dissabte, 24 de febrer del 2024

Don Jeroni Albertí, el meu primer contacte polític institucional

Amb motiu de la mort d’aquest polític tan rellevant en la decada dels anys 70 del segle passat, el vell nonagenari banyalbuferí Jeroni Albertí i Picornell, em vénen al cap alguns moments en què ens trobam tots dos, per un motiu o un altre, compartint projectes de caire polític institucional.

L’any 1978, de retorn a Mallorca i nomenat pel bisbe de la diòcesi rector de la parròquia de l'Encarnació, avesat a mantenir contactes directes i intensos amb formacions polítiques peruanes de l'esquerra més radical d'Amèrica Llatina - guevaristes, marxistes-leninistes, maoistes, troskistes, exguerrillers, de Pàtria Roja, de Sendero Luminoso, de l'esquerra parlamentària, etc. -, entre d'altres activitats pastorals, vull optar per passar-hi els meus primers moments observant fil per randa el ventall de les formacions polítiques que es mostren més actives dins la Mallorca d’aleshores.

Amb quina societat mallorquina em trob l'any 1978, quan hi retorn des del Perú, després d'haver romàs allunyat de la Roqueta durant més de 7 anys seguits? Veig que certament s'hi han produït canvis considerables, tant en l’àmbit eclesiàstic, com en el polític i social.

Claríssimament detect el canvi produït a l’estat espanyol amb la mort del dictador Francisco Franco.

Abans de partir cap a terres llunyanes, a Mallorca no se'n pot parlar mai, de política, enlloc. Un cop retornat a l’illa, en canvi, m’adon que tot bull i que arreu arreu es nota una gran efervescència política. Tot i que no arrib a destriar-hi mai enlloc res de semblant al conegut i tractat de prop, al Perú. 

Un bon dia, des de la Parròquia de l'Encarnació estant, em fix en un escrit publicat als mitjans de comunicació local. M’atur a llegir detingudament aquest article que consider força interessant. El signa Jeroni Albertí i Picornell, aleshores  president del Consell General Interinsular, òrgan pre-autonòmic que s’arribaria a convertir en el Govern Balear. 

M'agrada molt el contengut d’aquest escrit que defensa nítidament i clara moltes més quotes d'autogovern per a Mallorca. 

Li escric una nota, a l’autor. El president em crida. Me n’hi vaig, a parlar amb ell, al palau de l'antiga Diputació provincial, aleshores seu del Consell de Mallorca. 

Durant la conversa, llarga i extensa, li oferesc la meva col·laboració personal en allò que consideri que hi pugui esser més útil. M'assenyala l'àrea de Cultura com a àmbit possible de treball. Això sí, m’indica que «una joveneta» ja se n'encarrega. Parlam de Benestar Social, i quedam que ens tornarem a veure... 

Aquí s'acaba tota la conversa i tots els tractes mantenguts aleshores, en aquesta que consider la meva primera actuació personal, de caire polític institucional, que recordi. És el meu primer contacte personal i directe amb un alt càrrec de la política illenca, mentre m’estic exercint com a rector de la parròquia de l’Encarnació, a Ciutat. 

De fet, tot acaba en no res, com no pot ser de cap altra manera. D’una banda, es tracta del representant polític d'una formació de centre-dreta; mentre que jo vénc d’exercitar-me en la tasca política de les esquerres més radicals en escenaris d’Amèrica Llatina...

Sempre he admirat, emperò, i m'he mostrat molt agraït a aquest home, mallorquí de socarrel, dedicat a la política, crec jo, com a fruit d’una vocació profunda davant la necessitat imperiosa de posar-se a prestar un servei personal i col·lectiu a Mallorca. 

Una altra cosa, amb el pas del temps, arriba a ser la deriva que pren la formació política que funda, batiada amb el nom d'Unió Mallorquina...

Jeroni Albertí, com a primer president del Consell General Interinsular (CGI), malauradament, no arriba a aconseguir-hi tampoc la seva equiparació total amb el Gran i General Consell, el màxim òrgan políticoadministratiu i de representació de l'antic Regne de Mallorca. 

Fundat l’any 1249 i suprimit pel rei Felip V l’any 1718, emparant-se en el Decret de Nova Planta de Govern de Mallorca i Eivissa (28 de novembre de 1715), juntament amb tot el dret públic mallorquí, el Gran i General Consell se’ns presenta encara avui com  un model inigualable del que «hagués pogut esser i no fou» un òrgan polític d’administració i de representació democràtica molt més adient amb els nostres temps.

Així i tot, crec que Mallorca, les Illes Balears i Pitiüses, i el conjunt dels Països Catalans, romanem en deute perpetu més que evident amb un personatge de característiques tan singulars com Jeroni Albertí i Picornell: tot i comptar aleshores amb mitjans personals i materials tan minsos, amb una gran gosadia fora límits, avui dia del tot exemplar, és un d’aquells polítics que s’engresca en la tasca dificilíssima d’aconseguir majors quotes d’autopoder per a aquestes illes nostre. Ben convençut que un dia o un altre han d’aconseguir no dependre tant de Madrid com és habitual des de fa segles...

Que descansi en pau aquest vell polític lluitador, nascut a Banyalbufar l'any 1927! 

Amb agraïment públic a la seva gran tasca política desplegada.

dissabte, 17 de febrer del 2024

Al bon amic gallec, Xosé Beiras (1): Beiras i Buele

Tenc i mantenc un record molt viu de Xosé Manuel Beiras. És de l’època en què m’exercesc com a polític, diputat del PSM-Entesa Nacionalista al Parlament de les Illes Balears. Aleshores, represent el PSM-Nacionalistes de Mallorca no solament en territori illenc, sinó també en altres contrades: la del Congrés dels Diputats, a Madrid, o la del Parlament Europeu, a Brussel·les, per exemple.

Tract de prop, entre molts d’altres polítics europeus, Xosé Manuel Hixinio Beiras Torrado (Santiago de Compostel·la, 07-04-1936). Sé que és germà d’uns altres vuit; fill d’una mare molt culta, pianista, i d’un pare treballador del comerç, membre del Partit Galleguista.

Amb Xosé Beiras compartim idees i projectes polítics que tenen molt a veure l’un amb l’altre. Fins al punt que el mes de maig de l’any 2000 ho feim a Brussel·les, a la seu del Parlament Europeu. 

Quasi un quart de segle després, encara en record perfectament la trobada.

Més d’una trentena de batles dels Països Catalans, l'any 2000, lliuren un manifest al Parlament Europeu on demanen per a la llengua catalana el mateix nivell de reconeixement que reben altres llengües oficials de la Unió Europea.

La col·laboració intensa que hi presta el secretari de grup mallorquí, Jaume Garau, esdevé peça fonamental, tant  per a la realització d’aquesta visita d’alcaldes a Brussel·les, com per a la meva assistència a l’encontre econacionalista, de tres dies de durada a la seu del Parlament Europeu.

Particip en les reunions que mantenen representants dels partits polítics que conformen el Partit Democràtic dels Pobles d’Europa (PDPE), amb eurodiputats que s’integren dins el Grup Parlamentari Aliança Lliure Europea (ALE).

El PSM vol fer-ne part. Hi assistesc, hi particip i hi som molt ben acollit. Amb la meva presència, impulsam l’inici d’una etapa nova per al PSM, primerament com a partit observador de l’Aliança Lliure Europea

Això ha de permetre un acostament més directe, amb el qual arribar a sol·licitar-hi l’adscripció de la nostra formació política com a partit observador, durant un any seguit. Un cop enfortits els lligams de col·laboració i coneixença mútues, arribaríem a ser-hi considerats defiitivament com a membres de ple dret.  Amb la capacitat i el poder d'integrar-hi temàtiques del tot rellevants, en relació amb les Illes Balears i Pitiúses.

Les intervencions, del tot favorables, que hi fa aleshores Xosé Beiras, el fan veure com una d’aquelles persones que, quan obre la boca, es fa escoltar per tothom. Diu coses tan senzilles i tan de sentit comú, que no pots deixar d’estar-hi d’acord. Bon economista, coneix a la perfecció els mecanismes que mouen els fils de les nostres societats, tan abocades a nodrir el model capitalissta com a ser-hi engolides...

Hi manté propostes polítiques d’alliberament dels pobles, que facilitin i procurin de debò la sobirania veritable.

Mitja dotzena d’anys després, ens tornam a trobar, Xosé i jo. En altres ambients, a Reus o a Manresa, per altres assumptes... 

Tots dos participam en les jornades de L’Opinió Catalana, una associació catalana que promou la normalització nacional de Catalunya i dels Països Catalans, fomentant i debatent en profunditat idees que es basen en la democràcia, el pluralisme, els drets humans, el progrés i la justícia social.

Record molt bé que Xosé intervé a l’acte inaugural de la jornada realitzada a Reus, dedicada a “Noves formes de participació política i fet nacional”. Ell hi parla de manera magistral sobre “Mobilitzacions ciutadanes i identitat nacional a Galícia”.

(CONTINUARÀ)


Al bon amic gallec, Xosé Beiras (2): Beiras i les eleccions gallegues

Amb motiu de les eleccions autonòmiques gallegues d’enguany, veig que Xosé Manuel Beiras, tot i esser ja un ancià de 87 anys, continua molt actiu en aquest àmbit de l’activitat humana. I de quina manera! 

Hores d’ara, Xosé Beiras continua sent una de les figures més importants de la política gallega i del nacionalisme gallec d’esquerres.

Des de sempre, considera que Galícia, a part de compartir amb el País Basc i els Països Catalans el fet de ser una nació sense estat, també esdevé una colònia interior, amb la síndrome de la colonització. 

Per a Beiras, el poder que té el PP en la societat gallega, en els mitjans de comunicació, de la premsa escrita, o a la televisió de Galícia, és com en les colònies. I que Espanya, en versió aberrant de la cultura europea, s’afanya a impulsar-hi la recolonització idiomàtica.

És de l’opinió que la independència política de qualsevol espai territorial de l’estat espanyol, mai no podrà ser acceptat pel règim, de cap de les maneres, mentre hi hagi una monarquia borbònica, unes classes dominants en les institucions, com ara, la cúpula del poder judicial, que és colpista. «Mentre això sigui així, no tolerarà absolutament res»

Davant les eleccions autonòmiques gallegues, a punt de celebrar-se, em sembla del tot rellevant, la resposta que Xosé dóna a la pregunta que li formula el periodista de VilaWeb:

Quin resultat donaríeu per bo en les eleccions de diumenge?

«Que el BNG es confirmés com a primera força. 

I que fes una neteja al parlament i al govern i poséssim fi a aquesta situació en què una força política utilitza les institucions aconseguides per lluitadors i màrtirs antifranquistes (no sols els nacionalistes, sinó els republicans, els exiliats, els passejats, les víctimes del franquisme), que utilitzen aquestes institucions elaborades amb tanta suor, sang i llàgrimes, en forma simplement d’autonomia, i no de sobirania política. 

I les utilitzen per a tot el contrari d’allò perquè van lluitar els qui la van obtenir. 

Això és un escàndol i una ofensa a la humanitat.»

Avui per avui, dissabte, romanem a l'espera del que passi demà, diumenge...

dimecres, 7 de febrer del 2024

Gràcies, Perú! Carajo!

Gràcies, Perú, per haver-me ensenyat i per haver-me donat tant, durant tant de temps  i amb tanta intensitat. 

Són tantíssimes les coses bones rebudes durant gairebé mig segle! En tants d’indrets diversos viscudes, i amb tanta força i energia positiva acumulada!

M’has ajudat a mantenir viva la fe dels meus pares. La d’una mare com la meva, abeurada en la petita vila mallorquina d’Ariany, a l’illa europea de Mallorca. I la d’un pare com el meu, adquirida en la petita vila guineana de Batete, a l’illa africana de Malabo. Tots dos creients cristians, profundament catòlics.

Gràcies, Perú, carajo!

M’has ensenyat a viure d’una altra manera la fe en Jesús, el de Natzaret, nascut, crescut i assassinat, a l’altra riba llevantina de la Mar Mediterrània, la mar nostra.

M’has donat una altra visió de la vida i de la mort. De l’amor i de l’odi. De la lluita i de la mandra. De la gent i del paisatge. De les societats i de les esglésies. De les religions i de les creences. De la terra, del mar i de l’aire. De tot quant prové del Senyor, i se n’hi va, cap al Déu de l’univers.

Gràcies, Perú, carajo!

No sé ben bé com agrair-t’ho. Ni sé gens ni mica com aconseguir que ho facin altres. Només sé que serà per sempre inesborrable l’empremta que em deixes, en ma vida de ciutadà, creient, capellà, compromès i critic... 

De nom i llinatge Cil Buele dins les xarxes de la intercomunicació personal més íntima alhora que més pública.

Gràcies, Perú, carajo!

Em surt de l’anima aquest agraïment, sincer i profund, després d’una estona que passam junts cinc companys, a l’interior d’una de les sales de la residència sacerdotal de Sant Pere i Sant Bernat, a quatre passes de la seu catedral de Mallorca.

M’hi han convidat a conversar-hi avui capvespre de dimarts 6 de febrer de 2024.

El tema de la reunió , explicat breument, és que des de fa uns anys amb Gabriel Amengual, Joan Bauzà, Jaime Vázquez, Rafel Mas i altres es reuneixen donant voltes a una temàtica que els interessa i preocupa i que ja Pau VI a l’Evangelii Nuntiandi, en parlava: "la ruptura entre Evangeli i cultura és, sens dubte, el drama del nostre temps, com també ho fou en altres èpoques" (Pau VI, EN 20). 

Aquesta situació, em diuen, demana construir ponts entre la fe i la cultura. En definitiva requereix el diàleg i la presència de la fe en la cultura, a la qual la fe hi pot aportar i en pot aprendre. En definitiva, es tracta de donar presència a la fe cristiana i de dotar als creients d'idees i pensaments, per tal que puguin viure i comunicar de manera raonable i creïble la seva fe. 

D’aquí la idea d’una col·lecció com aquesta que porta per títol «Tornaveu», que compta amb aquests 8 números publicats, i que volen ampliar-los. 

Amb aquesta reunió volen parlar, des de la meva experiència, com difondre-ho en el món digital i internet.

No se m’acut altra cosa que, enumerar-hi alguns punts succints:

1. Trob summament interessant el "contengut" d'aquests escrits i l'"objectiu" de difondre-ho en l'àmbit digital

2. Es tractaria de marcar-hi objectius, finalitats i destinataris

3. De l'experiència comunicativa de CINCOS-70 en context peruà, a la praxi de la intercomunicació personal i col.lectiva-24 en context mallorquí

4. Cal tenir en compte el món digital cada cop més complex, més professionalitzat i més car

5. Caldria passar de la individualitat encuriosida, a l'activitat mancomunada

6. Com també de la gratuïtat inicial, al pagament religiós per qualsevol novetat

7. Una cosa és publicació "personal" a la xarxa, i una altra difusió "professionalitzada"

8. La web del Bisbat de Mallorca sembla que compta amb bons professionals de la comunicació

9. M'inclinaria a cercar-ne, també, fora de l'àmbit diocesà, estrictament eclesiàstic

10. No en parlem ja de l'àmbit universitari, on la UIB està considerada com una de les més especialitzades en la "digitalització" d'obres escrites en català

11. Contactes fora de l'àmbit diocesà estricte poden contribuir a trobar-hi camins

12. RELIGIÓN DIGITALJosé Manuel Vidal

13. Artículos de revistas José María Vigil Gallego

14. Escuela de Teología en internet

15. Teología per Internet: El primer centre aprovat pel Vaticà és a Barcelona (2003)

16. Teología en Internet, al servicio de la Palabra 

Crec que deu haver quedat ben aclarida la meva predisposició total a col·laborar-hi, de la manera que considerin més adient, fins i tot des del meu domini personal 

Salut i coratge per tirar endavant

dimarts, 2 de gener del 2024

Lectura d’un bon llibre (1): presentat a Maria de la Salut

M’he quedat sorprès enormement per l’alt nivell detectat en la presentació d’un llibre d’en Salvador Ribas Mas, en un indret com és ara la vila mallorquina de Maria de la Salut.

Qui m’hi ha convidat, el seu oncle per via paterna, amic meu i condeixeble, company d’estudis eclesiàstics, mossèn Jaume Ribas Molinas, no se’n pot fer una idea del molt que m’ha agradat comparèixer-hi i escoltar-hi les intervencions.

De bon començament, em sent empès a haver de dir i reconèixer que el títol d’aquest llibre, «Directivos sin fronteras», no m'agrada gens ni mica. No m’ha caigut bé. Al final, un cop llegit tot, ja veurem què me n’arrib a quedar, d’aquesta impressió primera...

A primer cop d'ull, el trob summament contradictori: ¿com pot ser que un directiu no tengui cap frontera, si cada dos per tres roman tancat amb pany i clau? No solament físicament dins un despatx, sinó sobretot anímicament: compromès a l’interior d’una entitat que el fa anar per carrils a vegades impertinents, amb objectius ben marcats, mitjans ben delimitats o ritmes de treball imposats. Si més no, per seguir-hi dictats de la llei del mercat que regeix i impulsa models de vida característics de la societat capitalista imperant arreu del planeta. 

Sense fronteres? A punta pala, diria jo que en tenen i se’n troben, tots els qui exerceixen la tasca de directius en qualsevol àmbit: empresarial, associatiu, polític, sindical, sigui quina en sigui l’organització. 

Som dels qui pensen i creuen que li aixequen al davant, tant si vol com si no vol, nombroses i diverses «fronteres» de caire  econòmic, polític, cultural, mental, psicològic, racial, classista, cultural, social, etc.

Vull reiterar que es tracta de la impressió primera que em produeix el "títol" d’aquest llibre, quan els meus ulls es topen per primera vegada amb la seva portada i l’adquiresc, per 22 euros, a l’entrada del Casal de Cultura de la vila marianda. 

Aquest títol no m’agrada gens, de primera impressió.

Més tard, quan arribaria a llegir la pàgina 19, veuria que l’autor explica molt bé el sentit darrer que li vol donar, al títol d’aquest llibre. Entenc que vendria a ser, més tost, com l'objectiu final, la meta a assolir, el cim a conquerir: convertir el lector en directiu sense fronteres «culturals»...

A la pàgina 143 l’autor encara es mostra més explícit. S’adreça directament al lector i li diu que l’ha escrit per procurar-li una eina que l’ajudi a enderrocar barreres culturals pròpies, amb el desig que li resulti útil.

Manifesta que la matèria intercultural és temàtica molt nova a Espanya i Hispanoamèrica, però que està a l’ordre del dia als EUA i al nord d’Europa, on gestionen l’impacte de les diferències culturals.

Aquest llibre de Salvador Ribas Mas conté tres parts i tres annexos al llarg de 232 pàgines. 

A la part primera enuncia algunes qüestions preliminars.

Un capítol primer es dedica a l’impacte que li produeixen, a l’autor, les diferències culturals amb les quals topa als inicis de la seva actuació professional com arquitecte tècnic a terres continentals africanes. Concretament a Kènia. I més concretament en rebre l’encàrrec de dissenyar, licitar i gestionar la construcció d’un hospital nou on atendre gent malalta de la contrada, i haver-hi de seleccionar l’empresa constructora.

Descriu admirablement la seva topada amb un caramull d'errors provocats per aquest xoc cultural, les friccions interculturals produïdes entre maneres diferents de veure les coses i, conseqüentment, entre maneres diferents d'actuar i de comportar-se.

S’adona que no hi resulta suficient mirar d’obrir la seva ment a les totes. Ni fer treballar intensament la seva intuïció. Ni mirar de practicar grans dosis d'empatia o d’exercitar un dia sí i un altre també la virtut de la paciència. Res de tot això no li resulta satisfactori. Li falta qualque cosa més, per reeixir-hi com voldria i caldria.

Tot plegat el duu a considerar com a necessari i imprescindible adquirir més "formació intercultural" que li serveixi de base per a exercir la professió, i li permeti de reconvertir-se en formador i consultor intercultural.

Em sembla que el bassó de tot plegat rau a adonar-se que la supervivència d'una empresa qualsevol, a llarg termini, en gran mesura depèn de l'habilitat que tenguin les persones, «tot i pensar diferent, per esdevenir capaces d’actuar conjuntament».

Al llarg de les seves pàgines, em crida poderosament l’atenció que l’autor hi faci un esment directe, de manera reiterada, si no a cada pàgina, sí a cada capítol unes quantes vegades. Com si volgués convidar el lector a engrescar-se en la tasca de transformar-s’hi, en formador i consultor intercultural.

També trob molt instructiu que, en determinats moments de la lectura d’alguna pàgina, convidi a llegir-ne, abans, una altra, per tal de comprendre-la millor. Passa això al capítol quart, pàgina 41, per exemple.

El capítol segon va destinat a desplegar el concepte de "cultura" que promou i impulsa el llibre. Seguint indicacions de mestres amb els quals se sent més apropat l’autor,  considera la cultura com «la programació mental col•lectiva que distingeix els membres d'un grup, o categoria, dels membres d'un altre grup, o categoria».

I, en abordar què significa i representa la «cultura nacional», no dubta a definir-la com la «programació mental col•lectiva que distingeix persones d'un país de persones d'un altre país».

Des de la meva perspectiva quasi octogenària, totes aquestes observacions tan acurades poden convertir-se en elements molt valuosos, que contribueixin a enriquir presències nostres en altres indrets del planeta, com també presències de gent d’altres contrades de la terra en la nostra realitat illenca mediterrània.

(CONTINUARÀ)

Lectura d’un bon llibre (2): aportacions científiques enriquidores

La part segona del llibre s’endinsa en l’explicació del Model 6-D. I fa aportacions sucoses sobre  societats col·lectivistes (majoritàries al Sud) i individualistes (majoritàries al Nord... cristianitzat).

Explica en què consisteix i com funciona aquest descodificador de cultura anomenat Model 6-D, basant-se en explicacions científiques que surten publicades l’any 2018.

Tracta de desglossar en mitja dotzena de dimensions la cultura nacional de cadascun dels 119 països on han mesurat les diferències culturals, a l’espera de continuar treballant en la descripció de la resta de països del planeta.

Són xifres que surten com a resultat d’una investigació acadèmica rigorosa, basada en dades recollides i analitzades científicament, i que representen 6 xifres o 6 colors bàsics en què es desglossa cada cultura.

El capítol quart descriu de forma admirable l’organigrama horitzontal o vertical que comporta la distància jeràrquica (PDI) entre un enginyer europeu i els membres nadius africans del mateix equip de treball. 

La lectura acurada d’aquest capítol em porta a recordar i reviure en carn pròpia el tractament i la consideració que rep jo, dècades enrere, com a «patiri» a Burundi o com a «padrecito» al Perú.

De manera que m’interessa moltíssim aquesta observació: l’índex de distància jeràrquica (PDI) queda definit per aquell grau en què els membres «amb més poc poder», els membres més humils dins les institucions i organitzacions d’un país, esperen i accepten la desigualtat social, esperen i accepten que el poder estigui distribuït de manera desigual, mal repartit, tant a la família,  com a l’escola, a la comunitat, a les organitzacions, als llocs de treball, etc.

La conclusió que n’extrec és que, amb això, si hom hi para una mica d’esment de manera acurada, es pot arribar a assolir, amb més facilitat i amb garanties majors, el lideratge multicultural amb moltes més grans dosis d’eficàcia.

Per acabar d’arrodonir-ho, a mida que m’endins en la lectura d’aquest llibre tan esplèndid, qued totalment sorprès quan em trob amb aquestes cinc línies que coincideixen quasi paraula per paraula amb un comentari que faig hores abans i que penj al meu blog, sense haver-les vistes prèviament: «Tant de bo que hagués après a gestionar correctament els xocs culturals en l’exercici del meu treball anys enrere, quan vaig sortir d’Espanya per primera vegada. M’hagués estalviat una gran quantitat de temps, de diners i de maldecaps», - diu l’autor mariando a la pàgina 53 d’aquest llibre seu -.

I, poques hores abans de llegir-ho, venia a dir jo en un dels meus blogs: «Tant de bo que m'haguessin arribat dècades enrere (totes aquestes aportacions tan sucoses)! M'haurien estalviat molts d'errors comesos, tant a Àfrica com a Amèrica Llatina, on només vaig fer servir eines tan insuficients com la intuïció, l'empatia o la paciència; en no disposar aleshores de la "formació intercultural" que poden adquirir, amb aquest llibre, generacions actuals més joves.» Sortosament i afortunadament!

Se m’acut d’afegir pel meu compte que, si tots aquells formadors nostres al Seminari diocesà de Mallorca, al marge de la seva presumpta bona voluntat, en lloc d’enflocar-nos pensaments i recomanacions de personatges tan allunyats de la nostra realitat del segle XX, com Teresa de Jesús, Joan d’Àvila, Joan de la Creu o fins i tot Tomàs d’Aquino, ens haguessin pogut obrir les portes a aquestes altres aportacions científiques, enriquidores de la ciència més actualitzada, com la que s’endinsa a aprofundir en la diversitat cultural que caracteritza la humanitat arreu del planeta, ens hauríem estalviat molts d’errors i no poques equivocacions, com també  munió de desencants i de frustracions que, lluny de beneficiar ningú, acaben ocasionant perjudicis d’índole diversa a molts.

Benvinguda sia aquesta aportació científica, sobretot si contribueix eficientment a eliminar errors i a multiplicar encerts en les relacions humanes interculturals: entre Nord i Sud.

El capítol cinquè exposa algunes idees molt interessants sobre individualisme, en contraposició a l’equip, mirant de respondre al dilema segon

En parlar de l’Índex d’Individualisme (IDV), l’autor assenyala que qualsevol cultura en aquest món nostre sempre comporta una certa quantitat d’individualisme: molt, poc o regular. Però no n’hi ha cap, de cultura, que pugui escapolir-se d’aquest segon dilema elemental: ¿l’individu per damunt del grup, o el grup per damunt de l’individu?

L’experiència de l’autor com a guia turístic en una agència de viatges d’aventura especialitzada, en un país africà tan ric geogràficament i socialment com Camerun, l’any 2008, l’ajuda a comprendre millor certs aspectes de la vida social, com és ara l’hospitalitat o la responsabilitat comunitària cameruneses. 

El deixen bocabadat. Reconeix que no n’entén res, de res.

D’una banda, veu de prop el que comporta el «col·lectivisme» camerunès, idèntic al que viuen més de tres quartes parts de la població mundial: qualsevol persona, des del seu naixement, queda integrada dins un grup fort i cohesionat que la protegirà sempre, a canvi d’una lleialtat absolutament infrangible, que l’empenyerà a repartir-se els recursos entre tots els membres de la comunitat. 

Senyal clar d’allò que se’n diu la «família estesa», que, a més de pares i germans, inclou oncles, cosins primers, cosins segons o tercers, amics, coneguts i fins i tot veïnats. És a dir, tot el barri.

Aquesta característica familiar xoca de ple amb l’individualisme d’altres societats com les nord-europees, on cadascú es limita a ocupar-se de si mateix o, com a molt, de la família nuclear més propera: cònjuge i fills menors d’edat. I punt.

A les societats col·lectivistes com Camerun és normal i desitjable que les famílies esteses, fins a tres i quatre generacions, visquin sota un mateix sòtil. A diferència de les societats més individualistes, on els fills tenen per costum abandonar la llar familiar en assolir la majoria d’edat.

Seguint ensenyaments del seu professor preferit, l’autor del llibre remarca que en les societats col·lectivistes el fet de viure rodejat de cosins, oncles o padrins, a més de pares i germans, crea una relació de dependència pràctica i psicològica de l’individu respecte del grup. Fins al punt que l’interès del grup arriba a prevaldre per damunt de l’interès de l’individu.

Continua exposant l’autor d’aquest llibre tot una sèrie d’exemples que fan veure les essències de les diferències culturals: una pràctica considerada «corrupta» en certs països «individualistes» pot ser percebuda com una mostra de «lleialtat» en altres països «col·lectivistes».

I a la inversa, un exercici de «transparència» pot ser percebut com una «deslleialtat» inacceptable.

A l’hora de respondre la qüestió de la tria del personal que ha de treballar en la construcció de l’hospital nou a Kènia, l’autor del llibre torna a comptar amb la col·laboració de la seva amiga espanyola, amb molta més experiència que ell al país.

Els consells que li dóna, l’empenyen a comportar-se de manera diferent a la que ell consideraria...

(CONTINUARÀ)