Millor que enguany!

Als desitjos de Nadal,
un missatge de resposta,
enc que sia molt breu nota,
faig servir aquest canal.

Sien molts els teus caps d'any
que esdevenguin bona mostra
del que es diu a casa nostra:
"I millors que aquest d'enguany!"

Per molts d'anys!
I que tots t'esdevenguin sempre ben bons i ben sans!
Salut!
CIL BUELE

Ara depèn de tu!

Amb veu forta i cridanera, des de la Fundació Vicenç Ferrer, que treballa activament des de fa dècades a la regió d'Anantapur, a l'Índia, s'hi crida clar i català: Contra la pobresa, ara depèn de tu!

Bones Festes! Per molts d'anys!

N A D A L 2 0 0 8


Per Nadal, Cap d'Any i Reis
tenc costum de fer una glosa.
Deix d'estar amb la boca closa
i n'amoll una de vells:

“Bones Festes de Nadal!
Que molts anys puguis gaudir-les,
tu i tothom, sí, mantenint-les,
lliures sempre de tot mal.”

Memòria, memòria
que passes, te'n vas...
Això ja es història
d'un temps que ha passat!

(Si tu vols seguir llegint,
t'he adjuntat un document
perquè paris més esment
al que jo hi vaig escrivint...)

Salut.
CIL BUELE

L'engany i la mentida dels polítics

Gràcies a reculls com el que s'està escampant aquest dies per la xarxa, es pot veure ben a les clares què són capaços de dir i què són capaços de fer els polítics en un míting electoral.

I què són capaços de dir i què són capaços de fer aquests mateixos polítics quan es posen a governar al front d'una institució pública.

En això, sí que es pot dir, clar i català, que tots els polítics que coneixem són exactament iguals: menteixen descaradament!

Juguen amb allò que saben que és ben cert: la falta de memòria de la gent. La majoria no recorda allò que se li ha dit la setmana passada. Molt manco té present allò que se li va dir en campanya electoral.

Per això poden, i per això gosen dir moltes mentides, a balquena, una darrere l'altra, sense cap casta de mirament ni de vergonya. Volen fer creure, amb les seves paraules i els seus gestos, que ells no són iguals que els altres. D'aquesta manera, aconsegueixen més vots. Cosa que els permet de governar i continuar fent el mateix, o fins i tot coses pitjors que els altres.

Malauradament l'activitat política, una casta de servei públic per millorar la societat, s'està convertint en pràctica enganyosa entre nosaltres. S'hi fa precisa molta feina perquè tot això canviï.

En aquest àmbit, la lluita contra l'amnèsia esdevé imprescindible, com diuen algunes veus defensores dels treballadors d'IB3: Per a vergonya d'aquesta genteta que ens governa, les hemeroteques estan plenes de material que deixen molt curtes les cames dels mentiders.

Els casos de Son Espases i IB3, entre d'altres, mostren les vergonyes d'aquests politiquets de via estreta, al servei d'interessos radicalment oposats als de la gent que els va votar.

Youtube ni menteix ni enganya:

Les hemeroteques poden fer molt de mal.... i si la memòria queda ben gravada, encara pot resultar encara més punyent..., de manera que deixen els nostres polítics amb el 'cul' a l'aire.

Aquest video de youtube -d'un minutet de durada solament, que es recomana de mirar fins al final-, reprodueix allò que deia l'aleshores candidat a la presidència d'aquesta comunitat autònoma, el socialista Francesc Antich, mentre s'omplia la boca atacant la precarietat laboral de treballadores i treballadors d'IB3, o els sous milionaris de dirigents i màxims responsables...

Es miri com es miri, hores d'ara, amb el Govern del Pacte, amb Francesc Antich de president, les condicions laborals dels periodistes de la ràdiotelevisió pública, no només s'han mantingut dins la més denigrant de les precarietats, sinó que estan a punt d'agreujar-se de forma molt preocupant.

Fa mesos que a IB3 en general, i a IB3 Ràdio en particular, un col·lectiu força nombrós de treballadores i treballadors estan duent a terme mobilitzacions laborals intenses amb la finalitat de reclamar una radiotelevisió pública, de qualitat, per l'audiència, i pels que hi fan feina...

Per això s'agraeix la difusió d'aquest vídeo a tots els mitjans que calgui. No és cap fragment de 'El club de la comèdia'. És el míting central del PSIB-PSOE a Palma, amb Rodríguez Zapatero a pocs metres, durant el mes de maig de 2007, al “PalmArena”...

Esdevé del tot urgent reclamar, un cop més, que els polítics, siguin del partit que siguin, compleixin amb les seves promeses electorals.

Si ells s'atreveixen a jugar amb la manca de memòria de la gent... nosaltres no hem permetre que, amb això, s'hi estigui jugant la credibilitat del sistema democràtic.

Volem una casta de polítics que s'atreveixin a fer una cosa tan elemental com és ara no enganyar ni mentir mai a ningú!

Marrâkech: la nordafricana culta, enriquidora i exquisida

Quatre dies passats a Marrâkech, si més no, et serveixen per adonar-te que, a molt poques passes de ca teva, com aquell qui diu a tir de fona, s'hi belluga un món distint i distant, alhora que proper i propi.

Això et fa tornar a Mallorca amb moltes més ganes d'atansar-t'hi de bell nou amb més delit.

Se't diu que avui és un bocí del Regne del Marroc... Tot i trobar-se més a prop de la Roqueta que Madrid o les Illes Canàries, per exemple...!

Marrâkech, una de les cinc ciutats imperials del Regne del Marroc, per haver-ne estat capital en altres èpoques, compta amb una població propera al milió de persones.

Tot d'una que hi arribes, t'adones d'haver aterrat a un altre món, tot i que es troba a molt poques passes de ca teva. Perceps que hores d'ara no n'és el teu. Però tampoc no te'l sents tan llunyà ni tan estrany, ni d'enfora.

Veus que vius i alenes en un d'aquells racons preuats del vastíssim món islàmic. Entre gent considerada majoritàriament àrab. I que s'hi comporta. També entre gent del poble berber, amazic de llengua i de cultura. Com d'altres pobles nordafricans que s'hi barregen.

Una cinquena d'invitacions sonores a la pregària, que es fan diàriament pels altaveus instal·lats als minarets de les mesquites que proliferen arreu de la ciutat, en són també una bona mostra.

N'és ben notòria l'arquitectura urbana d'estil àrab que mantenen construccions i edificis que s'hi aixequen: antics i moderns, vells de l'avior i nous de trinca.

S'hi despunta a roll seguit l'amabilitat de les seves gents, a l'hora d'atendre qui pregunta.

La bellesa dels paisatges rurals i muntanyencs, urbans i mariners, propers al gran desert del Sàhara sudenc.

Els rius, de fa pocs anys només amb filets d'aigua que discorre pels seus llits, altre temps cabalosos baixant la serralada.

Les muntanyes gegantines de l'Atles, cobertes de neu i núvols, que ultrapassen els 4.000 metres d'altura...

Ports de pescadors com Es Saouîra, a la riba atlàntica; valls encisadores com Ourika als peus de l'Atles majestuós; boscs immensos de palmeres, oliveres, arbres d'argan , tuies, sivines, arboceres, pins, i tantes d'altres castes d'arbres i matolls que cobreixen les faldes de la serra o les planures extenses; treballs agrícoles realitzats encara avui com fa molts segles; oficis artesans dels més diversos (ferrers, fusters, argenters, joiers, ollers, gerrers, ceramistes, teixidors, curtidors, etc.)

Marrâkech, ciutat d'un país abocat de ple a la sembra i utilització d'espècies, tisanes i infusions de totes herbes, olis vegetals i essències, perfums, cremes, medicines naturals, matèries primeres per a la cosmètica, la farmàcia, etc.

Te'n vas, fitant la gent que es mou i que es belluga pels carrerons del soc, aquest mercat característic dels països àrabs... Rostres de gent, sobretot de més edat, en passar-te pel costat s'assemblen tant als teus padrins i padrines de Mallorca..!

Just canviant-n'hi vels islàmics per mocadors passats pel cap... posem per cas.

Te'n vas de Marrâkech, avui dia marroquina, amb la impressió de deixar enrere la bella nordafricana ciutat, culta, enriquidora, exquisida...

Manifestació a Palma, "contra la crisi"!

Coincidint amb la cimera capitalista muntada per Bush a Washington, el proper dissabte dia 15, en moltíssimes capitals de l'estat espanyol i arreu del món, la gent treballadora i la ciutadania surten al carrer, per fer front al projecte neoliberal de "refundació" del capitalisme.

Aquest projecte dels poderosos cerca la manera de continuar explotant la gent en benefici d'uns pocs, de noves fórmules per a continuar privatitzant els beneficis i socialitzant les pèrdues.

Aquí, a Mallorca, dimarts passat hi va haver una reunió al bar Es Pinzell (el grup promotor, com figura a l'Acta, adoptà el nom d'Assemblea de Moviments AntiCapitalistes), per coordinar la mobilització contra el capital i els seus projectes.

Es va acordar convocar una MANIFESTACIÓ, per al dissabte dia 15, a les 17.00 hores, des de la Plaça d'Espanya fins a la Delegació del Govern (per Pl. Porta Pintada, Carrer Sant Miquel, Pl. Major, C/. Colom, Pl. de Cort, Palau Reial, Victòria, Conqueridor, Pl. Reina, Born, C/. Constitució). Ahir, dia 5, va ser comunicada a Delegació del Govern, per cobrir les garanties legals.

També s'està treballant en cartells, pancartes i manifests.
En concloure la Manifestació, hi haurà una Assemblea unitària a Ses Voltes.

Cal donar la màxima difusió a aquesta iniciativa.

Drets humans emergents (01): el dret a l'aigua

“Un mes dedicat als drets humans”, -del 10 de novembre al 10 de desembre de 2008-, és la iniciativa que promou l'associació Drets Humans de Mallorca, organitzant un cicle de conferències al centre cultural de sa Nostra “Caixa de Balears” (carrer de la Concepció, 12, Palma) sobre aquest assumpte: “els drets humans emergents”.

La primera d'aquestes conferències, obertes a tots els públics que hi tenguin interès, es fa dimecres, dia 12 de novembre, a les 19:30 hores, i gira entorn del DRET A L'AIGUA.

Hi intervé Miquel Carrillo, coordinador i responsable de Projectes d'Enginyers sense Fronteres de Catalunya.

En fa la presentació Aina Llauger, professora d'Educació Ambiental de la UIB.

I esdevé una de les nombroses activitats que s'han programat amb motiu del 60è aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans, aprovada i proclamada solemnement per l'Assemblea General de Nacions Unides el 10 de desembre de l'any 1948.

Aquest cicle de conferències sobre “els drets humans emergents” pretén contribuir a impulsar una nova concepció de la participació ciutadana, seguint les passes realitzades l'any 2004 al Fòrum Universal de les Cultures, a Barcelona, on ciutadanes i ciutadans del món sencer, membres de la societat civil compromesos amb els drets humans, signen la Declaració Universal de Drets Humans Emergents.

Aleshores, fa quatre anys, s'hi reconeix la plena vigència i l'aplicabilitat de la Declaració Universal dels Drets Humans, del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i la resta d’instruments internacionals de protecció dels drets humans de dècades enrere.

Però també s'hi destria que, des de l'any 1948 ençà, s’han anat produint canvis polítics, socials, ideològics, culturals, econòmics, tecnològics i científics que han incidit profundament en el tractament dels drets humans arreu del Planeta Terra.

Mentre la Declaració Universal dels Drets Humans de l'any 1948, per exemple, sorgeix d’una assemblea d’Estats, la Declaració Universal de Drets Humans Emergents es construeix des de les diverses experiències i lluites de la societat civil global i recull les reivindicacions més definides dels seus moviments socials.

Així mateix, mentre la Declaració Universal dels Drets Humans de l'any 1948 és una resolució adoptada solemnement per les Nacions Unides, com a document fundador d’una ètica humanista del segle XX i l’”ideal comú que cal assolir” des d’una òptica individualista i liberal, la Declaració Universal de Drets Humans Emergents sorgeix des de l’experiència i les veus de la societat civil global a l’inici del segle XXI.

Aquesta Declaració Universal dels Drets Humans Emergents, que abasta una nova concepció de la participació ciutadana, assumint-los com a drets cívics i mirant de superar el dèficit polític i la impotència entre els canvis desitjats i les precàries condicions actuals per a la seva realització, fixa l'atenció primordial en mitja dotzena d'aspectes que afecten individus i pobles, i que aspiren a construir la nova democràcia el segle XXI:

* una democràcia igualitària
* una democràcia plural
* una democràcia paritària
* una democràcia participativa
* una democràcia solidària, i
* una democràcia garantista

S'ho paga girar una ullada cap al contengut d'aquesta Declaració Universal de Drets Humans Emergents, que neix de la societat civil global a l’inici del segle XXI, amb l’objectiu de contribuir a dissenyar un nou horitzó de drets que serveixi d’orientació als moviments socials i culturals de les col·lectivitats i dels pobles.

De manera que, alhora, aquesta Declaració Universal de Drets Humans Emergents s’arribi a inscriure en les societats contemporànies, en les institucions, en les polítiques públiques i en les agendes dels governants, a partir d’una nova relació entre la societat civil global i el poder constituït democràticament.

Vet ací l'enumeració d'aquests drets humans emergents que proclama la Declaració de 2004, a Barcelona:

Títol I. Dret a la democràcia igualitària

Article 1. Dret a l’existència en condicions de dignitat.
1. El dret a la seguretat vital
2. El dret a la integritat personal
3. El dret a la renda bàsica o ingrés ciutadà universal
4. El dret al treball
5. El dret a la salut, a l’assistència sanitària i als fàrmacs
6. El dret a la educació, al saber i al coneixement i a la formació continuada i inclusiva i a l'eradicació de l'analfabetisme
7. El dret a una mort digna

Article 2. Dret a la pau.

Article 3. Dret a habitar el planeta i al medi ambient.

Article 4. Dret a la igualtat de drets plena i efectiva.
1. El dret a la igualtat d’oportunitats
2. El dret a la protecció dels col·lectius en situació de risc o d’exclusió
a. Els nens, nenes i adolescents tenen dret a la protecció
b. Les persones grans tenen dret a una vida digna i autònoma
c. Els immigrants tenen dret al reconeixement i gaudi dels drets proclamats
d. Les persones amb discapacitat tenen dret a participar i formar part activa de la societat

Títol II. Dret a la democràcia plural

Article 5. Dret a la democràcia plural.
1. El dret a la pluriculturalitat
2. El dret individual a la llibertat cultural
3. El dret al reconeixement i protecció de la identitat cultural comuna
4. El dret a l’honor i la imatge pròpia dels grups humans
5. El dret dels pobles indígenes, els afrodescendents i les persones que els integren a mesures especials de reconeixement
6. El dret a la llibertat de consciència i religió
7. El dret a la informació
8. El dret a la comunicació
9. El dret a la protecció de les dades personals

Títol III. Dret a la democràcia paritària

Article 6. Dret a la democràcia paritària
1. El dret a la igualtat de les dones en relació amb els homes
2. El dret a l’autodeterminació personal i la diversitat sexual
3. El dret a l’elecció dels vincles personals
4. El dret a la tutela de totes les manifestacions de comunitat familiar
5. El dret a la salut reproductiva
6. El dret a la representació paritària

Títol IV. Dret a la democràcia participativa

Article 7. Dret a la democràcia participativa
1. El dret a la ciutat
2. El dret a la mobilitat universal
3. El dret universal al sufragi actiu i passiu
4. El dret a ser consultat
5. El dret a la participació
6. El dret a l’habitatge i a la residència
7. El dret a l’espai públic, a la monumentalitat i la bellesa urbanística
8. El dret a la mobilitat local i a l’accessibilitat
9. El dret a la conversió de la ciutat marginal en ciutat de ciutadania
10. El dret al govern metropolità o plurimunicipal

Títol V. Dret a la democràcia solidària

Article 8. Dret a la democràcia solidària.
1. El dret a la ciència, la tecnologia i el saber científic
2. El dret a participar en el gaudi del bé comú universal
3. El dret al desenvolupament

Títol VI. Dret a la democràcia garantista

Article 9. Dret a la democràcia garantista
1. El dret a la justícia internacional i a la protecció col·lectiva de la comunitat internacional
2. El dret i el deure d’eradicar la fam i la pobresa extrema
3. El dret a la democràcia i a la cultura democràtica
4. El dret a la veritat i a la justícia
5. El dret a la resistència
6. El dret i el deure de respectar els drets humans
7. El dret a un sistema internacional just
8. El dret a la democràcia global

Un mes dedicat als drets humans, a Mallorca

Del 10 de novembre al 10 de desembre de 2008, l’associació Drets Humans de Mallorca organitza una sèrie d’activitats que porten per títol "Un mes dedicat als drets humans" , i que consisteix en xerrades, conferències, trobades, concerts, escrits i mobilitzacions; tot plegat encaminat a celebrar, a Mallorca, el 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans.

S’acosta el dia en què la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada per l’Assemblea General de Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, compleix els seus 60 anys de vida.

Per aquest motiu, l’associació Drets Humans de Mallorca, creada a l’illa l’any 1974, es disposa a conmemorar intensament aquesta data, conjuntament amb Justicia i Pau de Mallorca, amb la col·laboració d’Amnistia Internacional i amb el suport de la Conselleria d’Afers Socials del Govern de les Illes Balears.

Amb el títol “Un mes dedicat als drets humans” (del 10 de novembre al 10 de desembre de 2008), s’inicien les activitats amb un cicle de Conferències sobre drets humans emergents que es fan al centre de cultura de sa Nostra “Caixa de Balears” (carrer de la Concepció, 12, Palma), a les 19:30 hores:

• el dret a l’aigua,
• el dret als medicaments,
• el dret a les llibertats personals,
• el dret a un medi sostenible i
• els drets ambientals, socials i comunitaris esdevenen el centre d’atenció que hi presten les persones que hi intervenen.

Entre d’altres objectius, es pretén promoure que el Parlament de les Illes Balears i els Ajuntaments de Mallorca es pronunciïn a favor de l’observança dels drets humans a Mallorca, la declarin territori dels drets humans, donin suport a la Declaració Universal i es plantegin si s’integren en la Xarxa de Ciutats pels Drets Humans.

El dia de l’aniversari de la Declaració Universal, el 10 de desembre de 2008, a la plaça de Cort de Palma la Coral Universitària de Majors de la UIB fa un concert, a les 19:30 hores. Seguidament, a l’església de Sant Felip Neri, com és habitual cada any, s’hi duu a terme també un altre acte commemoratiu, a les 20:30 hores.

Des de l’associació Drets Humans de Mallorca es convida a participar-hi activament, tant amb la presència física a tots aquests actes, com també en tasques d’organització, preparació i seguiment d’aquestes jornades que, sens dubte, han de contribuir de manera molt positiva a fer-ne l’ Any de l’Aprenentatge sobre els Drets Humans , com pretén l’Organització de Nacions Unides…

(S’accepten mans que vulguin treballar-hi... hom pot adreçar-se a mailto: dretshumansdemallorca@gmail.com , o telefonar al 629 620 102)

MONOSIL·LABISME

Es tracta d'un diàleg entre padrinets, realitzat tot ell amb paraules monosil·làbiques, és a dir d'una sola síl·laba. És una meravella d'enginy o de domini de la nostra llengua i, a més, demostra que el joc amb les paraules és infinit i d'una riquesa extraordinària.

DIÀLEG INTRANSCENDENT

MARC.- Com te va, Xim...? Fa tants d'anys que no et veig...! Et don la mà de bon grat, Xim...

XIM.- Et parl fort, som un poc sord, Marc...

MARC.- No sents els pets... Crec que el gas sí que el sent... Et trob un poc gras. Te veig dret, com un pi alt... Tens un bon cul i nas gros, i poc pèl al cap...

XIM.- Dius bé... Som a prop dels cent anys, Marc. I amb pocs mots et dic com visc. Ho vols, Marc...?

MARC.- Clar, ho pots dir, Xim... Si vols i tens seny dret...

XIM.- Menj poc pa i molt de peix. El mar és un gran llac, de bon peix: el lluç, el rap, el pop, el moll, el cranc... El peix frit i fresc...! Què bons són, Marc!

MARC.- I de porc, gens... Jo trob que un tros de llom és molt bo...

XIM.- Dius bé, els alls són bons Marc. El món diu que dos alls han mort un mul. Ho creus, Marc? Me ve de gust un flam, un vas de llet, de tant en tant... En un tres i no res... No sé què dir. M'han fuit els mots. Ja ho val...!

MARC.- Els alls són mel,pel cos, Xim... I de sal, què...? Tens polls al cap de dalt, Xim...? Vols fer un pet...? Fes-lo i jo un rot... Què cony!

XIM.- Som calb i el pèl ben net... A la sal no la tast... Fa mal als ulls, a la sang, al cor, a tot el cos, al pit... De carn, poc. De tant en tant menj un tros de xot. Per la sal me dic de mal nom don Fat. De rem, sis grans...

MARC.- Molt bé, Xim... Del bell so, què me'n dius...? Del cant, del vals, del ball de bot... el jazz té sons grats.

XIM.- Saps que som sord... Pas gust...Me dorm, pens amb el cel, amb els morts i els vius i amb el que no veu un plat ben ple.... És clar que els sons sí, Marc... Fins que un gall o un grup de grills i surt el sol... Seu, Marc... Que jo no ho vull, i caus de cul... Te'n puc dir set: do, re, mi, fa, sol, la i si... Gol! Gol! Ets un crac, Marc!

MARC.- Què bo, Xim...! I ets sord...! Els crits forts de la a, la e, la i, la o i la u amb un so dins el cos, uns béns molt rics, que no sé com dir... són mags i és ben cert. El so de la u fon la por... No en sé més... Xim, m'has de dir com vius, si vols... Que vols fer un pix o un rot...? Un pet, Xim! Fés-lo, no fa res, són sans. Què llest ets, Xim?

XIM.- No tenc res a fer, Marc... Quin temps. Jo cerc el sol com els dracs. El cel gris... Ni gens de pols. Vent fluix sí... Visc tot sol, amb un gos, li dic “Tom”...I és molt llest... Just i cor gros i un gat blanc brut...

MARC.- En tenc un i de nom “Llamp”... Jug amb ell i ell amb mi, Xim. Ho pas ben bé. És com un fill, un braç més, Xim. El rent amb “Gel” ben a prop del foc, té fred... Quin gust, Déu meu...! Veus “Vent del Pla”, Xim?

XIM.- No, Marc. Quin fred, el cos, les mans i els peus just gel... Veig “El Club” de T V 3 i “Pim, pam, pum: ets mort” al Bar... Fems i fart de T V. Fems i oi, Marc. No crem el temps front a la T V... Jo visc ma vida, Marc...

MARC.- Fred, fred no en fa... Ni trons ni llamps... Temps de grip, Xim... Gens bo pels vells... Mot que no vull dir... S'ha de dir gent gran... Jo ho tenc ben clar. Els grans són de més seny... I tu, Xim, què en dius...?

XIM.- Sí! Lo vell és fems i put... Me moc des que salt del llit. De nit ronc... Tenc por al grip... Dels fills i els néts, què pots dir, Marc?

MARC.- Molt...! Cinc fills: Pep, Telm, Xesc, Roc i Just... I dos néts... En Lluc i na Bel... Un pom de brots del que jo som el tronc... I tu, Xim...? El teu fill què nom, a on és...? Tens cap nét?

XIM.- Nom Xesc i de néts no sé si en tenc cap del fill... com si fos mort... Si és viu, no el plor... M'ha tret de l'hort. Per ell un llamp, Marc...!

MARC.- No crec el que dius. Quin cop de puny m'has dat. Tu que ets un tros de pa... I no puc... Sé que és ben cert. Crec que no és fals. Ho dic pels gests que m'has fet...

XIM.- Res, Marc... Hom perd el nord, la fe... No crec en cap Sant, ni Crist. Visc mig foll, fris de ser mort, Marc... Un tir al pols i llest... Dam les dues mans i un bes al front, Marc...

MARC.- Plor... No puc, Xim... Ja ho val... Ta Creu me fer tot el cos, del cap als peus... Pens en la sort i amb els meus fills i néts. Val més ser morts... Quin “calvari”... ho dic amb la mà al cor... Déu mos guard a tots dos. Quin cop al cor m'has dat, Xim...!

---o O o---

XIM/MARC – Deixem de banda els mots d'una síl·laba (quin plat de llenties) i dediquem la salut merescuda a l'autor del Diàleg, l'agraïment de l'original regal. Quedam a la seva disposició per participar al pròxim treball. Gràcies, moltes de gràcies.

FERRAN MORA I GAYÀ,

Caçador de monosíl·labs

Mallorca, primavera 2008

Fets i fites d'altre temps

N'hi ha que duim una vida molt marcada. Pentura excessivament marcada per alguns fets i algunes fites que, amb el pas del temps i de la història, se'ns esdevenen del tot inesborrables en la taula negra de la memòria nostra, cada cop més envellida.

Assistint a concerts de grups musicals mítics a l'Auditòrium de Palma, com és el cas del grup xilè “Quilapayun” -que escampa a tots vuit vents del món allò d'“el poble unit, va i venç un altre pic”; o reveient pel·lícules a IB3 sobre fets històrics, com és el cas de “Salvador” -que rememora les lluites cruentes del poble salvadorenc a la dècada dels anys vuitanta- hom s'adona que n'hi ha que ens hem tornat incapaços de poder veure el món i la bolla amb els mateixos ulls de generacions més joves...

Ens marquen tant la nostra vida, determinats fets i determinades fites de temps que ja han passat, que ens resulta del tot difícil, per no dir impossible, “veure – jutjar -i- actuar” com si res de tot allò no hagués passat mai per davant dels nostres ulls.

Som incapaços d'anar negant la història que hem viscut!

Passa ben bé el mateix amb altres situacions patides, tant a l'Àfrica negra com a l'Amèrica Llatina a la dècada dels anys setanta. Allò és molt dur i és molt cru. Pentura massa cru i massa dur per a uns joves educats per a menjar-se el món sencer a cops de sermonades. Allò són fets i fites que porten inexorablement al patiment segur cap a una mort inevitable. De bon de veres.

Aleshores les dretes no volen anar de berbes. S'ho van carregant tot, allò que pot mostrar la sospita més mínima de tenir quelcom a veure amb alguna de les esquerres més vibrants...

Pel que es veu avui dia, les dretes tampoc no volen anar de berbes. I s'ho carreguen tot. Fins al punt de fer trontollar les bases del mateix sistema econòmic que propugnen. Com aleshores, tampoc ara no volen ni sentir a parlar de les esquerres...

Si n'hi hagués de bon de veres, brostarien nacionalitzacions, ben perdurables a temps indefinit... I les presons restarien incapaces d'albergar-hi tanta màfia ben mudada i perfumada...

Corrupció política, no! Exposició de quadres, sí!

Avui capvespre som anat, com deien els nostres avantpassats d'un temps, a la inauguració d'una exposició de pintura que roman oberta a la Galeria d'Art Vanrell (C/ Tous i Maroto, 1) de Ciutat.

Anava endarrer de veure de prop l'obra pictòrica d'un artista català, nascut al Vendrell l'any 1946 i que resideix a Mallorca des de fa una quinzena d'anys. Ni més ni pus que d'en Just Nicolàs.

M'han agradat i impactat ben molt tots els quadres que s'hi exposen. Sobretot un que porta per títol “Africana” o “Mulata”. El trob força expressiu...

Un cop acabat l'acte, quan som arribat just a l'altura del carrer dels Oms, em top amb una colla d'amics que em deixen de pedra.

Els dic: “Ara venc de veure una exposició de quadres excel·lent, situada molt a prop del recinte més corrupte de Palma...” No m'han deixat acabar: “Ben a prop del Parlament!” m'han escomès. I l'han encertada...

M'ha sorprès la clarividència d'aquests amics, veterans i experts en la coneixença de Palma, Mallorca, les Illes Balears i Pitiüses, i els Països catalans.

Arribat a ca nostra, m'he capficat en la recerca d'informació més detallada sobre cadascun dels casos de corrupció política que, malauradament, amaren en excés el nostre panorama polític illenc.

Més astorat que sorprès, m'he topat tot d'una amb una pàgina que jo desconeixia i que m'ha ajudat ben molt a endinsar-me en aquesta tasca.

Es tracta d'una pàgina informativa, molt il·lustrativa, que recull una llista de casos i presumptes casos de corrupció a les Illes Balears, des de les primeres eleccions autonòmiques (1983); és a dir, durant aquest darrer quart de segle de vida del Parlament de les Illes Balears...

Tot i que s'hi reconeix que la llista és incompleta, hores d'ara ja hi figuren vint-i-dos casos: amb els principals implicats, els polítics implicats, la data dels fets, la data de sortida a la llum pública, la data de la sentència en ferm, el resultat de la sentència i el tribunal que l'ha dictada.

Les informacions van molt ben enllaçades a altres pàgines que contribueixen a fer entendre millor els assumptes que s'hi tracten, les persones que hi apareixen, els organismes afectats, etc.

De polítics, n'hi apareixen esmentats vint-i-set: 4 dones i 23 homes.

De partits polítics, se n'hi esmenten quatre: PP (19), UM (3), PSOE (2) i ASI (1)

La corrupció té un remarcat color polític

L'ordre alfabètic, l'onomàstic, col·loca la gent d'aquesta manera:

Antònia Ordinas, cas CEDEIB

Bartomeu Vicens, UM, casos Can Domenge, Pla territorial de Mallorca, Son Oms

Catalina Soler, PPIB, cas cavallistes

Damià Amengual, PPIB, cas Turisme Jove

Damià Vidal, PPIB, cas Bitel 2

Eduard Vellibre, PPIB, cas Calvià

Eugenio Hidalgo, PPIB, cas Andratx (Voramar)

Francesc Gilet, PPIB, cas Calvià

Gabriel Cañellas, PPIB, casos Zeus Torcal, Brokerval, Calvià, Agricultura, túnel de Sóller

Jaume Font, PPIB, cas Pla territorial de Mallorca

Jaume Matas, PPIP, cas Formentera (Mapau)

Jeroni Sàiz, PPIB, cas tunel de Sóller

Joan Fageda, PPIB, cas Bon Sosec

Joaquín Rabasco, ASI, cas Llucmajor

José Antonio Berastain, PPIB, cas túnel de Sóller

Josep Marí Ribas, PSOE, cas Eivissa Centre

Juan Francisco Gálvez, PPIB, cas Turisme Jove

Juan Francisco Gozálbez, PPIB, cas Turisme Jove

Kurt Viaene, cas CEDEIB

Lluc Tomàs, PPIB, cas Llucmajor

Maximilià Morales, UM, cas Son Oms

Miquel Àngel Flaquer, UM, cas Can Domenge

Pere J. Morey, PPIB, cas Agricultura

Rodrigo de Santos, PPIB, cas De Santos

Rosa Estaràs, PPIB, cas Formentera (Mapau)

Sandra Mayans, PSOE, cas Eivissa Centre

Sebastià Vidal, PPIB, cas cavallistes

Ara, als nostres dies, pot ser que els mitjans de comunicació se'n facin molt, de ressò, i hi aparegui cada dia un embalum més gros d'informació relacionada amb el desvetllament de casos de corrupció política portada als tribunals de Justícia.

La llista esmentada, emperò, ajuda a fer veure que això no és d'ara, només. Sinó que, pràcticament des dels mateixos inicis del període democràtic, s'han anat detectant casos, més o manco escandalosos, de corrupció a les més altes esferes del poder.

Amb alguna matisació: a diferència del president Matas, el president Cañellas no se n'anà cap als Estats Units: s'assegué al banquet dels acusats...

Més que per qüestions cosmètiques o estètiques, es veu cada cop més clarament la necessitat ineludible d'adoptar i emprendre mesures ètiques, aplicables amb caràcter d'urgència.

Molta de gent no acaba d'entendre ni pair això d'haver de veure i presenciar les imatges de polítics que van i venen del Parlament als Jutjats i dels Jutjats al Parlament..., sense que ningú no sigui capaç d'aturar-los els peus...

N'hi ha que, sense ser diputats, ho han tengut molt més bo de fer, això d'anar a parar a la presó de Palma...

Quilapayun, nit revolucionària màgica a Palma!

La nit de dissabte, 18 d'octubre, certa gent que fa 30 anys ens afanyàvem a defensar els drets humans a Mallorca, des de plataformes molt rudimentàries -amb tan pocs recursos disponibles, com disposava aleshores l'anomenat Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina-, hem tengut la satisfacció immensa i l'oportunitat única de viure de prop la màgia d'una nit revolucionària a l'interior de l'Auditòrium de Palma.

Ho ha fet possible la presència i l'actuació musical del mític i vetust grup xilè Quilapayun.
Acompanyat a l'escenari pel grup jove i encisador mallorquí Cap-Pela.

Encara mantenc ben viu el record dels nostres desitjos, compartits amb gent xilena com Iván, Merche, Juanita o Gonzalo; argentina, com Elías, Marta, Eduardo, Roberto; nicaragüenca-salvadorenca, com Claribel i Flakoll; uruaguaiana, com Mario; mallorquina, com Carles, Mateu, Isidre etc. i jo mateix... Uns desitjos compartits, mai no satisfets en aquell temps (per manca evident de peles disponibles!) de fer venir a Mallorca el ja aleshores mític grup xilè Quilapayun...

Trenta anys després, això s'ha produït! Gràcies a les gestions efectuades per una de les entitats més emblemàtiques de les Illes, l'Obra Cultural Balear (amb molts més recursos econòmics disponibles, i molts més suports institucionals, sortosament!)

N'he estat molt content: hem pogut comptar amb una de les icones xilenes més característiques en la lluita política i pacífica contra la dictadura militar feixista, a favor de la implantació i arrelament de la democràcia popular a Amèrica Llatina, durant més de quatre dècades seguides. Amb la presentació a l'Auditori de Palma del MallorcaMón Festival 2008, l'Obra Cultural Balear ha fet que l'illa de Mallorca, un espai català de comunicació, a través del llenguatge universal de la música, hagi contribuït activament a dinamitzar la revolució cultural que hi cal, a hores d'ara: fusionar, en actes enriquidors, les diferents cultures que hi conviuen amb la cultura catalana pròpia.

Amb la presència i l'actuació, a l'Auditòrium de Palma, del mític grup musical xilè Quilapayun i del grup vocal mallorquí Cap-Pela en aquest MallorcaMón Festival, l'any 2008 l'Obra Cultural Balear ha fet una crida encoratjadora a integrar-se a Mallorca tota aquesta gent d'origen llatinoamericà que s'hi atansa per viure-hi.

Un acte com aquest s'ha pogut fer a l'Auditori de Palma gràcies a l'organització de l'Obra Cultural Balear i Joves de Mallorca per la Llengua, que ha rebut la col·laboració del Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca, l'Ajuntament de Palma i la Generalitat de Catalunya.

M'alegra ben molt haver pogut comprovar aquesta col·laboració institucional tan intensa i diversa. Sobretot, constatar que, d'uns anys cap aquí, s'ha aconseguit molt més suport de la Generalitat de Catalunya per a entitats culturals illenques.

Em sent particularment satisfet, entre d'altres iniciatives, pel conveni de col·laboració plurianual signat l'any passat entre representants de la Generalitat de Catalunya i l'Obra Cultural Balear.

Això ens permet veure més clarament que, amb recursos públics disponibles, les entitats culturals d'arreu del territori poden anar fent passes positives en la construcció d'uns Països Catalans més visibles -a la vista de més gent-, més estimats per molta més gent, i cada cop més amables per a la gent que encara se'ls mira una mica de reüll...

Entre d'altres evidències, tothom pot apreciar i valorar, amb un acte com aquest, que no és precisament des de l'àmbit de qui parla la llengua catalana que es rebutgen altres llengües. Ans al contrari, s'hi col·labora estretament en el manteniment de totes elles, considerant-les una contribució positiva a la riquesa cultural de la humanitat.

També s'hi fa ben evident que, en molt poc temps de permanència en un redol dels Països Catalans, en molt poques hores si es vol, hom pot parlar i cantar en públic, en català, com ho fa qualsevol persona catalanoparlant de naixement...

Tots els membres del grup xilè Quilapayun, recent arribats a Mallorca, a més de cantar juntament amb Cap-Pela la cançó popular catalana “La dama d'Aragó”, volen concloure l'acte entonant, interpretant i cantant amb fervor patriòtic l'himne de Mallorca, el cant de la Balanguera... íntegrament.

(Cosa que molts encara no han fet mai, tot i haver-hi romàs durant dècades...!)

Aquesta màgia de la nit revolucionària a l'Auditori de Palma, que segueix amb la “Cantata de Santa María de Iquique”, conclou, com era d'esperar, amb la interpretació que fa Quilapayun de la seva cançó més emblemàtica, “El pueblo unido jamás será vencido!”.

La cançó que componen ells mateixos el mes de juny de 1973, durant l'època més intensa del govern de la Unitat Popular, dirigit per Salvador Allende, primer president d'ideologia marxista elegit democràticament arreu del món... assassinat tres mesos després...

Guinea Equatorial: amb Xavier Lacosta

Pentura tu més que ningú, atesa la condició i dedicació professional periodística durant un cert temps, saps molt bé que l'actual president i dictador guineà Teodor Obiang Nguema Mbasogo, mà dreta i successor del seu oncle i també dictador Francisco Macias Nguema, ha estat i continua sent la clau del genocidi i l'espoli que pateix durant 40 anys seguits aquesta nació i país independent d'Àfrica que s'anomena República de Guinea Equatorial

Quan no han pogut torturar, matar o sotmetre els seus adversaris polítics, els seus crítics o simplement la gent que no està d'acord amb ell, alguns d'aquests s'han pogut exiliar a Gabon, Camerun, Nigèria, Benín, Espanya, França o Estats Units.

Es calcula, i tu ho saps molt bé, que actualment més del 50% del poble equatoguineà viu a l'exili. I se sap que la resta de la població de l'interior, la que no s'ha pogut exiliar i que encara no ha estat eliminada, viu en condicions infrahumanes, té una renda diària per davall d'un dòlar, i manté una esperança de vida que es calcula en la meitat del temps de qualsevol país desenvolupat, per davall dels 50 anys.

A tu, a mi, a qualsevol persona mínimament interessada a observar imparcialment els esdeveniments que ocorren a Guinea Equatorial, ens resulta particularment significativa la pregunta que també es fa no poca gent que hi viu, en aquell país africà:

Com s'ha pogut arribar a aquesta situació tan lamentable?

Per quins motius s'està produint aquest tan alt nivell d'indiferència d'Espanya, la potència colonitzadora, davant d'un genocidi, un extermini i un empobriment tan acusat com el que s'està produint a Guinea Equatorial?

Crec que no ens ha de sorprendre, benvolgut amic, l'actitud que adopta el Govern espanyol del PSOE davant d'un cas tan singular i emblemàtic com aquest.

Basta que ens fixem en allò que assenyala el PSOE al seu darrer programa electoral en relació amb aquest assumpte:

“Prestarem particular atenció a Guinea Equatorial, treballant estretament amb les seves autoritats, l'oposició i la resta d'actors socials, per avançar en la democratització, el respecte pels Drets Humans, la distribució de la riquesa i el desenvolupament econòmic del país”.

Com tu mateix pots veure, l'única cosa certa que hi ha de tot això és el “treball estret amb les seves autoritats”. Tota la resta no és res més que mera paraula escrita, buida de contengut, sense cap casta de posada en pràctica que pugui sustentar-la.

S'ha de reconèixer que, des d'Espanya, el Govern que presideix José Luís Rodríguez Zapatero, i molt especialment el seu ministre d'Assumptes Exteriors i Cooperació, Miguel Ángel Moratinos, sí que dóna suport al dictador Teodoro Obiang Nguema.

I no només el Govern. Tu saps molt bé que també hi ha denúncies presentades davant la Fiscalia Anticorrupció, l'Audiència Nacional i altres jutjats, sobre assumptes tan escandalosos com “blanqueig de diners”, “narcotràfic”, “comptes oberts en bancs espanyols”, “tortures, crims d'Estat”, etc. Curiosament totes aquestes denúncies han estat sobresegudes i arxivades... Vés a saber tu per què!

Quan el Programa Electoral del PSOE parla de treballar amb l'oposició equatoguineana, res de res. Ben al contrari, tothom sap que a la darrera sessió celebrada a Ginebra, l'any 2005, el Govern espanyol va bloquejar totes les iniciatives que hi plantejava l'oposició guineana. I que, enguany mateix, ha faltat ben poc perquè no arribàs, judicialment, l'extradició de Severo Moto, el president del Govern guineà en l'exili, per tal d'oferir-hi fàcilment el seu cap en palangana, a Malabo, atenent el requeriment d'Obiang...

En relació amb la democratització, el respecte pels drets humans, la distribució de la riquesa i el desenvolupament econòmic del país, val més ni parlar-ne!

No fa falta fer res més, ni anar a cercar més proves que atendre les nombroses denúncies presentades davant l'ONU, Amnistia Internacional i altres organismes i institucions de defensa dels drets humans arreu del món... Això, i veure quin número ocupa Guinea Equatorial dins la llista de països amb major índex de pobresa, menor esperança de vida, més dèficits en sanitat, en educació, etc.

Tot, com saps molt bé, quan estudis tan ben fonamentats com els que ofereix l'organització Overseas Development Institute (ODI) de Londres, que han estat publicats al diari “Les Afriques, le journal de la finance africaine”, arriben a concloure que els vuit primers països productors de petroli del continent africà tenen la capacitat de finançar-se'n el desenvolupament total, sense cap casta d'ajuda internacional.

Els vuit països africans, grans exportadors de petroli són Angola, Camerun, Congo, Gabon, Guinea Equatorial, Nigèria, Sudan i Txad -tots ells ben enfangats dins la corrupció, el nepotisme i el despotisme més ferotge-.

Segons aquests estudis, cap ni un d'aquests vuit països -inclosa la República de Guinea Equatorial- no necessita ni un euro d'ajuda exterior per al seu desenvolupament, si hom atén l'enorme riquesa de recursos econòmics que s'hi generen.

Aleshores, en comptes d'esdevenir i mostrar-se com els primers països del món més empobrit que estan en condicions i amb capacitat d'assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, l'any 2015, se n'hi malgasten tant els recursos econòmics que s'hi arriben a produir retrocessos inimaginables i increïbles...

Estic d'acord amb tu, quan ens recordes que enguany, en complir-se els 40 anys de la independència de Guinea Equatorial, qui més qui manco ho ha de veure i valorar com un concepte fictici: aquest país africà, en realitat, no ha aconseguit desprendre's de la dictadura i continua sotmès a pressions econòmiques de nacions més desenvolupades.

Sobretot ara, després que s'hi han descobert i s'hi estan explotant enormes i grans bosses de petroli.

No podem oblidar, tampoc, que en l'àmbit cultural, n'hi ha que pensen que la visió encara pot resultar molt més pessimista. No solament per la manca de llibertat d'expressió imperant, sinó també per aquest buid cultural que s'origina en un tipus de cooperació espanyola de caire paternalista, que mai no ha cregut en la capacitat intel·lectual de la creació guineana autòctona, tot i ésser l'únic país de l'Àfrica negra que conserva l'espanyol com a llengua oficial...

Però, en fi, això ja són figues d'un altre sostre! Tu saps molt bé que el colonialisme espanyol a l'Àfrica negra és un dels episodis més ignorats i silenciats en la història recent d'Espanya.

Mentre les institucions de defensa dels drets humans denuncien la dictadura d'Obiang, les democràcies occidentals hi van fent la vista grossa i giren la ullada cap a altres bandes, per tal d'obtenir accés a les immenses reserves petrolieres del país.

Sortosament, als Països Catalans van sorgint iniciatives que giren entorn d'un esdeveniment com aquest, el 40è aniversari de la proclamació de la independència de Guinea Equatorial.

Tant de bo que a Mallorca, i a les Illes Balears i Pitiüses, també n'hi arribi a sorgir alguna...

Saps que al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) s'organitzen conferències amb projeccions audiovisuals sobre la realitat de Guinea Equatorial, amb motiu del cinquantè aniversari de la proclamació de la República.

S'hi reconeix, entre d'altres elements, que la declaració oficial de “matèria reservada” que, en alguns aspectes, encara perdura fins als nostres dies, fa de Guinea Equatorial i la influència espanyola exercida en aquell territori un tema incòmode i complex d'estudiar; però que, sens dubte, aporta les claus per entendre millor el present i per fer front amb un major coneixement de causa les relacions actuals entre Europa i Àfrica.

Amb unes jornades com aquestes, el CCCB vol contribuir a l'anàlisi de la complexitat i herència del colonialisme espanyol en la línia de reflexions obertes en altres països com França, Bèlgica o el Regne Unit sobre el passat més recent...

Et dic això, perquè també he pogut destriar a la xarxa el “Confidencial de Guinea Ecuatorial”, un dels blogs que fan referència a aquesta antiga colònia espanyola del continent africà; i que pretén pegar una ullada a allò que es cou dins aquesta espècie d'olla a pressió a punt d'explotar, segons diuen, que és Guinea. Es treballa per la llibertat dels presos polítics. També per la fi del regnat del terror a Guinea Equatorial.

Acab aquesta missiva meva, aprofitant l'escrit que m'adreces, benvolgut amic Xavier, tot recordant i fent present que aquesta gran riquesa petroliera de Guinea Equatorial, que s'inicia l'any 1991 amb la trobada al seu territori d'una de les majors reserves de petroli del continent africà, esdevé un dels factors principals de la seva inestabilitat.

Es veu que l'or negre equatoguineà roman disputat com a fruita sucosa, força desitjable, per les multinacionals nord americanes, l'empresariat francès i la Repsol espanyola.

Com a persona molt estretament vinculada a tots tres continents -Europa / Àfrica / Amèrica Llatina- no puc deixar d'esmentar-te un detall que, per a mi, resulta força significatiu, benvolgut amic Xavier.

Com assenyalen altres observadors, darrera l'anunciada presència d'Obiang Nguema a la República del Paraguai, amb motiu de la presa de possessió del nou president, l'ex bisbe catòlic Fernando Lugo, qui posteriorment l'anul·la, hi podem veure, també, la maniobra òbvia d'una ambaixada nord americana, força interessada a provocar un allunyament paraguaià en les seves relacions amb l'àmbit d'actuació veneçolà d'Hugo Chávez: el president d'un altre país petrolier, sud americà en aquest cas, la importància estratègica del qual no és cap secret per a ningú, i que mai no ha estat posada en qüestió enlloc del món.

Esper que t'hagi agradat el contengut d'aquesta missiva.

Ja me'n diràs alguna cosa.

Per una Guinea Equatorial lliure i sobirana, justa i solidària!

Salut.

Cecili Buele i Ramis

Mallorca, 10 d'octubre de 2008

Alguns enllaços interessants sobre Guinea Equatorial:

• Severo Moto: "Aquí el verdadero golpista es Teodoro Obiang Nguema"
• Severo Moto acusa al CNI de tenderle "una trampa"
• El disidente guineano Severo Moto pagará 10.000 euros para salir de la cárcel.- El autoconstituido presidente de Guinea Ecuatorial en el exilio lleva en prisión desde abril
• Entrevista: Plácido Micó, único diputado opositor a Teodoro Obiang: "Guinea es peor que Zimbabue"
• Reportaje: En tierras del tirano.- La dictadura de las tinieblas.- La antigua colonia española de Guinea Ecuatorial nada en petróleo, pero la mayoría de sus habitantes vive en la pobreza, sometida a la tiranía de Teodoro Obiang

XL aniversari de la independència de Guinea

M'escriu el bon company de lluites guineanes, Xavier Lacosta. Em recorda que diumenge que ve, 12 d'octubre de 2008, es commemora el XL aniversari de la proclamació de la independència de Guinea Equatorial.

La república africana governada, durant aquestes darreres quatre dècades, per una família de dictadors africans que s'han folrat d'or i riqueses de tota classe, mantenint la població equatoguineana en la misèria més vergonyosa i denigrant.

Malgrat els ingressos milionaris que diàriament fan al compte corrent particular presidencial, per l'extracció de petroli que realitzen a les costes guineanes, empreses nord americanes des de fa anys.

Em diu en Xavier que el proppassat dilluns, dia 6 d'octubre, Moratinos va deixar clar que NO es commemorarà de cap manera institucional el XL aniversari de la independència de Guinea Equatorial.

El bon amic, amant de Guinea, ha lliurat un text d'uns 30 folis a Historia 16 sobre Espanya i Guinea, però malauradament no serà publicat aquest mes, pot ser pel desembre / gener.

El mateix text li ha estat rebutjat per "La Aventura de la Historia" perquè el troben 'massa extens'.

Em diu que ha escrit a un altre amic contant-li que:

"yo que ingenuamente creía que un XL aniversario de una descolonización pacífica -mucho peor lo tuvieron Francia y Portugal en sus colonias respectivas como para ir con abrazos- era ocasión de recordar, historiar, celebrar, analizar, enmendar entuertos, escenificar amistades... ni eso".

I es demana si no seria possible mantenir una trobada, sopar, berenar, taula rodona, etc., també, amb altres hispano guineans i guineans, amb o sense ressò mediàtic, només que sigui per exercir la memòria i analitzar què han sigut aquestes darreres quatre dècades.

M'assenyala que, entre d'altres, ha localitzat per internet un jove que diu ser nét de n'Acacio Mañe. I que l'alegra ben molt saber que insisteix a escriure-li en català -català de València, però en català-.

M'envia una abraçada que jo no puc trigar gens ni mica a retornar.

Li dic que m'alegra ben molt tenir i rebre notícies seves, després de tant de temps de no saber-ne res de res. Li faig a saber que, com sempre, continuo romanent amb ell, amb tot allò que faci per fer conèixer una realitat -tan nostra en altre temps- com és ara Guinea Equatorial. I que m'encanta celebrar aniversaris d'independència de països que han tingut l'oportunitat d'esdevenir lliures i sobirans...

Li manifest que no m'estranya gens ni mica que, en les circumstàncies actuals, ni Moratinos ni Zapatero no en vulguin ni sentir a parlar, de Guinea.

Deuen sentir-se amb la consciència -política i moral- més que bruta: si d'una banda diuen defensar els valors democràtics, com poden, de l'altra, ignorar el model dictatorial de Teodoro Obiang Nguema Mbasogo, que succeeix en el càrrec al seu oncle Macias Nguema!

Si Amèrica Llatina no el va voler tenir present fa poc en una de les cimeres més recents, -la presa de possessió de Fernando Lugo, com a president del Paraguai-, com l'ha d'atendre "públicament i oficialment" el Govern d'Espanya!

Si l'oposició guineana en exili rep un suport tan xerec del govern zapaterista, com pot, aquest, acollir-la en una commemoració d'aquestes característiques!

Més val, deuen pensar i creure, que s'hi passi de puntetes, com aquell qui diu sense fer-ne gaire enrenou...

Li faig a saber que, precisament per això mateix, m'apunto a fer-ne de renou, a fer a saber a l'opinió pública dels Països Catalans que s'està a punt de "celebrar" el 40è aniversari de l'inici d'una República que no té res de democràtica... ni tan sols a l'hora d'atorgar autoritzacions administratives perquè s'hi viatgi com a turista... o fins i tot com a familiar directe d'una vella equatoguineana que es troba a punt de morir...

“Ja saps -dic a Xavier- que pots comptar amb tot el meu suport, en allò que consideris que s'ha de fer. Assenyala lloc, dia i hora per a prendre un cafè plegats. Estic a la teva disposició.”

També pot comptar amb tots els meus mitjans modests que mantinc penjats a la xarxa .

Li record que, pel que fa a negres guineans amants de la llengua catalana, cada dia que passa en surten més i més, com aquell qui diu de davall les pedres, sortosament...

I que en creixi el nombre! Vaja!

Español - English - Français

Alguns enllaços interessants sobre Guinea Equatorial:

• Severo Moto: "Aquí el verdadero golpista es Teodoro Obiang Nguema"
• Severo Moto acusa al CNI de tenderle "una trampa"
• El disidente guineano Severo Moto pagará 10.000 euros para salir de la cárcel.- El autoconstituido presidente de Guinea Ecuatorial en el exilio lleva en prisión desde abril
• Entrevista: Plácido Micó, único diputado opositor a Teodoro Obiang: "Guinea es peor que Zimbabue"
• Reportaje: En tierras del tirano.- La dictadura de las tinieblas.- La antigua colonia española de Guinea Ecuatorial nada en petróleo, pero la mayoría de sus habitantes vive en la pobreza, sometida a la tiranía de Teodoro Obiang

Alternativa no vol dir oposició

Gent mallorquina d'entitats socials diverses tenen l'oportunitat de trobar-se i passar la vetllada amb una parella jove cubana que, des d'una illa caribenya a una illa mediterrània, miren d'intercanviar opinions, criteris, experiències i tasques encaminades a la construcció d'un món més habitable: des de la perspectiva de l'educació popular ambiental, l'educació sociambiental.

Mariita - María Ángeles Pérez- i Javier Reyes es troben amb Pilar Bonnín (Treball Social), Antoñita Cerdà (Fòrum Ciutadà), Magdalena T. (Entrepobles), Bernat Vicens (Drets Humans de Mallorca), Miquel Ramon (Fòrum Ciutadà), Margalida Jordà (Germana de la Caritat), Juan Hernández (Taula per Rwanda), Guillem Ramis (Fòrum Ciutadà), Cecili Buele (Drets Humans de Mallorca) i Enriqueta (Fòrum Ciutadà), en un indret tan característic i emblemàtic com és la "Casa de les Monges de Són Roca".

Són dos joves de Cuba que ens expliquen la contribució social que fa a la societat cubana, en aquests darrers anys, des del 1999, una entitat situada a Pinar del Río, que s'anomena CEPRODESO, -Centre d'Educació i Promoció per al Desenvolupament Sostenible- i que treballa dins d'una ONG que porta el nom de “Centro Martin Luther King Junior” (fill del famós pastor nord americà).

El grup gestor d'aquesta organització, constituït per unes 16 persones, actua fortament vinculat a moviments cristians, Teologia de l'Alliberament, Paulo Freire, Moviment dels Sense Terra, INDEP Méxic, Moviment Zapatista, Leonardo Boff, Fòrum Social Mundial, etc.

Miren de romandre fidels a una carta de principis per l'educació popular mediambiental, mitjançant un Programa que s'adreça a gent diversa, que es desplega en nombrosos cursos de capacitació, de gestió ambiental comunitària, d'educació de gènere associada a l'educació ambiental, etc.

Mantenen trobades d'àmbit nacional cubà i internacional llatinoamericà, compartint experiències i treballs amb gent diversa d'Amèrica Llatina.

Tant Mariita com Javier s'estenen en enriquidores aportacions i explicacions sobre la tasca que desplega l'organització. Alhora que miren de respondre les preguntes que se'ls formulen per part dels assistents.

Lògicament van adreçades gairebé sempre a la valoració que se'n pugui extraure del model capitalista imperant arreu del món contraposat al model socialista i revolucionari cubà.

Miro de fer-los veure que en aquests instants precisos estan trepitjant terra enemiga... Al castell de Sant Carles -Portopí- s'hi guarda zelosament (si no n'ha desaparegut fa poc) la sella de qui fou el primer general mulato en tota la història militar americana, el general cubà José Antonio Maceo y Grajales (Santiago de Cuba, 14-06-1848 / Punta Brava, 07-12-1896), “Titán de Bronce”, qui va combatre contra un altre general, de nom molt conegut a Mallorca, el general Valerià Weyler i Nicolau (Palma, 1838 – Madrid, 1930) .

Amb la indicació expressa, que alguns fan, que no sigui retornada a Cuba, mentre sigui viu el líder revolucionari Fidel Castro...

Em qued amb l'afirmació que hi fa Mariita, per explicar les postures diverses que s'estan adoptant i detectant actualment a Cuba, en aquesta etapa final de la vida del líder cubà Fidel Castro:

El procés revolucionari iniciat fa dècades, i mantingut fins ara, ha fet aportacions tan sucoses a la societat cubana que aquesta no les pot menystenir ni voldrà perdre-les mai, en bé del conjunt d'una població de 12 milions de persones habitants de l'illa caribenya, que gaudeixen d'un model d'educació, de sanitat i de repartiment de recursos disponibles únic al món.

Això no vol dir que no se'n puguin i se n'hagin de plantejar canvis. Però sempre encaminats a millorar-ne el procés revolucionari, mai a interrompre'l ni anul·lar-lo: l'alternativa que cal plantejar a Cuba no és l'oposició a la revolució liderada per Castro; és l'aprofundiment en el procés revolucionari socialista cubà.

Alternativa a la revolució no vol dir oposició al procés revolucionari, sinó aprofundiment més intens encara!

Español - English - Français

Pràctiques d'educació popular ambiental

Membres de l'entitat cubana CEPRODESO es troben a Mallorca amb l'objectiu d'obtenir intercanvis d'opinions amb gent que hi estigui interessada: dimarts, 7 d'octubre de 2008, a Ca les Monges de “Són Roca”, a les 19:30 hores.

El Centre d'Educació i Promoció per al Desenvolupament Sostenible -CEPRODESO- de Pinar del Río (Cuba), des de l'any 1999, esdevé un projecte del Museu d'Història Natural “Tranquilino Sandalio de Noda”, una institució que pertany al Centre d'Investigacions i Serveis Ambientals -COVIDA- de la Delegació territorial del Ministeri de Ciències, Tecnologia i Medi Ambient -CITMA-.

Està situat al centre de la ciutat de Pinar del Río, a uns 160 quilòmetres de la capital cubana, la ciutat de l'Havana.

Molt sovint aquesta entitat s'encarrega de convocar persones i organitzacions vinculades a pràctiques d'educació ambiental, socioculturals o comunitàries, perquè participin en programes de formació de postgrau.

S'hi manté l'objectiu de reflexionar sobre les concepcions d'educació ambiental i educació popular, compartint els principis teòrics metodològics que suggereix l'Educació Popular Ambiental, per tal d'acostar les pràctiques al desenvolupament sostenible.

El CEPRODESO ha participat en l'organització i desplegament d'esdeveniments tan rellevants com el “II Encuentro Latinoamericano de Experiencias de Educación Popular Ambiental” - setembre 20 al 22 de 2006 – fet a Pinar del Río, on aporta elements del seu programa de formació, capacitació i articulació d'experiències d'educació popular ambiental.

Segons el màxim representant del Centre, Juan Francisco Santos, després de moltes anàlisis i recontra anàlisis, ara també consideren pertinent portar a la pràctica el “III Encuentro Latinoamericano de Experiencias de Educación Popular Ambiental”, un esdeveniment que ha d'anar canalitzant els suports i les alternatives de col·laboració, també tribuna de solidaritat, per l'acció combinada dels dos huracans que recentment han canviat la vida de milers de famílies cubanes, han creat un fort impacte en l'habitatge i l'economia del país, i han introduït problemàtiques molt complexes que s'hi volen tenir presents.

Per això mateix, conviden totes les organitzacions, educadors i educadores populars interessades a compartir i intercanviar les experiències en què estan treballant, a participar en aquest espai.

CEPRODESO té la finalitat d'obrir un diàleg pluricultural sobre les pràctiques d'educació popular ambiental que s'estan realitzant, les seves perspectives i desafiaments, com també la recerca d'articulacions possibles que fomentin la socialització i l'intercanvi de coneixements, per contribuir al desenvolupament sostenible en la consecució d'un món millor.

El Centre d'Educació i Promoció per al Desenvolupament Sostenible -CEPRODESO- de Pinar del Río (Cuba) organitza cursos i tallers d'educació popular ambiental, de comunicació en les pràctiques d'educació ambiental per al treball comunitari integrat, i de gestió ambiental integrada per al treball comunitari.

També es dedica a organitzar cursos d'aprenentatge compartit, des d'una pràctica d'educació popular ambiental en comunitats de la Reserva de la Biosfera de la Península de Guanahacabibes.

S'hi pretenen potenciar capacitats i habilitats comunicatives dels grups ambientals comunitaris per al desenvolupament d'una estratègia de comunicació comunitària que permeti evidenciar els valors identitaris i socioculturals de les comunitats de la Reserva i la seva incidència en la gestió ambiental.

L'entitat cerca la manera més horitzontal de tractar-ne la problemàtica socioambiental, compartint-hi la història, tradicions, estils de vida, o diagnosticant percepcions sobre la vida en aquesta Reserva, avantatges i desavantatges i el que significa esdevenir part dels valors ambientals.

També revaloritza el concepte de desenvolupament sostenible i el poder dels actors locals en la gestió ambiental, com a propostes per a sistematitzar el camí fet en el procés de formació de grups ambientals comunitaris i la seva participació en processos de desenvolupament local sostenible.

Contacte:

Correu ordinari:
Calle Martí No. 202
Esq. Comandante Pinares
Pinar del Río, CP.20200.

Correu electrònic: mariangel@mhn.pinar.cu

Enllaç internet

Español - English - Français

Ara més que mai: un impost global contra la misèria mundial!

El recent "rescat" del sistema financer per part del govern dels EUA esdevé una prova més de l'ensorrament del model neoliberal que durant dècades ha escampat misèria i pobresa a la major part del món.

Se n'hi trasllada el nerviosisme, als centres que durant anys han acumulat més beneficis.

Des de molts sectors de la nostra societat, i des de fa anys, es defensa una reforma de l'arquitectura financera que ara resulta més necessària que mai!

Durant aquesta setmana, del 22 al 26 de setembre de 2008, es reuneixen a Nova York nombrosos caps d'Estat i de Govern d'arreu del món, amb motiu de la reunió d'alt nivell sobre els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, en el marc de l'obertura de la sessió 63 de l'Assemblea General de Nacions Unides.

Més endavant, entre el 29 de novembre i el 2 de desembre de 2008, una altra Conferència Internacional de seguiment sobre el finançament per al desenvolupament, s'ha de celebrar a Doha, capital de Qatar..

A dia d'avui tothom reconeix la pràctica impossibilitat d'assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni en la data prevista, l'any 2015: no s'està produint el canvi de tendència en el finançament imprescindible per al desenvolupament.

Per iniciativa del Fòrum Mundial de Xarxes de la Societat Civil —UBUNTU, les persones i organitzacions de la societat civil internacional que firmen aquest comunicat volen dir PROU a tanta paraula buida, PROU a tanta declaració estèril, PROU a tanta inoperància i apatia.

I també volen dir que hi ha solucions possibles, que es presenten, es proposen i s'exigeix que siguin discutides, aprovades, i immediatament després, sobretot, implementades, durant el període comprès entre les dues reunions de Nova York i Doha.

En un comunicat, que s'està difonent aquests dies arreu del món, es presenta una mesura que es considera imprescindible.

Si de bon de veres es vol fer front a la crisi alimentària, climàtica i global..., cal treballar per crear un Impost Global sobre les Transaccions de Divises com a font de Finançament per assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

Concretament, es proposa que la reunió de Doha acabi creant un impost global sobre les transaccions de divises, que esdevengui una font addicional, estable i sostenible de finançament per al desenvolupament, la recaptació de la qual es destini a fons multilaterals de Nacions Unides, que s'utilitzin per als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni l'any 2015:

Es proposa que el finançament per al desenvolupament es basi també, a part de l'ajuda oficial (que per descomptat ha d'assolir sense més dilacions el 0,7% del PIB dels països rics i poderosos), en una imprescindible i justa redistribució de la riquesa econòmica generada al món.

Aquesta redistribució només la pot garantir un sistema d'organitzacions internacionals reformat que, en el context de la "Campanya mundial per a una profunda reforma del sistema d'institucions internacionals”, ha d'evolucionar cap a un nou sistema de governabilitat democràtica mundial capaç, entre altres coses, de dotar-se i gestionar aquests imposts globals.

Signen aquest manifest nombroses personalitats d'arreu del Planeta, entre d'altres, Federico Mayor, Mario Soares, Susan George, Noam Chomsky, Chico Whitaker, Arcadi Oliveras, Centre UNESCO de Catalunya, Fèlix Martí, etc.

Qui vulgui també pot adherir-s'hi!

La "crisi" no és la Crisi!

Davant d'això que s'anomena “crisi”, m'arriba la notícia de l'aparició d'una publicació que també s'anomena “Crisi” i que trob summament interessant,

Si més no, perquè apunta cap a la revitalització dels moviments socials a l'interior dels Països Catalans, de manera que esdevenguin un poder real en mans d'una ciutadania que assisteix, atònita, davant espectacles muntats per unes institucions públiques que semblen abocades a mantenir-la endormiscada, anestesiada, passiva, sotmesa, dominada.

M'agrada llegir:
“en un context de crisi estructural del sistema capitalista, és moment, més que mai, d'esforçar-nos i seguir lluitant per la llibertat dels pobles i de les persones, de seguir construint una altra societat, de practicar una millor manera de viure”.

Em sorprèn la gosadia de qui afirma:
“mentre feim camí, és important recordar que cap partit parlamentari pot representar les propostes dels moviments socials que criden a fer política d'una altra manera”.

M'agradaria poder correspondre a això que es proposa:
“convidem tothom a participar directament en la transformació de la societat partint de l'entorn vital de cadascú i a connectar en els debats i en les accions, les problemàtiques concretes amb les causes estructurals que les provoquen i les seves alternatives aquí i ara”.

M'entusiasma la idea que es planteja:
“En resum, cridem tothom, a participar en la política, directament i sense intermediaris. Perquè viure d'una altra manera és a les nostres mans, de tots i de totes”.

Qui vulgui s'hi pot atansar molt fàcilment.
La “crisi” és la Crisi

VERGONYA CAVALLERS, VERGONYA! (*)

Dos compatriotes lluitadors catalans, els mallorquins Tomeu Balutxo i Biel Majoral, fan sentir la seva veu cridanera, des de les planes del Diari de Balears.

Ens duen a la memòria, i també al cor, la celebració festiva i reivindicativa de l'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, aprofitant la commemoració del 800è aniversari del naixement del rei en Jaume.

El crit d'encoratjament -atribuït al rei Jaume I durant la batalla de Portopí- adreçant-se als nobles que dubten a avançar cap a Medina Mayurqa, els serveix de títol per a un escrit magnífic que surt publicat a la darrera pàgina del Diari de Balears d'aquest dia.

De Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó s'estenen els Països Catalans, el somni que té un rei del segle XIII i l'aspiració justa que manté una nació del segle XXI dins l'Europa nova que puja.

Pocs vestigis queden ja, a la Catalunya Nord, de qui n'és el màxim administrador, governant i representant en aquests territoris extensos, al llarg de la seva història. Però encara n'hi queden.

Senyal clar que hi perdura la presència de la seva figura i la seva gesta... més enllà de les aigües estantisses del temps perdut...

Si els representants dels governs d'Aragó, Catalunya, València i les Balears (les terres que va regir Jaume I) no paren taula de remeis, l'afrancesament d'una part dels territoris i l'espanyolització de la resta -evidentíssima i més que visible en tants racons i àmbits de la Mallorca nostra-, continuarà afanyant-se a fer-nos arribar a la mort més morts encara...!

Com bé diuen els dos compatriotes catalans de Mallorca, quan un poble perd la memòria assassina el seu futur. Qui perd els orígens no només perd la identitat, també perd la dignitat.

Visca Catalunya, lliure i sobirana dins Europa!
Visca! Pels Països Catalans, lliures i sobirans dins Europa!

Mallorca, 11 de setembre de 2008
Cecili Buele i Ramis



VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA!

Aprofitant la commemoració del 800è aniversari del naixement del rei en Jaume, centre, origen i referent de la nació catalana, fa dues setmanes vàrem anar a córrer la gandaina i badocar devers Montpeller, bressol del Conqueridor.

Els pocs vestigis de Jaume I són com un mal-te-toc-pesta que fa mal als ulls i emmalalteix l’enteniment. Una placa en occità de 1976 a la Torre dels Pins informa que “En l’an MCCVIII e lo I jorn de febrier nasquet en Jaume I lo conquestaires...” per confitar un final aberrant: “...e morí a Valensa d’Espanha”.

No gaire lluny hi ha la Rue du carrer (sic) du roi Jacques i, poc més enllà, una horrible escultura que l’afrancesa.

Al museu Languedocien (el nom és una burla més) s’exhibeix una exposició (Jacques le Conquérant, roi d’Aragon) amb un subtítol cridaner delirant: 2008, l’Espagne a l’honneur à Montpellier! Tant l’exposició com el catàleg només en francès.

Finalment, amb els ulls baixos i els ànims abatuts (tal com Pere Capellà descriu el sentit de la derrota) ens adreçàrem a la casa pairal on Maria de Montpeller va parir Jaume I. Allà acaràrem la pitjor ignomínia i ens sentírem ben fonda la punyalada de l’escarni!

Una modesta placa (naturalment, en francès), datada dia 2 de febrer d’enguany i signada per dos càrrecs polítics de la ciutat, informa de l’antiga pertinença d’aquell casal avui convertit en apartaments, excepte l’hamburgueseria Mata Hari de la planta baixa. Cap sorpresa! Jaume Fàbregues ens havia informat que, fins fa ben poc, el local era una tintoreria!

De tot això, no tenim notícia que els nostres governants n’hagin dit pruna. Tampoc no en fan esment els llibres oportunistes editats darrerament que, sense manies, presenten la figura i la gesta del rei en Jaume dins les aigües estantisses del temps perdut, com un personatge de rondalla, decantant la realitat del fet nacional cap al mite o la llegenda.

Tanta de nostàlgia i malenconia del passat (arrebossades de drets d’autor) només serveixen per defugir la vindicació i la justa rehabilitació. Són, en definitiva, el resultat del col·laboracionisme mesell.

Ben mirat, no tenim massa dret a escandalitzar-nos quan, aquí mateix, el batle de Calvià s’ha vestit de bufó per insultar la història i, així com a Montpeller han afrancesat Jacques, ell ha espanyolitzat el rei “Jaime”.

Però no ens fa vergonya només l’estrafolari personatge, una tereseta del botifler que, a més dels discursos, li escriu comentaris hagiogràfics. Fa mal d’ulls veure quina bandera oneja en el Palau dels Reis de Mallorca de Palma quan en el de Perpinyà hi ha la senyera.

Clar que el de Palma és un quarter de l’exèrcit que, l’any 1715, va desembarcar a Cala Llonga a les ordres del “cavaller” d’Asphelt, tan borbó i francès com Felip V, arrabassador dels nostres furs i promulgador dels Decrets de Nova Planta.

I què en direm del fet que la plaça on s’aixeca l’escultura de Jaume I, abans d’Eusebi Estada, no dugui el seu nom? Normalització dels carrers?

Tornant a Montpeller, ens demanam què passaria si la casa pairal de Jaume I fos la de qualsevol rei espanyol? Òbviament, Espanya ja l’hauria comprat, restaurat i enviat una desfilada de padrins i padrines de l’Inserso en processó subvencionada amb els doblers de la gent de les terres que paguen més impost de les inversions que reben, és a dir, les del rei en Jaume I!

Aleshores, a banda de constatar empíricament que som una colònia, quina és la deducció?

La casa reial espanyola, que presumeix de legítima titular dels drets de la Corona d’Aragó, hauria de preservar i enaltir aquell casal. No ho fa i el sil·logisme ens mena a concloure que no només no ens representa, sinó que ens vol esvaïts, talment el casal.

Com que ara han ensucrat el genocidi borbònic i l’han pintat d’etnocidi autonòmic, ja que els qui haurien d’actuar d’acord als seus deures no ho faran mai, seria bo que els representants dels governs de Catalunya, València i les Balears (les terres que va regir Jaume I) parin taula de remeis.

Si no volem arribar a la mort més morts encara o si no volem romandre dins l’arena com la flor romanial, passa d’hora de fer coses efectives i no exhibicions protocol·làries de pa amb fonteta!

Com va escriure Ramon Llull en el Desconhort: “E haja’n consciència qui ho ha afollat!”. Podem endevinar que el ciutadà digitat per Franco com a cap d’estat prefereixi anar de regates (bona vela i barca nova!) a prendre consciència, però... i els nostres representants públics elegits democràticament? Tots són iguals que Carlos Delgado? Pateixen d’afàsia o d’afonia? Se’ls ha menjat la llengua el moix?

Preferim no saber els comptes de la carretada de doblers que, amb motiu de l’efemèride del 800è aniversari, s’han tudat amb actes efímers i eixorcs (inclosos viatges, dietes i sopars a la percaça de fotografies). Ben segur que n’hi havia prou per comprar el casal i enriquir i enaltir el nostre patrimoni cultural!

Serveixi aquest escrit, si més no, per recordar l’oprobi i la cadena! Qui perd els orígens no només perd la identitat, sinó que perd també la dignitat! Romandrem a l’espera de la represa, en aquest temps de resistència, amb el coratge dels qui són conscients que quan un poble perd la memòria assassina el seu futur.

Bartomeu Mestre, Balutxo, i Gabriel Oliver, Majoral,
11 de setembre de 2008

(*) Crit que s’atribueix a Jaume I quan, a la batalla de Porto Pi, va encoratjar els nobles que dubtaven en l’avenç cap a Medina Mayurqa.