusió gran, s’han d’enfrontar a uns inicis poc encoratjadors. La situació del país no té l’encant de cap aventura romàntica. Hi han anat amb moltes ganes de treballar-hi, i constaten que el temps va passant, mentre molt poqueta cosa poden fer-hi...
Com succeeix als inicis de qualsevol estada d'una persona estrangera que hi posa els peus, les mans i el cor, en aquell país. Joana i Josefina, juntament amb Toni i Julià, la darrera fornada de gent mallorquina que arriba al Burundi, se'n van a fer el curs de kirundi al Centre d’Estudis de Muyange, a fi d’aprendre la llengua que parla la gent del país.
Rosa i Chon, totes dues naturals de la vila de Sisante, província de Conca, han de passar més d’un any a l’espera de rebre el permís oficial que els permeti de treballar com a infermeres al Dispensari governamental de la comuna de Mutaho. Estan obligades a haver de matar el temps, assistint com a alumnes a uns cursets de medecina general que els donen a l’Hospital de Gitega, com si es tractàs dels de medecina tropical que se’ls ha dit que han de fer... Ni tan sols els és permès de posar una injecció a cap persona malalta, quan veuen ben a les clares que aquesta no rep cap casta d’atenció eficaç per part de ningú... Molt trist i lamentable...
I això que totes dues tenen molta d’experiència com a infermeres a l’Hospital de Son Dureta, a Mallorca. Però els serveix de ben poc aquella experiència, ja que, com si fossin aprenents, han d’assistir a rebre unes classes que elles mateixes podrien donar amb molta més competència i professionalitat...
Arriba el moment en què les dues infermeres, Chon i Rosa es responsabilitzen del dispensari de la comuna de Mutaho, a una mitja dotzena de quilòmetres de la missió catòlica de Gitongo.
Des del primer dia que comencen a treballar-hi, el nombre de persones que hi assisteixen augmenta espectacularment. D’una dotzena i mitja que hi anaven, en poc temps passen a ser-hi ateses més de tres-centes diàriament.
Dediquen els matins a atendre la gent, i els capvespres a fer les analítiques i a preparar la jornada següent, així com la neteja d’unes dependències que, amb la seva presència, en canvien de cap a peus la fesomia.
Així pot constatar-ho directament el mateix bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda Gramaje, durant la visita que el mes de novembre de l'any 1973 efectua a Burundi, per conèixer de prop la realitat del país on treballam aquell grapat de missioneres i missioners mallorquins. És la primera visita que ens fa. A la missió catòlica de Nyabiraba hi és molt ben acollit.
La mort recent d’Ascensión Laserna Pérez, Germana de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, em duu a recordar i mantenir viva la memòria d’una feina feta conjuntament en un indret que ens acull a tots dos, al mateix centre de l’Àfrica negra, a la dècada dels anys 70 del segle passat.
El fet d’haver-nos hagut de separar físicament, amb la meva partida sobtada d’aquell país, la meva anada al Perú durant alguns anys i el transcurs de més de mig segle de les nostres vides damunt d’aquest planeta, no fan minvar el més mínim la meva estimació cap a una de les persones que conec, més atentes, més servicials, més disponibles, més solidàries, més amables...
Gràcies, bona amiga Chon! Des d’allà on ets, continua vetlant per tots nosaltres!
Imana igwakire mu bwami bwayo! (Que Déu et doni la benvenguda al seu Regne!)
Març 2003. Tant a l'Ajuntament de Palma, com al Parlament de les Illes Balears o al Consell de Mallorca, em consider i vull mostrar-me com una persona que creu fermament en la feina política. Una de les eines d'actuació pública que permet de treballar més activament en benefici del conjunt de la ciutadania.
Per a mi, fer política és això, més que cap altra cosa. La política, per damunt tot, consisteix a treballar fermament per romandre sempre al servei dels ciutadans i les ciutadanes d'aquest país nostre. Sobretot mitjançant actuacions públiques concretes que reflectesquin amb nitidesa allò que deim amb els llavis els qui hi creim de tot cor.
Es tracta d'una activitat, a vegades intensa, a vegades més pausada, però sempre encaminada directament a la recerca del major benestar possible per a les persones i els col·lectius que es belluguen i actuen dins el nostre entorn més immediat. Primordialment dels més desfavorits.
La feina política esdevé, per a mi, l'art veritable d'anar aixecant, entre tots, aquesta ciutat nostra i aquest país nostre, on es vagi desplegant cada cop més enfortida la nostra existència com a poble. La persona humana, i, d'entre totes, la més feble i vulnerable, és la que roman al centre del meu punt de mira preferencial.
És clar i evident que un militant d'aquestes característiques no acaba d’encaixar ni de concordar plenament amb les fites i metes que duu marcades la formació política que represent aleshores.
Per això mateix, en una de les poques converses que mantenc amb el cappare del partit, màxim representant del PSM (amb nom i llinatges, Pere Sampol Mas), asseguts tots dos a les butaques de l'edifici del Parlament, he d’escoltar que em diu que ja no em tornarà a posar més a les llistes electorals del PSM...
Gens ni mica sorprès per la notícia, em propòs, a mi mateix, de no fer-hi cap casta de comentari... ni gens ni mica de sang... deixant que passi tranquil·lament, sense obrir boca, tot el procés electoral d’aquell any 2003, a punt d’arribar i de celebrar-se.
Això sí, l'endemà mateix de les eleccions del mes de març, sol·licit i obtenc el carnet propi que m'acredita com a militant d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb el número 27.167 i amb moltes ganes de complir amb tots els requisits que fixen els estatuts vigents d’aquell nou partit, per a mi el tercer (tot esperant i desitjant que en sigui definitivament el darrer)...
Vull ser militant d'Esquerres. Vull ser Republicà. Vull ser constructor dels Països Catalans. Amb les mateixes ganes, o més grans encara, que les manifestades dins del PSM. Esper i desitj que Esquerra Republicana de Catalunya sigui la darrera formació política, el darrer partit on milit, al llarg de la meva trajectòria personal dins l'àmbit de la política!
Abans del PSM, durant tres anys seguits ja milit dins el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, PCPE, d’Ignacio Gallego, juntament amb la meva esposa Lina Company.
Dos dies després de les eleccions autonòmiques i municipals, el 27 de maig de 2003, vull adreçar-me personalment a la militància del PSM per comunicar que he presentat la meva baixa com a militant del partit, afiliat el 22 de febrer de l’any 1988. Hi he romàs una mica més de 15 anys seguits.
Aquesta decisió ferma, com la militància pesemera pot suposar, no sorgeix així com així. Ve de lluny, de molt enrere. Si més no, com a mínim, des del mateix moment que, per voler repartir tasques públiques entre diverses persones de la nostra formació política, decidesc renunciar al càrrec públic de conseller de Cultura al Consell de Mallorca, amb la finalitat de dedicar-me en cos i ànima al Parlament, de manera exclusiva. És l'any 2000. Tres anys enrere!
Amb una carta meva personal a la militància, aprofit l'avinentesa per agrair sincerament tot el suport rebut, d'una manera o una altra, durant el temps de la meva militància activa i de la meva pràctica política institucional, tant a l’Ajuntament de Palma, com al Consell de Mallorca i al Parlament de els Illes Balears.
Reconec explícitament que, sense el seu suport, no la hi hagués poguda dur a terme.
Esper i desitj que aquesta decisió darrera, després d'haver-m'ho pensat durant molt de temps, malgrat pugui comportar un trencament en la relació política d'afiliació i militància, no aconseguesqui mai rompre els lligams d'amistat personal teixits durant anys.
Reiter, idò, la meva predisposició personal a continuar sempre al costat de cada militant, malgrat sigui des d'àmbits d'actuació política-partidària diferents.
«Sempre a la teva disposició, ben cordialment, Cecili Buele i Ramis». Així acaba el text de la meva carta, adreçada a cadascuna de les persones militants del PSM-Entesa Nacionalista l'any 2003.
Nanda Ramon Tous. La primera persona a la qual vull fer arribar el text complet de la meva baixa com a militant del PSM, després d’haver-la enviada al secretari general, és Nanda Ramon, l’antiga col·laboradora en tasques institucionals, mentre som conseller de Cultura i Joventut al Consell de Mallorca:
«Benvolguda Nanda: Vull que siguis la primera persona que ho sàpiga. M'acab de donar de baixa del PSM. Te n'adjunt el text lliurat a Mateu Morro, el nostre secretari general. Una forta abraçada. Salut. Cil.»
Me la contesta tot d’una: «Em sap greu. Un disgust més. Definitivament, és una mala setmana. No passis pena de la nostra amistat. És a prova de bombes.»
Com és d’esperar, la carta meva adreçada a la gent més propera provoca no poques respostes, relacionades amb el fet d’haver deixat de militar dins el PSM i de passar-me a ERC.
Mir de correspondre-hi de la manera que em sembla millor, dient-hi també la meva al més d’un centenar d’observacions que m’arriben. De tota casta...
Opcions a prendre. Dia 1 de juny de 2003 m'incorpor de bell nou a la feina com a funcionari autonòmic de la Conselleria de Medi Ambient. Hi he mantengut reservada la plaça de cap de Negociat de Publicacions, en situació de serveis especials, durant tots els anys dedicats a feines institucionals públiques.
A banda del meu retorn a la vida laboral, mantenc obertes altres portes, de cara a la tasca pública i/o política per dur a terme d’aleshores endavant.
Aleshores puc prendre l’opció de retirar-me de la vida política i pública... És una decisió que em sembla més que improbable que arribi a adoptar mai. La consider gairebé impossible.
Puc optar per retirar-me de la vida política i continuar dins la vida pública, passant a enfortir els moviments socials més crítics amb partits polítics que ja no compleixen la tasca per a la qual han estat concebuts: l'impuls i enfortiment de la democràcia... Si no s’han mostrat capaços d'alimentar-la, ni tan sols al nivell intern! Què no n’hem de dir del nivell més general! Em fa una certa il·lusió, aquesta segona opció.
També puc mirar de continuar dins la vida política i pública. En aquest cas, hi veig dues portes obertes:
Passar a col·laborar amb el partit del Pacte de Progrés que necessita més ajuda, perquè n'és el més feble, si més no des del punt de vista quantitatiu, és a dir amb Els Verds: temps enrere, m’ha fet una certa il·lusió afiliar-m’hi.
O bé passar a militar dins un dels partits que no han estat dins el Pacte de Progrés i que consider que hi haurien d'haver estat. Pens en Esquerra Republicana de Catalunya. Aquesta és l’opció preferent que mantenc aleshores.
Mir de consultar-ho amb alguns dels meus amics més propers i de confiança major. Qualcú no deixa d’esmentar-me l'oblit que faig sobre l'existència d’una altra tercera via que representaria el fet d'"engegar una nova formació que d'un bon principi establís formes de participació, acció, elecció i decisió obertes".
Bé. Em sembla tan meravellosa aquesta idea que, si qualcú la vol dur endavant, jo m’engrescaria a animar-lo a tirar-hi. Però no em sent ni em veig mai com a cap pare fundador de res!
D'altra banda, entenc que vulguin analitzar l'existència dels partits polítics i dels moviments socials des d'una perspectiva poc afalagadora, gens ni mica engrescadora. Ho entenc, perquè, segons des d'on es miri, així pareixen gairebé totes les iniciatives humanes que sorgeixen del capet o del coret d'alguns éssers humans.
Però no ens en podem escapar. Hi estam ben atrapats. Els humans som així de limitats, i molt difícilment i/o rarament deixarem de ser-ho. Malgrat algú pretengui intentar-ho.
També vull dir-hi que sempre m’he volgut mostrar respectuós envers totes i cadascuna de les persones, companyes i companys, que consideren que han de continuar treballant, des de dedins, per fer que el PSM arribi a canviar i reorientar-se.
Aleshores tenc molt clar que, després de tot quant ha passat darrerament fins llavors, només hi ha una sortida possible a la situació crítica en què s'ha anat capficant el partit des de l'any 1995 ençà: que el trio més representatiu del PSM - P(ere), S(ebastià), M(ª Antònia) - renunciïn a prendre possessió com a diputats i es retirin del govern i l'administració del partit (tanmateix algun dia haurà d'arribar la seva fi)...
Sortosament, durant aquell cap de setmana na Bel Rosselló i jo feim comptes d'assistir a unes jornades que semblen molt més interessants que aquesta temàtica tan localista. Hem estat convidats a participar en les III Jornades que organitza Opinió Catalana, convocades a la ciutat de Reus. Giren en torn de noves formes de participació política i moviments socials. Quasi res!
Del PSM a Esquerra Republicana. Amb Esquerra Republicana ja fa temps que mantenc contactes. Un cop sol·licitada i acceptada la meva militància republicana, els dirigents principatins em proposen d’encapçalar la llista a les autonòmiques recents, per competir-hi de debò a les Illes Balears i Pitiüses.
M'hi neg en rodó. Maig no he volgut fer sang al meu segon partit polític. Malgrat tot, encara me l'estim una mica, el PSM. I vull creure i pensar que me l'estimaré sempre! No n’és poc l’enriquiment polític rebut.
Aleshores, em captiva molt més la idea d’esdevenir militant llis i ras d'una formació política que, a la vista d'allò que fa al Principat de Catalunya, consider que també pot resultar profitosa a les nostres illes.
Així ho manifest en carta adreçada a amistats més properes el 14 de juliol de 2003:
«Benvolguda companya, benvolgut company: Aprofit aquesta època estiuenca per saludar-te amb aquest escrit. Segurament t'ha arribat la notícia de la meva baixa com a militant del PSM i l'afiliació posterior a Esquerra Republicana. Vull que sàpigues que estic a la teva disposició en tot quant consideris que et pugui ser útil. Em fa molta d'il·lusió continuar treballant activament perquè, a Mallorca, es despleguin polítiques genuïnament d'esquerres, tan democràtiques que apuntin a l'establiment d'un règim republicà i tan nostres que assenyalin com a objectiu la consolidació d'uns Països Catalans més sobirans i solidaris. Com diu el secretari general d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira: en tenim el futur a les nostres mans. Si t'interessa mantenir algun tipus de contacte amb gent que treballa en aquesta direcció i formació, ja saps que sempre podràs comptar amb la meva col·laboració. M'alegrarà ben molt que ho facis. Et desig que passis un bon estiu, gaudint d'unes vacances excel·lents. Una abraçada. Salut. Cecili Buele i Ramis, militant d'Esquerra Republicana a Mallorca».
A ficar-me dins ERC, m'hi engresquen molts personatges que admir, com a polítics convençuts de la necessitat de lluitar per aconseguir les màximes quotes d'autogovern per als Països Catalans.
Tant Lluís M. Xirinacs com Josep-Lluís Carod-Rovira, cadascú des del seu àmbit respectiu, m'esdevenen dos líders indiscutibles, en l’impuls i la promoció de la independència dels Països Catalans.
Lluís Maria Xirinacs i Damians m'hi engresca de bon de veres. Sense dir-m'ho obertament i clara, aquell vell lluitador, català infatigable, que dedica intensament les set dècades de la seva vida a defensar els drets de les persones i dels pobles, em fa de far orientador.
Empra sempre mètodes pacífics, com Mahatma Gandhi; no com altres, defensors de fer esclatar bombes allà on sigui. Empra com un artista la paraula, eina perillosa a l’hora que hom es posa a treballar per la independència d'una nació, pel que es veu.
El conec i el tract directament al Col·legi Pius XII de Ciutat, on ens trobam qualque vegada a finals de la dècada dels anys setanta. Més endavant, en faig un seguiment quan l'any 1980 fracassa estrepitosament en la seva etapa política, en presentar-se amb el BEAN (Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional) i no aconsegueix cap escó, ni a les eleccions al Congrés ni al Parlament de Catalunya.
Aleshores inicia un canvi radical en la seva vida. Escriu llibres, fa conferències, crea fundacions, etc. Aquell frare escolapi demana i obté la secularització l'any 1990. I l'any 2000 es planta a la plaça de Sant Jaume per tal d'iniciar l'Assemblea dels Països Catalans i preparar, a llarg termini, la independència de la nació catalana com a poble sobirà d'Europa, d'acord amb la Declaració dels Drets dels Pobles de l'ONU.
Un altre personatge polític que m'atreu i m'empeny a militar activament dins Esquerra Republicana de Catalunya, fins i tot abans que ens arribem a tractar personalment i directa, és el tarragoní, dedicat des de la infància a la feina política, que es diu Josep-Lluís, «aquí i a la Conxinxina», Carod-Rovira.
Per a Josep-Lluís Carod-Rovira, Lluís M. Xirinacs és un dels símbols de la resistència pacífica al franquisme, els anys 70, i un referent en la defensa de principis que han quedat marginats per l’anomenada «transició democràtica»: la idea de l'autodeterminació, el concepte de Països Catalans o la construcció nacional des de la base, i comptant amb el sector més progressista de la societat.
Els veig tots dos com a referents veritables del moviment independentista popular dels Països Catalans, partidaris ferms de l'autodeterminació, amb el pacifisme com l'únic instrument per resoldre problemes.
Abril 2003. Coalicions electorals catalanistes. El fet d'haver militat dins el PSM-Entesa Nacionalista, em facilita d’entrar en contacte directe amb militants d'altres partits polítics. És el cas de militants de formacions polítiques com Nacionalistes d'Esquerra, Magda Oranich i Solagran, advocada i política catalana. Miquel Sellarès i Perelló, expert en temes policials, nomenat director general de seguretat ciutadana de la Generalitat de Catalunya), Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra...
Quan l'any 2003 pas a militar dins Esquerra Republicana, se m'incrementen les ocasions de contactar amb gent del Principat de Catalunya, tant a títol individual com col·lectiu. No es tracta tan sols d'assistir amb veu i vot a assemblees, congressos, conferències o convocatòries públiques que fa el partit.
També i sobretot, em cal mantenir contacte personal i directe amb iniciatives engrescadores que m'empenyen amb força a participar activament i prendre partit, cada cop més intensament, cada cop més fermament, a favor de la implantació de la República Catalana arreu dels Països Catalans (De Salses a Guardamar, i de Fraga fins a l’Alguer, passant per Maó...)
Durant l’estiu, tardor i hivern de 2003, em dedic a escriure molt. Són nombrosos i diversos els mitjans que me’n publiquen articles i aportacions: Diari de Balears, Fent Carrerany, Diario de Mallorca, L’Estel, etc.
Temes i assumptes tan distints com: «viatjar en avió molt més car entre illes»; «renous i brutors, parella estable»; «rostres desencisats, per la victòria electoral del PP a les illes»; «obrir les portes al futur, nova línia política d’ERC»; «habitatge digne per a la gent més jove»; «eina per a fer feina, la llengua catalana a l’abast de tothom»; «amb les mans brutes tacades de sang, a Guinea Equatorial»; «des d’una altra perspectiva, l’esquerra, la república i els Països Catalans»; «participació cívica més intensa, jornades d’Opinió Catalana a Reus»; «un bisbe com n’hi ha pocs, amb motiu de la mort de Teodor Úbeda, bisbe de Mallorca»; etc...
Juny 2003.Presència de Carod-Rovira a les Illes Balears i Pitiüses. Aquests dos darrers anys, el president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, es fa present més que mai a les Illes Balears i Pitiüses.
Hi aterra moltes vegades. Per motius diversos, que tenen tant a veure amb la seva tasca política com amb la seva activitat literària. Ve sovint a les Illes, bé sigui per celebrar-hi aniversaris d’implantació del partit, o per animar-hi campanyes electorals, o simplement per romandre a prop de la militància.
També per presentar-hi llibres seus, fer-hi conferències de tipus cultural o, simplement, passar-hi uns dies de descans.
A les Illes Balears i Pitiüses, el president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, sempre hi troba molt bona acollida. Per mostra, basten uns botons:
A Eivissa, la presència i conferència de Josep-Lluís Carod-Rovira omple d’assistents la sala de Can Ventosa que “Diario de Ibiza. Decano de la prensa matutina balear” posa a disposició d’ERC. És el 20 de juny de 2003, quan se celebra el 10è aniversari d’Esquerra Republicana a Eivissa.
Pel mes de setembre de 2003, convidat per Toni Mir, president de l’Obra Cultural Balear, entitat organitzadora d’un cicle de conferències, Josep-Lluís Carod-Rovira hi exposa la seva opinió davant d’un públic que omple la Sala d’Actes de la Banca March, a Palma. La jornada acaba amb un sopar al Restaurant del Parlament, amb assistència de nombroses persones, desitjoses de compartir-hi taula, mantells i la paraula...
Amb motiu de la quinzena edició de la Setmana del Llibre en Català, Josep-Lluís Carod-Rovira es faria present a Palma per presentar-hi dos dels seus llibres: ”El futur a les mans” i ”La nova Catalunya”, el mes de febrer de 2004.
Amb Llorenç Capellà com a presentador, el recinte de Fires i Congressos s’ompliria de gent delitosa veure de prop la figura i escoltar la veu d’un dels polítics més representatius del moment.
Coincidint amb la campanya electoral de les generals espanyoles, Josep-Lluís Carod-Rovira es faria present a Palma, participant en un míting multitudinari –el més nombrós de tots quants hi ha fet mai ERC- acompanyat, entre d’altres, pel diputat a les Corts espanyoles Joan Puigcercós i per l’eurodiputat eivissenc Bernat Joan.
Durant la campanya a les eleccions europees, en la qual ERC presentaria l’eivissenc Bernat Joan com a cap de llista, Josep-Lluís Carod-Rovira participaria en el míting que fa el partit al Centre de Can Domenge, pel mes de juny de 2004.
Aquell mateix any, també a Palma, participaria en un acte de benvinguda a militants durant el darrer any donats d'alta al partit a l'illa de Mallorca. L’acte es fa a la Sala Gran del Cafè Capuccino, dimecres, 1 de juny.
A Felanitx, fa una conferència a l’Auditori Municipal, amb el tema «Nosaltres pagam, nosaltres decidim». L'acte es fa aquell mateix dimecres, 1 de juny.
Tornant a Palma, al Centre de Cultura de sa Nostra, Josep-Lluís Carod-Rovira presenta el seu llibre publicat per l’Editorial Moll “Noms que perduren. Seixanta personatges, seixanta retrats”. L’acompanyen en la presentació, l’escriptor Sebastià Alzamora i l’exconseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears Damià Pons.
A Pollença, pel mes de febrer de 2005, amb motiu de la celebració a l’estat espanyol del referèndum sobre el Tractat per a una Constitució Europea, Josep-Lluís Carod-Rovira es faria present a Mallorca. Amb un míting multitudinari a les instal·lacions municipals del Poliesportiu de Pollença.
Mai no s’hi ha vist tanta de gent, que faci tornar tan petita una instal·lació d’aquelles característiques, tan plena a vessar. La vetllada acaba amb un sopar al qual assisteixen militants i simpatitzants d’arreu de l’illa.
Desembre 2003. Felicitació nadalenca. A l’espera de retrobar-nos al Passeig del Born de Ciutat, dimarts, dia 30 de desembre de 2003, una mica abans de les 18:00, per iniciar la festa de la Diada Nacional de Mallorca amb la manifestació reivindicativa de cada any, desitj els Molts d’anys, Bones Festes de Nadal i Excel·lent Any 2004, amb una de les meves gloses malgarbades:
«Qui neix pobre en un estable I mor nu en una creu, Qui viu al servei dels altres I en vol ser la seva veu,
Com pot ser que amb ulls afables Pugui veure allò que veu En un món tot ple de nafres, Guerra i fam pertot arreu?
Festes bones de Nadal En aquest any 2003, Et desitja un qui és De l’Esquerra militant.
Una Esquerra que ara escampa Amb més força avui que mai La llavor republicana Pels Països Catalans.
Mallorca serà esquerrana O, com diuen, no serà. I serà republicana Si amb Europa vol estar.
I ha de ser ben catalana, Si en aquest món vol pintar Qualque cosa molt més sana Que ser apèndix castellà.
Bon Nadal del dos mil tres Et desitja un qui és De l’Esquerra militant.»
Vint anys després, quan només falten molt pocs dies per a una jornada electoral com la de 2023, que podria comportar canvis substancials (que no subtanciosos) en la vida quotidiana de la ciutadania dels Països Catalans, se m'ocorre de girar la ullada cap enrere... una vintena d'anys justs...
L’any 2003, per a mi, s’esdevé un any molt important dins la meva vida personal, professional i política. Em comporta molts de canvis, en tots els ordres. No puc deixar de recordar-lo mai. No solament amb gran nostàlgia, sinó també amb dosis grans d’agraïment a la Vida.
És l’any en què, fumador entossudit de tres capses de tabac diàries, prenc la decisió de deixar de fumar definitivament. Ho duc a terme, fins al dia d’avui mateix: vint anys, sis mesos i quatre dies després.
L'any 2003 és l’any que tenc oportunitat d’intervenir des de la tribuna del Congrés dels Diputats a Madrid, per presentar-hi una Proposició de llei del Parlament de les Illes Balears. Hi faig la meva compareixença com a diputat autonòmic, defensant-hi l’ús del català com a requisit dins l’Administració de Justícia als Països Catalans. Aleshores tenc l’oportunitat única de mantenir contacte directe amb diputats de les esquerres estatals: Joan Puigcercós, Begoña Lasagabaster, etc.
Any em què mir de viatjar a la terra natal de mon pare, Guinea Equatorial. Però no en puc veure satisfets els meus desitjos, perquè les autoritats guineanes me’n deneguen el visat corresponent. Cosa que, alhora que m’impedeix d’anar-hi, em facilita l’oportunitat de viatjar amb la família fins a un altre indret, caribeny, les platges de Cancun, a Mèxic.
Es l’any que deix de ser diputat al Parlament de les Illes Balears, després d’haver-m’hi exercit durant tota la legislatura des de l’any 1999.
Deix de militar dins el PSM-Nacionalistes de Mallorca i prenc la decisió d’afiliar-me a la formació política independentista Esquerra Republicana de Catalunya. Això m’ajuda a mantenir molts de contactes amb dirigents independentistes catalans, tant a Mallorca com al Principat de Catalunya.
És l’any en què, com a tertulià, surt moltíssim als mitjans de comunicació locals, per assumptes molt diversos. Mantenc activitat frenètica al local que adquirim al carrer de Ticià, la meva dona i jo, convertit en la seu de la nostra Fundació Picamall, Pobles i Cultures a Mallorca.
M’unesc a l’expedició mallorquina que trasllada al Parlament Europeu les queixes ciutadanes davant un pla de carreteres illenc que proposa de construir a Ciutat el segon cinturó.
És l’any en què particip en moltes de les manifestacions cíviques convocades a Palma: pel No a la guerra, en defensa dels drets humans, a favor de la llengua catalana als Països Catalans, fent suport a la lluita del Poble sahrauí, celebrant el Primer de Maig, etc.
Mantenc una relació intensa i directa amb personatges de la vida social, política i cultural del meu entorn més immediat: entre moltíssims d'altres, l’escriptor pobler Miquel López Crespí, l’eurodiputat nord-català Miquel Mayol, la militant activa del PSM Nanda Ramon, el cantautor d’Al Mayurqa i gran lluitador cultural Toni Roig, el líder veïnal de Son Dameto Xisco Bonnín, l’infatigable i entossudit Isidre Forteza, etc.
L’any en què celebram el Fòrum Social de Mallorca, a les instal·lacions de la UIB. L’any en què, juntament amb la meva esposa, Isabel Rosselló Girart, convidats pel gran lluitador en defensa dels Països Catalans, el farmacèutic i analista clínic bunyolí Climent Garau i Arbona, participam en les terceres jornades de l’Opinió Catalana, realitzades a la ciutat de Reus.
L’any 2003 em dedic a escriure molts articles a nombrosos i diversos mitjans. Torn a treballar com a funcionari autonòmic, i em reincorpor a la Conselleria de Medi Ambient, exercint-t’hi les tasques de cap de Negociat de Publicacions i encarregant-me de la correcció de textos redactats en català.
En definitiva, l’any 2003 és per a mi un veritable punt i a part en la meva trajectòria pública, dins la qual, vint anys després, em sent molt orgullós d’haver-hi transitat.
D’aquí neix aquesta glosa malgarbada i l’escrit que hi correspon. Ho vull recordar i compartir, molt resumidament en la glosa, i bastant més extensament en un altre escrit meu, elaborat precisament, quan només "falten vuit dies per a una jornada electoral que podria comportar canvis substancials (que no substanciosos) en la vida ciutadana d'arreu dels Països Catalans".
Ara que ja fa vint anys, i passaren tantes coses... davant tantes dades noves, que em perdurin molts d’afanys!
Des de llavores ençà!
Deix de fumar un bon dia a principis de gener; en fumar el tabac darrer, ho suplesc amb aigua viva...
Des de llavores ençà!
Creient en Déu, fora mandra, a política em dedic, deix d’estar bé on estic i me’n vaig a una altra banda...
Des de llavores ençà!
No mir tant allò que diuen com, sobretot, el que fan: tanta gent que passa fam, o que a prop d’aquí malviuen...
Des de llavores ençà!
Militant dins les esquerres, jo vull ser republicà d’uns Països Catalans que han perdut tantes de guerres...
Des de llavores ençà!
Amb la vera democràcia hem d’arribar a votar: si volem continuar mastegant sempre desgràcia...
Des de llavores ençà!
Acaparar molts de càrrecs en política no hi val: massa sous fan molta sal i malmenen bons espàrrecs...
Des de llavores ençà!
Me’n torn a la meva feina, la que ja he desplegat, funcionari, empleat, avesat a emprar-ne l’eina...
Des de llavores ençà!
Nanda Ramon, Mateu Morro, Pere Sampol, Tià Serra, Polítics d’aquesta terra, que heu fet tant i de bon rollo ...
Des de llavores ençà!
Xirinacs, Carod-Rovira, per a mi dos referents en política, eminents, des d’aquest punt meu de mira...
Des de llavores ençà!
Mallorca serà esquerrana O, com diuen, no serà. I serà republicana Si amb Europa vol estar.
Des de llavores ençà!
I ha de ser ben catalana, Si en aquest mon vol pintar qualque cosa molt més sana que ser apèndix castellà
.JPG)
.bmp)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.bmp)
.jpg)
.jpg)
.jpg)