Viatge al Perú 2024 (10): una setmana sencera a Magdalena del Mar (Lima)

N'Anselm Álvarez Santamaria és un dels bons amics meus, antic company d’estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca a la dècada dels anys 60 del segle passat, i antic company de tasques pastorals a la parròquia chimbotana del Señor Crucificado de Santa, a la dècada dels anys 70.

N’Anselm neix a Barcelona el 28 de febrer de 1938. Sis anys i mig més gran que jo, primer estudia al Seminari diocesà de Girona fins al tercer curs com a llatinista i posteriorment s’incorpora al Seminari diocesà de Mallorca en el quart curs com a humanista. 

S’ordena de prevere a Mallorca el 21 de desembre de 1961. Exerceix el ministeri sacerdotal a Llucmajor i a Andratx, fins que l’any 1966 passa a les missions diocesanes del Perú, treballant en la diòcesi de Trujillo, a Santiago de Chuco, una de les 12 províncies del departament de La Libertad. Juntament amb en Jaume Muntaner, s’encarreguen de Cachicadan, un dels 8 districtes de la província. 

De 1972 a 1975 és vicari a la parròquia de San Juan María Vianney (Lima). Del 1975 a 1977 exerceix el ministeri a Mallorca, on juntament amb Jaume Muntaner funden la parròquia de La Resurrecció al barri palmesà de Cas Capiscol. L’any 1977 retorna al Perú, com a rector de la parròquia del Señor Crucificado de Santa, fins que l’any 1979 passa a Lima. S’hi estableix definitivament i forma una família amb n’Elvira Calmet. Tenen dues filles i dos néts. 

En aquesta estada meva a la ciutat de Lima, mir d’anar a passar uns dies a la seva casa, situada al barri limeny de Magdalena del Mar. M’hi acullen esplèndidament la seva esposa, n’Elvira, la seva filla Micaela i el seu nét Julián.

Anselm, Cil i Elvira, al domicili familiar de Lima

Un dia d'aquests, juntament amb n’Anselm, ens feim presents a l’oficina de l’agència de viatges «Travel to Peru», situada a l’avinguda Larco 345 del districte de Miraflores. Hi  som atès molt amablement per Lídia i Ana, que em donen tota casta d’explicacions sobre el paquet de viatges que m’han preparat i que tenen a punt. M’arriben a convèncer que s’ho paga fer-ho. Me’n passen imprès la «Liquidación de servicios» en format pdf al meu correu electrònic. M’adon que la comanda d’aquest mateix paquet  feta a Mallorca, amb una durada menor, només de dotze dies, em costaria el doble del que val aquí amb una setmana més!

Són 18 nits seguides amb allotjament a Paracas (1), Ica (1), Nazca (1), Nit de viatge en bus (1), Arequipa (2), Colca (1), Puno (3), Amantani (1), Cusco (6) i Aguas Calientes (1). Tot això, en bus, per carretera. Mentre que la tornada a Lima des de Cusco seria per via aèria.

No gaire lluny d’aquesta oficina, dins el mateix districte limeny de Miraflores, es troba la Huaca Pucllana. Pel poc que esbrín, significa “lloc per a jocs sagrats”. M’impressiona fortament la visió d’aquesta «huaca» en ple districte de Miraflores. Mai no m’hagués imaginat que s’hi poguessin trobar, en aquest nucli urbà de Lima, unes restes arqueològiques tan monumentals i tan antigues. Probablement és un lloc on s’hi han celebrat rituals de joc sagrats. 

Segons m'expliquen, la població original hi viu durant uns 300 anys, fins que els Wari conquereixen la ciutat. Es tracta de tot un complex sagrat que arriba a ocupar unes 16 hectàrees on s’aixequen uns 44 temples.

Anselm Álvarez, amb la seva filla Micaela,
directora de la Huaca Pucllana

A banda de l’interès cultural i arqueològic que em desperta, i que em mou a voler parar-hi esment i fer-m’hi de cos present, també m’empeny a acostar-m’hi el fet que la directora d’aquest recinte és, ni més ni menys, na Micaela Álvarez Calmet! Una de les dues filles dels meus amics Anselm i Elvira, que em tenen allotjat a ca seva, al districte limeny de Magdalena del Mar.

La mateixa directora en persona ens hi acompanya, a son pare i a mi, per tot el recinte i ens fa unes explicacions que em deixen enlluernat i bocabadat. Com és possible que jo hagi viatjat de Mallorca fins a Lima una desena de vegades durant aquests darrers 49 anys, i no me n’hagi assabentat fins avui mateix, de l’existència d’aquest indret tan monumental i representatiu de les cultures que caracteritzen aquest país que tant m’estim! No me’n sé avenir.

Casualment, la meva estada a Lima coincideix amb la venguda de reporters d’IB3 TV que mostren molt d’interès a entrevistar na Micaela Álvarez Calmet per al programa «Illencs pel Món». Ja m’agradaria veure’n les imatges i sentir-hi allò que hi amolla la filla limenya d’un llucmajorer casat amb una peruana! Diuen que no ha de ser emès fins d’aquí a una mesada! M’agradarà cercar i trobar-ne l’enllaç...

Rematant la feta, n’Elvira, l’esposa de n’Anselm, mare de na Micaela i de na Sumac (qui viu a Mallorca, des de fa uns anys, amb el seu espòs i el seu fill, totalment integrada, emprant un català perfecte en la seva conversa i cercant feina en nombrosos ajuntaments de l’illa on no es cansa de presentar currículums), em convida a participar en el dinar familiar que organitza per celebrar el 86è aniversari de n’Anselm.

Acudim a un restaurant popular situat a la 22a planta d’un edifici dins el districte limeny de Magdalena del Mar. A poques passes de l’església parroquial de Sant Joan M. Vianney, dins l’avinguda Javier Prado Oeste: Vista Corona Lima, se’n diu!

M’ho pas la mar de bé, assaborint una ensalada de verdures i uns tallarins riquíssims, regats amb una aigua de pinya exquisita, al preu de 6 euros per cap! Una panoràmica aèria de la ciutat de Lima acommpanya 10 persones en torn d’una taula que arreplega els familiars més majors de n’Elvira Calmet, esposa de n’Anselm i mare de na Micaela i na Sumac.

Els agraesc de tot cor el detall d’una convidada com aquesta en un indret com aquest amb una companyia tan amable.

Cil Buele i Anselm Álvarez, a la planta 22
del restaurant Vista Corona Lima

Ja en bon dissabte, m'aixec una mica més tard. Ahir faig llarg, amb la meva posada al dia pel que fa a les comunicacions, i, quan em fic al llit ja són ben passades la 1 de la matinada. 

Després de berenar, aprofit els primers moments de la jornada per contestar tots i cadascun dels comentaris que m’arriben al whatsapp sobre el vídeo que penj de la visita a la Huaca Pucllana. Un vídeo curt que m’arriba gràcies a la gentilesa de Mechita Delacadena, neboda de n’Elvira, que l’edita i que m’encanta moltíssim. 

És molt breu, i resumeix en pocs segons la nostra trobada, conduïts per la directora del recinte museístic arqueològic de la Huaca Pucllana, Micaela Álvarez Calmet.

Dinam a casa amb en Lucio, el germà de n’Elvira. S’hi presenta sense haver-ne dit res. Gaudim de la seva presència i en compartim conversa i menjua. Quam m’aixec de fer noneta, em don una bona dutxa i em faig una bona afaitada. Em qued com a nou. M’adon que n’Anselm segueix per «youtube» una de les entrevistes enregistrades entre dos gegants del periodisme peruà: César Augusto Hildebrandt Pérez-Treviño i Jaime Bayly . M’hi qued durant tota l’entrevista i en seguesc la conversa que em resulta summament interessant, tant pel contengut com per les formes.

N’Anselm i jo sortim a caminar una estona pels voltants de la casa on estic allotjat. Avui no n’arrib a fer les 10.000 passes diàries programades; només n’hi faig 2.726. Visitam l’església que conec com «La Cúpula», situada a prop de l’avinguda Brasil, on estan celebrant la missa dels dissabtes, força concorreguda. N’admir la sonoritat i la bona música (enllaunada) que s’hi escolta molt bé. Amb un organista que en deu saber molt més que jo...

De retorn a casa, passam per davant la Huaca Huantille, molt a prop d’on estic allotjat. M’hi qued sorprès i em propòs de visitar-la més detengudament quan romangui oberta l’entrada. Sembla mentida la gran quantitat de «huacas» que hi ha disperses per tot Lima. No me n’assabent fins a aquesta visita meva, la desena que hi faig durant el darrer mig segle.

Sopam, com gairebé sempre, d’una ensalada, un panet amb mantequilla i pernil dolç, i una infusió de menta.

Huaca Huantille, a 4 passes de ca nostra,
al districte limeny de Magdalena del Mar, Lima

Som al IV Diumenge de Pasqua. Com acostumen a fer n’Anselm i n’Elvira tots els diumenges, seguim des de casa seva per televisió la missa que celebra l’arquebisbe a la catedral de Lima.

En obrir la TV, m’adon que són dos els bisbes que hi concelebren avui, Diumenge del Bon Pastor: el peruà monsenyor Carlos Gustavo Castillo Mattasoglio (Lima, 1950), arquebisbe de Lima, i monsenyor Xavier Salinas i Vinyals (València, 1948). 

Quina sorpresa em causa veure-hi, aquí a la catedral de Lima, qui fou bisbe d’Eivissa (1992-1997), de Tortosa (1997-2012) i de Mallorca (2012-2016), ostentant actualment el càrrec de bisbe titular de Forum Clodii! 

Efectivament, com remarca l’arquebisbe peruà al final de la missa, el bisbe Salinas hi és present com a  ajudant seu en tasques relacionades amb l’Educació i la Catequesi. 

Ja me n’adverteix setmanes enrere, de la seva presència al Perú, el bon amic i director de la Cope a Mallorca, Xavier Bonet. Li tramet totd’una algunes imatges que extrec de la pantalla. Em demana si he tengut ocasió de saludar-lo. Li he de dir que no, que solament el veig per la tele.

Poques hores després d’aquesta missa, a través de l’FB m’assabent que la Comissió Arxidiocesana d’Evangelització i Catequesi convida a participar en una ponència magistral a càrrec de monsenyor Xavier Salinas, bisbe auxiliar emèrit de València, prevista per al dijous 25 d’abril, de manera virtual. 

El bisbe XAVIER SALINAS és a Lima aquests dies

Curiosa i molt emprada manera «d’anar a missa» aquí al Perú. Pel que puc esbrinar, no són pocs els domicilis familiars de catòlics practicants que s’avesen a seguir la missa per la tele. Sobretot, quan es tracta de persones majors o de gent ocupada en altres quefers que l’impedeixen d’acudir al temple.

En aquest cas, veig que els meus amics ho tenen tot ben a punt. A més de la pantalla televisiva, munten un petit altar amb un ciri encès enmig de la sala d'estar, una fotografia del matrimoni, una petita creu amb el crucificat, unes flors i, asseguts o drets segons el moment, segueixen amb atenció i gran devoció la cerimònia religiosa, fent-hi les pregàries i realitzant-hi els signes adients.

Segons em diuen, la missa que celebra l’actual arquebisbe de Lima, monsenyor Carlos Castillo  Mattasoglio té molts de seguidors, no solament a la ciutat de Lima, sinó també en altres territoris del Perú i del continent llatinoamericà.

Fidel seguidor practicant de la Teologia de l’Alliberació, les seves homilies acostumen a ser clares i explícites, en la denúncia d’abusos, la proposta d’actuacions concretes, emprant-hi un llenguatge fàcilment comprensible i força convincent. Avui no dóna branca, però sí que fa una interpretació genial de la lectura evangèlica corresponent al IV Diumenge de Pascua:

Aquest diumenge del Bon Pastor remarca i reitera el fet que tots els batiats, tots els cristians som i ens hem de comportar com a bons pastors. Fent el bé a tot el conjunt de les ovelles amb les quals convivim. Sempre disposats a donar-hi la vida, no les hem d’abandonar mai ni n’hem de defugir quan s'ho passen malament. Ens ha d’importar, i molt, la situació en què es troben. Les hem de conèixer una a una i fer que ens coneguin. No hem de permetre que res ni ningú ens impedesqui de donar-hi la nostra vida, defensant aferrissadament les nostres ovelles. Pastors i pastores no solament ho són els capellans, les religioses o els bisbes. Ho són tots els cristians, incorporats a Crist pel baptisme... 

Avui vespre anam a sopar a un dels racons més agradosos d’aquest districte limeny de Magdalena del Mar. Tots tres prenem un «lonchecito» consistent en una «crema volteada» (flam casolà voluminós), una ració de «sandwiche de pollo con durazno» (melicotó) i tres tès: 10€ en total.

Menjam molt, moltes de vegades, menjua molt bona

En bon dilluns, 22 d’abril, m’adon que un dels grans avantatges que ens procuren les noves tecnologies és que podem comunicar-nos directament, de paraula escrita i oral, en imatges i en sons, amb qualsevol persona, es trobi on es trobi. A més d’aconseguir  a través dels cercadors digitals qualsevol cosa que ens interessa cercar-hi.

N’Anselm està i s’hi queda supercontent i admirat quan constata que pot comunicar-se directament amb l’únic missioner diocesà mallorquí que continua treballant al cor de l’Àfrica negra, el felanitxer Jaume Obrador «Xemarrí»; o amb altres companys que viuen i resideixen a Mallora, quan els podem trobar i ens contesten: Joan Bonet, Mariano Moragues, Pere Fons, Carmel Bonnín, Pere J. Amengual, Lina Torres, Tomeu Morey, Magdalena Garí, Mateu Ramis, Aina Salom, Miquel Company, Malena Garcés, Jaume Oliver, Juanita Naveros, Pere Fiol, Jaume Buele, etc. D’altres n’hi ha que ens resulta més difícil contactar-hi, ja que no n’obtenem cap resposta en aquell instant precís.

Aquesta tecnologia també em serveix per transitar a peu pels carrers, avingudes, places i parcs del barri limeny on em trob. A través del «googlemaps» puc adreçar-me on sia, pel camí més curt o pel més llarg, segons desitgi. Sembla mentida que em pugui anar indicant tots i cadascun dels detalls locals per on pas, no solament amb imatges sinó també amb la veu, i en català.

Meravelles de la tecnologia més avançada, que, entre d’altres ofertes, em permet de sol·licitar «taxi con aplicativo», a l’hora de realitzar trajectes més llargs. Amb «didi» deman que passin a cercar-me on estic per dur-me allà on vull anar. M’assenyalen la matrícula del cotxe, el nom del conductor, la tarifa establerta, el lloc on es troba, el temps que torba a arribar, etc. etc. Meravelles del transport de passatgers que, en el meu temps, no existeix al Perú, en la dècada dels anys 70 del segle passat, però que avui estan a les ordres del dia i són emprades gairebé sempre pertot arreu.

A mitjan matí, n’Elvira, n’Anselm i jo prenem els atapins i, en el mototaxi, arribam fins a la vorera del mar, l’oceà Pacífic, a l’alçada del Parque Media Luna, dins el districte limeny de San Miguel.

Paratge encisador que ens ofereix l’espectacle grandiós del Pacífic, amb les onades que rompen abans d’arribar a terra, els «parapente» que solquen els aires del cel, els avions que surten de l’aeroport internacional de Lima-Callao, les instal·lacions esportives que aixopluguen quantitats d’espectacles diversos, etc.

Tornam a peu cap a cases, per uns carrerons esplèndidament tractats per la ciutadania i la municipalitat que, gràcies als bons ingressos econòmics que obté pels imposts municipals, es pot permetre luxes que altres municipalitats limenyes no poden assolir ni assumir.

Em criden poderosament l’atenció, a banda dels parcs i jardins molt ben cuidats pels operaris municipals, les nombroses estatuetes de cans, molt a prop unes de les altres, que conviden a depositar-n’hi els excrements... 

Elvira, Anselm i Cil Buele, dins el mototaxi

La tornada a peu ens permet de veure nombrosos i diversos comerços, jardins, parcs, mercadets, gent enfrascada en els seus quefers quotidians, sempre amb el somriure als rostres i fent broma del que els està passant i succeint en les seves vides respectives.

Horabaixando arribam fins a l’església parroquial de Sant Joan M. Vianney, situada a l’avinguda Javier Prado. Es tracta de l’església que funden a Lima els mallorquins, hores d’ara conduïda per sacerdots peruans que l’han reconvertida, segons sembla, en una de les parròquies dedicades a «fer doblers» amb l’administració dels sagraments i dels serveis religiosos. Tot i les recomanacions i prohibicions de l’arquebisbe!

Elvira, Anselm i Cil Buele,
A la parròquia de S. Joan M. Vianney, Lima

Més encara m’ho sembla, quan entram al temple on el capellà que presideix la celebració de la missa, ben assegut i encarxofat damunt del presbiteri, sermoneja i sermoneja, sense frissar gens ni mica, adreçant-se a les desenes d’assistents amb paraules que prediquen sobre el purgatori, les penes que hi pateixen les ànimes dels difunts, l’efecte salvador de les pregàries i les ofrenes que hi facin, etc. etc.

Tot d’una m’adon que, efectivament, com qualcú ens ha advertit prèviament, els capellans peruans han llevat d'enmig la imatge de la Mare de Déu de Lluc que els companys mallorquins hi han portat temps enrere... Cada capet de cada capellanet porta sempre el seu barret!

Des de darrere estant, em sembla veure entre la feligresia l’hàbit de dues religioses agustines. Efectivament, m’hi acost i destrio el rostre de la bona amiga mallorquina Antònia Rosselló, agustina de l’Empara, qui s’alegra i alhora se sorprèn de veure-m’hi.

Cil Buele i sor Antònia Rosselló, a la capella
de S. Joan M. Vianney, Lima

L’altre diassa em passa l’adreça on viuen actualment, a Magdalena del Mar. M’hi convida a anar a prendre-hi un «lonchecito», piscolapis en diríem a Mallorca. Faig comptes de fer-ho tot d’una que pugui. M’alegra ben molt veure-la. La darrera vegada és a Cascas l’any 2010. Hi acudim na Bel i jo, mentre que ella ens mostra tots els projectes de cultius ecològics que hi promou...

De tornada cap a casa de n’Elvira i n’Anselm, pas per davant l’edifici on vivim els mallorquins en la dècada dels anys 70. Situada al parc González Prada 626 (Lima 17, Perú), m’adon que han canviat el color de les gelosies a la façana principal. Altre temps vermelles, hores d'ara són d'un color verdenc.

Tampoc ja no està dedicada, pel que sembla, a vivenda de capellans. Sinó que, com quatre anys enrere, continua dedicada a la tasca d’afavorir i intensificar les relacions amb l’Amazonia peruana, mitjançant aquest Centro Amazónico de Antropología y Aplicación Práctica (CAAAP).

Cil Buele, davant la façana de l'antiga casa parroquial
de S. Joan M. Vianney, al parc González Prada, Lima

A l’hora de sopar, tornam a aturar-nos al mateix indret d’ahir, El Gran Molino d’Julia, situat en l’encreuament dels carrers Sucre i Cusco de Magdalena del Mar. Tots tres hi assaborim un «sandwiche de pollo al cilindro», un «club sandwiche» i un sandwiche de «pollo con durazno». Tot ben regat amb infusió d’herba lluïsa i de te, una cocacola i un «jugo surtido». Total, 21,5 €.

Les «huaques» de Lima

Una de les grans sorpreses que me’n duc, amb aquest «viatge de la meva vida» al Perú aquest any 2024 és la descoberta personal de la quantitat nombrosíssima de «huaques» exisstents a la ciutat de Lima. 

El contacte amb l’arqueòloga, directora de la Huaca Pucllana i filla de n’Elvira i n’Anselm, Micaela Álvarez Calmet, em duu a assabentar-me’n molt més detalladament, d’aquestes construccions preincaiques existents arreu de la ciutat. Com jo no me n’havia informat mai abans, tot i les meves visites efectuades en una desena d’ocasions anteriors.

Micaela Álvarez, amb n'Anselm, son pare,
recorrent la Huaca Pucllana que ella dirigeix com arqueòloga

Les huaques limenyes més importants, veig que són: Huallamarca en San Isidro, Maranga en San Miguel, Huantille en Magdalena del Mar, Mateo Salado en Pueblo Libre,  Pachacamac en Lurín, Pucllana en Miraflores o Puruchuco en Ate Vitarte.

Fins enguany mateix, tenc record d’haver visitat només la de Pachacamac a Lurín, conduït per la bona amiga germana de la Caritat Magdalena Salleras anys enrere. Aquest any 2024 tenc oportunitat de visitar la de Huantille i la de Pucllana. La primera, just darrere la casa on estic allotjat a Magdalena del Mar, la segona al districte de Miraflores.

Quan mir d’esbrinar quàntes de huaques hi deu haver a la ciutat de Lima, m’adon que, segons la Direcció general de Patrimoni Arqueològic Immoble del Ministeri de Cultura, arreu de la ciutat existeixen 431 huaques; tot i que solament una trentena hi han estat valorades fins ara. 

Són més de quatre-centes, només dins del terme urbà de Lima! Algunes d’elles compten amb més de 4.000 anys des que han estat construïdes. Majoritàriament pertanyen a èpoques preincaiques. Només unes poques són dels períodes incaics.

Em diuen que la huaca més gran de Lima és la de Mateo Salado, que cobreix una extensió de més de 16 hectàrees dividides en tres sectors rodejats d’urbanitzacions modernes. Les seves cinc piràmides escalonades la converteixen en un dels complexos arqueològics més importants de Lima. Ha estat declarat Patrimoni Cultural de la Nació.

Vista panoràmica de la Huaca PUCLLANA, a Miraflores, Lima

Què és una huaca? Llegint una mica alguns escrits que miren de definir-la, veig que no resulta gaire fàcil fer-ho, si no és en base a descriure-la com un terme o concepte de l’univers andí que fa al·lusió al sagrat i a un sistema de creences religioses de la població andina. 

L’associen a espais geogràfics (muntanyes, llacunes, etc.), edificacions, esser vius o d’altres, als quals atribueixen un origen o condició religiosa.

Davant d’una huaca, a primer cop d’ull, allò que veig amb els meus ulls no és res més que un munt enorme de terra arenosa, formada per petites peces de fang, capaces de resistir el pas del temps durant molts de segles.

A l’interior d’aquestes muntanyes de terra arenosa, hi arriben a descobrir plataformes diverses que contenen o han contengut restes de gran valor arqueològic: humanes, de test, ceràmiques, dibuixos, teles, cabells, etc. Elements que ajuden a destriar-hi el pas de cultures i civilitzacions antiquíssimes i molt diverses en els darrers 4.000 anys.

Viatge al Perú 2024 (09): de Puente Piedra a Villamaría del Triunfo (Lima)

Dijous, 11 d’abril, com a darrer acte de la meva presència a Puente Piedra, juntament amb na Maria Quetglas retem visita breu i ràpida al col·legi de la Santíssima Trinitat. Hi saludam directores, professores, personal de l’administració, alumnes, etc. Visitam la sala capella, recorrem el pati...

Des de Villamaría del Triunfo, a Lima Sud, m'ha de venir a cercar la família Urrutia Naveros que ja volen que vagi a ca seva fa quatre anys i no puc fer-ho aleshores a causa de l'aparició sobtada de la pandèmia i les mesures dràstiques del confinament forçós que m’obliguen a partir i sortir del país abans del previst.

Abans de deixar l’indrett, amb na Maria Quetglas anam a retre visita al col.legi de primària i de secundària que, des de fa dècades, atén més de 800 alumnes a les nombroses aules que romanen obertes i que resulten insuficients per encabir-hi tota la demanda que s'hi produeix en aquest indret de Lima.

M'arriba l'hora de preparar maleta i motxilla per tornar a partir. Des que arrib al Perú el 14 de març, avui ja són mitja dotzena els llits i les habitacions diverses que ocup, abans de complir-ne la primera mesada. 

No ho puc negar ni amagar. Som un veritable rodamón entossudit!

A les 16:30 Juanita, Simón, Jossy, que arriben en taxi a Puente Piedra conduït per un tal Richard,  sortim tots cinc cap a Villamaría del Triunfo. Servint-nos del mateix vehicle i conductor, ens hi adreçam en sentit invers al que acaben de fer. «Chamba es chamba», sent que comenten els dos homes entre si.

En un trajecte molt llarg, que ens duu a recórrer tot Lima, des de les contrades del nord fins als límits del sud durant més de tres hores seguides, tenc l’oportunitat de tornar a veure amb els meus ulls indrets limenys tan característics com Barrios Altos, Cinco Esquinas, Gamarra, Javier Prado, San Isidro, San Juan, Pamplona, Pamplona Alta i, a la fi, Villamaría del Triunfo.

Ja me’n conec la caseta humil i modesta on viu la família Urrutia Naveros, integrada pel pare, la mare, dues filles (Jossy i Jenny) i un fill (Jeancarlos). Arribam i sopam d’arròs «chaufa aeropuerto», un bon plat d’arròs xinès amb verdures i carn.

Ocup una habitació senzilla i modesta, prou acollidora com per sentir-m’hi molt a gust. Deu ser una de les barriades pobres més poblades de la contrada. La trob ben igual de fa quatre i 10 anys. La filla petita, Jenifer, prepara les seves noces civils amb el seu «chinito» pel mes d’agost i les religioses pel mes de setembre.

La filla major, Jossy, em deixa a punt el mòbil i l’ordinador pel que fa al wifi que m’ha de permetre connectar-me a la xarxa.

Don gràcies a Déu per oferir-me de bell nou l’oportunitat de compartir entre famílies senzilles, modestes i pobres la situació que travessen.

Primer dia d’estada a Villamaría del Triunfo

És el primer dia que pas en aquest districte de la província de Lima. Creat oficialment l’any 1961, la família Urrutia Naveros s'hi estableix l'any 1985. És una gran ciutat-barriada del sud de Lima que arreplega uns 400 mil habitants. Milers de famílies senzilles, modestes i pobres (un pensionista, si arriba a cobrar, no ultrapassa els 220€ mensuals), es defensen així com poden per sobreviure dignament com a persones i com a col.lectiu humà.

En don moltes de gràcies a Déu, en poder viure-hi i passar-hi uns dies. No tothom té la sort d’arribar a compartir-ho tan properament com intensa. Per segona vegada en ma vida m’hi instal, gràcies a l’acollida esplèndida que em dispensa la família Urrutia Naveros. 

Juanita Naveros Quintana és una serraneta que conec l’any 1975 quan em faig present al Perú per primera vegada. Juntament amb la seva germana ja difunta, na Feli (qepd), fan feina aleshores com a treballadores domèstiques a la casa parroquial de Sant Joan Maria Vianney en règim de «cama dentro».

Casada amb Simon Urrutia, tenen dues filles i un fill. Amb el pas del temps, hem aconseguit de mantenir l’amistat, contactant de tant en tant amb els nostres mòbils, i  mirant de seguir una mica les nostres trajectòries respectives. 

Tant na Juanita com el seu espòs treballen en el mateix hospital de Maria Auxiliadora: en Simón com a cap del personal de seguretat i ella com a tècnica nutricionista responsable de l’alimentació dels pacients. Tots dos són a punt de jubilar-se’n...

En aixecar-me, després de fer la lectura bíblica del dia, no puc més que desitjar que l’Esperit del Senyor Jesús ressuscitat mantengui les comunitats i els individus creients, sempre, ben engrescats en la tasca d’«ensenyar incesantment i anunciar l’Evangeli de Jesús, tant a l’interior del temple com a l’interior de les cases»,  (Fets 5,34-42).

A l’hora de dinar, na Juanita i el seu fill Jeanca (que gaudeix de fer de cuiner) ens preparen per a tots un bon plat de «pollada con papa huairo y ensalada de verdures». Tot ben regadet amb un deliciós «refresco de cocona con membrillo» i un bon suc de papaia.

D’alcohol, res de res, en aquesta casa i en totes les cases on m’he allotjat. Per assaborir-ne una mica, de tant en tant, em faig amb una ampolla exquisita de «Ron Cartavio» del bo (45€), elaborat a Trujillo, que aconseguesc, en un dels pocs establiments de Puente Piedra on en tenen a la venda.

Al capvespre, arribam en taxi fins al cementeri de Pachacamac on reposen les restes de la germana de na Juana Naveros. Són dues de les primeres al·lotes que conec a Lima, tot d’una que arrib al Perú l’any 1975. Totes dues germanes fan feina aleshores a la casa de Sant Joan M. Vianney com a treballadores domèstiques.

«Flores descartables» em diuen que només poden dur-hi, com a mesura preventiva contra la presència del «dengue» al Perú. Pel que diuen, Perú és el país d’Amèrica Llatina amb la taxa de mortalitat més alta, només per darrere de Surinam i Panamà. 

Durant les 8 primeres setmanes d’enguany, s’hi presenten més de 34 mil casos de dengue al Perú, 131% més que durant l’any 2023 en el mateix període de temps.

El dengue és una malaltia viral que es transmet per la picadura d’un moscard (Aedes aegypti), que, quan s’alimenta amb la sang d’una persona malalta de dengue i llavors en pica una altra, li transmet la malaltia a la segona.

El símptoma més freqüent i comú del dengue és la febre acompanyada de nàusees, vòmits, grans a la pell, molèsties i dolors als ulls, a les articulacions o als ossos. Déu faci que no s’estengui més, i que la ciència arribi a trobar la manera millor de combatre’l amb eficàcia.

Segon dia d’estada a Villamaría del Triunfo

Aquest dissabte, amb na Jenny i en Simon, anam a fer les compres alimentàries al Mercat de San Gabriel Alto. Hi ha de tot i molt. Hi compram peix, marisc, verdures, «ajicitos» que fan poc coents els prebes de cirereta mallorquins, i d’altres productes.

Na Jenny, la filla petita de la casa, ens prepara un d’aquells dinars que, a més d’exquisits, resulten copiosos: «canchita peruana», el blat de les Índies torrat; «parihuela de pescado», parescuda a la caldereta nostra, que la defineixen també com a «levantamuertos»; «cebiche de pescado ‘Perico’», «arroz con marisco arrissotado»...

La veritat és que quedam tots ben plens i jo torn a repetir-los allò que em surt de l’ànima: «els peruans mengen molt, mengen moltes de vegades al dia, i mengen plats molt bons».

Horabaixando arribam en taxi «con aplicación» fins al districte de Barranco. Assaborim els deliciosos «picarones» (bunyols), visitam «el puente de los suspiros», baixam fins a la platja de la Costa Verde, i ens asseim a la taula del restaurant-buffet besat per les aigües de l’oceà Pacífic, el famós «Rústica», on tast un dels còctels més sorprenents que acompanyen la picadeta lleugera que comanam per sopar: «chilcano pirata».

Tercer dia d’estada a Villamaría del Triunfo

Diumenge, 14 d’abril, mentre a Mallorca, i arreu dels Països Catalans, celebren aniversaris republicans, jo, que enguany no puc participar directament en cap, pel fet de trobar-me al Perú, tenc l’oportunitat de tornar a recórrer paratges d’altre temps: La Molina, Tres Marías, Manchay Alto, Cieneguilla, Pachacamac, José Gálvez i San Gabriel Alto, a Villamaría del Triunfo.

Servint-nos del taxi d’un veïnat, feim tot aquest recorregut que iniciam gairebé a les 11 del matí i l’acabam a les 19 hores del capvespre. Pràcticament tot un jornal sencer.

La impressió més forta que em duc, de tot plegat, és que en poc temps «tot ha canviat moltíssim». De manera que em resulta difícil destriar-hi els indrets per on tenc oportunitat de fer-ho quatre anys enrere, l’any 2020: carreteres avui asfaltades que ahir no hi estaven, sinó que els cotxes, en passar-hi, aixecaven una tal polsaguera que no permetia de veure’n clarament la ruta; casetes i més casetes fins a dalt de tot dels pujols, com no n’hi ha abans; absència de religioses mallorquines avui dia, on ahir m’hi trob una bona comunitat; esglésies tancades avui, diumenge, quan temps enrere són emprades com a lloc de culte i de reunió comunitària; no arrib a destriar «la campana» a la façana de l’església de Pachacamac...

El meu capet vola, en passar per Manchay Alto i Pachacamac, cap als moments viscuts dècades enrere amb Germanes de la Caritat i companys capellans que ja no hi són, en aquest món nostre: Magdalena Salleras, Catalina Mas, Toni Mateu, Toni Pons, etc. Els prec que ens ajudin a fer aquí i avui, allò que Déu vol que hi facem, així com Ell desitja...

Després de passar per Pachacamac, retornam cap a casa per un indret que m’és desconegut: inhòspit altre temps, avui s’està transformant en lloc d’estada per a persones «no pitucas», sinó de «las que van creciendo» (pobres!)... A base de granges porcines i vacunes que donen molt bon fruit i atrauen cada cop més gent que s’hi instal·la així com pot.

Abans d’arribar-hi, ens aturam a la plaça d’Armes on s’aixeca la Municipalitat de Villamaría del Triunfo: un bon parc recreatiu, farcit de gent que gaudeix de l’airet del capvespre, ben a prop del Mercat del districte farcit de tota casta de productes.

Quart dia d’estada a Villamaría del Triunfo

En bon tercer dilluns del mes d’abril, a la fi, m’arrib a acostar a les 10.000 passes diàries que duc programades des de Mallorca i que, en cap cas, no les arrib a fer des que som al Perú: menjam i conversam molt, però jo camín molt poc. Gairebé tots els trajectes els feim en taxi, mototaxi, col·lectiu o combi. Encara no m’he pujat a cap microbús, ni a cap metro o tren. Les set modalitats de transport públic (privat, ja que al Perú no hi ha cap empresa de transport públic de caràcter estatal).

El matí el dedic a caminar amb en Simón, fent-hi unes cinc mil passes des de la casa on estic allotjat fins al centre de salut on treballa la seva filla Jossy com a psicòloga.

A l’hora de dinar, en taxi, anam fins al districte de San Isidro. En un restaurant peruà hem assaborim un exquisit buffet peruà.

Tot seguit vull provar d’enviar doblers a Mallorca, i de recollir-ne per a mi en un caixer bancari per primera vegada. La veritat és que no teng cap problema, si no és que m’en cobren comissions elevadíssimes... No hi ha com dur euros damunt... I canviar-los entre famílies que te’n poden arribar a donar més de 4 sols peruans per euro. A les entitats bancàries no passen de 3,6 S/.

Les comissions per enviament són més elevades que a Mallorca on em fan pagar 5 euros. A Lima me’n demanen 20 €, entre comissions i imposts. No són berbes. Mentre n’hi hagi... I, en haver-se’n exhaurit, ja veurem.

Cinquè dia d’estada a Villamaría del Triunfo

Aquest dimarts 16 d’abril, l’aprofitam per visitar el famosíssim «Parque de las Leyendas». Des de Villamaría del Triunfo, tots tres en taxi, arribam fins al districte limeny de San Miguel. Fa anys que no en visit el recinte, des de 2010. L’han transformat moltíssim. No en record gairebé res.

Torna-m’hi torna-hi amb el tracte preferencial envers la gent major! L’entrada general de 4€ només és d’1€ per als majors de 60 anys! Ens hi passam pràcticament tot el migdia, fins després de dinar, contemplant flora i fauna de la serra, la selva i la costa peruana.

Molt bona instal·lació per anar-hi a passar una estona relaxada. En esser dia d’entre setmana, a diferència dels cap de setmana, no hi trobam molta de gent. Algun grupet de gent major o infants d’algun col·legi.

Torn a veure jirafes, cebres, hipopòtams i rinoceronts semblants als de Burundi. Búfals d’aigua com a l’albufera de sa Pobla. Còndors i àguiles i llames i vicunyes i alpaques andines que només poden veure’s en aquestes contrades d’Amèrica llatina. Dofins, caimans, peixos, etc. 

La pena de veure’ls engabiats duu el contrapunt alegre de contemplar-los de prop, just suquinetes.

Retornam cap a Villamaría del Triunfo amb un d’aquells taxistes que circula a tota velocitat per entre el maremàgnum d’un trànsit rodat desbocat, arriscat, fregant el xoc sense pegar-s’hi...

Mentrestant, la mare de família, que no es cansa d’emetre pel mòbil «huaynitos religiosos», m’ensenya les dues paraules quítxues més sonores i breus: Sí=ARI, No= MANAN.

Em crida l’atenció que el pare de família, en comunicar-se pel mòbil amb la seva filla, li endossa: «De acá a un ratito ya estamos aquí!» Quan, en realitat, ens trobam a més de 45’ minuts de casa!

Sisè i darrer dia d’estada a Villamaría del Triunfo

En bon dimecres 17 d'abril, acab la meva estada a la casa de la família Urrutia Naveros, que m’han acollit la mar de bé durant tota aquesta setmana, passada a la ciutat-barriada de Lima, anomenada Villamaría del Triunfo, pel sector de San Gabriel Alto.

Realment ha estat una veritable delícia compartir aquests dies amb una família tan modesta, tan senzilla, tan treballadora, tan acollidora, tan bona gent. Els estic molt agraït, que m’hagin permès d’endinsar-me en les seves intimitats domèstiques. Convivint amb els pares de família, Juanita i Simón; amb les dues filles i el fill, Jossy, Jeni i Jeanca. El seu canet Ramon i el seu moixet Pelada. Els seus conillets de rata, ànneres i gallines molt ben nodrides. En una casa de tres plantes, a les faldes d’una de les muntanyes més facides de «casetes i finestres» que hi guaiten dia i nit.

Amics com són dels «padrecitos» mallorquins que passen per la parròquia de Sant Joan M. Vianney dècades enrere, s’alegren ben molt d’haver pogut contactar via «whatsapp» amb mossèn Pere Fons i mossèn Pere Fiol. El primer, per considerar-lo amic i familiar. El segon per haver presidit la seva celebració matrimonial per l’església catòlica a la dècada dels anys 80 del segle passat. En tenen molt bon record de tots dos. En veure’ls i sentir-los per videotrucada instantània, troben que s’han envellit molt...

Una de les alegries més grans que em proporciona la prema peruana el dia d’avui fa referència al missatge emotiu que el papa Francesc adreça als membress de la «comunidad campesina de Catacaos (Piura, Perú)», mitjançant un vídeo gravat des de la residència de Santa Marta, al Vaticà.

Hi manifesta el seu suport a les comunitats afectades pel robatori de terres i l’assetjament judicial perpetrat per una organització que s’empara en l’església catòlica amb el nom de Sodalicio de Vida Cristiana.

Després de destiuir l’arquebisbe de Piura, el papa Francesc exhorta les comunitats «campesines» a continuar defensant les seves terres i a no deixar que els robin allò que els pertany: «Sé el que vos passa. Defensau la terra, no la vos deixeu robar. Gràcies per tot quant feis».

En reconèixer l’esforç i la valentia d’aquestes comunitats davant la situació difícil amb la qual s’enfronten, els diu: 

«Des d’aquí (el Vaticà) prec per vosaltres i n’estic proper. Amb molt de gust vos don la meva benedicció en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Per favor, no vos oblideu de pregar per mi. Coratge i endavant!». 

Deu ser la primera vegada que un papa es posa obertament al costat dels pagesos pobres que lluiten per la seva terra, i en contra d'una jerarquia eclesiàstica que pretén d'explotar-los descaradament.

Viatge al Perú 2024 (08): de Los Olivos a Puente Piedra

Cinquè dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Avui és el darrer dia que pas al districte limeny de Los Olivos, a la casa on m’acull na Pamela López Moreno, la filla de la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero. 

La comunitat de religioses trinitàries mallorquines, que des de fa dècades viuen a Puente Piedra, em conviden a passar-hi uns dies. Tan esplèndidament com sempre, gràcies, sobretot, a la coneixença i al tracte que mantenc amb la bona amiga bunyolina Maria Quetglas.

Mentrestant, m’hi arriba des de Mallorca una comunicació whatsappera interessant, del bon amic Toni Vidal. M’envia una informació relacionada amb la jerarquia eclesiàstica de l’arxidiòcesis de Piura-Tumbes, aquí al Perú. Li n’agraesc el detall: «El papa fulmina l’arquebisbe de Piura, després d’una investigació del Vaticà al Sodalici de Vida Cristiana». 

M’adon que, gràcies a Déu, comptam amb un papa que, coneixent a la perfecció la situació eclesiàstica d’Amèrica llatina, pel fet de ser argentí, no dubta a aplicar les tissores on i quan considera que s’ha de fer, en vistes a adaptar millor les actuacions jeràrquiques d’avui dia a les propostes evangèliques que des de sempre planteja Jesús de Natzaret.

El papa Francesc, sense rues a la llengua ni cap mostra de paràlisi cerebral, encomana a dos investigadors del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe que estudiïn acuradament les acusacions que afecten el Sodalici peruà: abusos sexuals físics i psicològics, barrejats amb trames de tràfic de terres a mans d’una organització criminal denominada «La Gran Cruz»...

Em dol profundament veure que, des de fa anys, grups de camperols i comuners peruans vénen denunciant pràctiques extorsionadores d’empreses vinculades al Sodalici, perquè aquestes cerquen de comprar-los terres on crear-hi grans latifundis amb finalitats empresarials.

Tant de bo que l’Església catòlica del segle XXI, amb la conducció ferma i clarificadora del papa Francesc, es posi de bon de veres a fer passes enrere per tal d’assemblar-se cada cop més a les comunitats cristianes primigènies; que s’allunyi de l’enriquiment amb béns i propietats materials, i que s’abraci més fermament a les condicions en què viuen les grans masses més pobres de la població d’Amèrica Llatina i del món sencer.

Ni si fos per contrapartida, tenc oportunitat de veure una altra informació relacionada amb actuacions governamentals peruanes que, des d’instàncies públiques, promouen i impulsen el que denominen «Techo Propio». És un programa adreçat a famílies, amb ingressos familiars mensuals inferiors a un valor determinat, que són ajudades a l'hora de comprar i construir o millorar-ne la vivenda: amb serveis bàsics de llum, aigua i clavegueram...

Sé d’alguna família que ja duu anys engrescada en l’obtenció d’una d’aquestes cases familiars. Les coses, pel que compten, solen acabar bé. Allò que no se sap mai és quan ni quin temps haurà de transcórrer fins assolir-ho totalment. Per un motiu o un altre, els terminis acostumen a perllongar-se un mes i un altre, i un any i un altre. Fins que hi pertoqui el torn... 

Precisament, hi ha molta de preocupació entre les famílies sol·licitants, que ja han iniciat el procés, però que no l’han completat encara. El gran escàndol de la Presidència de la República, sotmesa aquests dies a mocions de censura, per mor de l’adquisició  de rellotges Rolex i altres objectes de luxe no declarats, podria afectar-hi negativament... 

Famílies modestes romanen a l’espera del que pugui passar amb un possible canvi de govern que els perjudicaria enormement. Tenen ganes de completar i acabar el procés, de manera que en poques setmanes aconseguesquin l’objectiu d’una casa parada i construïda al terreny adquirit en propietat.

Sisè dia d’estada a Lima, de Los Olivos a Puente Piedra

Gairebé una setmana després d’arribar a Lima per segona vegada, faig un altre canvi de residència: sense sortir del límit urbà de la ciutat de Lima, la capital del Perú, em dirigesc cap al districte de Puente Piedra.

Són només unes desenes de quilòmetres per una carretera Panamericana Nord farcida de camions, busos, taxis, col·lectius, mototaxis i vehicles de tota casta. Sempre que viatj al Perú en èpoques passades, hi conec i tract de prop, sobretot i entre d’altres religioses, na Maria Quetglas Riera, de Bunyola, i na Dolores Fernández Ramos (qepd), de Granada. Mir d’allotjar-m’hi i de passar-hi uns dies, ben acollit per la comunitat, hores d’ara reduïda a la mínima expressió de tres velletes...

Després d’una conversa amistosa, els meus acompanyants se’n tornen cap a Los Olivos i jo m’instal en una de les cambres de què disposa el convent-escola. Situat al segon pis, no hi manca res d’allò que ofereix un establiment hoteler de categoria mitjana: tres cambres amb armaris, quatre llits,  taula rodona envoltada de cadires i butaques, cuina, bugaderia i bany amb tots els estris a punt. 

Primer dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Mir d’aixecar-me prest. Tot d’una després dels exercicis físics quotidians, em don una bona dutxa, d’aigua tan calenta que no puc suportar-ne la calentor. 

Seguidament, davall a la capella situada a la planta baixa de l’edifici. Cinc persones hi feim plegats la pregària matutina: Maria, Margalida, Flora, Chantal (que són germanes terciàries trinitàries) i jo (que hi som present com a Padre Cecilio). Seguim les pautes que ens dóna la gravació d’una veu femenina que desconec i que emet comentaris sobre la lectura evangèlica de la pesca miraculosa de Jesús de Natzaret, que correspon a aquest divendres de l’Octava de Pasqua, Jn 21,1-14.

Acabada la pregària, anam a berenar al menjador. M’empàs un panet amb formatge i una bona tassa de cafè amb llet. Mentre les germanes trinitàries assaboreixen la bona sobrassada que el bon amic Jaume Santandreu els lliura, de fabricació pròpia, feta i elaborada a Can Gazà, la valoren com a molt exquisita.

Puj a l’habitació del segon pis i em pos a redactar la crònica diària, a passar comptes dels dies anteriors encara no enregistrats, a contestar missatges de whatsapp que  m’arriben des de la Roqueta i a ampliar coneixements sobre la realitat peruana dins la qual visc immers aquests dies.

Segon dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Començ aquest dissabte del mes d’abril amb ganes de presenciar, a les 15 hores (horari peruà) la final de la Copa del Rei que disputen a Sevilla el Mallorca i l’Athletic Club de Bilbao a les 22 hores (horari espanyol). Tenc moltes ganes de veure que se l’enduguin cap a la Roqueta els milers i milers d’aficionats mallorquinistes que hi han viatjat.

De bon matí, també mir de comunicar-me amb l’antiga delegada de Missions de la diòcesi mallorquina, l’actual directora general de Cooperació i Immigració del Govern de les Illes Balears, la bona amiga Cati Albertí Victory. Li envio fotografies preses a Puente Piedra, en companyia de na Maria Quetglas, que ella coneix, a veure si endevina on som tots dos...

Coincideixen aquestes bones notícies amb altres que no ho són tant. És el cas del meu cunyat Eugenio Domenech Rodríguez que, des de fa una temporada llarga, va de metges i d’hospitals per Albacete. Li desig de tot cor una ràpida i efectiva recuperació, fins al punt que torni a ser l’Eugenio de sempre, amb el bon humor de sempre i les ganes de viure de sempre.

Acab la jornada sabatina, amb la notícia de la derrota del Mallorca davant l’Athlètic a Sevilla. Ha aconseguit d’empatar 1-1 durant els primers 90 minuts. També ha mantengut l’empat durant la pròrroga de mitja hora. Però ha fallat més penaltis que l’Athlètic i aquest se n’ha enduit la copa. 

Què hi farem! Només n’hi ha un, d’equip de futbol entre tots els que hi ha a Espanya, capaç de quedar-hi segon: el Mallorca! Visca! Visca! Visca!

Tercer dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Mir de seguir avui les activitats programades a Ciutat per la Federació d’Associacions de Veïns de Palma al Castell de Bellver, amb motiu de la celebració festiva i popular del Diumenge de l’Àngel...

Veig que la presidenta de la Federació, la bona amiga de Son Rapinya Maribel Alcázar, subratlla als mitjans de comunicació que aquesta celebració és una tradició arrelada a Palma, amb un caràcter festiu i popular, allunyat del mercantilisme, i que fomenta la participació i la creativitat dels ciutadans.

M’alegra ben molt veure, malgrat l’enorme distància física que ens separa, que enguany hi recuperen la 'diada castellera'. Senyal clar i més que evident de la nostra pertinença illenca, real i efectiva als Països Catalans.

Coincidint amb aquesta Festa de l’Àngel a Palma, el Diumenge de «Pancaritat» arreu de Mallorca, acompany les germanes trinitàries en la celebració eucarística que acostumen a fer els diumenges a l’interior de la capelleta dedicada a la Verge de Guadalupe, en ple barri marginal de Bellavista.

Sé que es tracta d’una celebració, senzilla i molt llarga, que acostumen a realitzar sense cap capellà, formant comunitat cristiana  laica presidida i animada gairebé en exclusiva per un bon grapat de dones creients, durant dues bones hores.

Quatre anys després d’haver-ho pogut presenciar i assaborir per primera vegada, repetesc la jugada i em faig present en aquesta celebració eucarística, dins el cor mateix del barri marginal de Bellavista, com un feligrès més. 

La celebració eucarística comença a les 10h. Precedida per la primera sessió de catequesi que un grup de tres catequistes adrecen a les famílies dels infants que han de fer la Primera Comunió l’any que ve: un matrimoni jove integrat per Ingrid (qui espera el seu primer infant) i Edgard (qui és de Chacas, l’indret d’Ancash on s’instal·la definitivament i treballa el sacerdot salesià, P. Ugo De Censi); i la jove Victòria (fillola de Maria Quetglas). 

Aquesta religiosa trinitària presenta l’acte i encoratja a participar-hi tots els assistents que ultrapassen el centenar. Una altra dona jove, de nom Giuliana anima i instrueix la concurrència, a més de llegir el text «Tú eres Pasqua» (de Florentino Ulibarri). Hi participen amb els cants un grup de joves engrescats per Benjamín. Fa la lectura del comentari evangèlic (amb text del teòleg José Antonio Pagola) un altre jove, de nom Dimas. Presideix la celebració eucarística, amb fervor i vivència admirables, la mateixa dona de quatre anys enrere, na Cecília. 

Fetes les lectures, entonats els cants, elevades les pregàries, recollides les aportacions de cadascú, la presidenta Cecília inicia l’acció de gràcies, convidant tothom a mostrar-se agraït a l’amor de Déu envers tots nosaltres.

Amb la pregària fervent del Pare Nostre i l’abraçada entranyable entre tots, desitjant la pau, la presidenta Cecília procedeix al repartiment del «pa con-sagrat» (portat en capseta senzilla des de la parròquia) entre tots els assistents: «Preneu i menjau-ne tots! Si no en menjau, no tendreu vida en vosaltres!», hi proclama claríssimament i enèrgica.

Em demanen de dir-hi unes paraules. Des del mateix banc on particip com un feligrès més, mir de comunicar-los l’alegria que sent en trobar-me de bell nou a l’interior d’aquesta modesta i senzilla comunitat de creients: 

«Feliços tots nosaltres, que creim en Jesús de Natzaret, sense haver-lo vist mai en carn i os, com  sí que el veu i pot arribar a palpar amb les seves mans Tomàs, l’incrèdul... Mirem d’afanyar-nos a mostrar la nostra fe en Jesús procurant esser la millor comunitat cristiana seguidora del Crist, de manera que també siguem la millor comunitat humana servidora del poble de Bellavista».

Quart dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

M’aixec tard, passades les 8:30 del matí. Després de dutxar-me, amb una aigua que crema a les  totes i que no arrib a saber ben bé com regular-la, baix per les escales cap al menjador, a berenar. Les germanes trinitàries m’hi han deixat preparat damunt la taula una bona tassa de cafè amb llet, panets a rompre, confitura, mantequilla, embotits, formatges, etc.

Amb la panxa plena, em dedic a recórrer els carrers principals de Puente Piedra. Degut al sol tan calent que em cau damunt del cap pelat que passeig, mir de trobar una gorra de tela que me’l cobresqui i protegesqui. En trob  una que m’agrada, tot i la seva conformació nordamericana: són 20 S/ (5€)...

També vull adquirir un desodorant, i dues ampolles grans d’aigua mineral sense gas. Pel primer, em demanen i aport 4,60€. Per les dues ampolles de 2,5 litres cadascuna, en pag 2€. 

Abans de pujar a la cambra del carrer Saenz Peña on estic allotjat, m’atur a prendre un «cafè affogato» a la Cafeteria 90, situada a la planta baixa del mateix edifici: són 4,10€ que pag en caixa. Amb números rodons, aquest matí de dilluns m’hi gast un total de 15,70€.

Cinquè dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Les germanes trinitàries m’ofereixen la rentadora de què disposen per rentar-me’n la roba. Els ho agraesc de tot cor. Duc una setmana sense fer-ho. I ja em fa una mica de falta. Sortosament aquests dies fa un sol de mil dimonis a Puente Piedra, i això ens ha de permetre rentar-la i assecar-la en poques hores.

Entrevista improvisada a Maria Quetglas. El bon amic i president de l’Associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, el bunyolí Domingo Mateu Conti, em demana que obtengui unes paraules escrites per la bona amiga bunyolina Maria Quetglas, trinitària i missionera al Perú des de fa dècades. Aquests dies visc amb les germanes trinitàries al districte limeny de Puente Piedra. 

Ella compta amb 92 anys d’edat. En lloc de paraules escrites, s’estima més adreçar-hi quatre mots de la veritat. Els enregistr amb el mòbil i els transcric en format pdf. L’envio tot a Domingo Mateu i en queda meravellat: 

«Vull agrair-vos de tot cor, a tu i a María Quetglas, la increīble meravella d'aquesta excel·lent entrevista improvisada que tot just m'acaba d'arribar. No s'ho creuran els companys del Consell de Redacció ni els de la Junta Directiva. Us ho agraeix especialment de part seva. Jo estic que no me'n sé avenir: haver aconseguit en unes hores una preciosa entrevista des del Perú que sé del cert que encantarà als nostres lectors pel destacat i exemplar testimoni viu de l'estimada bunyolina i per l'excepcional avinentesa de poder-lo difondre com a agraīt suport a la Diada de sincer reconeixement a la tasca missionera dels nostres illencs a l'entorn del Santuari de Lluc. No sé com agrair-t'ho, Cil.»

El Mercat de Huamantanga. La satisfacció d’haver complert d’alguna manera amb el desig del president i amic Domingo, em duu a sortir de casa i anar a fer passes pels voltants d’on estic allotjat aquests dies. Enfil cap al mercat a mitjan matí. M’aconsellen d’arribar fins al de Huamantanga, a l’altra banda de la carretera Panamericana Nord.

No me’n puc avenir, ni de la gentada que hi trob, ni de la diversitat de productes que s’hi venen, ni de la immensitat d’unes instal·lacions que semblen no tenir fi. Deu ser un dels mercats populars més grans que he vist mai en la meva vida: «Megamercado HUAMANTANGA. De todo para todos al más bajo precio».

Compta amb nombroses entrades i sortides que faciliten el trànsit dels «caseritos»  o compradors convidats a comprar-hi de tot: «hable, caserito, qué desea», sent a dir, a cada passa que faig.

Venc a cercar-hi tres productes concrets: una dotzena de mocadors de mocar (7,50), un joc de 100 torcaboques de paper (2,50€), i alguna fruita que adquiresc per  2,25€: 9 figues de moro o «tunas» . Total, m’hi deix 12,25€.

Casa d’Infants Sagrada Família. Al capvespre tenc la sort immensa de tornar a arribar, sempre conduït per Maria Quetglas, fins a la «Casa de Niños Sagrada Familia» que, des de fa més de 30 anys, té muntada un personatge que admir molt, per la seva gran capacitat d’estimar la infància més maltractada i/o abandonada. Li diuen simplement «Miguel» . 

El conec i tract de prop fa quatre anys. El seu nom complet és Miguel Rodríguez Candía. Per a mi, un home excepcional. Un veritable laic sant, en ple segle XXI (segur que no serà canonitzat pel Vaticà!).

És tanta la feinada que hi fa, que requeriria capítols i més capítols d’aquesta crònica meva. Basti assenyalar que, actualment, acull 1.200 infants en aquesta casa de Ventanilla. I que en té més de 3.000 a la selva peruana de Pucallpa. 

La sola visita ja comporta l’entrada en un altre món, en el centre del qual se situen els infants: hi reben educació, alimentació, cures, feines, entreteniments, contacte amb la natura i els animals, etc.

Darrerament compta amb una instal·lació recent per a l’obtenció d’aigua del subsòl que no solament serveix per a la Comunitat, sinó que també és posada a la venda amb totes les garanties de salubritat: «El agua se comparte. Sagrada Familia. El agua que limpia la tierra. Agua ozonizada. Sin gas. Gotas de esperanza. Envasado por Comunidad de Niños Sagrada Familia».

Una altra de les novetats que hi trob, respecte de fa quatre anys, és que el veig engrescat en el projecte de construir cases de fusta a la selva amazònica peruana de Pucallpa, per lliurar a les persones majors, velles desemparades que no compten amb res per sobreviure. L’hi veig molt entusiasmat...

"Kure y'amaso si kure y'umutima", diuen al Burundi. "Lluny dels ulls no vol dir lluny del cor".

Així ho estic experimentant davant la notícia trista de la mort del meu estimat cunyat manxec, n'EUGENIO DOMENECH RODRÍGUEZ que enterren al cementeri de Munera. Cosa que jo  només puc seguir a la distància, des del Perú estant...

Desitjo que descansi en pau, juntament amb la seva esposa i germana meva molt estimada Mª Ana