divendres, 3 de desembre de 2021

Glosa meva dels setanta-set

 Amb DOS SETS de bístia vella

Com cada any quan ve Nadal,
se m’acut de fer una glosa:
oferint alguna cosa
a qui vulgui obrir portal.

Dos Nadals, mal confinats
per mor del covid denou:
hem rebut allò que cou,
n’hem quedat acoquinats.

Aquest segon any pandèmic,
capgirat tot dalt a baix,
com qui guarda en un calaix
tot allò que era acadèmic:

me n’arriben dos en dos,
alguns fets i moltes dades:
amb UN SET dues vegades,
jo pel "banc del si no fos".

Setanta vegades set
aquest pic encara no!
Però escolt bé la cançó
d'un grafisme que se'm perd.

Com diu Job al seu Poema
que fa Cinc en el seu llibre:
quan ell creia que era lliure,
li arribà mala condemna.

Hem quedat ben abatuts.
Ens ha pres, com no esperàvem,
molta gent que estimàvem,
valuosa que hem perdut.

Ha marcat la nostra cara
amb arrugues de tristor.
Ens ha duit gran amargor
quan hem vist adesiara

que hem d’anar més vius encara:
amb la boca i nas tapats,
d’altra gent ben distanciats,
com mesura que ens empara.

A l’espera d’un món nou
on tot quedi capgirat.
Que ningú visqui virat,
i s’afanyi a dir-hi PROU!

PROU d’enganys i de mentides!
PROU de guanys aconseguits
amb la fam dels més petits!
PROU de guerres i rapinyes!

PROU d’abusos personals,
adreçats a nins i nines!
PROU que siguin femenines,
males dades mundials!

PROU de cínics governants
que en nom de la democràcia
cerquen que una aristocràcia
mani sempre a tots costats.

PROU de clergues i jerarques
que, per la divinitat,
fan mal ús d’humanitat
per omplir-se'n més les arques.

PROU de fer d'aquest Planeta
gran femer insuportable:
PROU de fer-lo inhabitable!
PROU d'allunyar-ne la meta!

Que l’any vint-i-dos vinent,
en millori el vint-i-un.
S'esdevengui, com jo vull,
molt pitjor que l’any següent!

Amb els DOS SETS a l’esquena,
tot i la mala pandèmia:
Que s’acabi l’epidèmia!
i tengueu béns a balquena!

QUE PASSEU MOLT BONES FESTES
DE NADAL I DE CAP D’ANY!
HO DESITJA QUI ÉS D’ARIANY,
DE TOT COR: VÉNGUIN XALESTES!

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, Nadal 2021


SI T’INTERESSA VEURE’N MÉS, DE GLOSES MEVES,
POTS ACCEDIR LLIUREMENT
A AQUESTS ENLLAÇOS QUE T’ADJUNT:

A) 21 ENTRADES SEGUIDES A YOUTUBE

B) GLOSES MEVES A SÓC UN RODAMON

C) GLOSES MEVES A PICALSUD

D) GLOSES MEVES A PROMOCAT

dimecres, 20 d’octubre de 2021

Cecili Buele, una de les 60 Cares de Mallorca

A finals de l’any 2019, abans que m’arribàs l’hora de partir cap al Perú on feia comptes de passar-m’hi un trimestre sencer, em telefonà qui s’identificà com Stephanie Schulz. Jo no en tenia ni idea, de qui podia ser.


Em digué que era escriptora i dissenyadora, nascuda a Düsseldorf, Alemanya, a qui apassionava la descoberta i revelació de l’ànima de les persones i dels indrets on vivien. Que havia viscut a l’Argentina, el Brasil, Suïssa, Costa Rica... Viatjant arreu del món, s’havia enamorat de Mallorca, on residia amb la seva família pel barri de Bons Aires, a prop del Camp Rodó on visc jo.

Em parlà d’un projecte que duia entre mans, juntament amb Mark Julian Edwards, un fotògraf, escriptor i presentador britànic especialitzat a capturar històries de persones d’arreu del món, amb una mica d’humor i molta d’humanitat.


Em demanà si jo voldria sumar-m’hi, com havien fet altres persones d’arreu de l’illa. Volia que jo en fos una, de les Cares de Mallorca, que aparegués al seu llibre. Simplement ens hauríem de trobar algunes vegades, em faria entrevistes, em trauria imatges, n’enregistraria les aportacions i n’afegiria un extracte al volum que pensaven editar.

Així ho férem en ocasions diverses pels voltants de ca nostra: al recinte de s’Escorxador, a bars de la contrada, a l’església de Santa Catalina Thomàs fent sonar l'orgue, etc. Ella manejava la gravadora de veu i en Mark disparava a tort i a dret la seva càmera fotogràfica.

Fou durant algunes setmanes... Me’n vaig anar, com havia programat, al Perú. Per mor de la covid, no vaig poder romandre-hi tot el temps que m’hagués agradat. I vaig tornar a Mallorca pel mes de març, havent de confinar-me dins ca meva tot el temps que ens varen fer-hi estar, a tothom.

A finals del mes de juny de 2020, via whatsapp, Stephanie, em comunicava que necessitava la meva signatura per l’assumpte del dret d’imatge, i m’enviava un formulari que jo havia d’emplenar i retornar-l’hi per correu electrònic.

Un cop llegit detengudament el text que ella m’havia passat, amb molt bones paraules li vaig voler fer a saber que, jo no estava en condicions de signar un document del contengut del qual no se m’havia dit res, abans. 

Em demanaven que jo cedís tots els meus drets i que jo em quedàs sense cap dret d’imatge. Com que em semblava massa exigent, li vaig dir que seguissin endavant de la manera que considerassin millor, però que jo no podia signar un document com aquell, tal com m’havia arribat redactat. Creia que ja hi havia col·laborat suficientment amb les aportacions verbals que hi havia fet, i li desitjava tota casta d’èxits.

Em digué que podríem parlar-ne més detengudament sobre aquella signatura. Que podrien modificar aquell document estàndard que l’editor els havia lliurat. Que en farien un altre més senzill, pel qual jo simplement els autoritzaria a publicar la meva foto al llibre. I que bastarien dues línies...

Vaig insistir-li que tot el material que m’havien arreplegat ja era ben seu, que en fessin el que considerassin millor, que jo no m’oposava a res, però que tampoc no estava disposat a signar cap document.

Hi accedí. I continuàrem comunicant-nos adesiara per motius diversos, que ja no tenien res a veure amb aquell assumpte, sinó més tost campanyes solidàries amb la regió africana dels Grans Llacs...

Passà el temps. Transcorregué tot l’any 2020. Iniciàrem el 2021, tot l’hivern, tot l’estiu, i a la tardor, el proppassat 17 d’octubre, m’arribà una comunicació de Stephanie qui em deia que estaven molt contents, perquè el llibre ja era a les llibreries. Em convidaven a assistir a la presentació que feien comptes realitzar a les Bodegues Suau el proper 11 de novembre de 2021.

Vaig estar-ne molt content. Ja me n’havia oblidat, d’aquella participació meva dos anys enrere. Feia tant de temps que no en sabia res, ni n’havia tengut cap notícia, que ja m’havia fet a la idea que el llibre no s’arribaria a publicar mai.

Però no. Li vaig dir que tot d’una que pogués aniria a la llibreria a adquirir-ne un exemplar. Que compartia plenament l’alegria d’haver arribat, a la fi, a la meta que s’havien proposat. Que vaig apuntar-me a l’agenda la data d’aquell esdeveniment tan interessant. I que m’agradaria poder-ne enregistrar-hi algunes imatges per penjar-les al meu canal de youtube.

Amb la meva enhorabona per haver-ne aconseguit l’objectiu, hi afegia la meva abraçada afectuosa.

Al matí de dimecres, 20 d’octubre, vaig fer-me present a la llibreria que tenc més a prop de ca nostra, Llibreria Lluna, on m’atengué a les mil meravelles, com sempre, la bona amiga i excel·lent llibretera Maria Barceló.

Em féu a saber algunes coses ben interessants: que n’han fet dues edicions, d'aquest llibre "Cares de Mallorca. Jo som mallorquí": una en català i l'altra en castellà. A més de les versions en anglès i alemany. Que duu el preu de 28 euros. Que, si a la seva llibreria compraves llibres per valor superior als 30 euros, el Govern n’hi aportava 10, de bons de les Illes Balears. Així que hi vaig comprar dos llibres que valien 50€ i només n’hi vaig deixar 40!

En fullejar ràpidament el llibre Cares de Mallorca, tot d'una vaig adonar-me que havia estat editat per Triangle Postals SL de Sant Lluís, Menorca. Contenia 288 pàgines. Una dedicatòria inicial «A les nostres mares i als nostres pares». Duia el prefaci signat per Toni Nadal, oncle i ex entrenador del tenista manacorí Rafel Nadal. Hi apareixien les cares de més d’una seixantena de persones, cadascuna de les quals anava identificada amb el nom i el primer llinatge, seguits d’una frase breu que la definia, com també l’acompanyament d’unes línies escrites per la parella autora anglo-germànica.

Enhorabona, Stephanie! Enhorabona Mark! I gràcies per la gran i bona feinada feta. 


dimecres, 6 d’octubre de 2021

A Mª Ana Buele Ramis (1): la meva germana petita

Dia 7 de maig de 2021 va morir al seu domicili de Munera (Albacete) la meva única germana, Mª Ana Buele Ramis. Que en pau descansi!

M’ho comunicà pel mòbil el seu espòs i cunyat meu, Eugenio Domenech Rodríguez, el mateix dia.

Malgrat la notícia fos més que esperada per mi des de feia anys, no deixà de sorprendre’m aleshores i em causà una impressió molt forta. 

La meva única germana havia mort! S’havia retrobat amb els membres difunts de la família: ma mare M. del Carme, mon pare Andrés, el meu germà Andreu, les meves esposes Lina i Bel, la meva cosina Barita, etc.

En fracció de segons, per uns instants breus passaren pel meu cervell munió de records i d’escenes viscudes al llarg de la meva vida septuagenària, amb la imatge de la meva germana petita.

El seu naixement. 
Na Mª Ana va nàixer al barri palmesà del Camp Rodó el 5 de maig de 1950. Jo tenia 5 anys. Encara no havia fet la Primera Comunió. Era  l'única germana que tenia. 

Rompent amb la tradició domèstica, després de tres fills, venia al món la primera femella de la família Buele Ramis

També, per primera vegada, ma mare no se n’havia anat a parir a la clínica de Santa Catalina Thomàs, al barri de Son Armadams, a prop d’allà on avui dia s’aixeca l’Auditòrium de Palma, al carrer Marquès de la Cènia, on nasquérem els tres germans mascles. 

Na Mª Ana va nàixer al mateix domicili familiar on vivíem. L'anomenat Preventori, situat al carrer de General Riera, al barri del Camp Rodó. 

L'arribada a casa d'aquella primera nina va omplir de goig i d’alegria tots els cinc membres de la família. Record que hi hagué molt de trull aquell dia dins ca nostra. 

Moltíssims d'ulls, del tot encuriosits, esbrinaven de fit a fit els detalls més petits i insignificants d'aquell cosset humà, convertit aleshores, a aquell indret de Palma, en la primera mulata mallorquina del segle XX. 

No n’hi havia cap altra en tota l’illa. N’era la primera.

La convivència. 
Mª Ana compartí amb nosaltres els domicilis nombrosos que tengué la família Buele Ramis, pertanyent a una de les famílies més modestes de Ciutat. 

Només al mateix barri del Camp Rodó ocupàrem dos indrets del Preventori; una cotxera al carrer Vázquez de Mella, a prop de la gallera de can Veta; i un pis nou al carrer d’Alferes Llobera Estrades.

Posteriorment, habitàrem a un casalot del Secar de la Real, anomenat Can Tonet, a prop de Son Pons de la Terra, a la carretera de Valldemossa; i finalment a un pis de les vivendes de protecció oficial del grup Juníper Serra, situat davant la fàbrica de gas i electricitat de Gesa...

El Seminari.
La meva entrada al Seminari diocesà de Mallorca, per estudiar de capellà durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte, rompé pràcticament la meva relació directa amb la família. Dels dotze mesos de cada any, només me n’hi passava dos, a ca nostra: un a l’estiu i quinze dies per Nadal i per Pasqua.

Mai no m’ha fuit del cap ni de la memòria aquell dia de l’entrada meva al Seminari diocesà de Mallorca l’any 1955. D’acord amb la normativa interna, molt estricta, més enllà de la porta d'entrada no hi era permès l’accés de cap dona. Això va obligar ma mare i la meva germana a haver de romandre fora, esperant el retorn i la sortida dels familiars mascles, darrere les vidrieres que donaven al pati interior del Seminari Menor.

Tampoc no m’he oblidat mai de la negativa per part dels superiors del Seminari que jo pogués assistir a la Primera Comunió de la meva germana i del meu germà Andreu. La varen fer tots dos, el mateix dia, a la parròquia de la Santíssima Trinitat. Sense la meva presència. 

Com a infant, no ho vaig entendre. Com a adult, molt manco encara.

Des d’aquest blog meu, convid la gent que en tengui ganes, fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, a la Parròquia de Santa Catalina Thomàs, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles i familiars.








dimarts, 5 d’octubre de 2021

A Mª Ana Buele Ramis (2): la meva gran germana

L’escola. 
La meva germana Mª Ana va fer els estudis primaris a l’escola que les religioses Trinitàries mantenien oberta al Molinar de Llevant. Sé que va anar també al col·legi de les religioses Franciscanes, al carrer Moral de Ciutat. Més endavant estudià batxillerat a l’Institut femení Joan Alcover. I posteriorment dugué a terme altres estudis relacionats amb la seva professió sanitària, o amb el coneixement de llengües estrangeres, com fou el rus.

La parròquia.
A la dècada dels anys 50 i 60 del segle passat la joventut en general mantenia molt pocs espais dedicats al lleure, el joc, l’oci o la distracció. Molt més encara, quan es tractava d’al·lotes. La meva germana s’afegí al grup parroquial de la Santíssima Trinitat on feu amistat duradora amb bones colles d’amigues.

Alguns d'aquells noms d'amigues de joventut encara avui dia em sonen... Nila... Cati Ribas... Isabel Maimó... Andrea Martí... Margarita i Milagros Martorell... Magdalena Soler... Joana Tugores... 

Patronat Obrer. 
També record que na Mª Ana, durant algun temps, freqüentà el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit per l’ínclit jesuïta català, el Pare Ventura, a la plaça del Gral. García Ruiz. La meva germana es dedicà un temps a la pràctica de l’esport, com a jugadora de Bàsquet, integrant un dels primers equips femenins d'aquella època.

Can Roxa.
Si no vaig errat de comptes, la seva primera feina, que realitzà durant un període considerable de la seva vida laboral, fou a l’establiment de Can Roxa, tenda de venda de teixits i robes, situada al carrer de sant Miquel. Hi treballà com a dependenta, despatxant-hi per a l’empresari Jordi Rosselló Xamena, que li tenia molta consideració, estimació i respecte.

Verbum Dei. 
Les inquietuds de caire espiritual, que marcaren d’alguna manera la vida de la meva germana Mª Ana, l’atansaren també a interessar-se per la institució religiosa que havia creat el curiblanquer mossèn Jaume Bonet Bonet, «Les Bonetes», o Fraternitat Missionera Verbum Dei. Record que ella assistí a algunes trobades al santuari de Santa Llucia, a Mancor de la Vall, sense que s’hi arribàs a integrar totalment.

Son Dureta.
A més dels estudis de batxillerat elemental, es preparà professionalment per exercir la tasca d'auxiliar de Clínica a l’Hospital universitari de Son Dureta. Hi treballà durant dècades, juntament amb el seu espòs Eugenio Domenech, qui s’hi exercia com a excel·lent zelador, de tarannà profundament vocacional. Amb posterioritat, haurien d’atendre-la durant una temporada ben llarga com a pacient, la meva germana.

Escoltisme.
Amb ganes de col·laborar dins el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, Mª Ana participà en les activitats que duia a terme l’Agrupament Escolta Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació.
Record com si fos ahir mateix l’estiu de l’any 1969, quan vaig assistir com a consiliari escolta al campament que les Al·lotes Guies havien muntat al pinaret del Port Vell, dins el terme municipal de Son Servera.
Hi assistien com a caps na Teresa Gené i Ramis i na Catalina Llobera i Ordinas,  encarregant-se de la intendència na Francisca Oliver i Matas, i na Mª Ana Buele i Ramis, la meva germana.
Coincidia aquella acampada escolta amb la primera potejada humana que, segons deien, havia rebut la lluna, amb l'arribada espectacular dels primers astronautes de la història. Un esdeveniment  singular que havia estat presenciat directament per aquella colla d’al·lotes guies, davant la tele d’un bar de Son Servera. Com un esdeveniment realment extraordinari i singularment significatiu.

Algèria.
Gràcies a Mª Ana, vaig tenir l’oportunitat de viatjar per primera vegada al continent africà. Juntament amb mon pare, ella i el meu germà Andreu, a les darreries de l’any 1970, viatjàrem a Alger, la capital d’Algèria.
Vàrem retre visita familiar a un possible gendre de mon pare i possible cunyat meu algerià. Li deien Mourat. Tots quatre membres de la família Buele Ramis ens hi passàrem una setmana sencera, convivint amb aquella família musulmana, a la seva pròpia casa.
Record veure'ls realitzar cada dia, amb veneració profunda, les seves pregàries de bon matí, agenollats amb el cap cot en direcció a la Meca.
Hi compartírem taula, menjar i la paraula. Sortírem plegats a passejar pels carrers i mercats. Recorreguérem la «casbah» de la ciutat. Ens familiaritzàrem amb l'islam i l'estil de vida que hi portaven els fidels musulmans. Sense tastar-hi mai enlloc cap casta de beguda alcohòlica durant tots aquells dies...

Des d’aquest blog meu, aprofit per convidar la gent que en tengui ganes, a fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, a la Parròquia de Santa Catalina Thomàs, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles, familiars i amistats.

diumenge, 3 d’octubre de 2021

A Mª Ana Buele Ramis (i 3): esposa i mare



Matrimoni.


La meva germana Mª Ana es casà amb el manxec Eugenio Domenech Rodríguez a l'esglesieta de Son Roca el 5 de maig de 1975. El mateix dia que ella complia 25 anys d'edat. Tots dos treballaven a l’hospital universitari de Son Dureta.

  
Varen tenir quatre filles: Maru, Nani, Carme i Berni.
Tots aquests esdeveniments familiars varen ocórrer a la dècada dels anys 70 del segle passat, mentre jo em trobava fora de la Roqueta, exercint-me com a missioner al Burundi, primer, i al Perú, després.

Més a prop.
Estant jo a Chimbote, Perú, m’arribà la notícia que els meus pares havien decidit canviar de domicili. Ja no viurien més a la casa situada al Molinar de Llevant, davant Gesa. Havien pres la decisió d’anar-se’n a viure a la mateixa finca de la meva germana, al carrer de Ramon Muntaner. A la mateixa planta setena, porta per porta. Havien canviat de casa, de barriada, de parròquia. Estaven més a prop uns dels altres...

Dia fatídic.
El 10 del 10 del 01, per a mi, s’esdevengué el dia més fatídic de tots. A la matinada d’aquell dimecres, des del meu llit estant, vaig sentir sonar la sirena d’una ambulància. El darrer pensament que fos per mor de la meva germana!
Fortament empesa per depressions profundes, s’havia precipitat al carrer des del setè pis de casa seva, i ja no tornà a ser pus mai més la mateixa. Quedà i visqué en coma vegetatiu durant gairebé dues dècades seguides.
Ingressada d'urgència a l'Hospital de Son Dureta, d’on havia estat treballadora, hi hagué de romandre molts de mesos com a pacient, en estat de coma.
La família mantenguérem la convicció que tant la gerència administrativa de l'Insalud, com la direcció provincial de l'Inss, no havien actuat correctament amb la meva germana Mª Ana aquelles darreres setmanes...
Personalment, som un dels que pensen i creuen: qui va ser capaç de destruir en una nit, sent regidor de l'Ajuntament, tot un pont de pedra vell i emblemàtic com el del Tren, a Palma, no degué tenir tampoc gaire mirament a l'hora de destruir, si més no per omissió, la vida d'una de les treballadores de la institució pública que ell gestionava aleshores, ni de  destrossar-li'n la carrera professional...
Que Déu li pac aquell servei públic, així com se n'ha fet mereixedor!
Nosaltres ens haguérem d’adaptar a la situació nova, amb més que serioses dificultats i obstacles d’índole diversa...
Duita a ca seva, sempre va ser molt ben tractada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru. Ho vaig poder comprovar amb els meus ulls cada vegada que m’hi vaig atansar, tant a Palma com a Munera (Albacete): gràcies a la presència curosa i atenta d’espòs i filles, la meva germana Mª Ana s’ha passat al llit, durant dues dècades seguides, sense haver tengut ni patit mai cap llaga ni una! 

Ho mostra també, de manera explícita i clara, la felicitació que vaig saber que les quatre filles havien adreçat a tots dos, el dia que complien 35 anys de matrimoni, l'any 2010. A mi, em deixà tan fortament impressionat, que encara ara perdura:

«Felicidades Papá y Mamá por vuestro 35 aniversario! Espero que disfruteis de los detalles que os hemos enviado y aunque las cosas no siempre vayan con el viento a favor, nosotros somos como el junco que se dobla y nunca se quiebra!! Un besote Papá de parte de todas tus hijas. Te queremos, cabezón!! Mayo 2010».

«Estimada Mamà, Avui fas 60 anys i encara que fa temps que el vent va dur-se'n la teva veu, sempre ens queda el record de la teva memòria i els moments que hem passat i passam juntament amb tu!! T'estimam i t'enviam molts de besos i abraçades. Esper que oloris les 60 roses que t'hem regalat i la seva fragància t'arribi al cor. T'estimam molt tots!! Un beso molt fort. Maig 2010.»

Darrera trobada. 

L’estiu de 2016 vaig arribar fins a Munera, pocs mesos després que morís la meva esposa manacorina, Isabel Rosselló Girart. Fou una de les darreres trobades més fervents que vaig mantenir amb la meva germana Mª Ana... oportunitat única d’acomiadar-me-n’hi de manera definitiva...

La seva mort. 
El 7 de maig de 2021, a les 18:30 hores, la meva germana Mª Ana Buele Ramis deixà d’alenar. L’aturada cardio-respiratòria que patí acabà amb la seva vida, després de prop de vint anys seguits d’haver romàs en estat de coma vegetatiu.
La major part d’aquest temps perllongat, se la passà a la vila albacetenya de Munera. Molt ben tractada i acompanyada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru.
Que en pau descansi!
Les mostres de condol que ens han arribat, d’aleshores ençà, procedents de gent diversa a través de les xarxes de la intercomunicació social, es poden comptar a centenars. Moltes gràcies.
Vagi per davant tot el nostre agraïment, sincer i profund, de part de la família Buele Ramis. 

Des d’aquest blog meu, convid la gent que en tengui ganes, a fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles i familiars, a la parròquia palmesana de Santa Catalina Thomàs.

Que descansi en pau!

dimecres, 8 de setembre de 2021

A la bona amiga Margalida Vaquer: política i música

M’he quedat de pedra, quan el bon amic d’Esquerra Republicana, de cop sec, m’ha interromput la comunicació per whatsapp, i em feia a saber «m’acaben de confirmar que la nostra companya Margalida Vaquer va finar, ahir, a Mèxic».

No m’ho podia creure! Ni sabia jo que ella estigués per terres mexicanes. Tot d’una hi he oferit la meva col·laboració personal, per si feia falta haver de recórrer a algun dels contactes que hi mantenc, per aquell territori centreamericà.

Tot d’una m’ha vengut al cap que la meva relació amb Margalida Vaquer es remunta al mes d’octubre de l’any 2015, que jo recordi. Té a veure amb la nostra militància política dins Esquerra Republicana

Jo la recordava com una de les militants amb una de les intervencions més valuoses, durant aquell Congrés que Esquerra Republicana celebrava, sis anys enrere.

Més o manco quan m’havia passat pel cap la idea de «seguir poc engrescat en la tasca política militant activa, limitant-m’hi a pagar-ne la quota...», com li vaig fer a saber.

Davant del meu relatiu escepticisme pel rumb que jo creia que aniria prenent la nostra formació política, la vaig veure molt esperançada en un futur millor. Tot i que ella lamentava determinades formes d’actuar i d’organitzar activitats que no s’aguantaven de cap de les maneres, creia que calia arribar més lluny. 

Em volia transmetre la seva confiança que ben aviat aquella situació canviaria, perquè tenia la convicció que els dies de «glòria postissa s’havien acabat»... «La situació ja veuràs que ben aviat canviarà», em deia convençuda.

Em parlava de les excel·lències d’una gestora nova, constituïda per persones vàlides. «Esper que amb aquesta gestora la situació canviï. Hi ha gent que hi està que des del meu criteri és  molt vàlida...», em tornava a dir.

Una setmana després, tots dos tractàvem altres assumptes. Més que amb la política, tenien a veure amb la música.

Per messenger em feia a saber que havia publicat a la plana del Facebook una nova composició musical "Arutneva".

«Em permet la confiança de convidar-te que l'escoltis. És un tema de 6m però que rere porta més de dos mesos de feina. Ja em diràs què et sembla. Gràcies!»

Era la seva primera convidada... aventurA a l’inrevés!

01 Arutneva – Inside (6’ 7’’)

Del viatge més màgic,
de la ruta més espectacular,
de l'aventura més fantàstica,   
detonant  la creativitat
rumb a la musicalitat
neix "Arutneva"

Jo:
«No en sabia res, d'aquesta faceta de la teva vida, Margalida! Ja m'imagín el que deus haver gaudit, fent-ho. Salut i coratge per continuar fent-ne...»

Margalida:
Sóc músic de sempre,  el que passa és que és una mica difícil viure de la creació. Vaig gaudir del viatge i he gaudit component. Gràcies 

Cil:
Moltes gràcies a tu i bon Nadal!!

Es tractava de VUIT peces seves, que me les va anar presentant i oferint per aquest mateix ordre que les he volgut recollir en aquest blog meu, remarcant-me sempre que li agradaria que jo no m’oblidàs mai de marcar «m’agrada» a l’enregistrament de youtube. 

Ella considerava que aquell gest representava la millor publicitat que li podíem fer.

Margalida:
Aquest és el darrer tema que he publicat, si tens un moment i el vols escoltar, encantada.

02 Full of Thousands sounds (INSIDE) (3’ 30’’)

Let people look inside yourself
Don't close the doors of the universe
The world is open for you
Everything is full
Full of thousands sounds.

Margalida:
Vaig publicar un tema Frau Berlín, és un poc antic, data de l'any 1989.  Composició inspirada amb la caiguda del Mur i la conseqüent unificació d'Alemanya. Et deix l'enllaç. Ja em diràs què hi trobes. Gràcies!

03 Frau Berlin (D’Arezzo) (6’ 48’’)

Cil:
«Vols dir que n'ets l'autora, Margalida, tant de les imatges, com de la música com del muntatge? Excel·lent!»

Margalida:
Sí, vaig compondre el tema inspirada per la desaparició del mur i com que en aquella època, internet encara no havia nascut i tampoc els Cds, la publicitat la fèiem a base d'enviar per correu el disc de vinil a  emissores de per tot el territori.

Ara amb les noves tecnologies, em feia ganes publicar-la per la xarxa i aprofitant que vaig anar a Berlín he combinat el passat i el present. El recitatiu és d'un fragment de Bertolt Brecht

Et puc demanar un «m’agrada» a la cançó al youtube?» La publicitat és fonamental i jo faig tota la que puc.

Cil:
Això està fet, Margalida!

Margalida:
Moltes gràcies Cecili! Tinc en ment publicar dos temes més del disc que vaig enregistrar al 89 i algun tema actual. T'avisaré. Que passis un bon dia! Et deix enllaç del nou tema que he publicat al facebook:

04 Encís - (INSIDE) Everything you need (2’ 18’’)

Simplement ENCÍS, tot el que necessites.
No calen més expressions

Margalida:
Si tens un moment per escoltar-lo. Com sempre dic, aquesta és la millor publicitat. Vist que t'ha agradat, et demanaré el que sol demanar: 👍al facebook i sobretot a la plana del youtube, si tens un moment, són 30s. Hola te deix enllaç del nou tema EL CAMÍ 

05 El camí / Inside (3'48'')

El camí de cada dia,
el camí per arribar als somnis,
el camí que ens fa més forts.
El camí de la vida, a pesar de les tanques que sempre hi ha al voltant.

Cil:
Gràcies, Margalida!

Margalida:
Ja em diràs si t'ha agradat o no, sense cap compromís

Cil:
Ja te n'he fet un breu comentari, Margalida!

Margalida:
Gràcies pel comentari. I si em poses un 👍«m’agrada» seria genial

Cil:
Fet!

Margalida:
Gràcies. Ara te'n recomanaré una altra, és antiga 1986, jo era una joveneta que em volia menjar el món musical. Et deix enllaç i també la pots veure al meu mur, penúltima publicació.

06 Imágenes (Atrium 1986) (3’13’’)

Tema que data de l'any 1986, una època inoblidable on tot estava per fer i tot era possible.
El vídeo és d'una actuació a TVE i amb els anys és visible el deteriorament. Una retrobada amb el passat, la primera d'un grapat més que s'aniran publicant. Te deix la darrera publicació, està al meu mur, és la darrera, així i tot et deix l’enllaç 

07 Un caso entre mil/D’Arezzo ()

Forma part del primer disc de D'Arezzo. Un tema on la guitarra i el saxo van dialogant íntimament, entremesclant desitjos amagats en un àmbit clandestí ple de tendresa. Resumint una història d'amor.

Col·laboració especial de Vicenç Borràs dels millors saxofonistes de la terra. Crec que t'agradarà, però me dius coses quan l'hagis escoltada

Margalida:
He publicat un nou vídeo del projecte Música des de casa. És la Bourrée en Mim de Bach. Si tens un moment m’agradaria que ho valoris i si trobes que val la pena, s’agrairan uns comentaris. Són alumnes meus i ho han treballat molt. Gràcies.

08 BOURRÉE in Em (J S Bach) COVER (1’ 43’’)

Alumnes de 9 i 12 anys de l'Escola de música de Campanet i d'Obrador de Músics de Marratxí, en confinament, fan versió  de la Bourrée en Mim de  Johann Sebastian Bach. Experiència engrescadora i per ells a la vegada complicada (3/6/20).

Va ser la darrera comunicació que m’envià Margalida Vaquer. Era el 3 de juny de l’any 2020, en ple confinament per la pandèmia... que se n'ha duit per davant tantíssimes vides humanes...

Un any i tres mesos després, m’arribava la notícia esfereïdora de la seva mort, mentre ella havia viatjat a Mèxic... qui sap si amb ganes d'inspirar-se per compondre més peces artístiques com les precedents!

Li desig, de bon de veres, que descansi en pau!

I que siguin molts els «m’agrada» que li arribin, allà on sigui que es trobi vivint suara mateix...