Cil Buele, a la selva amazònica peruana: MOYOBAMBA, 2020

De la ciutat de Yurimaguas, dins el departament de Loreto, en cotxe, viatjam per carretera fins a la ciutat de MOYOBAMBA, dins el departament de San Martín.

Durant la conversa que mantenim amb el bon amic Manuel a Yurimaguas, ens fa a saber que el Front de Defensa de l’Alt Amazones (FREDESAA) fa comptes iniciar a les 0 hores de demà, dilluns 10 de febrer, una vaga indefinida, contra la desforestació produïda per concessions i permisos territorials. Consideren que això comporta l’enverinament de les aigües i afecta negativament els boscs.

Per evitar-nos dificultats possibles, més que probables en algun tram de la carretera que va de Yurimaguas a Tarapoto, ens recomana que avancem la sortida prevista per demà dilluns i que mirem de partir el mateix capvespre d’aquest diumenge, per tal d’assegurar-nos un trànsit tranquil i segur.

Sortim de Yurimaguas a les 12:30 de diumenge, en taxi contractat per 170 sols peruans, des d’aquí fins a Moyobamba, tot passant per la ciutat de Tarapoto.

Acordam aturar-nos a dinar al Restaurant Ofy Mily, al Pongo de Caynarachi, abans de remuntar la pujada fins al túnel del «cerro Escalera», per allà mateix on hem passat al viatge de venguda.

Després de més de 4 hores de trajecte, una part del qual transitam sota pluges tropicals que no ens deixen veure gairebé res del que tenim al nostre voltant, a través de les finestres del vehicle, quedam allotjats a «Emboscada Hospedaje», a Calzada, propietat d'un cosí de les dues germanes Moreno Romero, en Salomón Romero Rojas "Lalo", a pocs quilòmetres de la ciutat de Mobamba.


El primer dia que passam a Moyobamba, allotjats a La Emboscada Hospedaje, situat al Jr. Progreso Cdra 01, Cruce de Calzada, a uns 15 minuts en cotxe del centre de la ciutat, l’aprofitam per anar a saludar familiars de n’Esther i na Zully Moreno Romero.

De fet, el motiu principal de la meva venguda a Moyobamba, per segona vegada, no és cap altre que el de tornar a saludar les famílies «moyombines» que fa 10 anys vaig visitar juntament amb la meva esposa difunta, na Bel Rosselló.

Així que, després d’un «berenar panoràmic» a la quarta planta de l’hostal, tenint davant dels nostres ulls la muntanya mítica denominada «Morro de Calzada», visitam la família Romero Rojas i les cases rurals dels voltants, el solar de na Zully, el corral d’en Lalo cosí seu i l’església del districte de Calzada.

Dinam a cals sogres d’en Lalo. Descansam. Anam a la tenda de na Maria Infante Tarrillo, l’esposa d’en Lalo, situada al centre de la ciutat de Moyobamba. I, en dir-li, a na Maria, que patesc una mica dels genolls i dels turmells, des de fa anys, em recomana que visiti un «sobador», massatgista famós de cames i turmells, de nom William Tuesta Díaz.

M’hi apunt. Hi anam. Veig que fa servir una de les cambres de ca seva per atendre la munió de gent que s’hi atansa amb ganes de trobar la curació de malalties que tenen a veure amb ossos, músculs i nervis.

Durant la sessió, que pas allargat damunt d’una llitera molt rudimentària, em fa veure les estrelles més de dues vegades, quan prem fort damunt del turmell del meu peu dret, damunt el turmell del meu peu esquerre, damunt el genoll de la meva cama dreta i damunt el genoll de la meva cama esquerra, per aquest ordre.

Hi veig les estrelles, però em deixa unes cames noves de trinca per continuar caminant més falaguer que mai!

Sopam als darreres de la tenda de na Maria, convertit en el seu domicili familiar habitual. Ens dirigim a l’hostal on ens allotjam, als afores de la ciutat de Moyobamba, propietat d’en Lalo.

La casa on anam a dinar també és la d’un altre familiar. Igualment els titulars de les tendes on acudim. O els solars que anam a veure. O les parcel·les dels voltants. Tot quant veig de Moyobamba té a veure amb la família Romero Rivera, els dos llinatges de l’entranyable senyora Rosa, la mare de n’Esther i na Zully, de la qual guard molt bon record. Que en pau descansi!

Con aquell qui diu, vivim en família, a Moyobamba, la ciutat de les orquídies.

M’adon que bona part d’aquesta branca de la família Romero Rivera, romanen establerts en aquest indret de la ciutat selvàtica de les orquídies, anomenat Moyobamba.

La tia Maria Romero Rivera, germana seva molt velleta, també hi viu.


L’altra branca, en canvi, roman establerta a la ciutat de Jaén de Bracamoros, a la regió considerada «ceja de selva», relativament a prop d’aquí. Hi viu el tío Salomón Romero Rivera.

No tot pot sortir perfecte sempre.

En ultrapassar l’equador d’aquest viatge meu al Perú, durant aquest any 2020, no sé perquè, però tenc el pressentiment que qualque cosa una mica estranya m’ha de succeir.

Avui fa exactament quaranta-un dies que trepitj  terres peruanes, des que surt de Mallorca el proppassat 2 de gener. En tenc programats vuitanta-dos, de dies d’estada en aquest país andí de la costa de l’oceà Pacífic.

Avui, doncs, celebr el meu pas de l’equador d’aquest viatge meu 2020 al Perú. I em trob a Moyobamba, enmig de la selva amazònica peruana nord-oriental.

Fins ara tot em va la mar de bé. Llevat de dos dies de diarrea adquirida, al principi... la resta del temps, les circumstàncies, les trobades, els trajectes recorreguts, les famílies visitades o els llocs on m’he allotjat, l’alimentació, el transport, tot, absolutament tot m’ha sortit rodó, la mar de bé.

N’estic molt content. En don gràcies a Déu i a la gent peruana que m’hi acull tan amablement, pertot allà on pas, quan mir de recórrer els mateixos indrets que, 10 anys enrere, feim plegats la meva esposa difunta, na Bel Rosselló i jo mateix.

A Moyobamba, fa 10 anys, tots dos hi coneixem i tractam de prop alguns membres de la família Romero Rivera, de l’entranyable senyora Rosa, la veïna que a Piura a la dècada dels anys setanta del segle passat ens atén a la nostra casa del Poble Jove Sant Martí, quan hi treballam plegats en Joan Riera Fullana «Mossegat» i jo mateix.

Enguany, l’any 2020, ja tenen 10 anys aquelles criatures que aleshores resten encara dins el ventre de les seves mares. Els infants de llavors s’han tornat uns bons bergants. Al·lotes i joves d’aquell temps veig que ja s’han casat, formen una família i tenen descendència quasi sempre nombrosa.

Aprofit aquests dies per visitar les diverses cases on viuen familiars de n’Esther i na Zully, les dues bones amigues piuranes que m’acompanyen sempre pertot arreu en aquest viatge meu al Perú.

De cap d’aquestes cases, mai de mai no en sortim sense haver-hi tastat algun plat preparat a l’instant o alguna beguda refrescant, que és ben d’agrair, atesa la calor que hi fa, a la selva amazònica peruana on ens trobam.

Malgrat la meva insistència a aconseguir baixar 17 quilos dels 101 que port al Perú quan hi arrib el primer dia, sempre se’m diu que  «en aquest país, això és més que impossible»!

Val a dir que aquí, a Moyobamba, la temperatura és bastant més fresca i agradosa que no a Tarapoto o Yurimaguas. Però ja li val!

Com assenyal més amunt, d’alguna manera he de celebrar el meu pas per l’equador d’aquest viatge. I així succeeix efectivament. Sense saber ben bé per què, ahir a la nit, quan em pos a redactar aquesta «mini-crònica peruana meva», el meu ordinador portàtil me’n comença a fer de les seves.

Durant el meu viatge al Perú, no sempre ni pertot dispòs de «waifai», com diuen per aquí quan es refereixen al wifi. Sí que dispòs, per al meu mòbil - «celular» en diuen per aquí -, amb capacitat il·limitada per utilitzar whatssapp, messenger, internet, videotrucades, missatges de veu, correu electrònic, etc. amb el xip peruà aplicat de bon començament, de l’empresa Bitel, al preu de 28 sols peruans al mes (no arriben als 7 euros mensuals!)

En no disposar de wifi per al portàtil, emperò, se’m fa més difícil la comunicació amb l’exterior per aquest mitjà. Allò que encara no m’ha passat mai, és que ni tan sols pugui escriure-hi, amb el teclat de sempre!


Aquesta malifeta m’arriba precisament ahir vespre, quan em pos a redactar la meva mini-crònica diària: pitj damunt la tecla de la lletra a, i me’n surt una altra... Pitj damunt un signe, i res... Total, que el teclat no respon a les indicacions que li don. És la primera vegada que em passa. I consult els meus assessors informàtics.

Segons Nilton Joel Tullume Pisfil, espòs de na Pamela López Moreno, la filla de na Zully, enginyer de sistemes, des de Lima estant em diu, a mi, estant a Moyobamba,  que pot ser que s’hagi infiltrat algun virus al sistema o que el teclat estigui fallant o simplement que s’hagi canviat l’opció del llenguatge. Necessitaria que jo l’autoritzàs a treballar-ho des de ca seva...

Després de culejar-hi jo durant algunes hores seguides sense arribar a traure’n trellat, m’arriba des de Mallorca una resposta del meu bon amic Joan Carrió a qui, via whatsapp, li he contat la feta. Em respon tot d’una i em recomana que «compri un teclat usb i l’hi connecti».

Ho comunic a Nilton. Hi coincideix, en aquesta possibilitat. Vaig a una tenda de Moyobamba. Me’n passen un, de nou, al preu de 20 sols peruans (no arriben als 6 euros) i aconseguesc poder continuar amb la tasca diària de prendre bona nota sobre allò que veig, que sent, que escolt o que pens...

Faig un bon alè quan comprov que amb el nou teclat, l’ordinador em torna a funcionar com sempre, a la perfecció! Me n’alegr ben molt!

Després de dinar a la rerecambra de la tenda de mòbils que regenta na Maria, on puc estrenar el nou teclat i tornar a escriure notes de la «mini-crònica peruana meva», gaudint alhora del wifi que em permet posar-me en comunicació directa per videotrucada amb la meva cunyada Elisa Cortès Segura, que roman a Mallorca, ens encaminam cap al domicili d’una altra membre de la família Moreno Romero, la germana d’en Lalo, qui viu al barri Los Algarrobos de Moyobamba, amb el seu espòs, líder del Sutep, Sindicat Unificat de l’Ensenyament Peruà...

Veient fer negocis a Moyobamba

En haver berenat al terrat de l’hostal Emboscada, situat a la mateixa entrada del districte de Calzada, en cotxe a uns 15 minuts del centre de Moyobamba, dedicam el temps a visitar el solar adquirit fa alguns anys per na Zully.

D’aleshores ençà, roman buit i desocupat. Volem veure l’estat en què es troba actualment i les possibilitats d’obtenir-ne el títol de propietat definitiu.


Resulta per a mi una ocasió magnífica per presenciar en directe com es fan certes transaccions comercials a l’àmbit familiar en aquest racó del país. Xoquen de ple amb la meva mentalitat illenca de Ciutat, massa marcada per la concepció burocratitzada inamovible del funcionariat que treballa al servei de l’administració pública.

La meva bona amiga piurana em mostra un document que ella i l’antic propietari signen davant notari i davant el jutge de pau del districte. S’hi reflecteix que ella compra un petit terreny urbà rústic, d’uns 200 metres quadrats, amb el pagament efectuat d'una quantitat de sols peruans (uns 1.200€).

L’antic propietari hores d’ara troba que en aquell moment ja llunyà de la venda ha rebutt massa poc i considera que ara n’hi hauria d’afegir més, de sols peruans. Fort i no et moguis, amb molt bones paraules, la compradora intenta convèncer el vellet que ell ja ha rebut la quantitat estipulada damunt del paper. Li recomana que llegeixi el text signat. El vellet li diu que avui no pot, perquè té altres feines...

És clar que la meva amiga té ben present allò que diu la gent: hi ha venedors que tenen per costum vendre terrenys a un comprador per una quantitat; llavors els tornen a vendre a un altre per una altra de superior; i així passa un any i un altre, sobretot amb la gent de fora del poble que compra i no se’n cuida del bocí ni se’n preocupa del seu manteniment...

A l’espera d’obtenir ajuda jurídica més precisa, per tal d’aconseguir el títol de propietat oficialment reconegut per les autoritats administratives del municipi, dirigim les nostres còrpores cap a la ciutat de Moyobamba, i continuam fent les visites familiars i el recorregut per indrets  emblemàtics de la contrada.

Entre d’altres, visitam «la tia Maria», una velleta de 88 anys, germana de «la senyora Rosa», la mare de n’Esther i na Zully, que fa 10 anys visitam juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, qui aleshores li duu un collaret de perles Majorica que deixen la velleta extasiada.


Enguany aquesta velleta ja té més difícil reconèixer qui té davant, recordar coses passades, saludar amb normalitat, caminar i moure’s... El seu fill Juan Castillo Romero la tracta amb molta d’estimació. Ella ja no pot valdre’s per si mateixa, pateix la malaltia d’alzhèimer...

En nom de Jesús, prec Déu per ella!

Recorrem la ciutat i, en moto-car, arribam fins al mirador Punta de Tahuishco, un indret excel·lent des d’on tenim oportunitat de presenciar un bellíssim paisatge natural, amb el riu Mayo als nostres peus.

Hi baixam, fins a la riba. I aprofitam per dinar al restaurant situat ran del corrent d’aigua on ofereixen plats i menjar de la regió.


Després de dinar, ens ficam de bell nou dins la ciutat de Moyobamba per fer-hi algunes gestions, com és ara, la re-confirmació dels vols Tarapoto-Lima-Piura de passat demà, la retirada de doblers del caixer automàtic bancari, la compra d’una maleta grossa per mor de la destrossa patida en la duita des de Mallorca i, finalment, la meva segona visita al «sobador» William, qui em fa massatges miraculosos tant als genolls com als turmells, una mica tocats...

Divendres 14 de febrer, passam el nostre darrer dia a la regió selvàtica amazònica peruana de San Martín. Hi hem romàs 10 dies força enriquidors en molts d’aspectes.

Com que per la petita maleta de  mà que acostum a dur per Europa sense cap cost ni un, em fan pagar 40 dòlars cada vegada que pujo a un avió del Perú, mir d’embarcar-la via terrestre, per la mateixa agència de transport que fa els trajectes entre Moyobamba i Piura per carretera, en autocar.

Em cobren només 40 sols. Quasi res! Poc més d’1 dòlar! En lloc dels 40 dòlars dels aeroports! De 40 dòlars a 40 sols hi van prop de 30 euros de diferència!

En combi, viatjam fins a Tarapoto, tots tres passatgers pel preu de 36 S/ (10 €). De l’aeroport de Tarapoto volam a Lima. Pocs minuts després ens enlairam des de la capital del Perú cap a Piura.

Aquest divendres ens esdevé una jornada intensa de viatge. En feim  per carretera i per l’aire. Bon Dia dels Enamorats!

A la sortida de Moyobamba, topam amb la pluja! Jo, que vénc a la selva amazònica peruana nord-oriental  amb ganes de veure-hi ploure, només en puc gaudir quan som a punt d’abandonar la ciutat! L’aigua cau a les totes pertot arreu, mentre ens dirigim en moto-car -3 sols peruans- cap a l’estació terminal de la combi que ens ha de dur fins a Tarapoto. Ens remullam a les totes. Les canonades vessen i aboquen l’aigua de pluja als carrers per on hem de transitar a peu.

De Moyobamba a Tarapoto hi ha uns 113 quilòmetres. A estones vorejam el riu Mayo. Altres moments circulam pel mig de boscos encisadors. La carretera, en general, es troba en bon estat, tret d’alguns trams on les pluges l’hi han fet malbé.

Allò que més caracteritza aquest trajecte selvàtic són els revolts. Ni ha a balquena. Plou. La combi duu les finestres tancades. Som una dotzena de passatgers. Resulta dificultós alenar. Els vidres s’entelen. Pujam i baixam muntanyes i pujols, a gran velocitat. Em resulta agradosa la travessia...

Fins que a un moment donat començ a perdre el món de vista. Els ulls se m’entelen. El cap em dóna voltes. Les cames em fan figa. Els braços em tremolen. La panxa fa renous. I em veig abocat a haver de vomitar el berenar del dia! «Soroche», li diuen per aquí!

Sortosament na Zully, la bona amiga piurana que m’acompanya, dona previsora i diligentíssima com la que més, em procura tot d’una una bossa de plàstic on puc deixar-hi tot quant me’n surt, de la boca, una vegada, i dues i tres.

Me’n qued alleugerit. Quan ja queda molt poc per arribar a la ciutat de Tarapoto, m’hi sent molt millor.

A l’aeroport de Tarapoto «CAP. FAP. Guillermo del Castillo Paredes», mentre esperam la sortida de l’avió, miram de dinar a un dels restaurants que en serveixen. Només tast la meitat d’un plat de brou amb pollastre, arròs blanc i iuca.


El vol d’una hora llarga de durada fins a Lima discorre amb normalitat. Tret de tres ocasions en què se’ns informa de l’entrada aèria en àrea de turbulències. Però res. Poqueta cosa. Arribam a l’aeroport de la capital peruana, just just per pujar a l’altre avió que ens ha de dur fins a Piura. Una mica més i ens deixen a terra!

A la ciutat de Piura, hi arribam amb vint minuts d’antelació respecte de l’hora prefixada, les 19:43. Ja fa fosca. Són les 19.30.

Cap comentari: