dissabte, 25 de desembre de 2021

Dos Nadals, ben diferents, en cinquanta anys


En bon dia de Nadal de l’any 2021 no puc passar per alt allò que record tan vivament del mateix dia, cinquanta anys enrere, l’any 1971. 

Cinc dècades enrere, el  meu Nadal va tenir molt poc a veure amb el Nadal d’enguany. Ni era a Palma, ni a Mallorca, ni a Europa: era al mateix cor de l’Àfrica negra, a la regió africana dels Grans Llacs, a l’interior d’un petit i bell país anomenat Burundi, en una missió catòlica anomenada Gitongo, dins la diòcesi de Gitega.

El món ha canviat tant aquests darrers cinquanta anys, que ja no sembla el mateix d’abans. Pentura ja no n’és, el mateix. No s’hi assembla, en moltíssims d’aspectes, si més no.

Avui fa exactament CINQUANTA ANYS I UN DIA que, empès per l’Esperit de Jesús, el palestí galileu de Natzaret, vaig arribar al Burundi, al mateix cor de l’Àfrica negra, amb moltes ganes d’escampar-n’hi la llavor de l’Evangeli... 

Que Déu Pare i Mare sigui beneït per a sempre, i tant allà com a qualsevol altre racó d’aquest Planeta nostre tan malmenat, hi escampi llavors de pau, d’amor i de felicitat perennes i perdurables en el temps i els espais!
Mentre a Palma anava fent sonar l’orgue, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, celebrant les Matines de Nadal 2021, (no a les 12 de la nit com fèiem d’infants, sinó a les 7 de l’horabaixa), em venia al cap que, cinquanta anys enrere, havia celebrat la meva primera vigília de Nadal que no comptava amb el cant de la Sibil·la, ni amb el Sermó de la Calenda, ni amb el Cant dels Pastors... coses que em sorprengueren moltíssim, a la meva edat de 27 anys.

Havia arribat per primer cop a l'Àfrica negra dia 23 de desembre de l'any 1971. Em trobava a l'Àfrica Central, l'Àfrica del Llac Tanganika, l'Àfrica del Burundi, el País de les Mil i Una Muntanyetes, on convivien tres ètnies diferents  - tutsi, hutu i twa - barrejades amb moltes d'altres que s'hi havien instal·lat més tardanament - àrabs, hindús, xineses, pakistaneses, europees, nord-americanes, canadenques, etc -.

A primer cop d'ull, m'havia sorprès molt aquella petita ciutat, capital del país, que es deia Bujumbura. Em semblava trobar-me en una de tantes viles europees. Hi havia destriat comerços i restaurants; anuncis publicitaris; circulació de camions, cotxes, motos, bicicletes; jardins, edificis sòlidament construïts, llargues avingudes. 

Tot allò s'assemblava ben poc a la idea prèvia que m'havia fet d'Àfrica, mentre era a Europa.

Poques hores després de l'arribada, emperò, ja vaig tenir l'oportunitat de topar-me cara a cara amb la presència colpidora de la misèria més crua i esgarrifosa. La tenia ben davant, emergent de per tots els costats d'aquella gran cotxada conduïda per un dels missioners mallorquins. 

Enfilant-se per amunt, cap al coll del Bugarama, una de les muntanyes més altes del país que, tan sols en una vintena de quilòmetres, passava dels 800 metres d'altura a més dels 2.000 per damunt del nivell de la mar, ens anàvem endinsant en tot un altre món, totalment distint al món urbà que havia descobert a la capital. 

Efectivament, l'interior del país, el món rural d'aquell país centre-africà, era tota una altra realitat humana: gent que anava mig nua, descalça i bruta... Vestits espelleringats, amb trossos de tela mig podrida... Vivendes que no eren cap altra cosa que senzilles barraques de fang... Dones carregades amb grans feixos de llenya o violes de plàtan damunt del cap... Minusvàlids arrossegant-se per la pols dels camins... Leprosos que anaven deixant, a cada passa esmorteïda, algun d'aquells bocins de carn podrida, mesells de llargues llagues supurant...

Tenia davant dels meus ulls la misèria més crua i esborronadora que mai no havia vist enlloc! I, el que em resultava més dolorós encara, el sentiment rosegador de no poder-hi fer res més que passar-hi pel costat ben de puntetes. 

Mentrestant, la camioneta Peugeot-404 seguia impassible el seu camí, a pas de tortuga, cap al capcurucull del cim del Bugarama.

Ens calia fer una aturada, perquè pogués descansar una estoneta aquell motor tan encalentit. I per refrescar-hi també els ànims, tan cuits per aquella pujada, físicament i moralment tan empinada. 

Érem a punt d'arribar a la fi de l'única carretera del país que havia estat coberta amb una capa molt fina d'asfalt enquitranat. Totes les altres eren autèntics camins de carro, plens de pols o de fang, segons la temporada, i farcits de clots o bonys a cada passa, segons em deien els companys.

Com en molts altres indrets del país, la gent hi havia aixecat allò que en deien un mercadet. Hi venien fruites i verdures, i algunes flors i plantes mig pansides. A aquelles hores del capvespre, molt poca cosa més hi podien trobar. 

Fou precisament allà, al capcurucull del cim del Bugarama, on vaig poder escoltar per primer cop la veu dels meus companys parlant la llengua pròpia del país amb gent nativa. No n’hi vaig entendre cap ni una, de paraula. En aquell instant precís, tampoc no em veia capaç d'arribar a parlar-la qualque dia. 

Usaven el kirundi, una llengua emprada per més de 3 milions de persones en aquell rodol del món anomenat Burundi.

Avesat com estava al fred intens de l'època nadalenca mallorquina, vaig romandre sorprès i astorat en comprovar que al Burundi, per aquelles mateixes calendes, hi feia una calor primaveral. Em trobava en un país bastant més a prop de la línia equatorial de la bolla del món.

En aquelles festes de Nadal de 1971, la població nativa que envoltava la missió catòlica de Gitongo havia estat ben assabentada de l'arribada d'aquells tres nous missioners mallorquins. Ens estaven esperant des de feia temps amb una il·lusió molt gran. 

Gent senzilla i molt amable, el matí d'aquell primer dia s'hi havien acostat amb actitud d'agraïment profund; sobretot, en percebre el gran esforç que comportava per als recentment arribats el fet d'intentar saludar-los amb les poques paraules en kirundi que havíem aconseguit de memoritzar: "Bwakeye" o "Mwiriwe" - bon dia, bones tardes -. 

En sentir-se saludats en la seva pròpia llengua, s'hi amollaven en llargues i extenses paragrafades que, lògicament, resultaven del tot incomprensibles per aquells tres mallorquins que hi acabàvem d'arribar. En correspondència, nosaltres no podíem ni sabíem fer cap altra cosa que oferir-los-en el somriure permanentment present a cada rostre nostre.

Aquell primer dia d'estada meva al Burundi havia coincidit amb la vigília de Nadal 1971. 
De sorpresa en sorpresa, vaig anar-me assabentant que, en aquell país, no hi havia el costum de fer la Missa del Gall ni les Matines. Que el Nadal se celebrava només durant el dia... Que a la missió s'evitava sempre qualsevol casta de reunió nocturna... Que durant la nit era del tot necessari que tothom romangués a casa seva... Que sempre hi havia de quedar qualcú, a guardar la casa, i que allò no ho podien fer ni els vells ni els infants... Que n'hi havia que vivien a 5, 10, 15 o 20 quilòmetres de distància, i que sempre hi acudien caminant a peu i amb els peus descalços, fossin infants, dones i homes, o persones ja majors... Que era sobretot durant la nit quan els lladres i bandolers aprofitaven per fer-ne de les seves…

La nit, al Burundi, esdevenia com una casta de misteri. Ho deia un antic adagi, memoritzat per la gent més vella de la contrada: "si no ets capaç de respectar la nit, no t'ha de sorprendre que la nit mai no et respecti". Per això mateix, tothom romania a casa seva, des que es ponia el sol fins que tornava a clarejar.

Les primeres Matines celebrades al Burundi em resultaren d'allò més singular i inoblidable. 

En una capelleta il·luminada amb llumets de petroli, sense cap cant de la Sibil·la ni villancets ni nadales, sense el fred ni la frescor del nadal mallorquí, sense cap casta d'il·luminació elèctrica, ni sonades d'orgue... 

D'una manera molt senzilla i pobra, jo feia part d'aquella colla de capellans mallorquins que, encapçalats pel veterà santamarier mossèn Miquel Parets, ens reuníem amb mitja dotzena de monges africanes, per a celebrar religiosament el Nadal. I en kirundi, la llengua del país. Una llengua que, en aquells moments, jo desconeixia per complet ni n’entenia res de res.

Foren dues hores tan llargues com intenses, plenes d'una emoció molt gran, que em feren recórrer pel cervell els records de tanta gent amiga deixada feia tan poc temps a l'illa de Mallorca. Alhora que esguardava aquell grapat de nova gent amiga, d'ànima africana, de pell ben negra i que parlava una llengua que em resultava totalment estranya a la meva oïda.

Cinquanta anys després, he de reconèixer diferències notables en la manera de celebrar Nadal, tant a Mallorca com al Burundi. 

Em qued amb totes dues, com a dues experiències molt valuoses...

Tot i que no puc deixar de lamentar profundament que, en el cas de Palma, com ha dit qualcú a les xarxes de la inter-comunicació, resulti molt més mal de trobar que una agulla dins d’un paller, una sola celebració nadalenca de Matines íntegrament en català, l’única llengua pròpia de Mallorca!

Bones festes de Nadal i de Cap d’Any per a tothom!

dimecres, 8 de desembre de 2021

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (1): va de llengua

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “LLENGUA I PÀTRIA. Un nou futur per a l’espai occitano-català”, de Jordi Quingles i Fontcuberta, editat per  José Juan de Olañeta Fernández Grande.

He de manifestar que estic molt content de trobar-me en aquest espai d’ÍNSULA LITERÀRIA que manté obert el jove ADRIÀ GARCIAS I MORELL, per presentar aquest llibre de 131 pàgines, fàcil de transportar, molt fàcil de llegir, i molt ben editat per Olañeta, amb Jordi Quingles d’autor.

M’agradaria fer-ho, desplegant-hi aquests CINC PUNTS:

1. Va de llengua

2. De cara al futur

3. La noció de llengua

4. La noció de pàtria

5. Conclusions: gran defensa de la teoria occitanista

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoO

1. Va de llengua

De bon començament, com ja me n’havia advertit en Jordi prèviament, veig que es tracta d’un llibre que “va de llengua, però no només d’això; sobretot, no hi va en els termes habituals” amb què acostumen a publicar-ne.

Efectivament, aconsegueix de barrejar-hi perspectives de caire espiritual, polític, lingüístic, metafísic, filosòfic, teològic, bíblic, científic, històric, etc. fins al punt que, en llegir-lo, refuses de considerar-lo un llibre convencional. 

Potser fins i tot arribi a molestar qualcú, d’àmbits diversos, tant la seva edició i publicació, com també la presentació que en feim des de Mallorca. 

Puc dir que me l’he llegit “verbum de verbo”, ‘mot per mot’, potser dues, potser tres, potser més vegades... M’he assabentat millor de l’autor, de la seva vàlua i del seu prestigi. N’he rebut la satisfacció immensa d’haver-ne congriat un major respecte encara.

Sobretot, pel valor de reflectir-hi, clar i català, allò que vol expressar-hi de manera lliure, reflexiva, seriosa i positiva. Basant-se en nombrosíssims arguments d’autoritat.

És un llibre que contribueix a enriquir el ventall d’ofertes reflexives al món d’avui, sobre la temàtica relacionada amb la catalanitat i sobre el nou futur que l’autor desitja per a «la vella comunitat de civilització d’occitans i de catalans».

He de començar dient que no sé ben bé per quines cinc-centes en Jordi Quingles m’ha volgut triar, a mi, per la presentació d’un llibre tan dens i tan interessant com aquest. 

Em consider “activista”, més que no un home de discursos, ni desplegador del raciocini, ni avesat a l’elucubració analítica. No em consider científic, ni historiador, ni lingüista acadèmic, ni coneixedor en profunditat del passat llunyà d’una Europa com la que avui tenim.

Més tost em veig molt marcat per haver viscut intensament uns anys fora d’Europa, concretament a l’hemisferi Sud: a l’Àfrica Central, on parlen infinitat de llengües «mal anomenades bantú»; o a l’Amèrica Andina, «molt mal anomenada llatina», amb innombrables llengües parlades avui dia. 

Fins al punt que, en parlar de llenguatge i d’intercomunicació humana, sempre me’n resten oberts alguns interrogants, de resposta no gaire fàcil.

Per afegitó, i l’autor ho sap molt bé, des d’allà on he estat i m’he mogut al llarg de la meva trajectòria vital setantina, sempre he procurat mantenir-me en la línia de defensar aferrissadament la llengua catalana, com l’única llengua pròpia de les Illes Balears i Pitiüses; de dedicar-me a fer classes de català, en plena dècada dels anys 70 del segle passat, molt abans que el Parlament aprovàs la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears l’any 86; d’anar-me fent seguidor cada cop més fervent de les directrius i els ensenyaments de grans mestres com Pompeu Fabra o Francesc de B. Moll; de mostrar-me públicament com a ciutadà compromès en la tasca militant de construir uns Països Catalans, lliures, sobirans i solidaris, des de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó i l’Alguer; de militar activament i frenètica dins partits tan catalanistes com el PSM-Nacionalistes de Mallorca durant quinze anys seguits, o dins Esquerra Republicana de Catalunya on romanc afiliat des de l’any 2003 fins al dia d’avui mateix...

Amb tot aquest bagatge humanista, filosòfic, teològic, social i polític acumulat, qualcú podria demanar-me: «Però bono, ¿què hi fas tu aquí? ¿què t’ha duit a dir-li que sí, a Jordi Quingles en acceptar de bon grat, ulls clucs i amb tantes ganes, fer-ne la presentació pública, d’aquest llibre  seu? 

Puc dir, sincerament i vertadera, que purament i simplement, m’hi ha mogut el lligam d’amistat que m’hi uneix, a ell i a la seva filla Victòria des de fa anys. I, sobretot, a la seva dona Maria Antònia, la primera dels tres que vaig conèixer a la dècada dels anys 80 del segle passat, quan compartíem diàriament tasques laborals a la impremta del Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, anomenat aleshores BOCAIB, a la plaça de la Drassana de Ciutat. 

Li he volgut dir que sí, a la tasca de presentar aquesta darrera obra de les seves mans i de la seva reflexió, per pura i simple amistat amb ell i la seva família. Li vaig voler dir que sí, i ell ho sap molt bé, fins i tot abans de conèixer-ne el contengut, d’aquest llibre. Sense saber ni tan sols de què anava, ni quines dimensions tenia, ni quantes pàgines, ni quina orientació seguia, ni quin era l’objectiu primordial de la seva publicació, ni quin n'era el tema central.

Al marge de consideracions de caire ideològic, opinions compartides o no, visions socials i polítiques que podrien semblar diferenciades, o nivell de coneixements distints, vaig engrescar-me en la lectura pausada d’aquestes 131 pàgines del llibre “Llengua i Pàtria” del bon amic Jordi Quingles.

Parant esment al títol, Llengua i pàtria, ja hi veia com a probable trobar-hi elements de discussió, debat, enfrontament dialèctic, acord o desacord. Més encara, quan m'adon que comença amb una declaració inicial de l’autor, qui, amb tots els ets i uts, afirma clar i català que el seu plantejament de base és radicalment diferent del que defensava Pompeu Fabra. Quasi res!

Som un d’aquells qui pensen i creuen que un llibre, qualsevol llibre, aquest llibre en concret, esdevé qualque cosa més que la matèria física de què es compon; qualque cosa més que un conjunt de fulls de paper, pàgines i més pàgines farcides de paraules escrites amb espais en blanc. 

Un llibre, aquest llibre de Jordi Quingles, reflecteix molt més que allò que hi perceben els nostres ulls, en llegir-lo; o les nostres mans, en fullejar-lo; o els nostres nassos, en olorar-lo; o la nostra oïda en girar-ne pàgines. 

Entre pàgina i pàgina, entre línia i línia, entre paraula i paraula,  tot i que no hi sigui percebut a primer cop d’ull, també s’hi arriben a detectar altres elements no tan fàcilment perceptibles. Com poden ser idees, pensaments, reflexions, sentiments, dèries o somnis... no únicament de l’autor, sinó també de qui en llegeix el contengut o s’atreveix a comentar-lo en grup.

És clar que, quan l’autor al·ludeix al llatí medieval, i el col·loca com la llengua culta per antonomàsia, no em puc estar de pensar i creure que deu ser així a l’àmbit de l’Europa que coneixem avui dia. Però que no té res a veure amb altres llengües cultes d’altres indrets del planeta que, amb tota probabilitat, fins i tot avantatgen el llatí en molts d’aspectes. I no únicament pel que fa al nombre i la quantitat de parlants.

Tot i amb això, puc dir, i ho vull dir així de clar, que la lectura atenta, detenguda, reiterada d’aquest llibre m’ha empès a fer-m’hi certes reflexions, fins i tot a l’àmbit més estrictament personal. 

N’assenyalaria algunes, per compartir-hi aquí. Tres en concret:

- Primera reflexió personal ¿Quan, on i com arrib jo a prendre consciència de comptar amb UNA llengua pròpia (la catalana) i UNA pàtria comuna (la nació catalana), de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó i l’Alguer?

- Segona reflexió personal ¿Què comporta, què significa i què representa per a mi aquella Occitània que vaig sentir anomenar per primera vegada quan havíem de traduir al castellà el text llatí clàssic De bello gallico de Juli Cèsar, a la dècada dels anys 50 del segle passat, en plena adolescència i joventut meves?: “Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt BELGAE, alteram AQUITANI, tertiamque CELTAE” (les tres parts en què el militar romà dividia la Gàl·lia: belgues, OCCITANS i celtes).

- Tercera reflexió personal ¿Quin paper han exercit en la meva vida d’humanista, filòsof, teòleg, activista cultural, social o polític, personatges tan eminents com Pompeu Fabra, Miguel Unamuno, Víctor Hugo, Ortega i Gasset, Miquel Costa i Llobera, Simone Weil, Josep Ruaix i Vinyet, l’arxiduc Lluís Salvador... noms, pensament i opinions dels quals surten citats en aquest llibre, i de quina manera!

He de reconèixer, també, que m’ha resultat  una mica mal d’entendre bona part del contengut d'aquest llibre. Entre d’altres motius, perquè no n’havia llegit l’anterior que hi surt esmentat sovint: “Llengua culta i llengua vulgar a la llum de la tradició”. Va ser publicat per Jordi Quingles l’any 1999. M’estic proposant acabar de llegir-lo...

(CONTINUARÀ)

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.


dimarts, 7 de desembre de 2021

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (2): de cara al futur

 2. De cara al futur

El llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles, pretén oferir-nos unes reflexions que porten a veure la necessitat, avui dia, de preparar un futur nou per a l’espai occitano-català. Jo n’hi remarcaria l’adjectiu “nou”, perquè deduesc que hores d’ara no existeix el que l’autor desitja. I que m’encantarà que en parli extensament avui aquí.

Conté un conjunt de reflexions i d’aportacions molt sucoses que conviden a analitzar allò que té a l’actualitat el poble català com a més genuí; la situació real en què es troba i el camí nou que ha d’emprendre per tenir un futur, que esdevengui millor que el passat i que superi exitosament el present, seguint el pensament de l’autor.

A vegades amb una profunditat que no m’apareix fàcil de percebre en la seva amplitud, en altres moments amb un llenguatge més planer i assequible, partint sempre de postures crítiques, sovint molt dures, envers personatges i propostes convencionals amb les quals  va mostrant grans desacords, l’autor s’engresca a assenyalar d'altres camins de sortida que considera més adients a la realitat que beslluma com a existent a la terra occitano-catalana. 

Ho fa, evidentíssimament, amb molta més intensitat i contundència que no als territoris de parla catalana, o a la nació catalana o als Països Catalans...

Entenc que tot el contengut de l’obra parteix de la frase que manifesta Pompeu Fabra l’any 1934, segons el qual «La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana». L’autor mira de desfer-la en peces, per fer-n’hi veure el fons contradictori que s’hi amaga.

Es tracta d’una frase concisa que provoca en l’autor del llibre les ganes d’emetre i assenyalar una sèrie llarga de consideracions sobre allò que considera una veritable doctrina i fins i tot un autèntic programa, de caire eminentment polític.

Des d’aquesta perspectiva s’endinsa a  examinar a fons tot el que comporta una afirmació d’aquestes característiques: «La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana»

Pàtria nostra, territori nostre, llengua nostra són al centre d’aquest estudi analític.

Escrita des de Mallorca, l’anàlisi no passa per alt el petit manifest que publica l’any 1934 la revista de Palma “La nostra terra”, titulat “Desviacions en els conceptes de llengua i de Pàtria”

Un manifest que serveix a l’autor com a punt de partida per iniciar-ne l’exposició, a mode d’allò que a les aules escolàstiques se’n denominava “explicatio terminorum” (l’explicació dels mots) ben esbrinat fil per randa.

Som un dels qui pensen i creuen que Fabra estava convençut que la llengua pròpia afavoria per antonomàsia el sentit de comunitat, digui’s poble, digui’s pàtria. S’hi va comprometre totalment, assumint-la com a idea motriu i va acaptar, dels seguidors, un projecte amb esperança, és a dir, l’"amor futuri".

Quant a la frase del Manifest de 1934 “La nostra Pàtria és el territori on es parla la llengua catalana”, per a alguns de nosaltres, la parla d’una llengua és fer ús d’un instrument comú a disposició dels respectius grups humans. La llengua, doncs, és signe de comunitat i, al respecte, no movem la qüestió de si cal referir poble, pàtria, nació, país, tribu, llinatge, estirp o raça. Amb el mot pàtria, el mestre diu un vocable en ús pertinent, fora pretensió analítica en punt a denominacions.

Fabra concep un projecte dinàmic ofert a la col·lectivitat [estesa, segons el Manifest, “de les Corberes a l’Horta d’Oriola i de les comarques orientals d’Aragó a la Mediterrània”]. 

En això apunta la idea motriu d’acaptar seguidors a un projecte solidari d’engrescament, a base de persuasió amb l’esquer amorós d’una esperança; en diuen «amor futuri», per referir-ne el sentiment alimentador. 

Els sentiments es comprenen sentint-los, en comptes d’analitzar-los amb criteris etimològics, secundaris, crec.

És pertinent invocar el símil dels hebreus alliberats de l’esclavitud i en trànsit a l’amada futura possessió de la terra promesa. Tot i així, en la comparació hi ha un diferencial. 

El projecte mosaic era comprehensiu, l’alliberament total; el de Fabra s’ha cenyit a la depuració de la llengua catalana i a dotar-la de recursos ortogràfics, gramaticals, lèxics, pragmàtics, que n’habilitin l’ús a tot àmbit i nivell i situació comunicativa. D’aquí n’esperava, com a flux consegüent, l’autenticació del poble català.

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

(CONTINUARÀ)


dilluns, 6 de desembre de 2021

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (3): la noció de llengua

 3. La noció de llengua

Sempre m’ha interessat la qüestió lingüística, no solament a l’hora d’ensenyar català al col·legi Pius XII de Ciutat, a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat, molt abans que es promulgàs la Llei de normalització lingüística l’any 1986.

També quan estudiàrem Humanitats, que incloïen l’estudi del llatí, del grec, de l’hebreu, del castellà, del francès, de l’anglès, de l’alemany (lògicament en nocions molt bàsiques) o del català, amb més amplitud.

Sobretot m’interessà la qüestió lingüística quan vaig entrar en contacte amb altres llengües que no s’assemblen gens ni mica a les europees, com foren el kirundi (o kinyarwanda) i el kishahili a l’Àfrica Central, o el kítxua i l’aimara a les zones andines del Perú.

Quan mir d’emprar el doctor Google i li deman què en diu Viquipèdia sobre l'origen del llenguatge usat entre els éssers humans, veig que ha estat motiu de discussions acadèmiques durant segles:
que no hi ha consens sobre el seu origen o la seva edat definitius, ni tan sols sobre si es va originar en un sol punt o alhora en diversos indrets;
que es tracta d’un tema difícil d'estudiar per la falta de proves directes, ja que ni les llengües ni l'habilitat de produir-les es fossilitzen;
consegüentment, els estudiosos de conèixer els orígens del llenguatge han de treure inferències d'altres tipus de proves, tals com l'evolució humana o les arqueològiques, etc.

Des de principis dels 90, tot i això, un creixent nombre de lingüistes, arqueòlegs, psicòlegs, antropòlegs i d'altres professionals han provat d'adreçar-se, mitjançant nous mètodes, al que han començat a considerar "el problema més difícil en ciència".

Sobre la noció i el concepte de llengua, l’autor n’inicia i en continua l’exposició amb paràgrafs que, tot i haver intentat esbrinar-ne el contengut lògic, no me n’he vist capaç d’aconseguir-ho plenament. 

Com deia aquell “xolito” que vaig conèixer a contrades allunyades de Mallorca, per les serres nevades dels Andes, “m’haurà de disculpar la meva gran falta d’ignorància”. Però és que no n’arrib a traure trellat:

Diu literalment: 

“Si per als romans, lògicament, la llengua que nosaltres anomenem «materna» era el patrius sermo, la llengua «paterna» (i, consegüentment, de la «pàtria»), això vol dir que nosaltres, contràriament, veiem la llengua més tost com una realitat «natural» que no pas cultural, i que, per tant, per ser plenament coherents amb aqueix univers propi, de caràcter «maternal», serem millors «patriotes» com més defensem la llengua de la terra, no pas la de la cultura, és a dir, com més defensem la llengua vulgar, no pas la llengua culta”. 

De bon principi, i amb una primera lectura d’aquest paràgraf, el veig com la presentació descambuixada d’una barreja de conceptes que no me n’eviten la confusió dins del meu capet…

En fi, necessit que qualcú me’n tragui, d’aquest trellat. I mir de trobar-ne alguna explicació mínimament satisfactòria. Ni que sigui amb qualque bon amic, a qui deman parer i me’n fa avinent l’opinió.

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

(CONTINUARÀ)

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (4): la noció de pàtria

 4. La noció de pàtria

Les pàgines introductòries d'aquest llibre de Jordi Quingles expressen tot d’una, sense voltar, el seu propòsit concret immediat: dirimir entre posicions enfrontades sobre el concepte pàtria. 

L’autor en precisa un doble pol: l’opció moderna que propugna Fabra, d’íntima vinculació llengua i pàtria, i la prohistoricomedieval o teoria occitanista, de refer uns vincles connaturals de Catalunya amb Occitània, destruïts, vuit segles enrere, arran del carnatge i l’anihilació de Muret (1214).

S'hi mostra molt crític, davant la majoria de sentits translaticis que va prenent la paraula «pàtria» al llarg de la història, sobretot en els temps moderns. Al seu mode de veure, impliquen una alteració substancial del sentit primitiu. Fins al punt que ho considera il·legítim.

La paraula “pàtria”, recorda l’autor, ve de la Roma clàssica, relacionada originalment amb els patres (els pares). A diferència d’altres cultures  com l’anglesa, on la pàtria és la “terra mare” o la “terra llar”, la cultura romana  dóna paper predominant als avantpassats com a fundadors. 

La pàtria, que esdevé “alma parens”, la mare comuna de tots, fa recaure l’èmfasi “en l’aspecte d'institució ancestral, i retrotrau els orígens clarament històrics a un passat mític i atemporal”.

(Al meu modest mode de veure, si se’m permet la disquisició, aquestes observacions de l’autor requeririen d’una explicació una mica més àmplia, extensa i aclaridora. Sobretot, en venir-me al cap suara mateix el text literal de l’himne oficial del Vaticà que tantes vegades vaig cantar de jove i que, fins i tot avui dia, comença dient: “Roma alma parens, sanctorum martyrumque...”)

Però bé. Seguint el fil del pensament de l’autor, en la consciència actual prevalen els sentits translaticis de la paraula, fins al punt que la noció original de pàtria arriba a designar només la “petita pàtria”, malgrat els diccionaris segueixin mantenint-hi la primera accepció.

Es mostra convençut que “la concepció tradicional de pàtria” no té en compte el valor literal ni els sentits que li donava Roma; sinó que l’hem anat dotant d'un contingut més adient al nostre univers mental contemporani.

La idea de pàtria que tenim actualment no té res a veure amb la dels romans, segons l’autor. Més tost és fruit d’una mistificació de la nostra noció tradicional de pàtria. Aquesta mistificació rep una consagració definitiva en la figura dels estats moderns que, entre d’altres coses, consagren la visió del país com un simple «territori» que, arribat el cas, un patriota té l’obligació de defensar. El «territori», en efecte, no és la «terra natal» d’un poble, sinó, pròpiament, l’extensió geogràfica sobre la qual s’estén la sobirania d’una nació entesa en termes polítics.

Diu que la Revolució Francesa, en consagrar la identificació actual entre pàtria i nació, i correlativament entre llengua i pàtria, acredita la idea d'una sola nació, una sola pàtria i una sola llengua, en aquell cas la francesa. Les altres llengües han de ser eliminades en nom d'aqueixa nació i pàtria úniques i en nom també del poble i de la llibertat (!)

Aquesta lògica, que l’autor qualifica d’infecta, malauradament perdura gairebé intacta fins avui dia i té un abast pràcticament universal. 

Afirma que la consciència legítima i natural que el poble autèntic (?) posseeix de pertànyer a un país esdevé objecte d’una utilització que n’altera profundament la naturalesa. La llengua és «presa» del poble autèntic (?) per fer-ne un instrument al servei del poble «sobirà» constituït en nació-estat.

A mi, que he desplegat la meva activitat professional, primordialment, com a corrector de textos en català a l’administració autonòmica balear durant dècades, em resulta molt significatiu el gest que realitza l’autor quan es lliura a assenyalar i remarcar entre cometes, aquelles paraules bàsiques que li serveixen per fonamentar-ne la reflexió analítica discursiva: «sobirania», «territori», «terra», «terra natal»,  «país», «nació», «nacionalista», «nacionalismes», «nacionalisme estatal», «pàtria» i «país», «pàtria» i «poble», «pàtria» política, «essència» nacional, etc.

També he de dir que em resulta una mica mal de copsar el sentit positiu i el paper exemplar o modèlic que hi puguin tenir, en les reflexions sobre llengua i pàtria, l’esment i l’aportació de figures com la de Miguel de Unamuno o Ortega y Gasset o Simone Weil,  citades per l’autor, en ocasions diverses i amb els termes en què els presenta.

Sobretot, si es tracta d’escatir, com diu l’autor, “el veritable caràcter d’aquesta absurda identificació moderna entre llengua i pàtria”.

Molt manco encara quan mira d’introduir certes nocions preliminars, en caracteritzar la figura de l’intel·lectual amb la distinció paulina entre homes carnals, psíquics i pneumàtics (o intel·lectuals en sentit estricte). 

He de reconèixer que no ho arrib a entendre. I que precisaria d’explicacions més extenses i àmplies sobre cadascuna d’aquestes manifestacions que hi fa l’autor. Els meus coneixements minsos dels escrits de Pau de Tars no em capaciten per endinsar-m’hi tant com ho fa l’autor, servint-se d’Unamuno...

Quan aqueix home diu, per exemple, que la consciència nacional, o la pàtria, o la llengua són realitats de naturalesa espiritual, l’autor reconeix que és ver que ho són, “però no pas en tant que conceptes, ja que aquests, per se, no participen sinó molt indirectament de la veritable naturalesa espiritual”

I continua analitzant-ho amb més profunditat...

S’ha de dir que, amb el concepte de pàtria, l’autor no fa referència als excessos de sang vessada, per causes religioses o per defensar-la com una «abstracció volàtil» al llarg de la història de la Humanitat. 

Vol parar esment, això sí, a la “usurpació i mistificació d’un sentiment legítim del poble per tal de fer-ne una passió al servei de les idees nacionalistes” (de la nació-estat, o nació política).

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

(CONTINUARÀ)

diumenge, 5 de desembre de 2021

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (i 5): conclusions

 5. Conclusions: gran defensa de la tesi occitanista

Primera. 
Em sembla que el manifest de Fabra, que l’autor pren com a referència per a  consideracions respecte de la llengua i la pàtria, és a la base del raonament i dels plantejaments de l’autor.

Segona.
M’ha semblat que la tesi de l’autor advoca per arraconar  totalment l’opció Fabra. Cosa que he de confessar que m’ha causat una certa desil·lusió. Perquè la iniciativa i l’obra de Pompeu Fabra, al meu modest mode de veure, representen, encara avui, una certa connotació d’esperança, d’«amor futuri»

Tercera.
He de dir i reconèixer que l’autor escriu molt bé. Té una gran devoció per la veritat i un gran amor a la llengua catalana. Es mostra erudit en tot moment. Amb intenció docent i ganes de compartir-ne idees. Dolç i elegant en l’expressió. Amb passatges de sucosa amenitat. 

Quarta.
Allò que l’autor qualifica d'assassinat de la civilització occitana medieval, no solament ha tengut una repercussió enorme en l'esdevenidor d'Europa i del món, sinó que encara en patim agudament les conseqüències.
Especialment als Països Catalans, on hem hagut de veure que passam de formar part d'aquella gran civilització occitano-catalana a viure, certament, «apretados y oprimidos» dins uns estats que no s’adiuen gens ni mica amb el nostre tarannà ancestral. 

Cinquena i darrera.
Després d’haver llegit amb molt d’interès allò que ha escrit Jordi Quingles en aquest llibre, fris de poder escoltar i atendre allò que ens en pugui i vulgui dir ara i aquí l'autor.

Fins aquí arrib. Així ho deix.

Gràcies per l’atenció dispensada.

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, 10 de desembre de 2021

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

divendres, 3 de desembre de 2021

Glosa meva dels setanta-set

 Amb DOS SETS de bístia vella

Com cada any quan ve Nadal,
se m’acut de fer una glosa:
oferint alguna cosa
a qui vulgui obrir portal.

Dos Nadals, mal confinats
per mor del covid denou:
hem rebut allò que cou,
n’hem quedat acoquinats.

Aquest segon any pandèmic,
capgirat tot dalt a baix,
com qui guarda en un calaix
tot allò que era acadèmic:

me n’arriben dos en dos,
alguns fets i moltes dades:
amb UN SET dues vegades,
jo pel "banc del si no fos".

Setanta vegades set
aquest pic encara no!
Però escolt bé la cançó
d'un grafisme que se'm perd.

Com diu Job al seu Poema
que fa Cinc en el seu llibre:
quan ell creia que era lliure,
li arribà mala condemna.

Hem quedat ben abatuts.
Ens ha pres, com no esperàvem,
molta gent que estimàvem,
valuosa que hem perdut.

Ha marcat la nostra cara
amb arrugues de tristor.
Ens ha duit gran amargor
quan hem vist adesiara

que hem d’anar més vius encara:
amb la boca i nas tapats,
d’altra gent ben distanciats,
com mesura que ens empara.

A l’espera d’un món nou
on tot quedi capgirat.
Que ningú visqui virat,
i s’afanyi a dir-hi PROU!

PROU d’enganys i de mentides!
PROU de guanys aconseguits
amb la fam dels més petits!
PROU de guerres i rapinyes!

PROU d’abusos personals,
adreçats a nins i nines!
PROU que siguin femenines,
males dades mundials!

PROU de cínics governants
que en nom de la democràcia
cerquen que una aristocràcia
mani sempre a tots costats.

PROU de clergues i jerarques
que, per la divinitat,
fan mal ús d’humanitat
per omplir-se'n més les arques.

PROU de fer d'aquest Planeta
gran femer insuportable:
PROU de fer-lo inhabitable!
PROU d'allunyar-ne la meta!

Que l’any vint-i-dos vinent,
en millori el vint-i-un.
S'esdevengui, com jo vull,
molt pitjor que l’any següent!

Amb els DOS SETS a l’esquena,
tot i la mala pandèmia:
Que s’acabi l’epidèmia!
i tengueu béns a balquena!

QUE PASSEU MOLT BONES FESTES
DE NADAL I DE CAP D’ANY!
HO DESITJA QUI ÉS D’ARIANY,
DE TOT COR: VÉNGUIN XALESTES!

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, Nadal 2021


SI T’INTERESSA VEURE’N MÉS, DE GLOSES MEVES,
POTS ACCEDIR LLIUREMENT
A AQUESTS ENLLAÇOS QUE T’ADJUNT:

A) 21 ENTRADES SEGUIDES A YOUTUBE

B) GLOSES MEVES A SÓC UN RODAMON

C) GLOSES MEVES A PICALSUD

D) GLOSES MEVES A PROMOCAT

dimecres, 20 d’octubre de 2021

Cecili Buele, una de les 60 Cares de Mallorca

A finals de l’any 2019, abans que m’arribàs l’hora de partir cap al Perú on feia comptes de passar-m’hi un trimestre sencer, em telefonà qui s’identificà com Stephanie Schulz. Jo no en tenia ni idea, de qui podia ser.


Em digué que era escriptora i dissenyadora, nascuda a Düsseldorf, Alemanya, a qui apassionava la descoberta i revelació de l’ànima de les persones i dels indrets on vivien. Que havia viscut a l’Argentina, el Brasil, Suïssa, Costa Rica... Viatjant arreu del món, s’havia enamorat de Mallorca, on residia amb la seva família pel barri de Bons Aires, a prop del Camp Rodó on visc jo.

Em parlà d’un projecte que duia entre mans, juntament amb Mark Julian Edwards, un fotògraf, escriptor i presentador britànic especialitzat a capturar històries de persones d’arreu del món, amb una mica d’humor i molta d’humanitat.


Em demanà si jo voldria sumar-m’hi, com havien fet altres persones d’arreu de l’illa. Volia que jo en fos una, de les Cares de Mallorca, que aparegués al seu llibre. Simplement ens hauríem de trobar algunes vegades, em faria entrevistes, em trauria imatges, n’enregistraria les aportacions i n’afegiria un extracte al volum que pensaven editar.

Així ho férem en ocasions diverses pels voltants de ca nostra: al recinte de s’Escorxador, a bars de la contrada, a l’església de Santa Catalina Thomàs fent sonar l'orgue, etc. Ella manejava la gravadora de veu i en Mark disparava a tort i a dret la seva càmera fotogràfica.

Fou durant algunes setmanes... Me’n vaig anar, com havia programat, al Perú. Per mor de la covid, no vaig poder romandre-hi tot el temps que m’hagués agradat. I vaig tornar a Mallorca pel mes de març, havent de confinar-me dins ca meva tot el temps que ens varen fer-hi estar, a tothom.

A finals del mes de juny de 2020, via whatsapp, Stephanie, em comunicava que necessitava la meva signatura per l’assumpte del dret d’imatge, i m’enviava un formulari que jo havia d’emplenar i retornar-l’hi per correu electrònic.

Un cop llegit detengudament el text que ella m’havia passat, amb molt bones paraules li vaig voler fer a saber que, jo no estava en condicions de signar un document del contengut del qual no se m’havia dit res, abans. 

Em demanaven que jo cedís tots els meus drets i que jo em quedàs sense cap dret d’imatge. Com que em semblava massa exigent, li vaig dir que seguissin endavant de la manera que considerassin millor, però que jo no podia signar un document com aquell, tal com m’havia arribat redactat. Creia que ja hi havia col·laborat suficientment amb les aportacions verbals que hi havia fet, i li desitjava tota casta d’èxits.

Em digué que podríem parlar-ne més detengudament sobre aquella signatura. Que podrien modificar aquell document estàndard que l’editor els havia lliurat. Que en farien un altre més senzill, pel qual jo simplement els autoritzaria a publicar la meva foto al llibre. I que bastarien dues línies...

Vaig insistir-li que tot el material que m’havien arreplegat ja era ben seu, que en fessin el que considerassin millor, que jo no m’oposava a res, però que tampoc no estava disposat a signar cap document.

Hi accedí. I continuàrem comunicant-nos adesiara per motius diversos, que ja no tenien res a veure amb aquell assumpte, sinó més tost campanyes solidàries amb la regió africana dels Grans Llacs...

Passà el temps. Transcorregué tot l’any 2020. Iniciàrem el 2021, tot l’hivern, tot l’estiu, i a la tardor, el proppassat 17 d’octubre, m’arribà una comunicació de Stephanie qui em deia que estaven molt contents, perquè el llibre ja era a les llibreries. Em convidaven a assistir a la presentació que feien comptes realitzar a les Bodegues Suau el proper 11 de novembre de 2021.

Vaig estar-ne molt content. Ja me n’havia oblidat, d’aquella participació meva dos anys enrere. Feia tant de temps que no en sabia res, ni n’havia tengut cap notícia, que ja m’havia fet a la idea que el llibre no s’arribaria a publicar mai.

Però no. Li vaig dir que tot d’una que pogués aniria a la llibreria a adquirir-ne un exemplar. Que compartia plenament l’alegria d’haver arribat, a la fi, a la meta que s’havien proposat. Que vaig apuntar-me a l’agenda la data d’aquell esdeveniment tan interessant. I que m’agradaria poder-ne enregistrar-hi algunes imatges per penjar-les al meu canal de youtube.

Amb la meva enhorabona per haver-ne aconseguit l’objectiu, hi afegia la meva abraçada afectuosa.

Al matí de dimecres, 20 d’octubre, vaig fer-me present a la llibreria que tenc més a prop de ca nostra, Llibreria Lluna, on m’atengué a les mil meravelles, com sempre, la bona amiga i excel·lent llibretera Maria Barceló.

Em féu a saber algunes coses ben interessants: que n’han fet dues edicions, d'aquest llibre "Cares de Mallorca. Jo som mallorquí": una en català i l'altra en castellà. A més de les versions en anglès i alemany. Que duu el preu de 28 euros. Que, si a la seva llibreria compraves llibres per valor superior als 30 euros, el Govern n’hi aportava 10, de bons de les Illes Balears. Així que hi vaig comprar dos llibres que valien 50€ i només n’hi vaig deixar 40!

En fullejar ràpidament el llibre Cares de Mallorca, tot d'una vaig adonar-me que havia estat editat per Triangle Postals SL de Sant Lluís, Menorca. Contenia 288 pàgines. Una dedicatòria inicial «A les nostres mares i als nostres pares». Duia el prefaci signat per Toni Nadal, oncle i ex entrenador del tenista manacorí Rafel Nadal. Hi apareixien les cares de més d’una seixantena de persones, cadascuna de les quals anava identificada amb el nom i el primer llinatge, seguits d’una frase breu que la definia, com també l’acompanyament d’unes línies escrites per la parella autora anglo-germànica.

Enhorabona, Stephanie! Enhorabona Mark! I gràcies per la gran i bona feinada feta. 


dimecres, 6 d’octubre de 2021

A Mª Ana Buele Ramis (1): la meva germana petita

Dia 7 de maig de 2021 va morir al seu domicili de Munera (Albacete) la meva única germana, Mª Ana Buele Ramis. Que en pau descansi!

M’ho comunicà pel mòbil el seu espòs i cunyat meu, Eugenio Domenech Rodríguez, el mateix dia.

Malgrat la notícia fos més que esperada per mi des de feia anys, no deixà de sorprendre’m aleshores i em causà una impressió molt forta. 

La meva única germana havia mort! S’havia retrobat amb els membres difunts de la família: ma mare M. del Carme, mon pare Andrés, el meu germà Andreu, les meves esposes Lina i Bel, la meva cosina Barita, etc.

En fracció de segons, per uns instants breus passaren pel meu cervell munió de records i d’escenes viscudes al llarg de la meva vida septuagenària, amb la imatge de la meva germana petita.

El seu naixement. 
Na Mª Ana va nàixer al barri palmesà del Camp Rodó el 5 de maig de 1950. Jo tenia 5 anys. Encara no havia fet la Primera Comunió. Era  l'única germana que tenia. 

Rompent amb la tradició domèstica, després de tres fills, venia al món la primera femella de la família Buele Ramis

També, per primera vegada, ma mare no se n’havia anat a parir a la clínica de Santa Catalina Thomàs, al barri de Son Armadams, a prop d’allà on avui dia s’aixeca l’Auditòrium de Palma, al carrer Marquès de la Cènia, on nasquérem els tres germans mascles. 

Na Mª Ana va nàixer al mateix domicili familiar on vivíem. L'anomenat Preventori, situat al carrer de General Riera, al barri del Camp Rodó. 

L'arribada a casa d'aquella primera nina va omplir de goig i d’alegria tots els cinc membres de la família. Record que hi hagué molt de trull aquell dia dins ca nostra. 

Moltíssims d'ulls, del tot encuriosits, esbrinaven de fit a fit els detalls més petits i insignificants d'aquell cosset humà, convertit aleshores, a aquell indret de Palma, en la primera mulata mallorquina del segle XX. 

No n’hi havia cap altra en tota l’illa. N’era la primera.

La convivència. 
Mª Ana compartí amb nosaltres els domicilis nombrosos que tengué la família Buele Ramis, pertanyent a una de les famílies més modestes de Ciutat. 

Només al mateix barri del Camp Rodó ocupàrem dos indrets del Preventori; una cotxera al carrer Vázquez de Mella, a prop de la gallera de can Veta; i un pis nou al carrer d’Alferes Llobera Estrades.

Posteriorment, habitàrem a un casalot del Secar de la Real, anomenat Can Tonet, a prop de Son Pons de la Terra, a la carretera de Valldemossa; i finalment a un pis de les vivendes de protecció oficial del grup Juníper Serra, situat davant la fàbrica de gas i electricitat de Gesa...

El Seminari.
La meva entrada al Seminari diocesà de Mallorca, per estudiar de capellà durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte, rompé pràcticament la meva relació directa amb la família. Dels dotze mesos de cada any, només me n’hi passava dos, a ca nostra: un a l’estiu i quinze dies per Nadal i per Pasqua.

Mai no m’ha fuit del cap ni de la memòria aquell dia de l’entrada meva al Seminari diocesà de Mallorca l’any 1955. D’acord amb la normativa interna, molt estricta, més enllà de la porta d'entrada no hi era permès l’accés de cap dona. Això va obligar ma mare i la meva germana a haver de romandre fora, esperant el retorn i la sortida dels familiars mascles, darrere les vidrieres que donaven al pati interior del Seminari Menor.

Tampoc no m’he oblidat mai de la negativa per part dels superiors del Seminari que jo pogués assistir a la Primera Comunió de la meva germana i del meu germà Andreu. La varen fer tots dos, el mateix dia, a la parròquia de la Santíssima Trinitat. Sense la meva presència. 

Com a infant, no ho vaig entendre. Com a adult, molt manco encara.

Des d’aquest blog meu, convid la gent que en tengui ganes, fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, a la Parròquia de Santa Catalina Thomàs, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles i familiars.








dimarts, 5 d’octubre de 2021

A Mª Ana Buele Ramis (2): la meva gran germana

L’escola. 
La meva germana Mª Ana va fer els estudis primaris a l’escola que les religioses Trinitàries mantenien oberta al Molinar de Llevant. Sé que va anar també al col·legi de les religioses Franciscanes, al carrer Moral de Ciutat. Més endavant estudià batxillerat a l’Institut femení Joan Alcover. I posteriorment dugué a terme altres estudis relacionats amb la seva professió sanitària, o amb el coneixement de llengües estrangeres, com fou el rus.

La parròquia.
A la dècada dels anys 50 i 60 del segle passat la joventut en general mantenia molt pocs espais dedicats al lleure, el joc, l’oci o la distracció. Molt més encara, quan es tractava d’al·lotes. La meva germana s’afegí al grup parroquial de la Santíssima Trinitat on feu amistat duradora amb bones colles d’amigues.

Alguns d'aquells noms d'amigues de joventut encara avui dia em sonen... Nila... Cati Ribas... Isabel Maimó... Andrea Martí... Margarita i Milagros Martorell... Magdalena Soler... Joana Tugores... 

Patronat Obrer. 
També record que na Mª Ana, durant algun temps, freqüentà el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit per l’ínclit jesuïta català, el Pare Ventura, a la plaça del Gral. García Ruiz. La meva germana es dedicà un temps a la pràctica de l’esport, com a jugadora de Bàsquet, integrant un dels primers equips femenins d'aquella època.

Can Roxa.
Si no vaig errat de comptes, la seva primera feina, que realitzà durant un període considerable de la seva vida laboral, fou a l’establiment de Can Roxa, tenda de venda de teixits i robes, situada al carrer de sant Miquel. Hi treballà com a dependenta, despatxant-hi per a l’empresari Jordi Rosselló Xamena, que li tenia molta consideració, estimació i respecte.

Verbum Dei. 
Les inquietuds de caire espiritual, que marcaren d’alguna manera la vida de la meva germana Mª Ana, l’atansaren també a interessar-se per la institució religiosa que havia creat el curiblanquer mossèn Jaume Bonet Bonet, «Les Bonetes», o Fraternitat Missionera Verbum Dei. Record que ella assistí a algunes trobades al santuari de Santa Llucia, a Mancor de la Vall, sense que s’hi arribàs a integrar totalment.

Son Dureta.
A més dels estudis de batxillerat elemental, es preparà professionalment per exercir la tasca d'auxiliar de Clínica a l’Hospital universitari de Son Dureta. Hi treballà durant dècades, juntament amb el seu espòs Eugenio Domenech, qui s’hi exercia com a excel·lent zelador, de tarannà profundament vocacional. Amb posterioritat, haurien d’atendre-la durant una temporada ben llarga com a pacient, la meva germana.

Escoltisme.
Amb ganes de col·laborar dins el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, Mª Ana participà en les activitats que duia a terme l’Agrupament Escolta Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació.
Record com si fos ahir mateix l’estiu de l’any 1969, quan vaig assistir com a consiliari escolta al campament que les Al·lotes Guies havien muntat al pinaret del Port Vell, dins el terme municipal de Son Servera.
Hi assistien com a caps na Teresa Gené i Ramis i na Catalina Llobera i Ordinas,  encarregant-se de la intendència na Francisca Oliver i Matas, i na Mª Ana Buele i Ramis, la meva germana.
Coincidia aquella acampada escolta amb la primera potejada humana que, segons deien, havia rebut la lluna, amb l'arribada espectacular dels primers astronautes de la història. Un esdeveniment  singular que havia estat presenciat directament per aquella colla d’al·lotes guies, davant la tele d’un bar de Son Servera. Com un esdeveniment realment extraordinari i singularment significatiu.

Algèria.
Gràcies a Mª Ana, vaig tenir l’oportunitat de viatjar per primera vegada al continent africà. Juntament amb mon pare, ella i el meu germà Andreu, a les darreries de l’any 1970, viatjàrem a Alger, la capital d’Algèria.
Vàrem retre visita familiar a un possible gendre de mon pare i possible cunyat meu algerià. Li deien Mourat. Tots quatre membres de la família Buele Ramis ens hi passàrem una setmana sencera, convivint amb aquella família musulmana, a la seva pròpia casa.
Record veure'ls realitzar cada dia, amb veneració profunda, les seves pregàries de bon matí, agenollats amb el cap cot en direcció a la Meca.
Hi compartírem taula, menjar i la paraula. Sortírem plegats a passejar pels carrers i mercats. Recorreguérem la «casbah» de la ciutat. Ens familiaritzàrem amb l'islam i l'estil de vida que hi portaven els fidels musulmans. Sense tastar-hi mai enlloc cap casta de beguda alcohòlica durant tots aquells dies...

Des d’aquest blog meu, aprofit per convidar la gent que en tengui ganes, a fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, a la Parròquia de Santa Catalina Thomàs, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles, familiars i amistats.

diumenge, 3 d’octubre de 2021

A Mª Ana Buele Ramis (i 3): esposa i mare



Matrimoni.


La meva germana Mª Ana es casà amb el manxec Eugenio Domenech Rodríguez a l'esglesieta de Son Roca el 5 de maig de 1975. El mateix dia que ella complia 25 anys d'edat. Tots dos treballaven a l’hospital universitari de Son Dureta.

  
Varen tenir quatre filles: Maru, Nani, Carme i Berni.
Tots aquests esdeveniments familiars varen ocórrer a la dècada dels anys 70 del segle passat, mentre jo em trobava fora de la Roqueta, exercint-me com a missioner al Burundi, primer, i al Perú, després.

Més a prop.
Estant jo a Chimbote, Perú, m’arribà la notícia que els meus pares havien decidit canviar de domicili. Ja no viurien més a la casa situada al Molinar de Llevant, davant Gesa. Havien pres la decisió d’anar-se’n a viure a la mateixa finca de la meva germana, al carrer de Ramon Muntaner. A la mateixa planta setena, porta per porta. Havien canviat de casa, de barriada, de parròquia. Estaven més a prop uns dels altres...

Dia fatídic.
El 10 del 10 del 01, per a mi, s’esdevengué el dia més fatídic de tots. A la matinada d’aquell dimecres, des del meu llit estant, vaig sentir sonar la sirena d’una ambulància. El darrer pensament que fos per mor de la meva germana!
Fortament empesa per depressions profundes, s’havia precipitat al carrer des del setè pis de casa seva, i ja no tornà a ser pus mai més la mateixa. Quedà i visqué en coma vegetatiu durant gairebé dues dècades seguides.
Ingressada d'urgència a l'Hospital de Son Dureta, d’on havia estat treballadora, hi hagué de romandre molts de mesos com a pacient, en estat de coma.
La família mantenguérem la convicció que tant la gerència administrativa de l'Insalud, com la direcció provincial de l'Inss, no havien actuat correctament amb la meva germana Mª Ana aquelles darreres setmanes...
Personalment, som un dels que pensen i creuen: qui va ser capaç de destruir en una nit, sent regidor de l'Ajuntament, tot un pont de pedra vell i emblemàtic com el del Tren, a Palma, no degué tenir tampoc gaire mirament a l'hora de destruir, si més no per omissió, la vida d'una de les treballadores de la institució pública que ell gestionava aleshores, ni de  destrossar-li'n la carrera professional...
Que Déu li pac aquell servei públic, així com se n'ha fet mereixedor!
Nosaltres ens haguérem d’adaptar a la situació nova, amb més que serioses dificultats i obstacles d’índole diversa...
Duita a ca seva, sempre va ser molt ben tractada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru. Ho vaig poder comprovar amb els meus ulls cada vegada que m’hi vaig atansar, tant a Palma com a Munera (Albacete): gràcies a la presència curosa i atenta d’espòs i filles, la meva germana Mª Ana s’ha passat al llit, durant dues dècades seguides, sense haver tengut ni patit mai cap llaga ni una! 

Ho mostra també, de manera explícita i clara, la felicitació que vaig saber que les quatre filles havien adreçat a tots dos, el dia que complien 35 anys de matrimoni, l'any 2010. A mi, em deixà tan fortament impressionat, que encara ara perdura:

«Felicidades Papá y Mamá por vuestro 35 aniversario! Espero que disfruteis de los detalles que os hemos enviado y aunque las cosas no siempre vayan con el viento a favor, nosotros somos como el junco que se dobla y nunca se quiebra!! Un besote Papá de parte de todas tus hijas. Te queremos, cabezón!! Mayo 2010».

«Estimada Mamà, Avui fas 60 anys i encara que fa temps que el vent va dur-se'n la teva veu, sempre ens queda el record de la teva memòria i els moments que hem passat i passam juntament amb tu!! T'estimam i t'enviam molts de besos i abraçades. Esper que oloris les 60 roses que t'hem regalat i la seva fragància t'arribi al cor. T'estimam molt tots!! Un beso molt fort. Maig 2010.»

Darrera trobada. 

L’estiu de 2016 vaig arribar fins a Munera, pocs mesos després que morís la meva esposa manacorina, Isabel Rosselló Girart. Fou una de les darreres trobades més fervents que vaig mantenir amb la meva germana Mª Ana... oportunitat única d’acomiadar-me-n’hi de manera definitiva...

La seva mort. 
El 7 de maig de 2021, a les 18:30 hores, la meva germana Mª Ana Buele Ramis deixà d’alenar. L’aturada cardio-respiratòria que patí acabà amb la seva vida, després de prop de vint anys seguits d’haver romàs en estat de coma vegetatiu.
La major part d’aquest temps perllongat, se la passà a la vila albacetenya de Munera. Molt ben tractada i acompanyada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru.
Que en pau descansi!
Les mostres de condol que ens han arribat, d’aleshores ençà, procedents de gent diversa a través de les xarxes de la intercomunicació social, es poden comptar a centenars. Moltes gràcies.
Vagi per davant tot el nostre agraïment, sincer i profund, de part de la família Buele Ramis. 

Des d’aquest blog meu, convid la gent que en tengui ganes, a fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles i familiars, a la parròquia palmesana de Santa Catalina Thomàs.

Que descansi en pau!

dimecres, 8 de setembre de 2021

A la bona amiga Margalida Vaquer: política i música

M’he quedat de pedra, quan el bon amic d’Esquerra Republicana, de cop sec, m’ha interromput la comunicació per whatsapp, i em feia a saber «m’acaben de confirmar que la nostra companya Margalida Vaquer va finar, ahir, a Mèxic».

No m’ho podia creure! Ni sabia jo que ella estigués per terres mexicanes. Tot d’una hi he oferit la meva col·laboració personal, per si feia falta haver de recórrer a algun dels contactes que hi mantenc, per aquell territori centreamericà.

Tot d’una m’ha vengut al cap que la meva relació amb Margalida Vaquer es remunta al mes d’octubre de l’any 2015, que jo recordi. Té a veure amb la nostra militància política dins Esquerra Republicana

Jo la recordava com una de les militants amb una de les intervencions més valuoses, durant aquell Congrés que Esquerra Republicana celebrava, sis anys enrere.

Més o manco quan m’havia passat pel cap la idea de «seguir poc engrescat en la tasca política militant activa, limitant-m’hi a pagar-ne la quota...», com li vaig fer a saber.

Davant del meu relatiu escepticisme pel rumb que jo creia que aniria prenent la nostra formació política, la vaig veure molt esperançada en un futur millor. Tot i que ella lamentava determinades formes d’actuar i d’organitzar activitats que no s’aguantaven de cap de les maneres, creia que calia arribar més lluny. 

Em volia transmetre la seva confiança que ben aviat aquella situació canviaria, perquè tenia la convicció que els dies de «glòria postissa s’havien acabat»... «La situació ja veuràs que ben aviat canviarà», em deia convençuda.

Em parlava de les excel·lències d’una gestora nova, constituïda per persones vàlides. «Esper que amb aquesta gestora la situació canviï. Hi ha gent que hi està que des del meu criteri és  molt vàlida...», em tornava a dir.

Una setmana després, tots dos tractàvem altres assumptes. Més que amb la política, tenien a veure amb la música.

Per messenger em feia a saber que havia publicat a la plana del Facebook una nova composició musical "Arutneva".

«Em permet la confiança de convidar-te que l'escoltis. És un tema de 6m però que rere porta més de dos mesos de feina. Ja em diràs què et sembla. Gràcies!»

Era la seva primera convidada... aventurA a l’inrevés!

01 Arutneva – Inside (6’ 7’’)

Del viatge més màgic,
de la ruta més espectacular,
de l'aventura més fantàstica,   
detonant  la creativitat
rumb a la musicalitat
neix "Arutneva"

Jo:
«No en sabia res, d'aquesta faceta de la teva vida, Margalida! Ja m'imagín el que deus haver gaudit, fent-ho. Salut i coratge per continuar fent-ne...»

Margalida:
Sóc músic de sempre,  el que passa és que és una mica difícil viure de la creació. Vaig gaudir del viatge i he gaudit component. Gràcies 

Cil:
Moltes gràcies a tu i bon Nadal!!

Es tractava de VUIT peces seves, que me les va anar presentant i oferint per aquest mateix ordre que les he volgut recollir en aquest blog meu, remarcant-me sempre que li agradaria que jo no m’oblidàs mai de marcar «m’agrada» a l’enregistrament de youtube. 

Ella considerava que aquell gest representava la millor publicitat que li podíem fer.

Margalida:
Aquest és el darrer tema que he publicat, si tens un moment i el vols escoltar, encantada.

02 Full of Thousands sounds (INSIDE) (3’ 30’’)

Let people look inside yourself
Don't close the doors of the universe
The world is open for you
Everything is full
Full of thousands sounds.

Margalida:
Vaig publicar un tema Frau Berlín, és un poc antic, data de l'any 1989.  Composició inspirada amb la caiguda del Mur i la conseqüent unificació d'Alemanya. Et deix l'enllaç. Ja em diràs què hi trobes. Gràcies!

03 Frau Berlin (D’Arezzo) (6’ 48’’)

Cil:
«Vols dir que n'ets l'autora, Margalida, tant de les imatges, com de la música com del muntatge? Excel·lent!»

Margalida:
Sí, vaig compondre el tema inspirada per la desaparició del mur i com que en aquella època, internet encara no havia nascut i tampoc els Cds, la publicitat la fèiem a base d'enviar per correu el disc de vinil a  emissores de per tot el territori.

Ara amb les noves tecnologies, em feia ganes publicar-la per la xarxa i aprofitant que vaig anar a Berlín he combinat el passat i el present. El recitatiu és d'un fragment de Bertolt Brecht

Et puc demanar un «m’agrada» a la cançó al youtube?» La publicitat és fonamental i jo faig tota la que puc.

Cil:
Això està fet, Margalida!

Margalida:
Moltes gràcies Cecili! Tinc en ment publicar dos temes més del disc que vaig enregistrar al 89 i algun tema actual. T'avisaré. Que passis un bon dia! Et deix enllaç del nou tema que he publicat al facebook:

04 Encís - (INSIDE) Everything you need (2’ 18’’)

Simplement ENCÍS, tot el que necessites.
No calen més expressions

Margalida:
Si tens un moment per escoltar-lo. Com sempre dic, aquesta és la millor publicitat. Vist que t'ha agradat, et demanaré el que sol demanar: 👍al facebook i sobretot a la plana del youtube, si tens un moment, són 30s. Hola te deix enllaç del nou tema EL CAMÍ 

05 El camí / Inside (3'48'')

El camí de cada dia,
el camí per arribar als somnis,
el camí que ens fa més forts.
El camí de la vida, a pesar de les tanques que sempre hi ha al voltant.

Cil:
Gràcies, Margalida!

Margalida:
Ja em diràs si t'ha agradat o no, sense cap compromís

Cil:
Ja te n'he fet un breu comentari, Margalida!

Margalida:
Gràcies pel comentari. I si em poses un 👍«m’agrada» seria genial

Cil:
Fet!

Margalida:
Gràcies. Ara te'n recomanaré una altra, és antiga 1986, jo era una joveneta que em volia menjar el món musical. Et deix enllaç i també la pots veure al meu mur, penúltima publicació.

06 Imágenes (Atrium 1986) (3’13’’)

Tema que data de l'any 1986, una època inoblidable on tot estava per fer i tot era possible.
El vídeo és d'una actuació a TVE i amb els anys és visible el deteriorament. Una retrobada amb el passat, la primera d'un grapat més que s'aniran publicant. Te deix la darrera publicació, està al meu mur, és la darrera, així i tot et deix l’enllaç 

07 Un caso entre mil/D’Arezzo ()

Forma part del primer disc de D'Arezzo. Un tema on la guitarra i el saxo van dialogant íntimament, entremesclant desitjos amagats en un àmbit clandestí ple de tendresa. Resumint una història d'amor.

Col·laboració especial de Vicenç Borràs dels millors saxofonistes de la terra. Crec que t'agradarà, però me dius coses quan l'hagis escoltada

Margalida:
He publicat un nou vídeo del projecte Música des de casa. És la Bourrée en Mim de Bach. Si tens un moment m’agradaria que ho valoris i si trobes que val la pena, s’agrairan uns comentaris. Són alumnes meus i ho han treballat molt. Gràcies.

08 BOURRÉE in Em (J S Bach) COVER (1’ 43’’)

Alumnes de 9 i 12 anys de l'Escola de música de Campanet i d'Obrador de Músics de Marratxí, en confinament, fan versió  de la Bourrée en Mim de  Johann Sebastian Bach. Experiència engrescadora i per ells a la vegada complicada (3/6/20).

Va ser la darrera comunicació que m’envià Margalida Vaquer. Era el 3 de juny de l’any 2020, en ple confinament per la pandèmia... que se n'ha duit per davant tantíssimes vides humanes...

Un any i tres mesos després, m’arribava la notícia esfereïdora de la seva mort, mentre ella havia viatjat a Mèxic... qui sap si amb ganes d'inspirar-se per compondre més peces artístiques com les precedents!

Li desig, de bon de veres, que descansi en pau!

I que siguin molts els «m’agrada» que li arribin, allà on sigui que es trobi vivint suara mateix...


dissabte, 31 de juliol de 2021

Cineciutat i Mercasa

Aquest darrer dissabte del mes de juliol de 2021, CineCiutat ha realitzat la seva assemblea general. Hi he participat com a soci amb moltes ganes. 

Érem unes dues dotzenes d’assistents a la Sala 1. Poca gent, segons se’n miri el nombre total de socis, que rondineja el milenar. Moltíssima de gent, segons se’n mirin les circumstàncies: en temps d’això que en diuen pandèmia i en ple estiu calorós.

Una vegada més, he tornat a valorar de manera molt positiva la feinada ingent duita a terme pel grup, cada cop més reduït, de responsables i representants de la Junta Directiva d’una entitat que, des de fa més de 9 anys, s’ha afanyat a sobreviure dins aquest àmbit de la cultura, tan difícil de gestionar i de mantenir, com és ara el cinema de qualitat. I més a la ciutat de Palma.

Ja havia assistit a l’anterior, l’assemblea extraordinària del mes de febrer de 2019, abans de l’arribada de la covid19, en bon Dia de la Candelera.

Recordant altres trobades anteriors, avui també me n’he duit, com sempre, una impressió molt bona i engrescadora. He tornat a comprovar que CineCiutat és molt «Més que un cinema»: compta amb un nombre considerable de persones voluntàries que hi col·laboren, per dur-hi a terme una munió d'activitats diverses amb uns objectius socials i educatius molt interessants. 

Malauradament, trob jo, continua sent una entitat que no rep el suport institucional públic que consider que es mereix: ni de l'Ajuntament de Palma, ni del Consell de Mallorca, ni del Govern de les Illes Balears, ni del Govern d'Espanya.

A la reunió assembleària anterior de l'any 2019, ens havien informat que CineCiutat venia obligada a haver de pagar 10.000 euros mensuals a MERCASA pel lloguer de les sales de cinema.

 I que els hi hauria de pagar fins a l'any 2022! Cada mes, 10.000 euros!

Em semblava una barbaritat! Increïble! Em semblava vergonyós! Inacceptable. 

Com podia ser que una entitat cultural hagués de pagar una quantitat tan elevada a una empresa pública estatal, per la utilització social i cultural de les sales d'un edifici que era propietat municipal, sense rebre cap casta d'ajuda econòmica del Consistori, ni del Consell, ni dels Governs! 

Em semblava in-cre-ï-ble!

Per si això no bastava, a la reunió d’aquest dissabte 31 de juliol, entre d’altres informacions, ens feien a saber que Mercasa, enguany mateix, havia duit CineCiutat davant dels tribunals per via d'urgència: perquè no havia pagat les quantitats d’euros que corresponien als mesos que havia hagut de mantenir tancades les sales de cinema, per mor de la normativa convid19 que l'hi obligava...

Una empresa pública estatal porta davant dels tribunals de Justícia una entitat social i cultural com CineCiutat? Per mantenir-hi llogats uns espais que són propietat de l’Ajuntament de Palma, i que havien de romandre tancats per ordre del Govern de les Illes Balears?

M’he quedat de pedra!

Amb la sang que em corria per les venes, a les totes, hi he volgut manifestar tres coses: 

1. Tot el meu suport personal a la feinada ingent duita a terme pel grup que s’ha encarregat fins ara de dur endavant la direcció de l’entitat, en unes condicions tan difícils. Em sentia empès a haver de reconèixer que es tractava d'un veritable miracle; 

2. El meu rebuig total a la manera de procedir de Mercasa, que, segons he dit, no era  gens nova, sinó que ja venia de temps enrere. Dels mateixos orígens, a l’any 1992, quan l'Ajuntament de Palma, presidit pel batle Ramon Aguiló, li'n féu una adjudicació tan descabdellada que no era de rebut; 

3. La meva adhesió total, amb la col·laboració personal que considerassin pertinent, a la proposta suggerida de denunciar Mercasa davant dels tribunals, per l’abús sostengut durant tants anys envers CineCiutat. 

I que això ho féssim com més aviat millor.

dissabte, 26 de juny de 2021

URGENT: ATUREM LA REFORMA DE LES PENSIONS

Tot  sembla  indicar  que  el  Govern  de  l'Estat,  amb  el  ministre  banquer  José  Luis Escrivá,  i  els  anomenats  "agents  socials"  (patronals  i  dirigents  de  CCOO  i  UGT), tenen  tancat  un  acord  per  "reformar"  el  Sistema  Públic  de  Pensions,  o  sigui l’empobriment,  l'enduriment  de  les  condicions  i  la  privatització  de  les  pensions públiques.   

Amb   una   aplicació   escalonada,   d’entrada   anuncien   un   altre endarreriment de l'edat de jubilació i la penalització de les jubilacions anticipades. Tot  això  amb  la  meitat  de  la  joventut  en  atur,  i  l'altra  meitat  semi-esclavitzada  per una precarietat insuportable.

No  és  la  primera  vegada  que  els  dirigents  de  CCOO  i  UGT  col·laboren  en  acords contra la classe treballadora en general, i en matèria de pensions en particular. Un cop  més  sense  consultar  ni  tan  sols  a  la  seva  pròpia  afiliació.  

Ja  en  2011  van signar  amb  el  govern  de  Zapatero  aquella  nefasta  reforma  (avantsala  de  la  de Rajoy) que allargava l'edat de jubilació des dels 65 fins als 67 anys i empobria les pensions públiques. 

A partir de llavors, a aquests dirigents se'ls van obrir les portes de  les  gestores  de  fons  privats,  i  des  d’aleshores  participen  i  es  lucren  d'aquest negoci, al costat de la banca.

Ara,  aprofitant  el  renou  mediàtic  dels  indults,  l'inici  de  l'estiu  i  altres  elements  de distracció, aquests mateixos dirigents de sindicats que es diuen de classe, li posen en  safata  als  poders  financers  aquesta  nova  "reforma"  de  les  pensions,  la  tercera en una dècada (a canvi de què?). 

A més, ho fan sense tenir cap legitimació, ja que les  i  els  pensionistes,  i  la  gent  treballadora,  no  els  hem  votat  perquè  negociïn  res en matèria de pensions.

Per  això  fem  una  crida  general  i  urgent,  als  i  les  pensionistes,  a  les  joves generacions   treballadores   a   les   quals   volen   deixar   sense   pensió,   a   les organitzacions  sindicals  (també  a  l'afiliació  dels  sindicats  signants  de l’acord)  i  als moviments socials, per sortir al carrer i aturar aquestes noves i greus retallades de drets de totes i tots.

Mentre  preparem  altres  accions,  LA  COORDINADORA  BALEAR  EN  DEFENSA DE LES PENSIONS  PÚBLIQUES  (convocatòria  estatal)  ens  concentrarem  dilluns que ve dia 28 de juny de 2021 a:


MALLORCA> Palma, davant la Delegació de Govern, 11.00 hores.

EIVISSA> Vila, davant la Subdelegació de Govern, 11,00 hores.

MENORCA> Ciutadella, Plaça de la Catedral, 12,00 hores.

GOVERNI QUI GOVERNI LES PENSIONS I ELS DRETS ES DEFENSEN!

ATUREM REFORMA DE PENSIONS! - LLUITEM PER PENSIONS DIGNES! - CONTRA REFORMA DE PENSIONS! - CONSULTAU PENSIONISTES! - NO A FONS PRIVATS DE PENSIONS! - SINDICATS TRAÏDORS A LA CLASSE OBRERA! - SINDICATS VENUTS AL CAPITAL! - SINDICATS SENSE EL VOT PENSIONISTA! - NO A RETALLADES DE DRETS!

EN DEFENSA DE LES PENSIONS PÚBLIQUES! - SINDICATS I PATRONAL, ESCOLTAU LA VEU DE PENSIONISTES! - SINDICATS I GOVERN, ESCOLTAU LA VEU DE PENSIONISTES! - GOVERNI QUI GOVERNI, LES PENSIONS PÚBLIQUES ES DEFENSEN!

GOVERNI QUI GOVERNI, ELS DRETS SOCIALS S’HAN DE RESPECTAR!