La jornada d'aquest Dissabte Sant de mon any sabàtic 2018 ha consistit, sobretot, en la visita que hem efectuat mossèn Llorenç Tous, n'Angeles i jo mateix fins a la ciutat de Toro província de Zamora (d'uns 8.000 habitants), on, entre d'altres monuments històrics, s'alça la famosa Colegiata Santa Maria la Mayor, des d'on es domina una panoràmica extraordinària del riu Duero.
dissabte, 31 de març del 2018
Divendres Sant 2018 a Valladolid: Ceinos i Villalán
Aquest Divendres Sant de mon any sabàtic 2018, passat amb el bon amic Llorenç Tous a terres de Castella, ha estat farcit d'esdeveniments inoblidables.
Després de berenar, començam la jornada pastoral anant a "fer els passos" a un poblet anomenat Villalán de Campos (39 habitants). En un principi, s'havien de fer al carrer, però com que es posa a ploure, fa vent i molt de fred (3º), en Llorenç decideix que es facin a l'interior de l'esglesieta.
La trentena de persones que hi participen s'ho prenen seriosament, canten a les totes, es reparteixen les lectures, entonen unes cançons tradicionals força conegudes per la gent major (que no necessita papers) i es prepararen per a la celebració vespertina de la Passió.
A les 13:00 hores tornam cap a Ceinos on s'ha de fer la celebració funeral per la mort inesperada d'una nineta de 2 anys d'edat, que morí ahir de cop sec mentre descansava dins el bres...
La gentada que hi acudeix no hi cap dins l'església, on es fa l'acte religiós amb presència de les cendres de Maria Pastor Pardo, son pare, sa mare i familiars més propers que presidien el dol.
El capellà, mossèn Luís, acompanyat de mossèn Llorenç Tous, conviden la concurrència a acompanyar aquesta família, ferida tan fortament per la pèrdua d'una criatura tan menuda, fins al cementeri de la localitat.
No s'hi sent ni una mosca en tot el trajecte! Emocionant a més no poder.
dijous, 29 de març del 2018
Dijous Sant 2018 a Valladolid: Mayorga i Villalán de Campos
Amb el bon amic, antic professor meu de Sagrada Escriptura al Seminari diocesà de Mallorca, el canonge emèrit mossèn Llorenç Tous i Massanet, qui des de fa dècades viu, resideix i col·labora al poble castellà de Ceinos de Campos, província de Valladolid, m'ho estic passant la mar de bé durant aquesta Setmana Santa de mon any sabàtic 2018.
Romanc allotjat a ca seva, amb els dos germans Ángeles i Agustín. Durant el dia sortim a recórrer poblets veïnats en el cotxe d'en Llorenç i participam en les celebracions litúrgiques pròpies d'aquesta Setmana Santa.
Recorrent el territori, he pogut admirar la gran quantitat d'obres artístiques que es conserven dins tantíssims d'esglésies que sobresurten per damunt les cases d'aquests poblets castellans d'entre 50 i 200 habitants.
A més de la gran ciutat, Valladolid, i Medina de Río Seco, hem arribat des de Ceinos de Campos fins a Cuenca de Campos, Mayorga, Villalan de Campos, Villalon de Campos, passant per altres indrets on ens hem d'aturar en dies següents.
Aquest Dijous Sant 2018, m'ha permès, entre d'altres vivències, atansar-me fins a l'ermita de Santo Toribio de Mogrovejo, al poble de Mayorga on aquest missioner va nàixer el 16 de novembre de 1538.
S'hi conserva molt viu el record, d'aquest bisbe que, segons els meus records, dóna nom al Seminari de l'arxidiòcesi de Lima, on es preparen els futurs sacerdots de l'arquebisbat de Lima. Per les notícies que tenc, és el primer seminari diocesà d'Amèrica Llatina (1591), situat ben a prop de la parròquia de Sant Joan M. Vianney, al barri de Magdalena del Mar, on vaig tenir l'oportunitat d'estar a la dècada dels anys setanta del segle passat.
Toribio de Mogrovejo és un eclesiàstic espanyol, canonitzat per l'Església catòlica, el segon arquebisbe de Lima, missioner que s'afanyà a organitzar-la al virregnat del Perú.
Al capvespre, al poblet de Villalán de Campos, en una esglesieta petitona i molt acollidora, dedicada a Santa Cecília, amb unes quantes desenes de persones que hi participaven fervorosament i activa, hem concelebrat la Cena del Senyor, amb lavatori de peus inclòs, adoració i reserva del Santíssim, culminant amb una pregària molt participada.
La mort sobtada dins el bres, d'una nina de dos anys, ens ha commogut a tots. Hem visitat padrins materns i paterns. Els pares són a Valladolid, a l'espera d'incinerar-la i fer-ne demà la cerimònia religiosa. En bon Divendres Sant, a les 13 h a l'església de Ceinos de Campos.
Setmana Santa 2018 a Ceinos de Campos, Valladolid
Durant aquest mon any sabàtic 2018, convidat pel bon amic gabellí, antic professor meu de Sagrada Escriptura al Seminari i canonge il·lustre de la Seu Catedral Basílica de Mallorca, mossèn Llorenç Tous i Massanet, he tengut l'oportunitat d'atansar-m'hi, i no l'he volguda desaprofitar.
Des de Barcelona, en tren «intercity» de RENFE, durant set hores i mitja, he fet el trajecte fins a Valladolid-Campo Grande. M'hi esperaven, a l'andana de l'estació ferroviària, mossèn Llorenç i el seu bon amic Agustín, germà de n'Àngeles, les dues persones amb les quals viu en Llorenç, ocupant una casa situada en un poblet de 258 habitants anomenat Ceinos de Campos.
Lloc molt tranquil i confortable, em serveix per posar-me al dia en la recapta d'informació per traslladar a aquest blog meu, alhora que per continuar la tasca d'enllestir la meva aportació personal a l'elaboració de l'Anuari de l'envelliment de les Illes Balears, que estic preparant.
Feia comptes d'emprar les set hores i mitja del trajecte en tren per treballar-hi amb el meu ordinador personal. Però només ho he pogut fer durant la meitat del temps, perquè, en tractar-se d'un tren vell de RENFE -segons m'ha indicat el revisor- no porta endolls ni està condicionat per als aparells electrònics. La bateria del meu ordinador s'ha esgotat.
He mirat que no em passàs el mateix amb el mòbil. Procurant estalviar-ne bateria i poder així comunicar-me a la distància, sobretot amb en Llorenç, i la família.
Hem arribat amb trenta-sis minuts de retard sobre l'horari prefixat, sense que ningú no ens hagi fet arribar cap casta d'explicació.
Després de recórrer en el cotxe conduït per n'Agustín la seixantena de quilòmetres que separen la ciutat de Valladolid del poble de Ceinos, hi hem arribat passades les onze de la nit. M'hi he instal·lat.
diumenge, 25 de març del 2018
Diumenge de Rams 2018, a Barcelona
En tren des de Perpinyà, en bon Diumenge de Rams, em faig present a Barcelona, camí de Valladolid.
Abans, visitam el Palau dels Reis de Mallorca, ens hi feim unes quantes fotografies; i, també, davant d'un dels locals més emblemàtics de Perpinyà "El Casal Jaume I".
Després d'uns dies d'estada meva d'aquest mon any sabàtic 2018 amb els bons amics meus perpinyanesos Teo, Maria i Guillem, on he tengut l'oportunitat de veure més de prop la tasca que hi despleguen com a patriotes catalans força convençuts, convidat per l'altre bon amic meu gabellí Llorenç Tous a anar a passar uns dies a la seva casa de Valladolid, n'he emprès el viatge amb parada a Barcelona.
Torn a pujar a l'AVE de RENFE que m'hi duu, passant per Figueres i Girona fins a l'estació de Sants, on, tot d'una que hi arrib, aprofit per comprar-hi el bitllet de tren "intercity" Barcelona-Valladolid (primera vegada que ho faig, obligat, amb la maquineta automàtica!), i m'adreç a l'hotel de les meves preferències a prop de Sants.
El bon amic mallorquí Andreu, que coneix tots els intríngulis de la ciutat comtal, em posa al corrent de la gran manifestació convocada al passeig de Gràcia, amb motiu de la detenció policial i empresonament preventiu a Alemanya del president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont.
Hi faig una passada i qued bocabadat en veure-hi la gentada que s'hi ha fet present en molt poques hores, via mòbil i xarxes d'intercomunicació social. Milers i milers de persones cridant "Puigdemont, el nostre president!", "Llibertat presos polítics!". Realment impactant.
Com cada diumenge, a les 18 hores, a la parròquia de sant Gaietà situada al carrer Consell de Cent, qui la dirigeix, el teatí mallorquí pare Miquel, organitza un concert de música clàssica, al qual tampoc no he volgut faltar.
La "Camerata Metropolitana de Barcelona", integrada per quatre dones -violí 1, violí 2, viola, cel·lo- i un home -piano-, ens han interpretat peces del període barroc, clàssic, romàntic, post romàntic i modern durant més d'una hora seguida.
Al final, com sempre, qui vol fa el donatiu que considera pertinent, que anirà destinat a alguna entitat benèfica.
Jornada completa de Diumenge de Rams 2018 a Barcelona.
dissabte, 24 de març del 2018
Quart i darrer dia a Perpinyà: manifestació pels presos polítics
Aquest dissabte de mon any sabàtic 2018, passat a la ciutat de Perpinyà, és el darrer dia d'estada meva completa a la capital del Rosselló i la Catalunya Nord.
 |
| Manifestants pels carrers de Perpinyà reclamant llibertat per als presos polítics |
Sense anar-ho a cercar, ni saber-ne res de res, m'assabent a través del bon amic Teo que a les 17 hores el Comitè de Solidaritat Catalana (CSC) -creat el mes d'octubre de 2017- convoca a una Manifestació pels carrers de Perpinyà, demanant la llibertat dels presos polítics catalans.
Més de dues-centes persones es concentren a la plaça Aragó, recorrent les vies principals del centre de la ciutat, als crits de "Llibertat, llibertat, llibertat, presos polítics catalans!".
A més de gent de la comarca del Rosselló, també hi ha presències del Principat de Catalunya, del País Valencià i de les Illes.
Tot i la pluja que no ha deixat de caure durant tota la jornada, la manifestació ha arreplegat un nombre considerable de participants portant cartells, pancartes, senyeres i d'altres instruments sonors que miren de centrar l'atenció ciutadana en la situació que estan patint els polítics catalans que lluiten democràticament per la República Catalana i la independència dels Països Catalans.
divendres, 23 de març del 2018
Tercer dia d'estada meva a Perpinyà: Llibreria Catalana
Des de la casa del bon amic Teo Vidal, on estic allotjat aquests dies de mon any sabàtic que estic passant a la ciutat de Perpinyà, s'edita cada dia la pàgina de VilaWeb dedicada a Catalunya Nord.
 |
| Al fons de l'Av. General de Gaulle, l'estació de tren, a Perpinyà |
Pel que hi puc esbrinar, aquest divendres, a les 18 h s'hi presenta la novel·la ‘La fugitiva’ de Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961), escriptora, periodista i filòloga, a càrrec de David Clusellas, filòleg i periodista
Faig comptes d'aprofitar la meva caminada diària, per arribar-hi a peu.
Com m'indicà fa dies la bona amiga mallorquina, Magda González, qui duu aquesta llibreria és na Joana Serra, neboda de na Blanca Serra (Barcelona, 1942), lingüista catalana històricament vinculada a l'Esquerra Independentista, a la lluita contra el franquisme i actual militant de la CUP.
Més ganes m'entren d'anar-hi. En Teo em diu que també en fa comptes. Ens hi hem de veure, doncs.
Quan
manquen tres quarts d'hora per a l'inici de la presentació, m'hi
adreç a peu, recorrent bulevards, passant per davant del Castellet,
pujant per la Riba i arribant a la Llibreria Catalana, La Llibreria
de Perpinyà, regentada per na Joana Serra.
En
arribar, com que no hi veig en Teo, aprofit per fer unes quantes
fotografies del mostrador, on apareixen múltiples publicacions
referides a Catalunya i a la llengua catalana.
La
presentació del llibre «La fugitiva», a càrrec de David
Clusellas, filòleg i periodista principatí,
i de l'autora de la novel·la, la també principatina
Blanca Busquets, discorre
en un clima agradós i complaent.
 |
| Mostrador de LA LLIBRERIA, a Perpinyà |
Besllum,
a través dels vidres, la figura de na Joana Serra, envoltada d'altra
gent. Quan hi entr, m'adon que, efectivament, és ella en companyia
de sa mare, i del fotògraf, l'autora i el presentador del llibre,
una jove mallorquina de nom Tanit, mitja dotzena de joves interessats
en el llibre, en total, una desena de persones que ens hi hem atansat
amb ganes d'atendre i escoltar.
El
primer de tot que faig és saludar na Joana i fer-li arribar les
salutacions de l'amiga mallorquina, Magda González, de qui guarda
molt bon record, segons em diu,de qui ja fa molt de temps que no té
cap notícia. Recorda perfectament l'esdeveniment que comportà el
concert de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans a
la seu catedral de Perpinyà a principis dels anys 2000. Vol saber
què fa na Magda i a què es dedica a l'actualitat. M'encomana que li faci
arribar les seves salutacions.
 |
| Blanca Busquets em dedica la seva novel·la LA FUGITIVA, a Perpinyà |
Al
final, na Blanca em dedica l'exemplar que he adquirit (18€) i que
faig comptes de llegir aquests dies meus perpinyanesos.
Ens
aclareix, com ha hagut d'explicar en altres indrets, que no es tracta
de la fugida de cap de les dones dedicades a la política a
l'actualitat, ni de la CUP ni d'ERC. Sinó de la fugida d'una dona de
poble, de sí mateixa...
dijous, 22 de març del 2018
Segon dia d'estada meva a Perpinyà
Me n'ha deixat les claus, de manera que en puc sortir, puc entrar-hi quan vulgui i disposar de tot quant s'hi conté, tant pel que fa a la menjua, com pel que té a veure amb el mobiliari, utensilis, etc.
En aixecar-me aquest segon dia d'estada meva a Perpinyà, he pogut gaudir d'un bon berenar, a base de pa amb mel, i llet amb tes i herbes diverses.
Fet això, he decidit d'anar a fer la meva primera caminada per la ciutat capital de la comarca del Rosselló i de la Catalunya Nord. Amb el GoogleMaps no hi ha problema. M'indica per allà on vaig i m'assenyala per on he d'anar, si vull arribar a un lloc concret. No fa falta molestar ni demanar res a ningú!
Arribat a aquest punt, i mentre través un pont situat damunt la ribera de la Bassa, afluent del riu la Tet, m'adon que al pont següent en direcció cap al centre de la ciutat, discorre una manifestació sindical força nombrosa.
Mir d'aconseguir-hi i l'obtenc, sense cap casta d'incidència, el bitllet de retorn en tren a Barcelona, per a diumenge que ve, a les 11:17 h, en vagó de primera classe TGV.
M'estim més fer el trajecte de retorn cap a can Teo per un altre camí i seguesc l'avinguda General De Gaulle fins al Boulevard Georges Clemenceau. Boulevard Wilson, Boulevard Jean Bourrat, i Boulevard Frédéric Mistral.
Em sorprèn moltíssim, i mir d'enregistrar-ho en vídeo, que tota l'assistència entoni i canti a cor obert la cançó L'Estaca del gironí Lluís Llach.
En total, avui matí he fet uns set quilòmetres a peu abans d'anar a dinar, cosa que a cal bon amic Teo s'acostuma a fer a les 11:30 hores gairebé tots els dies de l'any.
 |
| El bon amic Teo a l'Estany de Vilanova de Raò |
Després de dinar la mar de bé, d'unes bones pizzes variades, bon vi, bon pa i bons formatges, els bons amics perpinyanesos tenen l'amabilitat de portar-me a un indret idíl·lic que jo desconeixia: l'Estany de Vilanova de Raò (1976-78), un embassament de 18 milions de m3 d'aigua, situat a la plana del Rosselló, a la Catalunya Nord, des d'on he pogut traure fotografies magnífiques de les muntanyes del Canigó.
Inicialment concebut per a regadiu, el temps n'ha fet un atractiu turístic a partir de l'any 2000: zona de bany i de passeig, reserva de caça i pesca, pràctiques esportives, parcialment destinat a reserva ecològica tant per a la fauna piscícola com per a l'avícola. Algunes espècies d'ocells migratoris hi descansen en els seus desplaçaments.
També és utilitzat pels bombers en la lluita contra els incendis forestals.
Me'n torn cap a casa, amb la imatge fantàstica del Canigó nevat clavada als ulls!
 |
| El Canigó nevat, vist des de l'estany de Vilanova de Raò |
dimecres, 21 de març del 2018
Primer dia d'estada meva a Perpinyà
Convidat pels bons amics Teo i Maria, que en altres ocasions ens han convidat a visitar-los, aquest dimecres del mes de març de mon any sabàtic 2018, m'he pujat al TGV-AVE que surt de l'estació de Barcelona Sants i es dirigeix fins a la capital francesa, París Gare Lyon, passant, entre d'altres indrets, per la ciutat de PERPINYÀ, a la Catalunya Nord, i, abans, per Girona i per Figueres.
Em fa il·lusió tornar a veure aquests dos bons amics que tan bé ens acolliren quan ens hi férem presents amb motiu del concert de l'OJIPC -Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans- a la seu catedral perpinyanesa.
En aquesta ocasió, hi vaig amb tren i AVE, per afegitó. És la primera vegada que faig aquest trajecte d'aquesta manera. És una delícia. Molt confortable. Encara que trob a faltar una gran manca de contacte personal. Ningú no ens acompanya, ni ens indica, ni ens facilita el camí per trobar els nostres seients o per demanar-hi res. T'has d'espavilar, amb les indicacions que puguis detectar.
 |
| Maria i Teo, impulsors de VilaWeb a Catalunya Nord |
O quan, juntament amb na Bel, aprofitàrem per visitar-los amb motiu de l'UCE -Universitat Catalana d'Estiu- a Prada de Conflent.
Sempre hi hem estat molt ben rebuts. I ara, no fa gaires dies, em feren a saber que els feia molta d'il·lusió que ens tornàssim a retrobar.
El trajecte en tren, dins un vagó de primera classe, a les dues dotzens de butaques que conté, només hi viatjam quatre passatgers. Mentre ens acostam a Figueres, s'estén davant la nostra vista la serralada pirinenca totalment coberta de neu. Els camps verds. Els rius amb gran cabal d'aigua.
Seguint les recomanacions de la bona amiga Magda, faig comptes d'arribar fins a la Llibreria Catalana. La duu na Joana Serra, neboda de na Blanca Serra, una dona històrica de lluites.
Després de dinar, ens dirigim en el cotxe conduït pel bon amic Teo cap a la
ciutat de Toluges, on es va celebrar la primera assemblea de Pau i
Treva dels comtats catalans, l'any 1027, sota la presidència de
l'abat Oliba. Fet que recorda Pau Casals durant el seu concert famós davant l'assemblea general
de Nacions Unides.
Recollim Guillem Jaume, el fill d'en Teo, al seu lloc de treball, que es troba molt a prop.
Visitam
també la casa on viu Marisa, la mare d'en Teo, una velleta de 88 anys, molt
amable i simpàtica, que viu en aquest municipi tan emblemàtic dels
Països Catalans.
A Barcelona, el darrer dilluns del mes de març de 2018
Durant aquest mon any sabàtic 2018, després de passar una setmana al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, de la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó, en règim de clausura estricta i convivint les vint-i-quatre hores del dia amb la vintena de monjos que s'hi passen la vida; després de passar una altra setmana a Bilbao, residint a cals meus nebots Maru i Marcos i gaudint d'una estada meravellosa a la capital biscaïna, m'he tornat a fer present a la ciutat comtal, emprant el tren de la RENFE que m'hi ha duit en unes 7 hores de trajecte fantàstic...
He sortit de l'estació de Bilbao-Abando a les 15:21 i he arribat a l'estació de Barcelona-Sants a les 22:10. Tot d'una m'he apressat a anar a la finestreta d'atenció al client perquè m'imprimissin el bitllet d'anada a Perpinyà (que no vàrem poder fer per internet, segons se'ns digué per telèfon «a causa d'unes incidències...»)
Sense cap problema ni un, l'empleat me l'ha imprès i, amb ell a la motxilla, m'he adreçat a l'hotel cèntric on tenc reservat l'allotjament durant dos dies seguits, abans d'emprendre el viatge cap a la Catalunya Nord, a la ciutat rossellonesa de Perpinyà, on m'esperen els bons amics Maria i Teo.
Me'n torn a l'hotel, després de dinar al "Quinze Nits" de la plaça Reial i prepar la motxilla per demà emprendre viatge en tren cap a la capital del Rosselló, a Catalunya Nord.
Vuitè i darrer dia d'estada meva a Bilbao: cap a Barcelona quasi 7 hores en tren
Amb puntualitat ibèrica, a les 15:21 h, el tren Àlvia 00437 de RENFE que té programada la sortida de Bilbao a les 15:20 i l'arribada a Barcelona-Sants a les 22:09, arranca de l'estació basca Abando Indalecio Prieto i n'inicia el trajecte cap a la primera estació de pas, Miranda de Ebro, en aquest mon any sabàtic 2018.
He dinat a un bar restaurant bilbaí, KALAMUA, proper a la casa dels meus nebots, i a l'hotel IBIS on vàrem allotjar-nos quan s'hi casaren. Molt ben atès per Ainhoa i Naiara, m'han servit del menú del dia un bon plat de mongetes blanques, un altre bon plat d'estofat de vedella i un arròs amb llet de postres, tot ben acompanyat de vi blanc i precedit d'un pintxo d'anxoves coent.
En sortir del bar restaurant, m'adon que ja no plou, com ho feia quan hi he entrat, després d'haver fet una lleugera passejada pels voltants de l'estació de trens de Bilbao-Abando i d'haver anat a traure quatre euros del compte bancari meu, on esper que la setmana que ve em continuïn ingressant la pensió mensual...
Abans, durant el passeig amb pluja, a més de les instal·lacions de l'estació de trens, he arribat fins al banc a traure'n quatre cèntims, m'he acostat a la venedora de loteria a veure si treim alguna cosa amb el dècim de dijous i de dissabte acabat amb el número 18 (com sempre, i amb no res!)
En tornar cap a casa, per anar a recollir la motxilla i l'ordinador portàtil que duc d'un lloc a un altre durant l'eixida meva d'aquest mon any sabàtic 2018, veig que el meu nebot Marcos m'ha deixat escrita dins la cuina una nota de comiat on em manifesta que està molt content d'haver compartit junts aquestes darreres jornades. La meva neboda Maru ja m'ho havia comunicat de bon matí, també, abans d'anar-se'n cap a l'institut de Carrión de los Condes on treballa de professora de Literatura.
Per segona vegada utilitz el wallet del tiquet del tren, que em reemplaça el tiquet de paper convencional emprat temps enrere. Una gentada que fa coa, a la via 6, em fa veure que no és poca la gent que viatja en tren, des d'aquesta estació en direcció cap a Barcelona, on tenc habitació reservada durant dos dies a l'hotel del carrer Jaume I, al centre de Barcelona. Reservada i confirmada. Hi arrib gairebé a mitjanit.
El trajecte Bilbao-Barcelona en tren de RENFE dura unes 6 hores i 50 minuts. Passam per Miranda de Ebro, Haro, Logroño, Calahorra, Castejón de Ebro (on el tren d'anada roman una estona llarga, per les maniobres que s'hi fan, en prendre dues direccions distintes, cap a Bilbao o cap a Irun), Tudela de Navarra, Saragossa,Lleida, L'Espluga de Francolí...)
Setè dia d'estada meva a Bilbao: un diumenge molt tranquil
Aquest diumenge de mon any sabàtic a Bilbao ha estat per a mi una jornada molt tranquil·la, a diferència d'altres dies una mica més moguts, per una cosa o per una altra.
Avui és 18 de març de 2018. A més de ser allò que en diuen el Dia del Pare, festa de sant Josep, fa exactament vint-i-tres mesos que la meva estimada Bel partí cap a l'altre món nou on ara habita i es belluga...
Em ve al cap de fer-hi una glosa breu, que diu així:
«Vint-i-tres mesos enrere
te n'anares no sé on;
tu partires d'aquest món
i romans sempre a l'espera
de tothom que fa carrera
per seguir amb il·lusió
procurant un món millor
fent com tu, dona feinera.
Ajuda'ns, Beleta meva,
a sortir-ne, d'aquest pou!
Tot se'ns ha tornat més tou
d'ençà de l'absència teva.»
Faig a saber a aquesta colla de dos bons amics que «estic molt content de veure i escoltar, des de Bilbao estant, la cara i la veu del bon amic bugerró Andreu Obrador i Siquier. Al costat del teatí mallorquí pare Miquel, a l'església de sant Gaietà, a Barcelona, en una conferència ben interessant sobre una temàtica que coneix molt bé. Gràcies per compartir-ne el contengut. Una abraçada a tots dos.»
Prèviament, avui dinam a cals meus nebots juntament amb els dos familiars del bilbaí que són per aquí, la seva germana Ana i el seu cunyat Gabriel. Viuen a Barcelona i han vengut a passar el cap de setmana a Bilbao. En Marcos i na Maru ens preparen una paella exquisida!
A la tarda, retem visita a la mare d'en Marcos, la velleta de 94 anys que es conserva la mar de bé... Al moment del Karaoke, en Marcos i jo cantam «Paraules d'amor» de Joan Manuel Serrat, i llavors ell en canta unes altres dues en euskera, cosa que anima i engresca la població resident.
Acab la jornada, com cada dia, amb el passi del vídeo de la sèrie «Black mirror». Abans, em crida l'atenció que la meva neboda Maru manté, per video conferència, una tertúlia sobre educació, en la qual participen diverses persones que hi van dient la seva, durant més d'una hora seguida.
Sisè dia d'estada meva a Bilbao: a la manifestació per pensions dignes
M'adon que, en lloc de coberts convencionals, hi ha dos petits pals per barba. Els dic que jo no sé emprar-los. Cap problema, m'arramben coberts normals i corrents. Trien plats, que no sé què són, però que, un cop tastats, m'agraden ben molt. Hi feim una bona taulada.
Diuen que pertot arreu de l'estat espanyol es fan avui manifestacions massives i cridaneres, contra la política nefasta del Govern espanyol en matèria de pensions. Se'ns diu que no poden pujar aquestes, perquè no hi ha doblers per fer-ho. Mentrestant, negocis mil milionaris en la fabricació, comerç i indústria d'armament, per exemple, contribueixen a elevar pels niguls el pressupost del Ministeri de Defensa. Tenen doblers pel que volen!
Hi anam i hi participam, en una de les manifestacions que es consideren històriques: més de 110.000 persones! No està gens malament, per a una ciutat com Bilbao que no arriba als 400 mil habitants.
Hi coincidim amb uns músics que animen la vetlada.
Arribats a casa, no pot faltar el passi d'una de les pel·lícules d'una sèrie que jo desconeixia i que, des del primer dia, m'hi manté ben enganxat: "Black mirror"!
Què no arribarem a veure, a l'àmbit de la comunicació i la informació digitalitzada! Futur terrorífic?!
diumenge, 18 de març del 2018
Cinquè dia d'estada meva a Bilbao: jornada dedicada al teatre
Avui anam a dinar no gaire lluny de la casa on vivim, al bar restaurant JATEKO ETXEA, on tenc l'oportunitat de tastar plats exquisits com són ara «Ciurons amb llamàntol», «Tripes a la basca», «Cua de bou», «Calamarsets a la planxa», «Flam d'ou». Tot ben regat amb un vi bo de les vinyes riojanes «Eguia».
Al capvespre, Teatre P6. Jornada per al bon record de la meva estada a Bilbao, en aquest mon any sabàtic 2018. Per primera vegada m'acost a una de les experiències teatrals més vives i més riques que he conegut.
«Pabellón 6» és un indret força interessant, des del punt de vista cultural, en l'aspecte teatral sobretot. Tenim l'oportunitat d'assistir a algunes de les representacions programades durant les VI Jornades de Teatre Breu que s'hi fan aquests dies.
Començam per assistir a l'estrena de la sèrie d'àudio teatre «Herencia Cinco Estrellas». Una iniciativa desconeguda per mi i gens ni mica practicada mai. Es tracta de reunir-nos en una saleta de dimensions reduïdes, on un jove ens explica com se'n desplega l'activitat relacionada amb l'estímul de l'audició durant una mitja hora: ens col·locam l'antifaç que ens deixa totalment a les fosques i començam a escoltar el relat que se'ns transmet des d'un ordinador...
Seguim llavors amb la interpretació d'onze minuts de durada que fan dos joves estudiants, amb una obra que titulen «Que si quiero o que si tengo», absorts de forma aclaparadora per dos telèfons mòbils mentre romanen asseguts a un banc del parc... La jove actriu, Irati Uriarte Zubiarrain, és la filla d'una de les amigues dels meus nebots. Hi hem acudit tota la colla, i n'hem gaudit a plaer.
Continuam amb una peça de vint minuts, «Lluvia amarga sobre el edén», que mostra llums i ombres en l'educació, amb una visió molt profunda de la realitat que viuen les dones... Tot remarcat amb un insistent «zapateado» que, per moments, acompanya les paraules de l'actriu i les de l'actor...
Acabam, finalment, amb una obra de 17 minuts que em deixa bocabadat, «Agur Eta Dolore». Tot i que aquesta peça, d'Amancay Gaztañaga, interpretada per dues actrius meravelloses, Iraia Elías i Miren Gaztañaga, és integrament en euskera, em manté tot el temps embadalit.
M'alegra ben molt veure que a Bilbao s'està fent teatre en euskera. Tant de bo que el públic que s'hi atansa esdevengui cada cop més nombrós i més interessat en una pràctica cultural d'aquestes característiques.
A la representació, totes dues actrius basques comencen duent una màscara que els cobreix mitja cara, a través de la qual es van expressant oralment i amb signes molt expressius...
El més sorprenent, per a mi, és el principi, el final i l'entremig: per tres vegades consecutives durant la interpretació, les sent cantar amb totes les lletres (amb melodia desconeguda per mi, que em sembla ancestral), allò mateix que diu la Sibil·la mallorquina: «El jorn del judici parrà qui haurà fet servici!». Així, en català, en boca de dues veus femenines basques!
El primer pic que m'arriba a les orelles, n'he d'aguditzar l'oïda, perquè no m'ho puc creure. A la meitat, m'ho he confirmat. I al final, ja m'ha paregut tan sublim que, a la sortida, no m'he pogut estar de deixar—ne escrit el text al llibre de visites... "El jorn del judici parrà qui haurà fet servici!", a Bilbao!
divendres, 16 de març del 2018
Quart dia d'estada meva a Bilbao: passeig per la riba amb el nebot Marcos
Per conèixer i aprofundir en el coneixement d'una ciutat com Bilbao, no hi ha res millor que passejar-s'hi a peu. Més encara, si es fa amb la companyia de qualcú que s'ho coneix millor.
Aquest dijous del mes de març de mon any sabàtic, tenc la sort immensa de sortir a passejar amb el meu nebot Marcos, bilbaí de naixement, que es coneix a la perfecció tots i cadascun dels racons i dels detalls urbanístics, històrics, socials i culturals de la ciutat. N'he gaudit a plaer.
No ha estat excessivament llarga, uns cinc quilòmetres, però força il·lustrativa.
Hem començat per un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, situat a prop de ca nostra, i que l'anomenen Azkuna Zentroa (Alhóndiga Bilbao). Manté a l'exterior la imatge d'un edifici industrial, funcional, avançat, d'estil modernista, de l'any 1909, obra de l'arquitecte municipal Ricardo Bastida. És l'establiment que aleshores ha de servir per vendre, comprar i fins i tot emmagatzemar gra, a fi d'ajudar els veïns i principalment els agricultors en època d'escassesa. Hores d'ara, al seu interior, hi podem descobrir i fruir una creació admirable del dissenyador famós que l'ha convertit en un gran centre cultural municipal.
Recorrem a peu la Gran Vía Don Diego López de Haro, Jardines de Albia, Plaza Moyúa, Palacio Chávarri, Hotel Carlton (seu del govern basc durant la guerra civil espanyola), Alameda Recalde (amb un edifici modernista esvelt).
Veim mostradors d'establiments comercials de dissenyadors internacionals. Més al fons, el camp de San Mamés, la catedral del futbol.
Arribam fins al Museu Guggenheim Bilbao, inaugurat l'any 1997, símbol del renaixement d'aquesta ciutat. En Marcos, el meu nebot bilbaí, m'explica detalls de tres de les grans escultures que s'hi remarquen: les Bolles (ara lluentes, altre temps rovellades), Mamá (aranya d'una escultora), Puppy (bell ca floral de 12 metres d'altura).
Passam per davant d'edificis bells, obra dels arquitectes millors del món. Feim un agradós itinerari d'escultures a l'aire lliure. Ens fixam en la passarel·la que travessa la ria cap a la Universitat de Deusto.
El meu nebot hi fa classes, tant a Deusto com a l'institut més proper, que té forma de vaixell, com si romangués ancorat a la ria, lIES BOTIKAZAR.
Davant la nostra vista, s'aixeca el Palau de Congressos i de la Música, Euskalduna; el Museu Marítim Ria de Bilbao, situat abaix del pont Euskalduna; Jardins i Casa de la Misericòrdia; Parque de Doña Casilda Iturrizar; Estàtua del Sagrat Cor (situada a 50 metres d'altura)...
El dia assolellat ens engresca a caminar i anar a la recerca d'uns bons pintxos bilbaïns, abans de dinar a casa. Bona i perllongada becadeta, que em fa veure que aquí el temps canvia rapidíssimament: ara plou a les totes!
Horabaixando, amb gent amiga dels meus nebots, sortim de casa. Parada primera a una casa de pintxos bilbaïns. Hi trobam un guineà, originari d'Mbini i de llinatge Obiang, segons m'indica. Hi mantenim bones converses. Parada segona, sopar a un indret d'aires mexicans, ben regat amb coents i vins i sorbets...
De retorn a casa, tercera sessió de cinema, amb pel·lícules de la sèrie Black Mirror...
dijous, 15 de març del 2018
Tercer dia d'estada meva a Bilbao: de Castro Urdiales a Santander
Després de caminar per indrets diversos de la ciutat de Bilbao el dia d'ahir, avui he tengut l'oportunitat de traslladar-me a Castro Urdiales. Ho he fet a mitjan matí, en bus. Trajecte d'una mitja hora per bona carretera.
A Castro Urdiales, hi treballa la meva neboda Maru, com a professora de Literatura a l'Institut Ataúlfo Argenta, des de fa un temps. Juntament amb el seu espòs Marcos, també professor bilbaí, viuen al centre de Bilbao, en un pis molt acollidor.
Castro Urdiales és el darrer municipi del País Basc, abans d'entrar en la comunitat autònoma càntabra. Faig el passeig marítim a peu. Extraordinàriament bell. Amb l'edifici d'una església que predomina dalt del pujol situat al final. Arrib fins a la plaça de l'Ajuntament. Qued embambat davant dels edificis tan singulars que s'hi veuen. M'agradaria tornar-hi un altre dia.
Acabades les classes de la meva neboda a l'institut, tenim l'oportunitat d'arribar amb el seu cotxe i amb el meu nebot fins a la ciutat de Santander. Un bon amic seu va morir ahir mateix, i anam a fer companyia als seus familiars al cementeri de Ciriego, després de dinar en un fast food de la contrada.
Em serveix per veure els paisatges tan esvelts de la regió, amb les muntanyes cobertes de verdor gairebé totes, algunes recobertes d'un bon gruix de neu que hi ha caigut a les darreres hores, amb rius que en travessen les valls, casetes d'ensomni, carreteres ben amples i ben construïdes, túnels i ponts d'enginyeria puntera...
A tot això, hi esdevé més que perceptible la presència i la influència publicitària dels Botín!
Segon dia d'estada meva a Bilbao
Aprofit aquest segon dia d'estada meva a la ciutat de Bilbao, visitant-hi els meus nebots en aquest mon any sabàtic 2018, i el dedic a recorre'm a peu el centre i la riba de la ria.
Gaudesc contemplant la meravella que s'obre al meu davant, en veure aquesta gran quantitat d'aigua que, venint de les muntanyes, se'n va a desembocar a la mar Cantàbrica.
S'hi va formant una ria tan singular com espectacular, en oferir el fenomen de la marea que nosaltres, illencs mediterranis, desconeixem, i que fa que les aigües pugin o baixin segons quina en sigui l'hora del dia.
Em crida l'atenció la gran quantitat d'edificis singulars que envolten la ria. A més del museu, que és tan excepcional com cridaner, el Guggenheim,
També em sorprèn veure tantes mostres de suport explícit i gràfic a la situació dels presos catalans, amb banderes i teles de color groc penjades a balconades i façanes de bon grapat d'edificis. No m'ho esperava. N'he quedat sorprès.
Com també m'ha sorprès, a l'hora d'anar a dinar a la Plaza Nueva de Bilbao, havent triat el Gure-Toki recomanat pel meu nebot, rebre les atencions molt amables per part d'un cambrer que segons he arribat a saber, quina coincidència, és peruà, de la selva peruana de Pucallpa, de nom Luís. Des d'aquesta plana, la meva salutació i el meu agraïment.
De retorn cap a casa, la meva primera pujada i utilització del tramvia bilbaí. Tot un gaudi difícil d'explicar. Com també he tengut una altra gran alegria, la que m'ha comportat la visita realitzada a la mare del meu nebot, Dora, velleta de 94 anys que, al meu parer, es conserva la mar de bé, en tenir una edat tan avançada.
La jornada s'acaba amb «unos potes en Indautxu, con chistorra»! Així, qualsevol!
Del monestir de Poblet a Bilbao, en tren
Feia temps que tenia ganes d'anar a visitar els meus nebots Maru i Marcos, al seu habitatge nou que encara no han vist els meus ulls. Se m'ha ocorregut de pegar-hi el bot, després d'haver passat uns dies al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, pertanyent a la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó.
Ho faig avui, dilluns, 12 de març de 2018, seguint amb aquest mon any sabàtic iniciat a principis d'enguany, amb ganes de viatjar-hi en tren. Una de les meves dèries que, com a bon illenc, mantenc més vives: tren durant hores i més hores seguides!
Passa pel monestir a recollir-me i dur-me des del monestir fins a l'estació de tren de l'Espluga de Francolí el mateix taxista Josep M. que m'hi va portar fa cinc dies. Sortim a les 8:30 del matí, quan la missa conventual és a la meitat...
M'adon que són ben pocs els trens que circulen per la via de l'Espluga de Francolí en direcció a Lleida. No hi veig ningú ni cap màquina que em pugui servir el tiquet. Se'm diu que es paga dalt del vagó. Hi pujo. Arrib a Lleida i ningú no me n'ha demanat res de res. No m'ha costat ni un cèntim. Es veu que RENFE ja n'ha fet molts...
Arribat a l'estació de Lleida, en uns quaranta minuts de trajecte, en comptes de deixar la motxilla i l'ordinador a la caixa de la Consigna -que jo m'havia imaginat que hi trobacia a l'estació lleidatana pirinenca- m'adon que me l'hauré de carregar a l'esquena si vull anar a pegar una ullada a la ciutat. Em diuen que, d'ençà dels atemptats terroristes, ja no existeix cap lloc destinat a això.
Una prova més que no serveix per a res tot el trull del control desgavellat que se'ns fa passar als aeroports durant un minut o dos, quan, de fet, no hi ha manera de controlar el que s'hi pugui deixar durant hores dins un espai tan significatiu com una Consigna!
Des de la finestreta d'Informació de Renfe, se m'indica que provi d'arribar fins al Mercadona més proper, a veure si hi puc deixar guardada la motxilla... cosa que, amb gran encert, el guardià mercadonenc m'assenyala que no és possible...
Camina caminaràs i cap envant et faràs, vorejant el riu Segre, pujant fins a la Paeria, recorrent el carrer Major, cercant algun bar on berenar, algun restaurant on dinar, i algun racó per on passejar. El temps va passant i arriba l'hora de partir cap a Bilbao, a les 16:39 h.
Si durant aquests quatre darrers dies passats al monestir de Poblet, no n'he gastat ni un, d'euro, perquè no n'he hagut de mester cap, reclòs dins el recinte de la clausura monàstica, aquest primer dia fora del monestir ja em comporta certes despeses (i això que no he hagut de pagar ni un cèntim per anar de l'Espluga de Francolí fins a Lleida en tren de RENFE).
Entre el taxi de Poblet fins a l'Espluga (10€), el berenar a un bar de Lleida (4 €) que m'ha indicat el taxista que m'hi ha duit des de l'estació lleidatana (7€), l'adquisició de dècims de la loteria del dia del pare (18€), l'almoina que he volgut fer a una indigent vora el riu Segre (2€), el dinar a Lleida (16€) i un suc de pinya a l'estació (3€), ja m'he enfilat per amunt en el compte de les despeses diàries, assolint la quantitat de 60€... Començam bé, idò!
El menú al restaurant TK de 10:90€, a prop de l'estació, m'ha agradat bastant: ciurons a la provençal, conill a la brasa amb verdures, pastís de xocolata casolà, pa, olives i copa de vi. Molt bé.
Si d'una cosa m'adon, avui que he d'emprar el tren durant hores, és de les meves mancances personals a l'hora de transitar-hi. Som d'aquells que hi arriba massa prest, que hi ha d'esperar massa temps, que passa massa pena de no fer el que cal, i que desconeix els procediments i les rutines que comporta la utilització d'aquest mitjà públic de transport de viatgers.
Em sorprenc que se'm digui que cal pujar al vagó del tren, que allà ja pagaré l'import del tiquet; i que llavors resulti que ningú no passi a dir-te res de res, arribis a l'estació de destinació, i l'abandonis, sense haver-ne pagat ni un cèntim. M'imagín que la resta que han fet el mateix que jo ho deuen considerar ja el més normal del món...
Veig que això d'anar en tren avui dia, ja no és el mateix que era temps enrere. De tota la llarga coa de gent que he vist esperant passar pel control de sortida, dos o tres només portaven bitllet imprès. Gairebé tothom en mostrava la pantalla del mòbil, que quedava enregistrada a la maquineta de l'empleat ferroviari.
Tanta sort que la meva neboda Maru me n'havia fet els tràmits i jo portava el tiquet al wallet...
Vaig pagant la novatada d'arribar-hi sempre massa prest. La gent acostum a ser a l'estació cinc o deu minuts abans de la sortida. Tanmateix, no es pot accedir a les vies, fins vint minuts abans de l'arribada del tren...
Tot i amb això, hem sortit de Lleida amb 9' de retard... D'acord amb el que s'assenyala al bitllet adquirit, tocaria ser-hi a les 22:09 h... A fer una becadeta, quan encara em queden hores seguides de trajecte ferroviari.
Arribam a Bilbao amb vint minuts de retard.
Els meus nebots m'esperen a l'estació. Arribam a peu fins a casa seva.
Cinquè i darrer dia sencer d'estada meva a l'Hostatgeria de Poblet, diumenge
Aquest quart diumenge de quaresma, que m'estic passant al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, de la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó, en aquest mon any sabàtic, esdevé per a mi la darrera jornada que pas en aquest monestir.
Demà, en tren, tenc previst d'enfilar cap a Bilbao, on m'he de trobar amb els meus nebots que hi viuen, treballen i resideixen.
Veig que Poblet és més «autèntic», més «medieval», més «convencional» que no Montserrat.
A l'Abadia que també esdevé santuari de la Moreneta hi ha més «comoditats»: l'habitació molt més confortable, amb bany i dutxa individualitzada; hi ha ascensors per anar d'una planta a una altra de l'hostatgeria; hi ha calefacció pertot arreu; hom disposa d'aigua calenta al lavabo; els monjos són més «xerraires»; hi ha un nombre superior de monjos que porten l'hàbit benedictí; hi resulta més fàcil entrar i sortir i mantenir contacte amb gent de l'exterior; a tot el recinte de la clausura hom pot disposar de wifi gratuït; els hostes reben tracte preferencial per part de la comunitat, etc.
Veig també que la celebració dominical és molt més extensa, ampla, allargada, solemne. En no haver-hi hores de treball manual durant la jornada del diumenge, es disposa de més temps per a la pregària, cap de les quals es pot dir que no és inferior a una hora, pel que he pogut esbrinar i comprovar.
També es veu que hi acudeix més gent de la contrada que els dies laborables.
Unes vespres solemnes, d'altar fumat i beneït a les totes. Amb cants d'aquest temps quaresmal com «Attende, Domine, et miserere, quia pecavimus tibi»; «Exsurge, quare obdormis, Domine, exsurge et ne repellas in finem»...
El que més m'ha cridat l'atenció, en bon diumenge de quaresma al monestir de Poblet, és l'adoració al Santíssim que s'hi ha fet després del cant de Vespres. Al més pur estil clàssic d'anada a cercar la custòdia, col·locació damunt l'altar, la forma consagrada, els mandils, l'encens, el «Tantum ergo sacramentum», la benedicció solemne...
A dir ver que m'ha arribat endins, sobretot, el cant complet que s'ha fet d'una de les peces que més m'agraden, encara ara, el text de la qual és atribuït a sant Tomàs d'Aquí.
He fet a saber, a la sortida, al pare Maties i a fra Borja, que just per aquest moment tan deliciós per a mi, ja em val la pena d'haver arribat a Poblet a passar-hi uns dies. Tant de bo que ho pugui repetir!
Els monjos de Poblet, el canten gairebé totalment com fèiem nosaltres a Mallorca (amb algunes petites i breus variacions). No m'he pogut estar de romandre sense cantar-ho, a plena veu, sense papers i tot:
«Adoro te devote, latens Deitas
quae sub his figuris vere latitas;
tibi se cor meum totum subjicit,
quia te contemplans totum deficit.
Visus, tactus, gustus, in te fallitur,
sed auditu solo tuto creditur.
Credo quidquid dixit Dei Filius,
nihil hoc verbo Veritatis verius.
In cruce latebat sola Deitas,
at hic latet simul et humanitas;
ambo tamen credens atque confitens
peto quod petivit latro paenitens.
Plagas sicut Thomas non intueor,
Deum tamen meum te confiteor,
fac me tibi semper magis credere,
in te spem habere te diligere.
O memoriale mortis Domini,
Panis vivus vitam prestans homini,
praesta meae menti de te vivere,
et te illi semper dulce sapere.
Pie pellicane, Jesu Domine,
me immundum munda tuo sanguine
cuius una stilla salvum facere
totum mundum quit ab omni scelere.
Jesu quem velatum nunc aspicio,
oro fiat illud quod tam sitio,
ut te revelata cernens facie
visu sim beatus tuae gloriae.
Amen»
Ho consider un molt bon acabament de la meva estada de cinc dies al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, de la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó.
Demà, en tren, cap a Bilbao, des de l'estació de l'Espluga de Francolí fins a Lleida...
Quart dia d'estada meva a l'Hostatgeria de Poblet, dissabte
Entre això i els passadissos i claustres i grans sales i baixes temperatures (7º), i molta d'humitat pertot arreu, al cap d'unes hores, em comparegueren atxems i tossina i mocs, que encara em perduren avui. Ho he notat en començar el dia, al cant de Matines (5:15 h del matí) amb la meva veu escanyada, ben escardada...
Fent aquest mon any sabàtic 2018, en passar uns dies al monestir de Poblet, m'he fixat en un dels joves de l'Hostatgeria. Es veu que no s'hi troba gaire bé, al monestir. O que fins i tot no està bé de salut. Li dic que, si ens necessita per a res, que ens ho digui. M'ho agraeix.
Avui dissabte, m'imagín, s'hi ha d'accentuar el caràcter marià de la jornada. Des que som al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, fent part de la Congregació Cistercenca de l'Antiga Corona d'Aragó, no passa dia que no cantem peces marianes que feia dècades que no havia sentit ni cantat.
Com que no disposam de wifi a la clausura del monestir, no puc emprar-hi l'ordinador, des d'on tenc per costum penjar els escrits al meu blog. Hauré d'esperar-me la setmana que ve, quan, des de Bilbao, on tenc previst d'anar a passar uns dies a cals meus nebots, pugui completar-ne la feina que vaig fent transcrivint impressions cada dia...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)