Al bon amic Miquel Alenyà i Fuster

No puc assistir a la missa funeral que li fan, a la parròquia de l'Immaculat Cor de Maria a Palma. Alguns dels assistents queden sorpresos de veure que li'l diuen en castellà perquè el prevere és andalús...

A banda de considerar-ho del tot ofensiu, per a la persona i la tasca desplegada a l'àmbit de la llengua i la cultura catalana, el dia que descobresc que el bon amic Miquel Alenyà i Fuster manté actiu un blog tan singularment rellevant com aquest, em qued del tot corprès, i m’afany a llegir-ne alguns dels escrits que hi va penjant.

M'adon que el 13 de gener de l’any 2010, Miquel Alenyà fa la salutació inicial d’un bloc seu que porta per títol «Miquel Cinema. El Bloc de Miquel Alenyà». Veig que conté  la darrera publicació amb data de l’1 d’agost de 2020. 

Ho diu ben clar: «En aquest bloc es presenten comentaris sobre SET temes d'interès: economia, turisme, cinema, pintura, música, Sa Nostra i diversos. S'han afegit passa a passa, a mesura que ha convingut o ha estat possible.

Pel que fa a l'economia, els comentaris es refereixen a l'evolució internacional, europea, espanyola i balear i als problemes i reptes que es plantegen a les Illes de cara al futur. L'apartat de turisme recull treballs, reflexions i opinions sobre la realitat, els problemes i els reptes que per a les Illes presenta el turisme de masses. Pel que fa al cinema, es presenten crítiques i comentaris de pel·lícules de tots els temps. Amb relació a la pintura es parla d'artistes, exposicions, obres comentades i events de relleu. Pel que fa a la música, s'ofereixen comentaris sobre concerts, novetats, enregistraments i events d'interès. Es dedica un apartat a Sa Nostra, una entitat que ha estat clau per a les Illes des de la seva creació el 1882. Un darrer apartat recull aportacions referents a temes diversos, com ara qüestions de gènere, problemes socials, referències biogràfiques i altres.

Que tot plegat sigui útil als lectors. Salutacions, Miquel Alenyà»

Al llarg de cadascun d’aquests 10 anys que van des del gener de 2010 fins a l’agost de 2020, hi va fent aportacions ben sucoses, de manera que els anys 2013, 2010 i 2014 es converteixen en els tres en què hi aporta més entrades: 290, 199 i 172 respectivament. 

Mentre que els anys 2020 i 2018 recullen el nombre més baix d’entrades: 2 i 1 respectivament.

En total, són més de vuit-centes entrades que, tretze anys i quatre mesos després d’haver-ne iniciat la publicació, quan ens arriba la notícia de la seva mort, tot el conjunt d’aquests escrits seus poden contribuir  molt positivament a valorar més objectivament la figura, personalitat i obra d’aquest mallorquí insigne, de nom i llinatges Miquel Alenyà i Fuster.

A totes aquestes, s’hi han d’afegir les que introdueix en aquest altre blog sobre CINEMA, que duu per títol «miquelcinema.crítiques. Crítiques de cinema de tots els temps. El bloc de Miquel Alenyà (I)».

En aquest altre cas, són quatre anys seguits de fer-hi unes dues-centes aportacions (2010, 2011, 2012 i 2013).

Pel que fa als temes de CULTURA,  n’hi exposa molts de ben variats: 

Art i cultura (20), Autobiografia (5), Biografies (291), Creu Roja (51), Creu Roja. Biografies (109), Curiositats (4), Diversos (2), Economia (17), Economistes (16), Esports (4), Filologia (1), Fotografies (2), Fotògrafs (1), Gastronomia (43), Història (89), Institut RLL (168), Llengua (2), Música (10), Natura i Medi Ambient (1), Notícies de darrera hora (2), ONG (4), Personatges d'Alcúdia (4), Pintor (1), Pintors (125), Pintura (39), Pregons de festes (2), Prehistòria (8), Presentacions (4), Qüestions de gènere (1), Sa Nostra (5), Turisme (3), Urbanisme (2), Urbanisme i Diversos (1), i Diversos (5), Monogràfics de pintura (5)

Que en pau descans, qui ha treballat tant a favor de la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història, la nostra economia...!

Sermó en el dia de la Conquesta, a la seu catedral de Mallorca

Molt agraït al capellà inquer, mossèn Pere Fiol i Tornila, qui m'ha passat el text íntegre del seu sermó a l'església catedral basílica de Mallorca, el proppassat dia 31 de desembre, en reproduesc els fragments que consider més eloqüents, per a mi.

“Avui, germans, ens reunim, en el nostre temple major, tot recordant el dia que un grapat de cristians, encapçalats pel Rei En Jaume, entraren en la Madina Mayurqa, al crit de Santa Maria, Santa Maria, ajuntant així les nostres terres a la fe cristiana i a la cultura, ara dita occidental, hereva de l’esperit de l’Imperi romà, i que arraconà el que aportaren els àrabs l’any 902...

 Aquells homes trobaren restes dels antics balears que havien conegut i estimat Jesús, petites esglésies, Fonts de baptisme que parlaven de cristians com ells. Sentien goig dins el cor de veure que havien posat fi a 327 anys de presència sarraïna...

Crearen 35 parròquies on alimentar la seva fe, però també aixecaren 6 hospitals en la Ciutat i 13 a la Part Forana. Enmig de les dificultats de la vida, i mirant de superar la flaquesa humana, aquells homes, els nostres avantpassats, volien ser seguidors d’Aquell que ens havia dit: “tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” Mt.25,40....

    Trinitaris i Mercedaris curaven de visitar la nostra gent per recaptar almoines i poder fer tornar als mallorquins captius... L’obra del framenor llucmajorer Bartomeu Catany va posar en pràctica les Obres de misericòrdia, que s'havien après en la Doctrina...

    El Bisbe Simó Bauçà i Sales (1608-1623) feia repartir cada dia 100 racions de pa, carn i vi... Treballà perquè els pobres poguessin aprendre un ofici; maridà infinitat de donzelles.

    Li ajudaven a la feina tant els P. Julià Fontirroig i el P. Guillem Malferit, frares dominics com ell, com el seu capellà Mn. Jaume Pons.

    El Bisbe Baltasar de Borja i Velasco (1626-1630) passà per orde als 5 Rectors de Palma que donassin menjar als pobres que anaven a les parròquies, i si hi havia malalts que no poguessin pagar les medicines o els metges, ho pagassin i li passassin la factura...

    La gestió del Bisbe Rocamora (1645-1653), quan les males anyades ja començaven a fer-se notar entre la gent, però sobretot en la pesta de 1652 ajudà materialment als qui patien o estaven malalts...

    El jove jesuïta P. Ignasi Fiol i Tomàs el 18 de juny de 1677 funda la Misericòrdia vora l’Hospital de La Sang, edifici que, remodelat, ara empram per altres activitats, on s’havia d’atendre a tanta gent que aleshores hi havia per Palma acaptant i cercant alguna cosa per poder sobreviure.

    Així podríem anar esbrinant multitud de persones i d’accions que els seguidors de Crist, en aquesta bella terra, hem anat fent...

    Durant la postguerra fou magnífica i esgotadora la tasca que la gent d’església, empesa per la caritat cristiana, va fer per donar roba, casa, aliment, medicina, feina, amistat... a tants externs que arribaven a Mallorca...

    El bisbe Jesús Enciso dia primer de Maig de 1960 convidava els capellans a participar en la I Assemblea Diocesana de Caritas, que se celebraria al Seminari Vell dia 21 de Maig: “perquè no hi hagi en la Diòcesi cap pobre que no pugui rebre l’ajuda suficient per cobrir les necessitats bàsiques”.

    El Papa Pius XII havia establert aquesta institució d’església l’any 1950, ara els Bisbes anaven posant la Caritas Diocesana en cada una de les seves esglésies particulars.Enguany hem celebrat els 50 anys d’aquesta institució entre nosaltres...

    Som Església vertaderament en un poble, i volem posar mà davant tanta injustícia que ha generat una època de bonança econòmica que ha passat Mallorca.

    Però també en aquests moments veim com el nostre propi poble, poble petit i minoritari davant el moment globalitzador que vivim, no ho té gaire fàcil.

    Les paraules clarividents del Papa, avui Beat Joan XXIII, en el mes d’Abril de 1963, ja generaren malestar en certes esferes polítiques mallorquines...

    La Pacem in terris demanava que a tots el grups ètnics i nacionals els correspongui plena autonomia i formar una nació independent i que la Justícia demana que els Poders Públics s’apliquin eficaçment a afavorir els valors humans d’aquestes minories, especialment la seva llengua, cultura, tradicions, recursos i iniciatives econòmiques.

    Lluny som nosaltres dels ideals que posava el bon Papa Joan. I quan ens pensàvem haver fet algunes passes amb l’Estatut de la nostra terra, ens trobam que és bo de fer, canviar-les o buidar-les de contingut.

    En aquests moments serà bo que recordem el que l’eximi poeta Joan Alcover, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat l’any 1906, ens deia “Jo l’estim i la vener, eixa llengua, pels títols que la il·lustren, pels records que l’ennobleixen, per l’ànima que hi vibra; però sobretot la vull i la preferesc per esser la nostra. Aquest és el títol suprem que la fa, no la millor, sinó l’única per a nosaltres”

    Els seguidors de Jesús haurem de seguir tenint la mà oberta a tota la gent que ha vingut aquí cercant una millor manera de viure, però també han de poder trobar un poble que té la seva identitat, un poble que no es deixa enlluernar pels múltiples colonialismes culturals, al servei de l’imperialisme de torn, sempre més majestuós, més ple de tòpics, disposat a arrabassar-nos el dret de ser subjectes i artesans de la nostra pròpia història.

    Estimem als germans, treballem, com ho ha fet Càritas en aquests darrers cinquanta anys, perquè en cada persona s’hi pugui manifestar la imatge i semblança de Déu, i com solia dir el Beat Juníper Serra, lo primer és lo primer, i així serem fidels a Déu i a la nostra Terra.

                        Mossèn Pere Fiol i Tornila
                              Rector de Muro

(Extracte del Sermó que, el dia de la Conquesta, pronuncià a la seu catedral de Mallorca mossèn Pere Fiol i Tornila, rector de la parròquia de Muro (Mallorca), el 31 de desembre de 2011, adreçat al senyor bisbe, germans capellans concelebrants i poble fidel encapçalat per aquells que han estat constituïts en autoritat.)

Adéu, Decret 100, barra 1990!

Llegesc avui, amb grans dosis d'indignació i repugnància, que el president Bauzà, amic impulsor de costums forasters a ca nostra, és a punt de derogar el Decret 100/1990, de 29 de novembre, al qual sempre m'he sentit profundament agraït i en defensa del qual m'he mostrat durant aquestes dues darreres dècades molt sovint:

Menyspreus infligits a la llengua catalana, Any 2000

Decret 100/1990

Un bon dia de novembre,
L'any noranta al segle vint,
Vint-i-nou jornades fetes,
Per no perdre mai el fil,

Besllumant ja l'any dos mil,

Decidiren promulgar-hi
Un decret amb molt més pes
Que un dictat parlamentari
Mai per mai encara pres.

A tothom va ser remès:

“Es fa sebre a nostra gent:
Mantenim la llengua pròpia,
Escampem-la als quatre vents,
Defensem-la com pertoca”.

Amb les ungles, dents i solfes.

És la llengua catalana
que parlam pertot arreu
de la nostra Part Forana,
tant si ho creus

com si no ho creus.

És la llengua catalana
Que parlava en altre temps
Pels carrers vilans de Palma
Una munió de gent.

Hi bufaven altres vents.

Volen baixos aquests tords,
Sonen fluixes eixes cordes,
Omplen l'illa d'arbres bords.
Més que fer allò que pertoca,

S'hi embulla més la troca…

Amb un Pacte de Progrés
Governant les nostres illes,
Hem de fer encara molt més,
per Ciutat i Foravila,

tionant sia com sia.

Una llengua com la nostra,
Que ha passat tants d'entrebancs,
És un bon motó de mostra
Que el futur es fa lluitant

Amb coratges incessants.

Escampem la nostra llengua
Cap a tots vuit vents del món,
Que hi romangui falaguera,
Amb l'orgull de ser qui som.

No ho dubteu: siau qui sou!

Si és cert el que es publica avui (DdB, 02-01-2012), ni tan sols un quart de segle haurà aconseguit de mantenir-se vigent en aquesta terra nostra una norma com aquesta! Gràcies a la tasca de “lingüicides” tan forassenyats com el president Bauzà.

No li serveix de res que hagi estat signat pel seu antecessor en el càrrec, Gabriel Canellas i Fons, del seu mateix partit polític. Ni que l'hagi impulsat qui va ser-ne col·laboradora assídua, la consellera Maria Antònia Munar i Riutort.

Amb un cop sec de ploma, el president de les Illes Balears, successor indigne de tots els altres presidents, -que com a mínim s'han mostrat una mica més respectuosos amb la llengua catalana, l'única llengua pròpia d'aquestes illes-, pretén esborrar del mapa la protecció minsa que comporta un decret que es limita a fixar el català com a llengua d'ús normal dels membres del Govern...

Això sí, arriba a certs detalls que, pel que es veu, deixen massa malparada la sensibilitat lingüística dels actuals cappares del Govern municipal, insular, estatal i europeu, del Partit Popular.

No m'estranya gens ni mica. Des que guanyaren les eleccions, era previsible que s'atrevissin a fer això i molt més que encara ens queda per veure.

Som dels qui pensen i creuen, emperò, que cometen un error molt greu, de dimensions històriques, si, en nom d'una majoria absoluta aconseguida a les urnes, es creuen amb tot el dret del món a cometre qualsevol barrabassada que els passi pel cap.

Malauradament, després, ja no hi haurà res a fer. I s'haurà d'apel·lar, com sempre, a la dita que els nostres avantpassats acostumaven a repetir per pa i per sal: “Déu ens guard d'un ja està fet!”

Només se m'acut de dir-hi que, pel bé d'una democràcia una mica més enfortida entre nosaltres, no estaria gens ni mica malament, i m'agradaria ben molt arribar a veure, que qualque dia, per llei i sentència dels tribunals de Justícia, també els “lingüicides” van a parar a la presó.

D'aquí que toquin hores!

Glosa nadalenca 2011

Pre-Nadal tan calorós
feia temps que no em passava,
des que lluny d'ací em trobava
i em quedava suorós.

Tot i així, més dolorós
em resulta veure l'illa,
besllumant-hi que perilla
el retorn més rabiós

a una Europa que anam fent,
sense pols i sense vida:
va prenent-hi fora mida
la del mercader rabent

que només tracta la gent
per extraure'n millor guany,
provocant arreu cada any
un augment de patiment!

Ni triam els governants,
ni triam qui ens representa;
sols triam qui ens presenta
a les mans d'aquests bergants

que ja ens han encolomat,
tant si vols com si no vols,
tot allò de viure sols
amb això que duim posat,

obligats a prosseguir
el camí que sols ells saben,
on segur que mai no hi caben
tots quants som d'allà i d'ací...

Quan em mir trenta anys enrere
i record quant he viscut,
jo no puc quedar-m'hi mut:
sent tan llarga ma carrera...

Quan em mir trenta anys enrere
i veig quant he volgut fer
dins ca nostra i al carrer,
sempre em veig botant barreres...

Quan em mir trenta anys enrere
i remir allò que són,
mai l'afany de canviar el món,
no he deixat a una vorera.

Quan em mir trenta anys enrere
els Països Catalans,
en veig més, de païsans,
que s'estimen la Senyera.

Per això i malgrat tot,
jo vull dir que estic content
perquè veig molta de gent
disposada a pegar un bot;

tant de bo que fos pertot
i que fossin a milers,
milions a ser els primers
que ho provassin de rebot:

Pegar un bot de resistència,
pegar un bot de ferma lluita,
pegar un bot cap a la fuita
pegar un bot d'independència!

Que el Nadal amb aquest cop
ens captivi enguany molt més:
i que empengui no només
quatre gats de més a prop.

Que ens ajudi a obrir els ulls,
a parar bé les orelles,
a dur sempre les mans plenes,
a ensumar millor els embulls,

per assaborir tots junts
eixa vida que es diu nova:
que comença en una cova,
i perdura a molts més punts.


Cecili Buele i Ramis
Mallorca, 18 de desembre de 2011

Preestrena de la pel·lícula “La guerra de los botones”, a s'Escorxador

Dijous dia 3 de novembre, a les 22 hores, es fa la preestrena de la pel·lícula "La guerra de los botones" als cinemes Renoir de s'Escorxador, a Palma, amb entrada lliure, de franc per a tothom.

Es tracta d'una activitat que s'enmarca dins el programa "Cinema i educació" organitzat per la tribu 2.0...

A tots els professors que hi vagin, se'ls lliurarà una unitat didàctica per a treballar dins l'aula. També poden fer que els alumnes, si tenen revista a l'institut o escola, facin de reporters aquest vespre i així ja tenen notícia.

També s'hi pot anar en familia o amb amistats.

Hores d'ara hi ha més d'un centenar d'entrades disponibles.
Qui hi tengui interès, pot comunicar-ho a marudomenech@hotmail.com, enviant-hi missatge amb el nombre de persones que pensen acudir-hi.

El primer concert del Cor i l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans

He tengut la sort immensa d'assistir al primer concert executat conjuntament pel Cor i l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, al Palau de la Música Catalana, a Barcelona.

Fou dia 28 de juliol de 2011, sota la direcció del mestre Salvador Brotons, amb la col·laboració d'Esteve Nabona i Carles Gumí.

Han estat 9 anys de feina continuada i intensa, a favor d'un projecte cultural, impulsat per l'entitat mallorquina Forum Musicae que presideix Magdalena González i Crespí, amb el qual s'han implicat desenes de joves d'entre 18 i 26 anys, a l'àmbit de la música simfònica i coral.

Amb aquesta inciativa, sense cap casta de dubte, s'ha contribuït a difondre i escampar la realitat vivent d'uns Països Catalans rics i productius, com qualsevol altre del món.

Tot i no comptar amb l'ossamenta d'un estat sobirà que els aixoplugui, ni amb els suports institucionals compromesos... pagant-s'ho de la seva butxaca pròpia, els membres que integren aquesta gran família de lOJIPC s'han proposat i han aconseguit de dur a terme aquest concert d'enguany, sortejant tota casta de dificultats, com es fa palès en aquest vídeo de VilaWeb.

Als qui hem seguit de prop la trajectòria iniciada l'any 2004 per aquesta entitat mallorquina, ens admira la fermesa amb què s'enfronta a les dificultats, a l'hora que ens indigna la passivitat d'unes institucions públiques que hi donen l'esquena cada cop més barroerament, de manera ben poc respectuosa... i que col·loquen una iniciativa com aquesta a la corda fluixa...

Tanta sort que s'hi manté el suport moral de centenars de persones d'arreu dels Països Catalans.

D'entre aquestes, s'hi remarca l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol, qui féu l'acte de presentació del concert al Palau de la Música Catalana, tot reconeixent-hi la labor immensa desplegada pel Cor i l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans.

També se n'han fet ressò a diversos mitjans de comunicació, Jordi Maluquer, en defensa d'un projecte com aquest... O Imma Merino en escriure sobre el projecte musical d'uns joves com aquests.

Així mateix esdevé remarcable el suport entusiasta de qui va exercir-se com a vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, qui assenyala entre “els que no pleguen”: “el cas més escandalós, el de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC), promoguda i conduïda des de Mallorca per la professora Magda Gonzàlez Crespí” ...

S'haurà de romandre a l'espera de temps venidors, millors que els actuals...
Tant de bo que ens arribin com més aviat millor!

Quina batallonada!

Vet ací un enfilall de batallonades que es fan públiques als mitjans de comunicació. Com si no passàs res, creixen i es multipliquen com a bolets, cada dia que passa.
Batallonada = Dita absurda, desbaratada, irracional
(patochada, disparate, en castellà) (DCVB)

1. 
   L'home que excel·leix en l'escampadissa de frases fetes perquè serveixin de titulars periodístics, el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy Brey, des de fa un temps acostuma a repetir això que diu "No se puede gastar lo que no se tiene".
   Estaria molt bé que la completàs concretant com s'ha d'obtenir allò que no es té i que esdevé imprescindible per poder sobreviure.
   També ens hauria d'aclarir què pensa fer amb la gent que té més d'allò que es necessita per sobreviure.
   I, finalment, què pensa fer amb la gent que, tenint moltíssim, s'atreveix a gastar més d'allò que ja té.
   Mentre no n'aclareixi aquests tres aspectes, a mi, em sembla una de les batallonades més grosses que he sentit a dir darrerament.
2. 
   El cas Urdangarin, quina altra batallonada!
   Tot i que el fiscal general de l'Estat, tres mesos enrere, feia unes declaracions grandiloqüents amb les quals assegurava que n'Urdangarín NO tendria “cap tracte diferencial”, el jutge instructor del cas acorda que la declaració d'Urdangarin als jutjats de Palma no serà enregistrada en vídeo... La portaveu del Consell General del Poder Judicial afirma que no tots els imputats són iguals, no tots els assumptes judicials són sotmesos a la mateixa pressió... La Policia espanyola recomana als jutjats de Palma un tracte de favor, especial, vers el gendre del rei d'Espanya, per motius de seguretat, com a mesura de protecció contra possibles agressions verbals o físiques... Quina altra batallonada és aquesta! I això què és? Tot fa referència, una mala referència, a Palma. Esdevé, pel cap baix, un insult al seny mallorquí, el que, des de fa segles, tenim i mantenim la gent que vivim a Mallorca durant tot l'any.
   Amb això, no podrem veure ni escoltar la veu del duc de Palma durant el judici públic; no som ciutadans iguals que el duc de Palma; i, de bon principi, les institucions públiques espanyoles ens consideren agressius, verbalment i/o físicament... Ja ho val!
   Amb batallonades com aquestes, encara hi pot haver cap mallorquí/na favorable a la monarquia espanyola, en ple segle XXI? Valga'm déu quins territoris tan ronyosos són aquests!
   Amb ganes de continuar fent part d'un estat tan singular com aquest? Valga'm déu quina democràcia tan pansida que bastim!
   Que rebutgi assolir la independència plena? Valga'm déu quin futur que li espera al nostre poble!
3. 
   Rafael Bosch, portaveu del Govern de les Illes Balears, a l'hora de voler justificar el reajustament del dèficit de 1.104 milions d'euros, n'amolla una d'aquelles que solen deixar ben a ple qui se la posa a la boca: 'Si la comunidad fuera una empresa privada, estaría en suspensión pagos'.Clar que sí! Ja ho voldria ell, que la nostra comunitat autònoma fos una empresa privada! El que no diu és on estaria una empresa privada que volgués ser la nostra comunitat! Tampoc no diu d'on surten els milers de milions d'euros públics destinats a salvar empreses privades perquè no caiguin en suspensió de pagaments!
   Vaja quina batallonada més grossa que ens amolla en públic aquest senyor conseller d'Educació, Cultura, Universitats i portaveu del Govern, Rafael Àngel Bosch i Sans. Si l'hagués amollada el conseller de Presidència i director general d'IB3, Antonio Gómez Pérez, mira, tendria una mica més de passi!
   
4. 
   Maria Salom, presidenta del Consell de Mallorca, en el seu primer discurs de la Diada de Mallorca al Teatre Principal de Palma, n'amolla aquesta que pot figurar al catàleg de batallonades majors: "No vull més poder, no vull més competències, no vull ser més gran, no vull més autogovern...”Quina batallonada inquera tan monumental!:
   Si na Salom, com a presidenta del Consell de Mallorca, no en vol més de tot això, tampoc no en vol per a la ciutadania de Mallorca que administra, governa i representa. Ens vol encara molt més pobres del que som!
   Qui es farà seu tot això, qui se'n beneficiarà d'això? Si la presidenta d'una institució pública com el Consell de Mallorca braveja de tenir massa poder, massa competències, massa grandesa, massa autogovern, i no en vol tant, quina altra destinació pensa donar a tots els recursos que té a les seves mans?
   Per quines cinc-centes el seu partit (PP) la féu encapçalar una candidatura que no vol més poder, ni més competències, ni més grandesa, ni més autogovern per a una institució pública?
   Que tengui la gosadia de posar la vara de comandament en unes altres mans una mica més ambicioses per a una institució pública com aquesta.
5. 
   Rita Barberá, alcaldessa de València, davant del processament del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps pel cas dels vestits, com si fos un ou de dos vermells, n'amolla dues com aquestes, de batallonades ben supines:
   “Els que volen treure al president Camps de la Generalitat són els que han deixat entrar BIldu a la política.” “Hi ha més d'un milió de valencians que no volen que se'n vagi”.
   
   Quines dues batallonades!:
   Tant els uns com els altres se serveixen de la llei vigent, tant per a traure'n un -de la Presidència de la Generalitat Valenciana-, com per a fer-ne entrar uns altres -dins el panorama polític europeu del segle XXI-... Tot això, amb la llei a la mà! La senyora alcaldessa, amb què compta?
   
   D'altra banda, si efectivament hi ha més d'un milió de valencians que no volen que el president se'n vagi, quants milions d'europeus deuen trobar que ha de continuar governant, acusat per la Justícia?
6. 
   Carlos Delgado, conseller balear de Turisme i Esports, en plena temporada turística de l'any 2011, n'ha amollat una com aquesta, sense que li'n tremolassin gens ni mica ni el pols ni la veu: donarà el vistiplau a totes les obres possibles! Anuncia una nova era de 'portes obertes' on l'administració balear acceptarà qualsevol projecte urbanístic dient 'sí a tot'. Posa com a exemples camps de golf i ports esportius.
   Quina batallonada!:
   Si l'administració balear accepta “qualsevol projecte urbanístic de camp de golf o port esportiu”, de què serveixen les lleis i normes urbanístiques aprovades pel Parlament de les Illes Balears? Paper banyat, despesa innecessària! Deu ser el primer parlament de l'Estat espanyol que caldrà dissoldre per inservible! Uf, quin paper més trist i lamentable!
7. 
   Lola Johnson, portaveu del Consell de la Generalitat Valenciana, n'ha amollat aquesta, responent a la pregunta: “Se puede presidir una comunidad sentado en un banquillo de los acusados?”: “Se puede presidir una comunidad cuando mayoritariamente los ciudadanos en las urnas respaldan un proyecto para la Comunidad Valenciana que honestamente se ha presentado y con el mayor respaldo histórico que ha obtenido el Partido Popular en la Comunidad Valenciana los ciudadanos han dicho sí, éste es el proyecto que queremos para la Comunidad Valenciana y sí el Presidente Camps es el que lidera este proyecto en la Comunidad Valenciana. Y eso es en lo que estamos trabajando”.
   Quina batallonada!:
   No hi fa res, poc importa que un president de la Generalitat Valenciana s'hagi d'asseure al banc dels acusats d'haver comès delicte... L'emparen les urnes! Com empararen Hitler, clar!
8. 
   José Ramón Bauzá, president del Govern de les Illes Balears recentment ascendit al càrrec més alt de l'administració balear, ha eludit de manifestar si la situació de les arques públiques de la comunitat autònoma és crítica o no.S'ha estimat més fer referència a una partida de 150 milions d'euros que el govern anterior havia assegurat que tenia emparaulats amb els bancs.
   Davant d'això, no se li n'ha ocorregut cap altra, que amollar-ne aquesta, digna de quedar emmarcada per a sempre al frontispici del Consolat de Mar: ”Si están los 150 millones, se encontrarán; y, si no están, lo diremos...”
   Quina batallonada!:
   Què vol dir el senyor president? Que si els 150 milions hi són i es troben, no ho dirá?

A cops de mall, per Àfrica!

Constitueix el primer de tres reculls sobre experiències viscudes personalment i professionalment al llarg dels meus darrers quaranta anys de vida pública, tant a terres de Mallorca i el conjunt dels Països Catalans, com d'Àfrica o d'Amèrica Llatina.

Prop de 400 pàgines del primer recull fan referència a l'Àfrica que he viscut de prop (Burundi, Tanzània, Kènia, Sàhara, Algèria, Tunísia, Guinea Equatorial…)

Pretén ser un recull d’algunes de les experiències personals, viscudes i reviscudes per mi, mallorquí d’arrels africanes a qui diuen Cecili Buele i Ramis, o simplement i més familiarment en Cil.

En una primera part, l’obra parteix d’una referència a Guinea Equatorial, on neix mumpare, i d’algunes de les relacions d’aquella antiga colònia espanyola amb certs ambients de la Mallorca de la dècada dels anys 20, abans de la segona república espanyola - quan mumpare, "el negret de Can Matons", arriba per primera vegada a Mallorca -.

Pegant un gran bot en el temps, m'endins en les dècades dels anys 50 i 60, quan m'estic preparant per fer-me capellà i anar-me’n a treballar com a missioner a terres africanes, a principis de la dècada dels anys 70.

A cops de mall pel Burundi

El gruix del volum se centra en els quatre anys que treball com a missioner en un dels països més petits de la regió centrafricana dels Grans Llacs: Burundi, situat a la riba sud-oriental del llac Tanganika.

Les missions catòliques de Gitongo, Muyaga o Nyabiraba, com també el centre d’estudis de la llengua kirundi, a Muyange, són a l’ull de la narració que vaig desplegant, mentre el país viu un dels moments més sagnants i cruels de la seva història: les matances humanes que produeix el genocidi de l’any 1972 entre tutsi i hutu.

A cops de mall per Kènia i Tanzània

Al·ludesc succintament a la visita efectuada a aquests dos països africans, a la dècada dels anys 70, incloent-hi la pujada al cim mític del Kilimanjaro i el recorregut per parcs i reserves d’animals salvatges, com Serengeti, Ngorongoro o Manyara Lake.

A cops de mall pel Sàhara

En una tercera part del llibre arreplec les experiències mantengudes amb gent resident a dues antigues colònies africanes espanyoles, Sàhara i Marroc.

Aterr nombroses vegades a Algèria, on visit campaments sahrauïns de centenars de milers de persones refugiades que viuen a la zona desèrtica de Tindouf. Vaig a veure-hi de prop la situació crítica i delicada que travessa el poble sahrauí.

Membre de l'intergrup parlamentari "Pau i Llibertat al Sàhara", vull contribuir activament a acostar aquella situació a altres seus parlamentàries que tracten l'assumpte a diversos nivells: els parlaments europeu, balear, navarrès, andalús, etc. esdevenen lloc de trobada de diputades i diputats amb ganes de donar una mà amiga al poble sahrauí; com també a mitjans de comunicació o en conferències fetes a l'illa de Formentera.

L'any 2002 gir la darrera visita als campaments de refugiats sahrauïns, adonant-me dels grans canvis que s'hi han produït - més negativament que positivament - en un indret on la gent més jove, sobretot, ja comença a estar-ne farta d'haver-hi de continuar vivint d'aquella manera tan nefasta.

L'entrevista mantenguda amb el mateix president de la República Àrab Sahrauïna Democràtica, Mohamed Abdel Aziz, comporta una gran càrrega emotiva de solidaritat manifesta amb el projecte polític propugnat pel Front Polisario.

A cops de mall pel Marroc

Faig referència directa a aquest país nord-africà, d’on no poca gent arriba a Mallorca, sobretot en aquests darrers anys, i que massa sovint topa amb serioses i insalvables dificultats a l’hora d’adaptar-s’hi.

Tot i no haver-hi posat mai els peus - hi troba serioses dificultats qualsevol persona que s'hagi manifestat favorable a l'autodeterminació lliure del poble sahrauí -, no deix de girar-hi la ullada, quan se'm presenta l'oportunitat de fer-ho.

És el cas que comporta una llarga i penosa gran defensa d'un jove marroquí, anònim, que va morir tot sol, en un camp abandonat de Mallorca…

A cops de mall per Guinea Equatorial

Torn a fer referència explícita a la Guinea Equatorial que no puc arribar a visitar mai, en haver-se'm denegat el visat d’entrada, des de l’ambaixada equatoguineana a Madrid.

Malgrat l’objectiu de la meva visita no és cap altre que visitar la velleta, de la qual he rebut notícies sobtadament i inesperada, i que, segons sembla, és germana de mumpare.

A cops de mall per Àfrica a Mallorca

Acab el llibre amb una referència explícita a “Música camítica”, homenatge musical que vol retre al continent africà una de les entitats mallorquines més actives i dinàmiques, la Fundació ACA, presidida pel musicòleg pobler Antoni Caimari i Alomar, qui la manté oberta a les cases de Son Bielí, a la vila mallorquina de Búger.

Amb tot aquest bagatge acaramullat, intent oferir a qui vulgui llegir-ho algunes de les impressions personals més intenses i rotundes que m'ha provocat l’Àfrica que he conegut directament al llarg de la meva vida.

Servint-me, entre d’altres personatges, de dos germans bessons, periodistes, que van narrant fets i descrivint-ne situacions, no és fins al final de l’obra que se n’arriba a descobrir la identitat real…

En poques paraules, PAM A PAM: A COPS DE MALL PER ÀFRICA, vol dir molt, pentura vol dir massa.

D’una banda, convida a fer un recorregut per l’Àfrica continental que he tengut l’oportunitat de conèixer directament; i de l’altra, reflecteix la idea d’insistir - per pa i per sal, a cops de mall insistent i persistent fins a esdevenir molest - en la situació real de pobresa i misèria que pateix la majoria de la gent que habita en un continent tan immens com Àfrica.

El llibre acaba amb una breu nota explicativa final, sobre la identitat real dels dos periodistes que han anat narrant els fets i les circumstàncies; mentre s’hi col·loca en ordre alfabètic el llistat amb nom i llinatges de les persones a què s’ha al·ludit directament al llarg de l’obra.

NOTA:
Vaig escriure tot això el 12 de juliol de 2004. Fa set anys, m'adreçava a una editorial,  amb les ganes immenses que em publicàs el meu primer llibre... Encara ara romanc a l'espera que surti a la llum... Es veu que no dec tenir vena ni casta d'escriptor!

Si qualcú sap de qualque editor/a interessat/da a publicar-ho en format clàssic, de llibre, en paper, en mantenc els originals a disposició...

Concert de l'OJIPC al Palau de la Música, a Barcelona

  L'Orquestra i Cor de Joves Intèrprets dels Països Catalans, que des de l'any 2004 ençà treballa en la ínvestigació, difusió i interpretació de músiques compostes als Països Catalans, ja té enllestit el seu programa per a enguany.

Es tracta del concert que ha d'executar, sota la direcció del mestre Salvador Brotons, al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, el proper 28 de juliol.

Per a aquest acte ja s'ha obert la venda d'entrades, per a qui vulgui assistir-hi.

                         ORQUESTRA I COR DE JOVES INTÈRPRETS DELS PAÏSOS CATALANS

                                                            Petit Palau-Palau de la Música Catalana

                                                           Barcelona, 28 de juliol de 2011 a les 21 hores

I PART

Impressions Camperoles, suite........................................................JOAQUIM SERRA   ( Peralada 1907-Barcelona 1957)

I Albada

II Mainada jugant

III. Sota els pins

IV.La vall dels ecos

V. Festa

Tres sonates ......................................................................................  ANTONI SOLER (Olot 1729- L'Escorial 1783)

Transcripció per orquestra de RICARD LAMOTE DE GRIGNON ( Barcelona 1899- 1962)

Sonata en Sol menor

Sonata en Re menor

Sonata en Re Major

II PART

Coriolà, obertura Opus 62 .............................................LUDWIG VAN BEETHOVEN (Bonn 1770- Viena 1827)

Opferlied Opus 121b.......................................................LUDWIG VAN BEETHOVEN (Bonn 1770- Viena 1827)

text F.von Matthisson( Magdeburg 1761-Dessau 1831)

Ana Puche, soprano

Hymne: Hör mein Bitten, Herr..........................................FELIX MENDELSSOHN (Hamburg 1809- Leipzig 1847)

Text: Psalm 55

Ana Puche, soprano

Requiem für Mignon  Opus 98b per cor soliste i orquestra......ROBERT SCHUMANN (Zwickau 1810- Bonn 1856)

text de J.von Goethe ( Frankfurt 1749- Weimar 1832)

                                

                                                                                           Direcció, Salvador Brotons

Magda González, a Catalunya Música

Durant el programa radiofónic “Notes de clàssica”, l'informatiu de Catalunya Música que condueix Albert Torrens, acab d'escoltar la intervenció de na Magdalena González Crespí, a l'entrevista que li ha fet durant més de mitja hora seguida (dimecres, 6-7-2011).

N'estaven anunciats els continguts d'avui, el primer dels quals deia: Magdalena González ens posa al dia de la situació de l'OJIPC (Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans)

M'han agradat molt les preguntes que li ha fet el periodista, sobre la situació actual que travessen l'Orquestra i el Cor de Joves Intèrprets dels Països Catalans, creació de l'entitat mallorquina Forum Musicae que presideix Magda González.

I, també, m'han agradat moltíssim les respostes que hi ha donat na Magda. De manera molt planera hi ha fet veure ben a les clares la situació d'abandó institucional en què es troba hores d'ara aquesta iniciativa cultural nascuda a Mallorca l'any 2004.

S'ha pogut mantenir fins enguany amb suports institucionals i particulars que li han permès de seguir una trajectòria insòlita, no solament en l'àmbit de la interpretació i execució de concerts, sinó també en el de la investigació musical, l'enregistrament i la publicació de documents valuosos i nombrosos que afecten compositors d'arreu dels Països Catalans.

Tot orientat cap a la implicació de gent jove de tots els territoris que conformen els Països Catalans, d'entre 18 i 26 anys... Fent front a dificultats diverses que han anat sorgint, cada cop més males de superar...

Enhorabona a l'entrevistada en aquest programa radiofònic tan prestigiós!

De puntetes per damunt d'una notícia rellevant...

Llegesc amb molt d'interés les dades que publica el Diari de Balears, a finals d'aquest mes de juliol de 2011. Sobre algunes de les conclusions a les quals arriba la gent experta en restes arqueològiques, després d'haver-ne estudiat les poques que s'han pogut salvar del saqueix perdurable...

“Palma es fundà a Son Espases... Els símbols de la fundació de Palma... Els màxims símbols trobats a Son Espases sobre la fundació de la ciutat de Palma per part dels romans en el segle II aC... Restes localitzades en els 62.000 metres quadrats excavats... L'assentament militar s'establí a la zona on avui s'ubica l'hospital de referència... S'hi han localitzat restes d'algunes àmfores que degueren contenir vi...”

Se'm posa la pell de gallina, només de llegir-ho ara! Deu ser una de les troballes més rellevants, sobre el naixement de la ciutat romana de Palma! Com no se n'havia trobat cap altra fins ara, tan valuosa!

I això succeeix al mateix indret on els nostres governants -PP+PSOE- han volgut aixecar l'hospital de Son Espases! El millor hospital d'Europa!

Quina barrabassada, quina salvatjada, quin atemptat terrorífic contra la nostra història tan preuada! És clar que així, esborrant-ne petjades velles amb megaconstruccions modernes, mai no sabrem ni d'on venim, ni on som, ni cap on anam!

Davant d'una notícia com aquesta, apareguda al Diari de Balears els darrers dies del mes de juliol de 2011, tot d'una em vénen al cap les accions realitzades anys enrere, anys 2007 i 2008, en defensa d'un espai rural que, per molts de motius, n'hi havia que consideràvem inadequat per aixoplugar la construcció d'un macrohospital com el de Son Espases.

Entre d'altres, s'hi adduïa l'existència de restes arqueològiques enterrades en un perímetre d'uns 80.000 metres quadrats.

Fins i tot s'hi feien públiques fotografies aconseguides “heroicament” per qui no es cansava mai de denunciar-ne l'espoli, n'Aina Calafat.·

S'ha de valorar molt positivament la tasca realitzada per aquest grup de professionals de l'arqueologia que arriben a les conclusions esmentades més amunt.

Seria bo, també, que ens fessin arribar la valoració que en fan, d'allò que ha estat destruït i destrossat, mentre s'hi ha construït l'hospital de Son Espases.

De què ens pot servir, a la llarga, haver tengut a l'abast “el millor hospital d'Europa”, si ni tan sols hem tengut la capacitat de valorar i gaudir una de “les millors restes romanes” del món!