Zaña, un dels indrets peruans desconeguts més emblemàtics

     En bon 25 de març de 2026, gran dia de festa a la parròquia de l'Encarnació a Ciutat, mentre llegesc Vatican News em trob amb dues notícies que em copsen l'atenció:     La primera fa referència a un dels personatges que més ens cridaven l'atenció, als seminaristes de la dècada dels anys 50-60 del segle passat, ni més ni pus que el cardenal nord-americà  Fulton J. Sheen. 
    L'altra també es refereix a l'actuació d'un altre cardenal, en aquest cas del peruà Carlos Castillo i la seva visita recent a un indret no gaire conegut i molt significatiu que s'anomena Zaña. 

Artesanies d'afrodescendents a Zafra

    Hi ha anat a recordar la figura de Santo Toribio de Mogrovejo, amb motiu del 420è aniversari de la seva mort. L'ha presentat com un exemple d'home de fe que respecta i valora la diversistat cultural i ha exhortat l'Església i el poble peruà a seguir-ne el llegat de diàleg, apropament i defensa de la dignitat de les persones.
    M'ha duit a recordar la visita que hi faig l'any passat, a aquest indret del Nord del Perú. Un indret que jo no coneixia i que m'omplí d'aquella alegria que et dóna el fet de trobar-te amb tanta energia positiva acumulada durant segles.
    La primera vegada en ma vida que sent anomenar la paraula «Zaña» fa cinquanta anys. Quan l’any 1975 arrib per primer pic al Perú, i sent cantar Los Hermanos Zañartu «A lundero le da Zaña, a lundero le da».
    Aleshores no en tenc, ni idea, del que representen i comporten aquests mots.
    Mig segle després, gràcies a les ganes que tenc de seguir les passes de qui avui és el papa Lleó XIV, tenc oportunitat de trepitjar aquesta zona del Perú, per a mi totalment desconeguda i que, sens dubte, conté una rellevància històrica en moltíssims àmbits de la vida social, política, econòmica i religiosa del país.
    A mida que me’n va informant el guia de l’agència turística «Tres Marías» de Chiclayo, Arturo, mentre feim el «Tours Zaña», m’adon que parlar de ZAÑA és parlar de tot un món per a mi totalment desconegut, alhora que fascinant.

Racó de Zaña on va morir Toribio de Mogrovejo

    Visitam el convent de Sant Agustí considerat una joia de l’arquitectura gòtica, la ruïna més emblemàtica, a més de ser l'indret on el bisbe castellà de Mayorga (Valladolid) Toribio de Mogrovejo essent arquebisbe de Lima va morir mentre feia la visita pastoral al Pacasmayo.
    Passam pel convent de Sant Francesc, que ens recorda la tasca pastoral i social dels franciscans amb la població indígena i afrodescendent; l’església de la Mercè, que té un paper important en la vida urbana i devocional de la Zaña colonial; l’església matriu de Santiago Apòstol, que esdevé centre de grans celebracions religioses colonials, de la qual avui només queden alguns vestigis.
    Tot plegat ens duu a poder veure que, efectivament, l’antiga presència agustiniana, mercedària i franciscana és molt gran en aquesta regió del Perú.         
    Per aquestes contrades, ens hi condueix el mateix guia, Arturo. Encara que dúim un conductor distint de l’anterior. Nom Luís. Seguim amb la mateixa agència de viatges «Tres Marías», decidits a visitar les ciutats de Zaña i Lambayeque. 
    Ens parlen de les reduccions indígenes, dins les quals són obligades a haver de romandre les comunitats natives, mentre els colons espanyols duen vida a part, separada dels indígenes.
    Aquestes ruïnes colonials de Zaña representen uns dels conjunts patrimonials més impressionants del nord del Perú. D’una banda, fan veure l’esplendor d’una ciutat que al segle XVII rivalitza amb Lima en riquesa i activitat comercial. Mentre que, de l’altra, fan evident la seva decadència posterior.
    Al llarg del temps s’hi produeixen terratrèmols devastadors, inundacions del riu Zaña amb episodis d’El Niño. Fenómens que obliguen a traslladar-ne l’activitat econòmica cap a Lambayeque i Chiclayo.
    Són unes ruïnes que mostren com la religió estructura la ciutat colonial. Més que un lloc de memòria històrica, formen part de la identitat de Zaña i del patrimoni de Lambayeque
    La presència d’afrodescendents en aquesta regió és força considerable, representa un dels pilars profunds de la seva identitat històrica i cultual. No és només record del passat colonial, sinó cultura viva que continua expressant-se en la música, la religiositat i la vida social comunitària, ens expliquen.
    Des del segle XVI milers d’africans i africanes són portats esclavitzats per treballar els canyars de sucre, les hisendes i els convents de la vall del riu Zaña.
    Esdevé un dels principals centres afrodescendents del nord del Perú, comparable a zones com Chincha al sud.
    La cultura afrozanyera combina elements africans, andins i hispànics, creant una expressió pròpia.
    La fe cristiana és assumida i reinterpretada des de l’experiència afro: processos i festes, devocions populars, que connecten molt bé amb lectures actuals de la fe centrades en la memòria dels oprimits.

Visitant l'indret de Zafra any 2025

    Arran d’aquesta visita efectuada a Zaña, em propòs d’endinsar-me una mica més profundament i detallada en una «lectura de Zaña des de la teologia de l'alliberament». 
    Pel poc que en sé suara mateix, crec que hi té molt a dir i a aportar:
    En religiositat popular, presenta la fe com a resistència i les ruïnes colonials com a denúncia profètica. Les grans esglésies en ruïnes de Zaña poden llegir-se com un símbol evident d’una Església aliada al poder colonial, en contrast amb una fe viscuda pels esclavitzats, sense pedres però amb comunitat.
    La teologia de l'alliberament llegeix aquestes ruïnes com la crida a una conversió eclesial. No a favor d’una Església monumental, sinó d’una Església pobra amb els pobres.
    La història afrodescendent de Zaña pot llegir-se de manera molt fecunda des de la teologia de l'alliberament, perquè posa al centre la fe viscuda pels pobres, esclavitzats i exclosos. Afirma que Déu parla des de la història dels oprimits. A Zaña, la població afrodescendent viu durant segles l’esclavitud, l’explotació i el racisme estructural. La seva experiència no és només social, sinó teològica: és un lloc on es revela el clam bíblic de l’Èxode.
    Des d’aquesta teologia, la religiositat popular afro no és superstició, sinó espiritualitat de supervivència, espai de dignitat recuperada, forma de resistència simbòlica davant un cristianisme sovint imposat des del poder.
    Processons, cants, corporalitat i ritme expressen una fe encarnada, molt propera al Jesús històric, un Crist alliberador, no dominador.
    Per a les comunitats afrodescendents, Crist no és el jutge imposat pel colonitzador, sinó que és el Crist que pateix amb els cossos ferits, és el Crist crucificat amb els esclaus però ressuscitat en la seva esperança.
    Això connecta directament amb el pensament de Gustavo Gutiérrez, quan parla de l’“alliberament integral: social, cultural, espiritual”.
    Llegida des de la teologia de l'alliberament, Zaña és un lloc de memòria subversiva, una denúncia del racisme encara existent, una crida a l’Església perquè escolti les veus afrodescendents. La fe afrozañera no és perifèrica: és profètica.
    Els bisbes del nord del Perú insisteixen que l’evangelització no pot separar-se de la història concreta del poble. Des d’aquesta perspectiva pastoral, el territori “parla” teològicament: les ruïnes no són només arqueologia, sinó crítica profètica a una evangelització aliada al poder colonial.
    Una línia comuna dels bisbes del nord (Chiclayo, Trujillo, Chimbote) és valorar la religiositat popular com l’expressió de fe dels pobres, l’espai de memòria col·lectiva, el lloc de resistència cultural.
    Això connecta clarament amb la mirada pastoral de Robert Prevost, que subratlla que la religiositat popular no és folklore, sinó camí real d’encontre amb Déu, sobretot entre pobles històricament exclosos.
    A Zaña, les celebracions, ritmes, devocions i relats afrodescendents poden ser llegits com teologia viscuda, no com desviació.
    Els bisbes del nord del Perú assumeixen, amb matisos, l’opció preferencial pels pobres, molt marcada per la recepció local de la teologia de l'alliberament. No com a ideologia, sinó com a lectura evangèlica de la realitat, atenen pobles afro, camperols, migrants i barris perifèrics.
    Aquesta opció implica reconèixer el racisme estructural, donar veu eclesial als qui històricament no l’han tinguda, passar d’una pastoral “sacramentalista” a una pastoral de presència i acompanyament.
    Molts bisbes del nord han insistit que l’Església no ha de reproduir lògiques colonials, ha de ser pobra, propera i itinerant.    Tot plegat connecta molt amb la visió pastoral que s’ha anat consolidant al nord del Perú des de finals del segle XX.
    M’agrada aquesta observació que m’arriba, segons la qual vincular Zaña amb la visió pastoral dels bisbes del nord del Perú significa entendre que la història ferida és lloc de revelació, la religiositat popular és font teològica, els pobles afrodescendents són subjectes, no objectes, de pastoral. L’Església està cridada a descolonitzar-se espiritualment.
    Les pedres caigudes de la ciutat colonial no només evoquen un passat de riquesa perduda, sinó un sistema econòmic i religiós que va legitimar l’explotació i l’esclavitud: «Allà on un poble ha patit, allà Déu ha estat crucificat amb ell.»
    La presència afrodescendent, sovint invisibilitzada, esdevé subjecte de revelació. La seva fe popular —cantada, corporal, celebrativa— no és una religiositat menor, sinó una confessió de fe encarnada, nascuda de la resistència.
    En aquesta línia, la visió pastoral de bisbes del nord del Perú, com Robert Prevost, ha insistit que la fe del poble és camí legítim d’evangelització, especialment quan brolla de comunitats empobrides: «No hi ha autèntica evangelització sense escoltar primer el clam dels pobres.»
    Així, Zaña no és perifèria: és centre teològic, perquè revela un Déu que es manifesta en la història trencada i que crida l’Església a descolonitzar-se.
    La religiositat popular neix de la vida quotidiana, conserva la memòria dels avantpassats, expressa una fe que no s’ha rendit: «Quan el poble prega, Déu ja està actuant.»
    Zaña ens confronta amb una pregunta que ens pot resultar incòmoda: quin Déu va justificar la riquesa d’uns pocs i l’esclavitud de molts? 
    Avui, l’Església del nord del Perú ha après —no sense dolor— que no pot anunciar Crist sense reconèixer aquestes ferides: «No hi ha futur cristià sense memòria.»
    Els bisbes de la regió han anat assumint una pastoral que posa al centre els pobres, la cultura local i la religiositat popular. Aquesta opció no és política partidista, sinó evangèlica: «Jesús no va néixer al palau, sinó a la perifèria.»
    Les comunitats afrodescendents de Zaña ens recorden que la fe cristiana és cos, ritme, comunitat i esperança. Quan l’Església escolta, aprèn; quan acompanya, es converteix: «Una Església que no camina amb els pobres deixa de semblar-se a Jesús.»

    La notícia referida a la visita del cardenal Carlos Castillo a Zafra m'ha duit a recordar totes aquestes observacions que vaig anar recollint mentre duia a terme el recorregut del Nord del Perú per on el papa Lleó XIV dècades enrere s'hi dedicà en cos i ànima com a missioner, com a formador eclesiàstic i com a bisbe de la diòcesi de Chiclayo.

Clima de violència que implantà a Perú Sendero Luminoso

    Agraesc profundament al bon amic Toni Miró de la Delegació diocesana de Missions de Mallorca que m’hagi convidat a aprofundir una mica en el paper que consider que va tenir Sendero Luminoso en la pràctica de la violència a la dècada dels anys 70 del segle passat dins una societat com la peruana, i en les demandes de seguretat ciutadana per part d’una població força atemorida.
    Em serveix això per girar la ullada cap enrere i recordar que arrib al Perú per primera vegada l’any 1975. Un país d’Amèrica Llatina governat aleshores per una junta militar que presidia el general piurà Juan Velasco Alvarado, considerat d’esquerres, impulsor de reformes socials significatives per a una societat marcada per polítiques dretanes durant dècades.
    Després d’haver passat un any i mig per contrades piuranes, al nord del Perú fronterer amb Equador, vaig iniciar una etapa nova gràcies a la meva presència pastoral eclesiàstica una mica més al sud del país, a contrades chimbotanes.
    Sent rector de la Parroquia Nuestra Señora del Santísimo Rosario a Piura, el mes de desembre de l’any 1976 vaig passar a col·laborar com a vicari a la Parroquia del Señor Crucificado de Santa a la Prelatura de Chimbote. Juntament amb altres companys sacerdots mallorquins.

Catedral de Nuevo Chimbote

    Tant a Piura com a Chimbote vaig tenir oportunitat de veure i de viure de prop els efectes de la violència. De manera molt directa i incissiva sobretot la que provenia del comportament violent per part de les forces armades contra actuacions populars col·lectives. 
    En el cas de Piura, primordialment, a l’hora de presenciar directament enfrontaments militars armats contra famílies pobres que cercaven un lloc on establir-se mitjançant la «invasió» de terrenys desocupats, seguint el costum establert arreu del país per part d’una població que necesitava trobar alguns metres quadrats de superfície on viure i edificar la seva casa. 
    En el cas de Chimbote, on també vaig arribar a estar-hi gairebé dos anys seguits, vaig tornar a viure i a veure de prop enfrontaments violents entre multituds que es manifestaven públicament contra les condicions de vida indignes que patien les famílies més pobres i unes forces de l’ordre públic que no dubtaven a apuntar i disparar les seves armes mortíferes directament contra manifestants. 
    Fins al punt que arribaren a provocar la mort instantània d’un jove, líder estudiantil universitari de nom Genaro Rojas Bardales. Mai no me n’ha fuit del cap ni el seu nom ni els seus llinatges!
    Tampoc no m’he oblidat mai de les paraules que literalment vaig sentir que pronunciava el locutor d’una emissora de ràdio local quan s’adreçava a tota l’audiència informant d’aquell fet luctuós: «Cual Cristo crucificado en el calvario de la lucha proletaria, GRB ha dado su vida por el pueblo!»
    Aleshores el bisbe de la Prelatura, el frare dominic nord-americà monsenyor Santiago Burke OP, m’havia encarregat la tasca d’ajudar-lo com a vicari general mentre ell es trobava temporalment fora del país.
    Em va servir per contactar directament i personal amb les més altes esferes de la cúpula militar chimbotana, com també amb les famílies més directament afectades per la repressió policial.
    En aquells temps, tot i haver-hi un govern militar considerat d’esquerres, o precisament per això mateix, les organitzacions populars s’anaven enfortint cada cop més arreu del Perú. Sindicats de tota casta, partits polítics d’orientacions diverses, institucions gremials, cooperatives agràries, organitzacions veïnals, i també els moviments de l’Església més progressista s’abocaven amb fermesa a la lluita col·lectiva per aconseguir unes condicions de vida millors per al conjunt de la població.

Església del llogaret de RINCONADA

    Originàriament entre totes les formacions polítiques d’esquerres sobresortia el Partit Comunista del Perú (PCP). Això sí, fragmentat en faccions diverses a causa de les disputes ideològiques a l’interior del moviment comunista internacional. 
    Segurament que la ruptura xinesa-soviètica hi havia tengut qualque cosa a veure aleshores. 
    En aquella època hi havia una mitja dotzena d’organitzacions polítiques que utilitzaven les sigles del PC al Perú:
    El Partit Comunista Peruà (PCP-Unidad), era la facció original. De línia marcadament i indefectiblement pro-soviètica mantenia una postura més propera a la participació política institucional. Fins i tot en algun moment havia fet suport crític a la primera fase del govern militar.
    El PCP - Bandera Roja durant els 70 havia anat perdent rellevància a mesura que les seves escissions guanyaven força, com era el cas de Patria Roja o de Sendero Luminoso.
    El PCP - Patria Roja era una de les escissions més importants d’orientació clarament maoista. Record perfectament que tenia una presència molt forta dins el sindicat de mestres (SUTEP) i en moviments estudiantils, i que prioritzava el treball de masses per sobre de la lluita armada immediata. 
    Així ho vaig poder percebre quan, exercint a Piura el càrrec de director de la Escuela Parroquial Mixta Nuestra Señora del Santísimo Rosario vaig tenir oportunitat de contactar i de col·laborar directament amb una cinquantena de professores del centre escolar. La majoria d’aquell claustre de professores romania adscrita al sindicat esmentat. Com en gairebé tots els centres educatius de la ciutat de Piura.
    També ho vaig poder comprovar en exercir com a professor de religió i filosofia al Instituto Nacional Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca, on el SUTEP tenia majoria aclaparadora, com en tot Chimbote.
    El PCP - Sendero Luminoso (PCP-SL) era d’orientació maoista també i, pel que semblava, es dedicava a la "reconstitució" del partit comunista. Pel que vaig arribar a esbrinar-ne se centrava més a guanyar influències en les zones rurals com Ayacucho i en l'àmbit universitari. 
    En aquella època es devia preparar per a la "guerra popular" que iniciaria l’any 1980, quan jo ja no hi era, al Perú, i ja havia retornat a Mallorca. 
    Sí que vaig saber que el nom de Sendero Luminoso provenia d'una frase de José Carlos Mariátegui, figura cabdal en l’àmbit de les esquerres peruanes, primordialment dins els corrents marxistes-leninistes, i que era considerat per molta de gent com el fundador del socialisme peruà. 
    Ell havia escrit: "El marxisme-leninisme obrirà el SENDER LLUMINÓS cap a la revolució". Tot referint-se al camí ideològic basat en el marxisme-leninisme-maoisme que cercava destruir l'estat peruà burgès mitjançant la lluita popular armada arreu del país.
    Treballant pastoralment a la regió de Piura, molt a prop de la frontera amb Equador, vàrem tenir moltes oportunitats de compartir lluites populars en un dels escenaris més actius i convulsos del Perú durant els anys 70.
    Convivíem amb gent que a la serra d’Ayabaca s’havia mostrat molt activa en la lluita camperola vinculada a la lluita per la terra i que havia decidit d’establir-se a la costa peruana. 
    Alguns dels dirigents veïnals més actius i compromesos amb els quals col·laboràvem els capellans mallorquins al barri de San Martín pertanyien al MIR-IV Etapa, una facció del Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR).

Església del llogaret de VINZOS

    Aquesta gent no cercava tant cometre atacs terroristes a les ciutats com sobretot allò que en deien «la guerra propular permanent» des del camp. Organitzaven preses de terres contra els darrers grans latifundis que la reforma agrària encara no havia acabat de desarticular. La majoria eren mestres d’escola o líders comunals que s’enfrontaven a la policia per defensar territori.
    Mentre em trobava a Piura vaig percebre que una altra formació política d’esquerres anomenada Vanguardia Revolucionaria (VR) també tenia una presència molt forta, sobretot a la serra piurana. Es dedicaven a formar quadres polítics entre els camperols joves d'Ayabaca i Huancabamba.
    Vaig saber que, a finals dels 70 alguns sectors de VR a Ayabaca ja plantejaven obertament que el govern militar del successor de Velasco Alvarado, el general Morales Bermúdez, havia traït els pobres i que la "via armada" era l'única sortida.
    Va ser una de les formacions polítiques amb les quals jo mateix havia mantengut relació més o manco directa. Alguns membres d’aquesta línia política venien a ca nostra de Piura com si fos casa seva. Manteníem contacte, comunicació i converses freqüents, analitzant la realitat d’una situació social que necessitava mà de metge.
    També record perfectament que no pocs membres d’ONIS (Organització Nacional d’Informació Social) que aglutinava sacerdots i laics del moviment d’església més fortament seguidor de la Teologia de l’Alliberament, simpatitàvem amb la línia política de Vanguardia Revolucionaria (VR).
    Fins al punt que vaig tenir oportunitat d’acudir a alguns cursos de Teologia de la Pontificia Universidad Católica del Perú on intervengueren membres laics d’aquesta formació política. 
    Cosa que marcava profundament i intensa la nostra tasca pastoral que molt concretament miràvem de dur a terme en una de les barriades perifèriques més lluitadores de la ciutat de Piura, el PJ San Martín, i posteriorment en una altra de les zones rurals més significatives del departament d’Ancash a la prelatura de Chimbote.

Sendero Luminoso
    El temps que vaig ser al Perú (1975-1079) la figura central de Sendero Luminoso era Abimael Guzmán, un professor de filosofia de la Universidad Nacional de San Cristóbal de Huamanga, a Ayacucho. 
    Pels contactes directes que arribàrem a mantenir amb membres de formacions polítiques d’esquerres, primordialment de Patria Roja i de Vanguardia Revolucionaria, ens férem a la idea que la dècada dels 70 venia a ser com un període de reorganització i lluita interna radical entre aquests grups tan diversos. 
    Allò que més ressonava dins les nostres orelles de capellans immersos en les lluites populars era aquella famosíssima «disputa per  l'hegemonia de l'esquerra peruana» en un context de govern militar i de forta agitació social. 
    Necessitàvem entendre aquella fragmentació que l'esquerra radical peruana oferia durant els anys 70. Vèiem amb els nostres ulls que la relació entre Sendero Luminoso i Patria Roja, per exemple, era d’una rivalitat extrema, gairebé d'odi fratricida.
    Tot i que ambdós grups bevien de la mateixa font que era el maoisme, i que volien adaptar les idees de Mao Zedong al Perú, s’anaven convertint en enemics irreconciliables per veure qui era l'autèntic representant de la vertadera revolució.
    Quan Sendero Luminoso inicià la lluita armada el 1980, la rivalitat es tornà sagnant. Sendero no només atacava policies o militars; també començà a assassinar dirigents de Patria Roja i d'altres partits d'esquerra, considerant-los un obstacle més per a la seva "revolució pura". 
    Fins i tot arribà a proposar-se d’eliminar religiosos estrangers.

Tres màrtirs de Chimbote

Dos companys capellans víctimes de Sendero Luminoso
    La imatge de Sendero Luminoso més difosa era la d’un grup terrorista que, servint-se de la violència armada, volia fomentar i promoure la lluita popular armada contra tot allò que s’oposàs a una transformació radical del model de societat capitalista.
    L’objectiu, que podria ser compartit racionallment per qualsevol persona o col·lectiu anticapitalista, en realitat no coincidia amb una mateixa valoració positiva quant als mitjans que assenyalava com els que havien de ser emprats: la violència armada.
    De fet n’hi ha que consideraren actuacions errònies greus de Sendero Luminoso, entre d’altres,  els assassinats o intents d’assassinat comesos contra la vida d’eclesiàstics per part de grups que hi eren afins.
    N’he conegut dos casos concrets a Chimbote. 
    Un d’aquests solament va quedar en un intent d’assassinat Contra la vida d’un company capellà mallorquí que miraculosament en va sortir il·lès, després que les bales li haguessin travessat el coll.
    L’altre fou un dels meus successors en el càrrec de vicari a la Parroquia del Señor Crucificado de Santa. L’assassinarien al camí dels mateixos llogarets rurals de Rinconada a Vinzos, que jo havia recorregut anys enrere molt sovint anant-hi a celebrar la missa.
    Va ser l’any 1991 quan Sendero Luminoso assassinà tres sacerdots estrangers a la regió d'Ancash on se situava la prelatura de Chimbote. Dos eren frares franciscans polonesos de 31 i 33 anys: Michał Tomaszek i Zbigniew Strzałkowski. Treballaven a Pariacoto, a la serra andina chimbotana.
    Un tercer era sacerdot italià de nom Alessandro Dordi qui treballava a la parròquia de Santa. 
    Tretze anys després que jo me n’hagués anat, d’aquella parròquia rural, en el camí polsós que duia des del llogaret rural de Rinconada al de Vinzos, quan tornava de fer missa per a una comunitat camperola, li van disparar tres trets a la cara, i el deixaren ben mort a ran del camí.
    Abans d’aquest fet, jo hi havia passat moltes de vegades anys abans. Després de l’assassinat també he tengut oportunitat de tornar-hi a passar. Profundament commogut!
    Tots tres sacerdots estrangers serien considerats màrtirs que rebrien l’atenció i les pregàries a l’interior de la seu catedral de Nuevo Chimbote, on continuen mantenint a l’actualitat un altar lateral amb els seus rostres dibuixats ben a la vista de tothom.
    Sendero Luminoso no solament es va dedicar a assassinar religiosos. També va voler escampar una estratègia de terror que s’encaminava a fer fugir del país els religiosos estrangers que hi laboraven.

Combregant amb MIQUEL COMPANY a la parròquia de EL CARMEN

    El bon amic i company campellà mallorquí Miquel Company Bisbal fou un dels que en patí seriosament les conseqüències. Un bon dia de l’any 1991, membres d’un grup armat de Sendero Luminoso li dirigiren quatre trets de pistola que el deixaren ferit greu a la porta de casa seva, al barri del Carme (que conec una mica). 
    Sobrevisqué i encara viu aquí a Mallorca, gràcies a Déu i a la intervenció veïnal chimbotana que va fer fugir els terroristes abans que aconseguissin rematar-lo.
    Per quins motius degué actuar Sendero Luminoso contra religiosos estrangers? 
    Podria ser que fos perquè els seus dirigents consideraven que qualsevol casta d’ajuda humanitària prestada per les parròquies (medicaments, vestits, aliments, etc.) contribuïa a fer que la gent no sentís la necessitat de rebel·lar-se contra el model capitalista i el govern militar que el sustentava.
    També podria ser que fos perquè en els missioners estrangers hi veien uns espies o agents enviats al Perú per frenar la implantació i la consolidació del comunisme en el continent llatinoamericà.
    El fet és que en aquella època, i jo en som un testimoni eclesiàstic directe, l’Església catòlica estava molt ben organitzada als barris més pobres d’arreu del país, amb la presència permanent i molt propera de capellans i de monges que hi convivíem amb la gent, com uns pobladors més. 
    Tal volta Sendero Luminoso tenia la necessitat de destruir tot aquell teixit social que hi mantenia l’Església per tal d’arribar a ser-ne l’autoritat única. Jo no ho sé.
    El fet és que gairebé tothom considerà que la violència exercida per Sendero Luminoso contra religiosos al Perú esdevengué un dels seus errors estratègics més greus. 
    Fins al punt que va generar una onada de solidaritat i de rebuig a la violència que molt probablement contribuí a fer que anàs perdent el suport popular que havien aconseguit d’obtenir a les zones pobres on treballaven.

L'IA, Arcadi Oliveres i jo

En bon dimarts del mes de març de 2026 me'n duc dues impressions sorprenents.
Comentaris diversos (que jo no m'esperava) damunt Facebook en relació amb unes declaracions meves durant l'entrevista mantenguda amb el periodista del DM Matías Vallés,  m'han duit a consultar l'IA (amb respostes que tampoc no m'esperava).

M'hi he quedat tan impactat que no me'n sé avenir. No em puc estar de reproduir en aquest blog meu el diàleg mantengut aquest dimarts 17 de març de 2026. N'he quedat tan corprès, davant d'una eina que no solament canvia metodologies d'ensenyament, sinó que també porta  a saber-ne més i més sobre tants d'assumptes. I amb gran finura, delicadesa de tracte i respecte profund.

(És una mica llarg. Les quatre darreres intervencions, per a mi són les millors)

CIL
M'agradaria saber què he de pensar davant d'una frase com aquesta 

IA
Com que no puc obrir enllaços directes a xarxes socials per motius de privadesa i seguretat, no puc llegir el text exacte d'aquest post de Facebook. ​Tanmateix, si em copies i enganxes la frase o em fas un resum del que diu, estaré encantat d'ajudar-te a analitzar-la. ​Què podem analitzar junts? ​Davant de qualsevol frase "impactant" o polèmica a les xarxes, va bé passar-la per aquests tres filtres: ​L'Intenció: Busca informar, fer reflexionar, o simplement generar una reacció emocional (com ràbia o indignació)? ​El Context: Qui ho diu? Té autoritat en el tema o és una opinió personal? ​La Lògica: Es basa en fets comprovables o en generalitzacions? ​Consell de peer: A les xarxes socials, moltes frases estan dissenyades com a clickbait emocional. Si la frase t'ha generat una reacció molt forta de cop, sol ser senyal que val la pena agafar aire i mirar-la amb una mica de distància crítica. ​Vols copiar-me la frase aquí mateix? Així podrem mirar què hi ha darrere de les paraules i decidir quina és la millor manera d'interpretar-la. 

CIL
"Si el veinte por ciento de la población posee el ochenta por ciento de la riqueza, y al ochenta por ciento restante sólo les queda el veinte por ciento, fastidias a más gente cuánto más tienes"

IA
Aquesta frase és una versió simplificada i amb un toc emocional del famós Principi de Pareto (o la regla del 80/20). Per saber què pensar-ne, va bé separar la realitat matemàtica de la conclusió moral que proposa l'autor. ​Aquí tens una anàlisi per ajudar-te a digerir-la:

​1. La base real: El Principi de Pareto. ​És cert que en moltes economies (i sistemes naturals) es dóna aquesta desproporció. L'economista Vilfredo Pareto va observar que el 20% de la població d'Itàlia posseïa el 80% de les terres. ​Dada: Avui dia, a escala global, la desigualtat és fins i tot més accentuada que el que diu la frase. ​Context: No és una "llei" exacta, sinó un patró que es repeteix sovint en la distribució de la riquesa.

​2. L'anàlisi de la conclusió: "Fastidias a más gente cuanto más tienes". ​Aquí és on la frase deixa de ser estadística i passa a ser una opinió subjectiva. La paraula clau és "fastidiar" (molestar o perjudicar). ​L'argument de la frase: Assumeix que la riquesa és un "joc de suma zero". És a dir, que si jo tinc un tros de pastís més gran, és perquè t'he tret a tu. Des d'aquesta perspectiva, l'acumulació és vista directament com un acte de perjudici cap als altres. ​L'altra cara de la moneda: Altres corrents econòmics argumenten que la riquesa es pot crear (fent el pastís més gran per a tothom). En aquest cas, algú podria tenir molt sense haver-li "tret" res a ningú, sinó generant valor, llocs de treball o tecnologia.

​3. El factor emocional. ​La frase està escrita per generar indignació o empatia cap a la majoria. Utilitza la lògica de "nosaltres (el 80%) contra ells (el 20%)". ​Què pots pensar? > Pots acceptar la premissa (la desigualtat existeix i és un problema real) sense haver de comprar obligatòriament la conclusió (que tenir èxit econòmic implica necessàriament fer mal als altres). La clau sol estar en com s'ha obtingut aquesta riquesa i com s'utilitza.

​En resum
​Davant d'aquesta frase, pots pensar que: ​Denuncia una realitat: La distribució de la riquesa és molt desigual. ​Planteja un dilema ètic: Fins a quin punt l'acumulació individual afecta el benestar col·lectiu? ​És una simplificació: El món econòmic és més complex que una simple resta de "si jo tinc, tu no tens".
​T'ha semblat una frase encertada o creus que és massa radical? Si vols, podem analitzar si el sistema actual realment funciona com un joc de suma zero o no.

CIL
Gràcies, la vaig traure d'un economista català per a mi molt bo i hi estic d'acord totalment.

IA
És genial que tinguis referents que et facin reflexionar d'aquesta manera. Probablement estiguis parlant d'algú com l'Arcadi Oliveres o algun perfil similar, que tenia una capacitat increïble per traduir dades fredes a una dimensió humana i ética.
​Quan un economista planteja la realitat així, no només parla de números, sinó de justícia social. El que et transmet la frase és que l'economia no és una ciència aïllada, sinó que té conseqüències directes en la vida de la gent.
​Per què aquesta frase té tanta força?
​Si hi estàs d'acord totalment, és perquè segurament comparteixes una visió de l'economia basada en la corresponsabilitat:

​L'impacte de l'acumulació: En un món amb recursos finits (terra, aigua, energia), l'acumulació extrema en poques mans deixa automàticament menys marge de maniobra per a la resta.

​La pèrdua d'oportunitats: Quan el 80% de la població s'ha de repartir només el 20% dels recursos, el sistema perd el talent i el benestar d'una gran majoria que simplement està intentant sobreviure.

​El pes de les decisions: Qui té la riquesa sol tenir també el poder de decisió. Per tant, les seves accions (o omissions) afecten milions de persones.
​Un punt per a la reflexió.

​Aquesta perspectiva ens convida a preguntar-nos: És possible un sistema on l'èxit d'un no vagi lligat a la precarietat de l'altre? Molts economistes crítics proposen models com l'Economia del Bé Comú o el decreixement precisament per trencar aquesta dinàmica de "fastiguejar" els altres.

​Si t'interessa aquest enfocament, hi ha conceptes com la renda màxima o la fiscalitat progressiva que miren de posar fil a l'agulla a aquest problema de la desigualtat.
​T'agradaria que exploréssim alguna d'aquestes alternatives o prefereixes analitzar algun altre punt d'aquest economista?

CIL
Fiscalitat progressiva

IA
La fiscalitat progressiva és, precisament, l'eina que molts economistes (com el que esmentaves) proposen per corregir la desproporció del 80/20. La idea central és senzilla: qui més té, no només paga més, sinó que paga un percentatge més alt de la seva renda.
​Això es basa en el principi de capacitat econòmica i de "sacrifici igualitari": treure 1.000 € a algú que en guanya 1.200 € és catastròfic, mentre que treure'ls a algú que en guanya 100.000 € gairebé no afecta el seu nivell de vida.

​Com funciona realment? (Els Trams)
​Molta gent pensa que si puges de tram, acabes guanyant menys diners nets perquè "t'ho treu tot l'Estat". Això és un error molt comú. L'IRPF funciona per trams (com esglaons d'una escala):
​Tram 1 (fins a X €): Pagues un 19%.
​Tram 2 (de X a Y €): Només els diners que entren en aquest interval paguen el 24%.
​Tram 3 (més de Y €): Només l'excés paga el 30%, i així successivament.

​Per què és important en el context de la teva frase?
​Si reprenem la idea que "fastigueges a més gent com més tens", la fiscalitat progressiva busca que aquest "perjudici" es compensi tornant part d'aquesta acumulació a la societat:

​Redistribució: Els diners dels trams més alts financen serveis que utilitza tothom (salut, educació, infraestructures), cosa que ajuda el 80% que només té el 20% dels recursos.

​Fre a la desigualtat: Evita que la riquesa es concentri de manera infinita en mans d'uns pocs, actuant com un "estabilitzador" social.

​Justícia social: Es considera que la societat ha posat les condicions (pau, carreteres, treballadors formats) perquè tu puguis fer-te ric; per tant, és just retornar-ne una part més gran.

​El debat actual. ​Tot i que sona lògic, hi ha qui hi està en contra o prefereix el "Flat Tax" (impost pla, on tothom paga el mateix percentatge, per exemple un 15%). Els arguments solen ser:
​Que desincentiva la inversió i el treball dur.
​Que les grans fortunes acaben marxant a paradisos fiscals per evitar aquests trams alts.

​Dada interessant: L'economista Thomas Piketty (un referent en desigualtat) argumenta que, sense una fiscalitat progressiva forta sobre el capital, la riquesa sempre tendirà a concentrar-se més i més, confirmant la frase que vas llegir a Facebook. ​
T'agradaria que calculéssim un exemple real de com funciona un d'aquests trams de l'IRPF per veure la diferència? 

CIL
Gràcies, més que suficient fins ara. Em sorprèn moltíssim que m'hagis posat nom i llinatge de l'economista català que jo no t'havia nomenat abans

IA
M'has enxampat! Com a IA, no puc "llegir-te el pensament", però sí que puc connectar punts. Quan has dit "economista català", "molt bo" i has citat una frase que parla de la desigualtat des d'una vessant humana i ètica, totes les pistes portaven a una figura clau: l'Arcadi Oliveres.

​Ell va ser un mestre a l'hora d'explicar conceptes complexos com el Principi de Pareto o el deute extern d'una manera que tothom pogués entendre i, sobretot, sentir. La seva barreja de dades rigoroses i humanisme cristià/esquerrà és molt característica.
​Per què he pensat en ell?
​El to de la frase: Té aquest punt de "veritat incòmoda" que ell solia utilitzar per sacsejar consciències.
​La referència al 80/20: Era un dels seus temes recurrents per denunciar la injustícia del sistema comercial i financer global.
​La petjada que va deixar: A Catalunya, quan algú parla d'un economista que ens fa qüestionar la moralitat dels diners, nou de cada deu vegades és l'Arcadi.

Un petit matís: Si no fos ell, podria ser algú com en Joan Martínez Alier (més centrat en economia ecològica) o en Miren Etxezarreta, però la frase té tota "la marca de la casa" de l'Oliveres. ​Ha estat una coincidència fruit de la teva descripció! Me n'alegro que la informació sobre la fiscalitat t'hagi estat útil. ​T'agradaria que busqués alguna altra reflexió cèlebre d'ell sobre aquests temes per continuar el fil? 

CIL
Suficient, de moment. Gràcies, moltes gràcies!

IA
De res! Ha estat un plaer acompanyar-te en aquesta reflexió. A vegades, una sola frase d'un bon economista val més que mil gràfics si serveix per entendre millor el món on vivim.
​Si mai et torna a picar la curiositat per algun altre concepte o vols analitzar una altra d'aquestes frases que et fan pensar, ja saps on trobar-me.
​Que tinguis un bon dia i bona lectura!

Visca Sant Sebastià 2026

Quaranta-quatre anys enrere,
A una església de Ciutat,
Animant comunitat
Vaig dir ma missa darrera.

Era Sant Sebastià
I l'església estava plena.
Acabada bé la feina,
Missa dita, me'n vaig 'nar.

Quaranta-quatre anys enrere,
Que jo estava enamorat,
Vaig deixar el celibat
Per ma dona, la primera.

M'he vist sempre capellà,
Servidor del Bon Jesús;
Falsedat sempre refús,
Doble vida amb mi no va.

Per això no em vull cansar
D'insistir amb ma veu pròpia:
Que l'Església sigui còpia
D'aquella comunitat

Que sorgeix segles enrere:
Amb un papa ben casat.
Ben servit i acompanyat,
Té una sogra, i és Sant Pere.

Enc que em diguin innocent,
Per tenir depositada
Ma esperança confiada
En el papa més recent,

He de dir ben convençut
Que aquest pic l'han encertat,
En triar qui ha estat format
Per contrades del Perú.

Un del Nord que aprèn del Sud
I que arriba a ser papa,
Ha de renovar l'etapa
D'una església que ja put.

Basta veure quin paper
Hi manté avui la dona,
On sa veu tan poc ressona
I que té tan poc a fer.

Segur que el papa Lleó,
Que va néixer a Chicago
I va créixer a Chiclayo
Com a bisbe, bon pastor,

Trobarà el camí millor
Per donar un aire fresc
A l'Església que Francesc
Intentà obrir al món.

I que sia profitosa
Aquesta celebració
D'un gran sant que és el patró
De Ciutat, meravellosa!

Visca Sant Sebastià!
Salut i coratge per tirar sempre endavant!

Cròniques meves peruanes, a Ona Mediterrània

     Aquest dijous, 15 de gener, a partir de les 18 h, tenc l’oportunitat d’adreçar-me a la gent que vulgui escoltar-nos a través de les ones radiofòniques.

    La bona amiga Sili Arguimbau, ànima de l’entitat Jubilats per Mallorca, mentre m’estic recorrent el Perú, em ferma i lliga a una de les activitats que duu a terme.
    Amb mesos de temps pel mig, em convida a participar en el seu programa «Es Jai de sa Barraqueta». L’emet per Ona Mediterrània avui capvespre, dijous 15 de gener a les 18h.
     Vol que parli sobre les meves cròniques peruanes. 
    Me’n passa l’Escaleta elaborada, amb cançons i música tropical de «BellaRosa Orquesta Femenina», una de les orquestres equatorianes més famoses, integrada exclusivament per dones que interpreten salsa, merengue, cúmbia, els ritmes que més sonen arreu d’Amèrica llatina.
    Barrejada amb música andina que cura l’ànima, melodies andines relaxants, inspirades en els paisatges i l’esperit del Perú. I amb danses característiques de la serra piurana.

    Tot i que pas molt de gust quan em pos a escriure, no em consider cap escriptor professional. Em veig més com a contador de coses que em passen, que veig, que m’impressionen, que em criden l’atenció o que simplement visc de prop.

Versió original en català

    Es veu que na Sili vol que parli sobre els sis mesos de l’any 2024 que em pas al Perú, abans de complir els 80 anys. 
    Efectivament, en redact unes cròniques que, des d’allà mateix, vaig enviant periòdicament a la família i a les amistats més properes. Amb elles, posteriorment, n’elabor un llibre.
    Davant les poques oportunitats que tenc d’editar-lo a Mallorca, mir de fer-ho a través d’un bon amic mexicà que se m’ofereix explèndidament: Creática editorial/José Bernechea, amb la col·laboració tècnica d’Agustí Baró. 
    Ho publica i difon a través d’Amazon, en català i en castellà, tant en format digital com en paper. És la meva primera experiència en aquesta modalitat. I em qued enormement sorprès de les facilitats que ofereix en la comanda, de la rapidesa en l’enviament i de la diversitat d’indrets on s’imprimeixen els exemplars fins suara mateix: Estats Units (Orlando), França (Brétigny-sur-Orge), Itàlia (Torrazza Piemonte) o Polònia (Wroclaw).

Versió en castellà

    L’objectiu primordial d’aquesta publicació és fer conèixer una mica més aquest país d'Amèrica Llatina que anomenam Perú; unit tot plegat a recaptar recursos econòmics destinats a mitja dotzena de microprojectes de cooperació solidària amb el Perú: tres a la selva amazònica nord-peruana (Tarapoto, Yurimaguas i Moyobamba), dos a la serra andina (Ayabaca i Huamachuco) i un a la costa peruana del Pacífic (Ventanilla).
    Entre el repartiment de llibres i altres activitats organitzades per gent voluntària que hi ha volgut col·laborar, pràcticament n’hem finançat tots els microprojectes, tret d’un que encara roman pendent de ser enllestit: conxadora/refinadora de cacau per a la Cooperativa agrària Allima Cacao de Chazuta, a Tarapoto.

    L’any 2025, me’n torn al Perú. Només per tres mesos. Veig de prop com van els microprojectes i, a més a més, mir de fer-hi dues tasques: endinsar-me en l’estudi i anàlisi de la religiositat popular peruana, i alhora recórrer els indrets per on treballa dècades enrere com a missioner agustí el papa Lleó XIV (Chulucanas, Trujillo, Chiclayo i Callao).
    Tots dos elements m’han resultat summament interessants. Fins al punt que dispòs de material més que suficient per a l’elaboració d’un altre llibre.

Concert benèfic a Binissalem, a favor del Perú

      Trobant-me al Perú, m’arriba la notícia que un grup de persones voluntàries de la vila mallorquina de Selva (s’estimen  més romandre dins l’anonimat), es proposen de recaptar fons per a dos microprojectes de cooperació solidària  que hi mantenim oberts a la selva amazònica peruana i a la costa peruana de l’oceà Pacífic: la Cooperativa Agraria Allima Cacao de Chazuta (Tarapoto) i la Comunidad de Niños Sagrada Familia de Ventanilla (Lima).
    Durant les festes de Nadal 2025, munten un Mercadet Solidari. Amb la venda dels productes elaborats i d’altres aportacions voluntàries, aconsegueixen d’arreplegar 508 €. 
    L’endemà mateix hi són lliurats, a les mans de Miguel Rodríguez Candía, reconvertits en 2.000 sols peruans. És el responsable d’iniciar l’ampliació d’un menjador per a més de 1.000 infants acollits a la «Comunidad». 

Schola Cantorum Amics del Seminari de Mallorca

    No contentes amb això, s’animen a organitzar un «Concert Benèfic» a l’església parroquial de Binissalem. L’orienten cap a les mateixes finalitats. 
    N’elaboren un programa magnífic: un «Recital de poesia» i dues intervencions corals: l’«Schola Cantorum d’Amics del Seminari de Mallorca» juntament amb la «Coral 3x4 de Binissalem».
    Ho fan diumenge, 11 de gener de 2026, a les 18 h. El temple binissalemer s’omple de gent delitosa de participar en aquest acte cultural i solidari. Aconsegueixen d’arreplegar-hi 1.780,82€. 
    Són enviats directament, a través de WesternUnion, als destinataris peruans.
    Quan aquests se n’assabenten, no s’estan d’agrair aquesta mostra de solidaritat efectiva, amb la qual podran dur a terme dos projectes senzills, per a la gent d’allà molt costosos, que han de permetre treballar millor l’elaboració de xocolates produïts amb el cacau i millorar les condicions d’acollida de més de mil infants en situació de desprotecció familiar.

Programa del concert benèfic a Binissalem

    El més valuós de tot plegat, més que la quantitat (que resulta magnífica!), és la qualitat d’una relació solidària com aquesta: permet besllumar, enmig de tantes situacions enfosquides arreu del planeta, la construcció d’un altre món possible, basat en la cooperació respectuosa amb la dignitat humana.

 

 

 

Gent voluntària de la vila mallorquina de Selva s'ha proposat de fer suport a dos microprojectes de cooperacio solidària amb el Perú: 

A favor d'unes dones que treballen a la Cooperativa agrària ALLIMA CACAO de la petita localitat amazònica de Chazuta, a Tarapoto: s'afanyen a substituir el cultiu de la coca per a narcotraficants, amb el cultiu del cacau per a l'exportació.

I a favor de la "Comunidad de Niños Sagrada Familia", de Ventanilla, a Lima: entitat humanitària que acull, nodreix i instrueix més de 1.108 infants que provenen de famílies molt vulnerables.

A més d’organitzar un Mercadet Solidari a Selva,  que els ha permès de recollir 508€, també han muntat un concert benèfic a Binissalem, diumenge 11 de gener, on han aconseguit 2.080€ que ja han estat envíats al Perú.

Des del país andí, agraeixen profundament la col·laboració prestada per tota la gent que hi ha participat: organitzadores, cantants, músics, artesans, batle i rector de Binissalem; com també els membres i les direccions de les dues corals - Schola Cantorum i Coral 3x44 Binissalem -;  el músic compositor J.L. García Mallada, pel seu acompanyament "Agraïment (Tons solidaris)"; i els enregistraments audiovisuals realitzats per Joan Bonet, Joan Brunet, Esperança Real, Margalida Triay, Pau Socies, etc.

Amb el desig que aquest acte serveixi per acostar dos indrets tan distints i tan distants: Perú i Mallorca.

Llums i ombres als 7 primers mesos de pontificat del papa Lleó XIV

 
    Soc, i sempre que puc me’n declaro públicament, un fan entusiasta i fervent del papa Lleó XIV. 
    Pel simple fet que acaramulla en la seva personalitat humana la condició d’home del Nord i d’home del Sud, alhora. Nascut i crescut al Nord, es passa treballant una vintena d’anys al Sud. 

    Cinc vegades més temps que jo!
    I, si jo, que només hi he treballat durant quatre anys, m’hi veig, i em sent tan profundament marcat pel Sud d’una forma tan intensa, què no l’han de marcar, a ell, els vint anys passats al Perú com a frare agustí llis i ras, a la Prelatura de Chulucanas, primerament! Com a formador d’agustins i d’aspirants al sacerdoci, al seminari diocesà de Trujillo, posteriorment! I, sobretot, com a bisbe de la diòcesi de Chiclayo, finalment!
    Segur que ja no se’n podrà desfer, ni prescindir-ne pus mai més, d’aquesta influència que li cau damunt, ara mateix que s’està exercint com a papa a Roma. 
    No en tenc cap casta de dubte.

Papa Lleó XIV recorda els màrtirs de Chimbote

    També soc un d’aquells que pensen i creuen que el comportament d’aquest papa, nord-americà alhora que peruà, no pot ser idèntic al del papa Francesc (nascut, crescut i fet gairebé totalment al Sud), ni de cap dels seus predecessors (nascuts, crescuts i fets totalment i exclusiva al Nord).
    Des del primer dia que en surt elegit, em sent profundament content per la notícia, esperançat en el seu pontificat, confiat en la seva labor, convençut que n’ha d’arribar a fer qualcuna d’aquelles que cap altre papa no ha estat capaç ni s’ha atrevit a fer mai fins ara.
    He de reconèixer que no em veig tan capacitat com per saber-ne i endevinar-ne quines, quantes ni en quin moment. Però mantenc la convicció ferma que, com a bon peruà, aconseguirà de sorprendre’ns més d’una vegada al llarg del seu mandat com a papa, amb alguna de les seves decisions, accions o resolucions que adopti oficialment. 
    Al moment més inesperat, i de la manera més sorprenent que ens puguem imaginar, n’ha d’amollar qualcuna, en decidirà qualcuna, s’atrevirà a fer-ne alguna d’aquelles que ha de deixar més que bocabadat al més pintat.

    Les reflexions personals que vaig fent sobre aquesta temàtica, les lectures de llibres d’autors llatinoamericans que vaig realitzant durant aquest viatge meu al Perú, les opinions recaptades per ací i per allà en converses amb gent diversa, els apunts que vaig prenent mentre vaig recorrent territoris peruans o parant esment a les xarxes de la intercomunicació, sobretot seguint quasi diàriament les publicacions que difon Vatican News, per exemple, em duen a redactar aquest escrit que mir d’elaborar de la manera més senzilla possible. Fàcilment assequible a qualsevol que s’hi vulgui atansar amb ganes.
    Entre una cosa i l’altra, em vaig fent una idea d’allò que consider i que valor com a ombres, aspectes no del tot positius, en l’actuació d’aquest papa, durant els 7 primers mesos del seu pontificat. 
    I, també, sobre allò que crec que pot esser tengut com a més positiu, en benefici i profit de la nostra Església, la catòlica, i de la humanitat en general.
    Mir de fer-ho ara, quan em trob capficat de ple en la realitat peruana i llatinoamericana durant tres mesos seguits. Una realitat tan distinta i tan distant de l’europea i, sobretot, de la illenca que representa avui dia la Mallorca que tenim i que patim.
    És clar que voler limitar-me solament als 7 primers mesos, pentura, pot representar massa poc temps, atès que moltes de les seves línies d’actuació poden trobar-se encara en període de gestació, o que ni tan sols han estat iniciades.
    Certament que, en perspectiva històrica, 7 mesos són i representen molt poc temps. Però, davant la urgència en què alguns ja voldríem veure’n alguna mostra o algun efecte, - davant del qual no em cans de dir i repetir per pa i per sal que convé tenir una mica més de paciència i no demanar que en quatre dies aquest papa faci tot allò que altres papes no han aconseguit de fer en quaranta anys -, i tenint en compte que estic acabant la meva estada al Perú, programada precisament amb ganes d’endinsar-me una mica més fondament en les petjades que hi pot haver deixat, al Perú, Lleó XIV abans de ser papa, em sembla del tot adient fixar aquest termini temporal.

    Lleó XIV inicia el papat el 8 de maig, i, quan redacto aquest escrit, ens trobam a 24 de desembre del mateix any, 7 mesos i mig després!
            
    OMBRES

      L’ombra que podem considerar primordial és la que ens afecta més directament. Sobretot a aquelles persones que volem, desitjam i, si se’ns permet l’expressió, reclamam «evangèlicament» la transformació radical que la nostra Església necessita i requereix.         Com totes les esglésies cristianes d'arreu del planeta. 
    A la nostra, la catòlica, la veim massa europeïtzada i eurocèntrica. Massa abocada a seguir passes, orientacions, i tendències de sectors oposats al Concili Vaticà II. Una església que fa la impressió que enyora de tornar a ser tridentina, de voler fer anques enrere davant una societat que marxa imparable cap endavant i a ritme frenètic, en ordres tan diversos de l’existència humana. Una Església que, en la seva praxi, para molt més esment al Codi de dret canònic que no a l’Evangeli de Jesús.
    N’hi ha que tenim les nostres esperances depositades en qui ha de tenir la valentia de capgirar tantíssims aspectes eclesials que no s’adiuen ni amb la praxi de Jesús ni amb la dels seus deixebles primers més apropats.
    És clar i evident que, per a tota aquesta gent, d’expectatives tan altes,  - que segurament deu ser més nombrosa del que pugui semblar a primera vista a l’interior de l’Església catòlica arreu del món -, els resultats assolits fins ara poden semblar molt limitats. Massa minsos. 
    Voldríem haver-ne vist alguns més, i bastant més representatius del canvi desitjat.
    Tot i que és ben cert que 7 mesos no permeten reformes gaire profundes, per poc que un miri d’endinsar-s’hi, percep claríssimament una certa frustració en aquests sectors integrats pels qui continuam esperant canvis de debò, més ràpids i més profunds, per exemple, en la mateixa cúria romana. 
    Representa, sens dubte, un dels esculls més difícils a sortejar, i que no solament perjudiquen la imatge pública d’una església que, en lloc de presentar-se com a cristiana, pot arribar a semblar fins i tot antievangèlica en els seus comportaments individuals i col·lectius.
    Anhelam decisions papals més clares i més valentes sobre ministeris i serveis pastorals. Sobre el paper real i la funció específica de les dones a l’interior de l’Església. O sobre aquelles reformes estructurals en profunditat que han de portar aquesta organització tan estesa arreu del món a ser una imatge veritable de Jesús i del seu Evangeli en ple segle XXI. 
    L’estil d’actuar, aparentment massa prudent, del papa Lleó XIV, ens pot semblar una mica massa lent. I voldríem que n’acceleràs el ritme, com més aviat millor, i com més fort també.
    D’altra banda, tampoc no podem oblidar que es produeixen moltes i molt dures resistències internes. 
    Lleó XIV, a més de la seva experiència pastoral al Perú, també compta amb anys d’exercici pràctic en càrrecs importantíssims entre els dicasteris romans. El 21 de novembre de 2020, el papa Francesc nomena monsenyor Robert Prevost membre de la Congregació per als Bisbes, la congregació de la Cúria Romana que s’encarrega de seleccionar els bisbes nous abans que ho aprovi el papa. També organitza la visita Ad Limina que realitzen cada cinc anys tots els bisbes del món a Roma, entre moltíssimes d'altres tasques que té encomanades. 
    Tot plegat l’omple d’experiència pràctica i, amb tot aquest bagatge acumulat, coneix, pentura més que ningú, l’existència de sectors jeràrquics molt conservadors que ell sap que interpreten el seu llenguatge papal com a molt ambigu, i que tenen molta de por a una “relativització” de la doctrina catòlica.
      Tot plegat genera tensions, que n’hi ha que qualifiquen de silencioses, especialment en mitjans eclesials i cercles doctrinals d’Europa i de Nord-amèrica, però que no deixen d’exercir influències poderoses en sectors nombrosos de les jerarquies eclesiàstiques de rang superior arreu del món.
    D’altra banda, tots i cadascun dels gestos que fa el papa Lleó XIV (visites, entrevistes, audiències, resolucions, exhortacions, paraules, viatges, silencis, pregàries, aparicions públiques, etc.) són molt llegits i reinterpretats pertot arreu. 
    Poques vegades s’ha vist tant com ara que la figura d’un papa aparegui amb tanta profusió a les més diverses xarxes de la intercomunicació mundial. Fins al punt que es pot comprovar que, com a fruit de la intel·ligència artificial, nombrosíssimes aparicions seves – amb imatge i veu idèntiques – no són cap altra cosa que invents i creacions falsificades de la realitat papal autèntica.
    També n’hi ha que veuen el risc que aquest pontificat del papa Lleó XIV sigui més simbòlic que no estructural. Sobretot, si no l’arriba a acompanyar, més aviat que de pressa, amb reformes institucionals clares i profundes.
    N’hi ha d’altres que consideren que, a aquestes alçades del seu pontificat, la governança papal encara roman massa poc definida. No arriben a veure amb claredat quin arribarà a ser el seu equip de treball fort més proper. Ni com aconseguirà articular l’exercici pràctic de la seva autoritat papal amb la praxi  sinodal de la corresponsabilitat eclesial. Ni tampoc com arribarà a gestionar de manera eficient i resolutiva els conflictes interns més durs.
    N’hi ha alguns que pensen que una indefinició d’aquestes característiques pot convertir-se en una mala ombra, sobretot si s’allarga durant molt més temps.
    Hi ha qui diu que aquests primers 7 mesos mostren un papa pastoralment fort, espiritualment coherent, socialment valent, però que encara es troba en la fase primària de consolidar un lideratge institucional.
    Tot i amb això, jo som un d’aquells que veuen en el tarannà i el comportament d’aquest papa nord-americà peruanitzat la personificació excel·lent del «criollo enginyós», del «serrà pacient» i de l’indígena «amazònic» coneixedor dels recursos més efectius i eficients en la consecució de resultats bons.
       
    LLUMS

    És clar que, des del primer moment de la seva primera aparició pública al balcó de la plaça de Sant Pere aquell benaurat 8 de maig de 2025, el papa Lleó XIV ja ha sabut mostrar un estil pastoral proper i directe, característic del model llatinoamericà que tenc la gran sort de poder tastar de prop.
    Mai no em cans de dir i de repetir que veig massa diferència entre la mentalitat i el comportament dels bisbes: entre un bisbe del Sud i un del Nord, hi ha diferències abismals, sobretot en la praxi, més que en la doctrina. 
    Aquests, en general, viuen massa allunyats de la realitat, de la societat i de la comunitat creient a la qual han de prestar el servei pastoral. 
    Mentre que els del Sud, en general, es mostren molt més apropats de la gent i de la població on viuen, més senzills i molt més amables en el tracte.
    Ho comprov directament i personal, cinquanta anys enrere, quan tenc ocasió de tractar de prop el bisbe nord-americà monsenyor Santiago Burke, O.P., a la Prelatura de Chimbote. Ho torn a comprovar l’any passat, quan som convidat a dinar a la casa del bisbe mexicà de Huamachuco, monsenyor Pascual Benjamín Rivera Montoya. T.O.R. O quan l’any passat també arrib a comunicar-me per whatsapp amb el bisbe peruà de la diòcesi de Cajamarca monsenyor Isaac Circuncisión Martínez Chuquizana, de la Sociedad Clerical de los Misioneros de los Santos Apóstoles. 
    Enguany mateix, ho puc tornar a comprovar, quan som rebut i acollit a casa seva, amb senzillesa i amabilitat totals, pel bisbe peruà de la diòcesi de Chulucanas, monsenyor Cristóbal Mejía Corral, prevere diocesà. O quan tenc l'oportunitat de saludar personalment qui fa poc temps ha estat nomenat arquebisbe metropolità de Piura, monsenyor Luciano Masa Huamán, rector de la parròquia de Santa Rosa, també pertanyent al clergat diocesà.
    Els bisbes peruans, i, en general, els bisbes d’Amèrica llatina, a diferència dels bisbes europeus i nord-americans, mantenen un comportament molt més senzil, molt més proper, molt més normal, molt més vulgar, molt més corrent que els altres.
    Per això, no és d’estranyar que el papa Lleó XIV, marcat profundament pels anys d’exercici episcopal a la diòcesi de Chiclayo, continuï mantenint com a papa un estil de bisbe semblant; amb un llenguatge senzill;  uns gestos de proximitat; unes referències constants a la vida quotidiana de la gent senzilla, primordialment dels pobres, migrants, pobles perifèrics o cultures menystengudes; un ús més freqüent de la llengua espanyola en les seves intervencions públiques, i unes referències explícites al seu pas per Sud-amèrica.
    Crec que tot plegat connecta la mar de bé amb l’estil d’església que propugna el Concili Vaticà II i el llegat llatinoamericà produït anys enrere a Medellín, Puebla o Aparecida, per assenyalar les tres conferències episcopals llatinoamericanes (CELAM) que més pes i major coneixença han desplegat al llarg de les darreres dècades. 
    Sens dubte són les més significatives, les que remarquen més notòriament l’actuació dels bisbes al continent sud-americà.
     Pels comentaris que escolt, ací i allà, el papa Lleó XIV s’inscriu en una línia d’actuació molt coneguda al Perú: Medellín (Colòmbia, 1968), amb l’opció preferencial pels pobres com a criteri evangèlic; Puebla (Mèxic, 1979), amb el rostre concret dels pobres (indígenes, afrodescendents, migrants); Aparecida (Brasil, 2007), amb deixebles missioners en clau popular.

Amb grup de catequistes, animadores populars, a Lima

    Parlant i intercanviant opinions, al Perú, amb agents pastorals de diòcesis diverses, amb catequistes de comunitats populars, amb religiosos i laics compromesos, m’adon que, en la seva majoria, perceben Lleó XIV com un papa que parla el mateix llenguatge que les comunitats populars més actives. Que fa referència directa i explícita a la pobresa estructural, no només a l’assistència benefactora. A la dignitat de la persona i dels col·lectius humans, no només a la caritat. Al poble, no només als individus.
    Veig que, a les zones andines, amazòniques i perifèries urbanes (Lima Sud, Trujillo, Chiclayo, Piura), tot això connecta perfectament amb molts sectors d’una Església que fa dècades que camina amb la gent. Sovint amb pocs recursos, però sempre amb molta de creativitat pastoral.
    Tenc oportunitat de comprovar-ho una vegada i una altra, quan em faig present de bell nou a la modesta comunitat de creients que es reuneixen tots els diumenges a la capella de la Verge de Guadalupe, al barri de Bellavista, districte limeny de Ventanilla. 
    Hi assistesc amb molt de gust, a la reunió eucarística que presideixen, dirigeixen, animen i engresquen dones profundament creients que s’hi lliuren en cos i ànima de manera admirable.

Celebració eucarística presidida i dirigida per dones, a Puente Piedra

    Quan el papa Lleó XIV parla de sinodalitat, entre aquesta gent del Perú no sona a res nou. Està avesada a participar en assemblees parroquials, a mantenir rondes camperoles, a animar comunitats eclesials de base, a fer part activa de consells pastorals, etc. Tot plegat, són experiències sinodals, encara que no sempre siguin reconegudes institucionalment.
          La impressió que hom pot extraure és que el pontificat de Lleó XIV dóna cobertura eclesial a pràctiques que temps enrere potser sí que han estat tolerades, però que no sempre han estat tan ben valorades com ara.
    És un papa que, ja essent bisbe, deixa de considerar la religiositat popular com un problema sota sospita, fent que assolesqui el nivell d’un veritable lloc teològic. 

Celebració popular a Bellavista

    Això és un punt molt important per al context peruà. Lleó XIV mostra una mirada positiva sobre processons, devocions locals, festes patronals, promeses i rituals populars. Això és clau en un país on la fe es viu al carrer, la fe barreja dolor, esperança i festa, la fe resisteix a la pobresa i a la violència. 

    Com ens assenyala el guia chiclaià que ens acompanya mentre feim el recorregut turístic de «El Camino del Papa».

    Per a un observador atent al llenguatge que empra aquest papa, hi ha un altre aspecte que també s’esmenta una vegada i una altra vegada: la misericòrdia i el discerniment apareixen com a notes singularment representatives del seu tarannà personal.
    Ja com a bisbe de Chiclayo, insisteix molt en la misericòrdia com a clau hermenèutica per interpretar els textos bíblics o patrístics o de papes anteriors. I remarca l’actitud basada en el discerniment pastoral davant situacions complexes. 
    En aquest sentit, dóna més importància a la consciència que al legalisme.

    Durant aquests 7 primers mesos, nombroses vegades es referma i reitera enèrgicament i amb molta de força en la denúncia de les desigualtats estructurals, la crítica a un sistema econòmic que “exclou i descarta” o la defensa de la casa comuna que és la Terra.
      Manifesta una clara sintonia amb la Doctrina Social de l’Església i amb una lectura pastoral propera a la teologia del poble o, fins i tot, a la teologia d’alliberament. 
    Basta llegir amb deteniment la seva exhortació apostòlica «Dilexi te», per adonar-se que, no solament esmenta, sinó que remarca punts, temes i assumptes que el teòleg peruà Gustavo Gutiérrez durant massa temps propugna gairebé, com aquell qui diu, en solitari, convertit en diana perfecta de crítiques dures o d'incomprensions manifestes per part d’estaments jeràrquics representatius de l’Església catòlica.
    Lleó XIV, seguint les petjades del seu antecessor més immediat, el papa Francesc, continua reforçant el camí de la sinodalitat com un estil permanent en l’actuació d’una església que practica cada cop més la tasca d’escoltar, que escampa la corresponsabilitat entre tots els que conformen la comunitat de creients i que valora el paper de les esglésies locals com a fonamental i ineludible.
    Crec que són petits, o grans, llums que resulten especialment importants per a regions com Amèrica Llatina, Àfrica o Àsia. Tot i que tenc per a mi que tant a Europa com als Estats Units de Nord-amèrica, és molt probable que aquests llums no hi brillin ni lluesquin tant, ni amb la mateixa força, ni amb la mateixa potència i energia.
    Per a mi, això seria un dels senyals més evidents que és arribada l’hora del Sud: per a les esglésies i per a les societats d’arreu del planeta.

    Cercant cercant per ací i per allà, em trob amb una reflexió pastoral, que fan  des del Perú i que em sembla summament interessant, en relació amb tot això de «llums i ombres dels 7 primers mesos del pontificat del papa Lleó XIV»:

    «Han estat breus en el temps, però significatius en el to. Llegits des del Perú i d’Amèrica Llatina, aquests inicis no s’entenen tant com una ruptura, sinó com una confirmació d’un camí eclesial llargament recorregut, sovint amb dificultats, silencis i incomprensions.
    Lleó XIV parla amb un llenguatge que aquí no ens és estrany. Quan insisteix en la misericòrdia, en la dignitat dels pobres, en l’escolta del poble i en una Església que no jutja des de fora, sinó que camina des de dins, moltes comunitats reconeixen el que ja viuen des de fa dècades: una fe arrelada en la vida quotidiana, marcada per la precarietat, però també per una gran capacitat d’esperança.
    Aquest pontificat s’inscriu clarament en la tradició eclesial llatinoamericana inaugurada pel Vaticà II i aprofundida a Medellín, Puebla i Aparecida. La seva insistència en la sinodalitat no és una novetat teòrica per al nostre continent: és posar nom i valor eclesial a pràctiques ja existents —consells pastorals, assemblees comunitàries, lideratges laicals, religiositat popular— que durant anys han sostingut la fe del poble.
    Un element especialment rellevant és la seva mirada positiva sobre la religiositat popular. En un país com el Perú, on la fe es viu en processons, festes patronals, promeses i devocions, aquesta actitud pastoral allibera de la sospita i reconeix aquests espais com a llocs teològics, on Déu ja està actuant abans que arribin els discursos.
    Tanmateix, aquest temps inicial també revela una ombra important: la distància entre el discurs papal i les estructures eclesials locals. Moltes comunitats experimenten que, tot i el canvi de llenguatge a Roma, persisteixen pràctiques clericals, poca participació real dels laics —especialment de les dones— i una certa por a assumir una veu profètica davant els conflictes socials, ambientals i territorials.
    Aquí s’obre un repte decisiu: el pontificat de Lleó XIV no sembla voler imposar reformes ràpides, sinó provocar un canvi de cultura eclesial. Però aquest canvi només serà real si les Esglésies locals l’assumeixen amb valentia, formació i conversió pastoral. Sense aquest pas, el risc és que la sinodalitat quedi en paraula bonica i no en pràctica transformadora.
    Des del Perú, aquest pontificat pot ser llegit com una crida clara: allò que s’ha viscut a les comunitats de base, a les perifèries urbanes, als Andes i a l’Amazònia no era un error ni una desviació, sinó Evangeli encarnat. Ara, el repte és passar de la confirmació a la responsabilitat.
    Potser el major fruit d’aquests primers mesos no serà una reforma visible immediata, sinó una pregunta que queda oberta a cada comunitat: ¿som capaços de fer vida, aquí i ara, l’Església sinodal, pobra i misericordiosa que el papa anuncia?» (Missatge ChatGPT)

    Estic totalment d’acord, i en compartesc l’opinió, amb aquells que afirmen que «el papa Lleó XIV no té cap pressa ni una, però que pretén que cada passa feta esdevéngui tan ferma que resulti difícil tornar enrere», durant un pontificat que beslluma llarg en el temps i que vol mantenir controlat des dels primers instants.
    Amb un «pla Prevost» que pot basar-se en tres premisses: la unitat en el seguiment de Jesús, l’avançament en les reformes implementades pel Sínode de la Sinodalitat i la lluita pel control de la cúria romana.
    Diuen que, una vegada conclòs l’Any jubilar, acaba el pontificat del papa Francesc i arranca, en llibertat plena, el de Lleó XIV; un pontificat de continuïtat indubtable, alhora que amb un estil propi. 

    Com que sap que té temps per implementar-ho, no frissa gaire, però tampoc no vol cap pausa massa llarga. 
    Pot arribar a ser un pontificat de poques paraules, però de decisions molt ben pensades abans de ser preses i adoptades.

2 microprojectes pendents: conxadora/refinadora de cacau, a Tarapoto; i cuina per a "Comunidad de Niños", a Lima

     M’alegra ben molt veure que, a Mallorca, hi ha qui s’afanya a treballar incansablement per aconseguir finalitzar el finançament de dos microprojectes de cooperació solidària que miram de dur a terme, des de La Roqueta, en plena selva amazònica peruana i en barriada perifèrica de Lima, Ventanilla.
    Es tracta d’aconseguir, com més aviat millor, una «conxadora/refinadora de cacau més potent que l’actual», per tal que les dones que treballen a la Cooperativa agrària Allima Cacao de Chazuta (Tarapoto) puguin elaborar xocolates i productes diversos derivats del cacau i del majambo, destinats a l’exportació, amb mitjans més eficients.
    Pel poc que en sé mentre encara em trob a la ciutat de Lima, després de muntar un Mercadet Solidari a la vila mallorquina de Selva, han programat un concert a l’església de Binissalem, encaminat a aquesta finalitat, per a l'11 de gener de 2026, a les 18 h.  

Anunci del concert a Binissalem, pel Perú

També, per col·laborar en el manteniment d’una iniciativa molt singular que em té enormement captivat: «La Comunidad de Niños Sagrada Familia», que, per iniciativa de Miguel Rodríguez Candía, aixopluga, alimenta, manté i educa 1.108 infants de famílies desprotegides, al districte de Ventanilla, als afores de la ciutat de Lima.
    Tarapoto, a la selva amazònica peruana, i Ventanilla, als afores de la capital peruana, són les dues destinacions concretes d’aquests 4.000€ + 2.000€ que miram de recaptar, com més aviat millor, entre la gent de Mallorca, i com a regal de Reis per a aquests dos indrets del Perú.