Cil Buele, a la selva amazònica peruana: YURIMAGUAS, 2020

A les 9:30 del matí, d’aquest dissabte 8 de febrer de 2020, sortim de Tarapoto per arribar fins a Yurimaguas dues hores i mitja més tard, per carretera.

Sortim de Tarapoto en col·lectiu conduït pel cajamarquí Camilo, expert coneixedor de rutes nacionals i internacionals, segons ens comenta. Antic conductor de camions de gran tonatge, circula a gran velocitat per una carretera farcida de voltes i més voltes, tant a la pujada com a la baixada del «Cerro Escalera», una serra que ultrapassa els 1.600 metres d’altura sobre el nivell de la mar.


N’informam el nostre contacte Manuel Yumbato Angulo, amb ganes de mantenir conversa amb ell, sobre la possibilitat de continuar col·laborant en matèria de cooperació i benestar social, entre Mallorca i Yurimaguas.

Per aquestes contrades de la selva amazònica peruana,veim de prop com viu i a què es dedica la gent que hi treballa. Em deixa una marca profunda, inesborrable, el fet de veure que damunt d’aquest planeta Terra hi ha moltes i molt variades formes de viure i d’entendre la vida.

També moltes i molt variades formes de viure la fe i de manifestar el sentiment religiós, tant a l’àmbit individual i personal, com a l’hora d’expressar la religiositat popular de forma col·lectiva.

A Yurimaguas, gràcies a la tramitació de na Pamela López Moreno, la filla de na Zully Moreno Romero, des de la seva casa de Lima a través d’internet, ens manté reservades dues habitacions per dos dies a la Posada Cumpanamá, situada al carrer Progreso.


En Manuel Yumbato és un dels contactes que em facilita, des de Mallorca estant, el bon amic caminant, l’eivissenc Toni Colomar. Es tracta d’un antic gerent de Càritas al vicariat apostòlic de Yurimaguas, alhora que dirigent polític i social de prestigi reconegut a la regió amazònica.
En Toni me’n passa les dades i mir de contactar-hi via whatsapp.

Durant la conversa que mantenc amb en Manuel Yumbato, segons em diu, deduesc que s’exerceix com a tècnic gerent del cos meritocràtic dins l’administració pública, alhora que ha treballat com a gerent de Càritas anys enrere.

Tot plegat li permet conèixer de prop la vida institucional, tant la civil com l’eclesiàstica, alhora que li facilita realitzar tasques socials entre la població indígena de la regió amazònica.

També li permet realitzar estudis sobre la història, la vida i els costums dels pobles indígenes de l’Amazònia peruana. N’ha publicat diversos llibres i en té d’altres a punt de publicar.

Alhora vol potenciar YTAS – Yurimaguas, Transformación Agropecuaria y Social – una organització que impulsa el desenvolupament local especialment del sector socioeconòmic més desfavorit.

És una entitat sense afany de lucre que neix de manera complementària a partir de l’antic Institut de Transferència Agropecuària per a l’Amazonia i el seu desenvolupament integral – ITTAA -.



Té uns estatuts propis que pretenen promoure treballs agraris entre els grups que habiten una regió tan multiètnica com aquesta, amb presència de achuares, awajúm, wamis-jíbaros, quítxues, candoshis, shapras, shawi o chayahuita.

Amb en Manuel Yumbato Angulo (Manu) i la seva esposa Mònica Tong Vela, aprofitam la jornada dominical per anar a visitar una de les nombroses plantacions rurals dels voltants de Yurimaguas, a Apangurayacu, molt a prop del riu Paranapura, propietat de Semira Ramírez Huansi.

Hi anam en moto-car conduït per Celestino.


Una dona que em sembla més vella del que llavors ens n’informa, portant la característica senalla amb les anses passades pel front, ens va davant davant i ens duu a peu fins a la seva plantació, a més de mitja hora de camí per indrets boscosos i selvàtics d’una bellesa encisadora.

La cabanya de canyes on manté totes les seves pertinences ens serveix d’aixopluc i lloc adient per mantenir-hi una conversa, sobre la feina que ella realitza com a líder camperola, defensora dels interessos de la gent que es dedica a les feines del camp en aquella regió.

Segons ens diu, sent ganes d’engrescar-s’hi per primera vegada, quan té l’oportunitat de col·laborar amb Càritas Yurimaguas anys enrere, dirigida per Manuel. Aleshores veu la necessitat d’organitzar-se, amb la finalitat de canviar les condicions de vida de la gent del camp, que no solament ha de lluitar contra les inclemències del temps, sinó també contra malifetes humanes. Sobretot de la part d’aquells sectors que no volen respectar la natura i consideren que la poden maltractar segons els seus capricis.


Na Semira ens diu que ella mira de tractar la terra, la natura, la vegetació, els animals amb gran respecte. I s’afanya a fer que la població del seu entorn també faci el mateix i s’hi comporti igual.

Ens fa assaborir alguns dels productes del camp que ella mateixa prepara amb fruites i verdures diverses. Em crida poderosament l’atenció la cura amb què manté un bòtil penjat als troncs de la seva cabanya de palla, on acudeixen les abelles a deixar-hi la mel. Una mel exquisida que fa les delícies de la gent de la contrada.

Aquella dona pagesa de la selva amazònica peruana ens parla de les abelles amb una tal veneració i respecte que em fa encongir les ganes de donar mai lliçons a ningú sobre el que ha de fer per viure i comportar-se en aquest món com a essers humans.


La vegetació que envolta la cabanya de na Semira és admirablement bella i variada, dominada per colors verdosos i enriquida amb flors silvestres de tots els colors inimaginables.

De retorn a l’hostal, en Manuel ens fa aturar al costat d’un far que serveix d’orientació per a les embarcacions que naveguen pels rius de la contrada, el Mayo, el Huallaga, el Marañón, l’Amazones...


Durant la conversa que mantenim amb el bon amic Manuel, ens fa a saber que el Front de Defensa de l’Alt Amazones (FREDESAA) fa comptes iniciar a les 0 hores de demà, dilluns 10 de febrer, una vaga indefinida, contra la desforestació produïda per concessions i permisos territorials. Consideren que això comporta l’enverinament de les aigües i afecta negativament els boscs.

Davant l’amenaça de vaga unificada de camperols i d’indígenes a Yurimaguas, decidim, doncs, no perllongar-hi més la nostra estada.

Sortim de Yurimaguas a les 12:30 de diumenge, en taxi contractat per 170 sols peruans, des d’aquí fins a Moyobamba, tot passant per la ciutat de Tarapoto.


Abans, ens aturam a dinar al Restaurant Ofy Mily, al Pongo de Caynarachi, abans de remuntar la pujada fins al túnel del «cerro Escalera», per allà mateix on hem passat al viatge de venguda.

Després de més de 4 hores de trajecte, una part del qual transitam sota pluges tropicals que no ens deixen veure gairebé res del que tenim al nostre voltant a través de les finestres del vehicle, quedam allotjats a «Emboscada Hospedaje», al districte de Calzada, a pocs quilòmetres de la ciutat de Moyobamba.


Cap comentari: