Relat burundès (i 6): de Burundi cap a Mallorca

 

Tronc d'arbre de Kiranga emblemàtic, a la ciutat de BUJUMBURA

Un dia abans de la gran festa a la parròquia de RABIRO

Avui som a la vigília de la gran festa que ens ha duit, mossèn Jaume Ribas i a mi, a viatjar a Burundi: volem compartir amb la gent de la parròquia de Rabiro, dins la diòcesi de Gitega, la celebració del 25è aniversari de la seva creació amb la participació de capellans diocesans i Germanes de la Caritat de Mallorca l'any 2001.
Des que iniciaren les gestions i tràmits necessaris per a convertir en parròquia de la diòcesi una sucursal de la parròquia de Nyabikere, han transcorregut vint-i-cinc anys amb presència missionera mallorquina, amb més o manco intensitat i quantitat de membres.
Repassant els àlbums d’aquella efemèride, m’adon dels grans canvis que s’hi han anat fent al llarg d’aquest primer quart de segle de funcionament d’una parròquia en mans de capellans mallorquins i, com suara mateix, també de burundesos.
També en mans de Germanes de la Caritat que hi continuen presents com a congregació burundesa, amb més d’una vintena de membres que no solament són presents a Rabiro sinó també en altres parròquies de la diòcesi, com és el cas de Nyabikere, per exemple.

M’alegra ben molt poder participar d’aquesta celebració festiva directament. N’he pogut veure de prop els preparatius, i m’he quedat meravellat de l’organització extraordinàriament efectiva que han arribat a aconseguir. Sense que mossèn Jaume Obrador, el felanitxer que hi duu més de 40 anys com a missioner, s’hagi hagut d’ocupar ni de preocupar per a res. Són els mateixos cristians de la parròquia que ho organitzen pel seu compte, al seu estil, amb les seves idees, les iniciatives pròpies, els mitjans que se cerquen, les col·laboracions que obtenen o els ajuts que precisen per dur a terme una celebració festiva de tan alt nivell.
Em diuen que calculen que seran milers les persones que demà acudiran a la celebració eucarística que ha de presidir l’arquebisbe de la diòcesi monsenyor Bonaventura Nahimana amb els concelebrants que s’hi facin presents.
Fins a tal punt que el temple, grandiós, resulta insuficient per encabir-hi la totalitat dels assistents. Per això mateix, la mateixa gent de la parròquia s’ha organitzat per adequar l’espai immens situat davant l’entrada principal, a l’ombra dels arbres que hi formen un veritable bosc natural, perquè la concurrència pugui asseure’s als bancs que hi han estat col·locats o puguin participar de drets en la celebració eucarística.

Avui capvespre, juntament amb mossèn Jaume Obrador i Jaume Ribas, hem fet un recorregut pels voltants de la parròquia i hi hem pogut veure de quina manera preparen la festa: assajant les cançons, preparant els instruments musicals, practicant les danses i els balls característics, cuinant el menjar per a tantíssimes de boques, etc. etc.
Em diu mossèn Jaume Obrador que s’hi passaran tota la nit preparant-ho. Fins i tot fan comptes de matar una vaca perquè hi serveixi d’aliment! Festa grossa és aquesta, a l’hora de celebrar els 25 anys de la parròquia.
Just davant l’església hi han aixecat un monument commemoratiu. Com que ha romàs tapat des que hi arribàrem, no he pogut saber què hi ha i què no hi ha. M’ho puc imaginar, però també em puc dur una sorpresa al moment de desvetllar-ho demà mateix.
Faig comptes d’enregistrar-ne les imatges, perquè puguin esser compartides posteriorment amb qui en tengui ganes. Des de fa dos dies és present a la parròquia un periodista que enregistra les tres misses «online». De manera que demà diumenge qui vulgui seguir en directe la celebració del vint-i-cinquè aniversari de la parròquia de Rabiro ho podrà fer des de Mallorca estant, sense cap casta de problema, a través de la pàgina de Radio Maria Burundi a Facebook.
La dificultat podria provenir davant del fet que s’emet totalment en kirundi, la llengua pròpia d’aquest país. 

La celebració d’un Jubileu a Burundi

A Burundi, pel que vaig veient quan arriben els 25 anys d’una parròquia com la de Rabiro hi celebren un Jubileu d’argent. Un Jubileu que no és només un acte religiós; també és un esdeveniment comunitari, social i institucional de primer ordre.
Així m’ho sembla quan veig que aquests darrers dies hi ha moguda grossa pels entorns de la parròquia. Mai no m’hagués imaginat que hi fessin tanta festa i que hi participàs tantíssima de gent: homes, dones, joves, vells, gent de tota casta i condició prenen part en els diversos preparatius que s’estan duen a terme d’una forma molt ben organitzada.
Promogut per l’arquebisbat, sens dubte, comporta diverses dimensions que em criden poderosament l’atenció durant aquest viatge que estic fent a Burundi.
El nucli i bassó de la jornada d’aquest diumenge 9 d’agost és la missa d’acció de gràcies que presideix l’arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventure Nahimana (Gihororo, Gitega, juny 1959), nomenat pel papa Francesc el 19 de febrer de 2022, com a successor de monsenyor Simon Ntamwana. 
M’adon que aquesta celebració eucarística gairebé coincideix dia per dia amb el 40è aniversari de la seva ordenació sacerdotal (10 d’agost de 1986). S’hi veu acompanyat per un nombre considerable de preveres que hi concelebren, tots burundesos, tret de mossèn Jaume Obrador i mossèn Jaume Ribas, missioners de Mallorca.
Com és costum, se sol aprofitar el marc del Jubileu per a administracions col·lectives de sagraments, confessions, comunions o confirmacions. A Rabiro les coes de gent delitosa de confessar-se aquests darrers dies han estat llarguíssimes.
També veig que aquesta celebració actua com a punt de reunió per a persones originàries de la parròquia que viuen fora i que hi tornen per a la festa aportant-hi el seu suport.
S’esdevé habitual també que després de la missa continuïn amb un dinar comunitari, discursos d’autoritats eclesiàstiques i civils, amb brindis compartits.
No hi poden faltar les actuacions de grups de dansa tradicional, corals de la parròquia i exhibicions dels tambors burundesos.
Amb motiu d’aquest aniversari la comunitat parroquial acostuma a mobilitzar fons per dur a terme totes les activitats que comporta una celebració d’aquestes característiques, com també per millorar equipaments i reprendre projectes d’infraestructura local.

M’ha agradat moltíssim participar-hi, prendre’n imatges que puguin contribuir a difondre una celebració d’aquestes característiques duita a terme en un indret africà com aquest, al Cor mateix de l’Àfrica negra.
En esser el darrer dia que pas a Rabiro – demà ja tenc previst de viatjar a Bujumbura per acomiadar-me de les amistats burundeses que hi resideixen i acabar de preparar les maletes per emprendre el vol de retorn a Mallorca -, m’emociona moltíssim veure i viure de prop com aquesta comunitat parroquial transmet el seu entusiasme fervorós, de manera fins i tot contagiosa, i manifesta de manera tan expressiva la seva fe cristiana, com poques vegades tenc oportunitat de comprovar.
Don moltes de gràcies a Déu que m’hagi concedit la gràcia de tornar a trepitjar aquesta terra, després de 52 anys d’haver-me’n anat per darrera vegada. Don gràcies a la Vida que tant m’ha anat donant des que hi vaig arribar per primera vegada l’any 1971. Agraesc a tota la gent que m’ha fet reviure moments on compartir la fe i les ganes d’esdevenir seguidors més fidels de Jesús de Natzaret.
Amb totes les zones ombrívoles que hi puguin comparèixer, com acostuma a ser habitual quan el sol il·lumina  a les totes qualsevol contrada, em qued amb les mostres impactants de fe provinents d’una gent tan senzilla i empobrida que troba en Déu la bondat d’un Pare que els protegeix i acompanya pel camí d’aquest món, tan injust com descabdellat, tan poc solidari com indiferent, tan insensible com poc solidari.
Malgrat tot i malgrat tots, és un poble que continua manifestant-se públicament com a poble creient, amb ganes de continuar caminant per aquest món, de la mà d’un Déu que allibera i que salva molt més que qualsevol altra institució humana.

Festa grossa a RABIRO: Celebren les noces d’argent de la parròquia creada i mantenguda per MALLORCA MISSIONERA.

Quan el mes de maig em passava pel cap la idea d’acompanyar mossèn Jaume Ribas en el viatge a Burundi, per participar en la celebració de les noces d’argent de la parròquia de Rabiro on continua treballant el bon amic felanitxer Jaume Obrador Adrover «Xemarrí», no m’havia imaginat que veuria tot quant hi he vist amb motiu d’aquesta festa, aquí traduïda en Jubileu.
Una festassa com jo no he vist mai enlloc més! I amb un rector que no s’ha hagut d’ocupar ni de preocupar per a res. Tot ho han organitzat, programat muntat, duit a terme i realitzat (jo diria que a la perfecció!) els grups parroquials diversos que s’han afegit amb gran il·lusió a la iniciativa de l’arquebisbat de Gitega de celebrar el Jubileu pels 25 anys de la creació d’aquesta parròquia.
De bon matí ja es veu la gent que hi arriba en massa, mentre que una altra gent s’ha passat tota la nit pels voltants de la parròquia preparant la menjua per a milers de persones. 
Jo no sé quantes n’hi han acudit, però des de l’escenari se’n veien moltíssims, de capets presents.
Després de berenar al menjador parroquial, he volgut fer un recorregut per l’esplanada molt ben condicionada per a encabir-hi la gent que s’hi presentàs.
M’hi engresca el so dels tambors que comencen a sonar dues hores abans de l’inici de la missa programada per a les 10:30 presidida per l’arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventure Nahimana acompanyat al presbiteri per una dotzena de preveres, alguns diaques i seminaristes, religioses de congregacions diverses i  catequistes de la parròquia.
L’arribada de l’arquebisbe va acompanyada del so de les campanes, mentre s’adreça en cotxe Toyota negre a les instal·lacions parroquials per revestir-se amb els ornaments sagrats.
Una llarga processó de cantaires, escolanets, ajudants, religioses, catequistes i preveres es dirigeix ordenadament  cap al recinte destinat a la celebració d’acció de gràcies, a l’exterior d’un temple que no resulta suficient per aixoplugar-hi tantíssima de gent.
El primer acte consisteix en la benedicció i descoberta del monument recordatori d’aquesta efemèride. Hi apareix explicitat l’agraïment a tots els missioners i missioneres de Mallorca que han passat per allà iniciant-hi la tasca d’evangelitzar i promoure un major benestar per a la població del que fins aleshores no era més que una sucursal de la parròquia de Nyabikere. 
Hi apareixen ben visibles les imatges en fotografies de Jaume Obrador Adrover, Tomeu Barceló, Josefina Bujosa i Antònia Campaner.
Seguidament l’arquebisbe i bona part de la comitiva es fan presents a les obres que s’estan duent a terme per a la millora de les instal·lacions parroquials que reben la benedicció episcopal.
La missa comença com sempre en aquest país amb molta de música i molta de dansa.
Durant més de dues hores llargues -amb homilia de 25 minuts inclosa- els diversos  cors parroquials (n’hi ha vuit!) i tota la gent present a l’acte no s’estan de cantar en kirundi, en francès, en llatí i fins i tot una peça en castellà.
A l’hora de repartir la comunió entre tants milers de persones, els capellans, diaques i ministres autoritzats miren d’arribar ordenadament a tots els racons del recinte encerclat amb tanques delimitadores.
Finalitzada la celebració eucarística mantenim una trobada cordial amb l’arquebisbe que es fa unes fotos amb nosaltres i fins i tot adreça unes paraules a la gent de Mallorca a la qual agraeix la col·laboració prestada.
A l’hora del dinar, al mateix indret on s’ha celebrat la missa degudament transformat en menjador comunitari, em torna a sorprendre enormement la bona organització: ordenadament, sense presses ni empentes, primer comencen a servir-se els qui estam situats damunt l’escenari. Després es van repartint els plats entre la nombrosa concurrència, o s’acosten a recollir-ne el menjar on l’han col·locat prèviament.
Tot amb un orde, silenci i bona disponibilitat, això sí amb els plats a caramull! No s’hi miren ni poc ni gens ni una mica a l’hora d’emplenar-los amb el que hi ha: mongetes, arròs blanc, plàtans, pollastre, fruita i begudes diverses (aigua, sucs de fruita, cerveses, vi, etc.).
Com és costum en aquest país, la gent no solament es reuneix per compartir el pa o el menjar, també per compatir-hi la beguda o cervesa anomenada «urwarwa», compartint-hi simultàniament la paraula.
Per això, si la menjua dura mitja hora, les paraules que s’hi comparteixen van més enllà d’una hora llarga. Això sí, ho saben fer tan bé que, fins i tot sense entendre tot allò que diuen, el temps em passa molt ràpidament.
En un acte com aquest no podia faltar l’agraïment públic de tots els intervinents a la tasca desplegada per la Mallorca Missionera en aquesta parròquia de Rabiro durant vint-i-cinc anys seguits.
Qui se n’ha duit les primeres ovacions, agraïments i obsequis, lògicament, ha estat el rector actual, mossèn Jaume Obrador. Entre d’altres, li han regalat una casulla que recorda aquest Jubileu dels vint-i-cinc anys, un llibre de cançons i un quadre diploma honorífic.
En un moment donat de la seva al·locució, l’arquebisbe crida mossèn Jaume Ribas, a qui fa entrega d’un altre diploma honorífic adreçat al bisbe de Mallorca monsenyor Sebastià Taltavull, amb el prec que li faci arribar en esser a l’illa.
Ens sorprèn a tots dos, monsenyor Bonaventure Nahimana quan ens demana que vulguem dirigir unes paraules als assistents. Ningú no ens n’havia advertit prèviament d’aquesta intervenció improvisada. Però no ens hi hem pogut ni volgut negar. Així com hem pogut i sabut hem saludat la gent en kirundi, els hem agraït l’esplèndida acollida dispensada i els hem desitjat un feliç dia d’aniversari.
S’acaba l’acte amb la benedicció de l’arquebisbe, no sense que abans la gent més acostada hagi compartit la cervesa «urwarwa» a l’estil d’aquest país: agenollats davant d’una olla, extraient-ne el suc amb una canyeta i compartint-hi mútuament durant una estona breu les paraules i els bons desitjos.
Amb la partida de monsenyor cap a Gitega, s’acaba per a nosaltres aquesta jornada festiva que, per a mi, s’esdevé del tot inoblidable, per tants i tants de motius, i gràcies a tantes i tantes trobades enriquidores que ens ha permès de mantenir en aquest país la gent que ens ha rebut i acollit per totes bandes la mar de bé.
Li’n don moltes de gràcies a Déu, Senyor de la Vida, Mare de la Terra.

Cap a Bujumbura s’ha dit

Amb ganes de retrobar-me amb antigues amistats burundeses que viuen a la capital, propòs si resulta factible als col·legues d’avançar-me un dia al que havíem decidit d'anar cap a Bujumbura i pujar a l’avió que ens ha de retornar a Mallorca.
Així que, enlloc d’anar-hi dimarts, ho faig dilluns amb la conducció experta de Manishaka.
Passam per Gitega on hem de deixar dos passatgers: una al·lota que visita la família, i Jean Paul que és l’encarregat de fer les retransmissions per Radio Maria.
    Amb aquest tenc oportunitat de visitar-hi les instal·lacions centrals d’aquesta emissora radiofònica.
Seguim carretera avall cap a Bujumbura. Abans hem de passar per indrets diversos que no veig, perquè em qued adormit fins que m’adon que passam per Muramvia i arribam al coll de Bugarama. 
Al cap d’una hora de transitar darrera de camions i vehicles de tota casta que miren d’arribar els primers pertot, arribam a l’hotel Burundi Palace on tenc reservades dues nits, amb berenar del matí inclós.
    Em prepar per anar a trobar-me amb Esron, la seva esposa Josephine i la filla d’aquesta Evodie que pateix una d’aquelles malalties rares que a Burundi són males de tractar. Me’n parlen i mir de dir-los que faré tots els possibles per trobar qualcú que a Mallorca pugui parar-hi l’esment que s’hi precisa.

Seguidament ens reunim amb n’Esron i els màxims representants d’ARIJA. Ho feim entorn d’una taula rodona d’un dels restaurants que roman obert més propers a l’hotel. Isaí, Samuel, Regina, Esron i jo som cinc que ens passam dues hores llargues intercanviant idees i opinions sobre la feina més adequada per a organitzacions no governamentals que vulguin ajudar Burundi. Més que donar-hi doblers per satisfer necessitats ordinàries o extraordinàries, cal fer-hi aportacions que permetin multiplicar-ne els efectes amb la participació i col·laboració dels beneficiaris.
Són els màxims responsables d’una entitat creada a Burundi l’any 1999, amb objectius socials, de justícia, d’economia, de benestar social, d’igualtat real per a la nova societat que cal anar aixecant.
Em diuen que encara roman influenciant la ment de molta de gent la colonització europea que ha fet oblidar la pròpia cultura i la saviesa ancestral d’una població amb història pròpia.

A les 17:30 en punt me’n vaig a l’hotel a dutxar-me. M’he de trobar a les 18 hores amb un dels amics que em fa més il·lusió trobar-me. És de Nyabiraba. Fou ambaixador de Burundi a la Unió Europea i ministre del govern burundès en ocasions diverses. Tengué un paper rellevant en l’adopció dels Acords d’Arusha que iniciaren una llarga etapa de pau i reconciliació en aquest país de l’Àfrica Central tan marcat per la violència interètnica.

Puntualment arriba a l’hotel Venerando Bakevyumusaya amb la seva esposa Suavís. Tenia moltes ganes de veure'l. Havíem treballat junts amb les joventuts de Nyabiraba. És fill d'un dels catequistes més famosos, de nom Dativo. Ens va visitar a Mallorca, convidat per l'entitat que presidia Jaume Obrador Soler, "Veïns Sense Fronteres", quan jo m'exercia com a diputat al Parlament de les Illes Balears. Hi fou rebut per la Presidència, aleshores en mans de Maximilià Morales.
    Em regalen una tassa de ceràmica amb unes paraules d'agraïment i felicitació per la retrobada.
    Els convid a sopar a l'indret on ells m'indiquin. En el seu cotxe em duen a l'Eden Garden Resort, situat a la vora del llac Tanganyika, a la zona de Kajaga, carretera d'Uvira,
    Aprofitam per conversar i intercanviar opinions sobre tots els assumptes que ens vénen al cap. Fins que em tornen a dur a l'hotel on he de passar la darrera nit del meu viatge a Burundi.

    L'endemà sortim cap a Mallorca, en l'avió que ens ha de portar primerament des de Bujumbura a l'aeroport d'Addis Ababa (o Abeba) la capital d'Etiòpia, i des d'allí fins a Madrid, i des d'allà fins a Mallorca.
    Abans, emperò, el bon amic Esron en vol acompanyar a saludar la darrera persona que em queda per veure en aquest país de l'Àfrica Central. Es tracta d'una de les religioses "Bene Mariya" amb qui varen col·laborar els capellans mallorquins quan eren presents a la parròquia de Bugenyuzi en la dècada dels anys 60 del segle passat.
    Li diuen Mama Febronia. M'havien dit que estava una mica delicada de salut. Així i tot, quan l'arribam a veure, la trob molt bé i em fa molt bona impressió. 
    Tots dos ens alegram de retrobar-nos després de tant de temps sense veure'ns ni comunicar-nos. Mantenim una conversa llarga i extensa. M'encomana saludar la família Obrador Sastre, amb la qual manté una relació d'amistat ferma. Allà mateix tenim comunicació directa per vídeo-trucada.

    Em queden solament unes poques hores d'estar on som suara mateix, a l'habitació núm. 4 de l'hotel Burundi Palace, tranquil i confortable, en el mateix centre urbà de la ciutat de Bujumbura. a molt poques passes de l'emblemàtic antic Hotel Paguidas al meu temps.
    Em serveixen per fer una repassada genèrica del que ha comportat per a mi aquest viatge d'ensomni al país de les mil i una muntanyetes (geogràfiques i de qualsevol altra casta inimaginable).
    Sempre i pertot arreu vas pujant i vas baixant, voltant i tornant a voltar, en paratges semblants per a no dir ben idèntics, amb vegetació verda de mil i una tonalitats diferents i amb camins d'una terra roja característica.
    Arribada l'hora de partir, mossèn Jaume Ribas i jo ens posam en mans de Manishaka perquè ens porti en el seu cotxe fins a les instal·lacions aeroportuàries de Bujumbura.
    Deixam l'hotel on hem romàs allotjats. Tot d'una ens adonam que el nostre xófer - persona de l'interior del país que no ha viatjat mai per aquestes contrades capitalines, fa la impressió que no coneix la ruta a seguir. De tant en tant s'ha d'aturar a demanar per on prendre per anar a l'aeroport.
    Hi arribam en temps i bona forma.
    L'avió BOEING 737-800 no surt en direcció a Addis Ababa (o Abeba) fins a les 16:45.
    Em sorprèn que durant aquest vol de poc més de tres hores llargues ens oferesquin menjua: mongetes i verdures, carn amb arròs blanc, panet amb mantega, galletes amb formatge tendre, pastís de xocolata, coca-cola i aigua.
        De cop sec ens trobam amb l'arribada de la fosca, rapidíssimament, just passades les 18h.
    Seguint les recomanacions mèdiques, cada dues hores més o manco em pertoca d'anar a miccionar. Cosa que no em queda més remei que haver de fer durant el trajecte de dues hores i mitja que hem de fer entre Buja i Addis Ababa.
    L'escala tècnica ens manté a les instal·lacions aeroportuàries etíops durant unes quatre hores d'espera.

    És aleshores quan m'arriba la notícia de la mort del bon amic i condeixeble manacorí, resident a Binissalem, Pere Barceló Gelabert. M'ho comunica el seu fill Toni. Em sap greu haver perdut definitivament la presència física d'un amic com en Pere. M'alegra moltíssim que ja gaudesqui plenament de la Vida, amb la seva esposa tan estimada, Francisca Lladó Canals.
    No em puc estar de fer-hi una glosa com aquesta, que distribuesc entre les meves amistats més properes:
    "En Toni Barceló Lladó m'acaba de comunicar que s'ha mort son pare! Ja no li trobaré, viu, a Binissalem el proper divendres que m'hi presenti!
    EM SAP MOLT DE GREU, alhora que m'alegra moltíssim saber que EN PERE MANDAI JA DESCANSA EN PAU, d'una punyetera vegada! S'ho mereix! S'ho ha suat! Ja li pertoca de romandre amb na Francisca, gaudint a les totes de la Vida...

AL BON AMIC PERE BARCELÒ GELABERT

Bon amic Pere Mandai
Enc que jo sia a Burundi
Vull donar-te tant com pugui
Mon adéu d'aquest espai.

Ara pens en Manacor
La ciutat on vares néixer,
On te varen veure créixer,
On descanses ja ben mort.

T'agraïm tot quant tu feres,
Que és ben molt i que és ben bo.
Val molt més que tones d'or,
Cap com tu, bon amic Pere.

Ja gaudeixes de la Vida,
La que mai més no s'acaba.
La que et dóna Déu bon pare,
Comparteixes amb Francisca.

Continua tu vetllant
Pel teu fill de nom Antoni,
Tant de bo també ressoni
Eixa cura als que quedam
En aquest món de misèries:
Que encertem bé el camí
I el coratge de seguir
Mantenint-hi bones dèries.

No deixeu mai de donar-nos
Vostra mà, la que ens anima
A seguir en aquesta vida
L'un a l'altre estimant-nos.

Davant pèrdua tan valuosa
Sols ens queda que guardem
Dins el cor i hi mantenguem
Ta memòria tan preciosa.

Bon amic Pere Mandai.
Ets el primer de la llista.
Et tenim lluny de la vista,
Lluny del cor no hi seràs mai!

Addis Abeba (Etiòpia), 12 d'agost de 2026

    Són les 23:50 quan sortim d'aquest aeroport i emprenem el vol directe cap a Madrid. Hi arribam a les 6:40.
    Gairebé quatre hores més d'espera a la capital espanyola i sortim de Madrid a les 10:25, arribant a Son Sant Joan al cap d'una hora mal comptada.
    Total que, des que iniciam la sortida de Bujumbura a Burundi fins que aterram a La Roqueta a Mallorca han transcorregut una vintena d'hores. Hi hem trepitjat quatre aeroports en un dia.

    Un viatge molt feliç hem tengut!
    Ja tornam a ser a ca nostra, "si és que hi ha casa d'algú".

Festa grossa a RABIRO: Noces d’argent de parròquia creada i mantenguda per MALLORCA MISSIONERA

Compartint taula i menjar a la parròquia de RABIRO

FESTA GROSSA A LA PARRÒQUIA DE RABIRO!

Quan el mes de maig em passava pel cap la idea d’acompanyar mossèn Jaume Ribas pel viatge a Burundi, amb ganes de participar en la celebració de les noces d’argent de la parròquia de Rabiro on continua treballant el bon amic felanitxer Jaume Obrador Adrover «Xemarrí», no m’havia imaginat que veuria tot quant hi he vist amb motiu d’aquesta festa, traduïda aquí en Jubileu.

Una festassa com jo no n'he vist cap mai enlloc més! I amb un rector que no s’ha hagut d’ocupar ni de preocupar per a res. Tot ho han organitzat, programat muntat, duit a terme i realitzat (jo diria que a la perfecció!) els grups parroquials diversos que s’han afegit amb gran il·lusió a la iniciativa de l’arquebisbat de Gitega de celebrar el Jubileu pels 25 anys de la creació d’aquesta parròquia.

De bon matí ja es veu molta de gent que hi arriba en massa, mentre que una altra s’ha passat tota la nit als voltants de la parròquia preparant la menjua per a milers de persones. 

Jo no sé quantes n’hi han acudit, però des de l’escenari se’n veuen moltíssims, de capets presents.

Després de berenar al menjador parroquial, he volgut fer un recorregut per l’esplanada molt ben condicionada per a encabir-hi la gent que s’hi presenti.

M’hi engresca el so dels tambors que comencen a sonar dues hores abans de l’inici de la missa programada per a les 10:30 i presidida per l’arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventure Nahimana acompanyat al presbiteri per una dotzena de preveres, alguns diaques i seminaristes, religioses de congregacions diverses i  catequistes de la parròquia.

L’arribada de l’arquebisbe va acompanyada del so de les campanes, mentre s’adreça en cotxe Toyota negre a les instal·lacions parroquials per revestir-se amb els ornaments sagrats.

Una llarga processó de cantaires, escolanets, ajudants, religioses, catequistes i preveres es dirigeix ordenadament  cap al recinte destinat a la celebració d’acció de gràcies, a l’exterior d’un temple que no resulta suficient per aixoplugar-hi tantíssima de gent.

El primer acte consisteix en la benedicció i descoberta del monument recordatori d’aquesta efemèride. Hi apareix explicitat l’agraïment a tots els missioners i missioneres de Mallorca que han passat per allà iniciant-hi la tasca d’evangelitzar i de promoure major benestar per a la població del que fins aleshores no és més que una sucursal de la parròquia de Nyabikere, vint-i-cinc anys enrere. 

Hi apareixen ben visibles les imatges en fotografia de Jaume Obrador Adrover, Tomeu Barceló, Josefina Bujosa i Antònia Campaner.

Seguidament l’arquebisbe i bona part de la comitiva es fan presents a les obres que s’estan duent a terme per a la millora de les instal·lacions parroquials. Reben la benedicció episcopal.

La missa comença com sempre en aquest país amb molta de música i molta de dansa.

Durant més de dues hores llargues - amb homilia de 25 minuts inclosa - els diversos  cors parroquials (n’hi ha vuit!) i tota la gent present a l’acte no s’estan de cantar en kirundi, en francès, en llatí i fins i tot una peça en castellà.

A l’hora de repartir la comunió entre tants milers de persones, els capellans, diaques i ministres autoritzats miren d’arribar ordenadament a tots els racons del recinte encerclat amb tanques que el delimiten.

Finalitzada la celebració eucarística mantenim una trobada cordial amb l’arquebisbe que es fa unes fotos amb nosaltres i fins i tot adreça unes paraules a la gent de Mallorca a la qual agraeix la col·laboració prestada.

A l’hora del dinar, al mateix indret on s’ha celebrat la missa, degudament transformat en menjador comunitari, em torna a sorprendre enormement la bona organització: ordenadament, sense presses ni empentes, primer comencen a servir-se els qui estam situats damunt l’escenari. Després es van repartint els plats entre la nombrosa concurrència, o s’acosten a recollir-ne el menjar on l’han col·locat prèviament.

Tot amb un bon orde, silenci i bona disponibilitat, això sí amb els plats a caramull! No s’hi miren ni poc ni gens ni una mica a l’hora d’emplenar-los amb el que hi ha: mongetes, arròs blanc, plàtans, pollastre, fruita i begudes diverses (aigua, sucs de fruita, cerveses, vi, etc.).

Com és costum en aquest país, la gent no solament es reuneix per compartir el pa o el menjar, també per compatir-hi la beguda o cervesa anomenada «urwarwa», compartint-hi simultàniament la paraula.

Per això, si la menjua dura mitja hora, les paraules que s’hi comparteixen van més enllà d’una hora llarga. Això sí, ho saben fer tan bé que, fins i tot sense entendre bé del tot allò que diuen, el temps ens passa molt ràpidament.

En un acte com aquest no pot faltar l’agraïment públic de tots els intervinents a la tasca desplegada per la Mallorca Missionera en aquesta parròquia de Rabiro durant vint-i-cinc anys seguits.

Qui se n’ha duit les primeres ovacions, agraïments i obsequis, lògicament, ha estat el rector actual, mossèn Jaume Obrador. Entre d’altres, li han regalat una casulla que recorda aquest Jubileu dels vint-i-cinc anys, un llibre de cançons i un quadre diploma honorífic.

En un moment determinat i de manera sorprenent, l’arquebisbe crida mossèn Jaume Ribas, a qui fa entrega d’un altre diploma honorífic adreçat al bisbe de Mallorca monsenyor Sebastià Taltavull, amb el prec que li faci arribar quan arribi a l’illa.

Ens sorprèn a tots dos, monsenyor Bonaventure Nahimana quan ens demana que vulguem dirigir unes paraules als assistents. Ningú no ens n’ha advertit prèviament, d’aquesta intervenció improvisada. Però no ens hi podem ni volem negar. Així com hem pogut i sabut saludam la gent en kirundi, els agraïm l’acollida dispensada i els desitjam un feliç aniversari.

S’acaba l’acte amb la benedicció de l’arquebisbe, no sense que, abans, la gent més acostada compartesqui la cervesa «urwarwa» a l’estil d’aquest país: agenollats davant d’una olla, extraient-ne el suc amb una canyeta i compartint-hi mútuament durant una estona breu les paraules i els bons desitjos.

Amb la partida de monsenyor cap a Gitega, s’acaba per a nosaltres aquesta jornada festiva que, per a mi, s’esdevé del tot inoblidable, per tants i tants de motius, i gràcies a tantes i tantes trobades enriquidores que ens han permès de mantenir en aquest país tota la gent que ens hi ha rebut i acollit per totes bandes la mar de bé.

Li’n don moltes de gràcies a Déu, Senyor de la Vida i Mare de la Terra. I ho compartesc amb les meves amistats més properes, i amb la gent que vulgui girar una mica més la ullada cap al Sud que n cap al Nord.

Vigília de celebració commemorativa dels 25 anys de la parròquia de Rabiro

 Un dia abans de la gran festa a la parròquia de RABIRO

Mossèn Jauume Obrador Adrover "Xemarrí" al jardí parroquial de RABIRO

Ja som a la vigília de la gran festa que ens ha duit, mossèn Jaume Ribas i a mi, a viatjar a Burundi: volem compartir amb la gent de la parròquia de Rabiro, dins la diòcesi de Gitega, la celebració del 25è aniversari de la seva creació amb la participació efectiva de capellans i Germanes de la Caritat de Mallorca.

Des que l’any 2001 iniciaren les gestions i tràmits necessaris per a convertir en parròquia de la diòcesi una sucursal de la parròquia de Nyabikere, com era aleshores Rabiro, han transcorregut vint-i-cinc anys de presència missionera mallorquina, amb més o manco intensitat i quantitat de membres.

Repassant els àlbums d’aquella efemèride, un s’adona dels grans canvis que s’hi han anat fent al llarg d’aquest primer quart de segle de funcionament d’una parròquia en mans de capellans mallorquins i, com suara mateix, també de burundesos.

En mans igualment de Germanes de la Caritat que hi continuen presents com a congregació burundesa amb més d’una vintena de membres que no solament són presents a Rabiro sinó també en altres parròquies de la diòcesi, com és el cas de Nyabikere, per exemple.

M’alegra ben molt participar en aquesta celebració festiva. N’he pogut veure de prop tots els preparatius, quedant-me meravellat de l’organització extraordinàriament efectiva que s’hi ha arribat a aconseguir. Sense que mossèn Jaume Obrador, el felanitxer que hi duu més de 40 anys com a missioner, s’hagi hagut d’ocupar ni de preocupar per a res. Són els mateixos cristians de la parròquia que ho organitzen pel seu compte, al seu estil, amb les seves idees, les iniciatives pròpies, els mitjans que se cerquen, les col·laboracions que obtenen o els ajuts que precisen per dur a terme una celebració festiva de tan alt nivell.

Em diuen que calculen que seran milers les persones que demà diumenge acudiran a la celebració eucarística que ha de presidir l’arquebisbe de la diòcesi monsenyor Bonaventura Ndikumana amb els concelebrants que s’hi facin presents.

Fins a tal punt que el temple, grandiós, resulta insuficient per encabir-hi la totalitat dels assistents. Per això mateix, la mateixa gent de la parròquia s’ha organitzat per adequar l’espai immens situat davant l’entrada principal, a l’ombra dels arbres que hi formen una espècie de bosc natural, perquè la concurrència pugui asseure’s als bancs que hi han estat col·locats o puguin participar de drets en la celebració eucarística.

Avui capvespre, juntament amb mossèn Jaume Obrador i Jaume Ribas, hem fet un recorregut pels voltants de la parròquia i hi hem pogut veure de quina manera preparen la festa: assajant les cançons, preparant els instruments musicals, practicant les danses i els balls característics, cuinant el menjar per a tantíssimes de boques, etc. etc.

Em diu mossèn Jaume Obrador que s’hi passaran tota la nit preparant-ho. Fins i tot fan comptes de matar una vaca perquè hi serveixi d’aliment! Festa grossa és aquesta, en celebrar els 25 anys de la parròquia.

Just davant l’església hi han aixecat un monument commemoratiu. Com que ha romàs tapat des que hi arribàrem, no he pogut saber què hi ha ni què no hi ha. M’ho puc imaginar, però també em puc dur una sorpresa al moment de desvetllar-ho demà mateix.

Faig comptes d’enregistrar-ne les imatges, perquè puguin esser compartides posteriorment amb qui en tengui ganes. Des de fa dos dies és present a la parròquia un periodista que enregistra les tres misses «online». De manera que demà diumenge qui vulgui seguir en directe la celebració del vint-i-cinquè aniversari de la parròquia de Rabiro ho podrà fer, sense cap casta de problema, a través de la pàgina de Radio Maria Burundi a Facebook. 

Relat burundès (5): la darrera setmana a Burundi

La gent de Rabiro prepara recinte per a la gran festa

 De la ciutat de Bujumbura a la parròquia de Rabiro

Per segona vegada des que som arribat a Burundi emprenem el recorregut d’aquesta carretera que va de la capital econòmica del país a la capital cultural i política. És a dir, des de Bujumbura fins a Gitega. I més enllà. Fins a la parròquia de Rabiro.
Al matí jo havia de fer moltes de coses, havia rebut no pocs encàrrecs parroquials. Quan horabaixando em pos a escriure’n el relat, em fa la impressió que no n’he arribat a fer cap tal com ho tenia programat. 
Coses d’aquest país on som ara! No compten mai el temps ni s’apuren per res.
En bon dilluns 3 d’agost què tenia pensat de fer a Bujumbura? Moltes de coses.
Primer de tot, després d’haver-me aixecat del llit a les 7h del matí, tenia previst baixar al menjador de l’hotel on estic allotjat, el Burundi Palace, per berenar. 
Això sí que m’ha sortit rodó, com tenia previst: fruites tropicals a voler damunt la taula, cafè amb llet i croissant amb una bona copa de mel, pastes diverses i una bona truita «espanyola» amb panet acompanyant. 
Fins aquí no em puc queixar. He començat bé la setmana.
En pujar a l’habitació em pos a fer les maletes, ja que al migdia deix l’hotel i n’he de sortir abans que sien les 12h. M’hi pas una bona estona component-hi totes les coses que hi vull ficar dedins.

A la parròquia de Rabiro m’han comanat d’arribar fins al Banc de la Nació – Bancobu - perquè em lliurin els euros que figuren al talonari del xec que Jaume Obrador ha estès a nom meu perquè arribin segurs a la parròquia. 
Per això esper que una companya d’Esron acudesqui a l’hotel per acompanyar-m’hi i facilitar-me’n les tasques, tràmits i gestions que cal en un país com aquest. 
Com a estranger m’hi puc perdre, si no hi vaig acompanyat d’alguna persona nativa.
Passada la mitja hora d’espera a l’hotel més enllà de l’horari prefixat, m’anim a anar-hi amb el conductor del cotxe que estic emprant per recórrer el país.
En arribar-hi, a la instal·lació bancària, veig que el pàrquing és replè de vehicles. Molt a poc a poc es va buidant de mica en mica fins que hi podem aparcar el Taxi Toyota amb matrícula burundesa K8730A que condueix el seu propietari, Manishaka.
Quan ingressam a l’interior de l’oficina bancària - sense cap casta de problema davant del controlador encarregat d’alçar i baixar la barrera de pas - ens trobam totes les sales farcides de gent que vol esser atesa en alguna de la vintena de finestretes existents.
El trull és indescriptible. Tothom parla molt fort amb els empleats que miren d’atendre clients.
Ja m’han advertit a la parròquia de Rabiro que el primer que em cal és anar a cercar la signatura del cap responsable del departament. Sense aquesta no podria esser atès mai en cap de les finestretes.
Resulta emperò que en aquella hora del matí en què hi som arribat, el cap del departament no és present a l’oficina. Com que no hi és, això fa que les files malgarbades d’espera dels clients vagin creixent més i més a cada estona que passa. Fins a tal punt que li arrib a dir al meu acompanyant que el millor que podem fer és partir cap a cases i deixar-ho anar. 
Em diu que no, que de cap de les maneres, que hem de continuar esperant fins que ens atenguin.
Al cap d’una bona estona, ben llarga, compareix el míster. S’asseu parsimoniosament a la taula del seu despatx i comença a repartir signatures per ací i per allà, com qui reparteix caramels. Quan ens toca d’esser atesos, ens diu que primer hem d’anar a emplenar un formulari que es troba damunt del taulell. 
Sortim de la fila i mir d’emplenar-lo allà mateix així com puc. Ho faig amb tanta mala sort que, després d’escriure-hi tot quant em demanen sobre nom, llinatges, etc. en lloc de posar el número del compte corrent, hi pos el número del talonari sense voler!
«Aquest senyor s’ha equivocat», diu el cap del departament al meu acompanyant Manishaka quan ens pertoca de ser-hi atesos. Sortosament ens diu que no importa, que ja mirarà de trobar ell mateix quin és el número que hi correspon.
Em pren de les mans el xec, se’n va  no sé on i torna dient que ja està tot corregit com pertoca. Però no s’acaba aquí la cosa. També resulta que ha sorgit de cop sec un petit inconvenient: justament en aquest moment precís l’entitat bancària no disposa de la quantitat suficient d’euros perquè me'ls lliurin tal com assenyala el taló bancari: 2.000 €. 
Així que no ens poden prestar el servei que hi hem anat a cercar, pel qual ens hi hem fet presents. El resultat és que hi hem estat esperant de bades durant molt de temps. 
Com si fos lo més normal d’aquest món sortim del banc i ens encaminam cap al mercat artesanal, a veure què hi ha de bo per endur-nos cap a Mallorca com a record de la nostra visita a Burundi.

Quan entram al recinte artesanal veig que hi ha molt per triar. Pentura massa. Artesanies de fusta, de metall, de teles, de pintures i escultures. 
Com que no hi trob allò que m’han comanat: imatges en fusta d’alguna dona africana, d’alguna talla de la Marededéu, me’n vaig i m’entorn amb les mans buides.

Em dirigesc amb el cotxe a l’hotel, on m’han comanat de dur-hi a terme una altra operació:  canviar euros per francs burundesos. Mentre me n’hi vaig em comuniquen des de la parròquia la notícia que n’han ajornat els tràmits per a una altra ocasió. Troben que en donen massa poc pel canvi.  Serà i ho farem un altre dia!

M’havia de veure al migdia també amb la filla d’Esron, qui vol parlar-me de la seva situació com a persona que necessita cuidar-se la salut. No em queda més remei que haver de posposar-ne la cita, ja que tot d’una hem de partir cap a Gitega i ja  no em queda temps per rebre-la avui. Tal volta puguem fer-ho el dia abans de sortir de Burundi, quan siguem a la capital burundesa per retornar a Mallorca.

Són les 11:30 del matí quan sortim de Buja. Manishaka enfila carretera amunt amb el cotxe, ascendint pel coll del Bugarama amb ganes de reprendre la via de retorn cap a Gitega, i encara més enllà, fins a la parròquia de Rabiro.
En una hora arribam al capcurucull del coll del Bugarama. Al cap d’una altra hora passam per Muramvia, per Kiganda i arribam a Gitega a les 14h. Dues hores i mitja de carretera asfaltada des que sortim de Bujumbura. Ens hi trobam Moïsi qui puja al cotxe.
Com que m’he quedat sense un sol franc burundès, mir de canviar 350 € a un dels comerços que m’assenyala Manishaka. Me’n donen 2.275.000 BIF.
A les 14:30 sortim de Gitega, després d’haver tastat el gust saborós d’un plàtan exquisit com a dinar de la jornada! Dues hores després arribam a la parròquia de Rabiro. 
Ens hi trobam tres visites de persones vengudes de fora: Lola i Cari, espanyoles de la ciutat de Cartagena, i el conductor murundi que les ha menades amb el cotxe, s’hi han fet presents per un dia només.
Lola és una de les antigues cooperants de la parròquia de Rabiro que, juntament amb el seu espòs, han vengut altres vegades a Burundi. Cari hi ve per primera vegada en la seva vida, acompanyant-hi la seva amiga. Totes dues treballen en tasques de cooperació entre el Nord i el Sud. En aquesta ocasió hi han vengut per una setmana només.
M’admira l’actitud tan solidària de Lola, recentment convertidda en mare d’una primera criatura de vuit mesos a Cartagena. S'ha vist i sentit amb forces més que suficients per fer-se present a Burundi, deixant la família per uns dies. 
La seva venguda contribueix a fer que puguin millorar, entre d’altres, alguns aspectes relacionats amb la constitució d’una associació local, atesa la seva bona predisposició en la seva condició d’advocada.
Totes dues participen en la pregària vespertina que feim a la capelleta, abans d’anar a sopar plegats al menjador parroquial. La taula rodona compta avui amb vuit boques enlloc de cinc.

A la parròquia de Rabiro estant

Iniciam la jornada d’aquest primer dimarts del mes d’agost, com cada dia en aquest indret, amb la celebració eucarística a l’interior del temple parroquial a les 6:30 del matí.
Avui, mossèn Jaume Ribas ens convida a pregar per una marianda amiga seva. La notícia de la seva mort ens ha arribat a través de la pàgina que té muntada a facebook la revista de Maria de la Salut «Fent carrerany» on llegim: «Ens ha deixat Martina Buñola Vives a l’edat de 83 anys...»
Després de berenar al menjador parroquial, em passen amb un dels 8 organistes que té la parròquia de Rabiro, perquè m’expliqui coses referides a la música que hi fan. Li diuen Theogene Nduwarugira.
M’explica que la parròquia de Rabiro compta amb 8 corals constituïdes per membres que tenen entre 7 i 30 anys d’edat. S’hi reparteixen la participació en cada missa, de manera que cada celebració eucarística té la seva coral. 
N’hi ha una de «Pueri cantores» i les altres 7 són de gent major.
Em presenta l’orgue electrònic amb què compta l’església. Molt modern i amb molts de registres i claus d’interpretació diverses. Li deman que me’l prepari adequadament perquè soni com un orgue clàssic d’església. Mir de fer-lo sonar una estona. Hi pas molt de gust. 
    Sense que jo me n’hagi adonat Theogene m’enregistra una intervenció improvisada breu que hi faig.
    Seguidament em duu a les escoles on diversos grups d’alumnes assagen cançons que han d’interpretar a l’església amb motiu de la gran festa del Jubileu pels 25 anys de vida que té la parròquia. 
Em deixen corprès quan es posen a interpretar una cançó en castellà. No la conec, però m’encanta sentir-la per boca d’una dotzena d’infants barundi en territori burundès.
Em diuen que es tracta d’una cançó africana: «Way Maker» («Aquí estás»). Mir de cercar-ne informació, i n’hi trob aquesta:
«Es tracta d’una cançó composta per la cantautora de música cristiana Sinach (Osinachi Kalu Okoro Egbu), que va ser escrita i creada l’any 2015 a Nigèria, el país natal de l’artista, mentre servia com a líder de lloança a l’església Christ Embassy.
Va escriure aquesta cançó durant un moment personal difícil, inspirant-se en paisatges bíblics (com la crida d’Abraham a la Gènesi) i la revelació de confiar en Déu com qui obre camins on i quan sembla que no n’hi ha cap.
Des que fou llançada a Àfrica aquest tema ha estat traduït a més de 50 idiomes i s’ha convertit en un dels himnes de lloança més cantats a nivell mundial.»     Em sembla interessant recollir-ne el text complet, com el canten els infants de Burundi a la parròquia de Rabiro on estic allotjat:
«Aquí estás
Te vemos mover
Te adoraré
Te adoraré

Aquí estás
Obrando en mí
Te adoraré
Te adoraré (bis)

Milagroso,
        abres camino
Cumples promesas, 
        luz en tinieblas

Mi Dios, así eres Tú (milagroso)
Milagroso, abres camino,
Cumples promesas, luz en tinieblas
Mi Dios, así eres Tú (aquí estás)

Aquí estás
Tocando mi corazón
Te adoraré
Te adoraré

Aquí estás
Sanando mi corazón
Te adoraré
Te adoraré

Así eres Tú
Así eres Tú
Así eres Tú
Así eres Tú
Así eres Tú
Así eres Tú»

Acte seguit tots els infants que assagen a les escoles, preparant-se per la gran festa del Jubileu que el 9 d’agost celebra el 25è aniversari de la creació d’aquesta parròquia per missioners mallorquins, s’han fet presents a l’interior de l’església parroquial per oferir-nos, a mossèn Jaume Ribas i a mi, un breu concert de música coral consistent en la interpretació del «Sanctus» que tant agrada al company mariando i de l’«Agnus Dei» magistralment interpretat per un centenar de veus dirigides per Onesphore Rabiro i acompanyat per un altre dels organistes de la parròquia.

Informe detallat sobre les meves visites a Ngozi i a Bujumbura (VSF)

Amb l’informe complet que em passa el bon amic burundès Esron Niyungeko, sobre la visita a les activitats de cooperació en què participen l’entitat mallorquina Veïns Sense Fronteres i dues entitats burundeses sense ànim de lucre, ABI Burundi i Arija, hom pot fer-se una idea no solament del que he pogut veure de prop durant aquest viatge meu a Burundi, sinó sobretot del que estan fent en aquest país de l’Àfrica Central des que el bon amic concarrí Jaume Obrador Soler i la seva esposa Maria Sastre Sacarés amb tots els membres de la seva família, s’hi han implicat de debò i hi han abocat tants i tants d’esforços el fruit dels quals s’hi fa ben evident.
La tasca que s’ha proposat Esron és ajudar-me a conèixer de primera mà diverses iniciatives desenvolupades per les tres organitzacions en dues províncies de Burundi, Ngozi i Bujumbura, interactuar amb els responsables dels projectes i els beneficiaris, avaluar els resultats assolits sobre el terreny i mesurar l'impacte concret de les intervencions en les condicions de vida de les comunitats.
Durant l'estada d’un mes seguit a Burundi, m’he reservat dues jornades seguides per visitar els indrets que, des de fa anys, mantenen una relació de cooperació ferma amb l’entitat mallorquina Veïns Sense Fronteres. 
Gràcies a la seva ajuda he pogut rebre el suport tècnic i logístic que m’ha facilitat els desplaçaments, les reunions i la comprensió dels diversos projectes visitats.
Inicialment la meva visita perseguia diversos objectius.
En primer lloc, pretenia conèixer les fites principals assolides gràcies a l'aliança entre VSF, ABI Burundi i ARIJA.
També cercava observar directament els resultats obtinguts entre els beneficiaris, comprendre millor els enfocaments utilitzats en l'execució dels projectes i avaluar la seva contribució al desenvolupament socioeconòmic de les comunitats.
La meva visita també m’oferia l'oportunitat de contribuir a enfortir els vincles de col·laboració entre les organitzacions, fomentar el diàleg amb els responsables dels projectes i recollir testimonis dels beneficiaris sobre els canvis derivats de les diverses intervencions.
Finalment, aquesta visita tenia com a objectiu identificar les millors pràctiques, els reptes trobats i les oportunitats per millorar els programes actuals i les futures col·laboracions.

Com a preludi d'aquesta visita, des de Mallorca estant desenvolupam per whatsapp juntament amb n’Esron (a Burundi), un itinerari detallat que em permeti descobrir els principals projectes recolzats pels socis.
A través d’Esron, els gestors dels diversos projectes són informats aleshores de la meva visita i programen cites per garantir la disponibilitat dels equips i els beneficiaris.
Per garantir un desplaçament fluid entre els diferents llocs es planifiquen acuradament les rutes a fer, en un país centreafricà on la disponibilitat de combustible per als vehicles a motor no sempre resulta bona. Fan tots els arranjaments logístics necessaris per garantir que la missió es desenvolupi sense problemes i en condicions òptimes.
Com així ha estat i succeït, gràcies a Déu.

1. NGOZI

La meva visita comença el primer dia del mes d’agost a la província de Ngozi. Hi duc a terme una sèrie de trobades per conèixer diversos projectes comunitaris recolzats per VSF en col·laboració amb ABI Burundi.
Cada visita m’ofereix l'oportunitat de conèixer directament la història dels projectes, els seus objectius, el seu funcionament, els resultats aconseguits i el seu impacte en els beneficiaris.
Tenc l’oportunitat de parlar directament amb els gestors del projecte i els membres de la comunitat per recollir les seves experiències i testimonis.

Pista mixta de bàsquet i voleibol

M’alegra ben molt començar la visita amb una passada per la pista mixta de bàsquet i voleibol construïda en memòria del bon amic concarrí difunt Jaume Obrador Soler, expresident de Veïns Sense Fronteres.
Durant aquesta visita, vaig rebent una presentació detallada sobre els motius de la construcció d'aquesta infraestructura i el seu paper en la promoció de l'esport, la cohesió social, l'educació juvenil i la solidaritat comunitària en aquest entorn marginal de la ciutat d’Ngozi.
Puc anar observant les activitats esportives organitzades al recinte, parlar amb els responsables de la supervisió juvenil i reunir-me amb diversos usuaris de la instal·lació.
En aquestes converses em remarquen la importància del camp en el desenvolupament personal dels joves i en l'enfortiment de la cohesió social dins de la comunitat.
També puc mantenir una conversa breu amb els joves que veig que hi practiquen l’esport en aquells instants. M’atrevesc fins i tot a fer-n’hi una mica amb ells intentant ficar la pilota dins la canastra... cosa que no arrib a ser capaç d’aconseguir de cap de les maneres, malgrat els meus nombrosos intents fallits per reeixir-hi. Els meus braços octogenaris ja no donen per a tant!

Granges ramaderes

El mateix dia continua la meva visita amb un recorregut per les diverses activitats ramaderes desenvolupades per ABI-Burundi i els beneficiaris dels seus projectes.
Tenc oportunitat de visitar granges de porcs, cabres, conills, ànecs i pollastres.
A cada parada, els beneficiaris em presenten les tècniques agrícoles utilitzades, els resultats obtinguts i els reptes trobats.
Aquesta visita, realitzada en ple migdia amb un sol de mil dimonis, em permet observar de prop que, en aquest indret de la província burundesa d’Ngozi, les activitats ramaderes contribueixen eficaçment a millorar les condicions de vida de la població i també a l'autofinançament d'ABI-Burundi.

Cases construïdes amb el suport de VSF

Puc visitar igualment algunes de les famílies que s'han beneficiat de les 101 cases construïdes gràcies a la col·laboració entre VSF i ABI-Burundi.
Me les mostren per dins i per fora i compartim plegats les seves experiències sobre els canvis en les seves condicions de vida des que s'hi han mudat. Les coses que no arrib a entendre en kirundi, Esron me les tradueix al francès i, d’aquesta manera, me’n puc fer una idea més cabal.
Totes aquestes converses em duen a veure que aquestes cases han millorat significativament la seguretat, l'estabilitat i la dignitat de les famílies beneficiàries.

Molins i altres activitats generadores d'ingressos

M’han planificat visitar el molí en funcionament, però a darrera hora no ho podem dur a terme a causa d'una apagada elèctrica. Sense aquest element resulta del tot inútil veure’n el funcionament.
No obstant això, els beneficiaris m’expliquen com funciona la iniciativa i com es gestiona. Els productes que porten a moldre en aquest molí habitualment són blat de les Índies, manyoc, sorgo, soja i blat.
  Conversant amb la gent de la contrada em destaquen la importància d'aquesta activitat per a la creació de llocs de treball, el suport financer a les famílies i l'impuls de l'economia local.
Així acab la meva visita primera al projecte cooperatiu que estan desplegant a la província burundesa d’Ngozi, amb el suport de Veïns Sense Fronteres des de l’illa de Mallorca.

Aquell mateix capvespre seguim fent camí cap a Muyange (el centre d’estudis de la llengua kirundi que vull visitar de passada, tot recordant-hi el meu pas com a alumne durant tres mesos seguits en arribar a Burundi, l’any 1972). 
I de Muyange dins la província de Kayanza partim immediatament cap a la capital econòmica del país, la ciutat de Bujumbura.
Na Mat m’ha reservat allotjament i berenar del matí per dues jornades a l’Hotel Burundi Palace, situat en un barri cèntric de la ciutat. I cap allà m’encamín, o m’hi duu el cotxe manejat per Manishaka.

2. BUJUMBURA

La segona part de la meva visita als projectes cooperatius de VSF té lloc a la província de Bujumbura. Durant una altra jornada continuo explorant els projectes recolzats per ABI Burundi i ARIJA.
Tenc oportunitat de reunir-me tranquil·lament i serena  amb els responsables de les organitzacions i diversos grups de beneficiaris per obtenir una comprensió més profunda de les diverses intervencions implementades.

A les seus d'ABI Burundi i ARIJA

Tenc la satisfacció immensa d’haver estat rebut a la seu de les dues organitzacions que treballen en consorci Hi vaig rebent una presentació institucional.
Aquesta reunió em permet de comprendre millor la història, la visió, les missions, les àrees d'intervenció i els principals resultats aconseguits de les organitzacions des de la seva creació.
Les converses se centren també en les estratègies de desenvolupament, les col·laboracions i les perspectives de futur.

Activitats d'autofinançament del Consorci

Amb la conducció i guia d’Esron puc visitar diverses iniciatives d'autofinançament recolzades per ABI Burundi i ARIJA, com ara la cria de conills a la seu del consorci, edificis llogats per farmacèutics, perruqueries, tallers i cases llogades per particulars.
Les converses em desvetlen, entre d’altres aspectes, que totes aquestes iniciatives estan enfortint gradualment l'autonomia financera del consorci.

Visita a Grups d'Estalvi i Crèdit

La visita continua i anam a veure activitats generadores d'ingressos (IGA) implementades per grups d'estalvi i crèdit recolzats per ARIJA i ABI-Burundi. Les IGA visitades inclouen la cria de conills, pollastres i ànecs; la producció de bunyols; la producció de productes lactis; i les botigues al detall.
Tenc oportunitat de participar en debats sobre el funcionament dels grups, els mecanismes d'estalvi, els préstecs concedits als membres i les inversions realitzades amb els fons recaptats.
Aquesta visita em permet d’apreciar la contribució d'aquests grups a la inclusió financera, el desenvolupament d'activitats econòmiques i la reducció de la pobresa.

Visita a Activitats de Formació Professional

Tenc oportunitat de conèixer de prop així mateix algunes de les activitats de formació professional organitzades per a joves. Són activitats de desenvolupament professional per a joves, que duu a terme el consorci durant les vacances d'estiu. 
Els formadors i els participants em presenten alguns dels diversos programes de formació, les habilitats desenvolupades i les perspectives professionals disponibles per als joves.
Guard molt bon record de la trobada que hi mantenc durant aquesta visita. Qued meravellat de veure com, dins el programa d’aquell dia, un professor molt competent se centra en el treball pràctic que té a veure amb les instal·lacions elèctriques domèstiques.
Tothom l’escolta amb molt deteniment i, quan arriba l’hora de comprovar què n’ha quedat de les explicacions fetes, un dels alumnes puja davant la pissarra i reprodueix fil per randa allò que anteriorment ha esmentat el professor.
Conversant amb els responsables em destaquen la importància d'aquesta formació per combatre l'atur i promoure l'emprenedoria juvenil.

Avaluació general de la visita

Al final de la meva visita, m’adon que he obtengut una visió general, crec que completa, de les intervencions implementades per VSF, ABI Burundi i ARIJA.
Les diverses reunions i trobades mantengudes m’han permès d’observar l'impacte positiu dels projectes en les condicions de vida dels beneficiaris, especialment en les àrees d'habitatge, desenvolupament econòmic, ramaderia, esports, apoderament financer i formació professional.
M’hi han ajudat enormement els nombrosos intercanvis amb els gestors de projectes i els beneficiaris. De manera que, una vegada realitzats, m’enforteixen la comprensió dels enfocaments utilitzats i els resultats obtinguts sobre el terreny.

Conclusió final

Per a mi, des d’una perspectiva global de les visites efectuades als dos indrets de Burundi, he de reconèixer que s’han efectuat totes en condicions molt positives i han assolit plenament els objectius que ens havíem marcat prèviament.
Els llocs diversos visitats m’han permès d’apreciar de primera mà els èxits recolzats per Veïns Sense Fronteres (VSF), ABI Burundi i ARIJA, així com la seva contribució a la millora de les condicions de vida de les poblacions beneficiàries.
Si d’alguna cosa em sent profundament satisfet és que aquesta visita d’alguna manera ha contribuït a fomentar un diàleg constructiu amb els gestors de projectes i els beneficiaris, enfortint així les associacions i obrint noves vies de col·laboració per al desenvolupament sostenible de les comunitats.

    1. VSF (Veïns Sense Fronteres) de Mallorca
    2. ABI-Burundi (Bombers Sense Fronteres) de Burundi
    3. ARIJA (Aliança per a l'Enfortiment dels Valors d'Integritat, Justícia Socioeconòmica i Amistat entre els Pobles) de Burundi.

Preparatius per a la gran festa de Jubileu pels 25 anys

El proper dissabte dia 9 d’agost és el dia assenyalat per a la gran celebració parroquial, en compliment dels primers 25 anys de vida a la parròquia de Rabiro. Per això hem viatjat a Burundi mossèn Jaume Ribas i jo. 
Per això mateix s’avançaren en la celebració a Mallorca d’aquest esdeveniment viatjant a la Roqueta el proppassat mes de maig mossèn Jaume Obrador Adrover i l’arquebisbe de Gitega on pertany aquesta parròquia, monsenyor Bonaventura Nahimana.
Amb dues jornades intensament aprofitades tant al santuari de Lluc com a la Casa d’Espiritualitat de Son Roca, la presència de l’arquebisbe burundès  contribuí a retre un homenatge molt sentit a tota la gent de Mallorca que va iniciar la parròquia de Rabiro amb una esplèndida presència i actuació pastoral continuadora, tant per part de capellans, com de Germanes de la Caritat i també de persones laiques, seglars cooperants.
Per aquí on som ara, a la parròquia de Rabiro aquests dies tot va ben remogut. Els diversos comitès actuen coordinant-se en les tasques a desplegar amb tal motiu i per a una jornada tan assenyalada: ornamentació, il·luminació, infraestructures bàsiques, campanyes informatives, material i productes necessaris, mobiliari, vestimenta, alimentació, etc.
Paper molt important en tot això l’exerceix la comunitat de religioses Germanes de la Caritat de Burundi.  Mossèn Jaume Ribas i jo feim una visita a la casa que pensen dedicar al seu Noviciat.
Mentrestant els diversos grups parroquials han aixecat un gran monument commemoratiu de l’efemèride , situant-lo a la plaça, davant del portal major de l’església parroquial. Malgrat que, des que hi hem arribat, ha romàs ben tapat i sense que hàgim pogut saber de què es tracta ni què representa.
Atesa la gran afluència de gent que es calcula que s’hi farà present, s’han construït uns serveis higiènics nous. Som testimoni directe de la celeritat amb què han aixecat els murs exteriors i interiors durant la mesada que he vist treballant-hi amb molta de cura els picapedrers en nombre més que considerable.
Els encarregats de la música i la dansa que acompanyen totes les celebracions festives fan assajos i més assajos, preparant la festa.
M’han passat una camiseta commemorativa d’un esdeveniment tan singular que miraré de lluir orgullosament el dia de la festa. I faig comptes de guardar-me-la a Mallorca amb una estimació molt gran.
A l’entrada del recinte parroquial han aixecat un arc triomfal que dóna la benvenguda a la gent que s’espera que hi acudesqui en massa.
S’ho paga fer festa, tot recordant els inicis d’una parròquia que s’ha anat consolidant amb el pas del temps i amb la feina de la gent que s’hi ha dedicat en cos i ànima a mantenir encès el caliu d’una evangelització implantada per primera vegada al país en temps relativament recent.
A diferència de Perú que hi arriba  cinc-cents trenta-quatre anys enrere, a Burundi no es fa present definitivament fins a l’any 1896, cent trenta anys enrere només, amb la presència i l'actuació dels Pares Blancs (pel color de l'hàbit que porten els Missioners d'Àfrica). I això es nota, i es nota ben molt!

Dues activitats fora de la normalitat

En bon dimecres 5 d’agost, només a quatre dies de la gran festa parroquial per la celebració dels 25 anys d’existència, se m’acut de fer dues coses que a primer cop d’ull pot semblar que no tenen res a veure l’una amb l’altra, però que a la llarga sí que s’evidencia que hi mantenen una certa relació.
D’una banda se m’ocorre d’enviar una informació bastant completa de tots els meus reculls fotogràfics amb imatges penjades en una trentena d’àlbums que he anat elaborant fins ara durant les tres primeres setmanes de romandre a Burundi en aquesta ocasió. Des del dia que arribam a l’aeroport de Bujumbura procedents d’Addis Abeba, fins al dia d’avui que som a la parròquia de Rabiro.
Ho envio a tots els meus contactes enregistrats en cinc llistes d’uns 200 destinataris cadascuna. Això fa que els missatges enviats vagin dirigits a més d’un milenar de persones de Mallorca.
Ens pocs minuts comencen a comparèixer-hi respostes i més respostes que m’arriben a embossar els missatges de whatsapp topant-se l’un amb l’altre com si jugassin a veure qui guanya.
D’altra banda, també se m’ocorre de mirar d’aconseguir almanco les adreces de dos bons amics meus, antics col·laboradors a la parròquia de Nyabiraba a la dècada dels anys 70. 
Des d’aleshores ençà no he aconseguit cap número que em permeti de comunicar-m’hi.
Es tracta de qui fou president de la República de Burundi per un temps breu, Silvester Ntibatunganya. I de qui fou ambaixador de Burundi a Europa i ministre del país a Burundi, Venerando Bakevyumusaya. 
Tots dos són fills de la parròquia de Nyabiraba on vaig treballar-hi com a missioner.
Avui tenc i mantenc la satisfacció immensa d’haver aconseguit els dos contactes per whatsapp, i no me’n sé estar de dirigir-m’hi tot d’una que dispòs d’una estona per a fer-ho.
Primerament em comunic amb Silvester i posteriorment amb Venerando.        

    Comunicació amb Silvester NTIBATUNGANYA

Via whatsapp i en kirundi (amb traducció de google) ens comunicam d’aquesta manera:

JO: Salutacions, estimat amic Silvester Ntibatunganya. M'alegra moltíssim que uns amics de Bujumbura m'hagin facilitat el teu número perquè puguem retrobar-nos. He vingut a passar uns dies a Burundi —entre altres motius, per celebrar el 25è aniversari de la parròquia de Rabiro, a l'arxidiòcesi de Gitega, on han treballat els meus companys missioners de Mallorca fins al dia d’avui. M'agradaria molt parlar amb tu, tot i que no sé si en tindrem temps. També voldria trobar-me amb un altre bon amic de Nyabiraba, en Venerando Bakevyumusaya; fa anys que no el veig ni hi parlo. Que Déu us beneeixi sempre, a tu i a les vostres famílies, en tot i arreu. Una abraçada afectuosa.

SILVESTER: Cordialment, pare Cecilio. M'alegro molt de rebre el vostre missatge. Que Déu us beneeixi. Va ser un plaer saludar-nos i conèixer-nos. Però ara mateix no soc a Burundi; soc a Bèlgica. Torno a casa a l'octubre. Us facilito el número de telèfon de Venerand Bakevyumusaya. És aquest...

JO: Moltíssimes de gràcies, bon amic Silvester. Desig que tenguis una bona estada per Europa. A veure si tens l'oportunitat d'arribar fins a Mallorca, on pots comptar amb moltes d'amistats que t'hi acolliríem la mar de bé. Gràcies per passar-me el número de l'altre bon amic Vénérando. Una abraçada entranyable des de la parròquia burundesa de Rabiro on he vengut a compartir la festa del Jubileu pels seus 25 anys d'existència a mans de capellans missioners mallorquins. Que Déu et beneesqui sempre, en tot i per tot, a tu i a tota la teva família.

    Comunicació amb Venerando BAKEVYUMUSAYA

JO: Hola, estimat amic Vénérando Bakevyumusaya. M'alegra moltíssim que uns amics de Bujumbura m'hagin facilitat el teu número perquè poguéssim trobar-nos. He vingut a passar uns dies a Burundi —entre altres motius, per celebrar el 25è aniversari de la parròquia de Rabiro, a l'arxidiòcesi de Gitega que ha estat atesa pels meus companys missioners de Mallorca fins avui. M'agradaria molt parlar amb tu, tot i que no sé si tendrem temps per fer-ho. Que Déu us beneeixi, a tu i a les vostres famílies, sempre, en tot i arreu. Una abraçada afectuosa. Soc jo, Cecilio.

VENERANDO: Bé, veig que ets en Cecilio Buele, un amic de Mallorca. Estic sorprès i molt content. L'únic que puc dir en aquest moment és: "Glòria a Déu". Benvingut a Burundi. Som a Bujumbura. M'encantaria poder parlar i veure'ns cara a cara durant els vostres pocs dies aquí.

JO: Quina pena! M’hi acab de passar dos dies allotjat a l’Hotel Burundi Palace. Jo no sabia que et trobassis a Bujumbura. Podríem aprofitar una estona en aquest mateix hotel per veure’ns. A partir del migdia de dia 10 d’agost vinent faig comptes de ser-hi de bell nou. L’endemà passat ens embarcam a l’avió que ens ha de dur a Addis Abeba a les 16:15. Seguirem en contacte i comunicació via whatsapp, ara que disposam dels nostres números. N’estic ben content. Que Déu et beneesqui.

VENERANDO: Suara mateix on ets?

JO: Som a la parròquia de Rabiro, diòcesi de Gitega.

VENERANDO: Ja em diràs quan fas comptes de tornar a Bujumbura

JO: Faig comptes sortir de Rabiro dilluns vinent en direcció cap a Bujumbura.

VENERANDO: Perfecte! Ens hi veurem

JO: Ara estam en una reunió parroquial. Ens posarem en contacte després.

Acabava jo d’escriure aquestes dues comunicacions quan em diuen que arriba a la parròquia el vicari nou. És un sacerdot jove de 33 anys que ha estat ordenat prevere recentment i ve a col·laborar a la parròquia de Rabiro amb mossèn Jaume Obrador i mossèn Raphaël Ntahomvukiye. 
Li diuen Juvenal Ndihokumbayo i demà està previst que presidesqui la missa per primera vegada en aquesta parròquia.

Cap a la parròquia de NYAKERU

Nyakeru al meu temps era una de les sucursals de la parròquia de Gitongo. Record que m’hi vaig fer present qualque vegada, tot i que no me’n queda cap imatge dins la memòria.
Sí que n’he obtengut qualque dada pel contacte via whatsapp que he pogut anar mantenint aquests darrers anys des de Mallorca amb qui s’hi exercia com a rector, mossèn Révérien Hakizimana. Per ell he sabut que Nyakeru ha deixat de ser sucursal de Gitongo i ha esdevengut parròquia de la diòcesi de Gitega.
Sé que mossèn Hakizimana Révérien no hi és present a l’actualitat perquè està fent estudis de dret canònic a València. Però ja li he fet a saber que tenim moltes ganes d’arribar-hi, si més no per veure en quina situació es troba suara mateix aquesta parròquia de Gitega.
Tenim programat d’anar-hi en el cotxe conduït per Manishaka, qui ja m’ha indicat que sortiríem a les 8 del matí. I tornaríem quan li diguéssim de tornar.
Després de berenar, serien més de les 9 del matí, enfilam rumb cap a Nyakeru. S’ha apuntat a venir amb nosaltres el vicari nou de la parròquia de Rabiro que avui ha presidit la celebració eucarística de les 6:30 del matí per primera vegada, mossèn Juvénal Ndihokubwayo.
Amb el cotxe-taxi de Manishaka ens dirigim primerament cap a Gitega. No sense abans tornar a passar per la parròquia de Gatonde a fi que el vicari nou pugui veure la «catedral» enorme que hi estan construint.
Passam més enllà de la ciutat cultural i política del país, Gitega, i seguim per la carretera que duu cap a la ciutat d’Ngozi. A una trentena de quilòmetres, a l’alçada de Bugendana sortim de la carretera asfaltada i ens endinsam per un camí terrós, de clots i de pols, fins que arribam a Nyakeru.
Hi trobam dos preveres barundi que ens atenen la mar de bé, ens conviden a recórrer l’hort parroquial, amb les solls dels porcs, els estables per a les vaques, les plantacions de plataners, les construccions noves que hi estan aixecant, l’interior del temple on romanen reunits els infants que han de fer la Primera Comunió i s’estan confessant... Mentre mossèn Juvénal de Rabiro es revesteix per ajudar-hi, els titulars de la parròquia poden acompanyar-nos a fer el recorregut per les instal·lacions parroquials.
Mossèn Jaume Ribas té molt d’interès a saber si encara és possible contactar amb algun familiar de catequistes amb els quals va treballar a la dècada dels anys 70.
Després de moltes indagacions, consultes, converses, quan ja estam a punt de partir, té l’oportunitat de saludar una dona que s’hi presenta com a familiar directe d’un d’aquells catequistes. Conversen una estona i s’intercanvien salutacions i obsequis de regal.
És la primera vegada que top amb qualcú que em diu que encara recorda la presència i l’acompanyament del bon amic missioner mallorquí mossèn Miquel Parets. Me n’alegr tant que li deman d’enregistrar-li unes paraules que adreça en kirundi a la família santamariera del Carrer Llarg. 
La saluda molt efusivament i grans mostres d’agraïment per la tasca feta a Burundi.

Cap a MUTAHO

La segona etapa d’aquesta sortida que feim avui consisteix a arribar fins a Mutaho. L’indret on les Germanes de la Caritat mallorquines hi feren molta de feina, s’hi establiren i treballaren moltíssim. De manera singular com a infermeres al dispensari que muntaren on atenien tota la gent que hi acudia.
Em diuen que un bon dia se n’hagueren d’anar. I aquella casa on habitaven fou enderrocada.
Nosaltres hem volgut fer-nos presents en aquell indret. Després de moltes indagacions a càrrec dels dos barundi que ens acompanyen, hem pogut identificar l’indret on es trobava la casa de les monges.
Segon tenc entès, l'arquebisbe de Gitega monsenyor Ventura Ndikumana hi vol aixecar una parròquia, a Mutaho. En aquest mateix indret on treballaren les monges mallorquines.
Després de conversar amb un grup de dones que són per allà, arribam fins al mercat. Un indret força concorregut i amb molts de productes que posen a la venda. En aquesta hora de la tarda no hi ha tant de trull com al matí. Així i tot, hi podem veure les paradetes, muntades i desmuntades. I tenim l’oportunitat d’adquirir mitja dotzena de pinyes tropicals que semblen excel·lents.
La nostra eixida d’avui s’acaba amb el Parenostre que resam al mateix indret on fou assassinat l’arquebisbe de Gitega, monsenyor Joachim Ruhuna, quan precisament venia de retre visita a la parròquia de Gitongo on havíem estat treballant els missioners diocesans de Mallorca.
En arribar a la parròquia de Rabiro em trob dins el whatsapp aquest missatge en castellà que m’envia mossèn Charles Hakizimana:
«¡Qué maravilla ha sido compartir estos momentos en Nyakeru! Nos sentimos profundamente agradecidos y felices por su valiosa presencia entre nosotros. Su visita ha sido para nosotros un verdadero signo de cercanía y fraternidad.
Además, han podido conocer el lugar donde han vivido y constatar tanto los frutos y logros alcanzados como las dificultades y necesidades que aún afrontamos. Su presencia, su apoyo y su cercanía nos animan a seguir adelante con esperanza y compromiso.
¡Muchas gracias por acompañarnos y que Dios los bendiga abundantemente!»
La meva resposta és l’enviament d’un enllaç a l’àlbum de fotos que he elaborat avui a la parròquia de Nyakeru.

Dos dies bans de la gran festa a la parròquia de Rabiro

Ahir vespre, en arribar a la parròquia de Rabiro després de visitar Nyakeru i Mutaho ens hi trobam una cara nova: la d’un periodista de Ràdio Maria que ha vengut a la parròquia uns dies abans de la gran festa pel Jubileu dels 25 anys de vida parroquial. 
N’ha d’enregistrar les tres misses d’aquests tres dies per emetre’n en directe la que diàriament ofereix l’emissora entre les 6:30 i les 7:15 del matí.
Posteriorment intent d’aconseguir-ne imatges des de Facebook. Però m’informa que només se’n poden recollir en directe.
Després de berenar al menjador parroquial els 7 membres que aquest matí envoltam la taula rodona, amb el centre que gira i dóna voltes, juntament amb mossèn Jaume Ribas, anam a recórrer les instal·lacions que la gent prepara per acollir-hi diumenge la gentada que s’ha de fer present a la Parròquia de Rabiro per celebrar-hi el Jubileu dels 25 anys de vida parroquial.
Veig que tot està molt ben organitzat per la gent: bancs per a tothom a l’esplanada davant l‘església, a l’ombra dels arbres que n’hi fan a bastament; neteja del terra amb granera i poals d’aigua que n’evitin la polseguera; il·luminació i fils per a la retransmissió de les veus i càntics durant la celebració festiva; assaig i més assaigs de les peces musicals que s’hi han d’interpretar; tancament i encerclament del recinte destinat a acollir-hi la gent que hi acudesqui; etc. etc.
Aprofit la topada amb Jerome el cuiner que el mes d’agost descansa i és substituït per Stephano, perquè adreci una salutació a mossèn Bartomeu Barceló i a sor Josefina Bujosa, de qui guarda tan bons records, segons em diu.
També, en veure venir mossèn Juvénal, li deman que saludi les amistats mallorquines i ens expliqui què està fent avui i aquí tanta de gent per aquesta contrada de Rabiro. Fidel al tarannà burundès no s’hi talla gens ni mica sinó que n’amolla una paragrafada explicant-ho tot ben detalladament.
Com que d’aquí a tres dies ja me’n vaig cap a Bujumbura i he de deixar d’estar a la parròquia de Rabiro, per preparar-hi convenientment el viatge de retorn a Mallorca a mitjan setmana que ve, mir d’aconseguir que em rentin la roba bruta de manera que quedi en bones condicions per ser lliurada a Caritas Burundi i la repartesqui de la manera que consideri millor.
En viatjar a terres del Sud tenc per costum de fer-ho així: hi deix tot quant hi he duit d’Europa. Com és ara roba, calçat, medicaments o d’altres coses que em sobren, i me’n duc cap a Mallorca tot quant puc adquirir-hi com a records artesanals d’aquest país en tela, palla, paper o fusta.
Uns intercanvis materials que esdevenen l’expressió més genuïna d’un altre intercanvi més profund: el que prové de l’estimació profunda i del desig de fer conèixer una mica més i millor la realitat que ara m’envolta i que, des de Mallorca estant, pot resultar difícil de copsar, d’entendre i de valorar d’una manera més positiva.
    Esper i desig de contribuir-hi d'alguna manera.