Homilies en kirundi, sense passar pel Centre d'estudis de Muyange

    Molt han canviat les coses aquests darrers 50 anys, fins al punt que el Centre de Muyange s'està quedant més que obsolet.

    Mira què m'ha respost en dos segons  l'IA quan li he demanat:
    "Pots fer-me una homilia breu en kirundi per a la festa del Corpus a la parròquia de Rabiro, diòcesi de Gitega a Burundi, en UNA pàgina? Gràcies".

    "Hapa hari insiguro y'ijambo ry'Imana (ihomiliya) ngufi yateguriwe umusi mukuru w'Umubiri n'Amasozi vya Kristu (Corpus Christi), ibereye imibano yo ku paruwasi ya Rabiro, muri Diyosezi Nkuru ya Gitega.
    ​Yanditse mu rurimi rw'Ikirundi kandi ikwije urupapuro rumwe nk'uko uvyipfuza.

​    Homiliya y'Umusi Mukuru w'Umubiri n'Amasozi vya Kristu (Corpus Christi)
    ​Paruwasi Rabiro – Diyosezi Nkuru ya Gitega

​    Bavukanyi bakundwa mu Mwami wacu Yezu Kristu,
    Mwaramutse, mu kanyamuneza k’uyu musi mukuru!
​    Uyu musi, muryango w’Imana ukomoka ngaha i Rabiro, dushonje kandi rema, turakoranye ngo ushire hamwe unyotere ikintu gikomeye cane mu buzima bwacu bwa gikirisu: Ukaristiya Ntagatifu. 
    Umusi mukuru wa Corpus Christi nticari igisata c’ibirori gusa, ni umwanya wo gushimira Imana ku kigongwe n’urukundo rwayo bitagira urugero, rwo kuturekera Umwana wayo ngo abe imfungurwa y’akanyamuneza n’ubuzima budashira.
​    Yezu ntiyashatse kudusiga twonyene. 
    Mu rukurikirane rw’ubuzima bwacu, mu magorwa y’isi, mu mibabaro no mu masengesho yacu ya paruwasi, Yezu arakomeza kutubwira ati: “Uyu ni umubiri wanje, aya ni amasozi yanje.” Igihe cose duhawe Ukaristiya, tuba twakiriye rwa rukundo rwo ku musalaba rudukiza rukatugira basha.

​1. Ukaristiya: Isoko y'Ubumwe i Rabiro
​    Muri uyu musi mukuru, igisomwa canke amagambo ya Yezu aradusaba kureba bagenzi bacu. Umubiri wa Kristu turonka ngaha ku gicaniro c’i Rabiro uduhamagarira kuba umubiri umwe. Ntidushobora gusangira aka kamene k’ijuru ngo hanyuma tubane mu mice, mu mashari canke mu kutumvikana mu mibano yacu. Ukaristiya ni yo soko y’ubumwe bwacu. Iduha ingoga zo kubabarirana no gufashanya nk'abana b'Imana imwe.

​2. Isakramentu ry'Urukundo rwigaragaza
​    Bavukanyi, Yezu aza iwacu mu tuntu duto: umukate n'umuvinyu. Na twebwe uyu musi, ijambo ry’Imana riratwibutsa ko dukwiye kuba "Ukaristiya ihagaze" mu ngo zacu, mu mirima yacu, no mu bice byose vy’i Rabiro.
​    Turabe abasaba imfashanyo,
    Turebe abari mu marira,
    ​Turebe abagendana ukwitemba gufise intege nkeya. Uko twakira Yezu mu murego w’isengesho, ni ko dukwiye kumugandurira mu gufasha abatishoboye n'aboroheje.

​3. Gushimira no Kwizera muri Diyosezi ya Gitega
​    Uyu musi, mu bumwe na Mwami Mwiza wacu, Musenyeri Mukuru w’iyi Diyosezi Nkuru ya Gitega, n’abasaserdoti bacu badusukurira ngaha i Rabiro, tugire umutima wuzuye ishaka n’ishimwe. Nimuze twemere neza ubu bami bw’Imana buri hagati yacu. Nitwasohoka mu rusengero tugendana Yezu mu mitima yacu, imibano yacu izohinduka, itunge umuryango mwiza, ugeramiwe n’amahoro n’urukundo.

    ​Twasoreze n’iri sengesho ryiza:
    “Yezu mwiza, Sangwa mu mitima yacu. Komeza ukwemera kw’abakristu b’i Rabiro. Uduhe guhora tuguhasiga mu Karistiya Ntagatifu, kandi utugire abungere b’amahoro n’urukundo mu buzima bwacu bwa minsi yose. Amen.”
    ​Mugire umusi mukuru mwiza w’Umubiri n’Amasozi vya Kristu! Muhezagirwe n'Imana."

    Resulta del tot admirable comprovar que avui dia, amb l'IA al nostre abast, ja no cal passar pel Centre d'Estudis de la Llengua a Muyange, com fèiem altre temps nosaltres cinquanta anys enrere.

    El papa Lleó XIV, que en sap molt d'aquestes tecnologies noves,  no es cansa de repetir-ho per pa i per sal: 
    - L'IA un aliat potent, sempre que el mantenguem sota control i al servei de tota la humanitat

    - És viu reflex del talent humà, fruit del nostre enginy, testimoni de la nostra grandesa, i una demostració clara de la capacitat creadora que Déu ha donat als essers humans. 

    - Por esdevenir una eina positiva per al bé de la humanitat, com a aliada per millorar les condicions de vida, el coneixement i la solució de problemes complexos de les nostres societats.

    - Lluny de demanar que s'aturi la innovació digital, Lleó XIV sosté que és una oportunitat d'or per reactivar la responsabilitat personal, l'ètica i el discerniment humà: contribueix a fer que la ciència i la recerca espiritual s'enriquesquin mútuament.

    - Si s'utilitza bé pot servir per donar veu a comunitats del Sud global tradicionalment excloses, pot ajudar a preservar les cultures locals i a fomentar una cultura de l'encontre.

    Per al papa Lleó XIV, la intel·ligència artificial és una eina magnífica i un aliat legítim per a la humanitat, capaç de potenciar el progrés social, educatiu i mèdic, sempre que s'utilitzi com a mitjà al servei de la dignitat humana i no com un fi que condicioni o substituesqui la persona. 

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (7): comentari quart - Ángel Sáiz Pérez

    Buenas tardes, Cecilio. He terminado de leer tu libro “Mestís”. Libro valiente, sincero, humilde, escrito con cariño y haciendo gala de la Verdad, la Sinceridad, la Honradez...

    Admiro tu profusión de fechas, datos y nombres, como si hubieras llevado notas de todos ellos en tu vida. Entiendo que así ha sido, pues sin una agenda o Diario no es posible recordar tantas fechas de tu vida.

    En tu infancia en el seminario, la verdad es que todos te veíamos como un niño normal, no podíamos imaginarnos lo que en tu infancia te supuso el ser mestizo. Pero ello te agudizó el ingenio y la busca de tu verdadera identidad en tu entorno.

    Admiro la valentía y sinceridad que expresas cuando hablas del amor, asignatura pendiente no solo para los sacerdotes sino para todos los hombres en general, y  no solo durante la madurez  la juventud.

     Tu paso por Burundi, magnífica descripción del país, de los contratiempos, de los problemas que se te plantean. Servirán para los que quieran repetir tu experiencia misionera en África.

    Inculturación: predicabais intentando adaptar el Mensaje a los nativos, cuando los sacerdotes nativos hacían gala de "occidentalizados". Ellos veían en vosotros algo así como si intentarais aceptar su atraso en comparación con los progresos de la cultura occidental (incluyendo el latín y el gregoriano). Para vosotros su cultura era vuestra "novedad", para ellos la cultura occidental es su "novedad". 
    Eterna pregunta del misionero: ¿Hasta dónde llega la verdadera razón de la conversión del africano al cristianismo? Observa que en países adelantados como Japón el cristianismo cuesta captar catecúmenos, como si no necesitaran “occidentalizarse”.

    Los PP. Blancos de la parroquia de Gitwenge, en Cendajuru, desanimados y desalentados. Premonición de tu decisión de dejar Burundi por las atávicas rivalidades entre hutus y tutsis. A veces hay que aprender a convivir con cosas que no tienen solución.

    Perú: te permite abrir los ojos a la opción por los pobres. También en Perú, como en Burundi, hay unos explotadores y otros explotados.

    Aunque en Burundi el asunto no es la riqueza sino las razas.

    En Perú recibes noticia de los primeros sacerdotes mallorquines secularizados. Juan Riera te deja solo y regresa a Mallorca. Tú le vaticinas que regresará a Perú. Y creo que así fue, pues murió allí.

    Uso de la violencia extrema (Pág.141), nov. 1976 en el PJ de San Martín, de Piura. Impresionante. Ahí tuviste que dar el callo y comprometerte de verdad. Mi amigo Azcueta creó en un desierto Villa el Salvador, en Lima, aunque las circunstancias fueran distintas. Hoy en día es Premio Principe de Asturias por la labor realizada en aquel desierto original.

    Curioso lo de Suárez, que se seculariza pero sigue colaborando con vosotros.

    Coges mes y medio de vacaciones para descansar y retomas el contacto con Lina Company. La mujer es el eterno problema del sacerdote.

    Huelga de 1978 contra Siderperú en Chimbote. Gran participación popular y solidaridad del obispo Mons. Carlos Santiago Burke. Impresionantes relatos de entrega a la opción por los pobres.

    En julio de 1978 te reclama el obispo Teodoro para ser párroco de la parroquia de la Encarnación, en Palma (1978-1982). 
    Termina tu actividad misionera, una actividad que te ha cambiado, de modo que a partir de entonces quedas marcado por tu opción por los pobres y necesitados. Toda tu actividad pastoral en Palma se orienta en ese sentido, has quedado  “convertido” para siempre. Es necesario un baño por el Tercer Mundo para comprender las diferencias entre el norte y el sur. Los que no lo hemos vivido no podemos comprenderlo a fondo.

     De nuevo en Palma, te comprometes a fondo con los Derechos Humanos, con la Justicia Social, la Solidaridad con América Latina, luchas contra la marginación social, participas en organizaciones humanitarias.

    Todo ello te lleva a replantearte el papel de la Iglesia en la sociedad, a intentar comprender el compromiso eterno de la Iglesia institucional con los ricos y poderosos. Y a continuación, como una consecuencia, intentas explicarte el tradicional celibato eclesiástico, descubriendo lo entramado que está éste con la riqueza y el poder de la Iglesia. 
    La verdad es que la mujer nos permite descubrir el verdadero amor del ser humano, es muy difícil amar de verdad desde el celibato, sin embargo, algunos lo consiguen. Es como un milagro.

    Siguiendo tu compromiso personal con la sinceridad con la que te has comprometido al escribir este libro, nos cuentas tus primeras relaciones sexuales fracasadas. Nos ha ocurrido a muchos, Cecilio, por una u otra razón y de una u otra forma.

    En definitiva, Cecilio, no solo nos narras tu vida a modo de biografía, sino que nos haces replantearnos muchas cosas. Supongo que muchos  de los que lo han leído se habrán hecho muchas preguntas sobre muchas cosas… aunque no sé si habrán sido tan valientes como tú, porque la verdad compromete. Y tú has estado comprometido toda la vida.

    Enhorabuena, Cecilio.

Viatge del papa Lleó a Espanya (04): bassó i nucli central dels seus discursos a les illes Canàries

    En bon divendres 12 de juny s'acaba el viatge papal de Lleó XIV a l'Estat espanyol. L'inicia a Madrid sis dies abans, el continua a Catalunya i el finalitza a les illes Canàries.
    M'hagués agradat ben molt seguir-ne les passes dia a dia pels mitjans comunicatius convencionals. Per un motiu o un altre no m'ha estat possible. Només vaig poder seguir els inicis del primer dia i el final de la darrera jornada.
    Me n'he pogut fer una idea "a posteriori". Sobretot, comptant amb aquesta eina tan meravellosa que ens està oferint resposta a tot quant li demanam, l'IA.
    Com he fet amb Catalunya, també ho faig amb les illes Canàries, amb la mateixa pregunta formulada:
     "Sobre el bassó i nucli central dels discursos que ha fet el papa Lleó XIV durant els seus dos dies d'estada a les illes Canàries, què me'n pots dir en dues pàgines?"

    La resposta m'arriba en pocs segons. I la compartesc en aquest blog, amb qui tengui ganes de veure-ho:
    "La històrica visita del papa Lleó XIV a les illes Canàries —la primera d'un pontífex a l'arxipèlag— ha deixat una profunda empremta social i eclesial. Durant la seva estada de dos dies (l'11 i 12 de juny de 2026), el cap de l'Església Catòlica ha articulat un missatge d'una gran contundència moral i humanitària.
​    El fil conductor i nucli central de tots els seus discursos ha estat la crisi migratòria atlàntica, abordada des de la dignitat humana, la denúncia de la indiferència i la crida a la responsabilitat compartida.
    Desglossant l'eix conceptual dels seus parlaments:

1. La dignitat humana més enllà de les fronteres
    ​Lleó XIV ha volgut despullar la tragèdia de les fredes xifres estadístiques per centrar-se en el valor intrínsec de cada vida. En les seves trobades amb els nouvinguts i voluntaris (com al centre «Las Raíces» a Tenerife o al port d'Arguineguín a Gran Canària), el Papa ha deixat clar que la immigració no és un debat burocràtic.
    ​"La dignitat humana no té passaport": 
    Ha estat una de les frases més cèlebres del viatge. El pontífex ha recordat que cap persona perd el seu valor pel fet de creuar una frontera.
​    Identitat enfront d'expedients: 
    Ha insistit directament als migrants que «no són números ni expedients, sinó persones», recordant que la història jutjarà la humanitat actual en funció de si es protegeix la vida o es cedeix a la desídia.

​2. La denúncia dels "monstres" del mar i la indiferència d'Europa
    ​Utilitzant una potent retòrica conceptual i simbòlica davant de l'oceà Atlàntic, Lleó XIV ha assenyalat amb contundència els culpables col·lectius d'aquest drama humanitari.
​    Els monstres reals de l'oceà: 
    Evocant figures bíbliques, ha afirmat que els veritables perills de les aigües Canàries són les màfies que trafiquen amb la desesperació, els tractants que esclavitzen dones i nens, i la indiferència d'aquells que giren la mirada.
​    Cementiris sense làpides: 
    En un missatge directe a la consciència europea, ha llançat una advertència rotunda: «Europa no pot acostumar-se a que el Mediterrani i l'Atlàntic siguin cementiris sense làpides». Ha exigit a la comunitat internacional i als països d'origen i trànsit una cooperació real per crear condicions de pau, justícia i desenvolupament que evitin que la gent hagi de fugir.

​3. Una crida a l'acció de l'Església i la societat local
​    Més enllà de la denúncia política, el Papa ha llançat deures concrets a la comunitat cristiana i a les autoritats locals, lloant alhora el gran cor de les illes.
​    L'imperatiu de l'acollida: Davant les comunitats pastorals a la Catedral de Santa Anna, ha recordat que per als cristians l'acollida no pot ser «una tasca secundària o delegada només als voluntaris». Ha demanat que l'Església es mantingui a prop d'aquests molls on es rescaten vides.
​    "Tots som migrants": 
    En l'àmbit espiritual, ha lligat la condició de migrant amb la naturalesa mateixa de l'ésser humà, afirmant que, en certa manera, tots som peregrins en camí cap a una pàtria celestial, i que ens hem d'ajudar a fer d'aquesta travessia terrenal un lloc més humà per a tothom.
    ​El gest simbòlic del viatge: 
    Més enllà de les paraules, el cor d'aquesta estada s'ha sintetitzat en el moment en què el Papa ha llançat una corona de flors al mar al port d'Arguineguín en memòria dels milers de morts en la ruta canària, i ha beneït una creu blava construïda amb la fusta d'un cayuco rescatat. Amb això, ha refermat el mandat del "Pescador d'homes" en un context literal, dolorós i urgent. 

Institucions de la Unió Europea
    El retret i la crida a l'acció cap a les institucions de la Unió Europea i els governs del continent han estat, precisament, els punts més punyents i polítics de les al·locucions de Lleó XIV. El Papa no s'ha limitat a demanar caritat, sinó que ha exigit de manera explícita un canvi estructural en les polítiques del vell continent.
    ​El Pontífex ha estructurat el deure d'Europa en quatre grans blocs o línies d'acció:

​1. Superar la "gestió numèrica" i el bloqueig de fronteres
​    El Papa ha criticat durament la visió exclusivament securitària i burocràtica que predomina en els debats europeus. Ha afirmat amb rotunditat: ​«No n'hi ha prou amb gestionar arribades, distribuir xifres, reforçar fronteres o lamentar les morts quan ja han passat».
    ​Amb aquestes paraules, ha retret a Europa que centri els seus esforços a "contenir" i externalitzar el control fronterer en lloc d'afrontar la realitat des d'una perspectiva humanitària integral.

​2. Creació de vies legals i segures
​    Lleó XIV ha demanat que els estats europeus assumeixin la responsabilitat d'obrir canals d'arribada regulats que evitin que la gent hagi de posar la seva vida en mans de les màfies. Ha insistit que per protegir la dignitat humana cal oferir alternatives reals perquè ningú s'hagi de llançar a l'oceà, evitant així que el Mediterrani i l'Atlàntic esdevinguin els "cementiris sense làpides" que ell mateix va denunciar.

​3. El dret a "no haver de migrar" (Corresponsabilitat en el desenvolupament)
​    Aquest ha estat un dels seus arguments més profunds. Ha recordat a Europa que el seu deure no comença quan les barques arriben a les costes de les Canàries, sinó molt abans.     Ha explicat que, si bé existeix el dret a buscar refugi, també ha d'existir el dret a romandre a la pròpia llar amb dignitat. 
    Per això, ha exigit a Europa un compromís real i sense condicions geopolítiques amb el desenvolupament econòmic, la justícia i la pau en els països d'origen de l'Àfrica Occidental per evitar l'èxode forçat.

​4. Cohesió i solidaritat compartida (Evitar el pes en regions perifèriques)
    ​De manera implícita —però molt clara en fer el seu discurs a Arguineguín i Tenerife— el Papa ha llançat un missatge de solidaritat intereuropea. 
    La responsabilitat d'acollir i integrar no pot recaure exclusivament sobre les comunitats locals, els voluntaris o els territoris frontera (com les Canàries o Lampedusa) per motius de proximitat geogràfica. 
    Europa ha d'actuar com un bloc unitari on l'acollida estigui coordinada i distribuïda de manera justa.
    ​En definitiva, per al Papa, Europa s'hi juga el seu propi teixit moral: ha advertit que tard o d'hora la història jutjarà el continent i se sabrà si va saber custodiar la humanitat o si va deixar que la indiferència parlés per ella. 

Viatge del papa Lleó a Espanya (03): bassó i nucli central dels seus discursos a Catalunya

     Malauradament, per un motiu o un altre, no he pogut fer un seguiment acurat de la visita papal de Lleó XIV a Catalunya. Tot i que en tenia moltes de ganes, perquè tenia la sensació que havia de ser una viatge "històric". D'aquells que deixen empremtes inoblidables.
    Un cop fet el viatge, completant-ne la gira mentre vola cap a les illes Canàries, gràcies a l'aportació valuosíssima que puc recaptar en demanar informació a l'eina informàtica més increïble d'aquesta era digital en què ens trobam avui dia, l'IA, puc obtenir una resposta més que satisfactòria a la pregunta que hi formul, idèntica a l'adreçada amb  motiu de la visita papal a Madrid:
    "Sobre el bassó i nucli central dels discursos que ha fet el papa Lleó XIV durant els seus dos dies d'estada a Catalunya, què me'n pots dir en dues pàgines?"
    Al cap de molt pocs segons me n'arriba la resposta més que clarificadora:

    "La recent estada de dos dies del papa Lleó XIV a Catalunya (el 9 i 10 de juny de 2026) ha deixat un llegat discursiu intens. El pontífex ha sabut moure’s amb habilitat i equilibri, esquivant els conflictes polítics territorials i centrant el seu missatge en la dimensió social, la reconciliació i la unitat espiritual.
    ​A continuació, analitza el nucli central i el rerafons dels seus discursos, estructurat de manera que sintetitza l'essència d'aquest històric viatge.

​1. El fil conductor: La unitat i la concòrdia sense arestes polítiques

​    El gran repte de Lleó XIV a Catalunya era gestionar la complexitat identitària i lingüística sense relliscar en el debat polític entre Catalunya i Espanya. El pontífex ha resolt aquesta tensió articulant un discurs basat en la cohesió, el diàleg i el respecte mutu.
    ​Constructors d'unitat: En les seves primeres intervencions, fent un gest molt celebrat en llançar missatges directament en català, va interpel·lar la ciutadania recordant-los: «Tenieu la vocació i la responsabilitat de convertir-vos en constructors d'unitat».
    ​La Sagrada Família com a símbol de comunió: Durant l'acte central de la seva visita —la missa solemne i la històrica inauguració de la Torre de Jesucrist a la basílica d'Antoni Gaudí—, el Papa va definir el temple com un «signe d'unitat i de concòrdia». En lloc d'entrar en dinàmiques de confrontació, va utilitzar un llenguatge orientat a la comunió, descrivint Catalunya com un espai de trobada i acollida que s'eleva unit cap a Déu.

​2. La dimensió social i les segones oportunitats (Brians 1)

    ​Un dels punts més trencadors i emotius de la seva estada va ser la visita al centre penitenciari Brians 1, la primera vegada que un pontífex visitava una presó a l'Estat espanyol. Aquí, el discurs de Lleó XIV es va despullar de qualsevol formalisme per centrar-se en la dignitat humana radical.
    ​La identitat més enllà dels errors: Davant dels reclusos (amb un focus especial en les dones internes), el Papa va pronunciar una de les frases més potents del seu viatge: «Els errors de la vida no determinen la identitat d'una persona».
    ​L'esperança del futur: Recolzant-se en Sant Agustí, va recordar que el passat no té el poder de condemnar el futur i va exhortar la societat a creure en la reinserció, afirmant que l'ésser humà creix precisament quan manté la capacitat d'esmenar-se, convertir-se i reconciliar-se.

​3. L'arrelament espiritual i la picada d'ullet a Montserrat

​    La visita a l'Abadia de Montserrat, coincidint amb els actes del mil·lenari del monestir, va servir perquè el Papa connectés directament amb la fibra espiritual i cultural catalana.
    ​Vila i devoció: El Papa va sorprendre tothom revelant la seva vinculació personal amb la "Moreneta", a qui ja tenia devoció des dels seus anys com a rector a Trujillo (Perú).
    ​La llicència poètica del Virolai: L'anècdota del viatge, i un gran gest de diplomàcia pastoral, va ser quan va cloure el seu discurs modificant un vers de l'himne montserratí per incloure tothom en el missatge de pau, cantant/recitant: «Dels catalans sempre sereu la Princesa, dels espanyols i de tot el món l'amor».
    ​Desarmar el cor: Més enllà dels gestos, el nucli del seu missatge a Montserrat va ser una crida a "deposar les cuirasses i les armadures" amb les quals protegim les nostres ferides, convidant els fidels a renunciar a les paraules feridores, les calúmnies i els judicis immediats.

​    En resum: 
    El bassó dels discursos de Lleó XIV a Catalunya no ha estat teològicament abstracte ni políticament partidista. Ha estat una crida pragmàtica i evangèlica a la concòrdia civil, a la humanització de les perifèries (com les presons) i al reconeixement de la fe com un motor d'acollida i fraternitat universal des de la pròpia identitat local. 

    L’ús del català per part del papa Lleó XIV durant la seva visita de dos dies ha estat un dels elements més comentats, estudiats i amb més càrrega simbòlica de tota la seva estada. No es va tractar d'un simple gest de cortesia protocol·lària, sinó d'una estratègia pastoral i diplomàtica plenament conscient.
    ​A continuació, analitza l'abast, el significat i l'impacte de la llengua catalana en els discursos del pontífex.

​1. Més enllà del protocol: El català com a llengua vehicular de proximitat

    ​Des del moment en què va trepitjar terra catalana, Lleó XIV va deixar clar que el català no seria una anècdota reservada per a les salutacions inicials. El pontífex va emprar la llengua pròpia del país per articular idees clau i missatges de fons, demostrant una preparació minuciosa i una voluntat expressa d'arribar al cor de la ciutadania.
    ​Discursos bilingües combinats: L'estructura habitual dels seus parlaments va combinar el castellà (la seva llengua materna, en la qual improvisava amb més naturalitat) amb llargs blocs de lectura en un català acurat. Aquesta alternança no es feia a l'atzar; els fragments en català solien coincidir amb els missatges de més calat social i identitari.
    ​Una fonètica treballada: Els cronistes vaticanistes van destacar que la pronúncia del Papa era notablement clara, fruit d'un assaig previ conscient. Aquest esforç va ser rebut pels fidels i per les institucions com una mostra de màxim respecte cap a la cultura i la identitat del poble acollidor.

​2. La dimensió pastoral: Parlar "la llengua del cor"

​    En la tradició de l'Església catòlica, especialment impulsada des del Concili Vaticà II, hi ha el principi d'evangelitzar en la llengua pròpia de cada territori. Lleó XIV va aplicar aquest principi com una eina d'acostament i d'empatia emocional.
    ​La crida a la concòrdia: Va ser precisament en català quan el Papa va pronunciar les frases que convidaven a superar les divisions, com la cèlebre crida a ser "constructors d'unitat". En triar el català per a aquestes paraules, el pontífex s'assegurava que el missatge no s'interpretés com una imposició exterior, sinó com una reflexió nascuda des de dins de la mateixa realitat del país.
    ​Connexió emocional a Montserrat: A l'Abadia de Montserrat, la llar espiritual de Catalunya, l'ús del català va assolir la seva màxima expressió. En parlar de la devoció a la "Moreneta" i, sobretot, en atrevir-se a recitar i adaptar el Virolai, el Papa va tocar la fibra més sensible de l'auditori. S'adaptava així a una litúrgia i a una tradició que estan íntimament lligades a l'idioma.

​3. La lectura política: Reconeixement, equilibri i neutralitat

    ​En un context polític complex com el català, cada paraula i cada llengua utilitzada s'examina amb lupa. Lleó XIV va fer servir el català com un bàlsam diplomàtic per mantenir un equilibri perfecte:
    ​Normalització i reconeixement: El fet que el cap de l'Església catòlica utilitzi el català de manera natural en grans solemnitats (com la missa a la Sagrada Família, transmesa a tot el món) suposa un reconeixement internacional implícit de la personalitat cultural de Catalunya. Això va complaure profundament les autoritats civils catalanes.
    ​L'equilibri de la balança: Al mateix temps, el fet d'intercalar el castellà i de modificar el Virolai per incloure explícitament "els espanyols" en l'amor de la Verge va ser el contrapès perfecte. Amb aquest ball de llengües i conceptes, el Papa va deixar clar que el seu ús del català era un acte d'abraçada cultural i pastoral, mai un posicionament polític a favor de les tesis independentistes. Va desarmar qualsevol possible crítica d'ambdós costats.

​En conclusió: 
    L'ús del català per part de Lleó XIV ha estat el vehicle perfecte per a la seva "diplomàcia dels gestos". Li va permetre connectar amb el poble català des de la seva pròpia identitat, transmetre un missatge de pau evangèlica sense intermediaris i, alhora, mantenir la neutralitat política gràcies a un discurs d'inclusió absolut."

Viatge del papa Lleó a Espanya (02): bassó i nucli central dels seus discursos a Madrid

    Mentre el papa Lleó XIV es prepara per volar cap a Barcelona, se m'ocorre de demanar a l'IA: "Sobre el bassó i nucli central dels discursos que ha fet el papa Lleó XIV durant els seus tres dies d'estada a la capital d'Espanya, Madrid, què me'n pots dir, en dues pàgines?"

    Millor resposta, impossible: "El bassó de l'estada de Lleó XIV a Madrid es pot resumir en una idea-força que ell mateix va expressar a l'Almudena: la necessitat de desmuntar les trinxeres ideològiques per poder mirar el rostre de l'altre.
    ​Tant si parlava als polítics al Congrés, als joves al carrer, als empresaris o als necessitats de Càritas, el Papa ha deixat a Madrid un full de ruta clar: la pau i la convivència no són l'absència de conflicte, sinó el resultat d'un esforç actiu, humil i perseverant per construir ponts on altres s'obstinen a aixecar barreres."

I s'hi explana abundosament:

    El viatge apostòlic del papa Lleó XIV a Madrid (del 6 al 9 de juny de 2026), que obre la seva primera gira oficial per Espanya, s'ha caracteritzat per un marcat caràcter pastoral, social i de profund calat institucional. 
    Com a primer pontífex nord-americà i agustí (l'antic cardenal Robert Francis Prevost), escollit el maig de 2025, Lleó XIV ha consolidat a la capital espanyola les línies mestres del seu pontificat: la cultura de l'encontre, l'atenció als marges socials i la necessitat d'enderrocar els murs de la polarització ideològica.
    ​A continuació, es desgrana el nucli central i el bassó dels discursos i missatges que el Sant Pare ha llançat durant aquests tres dies intensos a Madrid.

​1. El nucli institucional: El diàleg i la fi de la polarització

    ​Un dels moments més històrics de la visita va ser el discurs davant les Corts Generals, en una sessió conjunta del Congrés dels Diputats i el Senat. Davant l'arc polític de l'Estat, Lleó XIV va articular un missatge centrat en la responsabilitat ètica de la política.
    ​Destruir murs i bastir ponts: En un context de forta fragmentació, el Papa va fer una crida directa a superar la crispació social. Va demanar als legisladors que prioritzessin el "bé comú" per sobre dels interessos partidistes.
    ​La cultura de l'encontre: Va insistir que la política ha de ser una eina de mediació i diàleg, no de confrontació, posant l'accent en el fet que una societat madura es mesura per la seva capacitat d'escoltar el qui pensa diferent.
    ​La dignitat humana com a brúixola: Va recordar que qualsevol llei o acció de govern ha de tenir com a eix central indiscutible la protecció dels més vulnerables i els drets fonamentals de la persona.

​2. L'eix social: L'Església als "marges"

​    Fidel a la continuïtat del llegat de Francesc però amb el seu propi segell agustinià —focalitzat en la noció de comunitat—, el Papa va voler que el seu primer acte significatiu a Madrid fos de caràcter purament social, visitant el centre CEDIA 24 Horas de Càritas.
    ​La denúncia de la indiferència: En els seus discursos d'àmbit social, Lleó XIV va alertar contra "l'anestèsia moral" de les societats benestants occidentals davant del sensellarisme, la pobresa i l'exclusió.
    ​Teixir xarxes humanes: En l'acte Tejer Redes celebrat al Movistar Arena amb representants del món de la cultura i l'empresa, va demanar una economia més humana i solidària. Va exhortar els líders econòmics a no veure les persones com a mers actius de consum, sinó com a membres d'una "única família humana".

​3. El missatge a la comunitat eclesial: Unitat i obertura

​    En les seves trobades amb els bisbes espanyols (a la seu de la CEE) i en el multitudinari encontre a la Catedral de l'Almudena i l'Estadi Santiago Bernabéu (davant de 80,000 persones), el Papa va fixar el rumb de la missió de l'Església a Espanya.

    ​Una Església desarmada i acollidora: Repercutint les paraules que ja va pronunciar en ser elegit pontífex, va demanar una presència catòlica que ofereixi una "pau desarmada i desarmant". Va instar els catòlics a no tancar-se en posicions defensives o nostàlgiques davant la secularització, sinó a sortir a oferir consol.
    ​"Alzad la mirada": Prenent el lema oficial de la visita, va demanar als joves (durant la vigília de la Plaza de Lima) i a tota la comunitat diocesana que ampliessin els horitzons espirituals, fugissin del desànim i fossin "llevat d'unitat i fraternitat" enmig de la societat espanyola.
    ​Elogi a la corresponsabilitat: El viatge ha reafirmat un fort agraïment a les bases de l'Església. En el seu comiat a l'IFEMA davant de més de 12,000 voluntaris, va subratllar que el rostre real de l'Església és el del servei discret i gratuït.

​Síntesi del missatge transversal:

​El bassó de l'estada de Lleó XIV a Madrid es pot resumir en una idea-força que ell mateix va expressar a l'Almudena: la necessitat de desmuntar les trinxeres ideològiques per poder mirar el rostre de l'altre.

​Tant si parlava als polítics al Congrés, als joves al carrer, als empresaris o als necessitats de Càritas, el Papa ha deixat a Madrid un full de ruta clar: la pau i la convivència no són l'absència de conflicte, sinó el resultat d'un esforç actiu, humil i perseverant per construir ponts on altres s'obstinen a aixecar barreres.

Per si encara hi ha qualcú que considera nefasta una eina tecnològica tan nova com aquesta! 

Per treure's el capell davant d'IA!

Viatge del papa Lleó XIV a Espanya (01): el gra i la palla

    Ja veien els nostres avantpassats mallorquins que damunt l'era de l'illa mediterrània ocupava molt més espai la palla que el gra. 
    El mateix passa avui dia damunt l'era de la intercomunicació digital arreu del planeta en ple segle XXI. 
    També en aquest cas pel que fa als viatges papals de Lleó XIV, la palla ocupa molt més espai que el gra. 
    La seva condició de cap d'Estat del Vaticà surt difosa molt més extensament que no la seva personalitat cristiana, seguidora de Jesús de Natzaret, anunciadora de l'Evangeli. De pensament i de sentiment, de paraula i d'obra, amb tota casta de gestos significatius que mirin de mostrar-ne la fidelitat màxima possible.
    El món comunicatiu d'avui dia es complau molt més amb  l'espectacularitat d'unes imatges colorides, que causin impacte i reflecteixin detalladament rostres i comportaments de personatges marcats per la fama: autoritats polítiques, militars, governamentals, religioses, que no en els missatges concrets, els gestos significatius, les actuacions carregades de sentit d'un "servent dels servents de Déu" com acostumen a autoqualificar-se els papes.
    En veient-ne les imatges primeres, mir de situar-me dins la pell d'un exmissioner al Perú que s'està exercint avui dia com a papa, present avui dia al Palau reial dels reis d'Espanya. 
    Quins sentiments deuen embargar-li el cor i el pensament? Què en deu pensar de tot plegat? Com ho deu veure i viure internament? En sortir del cotxe luxós amb matrícula SCV? Al centre d'una parafarnàlia tan espectacular? Amb canonades incloses barrejant trons i músiques de l'himne vaticà "Roma alma parents" i la Marxa reial espanyola? Amb la revista passada a la Guàrdia reial, al Batalló d'honors, a la Guàrdia a cavall, a a Bateria d'Escolta reial? Durant les salutacions a la delegació espanyola? En l'entrada triomfal per l'escalinata del palau amb la família reial fins a la sala Gasparini?
    La meva impressió primera és que m'han mostrat moltíssima més palla que gra. I jo, com molts d'altres ciutadans creients catòlics, m'estim molt més el gra que la palla.
    No em puc estar de dir i manifestar públicament que, més que un viatge apostòlic - d'apòstols que acabaren martiritzats - em sembla un viatge diplomàtic, com la d'aquells personatges que diuen "mira'm i no em tocs".

Primera encíclica del papa Lleó XIV: quart comentari/resum molt personal (04)

     El capítol segon d’aquesta primera encíclica del papa Lleó XIV comença reiterant que la Doctrina Social de l’Església catòlica és «una realitat viva, en diàleg amb la història, les cultures i les ciències, alhora que conserva un nucli de veritat que no declina».
    Apareix mostrant les dues cares d’una moneda molt preuada i valuosa, intentant com a bon científic que arribi a caure de cantell, un cop tirada enlaire si s'hi escau.
    En aquest sentit valora la Doctrina Social com una forma de saviesa amb capacitat d’orientar avui dia la vida personal i social dels creients catòlics.
    Vol entretenir-se una estona en quatre principis fonamentals que considera que poden ajudar a fer una lectura correcta dels «assumptes nous» del nostre temps, a la llum de la dignitat fonamental de la persona humana en temps d’IA (Intel·ligència Artificial): 
    1) el bé comú, 2) la destinació universal dels béns de la terra, 3) la subsidiarietat i 4) la justícia social.
    Es manifesta convençut que la relació harmoniosa entre tots quatre principis fonamentals requereix que sien analitzats de manera conjunta (núm. 46).
    Amb aquestes reflexions vol ajudar sobretot els fidels laics, dones i homes de bona voluntat a redescobrir la tasca pròpia de fer present l’amor de Déu en la vida quotidiana (relacions familiars, laborals i de participació social). 
    També vol engrescar acadèmies i universitats a revitalitzar els quatre principis esmentats, per tal que els reconsiderin de tal manera que arribin a adaptar-se més adequadament als nostres temps i esdevenguin eficaços enmig d’una revolució digital tan implantada pertot arreu.

    Quant als fonaments de la Doctrina Social de l’Església catòlica, el papa Lleó XIV hi assenyala el primer com a bàsic: «el ser humà esdevé imatge d’un Déu trinitari», comunió de tres persones, que es mostra concretament en Jesucrist, el Verb fet carn. 
    Conclou que tant l’anunci com l’experiència cristiana han de tendir a generar en el món d’avui conseqüències socials, atès que cada persona entra en una història de comunió amb Déu, amb la resta dels humans i amb la creació.

    Segonament. Considera el papa peruanitzat que cal romandre atents i vigilar per evitar que, amb una consciència creixent de la dignitat humana igual per a tots els essers humans, superior a les coses, amb drets i deures universals inviolables, no ens enlluernem davant la pressió d’ideologies noves o d’interessos determinats que tenen i exerceixen un poder extraordinari  avui dia.
    Mai per mai, adverteix el papa Lleó XIV, cap persona humana no «pot quedar reduïda a un mitjà per obtenir resultats o a un recurs per esser emprat i explotat». Hi ha drets que corresponen a tothom pel fet de ser persona: «Cap poder humà no els pot negar legítimament ni limitar-los arbitràriament» (51).
    Ho concreta en la «dignitat moral», la manera com la persona orienta les seves decisions i actuacions pròpies;  la «dignitat social», les condicions de vida i el respecte concret per part de la societat; la «dignitat existencial», la manera com la persona es percep a ella mateixa.
    Però n'hi remarca una quarta que considera la més rellevant: la «dignitat ontològica», aquella que pertany a qualsevol esser humà pel simple fet d’existir, d’haver estat creat i estimat per Déu.
    D’acord amb el papa, «la dignitat fonamental de cada persona no s’adquireix, no s’ha de guanyar ni necessita esser demostrada». A cada persona correspon una dignitat infinita,  més enllà de qualsevol circumstància, estat o situació en què es trobi.

    La tercera part d’aquest tractat sobre els fonaments de la Doctrina Social de l’Església catòlica aterra finalment en «el valor altíssim dels drets humans».
    Reconeix el papa Lleó XIV que la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 continua essent avui dia una de les expressions més grans de la consciència humana.
    En la perspectiva cristiana, no són cap afegit extern a la persona sinó una traducció històrica de la seva dignitat intrínseca.
    Els drets humans són inviolables, són universals i comporten conseqüències pràctiques com també efectes jurídics. 
    Assenyalant-ne el primer, el dret a la vida, com a cap de l’Església catòlica «jutja greument il·lícites» les pràctiques de l’avortament provocat, l’assassinat d’innocents i l’eutanàsia.
    Seguidament critica dos riscs actuals particularment greus: 
    1) Que el progrés tecnológic contribuesqui a incrementar violacions de la dignitat humana, de manera més o manco dissimulada o més que evidentment, tot i  la munió de declaracions purament formals;
    2) Que hom renunciï a «cercar els fonaments més sòlids de les nostres opcions i les nostres lleis», per no voler reconèixer el fonament de la universalitat dels drets humans.
    Juntament amb el papa Francesc recorda que quan la raó humana es deixa interrogar seriosament sobre la naturalesa humana, es torna capaç de descobrir valors que són aplicables a tothom, perquè se’n deriven inexorablement.
    Assenyala que també va creixent el reconeixement dels drets de les minories. Reconeix que alguns d’aquests drets, com els de les dones, encara tenen molt de camí a fer fins que en quedin garantits.
    S’hi estén una mica més, reconeixent que són «doblement pobres les dones que sofreixen situacions d’exclusió, maltractament i violència»..
    Veu que no resulta suficient afirmar que dones i homes tenen la mateixa dignitat i els mateixos drets. Cal que tot això es traduesqui en decisions concretes, en les lleis, l’accés al treball, la instrucció, la responsabilitats socials i polítiques, l’escolta i la valoració social.         Conclou que mentre hi hagi aquesta disparitat no podem dir que les dones tenen la mateixa dignitat que els homes (57).

    El punt 58 podria considerar-se com el resum de tot aquest apartat quan afirma que «són les persones concretes les que compten, cadascuna d’elles i les seves famílies. Els moviments socials, les proclames polítiques grandiloqüents a favor del poble i les ideologies comunitàries no serveixen per a res ‘si no estan orientades cap a la promoció de les persones’, homes i dones, amb els seus drets inalienables».
    Per si això no bastava i no li semblàs suficient, hi afegeix:
    «No basta exaltar la llibertat individual o la iniciativa privada, si després s’accepta que una multitud de persones hagin de viure sense un treball digne, sense defenses i sense accés als béns fonamentals» (58).

    En definitiva, quins consider que són els tres pilars fonamentals de la Doctrina Social de l’Església catòlica, segons apunta el papa Lleó XIV en aquesta primera encíclica que ha volgut anomenar «Magnifica humanitas» (Humanitat grandiosa!)?
    Primer. L’esser humà és la imatge d’un Déu trinitari.
    Segon. La dignitat humana ha de ser igual per a totes les persones
    Tercer. El valor dels drets humans en la nostra època és altísim.

(CONTINUARÀ)

El papa Lleó XIV i la Moreneta de Montserrat

Església parroquial de Trujillo NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT

    Em consta i ho he pogut comprovar amb els meus ulls que el papa Lleó XIV manté una relació molt estreta amb Montserrat. Tant a nivell històric com personal. 
    Que això no és cosa d’ara només, quan manté programada la seva visita com a representant màxim de la jerarquia eclesiàstica, catòlica, romana i vaticana.
    Tothom sap que abans de ser triat pontífex, Robert Francis Prevost Martínez ja coneixia perfectament l'abadia de Montserrat. 
    Al llarg de la seva vida, especialment durant la seva etapa com a prior general de l'Orde de Sant Agustí (2001-2013) va trepitjar i recórrer el monestir benedictí. 
    No tenc cap dubte ni un que l'entorn i la comunitat benedictina li són familiars des de molt abans d'assumir el pontificat.
    Durant el meu viatge de tres mesos al Perú, l’any passat vaig poder recórrer els territoris on el papa Lleó XIV va exercir de missioner, de formador i de bisbe durant dues dècades com a frare agustí.     
    Hi vaig poder observar molts detalls de la seva presència i de la seva actuació pastoral que hi han deixat tan bona marca que encara n’hi perduren les petjades.

    Allò que pentura tanta de gent no sap és que, entre moltes d’altres responsabilitats pastorals, a la ciutat peruana de Trujillo treballà com a administrador responsable d’una parròquia que, precisament, duia i encara ara duu el nom i l’advocació mariana dedicada a «Nuestra Señora de Montserrat» (amb t duplicada).
    Em sent molt honorat d'haver tengut la gran sort de veure de prop allò que fou el papa actual allà - quan encara no era papa -, i allò que hi feu al Perú. Això fa que, a diferència d'alguna altra gent, jo no pugui deixar de tenir moltes d'esperances, ben fonamentades, que la seva presència al monestir benedictí farà història. 
       N'estic ben segur, que ha de marcar una fita extraordinàriament remarcable, com cap altre personatge no ha estat capaç de fer fins ara.
     M'atrevesc a dir-ho dies abans que s’hi presenti. 
    Si més no per mirar d’esvair certs dubtes que van escampant-se a tort i a dret respecte de la seva presència a Catalunya.             
    En haver-s’hi fet present, quan ja no hi sigui, podrem veure i destriar més clarament qui anava errat de comptes.

    Basta veure que el nom de Montserrat s'ha convertit en una peça clau del seu pontificat. fins i tot per motius organitzatius. 
    Recentment ha fet públic un nomenament històric a la Cúria Romana: ha designat la mexicana María Montserrat Alvarado com a nova prefecta del Dicasteri per a la Comunicació: una dona amb el nom de la marededeu catalana al capdavant de tot el sistema de mitjans del Vaticà, la primera dona laica que dirigeix un ministeri de la Santa Seu.

    Poca broma!

Gran notícia dins l'Església catòlica: una dona al front d'un ministeri vaticà

Maria Montserrat "Montse" Alvarado

    Des de dia 2 de juny de 2026 per primera vegada en tota la història el Vaticà compta amb una dona laica com a ministra. Data històrica!
    La mexicana MARÍA MONTSERRAT "MONTSE" ALVARADO ha estat posada pel papa Lleó XIV al front del Dicasteri per a la Comunicació. Cosa mai vista fins ara: una dona laica presideix d'ara endavant el gegantí aparell mediàtic del Vaticà, amb els seus diaris, ràdio, televisió i oficina de premsa!
    S'afegeix a una altra dona posada pel papa Francesc com a subsecretària del Dicasteri per als Bisbes  l'any 2021: la monja francesa Sor Nathalie Becquartes A dia d'avui és la dona amb el rang més alt dins la Cúria vaticana. Fins al punt que compta amb el dret a vot dins el Sínode dels Bisbes.
    I s'hi suma també a la dotzena de dones que ja treballen en posicions de primera línia en el govern del Vaticà, exercint càrrecs de decisió, de rang alt i mitjà (prefectes, secretàries i subsecretàries), gràcies a la constitució apostòlica "Praedicate Evangelium" del papa Francesc. 
    Oberta la porta legal perquè qualsevol persona batiada pugui liderar departaments del Vaticà, incloent-hi dones, tant religioses com laiques, d'aleshores ençà, Sor Simona Brambilla és la primera dona a liderar un dicasteri. A principis de l'any 2025 el papa Francesc l'anomena Prefecta del "Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica".
    Sor Raffaella Petrini és la presidenta de la Pontifícia Comissió per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà i de la Governació. Hi gestiona des de la policia fins als Museus Vaticans i l'economia interna.
    Sor Alessandra Smerilli és la secretària (equivalent a viceministra) del Dicasteri per al Servei del Desenvolupament Humà Integral. Assessora directament el papa en temes de justícia social, ecologia i economia global.
    Hi ha altres viceministres laiques com Emmanuelle o Francesca Di Giovanni. 
    També hi ha dones que ocupen alts rangs consultius com Cristiane Murray, vicedirectora de l'Oficina de Pemsa de la Santa Seu; Charlotte de t'Serclaes, Barbara Jatta directora dels Museus Vaticans.

    Certament, davant d'una notícia tan rellevant com la d'avui, sempre s'hi poden posar emperons. 
    Seria allò tan comunament estès del "sí, però". Característica de certes mentalitats capficades en la gent del Nord, bastant procliu a "trobar sempre ossos en es lleu".
    La gent del Sud, en canvi, ho té molt més clar. Hi ha un proverbi kirundi preciós que ho explica claríssimament: "Buhoro buhoro bushikana umusiba kw'iriba" ​("A poc a poc, el cuc de terra arriba a la font d'aigua").
    En català també tenim diverses maneres de dir el mateix:
    ​"A poc a poc es va lluny." 
    "Xino-xano", "pam a pam", "dia a dia", "tira-tira"
    "Gota a gota, l'aigua fura la roca"
    "De mica en mica s'omple la pica"
​    "Tota pedra fa paret."
​    "Amb paciència i saliva, l'elefant s'ho va fer amb la formiga..."

​    El significat profund de la frase africana esdevé lliçó universal: amb paciència, constància i fent petites passes, hom pot arribar a aconseguir qualsevol objectiu gran o difícil.
    I el papa Lleó ha tengut al llarg de la seva vida, primordialment com a missioner a Perú, moltes oportunitats de dur-ho a la pràctica i de mostrar que n'ha sabut.. 
    Ho vaig poder constatar directament l'any passat, en recórrer durant alguns mesos els mateixos territoris per on ell va desplegar la seva activitat com a frare agustí: a Chulucanas i a Trujillo, primer; i finalment com a bisbe a la diòcesi de Chiclayo.
    M'alegra moltíssim anar constatant dia rere dia, una vegada i una altra, que poc a poc, lentament, però de manera segura i efectiva, va fent passes endavant cap al somni d'arribar a establir comunitats de creients en Jesús cada cop més engrescades a viure intensament d'acord amb l'Evangeli.
    Amb tots els matisos pertinents, em sembla del tot aplicable al canvi profund que necessiten totes les esglésies cristianes en ple segle XXI. 
    La catòlica occidental que és la meva, tant o més que cap altra, al meu modest mode de veure.

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (6): comentari tercer - M. Antònia Font Gelabert

 

Presentació del llibre de Cecili Buele i Ramis «Mestís. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant», a càrrec de M. Antònia Font Gelabert, a la sala Gran de CineCiutat de Palma.

Introducció: moments compartits amb en Cil
    No record quan vaig conèixer en Cil. Em sembla que sempre he sabut que hi era a Palma, actiu i reivindicatiu. La meva parella, en Germà Fernàndez, quan el vaig conèixer, em parlava del seu grup d’amics, de les excursions amb el grup d’escoltes, d’en Cil i la seva guitarra. 
    Després més endavant, quan jo ja era a l’STEI, el 2011 vaig assistir al Fòrum social mundial de Dakar, al Senegal, que vaig tenir la sort de compartir durant una setmana amb en Paco Mengod, na Paquita, en Guillem Ramis i la seva parella Catalina. En Cil ens feia connexions per internet per poder fer el seguiment i la difusió a Mallorca i treure més partit a l’esforç que fèiem de ser presents al Fòrum del Senegal. 
    Després vaig esser testimoni del suport incondicional que va fer al Projecte de na Magda Gonzàlez de l’Orquestra de Joves intèrprets dels Països Catalans. Un projecte de 10 anys que en Cil i la seva esposa Isabel seguien arreu dels PPCC. També li varen facilitar un local a Palma com a seu de l’associació Fòrum Musicae (fòrum musique)
    El següent encontre amb en Cil va ser durant la legislatura del Govern Bauzá, i la del ministre Wert com a ministres d’educació “Hay que españolizar a los alumnos catalanes”. Era el 2013 i ens va acompanyar al Parlament Europeu, on anàrem a denunciar la vulneració dels drets de la comunitat lingüística catalana. Ell va filmar la compareixença que férem al Parlament i la hi férem en català, ja el 2013. Etc.
    I un moment especial que hem compartit, a més del retrobament amb el grup d’escoltes que ell havia conduït, va ser un dinar a Inca dia 27 d’octubre, amb na Magda, tots tres esperant el moment que el 130è president d ela Generalitat catalana proclamava la independència, aquella que va durar uns quants segons i es va quedar congelada ara no analitzarem per què. 

Qui diria que té 81 anys? 
    Vitalitat i alegria. Als 24 anys sacerdot. Dels 24 als 34 a Burundi i a Perú. Als 35 rector de l’Encarnació (1978-1982). Al dia de Sant Sebastià de 1982 celebra la darrera missa. Als 38 anys es casa amb Lina Company.
    Després fa de delegat sindical de CCOO. Dirigent veïnal del Camp Rodó. Milita al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, més tard al PSM-Entesa Naionalistes de Mallorca i després a ERC. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Palma, conseller de Cultura  i Joventut de Mallorca, diputat al Parlament de les Illes Balears.

L’autopròleg del llibre
    Amb molt d’orgull es considera el 1r. mulat nascut a l’illa, de pare guineà i mare mallorquina, d’Ariany. Tots recordam Guillem d’Efak que va néixer a Guinea, de pare mallorquí i mare guineana. Guillem Fullana Hada d’Efak. Dos agermanats mallorquins afrodescendents. 
    Orgullós de totes totes de ser el primer negret mallorquí ordenat sacerdot de l’església catòlica, apostòlica i romana. Sempre es veu com un ciuró negre, aquell qui no és del tot igual amb la resta. Identificat amb l’angelet negre col·locat als peus de la imatge de la Verge del Seminari, on hi visqué durant 13 anys seguits.
    Se sent negret de pell i d’ànima, mallorquí privilegiat, persona transhumant, de vida errant, que no erràtica. Ha trepitjat 3 continents: Europa, Àfrica i Amèrica, com diu el seu Blog “SOC UN RODAMÓN” on trobareu una mala fi de vídeos i articles que deixen constància d’aquest compromís sempre actiu, social i polític, per la terra, les persones i el medi ambient. 
    També tota una pràctica constant de posar damunt paper idees, pensaments, cròniques... voluntat de deixar constància de fets i actes rellevants per la justícia social, la solidaritat i la voluntat de millorar la societat
    Ell és tot bonhomia. I tots els sinònims d’aquesta paraula que el defineix li escauen: amabilitat, bona persona, bon caràcter, cordialitat, generositat, honestedat, humanitat, noblesa, sinceritat, sociabilitat, tolerància. Simplicitat de cor, inclinació natural a fer el bé, a tractar els altres amb benevolència. 

Alguns comentaris generals a l’obra
    Un llibre molt ben escrit, amè, encoratjador, interessant. Una  lectura clara i diàfana. Amb títols dels apartats que faciliten la lectura.
    Vos agradarà perquè tots tenim homes i dones conegudes i coneguts que han anat a missions. Ara entenem més què hi feien, vivències, dubtes, enfocaments reflexions
    Vos sorprendrà, o no, perquè ja coneixeu el grau de Bonhomia que passeja aquest personatge. Vaig cercar ben bé el significat i em va sortir una mala fi de paraules que el defineixen: amabilitat, bona persona, bon caràcter, cordialitat, generositat, honestedat, humanitat, noblesa, sinceritat, sociabilitat, tolerància. i Simplicitat de cor, inclinació natural a fer el bé, a tractar els altres amb benevolència. 
    Hi ha emocions garantides, com l’ús de la violència extrema. No puc fer spoiler, però és un dels capítols més llargs que us recordarà una de les pel·lícules més bones que s’han vist enguany, precisament en aquesta mateixa sala de CineCiutat que tenim la sort de gaudir avui: va projectar El 47, el bus que el conductor va fer arribar a l’enfilat i costerut barri de Torre Baró de BCN.
    Hi trobareu confidencialitat, sinceritat, naturalitat fins al punt de compartir amb els lectors la seva primera relació afectiva sexual. Que tampoc no us faré spoiler. A mi em va sorprendre aquesta confessió. Però no deixa de ser un exemple més de la naturalitat i netedat en què veu ell les relacions afectives i sexuals entre les persones: naturals, netes, profundes, plenes de significat, passió, desig i amor.  

A Burundi aprèn el Kirundi
    «Kure y'amaso si kure y'umutima!» «Lluny de la vista no vol dir lluny del cor!» El record i l'estimació cap a aquest país centreafricà i la gent que hi viu, continua i continuarà pervivint dins ell fins a la fi dels seus dies damunt d'aquest Planeta

A Mallorca practica i ensenya el catelà
Hi trobarem també moltes expressions mallorquines: “de cop sec, ben ferit i tocat d’ala” «Hi ha molt de trui»  «Si les coses venen ben dades» (del verb «dar», un verb poc usat en participi, «color d’ala de mosca», «dormir a ple / dormir a plaer», «més brut que un porc i tenc més set que una esponja», «parar esment», etc.

Gènere literari 
Tria la biografia. Podria enfocar-ho en tres part:
1. La teoria: La biografia és un gènere literari i històric que narra la vida d'una persona, normalment real, des del naixement fins a l'actualitat. Pertany a la prosa narrativa i combina la investigació rigorosa amb tècniques literàries per oferir una visió subjectiva però documentada. El llibre d’en Cil compleix els paràmetres.
2. A l’Autopròleg  ens explicita la seva intenció: que aquestes pàgines serveixin perquè “la memòria viva d’un negret mallorquí, rodamon, errant i transhumant puguin contribuir a engrescar més gent en la tasca de construir -des de Mallorca estant- unes societats cada cop més cultes i solidàries. Tot plegat, amb un discurs que vol anar carregat de veritat i absent de mentida, esdevenint la memòria d’una persona lliurada a viure cívicament i laica”. La seva activitat ho certifica.
    Em sorprèn i no deix d’admirar com manté la seva actitud positiva davant la vida i les persones de forma continuada. Ha aconseguit no deixar-se corsecar per relacions tòxiques o contactes amb persones egoistes. Esquivar el mal i estar bé no és fàcil. Du més feina que estar malament. 
    És molt important que quedi constància de com una persona sobreviu a les adversitats del món i del contacte amb algunes persones que ens poden enfosquir. El fet que ho escrigui ens permet aprofundir en com podem dur endavant una vida de compromís social i no desenganar-nos de la humanitat. 
    Tasca difícil en el moment actual: genocidi de Gaza, guerres arreu, desplaçaments de població per conflictes bèl·lics, desastres naturals, canvi climàtic provocat en part també pels humans, poc respecte per la terra, etc.
   3. Personalitat calidoscòpica. Intervé no només amb la seva activitat i activisme diari, sinó en com es percep ell mateix com a persona. Ho veureu al llibre. Veureu que percep el seu cap, el cor, la pell, les mans, els pensaments i les emocions en una barreja que conforma la totalitat de l’esser humà fet de cos, ment, esperit-ànima i emoció.
    No sembla que s’hagi sentit mai desenganat de la condició humana.

En conclusió 
    Aquesta és una història que mereix de ser contada, perquè esdevé un homenatge i  reconeixement merescut a la seva família, que transcorre en una època, té uns orígens, manté una singularitat i li ofereix uns aprenentages que l’acompanyen durant tota la seva vida. 
    És una biografia que no parla només d’ell, sinó de totes les persones que l’enrevolten, germans, germana, missioners, companys, amics, deixebles, superiors jeràrquics, companyes i parelles de vida, i la seva mare una heroïna d’aquell temps i d’ara. 
    Si la qualitat literària ve definida pel contingut d’allò que vol transmetre i el llenguatge i el ritme que imprimeix a la narració, idees, paraules, frases, expressions, hi ha un paràgraf que em crida molt l’atenció: 
    «En aquestes planes, intent mantenir com a fil conductor una sèrie d’elements substantius, tots “del gènere gramatical femení”, que pretenen amarar cada pàgina: la Transhumància, la Raça, la Negritud, la Missió, la Mallorquinitat, la Jerarquia, la Fe, la Família, la Dona, la Divinitat, la Companyonia, la Catalanitat, la Sexualitat, la Igualtat, la Llibertat, la Solidaritat».
    Mallorquinitat i Catalanitat que transpua la influència d’estades seves al monestir de Montserrat que qualifica d'increïble, insòlita i inimaginable... les tres «I». Com també de sorprenent i admirable.
    Hi trobareu fets viscuts. Persones, espais de la ciutat que alguns de nosaltres recordarem, fets històrics que ens situaran a l’època i als valors que imperaven. Al llarg de tot un paràgraf inspirat que explica records de persones, ambient de ciutat, que aconsegueix transmetre plens de vida, de llum i de color. No de color sèpia, tal com ho sabia fer un poeta vital, compromès socialment com en Cil. Em referesc a Joan Salvat-Papasseit amb el seu «Tot l’enyor de demà”. 
    En Cil relata la quotidianitat, amb la descripció dels espais per on transcorre la seva vida. A vegades fins i tot gosant de glosar la seva admiració profunda per la dona africana:
“¡Admirables dones de Burundi!
Dones negres, africanes,
Dones fortes, ben plantades,
Dones nobles, abnegades,
Dones fetes a l’estil
De qui dansa i balla amb força,
De qui canta, plora i prega,
De qui és la més feinera,
De qui ho porta sempre tot 
Al damunt de les espatlles,
A les mans, al cap i al ventre,
Al moment que tot rebenta,
O als moments de sembrar pau.
No n’hi ha d’altres com elles,
No abunden dins el món,
Nasqueren tal com nasqueren,
Només cerquen llur racó”

Processos evangelitzadors a Burundi i a Perú
    Burundi viu un procés evangelitzador que s'inicia fa poc, una mica més de 100 anys enrere. A Perú en canvi comença més de 5 segles abans! 
    D’aquí provenen maneres diferents d’entendre i dur a la pràctica la presència evangelitzadora de l’Església catòlica.
    Resulta interessant veure com planteja la missió que tenen allà. Com en Cil aprèn el kirundi, la llengua pròpia de la gent que habita aquelles terres  africanes. Com s'hi mostra sempre al costat dels pobres per construir una societat més justa i solidària. Com fa una feina d’educació popular que desvetlla, enforteix i engresca l'organització pròpia de les capes més pobres.  
    Manté ben clara la relació que hi ha d’haver entre  JESÚS-EL POBLE-L’ESGLESIA.
    Vol aprofundir en què representa Jesús, què ens ensenya, quin és el seu missatge, què és el que ens vol transmetre. Sempre lluny de qualsevol manipulació històrica o actual, net de tota possible contaminació 
    El poble, els pobres, els rics, l’organització social, l’explotació d’uns sobre els altres, la recerca de les causes que fan que les coses siguin així, que siguin com són i la manera com es poden canviar per aconseguir un món més just i solidari. Ve a ser el leitmotiv, fil conductor o motor constant a la vida d’en Cil. 
    L’Església fa referència a  la jerarquia eclesiàstica, com es mou, quina és la seva història, les seves motivacions i objectius. Amb una mirada crítica respecte de celebracions santes presidides per bisbes a les catedrals, que tenen poc a veure amb la vida real de la gent i que contribueixen a mantenir-ne la docilitat davant les adversitats que la vida presenta.
    Per això mateix, s’endinsa en la Teologia de l’Alliberament. L’anàlisi marxista de la realitat és l’eina preferida als ambients més polititzats de Perú. Els sectors d’església més compromesos la consideren una eina imprescindible.

    Alguns temes interessants del fil conductor
    Dona, justícia i reparació: resulta molt interessant la presentació de les primeres dones dins la seva vida, sa mare, sa germana, la monja que l’ensenya a llegir i a escriure...
    Ell: resulta admirable la manera com mira, analitza i reflexiona sobre persones, fets, idees, creences. En coherència amb la seva manera de fer les coses, parteix de la bondat de totes les persones o si més no fora prejudicis... per si tu ets, negre o ets blanc, ets mallorquí o foraster, ets immigrant del nord o immigrant del sud, ets home o ets dona...         En Cil es relaciona amb totes les persones amb la mateixa consideració i respecte. Amb el mateix punt de partida. Amb la mateixa pàgina en blanc. Fora prejudicis de cap casta. Amb la mirada acollidora des del primer moment: puix parla català vejam què diu puix que és un esser humà, vejam què diu, com és, què necessita, amb una obertura cap a l’altre, sigui qui sigui, sigui home o dona. La gent percep com és mirada. Els migrants, venedors ambulants, valoren que els mirin als ulls. 
 
Història sagrada 
    En Cil posa en quarantena la idea “La dona origen de tots els mals és la temptació que et durà a la perdició”. La nostra generació ha estudiat la història sagrada. Ell com a seminarista encara ho ha fet més a fons. Però en Cil no s’ha deixat arrastrar per històries bíbliques recollides al llibre del Gènesis com la creació d’Adam i Eva: l’home fet de terra, aigua i un buf de Déu i la dona feta d’una costella de l'home per fer-li companyia. A més n’Eva és la qui escolta la serp, cull la poma de l’arbre del bé i del mal, cau en pecat i fa caure n’Adam. 
    Sembla que en Cil posa en marxa la Pedagogia de la Pregunta  -De veres? A mem... mirem-ho de prop.

Final
    Amb la lectura d’aquest llibre, d’aquesta autobiografia, per la seva anàlisi profunda he après a mirar, a posar en quarantena com vivim, a treballar l’espiritualitat que tots tenim, a viure la vida amb alegria – en Cil és una mostra, quan posa un peu al carrer -.
    He après a tenir sentit crític per contribuir a la lluita per un món millor, més solidari, més just on dones i homes treballin junts per aconseguir la pau i el respecte a la vida i al planeta.
    Llegiu aquest llibre. Vos agradarà. Moltes gràcies.!