Posada al dia en l’elaboració dels meus relats burundesos
Pocs dies abans que es dugui a terme l’ordenació sagrada de 19 diaques i 20 capellans a la localitat de Mukobe, dins la diòcesi de Gitega, quan entre companys parlam d’assistir-hi els dic que m’estimaria més romandre a casa i aprofitar el temps per mirar de posar-me al dia en l’elaboració dels meus «relats burundesos» que duc massa endarrerits.
Hi vénen a bé, sense posar-hi cap casta d’emperò: els dos Jaumes hi aniran, m’ho contaran i jo em quedaré a casa fent-hi la feina que em vaig proposar quan vaig decidir de viatjar a Burundi per romandre-hi una mesada seguida.
Des que hi som, en aquest país centreafricà, m’he proposat de fer arribar un escrit setmanal meu, generalment en dissabte o diumenge, a les amistats de Mallorca més properes.
Veig que hores d’ara duc més de tres dies de retard.
Les ordinacions eclesiàstiques que es fan aquest dissabte, festa de Sant Jaume, m’arriben la mar de bé, em cauen com anell al dit: tendré així unes quantes hores disponibles per escriure i posar-me’n al dia.
De fet, succeeix que ja puc fer-ne l’enviament una mica passades les 12 del migdia d’aquest mateix dissabte, a l’espera que arribi degudament i acurada a la seva destinació.
Per youtube mir de fer el seguiment d’aquest acte religiós tan solemne que es produeix a uns quants quilòmetres d’aquí on som ara. Però no aconseguesc de veure’n cap imatge en directe. Només arrib a obtenir-ne posteriorment algunes que emet el canal arxidiocesà de Gitega.
Les imatges que m’arriben em duen a pensar i fer-hi algunes reflexions sobre l’Església catòlica a Burundi. Crec que hi hauria molt a dir. Resumidament m’atrevesc a afirmar: «És el que hi ha avui a Burundi, i el que hi ha és espectacular».
Em pot caure bé o puc considerar-ho del tot rebutjable. Però «és el que hi ha». I no deixa de ser força impressionant.
«La celebració durà quasi quatre hores. Fou una festa a l’estil del país: dos bisbes, el president de la República, uns dos-cents capellans, multitud de monges amb molta colorida, parents dels ordenats i gent de l’entorn. Només hi vaig comptar 4 blancs. La música i les danses foren extraordinàries. Després d’un bon dinar no hi faltaren les «paraules». Arribàrem a la parròquia de Rabiro amb fosca» (J.R.).
Així s’expressava el meu company de viatge després que s’hi hagués fet present.
Pel que em diuen per whatsapp algunes de les primeres amistats mallorquines que arriben a obtenir l’enllaç de youtube on poden veure’n l’extracte d’uns 10 minuts de durada, les opinions no s’allunyen l’una de l’altra:
- «T’agraesc aquesta extensa i interessant informació sobre Burundi».
- «Molta de gent que va a missa els diumenges (i tots els dies de la setmana)».
- «Quina passada! Gràcies!»
- «És espectacular i mai vist per nosaltres. Segur que deu haver estat una experiència inoblidable i única. Deguéreu disfrutar!»
- «Impressionant! Pareix de pel·lícula! Quants de capellans! I quanta de fe conserven!»
- «És fantàstic poder gaudir d’aquestes imatges. Pareix que estam allà. Gràcies per donar-nos a conèixer aquestes cultures».
- «Muy hermoso! Qué vivencia más extraordinaria!»
- «Urakoze muvukanyi mwiza kur’ivyo vyose wandugitse».
- «Qué bonito acto y qué buenos cristianos son, buenos creyentes. Muchas gracias mi hermano por esta información».
- «Espectacular! Bona ruta illencs baleàrics!»
- «Qué hermoso que cada cultura exprese su religiosidad y el amor al Señor».
- «Moltes gràcies. Gaudiu d’Àfrica!»
- «Fruir del viatge és el que heu de fer! Quina enveja me fa!»
- «Fantàstic i moltes gràcies!»
- «Una església molt participativa».
L’endemà és el segon diumenge que passam a la parròquia de Rabiro i ens quedam a casa.
Celebram Sant Jaume, la festa onomàstica de mossèn Obrador i de mossèn Ribas, amb un bon dinar a la sala menjador parroquial.
El començam una mica més tard de l’habitual, perquè mossèn Obrador encara és a la sucursal de Gisimbawaga i l’esperam que arribi per assaborir plegats una bona cuixa de mè, amb patates frites, arròs blanc i fruita a rompre que ens ha preparat el cuiner Jerome, amb les indicacions i observacions més directes que rep de mossèn Jaume Ribas, cuiner excel·lent de menjua mallorquina.
Passa un dia i en ve un altre. Som a la Vigília de la festa de Santa Catalina Thomàs a Ciutat. Una vegada més no puc fer-m’hi present. Altres anys no hi era per haver-me trobat a Perú, on aquest mateix dia 28 de juliol celebren a bombo i platerets allò que en diuen "Fiestas Patrias".
En aquesta ocasió som a Burundi, a més de 5.500 quilòmetres de distància de Mallorca en línia recta.
Hi vaig arribar fa quinze dies i he romàs a una parròquia de la diòcesi de Gitega que es diu Rabiro i que enguany celebra el Jubileu pels seus primers 25 anys d'existència.
Creada per capellans mallorquins, ha rebut el suport de Mallorca Missionera i la presència perllongada de capellans i de Germanes de la Caritat que ha estat molt considerable.
M'admira moltíssim la molta, molt gran i molt bona feina feta per missioneres i missioners provinents de Mallorca.
En construccions d’edificis: una església monumental aixecada amb els característics maons de fang i argila de color vermell; unes instal•lacions parroquials amb 8 cambres molt ben condicionades on allotjar-se (sala, taula, cadira, armari, llit, bany complet, amb llum natural que hi penetra per tres finestres i la porta que dóna al jardí.
M'hi trob molt a gust en aquesta missió on som ara. Pentura la més ben condicionada en què m'he allotjat mai en aquest país de l'Àfrica Central.
M’hi puc dutxar amb aigua freda sempre que vull. Mir de fer-ho en les primeres i darreres hores del dia, quan ve més a dojo i no un filet prim com fa en algun moment de la jornada.
Jornada de descans dedicada a la lectura
Veig que els dilluns, no tant com al nostre temps però també sí que és el dia més fluix de la setmana, quant a les activitats pastorals a la parròquia.
Aleshores era un dia de descans complet, sense misses ni cap altra casta d'atenció a cap de les instal•lacions parroquials.
Aquí i ara, em sembla que simplement es nota per una participació de la gent a la missa de les 6:30 del matí d'aquest dia primer de la setmana bastant més minsa. Però la resta de les activitats continuen fent-se.
Per a mi és una jornada molt enriquidora perquè tenc oportunitat de llegir i informar-me d’aquest país a través de llibres i publicacions que s’han anat fent.
Entre d’altres publicacions m’agrada repassar les notes que em fa arribar Jaume Obrador sobre la història d’aquesta parròquia fundada per mallorquins l’any 2001.
Amb elles m’assabent que, quan es va crear la diòcesi de Ruyigi el 1973, la parròquia de Karusi es va separar de la de Muyinga i es va adscriure a l'arxidiòcesi de Gitega, aleshores encapçalada per l'arquebisbe André Makarakiza; el va succeir l'arquebisbe Joachim Ruhuna.
El 1994, uns sacerdots Fidei Donum d'Espanya (de la diòcesi de Mallorca) —que ja atenien la parròquia de Nyabikere— es van fer càrrec provisionalment del centre pastoral de Rabiro a causa de la guerra i a petició dels sacerdots burundesos destinats a Karusi.
El 1995, els centres pastorals de Mutara i Gisimbawaga també es van separar de la parròquia de Karusi i van passar a dependre de la parròquia de Nyabikere. Els sacerdots que hi intervenien eren Jaume Mas (rector), Bartomeu Barceló i Jaume Obrador.
El gener de 1996 es va començar a portar el registre de baptismes i matrimonis de la futura parròquia de Rabiro, que s'estava segregant de la de Nyabikere.
El 1997, els sacerdots que hi prestaven servei eren Bartomeu Barceló i Jaume Obrador.
El 1999, el bisbe Simon Ntamwana va demanar a la diòcesi de Mallorca que s'encarregàs de constituir la parròquia de Rabiro. Les obres de construcció de la casa parroquial van començar al novembre.
El 24 de setembre de 2001, els sacerdots Bartomeu Barceló, Jaume Obrador i Pere Mascaró van arribar des de la parròquia de Nyabikere per instal·lar-se a Rabiro, fer-se càrrec de la nova parròquia i continuar diversos projectes de construcció.
El 9 de desembre de 2001, la nova parròquia de Rabiro —anomenada "Zuka ryeranda ry’Umukama" (Parròquia de la Resurrecció)— va ser establerta i inaugurada oficialment per Monsenyor Simon Ntamwana, arquebisbe de Gitega.
El 2002 es va iniciar la construcció de sis aules per a les escoles Yaga Mukama, gestionades per Julià Gomila, un jove laic mallorquí. Les obres es van completar cap a finals del 2003.
La construcció de la nova església va començar el novembre de 2002 i va ser beneïda pel nunci apostòlic el 26 de febrer de 2005.
El restaurant "Ntusonze" es va construir el 2005.
El 2006 es van construir tres botigues exteriors i es va ampliar i reformar l'església de Gisimbawaga.
Cap a finals del 2006 es va construir l'edifici del petit molí.
El 2007 es va construir la nova església de Bibara i es va reforestar l'entorn.
La nova església de Sagara es va construir el 2008.
El març de 2008, l'antiga església de Rabiro i les antigues aules de l'escola Yaga Mukama van ser enderrocades per deixar pas als nous edificis de l'escola de primària.
M’agrada moltíssim haver disposat d’aquesta informació que em permet de conèixer una mica millor la història d’aquesta parròquia burundesa que enguany fa 25 anys construïren els mallorquins.
Per a demà dimarts tenim previst de fer el recorregut que ens ha de dur a un dels indrets del Burundi que em fa més il·lusió visitar. S’anomena Cendajuru. Al meu temps era una sucursal de la parròquia gran de Muyaga a la qual m’encantava anar-hi a passar els caps de setmana, per romandre en contacte amb la gent més pobra i deixada de la mà de Déu que he conegut en aquest país de l’Àfrica Central.
M’encantarà veure-hi què hi queda d’aquella religiositat popular tan profunda que amarava la població d’aquest indret de Burundi que fa frontera amb Tanzània. Es tracta, segons em digueren, de la primera regió on els primers missioners Pares Blancs feren les primeres passes en l’evangelització del país.
De la parròquia de Rabiro a la de MUYAGA
Avui tenc i sent profundament la gran alegria d'haver tornat a trepitjar terres de Muyaga, la parròquia on 54 anys enrere vaig anar a aprendre i a perfeccionar el kirundi, la llengua pròpia de Burundi, per poder comunicar-me millor amb la gent d'aquest país centreafricà en la seva llengua pròpia.
En guard tan bons records que una de les meves dèries i il•lusions era tornar-hi, abans de morir. Veure de bell nou aquella casa on vaig allotjar-me durant tres mesos seguits l'any 1972 - si és que encara existeix! -, des del mes de setembre fins passades les festes de Nadal.
Després de tants anys d'espera la Vida m'hi ha volgut dur, oferint-me la gran oportunitat de fer-ho en companyia del bon amic i company d'estudis mariando mossèn Jaume Ribas.
Des de la parròquia de Rabiro on treballa el missioner mallorquí, felanitxer de soca-rel, mossèn Jaume Obrador Adrover "Xemarrí", amb el cotxe conduït pel seu propietari Manishaka Theodor, ens dirigim mossèn Jaume Ribas i jo fins al la parròquia de MUYAGA, dues parròquies separades per una vuitantena de quilòmetres, més de la meitat per camins sense asfaltar.
Amb el cotxe conduït pel seu propietari Manishaka Theodor, sortim a les 8:30 del matí i hi arribam poc abans del migdia, Unes tres hores i mitja de trajecte per una carretera amb molts de sotracs en els seus majors trams.
Passam per localitats com Bibara, Mwakiro, Kiyanza, Gasenyi, Buhinyuza, Gasave, Ntobwe, etc.I després d’unes dues hores i mitja circulant per camins amb moltíssima de pols sobretot quan vénen vehicles en sentit contrari, prenem la carretera asfaltada que ens duu fins al Mercat i la Ciutat de Cankuzo, un dels indrets més moguts per les transaccions comercials entre burundesos i tanzaniens.
Hem passat pel Parc nacional Ruvubu, l’àrea protegida més gran de Burundi i una de les reserves de fauna i flora més importants del país.
Creat l’any 1980 s’estén al llarg d’uns 508 km2 seguint el curs del riu Ruvubu «riu dels hipopòtams», vora la frontera amb Tanzània. Hi tenen molta d’importància els seus aiguamolls i forma part de la llista indicativa del Patrimoni de la Humanitat de l’UNESCO.
Ens diuen que és el darrer gran refugi dels ecosistemes de savana natural de l’est de Burundi. S’hi troben búfals, hipopòtams, antílops, senglars de riu i espècies diverses de primats. S’hi registren depredadors com el lleopard o el xacal. Cocodrils del Nil. Més de 420 espècies d’aus enregistrades. No n'hem vist cap, de tots aquests exemplars.
Anam advertits pels nostres guies que no hi podem prendre ni una sola foto mentre som a l’interior del parc. Si ens hi troben, les multes poden arribar a ser altíssimes.
Pel poc que costa obeir aquestes indicacions prèvies de les nostres amistats mir de mantenir el móbil dins la butxaca, sobretot quan passam per davant dels tres controls policials que ens obren barreres i podem seguir completant la nostra ruta.
Durant el trajecte no deixam de contemplar el paisatge esplèndid d’aquest país de les mil i una muntanyetes i turons que el caracteritzen, per on gairebé sempre veim que hi transita gent i més gent, infants i més infants, dones i més dones, camions, motos, cotxes, bicicletes. Tothom ben avesat a circular-hi «a tota pastilla» malgrat els clots, revolts, voreres, i sobretot la pols que s’escampa al seu pas i que arriba a cobrir no solament el fullam de les plantacions verdes que tornen marronenques, sinó també els cabells blancs de mossèn Jaume Ribas que deixen de ser-ho!
Alguns dels ponts que travessam semblen tan antics i rudimentaris que temem per la seva consistència i que aguantin bé el pas del nostre vehicle.
Sortosament dúim un bon conductor que ens porta fins a la mateixa entrada de la casa parroquial de Muyaga on arribam ben decidits a quedar-nos-hi allotjats una nit. Na Mat s’ha encarregat de contactar amb el rector de la parròquia de Muyaga qui és molt amic seu i li ha garantit que hi seriem molt ben acollits.
Hem travessat per indrets paradisíacs on hem pogut detectar-hi la feinada immmensa que fan homes i dones que treballen les anomenades «imionga» o valls fèrtils regades per rius i corrents d’aigua que permeten a la població conrar mongetes, moniatos, blat de les Índies, manioc i moltes castes de verdures i llegums.
En algun indret també hem pogut veure treballar la fabricació de maons de fang i de palla que pot esser vista la mar de bé des de cotxe ben al costat de la carretera.
Arribam a Cankuzo, ciutat capital de la província que porta aquest nom. Està situada a l’est de Burundi molt a prop de la frontera amb Tanzània. Actua com el centre de control administratiu de la frontera oriental. Serveix de base per a la gestió de la seguretat fronterer i la coordinació dels punts de pas de Burundi cap a Tanzània.
Els mercats de la zona intercanvien productes agrícoles locals (mongetes, iuca, blat de les Índies) per béns manufacturats, teixits o productes de consum bàsic que entren des del país veí, Tanzània.
Cankuzo es troba molt a prop de la parròquia de Muyaga, a uns 4 km de distància.
Aprofitam per anar a dinar al lloc que ens han recomanat: l'Hotel Ruvubu. Ens fan esperar una bona estona, mentre bevem aigua o fanta. A Burundi, ens diuen, el temps no compta! Ens serveixen
a tots tres un bon plat d’arròs blanc acompanyat de pèçols i d’altres verdures que desconec. Un trosset de carn de vaca ocupa l’espai superior del plat.
Quan arribam a la parròquia de Muyaga ens comuniquen que el rector, mossèn Aloys Campara, no hi és. Encara no ha arribat del seu viatge a Bujumbura i és en camí. Sembla que s’ha topat amb un accident i hi haurà de romandre fins no se sap quan.
Hi treballen com a vicaris mossèn Bonaventura Manirakitza, mossèn Ehadte Ndayikengurukiye, mossèn Melkiade Niyonkuru, mosèn Jeremy Nyandwi, un altre de qui no tenc el nom i també un estudiant al Seminari Major.
Rebem les indicacions per ocupar cadascun de nosaltres una cambra particular, senzilla, modesta, amb tots els estris necessaris perquè ens hi trobem a gust.
Ja me n’havia oblidat de la característica «mosquitera» que cobreix el llit on dormir. N’hi trob una d’instal·lada a la cambra que m’hi han assignat.
Mossèn Aloys Campara, el rector, arriba a mitjan capvespre. Molt simpàtic i atent amb nosaltres, ens reitera la bona acollida que ja ens han dispensat els altres capellans de la Parròquia.
Nosaltres dos aprofitam per fer un breu recorregut per la contrada més propera a l’església parroquial. Hi podem destriar les instal·lacions habituals en aquest país: l'església monumental, la casa de les monges, les escoles primària i superior, els catecumenats, les cambres destinades a l’allotjament de personal o de pelegrins que hi acudeixen.
La parròquia de Muyaga compta amb un rector molt emprenedor. Des que hi és, ha inciat obres diverses. A l’actualitat promou l’edificació d’un gran centre d’acollida per a la gent que pelegrina al santuari.
Dins l’església parroquial hi hem pogut veure la primera creu original que fou plantada a Burundi pels primers missioners que arribaren amb la intenció d’evangelitzar la poblacio burundesa. Eren els Missioners d’Àfrica, més coneguts com els Pares Blancs.
En esser l’hora fixada, tota la comunitat de capellans que treballen a la parròquia de Muyaga es reuneixen com de costum a la capella per fer-hi la pregària vespertina. Ens hi conviden a participar. Ho feim de bon grat. En francès i majoritàriament cantada.
Seguidament passam a sopar al menjador parroquial.
Els lliuram dues ampolles de vi adquirides a la botiga que mantenen oberta a Gitega les monges Visitandines; una peça de formatge de la mitja dotzena que n’adquirírem a Bugenyuzi el dia que hi accedírem; i un donatiu a la Parròquia de Muyaga d’uns 200€ (un milió i mig de BIF, francs burundesos).
Hi dúim una invitació específica adreçada al rector perquè es faci present a la festa jubilar de Rabiro, i la hi donam en mà. Ens adverteix que no li resultarà possible d’acudir-hi. Precisament el dia 9 d’agost té altres compromisos contrets amb anterioritat.
La conversa i el sopar amb cinc dels sis capellans de Muyaga es perllonguen durant un bon temps. Escoltam atentament les paraules finals del rector en francès, seguides de les meves que he volgut fer en el meu kirundi deficient.
Com a dada curiosa per la meva condició d’enregistrador d’imatges, he de reconèixer que aquí a Muyaga és el primer cop que em trob en una instal·lació eclesiàstica burundesa on no puc disposar de «wifi».
Em fa la impressió que hi utilitzen «bluetooth» o qualque aplicació que se li assembla i que m’estim més no incorporar al meu mòbil que port sense targeta SIM, ni d’Espanya ni de Burundi (per mirar de veure com m’anirà així durant tot el meu viatge a terres africanes!)
L’endemà de la festa de Santa Catalina Thomàs, alhora que de les «Fiestas Patrias» a Perú, després d’haver participat en la missa concelebrada per mitja dotzena de capellans a l’església de Muyaga, la més antiga de Burundi, passam al menjador a berenar.
Abans, emperò, el rector de la parròquia ens vol acompanyar a fer un recorregut pel que anomenen El Santuari del Cor de Jesús de Muyaga, un dels indrets de major rellevància històrica i espiritual de Burundi. És la primera parròquia erigida al país.
L’interior del temple conserva la Creu de Misugi original, la mateixa que varen plantar els primers missioners arribats de Tanzània.
Han obert un immens espai de peregrinació, recinte d’oració a la muntanya amb representacions i monuments bíblics concebuts per al recolliment, la meditació i les pelegrinatges de fidels d’arreu del país.
Ens hi passam una bona estona pujant i baixant pels caminois que s’hi han fet, traçant el Via Crucis amb les 14 estacions característiques.
Les vistes panoràmiques són espectaculars. Molts racons resulten interessants de veure, pel que fa sobretot a l’establiment d’una relació directa entre passatges de la Bíblia i esdeveniments relacionats amb Muyaga.
És el cas del recinte dedicat a la Memòria històrica de la presència evangelitzadora originada a finals del segle XIX i que ha anat creixent a les totes aquestes darreres dècades. El catolicisme a Burundi viu una realitat d’altíssima implantació social i creixement sostengut. És considerat com un dels fons catòlics més consolidats de l’Àfrica central: amb un 67% de la població adherida a la fe catòlica, són més de 8 milions els fidels que la practiquen.
Un cop acabat el recorregut, i després de berenar al menjador parroquial, pujam al cotxe de Manishaka i emprenem el camí que ens ha de dur fins a Cendajuru. Amb molt d’encert, el rector ens ofereix la col·laboració d’un jove de la parròquia que coneix millor el camí per arribar en més bon estat fins a Cendajuru. Hi ha trams de difícil circulació que convé rebre les indicacions de qui coneix bé el territori.
Sortim de Muyaga a les 9:30 del matí i arribam a Cendajuru a les 10:45. Més d’una hora de circular per un camí d’aquells que et deixen els òssos ben mòlts!
Me’n duc la gran i sorprenent alegria, en arribar-hi, que l’indret ha canviat moltíssim des que hi vaig esser per darrera vegada l’any 1972. En aquella època durant tres mesos seguits vaig voler anar a la parròquia de Muyaga per romandre amb capellans barundi i aprendre millor la llengua kirundi que parla la gent.
Quan vaig saber que hi havia la sucursal de Cendajuru que no comptava amb la presència permanent cap capellà, m’hi vaig oferir de molt bon grat per anar-hi almanco els caps de setmana.
Per a mi foren els tres millors mesos com a missioner a Burundi. Així ho descrivia una bona amiga meva - amb llicència literària - que coneixia a la perfecció les meves aventures juvenils per terres burundeses.
Trobada i dinar parroquial a Rabiro
Després de la missa diària, com sempre a les 6:30 del matí, anam al menjador parroquial a fer la berenada matutina. Cadascú es tanca dins la seva cambra i fa la feina que té encomanada per aquest dia.
Ja diuen que tota festa té vuitada. I la de Sant Jaume no pot ser-ne cap excepció. Quant i més si es tracta de celebrar-ne la de dos.
Tot està ben preparat perquè mantenguem un dinar conjunt entre capellans, monges i treballadors més acostats a la parròquia, que ens feim presents al restaurant "Ntusonze" que regenten les Germanes de la Caritat burundeses.
Horabaixando, per iniciativa de na Mat qui, fort i no et moguis vol que encarreguem unes camises d'estil "guayabera" a un dels que ella considera els millors sastres de la contrada, s'hi fa present aquest a la parròquia amb un ajudant que li facilita la tasca de prendre mesures als tres que n'hem de rebre la confecció acabada.
De la parròquia de Rabiro cap a NGOZI
Des d'abans de sortir de Mallorca per emprendre el vol cap a Burundi, tenc ganes de visitar els projectes que, des de fa més de vint anys, Veïns Sense Fronteres estan duen a terme i fent-hi un suport esplèndid.
Tenc entès que, pel cap baix, en tenen dos: un a Ngozi, inicialment dedicat a la població dels "batwa", la gent més marginada del país; i un altre a Bujumbura dedicada sobretot a la promoció de la dona burundesa.
Gràcies a les indicacions i observacions que em fa na Maria Sastre, puc arribar a contactar amb el màxim responsable d'aquesta obra de cooperació entre VSF i Burundi, Esron Niyungeko.
El veig per primera vegada quan arribam a l'aeroport de la capital del país. I avui és el dia assenyalat perquè ens retrobem a Ngozi i em pugui mostrar les obres fetes amb les aportacions econòmiques que hi ha anat fent arribar VSF.
Dies abans ja m'ha passat un resum d'allò que té programat de fer amb motiu de la meva visita, justificant-hi els seus serveis com a guia coneixedor profund d'aquesta realitat des que s'inicia la cooperació entre Mallorca i Burundi:
M'hi justifica els serveis de guia que vol prestar durant la meva visita als projectes implementats per l'ONG espanyola Veïns Sense Fronteres (VSF) en col·laboració amb Abazimyamuriro Bazira Imbere (ABI Burundi) i l'Alliance for Strengthening Values of Integrity, Socio-economic Justice, and Friendship between Peoples (ARIJA).
En el marc d'aquesta col·laboració, diu que el Sr. Cil durà a terme una missió per visitar i conèixer diverses iniciatives implementades a les províncies de Ngozi i Bujumbura.
M'assenyala els llocs i projectes que visitaré:
A la província d'Ngozi, les diverses activitats inclouen: activitats esportives a la pista polivalent de bàsquet i voleibol construïda en memòria de Jaume Obrador Soler; habitatges construïts per VSF en col·laboració amb ABI Burundi; activitats d'autofinançament desenvolupades pels beneficiaris, especialment en la cria de porcs, cabres, conills, ànneres; molins i altres activitats generadores d'ingressos.
A la província de Bujumbura les activitats inclouen: visita a les seus de les organitzacions ABI Burundi i ARIJA; activitats d'autofinançament amb el suport d'ABI Burund, activitats generadores d'ingressos (AGI) implementades per grups d'estalvi i crèdit, amb el suport d'ABI Burundi i ARIJA, activitats de formació professional per a joves supervisades per ABI Burundi i ARIJA.
Me'n concreta l'activitat relacionada amb els serveis prestats pel guia, indicant-me que durant aquestes visites, com a guia em prestarà els serveis següents, entre d'altres: preparació i planificació de l'itinerari de la visita, organització i coordinació de les reunions amb els responsables dels llocs visitats; acompanyament del Sr. Cil durant tota la missió; presentació dels diversos llocs i dels projectes o assoliments observats; explicació dels objectius, el funcionament i els resultats dels projectes visitats; facilitació del diàleg entre els visitants, els responsables dels projectes i els beneficiaris; prestació de serveis d'interpretació i assistència lingüística segons calgui; suport logístic i orientació durant tot el viatge.
Em demanar-li quin ha de ser el cost de tots aquests serveis, i veure que em diu que el cost total dels serveis de guiatge serà de 400 euros (400 €), trob que no és pagat poder comptar amb un col·laborador tan eficient com aquest a un preu que, per a dos dies, ho trob més que acceptable, atenent les condicions en què viatj a Burundi: a la meva edat octogenària, amb tot quant comporta un viatger d'aquestes característiques en un país africà; amb un coneixement minso de part meva del kirundi que parla en exclusiva molta gent de les contrades que he de visitar; i, sobretot, desconeixent per complet els indrets on VSF desplega la seva activitat.
Li dic que aquest document que em passa m'ha de servir més que suficientment per acreditar els honoraris que corresponen al guia pels serveis prestats durant aquesta missió de visita als projectes implementats per VSF, ABI Burundi i ARIJA.
Pel que puc arribar a esbrinar, la imatge d'Esron Niyungeko apareix per ací i per allà com la d'un enginyer burundès compromès amb el desenvolupament comunitari, que passa de la tasca tècnica a liderar una organització de la societat civil activa en els àmbits de la pau, els drets humans i la lluita contra la pobresa. Em diuen que exerceix la seva influència principalment a través de projectes sobre el terreny i aliances de cooperació, més que mitjançant una presència mediàtica significativa.
Amb tots aquests prolegòmens, sortim de la parròquia de Rabiro a les 8;50 del matí en el vehicle Toyota conduït per Manishaka acompanyat de Moisi. Som quatre dins del cotxe que ens porta primerament a Gitega, on ells han de fer algunes feines (entre d'altres la reparació de les rodes del cotxe, durant més d'una hora seguida al taller d'una de les estacions de benzina que hi ha a la capital cultural i política de Burundi, que avui dia és Gitega).
Com que sense wifi no puc emprar com voldria el meu mòbil, el bon xófer m'ha passat amb el seu mòbil la connexió al meu. D'aquesta manera podré seguir comunicant-m'hi durant tot el trajecte d'avui. Al cap d'una mitja hora llarga passam per Gatonde on en Moisi ha de recollir algunes coses per dur-se'n a Bujumbura.
Dues hores llargues després d'haver sortit, arribam a la ciutat de Gitega on hem de fer dues feines: comprar aigua per beure i inflar els pneumàtics de les rodes del Toyota. De la primera ens n'hem sortit de pressa. La segona, pel que sia, ha durat més d'una hora.
Visitant projecte de VSF a NGOZI
Sortim de Gitega a les 11:40 i arribam a Ngozi una hora i mitja més tard.
N'he quedat meravellat de la molta i molt bona feina feta aquestes dues darreres dècades. No solament amb la construcció de cases més sòlides per a unes famílies que vivien en petites barraques de palla amb quatre pals que la sustentaven. També amb el manteniment d'una granja que els proporciona alimentació més saludable: conills, cabres, gallines, etc.
Què és el que més m'ha impressionat d'aquesta visita efectuada durant unes dues hores seguides, a ple sol de migdia i amb una temperatura relativament alta?
Idò, al marge de les explicacions que he anat rebent sobre el projecte -que han estat molt aclaridores- me'n duc la forta impressió que m'ha produït l'acollida, l'acompanyament i el comiat que m'han dispensat les dones d'aquesta contrada: no han parat de cantar, de ballar, de manifestar la seva alegria per una visita om aquesta, amb gestos i somriures que captiven la ment i el cor de qui ho veu, ho sent i ho presencia en directe.
Qui deuen pensar que som? Per què una gent tan senzilla com aquesta se sent empesa a dedicar espontàniament i amb tant d'entusiasme unes mostres d'agraïment tan gran, alhora que de bons desitjos per a la vida de qui les visita? Quina gran capacitat d'improvisació en les lletres que s'inventen tan ben adaptades al personatge que tenen davant!
Me'n duc molt bon record del meu pas per la comunitat de Vyegwa-Gika, a la ciutat burundesa d'Ngozi.
He vist de prop que un dels eixos centrals de la feina conjunta duita a terme per l'ONG mallorquina Veïns Sense Fronteres (VSF) estretament lligada a la seva contrapart local ABI-Burundi té a veure amb iniciatives diverses de cooperació i desenvolupament a la regió.
Un dels projectes principals és la contribució efectiva a la integració i el desenvolupament de la comunitat batwa (comunitats pigmees del Burundi) històricament marginada, a l'àmbit de l'agricultura i la ramaderia, l'habitatge, eines de treball comunitari, pista esportiva de bàsquet i voleibol, etc.
Anava molt endarrer de tornar a trepitjar les sales i els voltants d'aquell edifici emblemàtic que la congregacció dels Missioners d'Àfrica, els Pares Blancs, havien construït i continuaven mantenint com el Centre d'Estudis de la Llengua Kirundi.
Quan vaig arribar a Burundi l'any 1971, m'hi vaig passar uns dos mesos estudiant-la. Els esdeveniments luctuosos de l'any 1972 ens obligaren a tancar el curs sense haver-lo acabat.
En visitar-lo i tornar a veure'l, veig que conserva bona part de les edificacions del nostre temps, ampliades moltíssim amb altres que s'hi han anat afegint amb el pas del temps.
El menjador, les dues plantes on hi havia les cambres particulars de cadascun dels alumnes, l'església, el lloc d'esbarjo continuen essent-hi.
Avui dia, emperò, aquell centre d'estudis del kirundi ha quedat reconvertit en un centre de formació per a catequistes d'àmbit africà.
Així ens ho explica la Germana Charitas, de la congregació Bene-Tereziya que ens ve a saludar i s'alegra de saber que té davant un antic alumne de kirundi entre aquelles mateixes quatre parets.
Jo també n'he estat molt content de poder fer-ho amb una visita breu però molt profitosa.
De Muyange a BUJUMBURA
Després de recórrer els 83 quilòmetres que separen la parróquia de Rabiro del barri de la ciutat d'Ngozi anomenat Gika, afegits als 48 d'Ngozi fins a Muyange, i als 108 de Muyange fins a Bujumbura, n'arribam a fer avui uns 239 km.
En arribar a Bujumbura, morts i rebentats després d'un trajecte tan llarg per unes carreteres farcides d'incidents - quan no són els clots i la pols, són els embossos que provoquen els vehicles- els tres barundi que m'acompanyen se'n van a dormir, passar la nit i allotjar-se a la casa de familiars que tenen a la capital. Mentre que na Mat m'ha reservat plaça a un dels hotels més ben considerats, el Burundi Palace Hotel.
De fet, en arribar-hi, no m'ha semblat trobar-me al Burundi que conec, davant d'una instal·lació hotelera que pot anar de bracet amb els hotels de 4 estrelles que tenim per Mallorca. També pel preu de la reserva de dues nits: 350€.
Visita als projectes de VSF a Bujumbura
En bon primer diumenge del mes d'agost, m'he hagut de conformar amb la pregària personal feta com cada dia a la cambra de l'hotel on estic allotjat, llegint tres passatges bíblics, sense haver pogut anar a missa.
Tenim per davant dues visites a dos dels projectes que la ONG mallorquina Veïns Sense Fronteres manté a la ciutat de Bujumbura.
Em fa molta d'il·lusió veure de prop les aportacions que hi ha anat fent al llarg del temps el bon amic concarrí Jaume Obrador Soler (qepda) i la seva família, continuadora fervent de dèries transformadores d'aquest món nostre tan desigual en tants d'aspectes.
El temps vola i no em deixa arribar a tots els indrets que voldria. M'he de limitar a aquests dos, Ngozi i Bujumbura. I de Bujumbura també m'he de limitar a visitar-ne dos: el de Kamenge (a la zona nord) i el de Kanyosha (a la zona sud).
Des de l'hotel Burundi Palace m'acompanyen en el cotxe conduït per Manishaka, el bon amic ja conegut per mi Esron Niyungeko i un dels seus col·laboradors més valuosos el geògraf Isaïe Mbonihankuye, representant legal d'ARIJA (Alliance for Strengthening Values of Integrity, Socio-economic Justice, and Friendship between Peoples).
Havent d'anar al nord i al sud de la ciutat, l'hem de travessar dues vegades, amb tot quant això comporta d'embossos de vehicles, canvis de direcció, carrers tallats inesperadament, maniobres justes per no topar-se, conductors impacients que manegen desbocats, etc. etc.
A Kanyosha, entre d'altres assumptes, ens expliquen detalls de projectes de suport a la producció d'aliments i sobirania alimentària. Tendents a millorar les condicions de vida i la seguretat alimentària de les famílies i comunitats més vulnerables de l'indret.
A Kamenge, una de les zones perifèriques més poblades i vulnerables de la capital burundesa, VSF i els seus socis locals hi han desenvolupat projectes d'atenció social, suport a comunitats marginalitzades i programes de formació o cooperació comunitària.
En parlar amb les persones que més directament duen la responsabilitat del manteniment de tots aquests projectes, em dóna la sensació que es tracta d'una gent que ho viu intensament, això de transformar la societat on viuen ara per millorar-ne les condicions.
Sense cap dubte ni un, mantenen una línia de pensament i de praxi social que té molt en compte la realitat, per veure de trobar camins que ajudin col·lectivament a trobar solucions eficients per a cada situació problemàtica, en matèria d'habitatge, o d'alimentació, o de salut, o de formació professional.
Lament moltíssim no haver pogut dedicar-hi més de dos dies d'aquest viatge meu a Burundi, a tan valuosos projectes de cooperació com els que duen a terme Veïns Sense Fonteres.
Però el temps corre massa de pressa. Encara no he acabat de visitar tots els indrets que ja conec del Burundi a la dècada dels anys 70, com és el cas de Nyakeru o Ntita o Mutaho.
Esper poder fer-ho abans de partir cap a Mallorca, un cop passada la festa grossa del 9 d'agost a la parròquia de Rabiro que celebra els 25 anys de la seva creació per part de companys capellans mallorquins. I que a l'actualitat compta amb la presència única i exclusiva del felanitxer mossèn Jaume Obrador Adrover "Xemarrí".
NOTA:
Si t'interessa veure imatges relacionades amb cada indret que apareix en aquest relat burundès, ja saps que hi pots accedir pitjant damunt del títol en negreta, un enllaç que t'hi duu directament
