En un escrit meu recent, arran de l’informe elaborat pel Defensor del Poble a l’estat espanyol, sobre les víctimes de la pederàstia a l’interior de l’Església catòlica, com a ciutadà llis i ras, alhora que fidel practicant, elev dues peticions a dues de les més altes instàncies públiques amb seu a Madrid:
1. Que, a l’hora de sol·licitar, elaborar o publicar informes oficials sobre la pederàstia existent a l’estat espanyol, no es limitin solament a l’àmbit eclesiàstic catòlic, sinó que, en bé del conjunt de la població, també n’ampliïn el camp d’observació a molts d’altres segments de la població on es produeix aquesta malifeta.
2. I que tots aquests informes siguin elaborats amb mètodes i anàlisis tècniques molt més fiables que les emprades fins ara, de manera que puguem disposar, simultàniament, de totes les dades relacionades amb els abusos sexuals d’infants arreu de l’estat, i puguem mirar de contribuir positivament i eficaç a erradicar-ne la pràctica, tan nefasta com feresta.
Amb aquest segon escrit meu, com a ciutadà llis i ras de les Illes Balears, i com a catòlic practicant, em veig amb el dret i el deure de girar la ullada i la crítica, també, cap a l’estament jeràrquic d’aquesta Església catòlica que, en opinió de no poca gent, en lloc de donar llum, fa i escampa massa fum. En aquest àmbit i en d’altres.
Em deman ¿per què deu ser que la Jerarquia de l’Església catòlica a l’estat espanyol, els bisbes en general, no deixen d’oferir la imatge lamentable d’un estament interessat a ocultar, amagar, dissimular o fins i tot negar comportaments pederastes d’eclesiàstics espanyols?
¿No deu ser cert, com afirma el Defensor del Poble, que els estaments eclesiàstics oficials, en general, miren de posar traves i pegues, obstacles i dificultats a qui vulgui investigar sobre fets que, per molt lamentables que siguin, no deixen de ser reals, ni deixen de tenir repercussions serioses fora de l’àmbit estrictament jeràrquic?
Si hem de fer cas al que publiquen els mitjans, el màxim representant i president de la Conferència Episcopal Espanyola desqualifica l’informe oficial sobre el nombre de pederastes eclesiàstics i afirma amb tots els ets i uts que és «mentida».
Aleshores, la pregunta és òbvia, ¿per quines cinc-centes viuen tan interessats a amagar la veritat, durant tant de temps i en tants indrets, i no es posen a col·laborar decididament i activa a facilitar-ne les dades que hi facin més llum? En una societat veritablement democràtica, un comportament com aquest ¿no podria arribar a ser considerat fins i tot delictiu, per part de jerarques renuents a col·laborar-hi?
Si, com a president de la Conferència episcopal creu que no són tants els casos d’eclesiàstics que abusen d’infants, ¿per què no mana i ordena que en totes les diòcesis espanyoles, en lloc de posar pegues i obstacles, se’n facilitin les investigacions i s’obrin de pinte en ample els arxius de les cúries diocesanes als investigadors degudament acreditats i, sobretot, a les víctimes que hi tenen tot el dret del món?
D’altra banda, qui més qui manco pensa que demanar perdó, cosa que fa el president dels bisbes espanyols, per una malifeta tan voluminosa i repugnant com l’abús de menors, no deixa de ser una mera gesticulació verbal que, si no va acompanyada de res més, no representa cap altra cosa que reconèixer-se’n culpable. I punt.
En una societat veritablement democràtica, ¿es pot considerar suficient demanar perdó per un mal tan gros comès, sense parar esment a cap casta de reparació col·lectiva mínima? ¿No s’hi han d’aplicar les lleis? ¿No cal restituir res, ni s’han de prendre mesures concretes que facin evident el penediment sincer? ¿No s’ha de fer arribar cap casta d’indemnització moral i econòmica a les víctimes? ¿No s’ha de reparar d’alguna manera efectiva el mal comès i reconegut?
Ja no en parlem, si param esment a l’Evangeli de Jesús de Natzaret, quan es refereix a qui fa malbé un infant ¿o ja no hi deu tenir res a veure l’ensenyament de Lc 17,2 quan amolla: «Més valdria que li posassin una roda de molí al coll i el llançassin a la mar, abans que fes caure un d’aquests petits. Estigueu alerta! Teniu compte de vosaltres mateixos»?
Afirmar, com diu el president dels bisbes, que avui dia ja no es cometen tants abusos infantils com en temps passats... Faltaria més! Lamentablement, suposant que sigui certa la davallada possible de casos de pederàstia a l’interior de l’estament eclesiàstic, si és que es dóna, no sembla que pugui atribuir-se a l’afany dels jerarques, sinó més tost a pressions externes d’una societat cada cop més democràtica que, de manera gairebé unànime i cridanera, se’n farta i arriba a dir «prou d’abusos sexuals infantils» per part d’eclesiàstics.
Denunciar, com a president de la Conferència episcopal, que algunes estadístiques extrapolades de l’informe del Defensor del poble tenen «la intenció d’enganyar la població», pot induir a creure i pensar el mateix, respecte d’una actitud jeràrquica que impedeix activament i ferma, recaptar informació oficial tan zelosament custodiada, que contribueix a mantenir la població enganyada, amb el pretext de mirar de fer-hi creure que «tots els clergues són molt bones persones».
Quant i més, quan es tracta d'uns individus que pertanyen a un col•lectiu tan emblemàtic dins les nostres societats. Són eclesiàstics dedicats expressament i directa a incentivar i promoure la pràctica de l'amor entre els humans, fruit, com diuen, d'un mandat que prové de Déu mateix. I, en actuar en nom de Déu, n'hi ha que mantenim la convicció que n'agreuja fets i responsabilitats individuals i col•lectives.
Sobretot, en incidir tan directament en el teixit social, en la defensa i promoció dels models de comportament que difonen i imposen, en l'àmbit de les identitats, de l'educació, de l'amor, de l'afecte. Elements malversats en perversió, com eina feresta de manipulació de consciències.
I tot plegat, en una etapa delicadíssima dins la vida emocional i afectiva de víctimes tendres i indefenses.
Davant d'una resposta tan reaccionària com poc valenta per part del president dels bisbes espanyols, ens podem prendre amb molt d’interès, cada cop major, allò que hi diu el papa Francesc, i que veim que no és poc, sobre aquest assumpte.
Si faig al·lusió explícita i directa a les orientacions emanades del bisbe de Roma, jerarca suprem a l’interior de l’Església catòlica, és perquè em fa adonar de dos fets inqüestionables:
Que el mateix papa considera l’abús sexual de menors per part d’eclesiàstics com un assumpte de gravetat extrema a l’interior de l’Església catòlica, en els seus estaments jeràrquics més representatius, com són bisbes i cardenals, clergues i religiosos. No solament a l’estat espanyol, sinó també a altres països de l’orbe catòlic, i a gran escala.
I d’altra banda, que, des de l’episcopat espanyol, continuen fent la impressió de parar massa poc esment a les orientacions i recomanacions papals, vist el comportament manifestat fins ara per la cúpula eclesiàstica, als ulls de molta gent, amb tantíssim que desitjar.
Basta veure que, des que el 13 de març de 2013 el cardenal jesuïta argentí Jorge Bergoglio és elegit papa, no dubta gens ni mica a impulsar una reforma penal que introdueix el delicte específic de «pornografia infantil»; arriba a tipificar certs delictes que encara ara no són presents en algunes legislacions civils.
Malauradament, pel que es veu, esdevenen unes eines que no sempre resulten útils ni són emprades degudament a l’àmbit més proper de les esglésies diocesanes. Fa la impressió que els bisbes hi donen les espatlles.
Només un any després d’haver estat elegit, el 22 de març de 2014, el papa Francesc crea i fixa la Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors, integrada per cardenals, arquebisbes i algunes víctimes d’eclesiàstics.
Tothom pot veure que aquest papa argentí, de llinatge Bergoglio, s’afanya a continuar en la línia de «tolerància zero» en aquest àmbit d’actuació eclesiàstica punible, i estableix regles molt estrictes en matèria d’abús, reunint-se amb víctimes i rebutjant amb fermesa centenars de sacerdots abusadors.
Seria massa extens allargar-me, en aquest escrit meu, a l’hora de fer al·lusió a totes i cadascuna de les decisions que adopta pel papa Francesc sobre aquesta matèria, pràcticament cada any del seu pontificat.
Qui hi tengui interès, pot atansar-s’hi fàcilment a través de la pàgina web vaticana dedicada a «Abusos contra menors. La resposta de l’Església». Hi apareixen nombroses intervencions papals referides a aquest assumpte, que surten publicades en alemany, anglès, espanyol, francès, italià, polonès i portuguès.
Tant de bo que els bisbes que integren la Conferència Episcopal Espanyola s’engresquin d'una vegada a fer més cas d’allò que proposa el papa Francesc en matèria de lluita contra els abusos sexuals de menors per part d’eclesiàstics, i adoptin, de manera agosarada i valenta, les decisions, actituds i comportaments que el bisbe de Roma proposa, i que les societats del segle XXI reclamen arreu del planeta.
En bé de les víctimes dels abusos sexuals per part d’eclesiàstics, i en bé d’una societat com l’espanyola que ha d’anar madurant moltíssim més, pel que fa al respecte cap a tots els éssers i col·lectius humans que la integren. Sobretot els més tendres, joves i vulnerables.
Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 30 d’octubre de 2023
