Don Jeroni Albertí, el meu primer contacte polític institucional

Amb motiu de la mort d’aquest polític tan rellevant en la decada dels anys 70 del segle passat, el vell nonagenari banyalbuferí Jeroni Albertí i Picornell, em vénen al cap alguns moments en què ens trobam tots dos, per un motiu o un altre, compartint projectes de caire polític institucional.

L’any 1978, de retorn a Mallorca i nomenat pel bisbe de la diòcesi rector de la parròquia de l'Encarnació, avesat a mantenir contactes directes i intensos amb formacions polítiques peruanes de l'esquerra més radical d'Amèrica Llatina - guevaristes, marxistes-leninistes, maoistes, troskistes, exguerrillers, de Pàtria Roja, de Sendero Luminoso, de l'esquerra parlamentària, etc. -, entre d'altres activitats pastorals, vull optar per passar-hi els meus primers moments observant fil per randa el ventall de les formacions polítiques que es mostren més actives dins la Mallorca d’aleshores.

Amb quina societat mallorquina em trob l'any 1978, quan hi retorn des del Perú, després d'haver romàs allunyat de la Roqueta durant més de 7 anys seguits? Veig que certament s'hi han produït canvis considerables, tant en l’àmbit eclesiàstic, com en el polític i social.

Claríssimament detect el canvi produït a l’estat espanyol amb la mort del dictador Francisco Franco.

Abans de partir cap a terres llunyanes, a Mallorca no se'n pot parlar mai, de política, enlloc. Un cop retornat a l’illa, en canvi, m’adon que tot bull i que arreu arreu es nota una gran efervescència política. Tot i que no arrib a destriar-hi mai enlloc res de semblant al conegut i tractat de prop, al Perú. 

Un bon dia, des de la Parròquia de l'Encarnació estant, em fix en un escrit publicat als mitjans de comunicació local. M’atur a llegir detingudament aquest article que consider força interessant. El signa Jeroni Albertí i Picornell, aleshores  president del Consell General Interinsular, òrgan pre-autonòmic que s’arribaria a convertir en el Govern Balear. 

M'agrada molt el contengut d’aquest escrit que defensa nítidament i clara moltes més quotes d'autogovern per a Mallorca. 

Li escric una nota, a l’autor. El president em crida. Me n’hi vaig, a parlar amb ell, al palau de l'antiga Diputació provincial, aleshores seu del Consell de Mallorca. 

Durant la conversa, llarga i extensa, li oferesc la meva col·laboració personal en allò que consideri que hi pugui esser més útil. M'assenyala l'àrea de Cultura com a àmbit possible de treball. Això sí, m’indica que «una joveneta» ja se n'encarrega. Parlam de Benestar Social, i quedam que ens tornarem a veure... 

Aquí s'acaba tota la conversa i tots els tractes mantenguts aleshores, en aquesta que consider la meva primera actuació personal, de caire polític institucional, que recordi. És el meu primer contacte personal i directe amb un alt càrrec de la política illenca, mentre m’estic exercint com a rector de la parròquia de l’Encarnació, a Ciutat. 

De fet, tot acaba en no res, com no pot ser de cap altra manera. D’una banda, es tracta del representant polític d'una formació de centre-dreta; mentre que jo vénc d’exercitar-me en la tasca política de les esquerres més radicals en escenaris d’Amèrica Llatina...

Sempre he admirat, emperò, i m'he mostrat molt agraït a aquest home, mallorquí de socarrel, dedicat a la política, crec jo, com a fruit d’una vocació profunda davant la necessitat imperiosa de posar-se a prestar un servei personal i col·lectiu a Mallorca. 

Una altra cosa, amb el pas del temps, arriba a ser la deriva que pren la formació política que funda, batiada amb el nom d'Unió Mallorquina...

Jeroni Albertí, com a primer president del Consell General Interinsular (CGI), malauradament, no arriba a aconseguir-hi tampoc la seva equiparació total amb el Gran i General Consell, el màxim òrgan políticoadministratiu i de representació de l'antic Regne de Mallorca. 

Fundat l’any 1249 i suprimit pel rei Felip V l’any 1718, emparant-se en el Decret de Nova Planta de Govern de Mallorca i Eivissa (28 de novembre de 1715), juntament amb tot el dret públic mallorquí, el Gran i General Consell se’ns presenta encara avui com  un model inigualable del que «hagués pogut esser i no fou» un òrgan polític d’administració i de representació democràtica molt més adient amb els nostres temps.

Així i tot, crec que Mallorca, les Illes Balears i Pitiüses, i el conjunt dels Països Catalans, romanem en deute perpetu més que evident amb un personatge de característiques tan singulars com Jeroni Albertí i Picornell: tot i comptar aleshores amb mitjans personals i materials tan minsos, amb una gran gosadia fora límits, avui dia del tot exemplar, és un d’aquells polítics que s’engresca en la tasca dificilíssima d’aconseguir majors quotes d’autopoder per a aquestes illes nostre. Ben convençut que un dia o un altre han d’aconseguir no dependre tant de Madrid com és habitual des de fa segles...

Que descansi en pau aquest vell polític lluitador, nascut a Banyalbufar l'any 1927! 

Amb agraïment públic a la seva gran tasca política desplegada.

Al bon amic gallec, Xosé Beiras (1): Beiras i Buele

Tenc i mantenc un record molt viu de Xosé Manuel Beiras. És de l’època en què m’exercesc com a polític, diputat del PSM-Entesa Nacionalista al Parlament de les Illes Balears. Aleshores, represent el PSM-Nacionalistes de Mallorca no solament en territori illenc, sinó també en altres contrades: la del Congrés dels Diputats, a Madrid, o la del Parlament Europeu, a Brussel·les, per exemple.

Tract de prop, entre molts d’altres polítics europeus, Xosé Manuel Hixinio Beiras Torrado (Santiago de Compostel·la, 07-04-1936). Sé que és germà d’uns altres vuit; fill d’una mare molt culta, pianista, i d’un pare treballador del comerç, membre del Partit Galleguista.

Amb Xosé Beiras compartim idees i projectes polítics que tenen molt a veure l’un amb l’altre. Fins al punt que el mes de maig de l’any 2000 ho feim a Brussel·les, a la seu del Parlament Europeu. 

Quasi un quart de segle després, encara en record perfectament la trobada.

Més d’una trentena de batles dels Països Catalans, l'any 2000, lliuren un manifest al Parlament Europeu on demanen per a la llengua catalana el mateix nivell de reconeixement que reben altres llengües oficials de la Unió Europea.

La col·laboració intensa que hi presta el secretari de grup mallorquí, Jaume Garau, esdevé peça fonamental, tant  per a la realització d’aquesta visita d’alcaldes a Brussel·les, com per a la meva assistència a l’encontre econacionalista, de tres dies de durada a la seu del Parlament Europeu.

Particip en les reunions que mantenen representants dels partits polítics que conformen el Partit Democràtic dels Pobles d’Europa (PDPE), amb eurodiputats que s’integren dins el Grup Parlamentari Aliança Lliure Europea (ALE).

El PSM vol fer-ne part. Hi assistesc, hi particip i hi som molt ben acollit. Amb la meva presència, impulsam l’inici d’una etapa nova per al PSM, primerament com a partit observador de l’Aliança Lliure Europea. 

Això ha de permetre un acostament més directe, amb el qual arribar a sol·licitar-hi l’adscripció de la nostra formació política com a partit observador, durant un any seguit. Un cop enfortits els lligams de col·laboració i coneixença mútues, arribaríem a ser-hi considerats defiitivament com a membres de ple dret.  Amb la capacitat i el poder d'integrar-hi temàtiques del tot rellevants, en relació amb les Illes Balears i Pitiúses.

Les intervencions, del tot favorables, que hi fa aleshores Xosé Beiras, el fan veure com una d’aquelles persones que, quan obre la boca, es fa escoltar per tothom. Diu coses tan senzilles i tan de sentit comú, que no pots deixar d’estar-hi d’acord. Bon economista, coneix a la perfecció els mecanismes que mouen els fils de les nostres societats, tan abocades a nodrir el model capitalissta com a ser-hi engolides...

Hi manté propostes polítiques d’alliberament dels pobles, que facilitin i procurin de debò la sobirania veritable.

Mitja dotzena d’anys després, ens tornam a trobar, Xosé i jo. En altres ambients, a Reus o a Manresa, per altres assumptes... 

Tots dos participam en les jornades de L’Opinió Catalana, una associació catalana que promou la normalització nacional de Catalunya i dels Països Catalans, fomentant i debatent en profunditat idees que es basen en la democràcia, el pluralisme, els drets humans, el progrés i la justícia social.

Record molt bé que Xosé intervé a l’acte inaugural de la jornada realitzada a Reus, dedicada a “Noves formes de participació política i fet nacional”. Ell hi parla de manera magistral sobre “Mobilitzacions ciutadanes i identitat nacional a Galícia”.

(CONTINUARÀ)

Al bon amic gallec, Xosé Beiras (2): Beiras i les eleccions gallegues

Amb motiu de les eleccions autonòmiques gallegues d’enguany, veig que Xosé Manuel Beiras, tot i esser ja un ancià de 87 anys, continua molt actiu en aquest àmbit de l’activitat humana. I de quina manera! 

Hores d’ara, Xosé Beiras continua sent una de les figures més importants de la política gallega i del nacionalisme gallec d’esquerres.

Des de sempre, considera que Galícia, a part de compartir amb el País Basc i els Països Catalans el fet de ser una nació sense estat, també esdevé una colònia interior, amb la síndrome de la colonització. 

Per a Beiras, el poder que té el PP en la societat gallega, en els mitjans de comunicació, de la premsa escrita, o a la televisió de Galícia, és com en les colònies. I que Espanya, en versió aberrant de la cultura europea, s’afanya a impulsar-hi la recolonització idiomàtica.

És de l’opinió que la independència política de qualsevol espai territorial de l’estat espanyol, mai no podrà ser acceptat pel règim, de cap de les maneres, mentre hi hagi una monarquia borbònica, unes classes dominants en les institucions, com ara, la cúpula del poder judicial, que és colpista. «Mentre això sigui així, no tolerarà absolutament res». 

Davant les eleccions autonòmiques gallegues, a punt de celebrar-se, em sembla del tot rellevant, la resposta que Xosé dóna a la pregunta que li formula el periodista de VilaWeb:

Quin resultat donaríeu per bo en les eleccions de diumenge?

«Que el BNG es confirmés com a primera força. 

I que fes una neteja al parlament i al govern i poséssim fi a aquesta situació en què una força política utilitza les institucions aconseguides per lluitadors i màrtirs antifranquistes (no sols els nacionalistes, sinó els republicans, els exiliats, els passejats, les víctimes del franquisme), que utilitzen aquestes institucions elaborades amb tanta suor, sang i llàgrimes, en forma simplement d’autonomia, i no de sobirania política. 

I les utilitzen per a tot el contrari d’allò perquè van lluitar els qui la van obtenir. 

Això és un escàndol i una ofensa a la humanitat.»

Avui per avui, dissabte, romanem a l'espera del que passi demà, diumenge...

Gràcies, Perú! Carajo!

Gràcies, Perú, per haver-me ensenyat i per haver-me donat tant, durant tant de temps  i amb tanta intensitat. 

Són tantíssimes les coses bones rebudes durant gairebé mig segle! En tants d’indrets diversos viscudes, i amb tanta força i energia positiva acumulada!

M’has ajudat a mantenir viva la fe dels meus pares. La d’una mare com la meva, abeurada en la petita vila mallorquina d’Ariany, a l’illa europea de Mallorca. I la d’un pare com el meu, adquirida en la petita vila guineana de Batete, a l’illa africana de Malabo. Tots dos creients cristians, profundament catòlics.

Gràcies, Perú, carajo!

M’has ensenyat a viure d’una altra manera la fe en Jesús, el de Natzaret, nascut, crescut i assassinat, a l’altra riba llevantina de la Mar Mediterrània, la mar nostra.

M’has donat una altra visió de la vida i de la mort. De l’amor i de l’odi. De la lluita i de la mandra. De la gent i del paisatge. De les societats i de les esglésies. De les religions i de les creences. De la terra, del mar i de l’aire. De tot quant prové del Senyor, i se n’hi va, cap al Déu de l’univers.

Gràcies, Perú, carajo!

No sé ben bé com agrair-t’ho. Ni sé gens ni mica com aconseguir que ho facin altres. Només sé que serà per sempre inesborrable l’empremta que em deixes, en ma vida de ciutadà, creient, capellà, compromès i critic... 

De nom i llinatge Cil Buele dins les xarxes de la intercomunicació personal més íntima alhora que més pública.

Gràcies, Perú, carajo!

Em surt de l’anima aquest agraïment, sincer i profund, després d’una estona que passam junts cinc companys, a l’interior d’una de les sales de la residència sacerdotal de Sant Pere i Sant Bernat, a quatre passes de la seu catedral de Mallorca.

M’hi han convidat a conversar-hi avui capvespre de dimarts 6 de febrer de 2024.

El tema de la reunió , explicat breument, és que des de fa uns anys amb Gabriel Amengual, Joan Bauzà, Jaime Vázquez, Rafel Mas i altres es reuneixen donant voltes a una temàtica que els interessa i preocupa i que ja Pau VI a l’Evangelii Nuntiandi, en parlava: "la ruptura entre Evangeli i cultura és, sens dubte, el drama del nostre temps, com també ho fou en altres èpoques" (Pau VI, EN 20). 

Aquesta situació, em diuen, demana construir ponts entre la fe i la cultura. En definitiva requereix el diàleg i la presència de la fe en la cultura, a la qual la fe hi pot aportar i en pot aprendre. En definitiva, es tracta de donar presència a la fe cristiana i de dotar als creients d'idees i pensaments, per tal que puguin viure i comunicar de manera raonable i creïble la seva fe. 

D’aquí la idea d’una col·lecció com aquesta que porta per títol «Tornaveu», que compta amb aquests 8 números publicats, i que volen ampliar-los. 

Amb aquesta reunió volen parlar, des de la meva experiència, com difondre-ho en el món digital i internet.

No se m’acut altra cosa que, enumerar-hi alguns punts succints:

1. Trob summament interessant el "contengut" d'aquests escrits i l'"objectiu" de difondre-ho en l'àmbit digital

2. Es tractaria de marcar-hi objectius, finalitats i destinataris

3. De l'experiència comunicativa de CINCOS-70 en context peruà, a la praxi de la intercomunicació personal i col.lectiva-24 en context mallorquí

4. Cal tenir en compte el món digital cada cop més complex, més professionalitzat i més car

5. Caldria passar de la individualitat encuriosida, a l'activitat mancomunada

6. Com també de la gratuïtat inicial, al pagament religiós per qualsevol novetat

7. Una cosa és publicació "personal" a la xarxa, i una altra difusió "professionalitzada"

8. La web del Bisbat de Mallorca sembla que compta amb bons professionals de la comunicació

9. M'inclinaria a cercar-ne, també, fora de l'àmbit diocesà, estrictament eclesiàstic

10. No en parlem ja de l'àmbit universitari, on la UIB està considerada com una de les més especialitzades en la "digitalització" d'obres escrites en català

11. Contactes fora de l'àmbit diocesà estricte poden contribuir a trobar-hi camins

12. RELIGIÓN DIGITAL – José Manuel Vidal

13. Artículos de revistas José María Vigil Gallego

14. Escuela de Teología en internet

15. Teología per Internet: El primer centre aprovat pel Vaticà és a Barcelona (2003)

16. Teología en Internet, al servicio de la Palabra 

Crec que deu haver quedat ben aclarida la meva predisposició total a col·laborar-hi, de la manera que considerin més adient, fins i tot des del meu domini personal 

Salut i coratge per tirar endavant