Viatge del papa Lleó XIV a Espanya (01): el gra i la palla

    Ja veien els nostres avantpassats mallorquins que damunt l'era de l'illa mediterrània ocupava molt més espai la palla que el gra. 
    El mateix passa avui dia damunt l'era de la intercomunicació digital arreu del planeta en ple segle XXI. 
    També en aquest cas pel que fa als viatges papals de Lleó XIV, la palla ocupa molt més espai que el gra. 
    La seva condició de cap d'Estat del Vaticà surt difosa molt més extensament que no la seva personalitat cristiana, seguidora de Jesús de Natzaret, anunciadora de l'Evangeli. De pensament i de sentiment, de paraula i d'obra, amb tota casta de gestos significatius que mirin de mostrar-ne la fidelitat màxima possible.
    El món comunicatiu d'avui dia es complau molt més amb  l'espectacularitat d'unes imatges colorides, que causin impacte i reflecteixin detalladament rostres i comportaments de personatges marcats per la fama: autoritats polítiques, militars, governamentals, religioses, que no en els missatges concrets, els gestos significatius, les actuacions carregades de sentit d'un "servent dels servents de Déu" com acostumen a autoqualificar-se els papes.
    En veient-ne les imatges primeres, mir de situar-me dins la pell d'un exmissioner al Perú que s'està exercint avui dia com a papa, present avui dia al Palau reial dels reis d'Espanya. 
    Quins sentiments deuen embargar-li el cor i el pensament? Què en deu pensar de tot plegat? Com ho deu veure i viure internament? En sortir del cotxe luxós amb matrícula SCV? Al centre d'una parafarnàlia tan espectacular? Amb canonades incloses barrejant trons i músiques de l'himne vaticà "Roma alma parents" i la Marxa reial espanyola? Amb la revista passada a la Guàrdia reial, al Batalló d'honors, a la Guàrdia a cavall, a a Bateria d'Escolta reial? Durant les salutacions a la delegació espanyola? En l'entrada triomfal per l'escalinata del palau amb la família reial fins a la sala Gasparini?
    La meva impressió primera és que m'han mostrat moltíssima més palla que gra. I jo, com molts d'altres ciutadans creients catòlics, m'estim molt més el gra que la palla.
    No em puc estar de dir i manifestar públicament que, més que un viatge apostòlic - d'apòstols que acabaren martiritzats - em sembla un viatge diplomàtic, com la d'aquells personatges que diuen "mira'm i no em tocs".

Primera encíclica del papa Lleó XIV: quart comentari/resum molt personal (04)

     El capítol segon d’aquesta primera encíclica del papa Lleó XIV comença reiterant que la Doctrina Social de l’Església catòlica és «una realitat viva, en diàleg amb la història, les cultures i les ciències, alhora que conserva un nucli de veritat que no declina».
    Apareix mostrant les dues cares d’una moneda molt preuada i valuosa, intentant com a bon científic que arribi a caure de cantell, un cop tirada enlaire si s'hi escau.
    En aquest sentit valora la Doctrina Social com una forma de saviesa amb capacitat d’orientar avui dia la vida personal i social dels creients catòlics.
    Vol entretenir-se una estona en quatre principis fonamentals que considera que poden ajudar a fer una lectura correcta dels «assumptes nous» del nostre temps, a la llum de la dignitat fonamental de la persona humana en temps d’IA (Intel·ligència Artificial): 
    1) el bé comú, 2) la destinació universal dels béns de la terra, 3) la subsidiarietat i 4) la justícia social.
    Es manifesta convençut que la relació harmoniosa entre tots quatre principis fonamentals requereix que sien analitzats de manera conjunta (núm. 46).
    Amb aquestes reflexions vol ajudar sobretot els fidels laics, dones i homes de bona voluntat a redescobrir la tasca pròpia de fer present l’amor de Déu en la vida quotidiana (relacions familiars, laborals i de participació social). 
    També vol engrescar acadèmies i universitats a revitalitzar els quatre principis esmentats, per tal que els reconsiderin de tal manera que arribin a adaptar-se més adequadament als nostres temps i esdevenguin eficaços enmig d’una revolució digital tan implantada pertot arreu.

    Quant als fonaments de la Doctrina Social de l’Església catòlica, el papa Lleó XIV hi assenyala el primer com a bàsic: «el ser humà esdevé imatge d’un Déu trinitari», comunió de tres persones, que es mostra concretament en Jesucrist, el Verb fet carn. 
    Conclou que tant l’anunci com l’experiència cristiana han de tendir a generar en el món d’avui conseqüències socials, atès que cada persona entra en una història de comunió amb Déu, amb la resta dels humans i amb la creació.

    Segonament. Considera el papa peruanitzat que cal romandre atents i vigilar per evitar que, amb una consciència creixent de la dignitat humana igual per a tots els essers humans, superior a les coses, amb drets i deures universals inviolables, no ens enlluernem davant la pressió d’ideologies noves o d’interessos determinats que tenen i exerceixen un poder extraordinari  avui dia.
    Mai per mai, adverteix el papa Lleó XIV, cap persona humana no «pot quedar reduïda a un mitjà per obtenir resultats o a un recurs per esser emprat i explotat». Hi ha drets que corresponen a tothom pel fet de ser persona: «Cap poder humà no els pot negar legítimament ni limitar-los arbitràriament» (51).
    Ho concreta en la «dignitat moral», la manera com la persona orienta les seves decisions i actuacions pròpies;  la «dignitat social», les condicions de vida i el respecte concret per part de la societat; la «dignitat existencial», la manera com la persona es percep a ella mateixa.
    Però n'hi remarca una quarta que considera la més rellevant: la «dignitat ontològica», aquella que pertany a qualsevol esser humà pel simple fet d’existir, d’haver estat creat i estimat per Déu.
    D’acord amb el papa, «la dignitat fonamental de cada persona no s’adquireix, no s’ha de guanyar ni necessita esser demostrada». A cada persona correspon una dignitat infinita,  més enllà de qualsevol circumstància, estat o situació en què es trobi.

    La tercera part d’aquest tractat sobre els fonaments de la Doctrina Social de l’Església catòlica aterra finalment en «el valor altíssim dels drets humans».
    Reconeix el papa Lleó XIV que la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 continua essent avui dia una de les expressions més grans de la consciència humana.
    En la perspectiva cristiana, no són cap afegit extern a la persona sinó una traducció històrica de la seva dignitat intrínseca.
    Els drets humans són inviolables, són universals i comporten conseqüències pràctiques com també efectes jurídics. 
    Assenyalant-ne el primer, el dret a la vida, com a cap de l’Església catòlica «jutja greument il·lícites» les pràctiques de l’avortament provocat, l’assassinat d’innocents i l’eutanàsia.
    Seguidament critica dos riscs actuals particularment greus: 
    1) Que el progrés tecnológic contribuesqui a incrementar violacions de la dignitat humana, de manera més o manco dissimulada o més que evidentment, tot i  la munió de declaracions purament formals;
    2) Que hom renunciï a «cercar els fonaments més sòlids de les nostres opcions i les nostres lleis», per no voler reconèixer el fonament de la universalitat dels drets humans.
    Juntament amb el papa Francesc recorda que quan la raó humana es deixa interrogar seriosament sobre la naturalesa humana, es torna capaç de descobrir valors que són aplicables a tothom, perquè se’n deriven inexorablement.
    Assenyala que també va creixent el reconeixement dels drets de les minories. Reconeix que alguns d’aquests drets, com els de les dones, encara tenen molt de camí a fer fins que en quedin garantits.
    S’hi estén una mica més, reconeixent que són «doblement pobres les dones que sofreixen situacions d’exclusió, maltractament i violència»..
    Veu que no resulta suficient afirmar que dones i homes tenen la mateixa dignitat i els mateixos drets. Cal que tot això es traduesqui en decisions concretes, en les lleis, l’accés al treball, la instrucció, la responsabilitats socials i polítiques, l’escolta i la valoració social.         Conclou que mentre hi hagi aquesta disparitat no podem dir que les dones tenen la mateixa dignitat que els homes (57).

    El punt 58 podria considerar-se com el resum de tot aquest apartat quan afirma que «són les persones concretes les que compten, cadascuna d’elles i les seves famílies. Els moviments socials, les proclames polítiques grandiloqüents a favor del poble i les ideologies comunitàries no serveixen per a res ‘si no estan orientades cap a la promoció de les persones’, homes i dones, amb els seus drets inalienables».
    Per si això no bastava i no li semblàs suficient, hi afegeix:
    «No basta exaltar la llibertat individual o la iniciativa privada, si després s’accepta que una multitud de persones hagin de viure sense un treball digne, sense defenses i sense accés als béns fonamentals» (58).

    En definitiva, quins consider que són els tres pilars fonamentals de la Doctrina Social de l’Església catòlica, segons apunta el papa Lleó XIV en aquesta primera encíclica que ha volgut anomenar «Magnifica humanitas» (Humanitat grandiosa!)?
    Primer. L’esser humà és la imatge d’un Déu trinitari.
    Segon. La dignitat humana ha de ser igual per a totes les persones
    Tercer. El valor dels drets humans en la nostra època és altísim.

(CONTINUARÀ)

El papa Lleó XIV i la Moreneta de Montserrat

Església parroquial de Trujillo NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT

    Em consta i ho he pogut comprovar amb els meus ulls que el papa Lleó XIV manté una relació molt estreta amb Montserrat. Tant a nivell històric com personal. 
    Que això no és cosa d’ara només, quan manté programada la seva visita com a representant màxim de la jerarquia eclesiàstica, catòlica, romana i vaticana.
    Tothom sap que abans de ser triat pontífex, Robert Francis Prevost Martínez ja coneixia perfectament l'abadia de Montserrat. 
    Al llarg de la seva vida, especialment durant la seva etapa com a prior general de l'Orde de Sant Agustí (2001-2013) va trepitjar i recórrer el monestir benedictí. 
    No tenc cap dubte ni un que l'entorn i la comunitat benedictina li són familiars des de molt abans d'assumir el pontificat.
    Durant el meu viatge de tres mesos al Perú, l’any passat vaig poder recórrer els territoris on el papa Lleó XIV va exercir de missioner, de formador i de bisbe durant dues dècades com a frare agustí.     
    Hi vaig poder observar molts detalls de la seva presència i de la seva actuació pastoral que hi han deixat tan bona marca que encara n’hi perduren les petjades.

    Allò que pentura tanta de gent no sap és que, entre moltes d’altres responsabilitats pastorals, a la ciutat peruana de Trujillo treballà com a administrador responsable d’una parròquia que, precisament, duia i encara ara duu el nom i l’advocació mariana dedicada a «Nuestra Señora de Montserrat» (amb t duplicada).
    Em sent molt honorat d'haver tengut la gran sort de veure de prop allò que fou el papa actual allà - quan encara no era papa -, i allò que hi feu al Perú. Això fa que, a diferència d'alguna altra gent, jo no pugui deixar de tenir moltes d'esperances, ben fonamentades, que la seva presència al monestir benedictí farà història. 
       N'estic ben segur, que ha de marcar una fita extraordinàriament remarcable, com cap altre personatge no ha estat capaç de fer fins ara.
     M'atrevesc a dir-ho dies abans que s’hi presenti. 
    Si més no per mirar d’esvair certs dubtes que van escampant-se a tort i a dret respecte de la seva presència a Catalunya.             
    En haver-s’hi fet present, quan ja no hi sigui, podrem veure i destriar més clarament qui anava errat de comptes.

    Basta veure que el nom de Montserrat s'ha convertit en una peça clau del seu pontificat. fins i tot per motius organitzatius. 
    Recentment ha fet públic un nomenament històric a la Cúria Romana: ha designat la mexicana María Montserrat Alvarado com a nova prefecta del Dicasteri per a la Comunicació: una dona amb el nom de la marededeu catalana al capdavant de tot el sistema de mitjans del Vaticà, la primera dona laica que dirigeix un ministeri de la Santa Seu.

    Poca broma!

Gran notícia dins l'Església catòlica: una dona al front d'un ministeri vaticà

Maria Montserrat "Montse" Alvarado

    Des de dia 2 de juny de 2026 per primera vegada en tota la història el Vaticà compta amb una dona laica com a ministra. Data històrica!
    La mexicana MARÍA MONTSERRAT "MONTSE" ALVARADO ha estat posada pel papa Lleó XIV al front del Dicasteri per a la Comunicació. Cosa mai vista fins ara: una dona laica presideix d'ara endavant el gegantí aparell mediàtic del Vaticà, amb els seus diaris, ràdio, televisió i oficina de premsa!
    S'afegeix a una altra dona posada pel papa Francesc com a subsecretària del Dicasteri per als Bisbes  l'any 2021: la monja francesa Sor Nathalie Becquartes A dia d'avui és la dona amb el rang més alt dins la Cúria vaticana. Fins al punt que compta amb el dret a vot dins el Sínode dels Bisbes.
    I s'hi suma també a la dotzena de dones que ja treballen en posicions de primera línia en el govern del Vaticà, exercint càrrecs de decisió, de rang alt i mitjà (prefectes, secretàries i subsecretàries), gràcies a la constitució apostòlica "Praedicate Evangelium" del papa Francesc. 
    Oberta la porta legal perquè qualsevol persona batiada pugui liderar departaments del Vaticà, incloent-hi dones, tant religioses com laiques, d'aleshores ençà, Sor Simona Brambilla és la primera dona a liderar un dicasteri. A principis de l'any 2025 el papa Francesc l'anomena Prefecta del "Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica".
    Sor Raffaella Petrini és la presidenta de la Pontifícia Comissió per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà i de la Governació. Hi gestiona des de la policia fins als Museus Vaticans i l'economia interna.
    Sor Alessandra Smerilli és la secretària (equivalent a viceministra) del Dicasteri per al Servei del Desenvolupament Humà Integral. Assessora directament el papa en temes de justícia social, ecologia i economia global.
    Hi ha altres viceministres laiques com Emmanuelle o Francesca Di Giovanni. 
    També hi ha dones que ocupen alts rangs consultius com Cristiane Murray, vicedirectora de l'Oficina de Pemsa de la Santa Seu; Charlotte de t'Serclaes, Barbara Jatta directora dels Museus Vaticans.

    Certament, davant d'una notícia tan rellevant com la d'avui, sempre s'hi poden posar emperons. 
    Seria allò tan comunament estès del "sí, però". Característica de certes mentalitats capficades en la gent del Nord, bastant procliu a "trobar sempre ossos en es lleu".
    La gent del Sud, en canvi, ho té molt més clar. Hi ha un proverbi kirundi preciós que ho explica claríssimament: "Buhoro buhoro bushikana umusiba kw'iriba" ​("A poc a poc, el cuc de terra arriba a la font d'aigua").
    En català també tenim diverses maneres de dir el mateix:
    ​"A poc a poc es va lluny." 
    "Xino-xano", "pam a pam", "dia a dia", "tira-tira"
    "Gota a gota, l'aigua fura la roca"
    "De mica en mica s'omple la pica"
​    "Tota pedra fa paret."
​    "Amb paciència i saliva, l'elefant s'ho va fer amb la formiga..."

​    El significat profund de la frase africana esdevé lliçó universal: amb paciència, constància i fent petites passes, hom pot arribar a aconseguir qualsevol objectiu gran o difícil.
    I el papa Lleó ha tengut al llarg de la seva vida, primordialment com a missioner a Perú, moltes oportunitats de dur-ho a la pràctica i de mostrar que n'ha sabut.. 
    Ho vaig poder constatar directament l'any passat, en recórrer durant alguns mesos els mateixos territoris per on ell va desplegar la seva activitat com a frare agustí: a Chulucanas i a Trujillo, primer; i finalment com a bisbe a la diòcesi de Chiclayo.
    M'alegra moltíssim anar constatant dia rere dia, una vegada i una altra, que poc a poc, lentament, però de manera segura i efectiva, va fent passes endavant cap al somni d'arribar a establir comunitats de creients en Jesús cada cop més engrescades a viure intensament d'acord amb l'Evangeli.
    Amb tots els matisos pertinents, em sembla del tot aplicable al canvi profund que necessiten totes les esglésies cristianes en ple segle XXI. 
    La catòlica occidental que és la meva, tant o més que cap altra, al meu modest mode de veure.

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (6): comentari tercer

 

Presentació del llibre de Cecili Buele i Ramis «Mestís. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant», a càrrec de M. Antònia Font Gelabert, a la sala Gran de CineCiutat de Palma.

Introducció: moments compartits amb en Cil
    No record quan vaig conèixer en Cil. Em sembla que sempre he sabut que hi era a Palma, actiu i reivindicatiu. La meva parella, en Germà Fernàndez, quan el vaig conèixer, em parlava del seu grup d’amics, de les excursions amb el grup d’escoltes, d’en Cil i la seva guitarra. 
    Després més endavant, quan jo ja era a l’STEI, el 2011 vaig assistir al Fòrum social mundial de Dakar, al Senegal, que vaig tenir la sort de compartir durant una setmana amb en Paco Mengod, na Paquita, en Guillem Ramis i la seva parella Catalina. En Cil ens feia connexions per internet per poder fer el seguiment i la difusió a Mallorca i treure més partit a l’esforç que fèiem de ser presents al Fòrum del Senegal. 
    Després vaig esser testimoni del suport incondicional que va fer al Projecte de na Magda Gonzàlez de l’Orquestra de Joves intèrprets dels Països Catalans. Un projecte de 10 anys que en Cil i la seva esposa Isabel seguien arreu dels PPCC. També li varen facilitar un local a Palma com a seu de l’associació Fòrum Musicae (fòrum musique)
    El següent encontre amb en Cil va ser durant la legislatura del Govern Bauzá, i la del ministre Wert com a ministres d’educació “Hay que españolizar a los alumnos catalanes”. Era el 2013 i ens va acompanyar al Parlament Europeu, on anàrem a denunciar la vulneració dels drets de la comunitat lingüística catalana. Ell va filmar la compareixença que férem al Parlament i la hi férem en català, ja el 2013. Etc.
    I un moment especial que hem compartit, a més del retrobament amb el grup d’escoltes que ell havia conduït, va ser un dinar a Inca dia 27 d’octubre, amb na Magda, tots tres esperant el moment que el 130è president d ela Generalitat catalana proclamava la independència, aquella que va durar uns quants segons i es va quedar congelada ara no analitzarem per què. 

Qui diria que té 81 anys? 
    Vitalitat i alegria. Als 24 anys sacerdot. Dels 24 als 34 a Burundi i a Perú. Als 35 rector de l’Encarnació (1978-1982). Al dia de Sant Sebastià de 1982 celebra la darrera missa. Als 38 anys es casa amb Lina Company.
    Després fa de delegat sindical de CCOO. Dirigent veïnal del Camp Rodó. Milita al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, més tard al PSM-Entesa Naionalistes de Mallorca i després a ERC. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Palma, conseller de Cultura  i Joventut de Mallorca, diputat al Parlament de les Illes Balears.

L’autopròleg del llibre
    Amb molt d’orgull es considera el 1r. mulat nascut a l’illa, de pare guineà i mare mallorquina, d’Ariany. Tots recordam Guillem d’Efak que va néixer a Guinea, de pare mallorquí i mare guineana. Guillem Fullana Hada d’Efak. Dos agermanats mallorquins afrodescendents. 
    Orgullós de totes totes de ser el primer negret mallorquí ordenat sacerdot de l’església catòlica, apostòlica i romana. Sempre es veu com un ciuró negre, aquell qui no és del tot igual amb la resta. Identificat amb l’angelet negre col·locat als peus de la imatge de la Verge del Seminari, on hi visqué durant 13 anys seguits.
    Se sent negret de pell i d’ànima, mallorquí privilegiat, persona transhumant, de vida errant, que no erràtica. Ha trepitjat 3 continents: Europa, Àfrica i Amèrica, com diu el seu Blog “SOC UN RODAMÓN” on trobareu una mala fi de vídeos i articles que deixen constància d’aquest compromís sempre actiu, social i polític, per la terra, les persones i el medi ambient. 
    També tota una pràctica constant de posar damunt paper idees, pensaments, cròniques... voluntat de deixar constància de fets i actes rellevants per la justícia social, la solidaritat i la voluntat de millorar la societat
    Ell és tot bonhomia. I tots els sinònims d’aquesta paraula que el defineix li escauen: amabilitat, bona persona, bon caràcter, cordialitat, generositat, honestedat, humanitat, noblesa, sinceritat, sociabilitat, tolerància. Simplicitat de cor, inclinació natural a fer el bé, a tractar els altres amb benevolència. 

Alguns comentaris generals a l’obra
    Un llibre molt ben escrit, amè, encoratjador, interessant. Una  lectura clara i diàfana. Amb títols dels apartats que faciliten la lectura.
    Vos agradarà perquè tots tenim homes i dones conegudes i coneguts que han anat a missions. Ara entenem més què hi feien, vivències, dubtes, enfocaments reflexions
    Vos sorprendrà, o no, perquè ja coneixeu el grau de Bonhomia que passeja aquest personatge. Vaig cercar ben bé el significat i em va sortir una mala fi de paraules que el defineixen: amabilitat, bona persona, bon caràcter, cordialitat, generositat, honestedat, humanitat, noblesa, sinceritat, sociabilitat, tolerància. i Simplicitat de cor, inclinació natural a fer el bé, a tractar els altres amb benevolència. 
    Hi ha emocions garantides, com l’ús de la violència extrema. No puc fer spoiler, però és un dels capítols més llargs que us recordarà una de les pel·lícules més bones que s’han vist enguany, precisament en aquesta mateixa sala de CineCiutat que tenim la sort de gaudir avui: va projectar El 47, el bus que el conductor va fer arribar a l’enfilat i costerut barri de Torre Baró de BCN.
    Hi trobareu confidencialitat, sinceritat, naturalitat fins al punt de compartir amb els lectors la seva primera relació afectiva sexual. Que tampoc no us faré spoiler. A mi em va sorprendre aquesta confessió. Però no deixa de ser un exemple més de la naturalitat i netedat en què veu ell les relacions afectives i sexuals entre les persones: naturals, netes, profundes, plenes de significat, passió, desig i amor.  

A Burundi aprèn el Kirundi
    «Kure y'amaso si kure y'umutima!» «Lluny de la vista no vol dir lluny del cor!» El record i l'estimació cap a aquest país centreafricà i la gent que hi viu, continua i continuarà pervivint dins ell fins a la fi dels seus dies damunt d'aquest Planeta

A Mallorca practica i ensenya el catelà
Hi trobarem també moltes expressions mallorquines: “de cop sec, ben ferit i tocat d’ala” «Hi ha molt de trui»  «Si les coses venen ben dades» (del verb «dar», un verb poc usat en participi, «color d’ala de mosca», «dormir a ple / dormir a plaer», «més brut que un porc i tenc més set que una esponja», «parar esment», etc.

Gènere literari 
Tria la biografia. Podria enfocar-ho en tres part:
1. La teoria: La biografia és un gènere literari i històric que narra la vida d'una persona, normalment real, des del naixement fins a l'actualitat. Pertany a la prosa narrativa i combina la investigació rigorosa amb tècniques literàries per oferir una visió subjectiva però documentada. El llibre d’en Cil compleix els paràmetres.
2. A l’Autopròleg  ens explicita la seva intenció: que aquestes pàgines serveixin perquè “la memòria viva d’un negret mallorquí, rodamon, errant i transhumant puguin contribuir a engrescar més gent en la tasca de construir -des de Mallorca estant- unes societats cada cop més cultes i solidàries. Tot plegat, amb un discurs que vol anar carregat de veritat i absent de mentida, esdevenint la memòria d’una persona lliurada a viure cívicament i laica”. La seva activitat ho certifica.
    Em sorprèn i no deix d’admirar com manté la seva actitud positiva davant la vida i les persones de forma continuada. Ha aconseguit no deixar-se corsecar per relacions tòxiques o contactes amb persones egoistes. Esquivar el mal i estar bé no és fàcil. Du més feina que estar malament. 
    És molt important que quedi constància de com una persona sobreviu a les adversitats del món i del contacte amb algunes persones que ens poden enfosquir. El fet que ho escrigui ens permet aprofundir en com podem dur endavant una vida de compromís social i no desenganar-nos de la humanitat. 
    Tasca difícil en el moment actual: genocidi de Gaza, guerres arreu, desplaçaments de població per conflictes bèl·lics, desastres naturals, canvi climàtic provocat en part també pels humans, poc respecte per la terra, etc.
   3. Personalitat calidoscòpica. Intervé no només amb la seva activitat i activisme diari, sinó en com es percep ell mateix com a persona. Ho veureu al llibre. Veureu que percep el seu cap, el cor, la pell, les mans, els pensaments i les emocions en una barreja que conforma la totalitat de l’esser humà fet de cos, ment, esperit-ànima i emoció.
    No sembla que s’hagi sentit mai desenganat de la condició humana.

En conclusió 
    Aquesta és una història que mereix de ser contada, perquè esdevé un homenatge i  reconeixement merescut a la seva família, que transcorre en una època, té uns orígens, manté una singularitat i li ofereix uns aprenentages que l’acompanyen durant tota la seva vida. 
    És una biografia que no parla només d’ell, sinó de totes les persones que l’enrevolten, germans, germana, missioners, companys, amics, deixebles, superiors jeràrquics, companyes i parelles de vida, i la seva mare una heroïna d’aquell temps i d’ara. 
    Si la qualitat literària ve definida pel contingut d’allò que vol transmetre i el llenguatge i el ritme que imprimeix a la narració, idees, paraules, frases, expressions, hi ha un paràgraf que em crida molt l’atenció: 
    «En aquestes planes, intent mantenir com a fil conductor una sèrie d’elements substantius, tots “del gènere gramatical femení”, que pretenen amarar cada pàgina: la Transhumància, la Raça, la Negritud, la Missió, la Mallorquinitat, la Jerarquia, la Fe, la Família, la Dona, la Divinitat, la Companyonia, la Catalanitat, la Sexualitat, la Igualtat, la Llibertat, la Solidaritat».
    Mallorquinitat i Catalanitat que transpua la influència d’estades seves al monestir de Montserrat que qualifica d'increïble, insòlita i inimaginable... les tres «I». Com també de sorprenent i admirable.
    Hi trobareu fets viscuts. Persones, espais de la ciutat que alguns de nosaltres recordarem, fets històrics que ens situaran a l’època i als valors que imperaven. Al llarg de tot un paràgraf inspirat que explica records de persones, ambient de ciutat, que aconsegueix transmetre plens de vida, de llum i de color. No de color sèpia, tal com ho sabia fer un poeta vital, compromès socialment com en Cil. Em referesc a Joan Salvat-Papasseit amb el seu «Tot l’enyor de demà”. 
    En Cil relata la quotidianitat, amb la descripció dels espais per on transcorre la seva vida. A vegades fins i tot gosant de glosar la seva admiració profunda per la dona africana:
“¡Admirables dones de Burundi!
Dones negres, africanes,
Dones fortes, ben plantades,
Dones nobles, abnegades,
Dones fetes a l’estil
De qui dansa i balla amb força,
De qui canta, plora i prega,
De qui és la més feinera,
De qui ho porta sempre tot 
Al damunt de les espatlles,
A les mans, al cap i al ventre,
Al moment que tot rebenta,
O als moments de sembrar pau.
No n’hi ha d’altres com elles,
No abunden dins el món,
Nasqueren tal com nasqueren,
Només cerquen llur racó”

Processos evangelitzadors a Burundi i a Perú
    Burundi viu un procés evangelitzador que s'inicia fa poc, una mica més de 100 anys enrere. A Perú en canvi comença més de 5 segles abans! 
    D’aquí provenen maneres diferents d’entendre i dur a la pràctica la presència evangelitzadora de l’Església catòlica.
    Resulta interessant veure com planteja la missió que tenen allà. Com en Cil aprèn el kirundi, la llengua pròpia de la gent que habita aquelles terres  africanes. Com s'hi mostra sempre al costat dels pobres per construir una societat més justa i solidària. Com fa una feina d’educació popular que desvetlla, enforteix i engresca l'organització pròpia de les capes més pobres.  
    Manté ben clara la relació que hi ha d’haver entre  JESÚS-EL POBLE-L’ESGLESIA.
    Vol aprofundir en què representa Jesús, què ens ensenya, quin és el seu missatge, què és el que ens vol transmetre. Sempre lluny de qualsevol manipulació històrica o actual, net de tota possible contaminació 
    El poble, els pobres, els rics, l’organització social, l’explotació d’uns sobre els altres, la recerca de les causes que fan que les coses siguin així, que siguin com són i la manera com es poden canviar per aconseguir un món més just i solidari. Ve a ser el leitmotiv, fil conductor o motor constant a la vida d’en Cil. 
    L’Església fa referència a  la jerarquia eclesiàstica, com es mou, quina és la seva història, les seves motivacions i objectius. Amb una mirada crítica respecte de celebracions santes presidides per bisbes a les catedrals, que tenen poc a veure amb la vida real de la gent i que contribueixen a mantenir-ne la docilitat davant les adversitats que la vida presenta.
    Per això mateix, s’endinsa en la Teologia de l’Alliberament. L’anàlisi marxista de la realitat és l’eina preferida als ambients més polititzats de Perú. Els sectors d’església més compromesos la consideren una eina imprescindible.

    Alguns temes interessants del fil conductor
    Dona, justícia i reparació: resulta molt interessant la presentació de les primeres dones dins la seva vida, sa mare, sa germana, la monja que l’ensenya a llegir i a escriure...
    Ell: resulta admirable la manera com mira, analitza i reflexiona sobre persones, fets, idees, creences. En coherència amb la seva manera de fer les coses, parteix de la bondat de totes les persones o si més no fora prejudicis... per si tu ets, negre o ets blanc, ets mallorquí o foraster, ets immigrant del nord o immigrant del sud, ets home o ets dona...         En Cil es relaciona amb totes les persones amb la mateixa consideració i respecte. Amb el mateix punt de partida. Amb la mateixa pàgina en blanc. Fora prejudicis de cap casta. Amb la mirada acollidora des del primer moment: puix parla català vejam què diu puix que és un esser humà, vejam què diu, com és, què necessita, amb una obertura cap a l’altre, sigui qui sigui, sigui home o dona. La gent percep com és mirada. Els migrants, venedors ambulants, valoren que els mirin als ulls. 
 
Història sagrada 
    En Cil posa en quarantena la idea “La dona origen de tots els mals és la temptació que et durà a la perdició”. La nostra generació ha estudiat la història sagrada. Ell com a seminarista encara ho ha fet més a fons. Però en Cil no s’ha deixat arrastrar per històries bíbliques recollides al llibre del Gènesis com la creació d’Adam i Eva: l’home fet de terra, aigua i un buf de Déu i la dona feta d’una costella de l'home per fer-li companyia. A més n’Eva és la qui escolta la serp, cull la poma de l’arbre del bé i del mal, cau en pecat i fa caure n’Adam. 
    Sembla que en Cil posa en marxa la Pedagogia de la Pregunta  -De veres? A mem... mirem-ho de prop.

Final
    Amb la lectura d’aquest llibre, d’aquesta autobiografia, per la seva anàlisi profunda he après a mirar, a posar en quarantena com vivim, a treballar l’espiritualitat que tots tenim, a viure la vida amb alegria – en Cil és una mostra, quan posa un peu al carrer -.
    He après a tenir sentit crític per contribuir a la lluita per un món millor, més solidari, més just on dones i homes treballin junts per aconseguir la pau i el respecte a la vida i al planeta.
    Llegiu aquest llibre. Vos agradarà. Moltes gràcies.!

Primera encíclica del papa Lleó XIV: tercer comentari/resum molt personal (03)

Papa Lleó XIV i Lleó XIII

    Tot al llarg del capítol primer, el papa Lleó XIV continua fent una repassada sintètica de les aportacions que segueixen a l’encíclica «Rerum novarum» (1891) del papa Lleó XIII, per part de cadascun de la mitja dotzena de successors seus en el pontificat. 

    1. Del papa Pius XI esmenta l’encíclica «Quadragessimo anno» (1931). 
    Recorda que no es limita a reprendre de bell nou la «qüestió obrera» sinó que n’amplia la mirada cap a la configuració general de l’ordre econòmic i polític. 
    D’aquesta segona encíclica, el papa Lleó considera vigents avui dia almanco tres intuïcions: 1) que les injustícies no es refereixen solament a comportaments individuals, sinó també a estructures econòmiques i institucionals; 2) que el principi de subsidiarietat empeny a enfortir el teixit associatiu i comunitari, evitant-hi noves concentracions de poder; i 3) que el vincle entre dignitat del treball, remuneració justa i possibilitat de vida digna per a les famílies, és inseparable l’un de l’altre.

Papa Pius XI

    2. Del papa Pius XII n’extreu tres pincipis que considera vàlids per avui dia: 1) que el dret ha de prevaldre sobre l’interès; 2) que les disparitats econòmiques esdevenen terreny fèrtil per a les tensions violentes; i 3) que té molt de valor el teixit associatiu com a mitjancer entre l’individu i l’Estat. 

Papa Pius XII

    3. En detenir-se a presentar els anys del Concili Vaticà II, recorda que el papa Joan XXIII obre una etapa nova dins el magisteri social: fortament marcada per una atenció més explícita a la dimensió mundial de les qüestions socials i al llenguatge dels drets.
    L’encíclica «Mater et magistra» (1961) presenta la fe cristiana com a llum capaç d’unir el cel i la terra. 
    La «Pacem in terris» (1963) lliga orgànicament la dignitat de la persona humana amb el reconeixement dels drets i deures fonamentals i proposa un ordre de convivència -també en l’àmbit internacional- que s’ha de fonamentar en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat. 
    En considera especialment significatius per a l’època actual: 1) la referència als drets humans com a llengua comuna; i 2) la convicció que una pau duradora requereix d’institucions i relacions entre pobles inspirades en la dignitat de cada persona.

Papa Joan XXIII

    4. El Concili Vaticà II marca un punt d’inflexió en la forma en què l’Església catòlica s’entén a ella mateixa dins el món contemporani.
    «Gaudium et spes», segons el papa Lleó XIV, representa la imatge d’una Església més propera a la humanitat, més compromesa amb el món i més dedicada a reflexionar no a partir d’esquemes abstractes, sinó de la realitat concreta que presenten les situacions històriques.
    El papa també fa referència a la declaració «Dignitatis humanae» (1965). Considera que continua oferint avui dia a la doctrina social de l’Església catòlica una munió de criteris decisius per a la protecció de la persona humana i per a la construcció de societats pluralistes i pacífiques.

Concili Vaticà II (1962-1965)

    5. En referir-se al papa Pau VI en remarca que la pau no queda reduïda a l’absència de guerra, sinó que es concreta en el camí cap a un desenvolupament humà integral.
    A l'encíclica «Populorum progressio» (1967) hi veu descrit el desenvolupament com el pas de condicions de vida manco humanes a condicions de vida més humanes. I l’entén com un procés que afecta tothom, en totes les dimensions de la persona i a tots els pobles sense cap casta d’excepció.
    Parla de la Comissió pontifícia «Iustitia et Pax» (1967). La defineix com un intent per donar forma estable, a nivell eclesial i internacional, al manteniment viu de la consciència sobre la bretxa creixent entre països rics i països pobres, i sobre la necessitat de polítiques que promoguin condicions de vida realment més humanes per a tothom.
    Recorda que és una encíclica que commemora l'aniversari de l’encíclica «Rerum novarum» en la perspectiva d’atendre la societat postindustrial, amb una visió de la persona humana, de les relacions, de l’autoritat i del bé comú capaç d’orientar decisions econòmiques, polítiques i culturals..
    Confirma que l’Evangeli continua sent actual perquè proporciona els criteris per reconèixer allò que humanitza o deshumanitza, allò que allibera o oprimeix, en situacions noves: 
    «Mentre en el món hi hagi pobles exclosos d’un desenvolupament digne de l’esser humà, les comunitats cristianes no poden contentar-se a proclamar la pau en abstracte, sinó que han de facilitar que l’Evangeli jutgi, a partir de la gent que queda als marges, com aquelles estructures econòmiques i polítiques poden arribar a convertir-se en autèntiques 'estructures de pecat'».

Papa Pau VI

    6. Situa el magisteri social del papa Joan Pau II en la cruïlla entre la crisi dels grans sistemes ideològics del segle XX i l’inici de la globalització econòmica.
    Amb l’encíclica «Laborem exercens» (1981) noranta anys després de la «Rerum novarum», el papa polonès obre vies noves de reflexió sobre el treball, apuntant al salari just, al treball considerat un bé fonamental per a la persona, a l’obtenció de la dignitat de les persones que treballen, a la remuneració suficient i a la possibilitat efectiva de participar en la vida social.
    Amb l’encíclica «Sollicitudo rei socialis» (1987) Joan Pau II torna a abordar la tara del subdesenvolupament i reconeix el fracàs de tants intents de reduir la bretxa entre el nord i el sud mundials.
    Mentre que amb la «Centesimus annus» (1991) ofereix una reflexió sobre el col·lapse del sistema soviètic i sobre el refermament de la democràcia i l’economia de mercat: en la mesura que garanteix una participació ciutadana i permet d’elegir i substituir pacíficament els governants, impedint que el poder sigui monopolitzat per elits reduïdes, mogudes més per interessos particulars o ideològics que no per l’obtenció del bé comú.

Papa Joan Pau II

    7. Del papa Benet XVI en remarca l’encíclica social «Caritas in veritate» (2009) que reinterpreta el concepte de desenvolupament presentat per la «Populorum progressio» de Pau VI: el desenvolupament s’ha de traduir en un «creixement real, extensible a tothom i concretament sostenible». Constata el sorgiment de noves categories de pobres en els països rics, mentre que en les regions més pobres petits grups viuen en un alt benestar consumista que conviu amb situacions de misèria deshumanitzant. 
    Observa que el nou sistema econòmic-financer mundial ha reduït el poder polític dels estats, i reitera que l’activitat econòmica ha d’estar orientada al bé comú, sota la responsabilitat de la comunitat política. Sosté que la caritat ha d’exercir una paper crític i generatiu en la vida pública.

Papa Benet XVI

    8. Referint-se al papa Francesc, n'assenyala uns quants aspectes.
    D’una banda, n'esmenta l’Exhortació apostòlica «Evangelii gaudium» (2013) on l’anunci cristià té una dimensió social intrínseca, i reclama una església capaç d’escoltar el clam dels pobres, dels migrants i de les víctimes de noves formes d’esclavitud.
    De l’altra, insisteix en una Església sinodal, on «caminam junts» cercant els signes dels temps a la llum de l’Evangeli, i deixant-nos evangelitzar pels pobres amb els quals compartim la història.
    A més a més, fa una al·lusió explícita a l’encíclica «Laudato si» (2015) que ofereix la primera gran anàlisi sistemàtica de la crisi mediambiental en una encíclica papal de caràcter social. 
    Recull la proposta d’una «ecologia integral» que uneix indissolublement el respecte cap a la casa comuna amb l’opció preferencial pels pobres: «tant el clamor de la Terra com el clamor dels pobres no poden separar-se».
    Apunta directament cap a l’encíclica «Fratelli tutti» (2020), el somni d’una humanitat capaç d’optar per l’amistat social i la fraternitat universal. 
    I cap a l’encíclica «Dilexit nos» (2024) que mostra que tots aquests compromisos socials no poden separar-se de la relació personal amb el Crist.

Papa Lleó XIV

    Al final de tot aquest recorregut llarg per tots i cadascun dels darrers papes que l’han precedit des de Lleó XIII ençà, resulta força aclaridor que el mateix papa Lleó XIV reconegui que la Doctrina social de l’Església no és el resultat de cap projecte elaborat en un despatx, sinó que és fruit de tot un procés lent en el qual cada papa ha anat aportant la seva contribució original a la llum dels «nous assumptes» (rerum novarum) que va presentant cada etapa històrica.
    Sempre posa de relleu els aspectes diversos d’un patrimoni únic, com el que comporten els grans principis de la Doctrina social de l’Església católica: la dignitat de la persona humana, el valor del treball, la destinació universal dels béns, la solidaritat i la subsidiarietat, el respecte per la creació, la centralitat de la pau i la fraternitat universal. 
    Ve a dir i així ho explicita clarament que «la lectura de la història a la llum de la fe mai no s’ha interromput i que l’Església catòlica ha sabut deixar-se interpel·lar per les preguntes de cada generació».
    Per això, en finalitzar el primer capítol d’aquesta encíclica papal «Magnifica humanitas» no s’està de refermar que vol dirigir la seva atenció primordial precisament cap a aquests grans principis de la Doctrina social de l’Església catòlica, per tal de captar-hi millor la seva coherència interna i la seva força engrescadora per al nostre temps.

(CONTINUARÀ)

Primera encíclica del papa Lleó XIV: segon comentari molt personal (02)

   M’estic llegint amb moltes ganes el primer capítol de «Magnifica humanitas», la primera carta encíclica del papa Lleó XIV. 
    M’ajuda ben molt a recordar i a veure de bell nou el paper que tenen els darrers papes i la seva incidència directa en la doctrina social de l’Església catòlica, des que Lleó XIII publica la seva carta encíclica «Rerum novarum» l’any 1891.
    S’hi fa molt evident que la institució vaticana funciona com un rellotge molt ben avengut. Es veu ben a les clares que hi ha qui s’encarrega d'aconseguir que la seva organització a l’àmbit de la comunicació es mantengui no solament actualitzada, sinó molt ben lligada al llarg del temps, de manera que hi quedi tot ben presentat i arxivat.
    Basta veure la manera en què apareixen en aquest primer capítol, entre d’altres documents rellevants, les «cinc encícliques papals posteriors» que hi fan referència explícita i directa, en publicar-se quaranta, vuitanta, noranta, cent, i, finalment cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum». 

    Rerum novarum (Lleó XIII, 15 de maig de 1891).
    Quadragessimo anno  (Pius XI, quaranta anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 1931). 
    Octogessima  adveniens (Pau VI, vuitanta anys després de la «Rerum novarum», 14 de maig de 1971). 
    Laborem exercens (Joan Pau II, noranta anys després de la «Rerum novarum», 14 de setembre 1981).
    Centesimus annus  (Joan Pau II, cent anys despres de la «Rerum novarum», 1 de maig de 1991)
     Magnifica humanitas (Lleó XIV, cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 2026)

    Aquesta primera carta encíclica del papa Lleó XIV comença fent un recorregut sintètic per la doctrina social de l’Església catòlica, la que ha anat prenent cos amb el magisteri més recent dels papes i del Concili Vaticà II. 
    Es veu ben a les clares que mira de remarcar-ne el caràcter dinàmic. 
    M’agrada veure que la IA (Intel·ligència Artificial) no hi apareix com un apèndix temàtic ni com una emergència que cal gestionar. Hi és presentada com una transformació  que interpel·la les categories de la Doctrina social i que exigeix un desplegament major d'aquesta, per fidelitat a l’Evangeli el primer quart del segle XXI.
    Primer mira d’aclarir certes conviccions fonamentals sobre la forma en què l’Església catòlica s’ha anat fent present dins la història i s’ha relacionat amb el món.
    S’hi veu ben a les clares que es tracta d’un papa que no solamente porta el carnet de llatinista, humanista, filòsof, teòleg o canonista. També s’hi traspua la seva condició de papa científic, matemàtic, en reconèixer com a essencial "la contribució de les ciències humanes i socials, que ajuden a comprendre i analitzar més a fons les dinàmiques culturals, econòmiques i polítiques".
    Em sembla magistral quan afirma, per exemple, que «la comprensió de la veritat és un do/regal que s’ha de compartir i no una possessió que s’ha de reclamar... Que cal alliberar l’Església de la temptació d’enyorar formes de presència basades en el poder... Que la veritat no és un territori que cal defensar, sinó un bé que s’ha de compartir... Que l’important no és ocupar llocs de poder o controlar bastions culturals, sinó iniciar processos que conduesquin a fer el bé i a deixar que madurin...»
    M’encanta veure’l promoure «una actitud d’obertura a la veritat, única i a la vegada multifacètica, que expressa profundament la catolicitat de l’Església, abastant tota la família humana i, al mateix temps, vivint immersa en les condicions concretes dels pobles i les cultures».
    Per a aquest papa, la doctrina social de l’Església no és un manual de principis i de normes que s’han d’aplicar, sinó un "camí de discerniment que cal recórrer comunitàriament".
    Em sembla que també defineix molt bé el tarannà d’aquest papa l’opinió que transcriu quan afirma que «l’Església catòlica, juntament amb la resta de confessions cristianes i de creients d’altres religions, ha de fer sentir la seva veu, no per dominar, sinó per servir». 
    És la Teologia de la comunió. 
    La impressió general que em tramet el primer capítol de l'encíclica "Magnifica humanitas" és que aquest papa, en recordar algunes línies essencials, vol mostrar que tot quant escriu és fruit d'una continuïtat amb la tradició catòlica. 
    Alhora que vol remarcar-hi que el nucli estable de les veritats revelades sobre la persona i la convivència humana s’entrunyella amb una capacitat sempre renovada d’atendre situacions històriques i de deixar-se interpel·lar per les preguntes que sorgeixin a cada moment, també a l’actualitat present.

    Sobre les primeres passes de la doctrina social de l’Església diu que, malgrat moltes de les condicions històriques descrites per Lleó XIII en l’encíclica «Rerum novarum» sobre la «qüestió obrera» han canviat moltíssim als nostres dies, encara continuen essent actuals dos  dels seus principis rellevants: la prioritat del treball humà sobre qualsevol lògica purament productiva o financera, i el vincle indissoluble entre l’anunci evangèlic i la recerca d’un ordre social més just. 
    Amb totes les lletres arriba a afirmar que «No hi ha evangelització autèntica si no toca també les estructures de la convivència humana».
    (CONTINUARÀ)

Primera encíclica del papa Lleó XIV: primer comentari molt personal (01)

      Em sembla MAGNÍFICA LA INTRODUCCIÓ d’aquesta primera encíclica del papa Lleó XIV. Aporta 16 punts valuosíssims, barreja de reflexió, anàlisi, crítica i alhora d’entusiasme engrescador.     

    De bon començament convida a evitar avui dia la construcció i edificació d’una nova Torre de Babel, en l’era digital que ens toca viure, i engresca a reconstruir ciutats destruïdes, amb la col·laboració entusiasta de tots, com fa Nehemies amb una Jerusalem feta miques al seu temps i aixecada de bell nou amb la participació de tot el poble.
    M’agrada quan comença assenyalant que la tècnica no ha de ser considerada en si mateixa com una força antagònica respecte de la persona humana. Sinó ben al contrari, la mostra fortament arrelada en la història de la humanitat des dels inicis, en tant que es tracta d’un «fet profundament humà vinculat a l’autonomia i a la llibertat de l’esser humà». 
    Observant el món d’avui, reconeix que els motors principals del desenvolupament ja no són els estats, sinó més bé un reduït nombre d’actors privats, sovint transnacionals, que es mouen i actuen dotats de recursos i capacitat d’acció superiors als de molts governs. 
    Amb això, es manifesta conscient que el poder tecnològic adquireix un rostre inèdit fins ara, predominantment «privat», molt més difícil de discernir, de governar i d’orientar cap al bé comú.
    Enmig de tot plegat, assenyala algunes preguntes que valora com a decisives i que no poden eludir-se ja de cap de les maneres: 
    * Cap on anam? 
    * Cap a quina meta desitjam orientar-nos? 
    * Quina direcció hem de prendre com a comunitat humana i com a pobles?

    Resulta molt pedagógica la comparació que estableix entre la societat d’avui dia, en ple segle XXI, i dues situacions bíbliques contraposades: d’una banda, la que comporta un caire negatiu en pretendre construir una torre com la de Babel, amagant l’engany profund que representa: hi és concebuda sense cap referència a Déu, i està fonamentada en la uniformidad que elimina la diversitat i que, en lloc de la comunió, escull l’homogeneïtzació.
    D’altra banda, la reconstrucció d’una ciutat destruïda, com assenyala Nehemies, no en base a la iniciativa d’una sola persona, sinó a través de la responsabilitat compartida de tot un poble: sacerdots, artesans, caps de família, dones i joves, abocats a dur a terme la tasca de col·locar-hi Déu en el centre.
    Segons la seva visió, la tecnologia i la revolució digital d’avui dia són els talents que Déu ha lliurat a la humanitat del segle XXI perquè els facin fructificar. Són talents que tant poden servir per tornar a construir una Babel feresta com per a reconstruir una ciutat esplèndida com la de Jerusalem del temps de Nehemies.
    Em resulta summament interessant la concepció de la «deshumanització» que transpua el document papal: la construcció d’un món del futur excloent-hi Déu i reduint-hi l’altre a la simple condició de mitjà.
    Insisteix una vegada i una altra en la seva idea mare: edificar una societat centrada en el bé comú, primer de tot exigeix edificar-la sobre la roca incommovible d'una relació molt estreta amb Déu.
    Hi afegeix que la realització humana veritable no neix a base d’anar eliminant fragilitats, sinó proposant-hi un creixement harmosiós de tots: on la llibertat i la responsabilitat vagin de bracet amb les cures recíproques i la solidaritat vertadera, i on el progrés es mesuri per la dignitat de cadascú i pel bé dels pobles.
     M’agrada molt aquesta apreciació papal, que fa veure molt clarament quina és la seva dèria primordial: cap mà tota sola no pot sostenir el pes dels desafiaments que travessa el món d’avui, però tampoc no hi ha cap mà tan feble que no pugui oferir-hi alguna contribució encertada.    
    Aboga per l’ús constant d’un llenguatge profundament evangèlic que eviti paraules humiliants o enfrontadores. Amb els criteris de discerniment que ofereix la dignitat de la persona humana, la destinació universal dels béns, l’opció preferent pels més pobres, les cures i atencions acurades a la casa comuna que anomenam planeta Terra, la pau arreu del món, etc.

    Resumint, podem dir i reiterar el que diu el papa Lleó XIV: 
    "En l’era de la intel·ligència artifical, quan la dignititat humana corre el risc de veure’es eclipsada per formes noves de deshumanització, tenim el deure urgent de romandre profundament humans, guardant amb amor aquesta MAGNÍFICA HUMANITAT rebuda  i revelada plenament en Crist,  l’esplendor de la qual cap màquina no podrà arribar mai a substituir. EL PROGRÉS VERITABLE SEMPRE NEIX D’UN COR OBERT A L’ALTRE, D’UNA INTEL·LIGÈNCIA DISPOSADA A ESCOLTAR, D’UNA VOLUNTAT QUE CERCA ALLÒ QUE UNEIX MÉS QUE ALLÒ QUE DIVIDEIX O SEPARA.

    Com a conclusió final, adreçada a tots els catòlics, cristians, creients i gent de bona voluntat, cal que posem Déu en l’horitzó de les nostres actuacions i l’ésser humà en el centre de les nostres decisions.
    Mallorca, 25 de maig de 2026
(CONTINUARÀ)

A la memòria de la bona amiga Joana Pérez Bezares, NA JOANI

     Fortament impressionat per la notícia que m’acaba d’arribar sobre la mort de la bona amiga Joana Pérez Bezares, coneguda per nosaltres amb el nom inconfusible de NA JOANI, no  me’n puc estar d’escriure quatre mots que em servesquin per refrescar-hi la memòria de tants i tants moments viscuts al llarg de les nostres vides. Amb ella i el seu company inseparable, el bon amic Esteve Homs Comas. 

    L'agraïment molt profund a tots dos m'empeny a recordar-ne algunes fites.
    La darrera vegada que ens veim, no fa gaires anys. A la seva casa del carrer Pérez Galdós, a Ciutat, compartint-hi taula i conversa, amb ganes de repetir-ne la trobada.
    De la primera vegada, no puc detallar-ne dades ni dates concretes. Podria ser l’any 1967, quan em faig present i m’inicio en tasques de consiliari escolta dins l’Agrupament Verge de Lluc. Ells dos, si mal no record, feien part de l’Agrupament Sant Josep Obrer.
    Són més de sis dècades de coneixença mútua. D’haver compartit durant anys moltes i molt diverses experiències educatives a l’interior del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. 
    També com a gent dedicada a treballs administratius dins institucions públiques illenques, ella al Museu de Mallorca; jo, entre d’altres indrets, al Museu del Regne de Mallorca, dues instal·lacions públiques geogràficament situades no gaire lluny l’una de l’altra.
    Darrerament, encara que acudint-hi jo poques vegades, n’he anat seguint passes fetes dins l’Aplec Scout integrat per una quarantena de membres, mol més actius que jo en aquest àmbit. 
    És per aquest conducte, i a través del bon amic Pep Lluís Riera que n'he estat informat: «després d’una ràpida malaltia, na Joani, sa dona de n’Esteve Homs ha mort. I haurà velatori a Son Valentí dilluns de 16.00 a 20.00 h». Tot agraint-nos que ho facem córrer a la gent que els coneixia.
    Record d’haver compartit amb na Joani llocs escoltes tan diversos com Can Tàpera on assistíem a les FOCA (Formació de Caps Escoltes). O el pinar de Son Macià, on muntàvem els Camps Sant Jordi tots els agrupaments de Ciutat i de Mallorca. O a les instal·lacions de sa Torrentera; o la seu central de la Fundació Maria Ferret, ubicada al Seminari Vell.

    Tot plegat em duu a recordar que, durant els 8 anys que vaig romandre fora de Mallorca, com a missioner a Burundi i a Perú, continuàrem mantenint una certa relació epistolar, a través de les cartes que intercanviàvem entre amistats escoltes més properes.
    De retorn a Mallorca, continuàrem mantenint contacte en ocasions nombroses i diverses. El mes de gener de 2006, amb motiu del 50è aniversari del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, assistírem a l’exposició muntada a la capella de la Misericòrdia i a la taula rodona en la qual participàrem dins la sala d’actes. 
       També ens hem anat trobant amb motiu d’acudir a donar el darrer adéu a companys i companys escoltes que se’n van d’aquest món cap a l’altre. És el cas del mes de gener de 2007 quan, amb motiu de la defunció de Joan Peñas, feim memòria també de Paco Jaume o de Joan Alcover. 
    La Fundació Maria Ferret, que fa part del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, també és ocasió de retrobar-nos. És el cas de l’acte públic que organitza, obert a tothom que hi vulgui participar-hi i que consisteix a lliurar els Premis Eladi Homs i Maria Ferret. 
    El que mai no arribaré a saber-li agrair com es mereix na Joani és el suport personal que m'oferí en moments tan delicats per a mi, com fou la mort de la meva esposa Isabel Rosselló Girart. 
    Ajuntant-se a centenars d'altres persones amigues, en uns moments tan dolorosos per a mi, volgué romandre al meu costat i fer-me suport. Li ho agraesc de tot cor.
    Esper i desig que hores d'ara ja s’hagi retrobat amb tota la gent que ens ha precedit, fent camí i recorrent la ruta que ens porta cap a la dimensió desconeguda per nosaltres, que alguns anomenam EL CEL. 

    Som dels qui pensen i creuen que s’ho té ben guanyat!

Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (5): comentari segon

PRESENTACIÓ DE “MESTÍS!
MEMÒRIA VIVA D’UN NEGRET MALLORQUÍ TRANSHUMANT”

    Bones tardes. Primer de tot, moltes de gràcies, Cil, per convidar-me a la presentació del teu “Mestís! Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”.
    Vaig tenir ocasió de conèixer-lo quan s’estava gestant o, si més no, en el moment en què prenia la forma definitiva. Va ser a Can Gazà i a través de Jaume Santandreu que, aleshores, estava enderiat en afavorir l’edició d’obres que considerava importants per ajudar a conèixer i a entendre els efectes dels darrers setanta anys de Mallorca, sobretot en els camps de l’Església i de l’exclusió social.

    Quan em va donar a llegir l’original, després d’elogiar-ne l’expressió i les dades i les dates que aportava, em va dir entre sorprès i admirat que al llarg de la narració no hi havia trobat cap greuge ni episodi de rebuig o de menyspreu que hagués patit pel fet de ser mestís. Ben segur que li ho degué dir a en Cil que, a la fi, deixarà dit en aquest text que: “El fet de ser jo el primer mulat que neix a Mallorca, d’una forma o altra, marca la meva existència damunt del planeta, des del primer dia fins avui mateix. La negritud fa part del meu codi d’informació genètica característic, del meu ADN. Per descomptat. Indubtablement”.
    I afegirà més endavant que: “D’infant menut, la meva condició de mulat mallorquí, d’una manera o d’una altra, em fa sentir diferent, alhora que millor” [...] “Del meu pas pel Seminari diocesà, durant tretze anys, tenc la impressió que crid l’atenció de certa gent, per ser-hi el més moreno d’entre tots els alumnes”.
     tan avesat està al panorama i als horitzons humans blancs i mallorquins, que en el primer viatge que farà a Àfrica, dins l’avió que el deixarà a Uganda, diu: “Ens topam amb hostesses i altre personal de cabina, tots de raça negra. Això m’impacta fort!”.
    Tanmateix, més enllà d’aquestes precisions, no es donen -ni en el text hi apareixeran- episodis agressius o violents pel fet de ser mestís. A Burundi, sent ell fill de guineà bubi, passarà per “umuarabu”, és a dir, genèricament moro; i al Perú el tractaran de “sambito”, apel·latiu afectuós que prové de l’adjectiu castellà “zambo” -fill de pare o mare blancs i de pare o mare indígenes- que els peruans donen als afrodescendents. Emperò no se sentirà mai assenyalat, rebutjat, marginat o agredit per ser-ho.
    Per això, per tot on vagi Cil Buele, al llarg de tota la seva transhumància, farà lluir el seu mestissatge que s’ha fet ben seva aquesta terra illenca. Quant a això diu: “intensament i immensament immers fins més amunt del coll i de la closca, dins les entranyes més fondes d’aquesta mare terra que es diu i nom Mallorca”.
    De fet, és tan mallorquí que en una topada amb la “policia armada” -l’actual policia nacional-, als pocs anys d’haver mort Franco el sanguinari, el 1981, havent estat retingut per un afer molt menor relacionat amb la política, un agent dirà a un altre: “Éste es demasiado moreno para ser mallorquín”.
    Les memòries individuals, com aquestes que presentam de Buele, acaben sent, també, memòries col·lectives perquè ens fan fer memòria. Als que som contemporanis seus, ens enfronten a la nostra pròpia història i a la que compartírem; per als que no són contemporanis, esdevenen testimonis d’un temps, d’uns espais i d’unes realitats que han modelat i, per tant, expliquen el nostre present com a poble, qüestió no gens negligible.
    En aquest “Mestís!” hi trobarem un esbós de la ciutat de Palma dels anys cinquanta i seixanta, i les vivències esforçades del matrimoni format per Andrés Buele Siesa, nascut a Bioko, a Guinea Equatorial, el 1911, i Maria del Carme Ramis Ribot, nascuda a Ariany el 1914.
    Quin valor, el de na Maria “Pou”, de malnom, de casar-se amb un negre! Aleshores, l’únic negre de Mallorca. Significativament, el dia que es casaren Andrés i Maria del Carme, el 12 de setembre de 1943, no hi assistí cap membre de la família de na Maria.
    I si va a dir ver, la transhumància que es reflecteix en el títol del llibre que presentam s’inicia ben d’hora perquè en el decurs dels primers vuit anys de la vida de Cil, la família Buele-Ramis viurà a vuit llars ciutadanes diferents.
    Aquest llibre també és un retrat fidelíssim de l’Església de Mallorca que surt del Concili de Trento per emparar el Concili Vaticà Segon.
    Passarem pel Seminari Diocesà de l’illa, el centre de formació de capellans i també viver d’activistes polítics, culturals o socials que tindran molt de pes durant la falsa “transició” que s’obrí amb la mort de Franco.
    Del Seminari se’n sortia molt ben instruït intel·lectualment, però desastrosament format en educació emocional. De fet, el celibat que s’imposa a l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, lligat a aquest dèficit, provocarà en Cil una crisi gairebé constant i mantinguda i al final l’abocarà a la renúncia de l’exercici sacerdotal. 
    Per culpa d’aquesta nul·la instrucció quant als sentiments i la conseqüent invisibilitat de la dona, quan la primera d’elles li dirà lliurement i clara “t’estim”, el nostre autor no sabrà reaccionar; no sabrà com respondre-hi.
    De fet, l’absència de contacte amb les dones durant els tretze anys de carrera eclesiàstica marcarà profundament no sols en Cil, sinó tots els que varen passar la pubertat, l’adolescència i la primera joventut interns en espais exclusivament masculins i dedicats a la formació religiosa. 
    En aquest sentit, és molt significatiu que en aquest relat que presentam només siguin dues les dones que s’hi esmenten amb nom i llinatges i que no siguin religioses o es relacionin amb l’estament eclesiàstic: na Lina Company Vidal i n’Eugenie Mukantagara, una mestre tutsi rwandesa refugiada a Burundi amb qui Cil, després de tractar-la personalment, hi mantindrà una dilatada correspondència.
    Lligat a l’Església de Mallorca, ens endinsarem en les seves missions de Burundi i Perú, que també sacsaran fortament la consciència d’en Cil. 
    A Burundi viurà la pitjor massacre de la història d’aquest país centreafricà, la que s’inicià el 29 d’abril de 1972 i en què la resposta dels governants de l’ètnia tutsi, la minoritària, als aldarulls provocats al sud del país per grups d’hutus, l’ètnia majoritària, provocaran una mortaldat que molts qualifiquen de genocidi; uns 300.000 morts, s’aventura que hi hagué. 
    I a Perú, entrant en contacte amb la Teologia de l’Alliberament, s’endinsarà en els moviments de base i veïnals, i s’acararà amb la violència policial i militar que l’enfrontarà amb les autoritats.
    I tant a Burundi com a Perú, en Cil es plantejarà seriosament el paper que juguen els missioners mallorquins en aquests indrets tan allunyats de la nostra realitat.
    Retornat a Mallorca el 1978, completament transformat per les vivències burundeses i peruanes s’implica en tota mena de moviments socials, des del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, passant pel Grup Cristià de Drets Humans, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i Amnistia Internacional, per precisar-ne uns quants. 
    L’efervescència social d’aquells anys també apropen en Cil a l’incipient Moviment Marginal de Mallorca i a d’altres organitzacions humanitàries. Tots ells, moviments, organitzacions i entitats que deixaran sentir amb fermesa la seva petjada en els darrers anys mallorquins del segle vint. I, naturalment, també entra en política.
    D’aquesta “Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”, que acaba el dia que en Cil celebra la darrera missa a la Parròquia de L ’Encarnació de Palma el 20 de gener de 1982, se n’han de destacar, a parer meu, tres característiques. 
    La primera, la profusió de noms de persones i de lloc, i de dates, la qual cosa situa permanentment el lector perquè se’n pugui fer sense esforç la corresponent composició de lloc. 
    La segona, l’expressió tranquil·la amb què es desplega el relat tant davant els conflictes, els dubtes i les crisi, com davant les manifestacions de signe contrari. 
    I la tercera, l’honestedat. Dit en pla, no repassa els altres, com sol ser corrent en les memòries que es publiquen, sinó que passa comptes exclusivament amb ell.
    Honestedat, insistesc, que es pot condensar en la declaració que va fer a la seva primera esposa: “Jo som, jo em sé i em sent capellà”. I podríem afegir que amb totes les conseqüències.
    Per acabar, vull donar les gràcies a en Cil per ser un molt bon amic de Can Gazà, per tenir-nos ben presents sempre en les seves obres i per voler que així consti, incorporant a la contracoberta del llibre el logotip que ens identifica. 
    I també i sobretot per ser un molt bon amic de Jaume Santandreu. 
    En nom de tots els que feim Can Gazà, moltes de gràcies, Cil.
    I a tots vosaltres, gràcies per haver vingut. 
    Us recoman sincerament que llegiu aquest llibre perquè aprendreu moltes de coses.
Moltes gràcies.
    JAUME MATEU I MARTÍ, Bunyola, 18 de maig de 2026