dissabte, 15 de gener de 2022

Al bon amic capellà, mossèn Joan Martorell i Mir

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir, a punt de complir els 97 anys d’edat.

Que descansi en pau!

Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional.

S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58).

El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys.

L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs, com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs.

En un moment com aquest, quan el bon amic se’n va cap a l’altra dimensió vital eterna, em ve a la memòria el record viu, entre d'altres, de dos moments terrenals molt significatius en la nostra relació personal.

El primer, és a Algaida. El segon, a Palma.

Ell n’és l’ecònom algaidí a finals de la dècada dels anys 60 del segle passat. Quan nosaltres, estudiants de Teologia, duim a terme allò que se’n deien «Missions Infantils» a pobles diversos de l’illa de Mallorca.


Ho hem recordat tots dos més d’una vegada. Es tractava d’unes jornades en què barrejàvem jocs, cançons, pregàries, xerrades, etc. amb tots els infants de la vila.

En connivència amb les autoritats civils, militars, policials, educatives, familiars, eclesiàstiques, etc. la vida d’aquell poble se centrava durant tota una setmana sencera en aquell fet tan singular en el qual participaven educadors, pares i mares, catequistes, seminaristes, capellans i religioses...

En un d’aquells jocs, que consisteix a veure qui corre més ràpid, ens enfrontam tots dos a la plaça de la vila algaidina, ensotanats com és costum de l’època. I m’hi guanya. Mossèn Joan Martorell, el rector del poble corre més ràpid que jo i guanya al jove estudiant del Seminari amb qui competeix...

Ho hem recordat plegats, i esmentat sovint comentant-ho entre rialles.

El segon bon record que en guard, d’aquest bon amic inquer, té relació amb el gran favor que em fa l’any 1988, una vintena d’anys després.


Com a vicari de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, sense posar-hi cap casta d’impediment, sinó ben al contrari donant-me totes les facilitats d'aquest món, accedeix gustosament a oferir-me-n’hi de molt bon grat la capseta dels «olis sagrats», perquè sigui jo qui administri a ca meva la «unció dels malalts» a la meva esposa Lina Company, quan es troba a punt de morir...

Mai no ho he oblidat! Aleshores jo ja duc més de mitja dotzena d’anys sense exercir com a capellà, per haver-m'hi casat pel civil. És llavors quan per darrera vegada n’administr el sagrament a una persona malalta, la meva esposa Lina (que en pau descansi!)

No puc més que desitjar, a aquest bon amic capellà inquer, que descansi en pau. Ell qui ha dedicat tota la seva vida a escampar la bondat joiosa i el goig bondadós de l’evangeli salvador de Jesús de Natzaret, a tants indrets de la nostra estimada Mallorca.

Que el vegem en el cel!

dimecres, 12 de gener de 2022

Morir damunt un banc d’una plaça pública, a Palma!

A Palma? A la capital del turisme mediterrani occidental? A la ciutat que vol assumir la capitalitat de les Illes Balears? A l’indret illenc on raja la font de riquesa més gran, que se’n va a parar gairebé tota a Madrid? 

A Palma? A l’indret on arriben anualment a terra, per mar i aire, milers d’avions procedents de l’exterior i centenars de macro-vaixells amb milions de viatgers ben confortablement instal·lats? 

A Palma? On es troben les seus del bisbat de Mallorca, del govern militar, del parlament balear, del govern autonòmic, del govern insular, del govern municipal capitalí...? On mantenen la seu tantíssims d’organismes institucionals, tantíssimes organitzacions no governamentals, amb tantíssims despatxos tan ben condicionats... 

A Palma! A primeres hores del matí, han trobat el cadàver d’un «indigent» al carrer! A Palma! 

Ho he vist, amb els meus ulls! No crec que se m’esborri mai de la memòria!

Ho penj a facebook dimarts dia 11 de gener de 2022: 

"Acab de veure una escena insòlita a prop de ca meva: a la plaça Germans Garcia Penyaranda, a prop de l'Escorxador, a Palma, hi destrio un cotxe dels Serveis Judicials. Quatre individus, protegits amb vestits aïllants de blanc, trauen d'entre cartrons situats damunt d'un banc, el cos inert i rígid d'una persona que fiquen dins d'un sac blanc, morta... Jo no ho havia vist mai a Palma! Així no anam!"

No poca gent se’n fa ressò, afegint-hi comentaris de tota casta. Els agraesc tots, de tot cor. 

El que més endins m’arriba és el d’un bon amic, molt més jove que jo. Me’l tramet vint-i-quatre hores després, per messenger:

"Bon dia, Cil!
Estic impactat per la notícia que vares publicar ahir.
Al mateix temps, no pens dedicar ni un segon a fer el ploricó ni a criticar ningú.
Som un dels centenars de milions de persones que viu sota un sostre rere una porta tancada amb pany, i no vaig convidar aquesta persona a dormir a ca nostra la nit que va morir.
Pens de quina manera es pot posar una pedra amb qualque possibilitat  d'aconseguir cap avenç en aquest tema.

Se m'acut:

1) Esbrinar què nom la persona que va morir i fer-hi qualque acció de record. Potser semblant a quan mor una dona víctima de violència masclista, o semblant al cas Alpha Pam. Personalitzar-lo, re-humanitzar-lo. És tal persona, no un cadàver anònim enmig d'un pessebre de cartons.

2) Mirar qui és que fa feina en aquest àmbit a Mallorca, i si la manera és efectiva. Si no basta, explorar la Fundació Arrels de Barcelona, bé per estendre-la a Mallorca bé per copiar-la.

Si se t'acut res més, digues!

Una abraçada i bon 2022.

(Volia dir centenars de milers de persones amb sostre, només a Palma)"

No em puc estar de respondre-hi tot d’una:

"Gràcies, Joan, per haver parat esment al que vaig manifestar ahir sobre una persona anònima per a mi... Miraré de fer cas al que em dius, sobre allò que presenciaren els meus ulls, encara ara astorats, a la plaça Germans Garcia Penyaranda damunt les 9:30 del matí de dimarts 11 de gener de 2022.
Et dic coses. Una abraçada."

Engrescat per aquesta aportació juvenil que m’arriba inesperadament, a les 10:43h se m’acut d’adreçar-me a dos periodistes, dos advocats, dues entitats ciutadanes i quatre polítics.

Sorprenentment i sobtada, només al cap de tres minuts (10:46h), m’arriba la resposta del batle de Palma, José Hila

«Bon dia Cecili, és molt trist que passi una cosa així, massa gent viu al carrer i tractam amb l’àrea de Benestar Social i Imas del Consell d’oferir una alternativa, ja sigui un servei d’acollida o un pis on viure temporalment. Però també molts d’ells no volen anar. Hem de fer molta feina perquè això no torni a passar».

Quatre minuts després, li’n vull agrair sincerament una resposta tan prompta:
«Gràcies, per aqueixes paraules teves, que em fas arribar tan ràpidament, batle José... com molts voldríem veure-hi també iniciatives municipals concretes d’aquí que toquin hores. Una abraçada!»

Pel que fa a la resta de destinataris, un dels dos advocats, una mica més tard, també em fa arribar la seva resposta, que agraesc sincerament: 

«Se podría investigar qué tiempo llevaba ese ciudadano y ser humano en esas circunstancias... Y si hay alguna entidad que quisiera exigir responsabilidades, yo me presto desinteresadamente para asistir jurídicamente el tema, ni con la izquierda gobernando se evitan estos acontecimientos».

Durant aquest darrer quart de segle, com a ciutadà de Palma que en desitja la millora, sempre he tengut ben present allò que va passar, quan un bon advocat volgué actuar en defensa d’una altra persona trobada morta a Palma... en va guanyar el plet, contra l’Ajuntament!


dissabte, 25 de desembre de 2021

Dos Nadals, ben diferents, en cinquanta anys


En bon dia de Nadal de l’any 2021 no puc passar per alt allò que record tan vivament del mateix dia, cinquanta anys enrere, l’any 1971. 

Cinc dècades enrere, el  meu Nadal va tenir molt poc a veure amb el Nadal d’enguany. Ni era a Palma, ni a Mallorca, ni a Europa: era al mateix cor de l’Àfrica negra, a la regió africana dels Grans Llacs, a l’interior d’un petit i bell país anomenat Burundi, en una missió catòlica anomenada Gitongo, dins la diòcesi de Gitega.

El món ha canviat tant aquests darrers cinquanta anys, que ja no sembla el mateix d’abans. Pentura ja no n’és, el mateix. No s’hi assembla, en moltíssims d’aspectes, si més no.

Avui fa exactament CINQUANTA ANYS I UN DIA que, empès per l’Esperit de Jesús, el palestí galileu de Natzaret, vaig arribar al Burundi, al mateix cor de l’Àfrica negra, amb moltes ganes d’escampar-n’hi la llavor de l’Evangeli... 

Que Déu Pare i Mare sigui beneït per a sempre, i tant allà com a qualsevol altre racó d’aquest Planeta nostre tan malmenat, hi escampi llavors de pau, d’amor i de felicitat perennes i perdurables en el temps i els espais!
Mentre a Palma anava fent sonar l’orgue, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, celebrant les Matines de Nadal 2021, (no a les 12 de la nit com fèiem d’infants, sinó a les 7 de l’horabaixa), em venia al cap que, cinquanta anys enrere, havia celebrat la meva primera vigília de Nadal que no comptava amb el cant de la Sibil·la, ni amb el Sermó de la Calenda, ni amb el Cant dels Pastors... coses que em sorprengueren moltíssim, a la meva edat de 27 anys.

Havia arribat per primer cop a l'Àfrica negra dia 23 de desembre de l'any 1971. Em trobava a l'Àfrica Central, l'Àfrica del Llac Tanganika, l'Àfrica del Burundi, el País de les Mil i Una Muntanyetes, on convivien tres ètnies diferents  - tutsi, hutu i twa - barrejades amb moltes d'altres que s'hi havien instal·lat més tardanament - àrabs, hindús, xineses, pakistaneses, europees, nord-americanes, canadenques, etc -.

A primer cop d'ull, m'havia sorprès molt aquella petita ciutat, capital del país, que es deia Bujumbura. Em semblava trobar-me en una de tantes viles europees. Hi havia destriat comerços i restaurants; anuncis publicitaris; circulació de camions, cotxes, motos, bicicletes; jardins, edificis sòlidament construïts, llargues avingudes. 

Tot allò s'assemblava ben poc a la idea prèvia que m'havia fet d'Àfrica, mentre era a Europa.

Poques hores després de l'arribada, emperò, ja vaig tenir l'oportunitat de topar-me cara a cara amb la presència colpidora de la misèria més crua i esgarrifosa. La tenia ben davant, emergent de per tots els costats d'aquella gran cotxada conduïda per un dels missioners mallorquins. 

Enfilant-se per amunt, cap al coll del Bugarama, una de les muntanyes més altes del país que, tan sols en una vintena de quilòmetres, passava dels 800 metres d'altura a més dels 2.000 per damunt del nivell de la mar, ens anàvem endinsant en tot un altre món, totalment distint al món urbà que havia descobert a la capital. 

Efectivament, l'interior del país, el món rural d'aquell país centre-africà, era tota una altra realitat humana: gent que anava mig nua, descalça i bruta... Vestits espelleringats, amb trossos de tela mig podrida... Vivendes que no eren cap altra cosa que senzilles barraques de fang... Dones carregades amb grans feixos de llenya o violes de plàtan damunt del cap... Minusvàlids arrossegant-se per la pols dels camins... Leprosos que anaven deixant, a cada passa esmorteïda, algun d'aquells bocins de carn podrida, mesells de llargues llagues supurant...

Tenia davant dels meus ulls la misèria més crua i esborronadora que mai no havia vist enlloc! I, el que em resultava més dolorós encara, el sentiment rosegador de no poder-hi fer res més que passar-hi pel costat ben de puntetes. 

Mentrestant, la camioneta Peugeot-404 seguia impassible el seu camí, a pas de tortuga, cap al capcurucull del cim del Bugarama.

Ens calia fer una aturada, perquè pogués descansar una estoneta aquell motor tan encalentit. I per refrescar-hi també els ànims, tan cuits per aquella pujada, físicament i moralment tan empinada. 

Érem a punt d'arribar a la fi de l'única carretera del país que havia estat coberta amb una capa molt fina d'asfalt enquitranat. Totes les altres eren autèntics camins de carro, plens de pols o de fang, segons la temporada, i farcits de clots o bonys a cada passa, segons em deien els companys.

Com en molts altres indrets del país, la gent hi havia aixecat allò que en deien un mercadet. Hi venien fruites i verdures, i algunes flors i plantes mig pansides. A aquelles hores del capvespre, molt poca cosa més hi podien trobar. 

Fou precisament allà, al capcurucull del cim del Bugarama, on vaig poder escoltar per primer cop la veu dels meus companys parlant la llengua pròpia del país amb gent nativa. No n’hi vaig entendre cap ni una, de paraula. En aquell instant precís, tampoc no em veia capaç d'arribar a parlar-la qualque dia. 

Usaven el kirundi, una llengua emprada per més de 3 milions de persones en aquell rodol del món anomenat Burundi.

Avesat com estava al fred intens de l'època nadalenca mallorquina, vaig romandre sorprès i astorat en comprovar que al Burundi, per aquelles mateixes calendes, hi feia una calor primaveral. Em trobava en un país bastant més a prop de la línia equatorial de la bolla del món.

En aquelles festes de Nadal de 1971, la població nativa que envoltava la missió catòlica de Gitongo havia estat ben assabentada de l'arribada d'aquells tres nous missioners mallorquins. Ens estaven esperant des de feia temps amb una il·lusió molt gran. 

Gent senzilla i molt amable, el matí d'aquell primer dia s'hi havien acostat amb actitud d'agraïment profund; sobretot, en percebre el gran esforç que comportava per als recentment arribats el fet d'intentar saludar-los amb les poques paraules en kirundi que havíem aconseguit de memoritzar: "Bwakeye" o "Mwiriwe" - bon dia, bones tardes -. 

En sentir-se saludats en la seva pròpia llengua, s'hi amollaven en llargues i extenses paragrafades que, lògicament, resultaven del tot incomprensibles per aquells tres mallorquins que hi acabàvem d'arribar. En correspondència, nosaltres no podíem ni sabíem fer cap altra cosa que oferir-los-en el somriure permanentment present a cada rostre nostre.

Aquell primer dia d'estada meva al Burundi havia coincidit amb la vigília de Nadal 1971. 
De sorpresa en sorpresa, vaig anar-me assabentant que, en aquell país, no hi havia el costum de fer la Missa del Gall ni les Matines. Que el Nadal se celebrava només durant el dia... Que a la missió s'evitava sempre qualsevol casta de reunió nocturna... Que durant la nit era del tot necessari que tothom romangués a casa seva... Que sempre hi havia de quedar qualcú, a guardar la casa, i que allò no ho podien fer ni els vells ni els infants... Que n'hi havia que vivien a 5, 10, 15 o 20 quilòmetres de distància, i que sempre hi acudien caminant a peu i amb els peus descalços, fossin infants, dones i homes, o persones ja majors... Que era sobretot durant la nit quan els lladres i bandolers aprofitaven per fer-ne de les seves…

La nit, al Burundi, esdevenia com una casta de misteri. Ho deia un antic adagi, memoritzat per la gent més vella de la contrada: "si no ets capaç de respectar la nit, no t'ha de sorprendre que la nit mai no et respecti". Per això mateix, tothom romania a casa seva, des que es ponia el sol fins que tornava a clarejar.

Les primeres Matines celebrades al Burundi em resultaren d'allò més singular i inoblidable. 

En una capelleta il·luminada amb llumets de petroli, sense cap cant de la Sibil·la ni villancets ni nadales, sense el fred ni la frescor del nadal mallorquí, sense cap casta d'il·luminació elèctrica, ni sonades d'orgue... 

D'una manera molt senzilla i pobra, jo feia part d'aquella colla de capellans mallorquins que, encapçalats pel veterà santamarier mossèn Miquel Parets, ens reuníem amb mitja dotzena de monges africanes, per a celebrar religiosament el Nadal. I en kirundi, la llengua del país. Una llengua que, en aquells moments, jo desconeixia per complet ni n’entenia res de res.

Foren dues hores tan llargues com intenses, plenes d'una emoció molt gran, que em feren recórrer pel cervell els records de tanta gent amiga deixada feia tan poc temps a l'illa de Mallorca. Alhora que esguardava aquell grapat de nova gent amiga, d'ànima africana, de pell ben negra i que parlava una llengua que em resultava totalment estranya a la meva oïda.

Cinquanta anys després, he de reconèixer diferències notables en la manera de celebrar Nadal, tant a Mallorca com al Burundi. 

Em qued amb totes dues, com a dues experiències molt valuoses...

Tot i que no puc deixar de lamentar profundament que, en el cas de Palma, com ha dit qualcú a les xarxes de la inter-comunicació, resulti molt més mal de trobar que una agulla dins d’un paller, una sola celebració nadalenca de Matines íntegrament en català, l’única llengua pròpia de Mallorca!

Bones festes de Nadal i de Cap d’Any per a tothom!

dimecres, 8 de desembre de 2021

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (1): va de llengua

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “LLENGUA I PÀTRIA. Un nou futur per a l’espai occitano-català”, de Jordi Quingles i Fontcuberta, editat per  José Juan de Olañeta Fernández Grande.

He de manifestar que estic molt content de trobar-me en aquest espai d’ÍNSULA LITERÀRIA que manté obert el jove ADRIÀ GARCIAS I MORELL, per presentar aquest llibre de 131 pàgines, fàcil de transportar, molt fàcil de llegir, i molt ben editat per Olañeta, amb Jordi Quingles d’autor.

M’agradaria fer-ho, desplegant-hi aquests CINC PUNTS:

1. Va de llengua

2. De cara al futur

3. La noció de llengua

4. La noció de pàtria

5. Conclusions: gran defensa de la teoria occitanista

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoO

1. Va de llengua

De bon començament, com ja me n’havia advertit en Jordi prèviament, veig que es tracta d’un llibre que “va de llengua, però no només d’això; sobretot, no hi va en els termes habituals” amb què acostumen a publicar-ne.

Efectivament, aconsegueix de barrejar-hi perspectives de caire espiritual, polític, lingüístic, metafísic, filosòfic, teològic, bíblic, científic, històric, etc. fins al punt que, en llegir-lo, refuses de considerar-lo un llibre convencional. 

Potser fins i tot arribi a molestar qualcú, d’àmbits diversos, tant la seva edició i publicació, com també la presentació que en feim des de Mallorca. 

Puc dir que me l’he llegit “verbum de verbo”, ‘mot per mot’, potser dues, potser tres, potser més vegades... M’he assabentat millor de l’autor, de la seva vàlua i del seu prestigi. N’he rebut la satisfacció immensa d’haver-ne congriat un major respecte encara.

Sobretot, pel valor de reflectir-hi, clar i català, allò que vol expressar-hi de manera lliure, reflexiva, seriosa i positiva. Basant-se en nombrosíssims arguments d’autoritat.

És un llibre que contribueix a enriquir el ventall d’ofertes reflexives al món d’avui, sobre la temàtica relacionada amb la catalanitat i sobre el nou futur que l’autor desitja per a «la vella comunitat de civilització d’occitans i de catalans».

He de començar dient que no sé ben bé per quines cinc-centes en Jordi Quingles m’ha volgut triar, a mi, per la presentació d’un llibre tan dens i tan interessant com aquest. 

Em consider “activista”, més que no un home de discursos, ni desplegador del raciocini, ni avesat a l’elucubració analítica. No em consider científic, ni historiador, ni lingüista acadèmic, ni coneixedor en profunditat del passat llunyà d’una Europa com la que avui tenim.

Més tost em veig molt marcat per haver viscut intensament uns anys fora d’Europa, concretament a l’hemisferi Sud: a l’Àfrica Central, on parlen infinitat de llengües «mal anomenades bantú»; o a l’Amèrica Andina, «molt mal anomenada llatina», amb innombrables llengües parlades avui dia. 

Fins al punt que, en parlar de llenguatge i d’intercomunicació humana, sempre me’n resten oberts alguns interrogants, de resposta no gaire fàcil.

Per afegitó, i l’autor ho sap molt bé, des d’allà on he estat i m’he mogut al llarg de la meva trajectòria vital setantina, sempre he procurat mantenir-me en la línia de defensar aferrissadament la llengua catalana, com l’única llengua pròpia de les Illes Balears i Pitiüses; de dedicar-me a fer classes de català, en plena dècada dels anys 70 del segle passat, molt abans que el Parlament aprovàs la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears l’any 86; d’anar-me fent seguidor cada cop més fervent de les directrius i els ensenyaments de grans mestres com Pompeu Fabra o Francesc de B. Moll; de mostrar-me públicament com a ciutadà compromès en la tasca militant de construir uns Països Catalans, lliures, sobirans i solidaris, des de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó i l’Alguer; de militar activament i frenètica dins partits tan catalanistes com el PSM-Nacionalistes de Mallorca durant quinze anys seguits, o dins Esquerra Republicana de Catalunya on romanc afiliat des de l’any 2003 fins al dia d’avui mateix...

Amb tot aquest bagatge humanista, filosòfic, teològic, social i polític acumulat, qualcú podria demanar-me: «Però bono, ¿què hi fas tu aquí? ¿què t’ha duit a dir-li que sí, a Jordi Quingles en acceptar de bon grat, ulls clucs i amb tantes ganes, fer-ne la presentació pública, d’aquest llibre  seu? 

Puc dir, sincerament i vertadera, que purament i simplement, m’hi ha mogut el lligam d’amistat que m’hi uneix, a ell i a la seva filla Victòria des de fa anys. I, sobretot, a la seva dona Maria Antònia, la primera dels tres que vaig conèixer a la dècada dels anys 80 del segle passat, quan compartíem diàriament tasques laborals a la impremta del Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, anomenat aleshores BOCAIB, a la plaça de la Drassana de Ciutat. 

Li he volgut dir que sí, a la tasca de presentar aquesta darrera obra de les seves mans i de la seva reflexió, per pura i simple amistat amb ell i la seva família. Li vaig voler dir que sí, i ell ho sap molt bé, fins i tot abans de conèixer-ne el contengut, d’aquest llibre. Sense saber ni tan sols de què anava, ni quines dimensions tenia, ni quantes pàgines, ni quina orientació seguia, ni quin era l’objectiu primordial de la seva publicació, ni quin n'era el tema central.

Al marge de consideracions de caire ideològic, opinions compartides o no, visions socials i polítiques que podrien semblar diferenciades, o nivell de coneixements distints, vaig engrescar-me en la lectura pausada d’aquestes 131 pàgines del llibre “Llengua i Pàtria” del bon amic Jordi Quingles.

Parant esment al títol, Llengua i pàtria, ja hi veia com a probable trobar-hi elements de discussió, debat, enfrontament dialèctic, acord o desacord. Més encara, quan m'adon que comença amb una declaració inicial de l’autor, qui, amb tots els ets i uts, afirma clar i català que el seu plantejament de base és radicalment diferent del que defensava Pompeu Fabra. Quasi res!

Som un d’aquells qui pensen i creuen que un llibre, qualsevol llibre, aquest llibre en concret, esdevé qualque cosa més que la matèria física de què es compon; qualque cosa més que un conjunt de fulls de paper, pàgines i més pàgines farcides de paraules escrites amb espais en blanc. 

Un llibre, aquest llibre de Jordi Quingles, reflecteix molt més que allò que hi perceben els nostres ulls, en llegir-lo; o les nostres mans, en fullejar-lo; o els nostres nassos, en olorar-lo; o la nostra oïda en girar-ne pàgines. 

Entre pàgina i pàgina, entre línia i línia, entre paraula i paraula,  tot i que no hi sigui percebut a primer cop d’ull, també s’hi arriben a detectar altres elements no tan fàcilment perceptibles. Com poden ser idees, pensaments, reflexions, sentiments, dèries o somnis... no únicament de l’autor, sinó també de qui en llegeix el contengut o s’atreveix a comentar-lo en grup.

És clar que, quan l’autor al·ludeix al llatí medieval, i el col·loca com la llengua culta per antonomàsia, no em puc estar de pensar i creure que deu ser així a l’àmbit de l’Europa que coneixem avui dia. Però que no té res a veure amb altres llengües cultes d’altres indrets del planeta que, amb tota probabilitat, fins i tot avantatgen el llatí en molts d’aspectes. I no únicament pel que fa al nombre i la quantitat de parlants.

Tot i amb això, puc dir, i ho vull dir així de clar, que la lectura atenta, detenguda, reiterada d’aquest llibre m’ha empès a fer-m’hi certes reflexions, fins i tot a l’àmbit més estrictament personal. 

N’assenyalaria algunes, per compartir-hi aquí. Tres en concret:

- Primera reflexió personal ¿Quan, on i com arrib jo a prendre consciència de comptar amb UNA llengua pròpia (la catalana) i UNA pàtria comuna (la nació catalana), de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó i l’Alguer?

- Segona reflexió personal ¿Què comporta, què significa i què representa per a mi aquella Occitània que vaig sentir anomenar per primera vegada quan havíem de traduir al castellà el text llatí clàssic De bello gallico de Juli Cèsar, a la dècada dels anys 50 del segle passat, en plena adolescència i joventut meves?: “Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt BELGAE, alteram AQUITANI, tertiamque CELTAE” (les tres parts en què el militar romà dividia la Gàl·lia: belgues, OCCITANS i celtes).

- Tercera reflexió personal ¿Quin paper han exercit en la meva vida d’humanista, filòsof, teòleg, activista cultural, social o polític, personatges tan eminents com Pompeu Fabra, Miguel Unamuno, Víctor Hugo, Ortega i Gasset, Miquel Costa i Llobera, Simone Weil, Josep Ruaix i Vinyet, l’arxiduc Lluís Salvador... noms, pensament i opinions dels quals surten citats en aquest llibre, i de quina manera!

He de reconèixer, també, que m’ha resultat  una mica mal d’entendre bona part del contengut d'aquest llibre. Entre d’altres motius, perquè no n’havia llegit l’anterior que hi surt esmentat sovint: “Llengua culta i llengua vulgar a la llum de la tradició”. Va ser publicat per Jordi Quingles l’any 1999. M’estic proposant acabar de llegir-lo...

(CONTINUARÀ)

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.


dimarts, 7 de desembre de 2021

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (2): de cara al futur

 2. De cara al futur

El llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles, pretén oferir-nos unes reflexions que porten a veure la necessitat, avui dia, de preparar un futur nou per a l’espai occitano-català. Jo n’hi remarcaria l’adjectiu “nou”, perquè deduesc que hores d’ara no existeix el que l’autor desitja. I que m’encantarà que en parli extensament avui aquí.

Conté un conjunt de reflexions i d’aportacions molt sucoses que conviden a analitzar allò que té a l’actualitat el poble català com a més genuí; la situació real en què es troba i el camí nou que ha d’emprendre per tenir un futur, que esdevengui millor que el passat i que superi exitosament el present, seguint el pensament de l’autor.

A vegades amb una profunditat que no m’apareix fàcil de percebre en la seva amplitud, en altres moments amb un llenguatge més planer i assequible, partint sempre de postures crítiques, sovint molt dures, envers personatges i propostes convencionals amb les quals  va mostrant grans desacords, l’autor s’engresca a assenyalar d'altres camins de sortida que considera més adients a la realitat que beslluma com a existent a la terra occitano-catalana. 

Ho fa, evidentíssimament, amb molta més intensitat i contundència que no als territoris de parla catalana, o a la nació catalana o als Països Catalans...

Entenc que tot el contengut de l’obra parteix de la frase que manifesta Pompeu Fabra l’any 1934, segons el qual «La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana». L’autor mira de desfer-la en peces, per fer-n’hi veure el fons contradictori que s’hi amaga.

Es tracta d’una frase concisa que provoca en l’autor del llibre les ganes d’emetre i assenyalar una sèrie llarga de consideracions sobre allò que considera una veritable doctrina i fins i tot un autèntic programa, de caire eminentment polític.

Des d’aquesta perspectiva s’endinsa a  examinar a fons tot el que comporta una afirmació d’aquestes característiques: «La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana»

Pàtria nostra, territori nostre, llengua nostra són al centre d’aquest estudi analític.

Escrita des de Mallorca, l’anàlisi no passa per alt el petit manifest que publica l’any 1934 la revista de Palma “La nostra terra”, titulat “Desviacions en els conceptes de llengua i de Pàtria”

Un manifest que serveix a l’autor com a punt de partida per iniciar-ne l’exposició, a mode d’allò que a les aules escolàstiques se’n denominava “explicatio terminorum” (l’explicació dels mots) ben esbrinat fil per randa.

Som un dels qui pensen i creuen que Fabra estava convençut que la llengua pròpia afavoria per antonomàsia el sentit de comunitat, digui’s poble, digui’s pàtria. S’hi va comprometre totalment, assumint-la com a idea motriu i va acaptar, dels seguidors, un projecte amb esperança, és a dir, l’"amor futuri".

Quant a la frase del Manifest de 1934 “La nostra Pàtria és el territori on es parla la llengua catalana”, per a alguns de nosaltres, la parla d’una llengua és fer ús d’un instrument comú a disposició dels respectius grups humans. La llengua, doncs, és signe de comunitat i, al respecte, no movem la qüestió de si cal referir poble, pàtria, nació, país, tribu, llinatge, estirp o raça. Amb el mot pàtria, el mestre diu un vocable en ús pertinent, fora pretensió analítica en punt a denominacions.

Fabra concep un projecte dinàmic ofert a la col·lectivitat [estesa, segons el Manifest, “de les Corberes a l’Horta d’Oriola i de les comarques orientals d’Aragó a la Mediterrània”]. 

En això apunta la idea motriu d’acaptar seguidors a un projecte solidari d’engrescament, a base de persuasió amb l’esquer amorós d’una esperança; en diuen «amor futuri», per referir-ne el sentiment alimentador. 

Els sentiments es comprenen sentint-los, en comptes d’analitzar-los amb criteris etimològics, secundaris, crec.

És pertinent invocar el símil dels hebreus alliberats de l’esclavitud i en trànsit a l’amada futura possessió de la terra promesa. Tot i així, en la comparació hi ha un diferencial. 

El projecte mosaic era comprehensiu, l’alliberament total; el de Fabra s’ha cenyit a la depuració de la llengua catalana i a dotar-la de recursos ortogràfics, gramaticals, lèxics, pragmàtics, que n’habilitin l’ús a tot àmbit i nivell i situació comunicativa. D’aquí n’esperava, com a flux consegüent, l’autenticació del poble català.

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

(CONTINUARÀ)


dilluns, 6 de desembre de 2021

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (3): la noció de llengua

 3. La noció de llengua

Sempre m’ha interessat la qüestió lingüística, no solament a l’hora d’ensenyar català al col·legi Pius XII de Ciutat, a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat, molt abans que es promulgàs la Llei de normalització lingüística l’any 1986.

També quan estudiàrem Humanitats, que incloïen l’estudi del llatí, del grec, de l’hebreu, del castellà, del francès, de l’anglès, de l’alemany (lògicament en nocions molt bàsiques) o del català, amb més amplitud.

Sobretot m’interessà la qüestió lingüística quan vaig entrar en contacte amb altres llengües que no s’assemblen gens ni mica a les europees, com foren el kirundi (o kinyarwanda) i el kishahili a l’Àfrica Central, o el kítxua i l’aimara a les zones andines del Perú.

Quan mir d’emprar el doctor Google i li deman què en diu Viquipèdia sobre l'origen del llenguatge usat entre els éssers humans, veig que ha estat motiu de discussions acadèmiques durant segles:
que no hi ha consens sobre el seu origen o la seva edat definitius, ni tan sols sobre si es va originar en un sol punt o alhora en diversos indrets;
que es tracta d’un tema difícil d'estudiar per la falta de proves directes, ja que ni les llengües ni l'habilitat de produir-les es fossilitzen;
consegüentment, els estudiosos de conèixer els orígens del llenguatge han de treure inferències d'altres tipus de proves, tals com l'evolució humana o les arqueològiques, etc.

Des de principis dels 90, tot i això, un creixent nombre de lingüistes, arqueòlegs, psicòlegs, antropòlegs i d'altres professionals han provat d'adreçar-se, mitjançant nous mètodes, al que han començat a considerar "el problema més difícil en ciència".

Sobre la noció i el concepte de llengua, l’autor n’inicia i en continua l’exposició amb paràgrafs que, tot i haver intentat esbrinar-ne el contengut lògic, no me n’he vist capaç d’aconseguir-ho plenament. 

Com deia aquell “xolito” que vaig conèixer a contrades allunyades de Mallorca, per les serres nevades dels Andes, “m’haurà de disculpar la meva gran falta d’ignorància”. Però és que no n’arrib a traure trellat:

Diu literalment: 

“Si per als romans, lògicament, la llengua que nosaltres anomenem «materna» era el patrius sermo, la llengua «paterna» (i, consegüentment, de la «pàtria»), això vol dir que nosaltres, contràriament, veiem la llengua més tost com una realitat «natural» que no pas cultural, i que, per tant, per ser plenament coherents amb aqueix univers propi, de caràcter «maternal», serem millors «patriotes» com més defensem la llengua de la terra, no pas la de la cultura, és a dir, com més defensem la llengua vulgar, no pas la llengua culta”. 

De bon principi, i amb una primera lectura d’aquest paràgraf, el veig com la presentació descambuixada d’una barreja de conceptes que no me n’eviten la confusió dins del meu capet…

En fi, necessit que qualcú me’n tragui, d’aquest trellat. I mir de trobar-ne alguna explicació mínimament satisfactòria. Ni que sigui amb qualque bon amic, a qui deman parer i me’n fa avinent l’opinió.

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

(CONTINUARÀ)