En bon 25 de març de 2026, gran dia de festa a la parròquia de l'Encarnació a Ciutat, mentre llegesc Vatican News em trob amb dues notícies que em copsen l'atenció: La primera fa referència a un dels personatges que més ens cridaven l'atenció, als seminaristes de la dècada dels anys 50-60 del segle passat, ni més ni pus que el cardenal nord-americà Fulton J. Sheen.
L'altra també es refereix a l'actuació d'un altre cardenal, en aquest cas del peruà Carlos Castillo i la seva visita recent a un indret no gaire conegut i molt significatiu que s'anomena Zaña.
 |
| Artesanies d'afrodescendents a Zafra |
Hi ha anat a recordar la figura de Santo Toribio de Mogrovejo, amb motiu del 420è aniversari de la seva mort. L'ha presentat com un exemple d'home de fe que respecta i valora la diversistat cultural i ha exhortat l'Església i el poble peruà a seguir-ne el llegat de diàleg, apropament i defensa de la dignitat de les persones.
M'ha duit a recordar la visita que hi faig l'any passat, a aquest indret del Nord del Perú. Un indret que jo no coneixia i que m'omplí d'aquella alegria que et dóna el fet de trobar-te amb tanta energia positiva acumulada durant segles.
La primera vegada en ma vida que sent anomenar la paraula «Zaña» fa cinquanta anys. Quan l’any 1975 arrib per primer pic al Perú, i sent cantar Los Hermanos Zañartu «A lundero le da Zaña, a lundero le da».
Aleshores no en tenc, ni idea, del que representen i comporten aquests mots.
Mig segle després, gràcies a les ganes que tenc de seguir les passes de qui avui és el papa Lleó XIV, tenc oportunitat de trepitjar aquesta zona del Perú, per a mi totalment desconeguda i que, sens dubte, conté una rellevància històrica en moltíssims àmbits de la vida social, política, econòmica i religiosa del país.
A mida que me’n va informant el guia de l’agència turística «Tres Marías» de Chiclayo, Arturo, mentre feim el «Tours Zaña», m’adon que parlar de ZAÑA és parlar de tot un món per a mi totalment desconegut, alhora que fascinant.
 |
| Racó de Zaña on va morir Toribio de Mogrovejo |
Visitam el convent de Sant Agustí considerat una joia de l’arquitectura gòtica, la ruïna més emblemàtica, a més de ser l'indret on el bisbe castellà de Mayorga (Valladolid) Toribio de Mogrovejo essent arquebisbe de Lima va morir mentre feia la visita pastoral al Pacasmayo.
Passam pel convent de Sant Francesc, que ens recorda la tasca pastoral i social dels franciscans amb la població indígena i afrodescendent; l’església de la Mercè, que té un paper important en la vida urbana i devocional de la Zaña colonial; l’església matriu de Santiago Apòstol, que esdevé centre de grans celebracions religioses colonials, de la qual avui només queden alguns vestigis.
Tot plegat ens duu a poder veure que, efectivament, l’antiga presència agustiniana, mercedària i franciscana és molt gran en aquesta regió del Perú.
Per aquestes contrades, ens hi condueix el mateix guia, Arturo. Encara que dúim un conductor distint de l’anterior. Nom Luís. Seguim amb la mateixa agència de viatges «Tres Marías», decidits a visitar les ciutats de Zaña i Lambayeque.
Ens parlen de les reduccions indígenes, dins les quals són obligades a haver de romandre les comunitats natives, mentre els colons espanyols duen vida a part, separada dels indígenes.
Aquestes ruïnes colonials de Zaña representen uns dels conjunts patrimonials més impressionants del nord del Perú. D’una banda, fan veure l’esplendor d’una ciutat que al segle XVII rivalitza amb Lima en riquesa i activitat comercial. Mentre que, de l’altra, fan evident la seva decadència posterior.
Al llarg del temps s’hi produeixen terratrèmols devastadors, inundacions del riu Zaña amb episodis d’El Niño. Fenómens que obliguen a traslladar-ne l’activitat econòmica cap a Lambayeque i Chiclayo.
Són unes ruïnes que mostren com la religió estructura la ciutat colonial. Més que un lloc de memòria històrica, formen part de la identitat de Zaña i del patrimoni de Lambayeque
La presència d’afrodescendents en aquesta regió és força considerable, representa un dels pilars profunds de la seva identitat històrica i cultual. No és només record del passat colonial, sinó cultura viva que continua expressant-se en la música, la religiositat i la vida social comunitària, ens expliquen.
Des del segle XVI milers d’africans i africanes són portats esclavitzats per treballar els canyars de sucre, les hisendes i els convents de la vall del riu Zaña.
Esdevé un dels principals centres afrodescendents del nord del Perú, comparable a zones com Chincha al sud.
La cultura afrozanyera combina elements africans, andins i hispànics, creant una expressió pròpia.
La fe cristiana és assumida i reinterpretada des de l’experiència afro: processos i festes, devocions populars, que connecten molt bé amb lectures actuals de la fe centrades en la memòria dels oprimits.
 |
| Visitant l'indret de Zafra any 2025 |
Arran d’aquesta visita efectuada a Zaña, em propòs d’endinsar-me una mica més profundament i detallada en una «lectura de Zaña des de la teologia de l'alliberament».
Pel poc que en sé suara mateix, crec que hi té molt a dir i a aportar:
En religiositat popular, presenta la fe com a resistència i les ruïnes colonials com a denúncia profètica. Les grans esglésies en ruïnes de Zaña poden llegir-se com un símbol evident d’una Església aliada al poder colonial, en contrast amb una fe viscuda pels esclavitzats, sense pedres però amb comunitat.
La teologia de l'alliberament llegeix aquestes ruïnes com la crida a una conversió eclesial. No a favor d’una Església monumental, sinó d’una Església pobra amb els pobres.
La història afrodescendent de Zaña pot llegir-se de manera molt fecunda des de la teologia de l'alliberament, perquè posa al centre la fe viscuda pels pobres, esclavitzats i exclosos. Afirma que Déu parla des de la història dels oprimits. A Zaña, la població afrodescendent viu durant segles l’esclavitud, l’explotació i el racisme estructural. La seva experiència no és només social, sinó teològica: és un lloc on es revela el clam bíblic de l’Èxode.
Des d’aquesta teologia, la religiositat popular afro no és superstició, sinó espiritualitat de supervivència, espai de dignitat recuperada, forma de resistència simbòlica davant un cristianisme sovint imposat des del poder.
Processons, cants, corporalitat i ritme expressen una fe encarnada, molt propera al Jesús històric, un Crist alliberador, no dominador.
Per a les comunitats afrodescendents, Crist no és el jutge imposat pel colonitzador, sinó que és el Crist que pateix amb els cossos ferits, és el Crist crucificat amb els esclaus però ressuscitat en la seva esperança.
Això connecta directament amb el pensament de Gustavo Gutiérrez, quan parla de l’“alliberament integral: social, cultural, espiritual”.
Llegida des de la teologia de l'alliberament, Zaña és un lloc de memòria subversiva, una denúncia del racisme encara existent, una crida a l’Església perquè escolti les veus afrodescendents. La fe afrozañera no és perifèrica: és profètica.
Els bisbes del nord del Perú insisteixen que l’evangelització no pot separar-se de la història concreta del poble. Des d’aquesta perspectiva pastoral, el territori “parla” teològicament: les ruïnes no són només arqueologia, sinó crítica profètica a una evangelització aliada al poder colonial.
Una línia comuna dels bisbes del nord (Chiclayo, Trujillo, Chimbote) és valorar la religiositat popular com l’expressió de fe dels pobres, l’espai de memòria col·lectiva, el lloc de resistència cultural.
Això connecta clarament amb la mirada pastoral de Robert Prevost, que subratlla que la religiositat popular no és folklore, sinó camí real d’encontre amb Déu, sobretot entre pobles històricament exclosos.
A Zaña, les celebracions, ritmes, devocions i relats afrodescendents poden ser llegits com teologia viscuda, no com desviació.
Els bisbes del nord del Perú assumeixen, amb matisos, l’opció preferencial pels pobres, molt marcada per la recepció local de la teologia de l'alliberament. No com a ideologia, sinó com a lectura evangèlica de la realitat, atenen pobles afro, camperols, migrants i barris perifèrics.
Aquesta opció implica reconèixer el racisme estructural, donar veu eclesial als qui històricament no l’han tinguda, passar d’una pastoral “sacramentalista” a una pastoral de presència i acompanyament.
Molts bisbes del nord han insistit que l’Església no ha de reproduir lògiques colonials, ha de ser pobra, propera i itinerant. Tot plegat connecta molt amb la visió pastoral que s’ha anat consolidant al nord del Perú des de finals del segle XX.
M’agrada aquesta observació que m’arriba, segons la qual vincular Zaña amb la visió pastoral dels bisbes del nord del Perú significa entendre que la història ferida és lloc de revelació, la religiositat popular és font teològica, els pobles afrodescendents són subjectes, no objectes, de pastoral. L’Església està cridada a descolonitzar-se espiritualment.
Les pedres caigudes de la ciutat colonial no només evoquen un passat de riquesa perduda, sinó un sistema econòmic i religiós que va legitimar l’explotació i l’esclavitud: «Allà on un poble ha patit, allà Déu ha estat crucificat amb ell.»
La presència afrodescendent, sovint invisibilitzada, esdevé subjecte de revelació. La seva fe popular —cantada, corporal, celebrativa— no és una religiositat menor, sinó una confessió de fe encarnada, nascuda de la resistència.
En aquesta línia, la visió pastoral de bisbes del nord del Perú, com Robert Prevost, ha insistit que la fe del poble és camí legítim d’evangelització, especialment quan brolla de comunitats empobrides: «No hi ha autèntica evangelització sense escoltar primer el clam dels pobres.»
Així, Zaña no és perifèria: és centre teològic, perquè revela un Déu que es manifesta en la història trencada i que crida l’Església a descolonitzar-se.
La religiositat popular neix de la vida quotidiana, conserva la memòria dels avantpassats, expressa una fe que no s’ha rendit: «Quan el poble prega, Déu ja està actuant.»
Zaña ens confronta amb una pregunta que ens pot resultar incòmoda: quin Déu va justificar la riquesa d’uns pocs i l’esclavitud de molts?
Avui, l’Església del nord del Perú ha après —no sense dolor— que no pot anunciar Crist sense reconèixer aquestes ferides: «No hi ha futur cristià sense memòria.»
Els bisbes de la regió han anat assumint una pastoral que posa al centre els pobres, la cultura local i la religiositat popular. Aquesta opció no és política partidista, sinó evangèlica: «Jesús no va néixer al palau, sinó a la perifèria.»
Les comunitats afrodescendents de Zaña ens recorden que la fe cristiana és cos, ritme, comunitat i esperança. Quan l’Església escolta, aprèn; quan acompanya, es converteix: «Una Església que no camina amb els pobres deixa de semblar-se a Jesús.»
La notícia referida a la visita del cardenal Carlos Castillo a Zafra m'ha duit a recordar totes aquestes observacions que vaig anar recollint mentre duia a terme el recorregut del Nord del Perú per on el papa Lleó XIV dècades enrere s'hi dedicà en cos i ànima com a missioner, com a formador eclesiàstic i com a bisbe de la diòcesi de Chiclayo.
