Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amèrica Llatina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amèrica Llatina. Mostrar tots els missatges

dijous, 15 de desembre del 2022

De Colòmbia a Perú i de Lima a Bogotà (1): paraules introductòries

Entre les dues capitals d’Amèrica Llatina, Lima i Bogotà, seguint la ruta més curta, s’hi interposen uns 2.862 km. Quasi res! Una distància més que considerable, per a mentalitats illenques com la meva. Tenint present que entre Gibraltar, al sud de la Península ibèrica, i Bilbao, al nord peninsular, per posar un exemple, no n’hi deu haver més de 900, de Km, ens podem fer una idea quan veim que entre les capitals del Perú i Colòmbia hi ha més de tres vegades la distància peninsular ibèrica de nord a sud! 

Per molts de motius, m’interessa parar esment a aquestes dues ciutats. No tant pels quilòmetres de carretera Panamericana Nord que les separa (o que les uneix, segons què es miri), que són moltíssims, sinó sobretot per les diferències abismals que es destrien a l’àmbit polític, pel que fa a totes dues Presidències de la República: la del colombià Gustavo Petro Urrego i la del peruà José Pedro Castillo Terrones, suposadament d’esquerres totes dues. 

GUSTAVO PETRO, president de Colòmbia

Si val a dir ver, tenc oportunitat de trepitjar tots dos indrets, en ocasions diverses. I de tractar-hi de prop gent que hi viu i que lluita per aconseguir unes societats més dignes i justes, més igualitàries i respectuoses, més arrelades als territoris que ocupen des de fa mil·lennis. Sobretot al Perú. Més que a Colòmbia.

Per això, emprant les meves anàlisis particulars, molt personals, barrejant-les amb opinions d’altres persones que s’afanyen a compartir-les amb mi, se m’acut d’iniciar aquests apunts, en uns moments tan complicats com aquests que viuen al Perú: quan acaben de ficar a la presó al president de la República. 

Per si poden interessar a qualcú, començ dient que tots dos països romanen situats al continent sud-americà, compartint costes i aigües de l’oceà Pacífic. Tots dos, a més de zones costaneres, disposen de serralades andines i de jungles amazòniques immenses. Tots dos coneixen de prop què signifiquen les lluites populars per una subsistència digna de sers humans, amb drets i deures inalienables. Tots dos opten, recentment, segons sembla, per implantar-hi presidents republicans amb plantejaments d’esquerres.

Em sembla, emperò, que tots dos mostren certes diferències, si més no quant a resultats aconseguits. Al meu modest mode de veure, no condueixen ben bé allà mateix. I m’agradaria contribuir a esbrinar-ne alguns motius.

M’interessa començar fixant-me, sobretot, en la realitat peruana.

M’hi esperoneja la notícia de la convocatòria d’un «Plantón en defensa de la democracia», a la plaça Espanya de Palma, per al 16 de desembre de 2022 a les 17 hores,  reclamant la llibertat del president Pedro Castillo, el tancament del Congrés i una Assemblea constituent, per part de «Peruanos en el extranjero».

Cartell de la concentració a Palma

Aleshores, m’entren ganes de compartir-hi certes reflexions i anàlisis comparatives: sobre allò que m’arriba, quan surt elegit president de la República del Perú el mestre d’escola de Chota (Cajamarca), Pedro Castillo Terrones, i allò que obtenc quan l’acaben de ficar a la presó per delictes d’índole diversa.

Mir d’emprar-hi les mateixes fonts originàries. I veure’n certes diferències.

Davant dels fets més recents, companyes i companys de feina a Lima em diuen que és una de les poques vegades en la seva vida que no tenen cap posició presa. Consideren que Castillo ja no donava per més: no tenia cap programa concretat i estava envoltat d’ineptes, tret d’algunes excepcions comptadíssimes. A més de veure’s implicat en assumptes de corrupció, que tampoc no deuen ser tan greus com diuen alguns...

El cert és que les dretes li han fet la vida impossible. Fins al punt que opta pel suïcidi polític, amarat de grans dosis de curtor ingènua, que li poden arribar a comportar anys de presó.

Pel que fa a la seva successora, la presidenta Dina Ercilia Boluarte Zegarra,   de 50 anys d’edat, la que ell mateix havia triat com a vicepresidenta, advocada de professió, provinent de Chalhuanca (Apurímac), no creuen que li pugui anar bé del tot. Compta amb molt poca experiència política i no té el suport de cap formació que l’aixoplugui, en haver estat expulsada de Perú Libre, el partit que la porta a les eleccions darreres...

DINA BOLUARTE, presidenta del Perú

En un primer moment, li volen donar el benefici del dubte, però consideren que no farà res de bo, sobretot, a la vista de l’elecció del primer ministre, Pedro Miguel Angulo Arana, un personatje de dretes declarat. Consideren que està venuda a les dretes...

PEDRO ANGULO, Primer ministre del Perú

Comparteixen la idea que hi ha massa racisme i classisme al Perú, un país d’Amèrica Llatina que continua sent un NarcoEstat amb organitzacions criminals satèl·lits, presents dins cada institució estatal, sobretot a la Judicial i la Fiscalia. Que el fujimorisme mai no ha deixat el poder, sinó que s’ha enfortit cada cop més, camuflat i segmentat dins altres partits polítics. Que qui governa al Perú són els poderosos grups econòmics, amos i senyors dels mitjans de comunicació, que manipulen les masses, com ja ho fan a dècades anteriors.

Amb una situació semblant, fins i tot els sorprèn i consideren un gran èxit que el mestre d’escola rural hagi durat tant de temps com a president de la República: 16 mesos al Palau presidencial!

Creuen que si pot servir d’alguna cosa tot aquest afer, és evidenciar, un cop mes, que la població està farta de tantes dècades de corrupció. Cal arribar a veure que no es tracta tant de lluitar pel president Castillo ni per ningú, sinó per recuperar la nació i posar-la sota el comandament del sentit comú, a favor de la pàtria comuna de tots els pobles que conformen el Perú d’avui dia.

PEDRO CASTILLO, ex president del Perú

A la vista que Castillo pot ser vist com la dreta dels pobres i que tots els presidents de la República Peruana són una mateixa cosa, en caure dins els mateixos paranys (que els porten a tots a la presó per corrupció!), creuen que cal cercar amb creativitat una sortida institucional que permeti de superar aquests entrebancs.

Cosa que no veuen gens fàcil.

(CONTINUARÀ)



diumenge, 11 de desembre del 2022

«Morir pels drets», programa televisiu recomanable

Diumenge 11 de desembre, l’endemà del 74è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans per part de l’Assemblea general de l’ONU, seguesc amb molt d’interès, des de Mallorca, el programa televisiu 30 Minuts, de TV3, «Morir pels drets».

Trob que es tracta d’una iniciativa admirable. Amb la col·laboració de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, un equip del "30 minuts" acompanya durant nou mesos seguits quatre joves amenaçats de mort pel seu compromís en la defensa dels drets que tenen els pobles indígenes i camperols de Colòmbia i Mèxic.

Amb imatges preses a territori llatinoamericà, hi apareixen activistes que pertanyen a col·lectius diversos, greument amenaçats per la seva tasca en defensa dels drets humans: Miller Correa (+), Katherin Arias, César Galarza, Lilia Prado, Diana Martínez.... Inclouen àmbits com els de defensa de la terra i el territori de pobles indígenes, el dret a la justícia, la denúncia de desaparicions forçades, crims d'estat, etc.

Gràcies al Programa Català de Protecció de Persones Defensores dels Drets Humans, tots quatre tenen l’oportunitat de fer-se presents al Principat de Catalunya, on participen en trobades i encontres diversos. 

Em serveix per reviure de bell nou lluites compartides al Perú, tant a Piura com a Chimbote, a la dècada dels anys 70 del segle passa: l’assassinat del jove líder estudiantil Genaro Rojas Bardales («Cual Cristo crucificado en el calvario de la lucha proletaria, dió su vida por el pueblo!»), em fa veure que, malauradament, no han deixat de ser necessàries, encara ara, les lluites populars perquè siguin respectats com cal tots els drets de tota persona i de tot col·lectiu humà.

M’impressiona moltíssim la figura del jove comunicador colombià César Galarza qui, amb la càmera a la mà, ens informa sobre les actuacions dels líders de les poblacions colombianes del Cauca. S’enfronta, així, a les grans empreses productores de notícies, sempre i de manera desvergonyida favorables a actuacions i comportaments dels estaments més poderosos d’Amèrica Llatina.

Valor com a molt positiva la presentació que hi fan de la guàrdia camperola, amb la vara de comandament a les mans, com a única arma d’intervenció en els conflictes. 

Sobretot, aplaudesc la divulgació de les lluites indígenes per evitar la desforestació de l’amazonia colombiana, i per aconseguir l’exercici pràctic i concret de l’autodeterminació de les comunitats indígenes.

De Mèxic, particularment l’Estat de Michoacán, de tan bons records per la visita realitzada a la dècada dels anys 80 del segle passat, m’agrada veure-hi la defensa d’usos i costums dels pobles indígenes o el paper de la ronda comunitària. 

De manera singular, els processos d’autodeterminació per l’autonomia indígena que traspuen les realitats de Nahuatzen i Chetan.

El paper dels líders socials ambientalistes resulta del tot impressionant, a l’hora de protegir i defensar els boscos tal malmenats.

«Morir pels drets», un programa televisiu que consider força recomanable per a tota persona que tengui un cert interès en la situació que travessa Amèrica Llatina, a l’actualitat. I, sobretot, les capes i els sectors més populars que propugnen un respecte major per la seva realitat.

dimecres, 9 de febrer del 2022

Joan Riera Fullana, consiliari escolta a Mallorca

Tenc record que Joan Riera Fullana "Mossegat", mentre fa els darrers cursos de Teologia, com a alumne de la Sapiència, s’exerceix a Palma com a consiliari escolta. Tenc dubtes que sigui a l’Agrupament Ramon Llull o al Pius XII...

En mantenc certs records boirosos i confusos. Li he sentit a parlar de la seva relació molt estreta amb famílies d’al·lots escoltes com Riera... Barceló... Homs...

Treballant tots dos a Piura, Perú, en qualque ocasió treim a rotlle la nostra condició compartida anteriorment de consiliaris escoltes a Mallorca. 

Mentre hi som, no deix de pensar que treballam conjuntament dos companys que irradiam esperit escolta per tots els nostres porus: austeritat de vida, treball i vida en grup, dedicació desinteressada als altres, actitud d’equip disposat a escoltar i parar esment a l’entorn, opció preferent pels més febles i pobres, perspectiva de fe i de transcendència en començar el dia, mantenguda al llarg de tota la jornada, romandre sempre a punt per ajudar la gent, fer tant com podem per servir millor els altres,  etc.

El risc i l’aventura, dues característiques pròpies de l’educació escolta que empeny a fer persones amb iniciativa pròpia, abocades a millorar i transformar el món on vivim, esdevé un viu reflex d’allò que conté la Llei i la Promesa escoltes: homes de pregària, homes d’acció, homes de fe i esperança, homes de compromís amb la societat.

El pas del temps va esborrant moltes de les passes que feim pel desert d’aquesta vida nostra. I, quan el bon amic se’n va, quan li arriba el moment de la seva partida definitiva, quan deixa d’alenar damunt d’aquest Planeta Terra mentre trepitja i estima terres mexicanes, em ve a la memòria la seva condició de consiliari escolta, la del bon amic manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat» que acaba de morir recentment.

Mir de cercar i de trobar-ne referències més fermes que traguin a la llum aquella tasca desplegada durant uns anys a Mallorca. No em resulta gaire fàcil. Ha transcorregut més de mig segle, d’aleshores ençà. 

Però insistesc a trobar-ne, amb l’esperança d’aconseguir-hi algun detall que em permeti de fer-hi referències més o manco explícites.

M’endins en les xarxes de la intercomunicació més dinàmica. Casualment, em trob amb un enllaç a «la reforma educativa de l’escoltisme mallorquí de finals del seixanta i la formació de caps». Una obra de dos antics escoltes mallorquins, Miquel March Manresa i Bernat Sureda.

Aconseguesc de comunicar-me amb en Miquel, via messenger. 

«He pensat, li dic, que tal volta em podries fer una mica de llum sobre una persona, molt amiga meva, que acaba de morir aquests dies. Mir de difondre'n l'activitat variada que ha anat desplegant al llarg de la seva vida. Es tracta del manacorí JOAN RIERA FULLANA, condeixeble meu, amb qui vaig treballar com a missioner al Perú. Sé que, anteriorment, s'havia dedicat a la tasca de CONSILIARI ESCOLTA. Em sembla que de l'Agrupament Ramon Llull... M'agradaria recuperar el màxim de dades possibles sobre la seva actuació dins l'Escoltisme. Em parlen de Ramon Prats, Esteve i Carles Oms, Pere Riera, els fills d’Eladi i Maria, etc. però no trob la manera d’accedir-hi... Si en sabessis res i me'n volguessis fer partícip, t'ho agrairia ben molt. Moltes gràcies!»

He de reconèixer que, amb la celeritat característica i pròpia d'un bon escolta, me n’arriba resposta prompta, clara i diàfana: 

«Hola Cecili, No tenc present el nom de Riera Fullana com a consiliari escolta en el meu temps... Ara bé. Si va ser-ho, deixa'm un poc de temps i miraré d'esbrinar-ho...»

Li n’agraesc l’atenció dispensada. Fa molts d’anys que no m’he comunicat amb Miquel March Manresa. Me n’alegr ben molt, d'haver tengut aquesta comunicació, breu i concisa, tan profitosa.

Tant de bo que serveixi perquè, si hi ha qualcú més que me’n pugui passar més dades, me les faci arribar a fi i efecte de completar-ne les minses de què dispòs suara mateix, hores d’ara, sobre més d'un centenar de consiliaris escoltes mallorquins.

El meu agraïment més profund per endavant.

De moment, només estic en condicions de reproduir allò que ja he escrit als meus blogs sobre aquest bon amic meu manacorí.

JOAN RIERA I FULLANA (*Manacor, 12-11-1941 +Mèxic 03-02-2022)

Una de les facetes més poc conegudes del manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat», és que, abans de dir missa, ja s’exercia com a consiliari de l'Agrupament Escolta Pius XII, a Palma (1967-68). Acudia al cau que la Unitat mantenia obert aleshores al convent dels Caputxins, a Ciutat. 

Parlant-me’n l’any 2016, em reconeixia que havia estat un consiliari escolta una mica atípic, perquè encara no era capellà, sinó diaca. Cosa que el limitava bastant en la seva integració i les seves actuacions. 

Tot plegat, s’afegia al fet que havia realitzat els estudis eclesiàstics superiors, com a estudiant resident al Col·legi de La Sapiència (1960-68), després d’haver cursat Humanitats al Seminari diocesà de Son Gibert.

Endinsant-me en la història dels consiliaris escoltes mallorquins d’aquest darrer segle,  m’adon que ultrapassen el nombre del centenar. Ell nés un, jo un altre.

Al Presbiterologi del Bisbat de Mallorca, figura que participà en quatre Certàmens científics literaris (nº 921, 922, 923 i 924). Que fou ordenat prevere el 16.06.1968, passant a les missions del Perú i treballant a Piura fins l’any 1976. Que participà en la campanya d’alfabetització promoguda a Nicaragua després de la revolució sandinista, treballant a l’Institut d’Estudis Històrics del sandinisme. Que en el mes de març passà a Mèxic, on fundà una família i deixà el ministeri. I que ha donat a la impremta dos llibres l’any 2016: «Confesiones de un confesor» i “Ejido colectivo Batopilas. Su Historia»

La seva mort ha causat un dolor molt profund entre les seves amistats més properes i els seus familiars.

Que descansi en Pau!


dijous, 3 de febrer del 2022

Joan Riera Fullana «Mossegat», condeixeble (2)

Quinze companys estudiants seminaristes, després d’haver compartit tretze anys seguits d’estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, rebem l’ordenació sacerdotal el 16 de juny de 1968.

Acabam la carrera eclesiàstica i encetam etapa nova en les nostres vides. Cadascú pren el seu camí. Uns queden a Mallorca. Altres se’n van a terres de l’Àfrica Central. Alguns a l’Amèrica Llatina. 

És la resposta mallorquina a l’encíclica del papa Pius XII «Fidei Donum» que demana als capellans diocesans un servei voluntari i decidit al continent africà; i és també la resposta mallorquina compromesa amb l’església peruana, seguint les passes de l'OCSHA (Obra para la Cooperación Sacerdotal Hispano Americana).

Joan Riera Fullana «Mossegat» neix a Manacor el 12 de novembre de 1941. L’any 1959 ingressa al Col·legi de la Sapiència. És ordenat prevere a Palma el 16 de juny de 1968. Se n’hi va cap dret, al Perú. A la parròquia fundada pels mallorquins Bartomeu Vaquer i Jaume Santandreu, situada a la barriada perifèrica de Piura, PJ San Martín.

S’hi dedica en cos i ànima, fins al punt que esdevé un agent pastoral de referència ineludible a l’àmbit dels eclesiàstics que impulsen la Teologia de l’Alliberament. Hi treballa fins l’any 1976.

Inicia una etapa nova dins la seva vida. 

Primerament, amb el bisbe Leónidas Proaño, a la diòcesi de Riobamba, Equador.  Un dels bisbes llatinoamericans que lluita més fermament per introduir la justícia social en les relacions amb els indígenes, per promoure el seu accés a la vida pública i al poder polític  i adopta amb entusiasme les tesis de la teologia de l'alliberament. 

Seguidament participa en la campanya d’alfabetització que la Revolució Sandinista promou a Nicaragua, treballant, entre d’altres àmbits, a l’Institut d’Estudis Històrics del sandinisme.

Passa a Mèxic, on col·labora amb el bisbe de Chiapas, defensor dels drets dels pobles indígenes, Samuel Ruiz García, a la diòcesi de San Cristóbal de las Casas.

Hi funda la família amb la seva companya Nina i deixa d’exercir com a clergue.

Dos llibres seus que, aprofitant un dels seus viatges esporàdics a La Roqueta, presentam conjuntament, a Palma   i a Manacor  ajuden a comprendre millor la seva trajectòria personal, professional, social, religiosa i política, i a fer-ne un seguiment més acurat. «Confesiones de un confesor» (2016) i «Ejido Colectivo Batopilas. Su historia» (2016).

El 17 de novembre de 2016, me’ls dedicava d’aquesta manera:

«Amic Cil, impossible explicar lo que significas para mí. La vida nos ha unido y nosotros hemos profundizado nuestra amistad. Con gran afecto. JR»

«Cil, Batopilas es parte de mi vida y la quiero compartir contigo. Fuerza y resistencia. JR».



dimarts, 27 d’agost del 2019

Operació Tiara, de Jaume Santandreu ( 4 ): algunes frases eloqüents

A més de nombroses, són també punyents i molt agosarades les metàfores, reflexions i observacions, de caire psicosocial i teològicopastoral que s'esmenten al llarg d'aquesta novel·la santandreuïna, de més de 200 pàgines.

Com a petita mostra, servesqui aquest botó... Se'n poden esmentar moltes més. Amb una lectura pausada i tranquil·la, el lector pot ampliar-ne la llista:

- «Per treure un jerarca de la seva cadira, la millor manera és pujar-lo de categoria».

- «Quan algú plora en el funeral d'un extern, no plora pel mort present, sinó pels seus morts absents»

- «De les històries, tant privades com públiques, mai no s'arriba a abastar tota la realitat»

- «Amb mitges veritats es construeixen les grans mentides; així s'inventaren les sagrades escriptures»

- «Ser home d'una sola cara, no priva de tenir dues galtes»

- «Qui surt del seu armari és talment com el caragol que abandona la seva necessària i protectora closca»

- «No s'ha de fiar de ningú, ni de la pinta que li fa la clenxa»

- «Cap ressuscitat no pot aparèixer sense les nafres obertes»

- «Al cap i a la fi, la mort és l'absoluta i definitiva cura»

- «Com passa sempre a l'hora d'estrènyer, tot és veritat, però al revés»

- «Només un que és gai pot ensumar de forma infal·lible els altres congèneres. Basta un gest, una mirada furtiva. La intuïció, tan menyspreada pels intel·lectuals, és el millor mode de conèixer el germà proïsme.»

- «L'esca es posa a l'ham perquè te l'empassis.»

- «Cada pic que mir el cel, trepitj una merda!»

- «Qui no és bisexual, es perd d'entrada mitja humanitat!»

- «Si l'orgasme duràs mitja hora, sabria explicar-te allò que pot ser l'eternitat»

- «Si poguéssim matar de pensament, ningú no estaria viu»

- «Amb els Llucifers del Vaticà no hi ha exorcismes que hi valguin»

Operació Tiara, de Jaume Santandreu ( 3 ): protagonistes secundaris

- ARTURO CAVERO MIRANDA, aparentment orfe de pare i mare, en realitat és fill de Remigia Cavero Miranda i d'un gai ric i poderós. Tothom ho sap, però tothom calla, per conservar el lloc de feina. Inicialment fa de jardiner al convent de les monges riques, fins que n'és acomiadat quan deixa embarassada una de les missioneres espanyoles voluntàries que s'hi ha fet present. Aleshores, es posa a treballar com a conductor d'un col·lectiu que fa trajectes per la Panamericana Nord.
És el pare del capellà zambo Arturo Cavero Miranda. D'aquesta manera, fill i nét de Remígia Cavero Miranda comparteixen nom i llinatges, responen al mateix document d'identitat. 

Final: l'ex jardiner mor als 33 anys. Un accident de trànsit li lleva la vida al quilòmetre 3 de la carretera de Chiclayo a Piura, quan, de matinada, retorna tot sol d'un viatge amb el seu col·lectiu.

- MARE del capellà zambo Arturo Cavero Miranda (anònima),  és una bona dona, espanyola, missionera voluntària que viu al convent de les monges que dirigeixen el col·legi per a les nines riques de la contrada, al barri dels blanquinosos. Queda embarassada del jardiner. Han de mantenir les relacions d'amagat. Ningú no en sap res, d'aquella bona al·lota que sacrifica la seva joventut per un ideal missioner que la duu al nord del Perú més de trenta-tres anys enrere. Ni es recorda del nom de la congregació catalana que l'acull, amb casa central a Barcelona.

Final: queda reclosa a una cel·la del convent...? Retorna a ca seva, acompanyada a l'avió pel pare Ramon...? Mor durant el part del seu fill, el capellà zambo Cavero...? 

- SENYOR DEL CHIRA (anònim), gai, caçador d'efebus negres, semental de la selva, terratinent escocès, el rei del Chira, amant i amo mariconasso de Remígia, la qual, desfressada de mascle, a l'edat de 18 anys, se n'hi queda embarassada, i el converteix així en pare accidental i furtiu del pare del capellà zambo... És l'avi furtiu que mai no vol reconèixer la paternitat del seu fill. Tot i que li'n procura sempre els mitjans per a sobreviure. El trau de la feina de jardiner al convent de les monges riques i blanques, on l'havia col·locat el pare Ramon que, com a superior dels jesuïtes, és també el capellà d'aquella escola. Per tapar-hi la boca, li regala el cotxe i li paga el permís per fer viatges amb el col·lectiu. Tanca amb pany i clau l'embarassada a una cel·la del convent. Cerca una família rica d'Espanya perquè s'emporti l'infantó tan aviat com hagi nascut...

- AMIC DE L'AVI (anònim) del capellà zambo Cavero, un dels majors accionistes de la companyia marítima Creuers del Sud, confrare de l'amistança de l'àvia amb l'avi, amic del pare Ramon pels Cursets de Cristiandat, li ofereix que ocupi la plaça del capellà del vaixell que surt de Santiago de Xile i ha de recalar una setmana a Roma.

- ESPÒS DE LA MAJORDOMA (anònim), pare putatiu del pare Nicanor Chaves.

Final: mor d'un accident fatal, la nit de la Vigília de Tots Sants, quan rodola les escales del campanar, a les tres de la matinada.

- RECTOR DE CATACAOS (anònim), pare del capellà cholo de Catacaos, amistançat amb la seva majordoma, la dona de l'escolà.

Final: mor d'un llarg càncer.

- FERRAN, missioner mallorquí, director espiritual dels seminaristes de Trujillo, un dels iniciadors dels Cursets de Cristiandat a la diòcesi trujillana.

Final: se suposa que se'n torna cap a Mallorca...

- JOAN BAMBARENE, el pare de Ramon Bambarene Landazur, és romà de naixença i historiador de mena, que recala a l'alta, culta i aristocràtica ciutat peruana d'Arequipa, com una espècie de confrare seglar de la Companyia de Jesús. La seva bohèmia i la seva anarquia de pensament l'aturen a les portes del noviciat. Condeixeble d'universitat amb el pare superior del convent jesuític d'Arequipa, aquest li demana i proposa de fer uns estudis sobre el famós convent arequipeny de Santa Caterina. Fadrí vell, s'hi planta als seus 50 anys, ocupant una part de la casa pairal de la venerable cunyada de l'històric cardenal de Lima, l'eminentíssim senyor Landazur. En quedar vídua del seu marit, mestre d'escola, es trasllada amb la seva única filla a viure al palau arquebisbal de Lima.

Final: deixa vídua i filla única

- MARTA LANDAZUR, neboda del cardenal Landazur de Lima, filla de la cunyada viuda del cardenal, que es casa amb l'historiador italià Joan Bambarene, dels quals neix el pare Ramon Bambarene Landazur. Les noces d'aquelles dues persones madures, ell cinquanta i ella trenta-tres anys, se celebren en la màxima discreció a l'antiga capella del convent de Santa Caterin

Final: mor d'unes febres malignes pocs dies després del part.

- JOSEP SARVIDE, jove jesuïta basc, una mena d'onso gegant amb cara de polissó. Just arribat al Perú, demana al bisbe que el nomeni rector de la parròquia del barri de Castella, on es converteix en l'àngel de la guarda del capellà zambo, Artur Cavero. S'exerceix alhora com a prior del convent dels jesuïtes de Piura. És el successor de qui n'ha estat rector durant vint anys.

Final: empedreït femellut, estira la pota al prostíbul de luxe de la carretera de Talara.

- GERMÀ LLEC (anònim) del convent dels jesuïtes de Piura

- FREDERIC SOPENA, vell pare català, autèntic heroi de la resistència i de la lliurança més caparruda i exemplar a l'exercici de les obres de misericòrdia a l'Índia, de qui el jove pare Ramon rep l'ensenyament de com són de diferents i misterioses les distintes cultures del món.

- XOFER (anònim), l'àngel de la guarda del cardenal de Lima i del seu cholo secretari. Esvelt, callat, servicial, respectuós, gentil bergantell, missatge, uixer, àdhuc de secretari.

- MARCEL MACIEL, fundador de la Legió de Crist que salva de la perdició el mafiós Àngel Sedani, i li confia la delicadíssima missió de la custòdia de l'ortodòxia catòlica, tot col·locant-lo en el punt estratègic del quarter de Déu.

- LLUÍS GIRÓN, amic íntim, condeixeble a la Universitat Gregoriana de Roma, conseller i confessor del pare Ramon Bambarene. Venerable ancià jesuïta espanyol, molt comprensiu i amatent que va tots els diumenges, dies de festa i dijous a vespre a celebrar la missa a la parròquia del capellà zambo Cavero, que coneix a fons, mentre aquest és de viatge a Roma. 

Final: s'exerceix com a pare provincial dels jesuïtes, a Piura.

- CARDENAL SPELLMAN
Cardenal de Nova Iork que, en un moment de turbulències aèries, quan se li diu que faci alguna cosa, es trau el solideu i comença a passar-lo com a bacina de fila en fila.

- PARE SALESIÀ (anònim)
Capellà amb sotana blanca, alt, madur d'edat, més aviat magre però corpulent. El capellà zambo Cavero s'hi vol confessar, en haver entrat dins l'església, a Cartagena d'Índies. S'acusa que li agraden els capellans com ell i com el papa... El pare confessor li assenyala de penitència que la primera missa que celebri l'oferesqui pel nou papa...

dilluns, 26 d’agost del 2019

Operació Tiara, de Jaume Santandreu (5): presentació a can Alcover

Intervenció de Cil Buele (Jaume Mateu, Mariano Moragues, Jaume Santandreu, Lleonard Muntaner):

1. Agraesc la presència de tots quants heu vengut a aquest acte de presentació del llibre «Operació Tiara», la darrera novel·la d'en Jaume Santandreu.

2. En Jaume em va demanar que, en aquest acte públic, jo fes de «padrí jove» d'aquesta darrera criatura que ell ha duit al món. Agraesc la confiança que han depositat en mi, tant l'autor com l'editor d'aquesta novel·la.

3. Amb en Jaume hem compartit moltes i molt diverses situacions al llarg de les nostres dues vides, des de fa moltes dècades: a) estudis eclesiàstics (Humanitats, Filosofia, Teologia); b) lluites socials (Gaviotas, Patronat, Sapiència, Can Gazà...); i, sobretot, c) presència al Perú (punt de referència inicial i final de la novel·la santandreuïna).

4. Vull començar els meus comentaris dient que «Operació Tiara» és una novel·la que m'ha captivat tant, que me l'he llegida tres vegades seguides, des que en Jaume em va fer arribar l'esborrany i, posteriorment, el llibre editat.


5. Vull continuar dient que allò que més m'ha captivat n'és el llenguatge, els mots, les frases, les paraules, les expressions emprades per l'autor: la consider una veritable obra literària d'alt nivell.
Compartesc l'opinió d'aquells lectors que m'han dit que consideren que «Operació Tiara» és la novel·la millor d'en Jaume. No tant perquè en sigui la darrera; sinó sobretot, perquè n'és la que conté una força expressiva més bella i sorprenent: en les metàfores emprades, en les descripcions fetes, en les observacions psico-socials que s'hi apunten, en les reflexions de caire religiós o teològic que s'hi barregen...

6. Per als que hem estat al Perú, a mi particularment, em fa molt de goig recórrer amb l'autor els indrets que esmenta: des de la sudenca Arequipa -la república independent-, fins a la nordenca i fronterera ciutat de Tumbes (a uns 2.285 quilòmetres i mig de distància); passant lògicament per Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Chiclayo, Piura-Castella-Catacaos o Talara: són indrets que em diuen moltíssim, sobre moltíssims aspectes...

7. També em colpegen fortament els més de trenta personatges que surten a la novel·la. Sobretot la mitja dotzena de protagonistes principals que s'hi belluguen falaguers: l'àvia Remígia, una madona negra molt singular; el seu fill Cremat; el seu nét Artur, capellà zambo; el capellà cholo competidor, Nicanor; o el protector jesuïta que arriba a bisbe, arquebisbe, cardenal i papa, el pare Ramon...
Fins a superar la trentena, n'hi ha de tota casta, amb noms i llinatges, o de forma anònima: terratinents, accionistes, dones, jesuïtes, legionaris de Crist, mares, salesians, rectors, missioners, historiadors, capellans diocesans, nadius o estrangers, monges, catalans o italians, etc.

8. Vull parar una mica d'esment a allò que hi compareix com a «Evangeli apòcrif del papa Martí VI». Per a mi, a més d'una veritable peça literària de valor incalculable, recull de manera molt resumida, clara, senzilla, comprensible i, si se'm permet dir-ho, molt moderada, d'allò que l'autor demana hores d'ara a la més alta instància de la jerarquia de catòlica, el papa i bisbe de Roma.

9. Per acabar, vull parar esment al fet que l'edició d'«Operació Tiara», original de Jaume Santandreu i que edita Lleonard Muntaner, surt casualment dia 13 d'abril de 2016, festivitat de Sant Martí I, papa i màrtir, alhora que 85 anys després de la implantació de la República Catalana...

10. M'agrada veure que en Jaume, sota la imatge d'un triple viatge -per terra, mar i aire, com si es tractàs d'una acció militar en línia de combat- descriu magistralment les peripècies d'un jesuïta peruà que arriba a ser el successor del papa argentí a la seu pontifícia vaticana: del papa Francesc, al papa Martí VI.

Per terra, s'hi recorren sobretot indrets del Perú. Des de la sudenca Arequipa, fins a la nordenca ciutat de Tumbes, passant per Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Chiclayo, Piura, Castella, Catacaos, etc. Però també, s'hi recorren paratges d'Europa, d'Àsia, d'Àfrica i d'altres contrades d'Amèrica Llatina.

Per mar, s'hi descriu de manera molt expressiva el trajecte marítim que recorre en vaixell, per l'oceà Pacífic, l'Atlàntic i la Mediterrània, el zambo que es desplaça com a capellà de creuer des de Lima fins a Civitavecchia, passant pel canal de Panamà, Cartagena d'Índies (Colòmbia), Aruba (Antilles), Funchal (Madeira), Barcelona (Catalunya), Messina, Civitavechia i Roma (Itàlia).

Per aire... Tot i que no record haver vist protagonistes que viatgin en avió, sí que em sembla que romanen enlaire certs fets que es van succeint a la ciutat de Roma, sobretot a les instàncies i estances vaticanes, on els personatges pertanyents a la Legió de Crist en fan de les seves, com qui es prova a veure qui la fa més grossa...

Operació Tiara, de Jaume Santandreu (2): protagonistes principals

Per copsar ràpidament de què va aquesta novel·la de Jaume Santandreu, basta parar una mica d'esment als personatges que s'hi esmenten i al paper que hi despleguen al llarg de l'obra. Tots són, majoritàriament, mascles. Clergues. Gais. Peruans o estrangers.

El relat s'inicia el dia que es difon a través d'una emissora de ràdio la notícia segons la qual, a la seva cambra de la casa de Santa Marta, a Roma, han trobat mort el papa argentí Francesc, el primer pontífex romà d'origen sud-americà. 

Continua amb la visió que té un capellanet peruà zambo (negre) sobre l'elecció del nou papa: «No cal llegir-ne el futur en el mapa que traci la sang del pollastre degollat per saber endevinar que el meu cardenal serà el futur papa... Les similituds entre el pontífex difunt i el meu pare Ramon són gairebé absolutes. Ambdós són sud-americans, jesuïtes, senzills, beats, tradicionals en doctrina i moral...»

La clonació del papa difunt ha de ser aquest altre sud-americà, amic seu, del Perú: el pare Ramon. No es pot destriar, en la llista d'electors del futur papa, cap altre col·lega que reuneixi més similituds  per la clamorosa clonació del sant pare Francesc.

S'hi endinsa durant unes mesades seguides, fent avinent certes situacions anteriors dels protagonistes:

- REMIGIA CAVERO MIRANDA, òrfena de pare i de mare, té un fill, Arturo Cavero Miranda, el pare del capellà zambo Cavero. N'és l'àvia paterna, d'aquest, que és rebut en adopció gràcies a les gestions fetes pel pare Ramon.
Se n'hi concentren el pare, la mare, els germans i tota la família. S'hi sintetitzen els tres gèneres de la humanitat i de la gramàtica: mascle, femella, gai: Santa Martina del Chira. Diaconessa de la parròquia de Castella.  Catequista desconfiada, núbia, diaconessa casolana, deessa negra, àvia bruixa, batlessa de barri. Catequista de tots els al·lots de la barriada de Castella. Autora refranyera de la «Summa teològica del poble». Encisadora rapsode, ama i senyora d'una memòria prodigiosa i d'una facilitat especial per contar històries. Matriarca de la barriada. Servidora plenipotenciària de la parròquia. Doctora en psicologia general, però sobretot en els exàmens i diagnòstics dels estats d'ànim del seu nét, coneix tots els secrets i l'entrellat de les enveges del fill del rector de Catacaos.

Final: fa arribar al seu nét, el capellà zambo Cavero, el número secret del telèfon mòbil del papa...

- CREMAT (anònim), és un negre transvestit,  el «germà major» alhora que el ca fidel del capellà zambo Cavero. Li calen foc uns criminals homòfobs  i el deixen com un monstre a l'altra vorera del riu. És acollit a ca la Remi, l'àvia del capellà zambo Cavero, de Piura, que l'adopta com a germà.
Ve a ser-ne l'oncle marieta del capellà, a qui, de ben petit, li besa el cos, amb els seus llavis gruixuts d'esclau africà; li ensenya les arts amatòries per la conquesta subreptícia del seu amic, amat i amant; li inculca el subtil mestratge en l'engany dels amanyacs, cosa que li fa molt més fàcil retre'n la fortalesa virginal del jesuïta; i li confecciona, a la mida exacta del seu entrecruix, una collonera ben enllestida per protegir la seva descomunal virilitat, on amagar-hi els originals del document sagrat...

Final: acaba mort davant del forn del corral de ca seva, després que li pegui un atac fulminant d'una embòlia que el fa caure cap endavant, quedant-ne el cap encaixat a la boca del forn que esclata la seva flamarada cap a fora...

- ARTURO CAVERO MIRANDA, aparentment orfe de pare i de mare, en realitat neix a Castella (Piura), sent fill d'Arturo Cavero Miranda i de la missionera espanyola voluntària que mor durant el part... Com a nét de la Remi, és «el zambo més sortat del món».
Deixa de creure en els Reis Mags a partir dels 3 anys. Rep la Primera Comunió de mans del pare Ramon a l'edat de 6 anys, en comptes dels 9, com és obligatori aleshores per a la resta d'alumnes del col·legi dels senyors. A l'edat de 8 anys, arriba a saber qui és son pare i qui és sa mare, per tres fonts diferents: l'àvia Remígia, l'àngel Cremat i el pare Ramon.
Als 10 anys és un bandarra, fa campana, els vespres salta el mur per perdre's pel barri amb males companyies. És triat en el menjar i mal contesta. Es mostra prepotent amb el negre (cholo?).
L'àvia i el pare Ramon determinen enclaustrar-lo. Deixa l'escola pública amb tots els brètols del barri i passa a formar part de l'elit dels rics i blanquinosos del prestigiós col·legi privat dels jesuïtes.
A l'edat de 13 anys, l'orfe de la barriada de Castella es troba al col·legi de Sant Ignasi, de Piura, com a alumne intern. El pare Ramon, que compta amb una cinquantena d'anys, és el superior de la comunitat i el director de l'escola. El pare Nicanor Chaves, d'una quarantena d'anys, n'és el prefecte d'estudis. 
És un negret, petit i magre, amb hàbits i instints de salvatge. Ocupa el llit de la cambra del prefecte, destinat a casos molt singulars de pubills enyoradissos o de malalts necessitats d'esments especials. És aquí on es congria tot el procés de la profunda amistança entre el pare Ramon i Arturo. Quan porta una setmana en l'internat, la picor del pare Ramon s'ajunta a les ganes de gratar d'Arturo... que a ca seva té un catedràtic que cada vespre li dóna lliçons de gratades perfectes, fent-hi massatges com Déu mana... amb l'exigència d'infant capriciós que vol jeure al seu costat...
Vet ací com un nin de 10 anys engatussa el pare Prior, un jesuïta, i el duu a mantenir relacions de «bestioles calentes» durant tres anys seguits, compartint el mateix llit.
Nét de la bruixa cotonera, negre, espuri, fill del pecat, sodomita recalcitrant, i, per afegitó, pobre de llums i sopes, arriba al sacerdoci, com a capellà, no com a jesuïta, per conveniència. 
Amb motiu del nomenament del pare Ramon com a bisbe de Chimbote, es pren la decisió que Arturo entri al seminari de Trujillo, promogut i dirigit per missioners mallorquins, impulsors al Perú dels Cursets de Cristiandat, -aquells encontres impactants, de tres dies de durada-, als quals assisteix com a ajudant en nombroses ocasions. 
Hi basteix una sòlida armadura mental, gràcies a la mentalitat oberta i segura d'aquells pares sincers i savis, amb una gamma molt àmplia de personatges. Dels prop d'un centenar de bergantells que hi comencen, només ell i dos més de la seva formada s'ordenen de capellà.
A l'edat de 18 anys, s'acara al seu amic i amat pare Ramon, bisbe de Chimbote, obligant-lo a signar un document dissuasori, redactat i signat en un foli timbrat amb el segell de la diòcesi. El zambo Cavero guarda a la seva pitera, que es mantendria mut, callat com un mort, mentre no s'assabentàs que el seu amic i amat bisbe havia cedit altra volta, amb qui fos, a la seva necessitat d'estimar amb el cos.
Després de la traumàtica signatura de les mútues sentències de cadena perpètua, el darrer acte públic que fa el bisbe de Chimbote abans de prendre possessió de la central de Lima, és desplaçar-se a la parròquia de Castella per ordenar de prevere el zambo Cavero, abans d'acabar els estudis preceptuats, tant de Teologia com de Sagrada Escriptura. Viu sempre dominat per una maleïda claustrofòbia que li provoca sensació d'ofec, és incapaç de pujar a un avió.
Un zambo convertit en insaciable golafre, sonat, que estima i calla, arriba a exercir-se com a rector d'una parròquia a les foranies d'un suburbi de Lima. Una parròquia nova, al barri més extrem i extremós de la capital peruana, amb una esglesiola dedicada a sant Martí de Porres, és beneïda pel cardenal Bambarene, la parròquia que havia creat i que era per a ell la més estimada. 
Es tracta d'un temple humil, a imitació dignificada de les barraques de llaunes i estores on viu la gent, alçat per tot el poble nou: dirigida en cada detall pel capellà zambo Artur Cavero,  palesa un aire de capella africana. Reconeix que voldria ser negre amb els negres, però que no passa de ser un zambo mig destenyit.
El capellà zambo Cavero, puta negre, maricó de merda, és qui redacta l'«Evangeli apòcrif segons el papa Martí VI», sobre la transformació del pacífic pare Ramon en el revolucionari, suïcida i tot, papa de Roma... L'instint de la seva doble nissaga de negre i d'homosexual el manté clavat a la desconfiança i a la prevenció. 

Final: mor escorxat pels legionaris de Crist: volen arrabassar-li el tresor de documents originals que porta dins la collonera negra  prodigiosa arranjada per l'enginyós selleter, en Cremat, i no els basta despullar-lo ni matar-lo, amb aquell protector de la pell de Satanàs, l'han d'escorxar...

- NICANOR CHAVES, CAPELLÀ CHOLO DE CATACAOS, fill del rector de Catacaos i de la seva majordoma, la dona de l'escolà, la chola més resistent de tot Catacaos i comarca, que ho resisteix tot per tal d'aconseguir que el seu fill alci el vol cap a les altures de l'Església i del món. Aquest és, des del moment de la seva furtiva i sacrílega concepció, el destí del fill de l'omnipotent rector de Catacaos: ser sempre el criat fidel i gelós del pare Ramon Bambarene. Ja orfe de pare i de mare, s'exerceix com a prefecte de l'internat del col·legi jesuïta de Piura. Es considera descendent dels inques. Malvada, envejosa i venjatívola Nica, com li diuen tots els alumnes apropiant-se el malnom que li atorga el capellà zambo Cavero. Vetlador de l'ordre i de la disciplina de l'internat jesuític, el trepa més gran que s'hagi pogut conèixer i imaginar, manté sentiments que es mouen entre l'amor i l'odi, entre el perdó i la venjança, envers el dimonió que li roba la primacia absoluta de l'afecte del pare Ramon, el capellà zambo Cavero.
Arriba a exercir-se com a omnipotent rector de Catacaos. Gran coneixedor del pare Ramon, s'arriba a convertir en el seu criat fidel i gelós, com a secretari particular sempre: a Piura, a Chimbote, a Lima, a Roma.
Cosidera que el capellà zambo Cavero és una espècie de fill adoptat del pare Ramon, que ha arribat a ser rector d'una parròquia del més baix suburbi de Lima.
Manté obert el seu blog de notes, durant tot el temps que dura la novel·la.

Final: després d'exercir-se com a desconfiat secretari pontifici a despatxos vaticans, membre de la Secretaria del papa Martí VI, una mena de cambrera llepaculs, d'eminència vaticana ostentosa, un decret papal el nomena bisbe de Cajamarca.

- RAMON BAMBARENE LANDAZUR, fill de l'italià Joan Bambarei de la peruana Marta Landazur, als 18 anys entra al noviciat de Loiola. L'exemplar novici, després d'aconseguir la llicenciatura en teologia fonamental a la Universitat de Comilles, passa a completar el doctorat a la Gregoriana de Roma, tot defensant, amb nota cum laude, la seva tesi sobre Pierre Teilhard de Chardin. ne jesuïta arequipeny d'uns 70 anys, amb el carisme d'exorcista. Antic director del col·legi jesuític de Piura i vicari cooperador a la parròquia de Castella, arxidiòcesi de Piura-Tumbes.
Quan el fan bisbe de Chimbote, es tanca radicalment dins si mateix. S'encadena solidàriament a les barreres de la fàbrica de farina de peix, en contra de la societat nord-americana, esdevenint un signe de la valenta postura de l'Església al costat dels que pateixen l'esclavitud del capitalisme sense barreres. I, quan el sant pare difunt, Francesc I, l'anomena arquebisbe i cardenal primat de Lima, roda clau.
No només coneix i recorre Perú. També Europa (Comillas, Roma), 
Àsia: en la seva curta experiència de missioner a Bombai -tres anys de missioner a l'Índia, on un grapat de pares espanyols es dediquen de ple a fer incursions en els indrets més pobres- a més de possessionar-se de l'anglès, s'afanya per aprendre el maratí i l'hindi, fins el punt de celebrar la missa i llegir l'homilia en eixes estranyes parles. Es fa por d'ell mateix, en despertar-se-li una necessitat d'afecte que mai no ha experimentat abans amb aquella força abassegadora. De cop li explota l'instint de la paternitat... cap a la carícia d'al·lotells que l'abracen amb una innocent però intensa sensualitat...
Àfrica: amb la seva curolla obsessiva de ser missioner, manté una exòtic relació amb el kirundi, en una enfollida eixida seva per Burundi i Rwanda, a la recerca d'un indret propici per a una fundació jesuítica a la regió dels Grans Llacs africans, on la Companyia de Jesús no hi té cap presència. 
Parla 10 idiomes, fins al punt que sap mantenir una conversa, de forma correcta, gairebé perfecta, en qualsevol de les 10 llengües que és requerit: espanyol, italià, francès, anglès, alemany, quítxua, maratí, hindi, kirundi, llatí... 
Dibuixa el perfil exacte per a la ineludible clonació del difunt papa Francesc. No hi consta cap inclinació per la Teologia de l'Alliberament; ben al contrari, està classificat com un sòlid conservador i defensor de la teologia i de la moral tradicionals. Rèplica perfecta del malaguanyat papa Francesc!
Ramon Bambarene Landazur pot ser un bon Sant Pare. Té totes les virtuts, qualitats i preparacions per ser un papa respectat, estimat, fins i tot adorat per tot el món.

Final: s'acompleix la profecia i triomfa la clonació pontifícia: esdevé el segon papa blanc de la Companyia de Jesús: «El papa que l'Església necessita: un papa excepcional, un revolucionari escandalós, un màrtir de la transformació d'una Església de l'Edat Mitjana a una comunitat cristiana del segle XXI...?».

- ÀNGEL SEDANI, bruixot sicilià d'arrels camperoles, vell, llest i entabanador curial, legionari de Crist, teòleg de la santa màfia, seguidor pur i dur de l'escolàstica, canceller general, comandant suprem de la Legió de Crist, es converteix en maquiavèl·lic estrateg de la defensa de la fortalesa vaticana. Comença la compromesa tasca amb el papa Joan Pau II, segueix en el pontificat de Benet XVI, de Francesc I i de Martí VI, com a assistent directe del sant Pare. Porta a les venes la sang de la màfia siciliana i és un dels primers seguidors del fundador de la legió de Crist, el pare Marcel Maciel. Sàdic aregador de mulats tendres, com el cholo Chaves de Catacaos. Sergent de la santa màfia, cap i responsable de la xarxa de protecció del cor de l'Església. Sagrada i vella geneta curial del Vaticà. Omnipotent, omnipresent, alhora que invisible rata de sagristia renaixentista. El cap, part essencial, de la guarda pretoriana i secreta que defensa el Vaticà contra tot i contra tots. El secretari dels secretaris. L'inquisidor major. Cap dels adjunts de la Secretaria d'Estat. Com a cap de les secretes milícies vaticanes, domina els sabers i les tàctiques del conqueridor. Coneix pam per pam tots els moviments dels protagonistes de la novel·la. Amb la seva autoritat de policia secreta, és a les seves mans l'arxiu secret del Vaticà on consten les fitxes del cardenal de Lima, del seu secretari cholo i del seu preferit zambo. Bruixot de les tafaneries vaticanes. Negociador de la vida i la mort dels ninots del seu món. Eminència del maneig, vell catedràtic en negociats difícils, àdhuc sospitosos i obscurs. Eminència gris que esdevé l'omnipotent ídol del maneig de les persones i de la història, que posa en marxa la maquinària de les informacions i de les influències. Bon mestre de l'alta i hipòcrita diplomàcia vaticana. Mafiós catedràtic de les tàctiques, vell estrateg amb anys infinits de pràctiques curials.  el monsenyor responsable de l'estratègia per espantar la salvatgina entorn del soli pontifici. 

Final: continua remenant les cireres per les estances vaticanes.

divendres, 6 de gener del 2017

«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu, sobre el successor del papa Francesc

Jaume Santandreu, l'escriptor mallorquí i bon amic meu manacorí, acaba de publicar la seva darrera novel·la «Operación Tiara». Està ambientada en el Perú i ha estat traduïda del català al castellà per l'altre bon amic meu manacorí Paco Suárez.

Aquesta edició, a la qual de moment només es pot accedir per internet al portal d'Amazon, va dirigida a qualsevol lector de parla hispana, sobretot d'Amèrica Llatina.

Se centra en la figura imaginària del successor de l'argentí papa Francesc, un cardenal de Lima, que adopta el nom de Martí VI, en record del negret peruà Sant Martí de Porres...

En fa una presentació, a través d'aquest vídeo...


diumenge, 27 de novembre del 2016

Davant la mort del «comandante» Fidel Castro

Quan m'he assabentat de la mort del «comandante» Fidel Castro. M'he limitat a penjar damunt del meu mur de Facebook una nota breu que deia: «Fins a la victòria sempre! Sense defallir mai!»
Un dels comentaris que s'hi han penjat, molt breu -«La victòria?»- i els nombrosos comentaris que he escoltat i llegit als mitjans de comunicació, m'han empès a dir-hi la meva també, una mica més extensament.

He de començar dient que, si més no des de fa una quarantena anys, m'he sentit com a «castrista» convençut. No me n'amag. I voldria continuar sent-ho fins a la fi dels meus dies, en el sentit que miraré d'esbrinar suara mateix.

L'any 1976 assistia jo a un d'aquells cursets que s'organitzaven a Chosica (Lima) on se'ns explicaven, a capellans progressistes que treballàvem majoritàriament als sectors més empobrits del Perú, els fonaments bàsics de la Teologia de l'Alliberament: una de les maneres pràctiques d'anar descobrint la presència de Jesús de Natzaret en les persones i els col·lectius més maltractats del Planeta Terra, on aquell s'hi encarna i identifica més que enlloc.

Aleshores, la revolució cubana, iniciada l'any 1959, encara no havia assolit la majoria d'edat. Però ja ens servia de guia i orientació pràctica i concreta en les nostres actuacions pastorals i polítiques: ens calia treballar per aixecar un món nou on imperàs la Justícia, mitjançant la lluita popular contra l'imperi  (nordamericà) que s'hi imposava tan cruament...!

Em sent molt orgullós de poder constatar que, durant aquests darrers quaranta anys meus, he continuat considerant-me i comportant-me com un veritable «rodamon, amant de la justícia, la llibertat i la solidaritat»  en la mesura de les meves possibilitats minses: tant a Àfrica, com a Amèrica Llatina, com als Països Catalans...

És clar i evident que, pocs dies després de la mort de Fidel Castro, no puc afirmar que el socialisme de bon de veres hagi estat implantat arreu del món... Ni de bon tros. Com tampoc no hi puc valorar com a real i positiva la implantació del cristianisme, vint segles després d'haver-s'hi intentat...

Però, precisament per això mateix, som un d'aquells que continua amb la dèria de pensar i creure que ens cal continuar lluitant, pentura més aferrissadament que mai, a favor d'un altre món més just, més igualitari, més fraternal, més solidari, més respectuós, més digne... FINS A LA VICTÒRIA FINAL, i sense defallir-hi mai!


diumenge, 20 de novembre del 2016

La última novela de Jaume Santandreu en Amazon


La última novela de Jaume Santandreu, esta vez traducida al castellano, se ha publicado en Amazon, súper compañía internacional estadounidense de comercio electrónico, con sede fundacional en Seattle, estado de Washington, EE.UU. pero de extensión mundial actualmente. 

Esta traducción se ha publicado, de momento, en versión digital o electrónica y en formato Kindle, propia de Amazon. 

Es importante diferenciar el libro electrónico o digital –en inglés e-book- de los dispositivos popularizados para su lectura –e-reader, en inglés- aparato lector de libros electrónicos. No obstante, actualmente y mediante gratuitas aplicaciones, estos libros electrónicos pueden también leerse fácilmente en los ordenadores, tabletas, móviles, etc.

La razón fundamental de su autor, Jaume Santandreu -escritor prolífico en su lengua materna, la catalana- de traducir esta obra al castellano y, a su vez optar por un medio de difusión como Amazon, se debe a la circunstancia fundamental de estar “Operación Tiara” ambientada principalmente en el Perú, país en el que el autor vivió una de sus experiencias más trascendentales de su vida. 

Se trataba de devolver a sus orígenes, al menos en parte, como las aguas de lluvia que retornan a su océano, los elementos más líquidos de esta historia. En un lenguaje más cercano al latinoamericano y en un formato asequible, tanto por su accesibilidad técnica como económica. 

Es una opinión generalizada que la traducción del catalán al castellano, lejos de desmejorar la versión original, la completa y le da un plus de verosimilitud al estar traducida incorporando –aunque sea tímidamente- modismos propiamente peruanos. 

Tanto el traductor, Francisco Suárez, como los colaboradores en corrección de texto y perfección de estilo, Cecili Buele y Mariano Moragues, son, además de viejos e íntimos amigos, compañeros de fatigas que también vivieron durante muchos años en los distintos ambientes del Perú donde se contextualiza la obra.

Operación Tiara es una obra de ficción literaria. Es un thriler, un triple salto mortal sobre la condición humana, que unas veces te abofetea con la cruda realidad, otras te enternece ante la fina ironía de la vida y algunas más te conmueve ante la húmeda contemplación de la quebradiza y frágil condición humana. 

Sus variopintos personajes no te permiten reposar en la indiferencia, los amas o los detestas, sin embargo los llegas a comprender, desde el íntimo viaje por el escaneo umbilical de su genética, gracias al exuberante estilo narrativo de su autor y su admirable facilidad para hurgar en aquellas profundas raíces que nos conectan, desde el subconsciente, con los grandes mitos de la humanidad.     

dissabte, 12 de novembre del 2016

Presentació, a Palma, de dos llibres d'en Joan Riera Fullana

Exemplars dels dos llibres d'en Joan Riera Fullana
Aprofitant la venguda a Mallorca, de qui resideix i treballa a Mèxic des de fa dècades, el manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat», acompanyat de la seva esposa mexicana, na Nina, s'hi organitzen trobades diverses encaminades, sobretot, a la presentació de dos dels seus llibres més recents.

Dijous, 17 de novembre, al casal de Can Alcover, a Palma, l'Obra Cultural Balear inclou dins del seu programa d'activitats la presentació d'aquests dos llibres d'en Joan Riera Fullana, que ja foren presentats en públic a la Llibreria Món de Llibres, a Manacor:  «Confesiones de un confesor» i «Egido colectivo Batopilas. Su historia», publicats a Mèxic.

Qui vulgui conèixer una mica més de prop la història d'una de les lluites camperoles més exitoses a
L'autor, signant llibres
l'estat mexicà de Coahuila o atansar-se a les vivències personals més profundes de l'autor manacorí -un capellà mallorquí de la generació del 68 que, en haver treballat al Perú, Nicaragua, Mèxic, Equador... opta per deixar la seva condició clerical, ficant-se de ple en la defensa dels sectors més explotats, assumint comportaments i opcions polítiques favorables a aquests-, en té una bona oportunitat, acudint a aquest acte cultural que s'organitza a Can Alcover.

Hi intervendran el germà de l'autor manacorí, en Sebastià Riera, i jo mateix, en Cil Buele, com a bon amic d'en Joan.

Presentació, a Manacor, de dos llibres d'en Joan Riera Fullana

Part dels assistents a la presentació dels llibres,
a la Llibreria "Món de Llibres", a Manacor
Molt content que en Sebastià "Mossegat" m'hagi convidat a fer la presentació, a Manacor, d'aquests dos llibres recentment publicats, a Mèxic, pel seu germà i amic meu, Joan, qui ja duu dècades d'estada, residència i treball a Amèrica Llatina.

De capellans mallorquins que han anat a treballar a Amèrica Llatina, n'hi ha molts: centenars, segurament. Cadascú s'hi ha fet present i hi actua a la seva manera. La manera d'en Joan no és gaire comuna ni freqüent: a tres països, pel cap baix: Perú – Nicaragua – Mèxic, etc. I a molts àmbits: parròquia, barriada, milícies sandinistes, organització política popular, etc.

Em fascina l'oportunitat que tenc d'enllaçar Mallorca (Manacor) i Mèxic -les tres M durant una estona-. Sobretot, per tractar-se de qui es tracta i del que es tracta.

Es tracta de l'autor, un bon amic amb qui m'he tractat de prop durant dècades seguides, tant a Mallorca com al Perú; i, encara que només visitant-lo, també a Nicaragua i a Mèxic. Tots dos pertanyem a la generació de capellans mallorquins del 68, fortament marcats per les orientacions emanades del concili Vaticà II...

Es tracta de presentar-vos dos llibres, d'aquest mateix autor. Publicats a Mèxic. Escrits en castellà. Dos llibres diferents. Dos títols distints: «Confesiones de un confesor» i «Ejido colectivo Batopilas. Su historia».

Només enunciar-los, ja es veu que el primer és molt més personal -fa referència explícita i directa a la persona de l'autor-, mentre que el segon ja indica que se centra en la història d'un col·lectiu concret -fa referència a una població mexicana coneguda i defensada per l'autor-.

No podré estendre'm massa en les explicacions de cadascun d'aquests dos llibres. El millor que es pot fer és adquirir-los i llegir-los. I jo miraré d'aconseguir que vos n'entrin ganes.

«Confesiones de un confesor»

Els tres presentadors dels dos llibres: Sebastià i Joan "Mossegat"
i Cil Buele
Em duu el record d'un altre condeixeble nostre, el bon amic solleric, Toni Mas Colom -que l'any 2007 ens deixà un escrit de més d'una dotzena de pàgines escrites, amb el títol «Confessions d'un secularitzat»-

Tots dos reflecteixen allò que comporta la vida de dos capellans mallorquins que, al llarg dels anys, s'adonen que «no era això companys, no era això!».

Pel que fa a Joan, arriba a adoptar un comportament fora de sèrie que no resulta gaire ben vist per les jerarquies eclesiàstiques, davant la descoberta de la rebel·lió de pobles explotats, dels sectors oprimits o de les classes populars en lluita.

Malgrat dos factors que li ho posen difícil: la seva condició de capellà (un privilegiat!) i la seva condició d'estranger (un espanyol)

El llibre recull un conjunt de reflexions i plantejaments personals sobre la seva estada en aquests àmbits de lluita, al Perú, Mèxic, Nicaragua, Equador...

Reflecteix un procés personal de conversió i de canvis profunds, al Perú: en relació amb les categories humanístiques, filosòfiques, teològiques i pastorals rebudes a Mallorca.

Al·ludeix a patiments i lluites interiors, a l'hora de decidir què fer dins la vida, a l'edat de trenta-cinc anys: quedar-se a Mallorca, tornar-se'n al Perú, anar a una altra banda...

Fa el pas d'un treball pastoral dins l'església, a un treball estrictament polític dins una organització d'oposició radical al govern mexicà (amb Monseñor Samuel Ruiz, a Chiapas)

Fa veure la importància de les llengües, en un àmbit on n'hi ha moltes i diverses. Com també el paper ingent de Fra Juníper Serra entre els indígenes pames...

CONCLUSIONS

Confessa que sempre ha volgut romandre al costat dels més pobres, amb totes les conseqüències.

Confessa que es veu expulsat de pertot, no per decisions dels governs, sinó de les jerarquies eclesiàstiques.

Confessa que se sent atret per la manera de ser d'una doctora catalana, amb qui comparteix experiències profundes, a Perú i a Menorca, com apareix al final del llibre...

«Ejido colectivo Batopilas. Su historia»

Amb la sala plena de gent
Un altre llibre del mateix autor, amb un estil totalment diferent: llibre d'història d'un col·lectiu mexicà concret, el del «Ejido Batopilas», a l'estat mexicà de Coahuila.

Conté quatre capítols, referits a una les lluites del moviment camperol reivindicatiu mexicà que acaba en victòria... Lluites portades a terme per peons del camp, amb el suport de capellans, estudiants, líders, advocats, etc.

És un llibre que reflecteix allò que conten els mateixos protagonistes d'aquestes lluites: 

Se'ns recorda el que hi passa fins a l'any 1936, l'any del repartiment agrari a Mèxic, quan s'hi opera un canvi substancial que trenca amb el passat.

I ens endinsa en allò que hi passa l'any 1976, quan s'hi duu a terme aquesta lluita que acaba amb èxit.

En Joan hi viu i conviu durant un temps perllongat. Hi aplica els coneixements adquirits durant la seva estada a Nicaragua.

dijous, 10 de novembre del 2016

"Confesiones de un confesor", un llibre d'en Joan Riera Fullana

Vet ací algunes de les reflexions que em produí la lectura d'aquest llibre que el manacorí Joan Riera Fullana publicà fa poc a Mèxic: "Confesiones de un confesor". 

Vaig voler fer-les arribar al seu lloc de residència i de treball habituals des de fa dècades.

Aquest mateix text, crec, em pot servir així mateix per revestir la presentació pública que n'he de fer aquest dijous, 10 de novembre de 2016, a Manacor, a partir de les 19:30, a la Llibreria "Món de Llibres" situada al carrer Major.


-> -> -> -> -> -> -> -> ->

"De la isla de Mallorca, al Norte del Perú. El título con el que mi buen amigo Juan Riera Fullana publica sus “Confesiones de un confesor”, sin ir a buscarlo, me trae a la memoria otro, en ciertos aspectos parecido, que llama poderosamente nuestra atención mientras cursamos los estudios eclesiásticos en el Seminario Diocesano de Mallorca, en la España franquista que nos toca vivir, allá por los años 60 del siglo pasado.

Se trata de una especie de diario, crónica o resumen muy singular, sobre los primeros cien días del joven sacerdote, José Luis Martín Descalzo, curita español considerado fuera de serie en el ámbito de los medios de comunicación. 

“Un cura se confiesa” de la Editorial Sígueme ve la luz el año 1955. Justo el mismo año de mi ingreso en el Seminario a los 10 años de edad. Se convierte en un llamativo y claro testimonio de humanidad profunda y de amistad sincera... en una época en que tanto la una como la otra permanecen vetadas explícitamente a los clérigos, como tabú.

En “Confesiones de un confesor”, mi compañero de estudios eclesiásticos, natural de Manacor (Mallorca), Juan Riera Fullana “Mossegat”, expone también ciertos comportamientos considerados “fuera de serie”, como suele decirse, en el ámbito eclesiástico. 

Son aspectos que no resultan bien vistos por parte de las más altas instancias jerárquicas de la Iglesia Católica. Nunca obtienen su beneplácito, bajo ningún concepto. Ni en Mallorca, ni en Perú, ni en México, los tres lugares donde transcurre su trayectoria septuagenaria y va desarrollando su intensa actividad pública este mallorquín tan singular, amante del derecho a la rebelión de los pueblos explotados, de los sectores oprimidos, de las clases populares en lucha.

En un documento tan vivo que puede leerse de un tirón, el “Juan Riera, sacerdote de los pobres” expone un conjunto de reflexiones y planteamientos personales sobre su paso, actuación y permanencia en América Latina, muy particularmente en Perú y México, sin olvidar su llegada a otras latitudes latinoamericanas, como Ecuador, Nicaragua...

En su extenso escrito, mi buen amigo Juan se muestra profundamente atraído, y, al parecer, marcado de forma indeleble, por pensamientos y comportamientos que le transmiten ciertos personajes, de quienes se siente muy próximo. Como es el caso del cura Hidalgo o del obispo “Tata” Vasco, en el Estado de Michoacán; el escritor, político, anarquista mexicano, Ricardo Flores Magón; el obispo catalán afincado en Brasil, Pedro Casaldàliga; el sacerdote peruano Gustavo Gutiérrez, promotor de la teología de la liberación; el teólogo brasileño de la liberación, Leonardo Boff; el

teólogo mexicano Raúl Vidales; el obispo ecuatoriano Leónidas Proaño; el argentino Enrique Dussel; el chileno Segundo Galilea, los sacerdotes mexicanos Salvador Hernández, Guillermo Martínez, José Batarse Charur; las luchadoras políticas mexicanas Teresa Fernández y Lety Coello; el obispo de Cuernavaca, Monseñor Méndez Arceo... Y otros muchos.

Al mismo tiempo, se muestra también firmemente opuesto al modo de comportarse de otros personajes civiles, políticos, militares y eclesiásticos: el Cardenal Ratzinger, posteriormente papa Benedicto XVI, encabezando la lista como gran inquisidor que condena a teólogos de la liberación; la colonia española en Lima, celebrando banquetes y festejos lujosos; los obispos peruanos Federico Richter Fernández-Prada, Fernando Vargas Ruiz de Somocurcio, Germán Schmidt; el Cardenal Primado de Lima, Juan Landázuri Rickets; el obispo de la diócesis de San Cristóbal de las Casas, Monseñor Samuel Ruiz García...

Mi compañero de estudios eclesiásticos en Mallorca, inicia su publicación, remarcando el día en que, recién ordenado sacerdote, emprende el vuelo desde el aeropuerto mallorquín de Son Sant Joan, con la finalidad de dirigirse hacia el aeropuerto internacional Jorge Chávez, de Lima, en Perú, al otro lado del Océano Atlántico, a principios del año 1969.

Más adelante, seguirá remarcando el día en que sale del mismo aeropuerto internacional peruano, el 4 de Septiembre de 1976, para dirigirse hacia el aeropuerto internacional Benito Juárez, de Ciudad de México.

Un proceso personal de conversión y cambios profundos, en Perú

Confiesa públicamente que, durante estos  8 años de trabajo pastoral en Perú, vive muy intensamente un auténtico proceso de conversión, de cambio profundo en las categorías humanísticas, filosóficas, teológicas y pastorales recibidas durante su larga etapa de formación, en régimen de internado estricto durante más de una década seguida, en el Seminario Diocesano de Mallorca. 

Ambos pertenecemos, junto con otros 13 compañeros, a la generación de sacerdotes mallorquines, ordenados por el obispo diocesano el 16 de junio de 1968, muy pocas semanas después de que estalle el convulsivo “mayo francés” que paraliza Francia y moviliza juventudes, mayoritariamente estudiantiles, de otros países, incluídos algunos latinoamericanos.

Con todos lo matices aplicables al caso, nuestra ordenación sacerdotal significa nuestro primer paso trascendental en la vida, transforma nuestro estatus, nos introduce en una institución eclesiástica, con una función social respetada y aceptada por el pueblo mallorquín.

Al haber tenido que pasar por el filtro disciplinario, más de una década recibiendo instrucciones, orientaciones y lecciones encaminadas a construir un determinado modelo de sacerdote, quien más quien menos llega a concluir, un día u otro, que dicho modelo se va mostrando muy poco acorde con las exigencias de los nuevos tiempos, con los nuevos aires de renovación que provoca en la Iglesia Católica el recién clausurado Concilio Vaticano II y, lo que es más grave aún, con el contenido profundo del mensaje evangélico.

Mi amigo Juan hace hincapié en el proceso de conversión que le provoca su nueva situación, en contacto directo con el pueblo peruano: por la necesidad imperiosa e ineludible de tener que compartir y vivir otras realidades distintas; y, también, por su inquebrantable voluntad de permanecer siempre al lado de los más pobres, que luchan por sobrevivir con crecientes dosis de dignidad.

Estas dos actitudes le conducen a tener que enfrentarse, más de una vez, con la mismísima jerarquía eclesiástica. Llegando incluso a tener que recriminarle a su obispo, y decirle a la cara que le considera más obediente a los dictados del gobierno militar que a los principios evangélicos. 

Según afirma, insignes representantes eclesiásticos de las más altas instancias jerárquicas no ven con buenos ojos ni aceptan de ninguna de las maneras que un sacerdote extranjero, al llegar al Perú, tome la decisión de irse a vivir al interior de un barrio tan periférico como el Pueblo Joven San Martín; habitando  una casita tan rústica como las del resto de las familias piuranas más pobres; compartiendo las mismas condiciones de vida que los pobladores más miserables; soportando inclemencias e incomodidades totalmente desconocidas e ignoradas en el casco antiguo del centro de la ciudad de Piura.

Y todo ello, como afirma, “por intentar dedicar su tiempo, su actuar, su sentir, y por entregar toda su vida a los principios evangélicos practicados en la medida de lo posible, en las diferentes circunstancias que la vida le ha llevado”.

Incluso, con ciertas dificultades añadidas, prácticamente insalvables, como es el caso de su imposibilidad manifiesta de integrarse plenamente en el pueblo peruano.

Refiere dos factores que se lo ponen muy difícil: por un lado, su condición de sacerdote, que tiene su propio papel dentro de la comunidad, muy determinado y señalado, lo que le impide actuar y ser tratado como un ciudadano más, normal y corriente. 

Por otro lado, su condición de extranjero, que le delata en cuanto abre la boca y se dispone a pronunciar unas palabras. A pesar de sus esfuerzos por conseguirlo, le resulta prácticamente imposible llegar a abandonar su acento español tan característico e inconfundible, con el que, aun sin ir a buscarlo, también contribuye a difundir determinados aspectos de una cultura distinta, europea, mediterránea, la que ha recibido en la isla de Mallorca, en su ámbito familiar y en su centro de estudios eclesiásticos.

A lo largo de sus primeras páginas, el autor reconoce que son precisamente sus actitudes y formas prácticas de vida las que le llegan a provocar “tales enfrentamientos con la jerarquía católica peruana que le reportan su salida del país en busca de nuevos horizontes, de nuevos retos, de nuevos procesos populares a los que integrarse, ya no como sacerdote sino como un ciudadano más, libre de ataduras institucionales castrantes”.


Su larga i profunda experiencia mexicana  

Es entonces cuando mi buen amigo Juan se plantea y propone iniciar su experiencia mexicana, buscando una alternativa de trabajo y de integración en una nueva sociedad. 

Al salir del Perú, a la edad de treinta y cinco años, se le abren dos opciones a elegir: o bien seguir practicando el sacerdocio en la acomodaticia Mallorca, o bien aceptar la invitación que le cursan sus compañeros, de irse a México.

Se lo tiene que pensar muy bien, mientras pasa un tiempo en su querida isla mediterránea, en compañía de familiares y amistades que le atienden a las mil maravillas.

Le veo muy expresivo cuando se pone a describir lo mucho que le afecta tener que tomar una decisión tan trascendental en su vida. 

Muy fuertemente marcado por la incomprensión e incluso la condena por parte de obispos peruanos, a los que percibe mucho más atentos a los dictados del gobierno militar que a los principios evangélicos, se quiere pensar muy bien qué hacer,  de entonces en adelante.

Quedarse en Mallorca ejerciendo el sacerdocio significa para él tener que renunciar a lo más preciado de su ser. Lo que da sentido a su vida: la práctica de la Teología de la Liberación, que no encaja en una sociedad y una iglesia como la mallorquina, con características y problemáticas totalmente diferentes a las de América Latina. 

No tiene ningún sentido, para él, tener que adaptarse a prácticas que resultan tan ajenas a su forma de pensar y de actuar.

Con la ayuda de buenos amigos, toma la decisión de no volver a integrarse en la iglesia mallorquina, y abandona el gremio clerical al que ha pertenecido durante ocho años seguidos, siempre en Perú.

Me imagino que ésta debe de ser para él la segunda decisión más importante de su vida: optar por un cambio radical y emprender así una nueva aventura de carácter totalmente diferente, cerrando de esta manera un largo primer capítulo de su biografia.

Me resulta apasionante seguir los trazos que va marcando en su siguiente proceder, siempre abierto a las circunstancias con las que se encuentra desde los mismos inicios. No dudo ni por un instante que tiene que resultarle enriquicedora, e inquietante al mismo tiempo, su presencia como brigadista en colonias populares dirigidas por la organización Política Popular. Con unos planteamientos maoistas para el trabajo político con las masas en Monterrey, desarrollando formas de organización popular independiente tanto del Estado como de los partidos de izquierda. 

Me imagino sus dudas y sus reflexiones, al comprobar el cambio radical de su plataforma de trabajo: de un trabajo pastoral al interior de la Iglesia, a un trabajo estrictamente político al interior de una organización de oposición radical al Gobierno.

Y mucho más todavía cuando decide emprender una nueva etapa en la colonial ciudad de San Cristóbal de Las Casas, Chiapas, para trabajar, con la autorización episcopal de Monseñor Samuel Ruiz, como sacerdote y también como brigadista de la organización Política Popular en la misma zona, La Castalia, un centro de acogida de indígenas tojolabales, ubicado en las afueras de la ciudad de Comitán.

En principio, se lo toma como un nuevo y complejo reto que se le presenta, en esa otra nueva etapa de su vida: al servicio de un pueblo desconocido, con una lengua ajena a la suya, con una historia y cultura diferente y con dos grupos humanos diferentes: el grupo pastoral de  La Castalia y la brigada de la organización Política Popular.

Amante como soy de la filología, del estudio y conocimiento de idiomas, me impresiona fuertemente la exposición que mi amigo Juan desarrolla sobre el imprescindible papel de las traducciones, a la hora de realizar encuentros pastorales y políticos, donde se precisa de “asesores” que ayuden a transformar en demandas claras el torrente de denuncias y protestas que efectúan los cuatro grupos étnicos participantes -tzeltales, tojolabales, tzotziles y choles-. Todo tiene que leerse en la lengua de cada grupo étnico, para ser traducido luego al castellano y a las demás lenguas.

Este año, el de su anunciada canonización por parte de Francisco, el papa argentino, de nombre Jorge Mario Bergoglio, no puedo dejar de citar las alusiones que hace mi buen amigo mallorquín, Juan Riera, a aquel otro religioso mallorquín, del siglo XVIII, el franciscano Fray Junípero Serra, dedicado a trabajos de evangelización de indígenas pames. Religioso mallorquín que da nombre a la ciudad más importante de la Sierra Gorda, Xalpan de Serra.
Tampoco puedo dejar de mencionar la situación por la que atraviesa mi amigo Juan, cuando regresa de nuevo al Perú, una vez evidenciada la profunda crisis que va minando la organización Política Popular, agravada hasta el punto de hacerla desaparecer.

Su retorno a tierras peruanas le comporta de nuevo otros enfrentamientos con la jerarquía eclesiástica, tanto en la ciudad de Piura com en la ciudad de Lima.  

Pero, al mismo tiempo, le permite reencontrarse con sus antiguos feligreses, en una asamblea popular realizada en el Pueblo Joven San Martín, y con otros compañeros más próximos a la Teología de la Liberación, con quienes ha compartido anteriormente una misma línea de trabajo y múltiples reuniones de reflexión.


Sin retorno a sus orígenes

Si yo tuviera que resumir en pocas palabras el contenido íntegro de ese documento que tan clara y diáfanamente ha elaborado mi buen amigo mallorquín, Juan Riera Fullana “Mossegat”, no dudaría en recalcar, por un lado, sus conflictos tensos con la jerarquía eclesiástica: su salida de Mallorca hacia Perú, el primero; su salida del Perú,  por la situación insostenible con el arzobispo obispo de Piura, Monseñor Richter Prada, el segundo; su salida de Chiapas por la expulsión que le llega desde un tribunal eclesiástico con sede en la diócesis de San Cristóbal de Las Casas, presidida por el obispo Samuel Ruiz, el tercero; y su salida definitiva del Perú, por orden explícita del Cardenal Primado de Lima, Landázuri Rickets, transmitida a través de su obispo auxiliar Monseñor Smith, el cuarto.

“Todas las expulsiones, como aclara mi buen amigo Juan, son por decisión de las jerarquías eclesiásticas y no de los Gobiernos”.

Por otro lado, también destacaría su firme e inquebrantable decisión de permanecer siempre al lado de los más pobres, defendiendo los intereses de éstos por encima de cualquier otra instancia. Todo ello, como consecuencia positiva de la valoración que hace del  mensaje evangélico.

Para terminar, no creo sorprenda a nadie lo más mínimo que, con un bagaje de estas características, mi buen amigo Juan Riera, al tener la oportunidad de conocer y tratar muy de cerca a una mujer como Montse, una doctora catalana con la que comparte la experiencia de viajar en moto en plena selva peruana y de recorrer en barco el largo tramo que agrupa a comunidades ribereñas del río Amazonas, en la confluencia de los enormes ríos Marañón y Ucayali, cerca de la ciudad de Iquitos, se sienta vivamente atraído por ella y llegue a entablar una relación que le abra la puerta a un mundo desconocido por él hasta entonces.

Veo muy lógico que no solamente admire su capacidad de lucha antifranquista, sus detenciones, sus torturas, sus violaciones, sus juicios, sus condenas, sus trabajos en el Hospital de Son Dureta, en Palma de Mallorca, en la unidad de cuidados intensivos, su anticlericalismo declarado; sino que también se adentre en el establecimiento de una relación muy íntima, muy profunda, la que más.

Sí que puede llegar a sorprender enormemente, como me ocurrió a mí al leerla, la descripción que mi amigo Juan Riera realiza sobre su final en la isla de Menorca, idílico y trágico...

Cecili Buele i Ramis, Amigo, compañero de estudios y trabajos, del autor

Mallorca, 1 de Mayo de 2015