N'hi ha que duim una vida molt marcada. Pentura excessivament marcada per alguns fets i algunes fites que, amb el pas del temps i de la història, se'ns esdevenen del tot inesborrables en la taula negra de la memòria nostra, cada cop més envellida.
Assistint a concerts de grups musicals mítics a l'Auditòrium de Palma, com és el cas del grup xilè “Quilapayun” -que escampa a tots vuit vents del món allò d'“el poble unit, va i venç un altre pic”; o reveient pel·lícules a IB3 sobre fets històrics, com és el cas de “Salvador” -que rememora les lluites cruentes del poble salvadorenc a la dècada dels anys vuitanta- hom s'adona que n'hi ha que ens hem tornat incapaços de poder veure el món i la bolla amb els mateixos ulls de generacions més joves...
Ens marquen tant la nostra vida, determinats fets i determinades fites de temps que ja han passat, que ens resulta del tot difícil, per no dir impossible, “veure – jutjar -i- actuar” com si res de tot allò no hagués passat mai per davant dels nostres ulls.
Som incapaços d'anar negant la història que hem viscut!
Passa ben bé el mateix amb altres situacions patides, tant a l'Àfrica negra com a l'Amèrica Llatina a la dècada dels anys setanta. Allò és molt dur i és molt cru. Pentura massa cru i massa dur per a uns joves educats per a menjar-se el món sencer a cops de sermonades. Allò són fets i fites que porten inexorablement al patiment segur cap a una mort inevitable. De bon de veres.
Aleshores les dretes no volen anar de berbes. S'ho van carregant tot, allò que pot mostrar la sospita més mínima de tenir quelcom a veure amb alguna de les esquerres més vibrants...
Si n'hi hagués de bon de veres, brostarien nacionalitzacions, ben perdurables a temps indefinit... I les presons restarien incapaces d'albergar-hi tanta màfia ben mudada i perfumada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada