El llibre "Mestís. Memòria viva d'un negret mallorquí transhumant", que ja ha estat presentat a Palma i a Búger, es presenta divendres dia 9 d'octubre a la vila mallorquina de Santa Maria del Camí. Més concretament a l'ESPAI PASSATEMPS (Marquès de la Fontsanta 14).
L'entrada és gratuïta, oberta a tothom que tengui ganes d'acudir-hi.
1) EL LLIBRE Títol complet: MESTÍS. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant Volum de 222 pàgines Imprès a Impremta Muro el mes d’abril de 2026 Maquetat i il·lustrat per Agustí Baró (Bastaix) Segon número de la Col·lecció Marginàlia «Can Gazà» Biografia breu i concisa sobre els primers 38 anys de vida de l'autor, abasta des del dia del seu naixement fins a la darrera missa que celebra l’any 1982 a la parròquia de l'Encarnació a Ciutat.
2) L’AUTOR Cecili Buele i Ramis, de 81 anys d’edat Fill de pare guineà i de mare arianyera Estudia Humanitats, Filosofia i Teologia al Seminari diocesà de Mallorca És ordenat sacerdot l’any 1968 S’exerceix durant tretze anys seguits com a eclesiàstic (5 anys a Mallorca, 4 anys a Burundi i 4 anys a Perú) Consiliari diocesà d’Escoltisme i Guiatge de Mallorca Vicari de les parròquies de Sant Nicolau i Santa Catalina Thomàs Rector de la parròquia de l’Encarnació Missioner a Burundi (1971-1974) Missioner a Perú (1975-1979) Es casa pel civil l’any 1982
3) QUÈ PRETÉN? Com a memòria viva, vol contar coses: situacions, experiències, sensacions, impressions, etc. Com a rodamón, vol fer conèixer al Nord una mica més el Sud Com a escriptor, vol convidar la gent lectora a girar la ullada cap al Sud amb una mirada nítida i benèvola Com a ciutadà vol intentar convèncer que del Nord ve massa mort, mentre que del Sud sorgeix salut
4) TRES BOCINS DE MÓN: Mallorca: on va néixer i créixer, pertany al Nord tan benestant com malfactor Burundi: on viu la segona població més pobra del món, després del Sudan (segons l’FMI) Perú: on la lluita per la llibertat i la solidaritat es fa més que evident
5) OBJECTIU SOLIDARI (60.000€): Els beneficis del repartimient d'aquest llibre (al preu de 15€) van adreçats íntegrament a CINC microprojectes de Cooperació en aquests tres indrets esmentats: Can Gazà (a Mallorca) - Parròquia de Rabiro i Veïns Sense Fronteres (a Burundi) - Cooperativa agrària AllimaCacao i Comunidad de Niños Sagrada Familia (a Perú).
A la sala del teatre parroquial de Búger, impulsada per Bernat Forteza es duu a terme la presentació del meu llibre «Mestís. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant».
Em fa molt d’il·lusió presentar-lo per primera vegada fora de Ciutat, després d’haver-ne fet una a la sala gran de CineCiutat. Imprès a Muro el proppassat mes de maig, maquetat i il·lustrat per Agustí Baró, fa part de la col·lecció Marginàlia «Can Gazà», essent-ne el núm. 2.
És un llibre publicat després que m’he passat 3 mesos seguits a Perú, i abans de passar-me’n una mesada seguida a Burundi, des de Mallorca estant.
És un llibre que no l’he fet tot sol. M’he volgut aconsellar del bon amic i escriptor manacorí que ja no és entre nosaltres, Jaume Santandreu. Abans de partir em fa arribar suggeriments, indicacions i precs que mir de tenir en compte a l'hora de fer-ne la redacció definitiva.
M’hi present com el primer afrodescendent mallorquí nascut el segle passat a l’illa de Mallorca. Hi esment que som i em reconec fill de pare equatoguineà i de mare arianyera. Alhora que tenc moltes ganes d’oferir una biografia breu que abasta els meus primers 37 anys: des que vénc al món l’any 1944 al carrer 31 de desembre de Palma, fins que celebr i presidesc la darrera missa a la parròquia de l’Encarnació de Ciutat l’any 1982.
Mir d’oferir com m’hi veig durant aquestes prop de quatre dècades viscudes a Europa (Mallorca), a Àfrica (Burundi) i a Amèrica Llatina (Perú). Tres continents que marquen profundament la meva existència damunt d’un planeta xapat almanco en dos grans blocs: el Nord i el Sud.
Pretenent de contribuir a fer que, des del Nord estant, girem la mirada cap al Sud global amb uns ulls més benèvols, esper que aquesta presentació pública a Búger hi ajudi una mica.
Mir d'aportar-hi vivències personals, conscient de dur per les venes sang africana i sang europea.
M’alegra ben molt veure-hi cares conegudes de persones amigues. Algunes fa temps que no ens veim. D’altres no fa tant. Totes segueixen amb atenció les primeres indicacions que hi adreça el batle de la vila, Pere Torrens Escalas de la formació independent Tot per Búger, qui roman dins la sala tot el temps que dura l’acte.
També col·laboren en la interpretació del cant en kirundi que Bernat Forteza s’ha aplicat a fer assajar i que alegra ben molt la gent de Burundi que té l’oportunitat d’escoltar-lo.
Me’n surt molt content de veure que s’hi reparteixen més d’una dotzena d’exemplars d’aquest llibre que vol retre homenatge a la presència de gent mestissa a l’illa de Mallorca, fent-hi veure alguna de les aportacions positives que hi feim des del punt de vista cultural, social, veïnal, religiós, polític, etc.
També pretén recaptar aportacions senzilles que ajudin a tirar endavant mitja dotzena de micro-projectes de col·laboració mallorquina amb el Sud.
Acab la meva intervenció intentant reiterar que som una d’aquelles persones que considera que la gent del Nord hem d'aprendre a girar la ullada cap al Sud d'una altra manera: enlloc de compatir-nos d'uns pobrets que viuen en situació de pobresa extrema, hem de cercar i trobar maneres concretes de compartir-hi misèries imposades d’una manera o una altra per la injustícia global que marca aquest planeta nostre, tan maltractat per essers humans insadollables.
MIGUEL RODRÍGUEZ CANDÍA, el creador peruà de la "Comunidad de Niños Sagrada Familia" situada al districte limeny de Ventanilla (Callao), que aixopluga més de 1.000 infants a la costa peruana i més de 2.000 infants a la selva amazònica de Pucallpa, ha vengut a passar uns dies a Mallorca.
La premsa local, a través d'Última Hora, se n'ha fet ressò i ha difós la seva activitat informadora sobre els projectes gegantins que està duent a terme des de fa una trentena d'anys.
Els titulars periodístics no poden esser més eloqüents:
"Miguel, el hombre que da esperanza a los niños que la sociedad les niega por ser pobres" (Click)
"La Parroquia de Santa Catalina Thomàs se suma a un proyecto solidario de Perú... Financia un proyecto de apoyo a la infancia en la selva peruana: 'Jesús fue un inmigrante y hoy le volverían a crucificar', afirma Miguel" (JTB).
La parròquia de Santa Catalina Thomàs, amb el seu rector al cap davant, mossèn Ramon Lladó Rotger, n'ha acollit la presència i des de fa un temps dóna suport a l'actuació d'aquest home que aquesta setmana ha tengut l'oportunitat d'adreçar-se directament a un bon nombre de persones delitoses de fer-ne el seguiment i de donar-hi suport.
Hi acudiren a escoltar-li la intervenció que va fer a la sala parroquial on pogueren aconseguir també unes camisetes amb la imatge de la comunitat infantil.
Miguel se'n torna cap a Perú, després d'haver informat a què s'han destinat els doblers aconseguits aquests darrers anys, procedents de persones generoses que hi han fet les seves aportacions, bé sia a través de la parròquia, bé sia directament als responsables de la institució peruana, bé sia a través de la ONG Amics de la Infància que fa dècades que hi donen suport.
Som testimoni directe de la gran feinada que hi desplega aquest professor universitari de Psicologia i Comunicació que un bon dia decideix deixar-ho anar per dedicar-se intensament a acollir infants en situació de marginació profunda. I de quina manera ho està duent a terme! IN-CRE-Ï-BLE! Ho veig com un veritable miracle d'un home de fe, laic, casat, amb fills i família... ampliadíssima com cap altra!
N'he quedat tan impactat cadascuna de les tres vegades que he tengut l'oportunitat de visitar aquesta comunitat infantil de més de mil infants d'entre tres i quatre anys d'edat, fins a majors de 18 anys, que no em puc estar de fer-ho a saber a la gent de Mallorca més propera i sensibilitzada davant les diferències abismals que anam aixecant entre el Nord i el Sud.
Des del Nord no ens podem fer una idea del fàcil que resulta avui dia fer arribar suport econòmic a una entitat com aquesta. Amb molt pocs doblers hi poden fer moltíssim: 1€ són uns 4 sols peruans. Amb un euro per a cada infant en Miguel és capaç d'aconseguiralimentar la comunitat diàriament, enginyant-se-les de les mil i una maneres, del tot inimaginables.
I des que he descobert que des de Mallorca estant li ho podem fer arribar directament i fàcilment a través de westernunion des de qualsevol locutori o oficina de correus, ho estic escampant a tots vuit vents del món i de la bolla.
Per això, aprofit la circumstància per convidar la gent de Mallorca a solidaritzar-se amb aquesta iniciativa tan singular i extraordinària que mira de facilitar a més de 2.000 infants de la selva amazònica peruana disposar d'aigua potable, amb la construcció d'uns pous a 80/90 metres de profunditat que aconsegueixen d'eliminar els efectes nefasts de la contaminació que provoca el mercuri i d'altres productes nocius, degut a l'extracció salvatge de minerals com l'or. Una activitat que provoca una mortalitat infantil fora mida.
La mort del bon amic socialista Antoni Tarabini Castellani Cabot és una d’aquelles que m’arriben molt endins. Per moltíssims de motius!
Per començar, cadascú a la seva manera i al seu estil propi, tots dos hem mirat de dur a la pràctica actuacions personals sociopastorals dins l’entorn del Patronat Obrer -un espai molt marcat per la presència jesuítica del tot indiscutible-, com també d’impulsar iniciatives socials de caire comunitari en àmbits diversos de la societat palmesana. Encara que en el meu cas sia en un grau infinitament inferior al seu, ho he de reconèixer.
M’hi apropa així mateix el fet de mantenir tots dos per afinitat un cert grau de parentiu familiar llunyà: sa mare d’en Toni és de la mateixa família Cabot amb la qual es relaciona el meu sogre, son pare de na Lina Company, la meva primera esposa.
Que en pau descansin tots plegats! «Niña Isabel, ten cuidado», diuen que ho va dedicar Bonet de San Pedro a la Isabel Company Arabí de la família Cabot. Tenien i mantenien xalet propi per devers Cas Català.
Amb això i més, m’atreviria a dir que en el nostre cas es tracta de dues trajectòries personals semblants alhora que molt desiguals, la d’en Toni Tarabini i la meva.
Tots dos tenim la nostra pròpia trajectòria vital. Ell neix a Palma l’any 1940 i hi mor als 86 anys. Jo també neix a Ciutat quatre anys després i ara ho estic contant als 81 anys d’edat.
Som un dels qui pensen i creuen que tots dos compartim certs punts de connexió una mica significatius en la història social i religiosa de Mallorca. Tot i que sé i som conscient que no li arrib ni a la sola de les sabates, per això mateix em plau de fer-ne memòria, ni que sia breu, precisament en aquests instants en què la pena per la pèrdua de l’amic se’m presenta molt més intensament dolorosa que mai.
Tots dos ho sabem prou bé. Hem compartit gairebé simultàniament la nostra condició d’eclesiàstics: ell com a jesuïta, jo com a capellà diocesà. Ell ingressa dins la Companyia de Jesús l’any 1959. Jo entr al Seminari diocesà de Sant Pere l’any 1955.
Ell es llicencia en filosofia i teologia; jo no arrib a passar d’una diplomatura en estudis eclesiàstics quan acab de ser ordenat sacerdot l’any 1968.
Tots dos amb el pas del temps ens arribam a casar. Deixam enrere la nostra etapa estrictament eclesiàstica i centram els nostres esforços i la nostra dedicació més plena a l’activisme social i polític.
És així que tots dos arribam a compartir igualment la condició de polítics, ell militant dins el PSIB, jo dins el PSM. Tots dos arribam a ser regidors a l’Ajuntament de Palma, ell primer i molt més intensament que jo en tasques de govern municipal. Jo més tost dins l’oposició.
Si mal no record, en Toni deu ser el primer responsable polític que, entre d’altres, inicia les obres soterrades dels primers pàrquings públics subterranis a les avingudes.
Cadascú en el seu nivell, amb son estil particular, i des del seu propi àmbit d’actuació (en el cas d’en Toni predominantment la Sociologia), tots dos volem compartir el nostre compromís social lluitant per un món en el qual els més vulnerables siguin els més preferits dins les nostres societats i a l'interior de les institucions públiques.
Per això tots dos miram de participar activament en moviments socials i en defensa dels sectors més desfavorits de la nostra societat mallorquina.
He de reconèixer que la participació d’en Toni Tarabini en la vida pública i política mallorquina no té punt de comparació. El seu paper durant la transició de la dictadura franquista a l’etapa democràtica espanyola és únic i inigualable. S’hi implica tan directament que manté una militància explícita en organitzacions clandestines de l'època i en la creació posterior de l'espai socialista. Com fan altres cristians progressistes i activistes d’aquell temps.
Lamentablement jo, que no som present Mallorca durant la dècada dels anys 70 (faig de missioner a Burundi i a Perú del 71 al 79), no tenc cap possibilitat d’implicar-m’hi directament, ni poc ni gens ni una mica.
Crec que no exager si afirm que Toni Tarabini, i un bon grapat d’eclesiàstics i religioses de Mallorca progressistes d’aquella època varen saber transitar des del compromís eclesiàstic postconciliar cap a la construcció de la democràcia, amb un pensament crític i un activisme social ferm arreu de l'illa.
Amb motiu de la mort d’en Toni Tarabini, no em puc estar d’esmentar el que representa aleshores un moviment com Cristians pel Socialisme amb un clergat i unes religioses delitoses de renovar profundament l’Església i la societat mallorquina, vivint a fons l’esclat singularment significatiu del Concili Vaticà II.
També el fet que determinades parròquies es converteixen aleshores en autèntics reductes de la llibertat de pensament, del debat teològic compromès amb la justícia social, o de la protecció d'assemblees o persones perseguides pel règim franquista.
Crec que ha de ser bo tenir present i recordar que la lluita antifranquista a la nostra illa no només es fa des de sigles polítiques clandestines. També es duu a terme de manera molt especialment singular per part de religiosos i religioses que van teixint xarxes de solidaritat als barris obrers de Palma i als pobles de la Part Forana de Mallorca, ben compromesos en la lluita pel canvi.
L'organització veïnal, la sensibilització envers els drets laborals o la denúncia de les condicions de vida dels sectors més vulnerables són punts de confluència natural per a tota una generació de clergues joves i d’ex-sacerdots com nosaltres dos.
Pens que no m’equivoc si mantenc la idea que on vàrem coincidir tots dos amb una sensibilitat generacional va ser en la trinxera moral i social d’un catolicisme progressista postconciliar, i en la convicció que la fe s’ha de traduir necessàriament en justícia social, mitjançant un combat frontal contra la dictadura franquista.
En aquest àmbit durant molt de temps Toni Tarabini en porta ufanós i ben enlairat l’estendard.
Gràcies, bon amic socialista Toni Tarabini. Dorm i reposa profundament, gran lluitador infatigable! Gaudeix de la Vida a plaer! Per sempre!
Convidat per la seva companya de viatge murera, Maria Sastre Sacarés, en bon dia 8 de setembre de 2026 em faig present a la vila mallorquina de Cas Concos. Hi vaig acompanyat d’un altre bon amic, el taujà mossèn Gabriel Amengual Coll, canonge de la Seu.
No m’hi puc negar de cap de les maneres. El motiu no és cap altre que la presentació del «llibre de memòries» del bon amic concarrí Jaume Obrador Soler que ella acaba d’arrodonir redactant-les, publicant-les i editant-les amb maqueta i impressió d’Impremta Muro sl.
Amb la sala gran del Centre Social de la Tercera Edat concarrina farcida a vessar de gent que hi arriba des de moltes i molt diverses contrades mallorquines, la delegada de l’Ajuntament de Felanitx a Cas Concos, Miquela Ballester Picó, inicia l’acte amb unes paraules d’agraïment a la família Obrador Sastre, l’encarregada d’organitzar la presentació d’aquest llibre, i a tota l’assistència que s’hi ha volgut fer present.
Seguidament, Maria Sastre intervé i explica com s’han elaborat aquestes memòries, inicialment treballades amb moltes ganes i gran interès per Jaume Obrador, continuades i finalitzades per la seva família, a causa de la malaltia que tant el malmena durant els darrers temps de la seva vida en aquest món.
Finalment, la seva filla Nena clou les intervencions, presentant la figura de son pare, un home dedicat en cos i ànima a treballar per un món millor, des de vessants vitals diversos.
Per a mi, s’esdevé la presentació excel·lent d’un llibre que, un cop començat a llegir, em resulta molt proper i força enriquidor.
Recórrer les etapes diverses d’una biografia com la d’aquest home entusiasma i engresca a continuar-ne la línia d’actuació que inicia, pràcticament, en terres burundeses, africanes. Hi acudeix com a missioner a la dècada dels anys 60 del segle passat. Tant de bo que, Déu ho vulgui, continuï d’ara endavant ben arrelada a Veïns Sense Fronteres. Una entitat mallorquina que continua enfortint la societat burundesa, amb aportacions que tenen molt a veure amb la millora del benestar de poblacions que pertanyen a un país d’Àfrica considerat pels organismes competents en la matèria com un dels més pobres del planeta Terra. El segon més pobre després de Sudan.
Acudir a la presentació d’aquest llibre de memòries de Jaume Obrador Soler a la vila mallorquina de Cas Concos em resulta del tot profitós.
No solament per retrobar-me amb la seva família més directa – Maria, Nena, Marta, filles, gendres i néts -, sinó també per tenir l’oportunitat de saludar molta d’altra gent que fa temps que no ens vèim.
Gent dedicada altre temps al moviment veïnal de Ciutat, o a iniciatives socials de caire feminista, educatiu, cultural o polític. Mantenint sempre l’afany de contribuir d’alguna manera a transformar aquest món nostre en una llar on habiti la humanitat cada cop més benestant.
Molt pocs anys una mica més jove, em sent orgullós d’haver compartit amb Jaume Obrador Soler tantes i tantes situacions, tantes i tantes vivències, tantes i tantes iniciatives. D’índole ben diversa.
Com ell, jo també estudio al Seminari diocesà de Mallorca, durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte. Com en Jaume, també me’n vaig a treballar durant un temps al país «de les mil i una muntanyetes» que anomenam Burundi. De la mateixa manera, prenc l’opció d’esdevenir capellà casat.
Com en Jaume, mir d’enfortir el moviment veïnal de Palma, dirigint l’associació de veïns del Camp Rodó. O contribuint a difondre aquell treball sociocultural del «catàleg d’activitats populars»: una guia de dinamització sociocultural que recopila el Centre de Cultura Popular i que publica la Comissió de Cultura, Oci i Joventut de l’Ajuntament de Palma, presidida aleshores pel tinent de batle socialista Nicolau Llaneras.
Com en Jaume, em pos a militar dins el partit polític que ens sembla el més adient per defensar aquesta terra nostra, el PSM-Nacionalistes de Mallorca. També, com ell mateix, arrib a exercir-me de regidor a l’Ajuntament de Palma durant els quatre anys d’una legislatura sencera.
Com en Jaume, mir de fer suport a les lluites que es fan a Europa a favor d’una major pacificació i democratització de la regió dels Grans Llacs Africans, on se situa Burundi, acudint a la seu de la UNESCO a Ginebra i participant en una llarga marxa a peu que alguns inicien des de Barcelona.
També miram d’acollir la representació oficial burundesa que acudeix al Parlament de les Illes Balears en la persona de l’ambaixador de Burundi per a Europa, Venerando Bakevyumusaya.
Darrerament, quan he tengut l’oportunitat de veure de prop allò que fa l’entitat que ell va cofundar Veïns Sense Fronteres, he pogut constatar a dos indrets de Burundi, Ngozi i Bujumbura, la molta i molt bona feina impulsada per un antic missioner mallorquí, esdevengut cooperant laic, intensament dedicat a enfortir-hi els lligams d’una cooperació tant o més intensa.
Tot plegat em duu a agrair-li profundament, a aquest bon amic concarrí, tot quant ha fet perquè Mallorca s’afanyi a girar la ullada cap al Sud, amb una mirada nova, amb uns ulls cada cop més benèvols.
Sense tants prejudicis, ni clixés inventats, ni imatges falsificades.
Amb moltes més ganes d’aixecar un món nou i una terra nova on imperi la justícia. Començant per ca nostra.
Faig comptes d'assistir dimarts dia 15 de setembre de 2026, a les 20h, a la presentació del Volum II del llibre de Joan Carrero Saralegui"¿La humanidad va hacia el Armagedón? ¿O hacia la plenitud del Punto Omega?" que s'ha de fer a la parròquia de l'Encarnació (carrer Joan Munar 14, Ciutat).
El subtítol d'aquest Volum II: "Un canto a la Historia, el “lugar” sagrado, a la ternura, a la lucidez, a la ecuanimidad y a la Reconciliación".
Comptarem amb assistència de l'autor i la participació de Lluis Apesteguia i Bernat Vicens.
Vet ací els comentaris que hi fa Joan Carrero Saralegui (en castellà):
•Es tracta del llibre que esperava de mi Pere Sampol, el llibre que aquest volia recomanar als seus companys, però que no va poder arribar a veure ell mateix.
•Molts afirmen que no s'ha de furgar en ferides antigues ni s'han de despertar fantasmes vells de la nostra terrible guerra civil. Malgrat tot, no són pocs els motius per a la Memòria. Així, la rusofòbia actual incentivada de bell nou per sotmetre Rússia i apropiar-se de la seva riquesa, rusofòbia refermada de bell nou mitjançant una propaganda asfixiant, és a punt de portar la humanitat cap a un Armagedó que necessita prèviament l'estupidització i el consentiment de les nostres societats. És important, per tant, recordar que els colpistes espanyols del 36 s'aixecaren enarbrant la bandera de la defensa sagrada de la pàtria contra el comunisme i el separatisme; que la jerarquia catòlica espanyola s'embarcà en una creuada sanguinolenta i anti-evangèlica contra el marxisme i l'ateisme; que Pius XII va callar, coneixent el genocidi nazi, perquè aqueix marxisme ateu era el pitjor dels mals…
•És que l'espiritualitat no hi té res a dir, en tot això? Mahatma Gandhi i Martin Luther eren per damunt tot uns místics. I el català universal Raimon Panikkar afirmava: “La política sense religió és partidisme i la religió sense política és sectarisme". Per aquesta raó en el volum I d'aquest mateix llibre vaig voler desplegar àmpliament la tesi que no hi haurà futur per a la humanitat si no integram lucidesa geopolítica i espiritualitat. I també la tesi que fins i tot el més petit pot canviar el curs del futur. Ara en el volum II, en tractar la guerra civil espanyola, la qüestió religiosa també s'esdevé central. Certament fou una qüestió central com afirmen els historiadors més rellevants.
Avui som a la vigília de la gran festa que ens ha duit, mossèn Jaume Ribas i a mi, a viatjar a Burundi: volem compartir amb la gent de la parròquia de Rabiro, dins la diòcesi de Gitega, la celebració del 25è aniversari de la seva creació amb la participació de capellans diocesans i Germanes de la Caritat de Mallorca l'any 2001. Des que iniciaren les gestions i tràmits necessaris per a convertir en parròquia de la diòcesi una sucursal de la parròquia de Nyabikere, han transcorregut vint-i-cinc anys amb presència missionera mallorquina, amb més o manco intensitat i quantitat de membres. Repassant els àlbums d’aquella efemèride, m’adon dels grans canvis que s’hi han anat fent al llarg d’aquest primer quart de segle de funcionament d’una parròquia en mans de capellans mallorquins i, com suara mateix, també de burundesos. També en mans de Germanes de la Caritat que hi continuen presents com a congregació burundesa, amb més d’una vintena de membres que no solament són presents a Rabiro sinó també en altres parròquies de la diòcesi, com és el cas de Nyabikere, per exemple.
M’alegra ben molt poder participar d’aquesta celebració festiva directament. N’he pogut veure de prop els preparatius, i m’he quedat meravellat de l’organització extraordinàriament efectiva que han arribat a aconseguir. Sense que mossèn Jaume Obrador, el felanitxer que hi duu més de 40 anys com a missioner, s’hagi hagut d’ocupar ni de preocupar per a res. Són els mateixos cristians de la parròquia que ho organitzen pel seu compte, al seu estil, amb les seves idees, les iniciatives pròpies, els mitjans que se cerquen, les col·laboracions que obtenen o els ajuts que precisen per dur a terme una celebració festiva de tan alt nivell. Em diuen que calculen que seran milers les persones que demà acudiran a la celebració eucarística que ha de presidir l’arquebisbe de la diòcesi monsenyor Bonaventura Nahimana amb els concelebrants que s’hi facin presents. Fins a tal punt que el temple, grandiós, resulta insuficient per encabir-hi la totalitat dels assistents. Per això mateix, la mateixa gent de la parròquia s’ha organitzat per adequar l’espai immens situat davant l’entrada principal, a l’ombra dels arbres que hi formen un veritable bosc natural, perquè la concurrència pugui asseure’s als bancs que hi han estat col·locats o puguin participar de drets en la celebració eucarística.
Avui capvespre, juntament amb mossèn Jaume Obrador i Jaume Ribas, hem fet un recorregut pels voltants de la parròquia i hi hem pogut veure de quina manera preparen la festa: assajant les cançons, preparant els instruments musicals, practicant les danses i els balls característics, cuinant el menjar per a tantíssimes de boques, etc. etc. Em diu mossèn Jaume Obrador que s’hi passaran tota la nit preparant-ho. Fins i tot fan comptes de matar una vaca perquè hi serveixi d’aliment! Festa grossa és aquesta, a l’hora de celebrar els 25 anys de la parròquia. Just davant l’església hi han aixecat un monument commemoratiu. Com que ha romàs tapat des que hi arribàrem, no he pogut saber què hi ha i què no hi ha. M’ho puc imaginar, però també em puc dur una sorpresa al moment de desvetllar-ho demà mateix. Faig comptes d’enregistrar-ne les imatges, perquè puguin esser compartides posteriorment amb qui en tengui ganes. Des de fa dos dies és present a la parròquia un periodista que enregistra les tres misses «online». De manera que demà diumenge qui vulgui seguir en directe la celebració del vint-i-cinquè aniversari de la parròquia de Rabiro ho podrà fer des de Mallorca estant, sense cap casta de problema, a través de la pàgina de Radio Maria Burundi a Facebook. La dificultat podria provenir davant del fet que s’emet totalment en kirundi, la llengua pròpia d’aquest país.
La celebració d’un Jubileu a Burundi
A Burundi, pel que vaig veient quan arriben els 25 anys d’una parròquia com la de Rabiro hi celebren un Jubileu d’argent. Un Jubileu que no és només un acte religiós; també és un esdeveniment comunitari, social i institucional de primer ordre. Així m’ho sembla quan veig que aquests darrers dies hi ha moguda grossa pels entorns de la parròquia. Mai no m’hagués imaginat que hi fessin tanta festa i que hi participàs tantíssima de gent: homes, dones, joves, vells, gent de tota casta i condició prenen part en els diversos preparatius que s’estan duen a terme d’una forma molt ben organitzada. Promogut per l’arquebisbat, sens dubte, comporta diverses dimensions que em criden poderosament l’atenció durant aquest viatge que estic fent a Burundi. El nucli i bassó de la jornada d’aquest diumenge 9 d’agost és la missa d’acció de gràcies que presideix l’arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventure Nahimana (Gihororo, Gitega, juny 1959), nomenat pel papa Francesc el 19 de febrer de 2022, com a successor de monsenyor Simon Ntamwana. M’adon que aquesta celebració eucarística gairebé coincideix dia per dia amb el 40è aniversari de la seva ordenació sacerdotal (10 d’agost de 1986). S’hi veu acompanyat per un nombre considerable de preveres que hi concelebren, tots burundesos, tret de mossèn Jaume Obrador i mossèn Jaume Ribas, missioners de Mallorca. Com és costum, se sol aprofitar el marc del Jubileu per a administracions col·lectives de sagraments, confessions, comunions o confirmacions. A Rabiro les coes de gent delitosa de confessar-se aquests darrers dies han estat llarguíssimes. També veig que aquesta celebració actua com a punt de reunió per a persones originàries de la parròquia que viuen fora i que hi tornen per a la festa aportant-hi el seu suport. S’esdevé habitual també que després de la missa continuïn amb un dinar comunitari, discursos d’autoritats eclesiàstiques i civils, amb brindis compartits. No hi poden faltar les actuacions de grups de dansa tradicional, corals de la parròquia i exhibicions dels tambors burundesos. Amb motiu d’aquest aniversari la comunitat parroquial acostuma a mobilitzar fons per dur a terme totes les activitats que comporta una celebració d’aquestes característiques, com també per millorar equipaments i reprendre projectes d’infraestructura local.
M’ha agradat moltíssim participar-hi, prendre’n imatges que puguin contribuir a difondre una celebració d’aquestes característiques duita a terme en un indret africà com aquest, al Cor mateix de l’Àfrica negra. En esser el darrer dia que pas a Rabiro – demà ja tenc previst de viatjar a Bujumbura per acomiadar-me de les amistats burundeses que hi resideixen i acabar de preparar les maletes per emprendre el vol de retorn a Mallorca -, m’emociona moltíssim veure i viure de prop com aquesta comunitat parroquial transmet el seu entusiasme fervorós, de manera fins i tot contagiosa, i manifesta de manera tan expressiva la seva fe cristiana, com poques vegades tenc oportunitat de comprovar. Don moltes de gràcies a Déu que m’hagi concedit la gràcia de tornar a trepitjar aquesta terra, després de 52 anys d’haver-me’n anat per darrera vegada. Don gràcies a la Vida que tant m’ha anat donant des que hi vaig arribar per primera vegada l’any 1971. Agraesc a tota la gent que m’ha fet reviure moments on compartir la fe i les ganes d’esdevenir seguidors més fidels de Jesús de Natzaret. Amb totes les zones ombrívoles que hi puguin comparèixer, com acostuma a ser habitual quan el sol il·lumina a les totes qualsevol contrada, em qued amb les mostres impactants de fe provinents d’una gent tan senzilla i empobrida que troba en Déu la bondat d’un Pare que els protegeix i acompanya pel camí d’aquest món, tan injust com descabdellat, tan poc solidari com indiferent, tan insensible com poc solidari. Malgrat tot i malgrat tots, és un poble que continua manifestant-se públicament com a poble creient, amb ganes de continuar caminant per aquest món, de la mà d’un Déu que allibera i que salva molt més que qualsevol altra institució humana.
Quan el mes de maig em passava pel cap la idea d’acompanyar mossèn Jaume Ribas en el viatge a Burundi, per participar en la celebració de les noces d’argent de la parròquia de Rabiro on continua treballant el bon amic felanitxer Jaume Obrador Adrover «Xemarrí», no m’havia imaginat que veuria tot quant hi he vist amb motiu d’aquesta festa, aquí traduïda en Jubileu. Una festassa com jo no he vist mai enlloc més! I amb un rector que no s’ha hagut d’ocupar ni de preocupar per a res. Tot ho han organitzat, programat muntat, duit a terme i realitzat (jo diria que a la perfecció!) els grups parroquials diversos que s’han afegit amb gran il·lusió a la iniciativa de l’arquebisbat de Gitega de celebrar el Jubileu pels 25 anys de la creació d’aquesta parròquia. De bon matí ja es veu la gent que hi arriba en massa, mentre que una altra gent s’ha passat tota la nit pels voltants de la parròquia preparant la menjua per a milers de persones. Jo no sé quantes n’hi han acudit, però des de l’escenari se’n veien moltíssims, de capets presents. Després de berenar al menjador parroquial, he volgut fer un recorregut per l’esplanada molt ben condicionada per a encabir-hi la gent que s’hi presentàs. M’hi engresca el so dels tambors que comencen a sonar dues hores abans de l’inici de la missa programada per a les 10:30 presidida per l’arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventure Nahimana acompanyat al presbiteri per una dotzena de preveres, alguns diaques i seminaristes, religioses de congregacions diverses i catequistes de la parròquia. L’arribada de l’arquebisbe va acompanyada del so de les campanes, mentre s’adreça en cotxe Toyota negre a les instal·lacions parroquials per revestir-se amb els ornaments sagrats. Una llarga processó de cantaires, escolanets, ajudants, religioses, catequistes i preveres es dirigeix ordenadament cap al recinte destinat a la celebració d’acció de gràcies, a l’exterior d’un temple que no resulta suficient per aixoplugar-hi tantíssima de gent. El primer acte consisteix en la benedicció i descoberta del monument recordatori d’aquesta efemèride. Hi apareix explicitat l’agraïment a tots els missioners i missioneres de Mallorca que han passat per allà iniciant-hi la tasca d’evangelitzar i promoure un major benestar per a la població del que fins aleshores no era més que una sucursal de la parròquia de Nyabikere. Hi apareixen ben visibles les imatges en fotografies de Jaume Obrador Adrover,Tomeu Barceló, Josefina Bujosa i Antònia Campaner. Seguidament l’arquebisbe i bona part de la comitiva es fan presents a les obres que s’estan duent a terme per a la millora de les instal·lacions parroquials que reben la benedicció episcopal. La missa comença com sempre en aquest país amb molta de música i molta de dansa. Durant més de dues hores llargues -amb homilia de 25 minuts inclosa- els diversos cors parroquials (n’hi ha vuit!) i tota la gent present a l’acte no s’estan de cantar en kirundi, en francès, en llatí i fins i tot una peça en castellà. A l’hora de repartir la comunió entre tants milers de persones, els capellans, diaques i ministres autoritzats miren d’arribar ordenadament a tots els racons del recinte encerclat amb tanques delimitadores. Finalitzada la celebració eucarística mantenim una trobada cordial amb l’arquebisbe que es fa unes fotos amb nosaltres i fins i tot adreça unes paraules a la gent de Mallorca a la qual agraeix la col·laboració prestada. A l’hora del dinar, al mateix indret on s’ha celebrat la missa degudament transformat en menjador comunitari, em torna a sorprendre enormement la bona organització: ordenadament, sense presses ni empentes, primer comencen a servir-se els qui estam situats damunt l’escenari. Després es van repartint els plats entre la nombrosa concurrència, o s’acosten a recollir-ne el menjar on l’han col·locat prèviament. Tot amb un orde, silenci i bona disponibilitat, això sí amb els plats a caramull! No s’hi miren ni poc ni gens ni una mica a l’hora d’emplenar-los amb el que hi ha: mongetes, arròs blanc, plàtans, pollastre, fruita i begudes diverses (aigua, sucs de fruita, cerveses, vi, etc.). Com és costum en aquest país, la gent no solament es reuneix per compartir el pa o el menjar, també per compatir-hi la beguda o cervesa anomenada «urwarwa», compartint-hi simultàniament la paraula. Per això, si la menjua dura mitja hora, les paraules que s’hi comparteixen van més enllà d’una hora llarga. Això sí, ho saben fer tan bé que, fins i tot sense entendre tot allò que diuen, el temps em passa molt ràpidament. En un acte com aquest no podia faltar l’agraïment públic de tots els intervinents a la tasca desplegada per la Mallorca Missionera en aquesta parròquia de Rabiro durant vint-i-cinc anys seguits. Qui se n’ha duit les primeres ovacions, agraïments i obsequis, lògicament, ha estat el rector actual, mossèn Jaume Obrador. Entre d’altres, li han regalat una casulla que recorda aquest Jubileu dels vint-i-cinc anys, un llibre de cançons i un quadre diploma honorífic. En un moment donat de la seva al·locució, l’arquebisbe crida mossèn Jaume Ribas, a qui fa entrega d’un altre diploma honorífic adreçat al bisbe de Mallorca monsenyor Sebastià Taltavull, amb el prec que li faci arribar en esser a l’illa. Ens sorprèn a tots dos, monsenyor Bonaventure Nahimana quan ens demana que vulguem dirigir unes paraules als assistents. Ningú no ens n’havia advertit prèviament d’aquesta intervenció improvisada. Però no ens hi hem pogut ni volgut negar. Així com hem pogut i sabut hem saludat la gent en kirundi, els hem agraït l’esplèndida acollida dispensada i els hem desitjat un feliç dia d’aniversari. S’acaba l’acte amb la benedicció de l’arquebisbe, no sense que abans la gent més acostada hagi compartit la cervesa «urwarwa» a l’estil d’aquest país: agenollats davant d’una olla, extraient-ne el suc amb una canyeta i compartint-hi mútuament durant una estona breu les paraules i els bons desitjos. Amb la partida de monsenyor cap a Gitega, s’acaba per a nosaltres aquesta jornada festiva que, per a mi, s’esdevé del tot inoblidable, per tants i tants de motius, i gràcies a tantes i tantes trobades enriquidores que ens ha permès de mantenir en aquest país la gent que ens ha rebut i acollit per totes bandes la mar de bé. Li’n don moltes de gràcies a Déu, Senyor de la Vida, Mare de la Terra.
Amb ganes de retrobar-me amb antigues amistats burundeses que viuen a la capital, propòs si resulta factible als col·legues d’avançar-me un dia al que havíem decidit d'anar cap a Bujumbura i pujar a l’avió que ens ha de retornar a Mallorca. Així que, enlloc d’anar-hi dimarts, ho faig dilluns amb la conducció experta de Manishaka. Passam per Gitega on hem de deixar dos passatgers: una al·lota que visita la família, i Jean Paul que és l’encarregat de fer les retransmissions per Radio Maria. Amb aquest tenc oportunitat de visitar-hi les instal·lacions centrals d’aquesta emissora radiofònica. Seguim carretera avall cap a Bujumbura. Abans hem de passar per indrets diversos que no veig, perquè em qued adormit fins que m’adon que passam per Muramvia i arribam al coll de Bugarama. Al cap d’una hora de transitar darrera de camions i vehicles de tota casta que miren d’arribar els primers pertot, arribam a l’hotel Burundi Palace on tenc reservades dues nits, amb berenar del matí inclós. Em prepar per anar a trobar-me amb Esron, la seva esposa Josephine i la filla d’aquesta Evodie que pateix una d’aquelles malalties rares que a Burundi són males de tractar. Me’n parlen i mir de dir-los que faré tots els possibles per trobar qualcú que a Mallorca pugui parar-hi l’esment que s’hi precisa.
Seguidament ens reunim amb n’Esron i els màxims representants d’ARIJA. Ho feim entorn d’una taula rodona d’un dels restaurants que roman obert més propers a l’hotel. Isaí, Samuel, Regina, Esron i jo som cinc que ens passam dues hores llargues intercanviant idees i opinions sobre la feina més adequada per a organitzacions no governamentals que vulguin ajudar Burundi. Més que donar-hi doblers per satisfer necessitats ordinàries o extraordinàries, cal fer-hi aportacions que permetin multiplicar-ne els efectes amb la participació i col·laboració dels beneficiaris. Són els màxims responsables d’una entitat creada a Burundi l’any 1999, amb objectius socials, de justícia, d’economia, de benestar social, d’igualtat real per a la nova societat que cal anar aixecant. Em diuen que encara roman influenciant la ment de molta de gent la colonització europea que ha fet oblidar la pròpia cultura i la saviesa ancestral d’una població amb història pròpia.
A les 17:30 en punt me’n vaig a l’hotel a dutxar-me. M’he de trobar a les 18 hores amb un dels amics que em fa més il·lusió trobar-me. És de Nyabiraba. Fou ambaixador de Burundi a la Unió Europea i ministre del govern burundès en ocasions diverses. Tengué un paper rellevant en l’adopció dels Acords d’Arusha que iniciaren una llarga etapa de pau i reconciliació en aquest país de l’Àfrica Central tan marcat per la violència interètnica.
Puntualment arriba a l’hotel Venerando Bakevyumusaya amb la seva esposa Suavís. Tenia moltes ganes de veure'l. Havíem treballat junts amb les joventuts de Nyabiraba. És fill d'un dels catequistes més famosos, de nom Dativo. Ens va visitar a Mallorca, convidat per l'entitat que presidia Jaume Obrador Soler, "Veïns Sense Fronteres", quan jo m'exercia com a diputat al Parlament de les Illes Balears. Hi fou rebut per la Presidència, aleshores en mans de Maximilià Morales. Em regalen una tassa de ceràmica amb unes paraules d'agraïment i felicitació per la retrobada. Els convid a sopar a l'indret on ells m'indiquin. En el seu cotxe em duen a l'Eden Garden Resort, situat a la vora del llac Tanganyika, a la zona de Kajaga, carretera d'Uvira, Aprofitam per conversar i intercanviar opinions sobre tots els assumptes que ens vénen al cap. Fins que em tornen a dur a l'hotel on he de passar la darrera nit del meu viatge a Burundi.
L'endemà sortim cap a Mallorca, en l'avió que ens ha de portar primerament des de Bujumbura a l'aeroport d'Addis Ababa (o Abeba) la capital d'Etiòpia, i des d'allí fins a Madrid, i des d'allà fins a Mallorca. Abans, emperò, el bon amic Esron en vol acompanyar a saludar la darrera persona que em queda per veure en aquest país de l'Àfrica Central. Es tracta d'una de les religioses "Bene Mariya" amb qui varen col·laborar els capellans mallorquins quan eren presents a la parròquia de Bugenyuzi en la dècada dels anys 60 del segle passat. Li diuen Mama Febronia. M'havien dit que estava una mica delicada de salut. Així i tot, quan l'arribam a veure, la trob molt bé i em fa molt bona impressió. Tots dos ens alegram de retrobar-nos després de tant de temps sense veure'ns ni comunicar-nos. Mantenim una conversa llarga i extensa. M'encomana saludar la família Obrador Sastre, amb la qual manté una relació d'amistat ferma. Allà mateix tenim comunicació directa per vídeo-trucada.
Em queden solament unes poques hores d'estar on som suara mateix, a l'habitació núm. 4 de l'hotel Burundi Palace, tranquil i confortable, en el mateix centre urbà de la ciutat de Bujumbura. a molt poques passes de l'emblemàtic antic Hotel Paguidas al meu temps. Em serveixen per fer una repassada genèrica del que ha comportat per a mi aquest viatge d'ensomni al país de les mil i una muntanyetes (geogràfiques i de qualsevol altra casta inimaginable). Sempre i pertot arreu vas pujant i vas baixant, voltant i tornant a voltar, en paratges semblants per a no dir ben idèntics, amb vegetació verda de mil i una tonalitats diferents i amb camins d'una terra roja característica. Arribada l'hora de partir, mossèn Jaume Ribas i jo ens posam en mans de Manishaka perquè ens porti en el seu cotxe fins a les instal·lacions aeroportuàries de Bujumbura. Deixam l'hotel on hem romàs allotjats. Tot d'una ens adonam que el nostre xófer - persona de l'interior del país que no ha viatjat mai per aquestes contrades capitalines, fa la impressió que no coneix la ruta a seguir. De tant en tant s'ha d'aturar a demanar per on prendre per anar a l'aeroport. Hi arribam en temps i bona forma. L'avió BOEING 737-800 no surt en direcció a Addis Ababa (o Abeba) fins a les 16:45. Em sorprèn que durant aquest vol de poc més de tres hores llargues ens oferesquin menjua: mongetes i verdures, carn amb arròs blanc, panet amb mantega, galletes amb formatge tendre, pastís de xocolata, coca-cola i aigua. De cop sec ens trobam amb l'arribada de la fosca, rapidíssimament, just passades les 18h. Seguint les recomanacions mèdiques, cada dues hores més o manco em pertoca d'anar a miccionar. Cosa que no em queda més remei que haver de fer durant el trajecte de dues hores i mitja que hem de fer entre Buja i Addis Ababa. L'escala tècnica ens manté a les instal·lacions aeroportuàries etíops durant unes quatre hores d'espera.
És aleshores quan m'arriba la notícia de la mort del bon amic i condeixeble manacorí, resident a Binissalem, Pere Barceló Gelabert. M'ho comunica el seu fill Toni. Em sap greu haver perdut definitivament la presència física d'un amic com en Pere. M'alegra moltíssim que ja gaudesqui plenament de la Vida, amb la seva esposa tan estimada, Francisca Lladó Canals. No em puc estar de fer-hi una glosa com aquesta, que distribuesc entre les meves amistats més properes: "En Toni Barceló Lladó m'acaba de comunicar que s'ha mort son pare! Ja no li trobaré, viu, a Binissalem el proper divendres que m'hi presenti! EM SAP MOLT DE GREU, alhora que m'alegra moltíssim saber que EN PERE MANDAI JA DESCANSA EN PAU, d'una punyetera vegada! S'ho mereix! S'ho ha suat! Ja li pertoca de romandre amb na Francisca, gaudint a les totes de la Vida...
AL BON AMIC PERE BARCELÒ GELABERT
Bon amic Pere Mandai Enc que jo sia a Burundi Vull donar-te tant com pugui Mon adéu d'aquest espai.
Ara pens en Manacor La ciutat on vares néixer, On te varen veure créixer, On descanses ja ben mort.
T'agraïm tot quant tu feres, Que és ben molt i que és ben bo. Val molt més que tones d'or, Cap com tu, bon amic Pere.
Ja gaudeixes de la Vida, La que mai més no s'acaba. La que et dóna Déu bon pare, Comparteixes amb Francisca.
Continua tu vetllant Pel teu fill de nom Antoni, Tant de bo també ressoni Eixa cura als que quedam En aquest món de misèries: Que encertem bé el camí I el coratge de seguir Mantenint-hi bones dèries.
No deixeu mai de donar-nos Vostra mà, la que ens anima A seguir en aquesta vida L'un a l'altre estimant-nos.
Davant pèrdua tan valuosa Sols ens queda que guardem Dins el cor i hi mantenguem Ta memòria tan preciosa.
Bon amic Pere Mandai. Ets el primer de la llista. Et tenim lluny de la vista, Lluny del cor no hi seràs mai!
Addis Abeba (Etiòpia), 12 d'agost de 2026
Són les 23:50 quan sortim d'aquest aeroport i emprenem el vol directe cap a Madrid. Hi arribam a les 6:40. Gairebé quatre hores més d'espera a la capital espanyola i sortim de Madrid a les 10:25, arribant a Son Sant Joan al cap d'una hora mal comptada. Total que, des que iniciam la sortida de Bujumbura a Burundi fins que aterram a La Roqueta a Mallorca han transcorregut una vintena d'hores. Hi hem trepitjat quatre aeroports en un dia.
Un viatge molt feliç hem tengut! Ja tornam a ser a ca nostra, "si és que hi ha casa d'algú".
Quan el mes de maig em passava pel cap la idea d’acompanyar mossèn Jaume Ribas pel viatge a Burundi, amb ganes de participar en la celebració de les noces d’argent de la parròquia de Rabiro on continua treballant el bon amic felanitxer Jaume Obrador Adrover «Xemarrí», no m’havia imaginat que veuria tot quant hi he vist amb motiu d’aquesta festa, traduïda aquí en Jubileu.
Una festassa com jo no n'he vist cap mai enlloc més! I amb un rector que no s’ha hagut d’ocupar ni de preocupar per a res. Tot ho han organitzat, programat muntat, duit a terme i realitzat (jo diria que a la perfecció!) els grups parroquials diversos que s’han afegit amb gran il·lusió a la iniciativa de l’arquebisbat de Gitega de celebrar el Jubileu pels 25 anys de la creació d’aquesta parròquia.
De bon matí ja es veu molta de gent que hi arriba en massa, mentre que una altra s’ha passat tota la nit als voltants de la parròquia preparant la menjua per a milers de persones.
Jo no sé quantes n’hi han acudit, però des de l’escenari se’n veuen moltíssims, de capets presents.
Després de berenar al menjador parroquial, he volgut fer un recorregut per l’esplanada molt ben condicionada per a encabir-hi la gent que s’hi presenti.
M’hi engresca el so dels tambors que comencen a sonar dues hores abans de l’inici de la missa programada per a les 10:30 i presidida per l’arquebisbe de Gitega monsenyor Bonaventure Nahimana acompanyat al presbiteri per una dotzena de preveres, alguns diaques i seminaristes, religioses de congregacions diverses i catequistes de la parròquia.
L’arribada de l’arquebisbe va acompanyada del so de les campanes, mentre s’adreça en cotxe Toyota negre a les instal·lacions parroquials per revestir-se amb els ornaments sagrats.
Una llarga processó de cantaires, escolanets, ajudants, religioses, catequistes i preveres es dirigeix ordenadament cap al recinte destinat a la celebració d’acció de gràcies, a l’exterior d’un temple que no resulta suficient per aixoplugar-hi tantíssima de gent.
El primer acte consisteix en la benedicció i descoberta del monument recordatori d’aquesta efemèride. Hi apareix explicitat l’agraïment a tots els missioners i missioneres de Mallorca que han passat per allà iniciant-hi la tasca d’evangelitzar i de promoure major benestar per a la població del que fins aleshores no és més que una sucursal de la parròquia de Nyabikere, vint-i-cinc anys enrere.
Hi apareixen ben visibles les imatges en fotografia de Jaume Obrador Adrover, Tomeu Barceló, Josefina Bujosa i Antònia Campaner.
Seguidament l’arquebisbe i bona part de la comitiva es fan presents a les obres que s’estan duent a terme per a la millora de les instal·lacions parroquials. Reben la benedicció episcopal.
La missa comença com sempre en aquest país amb molta de música i molta de dansa.
Durant més de dues hores llargues - amb homilia de 25 minuts inclosa - els diversos cors parroquials (n’hi ha vuit!) i tota la gent present a l’acte no s’estan de cantar en kirundi, en francès, en llatí i fins i tot una peça en castellà.
A l’hora de repartir la comunió entre tants milers de persones, els capellans, diaques i ministres autoritzats miren d’arribar ordenadament a tots els racons del recinte encerclat amb tanques que el delimiten.
Finalitzada la celebració eucarística mantenim una trobada cordial amb l’arquebisbe que es fa unes fotos amb nosaltres i fins i tot adreça unes paraules a la gent de Mallorca a la qual agraeix la col·laboració prestada.
A l’hora del dinar, al mateix indret on s’ha celebrat la missa, degudament transformat en menjador comunitari, em torna a sorprendre enormement la bona organització: ordenadament, sense presses ni empentes, primer comencen a servir-se els qui estam situats damunt l’escenari. Després es van repartint els plats entre la nombrosa concurrència, o s’acosten a recollir-ne el menjar on l’han col·locat prèviament.
Tot amb un bon orde, silenci i bona disponibilitat, això sí amb els plats a caramull! No s’hi miren ni poc ni gens ni una mica a l’hora d’emplenar-los amb el que hi ha: mongetes, arròs blanc, plàtans, pollastre, fruita i begudes diverses (aigua, sucs de fruita, cerveses, vi, etc.).
Com és costum en aquest país, la gent no solament es reuneix per compartir el pa o el menjar, també per compatir-hi la beguda o cervesa anomenada «urwarwa», compartint-hi simultàniament la paraula.
Per això, si la menjua dura mitja hora, les paraules que s’hi comparteixen van més enllà d’una hora llarga. Això sí, ho saben fer tan bé que, fins i tot sense entendre bé del tot allò que diuen, el temps ens passa molt ràpidament.
En un acte com aquest no pot faltar l’agraïment públic de tots els intervinents a la tasca desplegada per la Mallorca Missionera en aquesta parròquia de Rabiro durant vint-i-cinc anys seguits.
Qui se n’ha duit les primeres ovacions, agraïments i obsequis, lògicament, ha estat el rector actual, mossèn Jaume Obrador. Entre d’altres, li han regalat una casulla que recorda aquest Jubileu dels vint-i-cinc anys, un llibre de cançons i un quadre diploma honorífic.
En un moment determinat i de manera sorprenent, l’arquebisbe crida mossèn Jaume Ribas, a qui fa entrega d’un altre diploma honorífic adreçat al bisbe de Mallorca monsenyor Sebastià Taltavull, amb el prec que li faci arribar quan arribi a l’illa.
Ens sorprèn a tots dos, monsenyor Bonaventure Nahimana quan ens demana que vulguem dirigir unes paraules als assistents. Ningú no ens n’ha advertit prèviament, d’aquesta intervenció improvisada. Però no ens hi podem ni volem negar. Així com hem pogut i sabut saludam la gent en kirundi, els agraïm l’acollida dispensada i els desitjam un feliç aniversari.
S’acaba l’acte amb la benedicció de l’arquebisbe, no sense que, abans, la gent més acostada compartesqui la cervesa «urwarwa» a l’estil d’aquest país: agenollats davant d’una olla, extraient-ne el suc amb una canyeta i compartint-hi mútuament durant una estona breu les paraules i els bons desitjos.
Amb la partida de monsenyor cap a Gitega, s’acaba per a nosaltres aquesta jornada festiva que, per a mi, s’esdevé del tot inoblidable, per tants i tants de motius, i gràcies a tantes i tantes trobades enriquidores que ens han permès de mantenir en aquest país tota la gent que ens hi ha rebut i acollit per totes bandes la mar de bé.
Li’n don moltes de gràcies a Déu, Senyor de la Vida i Mare de la Terra. I ho compartesc amb les meves amistats més properes, i amb la gent que vulgui girar una mica més la ullada cap al Sud que n cap al Nord.
Ja som a la vigília de la gran festa que ens ha duit, mossèn Jaume Ribas i a mi, a viatjar a Burundi: volem compartir amb la gent de la parròquia de Rabiro, dins la diòcesi de Gitega, la celebració del 25è aniversari de la seva creació amb la participació efectiva de capellans i Germanes de la Caritat de Mallorca.
Des que l’any 2001 iniciaren les gestions i tràmits necessaris per a convertir en parròquia de la diòcesi una sucursal de la parròquia de Nyabikere, com era aleshores Rabiro, han transcorregut vint-i-cinc anys de presència missionera mallorquina, amb més o manco intensitat i quantitat de membres.
Repassant els àlbums d’aquella efemèride, un s’adona dels grans canvis que s’hi han anat fent al llarg d’aquest primer quart de segle de funcionament d’una parròquia en mans de capellans mallorquins i, com suara mateix, també de burundesos.
En mans igualment de Germanes de la Caritat que hi continuen presents com a congregació burundesa amb més d’una vintena de membres que no solament són presents a Rabiro sinó també en altres parròquies de la diòcesi, com és el cas de Nyabikere, per exemple.
M’alegra ben molt participar en aquesta celebració festiva. N’he pogut veure de prop tots els preparatius, quedant-me meravellat de l’organització extraordinàriament efectiva que s’hi ha arribat a aconseguir. Sense que mossèn Jaume Obrador, el felanitxer que hi duu més de 40 anys com a missioner, s’hagi hagut d’ocupar ni de preocupar per a res. Són els mateixos cristians de la parròquia que ho organitzen pel seu compte, al seu estil, amb les seves idees, les iniciatives pròpies, els mitjans que se cerquen, les col·laboracions que obtenen o els ajuts que precisen per dur a terme una celebració festiva de tan alt nivell.
Em diuen que calculen que seran milers les persones que demà diumenge acudiran a la celebració eucarística que ha de presidir l’arquebisbe de la diòcesi monsenyor Bonaventura Ndikumana amb els concelebrants que s’hi facin presents.
Fins a tal punt que el temple, grandiós, resulta insuficient per encabir-hi la totalitat dels assistents. Per això mateix, la mateixa gent de la parròquia s’ha organitzat per adequar l’espai immens situat davant l’entrada principal, a l’ombra dels arbres que hi formen una espècie de bosc natural, perquè la concurrència pugui asseure’s als bancs que hi han estat col·locats o puguin participar de drets en la celebració eucarística.
Avui capvespre, juntament amb mossèn Jaume Obrador i Jaume Ribas, hem fet un recorregut pels voltants de la parròquia i hi hem pogut veure de quina manera preparen la festa: assajant les cançons, preparant els instruments musicals, practicant les danses i els balls característics, cuinant el menjar per a tantíssimes de boques, etc. etc.
Em diu mossèn Jaume Obrador que s’hi passaran tota la nit preparant-ho. Fins i tot fan comptes de matar una vaca perquè hi serveixi d’aliment! Festa grossa és aquesta, en celebrar els 25 anys de la parròquia.
Just davant l’església hi han aixecat un monument commemoratiu. Com que ha romàs tapat des que hi arribàrem, no he pogut saber què hi ha ni què no hi ha. M’ho puc imaginar, però també em puc dur una sorpresa al moment de desvetllar-ho demà mateix.
Faig comptes d’enregistrar-ne les imatges, perquè puguin esser compartides posteriorment amb qui en tengui ganes. Des de fa dos dies és present a la parròquia un periodista que enregistra les tres misses «online». De manera que demà diumenge qui vulgui seguir en directe la celebració del vint-i-cinquè aniversari de la parròquia de Rabiro ho podrà fer, sense cap casta de problema, a través de la pàgina de Radio Maria Burundi a Facebook.
.jpg)
