Una passió confidencial, poemari de Bernat Nadal

    Quins darrers cinc mesos!
    El proppassat mes de març de 2026 no vaig acabar d’entendre per quines cinc-centes el bon amic campaneter Ferran Bellver i Silvan em demanava de presentar públicament aquest poemari del manacorí Bernat Nadal a la ciutat d’Inca.

    Vos he de dir que molt manco ho vaig entendre el mes d’abril. 
    En passar-me’n les galerades, vaig adonar-me que el llibre portava epílegs de qui, a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat, havia estat professor meu a la Universidad de Palma de Mallorca -ubicada aleshores a Son Malferit- l’algaidí Gabriel Janer i Manila: escriptor, gestor cultural, llicenciat en lletres, doctor en Pedagogia, catedràtic d'Antropologia de l'Educació, entre d’altres titulacions acadèmiques.
    Però el súmmum del meu desconcert m’arribà el mes de maig. 
    Vaig veure’n el cartell anunciador de l’acte: «Hi intervendran Damià Pons i Pons, professor i escriptor». Llavors sí que vaig pensar que en Ferran Bellver havia errat totalment de comptes. 
    Em demanava a mi mateix de quina manera un modest i senzill activista social i cultural, com reconec que vull ser, (sense cap doctorat de cap universitat) ha de poder compartir la presentació d’un llibre d’aquestes característiques juntament amb el campaneter més il·lustre del segle XXI: l’escriptor, polític, professor i catedràtic universitari Damià Pons i Pons.
    No me'n podia avenir! M’arribà el consol de pensar que entre tots dos podríem retre homenatge a una de les veus més consolidades i més respectades de la literatura mallorquina contemporània, el manacorí Bernat Nadal. 
    Modestament i senzilla, de part meva, durant el mes de juny vaig intentar sortir-me’n, d'aquell desconcert inicial, i em vaig voler dedicar a llegir el contengut del poemari de Bernat Nadal. 
    Gràcies al seu gest esplèndid, vaig poder recollir un exemplar que l’autor va voler deixar-me a la barra d'un bar apropat de l'Estació intermodal de Ciutat, i que dedicava «al molt considerat Cil Buele per la seva lluita en pro de la dignitat humana». 
    Quasi res! Ell no em podia afalagar de forma més agradosa als ulls, al cervell i al cor meus.
    D’aleshores ençà, cada dia una miqueta, vaig voler anar assaborint deliciosament el gust de cadascun dels seus poemes. Si em permeteu l’expressió tirant a agredolç alhora que humanament intens i crític.
    M’he anat enxopant d’allò que consider que ens vol transmetre el poeta manacorí sobre la seva visió i la seva vivència profunda del que podem considerar la Passió per excel·lència, si més no des de la perspectiva del nostre àmbit geogràfic, històric, religiós i social més immediat: l'àmbit del Nord hom vivim i residim, alenam i ens alimentam, treballam i ens afanyam, patim i gaudim.
    Finalment, aquest mes de juliol li vull agrair públicament, al bon amic campaneter Ferran Bellver, que m’hagi donat aquesta oportunitat d’atansar-me al poeta manacorí Bernat Nadal d’una manera tan directa com diàfana.
    Com bé diu a la contraportada, 6 anys més jove que jo neix a Manacor l’any 1950. El mateix any en què jo faig la Primera Comunió. 
    Vint-i-un anys després enceta la seva vida poètica amb el llibre  La desintegració del desig, el mateix any en què me’n vaig de missioner a Burundi, a l’Àfrica Central. 
    Vos he de dir amb franquesa total que, al llarg de la meva octogenària trajectòria vital, he pogut assaborir que, en la meva persona mestissa, el Nord i el Sud es donen la mà d’una forma força admirable!

    Com a antic conseller de Cultura i Joventut del Govern de Mallorca que el mes de febrer de l’any 2000 vaig tenir l’oportunitat de participar directament en l’atorgament del «Reconeixement de Mèrits» al Moviment Escolta de Manacor (1959), un guardó que concedeix l’Escola Municipal de Mallorquí, no em puc estar de recordar que Bernat Nadal l’any 2018 uniria el seu nom al de tants i tants il·lustres personatges que se n’han fet mereixedors. 
    Entre d’altres, que són moltíssims, Antònia Vicens, Josep Massot, M. Antònia Oliver, Miquel Àngel Riera o Guillem d’Efak.

      Vos he de dir també que a primer cop d'ull aquest títol «Una passió confidencial» em dugué a pensar en una història d'amor humà, discret o prohibit. Però a mida que m’endinsava en la poesia de Bernat Nadal anava veient que mantenia en el fons una connexió directa amb la Passió de Crist i amb la seva vigència al segle XXI.
    Pel que sé, resulta bastant normal i corrent en la tradició literària mallorquina que el fet religiós i sobretot la Passió sagrada siguin interpretades des d’una òptica humana, existencial, molt sovint heterodoxa. 
    Podem pensar en Blai Bonet, o Llompart de la Peña  i tants d’altres que se’n serveixen per fer poesia. Des d'una perspectiva si voleu un xic clerical, podríem dir que es tracta d’una poesia cristiana sense voler, o sense anar-ho a cercar.
    El cert és que, a mida que m’anava passant pàgines, m’anava adonant que l’autor s’afanya a presentar-nos un Viacrucis contemporani, mirant de ficar-se dins la pell d’un Jesús de Natzaret presentat ben viu i patint molt en ple segle XXI.
    De bones a primeres, em semblava que ho feia, lògicament, des de la perspetiva d’un home del Nord. Amb les inquietuds, els plantejaments, les propostes, els dubtes o les reflexions que es produeixen en aquesta banda de l’hemisferi terraqui on habitam nosaltres. 
    Em bastava veure quines al·lusions a altres personatges hi anaven quedant reflectides. Curiosament,  de la dotzena d'esments recollits, només n'hi vaig destriar un provinent del Sud: el poeta xilè Pablo Neruda (p. 45). 
    Tota la resta, eren personatges del Nord. Cosa que em sembla del tot lògica:
    El poeta i filòsof italià Giacomo Leopardi (p. 12); el poeta català Josep Vicenç Foix i Mas (Sarrià 1893-Barcelona 1987) (p. 34); el poeta andalús Antonio Machado (p. 43); el filòsof grec Epicur (s. IV-III aC) (p. 47); la poetessa grega Safo de Lesbos (s. VII-VI aC) (p. 48); el rei Salomó, fill de David (s. X aC) (p. 50); el filòsof i escriptor mallorquí Ramon Llull (s. XIII-XIV)(p. 54); el poeta i assaigista nord-americà Walt Whitman (1819-1892) (p. 58); el poeta mallorquí, novel·lista i crític d’art Blai Bonet i Rigo (1926-1997) (p. 61); el poeta i escriptor manacorí Jaume Santandreu (p. 71) o fins i tot l’artista catalana Rosalía (2025).
    Des d'aquesta perspectiva del Nord, que, ho reiter, em sembla del tot lògica, em fa la impressió que Bernat Nadal en aquest poemari mostra Jesús de Natzaret com un líder espiritual i social que, pel fet de voler romandre fidel a la seva missió, acaba patint persecució, és jutjat pels tribunals de justícia, pels jurats i per la població que l’envolta, fins que tots plegats el condemnen a la pena de mort.
    Una persecució encara vigent avui dia, malauradament, en no pocs indrets del planeta.
    I tot per què? Perquè es tracta d'un personatge i dels seus seguidors més addictes que no volen deixar de dur una vida completament engrescada en la tasca de compartir les seves idees i el seu projecte transformador de la humanitat. Una humanitat vista i considerada pel poeta com l’encarregada primordial de mantenir la vida damunt del planeta Terra.

    Què en puc dir, i què voleu que vos digui de la lectura feta?
    He vist que Bernat Nadal utilitza un llenguatge molt directe que cerca de comunicar-se obertamet i clara a través dels ulls de qui vulgui llegir-ne cadascun dels versos i repassar línia per línia tot quant hi expressa.
    He vist que ofereix una anàlisi profunda del més íntim que porta un poeta, amb una presència molt intensa de la temàtica amorosa.
    He vist que tot plegat repercuteix en la consideració de l’ésser humà, el pas del temps, la memòria, la terra i el sentiment de país.
    Però allò que més m’ha captivat d’aquest llibre són les preguntes que hi apareixen formulades en negreta i lletra més grossa ocupant tota una pàgina sencera. 
    Són vuit preguntes que qui més qui manco se’n pot haver fet qualcuna al llarg de la vida:
    Digau-me, Mestre, què podria fer per viure sense haver de patir tant? (pàgina 15)
    Natzarè, per salvar-me, què he de fer? (pàgina 20)
    Jo som un home ric: puc salvar l’ànima? (pàgina 27)
    Diuen que ets rei. Si tens tant de poder, per què ara t’arrossegues i pateixes? (pàgina 32)
    Vares denunciar que els fariseus en la seva opulència no cuiden el poble. I diuen que pots fer miracles. (pàgina 36)
    Tu que ets un líder, ens podries dir com cal lluitar contra invasors armats que ara mateix sotmeten el meu poble? (pàgina 42)
    Digueu-me, per favor: sentir plaer carnal, en veritat és execrable? (pàgina 49)
    Tu que pots caminar per sobre l’aigua, per què no tens poder per a salvar-te? (pàgina 55).

    Qui s'hi posi, podrà veure que són més de 70 pàgines delicioses que no solament captiven l’atenció de qui les llegeix, sinó que aconsegueixen d’arribar molt endins del cervell i del cor, del pensament i dels sentiments, fins que pots arribar a pensar i a creure que és ben cert, ben real en aquest món nostre de misèries compartides, tot quant hi veus reflectit en llenguatge poètic.
    Si vist des del Nord, això és així, imaginau-vos com no s’hi ha de veure tot plegat, moltíssim més remarcat encara, des d’una perspectiva que provengui del Sud. D’on no solament ens arriben alguns dels vuit vents del món i de la bolla -com són xaloc, migjorn o llebeig-, sinó també persones i cultures, productes i matèries primeres, costums i hàbits de conducta, llengües i religiositats, mentalitats i visions distintes. 
    En definitiva, es tracta de músiques i de lletres, de poemes vivents, força capaços d’acompanyar i d’explicar encara molt millor tot quant comporta UNA PASSIÓ CONFIDENCIAL com la que ens fa arribar a les mans el bon amic manacorí Bernat Nadal.
    Desig de tot cor que aquest poemari tan ric i enriquidor esdevengui profitós per a tothom que s’hi atansi amb ganes d'aprofundir-hi. Si m’ho permeteu de dir-ho així: en profit de la gent i la natura del Nord, i també de les del Sud global.

    Durant la presentació d'aquest llibre de poemes aquí a Inca, no em puc estar d’esmentar que ho feim avui dijous. Com bé sap Ferran Bellver, pocs dies abans d’emprendre el vol cap a terres centreafricanes, burundeses. 
    Faig comptes d'anar a passar una mesada sencera amb una de les poblacions humanes més representatives del que comporta avui dia trobar-se estructuralment a la coa del denvolupament econòmic global. 
    Totes les estimacions oficials assenyalen que Burundi ocupa pràcticament el segon lloc entre els països més empobrits del món. Només el supera Sudan del Sud que n’encapçala el rànquing, si hom para esment al PIB per càpita en paritat de poder adquisitiu (PPA), seguint estimacions de l’FMI.
    No em puc estar d'assenyalar que, malgrat sia per un temps determinat només, des de fa 75 anys hi ha gent mallorquina que vol compartir aquesta «passió confidencial» tan fortament marcada per la misèria, per la lluita i per l’esperança encoratjadora d'un poble del Sud.
    Segons el meu modest mode de veure, són aquestes les tres mateixes característiques primordials que reflecteix el poemari nascut del cervell, del cor i de la medul·la òssia d’aquest manacorí que anomenam Bernat Nadal: les misèries humanes, les lluites humanes i les esperances humanes que es mostren força encoratjadores perquè són portadores de grans dosis de vida molt més intensa.
    Moltes de gràcies, Bernat.

Relat d'una relació ferma amb Burundi (1971-2026)

       Cinquanta-cinc anys després d’haver-hi estat per primera vegada en ma vida, mantenc ferma la meva relació personal amb aquest petit país de l’Àfrica Central que anomenam Burundi.

Imatges fetes al laboratori fotogràfic de Gitongo (1972)

    Abans de partir-hi altra volta (a mitjan mes de juliol de 2026) em passa pel cap recollir, si no tot, almanco tot quant pugui anar arreplegant del que he publicat sobre aquest país al llarg d’aquestes dècades passades.
    Més d’una cinquantena de persones de Mallorca s’han fet presents al Burundi, amb ganes de compartir-hi durant un temps determinat uns anys de la seva existència humana, alhora que de sembrar-hi llavors d’Evangeli.
    Pel que puc arribar a esbrinar són laiques i laics (10), religioses i religiosos (17), i una trentena de capellans diocesans.
    Amb aquests 57 individus i d’altres que s’hi han atansat Mallorca s’ha fet conèixer al cor mateix de l’Àfrica negra, i hi ha deixat petjades fondes des de l’any 1951 ençà fins suara mateix.

    Jaume Moragues de Oleza és el primer que s’hi presenta l’any 1951. Inicialment com a Pare Blanc i, posteriorment, com a capellà diocesà. El darrer de tots, Jaume Obrador Adrover «Xemarrí», ja hi duu treballant més de dues dècades i mitja: 3 anys a la missió de Gitongo, 9 anys a Nyabikere i 15 anys a Rabiro (després d'haver treballat uns anys com a missioner a Perú).
    Aquest anys 2026 esdevé molt important i significatiu. Fa 75 anys (noces de platí) que s’hi ha fet present per primera vegada un mallorquí. I es compleixen 25 anys (noces d’argent) des que hi construïren la parròquia de Rabiro on continua romanent present el capellà felanitxer.
    Em passa pel cap repassar-ne breument i concisa la història d’una presència mallorquina que consider enriquidora per a ambdues parts, Mallorca i Burundi.
    No m'hi veig com a cap peça fonamental però sí com un modest participant directe.
    Som un dels qui pensen i creuen que, quan la gent del Nord se sent empesa a girar la ullada i encaminar-se cap al Sud amb ganes de compartir-hi l'existència més que no d’imposar-hi res de res, aleshores el benefici esdevé mutu, se'n beneficien totes dues en molts i diversos sentits.
    D’aquí neix la valoració positiva que en faig, d’una celebració com aquesta en la qual m’agradaria participar de manera directa; i que s’hi afegís encara més gent. En tenc moltes de ganes.
    A les noces de plata d’una missió com la de Rabiro fundada per missioners mallorquins l’any 2001, s’hi afegeixen les noces de platí per a la presència missionera mallorquina al Burundi amb l’anada del P. Jaume Moragues (qepda) el mes d’abril de 1951. 
    És ell qui n’informa els Clergues Regulars (Teatins) que envien un primer equip el mes d’abril de 1959, mentre que l’any 1960 s’estableixen a la missió de Nyabikere i després a Nyabiraba. Són els PP. Guillem Estrany, Vicenç Miró i Gaietà Rosell.
    Llegint les informacions publicades, podem adonar-nos que, a més  dels 30 capellans diocesans que se’n van al Burundi aquests darrers 75 anys (1951-2026), col·laboren decididamente en les tasques missioneres una desena de seglars (6 homes i 4 dones), 2 monges Saleses i 14 Germanes de la Caritat.
    Són més d’una cinquantena d’individus que, des de Mallorca estant, s’adrecen a compartir-hi anys de les seves vides amb el poble burundès, al cor de l’Àfrica negra.
      En podem obtenir dades més concretes llegint els números 52-53 (setembre-desembre de l’any 1987) i 127 (de l’any 2012) de la revista COMUNICACIÓ que edita el Centre d’Estudis Teològics de Mallorca.
    El primer consta de 164 pàgines, la publicació de les quals és patrocinada pel Consell de Mallorca: «Mallorca a Burundi. 25 anys de presència evagelitzadora», reprodueix documents i testimoniatges d’homes i de dones que hi diuen la seva, sobre la relació Mallorca-Burundi, amb articles que signen: Bartomeu Suau M. (Palma), Sebastià Salom M. (Campos), Llorenç Riera M. (Bunyola), Jaume Mas J. (Campos), Margalida Jordà M. (Sineu), Jaume Obrador A. (Felanitx), Miquel Parets S. (Santa Maria del Camí), Gabriel Amengual C. (Santa Eugènia), Josep A. Fuster S. (Palma), Jaume Ribas M. (Maria de la Salut), Joan Servera T. (Artà) i Francesc Munar S. (Manacor).
    El segon, amb 88 pàgines recull els «50 Anys de Mallorca Missionera» i publica aportacions del bisbe Jesús Murgui Soriano, l’Equip M.M. a Rabiro, Pere Fiol i Tornila, Guillem Muntaner, Antoni Bonet Vicens, Joan Parets Serra, Joan Darder i Brotat, Anselmo Álvarez Santamaría, Cecili Buele i Ramis, i Toni Vera. Són aportacions referides a Burundi i també a Perú. Els dos països del Sud amb els quals Mallorca Missionera ha mantengut una relació més directa i estreta, des que el papa Pius XII promulga l'encíclica Fidei Donum (21 d'abril de 1957).

    La missió de Rabiro (Gitega, Burundi)
    Llegint el publicat l'any 2012 en aquest segon número de Comunicació, m’adon que «el mes d’octubre de 1999 comencen la construcció de la nova casa parroquial de Rabiro.»         «El mes de setembre de l’any 2001, els mallorquins deixen la parròquia i la casa de Nyabikere i s’instal·len a la nova casa de Rabiro. Dia 9 de desembre el nou arquebisbe de Gitega erigeix oficialment la nova parròquia de la Resurrecció de Rabiro» (Pàg. 25). «El 26 de febrer de 2005 el nunci apostòlic al Burundi presideix la celebració de la inauguració i la benedicció de la nova església parroquial» (Pàg. 26).
    Són les dades històriques que explicarien l’interès per a una celebració que comporta l’impuls d’una acció de gràcies a tota la gent que ho ha fet possible, i al Déu i Senyor de la història i de l’univers que n’engresca cors i ments.
    Encara que pugui sonar a «tòpic», el fet és que tots els qui hem tengut la gran sort oportuna, i l’oportunitat sortada de fer-nos presents al Burundi, i, en general, a països del Sud, tenim clara la consciència que «n'hem rebut moltíssim més del que hi hem pogut donar». En moltíssims d’aspectes!
              
    Com a capellans mallorquins a Burundi obrim portes al món més empobrit del Planeta Terra   .         
    Sense cap casta de dubte, l'anada de capellans mallorquins al Burundi, si més no durant les darreres quatre dècades del segle passat, contribueix a obrir de pint en ample les portes de la solidaritat mallorquina cap als pobles més empobrits del Planeta.
    Burundi, per exemple, té una de les poblacions humanes més representatives del que comporta avui dia trobar-se estructuralment a la coa del denvolupament econòmic global. 
    Totes les estimacions oficials assenyalen que ocupa pràcticament el segon lloc entre els països més empobrits del món. Només el supera Sudan del Sud que n’encapçala el rànquing, si hom para esment al PIB per càpita en paritat de poder adquisitiu (PPA), seguint estimacions de l’FMI.
    El contacte directe amb la misèria més dura i més crua, entre d'altres aspectes, a més de servir per fer veure certes diferències entre els països del Nord i els del Sud, també ajuda a endinsar-nos en les causes d'aquestes diferències: el model de societat capitalista impulsat arreu del Planeta Terra no respecta la Natura, ni els territoris, ni els països, ni els pobles, ni les persones... únicament i exclusiva roman al servei del capital i del negoci lucratiu creixent en benefici d'una minoria privilegiada. Cosa que aboca la gran majoria de la població mundial a la misèria més dura i més crua.
    Si d'alguna cosa podem estar contents i satisfets els qui hem anat a tocar mare per devers Burundi, segons el meu modest mode de veure, és que qualsevol que hi hagi posat els peus mira, estima i tracta Mallorca i la resta del Planeta, d'una altra manera, molt distinta.
    Cosa que es fa evident a Mallorca si ens atansam a aquells moviments socials que continuen pensant, dient i lluitant amb la mateixa dèria: Un altre món és possible! Una altra Europa també! I una altra Mallorca és del tot necessària! Molts dels membres que els integren hi mantenen una relació molt directa amb el Sud global.                         

    Repassant una mica el que he anat publicant sobre Burundi, m’adon que no és poc:
    1.-  A la memòria de Na Chon, bona amiga meva religiosa, de Sisante  (18-07-2023) 
    2.- Dos Nadals, ben diferents, en cinquanta anys (25-12-2021)
    3.- Sobre el doctor Fernando Simón Soria (06-05-2020)
    4.- Mossèn Miquel Parets, paraules de Jaume Obrador Soler (06-06-2016)
    5.- Del monestir de la Real, pel missioner mallorquí mossèn Miquel Parets (05-06-2016)
    6.- A mossèn Miquel Parets: del P. Joan Arbona, msscc, des de l'Argentina (05-06-2016)
    7.- Paraules introductòries al funeral del missioner mossèn Miquel Parets (03-06-2016)
    8.- A la mort del bon amic, mossèn Miquel Parets i Serra (31-05-2016)
    9.- A la mort de mossèn Jaume Amengual i Pizà, capellà de Son Dureta... (11-02-2016)
    10.- A la mort de n'Eduard Jordà, traumatòleg mallorquí a Burundi (10-02-2016)
    11.- Gràcies a la Vida, que tant m'ha donat! (16-06-2013)
    12.- En kirundi: Declaració de sobirania del Parlament de Catalunya (29-01-2013)
    13.- Kur'abantu b'igihugu citwa Kataloniya (23-01-2013)
    14.- Presentació d'un llibre sobre Burundi, a Manacor (23-01-2010)
    15.- Al bon amic Jaume Cañellas Llompart (12-08-2025) 
    16.- Al bon amic campaner, mossèn Sebastià Salom Mas (15-12-2019)
    17.- Reflexions d'un desencís: Jaume Cañellas Llompart (13-05-2017) 
    18.- Carta de capellà mallorquí -casat i enviduat 2 vegades- al bisbe Taltavull (22-04-2017)
    19.- A Toni Mas i Colom, solleric de seny asserenat i serenor assenyada (02-08-2011) 
    20.- Ens ha deixat el gran amic Pep Toni Fuster (01-11-2005) 
    21.-  Al bon amic concarrí Jaume Obrador i Soler (08-08-2025)
    22.- D'ex missioner mallorquí (Cil Buele) a missioner mallorquí (Julià Cifre) (13-07-2023)
    23.- Gabriel Amengual Coll: Fites històriques de l’antropologia filosòfica (14-09-2020)

I) Presència laica mallorquina a Burundi

    No solament si fan presents a Burundi missioneres i missioners religiosos. També se n'hi van un nombre considerable de laics.
    Mirant d'arreplegar dades sobre la presència de gent laica a Burundi, amb l'afany de cooperar-hi voluntàriament, arrib a fer-ne aquesta llista més o manco aproximada, pel que fa a dades i dates assenyalades:
    01 Josep Ordinas (a Gitega, 1970, dos anys)
    02 Andreu Forteza (a Gitongo, 1974, quatre anys) 
    03 Mª Lluïsa Caragol (a Mutaho, 1974)
    04 Julià Gomila (a Nyabikere, 1992, quatre anys)
    05 Puri Risco (a Gatonde, 1994  tres anys)
    06 Marisa Moreno (de Girona, 1994, a Gatonde, dos anys)
    07 Xavier Castell (de Menorca, a Gatonde i a Butezi 1994, tres anys)
    08 Mauro Ambrosini (d’Itàlia, a Nyabikere, 1995, sis anys)
    09 Catalina Mir (a Nyabikere, 1995, dos anys)
    10 Julià Gomila (bis) (a Rabiro, 2002, dos anys)

II) Presència a Burundi de religioses mallorquines:

A) Visitandines (Saleses)
    01 M. Gertrudis Fuertes (Palma, 1967) 
    02 M. Magdalena Mir Marcó (Binissalem, 1967)

B) Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül
    01 Josefina Bujosa Sanchiz (Gitongo, 1973 - Nyabikere 1994 Rabiro), 
    02 Joana Santandreu Sureda (Gitongo, 1973), 
    03 Rosa Escudero Sevilla (Gitongo - Mutaho, 1973)
    04 Ascención Laserna Pérez (Gitongo - Mutaho, 1973)
    05 Isabel Caimari Matas (Mutaho, 1975)
    06 Aina Ferrà Fluxà (Gitongo, 1975)
    07 Marilén Martínez Bonafè (Mutaho, 1977)
    08 Margalida Jordà Munar (Mutaho, 1978)
    09 Catalina Alcover Andreu (Mutaho, 1978 - Rabiro 2010)
    10 Antònia Valriu Mulet (Nyabikere, 1981)
    11 Carme Cerrón Donoso (Nyabikere, 1983)
    12 Margalida Abraham Ferriol (Nyabikere - Rabiro 1994)
    13 Francisca Valentí Cortès (Gatonde, 1995)
    14 Antònia Campaner Fiol (Rabiro, 1999)

III) Presència a Burundi de capellans diocesans

    01 Jaume Moragues de Oleza (de Palma) (a Kanyinya 1951 - Nyabikere)
    02 P. Guillem Estrany (de Vilafranca, a Nyabikere 1959)
    03 P. Vicenç Miró (de Palma, a Nyabikere 1959)
    04 Miquel Parets Serra (de Santa Maria 1961 a Nyabiraba, Nyabikere, Gitongo) 
    05 Jaume Amengual Pizà (de Palma a Nyabiraba 1966,Nyabikere,Gitongo,Bugenyuzi) 
    06 Bartomeu Suau Mayol (de Palma a Nyabiraba 1966, Kibumbu,Nyabikere,Gitongo) 
    07 Jaume Vives Cañellas (de Sóller a Nyabiraba 1966, Nyabikere,Gitongo,Bugenyuzi) 
    08 Gabriel Amengual Coll (de Santa Eugènia a Nyabiraba 1966 – Nyabikere – Gitongo) 
    09 Jaume Cañellas Llompart (de Palma a Nyabiraba 1966 – Nyabikere – Gitongo) 
    10 Jaume Obrador Soler (de Cas Concos a Nyabiraba 1966, Gitongo – Bugenyuzi)
    11 Josep A. Fuster Segura (de Palma a Gitongo, 1967) 
    12 Antoni Perelló Nebot (de Manacor a Gitongo, 1967, Bugenyuzi) 
    13 Jaume Ribas Molinas (de Maria de la Salut a Gitongo, 1969 
    14 Sebastià Salom Mas (de Campos a Gitongo, Nyabiraba) 1969 
    15 Miquel Gual Tortella (de Campanet a Gitongo, 1970 Bugenyuzi, Murayi, Nyabiraba) 
    16 Joan Servera Terrassa (d’Artà a Gitongo, 1970 Nyabiraba)
    17 Guillem Miralles Cardell (de Deià a Gitongo, 1971) 
    18 Cecili Buele Ramis (de Palma a Gitongo, 1971) 
    19 Alfred Miralles Lozano (de Palma a Gitongo 1971, Bugenyuzi, Murayi, Nyabiraba)  
    20 Julià Cifre Vanrell (de Selva a Gitongo, 1973) 
    21 Antoni Mas Colom (de Sóller a Gitongo, 1973)
    22 Bartomeu Barceló Nadal (de Felanitx a Gitongo, 1974 - Nyabikere, Rabiro) 
    23 Joan Perelló Sansó (de Manacor a Gitongo, 1974, Nyabiraba, Nyabikere) 
    05 Jaume Amengual Pizà (bis, de Palma a Gitongo, 1975) 
    24 Jaume Mas Julià (de Campos a Gitongo, 1976 Nyabikere) 
    25 Miquel Monroig Mestre (de Petra a Gitongo, 1978) 
    26 Llorenç Riera Martí (de Bunyola a Gitongo, 1978)
    27 Francesc Munar Servera (de Manacor a Gitongo, 1979) 
    14 Sebastià Salom Mas (bis de Campos a Gitongo, 1980 -Nyabiraba) 
    24 Jaume Mas Julià (bis de Campos a Gitongo, 1982, Nyabikere) 
    28 Jaume Obrador Adrover (de Felanitx a Gitongo, 1983, Nyabikere, Rabiro) 
    29 Pere Barceló Rigo (de s’Alqueria Blanca a Gitongo, 1984) 
    24 Jaume Mas Julià (ter de Campos a Gitongo, Nyabikere) 
    22 Bartomeu Barceló Nadal (bis de Felanitx a Gitongo, 1988)
    20 Julià Cifre Vanrell (bis de Selva a Gitongo, 1988)
    04 Miquel Parets Serra (bis a Nyabiraba 1990,Nyabikere,Gitongo, Gitaramuka) 
    01 Jaume Moragues de Oleza (bis de Palma a Nyabikere, 1991) 
    01 Jaume Moragues de Oleza (ter de Palma a Nyabikere, 1994 Gatonde) 
    28 Jaume Obrador Adrover (de Felanitx a Gitongo, Nyabikere, 1994 Rabiro) 
    23 Joan Perelló Sansó (ter de Manacor a Gitongo, 1997 Nyabiraba, Nyabikere Rabiro) 
    30 Pere Mascaró Munar (de Palma a Nyabikere, 2000 Rabiro) 
    29 Pere Barceló Rigo (bis de s’Alqueria Blanca a Gitongo, 2001 Nyabikere, Rabiro) 
    14 Sebastià Salom Mas (ter de Campos a Gitongo, 2007 Nyabiraba) 

    La meva relació personal amb Burundi no solament em duu a recordar persones de Mallorca que hi hem treballat, també m'empeny també a editar alguns vídeos domèstics, emprant les imatges recaptades ací i allà sobre la presència missionera de Mallorca en aquest país de l'Àfrica Central des de l'any 1951 ençà:
    01 Moto d'ahir (a Àfrica), i motos d'avui (a Mallorca) (13 de març de 2016)
    02 A IB3 Ràdio sobre Àfrica (31 d'octubre 2021)
    03 Presentació "Descobrint les belleses del cor d'Àfrica" (7 de desembre de 2021)
    01 Cooperant a Burundi l'any 1971
    02 Recordant les Matines de fa cinquanta-cinc anys a Burundi
    03 Al bon amic missioner a Burundi Jaume Obrador
    04 Presència mallorquina a Burundi (calendari)
    05 Presència missionera diocesana a Burundi (Àfrica Central)
    06 Presència perllongada de religioses mallorquines a Burundi 
    07 Capellans i monges de Mallorca a Burundi
    08 Més de 30 capellans mallorquins a Burundi
    09 Valentes dones mallorquines a Burundi
    10 17 religioses de Mallorca a Burundi
    11 Processó del Corpus a Burundi
    
   Preàmbul d'una celebració
    La celebració del 25è aniversari de la creació de la parròquia de Rabiro a Burundi, a càrrec de capellans missioners mallorquins, té com a preàmbul a Mallorca l'acte organitzat per la Delegació diocesana de Missions al santuari de Lluc.
    Amb assistència de l'arquebisbe de Gitega (Burundi) monsenyor Bonaventure Nahimana, del bisbe de Mallorca, monsenyor Sebastià Taltavull, i de nombrosos missioners i missioners mallorquins arreu del món, celebren missa d'acció de gràcies al santuari de Lluc diumenge el 3 de maig de 2026.
    Vet ací el vídeo que editam amb aquest motiu:

    Tant de bo que el viatge que tenim programat realitzar a Burundi a mitjan mes de juliol de 2026 mossèn Jaume Ribas i jo mateix, contribuesqui a fer conèixer i enfortir millor la relació entre tots dos indrets del planeta: un del Nord, Mallorca, amb un altre del Sud, Burundi.

Amb el dominic P. Antoni Miró, al monestir de La Real

    Sempre m'havia cridat poderosament l'atenció els vídeos que el bon amic inquer Pep Garcia Mallada acostuma a penjar a youtube cada setmana, on apareix el P. Toni Miró OP fent la seva homilia a la parròquia on treballa, a Paraguai.
    La primera vegada que vaig tenir l'oportunitat de saludar-lo personalment i directa fou amb motiu de la celebració de la jornada anual de Mallorca Missionera. El mes de maig de 2025 a les instal·lacions de la Casa d'Espiritualitat de Son Roca.
     Mesos després, per l'octubre de 2025, quan em trobava a la ciutat de Lima mirant d'aprofundir una mica en la religiositat peruana, vaig comunicar-me via whatsapp amb aquest missioner dominic manacorí que duu anys treballant a Paraguai.
    Tot d'una es va posar a la meva disposició. No me n'esperava una resposta tan ràpida. Un dels motius principals que em mogueren a comunicar-m'hi era per veure la manera millor d'adquirir l'exemplar d'un llibre d'un altre missioner mallorquí, porrerenc per a més senyes, el P. Bartomeu Melià i Lliteres S.J. una de les figures més rellevants de l'antropologia, la lingüística i la defensa dels drets indígenes a Amèrica Llatina.
    Jesuïta, filòleg i científic social va dedicar la major part de la seva vida a conviure amb els pobles guaranís convertint-se en el principal referent modern de la seva llengua i cultura..
   El P. Toni Miró se m'oferí per anar a cercar-ne exemplars a la capital del país, Asunción. 
    També li deia que, si en trobava cap altre de llibre relacionat amb la religiositat popular paraguaiana o llatinoamericana, que consideràs recomanable, n'estaria ben content d'adquirir-lo.

    No ho feia tant per a mi, com per al bon amic binialer P. Josep Amengual i Batle, MSSCC, qui m'havia sol·licitat de col·laborar en la seva adquisició per poder oferir-lo i tenir-lo als prestatges de la Biblioteca de La Real. Es tractava del llibre "La Lengua Guaraní en el Paraguay colonial".
    Mentrestant jo seguia per Lima, tenint l'oportunitat de participar en alguna sessió del IV Congrés de Teologia que se celebrava a la Pontifícia Universitat Catòlica del Perú, amb intervencions de teòlegs com Leonardo Boff o Jon Sobrino. Coincidia amb l'homenatge que volien retre al teòleg peruà Gustavo Gutiérrez Merino amb motiu del primer aniversari de la seva mort.
    Al cap d'uns dies el P. Toni Miró em passà una llista llarga de llibres que havia trobat a una de les llibreries d'Asunción. N'hi vaig remarcar tres o quatre, els que més m'interessaven.
    S'oferí per enviar-nos-los a través d'alguna empresa que envia paquets de manera més segura que l'oficina paraguaiana de correus. Li vaig passar l'adreça domiciliària del P. Josep Amengual i Batle al Camí de La Real, com també el número del compte bancari d'on fer el pagament del que costa la seva adquisició i enviament.
    Quedàrem que ens ho enviaria tot d'una que pogués. I que sobre els doblers ja en parlaríem a Mallorca. Ens hi afegí unes teles típiques de la regió on treballa.

    Era a finals del mes de novembre de 2025.
    A principis de desembre el P. Josep Amengual em confimava que tot havia arribat bé i que ho trobava molt interessant.
    El mes de març de 2026 el P. Toni Miró ens feia a saber que, si tot anava bé, aniria a Mallorca a finals del mes d'abril fins a final de juliol, amb l'esperança que ens hi poguéssim retrobar.
    Avui n'ha estat el dia! A les 10 del matí de dijous 25 de juny ens hem trobat tots tres al monestir de La Real. Li ha duit des de Manacor el bon amic inquer Pep Garcia Mallada.
    Durant més de dues hores seguides hem pogut compartir conversa, taula i passeig per les diverses instal·lacions del monestir: l'església parroquial, considerada la més antiga de Mallorca (1237); el claustre, menjador, biblioteca, sala capitular i plantes superiors on resideix la comunitat religiosa.

    Amb això el P. Toni Miró ha pogut tornar a veure tots els llibres que havia enviat des de Paraguai i que, un cop puguin esser instal·lats a la biblioteca, en constituiran una secció específica dedicada al missioner jesuïta porrerenc.
    N'hem passat comptes, de tot plegat. Amb agraïment profund per la tasca desplegada, gràcies a la qual, d'ara endavant la biblioteca de La Real podrà comptar amb una bona col·lecció de llibres que publicà el missioner erudit, un dels estrangers que millor ha conegut i estudiat la llengua guaraní a Paraguai.
    M'ha alegrat ben molt retrobar-nos en un indret tan significatiu i emblemàtic com aquest, el monestir de la Real, que tantíssims de records em porta des de la meva infantesa. Hi vaig fer d'escolanet, i anàvem a missa tots els diumenges, quan residíem a Can Tonet, a la meva edat de 7 anys.

La meva darrera visita a l’abadia de Montserrat

    Abans d’emprendre el vol cap a terres africanes, a Burundi el mes de juliol vinent, he volgut retre visita a la Moreneta de Montserrat. Amb pocs dies d’estada a Barcelona, prenc el tren R5 cap a Monistrol. En cremallera arrib fins al santuari marià abans de les 9h. Tenc reservada l’entrada a la Missa conventual a les 11h. Em deixen passar per pujar al cambril de la Verge. Poca gent en aquesta hora. Em dóna temps per pregar-hi tranquil·lament.

    La Missa conventual ja no és allò que era! Comença amb una monició en castellà. L’ùnic cant  gregorià que hi entonen resulta penosament interpretat per una dotzena i mitja de monjos, la meitat dels quals ordenats sacerdots. Deixen més de mig buid el presbiteri.
    Pel que veig, m’adon que avui celebren el 150è aniversari de no sé ben bé quina congregació religiosa. Al final, m’assabent que es tracta d’una institució religiosa anomenada la Companyia de Santa Teresa de Jesús, coneguda popularment com les Teresianes.
    Fundada pel sant Enric d’Ossó l’any 1876, la jornada d’avui s’emmarca dins un pelegrinatge internacional de cinc dies que uneix els llocs més emblemàtics de la vida  del fundador: Tortosa, Montserrat i Tarragona.
    El distintiu que porten penjant pel coll evidencia que s’hi han reunit centenars de pelegrins procedents de 21 països d’Europa, Amèrica i Àfrica on la Companyia és present.
    Els quatre primers bancs de l’abadia queden reservats per a membres d’aquesta institució. En haver-hi arribat prest, puc asseure’m al primer destinat al gran públic. Això em permet de seguir la celebració eucarística a prop del presbiteri, dins un temple ple a vessar, amb més de tres-cents membres de la institució que hi són presents, germanes, docents i laics.
    Es tracta d’una missa commemorativa on agraeixen el llegat de la institució des de 1876. Al final de la celebració no hi manca la salutació del papa, via Nunciatura apostòlica, amb un text breu llegit pel monjo que presideix l’assemblea eucarística.
    En sortir del temple, veig que encara romanen visibles alguns vestigis de la visita recent que el papa Lleó XIV ha fet a Montserrat. Una visita que hi ha deixat petjades fondes.
    De fet, en  queda un llegat discursiu molt definit. 

    El nucli central dels seus missatges s'ha articulat entorn de tres eixos fonamentals: la reconciliació i el rebuig a la polarització, la dimensió universal de l'acollida i l'entrega personal del seu ministeri a la Verge.
​    L'eix més potent i comentat de la seva al·locució és una crida directa a la pau social i a desarmar l'agressivitat en la convivència diària. 
    El papa demana als fidels "deixar caure les armadures que ens han anat endurint el cor". Assenyala que la violència verbal sovint s'utilitza de forma errònia com a protecció davant les pròpies pors o ferides.
    Fa una crida explícita a renunciar a les "paraules feridores, el judici immediat, la murmuració i la calúmnia", demanant estendre aquesta actitud a tots els àmbits: la família, el lloc de treball, la política i, molt especialment, les xarxes socials.
    Des del balcó de la basílica, davant de milers de pelegrins, Lleó XIV lloa explícitament el caràcter integrador de la societat catalana.
    Agraeix obertament a Catalunya el fet d'haver rebut històricament tantes persones d'altres països, destacant que el territori "ensenya com integrar tothom en una sola família".
    Prenent com a referència l'esfera que la imatge de La Moreneta sosté a la mà dreta, recorda que representa el "cuidador maternal universal", un símbol que convida a reconèixer-nos tots com a germans on ningú pot quedar exclòs.
    La visita té una alta càrrega emocional i personal per al pontífex, qui aprofita per revelar un vincle íntim amb l'advocació montserratina: sorprèn els assistents en recordar, utilitzant el català, els seus anys com a rector a la parròquia de Santa María de Montserrat a Trujillo (Perú), connectant la seva biografia pastoral directament amb Montserrat.
    Declara que acudeix a la muntanya sagrada per posar en mans de la marededéu el seu ministeri petrí i la missió global de l'Església Catòlica "en un món que clama demanant justícia i pau".

Lleó XIV viatja a Perú, a la tardor europea vinent

El 18 de juny de 2026, el president interí del Perú, José María Balcázar, es va reunir amb el papa Lleó XIV al Vaticà en una audiència privada que va durar gairebé dues hores. 

Després d'aquesta trobada, el propi president va confirmar als mitjans que el Pontífex té previst viatjar al Perú durant la primera quinzena de novembre d'enguany.

​Tot i que el Vaticà encara no ha emès la confirmació oficial definitiva amb l'agenda tancada (com sol ser habitual fins que s'acosten més les dates), s'estan ultimant els detalls logístics per a un viatge d'entre vuit i deu dies.

​Rutes i ciutats previstes

​La visita té un caràcter molt emotiu per a Lleó XIV, ja que té la nacionalitat peruana i va viure gairebé una dècada a Chiclayo com a bisbe abans de ser traslladat al Vaticà. Segons va detallar Balcázar, la ruta planificada inicialment inclou:

• ​Lima (la capital)
• ​Chiclayo (la seva antiga diòcesi)
• ​Piura
• ​Pucallpa (a la regió de la selva)
• ​Cusco

​A més, el govern peruà ha ofert suport de transport en helicòpter perquè el Papa pugui desplaçar-se a comunitats andines més aïllades i vulnerables de parla quetxua, com Incahuasi i Cañaris, unes zones que el Pontífex coneix molt bé dels seus anys de missioner.

La destrucció de la "Triple Espiral" a Perú

     M'ha impressionat tant aquesta notícia, que no m'he pogut estar de demanar-li a l'IA què hi ha de tot plegat, sobre una de les fites arqueològiques antigues a l'espai protegit lligat a les cultures prehispàniques de la costa nord-peruana que he tengut l'oportunitat de recórrer, a la Quebrada Santo Domingo, dins el departament de La Libertad.

    Vet ací el que n'he pogut extraure:

    "El Ministeri de Cultura peruà ha fet públic un greu atac contra el patrimoni històric del país, concretament a la regió nord de La Libertad. ​El cas ha aixecat molta polèmica pels detalls de com s'ha produït:
​
    ​El passat dilluns 15 de juny de 2026, les autoritats van confirmar la destrucció total i intencionada del geòglif conegut com a Triple Espiral. Aquesta fita arqueològica tenia més de mil anys d'antiguitat i formava part de la Zona Arqueològica Quebrada Santo Domingo, un espai protegit de més de 1.500 hectàrees lligat a les cultures prehispàniques de la costa nord peruana.

    L'atemptat patrimonial s'ha caracteritzat per tres punts clau:

Esborrat a mà: 
    Els informes tècnics de la Policia i els arqueòlegs van constatar que el motiu geomètric es va fer desaparèixer mitjançant la remoció manual del terreny, eliminant completament qualsevol evidència arqueològica d'aquest lloc associat històricament al culte de l'aigua.

​Una presumpta venjança: 
    Pocs dies abans del succés, el govern havia dut a terme un operatiu de desallotjament forçós d'unes construccions il·legalment instal·lades en aquesta zona protegida. Per això, la principal hipòtesi és que es tracta d'una represàlia directa dels invasors de terres contra les accions de l'Estat.

​Pèrdua irreversible: 
    Les autoritats han qualificat el dany d'irreparable, tot i que s'han recollit proves sobre el terreny per mirar d'identificar i sancionar penalment els responsables.

    ​Aquest trist episodi s'afegeix a les denúncies constants que també pateixen altres zones del país, com les famoses Línies de Nazca, sovint amenaçades per la mineria il·legal o el creixement urbà descontrolat."

Planta potabilitzadora d'aigua a la selva amazònica peruana (Callería, Ucayali, Pucallpa)

    Una mesada i mitja després d’haver fet la primera remesa de 7.000€ a la Comunidad de Niños Sagrada Familia de Ventanilla (Callao, Perú), el seu gran animador i mantenidor, el professor Miguel Rodríguez Candía ens fa arribar aquestes imatges que fan veure per què serveix l’ajuda que els ha enviat la Parròquia de Santa Catalina Thomàs, de Ciutat.
    Explica que va destinada a la població infantil de l’Amaçonia peruana, concretament al districte de Callería, situat al departament d’Ucayali que té per capital la ciutat de Pucallpa. Fa frontera amb Brasil. Té una extensió superior als 10.000 km2 i una població superior als 225.000 habitants.
    Han iniciat la construcció d’una nova planta d’aigua potable per a la comunitat indígena, que té una taxa de mortalitat infantil molt alta, a causa de la contaminació de les aigües que provoca l’extracció minera de l’or.
    El primer que han volgut fer és la casa on han de col·locar els equips, bidons i material per a la perforació del primer pou.
    Calculen que aquesta labor pot durar uns tres mesos, ja que han d’arribar als 80 metres de profunditat.
    De tot quant la Parròquia de Santa Catalina Thomàs va recaptar durant la passada Quaresma i a la bacina de la celebració eucarística del Dijous Sant d’enguany (10.000 euros), n’han rebut els primers 7.000€ que els permeten de fer tot quant mostren les imatges.

    A mida que vagin avançant les feines, aniran rebent la resta dels 3.000€ recaptats.
    L’ànima de la Comunidad de Niños Sagrada Familia no es cansa de reiterar una vegada i una altra el seu agraïment profund al rector, mossèn Ramon Lladó i a la tota la comunitat parroquial de Santa Catalina Thomàs, com molt bé manifesta en el vídeo que ens ha enviat.
    Que tot contribuesqui a fer que un trosset d’aquest món nostre millori en les seves condicions d’una vida humana més digna.

Homilies en kirundi, sense passar pel Centre d'estudis de Muyange

    Molt han canviat les coses aquests darrers 50 anys, fins al punt que el Centre de Muyange s'està quedant més que obsolet.

    Mira què m'ha respost en dos segons  l'IA quan li he demanat:
    "Pots fer-me una homilia breu en kirundi per a la festa del Corpus a la parròquia de Rabiro, diòcesi de Gitega a Burundi, en UNA pàgina? Gràcies".

    "Hapa hari insiguro y'ijambo ry'Imana (ihomiliya) ngufi yateguriwe umusi mukuru w'Umubiri n'Amasozi vya Kristu (Corpus Christi), ibereye imibano yo ku paruwasi ya Rabiro, muri Diyosezi Nkuru ya Gitega.
    ​Yanditse mu rurimi rw'Ikirundi kandi ikwije urupapuro rumwe nk'uko uvyipfuza.

​    Homiliya y'Umusi Mukuru w'Umubiri n'Amasozi vya Kristu (Corpus Christi)
    ​Paruwasi Rabiro – Diyosezi Nkuru ya Gitega

​    Bavukanyi bakundwa mu Mwami wacu Yezu Kristu,
    Mwaramutse, mu kanyamuneza k’uyu musi mukuru!
​    Uyu musi, muryango w’Imana ukomoka ngaha i Rabiro, dushonje kandi rema, turakoranye ngo ushire hamwe unyotere ikintu gikomeye cane mu buzima bwacu bwa gikirisu: Ukaristiya Ntagatifu. 
    Umusi mukuru wa Corpus Christi nticari igisata c’ibirori gusa, ni umwanya wo gushimira Imana ku kigongwe n’urukundo rwayo bitagira urugero, rwo kuturekera Umwana wayo ngo abe imfungurwa y’akanyamuneza n’ubuzima budashira.
​    Yezu ntiyashatse kudusiga twonyene. 
    Mu rukurikirane rw’ubuzima bwacu, mu magorwa y’isi, mu mibabaro no mu masengesho yacu ya paruwasi, Yezu arakomeza kutubwira ati: “Uyu ni umubiri wanje, aya ni amasozi yanje.” Igihe cose duhawe Ukaristiya, tuba twakiriye rwa rukundo rwo ku musalaba rudukiza rukatugira basha.

​1. Ukaristiya: Isoko y'Ubumwe i Rabiro
​    Muri uyu musi mukuru, igisomwa canke amagambo ya Yezu aradusaba kureba bagenzi bacu. Umubiri wa Kristu turonka ngaha ku gicaniro c’i Rabiro uduhamagarira kuba umubiri umwe. Ntidushobora gusangira aka kamene k’ijuru ngo hanyuma tubane mu mice, mu mashari canke mu kutumvikana mu mibano yacu. Ukaristiya ni yo soko y’ubumwe bwacu. Iduha ingoga zo kubabarirana no gufashanya nk'abana b'Imana imwe.

​2. Isakramentu ry'Urukundo rwigaragaza
​    Bavukanyi, Yezu aza iwacu mu tuntu duto: umukate n'umuvinyu. Na twebwe uyu musi, ijambo ry’Imana riratwibutsa ko dukwiye kuba "Ukaristiya ihagaze" mu ngo zacu, mu mirima yacu, no mu bice byose vy’i Rabiro.
​    Turabe abasaba imfashanyo,
    Turebe abari mu marira,
    ​Turebe abagendana ukwitemba gufise intege nkeya. Uko twakira Yezu mu murego w’isengesho, ni ko dukwiye kumugandurira mu gufasha abatishoboye n'aboroheje.

​3. Gushimira no Kwizera muri Diyosezi ya Gitega
​    Uyu musi, mu bumwe na Mwami Mwiza wacu, Musenyeri Mukuru w’iyi Diyosezi Nkuru ya Gitega, n’abasaserdoti bacu badusukurira ngaha i Rabiro, tugire umutima wuzuye ishaka n’ishimwe. Nimuze twemere neza ubu bami bw’Imana buri hagati yacu. Nitwasohoka mu rusengero tugendana Yezu mu mitima yacu, imibano yacu izohinduka, itunge umuryango mwiza, ugeramiwe n’amahoro n’urukundo.

    ​Twasoreze n’iri sengesho ryiza:
    “Yezu mwiza, Sangwa mu mitima yacu. Komeza ukwemera kw’abakristu b’i Rabiro. Uduhe guhora tuguhasiga mu Karistiya Ntagatifu, kandi utugire abungere b’amahoro n’urukundo mu buzima bwacu bwa minsi yose. Amen.”
    ​Mugire umusi mukuru mwiza w’Umubiri n’Amasozi vya Kristu! Muhezagirwe n'Imana."

    Resulta del tot admirable comprovar que avui dia, amb l'IA al nostre abast, ja no cal passar pel Centre d'Estudis de la Llengua a Muyange, com fèiem altre temps nosaltres cinquanta anys enrere.

    El papa Lleó XIV, que en sap molt d'aquestes tecnologies noves,  no es cansa de repetir-ho per pa i per sal: 
    - L'IA un aliat potent, sempre que el mantenguem sota control i al servei de tota la humanitat

    - És viu reflex del talent humà, fruit del nostre enginy, testimoni de la nostra grandesa, i una demostració clara de la capacitat creadora que Déu ha donat als essers humans. 

    - Por esdevenir una eina positiva per al bé de la humanitat, com a aliada per millorar les condicions de vida, el coneixement i la solució de problemes complexos de les nostres societats.

    - Lluny de demanar que s'aturi la innovació digital, Lleó XIV sosté que és una oportunitat d'or per reactivar la responsabilitat personal, l'ètica i el discerniment humà: contribueix a fer que la ciència i la recerca espiritual s'enriquesquin mútuament.

    - Si s'utilitza bé pot servir per donar veu a comunitats del Sud global tradicionalment excloses, pot ajudar a preservar les cultures locals i a fomentar una cultura de l'encontre.

    Per al papa Lleó XIV, la intel·ligència artificial és una eina magnífica i un aliat legítim per a la humanitat, capaç de potenciar el progrés social, educatiu i mèdic, sempre que s'utilitzi com a mitjà al servei de la dignitat humana i no com un fi que condicioni o substituesqui la persona. 

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (7): comentari quart - Ángel Sáiz Pérez

    Buenas tardes, Cecilio. He terminado de leer tu libro “Mestís”. Libro valiente, sincero, humilde, escrito con cariño y haciendo gala de la Verdad, la Sinceridad, la Honradez...

    Admiro tu profusión de fechas, datos y nombres, como si hubieras llevado notas de todos ellos en tu vida. Entiendo que así ha sido, pues sin una agenda o Diario no es posible recordar tantas fechas de tu vida.

    En tu infancia en el seminario, la verdad es que todos te veíamos como un niño normal, no podíamos imaginarnos lo que en tu infancia te supuso el ser mestizo. Pero ello te agudizó el ingenio y la busca de tu verdadera identidad en tu entorno.

    Admiro la valentía y sinceridad que expresas cuando hablas del amor, asignatura pendiente no solo para los sacerdotes sino para todos los hombres en general, y  no solo durante la madurez  la juventud.

     Tu paso por Burundi, magnífica descripción del país, de los contratiempos, de los problemas que se te plantean. Servirán para los que quieran repetir tu experiencia misionera en África.

    Inculturación: predicabais intentando adaptar el Mensaje a los nativos, cuando los sacerdotes nativos hacían gala de "occidentalizados". Ellos veían en vosotros algo así como si intentarais aceptar su atraso en comparación con los progresos de la cultura occidental (incluyendo el latín y el gregoriano). Para vosotros su cultura era vuestra "novedad", para ellos la cultura occidental es su "novedad". 
    Eterna pregunta del misionero: ¿Hasta dónde llega la verdadera razón de la conversión del africano al cristianismo? Observa que en países adelantados como Japón el cristianismo cuesta captar catecúmenos, como si no necesitaran “occidentalizarse”.

    Los PP. Blancos de la parroquia de Gitwenge, en Cendajuru, desanimados y desalentados. Premonición de tu decisión de dejar Burundi por las atávicas rivalidades entre hutus y tutsis. A veces hay que aprender a convivir con cosas que no tienen solución.

    Perú: te permite abrir los ojos a la opción por los pobres. También en Perú, como en Burundi, hay unos explotadores y otros explotados.

    Aunque en Burundi el asunto no es la riqueza sino las razas.

    En Perú recibes noticia de los primeros sacerdotes mallorquines secularizados. Juan Riera te deja solo y regresa a Mallorca. Tú le vaticinas que regresará a Perú. Y creo que así fue, pues murió allí.

    Uso de la violencia extrema (Pág.141), nov. 1976 en el PJ de San Martín, de Piura. Impresionante. Ahí tuviste que dar el callo y comprometerte de verdad. Mi amigo Azcueta creó en un desierto Villa el Salvador, en Lima, aunque las circunstancias fueran distintas. Hoy en día es Premio Principe de Asturias por la labor realizada en aquel desierto original.

    Curioso lo de Suárez, que se seculariza pero sigue colaborando con vosotros.

    Coges mes y medio de vacaciones para descansar y retomas el contacto con Lina Company. La mujer es el eterno problema del sacerdote.

    Huelga de 1978 contra Siderperú en Chimbote. Gran participación popular y solidaridad del obispo Mons. Carlos Santiago Burke. Impresionantes relatos de entrega a la opción por los pobres.

    En julio de 1978 te reclama el obispo Teodoro para ser párroco de la parroquia de la Encarnación, en Palma (1978-1982). 
    Termina tu actividad misionera, una actividad que te ha cambiado, de modo que a partir de entonces quedas marcado por tu opción por los pobres y necesitados. Toda tu actividad pastoral en Palma se orienta en ese sentido, has quedado  “convertido” para siempre. Es necesario un baño por el Tercer Mundo para comprender las diferencias entre el norte y el sur. Los que no lo hemos vivido no podemos comprenderlo a fondo.

     De nuevo en Palma, te comprometes a fondo con los Derechos Humanos, con la Justicia Social, la Solidaridad con América Latina, luchas contra la marginación social, participas en organizaciones humanitarias.

    Todo ello te lleva a replantearte el papel de la Iglesia en la sociedad, a intentar comprender el compromiso eterno de la Iglesia institucional con los ricos y poderosos. Y a continuación, como una consecuencia, intentas explicarte el tradicional celibato eclesiástico, descubriendo lo entramado que está éste con la riqueza y el poder de la Iglesia. 
    La verdad es que la mujer nos permite descubrir el verdadero amor del ser humano, es muy difícil amar de verdad desde el celibato, sin embargo, algunos lo consiguen. Es como un milagro.

    Siguiendo tu compromiso personal con la sinceridad con la que te has comprometido al escribir este libro, nos cuentas tus primeras relaciones sexuales fracasadas. Nos ha ocurrido a muchos, Cecilio, por una u otra razón y de una u otra forma.

    En definitiva, Cecilio, no solo nos narras tu vida a modo de biografía, sino que nos haces replantearnos muchas cosas. Supongo que muchos  de los que lo han leído se habrán hecho muchas preguntas sobre muchas cosas… aunque no sé si habrán sido tan valientes como tú, porque la verdad compromete. Y tú has estado comprometido toda la vida.

    Enhorabuena, Cecilio.

Viatge del papa Lleó a Espanya (04): bassó i nucli central dels seus discursos a les illes Canàries

    En bon divendres 12 de juny s'acaba el viatge papal de Lleó XIV a l'Estat espanyol. L'inicia a Madrid sis dies abans, el continua a Catalunya i el finalitza a les illes Canàries.
    M'hagués agradat ben molt seguir-ne les passes dia a dia pels mitjans comunicatius convencionals. Per un motiu o un altre no m'ha estat possible. Només vaig poder seguir els inicis del primer dia i el final de la darrera jornada.
    Me n'he pogut fer una idea "a posteriori". Sobretot, comptant amb aquesta eina tan meravellosa que ens està oferint resposta a tot quant li demanam, l'IA.
    Com he fet amb Catalunya, també ho faig amb les illes Canàries, amb la mateixa pregunta formulada:
     "Sobre el bassó i nucli central dels discursos que ha fet el papa Lleó XIV durant els seus dos dies d'estada a les illes Canàries, què me'n pots dir en dues pàgines?"

    La resposta m'arriba en pocs segons. I la compartesc en aquest blog, amb qui tengui ganes de veure-ho:
    "La històrica visita del papa Lleó XIV a les illes Canàries —la primera d'un pontífex a l'arxipèlag— ha deixat una profunda empremta social i eclesial. Durant la seva estada de dos dies (l'11 i 12 de juny de 2026), el cap de l'Església Catòlica ha articulat un missatge d'una gran contundència moral i humanitària.
​    El fil conductor i nucli central de tots els seus discursos ha estat la crisi migratòria atlàntica, abordada des de la dignitat humana, la denúncia de la indiferència i la crida a la responsabilitat compartida.
    Desglossant l'eix conceptual dels seus parlaments:

1. La dignitat humana més enllà de les fronteres
    ​Lleó XIV ha volgut despullar la tragèdia de les fredes xifres estadístiques per centrar-se en el valor intrínsec de cada vida. En les seves trobades amb els nouvinguts i voluntaris (com al centre «Las Raíces» a Tenerife o al port d'Arguineguín a Gran Canària), el Papa ha deixat clar que la immigració no és un debat burocràtic.
    ​"La dignitat humana no té passaport": 
    Ha estat una de les frases més cèlebres del viatge. El pontífex ha recordat que cap persona perd el seu valor pel fet de creuar una frontera.
​    Identitat enfront d'expedients: 
    Ha insistit directament als migrants que «no són números ni expedients, sinó persones», recordant que la història jutjarà la humanitat actual en funció de si es protegeix la vida o es cedeix a la desídia.

​2. La denúncia dels "monstres" del mar i la indiferència d'Europa
    ​Utilitzant una potent retòrica conceptual i simbòlica davant de l'oceà Atlàntic, Lleó XIV ha assenyalat amb contundència els culpables col·lectius d'aquest drama humanitari.
​    Els monstres reals de l'oceà: 
    Evocant figures bíbliques, ha afirmat que els veritables perills de les aigües Canàries són les màfies que trafiquen amb la desesperació, els tractants que esclavitzen dones i nens, i la indiferència d'aquells que giren la mirada.
​    Cementiris sense làpides: 
    En un missatge directe a la consciència europea, ha llançat una advertència rotunda: «Europa no pot acostumar-se a que el Mediterrani i l'Atlàntic siguin cementiris sense làpides». Ha exigit a la comunitat internacional i als països d'origen i trànsit una cooperació real per crear condicions de pau, justícia i desenvolupament que evitin que la gent hagi de fugir.

​3. Una crida a l'acció de l'Església i la societat local
​    Més enllà de la denúncia política, el Papa ha llançat deures concrets a la comunitat cristiana i a les autoritats locals, lloant alhora el gran cor de les illes.
​    L'imperatiu de l'acollida: Davant les comunitats pastorals a la Catedral de Santa Anna, ha recordat que per als cristians l'acollida no pot ser «una tasca secundària o delegada només als voluntaris». Ha demanat que l'Església es mantingui a prop d'aquests molls on es rescaten vides.
​    "Tots som migrants": 
    En l'àmbit espiritual, ha lligat la condició de migrant amb la naturalesa mateixa de l'ésser humà, afirmant que, en certa manera, tots som peregrins en camí cap a una pàtria celestial, i que ens hem d'ajudar a fer d'aquesta travessia terrenal un lloc més humà per a tothom.
    ​El gest simbòlic del viatge: 
    Més enllà de les paraules, el cor d'aquesta estada s'ha sintetitzat en el moment en què el Papa ha llançat una corona de flors al mar al port d'Arguineguín en memòria dels milers de morts en la ruta canària, i ha beneït una creu blava construïda amb la fusta d'un cayuco rescatat. Amb això, ha refermat el mandat del "Pescador d'homes" en un context literal, dolorós i urgent. 

Institucions de la Unió Europea
    El retret i la crida a l'acció cap a les institucions de la Unió Europea i els governs del continent han estat, precisament, els punts més punyents i polítics de les al·locucions de Lleó XIV. El Papa no s'ha limitat a demanar caritat, sinó que ha exigit de manera explícita un canvi estructural en les polítiques del vell continent.
    ​El Pontífex ha estructurat el deure d'Europa en quatre grans blocs o línies d'acció:

​1. Superar la "gestió numèrica" i el bloqueig de fronteres
​    El Papa ha criticat durament la visió exclusivament securitària i burocràtica que predomina en els debats europeus. Ha afirmat amb rotunditat: ​«No n'hi ha prou amb gestionar arribades, distribuir xifres, reforçar fronteres o lamentar les morts quan ja han passat».
    ​Amb aquestes paraules, ha retret a Europa que centri els seus esforços a "contenir" i externalitzar el control fronterer en lloc d'afrontar la realitat des d'una perspectiva humanitària integral.

​2. Creació de vies legals i segures
​    Lleó XIV ha demanat que els estats europeus assumeixin la responsabilitat d'obrir canals d'arribada regulats que evitin que la gent hagi de posar la seva vida en mans de les màfies. Ha insistit que per protegir la dignitat humana cal oferir alternatives reals perquè ningú s'hagi de llançar a l'oceà, evitant així que el Mediterrani i l'Atlàntic esdevinguin els "cementiris sense làpides" que ell mateix va denunciar.

​3. El dret a "no haver de migrar" (Corresponsabilitat en el desenvolupament)
​    Aquest ha estat un dels seus arguments més profunds. Ha recordat a Europa que el seu deure no comença quan les barques arriben a les costes de les Canàries, sinó molt abans.     Ha explicat que, si bé existeix el dret a buscar refugi, també ha d'existir el dret a romandre a la pròpia llar amb dignitat. 
    Per això, ha exigit a Europa un compromís real i sense condicions geopolítiques amb el desenvolupament econòmic, la justícia i la pau en els països d'origen de l'Àfrica Occidental per evitar l'èxode forçat.

​4. Cohesió i solidaritat compartida (Evitar el pes en regions perifèriques)
    ​De manera implícita —però molt clara en fer el seu discurs a Arguineguín i Tenerife— el Papa ha llançat un missatge de solidaritat intereuropea. 
    La responsabilitat d'acollir i integrar no pot recaure exclusivament sobre les comunitats locals, els voluntaris o els territoris frontera (com les Canàries o Lampedusa) per motius de proximitat geogràfica. 
    Europa ha d'actuar com un bloc unitari on l'acollida estigui coordinada i distribuïda de manera justa.
    ​En definitiva, per al Papa, Europa s'hi juga el seu propi teixit moral: ha advertit que tard o d'hora la història jutjarà el continent i se sabrà si va saber custodiar la humanitat o si va deixar que la indiferència parlés per ella.