Acudint a la capella ardent del Consolat de Mar, on romanen per unes hores les seves restes mortals, faig arribar la meva salutació més personal a la mare de Xesc Antic, a la seva esposa Conxa García, a la seva germana Catalina Antich i a la resta de familiars, amistats i militants socialistes presents.
Hi deix escrites, al Llibre de condolences unes breus paraules d’agraïment:
«Bon amic i president Xesc Antich: Agraint la teva tasca d’un esplèndid president. Aquí i ara en faig esment, en aquesta bella casa».
L'endemà mateix d'aquesta visita efectuada a la capella ardent del Consolat de Mar, em faig present al cementeri d'Algaida on és previst de fer-hi el comiat definitiu a les restes mortals de qui és el primer president socialista del Govern de les Illes Balears, l'algaidí Francesc Antich i Oliver, (QEPDA).
Només arribar al poble, ja m'adon de la gran quantitat de gent que es dirigeix cap al cementeri algaidí, en vehicles i a peu sobretot. Enmig d'una gran operació policial a càrrec de la Guàrdia Civil i la Policia Local, que s'afanyen a mantenir-hi l'ordre i a fer les indicacions pertinents perquè puguin aparcar-hi convenientment els centenars (o milers) de cotxes que hi acudeixen.
Gent de la vila algaidina de totes les edats i condicions fan coa per entrar al recinte funerari municipal. Alguns porten rams de flors. D'altres roses o clavells vermells. Tots amb l'emoció en el rostre. Amb ganes de desfilar per la capella on roman instal·lat el fèretre, i amb el delit de saludar i confortar la família Antich Oliver davant la pèrdua d'una persona tan apreciada.
Abans d'entrar-hi, molt amablement m'indiquen i assenyalen l'existència damunt d'una tauleta d'un bon manat d'exemplars escrits de "la darrera glosa feta p'en Xesc Antich". N'agaf un per a mi, i uns quants més per a gent amiga que sé que voldria tenir-ne...
La darrera glosa de Xesc Antich
A la mateixa porta d'entrada, tenc oportunitat de saludar Conxa Garcia, l'esposa. Com també Catalina Antich, la germana. I la resta de familiars que hi són presents: sa mare, els seus fills, els seus nebots...
Albir en primer lloc, la corona de flors que hi aporta el Senat. Seguida de la que li ofereix el Congrés dels Diputats. Completada amb la de l'Agrupació Socialista d'Algaida, Pina i Randa. Les tres corones que veig col·locades a l'interior del tanatori. A més de les flors que envolten el fèretre, cobert amb la bandera de les Illes Balears. I munió immensa de rams i de corones que s'ajunten en un admirable mosaic a l'exterior de la capella.
Desenes de roses vermelles de l'Agrupació Socialista d'Algaida, Randa i Pina
Com a bon amic seu, mir d'ocupar el racó més apropat de la capçalera del baül (per no entorpir la marxa de la coa llarga i extensa, que circula disposada a retre-li la darrera salutació). Des d'aquí mateix elev la meva pregària personal, mussitant-hi un efusiu i molt sentit "Parenostre", en català, la nostra única llengua pròpia, i reclamant-hi la protecció damunt totes i cadascuna de les "Quatre illes, un país, cap frontera" que tan admirablement governà, administrà i representà com a president en sengles tandes legislatives.
M'alegra ben molt veure-hi moltíssims rostres de gent coneguda. Senyal clar de la valoració altíssima que té entre la ciutadania illenca. Mir de saludar la gent que puc, content de veure que, al final de la seva vida terrenal, rep el reconeixement públic a la molta i molt bona tasca desplegada com a polític i com a ciutadà d'aquest país.
En un escrit meu recent, arran de l’informe elaborat pel Defensor del Poble a l’estat espanyol, sobre les víctimes de la pederàstia a l’interior de l’Església catòlica, com a ciutadà llis i ras, alhora que fidel practicant, elev dues peticions a dues de les més altes instàncies públiques amb seu a Madrid:
1. Que, a l’hora de sol·licitar, elaborar o publicar informes oficials sobre la pederàstia existent a l’estat espanyol, no es limitin solament a l’àmbit eclesiàstic catòlic, sinó que, en bé del conjunt de la població, també n’ampliïn el camp d’observació a molts d’altres segments de la població on es produeix aquesta malifeta.
2. I que tots aquests informes siguin elaborats amb mètodes i anàlisis tècniques molt més fiables que les emprades fins ara, de manera que puguem disposar, simultàniament, de totes les dades relacionades amb els abusos sexuals d’infants arreu de l’estat, i puguem mirar de contribuir positivament i eficaç a erradicar-ne la pràctica, tan nefasta com feresta.
Amb aquest segon escrit meu, com a ciutadà llis i ras de les Illes Balears, i com a catòlic practicant, em veig amb el dret i el deure de girar la ullada i la crítica, també, cap a l’estament jeràrquic d’aquesta Església catòlica que, en opinió de no poca gent, en lloc de donar llum, fa i escampa massa fum. En aquest àmbit i en d’altres.
Em deman ¿per què deu ser que la Jerarquia de l’Església catòlica a l’estat espanyol, els bisbes en general, no deixen d’oferir la imatge lamentable d’un estament interessat a ocultar, amagar, dissimular o fins i tot negar comportaments pederastes d’eclesiàstics espanyols?
¿No deu ser cert, com afirma el Defensor del Poble, que els estaments eclesiàstics oficials, en general, miren de posar traves i pegues, obstacles i dificultats a qui vulgui investigar sobre fets que, per molt lamentables que siguin, no deixen de ser reals, ni deixen de tenir repercussions serioses fora de l’àmbit estrictament jeràrquic?
Si hem de fer cas al que publiquen els mitjans, el màxim representant i president de la Conferència Episcopal Espanyola desqualifica l’informe oficial sobre el nombre de pederastes eclesiàstics i afirma amb tots els ets i uts que és «mentida».
Aleshores, la pregunta és òbvia, ¿per quines cinc-centes viuen tan interessats a amagar la veritat, durant tant de temps i en tants indrets, i no es posen a col·laborar decididament i activa a facilitar-ne les dades que hi facin més llum? En una societat veritablement democràtica, un comportament com aquest ¿no podria arribar a ser considerat fins i tot delictiu, per part de jerarques renuents a col·laborar-hi?
Si, com a president de la Conferència episcopal creu que no són tants els casos d’eclesiàstics que abusen d’infants, ¿per què no mana i ordena que en totes les diòcesis espanyoles, en lloc de posar pegues i obstacles, se’n facilitin les investigacions i s’obrin de pinte en ample els arxius de les cúries diocesanes als investigadors degudament acreditats i, sobretot, a les víctimes que hi tenen tot el dret del món?
D’altra banda, qui més qui manco pensa que demanar perdó, cosa que fa el president dels bisbes espanyols, per una malifeta tan voluminosa i repugnant com l’abús de menors, no deixa de ser una mera gesticulació verbal que, si no va acompanyada de res més, no representa cap altra cosa que reconèixer-se’n culpable. I punt.
En una societat veritablement democràtica, ¿es pot considerar suficient demanar perdó per un mal tan gros comès, sense parar esment a cap casta de reparació col·lectiva mínima? ¿No s’hi han d’aplicar les lleis? ¿No cal restituir res, ni s’han de prendre mesures concretes que facin evident el penediment sincer? ¿No s’ha de fer arribar cap casta d’indemnització moral i econòmica a les víctimes? ¿No s’ha de reparar d’alguna manera efectiva el mal comès i reconegut?
Ja no en parlem, si param esment a l’Evangeli de Jesús de Natzaret, quan es refereix a qui fa malbé un infant ¿o ja no hi deu tenir res a veure l’ensenyament de Lc 17,2 quan amolla: «Més valdria que li posassin una roda de molí al coll i el llançassin a la mar, abans que fes caure un d’aquests petits. Estigueu alerta! Teniu compte de vosaltres mateixos»?
Afirmar, com diu el president dels bisbes, que avui dia ja no es cometen tants abusos infantils com en temps passats... Faltaria més! Lamentablement, suposant que sigui certa la davallada possible de casos de pederàstia a l’interior de l’estament eclesiàstic, si és que es dóna, no sembla que pugui atribuir-se a l’afany dels jerarques, sinó més tost a pressions externes d’una societat cada cop més democràtica que, de manera gairebé unànime i cridanera, se’n farta i arriba a dir «prou d’abusos sexuals infantils» per part d’eclesiàstics.
Denunciar, com a president de la Conferència episcopal, que algunes estadístiques extrapolades de l’informe del Defensor del poble tenen «la intenció d’enganyar la població», pot induir a creure i pensar el mateix, respecte d’una actitud jeràrquica que impedeix activament i ferma, recaptar informació oficial tan zelosament custodiada, que contribueix a mantenir la població enganyada, amb el pretext de mirar de fer-hi creure que «tots els clergues són molt bones persones».
Quant i més, quan es tracta d'uns individus que pertanyen a un col•lectiu tan emblemàtic dins les nostres societats. Són eclesiàstics dedicats expressament i directa a incentivar i promoure la pràctica de l'amor entre els humans, fruit, com diuen, d'un mandat que prové de Déu mateix. I, en actuar en nom de Déu, n'hi ha que mantenim la convicció que n'agreuja fets i responsabilitats individuals i col•lectives.
Sobretot, en incidir tan directament en el teixit social, en la defensa i promoció dels models de comportament que difonen i imposen, en l'àmbit de les identitats, de l'educació, de l'amor, de l'afecte. Elements malversats en perversió, com eina feresta de manipulació de consciències.
I tot plegat, en una etapa delicadíssima dins la vida emocional i afectiva de víctimes tendres i indefenses.
Davant d'una resposta tan reaccionària com poc valenta per part del president dels bisbes espanyols, ens podem prendre amb molt d’interès, cada cop major, allò que hi diu el papa Francesc, i que veim que no és poc, sobre aquest assumpte.
Si faig al·lusió explícita i directa a les orientacions emanades del bisbe de Roma, jerarca suprem a l’interior de l’Església catòlica, és perquè em fa adonar de dos fets inqüestionables:
Que el mateix papa considera l’abús sexual de menors per part d’eclesiàstics com un assumpte de gravetat extrema a l’interior de l’Església catòlica, en els seus estaments jeràrquics més representatius, com són bisbes i cardenals, clergues i religiosos. No solament a l’estat espanyol, sinó també a altres països de l’orbe catòlic, i a gran escala.
I d’altra banda, que, des de l’episcopat espanyol, continuen fent la impressió de parar massa poc esment a les orientacions i recomanacions papals, vist el comportament manifestat fins ara per la cúpula eclesiàstica, als ulls de molta gent, amb tantíssim que desitjar.
Basta veure que, des que el 13 de març de 2013 el cardenal jesuïta argentí Jorge Bergoglio és elegit papa, no dubta gens ni mica a impulsar una reforma penal que introdueix el delicte específic de «pornografia infantil»; arriba a tipificar certs delictes que encara ara no són presents en algunes legislacions civils.
Malauradament, pel que es veu, esdevenen unes eines que no sempre resulten útils ni són emprades degudament a l’àmbit més proper de les esglésies diocesanes. Fa la impressió que els bisbes hi donen les espatlles.
Només un any després d’haver estat elegit, el 22 de març de 2014, el papa Francesc crea i fixa la Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors, integrada per cardenals, arquebisbes i algunes víctimes d’eclesiàstics.
Tothom pot veure que aquest papa argentí, de llinatge Bergoglio, s’afanya a continuar en la línia de «tolerància zero» en aquest àmbit d’actuació eclesiàstica punible, i estableix regles molt estrictes en matèria d’abús, reunint-se amb víctimes i rebutjant amb fermesa centenars de sacerdots abusadors.
Seria massa extens allargar-me, en aquest escrit meu, a l’hora de fer al·lusió a totes i cadascuna de les decisions que adopta pel papa Francesc sobre aquesta matèria, pràcticament cada any del seu pontificat.
Qui hi tengui interès, pot atansar-s’hi fàcilment a través de la pàgina web vaticana dedicada a «Abusos contra menors. La resposta de l’Església». Hi apareixen nombroses intervencions papals referides a aquest assumpte, que surten publicades en alemany, anglès, espanyol, francès, italià, polonès i portuguès.
Tant de bo que els bisbes que integren la Conferència Episcopal Espanyola s’engresquin d'una vegada a fer més cas d’allò que proposa el papa Francesc en matèria de lluita contra els abusos sexuals de menors per part d’eclesiàstics, i adoptin, de manera agosarada i valenta, les decisions, actituds i comportaments que el bisbe de Roma proposa, i que les societats del segle XXI reclamen arreu del planeta.
En bé de les víctimes dels abusos sexuals per part d’eclesiàstics, i en bé d’una societat com l’espanyola que ha d’anar madurant moltíssim més, pel que fa al respecte cap a tots els éssers i col·lectius humans que la integren. Sobretot els més tendres, joves i vulnerables.
Cecili Buele i Ramis, Mallorca, 30 d’octubre de 2023
«Nemo dat quod non habet», deien els antics quan volien manifestar que «ningú no pot donar mai allò que no té».
Em ve al cap aquesta reflexió i sentència més antiga que el pastar, amb motiu de la notícia publicada, a bombo i platerets, des de Madrid i a tots els mitjans informatius, sobre un informe que fa públic el Defensor del Poble: xifra en més de 440.00 persones les víctimes de la pederàstia a l’interior de l’Església catòlica.
Pel que sembla, el lliurament d’aquest informe respon, amb una celeritat inusual en contrades hispàniques, a una petició que li adreça el Congrés dels Diputats, any i mig enrere. A França, diuen, torben més de tres anys a respondre una qüestió semblant.
Ciutadà llis i ras d’aquesta societat sudeuropea, practicant adscrit a l’Església catòlica, coneixedor de la institució eclesiàstica escampada en les desset comunitats autònomes de l'estat espanyol, podria agrair profundament, sense que em sorprengués gaire, aquest esforç informatiu.
De bon començament, no deixa de resultar bastant sospitós que tot un Defensor del Poble (se suposa que de "tot el poble espanyol", en el seu conjunt), es presti a fixar-ne l’atenció i la dedicació acurada a la pederàstia «eclesiàstica» solament, sense parar esment a la pederàstia «generalitzada» entre tota la població espanyola, pel que expressen informacions publicades i titulars cridaners que es difonen.
Ell sabrà per què ha volgut fer-ho així. Jo no. Vull dir que no sé per què ha decidit de fer-ho així.
Amb motiu de la difusió a bombo i platerets d’una notícia com aquesta, no em puc estar de dir-hi la meva. L’he volguda penjar a la xarxa de la intercomunicació més activa (Facebook i Whatsapp), i també l’he adreçada a la presidenta del Congrés dels Diputats, via messenger, la bona amiga inquera Francina Armengol i Socias (de qui, lògicament, no he obtengut cap casta de resposta, fins suara mateix).
Eclesiàstic com he estat i em consider encara ara, fervent partidari d'una legislació molt més estricta en aquest àmbit de la mala actuació humana, com són ara els abusos d’infants o menors o adolescents, agraesc profundament poder disposar suara mateix de dades, en principi fefaents, sobre aquests abusos per part de clergues o religiosos (450.000?) a l'estat espanyol. Situació lamentabilíssima, sobretot per les víctimes!
A mida que vaig informant-me’n més detalladament, emperò, quan em diuen que tot això es basa en una «enquesta telefònica»... m’entren dubtes seriosos sobre la seva vàlua efectiva: tant per defecte com per excés.
Amb un mètode tan poc fiable com «una trucada telefònica», tothom pot concloure que tant poden ser molts més, com també molts manco, les víctimes reals i concretes d’aquests abusos per part d’eclesiàstics...
Sí que m'agradaria poder disposar, simultàniament, de les dades relatives als abusos infantils per part d’altres segments de la població, no eclesiàstics, com poden ser mestres, metges, militars, policies, polítics, pares o parents...
Si no n'hi ha, que no n'hi cerquin. Però, si n'hi hagués, per què no ho han d'aclarir i difondre-ho?
Entre mestres d’escoles públiques o privades, no catòliques, el Defensor del Poble no en té cap dada que pugui fer pública? Amb noms i llinatges? Amb fotografia incorporada? Amb el nom del centre escolar? Amb el nom i llinatges de director/a? Amb el seu currículum vitae? Amb la identificació de la víctima? Amb dades detallades de l’abús?
I amb metges que hagin abusat de menors? No en té cap dada, amb noms i llinatges, fotografia, clínica o hospital, currículum professional, identificació de víctimes, detalls de l’abús?
I amb militars que hagin abusat de menors? No n’hi consta cap ni un, amb noms i llinatges, fotografia, caserna, graduació, família, víctimes, detalls?
I amb policies que hagin abusat de menors? No en té cap ni un, amb noms i llinatges, foto, destinació, carrera professional, víctimes, detalls, etc.?
I amb polítics? No n’hi consta cap ni un amb noms i llinatges, càrrec públic, denominació del partit, institució pública on és present, etc.?
I dins l’àmbit esportiu? No n’hi consta cap, d’abús sexual de menors? Amb nom i llinatges dels infractors? Del club esportiu? De la localitat? De la junta directiva?
I, sobretot, amb pares i parents de víctimes, no té constància de cap cas que pugui fer públic, per contribuir a fer veure que, malauradament, vivim a l’interior d’una societat que, malgrat les aparences de normalitat i respecte, continua maltractant infants i abusant-ne sexualment, a més gran escala del que sembla? O són meres suposicions només?
Com a ciutadà de les Illes Balears reclam i deman que el mateix Defensor del Poble, i el Congrés dels Diputats espanyol que li encomana informes, vagin més enllà de la denúncia d’abusos infantils per part de l’Església catòlica, i s’atreveixin, d’una vegada per totes, a enfrontar-se a una de les realitats i situacions més doloroses que, pel que expressen certes entitats socials, continuen patint molts d'infants en aquest redol d’Europa: l’abús sexual.
Seria bo quantificar-ho, científicament i tècnica. No solament amb una enquesta basada en una telefonada. Si més no, per veure'n les proporcions en àmbits diversos i per mirar d’aconseguir-hi un apropament més eficient a la realitat, d'una manera més objectiva.
Sempre amb l’afany i moltes ganes d'encertar el camí de la seva erradicació total, no solament a l’àmbit eclesiàstic, sinó també a tots els àmbits d'una societat que, en el seu conjunt, ja no en pugui donar, de pederàstia, perquè ja no en tengui.
Cecili Buele i Ramis, Mallorca, 28 d’octubre de 2023
En bon dia 17 d’agost de l’any 2023, sent a dir, amb tots els ets i uts, a l'interior de l'hemicicle del Congrés espanyol dels Diputats, allò que la mateixa Constitució espanyola ja manifesta quaranta-cinc anys abans i que ningú no s’atreveix a reiterar i refermar tan clarament com fins ara.
Me n’alegr ben molt, de sentir-ho a dir, a la nova presidenta del Congrés, la mallorquina Francina Armengol, fent-hi al·lusió directa:
«La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció» (art. 3.3).
Per a un com jo, a qui no resulta gaire fàcil arribar a dir quatre paraules en català, des de la tribuna del Congrés dels Diputats el 4 de març de 2003, presidit per la senyora Margarita Mariscal de Gante y Mirón (PP), escoltar-hi vint anys després el discurs inaugural de la XV Legislatura en boca de la mallorquina Francina Armengol i Socias (PSIB-PSOE), representa qualque cosa més que una glopada d’aire fresc que neteja indrets tan contaminats com putrefactes, si més no en matèria lingüística.
Són paraules pronunciades per la presidenta Armengol, en el seu discurs, breu i concís, qui gosa de remarcar alguns aspectes que, per a mi, han de resultar rellevants, sobretot per a qui es considera, vol comportar-se i esser reconegut genuïnament com espanyol/a, amant de la Constitució espanyola:
Literalment, afirma:
«España siempre avanza cuando se reconocen su pluralidad y diversidad»,
«La riqueza de este país reside en su carácter plural»,
«La pluralidad de nuestro país es nuestra gran riqueza»,
«La convivencia de culturas, tradiciones y lenguas distintas nos hacen mejores»,
«Aceptar sin reparos la pluralidad de pensamientos e identidades que conviven en nuestro país nos enriquece»,
«Esta pluralidad está obligada a reflejar esta cámara, para acercarse mucho más a la España real, que es diversa, que está llena de colores y cargada de matices»,
«Mi compromiso con el castellano, el catalán, el euskera y el gallego, y la riqueza lingüística que suponen... esta Presidencia permitirá la utilización de todos estos idiomas en el Congreso desde esta sesión constitutiva»,
«Defender la democracia parlamentaria, y esto es lo que nos corresponde a todos nosotros y nosotras, es preservar y respetar la diversidad que convive en nuestro país y que las urnas han llevado hasta aquí».
Tant de bo que aquest discurs de Francina Armengol, sobre «la diversitat i la pluralitat» en seu parlamentària espanyola, es traduesqui i convertesqui de fet en pràctiques molt més respectuoses que les sostengudes fins ara per l’estat espanyol, a l’interior de les institucions públiques i a cada racó de les nostres societats.
Per a gent com jo, que ja en duu tantes, de vistes, de patides i d'escoltades en defensa de la llengua catalana, el més important no són les paraules belles, sinó, sobretot, els fets concrets que se’n deriven.
Tant de bo que molts d’aquests fets esdevenguin constatables més aviat que de pressa.
I, sobretot, que siguin perdurables en el temps i els territoris.
Vagi per davant la meva felicitació més sincera i profunda, bon amic Vicenç Vidal i Matas, en haver aconseguit aquest 23 de juliol de l’any 23 d’aquest segle, el que altres polítics de generacions anteriors no hem estat capaços d’assolir mai, abans, com fins ara.
I que consti que, com saps, som testimoni directe que ens ho proposam de bon de veres, a cada convocatòria electoral des de la formació política del PSM: comptar amb l’elecció d’algun diputat illenc, que pertanyi a una formació política estrictament illenca que, directament i personalment, hi pugui defensar els interessos illencs al Congrés dels Diputats.
Enhorabona i coratge, bon amic esporlerí, per tenir l’oportunitat de tirar endavant amb aquesta tasca política de diputat, que ja has sabut i pogut dur a terme activament i dinàmica, com a senador a Madrid, durant la legislatura passada.
La meva enhorabona personal s’ajunta també a la de tantíssima d’altra gent que sé ben cert que te l’envia i que t’ho desitja de tot cor. És el cas del bon amic meu pollencí i bon mestre teu a l’Escola d’Esporles, qui em consta que t’estimava molt, i que et va cuidar i encoratjar a progressar com alumne, malgrat les teves dificultats de visió... Sé ben cert, i em consta positivament, que s’alegra ben molt de veure com ho has superat tot i has sabut arribar tan lluny, aconseguint de comptar amb els vots necessaris per sortir elegit diputat el proppassat 23 de juliol. Enhorabona, si més no, per partida doble!
Amb un esdeveniment com aquest jo, que després de militar durant tres anys seguits dins del PCPE (de constitució estatal espanyola), arrib a optar per afiliar-me al PSM-Entesa Nacionalista (de creació nítidament autonòmica), mir de representar-lo el més bé que sé i que puc, durant quinze anys seguits, participant activament en ocasions electorals diverses.
Jo que, finalment, duc més de vint anys militant dins Esquerra Republicana (nítidament independentista catalana), no puc deixar de fer una repassada general del que, des del meu modest mode de veure, comporta la gosadia heroica de presentar, efectivament i incansablement, una candidatura electoral al marge del PP i del PSOE en aquestes illes nostres, Balears i Pitiüses, durant més de quatre dècades seguides «ininterrompudament».
L’enhorabona que t’envio, la vull fer extensiva també a tota aquesta gran colla d’ajudants que deus haver tengut, assistents, col·laboradors, companys i companyes de partit que t’han fet suport en tot moment... M’imagín que són moltíssims.
L’alegria gran que sent en aquests moments, com a polític i com a ciutadà del barri palmesà del Camp Rodó, em resulta del tot indescriptible! A la fi, aquesta comunitat autònoma, tan rica i tan diversa des de tants punts de vista diferents, a la fi arriba a comptar amb una representació, tot i que mínima, genuïnament illenca, al Congrés dels Diputats!
I mira tu que ho hem intentat per pa i per sal, en totes quantes ocasions electorals han estat convocades aquests darrers quaranta-cinc anys «de democràcia espanyola low cost». Mai abans, no hem trobat la manera d’arribar-hi, en 14 ocasions anteriors. Enguany sí, que ho has aconseguit! Serà un any per recordar en la història política i social d’aquest racó dels Països Catalans, que anomenam les Illes Balears i Pitiüses.
Sé que ho deus saber molt millor que jo, però vull aprofitar aquesta avinentesa per fer un recorregut ràpid i breu sobre allò que han estat «intents fallits anteriors». Si més no, perquè puguin ajudar a aconseguir que la teva gesta d’enguany mantengui i n’incrementi la continuïtat futura, fins i tot pel que fa al nombre superior de representants en ocasions venidores.
Hem tengut una quinzena d’ocasions «històriques», amb motiu de les quinze convocatòries que s’han fet des de Madrid, d’unes eleccions generals espanyoles, orientades a escollir els membres del Congrés dels Diputats i del Senat que a la vegada triïn el president del Govern d’Espanya, legislin, administrin i representin els interessos de tota la ciutadania, des de Madrid.
Si no vaig errat de comptes, des de les eleccions generals celebrades l’any 1978, pel cap baix sempre hi ha hagut una formació política d’aquestes illes nostres (PSM) que hi ha volgut i s’ha atrevit a presentar-hi candidatura. Cosa molt bona de dir, però no tan bona de fer, ni de bon tros.
Si ho sabran els dirigents que s’hi han esmerçat amb tantíssima de cura! Bé sigui anant en solitari i amb denominacions diverses; bé sigui presentant-se en coalició amb altres forces polítiques, tant de caire autonòmic com estatal, el fet és que la formació política esmentada s’ha afanyat a fer-s’hi present sempre, en totes 15 convocatòries: PSM (Partit Socialista de Mallorca), PSM (Partit Socialista de Menorca), PSM-Nacionalistes d’Esquerra, PSM-Entesa Nacionalista, PSM-Entesa Nacionalista d’Esquerres, Pacte de progrés de les Illes Balears (PSM-EN, IU, VERDS, ERC), Unitat de les Illes Balears (PSM-EN, UM, ERC, VERDS)...
El fet és que mai per mai no hem aconseguit d’anar gaire més enllà del 7%, i enguany sí. Enguany, encapçalada per tu, bon amic Vicens Vidal, la candidatura illenca-estatal SUMAR MÉS (Més per Mallorca, Més per Menorca i Sumar) n’ha superat extraordinàriament el sòtil: has aconseguit més que quadruplicar en vots el millor de tots els resultats anteriors, assolint-hi el 16,57%. Quasi res!
Naturalment que als ulls de segons qui pot semblar poqueta cosa. Sobretot, si la compara amb els altres dos dinosaures de la política desplegada a les Illes Balears i Pitiüses, que s’ho han repartit gairebé tot, durant els darreres 45 anys, PP i PSOE!
Però un com jo que, entre d’altres ocasions, l’any 2000 encapçala la llista electoral del PSM-Entesa Nacionalista al Congrés dels Diputats, sap i viu de prop el molt que costa arribar a aconseguir-hi el 5,9% dels vots, enfront dels dinosaures de la política autonòmica balear que aleshores s’enduen 5 diputats el PP i 2 diputats el PSOE... veure’n els resultats d’avui, tretze anys després, no puc deixar de valorar-ho com una veritable heroïcitat fora mida: PP3, PSOE3, VOX1, SUMARMÉS1: Fantàstic! Increïble!
Tenc molt d’interès a reproduir-te la taula adjunta, perquè crec que evidencia nítidament tot quant t’estic, any electoral per any electoral: de l’inicial 3,3% l’any 1979, passam pel 5,7% l’any 1996, superant el 7% l’any 2016, i enguany tocam a dalt de tot amb el 16,57%, que comporta haver aconseguit ni mes ni pus que 83.116 vots.
Record perfectament l’alegria que tenim i compartim l’any 2000 quan aconseguim superar els 23.480 vots! Tu, enguany, Vicenç Vidal, n’has aconseguit quasi quatre vegades més!
Enhorabona! Salut i coratge republicà, per representar-nos al Congrés dels Diputats, així com tu saps fer molt bé, i així com el conjunt dels Països Catalans es mereixen.
L’any 2003, per a mi, s’esdevé un any molt important dins la meva vida personal, professional i política. Em comporta molts de canvis, en tots els ordres. No puc deixar de recordar-lo mai. No solament amb gran nostàlgia, sinó també amb dosis grans d’agraïment a la Vida.
És l’any en què, fumador entossudit de tres capses de tabac diàries, prenc la decisió de deixar de fumar definitivament. Ho duc a terme, fins al dia d’avui mateix: vint anys, sis mesos i quatre dies després.
L'any 2003 és l’any que tenc oportunitat d’intervenir des de la tribuna del Congrés dels Diputats a Madrid, per presentar-hi una Proposició de llei del Parlament de les Illes Balears. Hi faig la meva compareixença com a diputat autonòmic, defensant-hi l’ús del català com a requisit dins l’Administració de Justícia als Països Catalans. Aleshores tenc l’oportunitat única de mantenir contacte directe amb diputats de les esquerres estatals: Joan Puigcercós, Begoña Lasagabaster, etc.
Any em què mir de viatjar a la terra natal de mon pare, Guinea Equatorial. Però no en puc veure satisfets els meus desitjos, perquè les autoritats guineanes me’n deneguen el visat corresponent. Cosa que, alhora que m’impedeix d’anar-hi, em facilita l’oportunitat de viatjar amb la família fins a un altre indret, caribeny, les platges de Cancun, a Mèxic.
Es l’any que deix de ser diputat al Parlament de les Illes Balears, després d’haver-m’hi exercit durant tota la legislatura des de l’any 1999.
Deix de militar dins el PSM-Nacionalistes de Mallorca i prenc la decisió d’afiliar-me a la formació política independentista Esquerra Republicana de Catalunya. Això m’ajuda a mantenir molts de contactes amb dirigents independentistes catalans, tant a Mallorca com al Principat de Catalunya.
És l’any en què, com a tertulià, surt moltíssim als mitjans de comunicació locals, per assumptes molt diversos. Mantenc activitat frenètica al local que adquirim al carrer de Ticià, la meva dona i jo, convertit en la seu de la nostra Fundació Picamall, Pobles i Cultures a Mallorca.
M’unesc a l’expedició mallorquina que trasllada al Parlament Europeu les queixes ciutadanes davant un pla de carreteres illenc que proposa de construir a Ciutat el segon cinturó.
És l’any en què particip en moltes de les manifestacions cíviques convocades a Palma: pel No a la guerra, en defensa dels drets humans, a favor de la llengua catalana als Països Catalans, fent suport a la lluita del Poble sahrauí, celebrant el Primer de Maig, etc.
Mantenc una relació intensa i directa amb personatges de la vida social, política i cultural del meu entorn més immediat: entre moltíssims d'altres, l’escriptor pobler Miquel López Crespí, l’eurodiputat nord-català Miquel Mayol, la militant activa del PSM Nanda Ramon, el cantautor d’Al Mayurqa i gran lluitador cultural Toni Roig, el líder veïnal de Son Dameto Xisco Bonnín, l’infatigable i entossudit Isidre Forteza, etc.
L’any en què celebram el Fòrum Social de Mallorca, a les instal·lacions de la UIB. L’any en què, juntament amb la meva esposa, Isabel Rosselló Girart, convidats pel gran lluitador en defensa dels Països Catalans, el farmacèutic i analista clínic bunyolí Climent Garau i Arbona, participam en les terceres jornades de l’Opinió Catalana, realitzades a la ciutat de Reus.
L’any 2003 em dedic a escriure molts articles a nombrosos i diversos mitjans. Torn a treballar com a funcionari autonòmic, i em reincorpor a la Conselleria de Medi Ambient, exercint-t’hi les tasques de cap de Negociat de Publicacions i encarregant-me de la correcció de textos redactats en català.
En definitiva, l’any 2003 és per a mi un veritable punt i a part en la meva trajectòria pública, dins la qual, vint anys després, em sent molt orgullós d’haver-hi transitat.
D’aquí neix aquesta glosa malgarbada i l’escrit que hi correspon. Ho vull recordar i compartir, molt resumidament en la glosa, i bastant més extensament en un altre escrit meu, elaborat precisament, quan només "falten vuit dies per a una jornada electoral que podria comportar canvis substancials (que no substanciosos) en la vida ciutadana d'arreu dels Països Catalans".
Ara que ja fa vint anys, i passaren tantes coses... davant tantes dades noves, que em perdurin molts d’afanys!
Des de llavores ençà!
Deix de fumar un bon dia a principis de gener; en fumar el tabac darrer, ho suplesc amb aigua viva...
Des de llavores ençà!
Creient en Déu, fora mandra, a política em dedic, deix d’estar bé on estic i me’n vaig a una altra banda...
Des de llavores ençà!
No mir tant allò que diuen com, sobretot, el que fan: tanta gent que passa fam, o que a prop d’aquí malviuen...
Des de llavores ençà!
Militant dins les esquerres, jo vull ser republicà d’uns Països Catalans que han perdut tantes de guerres...
Des de llavores ençà!
Amb la vera democràcia hem d’arribar a votar: si volem continuar mastegant sempre desgràcia...
Des de llavores ençà!
Acaparar molts de càrrecs en política no hi val: massa sous fan molta sal i malmenen bons espàrrecs...
Des de llavores ençà!
Me’n torn a la meva feina, la que ja he desplegat, funcionari, empleat, avesat a emprar-ne l’eina...
Des de llavores ençà!
Nanda Ramon, Mateu Morro, Pere Sampol, Tià Serra, Polítics d’aquesta terra, que heu fet tant i de bon rollo ...
Des de llavores ençà!
Xirinacs, Carod-Rovira, per a mi dos referents en política, eminents, des d’aquest punt meu de mira...
Des de llavores ençà!
Mallorca serà esquerrana O, com diuen, no serà. I serà republicana Si amb Europa vol estar.
Des de llavores ençà!
I ha de ser ben catalana, Si en aquest mon vol pintar qualque cosa molt més sana que ser apèndix castellà
Torna-m’hi torna-hi, a la parada de les cebes: altra volta, eleccions generals espanyoles. No per enèsima, sí per quinzena vegada aquestes darreres dècades.
Via whatsapp de qui fins ara ha estat senador i des d’ara vol ser diputat, l’esporlerí Vicenç Vidal Matas, m'arriba missatge que em convida a assistir al SUS de campanya, programat a la plaça Patins, dijous 6 de juliol a les 19:30, en encapçalar la candidatura Sumar MÉS al Congrés dels Diputats.
En aquesta ocasió són 8 les candidatures illenques que aspiren a obtenir, dia 23 de juliol, algun dels 8 escons assignats a les Illes Balears i Pitiüses.
Faig comptes d’assistir-hi i fer-hi suport, amb el desig de veure’l diputat, així com l’hem pogut veure senador a Madrid durant la legislatura passada.
Aquestes jornades electorals són dies que em fan reviure temps passats, d’una manera molt singular... Amb més nostàlgia que satisfacció pels resultats assolits, quan som jo mateix qui apareix en alguna llista d’aspirants a ser votats per anar a Brussel·les o a Madrid, com fa enguany Vicenç Vidal.
Em duen a recordar, amb més nostàlgia que satisfacció, que l’any 1989 el PSM-Esquerra dels Pobles em col·loca de candidat al Parlament Europeu, en la llista que encapçala Juan M. Bandrés. Ell sí, que en surt elegit. Jo no.
O quan aquell mateix any som candidat al Senat espanyol, en representació de l’Esquerra Nacionalista (PSM-ENE), i tampoc no en surt elegit.
A les eleccions generals de l’any 2000, el PSM-Entesa Nacionalista em tria com a candidat nº 1 al Congrés dels Diputats, i tampoc no en surt elegit.
També guard un record més nostàlgic que satisfactori de la meva participació en la coalició electoral Progressistes per les Illes Balears, que l’any 2004 no arribam a aconseguir trencar amb el bipartidisme imperant de PP i PSOE, des de sempre, en aquestes illes nostres.
Sí que aconseguesc d’intervenir, en dues ocasions, a l’hemicicle del Congrés espanyol, en representació del Parlament de les Illes Balears, defensant la participació de les comunitats autònomes en els òrgans de decisió europeus, primer; i proposant que el coneixement del català sigui un requisit previ a l’hora d’ocupar places públiques a l’Administració de Justícia als Països Catalans.
Una mica més recentment, l'any 2019, la meva participació electoral com a militant d'Esquerra Republicana es tradueix en ocupar la plaça de segon suplent de la candidata al Senat, la bona amiga artanenca Rosa Cursach. Així ho acorda la coalició d'esquerres conformada per MÉS per Mallorca, Podem, Esquerra Unida i Esquerra Republicana. Lògicament, tampoc no en sortim elegits cap dels dos.
Com molt encertadament afirma l’escriptor pobler Miquel López Crespí dues dècades enrere: «si no volem analitzar els motius reals de les successives derrotes electorals, sempre ens trobarem sense saber el perquè s’esdevenen, idèntics, els mateixos fets» (EM-ED, 31-03-2004).
Que tot quant dic i manifest suara mateix, com a excandidat a ocupar escons parlamentaris fora del territori de les Illes Balears i Pitiüses, serveixi per expressar el meu desig fervent que, aquest any 2023, la candidatura Sumar Més al Congrés dels Diputats, que encapçala Vicenç Vidal, obtengui molt millors resultats que els aconseguits anys enrere per altres coalicions electorals fetes a les nostres illes, a banda de PP i PSOE.
Tant de bo que en Vicenç Vidal i la resta de membres de la candidatura Sumar Més ho aconseguesquin i que, per primera vegada en la història, el repartiment d’escons arribi a sortir, d’una vegada per totes, d’aquest insuls i gens profitós binomi polític que s’està eternitzant de tan mala manera en aquesta terra nostra.
Des del primer moment, he volgut dir i dic que NO m'agrada gens aquesta coalició electoral... Que hi estic totalment en desacord... Com de voler mesclar ous amb caragols! Però la VOTARÉ! Amb els ulls clucs, les orelles taponades, el nas tancat, la boca closa i les mans tremoloses...
VOTARÉ SUMAR MÉS el proper dia 23 de juliol! Amb totes les conseqüències.
Escolt pel mòbil, íntegrament en directe, la intervenció parlamentària de Ramon Tamames al Congrés dels Diputats, presentant-se com a candidat a presidir el Govern espanyol, de la mà de Vox.
No seguesc, en directe, cap altra intervenció que la de Gabriel Rufian, portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya.
La de Tamames, em sembla lamentable, difícilment comprensible, inconsistent, amb tergiversacions de la història, com si aquest antic diputat del PCE, altre temps admirat per mi, mà dreta de Santiago Carrillo, hagués oblidat totalment la seva condició de perseguit i maltractat pel règim franquista.
M’admira tant la intervenció parlamentària de GABRIEL RUFIAN, durant aquella mitja hora que parla, tranquil·lament i asserenada, però sens dubte clarament i contundent, des de la tribuna d’oradors, que em sent empès a difondre’n els punts que consider més interessants... resumint-ne també les imatges en aquest vídeo:
Pens que s’esdevé una de les intervencions parlamentàries que hauríem de tenir més en compte, sobretot la gent que consideram que les esquerres no hem acabat de fer els deures com calia fins ara, a l’interior de l’Estat espanyol, i que, de bon de veres, volem que la dreta extrema hi quedi arraconada:
1. Amb Abascal
Rufian comença la seva intervenció parlamentària, adreçant-se primerament al president de Vox, Santiago Abascal. Li refuta algunes de les afirmacions que aquest ha fet anteriorment, començant per la crítica a la indumentària parlamentària d’alguns diputats... i fent-li avinent que l’ha aplaudit tothom, tret de Tamames...
Citant frase que Sílvio Berlusconi pronuncia, quan, en sortir del jutjat que el condemna per corrupció, li demanen si li ha canviat res, si l’ha afectat gens, aquella decisió judicial, tan certament com terrible contesta: «No, per què? La veritat no canvia res!»
Posant-se en la pell de la gent treballadora que pari una mica d’esment a la sessió d’aquesta moció de censura contra el president del Govern, mira d’esbrinar-ne la veritat:
Tenen davant dels ulls uns senyors preocupats per un govern que pacta amb els enemics d’Espanya... Són uns senyors que diuen que no són feixistes enrabiats, sinó patriotes preocupats...
Davant d’això, el diputat republicà es demana per què hi ha gent de la classe treballadora, que s’indigna més pel que cobren (roben) els polítics que no pel que el rei emèrit fugitiu ha robat durant quaranta anys seguits...
Per què hi ha gent de la classe treballadora que odia partits que voten a favor del salari mínim interprofessional, i que estimen i voten partits contraris a la pujada del salari mínim interprofessional...
Gràficament s’expressa demanant-se: «Per què són tants els ratolins que escolten i voten moixos?»
La resposta que dóna és aquesta: perquè hi ha molta de gent disposada a votar en contra dels seus propis interessos, pensant que vota a favor dels seus principis...
I el principi més poderós en política és la pàtria, afirma el portaveu d’Esquerra Republicana.
Per a molts, què és la pàtria? Una bandera! Però, què passa amb la gent que duu aquesta bandera? Què passa amb la gent que duu les banderes d’aquesta gent?
Pentura, diu el diputat, resulta que una pàtria no és ni un himne, ni un exèrcit, ni un rei, ni un equip de futbol, ni una bandera. La pàtria és la seva gent, la pàtria és l’altre, i, sobretot, com viu aquesta gent, com viu aquest altre.
Per desemmascar el partit presidit per Santiago Abascal, i fer veure clarament què ha votat Vox per la gent que duu la bandera, en fa una llista considerable:
- Vox ha votat contra totes les ajudes que salvaren la vida de milions de persones en el pitjor de la pandèmia;
- Mai no ha votat a favor de pujar les pensions contributives i no contributives;
- Ha votat contra una llei d’infància per protegir als que necessiten de ser més ben protegits a un país amb quasi un 30% de pobresa infantil;
- Ha votat contra una llei de convivència universitària a favor dels estudiants;
- No ha votat mai a favor de cap inversió en ciència;
- Mai no ha votat a favor de cap mesura contra els oligopolis elèctrics, com és el cas de l’autoconsum elèctric;
- Sempre ha votat contra qualsevol iniciativa a favor del medi ambient;
- No ha votat a favor que les treballadores de la llar, si volen, puguin accedir a l’atur;
- Ha votat contra la venda a pèrdues, tot i que diuen que són els del camp;
- Ha votat contra l’ingrés mínim vital;
- Mai no ha votat a favor de pujar el salari mínim interprofessional...
Aquests són els patriotes preocupats! Conclou el diputat d’ERC.
Si tens fam, Espanya; si no tens casa, Espanya; si no tens feina, Espanya; si tens casa, però no la pots pagar, Espanya; si tens feina, però cobres molt poc, Espanya, Espanya, Espanya, Espanya! Això és el que diu Vox, manifesta Rufian.
2. Amb Tamames
Segueix el diputat Rufian amb una segona part, que la inicia adreçant-se directament a Ramon Tamames, el candidat de Vox a la Presidència del Govern d’Espanya, desitjant-li bones tardes en una sessió tan llarga com aquesta.
Durant la seva intervenció, Tamames ha dit que no sap qui li ha robat el discurs, el diputat Rufian li recomana que pari esment, no sigui cosa que també ell estigui dins l’ull de Pegasus, com tants d’altres polítics.
Li diu que, després d’haver-lo escoltat atentament, li vol fer algunes preguntes:
Com que Tamames constantment parla del passat, li vol recordar que no sempre el passat fou millor. Sacralitzar el passat és perillós: quaranta anys enrere què passa? Joan Carles I, «campechano»; Joan Pau II és un papa aguerrit, amb una església que no té cap cas de pederàstia; Arévalo fa acudits sobre homosexuals, sobre negres, sobre maltractament de dones, i no passa res... No és cert que quaranta anys enrere estàvem millor. Aleshores, hi ha més mentides i més privilegis, això sí.
Rufian li diu, a Tamames, que parla d’un temps que no ha existit mai. I que ho fa donant la mà als fills i als néts que el varen ficar a la presó: «Això no és reconciliació, senyor Tamames, això és rendició».
A Tamames, que es declara constitucionalista, antifranquista, i que critica la incoherència i les males companyies del Govern, Rufian li retreu si sap per quin partit es presenta com a alternativa a l’actual president del Govern, i si coneix quin són els que li han signat la moció de censura.
N’hi treu cinc exemples:
Juan José Aizcorbe, diputat de Vox a Barcelona, ex militant de Fuerza Nueva, Juntas Españolas, Frente Nacional, partits que reclamen una nova dictadura mitjançant un nou cop d’Estat. «Senyor Tamames, què té això d’antifranquista, de constitucionalista o d’esperit de la transició?»
Juan Carlos Segura, també diputat de Vox per Barcelona, ex militant del Frente Nacional, detengut per llançar còctel molotov a seu d’UCD, i per cremar una figura del rei. «Senyor Tamames, què té això d’antifranquista, de constitucionalista o d’esperit de la transició?»
Jordi de la Fuente, secretari d’Organització de Vox a Barcelona, milita en partit nazi com a Moviment Social Republicà, és detengut per vandalisme contra una sinagoga i contra un centre de menors. «Senyor Tamames, què té això d’antifranquista, de constitucionalista i d’esperit de la transició?»
Jorge Gutillas, actual diputat de Vox a l’Assemblea de Madrid, milita a Patria y Libertad, és detengut per tirar pedres contra un autobús amb infants bascs a Madrid. «Què té això, senyor Tamames, d’antifranquista, de constitucionalista i d’esperit de la transició?»
Passa a esmentar Rufian el darrer de la llista, el campió: Javier Ortega Smith, milita a la Falange, publica un article on demana el retorn d’un règim de partit i de sindicat únics. «Senyor Tamames, què té això d’antifranquista, de constitucionalista o d’esperit de la transició?»
Com que Tamames ha parlat de malbaratament, Rufian li recorda que Vox ha donat 4 milions d’euros a una fundació presidida per Santiago Abascal...
En haver parlat Tamames de convivència nacional, li demana en què ajuda a la convivència nacional l’enviament de la Guàrdia civil i la Policia nacional, a atupar la gent d’un col·legi electoral a Catalunya l’1 d’octubre de 2017?
Quan Tamames ha parlat de la nostra llengua, s’ha referit exclusivament de la llengua espanyola. Rufian li recorda l’article 3 de la Constitució on apareixen més llengües oficials en aquest país. Un país que no reconeix la seva diversitat lingüística i cultural, simplement no se la mereix.
En parlar de memòria democràtica, Tamames ha dit que durant la guerra no hi va haver ni bons ni dolents, i ha acabat el discurs llegint Machado... Rufian li demana si li sembla bé que un assassí com Queipo de Llano hagi estat dins una basílica fins despus-ahir, i que un poeta universal com Lorca continuï avui dia dins d’una fossa, i que aquí no passi res? Ni bons ni dolents, on és això?
Per al diputat d’Esquerra, curiosament sembla que tot es un cop d’Estat manco allò que és un cop d’Estat: reformar el codi penal és un cop d’Estat, una investidura al Partit Socialista amb Unidas Podemos és un cop d’Estat, renovar el Tribunal Constitucional és un cop d’Estat, aprovar els Pressuposts és un cop d’Estat, un referèndum a Catalunya és un cop d’Estat, però el del 36 és una brega entre padrins vells...
Quant a la sobre-representació dels partits separatistes que ha esmentat Tamame, el portaveu d’ERC li recorda els vots que necessiten les formacions polítiques per aconseguir un escó a les Corts espanyoles 56.601 PSOE, PP 56.708, PNV 63.167, ERC 67.167. Es demana per què insisteixen a canviar una la llei electoral que afavoreix els dos partits grossos?
Sobre el sistema penal d’Espanya, que Tamames ha qualificat d’exemplar, Rufian li demana per què jutges d’Escòcia, d’Alemanya, de Suïssa o de Bèlgica no han extradit encara a delinqüents tan perillosos com Puigdemont o Rovira? Perquè, ho diuen tots aquests jutges, a Espanya no tendrien un judici just.
Sembla broma que la solució de Tamames per a les PIME sigui que deixin d’existir...
Parlant de Gibraltar, li recomana que no hi enviï Ortega Smith, a negociar això.
Acaba aquesta segona part fent un resum del seu discurs: «Senyor Tamames, s’ha passat de «abans roja que trencada», a «abans fatxa que trencada».
3. Amb el Govern espanyol
Finalitza Gabriel Rufian amb una tercera part breu, adreçant-se a un Govern, que considera que té motius per ser censurat. Diu que voldria parlar d’hipoteques, de preus, etc.
Afirma que cap moció de censura no els farà fora del govern. El que sí els farà fora del Govern és la inflació.
Per evitar-ho, cal donar solucions a la gent. Una democràcia no pot aguantar-se damunt el compte corrent de la gent, sinó que s’ha de fonamentar en les coses corrents que afecten la gent.
Acaba amb aquest missatge: «Comencin a pensar en la gent que estan desencisant. I no tant en els gerents dels poders que els estan pressionant».
El dia 12 de la seva gira internacional, Lourdes Huanca arriba a Madrid, després de visitar el Parlament Europeu i França, com a presidenta de la FENMUCARINAP i fent part de l’Assemblea Nacional dels Pobles del Perú.
Entre d’altres activitats, té ganes de visitar el Congrés dels Diputats i de reunir-se amb grups polítics parlamentaris.
Dijous 19 de gener de 2023
«Davant la porta de l’Ambaixada del Perú a Madrid, Lourdes Huanca pren la paraula i participa en una concentració convocada per diversos col·lectius cívics» (EL DIARIO.ES)
Lourdes Huanca Atencio
Aquell mateix dia, també es reuneix amb el grup parlamentari Euskal Herria Bildu.
Divendres, 20, visita el Congrés dels Diputats, manté reunions amb els grups parlamentaris d’ERC, IU-Podemos i té entrevista amb mitjans de comunicació:
«L’endemà de veure’s amb parlamentaris d’Euskal Herria Bildu, el 20 de desembre de 2023, tenguérem una agenda maratoniana.
Membres del Col·lectiu Peruanxs a Madrid i Lourdes Huanca férem, des de les 9 del matí, nombroses reunions amb diputats i diputades dels grups parlamentaris: Joan Iñarritu, de Bildu; Maria Dantas d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Rafa Mayoral, Isa Serra i Esther Miranda de Podemos.
La vicepresidenta del Congrés, Gloria Elizo, es reuní amb nosaltres al seu despatx. Sortírem del Congrés a les tres de la tarda, bastant cansats, però contents perquè havíem impulsat aliances en benefici de les demandes del poble peruà.
LOURDES HUANCAamb membres d'Esquerra Republicana (ERC) i la diputada al Congrés espanyolMARIA DANTAS
La diputada d’ERC, Maria Dantas, al seu compte de twitter, se’n fa ressò:
«Esfereïdor testimoni que hem escoltat atentament de Lourdes Huanca, dona indígena i presidenta de la Federació Nacional de Dones Pageses del Perú. El poble peruà vol que pari la matança, un Govern democràtic, renúncia de Dina Boluarte, nova Constitució, eleccions».
Cinc dies després, Maria Dantas i Marta Rosique, totes dues diputades d’ERC pertanyents al Grup parlamentari Republicà del Congrés dels Diputats, enregistren un escrit signat per elles dues, que adrecen a la Mesa del Congrés dels Diputats, amb un reguitzell de preguntes escrites que formulen al Govern espanyol, demanant-li’n resposta per escrit.
Totes 8 preguntes tenen a veure amb la venda d’armes de l’Estat espanyol al Perú. Pretenen d’arribar a esbrinar si aquestes estretes relacions comercials d’armament entre tots dos països posen en risc que bona part d’aquest material d’origen espanyol sigui utilitzat per fer callar la veu del poble peruà de forma violenta i il·legal.
MARIA DANTAS i MARTA ROSIQUE, diputades d'ERC, formulen preguntes escrites al Govern espanyol sobre venda d'armes al Perú
Es basen en les darreres dades oficials d’Amnistia Internacional. Assenyalen que les autoritzacions espanyoles de llicències d’armes a Perú, entre 2017 i juny de 2022, ascendeixen a 184 milions d’euros, 40 milions dels quals són de material antidisturbis.
Pel que fa a les exportacions en aquest mateix període, remarquen les vendes de 4,7 milions en armes lleugeres, munició per valor de 2,4 milions i prop d’1 milió en material antidisturbis.
Davant denúncies presentades, per actuacions que es consideren desproporcionades, per part de les forces de seguretat i de l’exèrcit al Perú, amb impacte d’armes de foc, dins el context de la repressió de manifestants i privant de la vida amb un ús excessiu de la força, les diputades del grup parlamentari Republicà al Congrés, volen obtenir respostes clares a les 8 preguntes que formulen, adreçades al Govern espanyol sobre aquest assumpte.
Mentrestant, romanen a l'espera de la resposta escrita governamental espanyola.
Dissabte, 21 de gener, Lourdes Huanca fa una conferència sobre «Què està passant al Perú?», al carrer Martínez Vargas 13, de Madrid, amb l’entitat «Peruanes por el mundo».
«No podem no manifestar-nos, diu el cineasta peruà Fernando Vílchez que fa quinze anys que resideix a Espanya. Manifesta que aquests dies ha vist una comunitat molt activa de peruans i peruanes a Madrid, com no havia vist mai abans. Tots aquests anys hi ha hagut moments molt complicats al Perú, però creu que es la primera vegada que hi veu tanta participació, tantes activitats convocades pertot arreu, diu. «No podem no manifestar-nos, no podem romandre al marge del que està passant, quan tornen a comparèixer els fantasmes i els agents d’una dreta reaccionària al Perú». (HUFFPOST)
“Lo que hay en el Perú es un golpe de Estado contra los pueblos indígenas”. (EL DIARIO.ES)
Al youtube es pot trobar l'entrevista íntegra que li fa, a Lourdes Huanca, aprofitant que és a Madrid, el famós i conegut polític Pablo Iglesias al programa radiofonic LA BASE.
«La peruana Lourdes Huanca, luchadora por el derecho de las mujeres y el desarrollo sostenible» (RFI Español)
A BARCELONA
Dissabte, 21 de gener de 2023, Lourdes Huanca viatja de Madrid a Barcelona per participar en una Trobada amb la societat civil catalana.
Aquesta lluitadora feminista, camperola, popular, indígena del Perú, que fa comptes de venir a Mallorca a finals del mes de març d’enguany, ja ha visitat els Països Catalans amb anterioritat.
Convidada l'any 2012 per l’entitat solidària EntrePobles-Catalunya, aleshores participa en una jornada d’estiu celebrada a Barcelona, el darrer cap de setmana d’octubre, segons informa l’Agència de notícies amb visió de gènere. «Ja aleshores té una gran força comunicativa i demostra molta convicció en els seus plantejaments, tant pel que fa als objectius de FEMUCARINAP (Federació de Dones Camperoles, Artesanes, Indígenes, Natives i Assalariades del Perú), com a les aliances entre les dones camperoles i les feministes» (LA INDEPENDENT)
LOURDES HUANCA, amb membres d'ERC, a Barcelona
En aquesta darrera ocasió del mes de gener de 2023, Lourdes Huanca, Presidenta de la FENMUCARINAP, comparteix mesa rodona amb les diputades del Parlament de CatalunyaJenn Díaz (ERC), Eulalia Reguant (CUP), Susanna Segovia (En Comú-Podem), i el diputat del Parlament Espanyol, Gerardo Pisarello (Catalunya en Comú), sobre «Perú, en defensa de la Democràcia i dels Drets Humans».
A Gasteiz, organitzat pel Colectivo de Peruanxs en Euskal Herria, Colectivo Bachue, Askapena, LAB Sindikatua, PCE-EPK, Ateneo Republicano, Munizipalistok, Podemos Ahal Dugu, Esker Anitza, Congreso de los Pueblos-País Vasco, Tifiski-Sahara.S, Alternatiba eta Sortu, duen a terme un acte de suport l’1 de març de 2023, a les 19h, a la plaça de la Virgen Blanca, en suport al poble peruà:
«PERÚ: CONTRA LA REPRESSIÓ I MASACRE DEL PUEBLO» amb l’assistència de Lourdes Huanca.
Quan són les 21 hores, adreç aquest escrit als 14 representants parlamentaris amb què compten les Illes Balears i Pitiüses al Congrés dels Diputats i al Senat, a Madrid, amb el prec que parin esment a la defensa d'unes pensions públiques dignes per a la ciutadania.
Ho faig a títol personal, fent suport a la "Plataforma de Mallorca per a la defensa del Sistema Públic de Pensions", tot i tenint present la meva condició d'ex diputat autonòmic de les Illes Balears, que intervengué en ocasions diverses a l'hemicicle espanyol del Congrés i a la seu del Parlament Europeu, tant a Brussel·les com a Estrasburg.
"Il·lustre representant de les Illes Balears i Pitiüses al Parlament espanyol:
A títol personal, com a ciutadà illenc i membre de la «Plataforma de Mallorca per a la Defensa del Sistema Públic de Pensions», adscrita a la «Coordinadora Estatal por la Defensa del Sistema Público de Pensiones», em sent empès a adreçar-te unes retxes, per indicar-te que seguesc de prop, en la mesura de les meves possibilitats minses, els debats parlamentaris que feis i que tenen a veure amb el futur de les pensions a l’estat espanyol.
El teu vot individual, en aquest àmbit institucional, pot resultar molt profitós o molt perjudicial, no només als pensionistes illencs d’avui dia sinó sobretot als pensionistes illencs del futur, i al conjunt del moviment pensionista en general.
Per això, m’atrevesc a demanar-te que hi reflexionis a fons i a consciència, a l’hora que el teu grup parlamentari n’hagi d’emetre el vot, representatiu d’aquestes illes nostres.
Ens hi jugam molt, en la decisió que prengueu cadascun dels catorze representants elegits democràticament a les Illes Balears i Pitiüses.
Com a pensionista jubilat de Mallorca, m’adheresc plenament a la mobilització del proper dia 29 de desembre contra el Pacte de Toledo i la reforma Escrivà, davant del Congrés dels Diputats, la Delegació de Govern i l’Ajuntament de Palma.
Fermament convençut, mantenc vives les ganes de continuar impulsant campanyes intenses de conscienciació sobre el sistema públic de pensions, i de col·laboració i coordinació de mobilitzacions illenques entre associacions i entitats diverses.
Volem aconseguir allò que consideram que és just, que és necessari i que ens mereixem els membres d’una comunitat autònoma que aporta tantíssim a les arques públiques de l’estat, sense obtenir-hi a canvi: ni tan sols unes pensions dignes per al conjunt de pensionistes de les Illes Balears i Pitiüses.
Ho propugnam des de l’àmbit estatal de col·lectius socials diversos. Mantenim l’objectiu de defensar un dels nostres drets històrics, més sensibles i necessaris, per a les famílies treballadores de les nostres illes, a compte d’altri o com a autònoms: l’actual Sistema Públic de Pensions, atacat brutalment per reformes legislatives successives de governs del PSOE i del PP, sempre a benefici primordial de la gran banca i les companyies asseguradores.
Si t’he de ser franc, vull que em deixis demanar-te que reconsideris el teu suport a una proposta tan nefasta i negativa per al futur de les pensions, en aquest redol illenc d’Europa, com la que estau tramitant de votar en seu parlamentària.
Atentament,
Cecili Buele i Ramis, pensionista jubilat de Mallorca
.jpeg)
.jpg)
.bmp)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
