T'he volgut ben agrair
amb aquesta nota adjunta
tot allò que m'ha fet punta
del que tu m'has volgut dir,
després que m'has enviat
amb escrit tan valuós
un desig tan saborós,
i d'haver-me saludat,
amb motiu d'aquest Nadal
tan farcit de llepolies,
quan em deies que volies
enviar-me el teu regal.
Ara que han passat les Festes
i que ja som a l'Any Nou,
vull que tastis aquest brou
que conté totes les restes,
desitjant-te bon profit
per als mesos que s'acosten:
que no siguin dels que costen
sinó dels que fan delit.
De gener fins a desembre
molt de temps i moltes coses,
bé xereques o ben bones,
van i vénen des de sempre.
Si miram l'any 2010,
hem sentit la cançoneta
d'una crisi que fa veta
i pertot arreu s'asseu.
Des d'agost del 2007
ja n'hem sentit a dir tantes
i n'hem vistes unes quantes,
com: "més guanya qui més perd"!
Per això cal anar vius
i vetlar amb més gosadia,
no fos cosa fes més via
del que penses i no dius...
la mesura d'un Govern
que sap bé fer-nos la guitza
quan es posa a moure fitxa
i ens estreny molt més el pern,
vol sucar més la llimona,
vol xupar-nos més la sang,
vol ficar-nos dins del fang,
que comporta la gran ona...
Torna a ser temps de gran lluita,
per a viure governats
com el poble ha manat:
democràcia, bona fruita!
Torna el temps d'Agermanats,
gent valenta, agosarada,
que no sap estar aturada
i vol viure amb llibertat!
Mallorca, 2 de gener de 2011
Cecili Buele i Ramis
diumenge, 26 de desembre del 2010
Karlyta estimada!
Carta d'en Cil Buele a na Karlyta López Moreno
Karlyta estimada:
Vaig conèixer ta mare, na Zully, quan ella tenia 13 anys... tu ni tan sols besllumaves cap projecte de vida...
Vaig veure't per darrera vegada, el proppassat dia 12 d'octubre de 2010. Romanies ajaguda al llitet de ca teva. T'hi has passat, molt ben atesa per ta mare, sempre sol·lícita i amatent, pràcticament tots els 16 anys de la teva vida escurçada, en companyia d'altres membres de la família.
A Mallorca, avui capvespre, dia de Nadal de 2010, quan em trobava a Manacor, he sabut que ens has deixat. Te n'has tornat cap a casa, la definitiva, l'eterna, la que no té retorn... Just et mancaven 48 hores perquè complissis els teus 17 anys... Què ho es d'injust el nostre pas per aquest món!
La vida t'ha dit “prou”.
La mort t'ha dit “vine”.
I tu, Karlyta estimada, què hi vols dir?
Vengueres al món amb unes d'aquelles marques, inesborrables, que et fan ben singular: la hidrocefàlia lesionant-te el cervell! Dins una caseta molt humil. En una barriada perifèrica de la ciutat de Piura. Al Perú.
Sé que des del primer moment -fins al darrer- ta mare s'ha afanyat a aconseguir que fossis ben tractada per professionals de la medecina. Sé que t'hagueren d'implantar vàlvules al cervell i altres parts del teu cos, per regular-te'n els líquids. Sé que patires molt, i també sé que la teva situació ha fet patir molta de gent...
Mals de cap persistents, vòmits, convulsions, diarrees, tics nerviosos incontrolables, sons i crits indesxifrables, mossegades, manotades, gemecs...
Tot i que crec que no arribares mai a veure-hi clar amb els teus dos ulls, ni a parlar amb la teva llengua, ni a escriure amb les teves mans, ni a caminar amb els teus peus, ni a valer-te per tu mateixa... em sembla que podies escoltar-nos i que sabies destriar molt bé els canvis que s'anaven produint al voltant teu...
No sé què hi vols dir, Karlyta estimada, a la gent que t'hem conegut i t'hem tractat. A la gent que t'estimam i que volem mantenir ben viu el record del teu pas per aquest món tan farcit de misèries i tristeses. A la cada cop més nombrosa gent que es veu cridada a haver de viure gement i plorant en aquesta vall de llàgrimes...
No ho sé. M'ho puc imaginar, ara que ja has deixat de patir i de fer patir. Ara que ja no necessites les cures sol·lícites i amatents de ta mare i la teva família. Ara que gaudeixes ben a ple d'allò que se'n diu vida plena... m'imagín que ja estàs en condicions de poder dir a tothom pertot arreu “Això sí que és vida!”
Doncs, avencem-nos-la! Fes que aquest dia de Nadal de 2010 ens ajudi a lluitar, molt més fermament encara, per aquest cel nou i aquesta terra nova on la justícia ho domini tot i aconsegueixi d'eliminar qualsevol casta de mal.
Karlyta estimada. A primer cop d'ull podia semblar-nos que vares venir a viure, inútilment, entre nosaltres. Ara que ja et trobes a l'altra banda del riu nostre, mira de comportar-te amb nosaltres com a missatgera de Vida veritable!
T'ho demana qui t'estima de tot cor i et recorda amb molt d'afecte,
Teu sempre, Cil Buele
Mallorca, 25 de desembre de 2010
dilluns, 20 de desembre del 2010
Un grapat de gloses mallorquines
Vet ací un bon grapat de gloses mallorquines que he anat fent aquests darrers anys...
- 2011, 18 de desembre Gloses nadalenques 2011
- 2011, 2 de gener 2011 Agermanats
- 2010, 18 de desembre de Glosa nadalenca 2010
- 2010, 13 d'abril Mort sobtada del meu germà Andreu
- 2010, 01 de gener Als bons desitjos de Nadal
- 2009, 22 de desembre A Rosa Buena Castellanos
- 2009, 17 de desembre Bones festes i molts d'anys
- 2008, 30 de setembre Que sien molts i sien bons
- 2008, 16 de desembre Glosa de Nadal 2008
- 2007, 27 de desembre Glosa de Nadal i Cap d'any
- 2007, 27 d'octubre Una artista, dona i monja
- 2007, 25 de juny Ramon Serra ha mort
- 2007, 16 de març A l'amic que es jubila
- 2006, 10 de desembre Qui té vola i qui no té rodola
- 2006, 5 de setembre La bandera de Mallorca
- 2006, 17 d'agost La Mare de Déu morta
- 2006, 22 de gener El meu país sencer
- 2005, 18 de desembre Nadala 2005
- 2005, 6 de maig Glosa republicana en temps de democràcies mal parides
- 2005, 25 de maig A Joan Pau II, papa
- 2005, 22 de maig FSMa
- 2005, 30 de març Capdret a ca nostra
- 2004, 28 de desembre Festes de Nadal i Cap d'Any. Bon dia i bon any
- 2004, 22 de desembre Festes de Nadal i Cap d'any. Molts d'anys
- 2004, 11 de setembre A Llorenç Antich Móra
- 2004, 9 d'agost Contenidor molt mal posat durant molts dies
- 2004, 12 de maig Quin comportament polític
- 2004, 13 de març Cap com aquesta, per devers Son Reus
- 2004, 8 de febrer de 2004 Emili Darder Cànaves, batle republicà de Palma
- 2004, 7 de febrer La revolta dels Agermanats
- 2004, 8 de gener L'Europa que volem més solidària
- 2003, 20 de desembre Festes de Nadal i Cap d'Any. Nadal 2003
- 2003, 10 de setembre Santa Ponça 2003
- 2003, 26 de maig Requaranta mil dimonis de monosíl·labs tan seguits!
- 2003, 12 d'abril Posa-m'hi la creueta
- 2003, 10 d'abril Gloses de campanya electoral
- 2003, 12 de març M'he quedat així com veus
- 2001, 15 de setembre Al patriota glosador, en Vicenç de Son Rapinya
- 2000, 29 de novembre Menyspreus infligits a la llengua catalana
- 2000, 25 de setembre Casament de periodista. Aixuxinetes
- 2000, 14 d'abril De gresca, amb Al Mayurqa
- 2000, 12 de febrer Encara més amable
- 2000, 15 de gener Actes terroristes. Amb la “P” de Palma
- 2000, 12 de gener Festa de Sant Antoni. Gloses nacionalistes
- 1999, 21 de desembre Festes de Nadal i Cap d'Any. Glosa nadalenca
- 1999, 10 de desembre Gent culta mallorquina. Sopar de matances
- 1999, 11 de setembre Onades migratòries promogudes pel Pla Mirall
- 1999, 25 d'octubre Mort de gent amiga. Jaume Moncades
- 1998, 22 de desembre Festes de Nadal i Cap d'Any
- 1996, 23 de desembre Carta glosada a professionals de la informació local
- 1995, 3 de desembre Mort de gent amiga. Jaume Serra i Obrador
- 1996, 2 de gener Festa dels Reis. Carta del PSM als tres reis d'Orient
- 1995, 24 de desembre Festes de Nadal i Cap d'Any. Salutació nadalenca
- 1957, 1 de febrer Dòmine, dòmine...
dissabte, 18 de desembre del 2010
Wikileaks, font de noves energies mobilitzadores
Un bon grapat de reflexions ben interessants s'inclouen en aquest article, Viquiliquidació de l'imperi?, del sociòleg i catedràtic portuguès Boaventura de Sousa Santos , amb motiu de la divulgació recent de centenars de milers de documents confidencials, diplomàtics i militars per part de Wikileaks:
“...Quina de les dues globalitzacions confrontades (l'hegemònica del capitalisme o la contrahegemònica dels moviments socials que lluiten per un altre món possible) es beneficiarà més de les filtracions informatives?
Probablement el poder imperial dels Estats Units n'aprendrà la lliçó més ràpidament que els moviments i partits que s'hi oposen arreu del món. Ja s'ha posat en marxa una onada nova de dret penal imperial, lleis “antiterroristes” que miren de dissuadir els diversos “pirates” informàtics (hackers), com també tècniques noves que comportin un poder “viquiassegurat”.
A primera vista, emperò, Wikileaks té un potencial major que afavoreix les forces democràtiques i anticapitalistes. Però, perquè aquest potencial es concreti, s'hi precisen dues condicions: processar adequadament els coneixements nous i transformar-los en raons noves per a la mobilització”...
Cal crear una nova energia mobilitzadora a partir de la verificació, aparentment contradictòria, segons la qual el poder capitalista mundial és simultàniament més esclafador del que pensam i mol més fràgil del que es pot deduir linealment de la seva força. Cal que el Fòrum Social Mundial, que s'ha de reunir el mes de febrer vinent a Dakar, es renovi i s'enforteixi. Aquest pot ser un bon camí perquè això succeeixi.”
GLOSA NADALENCA 2010
Com cada any quan ve Nadal he volgut fer una glosa.
No sé estar amb la boca closa,
enc que bufi de gregal.
Te la faig arribar avui,
enc que sia poca cosa;
jo desig no et faci nosa,
que t'agradi és el que vull.
Dos mil deu ja són molts d'anys
que comptam, des que va néixer
qui va viure i qui va créixer
escampant nobles afanys.
Tot i els anys que van passant,
no hem après ben bé la nota:
més i més ficam la pota,
i aixecam un món sagnant.
Dotze mesos té un any,
cada mes quatre setmanes,
a vegades mal comptades,
amb set dies sense engany!
Duc dos sisos a l'edat,
ja n'he vistes unes quantes:
que semblaven unes santes,
i eren plenes de maldat.
Primer any de jubilat,
i de viure pensionista,
mal de fer seguir la pista,
passa ràpid, com un llamp!
Any que passa, novetats
a balquena van i vénen;
n'hi ha algunes s'hi mantenen,
d'altres són en mal estat.
Sembla, diuen, democràcia
el que avui dia vivim;
oblidant tot quant patim,
fruit de massa burocràcia.
S'ha perdut aquella gràcia
que ens empeny sempre a lluitar,
i pertot arreu fitar
camins nous sense fal·làcia.
Tenc la meva fe posada
en aquesta joventut
portadora d'inquietud
i que està ben preparada.
Val la pena confiar
en aquesta gernació
que desitja una nació
per poder tirar endavant.
Hem de trabucar aquest món,
d'alt a baix, girant la truita!
Se'ns demana molt més lluita,
més esforç, molt més de tot.
Tant de bo que l'any vinent
ens comporti benestar
i que minvi el malestar
que pateix tanta de gent.
En un any ple d'agonies
i de mals moments passats,
tant de bo trobem plegats
motius nous per l'alegria.
T'ho desitja de tot cor
qui t'adreça aquest escrit:
més que crit vol ser convit
a triar el vertader or
que, com deien els antics,
roman sempre en la amistat:
la que duu felicitat
i és a prova molts de pics.
Mallorca, 18 de desembre de 2010
Cecili Buele i Ramis
dimecres, 15 de desembre del 2010
Maneres noves de fer política als Països Catalans
Vet ací les paraules meves, amb les quals he volgut fer la presentació d'un acte organitzat a la seu de l'entitat mallorquina Forum Musicae, en agraïment a la tasca de govern desplegada per Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident en funcions de la Generalitat de Catalunya:"Amigues i amics, Amic Josep-Lluís,
La presidenta de l'entitat Forum Musicae m'ha encomanat que faci la presentació d'aquest acte. En nom d'aquesta entitat, idò, vull donar la benvenguda més cordial a tots vosaltres que vos heu volgut sumar a aquest acte de recepció homenatge a JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA, vicepresident en funcions del Govern de la Generalitat de Catalunya.
Particularment, m'alegra ben molt veure que aquestes quatre parets, aixecades fa 50 anys i busques en aquesta barriada palmesana on he nascut i crescut, serveixen, si més no avui, per aixoplugar un acte tan ric i enriquidor com aquest: a l'àmbit social, cultural i polític alhora.
La idea, com vos podeu imaginar, sorgeix de la ment i del cor de na Magdalena González Crespí; tot d'una que sap que Josep-Lluís Carod-Rovira s'ha de fer present a Palma, per la conferència sobre “Elogi de la política: ètica, progrés, país” d'avui vespre, es posa a muntar aquest acte que vol ser d'acollida i recepció, però també d'agraïment i reconeixement.
Som ben conscients que avui, aquí, entre nosaltres no hi tenim un polític qualsevol. TENIM EL POLÍTIC CATALÀ QUE HA TENGUT LA GOSADIA D'INICIAR UNA NOVA MANERA DE FER POLÍTICA ALS PAÏSOS CATALANS.
Es tracta del polític català que, amb dignitat elegant i amb elegància digna, remant sempre contra corrent i fent front gairebé sempre a vents tempestuosos gens ni mica favorables, mira de considerar i tractar tots els territoris com allò que són en el seu conjunt: una realitat cultural indiscutible, una realitat social cada cop més enfortida i una realitat política mereixedora d'emprendre camins nous cap al seu reconeixement, com a estat sobirà a l'interior de l'Europa del segle XXI.
Com puc concretar aquesta nova manera de fer política als Països Catalans? Amb una visió de conjunt veritable i pràctica.
Per dir-ho d'una manera molt resumida: si no duc malament els comptes, des de la Generalitat de Catalunya, gràcies a les accions de govern de la Generalitat de Catalunya, impulsades per Josep-Lluís Carod-Rovira, més d'una dotzena d'entitats mallorquines, aquests darrers 5 anys, n'han rebut suports econòmics diversos: com mai no havia succeït abans! Bé sigui des de la Secretaria de Coordinació Interdepartamental, als inicis; bé sigui des de la Direcció de Polítiques Sectorials, més recentment.
Res de tot això no s'ha fet mai d'amagat. Sempre, clar i català! Tot ben publicable, tot ben publicat: Associació de Premsa Forana de Mallorca; Casa Catalana de Mallorca; Diari de Balears; Estel de Mallorca; Fundació Joan Alcover; Joves de Mallorca per la Llengua; Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans; Obra Cultural Balear; Paraula, Centre de Serveis Lingüístics; Quinze Dies. Cent per Cent, SL; o Sa Xerxa de Teatre Infantil i Juvenil; a més d'altres entitats de Menorca, d'Eivissa i de Formentera; i, sobretot, la reimplantació de l'Institut Ramon Llull, que dirigeix na Fanny Tur, qui ens honora avui amb la seva presència a aquest acte muntat per Forum Musicae.
He de dir i recordar aquí i avui, precisament, que Josep-Lluís Carod-Rovira és un dels pocs polítics institucionals que va assistir al primer concert que l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans va interpretar, amb motiu del Festival Mundial de la Joventut en el marc del Fòrum de les Cultures, l'any 2004, a Barcelona, dirigida pel mestre Salvador Brotons -qui també ens ha volgut honorar amb la seva presència en aquest acte.-
També he de dir i recordar que Josep-Lluís Carod-Rovira és un dels pocs polítics institucionals que hi ha volgut romandre, donant-li el màxim suport possible, fins al darrer moment del seu mandat.
N'és una prova irrefutable la seva presència avui aquí, a Palma, a la mateixa seu de l'entitat Forum Musicae -que creà l'OJIPC i el Cor Jove dels Països Catalans-. Com també n'és una altra prova la seva presència al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona el proppassat mes de novembre, quan na Magda González va ser guardonada amb el Premi d'Actuació Cívica concedit per la Fundació Lluís Carulla.
Vos he de dir “Gràcies, senyor vicepresident”, en nom de tota aquesta gent que ens movem i bellugam, darrere d'aquest gran projecte de l'OJIPC i el Cor Jove dels Països Catalans, des de fa anys!
Gràcies, per haver-hi volgut estar des del primer moment fins al darrer instant, certament! Però també i sobretot, gràcies perquè durant aquests darrers tres anys, com a vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, hi heu establert la signatura d'un conveni plurianual i pluridepartamental sense precedents. Això, que ha permès de continuar la tasca iniciada l'any 2004, pot contribuir també a posar les bases per al futur que comença l'any que som a punt d'encetar.
Tant de bo que les institucions públiques d'arreu dels Països Catalans se n'adonin i se'n facin ressò, d'aquesta actuació vostra envers aquesta iniciativa pionera i valenta en el camp de la música. Tant de bo que arribin a valorar tan positivament com vós aquesta realitat concreta que hi ha sorgit: el fet d'arreplegar joves i al·lotes d'entre 18 i 26 anys, d'arreu dels territoris -de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer- que, a través de la música, i amb la llengua catalana com a vincle d'unió, converteixen els seus concerts musicals en veritables ambaixadors de la cultura i la llengua que ens són pròpies, la cultura i la llengua catalanes.
Amb això, jo no en tenc cap casta de dubte: l'OJIPC esdevé un dels projectes pràctics que fa evident que la realitat social va per davant de la política; i fins i tot va més enllà de l'estrictament musical: l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans s'està convertint, així, en l'orquestra catalana més nacional. I, no ho oblidem, és una orquestra que ha nascut aquí, a Mallorca!
Que el pes i el pas de la història vos faci justícia, senyor vicepresident! Vos ho desitjam de tot cor.
Però, sobretot, que mai no defalliu en l'afany de continuar fent les vostres aportacions valuoses al moment present, des d'allà on vos trobeu, per tal que els Països Catalans deixin de continuar “afegint massa temps al temps perdut”, com acostuma a dir sovint na Magda González.
Nosaltres, per la nostra part, feim comptes de romandre ben atents a aquest elogi vostre de la política, per l'ètica, pel progrés, pel país, que hem vist anunciat que feis avui mateix en un altre indret de Palma.
Salut, molta de salut!
Coratge, molt de coratge!
I resistència, molta de resistència!"
Mallorca, 15 de desembre de 2010
diumenge, 21 de novembre del 2010
Discurs de Magdalena Gonzàlez, a l'acte de lliurament dels XXVIII Premis d'Actuació Cívica
La mallorquina Magdalena González i Crespí, en nom i representació dels sis guardonats als XXVIII Premis d'Actuació Cívica 2010, atorgats per la Fundació Lluís Carulla “a persones que han actuat i actuen al servei de la identitat nacional catalana en els diversos àmbits de la vida i de la relació humana”, s'adreçà a la gent que es va fer present al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, el 18 de novembre de 2010, amb aquestes paraules:
Autoritats, amics, amats, gent que estimau la música i la terra,
“Som el que feim no el que deim” ,
i en aquest marc que ens acull, el saló de Cent, bressol del que va ser organisme rector de la ciutat amb els seus orígens en la societat civil, en els veïnats, aquesta afirmació pren un significat més especial.
Avui, passats més de sis segles que el rei en Jaume (20 anys després d'haver conquerit Mallorca) establís l'estructura de govern basada en la participació, nosaltres, gent que, des de l’anonimat del nostre lloc en la societat civil, intentam participar per contribuir des de la més profunda convicció a mantenir el nostre poble com una Mata de Jonc, som aquí rebent la distinció de la Fundació Lluís Carulla, institució destacada pel seu fort compromís amb la cultura i a la qual els meus companys premiats i jo, volem manifestar el nostre més profund agraïment. No em puc estar d’afegir, el veritable honor, de valor incalculable, que significa, per a una iniciativa cultural nascuda a Mallorca el segle XXI, obtenir aquest reconeixement en un indret com aquest...
Som aquí, com deia, i no som cent, però podríem ser un “petit consell“ que des dels nostres diferents llocs en la societat, treballam i vetllam, dia a dia, amb el nostre compromís per la pervivència, respecte i divulgació de la nostra cultura i pel reconeixement obert, sense complexos, en una Europa del segle XXI, plural i multicultural, de l’existència de la nostra nació catalana malauradament fragmentada en diferents Estats.., però una sola en el meu cor.
Perquè som el que feim, front els que tant diuen i no fan, existim.
Perquè som el que feim, front els que tant diuen, i fan perquè no siguem, existim.
Perquè som el que feim, som, entre altres coses, “.cat”, primer i únic domini concedit a una cultura i una llengua.Una llengua atacada en el seu dia a dia i que es veu obligada a lluitar per defensar l’espai que és justament seu.Una llengua que dolorosament s’ha de veure convertida en arma electoral.Una llengua per la qual tant han lluitat i lluiten persones com Joan Melià, mallorquí de Porreres, qui des de sempre i també en la seva etapa de responsabilitat política, ha contribuït a la seva normalització en tots els camps, fent-la arribar i estimar als nouvinguts
Perquè som el que feim, el compromís constant i la inquietud permanent d’Enric Frigóla, fan el seu nom inseparable de tota la història de la ràdio en català després de la dictadura.I en Lluís Subirana, com a expressió d’una cultura nacional i popular, oberta a tothom, transmesa de generació en generació, a través d0una dansa que només, és si és col·lectiva: la sardana
M’omple de felicitat coincidir en aquest esdeveniment d’avui amb vells i admirats amics d’altres territoris, companys dels somnis que nodreixen la lluita silenciosa però, per això, la més ferma i consistent. Carles Subiela, amic pel qual sent profunda admiració, pel seu compromís en un terreny tan hostil. Exemple de com és pot combinar la sensibilitat i l’ètica amb el món empresarial, alhora que demostració palpable del gran poder com a ambaixadora que pot tenir la música i el món que l’envolta.
Però el que lamento més, per a les futures generacions, és que no puguin experimentar la màgica fascinació que d’hom s’apoderava en entrar a la sastreria-botiga de rentasec “La catalana” den Pasqual Mel·lai, a l’Alguer i descobrir, més enllà de la roba, la més alliçonadora de les troballes, l’espai de la dignitat i l’orgull de pertinença a una cultura.
La nostra feina és molta i massa sovint, ingrata i rodejada d’una gran solitud i, a vegades, d’incomprensió.., però no oblideu que és decisiva. Perquè és la gent del poble que va per davant, obrint el camí. En la nostra mà està construir el que vulguem ser.I ho construïm, dia rere dia, a través, dels milers de gestos anònims, discrets, però conscients, que mai potser no tendran reconeixement, però que fan possible la nostra existència com a poble.
Voldria aprofitar una ocasió tan assenyalada per convertir el nostre esforç comú en el símbol d’una crida cap a un reforçament i construcció sòlids de l’espai català comú que compartim, d’aquest fet històric indiscutible que compartim, perquè cada dia que passa afegim temps al temps perdut.
Per tot això, en nom de tots els meus companys guardonats avui, vagi aquest premi a la memòria de tots aquells que al llarg dels segles han mantengut viva la nostra cultura i la nostra identitat nacional, nosaltres som una baula més de la cadena al servei “d’una pàtria tan petita que la somio completa”, la nostra..,
Moltes gràcies.
Autoritats, amics, amats, gent que estimau la música i la terra,
“Som el que feim no el que deim” ,
i en aquest marc que ens acull, el saló de Cent, bressol del que va ser organisme rector de la ciutat amb els seus orígens en la societat civil, en els veïnats, aquesta afirmació pren un significat més especial.
Avui, passats més de sis segles que el rei en Jaume (20 anys després d'haver conquerit Mallorca) establís l'estructura de govern basada en la participació, nosaltres, gent que, des de l’anonimat del nostre lloc en la societat civil, intentam participar per contribuir des de la més profunda convicció a mantenir el nostre poble com una Mata de Jonc, som aquí rebent la distinció de la Fundació Lluís Carulla, institució destacada pel seu fort compromís amb la cultura i a la qual els meus companys premiats i jo, volem manifestar el nostre més profund agraïment. No em puc estar d’afegir, el veritable honor, de valor incalculable, que significa, per a una iniciativa cultural nascuda a Mallorca el segle XXI, obtenir aquest reconeixement en un indret com aquest...
Som aquí, com deia, i no som cent, però podríem ser un “petit consell“ que des dels nostres diferents llocs en la societat, treballam i vetllam, dia a dia, amb el nostre compromís per la pervivència, respecte i divulgació de la nostra cultura i pel reconeixement obert, sense complexos, en una Europa del segle XXI, plural i multicultural, de l’existència de la nostra nació catalana malauradament fragmentada en diferents Estats.., però una sola en el meu cor.
Perquè som el que feim, front els que tant diuen i no fan, existim.
Perquè som el que feim, front els que tant diuen, i fan perquè no siguem, existim.
Perquè som el que feim, som, entre altres coses, “.cat”, primer i únic domini concedit a una cultura i una llengua.Una llengua atacada en el seu dia a dia i que es veu obligada a lluitar per defensar l’espai que és justament seu.Una llengua que dolorosament s’ha de veure convertida en arma electoral.Una llengua per la qual tant han lluitat i lluiten persones com Joan Melià, mallorquí de Porreres, qui des de sempre i també en la seva etapa de responsabilitat política, ha contribuït a la seva normalització en tots els camps, fent-la arribar i estimar als nouvinguts
Perquè som el que feim, el compromís constant i la inquietud permanent d’Enric Frigóla, fan el seu nom inseparable de tota la història de la ràdio en català després de la dictadura.I en Lluís Subirana, com a expressió d’una cultura nacional i popular, oberta a tothom, transmesa de generació en generació, a través d0una dansa que només, és si és col·lectiva: la sardana
M’omple de felicitat coincidir en aquest esdeveniment d’avui amb vells i admirats amics d’altres territoris, companys dels somnis que nodreixen la lluita silenciosa però, per això, la més ferma i consistent. Carles Subiela, amic pel qual sent profunda admiració, pel seu compromís en un terreny tan hostil. Exemple de com és pot combinar la sensibilitat i l’ètica amb el món empresarial, alhora que demostració palpable del gran poder com a ambaixadora que pot tenir la música i el món que l’envolta.
Però el que lamento més, per a les futures generacions, és que no puguin experimentar la màgica fascinació que d’hom s’apoderava en entrar a la sastreria-botiga de rentasec “La catalana” den Pasqual Mel·lai, a l’Alguer i descobrir, més enllà de la roba, la més alliçonadora de les troballes, l’espai de la dignitat i l’orgull de pertinença a una cultura.
La nostra feina és molta i massa sovint, ingrata i rodejada d’una gran solitud i, a vegades, d’incomprensió.., però no oblideu que és decisiva. Perquè és la gent del poble que va per davant, obrint el camí. En la nostra mà està construir el que vulguem ser.I ho construïm, dia rere dia, a través, dels milers de gestos anònims, discrets, però conscients, que mai potser no tendran reconeixement, però que fan possible la nostra existència com a poble.
Voldria aprofitar una ocasió tan assenyalada per convertir el nostre esforç comú en el símbol d’una crida cap a un reforçament i construcció sòlids de l’espai català comú que compartim, d’aquest fet històric indiscutible que compartim, perquè cada dia que passa afegim temps al temps perdut.
Per tot això, en nom de tots els meus companys guardonats avui, vagi aquest premi a la memòria de tots aquells que al llarg dels segles han mantengut viva la nostra cultura i la nostra identitat nacional, nosaltres som una baula més de la cadena al servei “d’una pàtria tan petita que la somio completa”, la nostra..,
Moltes gràcies.
divendres, 19 de novembre del 2010
Premi d'Actuació Cívica 2010, de la Fundació Lluís Carulla, per a l'OJIPC
L'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans -creada a Mallorca l'any 2004 per l'entitat Forum Musicae que fundà i presideix na Magdalena González i Crespí- va sumant guardons i reconeixements públics institucionals, a mida que passa el temps i se'n consolida la trajectòria dins l'àmbit de la música a Europa.
Dijous, 18 de novembre de 2010, hi hagué l'acte de lliurament dels XXVIII Premis d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, a la plaça de Sant Jaume.
No solament se li va concedir, a la fundadora de l'OJIPC, un dels sis premis atorgats enguany, sinó que també va tenir l'oportunitat d'intervenir-hi en nom i representació de tots els guardonats.
Magdalena González hi pronuncià un discurs força expressiu, que commocionà vivament la concurrència nombrosa que omplia a vessar aquell recinte barceloní tan emblemàtic.
Enguany la Fundació ha concedit sis guardons. Van destinats a fer conèixer i distingir la tasca (generalment poc coneguda, sovint anònima, però sempre exemplar) de persones que han actuat i actuen al servei de la identitat nacional catalana en els àmbits diversos de la vida i de la relació humana.
Els membres del Jurat enguany han estat: Salvador Cardús, Muriel Casals, Àngel Castiñeira, Vicent Partal, Ramon Pla i Arxé, Maria Mercè Roca, Joaquim Triadú, Carme Valls i Vicenç Villatoro.
Entre els assistents, la presència remarcable del vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira; com també de membres destacats de la Fundació Lluís Carulla, i una digna representació de la Corporació Municipal, encapçalada per la regidora de l'Ajuntament de Barcelona que en presidia l'acte.
Un bon grapat de persones amigues i familiars més properes acompanyà na Magdalena González durant l'acte de lliurament dels guardons.
Varen seguir de prop la seva intervenció admirable, com també la interpretació excel·lent de les tres peces corals amb les quals el Cor Jove dels Països Catalans -dirigit pel mestre Esteve Nabona va voler sorprendre amb la seva presència en aquell acte.
En va cloure la primera part amb el cant de la Balanguera (respectuosament i atentament escoltat pels assistents posats dempeus des de l'inici...)
Les sis persones guardonades amb els Premis d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, a més de na Magdalena González, de Palma (Mallorca), foren: Enric Frigola i Viñas, de Peratallada (Baix Empordà); Lluís Subirana i Rebolloso, de Sabadell (Vallès Occidental); Joan Melià i Garí, de Porreres (Mallorca); Carles Subiela i Ibáñez, de Beneguasil (Camp de Túria); i Pasqual Mel·lai, de l'Alguer (Sardenya).
Enguany, en la concessió d'aquests premis de la Fundació Lluís Carulla, Mallorca hi ha estat força representada i guardonada. Ho manifesta i reconeix públicament la mateixa Fundació Lluís Carulla: la professora de música Magdalena González i Crespí, de Palma, i el filòleg de Porreres Joan Melià, han estat guardonats als Premis d’Actuació Cívica.
Ho difon l'ens públic de Ràdio i Televisió de les Illes Balears, IB3 La música Magdalena González i el filòleg Joan Melià, premis Actuació Cívica.
Ho fa palès la intervenció singular de Magdalena González, que també queda recollida a VilaWeb: "En nom dels guardonats amb el Premi d'Acció Cívica va prendre la paraula Magdalena Gonzàlez i Crespi, impulsora de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i del Cor Jove dels Països Catalans".
Durant els darrers sis anys, amb aquest ja són cinc els premis que li han estat atorgats, a l'OJIPC: el Premi Jaume I de la Franja de Ponent (any 2006); el Premi Caixa Sabadell (any 2009); el Premi Josep M. Llompart, als Premis 31 de Desembre de l'Obra Cultural Balear (any 2009); el Premi Jaume II, del Consell de Mallorca (any 2010). I ara, el Premi d'Actuació Cívica, de la Fundació Lluís Carulla (any 2010).
Un bon motiu més perquè es vegi més clarament i nítida la necessitat d'impulsar i donar suport a una altra de les iniciatives que l'OJIPC manté programada, en aquest cas, apuntant cap a Nova York per a l'any que ve: el projecte de fer un concert a la mateixa seu de l'Organització de Nacions Unides, commemorant-hi els 40 anys de l'himne de Casals a l'ONU, sota la direcció del mestre Salvador Brotons.
dimecres, 17 de novembre del 2010
Sis dies passats a la selva peruana (3)
Aus i ocells.- Tot i que no hem tengut la sort d'en Heinz Plenge , qui va poder elaborar un recull magnífic d'aus i ocells, fotografiats a la regió selvàtica peruana del Alto Mayo, al departament de San Martín; sí que n'hem pogut veure i escoltar un bon grapat, d'aquells que apareixen en tan bell recull fotogràfic, durant els pocs dies passats a MOYOBAMBA.
Realment, impressiona fortament els sentits -la vista i l'oïda, sobretot- trobar-s'hi de debò, en plena natura, exuberant i neta.
Encara em ressonen dins del cap els sons, tan agradabilíssims com variats, d'aquells diversos i colorits ocells de la contrada. Sobretot de bon matí, abans que sortís el sol per darrere les muntanyes de la selva, allà deçà el riu MAYO...
Juntament amb flors tan esveltes com les orquídies, delitaren el nostre pas tan fugisser com ràpid per una de les regions més belles del Perú, on viuen poblacions que hi despleguen l'existència amb la més gran de les normalitats quotidianes, amb la senzillesa més atraient, amb els rostres de felicitat i els gestos permanents d'acollida compartida...
Tot plegat, per a un record molt bo, inesborrable, que et porta a mantenir ben vives les ganes de tornar a fruir-hi, d'aquella ambient i aquella estada.M'hagués agradat ben molt haver pogut oferir a la bona amiga Lupe Suárez Garcés, -la nostra companya de viatge més jove, especialista en Ciències Ambientals, que no va tenir la mateixa oportunitat d'atansar-se a la selva peruana, per haver romàs tot el temps a la costa-, alguna casta de recull interessant, amb imatges preses de tots aquells ocells...
Ni la meva capacitat professional tan minsa, ni les eines amb què comptava, ni el comportament esquiu i fugisser de les aus de la contrada, no em varen permetre de satisfer-ne aquell desig.
Així i tot, alguna petita mostra vaig poder-ne traure... Si més no per continuar pensant i creient que s'ho paga retornar-hi un dia, just que sigui només per completar-la...
diumenge, 14 de novembre del 2010
Sis dies passats a la selva peruana (2)
Comunicacions i transports.- El departament de San Martín, on feim comptes de passar-hi uns dies, està situat al nord del Perú. Comprèn els territoris amazònics de les porcions mitjana i baixa de la conca del riu HUALLAGA. S'hi calcula una població aproximada d'un milió d'habitants.
El riu Huallaga, afluent del Marañón, neix a la conca superior del riu Amazones i té una longitud de 1.138 quilòmetres.
Un cop arribats a la ciutat de TARAPOTO en avió, procedents de la capital peruana, LIMA, amb la intenció d'arribar fins a la ciutat de MOYOBAMBA, a la riba del riu MAYO, hi llogam un taxi que ens hi dugui. Ho feim al mateix aeroport, després de convenir-hi preu i condicions.
TARAPOTO és la ciutat més poblada del departament peruà de San Martín. Coneguda com la Ciutat de les Palmeres, esdevé l'eix principal turístic i comercial de la zona nord oriental peruana.
Situada al mateix centre de les xarxes terrestres i àrees situades entre la serra, la costa i l'orient peruà, té un aeroport on arriben línies aèries amb vols diaris, i compta amb un important moviment de càrrega i de passatgers, provinent tant de l'interior de la selva peruana -Iquitos- com de la capital, Lima.
Tarapoto es comunica amb els seus districtes i centres poblats mitjançant rutes diverses, dependents majoritàriament de la carretera principal que comunica directament amb MOYOBAMBA i la costa peruana, cap a l'oest. Amb Juanjui cap al sud, Huánuco i Brasil. I cap al nord mitjançant la carretera interoceànica que comunica amb YURIMAGUAS (amb el Port “La Boca” sobre el riu HUALLAGA).
MOYOBAMBA, on ens adreçam, és coneguda com la Ciutat de les Orquídies, pel fet que se n'hi troben més de 3.500 espècies (el 10% de les espècies d'orquídies descrites a tot el món).
YURIMAGUAS, on també feim comptes de passar-hi uns dies, coneguda com la Perla del Huallaga per la seva diversitat cultural, és una ciutat situada a la confluència dels rius Huallaga i Paranapura, a la selva peruana.
Pel que anam veient a mida que ens endinsam en aquesta zona de la selva amazònica peruana, els rius nombrosos que la travessen s'han anat convertint en una de les principals vies de comunicació més adequades per a la gent que hi resideix i hi treballa.
Per les vies terrestres de la regió, a més de circular-hi camions de gran tonatge, autocars de passatgers, cotxes particulars, motocarros, etc. també hi hem pogut veure ramats de vaques, vianants o obrers que hi treballen en obres perpètues de manteniment de les vies públiques...
Arribats a Moyobamba, ens adonam que és una de les regions que compta amb una història pròpia, pel que fa a les comunicacions: l'arribada de telèfons inalàmbrics abans que els telèfons convencionals o l'arribada de la televisió en color quan a la resta del Perú la televisió en blanc i negre començava a ser una novetat... ens explica per què no tenim cap casta de problema a l'hora de comunicar-nos amb Europa a través del nostre mòbil propi o del correu electrònic i internet...
La proximitat geogràfica amb el Brasil, i les relacions comercials amb aquest país, sens dubte, van marcant de forma inequívoca el desenvolupament i les formes del comerç que es desplega abundós en aquesta regió selvàtica del Perú nordoriental.
El riu Huallaga, afluent del Marañón, neix a la conca superior del riu Amazones i té una longitud de 1.138 quilòmetres.
Un cop arribats a la ciutat de TARAPOTO en avió, procedents de la capital peruana, LIMA, amb la intenció d'arribar fins a la ciutat de MOYOBAMBA, a la riba del riu MAYO, hi llogam un taxi que ens hi dugui. Ho feim al mateix aeroport, després de convenir-hi preu i condicions.
TARAPOTO és la ciutat més poblada del departament peruà de San Martín. Coneguda com la Ciutat de les Palmeres, esdevé l'eix principal turístic i comercial de la zona nord oriental peruana. Situada al mateix centre de les xarxes terrestres i àrees situades entre la serra, la costa i l'orient peruà, té un aeroport on arriben línies aèries amb vols diaris, i compta amb un important moviment de càrrega i de passatgers, provinent tant de l'interior de la selva peruana -Iquitos- com de la capital, Lima.
Tarapoto es comunica amb els seus districtes i centres poblats mitjançant rutes diverses, dependents majoritàriament de la carretera principal que comunica directament amb MOYOBAMBA i la costa peruana, cap a l'oest. Amb Juanjui cap al sud, Huánuco i Brasil. I cap al nord mitjançant la carretera interoceànica que comunica amb YURIMAGUAS (amb el Port “La Boca” sobre el riu HUALLAGA).
MOYOBAMBA, on ens adreçam, és coneguda com la Ciutat de les Orquídies, pel fet que se n'hi troben més de 3.500 espècies (el 10% de les espècies d'orquídies descrites a tot el món).
YURIMAGUAS, on també feim comptes de passar-hi uns dies, coneguda com la Perla del Huallaga per la seva diversitat cultural, és una ciutat situada a la confluència dels rius Huallaga i Paranapura, a la selva peruana.
Pel que anam veient a mida que ens endinsam en aquesta zona de la selva amazònica peruana, els rius nombrosos que la travessen s'han anat convertint en una de les principals vies de comunicació més adequades per a la gent que hi resideix i hi treballa.
Per les vies terrestres de la regió, a més de circular-hi camions de gran tonatge, autocars de passatgers, cotxes particulars, motocarros, etc. també hi hem pogut veure ramats de vaques, vianants o obrers que hi treballen en obres perpètues de manteniment de les vies públiques...
Arribats a Moyobamba, ens adonam que és una de les regions que compta amb una història pròpia, pel que fa a les comunicacions: l'arribada de telèfons inalàmbrics abans que els telèfons convencionals o l'arribada de la televisió en color quan a la resta del Perú la televisió en blanc i negre començava a ser una novetat... ens explica per què no tenim cap casta de problema a l'hora de comunicar-nos amb Europa a través del nostre mòbil propi o del correu electrònic i internet...
La proximitat geogràfica amb el Brasil, i les relacions comercials amb aquest país, sens dubte, van marcant de forma inequívoca el desenvolupament i les formes del comerç que es desplega abundós en aquesta regió selvàtica del Perú nordoriental.
divendres, 12 de novembre del 2010
Sis dies passats a la selva peruana! (1)
Sis dies passats a la selva peruana baixa -la situada entre les ciutats selvàtiques de Tarapoto, Moyobamba, Yurimaguas, a la regió de San Martín- t'emplenen d'aire fresc i net: no solament els pulmons, sinó també la ment i el cor.
T'empenyen a veure la vida d'una altra manera. A prendre't-la amb una altra filosofia. A assaborir-hi el gust enriquidor d'una convivència harmònica, entre humans i amb el medi...
Et fan veure diferències abismals entre l'estil de vida que portam a Europa, -amb dosis més grans de confort benestant i molt més minses d'humanisme personalitzat- i l'estil de vida que despleguen les poblacions situades a les voreres dels rius que travessen la regió selvàtica del Perú.
La vida brosta pertot arreu amb força. En la vegetació exhuberant que s'hi escampa. A les aigües abundoses que emplenen llits de rius. Amb la fauna i la flora que hi abunda. En el cant dels ocells més encisadors. En les orquídies esveltes abundoses i variades. En les criatures humanes que hi naixen i creixen amb moltes ganes...
Una temença amenaçant: com que els cims de les muntanyes ja no compten amb la mateixa neu d'altres temps... els rius de la regió ja no porten la mateixa aigua d'altres temps... els boscs de la jungla ja no compten amb els mateixos arbres d'altres temps... els efectes negatius del canvi climàtic s'hi fan cada cop més evidents... produïts per l'acció d'agents del món exterior: nosaltres, la gent del món autoqualificat de "civilitzat" (civilment condicionat per a destrossar el Planeta!)...
T'empenyen a veure la vida d'una altra manera. A prendre't-la amb una altra filosofia. A assaborir-hi el gust enriquidor d'una convivència harmònica, entre humans i amb el medi...
Et fan veure diferències abismals entre l'estil de vida que portam a Europa, -amb dosis més grans de confort benestant i molt més minses d'humanisme personalitzat- i l'estil de vida que despleguen les poblacions situades a les voreres dels rius que travessen la regió selvàtica del Perú.
La vida brosta pertot arreu amb força. En la vegetació exhuberant que s'hi escampa. A les aigües abundoses que emplenen llits de rius. Amb la fauna i la flora que hi abunda. En el cant dels ocells més encisadors. En les orquídies esveltes abundoses i variades. En les criatures humanes que hi naixen i creixen amb moltes ganes...
Una temença amenaçant: com que els cims de les muntanyes ja no compten amb la mateixa neu d'altres temps... els rius de la regió ja no porten la mateixa aigua d'altres temps... els boscs de la jungla ja no compten amb els mateixos arbres d'altres temps... els efectes negatius del canvi climàtic s'hi fan cada cop més evidents... produïts per l'acció d'agents del món exterior: nosaltres, la gent del món autoqualificat de "civilitzat" (civilment condicionat per a destrossar el Planeta!)...
L'any 2011, l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, a Nova York!
Qui, des de Mallorca estant, ha seguit de prop el naixement l'any 2004, i la trajectòria sis anys seguits, d'una iniciativa cultural mallorquina, tan singular, com és ara l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, el 10 de l'11 del 10 comporta una de les alegries i satisfaccions més grans de què hom pot gaudir.
Gairebé tots els mitjans de comunicació d'arreu dels Països Catalans se n'han fet ressò -esdevé una data significativa en la projecció universal de la cultura catalana a l'àmbit musical- fent públic l'inici dels tràmits per commemorar l'any que ve el 40è aniversari de la creació i interpretació de l'Himne de Nacions Unides que Pau Casals va compondre i dirigir a la seu de l'ONU.
El Govern de les Illes Balears i la Generalitat de Catalunya s'han posat d'acord a Palma per tal d'impulsar un esdeveniment d'aquestes característiques, mitjançant l'Institut Ramon Llull (IRL) que dirigeix Josep Bargalló, proposant d'interpretar un concert a la seu de l'ONU, a Nova York, el 24 d'octubre de 2011.
Segons anunciava el vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira a Palma, els cors de l'Orfeó Català i l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans n'han de protagonitzar l'actuació dirigits pel mestre Salvador Brotons.
És una molt bona notícia! Es veu que la iniciativa que llançava temps enrere el bon company de lluites patriòtiques catalanes, el felanitxer Bartomeu Mestre Balutxo, va ser recollida eficientment per la mallorquina Magdalena González, qui s'ha afanyat a posar fil a l'agulla, fent com qui fa de Balanguera...
Enhorabona, doncs, a tota quanta institució pública s'afanyi a donar-hi suport. Es tracta d'una data ben significativa i d'un esdeveniment força rellevant que pot contribuir a tornar a posar damunt l'escenaride l'Organització de Nacions Unides el paper del catalanisme cultural i polític en ple segle XXI.
Alguns enllaços interessants:
Gairebé tots els mitjans de comunicació d'arreu dels Països Catalans se n'han fet ressò -esdevé una data significativa en la projecció universal de la cultura catalana a l'àmbit musical- fent públic l'inici dels tràmits per commemorar l'any que ve el 40è aniversari de la creació i interpretació de l'Himne de Nacions Unides que Pau Casals va compondre i dirigir a la seu de l'ONU.
El Govern de les Illes Balears i la Generalitat de Catalunya s'han posat d'acord a Palma per tal d'impulsar un esdeveniment d'aquestes característiques, mitjançant l'Institut Ramon Llull (IRL) que dirigeix Josep Bargalló, proposant d'interpretar un concert a la seu de l'ONU, a Nova York, el 24 d'octubre de 2011.
Segons anunciava el vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira a Palma, els cors de l'Orfeó Català i l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans n'han de protagonitzar l'actuació dirigits pel mestre Salvador Brotons.
És una molt bona notícia! Es veu que la iniciativa que llançava temps enrere el bon company de lluites patriòtiques catalanes, el felanitxer Bartomeu Mestre Balutxo, va ser recollida eficientment per la mallorquina Magdalena González, qui s'ha afanyat a posar fil a l'agulla, fent com qui fa de Balanguera...
Enhorabona, doncs, a tota quanta institució pública s'afanyi a donar-hi suport. Es tracta d'una data ben significativa i d'un esdeveniment força rellevant que pot contribuir a tornar a posar damunt l'escenaride l'Organització de Nacions Unides el paper del catalanisme cultural i polític en ple segle XXI.
Alguns enllaços interessants:
- Concert pels 40 anys de l'himne de Casals a l'ONU
Avui, 11-11-2010 - Concert pels 40 anys de l'himne de Casals a l'ONU
El Punt, 11-11-2010 - Pau Casals, protagonista del Llull 2011
Diari de Balears, 11-11-2010 - Carod Rovira encarga un acto en la ONU en memoria de Pau Casals antes del dejar el Institut Ramon Llull. El evento pretende rememorar el concierto que el mítico violonchelista ofreció en 1971 en Naciones Unidas
El País, 10-11-2010 - El Consell de Direcció ha encarregat al director de l’IRL iniciar els tràmits per celebrar a la seu de l’ONU, a Nova York, un concert commemoratiu de la interpretació de l’Himne de les Nacions Unides que realitzà Pau Casals el 24 d’octubre de 1971
Institut Ramon Llull (IRL), 10-11-2010 - La direcció de l’IRL iniciarà les passes perquè es pugui tornar interpretar l’himne de les Nacions Unides en el 40è aniversari de la seva estrena
Govern de les Illes Balears, 10-11-2010
dissabte, 6 de novembre del 2010
“Una Arcàdia feliç”, el darrer llibre de Miquel López Crespí (1)
Acab de començar a llegir “Una Arcàdia feliç”, la darrera obra narrativa de Miquel López Crespí amb la qual ha obtengut el Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom 2010 a la ciutat d'Inca (Mallorca).Editada per Lleonard Muntaner el proppassat mes d'octubre, mentre em trobava recorrent terres peruanes i bolivianes -a més de 4.000 metres d'altura sobre el nivell de la Mar Mediterrània-, no vaig poder assistir a la seva presentació pública.
Tenc ara l'oportunitat d'atansar-m'hi, amb seny asserenat i amb serenor assenyada.
No només m'hi sent empès per la dedicatòria de l'autor: “A Bel Rosselló i Cil Buele per tots aquests anys d'amistat”.
També, perquè tenc moltes ganes de “capficar-me plenament en aquestes pàgines”, com més aviat millor. De retruc, em podria avançar al batle inquer que té l'honor de figurar en el pròleg d'aquesta obra -l'autor de la qual ja en duu més d'un centenar de publicades en català-...
Les “obscures premonicions” que encapçalen el llibre em situen davant d'un personatge fortament marcat pels records d'una guerra angoixosa, insostenible. Com un malson que li retorna de forma intermitent, sense descans: “callat davant la mort... sense voler denunciar la violència que va ajudar a consolidar d'ençà d'aquell terrible juliol...”
Un metge que, des del manicomi estant, vol deixar Palma, marxar, desaparèixer i enclaustrar-se a Bearn, amb na Maria Antònia... Pensa que “sempre hi haurà un esquerrà amb males intencions, un hereu de l'Escola Mallorquina, algun historiador montserratí que li retregui aquells escrits de circumstàncies...”
dissabte, 25 de setembre del 2010
Pensionistes a les Illes Balears i Pitiüses
Com que la desinformació del Diari de Mallorca i del Diari de Balears és una xapussa, aquí vos pas aquesta informació que m'he muntat, per si voleu distribuir-la.
Josep Juárez
Pensionistes de Balears han de malviure amb 710,93 euros de mitjana en tant que l'espanyola és de 782,26 euros. Si el mes passat la diferència entre la pensió mitjana de les Illes i l'estatal era de 71,21 euros, ara som 12 cèntims més pobres, perquè la diferència actual és del 71,33 euros.
En pensions mitjanes mensuals respecte de les estatals els jubilats de Balears guanyen 82,13 euros menys, les vidues cobren 57,96 euros menys, les persones amb incapacitat permanent guanyen 81,66 menys, les persones orfes 41,45 euros menys i les pensions en favor de familiars estan 100,51 euros menys mensuals per davall de les estatals.
La pensió mitjana de jubilació és en el mes de setembre a les Balears de 805,36 euros mensuals, 82,29 euros per davall de l'estatal situada en 887,65 euros, segons dades del Ministeri de Treball i Immigració. El mes anterior la diferència era de 82,13 euros.
La pensió de viduïtat s'ha situat en 514,94 euros mensuals (+ 0,40) que fan 57,96 euros menys que la pensió mitjana estatal per aquest concepte, la d'incapacitat permanent ha arribat a una quantia mitjana de 769,89 euros (+0,32) mensuals, la d'orfandat té una mitjana de 309,60 euros mensuals (-0,28), que són 41,45 euros menys que la mitjana estatal, i la de favor de familiars s'ha situat en 360,56 euros al mes (-0,08), 100,51 euros menys que la mitjana estatal.
El setembre, el nombre de pensions contributives de la Seguretat Social ha arribat a la xifra de 166.487.
D'aquesta quantitat, 99.286 (+214) pensions han estat de jubilació, 43.074 de viduïtat (+46) , 18.993 d' incapacitat permanent (-13), 4.988 d'orfandat (+19) i 147 (-1)en favor de familiars
Josep Juárez
Pensionistes de Balears han de malviure amb 710,93 euros de mitjana en tant que l'espanyola és de 782,26 euros. Si el mes passat la diferència entre la pensió mitjana de les Illes i l'estatal era de 71,21 euros, ara som 12 cèntims més pobres, perquè la diferència actual és del 71,33 euros.
En pensions mitjanes mensuals respecte de les estatals els jubilats de Balears guanyen 82,13 euros menys, les vidues cobren 57,96 euros menys, les persones amb incapacitat permanent guanyen 81,66 menys, les persones orfes 41,45 euros menys i les pensions en favor de familiars estan 100,51 euros menys mensuals per davall de les estatals.
La pensió mitjana de jubilació és en el mes de setembre a les Balears de 805,36 euros mensuals, 82,29 euros per davall de l'estatal situada en 887,65 euros, segons dades del Ministeri de Treball i Immigració. El mes anterior la diferència era de 82,13 euros.
La pensió de viduïtat s'ha situat en 514,94 euros mensuals (+ 0,40) que fan 57,96 euros menys que la pensió mitjana estatal per aquest concepte, la d'incapacitat permanent ha arribat a una quantia mitjana de 769,89 euros (+0,32) mensuals, la d'orfandat té una mitjana de 309,60 euros mensuals (-0,28), que són 41,45 euros menys que la mitjana estatal, i la de favor de familiars s'ha situat en 360,56 euros al mes (-0,08), 100,51 euros menys que la mitjana estatal.
El setembre, el nombre de pensions contributives de la Seguretat Social ha arribat a la xifra de 166.487.
D'aquesta quantitat, 99.286 (+214) pensions han estat de jubilació, 43.074 de viduïtat (+46) , 18.993 d' incapacitat permanent (-13), 4.988 d'orfandat (+19) i 147 (-1)en favor de familiars
dimecres, 15 de setembre del 2010
La marroquina mallorquina Saïda Saddouki ens dóna una bona lliçó
La història de la marroquina mallorquina Saïda Saddouki s'esdevé del tot alliçonadora per a la gent amant de la llengua catalana, sobretot al nostre redol més immediat.
Saïda Saddouki, la marroquina que vol emprar el català a Mallorca, i que l'empra amb normalitat total, ens encoratja fortament!
La seva postura decidida i valenta fa que, una vegada més, aparegui a molts mitjans de comunicació la discriminació que pateix la llengua catalana a l'illa de Mallorca -d'on és l'única llengua pròpia!- per part d'agents de la Guàrdia Civil.
Ni n'és l'única, ni, malauradament, no en serà la darrera! Mentre perduri aquest comportament tan poc respectuós envers la llengua catalana, per part de tants membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat espanyol a les nostres illes.
Ben conscients que la maquinària estatal funciona a la perfecció, en profit propi, clar, un bon grapat de persones l'hem volguda acompanyar fins als Jutjats situats a les avingudes de Palma.
Aquesta dona tan valenta es mereix aquest suport. I molts més que, segurament, mai no li arribaran: regidoria de Cultura, conselleria de Cultura, direccions generals de Cultura i Política Lingüística, etc.
Si més no, perquè en comptes de comparèixer-hi com a “maltractada” per la Guàrdia Civil, s'hi ha hagut de fer present com a “denunciada per injúries i calúmnies” per la mateixa Guàrdia Civil.
Per si això no bastava i per afegitó, davant d'un Tribunal que compta amb membres que no entenen el català...
Més esperpèntic, gairebé impossible!
En veure situacions com aquesta, hom arriba a pensar i creure que el català deu ser l'única llengua del món que ha de passar per aquest tràngol: sent la llengua pròpia i oficial de les Illes Balears, no només no se la pot emprar en una caserna de la Guàrdia Civil, sinó que s'hi rep un tracte tan despectiu quan se la hi vol emprar, que hom arriba a parar als Jutjats davant d'un tribunal!
Increïble!
L'incompliment d'una Llei per part de certs agents de l'Ordre es converteix en acusació i denúncia contra qui vol complir la Llei, la de Normalització Lingüística!
Dimarts, 14 de setembre, no se n'ha pogut arribar a esbrinar què en pensa ni què hi diu el jutge. El judici a Saïda s'ha posposat a l'octubre... per la impossibilitat de fer una videoconfèrencia amb un dels testimonis de l'acusació particular, un agent de la Guàrdia Civil destinat a un poble d'Àvila...
Amb això, què em ve al cap? Que la llista detallada de vint-i-sis persones maltractades per usar el català a les Illes Balears i Pitiüses es converteix en qualque cosa més que la llista d'uns casos aïllats: esdevé tot un símptoma del tractament públic que hi rep la llengua catalana aquests darrers cinc anys.
La independència plena dels Països Catalans, dins l'Europa del segle XXI, es beslluma com l'única sortida possible per tot aquest desgavell...
dilluns, 13 de setembre del 2010
Magdalena González, Premi Jaume II del Consell de Mallorca 2010
Diada de Mallorca 2010. Per segona vegada consecutiva, aquesta setmana, em faig present al Teatre Principal de Palma. L'anterior, per assistir al lliurament dels Premis a la Solidaritat. En aquesta, per presenciar el lliurament d'Honors i Distincions 2010 que el Consell de Mallorca atorga en tres modalitats:
- Medalla d'Honor i Gratitud de l'illa de Mallorca -Categoria d'Or-
- Fill adoptiu de l'illa de Mallorca
- Premis Jaume II
M'interessaven tots, és clar.
Però m'hi vaig fer present, sobretot, per un: el que es concedia a la bona amiga i lluitadora infatigable en l'àmbit de la cultura catalana, na MAGDALENA GONZÁLEZ I CRESPÍ.
Juntament amb la gentada que omplia a vessar el recinte del Teatre Principal, vàrem poder escoltar que s'hi deia, des de l'escenari, que:
“El Consell de Mallorca ha decidit concedir el Premi Jaume II a Magdalena González i Crespí. La institució li concedeix aquest premi per la valuosa tasca realitzada en benefici de l'estudi, la divulgació i l'ensenyament del nostre patrimoni musical i per l'impuls en la creació de nous projectes en el camp de la música. Recull el premi la senyora Magdalena González.”
Gràcies!
Quina poca delicadesa a l'hora de concretar-ne l'actuació, en aquest cas! L'esport parolímpic, el periodisme i la docència, l'empresa Palma Pictures, l'aeronàutica mallorquina, el club de futbol Reial Mallorca, infants amb càncer, història local... amb tota claredat.
Orquestra de Joves Intèrprets i Cor Jove dels Països Catalans, ni tan sols s'hi esmenten!
Tanta sort que, a la seva intervenció en nom de totes les persones guardonades, na Margalida Capellà es va posar a l'alçada de les circumstàncies i féu una manifestació força significativa:
“Som feliç de ser aquí, fent part d'un acte d'afirmació identitat col·lectiva. Estimam Mallorca i podem dir ben cara alta que som d'un país que té una identitat i una llengua pròpia que ens universalitza. Qui estima el seu propi país estima el dels altres. Cal que prenguem consciència de la nostra pertinença a un país amb història. Cal conèixer la nostra història des de les escoles. Calen persones com MAGDALENA GONZÁLEZ, impulsora de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans! No hi ha res més tràgic que una persona que no és d'enlloc. Esser ciutadà o ciutadana del món passa per esser ciutadà de ca teva, passa per estimar ca teva...” (Margalida Capellà)
Em qued amb aquestes paraules tan assenyades i impetuoses de l'algaidina!
Enhorabona a totes les persones guardonades pel Consell de Mallorca. Especialment a aquelles que treballen amb plena consciència de fer part d'un àmbit cultural més ample, dins l'Europa del segle XXI, com és ara el dels Països Catalans!
divendres, 10 de setembre del 2010
Premis a la solidaritat: a tot infant que gosa néixer en un món tan injust!
Sempre que assistesc a un acte institucional on s'atorguen premis a qualque persona o entitat, m'envaeix una carretada de sensacions... totalment contraposades.
Molt més encara, quan es tracta de premiar la SOLIDARITAT!
És el cas de l'acte de lliurament dels premis del Consell de Mallorca a la Solidaritat 2010, celebrat al Teatre Principal de Palma, dijous 9 de setembre de 2010, dins el programa de festes commemoratives de la Diada de Mallorca, durant dues hores seguides.
D'una banda, entenc que les persones i/o entitats que s'han dedicat i es dediquen a fer qualque cosa positiva per l'altra gent, de manera desinteressada, posant-n'hi dels seus (temps, recursos, doblers, coneixements, experiències, dedicació, propietats, mitjans...) a canvi de no res -si es a canvi de qualque cosa, sigui quina sigui aquesta altra cosa, per a mi, ja no es pot dir que sia solidaritat vertadera!- es mereixen de ser reconegudes públicament com a tals, per part d'institucions constituïdes democràticament pel conjunt de la ciutadania.
D'altra banda, no puc ni vull desfer-me'n d'aquella recomanació, tan sàvia com bíblica, que assenyala “que no sàpiga la teva esquerra allò que fa la dreta, a fi que això quedi en el secret, i qui veu en el secret t'ho pagarà” (Mt 6:3,4).
És clar que aquesta perspectiva és evangèlica! No és política, ni institucional, ni cívica, ni humanista ni tan sols filosòfica...
Però és que l'acte de lliurament de premis a la Solidaritat 2010 que s'ha celebrat al Teatre Principal de Palma -dijous 9 del 9 del 10- ha estat farcit de gent i d'iniciatives i de persones i d'entitats i d'organitzacions que, si més no teòricament, tenen qualque cosa a veure amb comportaments derivats de l'Evangeli...
Per no fer-me'n exhaustiu i evitar d'al·ludir a tots els esments de caire religiós catòlic que s'hi han escampat durant les dues hores seguides de durada de l'acte, pot resultar suficient assenyalar el darrer punt del programa: “Reconeixement a Mans Unides”, una iniciativa, s'ha dit, sorgida d'un grapat de dones d'Acció Catòlica, una cinquantena d'anys enrere...
M'estim més no parlar-ne! M'encén la sang pensar-hi! Per molts de motius.
Puc dir, així i tot, que me n'he sortit amb alguna referència positiva. N'hi ha hagut moltes i m'agradaria remarcar-ne una, l'expressada per la doctora Roman, impulsora de la iniciativa solidària AMAZONIA:
“Vivim en un món injust! Vull retre homenatge a tot infant que té la gosadia de néixer en un món tan injust!”
Just per sentir això, ja s'ho paga d'haver-hi anat, a un acte institucional com aquest, de lliurament de premis a la solidaritat...Això sí, encara ara continuo sense acabar de veure clar que l'enhorabona a totes les persones premiades -sens dubte ben merescuda- s'hagi de barrejar amb l'enhorabona a les institucions que se n'aprofiten -sens dubte ben polititzada-.
N'hem de trobar d'altres, de fórmules, més cíviques, no tan institucionalment polititzades!
dissabte, 14 d’agost del 2010
L'OJIPC, a sis anys vista
Sis anys de lluita constant i intensa, a favor d'un projecte cultural tan singular com el que comporta la creació de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, representen moltíssim en la vida d'una persona que s'hi ha dedicat en cos i ànima.
Magdalena González Crespí, professora de música al col·legi de Santa Mònica, a Palma, un bon dia d'aquell any 2004 besllumà a l'horitzó la possibilitat remota d'arreplegar joves i al·lotes d'arreu dels territoris que conformen els Països Catalans -de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer, passant pel Principat d'Andorra- amb la finalitat de formar una orquestra simfònica.
Que no solament es dedicàs a fer concerts, sinó també a interpretar peces d'autors de l'àmbit cultural català, a investigar-hi, a fer-les conèixer, a escampar els sons i les músiques acompanyades per la llengua catalana...
Coincidint amb el 150è aniversari del naixement d'un dels més grans poetes de la nostra cultura, Miquel Costa i Llobera, na Magdalena González entenia aleshores que li havia arribat el moment, i que se li feia inevitable, d'afrontar un repte.
La crida feta des de Barcelona a la presència de totes les cultures i als joves de tots els indrets del món, la impulsava a fer que el món conegués millor el nostre patrimoni cultural: les nostres músiques, músiques que ens parlen d'allò que fórem i d'allò que som...
La impulsava també a cercar el nostre lloc en aquest marc tan enriquidor que és la pluralitat, el diàleg, o la diversitat des del respecte.
La impulsava igualment a fer servir la música com a vincle d‘unió, pau i solidaritat, a través de la qual intentar trobar, contra els vents de la globalització, un lloc per a aquestes dins la història de la música.
Amb la intenció de consolidar-se com un agent cultural, i amb una clara voluntat de continuïtat, amb aquella Orquestra volia reunir joves de diferents àmbits de la mateixa cultura: l'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, Franja de Ponent, Illes Balears i el País Valencià.
Volia que l'orquestra esdevengués ambaixadora de les belles melodies que sorgeixen dels diferents accents d'una mateixa llengua i de la seva riquesa.
Així , idò, es disposava a recórrer aquell camí, gens fàcil i ple d'obstacles, per arribar “fins on les paraules es difuminen amb la forma més digna que tenim de lluitar a favor d'una sèrie de valors i utopies", per fer realitat el somni en el Festival Mundial de la Joventut.
Donava així la benvenguda a l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans benvolguda!
Era el mes de maig de 2004.
Dia 14 d'agost de 2004, l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans feia el seu primer concert simfònic, dirigida pel mestre Salvador Brotons.
Aquests sis anys, fent front a totes les dificultats més inimaginables, l'OJIPC ha pogut gaudir del plaer i la satisfacció de veure'n realitzat el somni d'actuar en concert al mateix Palau de la Música Catalana, a Barcelona.
Després d'haver-ho fet al Festival Mundial de la Joventut, a la seu Catedral de Perpinyà, a l'abadia de Sant Miquel de Cuixà (en tres oportunitats), al Casal de Cultura de la vila alacantina de Mutxamel, a la vila eivissenca de Sant Antoni de Portmany, a la ciutat menorquina de Maó, al Teatre Principal de Palma, a Santa Eulària des Riu dins el Palau de Congressos d'Eivissa, al Palau Foz de Lisboa, al Palau de la Música Catalana, a Barcelona...
Una dotzena de concerts que duen a pensar i creure que han valgut la pena tots els esforços realitzats a favor d'un projecte cultural tan singular com aquest, dins l'àmbit de la música simfònica.
Com a colofó d'aquella iniciativa empresa l'any 2004, en complir-se 6 anys d'aquell primer concert, la seva impulsora ha optat per afegir-hi encara una altra creació: el Cor Jove dels Països Catalans, dins l'àmbit coral!
Coincidint amb les dates, a la Colònia de Sant Pere, al terme municipal d'Artà, una trentena de joves i al·lotes d'arreu dels territoris que conformen els Països Catalans, durant vuit dies seguits romanen preparant les actuacions d'aquesta Temporada 2010, amb peces d'autors de Catalunya Nord, Principat de Catalunya, País Valencià, l'Alguer i Mallorca...
S'ho paga fer-ne un seguiment acurat i donar-hi un suport intens.
Per molts d'anys.
divendres, 30 de juliol del 2010
El Cor Jove dels Països Catalans, a Mallorca (2)
S'acosta el dia de l'arribada a Mallorca del COR JOVE DELS PAÏSOS CATALANS (CJP), una iniciativa que hi va néixer l'any passat i que enguany n'ha de presentar els primers quatre concerts.
La seva presentació pública fou a la seu de l'Institut Ramon Llull, el 6 de juny de 2009.
D'aleshores ençà, s'ha mostrat com una formació coral singular. Pels seus components. Pels seus objectius. Pel seu repertori.
Sota la direcció del mestre Esteve Nabona, amb el suport valuós dels professors Pau Casan i Fanny Marí, integren el Cor Jove dels Països Catalans una trentena de joves i al·lotes, d'entre 18 i 26 anys, d'arreu dels Països Catalans: Barcelona (12), Girona (1), Mallorca (6), Sardenya (4), Tarragona (3), València (4), Vilaplana (1).
Són 15 al·lots i 16 al·lotes, entre sopranos, contralts, tenors i baixos.
Es proposen recuperar i difondre el patrimoni musical de tot l'àmbit cultural català. I, amb la llengua com a vincle d'unió, ser una plataforma enriquidora d'encontre i d'intercanvi entre joves de diferents àmbits de la mateixa cultura. Al mateix temps, volen ser ambaixador cultural dels Països Catalans a l'Europa del segle XXI.
Enguany ofereixen un repertori exquisit que es prepara i assaja durant una estada de vuit dies a la Colònia de Sant Pere (Artà), i que està previst de difondre amb concerts programats a quatre indrets diversos dels Països Catalans: Palma (Mallorca), Prada de Conflent (Catalunya Nord) , l'Alguer i Castelsardo (Sardenya).
Com s'assenyala al Programa de Festes de Sant Bernat, el concert del Cor Jove dels Països Catalans es fa al mateix claustre del monestir de La Real, el dissabte, 21 d'agost a les 21 hores.
"La Llei de caixes, contra els interessos de la ciutadania"
Vet ací el contengut d'un article força il·lustratiui summament interessant, sobre la Llei de caixes d'Estalvi, elaborat, difós i signat pel líder sindical de la CGT-Balears, Josep Juárez:
"El passat 21 de juliol, el parlament espanyol va aprovar la Llei de Caixes d'Estalvi, amb els vots favorables de PSOE, PP, CC i UPN. Aquesta Llei va partir de l'acord entre Zapatero i Rajoy, en la seva reunió del 5 de maig. Una vegada més es demostra que, més enllà de la brossa política i la crispació, ambdós mandataris i els seus partits comparteixen les mateixes receptes del sistema capitalista, ja que s'han posat d'acord per a modificar el règim jurídic de les Caixes d'Estalvi, obrint la veda a la privatització d'aquestes entitats, aspiració llargament anhelada pel món financer i la banca privada.
Amb l'entrada al capital privat, que podrà ocupar fins a un 50% de cada entitat mitjançant l'adquisició de les anomenades “quotes participatives”, es desnaturalitzen les fins socials que, almenys sobre el paper, han tingut fins a ara les Caixes d'Estalvi. La presumpta “despolitització” de les mateixes, publicitada com un dels “efectes positius” d'aquesta Llei (reducció fins a un 40% de presència institucional en els òrgans de govern, del 50% que tenia fins a ara), sembla que també té parany. Es disminueix la presència de les administracions públiques i es dóna cabuda als banquers, amb el que resulta pitjor el remei que la malaltia.
Clar que, per a fer atractiu el pastís a la iniciativa privada, les Caixes han de ser “fortes” i “rendibles”, segons els criteris del capital. Responent a aquest desig, tant des de la Unió Europea com des del Banc d'Espanya, s'ha forçat darrerament un procés de fusions i absorcions, anomenades “fredes” i SIPs (Sistemes Institucionals de Protecció, que funcionaran com qualsevol banc privat), però que suposen, entre altres conseqüències no desitjades, el desarrelament de moltes caixes dels seus entorns socials i territorials, i la desaparició d'unes altres, amb la consegüent pèrdua de milers de llocs de treball pel tancament d'oficines, duplicades o no.
La nova Reforma Laboral afavorirà, sens dubte, el procés d'aquesta espècie de “neteja ètnica” d'empleats sobrants. Les facilitats generosament ampliades als empresaris, amb aquesta reforma, per a aplicar acomiadaments massius i barats, eufemísticament anomenats “acomiadaments objectius” i “Expedients de Regulació d'Ocupació” (EROs), les indemnitzacions dels quals es pagaran en part amb doblers públics (8 dies per any treballat, a càrrec del FOGASA, Fons de Garantia Salarial) dibuixen un front ombrívol, per a molts treballadors que creien tenir un lloc de treball digne i segur. Fins i tot s'han detectat en el sector ofertes de desvinculació que inclouen el segur d'atur com part del tracte, mitjançant la formalització d'acomiadaments fraudulents. La unitat sindical resulta, doncs, més necessària que mai, per a plantar cara a la reforma laboral i conservar els llocs de treball. Una raó molt de pes, per a sumar el sector d'Estalvi a la Vaga General de Setembre.
Els 7 processos d'integració de Caixes d'Estalvi amb ajudes del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) sumen 10.189 milions d'euros, segons el següent quadre, extret de l'Informe de Situació del Banc d'Espanya, a 29/06/10, sobre la reestructuració de les Caixes d'Estalvi:
Si a això afegim els 800 milions dedicats al sanejament de CajaSur (que disposa d'altres 1500 addicionals, no utilitzats fins ara), i els 3.775 milions destinats pel fons de Garantia de Dipòsits per a tapar el forat de Caja Castilla la Mancha, el muntant de diners públics dedicats a la reconversió i sanejament del sector de Caixes d'Estalvi, en perspectives de privatització, arriba a 16.264 milions d'euros. És a dir, no bastarien els 15.000 milions del Pla d'Ajustament imposat pel govern amb la complicitat parlamentària, i extrets de la retallada de la inversió pública i de la despesa social, a força dels sacrificis de pensionistes, funcionaris, aturats i persones depenents.
Contràriament al que diu la propaganda oficial, la Llei de Caixes i la reconversió del sector poc o gens tenen a veure amb una suposada sortida de la crisi, que assota severament a la majoria dels treballadors, i als sectors socials més desprotegits. Per contra, és de témer que suposi una volta de rosca més en el règim de bancocràcia imperant, ja que suposa més poder per a la banca privada i l'especulació capitalista que, no ho oblidem, és l'autèntica causa de la crisi. Resulta absolutament escandalós que, mentre se'ls posa a disposició tan magnífiques ajudes amb diners públics, els banquers responguin amb el tancament del crèdit cap a les economies familiars i les petites i mitjanes empreses, provocant la caiguda de milers d'elles, amb el consegüent desmantellament de l'economia productiva, augment de l'atur, pèrdua de drets socials i empobriment general.
És necessari, per tant, acabar amb el monopoli privat del control de les finances. Cal promoure el debat ciutadà sobre la necessitat inajornable de l'establiment d'uns serveis financers de caràcter públic, al servei dels treballadors, la ciutadania i l'economia productiva. La vida i els drets bàsics de les persones no poden romandre condicionats i a la mercè de l'especulació de les cúpules financeres. El crèdit ha de fluir en condicions justes, i preferentment per a satisfer els drets i el benestar de tots els ciutadans, especialment dels sectors més indefensos. I això només ho pot dur a terme una banca pública i social, controlada democràticament.
Pep Juárez,
Secretari d’Acció Sindical de FESIBAC-CGT
Juliol de 2010
"El passat 21 de juliol, el parlament espanyol va aprovar la Llei de Caixes d'Estalvi, amb els vots favorables de PSOE, PP, CC i UPN. Aquesta Llei va partir de l'acord entre Zapatero i Rajoy, en la seva reunió del 5 de maig. Una vegada més es demostra que, més enllà de la brossa política i la crispació, ambdós mandataris i els seus partits comparteixen les mateixes receptes del sistema capitalista, ja que s'han posat d'acord per a modificar el règim jurídic de les Caixes d'Estalvi, obrint la veda a la privatització d'aquestes entitats, aspiració llargament anhelada pel món financer i la banca privada.
Amb l'entrada al capital privat, que podrà ocupar fins a un 50% de cada entitat mitjançant l'adquisició de les anomenades “quotes participatives”, es desnaturalitzen les fins socials que, almenys sobre el paper, han tingut fins a ara les Caixes d'Estalvi. La presumpta “despolitització” de les mateixes, publicitada com un dels “efectes positius” d'aquesta Llei (reducció fins a un 40% de presència institucional en els òrgans de govern, del 50% que tenia fins a ara), sembla que també té parany. Es disminueix la presència de les administracions públiques i es dóna cabuda als banquers, amb el que resulta pitjor el remei que la malaltia.
Clar que, per a fer atractiu el pastís a la iniciativa privada, les Caixes han de ser “fortes” i “rendibles”, segons els criteris del capital. Responent a aquest desig, tant des de la Unió Europea com des del Banc d'Espanya, s'ha forçat darrerament un procés de fusions i absorcions, anomenades “fredes” i SIPs (Sistemes Institucionals de Protecció, que funcionaran com qualsevol banc privat), però que suposen, entre altres conseqüències no desitjades, el desarrelament de moltes caixes dels seus entorns socials i territorials, i la desaparició d'unes altres, amb la consegüent pèrdua de milers de llocs de treball pel tancament d'oficines, duplicades o no.
La nova Reforma Laboral afavorirà, sens dubte, el procés d'aquesta espècie de “neteja ètnica” d'empleats sobrants. Les facilitats generosament ampliades als empresaris, amb aquesta reforma, per a aplicar acomiadaments massius i barats, eufemísticament anomenats “acomiadaments objectius” i “Expedients de Regulació d'Ocupació” (EROs), les indemnitzacions dels quals es pagaran en part amb doblers públics (8 dies per any treballat, a càrrec del FOGASA, Fons de Garantia Salarial) dibuixen un front ombrívol, per a molts treballadors que creien tenir un lloc de treball digne i segur. Fins i tot s'han detectat en el sector ofertes de desvinculació que inclouen el segur d'atur com part del tracte, mitjançant la formalització d'acomiadaments fraudulents. La unitat sindical resulta, doncs, més necessària que mai, per a plantar cara a la reforma laboral i conservar els llocs de treball. Una raó molt de pes, per a sumar el sector d'Estalvi a la Vaga General de Setembre.
Els 7 processos d'integració de Caixes d'Estalvi amb ajudes del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) sumen 10.189 milions d'euros, segons el següent quadre, extret de l'Informe de Situació del Banc d'Espanya, a 29/06/10, sobre la reestructuració de les Caixes d'Estalvi:
Si a això afegim els 800 milions dedicats al sanejament de CajaSur (que disposa d'altres 1500 addicionals, no utilitzats fins ara), i els 3.775 milions destinats pel fons de Garantia de Dipòsits per a tapar el forat de Caja Castilla la Mancha, el muntant de diners públics dedicats a la reconversió i sanejament del sector de Caixes d'Estalvi, en perspectives de privatització, arriba a 16.264 milions d'euros. És a dir, no bastarien els 15.000 milions del Pla d'Ajustament imposat pel govern amb la complicitat parlamentària, i extrets de la retallada de la inversió pública i de la despesa social, a força dels sacrificis de pensionistes, funcionaris, aturats i persones depenents.
Contràriament al que diu la propaganda oficial, la Llei de Caixes i la reconversió del sector poc o gens tenen a veure amb una suposada sortida de la crisi, que assota severament a la majoria dels treballadors, i als sectors socials més desprotegits. Per contra, és de témer que suposi una volta de rosca més en el règim de bancocràcia imperant, ja que suposa més poder per a la banca privada i l'especulació capitalista que, no ho oblidem, és l'autèntica causa de la crisi. Resulta absolutament escandalós que, mentre se'ls posa a disposició tan magnífiques ajudes amb diners públics, els banquers responguin amb el tancament del crèdit cap a les economies familiars i les petites i mitjanes empreses, provocant la caiguda de milers d'elles, amb el consegüent desmantellament de l'economia productiva, augment de l'atur, pèrdua de drets socials i empobriment general.
És necessari, per tant, acabar amb el monopoli privat del control de les finances. Cal promoure el debat ciutadà sobre la necessitat inajornable de l'establiment d'uns serveis financers de caràcter públic, al servei dels treballadors, la ciutadania i l'economia productiva. La vida i els drets bàsics de les persones no poden romandre condicionats i a la mercè de l'especulació de les cúpules financeres. El crèdit ha de fluir en condicions justes, i preferentment per a satisfer els drets i el benestar de tots els ciutadans, especialment dels sectors més indefensos. I això només ho pot dur a terme una banca pública i social, controlada democràticament.
Pep Juárez,
Secretari d’Acció Sindical de FESIBAC-CGT
Juliol de 2010
dimecres, 28 de juliol del 2010
Vídeo de jornades anticapitalistes a Palma
Gràcies a les noves tecnologies de la informació i la comunicació, podem comptar amb informacions tan enriquidores com la que ens ofereix aquesta producció audiovisual elaborada pel bon company de lluites socials i polítiques, Jaume Rosselló.
Si no fos per mitjans com aquest, molt poc s'arribaria a saber, per exemple, d'aquestes xerrades anticapitalistes realitzades enguany a Palma, en les quals vaig participar amb moltes ganes.
Juntament amb n'Arnau Matas, na Neus Roca o na Laura Camargo vàrem col·laborar en la iniciativa promoguda per estudiants anticapitalistes de la UIB, a can Alcover.
Enhorabona, Jaume. Coratge i endavant!
dimecres, 21 de juliol del 2010
El Cor Jove dels Països Catalans, a Mallorca
El Cor Jove dels Països Catalans nasqué a Mallorca l'any passat, gràcies a l'empenta de la professora de música Magdalena González.
D'aleshores ençà, ha anat fent passes i s'ha anat conformant, sota la direcció del mestre Esteve Nabona, i Fanny Marí com a professora convidada.
Del 14 al 21 d'agost d'enguany, tots els membres que conformen el Cor Jove dels Països Catalans tenen previst de realitzar el seu primer encontre, abans d'executar-ne el primer concert.
Han triat Mallorca. Més concretament la Residència de Sant Guillem i Sant Antoni, a la Colònia de Sant Pere, Artà.
Aquest estiu tenen previst de fer 4 concerts. El primer de tots a Palma, al claustre del monestir de La Real, el 21 d'agost a les 21 hores. (ENTRADA GRATUÏTA, OBERTA A TOTHOM)
Pocs dies després, en repeteixen actuacions a Sant Pere de Prada, Prada de Conflent (Catalunya Nord), el 23 d'agost, clausurant la 42a edició de la UCE, en la que ha de ser la seva presentació oficial en societat.
També tenen previst d'actuar a l'Alguer (Sardenya), el 25 d'agost. I a Castelsardo (Sardenya) el 26 d'agost.
El grup és format per 32 cantaires: 17 del Principat, 7 de Mallorca, 4 de l'Alguer i4 del País Valencià.
Amb aquestes actuacions s'inicia un camí a recórrer en paral·lel, juntament amb l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, també creada a Palma, gràcies a l'empenta de la mateixa professora de música, na Magdalena González, qui aconseguí d'organitzar-ne el primer concert de l'OJIPC l'any 2004 a Barcelona, al Festival Mundial de la Joventut, dins el marc del Fòrum de les Cultures. Se n'ha fet el darrer, al Palau de la Música Catalana enguany mateix.
Amb l'acompanyament instrumental d'Ars Musicae, interpreten peces d'arreu dels Països Catalans. Amb un repertori tan variat com engrescador:
1a part
JOAN BRUDIEU (Llemotges, 1520 – La Seu d’Urgell, 1591)
Madrigals sobre poemes d’Ausiàs Marc (Gandia 1400- València 1459)
Madrigal XIII
1ª part: Fantasiant, amor a mi descobre
2ª part: Si fos Amor substança
3ª part: Lir entre carts, lo meu voler se tempra
Madrigal XV
1ª part: Ma volentat ab la rahó s'envolpa
2ª part: Plena de seny, donau-me una crosta
FRANCESC VALLS (Barcelona c1671 - 1747)
Tres motets
Et misericordia
Tota pulchra es
Fiat misericordia
PERE RABASSA (Barcelona 1683 – 1767 Sevilla)
Magnificat
2a part
ISABELLA MONTANARI (Sàsser1919 - 1993)
Ave Maria
Poema d'Antonel·la Salvietti (Alguer 1924- 2010)
Versió coral de Stefano Garau
MANUEL OLTRA (València, n1922)
Bestiari
Poemes de Joan Oliver - Pere Quart (Sabadell 1899 - Barcelona 1986)
Pingüí
Mosques i mosquits
L'elefant
El secret
poema de Joaquim Foguera (Colònia Güell 1893 - Barcelona 1919)
JOAN MARIA THOMÀS (Palma 1896 - 1966)
Obres corals
Canticum Archa Noe (imitant Janequin)
Cuna triste (trad. Mallorquina)
Campanes sobre el mar (estudi coral)
dijous, 8 de juliol del 2010
Meem! A veure si ens hi veim, a la mani de dissabte!
A mida que s'acosta el dia de la Manifestació cívica a Barcelona, per proclamar-hi a tots vuit vents del món que “Som una nació. Nosaltres decidim”, s'incrementa el nombre d'entitats i de persones de les Illes Balears i Pitiüses que n'hi mostren l'adhesió.
Senyal inequívoc que la consciència nacional de la catalanitat s'escampa arreu dels territoris que conformen els Països Catalans, per tal d'empènyer perquè s'esdevengui un dels propers estats sobirans a l'interior de la Unió Europea del segle XXI:
Alegra ben molt veure que són més d'una vintena les adhesions que hi han arribat, fins ara, des de les Illes Balears i Pitiüses:
- Ateneu Gabriel Buades i Pons (Inca, Mallorca)
- Avançam
- Comissió de Festes de Santa Maria (Formentera)
- Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana -CAL-
- Drets Humans de Mallorca
- Entesa per Mallorca
- Esquerra Republicana de Catalunya -ERC-
- GREC Resolució de Conflictes
- Grup Blanquerna (Mallorca)
- IGMAN Acció Solidària
- Institut d'Estudis Eivissencs
- Joves d'Esquerra Nacionalista -JEN-PSM- (Mallorca)
- Justícia i Pau
- L'Estel de Mallorca
- Obra Cultural Balear
- Picalsud - Pobles i Cultures del Sud (Mallorca)
- Plataforma Calvià per la Llengua (Calvià, Mallorca)
- PSM-ENTESA NACIONALISTA DE MALLORCA
- Societat Catalanobalear d'Infermeria
- Som i Serem Ràdio (Palma, Mallorca)
- STEI-i Intersindical
- Unió de Pagesos...
A més de totes aquestes 22 entitats, n'han expressat també la seva adhesió a títol personal, entre d'altres: Antoni Castelló i Klein, Antoni Lluís Trobat Alemany, Cecili Buele i Ramis, Joan Perelló Ginard, Jordi Baldó i Company, Raquel Cortès Herrera...
A VEURE, IDÒ, SI ENCARA SOM MÉS, MEEM!
I ENS HI VEIM, A LA MANI DE DISSABTE A BARCELONA!
dimecres, 7 de juliol del 2010
Mobilitzem-nos ara! No ens aturem mai!
El 18 de febrer de 2006, vaig participar a Barcelona, molt entusiasmat, en la més grans de les manifestacions en què he pres part mai. Tota la Gran Via de les Corts Catalanes plena de gent, de gom a gom, des de la plaça d'Espanya fins a la plaça de Catalunya.
Senyal clar i evident de la maduresa política de la nació catalana sencera; i de la campanya catalana molt forta que s'hi havia desplegat a favor del dret de decidir.
En aquella ocasió havia estat convocada i organitzada per la Plataforma pel Dret de Decidir. Aquell dia presidia i encapçalava la manifestació una gran pancarta amb el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir”.
Tot i que Esquerra Republicana era l'única organització política que hi donava suport explícit, gent del país sencer s'hi mobilitzava per la nació catalana.
Quatre anys i mig després, dissabte, 10 de juny de 2010, faig comptes de tornar a fer-me present a Barcelona, des de Mallorca estant, amb el desig de participar en una altra manifestació de les mateixes característiques.
En aquesta ocasió, ha estat convocada per Òmnium Cultural i tota una munió d'entitats que conformen la Comissió Organitzadora.
Ha d'encapçalar la manifestació -que recorre Diagonal, Passeig de Gràcia, Gran Via de les Corts Catalanes i plaça de Tetuan- una altra pancarta amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Em sembla més clar que les aigües cristallines de la platja del Trenc, a Campos, que la manifestació que es fa enguany, el 10 de juny, és una continuació vera d'aquella altra que es va fer el 18 de febrer de 2006. Si més no, pel seu contengut reivindicatiu : SOM UNA NACIÓ!Juntament amb molta altra gent de Mallorca, m'hi he adherit plenament. Quan una part de la nació tan rellevant, com és el Principat de Catalunya, es mou i es mobilitza per reclamar el dret de decidir, nosaltres, catalans de les Illes Balears i Pitiüses, ens hi adherim amb la convicció plena que ens afecta més que directament.
M'alegra veure que, en aquesta ocasió, són bastant més nombroses les entitats mallorquines adherides.
A veure si ens hi veim, idò: la gent d'Ateneu Gabriel Buades, Avançam, CAL, Drets Humans de Mallorca, Entesa per Mallorca, ERC, GREC, Grup Blanquerna, IG queMAN Acció Solidària, JEN-PSM, Justícia i Pau, L'Estel de Mallorca, Obra Cultural Balear, PEN català a les Illes Balears, Picalsud, Plataforma Calvià per la Llengua, PSM-Entesa Nacionalista, Societat Catalanobalear d'Infermeria, STEI-i, Unió de Pagesos...
Tothom manté la mateixa convicció: pel meu país sencer, “Som una Nació. Nosaltres decidim”.
Un VISCA ben fort pels Països Catalans, com un estat nou dins l'Europa del segle XXI!
dimarts, 6 de juliol del 2010
Tres moments de contacte amb Fèlix Pons
Aquest dies que es lamenta la mort de Fèlix Pons Irazazábal, em ve al cap el record de certs moments compartits, en àmbits ben diversos: com a creient catòlic, dins el Moviment Escolta de Mallorca; com a polític d'esquerres, presidint del Congrés dels Diputats durant 9 anys seguits; i com a ciutadà actiu, albirant la construcció d'una nova Mallorca, més mestissa i barrejada.
Tots tres moments en resulten força enriquidors, per a mi.
- El primer
El seu gran interès a donar i rebre educació integral, compromesa amb el país, la defensa de la natura, la igualtat de nins i nines, o els valors de la transcendència, en fan un ciutadà creient practicant excepcional.
Exemple admirable per a molta de gent (sobretot per a qui no acaba d'entendre que un home que es diu d'esquerres també es declari i miri de comportar-se com a cristià).
- El segon
Vint-i-dos anys abans!
Em feia a saber que el senyor Pons li havia encarregat d'interessar-se per la demanda que jo li havia fet i de contestar a la meva petició d'informació.
Feia poc que s'havia mort la meva dona, na Lina Company... Com a empleat públic de la comunitat autònoma de les Illes Balears, m'havien entrat ganes de participar als concursos de selecció de funcionaris comunitaris a la Comissió i al Parlament Europeu.
Amb aquell detall tan valuós per a mi, m'obrí les portes de la Delegació de la Comissió de les Comunitats Europees, del carrer Serano, 41, a Madrid, on vaig poder consultar tot quant vaig voler amb la senyora Berta Lasuen...
- I el tercer
Bon cavaller a l'àmbit de la política institucional i cívica, em demanava parer sobre algunes al·lusions que havia pensat de fer a la persona de mumpare ja difunt, del qual, -em deia- continuava guardant molt bons records...
Sempre li agrairé totes aquestes, i d'altres, deferències!
M'imagín que deu ser de veure i d'escoltar, allà on són ara tots dos junts, els comentaris que hi fan dos polítics socialistes mallorquins, tan admirables per a mi: n'Emili Darder Cànaves i en Fèlix Pons Irazazábal!
Tots dos, polítics d'esquerres. Tots dos creients practicants. Tots dos ciutadans actius d'aquesta terra nostra.
Que en gaudeixin per a sempre i a plaer!
Cecili Buele i Ramis
dissabte, 3 de juliol del 2010
Festa i lluita, al barri del Camp Rodó
La barriada del Camp Rodó, com moltes altres de la ciutat de Palma, es troba aquests dies d'estiu fent festa. Entitats socials i associacions veïnals diverses s'afanyen a preparar-les i organitzar-les, de manera que resultin el més participatives possible.
Enguany, des de l'Associació Veïnal del Camp Rodó, de la qual som membre des de fa 22 anys, se m'ha convidat a fer-hi el Pregó de Festes; cosa que m'ha encantat de fer (i que es pot seguir en aquests dos enllaços que tan gentilment n'ofereix la secretària de l'AVV, Llum Esteva, al Facebook: Pregó de Cecili Buele de les Festes al Camp Rodó 2010.
Si hom vol veure imatges, també, de l'inici d'aquestes jornades festives que van començar al Parc de ses Fonts, divendres 4 de juny, hi pot accedir des d'ací mateix.
Està clar que la barriada del Camp Rodó, en aquestes dues darreres dècades, ha canviat en molts d'aspectes: tant pel que fa a la gent que hi viu, com pel que té a veure amb els equipaments públics instal·lats, com pel que respecta a la consolidació d'associacions, entitats, empreses...
Hom nota a faltar, això sí, un increment en la participació cívica i ciutadana que desitjaria, com a tros de món integrat dins l'Europa democràtica del segle XXI...
Alhora que desitjaria viure en una barriada que fos capdavantera en la defensa de la llengua i la cultura pròpies d'aquesta terra nostra; en la protecció dels sectors més desafavorits i en el respecte cap als drets humans més fonamentals per a tothom que hi viu, hi resideix o hi treballa.
Ens queda molta de feina a fer, encara! De ganes, no en manquen...
Bones festes! Bona lluita! Bona barriada!
divendres, 2 de juliol del 2010
Pregó de Festes al barri del Camp Rodó
Divendres, 2 de juliol de 2010, l'Associació Veïnal del Camp Rodó, amb un acte organitzat a l'aire lliure conjuntament amb altres entitats diverses, inicia el programa de festes populars que ha elaborat per a enguany en aquesta barriada de Palma, i que va adreçat a tota la gent que hi viu i s'hi vol acostar.
Una entitat que, d'ençà que es va crear l'any 1977 -això vol dir que ja duu 33 anys d'existència perdurable i ininterrompuda- ha volgut mantenir, precisament, les dues característiques que li són més pròpies en la construcció d'aquest barri, on mira d'enfortir-hi convivències cíviques: la Festa i la Lluita. Festa i Lluita, que vénen a ser com la cara i la creu d'aquesta moneda valuosa que comporta l'entitat: Festa per aquelles coses bones que s'hi van aconseguint i s'hi mantenen. Lluita per reivindicar tot allò que encara no tenim o que ho voldríem tenir d'una altra manera.
Com diu el poeta (Bartomeu Fiol), “Camp Rodó vol dir camp de batalla!”
En l'inici de les festes d'enguany m'agradaria recordar, fent-ne un esment més que entranyable, la gran quantitat de persones veïnes del barri -amb noms i llinatges concrets- que, al llarg d'aquests darrers 33 anys, hi han dedicat esforços, idees, hores, recursos, iniciatives... de tantíssimes maneres, però sobretot fent part de la Junta Directiva d'aquesta associació veïnal. Es poden comptar a centenars, segurament.
Són persones que gairebé sempre s'han mogut dins l'anonimat, sense esperar res a canvi en benefici propi; però no deixant mai de pressionar perquè el “barri del Camp Rodó arribi a ser allò que els veïnats del Camp Rodó volem que sigui” -com reflecteixen els carnets de soci de l'entitat-: un barri net i curós, un barri tranquil i harmoniós, un barri culte i lluitador, un barri on tothom passi gust de viure-hi.
De tota aquesta gent que ha format part de la Junta Directiva de l'associació veïnal del Camp Rodó, n'hi ha que encara són vius -i alegra ben molt veure que s'acostin a celebrar enguany aquestes festes populars-. N'hi ha d'altres que ja ens han deixat i ja no són aquí entre nosaltres. A totes aquestes persones el nostre agraïment més profund, en un dia com avui.
També m'agradaria recordar i fer avinent que, si en aquests darrers 33 anys, s'han anat aconseguint millores al barri, en bona part, aquestes es deuen a l'existència perdurable d'aquesta associació veïnal -que precisament no fa gaire va renovar-ne la Junta Directiva-.
És des d'aquí, des d'aquesta associació veïnal del Camp Rodó, que s'han reclamat i aconseguit els primers semàfors al barri, després que s'hi haguessin produït morts d'infants per manca d'una senyalització adequada per al trànsit de vehicles...
És des d'aquí, des de l'associació veïnal del Camp Rodó, que s'han celebrat jornades de festa popular, amb la participació de veïnades i veïnats, on han participat grups nombrosos d'artistes, actors i actrius, balladores i balladors, cantaires...
És des d'aquí, des de l'associació veïnal del Camp Rodó, que s'ha aconseguit la primera zona verda, a Can Simonet, i la resta de zones verdes del barri, com aquesta de ses Fonts, o la de s'Escorxador.
És des d'aquí, des de l'associació veïnal del Camp Rodó, que s'ha reclamat i aconseguit un bon nombre de centres escolars per atendre les necessitats educatives de la població.
És des d'aquí que s'ha lluitat per tenir el Centre Cultural i Comercial de s'Escorxador, amb el Punt d'Atenció Continuada per a l'atenció sanitària (PAC).
És des d'aquí, que s'ha anat publicant el butlletí de l'associació, a través del qual la població d'aquesta barriada ha pogut romandre informada de les activitats que s'hi organitzen.
És des d'aquí que ha nascut una iniciativa pionera en el tractament dels infants d'aquelles famílies que tenen més problemes, com és el cas dels Ferrerets, o de l'atenció alimentària en aquests temps de crisi que patim.
També és des d'aquí, des de l'associació veïnal del Camp Rodó, que s'ha reclamat insistentment la rehabilitació de les plantes superiors del Mercat del Camp Rodó, perquè fossin destinades a centre sociocultural (una instal·lació que hores d'ara encara no s'ha arribat a inaugurar!)
O que s'ha insistit en la necessitat que retornin a mans del poble les instal·lacions militars desocupades, com són ara les dues casernes situades a la carretera de Valldemossa.
O que s'ha reclamat l'ús públic dels terrenys extensos que conformen les instal·lacions del Psiquiàtric, en comptes de construir-hi més edificis privats.
Trenta-tres anys de Festa i Lluita veïnal són molts, certament! Però tampoc no són tants, si els comparam amb tota la història cívica de la nostra ciutat de Palma.
Ens queda molta de feina a fer, encara. I, des d'aquesta associació veïnal, que fa part de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, podem convidar a enfortir i consolidar la tasca de reivindicar més i millors serveis públics, com un dels drets fonamentals de la ciutadania democràtica del segle XXI.
Siguin quins siguin governants o autoritats, la ciutadania del segle XXI, lluny de veure'n afeblits els drets cívics aconseguits durant la segona meitat del segle passat, els hem de veure ampliats i consolidats.
Per això, som de l'opinió que ara més que mai, fa falta insistir en la necessitat de fer Festa al Camp Rodó, certament; però també en la necessitat de continuar mantenint ben viva la flama de la Lluita per aconseguir un barri millor.
Ens ho demanen les generacions que hi nasqueren.
També les que hi arribaren i s'hi instal·laren fa dècades.
I, sobretot, les que hi acaben d'arribar més recentment, provenint d'indrets tan diversos, d'arreu del Planeta Terra.
Per molts d'anys!
Cecili Buele i Ramis
Veí del Camp Rodó
Mallorca, 2 de juliol de 2010
Una entitat que, d'ençà que es va crear l'any 1977 -això vol dir que ja duu 33 anys d'existència perdurable i ininterrompuda- ha volgut mantenir, precisament, les dues característiques que li són més pròpies en la construcció d'aquest barri, on mira d'enfortir-hi convivències cíviques: la Festa i la Lluita. Festa i Lluita, que vénen a ser com la cara i la creu d'aquesta moneda valuosa que comporta l'entitat: Festa per aquelles coses bones que s'hi van aconseguint i s'hi mantenen. Lluita per reivindicar tot allò que encara no tenim o que ho voldríem tenir d'una altra manera.
Com diu el poeta (Bartomeu Fiol), “Camp Rodó vol dir camp de batalla!”
En l'inici de les festes d'enguany m'agradaria recordar, fent-ne un esment més que entranyable, la gran quantitat de persones veïnes del barri -amb noms i llinatges concrets- que, al llarg d'aquests darrers 33 anys, hi han dedicat esforços, idees, hores, recursos, iniciatives... de tantíssimes maneres, però sobretot fent part de la Junta Directiva d'aquesta associació veïnal. Es poden comptar a centenars, segurament.
Són persones que gairebé sempre s'han mogut dins l'anonimat, sense esperar res a canvi en benefici propi; però no deixant mai de pressionar perquè el “barri del Camp Rodó arribi a ser allò que els veïnats del Camp Rodó volem que sigui” -com reflecteixen els carnets de soci de l'entitat-: un barri net i curós, un barri tranquil i harmoniós, un barri culte i lluitador, un barri on tothom passi gust de viure-hi.
De tota aquesta gent que ha format part de la Junta Directiva de l'associació veïnal del Camp Rodó, n'hi ha que encara són vius -i alegra ben molt veure que s'acostin a celebrar enguany aquestes festes populars-. N'hi ha d'altres que ja ens han deixat i ja no són aquí entre nosaltres. A totes aquestes persones el nostre agraïment més profund, en un dia com avui.
També m'agradaria recordar i fer avinent que, si en aquests darrers 33 anys, s'han anat aconseguint millores al barri, en bona part, aquestes es deuen a l'existència perdurable d'aquesta associació veïnal -que precisament no fa gaire va renovar-ne la Junta Directiva-.
És des d'aquí, des d'aquesta associació veïnal del Camp Rodó, que s'han reclamat i aconseguit els primers semàfors al barri, després que s'hi haguessin produït morts d'infants per manca d'una senyalització adequada per al trànsit de vehicles...
És des d'aquí, des de l'associació veïnal del Camp Rodó, que s'han celebrat jornades de festa popular, amb la participació de veïnades i veïnats, on han participat grups nombrosos d'artistes, actors i actrius, balladores i balladors, cantaires...
És des d'aquí, des de l'associació veïnal del Camp Rodó, que s'ha aconseguit la primera zona verda, a Can Simonet, i la resta de zones verdes del barri, com aquesta de ses Fonts, o la de s'Escorxador.
És des d'aquí, des de l'associació veïnal del Camp Rodó, que s'ha reclamat i aconseguit un bon nombre de centres escolars per atendre les necessitats educatives de la població.
És des d'aquí que s'ha lluitat per tenir el Centre Cultural i Comercial de s'Escorxador, amb el Punt d'Atenció Continuada per a l'atenció sanitària (PAC).
És des d'aquí, que s'ha anat publicant el butlletí de l'associació, a través del qual la població d'aquesta barriada ha pogut romandre informada de les activitats que s'hi organitzen.
És des d'aquí que ha nascut una iniciativa pionera en el tractament dels infants d'aquelles famílies que tenen més problemes, com és el cas dels Ferrerets, o de l'atenció alimentària en aquests temps de crisi que patim.
També és des d'aquí, des de l'associació veïnal del Camp Rodó, que s'ha reclamat insistentment la rehabilitació de les plantes superiors del Mercat del Camp Rodó, perquè fossin destinades a centre sociocultural (una instal·lació que hores d'ara encara no s'ha arribat a inaugurar!)
O que s'ha insistit en la necessitat que retornin a mans del poble les instal·lacions militars desocupades, com són ara les dues casernes situades a la carretera de Valldemossa.
O que s'ha reclamat l'ús públic dels terrenys extensos que conformen les instal·lacions del Psiquiàtric, en comptes de construir-hi més edificis privats.
Trenta-tres anys de Festa i Lluita veïnal són molts, certament! Però tampoc no són tants, si els comparam amb tota la història cívica de la nostra ciutat de Palma.
Ens queda molta de feina a fer, encara. I, des d'aquesta associació veïnal, que fa part de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, podem convidar a enfortir i consolidar la tasca de reivindicar més i millors serveis públics, com un dels drets fonamentals de la ciutadania democràtica del segle XXI.
Siguin quins siguin governants o autoritats, la ciutadania del segle XXI, lluny de veure'n afeblits els drets cívics aconseguits durant la segona meitat del segle passat, els hem de veure ampliats i consolidats.
Per això, som de l'opinió que ara més que mai, fa falta insistir en la necessitat de fer Festa al Camp Rodó, certament; però també en la necessitat de continuar mantenint ben viva la flama de la Lluita per aconseguir un barri millor.
Ens ho demanen les generacions que hi nasqueren.
També les que hi arribaren i s'hi instal·laren fa dècades.
I, sobretot, les que hi acaben d'arribar més recentment, provenint d'indrets tan diversos, d'arreu del Planeta Terra.
Per molts d'anys!
Cecili Buele i Ramis
Veí del Camp Rodó
Mallorca, 2 de juliol de 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)