dissabte, 25 d’abril del 2020

Cil Buele, a la costa peruana (6): Lima (Salamanca, Jicamarca, Manuel Crox Ancón)

Del barri piurà de Santa Rosa, al barri limeny de Salamanca

Dijous, 30 de gener de 2020, és el darrer dia que pas a Piura, de moment. Viatj a Lima en avió, per instal·lar-me a cals franciscans que treballen al barri de Salamanca, parròquia de Nuestra Señora de la Esperanza, en la Av. Los Quechuas.
Aconseguesc de parlar via whatsapp amb el P. Miquel Llompart Frontera, del TOR, qui m’ofereix molt gustosament aixopluc i allotjament per tots els dies que en tengui jo ganes. Cosa que li agraesc.

D’aquesta manera puc acudir directament a la trobada que Mallorca Missionera té programada per al dissabte, 1 de febrer, amb persones mallorquines que resideixen al Perú. Em fa molta d’il·lusió participar-hi directament.
Demà, divendres 31,  tenc previst de retrobar-me amb en Mariano Moragues, per dinar plegats en algun indret de la ciutat de Lima...

Després d’una hora llarga de vol, entre la ciutat nord-peruana de Piura i la capital del Perú, Lima, en un avió A320 de la companyia aèria xilena SKY, assegut a la butaca 28E, pel preu d’uns 45 euros, aterram a l’aeroport «Internacional Jorge Chávez de la Provincia Constitucional del Callao... a 15 minutos de Lima».
No sense abans haver sentit com una espècie de pessigolles, acompanyades de certes tremolors suaus, quan vull alçar el braç dret per amunt i em vull passar la mà dreta pel cap... Ho atribuesc a l’altura i als efectes de la pressurització de l’interior de la nau. No li don més importància. En tocar terra, me’n fuig completament...
Ve a recollir-nos en el seu cotxe «Don Fernando del Perú», familiar de n’Esther i na Zully. Tots tres m’acompanyen fins a les instal·lacions de la «Parroquia Nuestra Señora de la Esperanza», situada al districte limeny d’Ate, al barri de Salamanca. 

A l'aeroport de Lima, "Don Fernando del Perú",
el conductor del cotxe amb el qual recorrem la capital del Perú
Travessam en cotxe tota la ciutat de Lima, immensament transitada per vehicles motoritzats de tota casta. Alguns, a velocitats increïbles. Tots amb la perícia de qui sap evitar pegar cops a un altre i que te’n peguin.  
Una vegada més, torn a constatar el progrés material aparentment produït aquests darrers 10 anys, pel que fa al parc mòbil que circula per la capital del Perú. Com també a les grans infraestructures viàries noves construïdes. Inclòs el tren-metro que circula per via exclusiva des de San Juan de Lurigancho fins a Villa El Salvador.
És la primera vegada que acudesc a aquesta parròquia regentada per franciscans del Tercer Orde Regular de Sant Francesc. El llubiner P. Miquel Llompart Frontera, que ja hi duu més d’una trentena d’anys fent-hi feina, m’hi convida a passar el temps que jo vulgui. Està situada a «Avenida Los Quechuas, 4ª Cuadra, por el Arco, Salamanca».
Amb el P. Miquel Llompart m’uneixen antics lligams de feina, feta conjuntament quan tots dos ens afanyam a animar el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, com a consiliaris escoltes a la dècada dels anys setanta del segle passat. Ell, des de l’Agrupament escolta Pius XII, amb cau al Seminari Vell, i jo des de l’Agrupament Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació. Fa una cinquantena d’anys! Ens alegram tots dos de retrobar-nos.

La comunitat de franciscans del T.O.R.
al menjador del convent, situat al barri limeny de Salamanca
M’ofereix habitacions franciscanes, modestes i confortables alhora. Amb el mínim imprescindible per poder-m’hi allotjar còmodament. Em convida a participar dels àpats de la comunitat franciscana, integrada per mitja dotzena de membres, alguns germans i d’altres sacerdots ordenats.
Avui capvespre de dijous, particip en una de les tres misses que celebren cada dia a l’església parroquial, amb assistència de molta gent que hi acudeix, fervorosa. 
En acabar la missa de les 19 hores, assistesc a «L’hora Santa» que fan tots els dijous, amb exposició i benedicció del Santíssim inclosa...
Fa molts anys que no particip en una pràctica religiosa d’aquestes característiques, tot i resultar-me familiars certes pregàries: «Bendito sea Dios... Bendito sea su santo nombre...», «Cantemos al Amor de los amores», «Bendito, bendito, bendito sea Dios...», etc.
Dos dels frares més joves, amb l’hàbit franciscà característic, animen l’hora llarga que dura la pregària, amb intervencions espontànies i càntics religiosos corejats per tots els assistents.
Em vénen al cap actuacions musicals de temps enrere, quan «Los 4 de Asís» es converteixen en grup musical famós que interpreta cançons de caire religiós, amb els seus hàbits franciscans del TOR i la guitarra a la mà. 
També revisc aquells temps en què m’exercesc com  a consiliari de grups d’«Adoració Nocturna» a l’església de Santa Catalina de Sena, a Palma. Perllongant-hi vetlades de pregària eucarística fins a les tantes de la matinada...
Interior del temple "Virgen de La Esperanza"
regentat pels pares franciscans del T.O.R. al barri limeny de Salamanca
L’anada a l’església parroquial del barri limeny de Salamanca em retrotrau a èpoques passades. No hi puc fer més. Visc de prop, en aquesta parròquia de «Nuestra Señora de la Esperanza», el que comporta la pràctica religiosa més oficial, la més convencional, la més clàssica. Cosa que fa molt de temps que no tenc oportunitat de fer. 

Tot i que no puc deixar d’adonar-me que continua arrelada en moltíssima de gent  que hi participa, segons sembla, amb gran devoció i fort convenciment personal.  Sempre respectable, pens jo... encara que no en compartesqui ni l’encàrrec ni cap dels mandats del Senyor, en aquesta mateixa línia d’actuació... La consider més pròpia d’èpoques ja passades que no del temps que ens pertoca de viure avui damunt del Planeta...
Sí que he de concloure que, en cas que ajudi a viure millor la gent que la practica, no té per què haver de ser valorada com a menyspreable.

A la recerca de religiosa solidària

Divendres, 31 de gener de 2020, mentre romanc allotjat a cals franciscans del barri limeny de Salamanca, m’arriba per correu electrònic un escrit del bon amic Llorenç Tous, de qui fa poc he publicat a Mallorca un llibre titulat «Llorenç Tous. Biblista i amic dels pobres», per Lleonard Editor
Mir de fer-li cas en tot quant m’hi diu, des de Ceinos de Campos estant, província de Valladolid, a la península Ibèrica, en plena Castella.
Entre d’altres assumptes, em demana que m’interessi per aconseguir dades concretes sobre una de les religioses amb les quals es relaciona temps enrere, amb nombrosos projectes d’ajuda solidària a poblacions indígenes de l’Amazonia peruana.
Em diu que fa molt de temps que no en sap res, de sor María Dolores García Tomás, membre de la Companyia Missionera del Sagrat Cor de Jesús. Una religiosa que passa la vida dins la selva amazònica, precisament a la regió de Yurimaguas on pensam anar el mes que ve n’Esther, na Zully i jo mateix.
Es tracta d’una de tantíssimes persones a què fa referència el llibre, amb motiu de les donacions realitzades per «El Generoso». En Llorenç, que aleshores hi manté una llarga i molt bona relació, fins al punt d’acollir-la a casa seva quan ella visita Mallorca, li fa arribar molts dòlars, així com també l’organització Medicus Mundi del Llevant de Mallorca.
Em diu en Llorenç que, amb tant de material indígena recollit per ella, el Govern del Perú li  dedica un museu a Lima i li atorga una medalla de reconeixement. Em diu també que suara mateix no sap ben bé si ella encara té el cap clar. Fa temps que no li contesta e-mails. Les seves germanes de congregació a Madrid, tampoc no li donen clarícies. Creu que ella podria estar patint la malaltia d’alzheimer o cosa semblant...
Me’n passa el número de telèfon, d’una de les cases que la congregació religiosa manté a Lima, on en Llorenç sap que són set membres i que ella encara hi viu.
M’encomana que, si hi arrib a contactar i ella m’entén, li faci arribar molts de records seus i li comuniqui que ell es troba molt bé: «Me faràs content si almanco t’entén i li dónes noves meves i jo en puc tenir d’ella», em diu en Llorenç.
Com és lògic, no m’esper ni un minut més a posar-m’hi, i mir d’aclarir-ne la situació concreta, d’aquesta religiosa amiga del bon amic meu Llorenç Tous. 
Telefon tot d’una al número que ell em passa pel correu electrònic. 
A la primera trucada, ja aconseguesc de parlar amb una germana de congregació que em diu que és de la seva mateixa promoció, de sor María Dolores García Tomás. Totes dues són molt bones amigues, íntimes amigues, fins al punt que coneix detalladament la relació entre ella i mossèn Llorenç Tous, per la valuosa col·laboració realitzada temps enrere.
Em fa a saber que sor María Dolores, malauradament, ja no està en condicions de posar-se al telèfon. La malaltia d’alzhèimer la manté retenguda, i ja no coneix ningú ni pot dur una vida normal...
Ho faig a saber a Llorenç Tous. Li pas l’adreça concreta on pot adreçar-se per escrit, si vol comunicar-se amb alguna altra religiosa de la Companyia Missionera del Sagrat Cor de Jesús, que té la seu al Parque Turín de la Urbanització Fiori, al districte de San Martín de Porres, de la ciutat de Lima.
Sor Maria Dolores García Tomás, marcada amb una fletxa,
al mur de facebook de la Congregació (06-04-2020)
Ja a Mallorca, a través de facebook m'assabent de la mort de Son María Dolores a principis del mes d'abril, i li ho comunic, al bon amic Llorenç. Tots dos desitjam que ella descansi en pau!

Trobada de Mallorca Missionera, a Salamanca

Coincidint amb el cinquè Vermut dels Primers Dissabtes a Marginàlia, que se celebra avui mateix,  al polígon de can Valero, carrer d’Asival 4, de Palma; coincidint també amb el primer dia del mes de febrer de 2020, gairebé una mesada sencera d’estada meva al Perú; coincidint igualment amb la celebració religiosa de la Presentació de Jesús -vigília de la Candelera-, dedicada a la vida religiosa i consagrada dins l’Església catòlica... està programada des de temps enrere una trobada de gent mallorquina al Perú, precisament aquí on estic allotjat suara mateix: a la parròquia de «Nuestra Señora de la Esperanza», situada al barri limeny de Salamanca, regentada per franciscans del Tercer Orde Regular de Sant Francesc, el T.O.R.
Aquest és el motiu principal del meu viatge improvisat i no programat des de la ciutat de Piura fins a la ciutat de Lima - no programat des de Mallorca estant –: assistir com a convidat pel P. Miquel Llompart a la trobada mallorquina que acostumen a fer de tant en tant els missioners i les missioneres de congregacions religioses mallorquines que treballen al Perú.
Veig que la comunitat franciscana que m’acull al convent del barri de Salamanca, al districte limeny d’Ate, s’afanya a mantenir-ho tot a punt perquè aquesta trobada de mallorquines i mallorquins residents al Perú, programada per al primer dia del mes de febrer de 2020, sigui tot un èxit.
Preveuen l’assistència d’una quarantena de persones, en torn d’una taula col·locada a la terrassa de l’edifici, a recer del sol calent que cau aquests dies damunt Lima, després d’una celebració eucarística a les 11 del matí.

Cartell de l'acte d'homenatge als missioners de les Illes Balears,
18 de novembre de 2005
Fris de veure les cares de tota aquesta gent. Em vénen al cap trobades d’altre temps en aquesta mateixa ciutat. Amb el bisbe Teodor Úbeda visitant-nos, per exemple, quan jo hi treballava a la dècada dels anys 70 del segle passat. Fent pinya desenes de mallorquines i mallorquins presents al Perú: a Piura, Trujillo, Cascas-Contumazá, Huamachuco, Santa-Chimbote, Ancón-Lima, Puente Piedra,  Delicias de Villa, Manchay Alto-Pachacamac, etc. Indrets on la presència mallorquina esdevé notòria aleshores, hores d’ara molt més reduïda i que ha anat minvant a les totes.
No es pot passar per alt l’edat dels components. Jo en tenia una trentena, d’anys, a la dècada dels anys setanta del segle passat. Suara mateix en tenc setanta-cinc, d’anys. No és ben bé el mateix. A l’actualitat, no sé si n’hi ha cap, de mallorquí resident al Perú, que n’estigui per davall... L’envelliment eclesiàstic mallorquí, llei de vida per a qualsevol organització humana, marca també presències i limitacions, minvant conseqüentment el nombre de recursos humans disponibles.
No sé si el recurs persistent a la «pregària per les vocacions religioses i sacerdotals», com acostumen a fer i a insistir-hi certes comunitats catòliques, pot resultar suficient a l’hora d’enfrontar-se a un fenomen d’aquestes característiques i trobar-hi la solució més adient.
Crec que no. Som del parer que calen, també, altres actuacions molt més valentes i agosarades per part de les més altes instàncies jeràrquiques de l’Església catòlica occidental, que assumesc com la  meva, perquè l’Evangeli de Jesús pugui arribar a ser difós com cal i es mereix arreu del planeta.
S’han d’arribar a arraconar, crec jo, moltes de les traves canòniques que imposa un celibat sacerdotal més que dubtosament inexistent a l’orbe catòlic. O la negativa masclista a l’ordenació sacerdotal de la dona. O el camuflat i dissimulat reducte d’homosexuals en què roman instal·lat una part del clergat eclesiàstic. O l’enriquiment cada cop més intens d’arques vaticanes i les seves poderoses i nombroses sucursals escampades arreu del Planeta...
No deix de pregar Déu que ens il·lumini i doni forces, per fer-nos capaços de tirar endavant pel camí que Ell ens marca de debò: el que recorre aquell Jesús que neix en una cova pobra, que passa l’existència vivint dins la més gran de les austeritats, i que mor nu i despullat dalt d’una creu. Si Ell és el Camí, la Veritat, la Vida, no sembla que vagi per aquí la nostra Església, malauradament!

Vista parcial de la sala on se celebra la jornada
de Mallorca Missionera al Perú, 2020
Aquest dissabte, el primer del mes de febrer de 2020, em fa molta d’il·lusió retrobar-me amb la gent de Mallorca que enguany es reuneix a cals franciscans de Salamanca, coincidint amb aquest dia en què em trob a Lima. 
Repassant fotografies, m’adon que no són poques les persones que, en algun moment de les cinc dècades passades, durant el darrer mig segle, s’han fet presents a qualque convocatòria semblant de Mallorca Missionera al Perú.
Em ve a la memòria el record de noms i llinatges d’alguns capellans diocesans que han treballat al Perú durant algun temps de les seves vides (Anselm Álvarez, Bernat Martorell, Bernat Pou, Carmel Bonnín, Ferran Bonnín, Eugeni García, Guillem Morlà, Guillem Muntaner, Jaume Muntaner, Jaume Santandreu, Jaume Serra, Joan Bestard, Joan Bauçà, Joan Darder, Joan Parets, Joan Riera, Mariano Cortès, Mariano Moragues, Miquel Fernández, Miquel Nigorra, Miquel Rosselló, Miquel Amengual, Miquel Mulet, Miquel Company, Miquel Febrer, Miquel BestardMiquel Parets, Mateu Ramis, Paco Ramis, Paco Suárez, Pere Barceló, Pere Llompart, Pere Fiol, Pere Fons, Tomeu Morey, Toni Mateu, Tomeu Tauler, Toni RamisTomeu Bennàssar, Tomeu Vaquer, Toni Vera, Vicent Tur... ) 
També d’alguns Franciscans del TOR que hi he conegut i tractat d’alguna manera (Sebastià Ramis, Nadal Fluxà, Gabriel Genovart, Miquel Llompart...). Franciscanes Filles de la Misericòrdia (Catalina Vallespir, Conchi García...). Terciàries Trinitàries (Dolores Fernández, Maria Quetglas, Margalida Juanico, María Alcázar...). Germanes de la Caritat de sant Vicenç de Paül (Antònia Mas, Carme Fernández, Isabel Rosselló, Isabel Duran, Jerònia Gornals, Joana Santandreu, Mercedes Bonnín, Margalida Colmillo, Rita Sastre...) Agustines de l’Empar (sor Maria, sor Esperança, sor Francisca, sor Puri, sor Antònia Rosselló, Hna. Carlota...)
Són els noms que em vénen al cap, sense haver-m’hi aturat gaire a pensar-ho. Segurament no hi són tots i me’n manquen alguns. En realitat, som moltíssims els mallorquins i les mallorquines que durant aquests darrers cinquanta anys ens hem posat a treballar, des de l’Església catòlica, com a agents de pastoral actius en alguna de les contrades peruanes per un cert temps. 
Pel que puc recaptar de la Delegació diocesana de Missions de Mallorca, dirigida per la bona amiga Catalina Albertí Victory, som 234 els missioners i les missioneres de Mallorca que, en un moment o un altre, hem anat a treballar al Perú: 144 homes i 88 dones. Me n’ha passat la llista completa, cosa que li agraesc ben molt.

D’una manera o una altra, tots duim ben marcat en les nostres vides el pas nostre pel Perú. Ni que sigui per uns pocs mesos!
Trobada de Mallorca Missionera al Perú 2020,
vista parcial de la sala parroquial
Arribada l’hora de la trobada de Mallorca Missionera, són les 10:45 h i el P. Miquel Llompart em crida a la meva cambra, perquè acudesqui a la sala on ja han arribat alguns dels assistents. Abandon l’habitació on estic allotjat i em dirigesc cap a una de les moltes sales de reunions que aixopluga aquesta instal·lació franciscana.
En entrar-hi, hi distingesc moltes cares conegudes i altres que em resulten noves. No és estrany. N’hi ha que pertanyen a congregacions religioses diverses - Agustines de l’Empar, Franciscanes Filles de la Misericòrdia, Germanes de la Caritat, Terciàries Trinitàries, Franciscans del T.O.R., capellans diocesans -, provinents de llocs distints, tant del Perú com d’altres països d’Amèrica Llatina - Bolívia, Guatemala, Hondures, Mèxic -. 
Tots tenen qualque cosa a veure amb Mallorca Missionera. Des de l’illa, s’hi fan presents dues representants del Consell General de les Germanes de la Caritat -Antònia Sastre i Catalina Perelló Barceló - i un capellà diocesà amb doble nacionalitat espanyola i peruana, mossèn Eugeni García i Julià.
El P. Miquel Llompart duu la batuta i informa sobre el programa de la jornada, consistent en una missa a l’església parroquial, amb homilia feta per un representant de cadascuna de les congregacions religioses assistents; una trobada per compartir experiències i vivències; i un dinar de paella valenciana a la terrassa de l’edifici.
Totes tres activitats resulten del tot profitoses.
Inici de la celebració eucarística a l'església
Nuestra Señora de la Esperanza
La missa de la Presentació de Jesús, centrada en la Llum que representa i escampa la seva presència salvadora, se celebra en un clima de pregària profunda, sentida i sincera per part del bon grapat de centenars de persones que assisteixen a l’església.
Quatre concelebrants encapçalen la processó d’entrada, seguits per la quarantena de membres de les diverses congregacions religioses portant el ciri encès (que s’apaga al pas per davall l’aire condicionat del recinte...)
En arribar l’hora de l’homilia, el P. Miquel convida un/a representant de cadascuna de les congregacions presents a dir-hi la seva durant un minut. Cosa que també fa dirigint-se a n’Anselm Álvarez i a mi mateix, com a laics i sacerdots alhora.
Acabada la missa, passam a la sala espaiosa on cadascú hi pot aportar allò que consideri pertinent. En prenc algunes imatges i, també algunes notes.
Les Germanes de la Caritat expliquen la seva presència a Delicias de Villa, Manchay, Pachacamac, amb l’ampliació del projecte educatiu que les porta a ampliar-ne la guarderia.
Missioneres i missioners de Mallorca, assistint a la missa
La representant de les Agustines assenyala que treballen en tot quant es presenta cada dia als pobles on viuen. Remarca com a fet singularment significatiu que, en ocasió d’acudir al Penal on visiten i tracten presos que han conegut directament la labor realitzada per mossèn Miquel Parets el temps que s’hi dedicà, valorada per ells com la d’un sant veritable, li fan a saber que, un cop sortits del Penal, ajuden en la catequesi i la distribució eucarística, havent-s’hi operat en ells una veritable conversió transformadora. Parlen també de «Rayitos de Esperanza» per a  infants malalts de càncer. Grups d’oració, jardins, menjadors a Magdalena del Mar i a Trujillo. Ja no a Cascas, que han hagut d’abandonar, per manca de vocacions. Manifesten les ganes de mantenir trobades com aquesta més d’una vegada a l’any.
Les Trinitàries, que treballen a Puente Puedra, Ancón, El Rescate, Guatemala (en zona quechí, compartida amb MMSSCC), manifesten que acompanyen la labor evangelitzadora amb tasques d’educació i formació de dones. També a El Alto de La Paz, a Bolívia «Haremos Camino» en aimara. Favorables a realitzar missions compartides amb altres congregacions religioses. Valorant com a molt positiva l’experiència de vida religiosa al costat dels presos, els exclosos, els ignorats, abandonats per les famílies, tirats a l’interior dels penals. Impulsen escoles d’acció conjunta, on la gran majoria de les religioses són mestres de carrera. Parlen d’Ayné Perú Trinitàries, de l’Agenda Llatinoamericana que difonen.
En la seva intervenció, el bon amic i antic company de tasques pastorals realitzades a la parròquia del «Señor Crucificado de Santa», a la prelatura de Chimbote, Anselm Álvarez – que s’hi fa present en companyia de la seva esposa, n’Elvira Calmet -, manifesta que ja està jubilat. Així i tot, ha animat durant alguns anys un grup d’ancians, persones majors que acudeixen a la parròquia i els ajuda en tot allò que pot i sap.
Les Franciscanes exposen que s’han hagut de dedicar a obrir espais de treball propis pastorals i socials, davant les dificultats que troben massa sovint en els intents d’integrar-se dins tasques parroquials massa poc favorables. Esmenten el projecte «El Milagro» amb el qual pretenen ajudar a impedir l’entrada en el penal d’aquells infants que tenen dificultats per créixer en ambients normalitzats de convivència social integradora. Apunten al problema que comporta l’atenció que volen dispensar als «veneçolans» que ningú no vol.
Des de Mallorca arriba i es llegeix whatsapp de na Cati Albertí, de la Delegació de Missions, qui saluda i abraça tots els assistents, desitjant que tothom gaudeixi de la celebració d’aquesta jornada de Mallorca Missionera, coincidint, diu, amb el viatge que ella realitza a Terra Santa.
Durant la seva intervenció, n’Antònia Sastre que també fa part de la Delegació diocesana de Missions, convida tothom a intercomunicar l’alegria d’haver-se lliurat a tasques missioneres, fent-hi veure la necessitat que té Mallorca avui dia de rebre’n testimoniatges vius i directes.
Parla Fede, un jove menorquí de Maó que ja duu uns anys treballant a Pachacamac fent suport a un grup de joves amb dificultats de tota casta, animant el projecte «Casa Vida».
Resumint les intervencions, el P. Miquel Llompart proposa d’elaborar projectes conjunts per a Mallorca Missionera a fi d’assabentar-ne la comunitat diocesana de Mallorca i fer que se’n coneguin cada vegada més els detalls de cadascuna de les actuacions missioneres per part dels membres presents en la reunió.
Informa que Huamachuco ja compta amb un prelat nou, un mexicà de la provincial TOR, Fr. Pascual Benjamín Rivera Montoya. Proposa fer una publicació sobre projectes de les distintes congregacions missioneres al Perú.
Durant la meva intervenció al moment de l'homilia
Quan em demana de dir-hi la meva, davant les  29 dones i els 7 homes presents a la reunió, no puc deixar de dir que em sent molt agraït a l’oportunitat que se’m dóna de dir-hi quatre paraules en un minut: don gràcies a Déu i don gràcies a tots els assistents per haver-me concedit l’oportunitat de gaudir d’una trobada tan enriquidora com aquesta, on es pot assaborir el bon gust d’una bona feina ben feta per part d’una bona gent que no cerca altra cosa que contribuir a la millora en les condicions de la vida de la gent més pobra. Que Déu ens beneeixi, per continuar-ne la tasca. 
Durant aquesta trobada de Mallorca Missionera, contact directament amb mossèn Eugeni García, un dels pocs que em pot orientar eficientment per aconseguir d’arribar fins a l’indret on reposen les restes del bon amic i antic company de tasques pastorals missioneres, tant a Burundi com a Perú, el santamarier mossèn Miquel Parets.
M’he compromès amb la seva família i amistats mallorquines a portar-li un ram d’una dotzena de roses roges que li vull dur com més aviat millor.
Quedam que hi anam demà, diumenge, 2 de febrer. Ha de passar a cercar-me per aquí on som ara, a les 9:30 del matí. En el seu vehicle, m’ha de dur fins al «cerro perdido, en las inmediaciones de Huarochirí, distrito de Jicamarca»...

Amb Iván López Moreno, en el seu 32è aniversari

Vaig passant dies a la casa que els franciscans tenen oberta al districte limeny de Salamanca, on m’hi acullen molt amablement i atenta.

A migdia de dimarts, 4 de febrer de 2020, les dues bones amigues meves piuranes n’Esther i na Zully, en el cotxe de «don Fernando del Perú», em vénen a cercar per anar a celebrar un aniversari.
N’Iván López Moreno, fill de la bona amiga piurana Zully Moreno Romero que m’acompanya pertot arreu en aquest viatge al Perú juntament amb la seva germana Esther, compleix 32 anys i ens convida a celebrar-ho a ca seva, allà on viu, al «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón».
Abans de partir i acomiadar-me definitivament de la comunitat franciscana que m’ha acollit tan bé al barri de Salamanca, convid els acompanyants a dinar al restaurant «La Ballena Chicharronería» on tastam «pulpo al olivo», «hueveras al ajo» i «ronda marina».
Al moment de dinar a la casa d'Iván López Moreno
i Geraldine Sirlopu Mantari, al A.H. Manuel Crox-Ancón
«Don Fernando del Perú», en el seu cotxe, ens duu fins a la casa de na Pamela López Moreno, a Los Olivos. Des del «Asentamiento Humano Los Olivos-Villa Sol», on he de passar aquesta nit també, abans d’emprendre el vol demà cap a Tarapoto, a terres selvàtiques de l’Amazonia peruana, al departament de San Martín, ens dirigim cap on viu n’Iván López Moreno i la seva esposa Geraldine Sirlopu Mantari, els seus fills Axell Josti i Fabricio Lisandro. El «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón»   està situat a la mateixa carretera Panamericana Nord, entre Puente Piedra i Ancón.
A la seva caseta, modesta i humil, situada dalt d’un dels nombrosos pujols arenosos de la contrada, ens conviden a dinar de «Pollo con arroz y papa a la huancaína» regat amb una bona cervesa Pilsen Callao.

M’encanta trobar-me en un ambient com aquest. Res a veure amb els que acostum a veure i viure. Molt senzill, molt modest, molt humil, molt rudimentari, molt pobre, molt empinat... Però molt acollidor i amable, t’ho miris com t’ho miris.

És la primera vegada que hi vénc, aquí, a «Manuel Cox». I, en veure l’entorn, no puc deixar d’establir comparances amb aquell altre indret que visitam plegats anys enrere, amb la meva esposa Bel Rosselló, situat en un altre redol de Piura, al barri de San Cristóbal. És l’any 1992 i aquest jove que avui compleix 32 anys, aleshores només en té 4: la família viu en una caseta de pals, fustes i llaunes, on sa mare, na Zully, hi agombola així com pot tota la seva família...


Avui, per a mi, és una de les jornades més emocionants d’aquest viatge meu al Perú 2020: la retrobada, sentida molt profundament, amb les restes mortals del bon amic meu santamarier, mossèn Miquel Parets i Serra, - considerat un sant entre la població reclosa als penals de Lurigancho i de Castro Castro, a la capital del Perú -. 

Hi he compartit tasques missioneres al Burundi i al Perú, durant un bon grapat d’anys de la nostra existència com a capellans diocesans mallorquins missioners.

Amb mossèn Eugeni García i un col·laborador seu
a la casa d'espiritualitat de Jicamarca
Mossèn Miquel Parets descansa per a sempre, enterrat baix terra eixuta per la força imparable d’un sol tropical, a un recinte situat molt a prop de les barraques més humils que s’aixequen a la contrada: a un més que perdut centre d’Espiritualitat que porta el nom de Santuari Sant Martí de Porres. Pertany a la diòcesi de Chosica, província de Huarochirí.
M’hi duu mossèn Eugeni Garcia. Gran coneixedor de l’indret, de Lima, i del Perú en general. Hi ha treballat i continua treballant-hi esporàdicament des de fa molts d’anys.

Des d’Ate, Salamanca, on estic allortjat, hem de fer un recorregut de molts quilòmetres en el seu cotxe.  Passam pel Mercat de les Flors del Agustino, on tenc molt d’interès a adquirir una dotzena de flors roges per depositar damunt la tomba del bon amic santamarier Miquel Parets i Serra.

Travessam la població de San Juan de Lurigancho, Totorita, el penal de Lurigancho, el penal de Castro Castro, l’estació de Jicamarca, l’IES San Antonio de Jicamarca, el complex esportiu El Palomar...

Ens endinsam dins terreny poc conegut i molt poc transitat, sense asfaltar, ple de pols i de clots i de pedres. Ens topam amb una parella de la policia. Els demanam per on hem de seguir circulant per arribar fins al Santuari San Martín de Porres. Ens indiquen que no ens cau gaire lluny...

Uns quants quilòmetres més endavant, ens trobam davant la porta d’entrada del recinte que custodia la germana Angélica. Ens acull la mar de bé, contenta de veure que anam a visitar un indret tan recòndit.

Amb la germana Angèlica i mossèn Eugeni García,
on romanen les restes mortals de mossèn Miquel Parets
Ens acompanya en tot el recorregut que ens permet de veure on està situat realment aquell indret tan poc conegut i visitat. Envoltat de casetes molt humils i modestes que es van construint a les faldes de les muntanyes i que, com ens indiquen, de cada any són més i més nombroses.

No disposen dels mitjans més elementals, com puguin ser l’aigua o el corrent elèctric... No hi acostuma a ploure mai, ni tampoc no hi arriben mai els representants polítics de la capital...

Al capcurucull de les muntanyes, en una sepultura que, molt senzillament, només porta una creu de fusta, sense cap làpida ni nom que les identifiqui, enterrades a pocs metres baix terra, reposen les despulles del meu bon amic santamarier, mossèn Miquel Parets i Serra.

M’impressiona fortament el moment que estic vivint! 

En pocs segons passen per davant meu tantes i tantes escenes de les nostres dues vides compartides, a Mallorca (Seminari diocesà i fora del recinte estudiantil), al Burundi (a l’Àfrica Central) o al Perú (a la costa andina incaica)...  

Impossible d’oblidar-les  i impossible d’oblidar tampoc aquesta trobada tan emotiva en aquest recinte tan desèrtic i abandonat, qui sap si per darrera vegada en la meva vida damunt d’aquest planeta tan malmenat...

Pas un guster de resar-hi, com qui diu a cau d’orella amb veu ben forta, un parenostre en kirundi... «Dawe wa Twese uri mw’ijuru, izina ryawe ni rininahazwe...» Li deposit el ram d’una dotzena de roses roges, en nom de tots els seus amics i familiars mallorquins... i li prec que ens ajudi, des d’allà on és ara, a viure com ens cal, a nosaltres, aquí on som ara, sempre fidels al Crist de l’Evangeli...
Ho puc aconseguir, gràcies a l’oferiment del bon amic, conductor i guia per paratges inhòspits de Jicamarca, La Media Luna, Villa del Sol, Huarochirí, mossèn Eugeni García i Julià, l’única persona capacitada en el món mundial per endur-m’hi, per paratges tan desolats i poc transitats per mi...

M’assabent que Jicamarca és una localitat peruana ubicada al districte de San Antonio de Chaclla, província de Huarochirí, a la perifèrica regió de Lima.

Li don moltes gràcies a Déu, per aquests moments viscuts tan intensament en el millor lloc que li podien donar a mossèn Miquel per descansar per a sempre: a prop de la gent més pobra i marginada del Perú, dalt d’un pujol entre centenars de pujols, no ja coberts de verdor com al Burundi, «el país africà de les mil i una colines verdes», però sí reverdits amb la plantació amorosa d’arbres i plantes que creixen de manera miraculosa al seu voltant, en ple desert peruà on mai no hi plou... fins i tot ametlers i figueres que hi donen ametles i figues provinents de Mallorca...

La seva mort té molt de ressò entre el clergat i l’església diocesana de Mallorca, com és el cas de la Fundació Concòrdia, lligada a la congregació dels Missioners dels Sagrats Cors, amb la qual mossèn Miquel Parets col·labora un temps dins camps de refugiats.   O del bon amic concarrí Jaume Obrador Soler  o d’Institucions Penitenciària del Perú, o del missioner solleric dels Sagrats Cors que treballa a l’Argentina, P. Joan Arbona, o allò que se n’esmenta durant el funeral celebrat a Santa Maria del Camí. També jo hi havia de dir la meva, al meu blog.

Així m’acomiad de les restes mortals del bon amic, antic company d’estudis eclesiàstics i de tasques pastorals missioneres al Burundi i al Perú, mossèn Miquel Parets i Serra:


Gira amahoro, muvyeyi dukundana, Patiri mukuru Mikaeli! Hamwe n’abandi patiri bose twakoze tumwe mu Burundi, kandi mur’iPeru nyene. (Viu en pau, bon amic meu estimat, mossèn Miquel, juntament amb tota la resta de missioners mallorquins que hem treballat infatigablement al Burundi i al Perú)

divendres, 17 d’abril del 2020

Cil Buele, a la costa peruana (5): Lima (VILLA MARÍA DEL TRIUNFO)

Amb família peruana amiga, a Villa María del Triunfo

Dilluns, dia 13 de gener de 2020, ja duc una desena de dies viscuts agradosament a la ciutat de Lima. La majoria allotjat a l’hotel Dazzler, a l’avinguda Javier Prado Oeste, dins el districte de San Isidro. Molt a prop de l’edifici parroquial de sant Joan Maria Vianney.

Quan arrib al Perú per primera vegada l’any 1975, des de l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima, els antics companys capellans mallorquins que ja hi treballen des de fa temps, em duen  cap a  les instal·lacions parroquials de San Juan Maria Vianney, fundada pel puigpunyentí mossèn Bernat Martorell i Nicolau, situada al Parque Manuel González Prada del districte limeny de Magdalena del Mar.

Amb na Juanita NAVEROS, davant la casa dels "padrecitos"
mallorquins a la ciutat de Lima
Les primeres persones que hi trob són dues germanes «serranitas», na Feli i na Juanita Naveros Quintana. Provenen de la regió d’Andahuaylas, departament d’Apurímac, de la serra andina més alta.

Juntament amb l’arequipenya Clarita Apaza Aquise, que hi desplega feines de secretària parroquial, s’encarreguen del manteniment de la casa, la cura dels «padrecitos» que hi romanen allotjats, la neteja de les cambres, les compres domèstiques més necessàries, cuinar, rentar la roba, atendre visitants, etc.

Na Feli mor al cap d’uns anys. Record que la darrera vegada que em faig present al Perú juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, en visitam el cementeri on reposen les restes mortals, a Villa María del Triunfo, l’any 2010.

L’altra germana més jove, na Juanita, a l’actualitat està casada, té dues filles i un fill. Viuen a aquesta barriada de la perifèria sud de Lima, Villa María del Triunfo. N’és una de les barriades més poblades i més empobrides. Els carrers encara no estan asfaltats, hi ha dificultats considerables per accedir-hi, les casetes de la gent s’hi amunteguen per les faldes de les muntanyes, els serveis públics són més que deficitaris...

Malgrat la seva situació de gran pobresa generalitzada, tots quatre membres de la família Urrutia Naveros estan encantats que jo hi vagi, a allotjar-me a ca seva.

Per a mi, és una veritable satisfacció poder compartir aixopluc i companyia amb una família peruana tan amable com senzilla, que viu al sud de  Lima.

Quedam que em vénen a cercar en cotxe a Puente Piedra, on estic allotjat a ca les monges trinitàries, al nord de la ciutat, sobre les 16 hores del capvespre.

Una mica més tard, degut a les dificultats que comporta el trànsit rodat tan intens a la gran ciutat de Lima, m’adon que hi arriben en taxi. Són molts quilòmetres. Un cop saludades les religioses trinitàries, miram de no entretenir-nos gaire per tal d’arribar amb claror a l’altra banda de la ciutat de Lima.

Amb Juana, Maria Quetglas i Jossy,
a ca les Trinitàries de Puente Piedra (Lima)
Es tracta d’un taxi més vell que nou, més rovellat que lluent, més poc consistent que reforçat. Així i tot, el conductor, molt amable, domina el vehicle a la perfecció i, a gran velocitat per la carretera Panamericana Nord, ens encamina cap al sud de la ciutat, sortejant tota casta d’obstacles que li surten a camí, avançant altres vehicles per la dreta o per l’esquerra, segons conveniències, i equilibrant  bé les distàncies per no donar cap cop a un altre, ni que li’n donin cap, a ell.

A la casa de la família Naveros Quintana, quan amb na Bel Rosselló ens feim presents l'any 2020, només hi feim una visita breu, de poca estona. Així i tot, ens serveix per adonar-nos una mica d’allà on som.

Una de les barriades més humils i modestes que he conegut mai. Extensíssima. Farcida de casetes construïdes allà on s’ha considerat més adient. De nit, els llums encesos a cada casa, donen la imatge d’un betlem de bon de veres... El betlem més pobre de tots quants hom pugui imaginar-se!

Agraesc a la família amiga la confiança depositada, en oferir-me aixopluc a casa seva, una de les casetes més humils que record haver trepitjat mai en ma vida setantina.

Em reserven per al meu ús exclusiu una de les habitacions que té l’edifici de dues plantes, amb una tercera sense construir encara. M’instal al segon (primer) pis, deixant-hi maletes, motxilla i ordinador portàtil.

Tot seguit, baixam a pegar una mossegada: «Arroz a la jardinera con pollo enrollado con queso, jamón y tocino»;  «Juane», plato de arroz de la selva condimentado a su manera» i «Chessecake de durazno».

Aprofitam el sopar i la sobretaula per conversar i parlar de tot i molt. Entre els sis assistents s’estableix una relació de confiança profunda.

Les dues filles i el fill em manifesten la seva voluntat de conèixer més detalls de la nostra relació personal, entre sa mare i jo mateix. Els explic que la conec quan ella no compta encara 15 anys d’edat, l’any 1975, mentre ajuda la seva germana major en tasques domèstiques a la parròquia on ens allotjam els capellans mallorquins a Lima.

Amb na Jossy, Jeanka, Juanita i Jenny, davant la casa
dels "padrecitos" mallorquins, a Lima
S’alegren ben molt quan els propòs que, en venir bé, podem anar a fer-nos una fotografia al Parque Manuel González Prada, davant la casa on va treballar sa mare. Diuen que ni saben on és, ni hi han estat mai, ni n’han parlat gaire sobre aquella etapa de la seva vida juvenil. Estarien encantats que hi anàssim demà mateix. Així ho arribam a fer.

Me’n duc la gran sorpresa de constatar que a l’actualitat aquella gran mansió adquirida fa dècades pels companys capellans mallorquins, segons m’explica un dels seus habitants des de la porta estant, roman ocupada per membres del Centre Amazònic d’Antropologia i Aplicació Pràctica (CAAAP).

Es tracta d’una associació civil sense afany de lucre, creada l’any 1974 pels 9 bisbes de l’Església Catòlica de la selva peruana, com a institució al servei de les poblacions marginades de l’Amazonia, especialment dels pobles indígenes.

La filla major de la família Naveros Quintana, na Jossy (1987), fa de psicòloga en un centre d’atenció social. La filla petita, na Jeni (1995), fa estudis de disseny digital. El fill, Jeanki (1986), es dedica a ensenyar i practicar música. Toca guitarra, piano, baix.

Quan em mostren i miram les fotografies de les noces de la filla major, em sorprèn constatar que la seva adscripció religiosa no és precisament a l’església Catòlica, sinó a una confessió cristiana que rep el nom de «Comunidad Cristiana Agua Viva», animada per un pastor.

Pertot allà on vaig, en aquest país d’Amèrica Llatina que li diuen Perú, s’hi respira aquest ambient de religiositat popular intensa que ho domina gairebé tot i gairebé sempre. No crec que passi dia que no senti qualcú que, de paraula i amb gestos, manifesti expressament la seva condició de creient, cristià. M’entra molt endins aquest fenomen popular tan generalitzat.

Sembla que no importa tant l’adscripció particular i concreta a una església determinada, assemblea o comunitat religiosa. Allò que més importa és l’esment de Déu, la seva benedicció i la seva presència...

A la Punta, Callao


Jardí marítim públic de La Punta (Callao)
Els dies que pas a Lima vaig molt endarrer d’arribar fins a La Perla, Callao. M’hi faig present per motius diversos a la dècada dels anys 70 del segle passat. Enguany trob l’oportunitat d’arribar-hi amb la família Urrutia Naveros un dia com avui, la meva tercera jornada d’estada a Villa María del Triunfo.

Submergit en els meus pensaments persistents que em vénen al cap al moment més impensat, em pos a redactar un escrit que envio com a carta als antics companys capellans mallorquins que han passat algun moment de la seva presència peruana per les instal·lacions parroquials de sant Joan M. Vianney, al Parque Manuel González Prada 626, paral·lel a l’avinguda Brasil i perpendicular a la Javier Prado Oeste, dins el districte limeny de Magdalena del Mar:

«Bon amic meu,
Com que supòs que encara mantens viu el record del teu pas per la parròquia de sant Joan Maria Vianney, a Lima, en èpoques passades, m’imagín que et pot agradar rebre notícies que hi tenen qualque cosa a veure.

He vengut a passar unes setmanes al Perú, començant per Lima. Primer, allotjat en un hotelet de la Javier Prado Oeste, a prop de l’església parroquial. Després a Puente Piedra, amb les trinitàries. I suara mateix a Villa María del Triunfo on la família de na Juanita Naveros Quintana (1960), el seu espòs Simón Urrutia (1959), el seu fill  Jeanki (1986) i les seves filles Jossy (1987) i Jeni (1995) m’hi estan acollint a les mil meravelles.

Tu, més que ningú, saps el que això suposa, comporta i representa! Són tres indrets totalment diferents un de l’altre. Quant a comoditats i qualitat de les instal·lacions, de major a menor. Quant a amabilitat i qualitat humana, de menor a major, sense cap casta de dubte!

T’escric, sobretot, per dir-te que la Juanita que coneixes i has tractat de prop, quan érem al Parque Manuel González Prada del districte limeny de Magdalena del Mar, continua recordant tots els padrecitos mallorquins que hi passàrem, un per un, amb molt d’afecte. 

S’emociona moltíssim quan pronuncia els noms «del padre Juan o del padre Pedro», per citar-ne només alguns. I esmenta fil per randa, amb una gran quantitat de detalls els records que manté vius encara ara.

Per si t’interessa contactar-hi, avui que resulta tan fàcil fer-ho per whatsapp o messenger que no costen un cèntim i que et permeten d’escriure-li, de parlar-hi o fins i tot de veure-la, te’n pas les dades concretes. Crec que li ha d’agradar contactar amb tu».

Amb Juanita NAVEROS i la seva filla Jossy URRUTIA,
a ca les trinitàries de Puente Piedra (Lima)
Mentre acab de redactar la carta que adreç als antics companys capellans mallorquins que coneixen de prop el Perú i la «casa mare» de Sant Joan Maria Vianney, m’adon que em vénen a cercar a Puente Piedra, travessant tot Lima, de sud a nord en taxi, tres membres de la família Urrutia Naveros.

Són molt ben rebuts per les trinitàries que, malgrat no conèixer-los, els fan entrar i conviden a tornar-hi sempre que vulguin.

L’amable hospitalitat és un dels signes més genuïns i característics d’aquesta zona andina peruana.

Arribam a Villa María del Triunfo, amb fosca negra. Em ve al cap que ja hi he estat, de dia, amb na Bel, la meva esposa difunta, fa 10 anys, quan ens hi atansam per primera vegada. Ja llavors em deixa una impressió molt forta. Sense poder evitar-ho, establesc comparacions amb el perifèric i piurà Poble Jove San Martín, on aterr l’any 1975. Però molt més a l’engròs.

Enguany m’hi pas la primera nit, embadalit per la circumstància tan singular de romandre allotjat en una caseta tan modesta com humil, confortablement i confiada això sí.

En cotxe per indrets diversos

L’endemà matí, en aixecar-nos i després de berenar, passam tota la jornada fora de casa, emprant una «Combi, turboneta», «Changán turismo» de dotze places, conduïda per Pedro que mena també el seu fill menut Jeiko.

Primer ens duu fins al cementeri de Villa María, on reposen les restes de na Feli, la germana de na Juanita. Hi deposit un ram d’una dotzena de roses vermelles en nom de tots els padrecitos mallorquins que l’hem tractada de prop i n’hem rebut ajut i col·laboració.

Passam de llis per Villa El Salvador. Visitam i dinam de pa amb fonteta al Parque Huàscar de la Municipalidad Metropolitana de Lima. Visitam també el Cementerio Nueva Esparanza, el segon més gran del món després d’un altre que hi ha a Irak, segons em comenten. Davallam fins a Chorrillos i pujam fins al Morro Solar de Chorrillos, després de veure i presenciar l’espectacle del Salto del Fraile. Ens entusiasmam amb l’espectacle que ofereixen al Parque de las Aguas, pel districte de Lince. I retornam a casa, al domicili de Villa María del Triunfo, ja ben entrada la fosca.


Pensant jo que, en esser ja les 10:30 de la nit, ens anirem a Son Dòrmer, veig que als membres d’aquesta família peruana tan amable no se’ls ocorre altra idea que anar a cercar sopar casolà a una de les casetes on elaboren «Pollo broaster con papas fritas, ensalada de lechuga con salsa de mostaza, mayonesa, ketchup, ají, salsa aceituna i tártara».

Quasi res! Per una teca com aquesta, a aquestes altes hores de la nit! Pel trajecte a peu que recorrem en aquell barri tan humil i modest, a les tantes de la nit! Jo, tot sol, no m’hi hagués atrevit mai, de cap de les maneres! Com si fos per dins del poblat de Son Banya, a Palma, molt més gros, per fer-se’n una idea!

Bull dins meu una barreja de por, alhora que de satisfacció profunda, en poder compartir-hi confiadament la caminada nocturna acompanyat per tres dones del barri conegudes de la gent.


Quan ens disposam a endur-nos cap a casa el menjar exquisidament preparat per la senyora Milimili, del fons d’un carrer sentim les veus i la remor d’uns joves que, aprofitant la foscor de la nit, s’injecten droga a les venes, molt probablement per superar l’estat d’angúnia en què els fica la vida tan empobrida que han de dur un dia i un altre... amb poquíssimes esperances de sortir-se’n mai...»

L'endemà, al matí, pens que no puc anar a Villa María del Triunfo sense conèixer l’indret on treballen des de fa dècades na Juanita i en Simón, l’hospital Maria Auxiliadora. Ella com a nutricionista. Ell com a cap responsable de la seguretat.

En recorrem gairebé totes les dependències obertes al públic o reservades al personal. Tots dos hi tenen molt bona nomenada i són molt apreciats pels companys i companyes de feina.


Ho feim dijous, 16 de gener, abans que jo emprengui el camí cap a altres indrets de Lima.


El mateix dia arribam fins a Lurín, on els nebots de na Juanita – Juan, Teresa i Saaraí – mantenen unes granges enormes de producció de bous, per fer-ne carn. Són tota una munió nombrosíssima d’instal·lacions agropecuàries dedicades a aquesta labor, formant-hi una gran cooperativa de nom Sumac Pacha.

Passant més enllà dels Pantanos de Villa, recorrem el trajecte que ens duu fins a La Punta Callao.


Després de fer-hi un breu recorregut en barca, anam a sopar al restaurant 3 Continentes, «El Flecha», on per 8 sols peruans (manco de 2 €) podem assaborir deliciosos plats criollos de gran embalum i qualitat culinària. Roman situat al Jr Chota 774, per Alfonso Ugarte, a l’alçada de l’hospital Loayza.

Em pas uns dies molt agradosos en la bona companyia d'aquesta família amiga. Tenc oportunitat de veure coses que no havia vist mai i que m'arriben molt endins. No solament aspectes de la vida ordinària de la gent més modesta i senzilla de Lima.

També altres aspectes que tenen a veure amb una gran ciutat llatinoamericana, farcida de varietats de tota casta. En relació amb el transport, només aquests dies tenc oportunitat de pujar-me a una combi, furgoneta, cotxe, autocar, metro, llanxa.

Pel que fa a l'alimentació, he pogut tastar innombrables plats típics de la regió i del país. Veig i m'adon que la gent no acostuma a beure licor. Molt poques ocasions tenc de veure gent que veu vi. Cervesa sí. Molta de gent en beu. I en beu molta, A dotzenes d'ampolles de litre entre dos! En general, emperò, les famílies consumeixen cafè, "chicha morada", sucs de fruites, begudes no alcohòliques. Com tampoc no veig gairebé ningú que fumi cigarretes...

Així s’acaba el meu contacte directe i personal amb els membres de la família peruana Urrutia Naveros, que, des de fa dècades, ens tractam amablement i ens coneixem cada cop més...

Els estic molt agraït!

dijous, 16 d’abril del 2020

Cil Buele, a la costa peruana (4): HUACHO / MEDIO MUNDO

De Cajamarca a Huacho, tot una odissea

Pel viatge obligat que feim diumenge, dia 8 de març de 2020, des de la ciutat de Trujillo fins a Lima, amb l’objectiu de tornar enrere per la carretera Panamericana Nord i arribar fins a Huacho -hi hem passat, per davant, en l’autocar, però no ens hi han deixat baixar...-, hem hagut de tornar a optar per quedar-nos-hi a romandre i passar la nit, a Lima.


En aquesta ocasió, al barri de Los Molinos, Villasol, on viu na Pamela López Moreno la filla de na Zully, amb el seu espòs Nilton Tullume Pisfil, i els seus fills Nicolás i Rafaela, de 2 i 4 anys respectivament.

Hi duim totes les nostres maletes i bolics del viatge. Ens hi instal·lam. Passam la nit així com podem i, al matí següent, enfilam ruta tornant enrere altra vegada cap a Huacho, esperant d’arribar-hi tots plegats, 2 menuts i 5  adults, abans de dinar.

Però es veu que això de les distàncies i la rapidesa a recórrer-les és molt relatiu!

El fet és que, l’autocar de l'empresa de transports San Martín de Porres, de 46 places, programat per sortir de la gran terminal plaza Norte a les 11:30 cap a Huacho, surt amb mitja hora de retard. Cosa que ens afecta, als set membres de la família limenya Tullume López, emparentada directament amb la família piurana Moreno Romero.

En arribar a Huacho, el taxista que ens envia el bon amic Kiko, Enrique Caravedo Pimentel, l’espòs de na Bel Duran Fons, la bona amiga macianera, ens duu fins a Medio Mundo. Passam per Huaura, Mazo, Primavera, Végueta, San Felipe, La Villa, Tres Piedras, Santa Cruz i arribam, a la fi, a Medio Mundo.

Es tracta d’un nucli de població situat a una trentena de quilòmetres de Pativilca (indret famós on encara ressonen i retronen les prèdiques del bon amic missioner manacorí mossèn Miquel Febrer Rosselló, cosí de la meva esposa difunta Bel Rosselló Girart...)

A la fi, arribam a la meta que ens hem marcat fa tres dies des de Cajamarca!


No sembla creïble. Però, en aquesta ocasió, hem hagut de romandre moltes més hores que les pensades, dins tres autocars diferents. I hem hagut de recórrer molts més quilòmetres que els existents entre Cajamarca i Huacho directament.

Però hi hem arribat. Ja som a Medio Mundo! Contents de poder assaborir el dinar que a les 16 hores tastam, gràcies a la gentilesa i preparació que n’ha fet el bon amic Kiko.

Després de dinar tots plegats, els sis membres de la família Tullume López se’n tornen cap a Lima. I quedam a Medio Mundo en Kiko i jo, tots dos tot sols.

M’indica que dispòs d’una cambra àmplia situada al primer pis de l’edifici, amb dues portes de sortida. Una dóna a l’interior del recinte enjardinat, baixant per una escala amb arrambadors de fusta molt ben col·locada i treballada. L’altra dóna a la immensitat esplèndida de l’oceà Pacífic, precedida d’una zona humida que, a més de càrritx, joncs i «totores», conté una llacuna que es perllonga durant uns set quilòmetres de llargària.


Segons em conta, hi vénen a passar la nit més d’una vintena d’espècies d’aus encantadores.
Indret d’ensomni, a la vora de l’oceà! Amb postes de sol esplèndides i encisadores. Amb aus que voletegen per damunt dels nostres caps i que van a reposar al fons de l’espai natural protegit que tenc als meus peus.

En Kiko, expert en qüestions relacionades amb la protecció i defensa de les zones humides arreu del país, després que anam al mercat a cercar menjar, preparar la taula, dinar i fer una estona de descans, em duu a caminar dues hores seguides fins al mirador que sobresurt per damunt d’una espècie d’espadat arenós amb aspecte de veritable amfiteatre natural.

Les panoràmiques són d’allò més captivadores. Em sorprèn moltíssim el paratge. Les imatges que puc contemplar no me les havia imaginades mai. Tenc la immensa sort de veure com la gent de la contrada treballen els joncs, els porten als assecadors, els col·loquen damunt l’arena... els cremen...


Mai no m’hagués pensat que hi hagués tot això per aquí! N’estic ben content, d’haver-hi vengut.

Àrea protegida de Medio Mundo

L’Albufera Medio Mundo, considerada com una Àrea de Conservació Regional des de l’any 2007, està situada a una de les localitats del districte de Végueta, a uns 25 quilòmetres al nord de la ciutat de Huacho i a uns 175 km de la ciutat de Lima, dins la província de Huaura.

Constitueix una llacuna separada de la mar per uns 250 metres i una part pantanosa, segons m’explica en Kiko, que és producte de les filtracions que provoca la irrigació de plantacions properes.

Volen conservar-hi la biodiversitat de l’ecosistema de la zona humida i la qualitat dels recursos que proporciona.

En Kiko, Enrique Caravedo Pimentel, presideix el Comitè de Gestió de l’Àrea de Conservació Regional de la Albufera de Medio Mundo

És un espai ideal per a la pràctica de l’observació d’aus, gràcies a la gran i diversa varietat que se n’hi presenten. Em duu el record viu de la visita que feim l’any 2010 als Pantans de Villa, prop de Chorrillos, a la  ciutat de Lima, juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, i les bones amigues Malena i Lupe.


Pel que em diu en Kiko, deduesc que ell també en aquest altre indret hi té qualque cosa a veure. A més de viure-hi molt a prop, s’hi ha compromès força.

De bon matí, tots dos ens posam a baixar la rampa empinada que, per un dels nombrosos caminois de cabres que s’hi destrien, ens duu fins abaix de tot de la zona humida de Medio Mundo.

En Kiko, com a bon expert, m’indica per on he de caminar i posar els peus, sense caure en el perill de travelar i rodolar per avall, mentre baixam la muntanya d’arena característica d’una zona desèrtica, com és tota la costa peruana que dóna a l’oceà Pacífic.

L’albufera de Medio Mundo, segons m’explica en Kiko, no és res més que un oasi en ple desert peruà. S’hi poden destriar diverses plantes que hi creixen: joncs, «totores» i herbes baixes, juntament amb alguns pocs arbres o arbusts característics.

També hi despunta la presència d’aigua, molt mineralitzada, que s’hi acumula després d’haver-se infiltrat baix terra, provenint de les altures andines nevades i recorrent quilòmetres de muntanyes i de planures immenses.


En algun indret s’hi acaramulla de tal manera que forma com a petits llacs d’aigua fresca i transparent, on la gent es pot banyar. En un d’aquests, mir de pegar un capfico i m’hi qued extasiat davant l’agradosa presència de l’aigua que m’envolta, mentre puc escoltar tranquil·lament el cant d’aucells tan diversos que se’m fa difícil destriar-ne l’origen i la procedència.

Veig gent que treballa, tallant joncs i canyes enmig de l’albufera. A mida que fan feixos, els escampen i estenen a la vorera arenosa, de manera que arriben a assecar-se amb un mètode tan natural com és ara la calor del sol.

M’explica en Kiko que els joncs romanen escampats durant la nit, sense que se’ls retiri d’allà on passen el dia. Així no s’endureixen ni es trenquen, sinó que mantenen l’elasticitat necessària per poder ser treballats artesanalment en la confecció de canastres, senalles i altres productes útils.

El fet que sigui una zona on mai no hi plou, permet de seguir aquest tractament tan natural com eficient.

Pel que fa als ocells, gaudesc moltíssim d’escoltar-ne els cants, de veure’n ben de prop, d’extasiar-me davant tanta varietat de colors, comportaments, etxura, petjades, sons, plomatge, vols...


En Kiko m’ajuda a descobrir-ne avui prop d’una vintena, amb els noms característics que reben en aquesta zona humida del Perú: cuculí, chibillo, turtapilín, garza estriada, triguero, garza, tórtola, espiguero, saltapalito, lechuza, huanchaco, tordo-guardacaballo, playerito, garza cuca, gallareta, santarrosita, cormorán, garza bueyera, gallinazo cabeza roja (emparentat amb l’ànnera), minero, gallinazo cabeza negra (emparentat amb el voltor).

Seguint el camí de retorn a casa, i culminant aquesta jornada de reconeixement de l’albufera, arribam a un dels indrets paradisíacs que em captiven més l’atenció. Contempl un esbart de corbs marins (cormoranes) que romanen sense moure’s fins que no ens hi acostam molt a prop. Aleshores, emprenen el vol i es fiquen dins la llacuna.

Quin espectacle tan encisador!

Retornam a casa per un altre camí, ran d’un mirador que domina la llacuna, per un d’aquells viaranys que m’obliga a girar la ullada cap a l’esquerra perquè el precipici de la dreta no em provoqui els efectes del vertigen...


Mentrestant, rebem la notícia agradosa de l’arribada a Medio Mundo de les dues germanes Moreno Romero, n’Esther i na Zully, que han passat aquests dos darrers dies a Lima, amb la família Tullume López al barri de Los Olivos.

Em causa una gran alegria aquesta notícia que m’arriba via whatsapp. M’indiquen l’hora de sortida de Lima, l’hora prevista de l’arribada a Huacho i la ubicació simultània, a l’instant, amb una aplicació.

Efectivament, en manco de dues hores són a Medio Mundo totes dues viatgeres. Els indic que ens esperin a la plaça d’Armes, davant l’edifici de la Municipalitat on acudirà en Kiko a cercar-les i conduir-les fins a Casa Sofía, l’edifici on romanem allotjats, gràcies a l’acollida amable de la bona amiga macianera Bel Durán i el seu espòs peruà Kiko Caravedo, que en són els titulars i propietaris.

Avui em pertoca, a mi, de preparar una truita espanyola per dinar, acompanyada d’una ensalada. Qualsevol individu de les nostres contrades mallorquines diria que no m’ha sortit ben bé això, però tothom n’ha menjat i no n’ha sobrat gens ni mica...

Aprofitam el capvespre per anar a recórrer el nucli poblat de Medio Mundo, situat just a la vorera de la carretera Panamericana Nord que el separa, a l’altra banda, d’una immensa zona rural dedicada al cultiu de verdures i hortalisses, que des de fa uns anys esdevé una de les zones agrícoles productores d’una de les millors llets del Perú, Leche Gloria.

Pel que ens diuen, es tracta d’unes terres convertides en propietat enrevessada i privada de Keiko Fujimori, mitjançant el seu representant de llinatge Melgar...

Mentre recorrem el poblat, en Kiko ens explica l’origen i les circumstàncies que envolten la constitució d’aquest nucli urbà que neix a la dècada dels anys setanta, amb motiu del terratrèmol que destrossa la ciutat serrana andina de Yungay, al peu del Huascarán, a prop de la ciutat de Huaraz.

Moltes de les famílies afectades aleshores davallen a la costa, s’hi estableixen, construeixen les seves primeres casetes amb estores, i n’eixamplen el territori ocupant-hi terres que amb posterioritat venen al comprador més interessat...


Des de dalt de la muntanya, podem contemplar perfectament l’aplicació pràctica de les explicacions que ens fa prèviament el professor: carretera Panamericana que separa els dos sectors, l’urbà i el rural. Extensions immenses de terres cultivades a una banda, i carrers cada cop més nombrosos i amplis a l’altra. Al fons, la mar immensa que constitueix l’oceà Pacífic, amb una llengua de terra arenosa d’uns dos-cents metres que el separa del mirall de la llacuna de Medio Mundo, davant la qual destriam la zona humida, amb l’albufera farcida de joncs, canyes i «totores» verdes.

Sopam d’una exquisida sopa de fideus amb mongetes, que ens prepara n’Esther i ens anam a descansar, amb ganes de visitar demà de bon matí un altre indret emblemàtic i desconegut per mi: la ciutat sagrada de Caral.

Contacte amb la civilització Caral, la més antiga del món


Romandre al costat d’un bon mestre, com és ara el bon amic Kiko Caravedo Pimentel, espòs de la bona amiga macianera Bel Duran, qui presideix el Comitè de Gestió de l’Àrea de Conservació Regional de la Albufera de Medio Mundo, t’ajuda a entendre millor la història d’un gran país d’Amèrica Llatina com és el Perú.

En sap un bon raig! Amb gran entusiasme, m’engresca a endinsar-me en el coneixement d’una de les civilitzacions desconegudes per mi i que alguns consideren com la més antiga del món, en qualsevol cas semblant a la mesopotàmica i abans de l’egípcia: LA CIVILITZACIÓ CARAL!

No tenc record d’haver-ne sentit a parlar mai, d’aquesta civilització tan antiga.

Quan parlam del Perú, qui més qui manco es remunta fins a l’època dels inques, l’època imperial, immediatament anterior a la colonització espanyola que ve seguida de la independència republicana.

Però, de fet, l’imperi incaic, com aquell qui diu, només té dos dies, és del segle XV, fa uns sis-cents anys!

La civilització Caral, en canvi, segons els darrers estudis científics realitzats, es remunta a 5.000 anys d’història coneguda i cada cop més ben estudiada.

Avui precisament, en bon segon dimecres del mes de març de 2020, tenc oportunitat de visitar dos dels indrets més representatius d’aquesta civilització cinc vegades mil·lenària.


El primer que visitam és en àmbit pesquer i costaner, a la vora de l’oceà Pacífic. Es tracta d’Áspero, la ciutat pesquera de la civilització caral, lloc arqueològic situat a l’entrada del districte de Supe Puerto, província de Barranca-Lima.

Em resulten del tot impressionants les explicacions que ens tramet el guia turístic, un jove molt ben preparat professionalment, coneixedor de la matèria i de la història d’aquest lloc arqueològic tan singularment significatiu per a la història de la humanitat.

Ens diu que l’any 2005 l’arqueòloga Ruth Shady i Daniel Cáceda firmen un conveni de cooperació interinstitucional amb la Municipalidad de Supe. Hi aporten maquinàries amb les quals s’eliminen 8.400 tones de fems moderns acumulats durant una trentena d’anys seguits. Cosa que permet d’iniciar-hi treballs d’investigació, conservació i valoració del lloc arqueològic.

A Europa, els estudis històrics que jo he pogut dur a terme, seguint sobretot com eclesiàstic els relacionats més directament amb la Bíblia, en estudiar la Sagrada Escriptura, sempre ens parlen de la civilització mesopotàmica a l’Orient, com la més antiga de les conegudes fins ara a l’àmbit mundial. Tot seguit ja passen a la civilització egípcia, a Àfrica...

Però els estudis realitzats en aquesta zona del Perú porten a considerar que la CIVILITZACIÓ CARAL és la segona més antiga, sinó la primera superant en antiguitat fins i tot la mesopotàmica.

Un cop visitat Áspero, ens dirigim al poble i CIUDAD SAGRADA DE CARAL, situada a més d’una hora de camí en cotxe, a la mateixa vall del riu Supe, on es troben les instal·lacions més emblemàtiques d’aquesta antiga civilització.

El conductor ens duu fins «el puente», un lloc més enllà del qual s’ha de seguir fent camí a peu durant una mitja hora. Són les 12 del migdia i cau un sol de mil dimonis! Desistim d’arribar-hi.

Aleshores, el jove conductor de la combi ens indica que, si afegim tres sols per hom, als set que li hem pagat inicialment en sortir de la parada de Supe, pot mirar de dur-nos fins al recinte arqueològic fent un revolt per un altre indret, si el cabal del riu li ho permet.

Hi assentim.


En arribar-hi, em sembla que hi corre tanta d’aigua que no ha de resultar factible passar a l’altra banda del riu. El jove conductor baixa del cotxe, mira i torna a mirar i accelera de tal manera que s’endinsa dins el corrent de les aigües fluvials que baixen cap a la mar amb força considerable.
Sense cap casta d’entrebanc, tret de les pedres rodones que conformen el llit del riu i que sorteja de manera eficient, aconseguim de travessar el riu i passar a l’altra banda on, a pocs quilòmetres de distància ens topam amb el centre arqueològic que porta la denominació de Ciudad Sagrada de Caral.

Ubicat a la província de Barranca, Regió Lima, se’ns diu que esdevé la manifestació més antiga de la civilització al Perú i al continent americà. Qui sap si al món! Són més de cinc mil anys d’antiguitat!

Inscrit a la llista de Patrimoni Mundial l’any 2009, està conformat per més d’una trentena de monuments que anomenen piràmides, edificis cerimonials, sectors residencials de gent de rang social distint, temples menors, tallers per a la producció, etc.

Tot plegat expressa la complexitat i el desenvolupament d’una organització social, política i econòmica en aquesta petita vall fèrtil de la costa central peruana que em sembla del tot admirable.

Visitada la Ciudad Sagrada de Caral, ens tornam cap a Supe on, en un dels restaurants populars de la localitat, assaborim una sopa de brou casolana i un suculent «pollo punto cuy», acompanyat d’un suc de maracuià.

Medio Mundo ens espera. Hi tornam a fer noneta...

Primer ensurt pel coronavirus

Els mitjans de comunicació informen a dojo sobre aquesta pandèmia del segle XXI que anomenen coronavirus. Sembla que no hi hagi res més sobre què parlar. Malgrat el nombre de víctimes és molt reduït, hores d’ara, se’n parla moltíssim més que de les morts per tuberculosi, pel dengue, per la fam, per la desnutrició, per la violència masclista, per les condicions de misèria estructural i mediambiental que anam creant els humans arreu del Planeta.

El fet és que, quan per primera vegada em pos en contacte amb l’agència de viatges mallorquina, que em gestiona la tramitació dels bitllets d’avió d’anada i tornada, des de Palma cap a Madrid i Lima, demanant-los si em cal fer-hi res, ara que em manquen uns quinze dies per emprendre el vol cap a Mallorca, em diuen que «en principi els vols segueixen igual i que no s’ha de fer res més».

Les notícies que m’arriben, emperò, des del Perú estant, és que a Europa hi ha problemes als aeroports, sobretot d’Itàlia i d’Espanya!

Valga’m déus!

Així m’ho adverteix la bona amiga Pamela, filla de la bona amiga piurana Zully, qui m’ha donat una mà sempre que l’he haguda de mester, a l’hora de fer gestions concretes amb companyies aèries. Em diu que convé informar-me’n més detalladament.

En entrar dins la web d’Air Europa, em diu que ha vist un comunicat, el contengut del qual convé consultar aquests dies. Fa referència als passatgers amb origen Amèrica i destinació Madrid.

Diu que Air Europa autoritza per a aquests passatgers i amb data de vol compresa entre el 01 de març i el 30 d’abril, a canviar de data sense penalització ni diferència de tarifa fins al 30 de novembre; i a guardar l’import del bitllet per emprar-lo com «voucher» en una compra futura abans del 31 de desembre.

Com que indiquen que aquests clients es poden posar en contacte amb Air Europa a través dels perfils socials a Facebook i Twitter, i d’uns telèfons concrets d’Espanya, Itàlia i Israel, la bona amiga Pamela em diu que no em preocupi i que ella mateixa s’encarregarà de posar-s’hi en contacte, per veure quina resposta li donen des de l’aerolínia, pel que fa al meu viatge previst per abans del mes d’abril de 2020, concretament per al dia 23 de març...

A esperar s’ha dit, idò, el que em puguin dir des d’Air Europa i des de la meva agència de viatges palmesana.

De Huacho, a l’aeroport internacional Jorge Chávez, de Lima


Dijous, 12 de març, mentre em trob gaudint de l’ambient meravellós que m’envolta, en aquest indret peruà de la costa de l’oceà Pacífic que s’anomena Medio Mundo, de manera inesperada i indesitjada, no em queda cap altra alternativa que haver de prendre una decisió.

El motiu del canvi en la programació de la meva estada al Perú es deu al fet que m’arriben notícies relacionades amb mesures dràstiques que són a punt d’adoptar-se, segons em diuen, als aeroports espanyols de destinació. Segons sembla, n’han de tancar d’un dia per l’altre, a causa de la maleïda pandèmia denominada avui dia «coronavirus», o «covid-19».

M’arriben indicacions de gent amiga resident a Perpinyà que em diu: «Ei Cil! Espero que no se t'acudeixi tornar a Europa! Aquí no és segur! Una forta abraçada, estimat Cil! No tornis, que  aquí tenim el coronavirus! I a l'estat espanyol el combaten amb la constitució. Han aplicat un 155. Una abraçada i molts petons».

Però del bon amic manacorí resident a Palma, Paco Suárez, m’arriba a les cinc de la matinada, hora peruana, una altra advertència en sentit contrari. La vull tenir en compte, tractant-se del millor amic que tenc des de fa dècades.

En una de les seves poques comunicacions que m’envia al Perú des del Secar de la Real on resideix des de fa dècades, em diu: «Pens que hauries de fer un pensament i tornar el més aviat possible. En el Perú no tens cobertura de salut i per altra banda les possibilitats de contagi són més. Tu estàs en el grup de risc, ets estranger europeu i enfora de la teva família... Tu mateix, no és la meva intenció ficar-me on no em toca, emperò ten en compte que hi ha tendència a tancar fronteres i operativitat de línies aèries. T’exposes a quedar aïllat forçosament «sine die».

Davant d’una advertència com aquesta, que m’arriba a les 5 de la matinada hora peruana, mentre estic allotjat a Casa Sofia, en un paratge d’ensomni que s’anomena L’albufera Medio Mundo, a prop de la ciutat de Huacho, a la costa peruana, mir de pensar-m’ho una estona i decidesc de posar fil a l’agulla tot d’una, posant-me en contacte amb l’agència de viatges mallorquina que em gestiona els passatges aeris.

En un primer moment, el bon amic David m’indica que els vols segueixen igual, tal com tenc previst. Potser, m’assenyala, tres dies abans del 23 de març els podem revisar i veure si hem de fer res...

Tranquil, idò. Però li pas còpia del comunicat que m’ha fet arribar na Pamela, la filla de na Zully, que l’ha vist penjat a la web d’Air Europa... Davant això en David m’aclareix que és per al «covid19»: ofereixen l’opció de no viatjar i res. Ha mirat els meus vols i, en principi, tot segueix confirmat. Però no se sap mai, em diu...


Mir de passar-li també el suggeriment del meu bon amic, Paco Suárez, davant del qual en David em comunica que s’ho mirarà més detingudament.

Quan li deman què em pot costar la reserva d’un altre vol anterior al dia 23, em diu que n’ha trobat un per 170€ per al dia 16, una setmana abans del programat inicialment. Li dic que m’ho reservi, que li passaré les dades de la meva Visa o que m’assenyali on puc fer-ne la transferència bancària...

Quan ja em sembla que la cosa queda més o manco aclarida, m’escomet: «Cil, jo tornaria abans, em fa por que tanquin Madrid. Des de Xile ja han cancel·lat tots els vols a Madrid. Pots tornar demà mateix, per avui no hi ha res. No sé, no et vull condicionar».

Li dic que provi de fer-ho per demà, idò, divendres 13. Són les 6 de la matinada hora peruana de dijous 12 de març.

Em contesta tot seguit. Em comunica que ja ha reservat els vols de divendres 13 de Lima a Madrid per a les 11:25h/05:10h+1, i 14/03 Madrid Palma 08:30h, arribada 09:55h.

Tot queda confirmat a les 6:04 de la matinada de dijous. Me n’envia els bitllets via whatsapp, amb les targetes d’embarcament incloses i el codi d’escanejada corresponent.

Em recomana que vagi a l’aeroport amb molta d’antelació i que estigui alerta per devers Madrid, l’indret d’Espanya on hi ha més casos de covid19.

Li agraesc la gestió feta amb tanta celeritat i eficiència. Ho comunic a la meva família resident a Mallorca, perquè n’estiguin assabentats, amb videotrucada als whatsapp del meu germà Jaume, la meva cunyada Elisa i la meva neboda Maru...

Divendres, 13 de març, som davant la porta d’embarcament núm. 22 de l’aeroport internacional Jorge Chávez «de la provincia constitucional del Callao, a quince minutos de Lima». Estic esperant que anunciïn la sortida del vol UX 176, amb vol confirmat per a les 12:25 -una hora de retard sobre l’horari indicat a la tarja d’embarcament-. Hi tenc assignada la butaca núm. 46H.

Aprofit per posar-me a elaborar la meva darrera mini-crònica peruana, iniciada al principi de la meva estada perllongada al Perú el 2 de gener proppassat, quan tenia programat de romandre-hi fins al 23 de març -10 dies més dels que puc en realitat-.

Ja veurem com acaba tot! A les instal·lacions aeroportuàries peruanes, de moment, la normalitat és absoluta, tret d’alguns passatgers que porten careta protectora, molts pocs, passada per davant la boca i el nas.

Són les 11:49 de divendres 13 de març de 2020.


Encara duc el gust amarg d’un adéu al Perú tan precipitat. En poc més de vint-i-quatre hores m’he hagut de traslladar des de Medio Mundo, província de Huacho, fins a l’aeroport de Lima, després d’haver passat la nit a la casa de na Pamela, la filla de na Zully, situada al districte limeny de Los Olivos.

He hagut de suspendre les meves estades previstes a Puente Piedra, on les religioses trinitàries em reserven allotjament confortable per alguns d’aquests darrers dies. A Delicias de Villa, on les Germanes de la Caritat també em conviden a anar-hi a passar-hi alguns dies. A Villa Maria del Triunfo, on la família peruana Urrutia Naveros m’està esperant per passar-hi uns quants dies. A La Molina, on quedàrem amb la família peruana López Tocón que ens tornaríem a trobar, després d’aquells dies passats junts a la platja Punta Sal...

També m’hagués agradat acomiadar-me de n’Anselm Álvarez i n’Elvira Calmet, que viuen al districte limeny de Magdalena del Mar. O del franciscà P. Miquel Llompart que m’acollí a la seva casa de Salamanca. O de la religiosa agustina de l’Empara, sor Antònia Rosselló. O, sobretot, de la bona amiga macianera Bel Duran que no he arribat a veure en tot el temps que he romàs al Perú, degut a la intervenció quirúrgica a què ha estat sotmesa. Esper i desig que se’n vagi recuperant com més aviat millor.

Tampoc no he aconseguit realitzar algunes de les visites que em propòs des de Mallorca estant. És el cas de la trobada fallida i no mantenguda mai amb el bon amic teòleg de l’alliberament Gustavo Gutiérrez o amb el bon company de treball eclesiàstic alliberador mossèn Jorge Álvarez Calderón.

Ho he deixat per al final. I aquest final s’ha precipitat de tal manera que no m’ha permès d’acostar-m’hi i retrobar-los, a cap dels dos. Ho lament moltíssim! Me’n sap molt, de greu!

També m’he reservat per al final les darreres gestions encaminades a la publicació del llibre d’en Jaume Santandreu «Operación Tiara». He mantengut converses amb alguna gent, sobre l’assumpte, sí, però no he arribat a concretar-ne cap actuació ferma. Veurem què puc fer en aquest àmbit des de Mallorca estant.

Em sap molt de greu haver hagut de partir del Perú tan precipitadament. Però la vida és així. No sempre se’ns presenta com voldríem que es presentàs. I, en aquest cas, per a mi ha estat d’una manera totalment inesperada.

Tenc el consol d’haver-me pogut comunicar amb molta d’aquesta gent, abans de sortir del Perú, bé sia a través del correu electrònic, o del whatsapp, o del messenger, per telèfon o per internet...

També tenc la satisfacció personal immensa d’haver pogut comptar, durant gairebé tot el temps de la meva estada al Perú, amb la companyia presencial, directa i propera, sempre atenta i acurada de les dues bones amigues piuranes, n’Esther i na Zully Moreno Romero que he pogut tenir, sempre que he volgut, al meu costat.

Els estic molt agraït, a totes dues. Mai no els podré retornar el gran favor que m’han fet!

Sobretot a na Zully. Puc dir que m’he vist tractat per ella amb molta cura i gran estimació, més que paleses. La nina de 14 anys que conec al PJ San Martín de Piura, quan acompanya sa mare, la senyora Rosa, en les tasques domèstiques que realitza cada dia a la casa dels «padrecitos», avui dia ja és una padrina respectable. Té 59 anys, dos fills i quatre néts. Els estima amb deliri! I jo també me’ls estim ben molt, a tots set!


Na Zully Moreno Romero sempre s’ha mostrat molt respectuosa amb mi, amable, delicada, franca, afable, simpàtica i molt atenta a qualsevol cosa que jo hagués de mester en qualsevol moment. M’hi he sentit molt estimat, de bon de veres.

Tractant-me sempre de vostè, com és costum peruà força arrelat, no ha parat d’advertir-me sempre que ha calgut sobre determinats perills en què jo podia caure, com a estranger recent arribat al Perú, davant d’un comportament meu massa distret, i massa poc atent a actuacions alienes indesitjables...

Procurant-me el manteniment de la roba sempre ben neta, o l’allotjament més confortable possible, o la presa dels medicaments, o l’alimentació més convenient, o els elements de neteja  higiènica més adients.

Cada dia, abans d’anar-me’n a dormir i descansar, s’ha fet present a la meva cambra per fer-me aquelles «frotaciones» que ens aconsellen a la selva amazònica peruana, amb l’objectiu de fer front al mal de genolls i de turmells de què estic afectat des de fa anys.

«El cocachado» fa miracles. Ho he pogut comprovar en carn pròpia. Seguint les indicacions d’un «sobador» de Moyobamba que m’inicia fregues als genolls i als turmells, d’aquelles que et fan veure les estrelles, na Zully fica dins una ampolla un bon manat de fulles de coca recollides i conrades per famílies de Chazuta, a prop de Tarapoto. Les barreja amb aiguardent i en fa una emulsió que serveix per donar-me’n massatges durant una mitja hora seguida cada vespre...

D’aleshores ençà, i amb la baixada d’una mitja dotzena de quilos de pes corporal, vaig i em moc molt més àgil i lleuger que abans, a l’hora de caminar, pujar o baixar escales.

No trob paraules per agrair-li, a la meva bona amiga piurana, la inoblidable Zully, tota l’ajuda inestimable que m’ha prestat durant els setanta dies que he romàs al seu costat. Gràcies a ella, he pogut superar alguns dels mals moments viscuts. Prendre decisions més encertades. Mantenir grans dosis d’equilibri i serenor. Viure cada cop més feliç i content. Sentir-me estimat intensament per ella.

I, puc dir-ho de bon de veres, jo també l’estim molt més intensament que abans!

Que Déu ens beneeixi, com diuen pel Perú!