dilluns, 6 de desembre de 2021

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (4): la noció de pàtria

 4. La noció de pàtria

Les pàgines introductòries d'aquest llibre de Jordi Quingles expressen tot d’una, sense voltar, el seu propòsit concret immediat: dirimir entre posicions enfrontades sobre el concepte pàtria. 

L’autor en precisa un doble pol: l’opció moderna que propugna Fabra, d’íntima vinculació llengua i pàtria, i la prohistoricomedieval o teoria occitanista, de refer uns vincles connaturals de Catalunya amb Occitània, destruïts, vuit segles enrere, arran del carnatge i l’anihilació de Muret (1214).

S'hi mostra molt crític, davant la majoria de sentits translaticis que va prenent la paraula «pàtria» al llarg de la història, sobretot en els temps moderns. Al seu mode de veure, impliquen una alteració substancial del sentit primitiu. Fins al punt que ho considera il·legítim.

La paraula “pàtria”, recorda l’autor, ve de la Roma clàssica, relacionada originalment amb els patres (els pares). A diferència d’altres cultures  com l’anglesa, on la pàtria és la “terra mare” o la “terra llar”, la cultura romana  dóna paper predominant als avantpassats com a fundadors. 

La pàtria, que esdevé “alma parens”, la mare comuna de tots, fa recaure l’èmfasi “en l’aspecte d'institució ancestral, i retrotrau els orígens clarament històrics a un passat mític i atemporal”.

(Al meu modest mode de veure, si se’m permet la disquisició, aquestes observacions de l’autor requeririen d’una explicació una mica més àmplia, extensa i aclaridora. Sobretot, en venir-me al cap suara mateix el text literal de l’himne oficial del Vaticà que tantes vegades vaig cantar de jove i que, fins i tot avui dia, comença dient: “Roma alma parens, sanctorum martyrumque...”)

Però bé. Seguint el fil del pensament de l’autor, en la consciència actual prevalen els sentits translaticis de la paraula, fins al punt que la noció original de pàtria arriba a designar només la “petita pàtria”, malgrat els diccionaris segueixin mantenint-hi la primera accepció.

Es mostra convençut que “la concepció tradicional de pàtria” no té en compte el valor literal ni els sentits que li donava Roma; sinó que l’hem anat dotant d'un contingut més adient al nostre univers mental contemporani.

La idea de pàtria que tenim actualment no té res a veure amb la dels romans, segons l’autor. Més tost és fruit d’una mistificació de la nostra noció tradicional de pàtria. Aquesta mistificació rep una consagració definitiva en la figura dels estats moderns que, entre d’altres coses, consagren la visió del país com un simple «territori» que, arribat el cas, un patriota té l’obligació de defensar. El «territori», en efecte, no és la «terra natal» d’un poble, sinó, pròpiament, l’extensió geogràfica sobre la qual s’estén la sobirania d’una nació entesa en termes polítics.

Diu que la Revolució Francesa, en consagrar la identificació actual entre pàtria i nació, i correlativament entre llengua i pàtria, acredita la idea d'una sola nació, una sola pàtria i una sola llengua, en aquell cas la francesa. Les altres llengües han de ser eliminades en nom d'aqueixa nació i pàtria úniques i en nom també del poble i de la llibertat (!)

Aquesta lògica, que l’autor qualifica d’infecta, malauradament perdura gairebé intacta fins avui dia i té un abast pràcticament universal. 

Afirma que la consciència legítima i natural que el poble autèntic (?) posseeix de pertànyer a un país esdevé objecte d’una utilització que n’altera profundament la naturalesa. La llengua és «presa» del poble autèntic (?) per fer-ne un instrument al servei del poble «sobirà» constituït en nació-estat.

A mi, que he desplegat la meva activitat professional, primordialment, com a corrector de textos en català a l’administració autonòmica balear durant dècades, em resulta molt significatiu el gest que realitza l’autor quan es lliura a assenyalar i remarcar entre cometes, aquelles paraules bàsiques que li serveixen per fonamentar-ne la reflexió analítica discursiva: «sobirania», «territori», «terra», «terra natal»,  «país», «nació», «nacionalista», «nacionalismes», «nacionalisme estatal», «pàtria» i «país», «pàtria» i «poble», «pàtria» política, «essència» nacional, etc.

També he de dir que em resulta una mica mal de copsar el sentit positiu i el paper exemplar o modèlic que hi puguin tenir, en les reflexions sobre llengua i pàtria, l’esment i l’aportació de figures com la de Miguel de Unamuno o Ortega y Gasset o Simone Weil,  citades per l’autor, en ocasions diverses i amb els termes en què els presenta.

Sobretot, si es tracta d’escatir, com diu l’autor, “el veritable caràcter d’aquesta absurda identificació moderna entre llengua i pàtria”.

Molt manco encara quan mira d’introduir certes nocions preliminars, en caracteritzar la figura de l’intel·lectual amb la distinció paulina entre homes carnals, psíquics i pneumàtics (o intel·lectuals en sentit estricte). 

He de reconèixer que no ho arrib a entendre. I que precisaria d’explicacions més extenses i àmplies sobre cadascuna d’aquestes manifestacions que hi fa l’autor. Els meus coneixements minsos dels escrits de Pau de Tars no em capaciten per endinsar-m’hi tant com ho fa l’autor, servint-se d’Unamuno...

Quan aqueix home diu, per exemple, que la consciència nacional, o la pàtria, o la llengua són realitats de naturalesa espiritual, l’autor reconeix que és ver que ho són, “però no pas en tant que conceptes, ja que aquests, per se, no participen sinó molt indirectament de la veritable naturalesa espiritual”

I continua analitzant-ho amb més profunditat...

S’ha de dir que, amb el concepte de pàtria, l’autor no fa referència als excessos de sang vessada, per causes religioses o per defensar-la com una «abstracció volàtil» al llarg de la història de la Humanitat. 

Vol parar esment, això sí, a la “usurpació i mistificació d’un sentiment legítim del poble per tal de fer-ne una passió al servei de les idees nacionalistes” (de la nació-estat, o nació política).

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

(CONTINUARÀ)