dimarts, 17 de febrer del 2009

Llibre de mossèn Joan Bestard "Invitación a pensar"

Tot i que m'hi havia convidat, no vaig poder fer-me present a la presentació del darrer llibre que feia dijous passat el bon company de lluites pastorals i socials, alhora que canonge de la Seu Catedral de Mallorca, mossèn Joan Bestard i Comas, a Caixa Fòrum de Palma

M'alegra que hagi tengut el detall de passar-me'n el text. Tot d'una m'he afanyat a reproduir-lo íntegrament en aquest blog meu, per facilitar-hi l'acostament a qui en tengui ganes.


Vet ací el que s'hi expressa:

Paraules en el dia de la presentació del meu llibre: Invitación a pensar (dijous, 12 de febrer de 2009 a Caixa-Forum de la ciutat de Palma)


Tots els meus llibres estan escrits des d’aquest pensament bàsic que constitueix el fil conductor -el “leit motiv” com diuen els alemanys- de tota la meva producció literària :«Res humà no és estrany a la mirada cristiana».

Totes les reflexions (280) contingudes en aquesta obra que avui presentam: les de caràcter humà, social, cultural, artístic, polític, psicològig, pedagògic, religiós estàn escrites des de la mirada cristiana.

Des dels anys del Seminari fins el dia d’avui he tingut sempre ben clara aquesta idea i he procurat dur-la a la pràctica. És la següent: es fa necessari establir ponts entre l’Església i la societat. O dit d’una altra manera: la teologia i la sociologia s’han de complementar i enriquir mútuament. El sociòleg pot ajudar el pastoralista i el pastoralista ha de tenir sempre molt en compte el sociòleg, si vol ser realista i servir de veritat el destinatari concret del missatge cristià.

Per què aquest gènere curt, senzill i precís de la reflexió? Perquè vull arribar al gran públic i dexar-li un missatge evangèlic que li ajudi a viure més humanament.

Tot va començar l’any 1981 a Madrid quan em convidaren a participar en un programa de Ràdio Nacional d’Espanya titulat: “Buenos días nos dé Dios”. Es tractava d’una reflexió d’un minut i mig (20-25 línies) per començar el dia amb bon peu i amb renovada il·lusió. Ho vaig fer durant dos anys. Després em va fitxar la competència: la Cadena COPE, i hi vaig treballar com a col·laborador durant 14 anys (1985-1999) també amb una reflexió breu en començar la jornada. Després em va substituir en Joan Bauzà, que ho fa ara i que, per cert, ho fa molt bé.

Però no hi ha temps que no torn: enguany m’ha tornat a fitxar Ràdio Nacional d’Espanya per una reflexió titulada: “Alborada. Una reflexión para empezar el día”, a les sis menys dos minuts del matí. Som quatre col·laboradors. I a mi em toca la tercera setmana de cada mes.

El llibre que avui hem presentat: “Invitación a pensar”, vol ser una convidada ben sincera a aquesta noble activitat humana que sovint oblidam.

Vos convid a pensar. Pensar ens humanitza. És una de les facultats més nobles del ser humà. Sense pensar ens mecanitzam i ens tornam com a robots freds i rutinaris.

El que vertaderament ens fa persones és saber emprar la nostra intel·ligència en la recerca de la veritat i la nostra voluntat en la realització del bé. Aquest llibre convida sobretot a pensar el futur. Per obrir nous horitzons a la nostra existència necesitam pensar com va el món i com hauria d’anar. Avui necessitam una visió àmplia i dessapasionada del passat, una anàlisi realista del moment present (difícil i preocupant en molts d’aspectes) i una projecció encertada vers el futur sense pors ni triümfalismes.

Les 280 reflexions d’aquest llibre s’inspiren en nombrosos autors i també en l’observació personal de les dones i els homes d’ahir i d’avui, dels esdeveniments de la història i de l’actualitat: de les coses que succeeixen diàriament. Tant de bo que aquesta invitació a pensar es vegi satisfeta i les dites reflexions vos puguin ajudar a fer créixer i madurar la vostra vocació humana i cristiana.

Aquest llibre l’he volgut dedicar al Bisbe Teodor Úbeda amb gratitud i afecte. Ell fou per a mí un mestre i un amic. Vaig tenir la sort de poder treballar al seu costat durant 25 anys seguits: 6 anys com a vicari episcopal, 6 com a director del Secretariat de la Comissió Episcopal de Pastoral que ell presidia a Madrid i 13 anys com a vicari general seu aquí a Mallorca.

Per acabar, unes paraules ben sinceres de gratitud. En primer lloc agraesc de tot cor al nostre Bisbe D. Jesús que hagi volgut presidir aquest acte. Agraesc també molt sincerament tot el que han dit els bons amics i amigues que fins ara han parlat. La meva gratitud també per a la “Caixa” que tan gentilment ens ha acollit. I moltes gràcies a tots vosaltres, amigues i amics, que heu volgut participar en aquest acte.

Aquest llibre que avui hem presentat és un llibre per a llegir a petits glops perquè l’he escrit també a petis glops. L’he escrit, en la major part, a Alemanya.

Cada estiu, des de fa quaranta-tres anys, vaig a substituir un rector d’una parròquia d’aquesta nació europea i, després de fer el meu treball pastoral, em queden moltes hores lliures per dedicar a la pregària, a l’estudi, a l’observació, a la reflexió i al silenci, sobretot al silenci, passejant a la vorera del riu Rhin, que és el principal símbol geogràfic i cultural d’Alemanya. I, en aquest context, he pensat i he escrit la majoria d’aquestes 280 reflexions que acaba d’editar l’editorial PPC de Madrid.

Gracias, amigo Luis Aranguren, por haber querido acompañarnos en esta presentación. Gracias por tus palabras y también mi más sincera gratitud por haber acogido en PPC, esta prestigiosa editorial que tú diriges, cuatro de mis publicaciones. He dicho.

Joan Bestard Comas

dilluns, 16 de febrer del 2009

La política i el compromís cristià


El 12 de gener de passat, l'exregidora sencellera Teresa Garcia em convida a participar en una taula rodona que gira entorn de l'experiència cristiana de personatges públics... D'això, en fa una mesada i mitja...

M'hi apunt tot d'una, amb ganes de compartir una trobada d'aquestes característiques. Més per aprendre molt de la gent que hi acudeixi, que no per ensenyar-hi res que valgui la pena a qui s'hi presenti, precisament avui vespre, dilluns 16 de febrer de 2009...

Tant de bo que aquesta anada a Sant Joan, així ho desig de tot cor, serveixi per acostar-nos una mica més, tots plegats, a la persona i al missatge de Jesús de Natzaret, que ens afanyam a convertir en el centre de la nostra existència i la nostra activitat diària, com a persones i col·lectius creients i militants alhora.

Estic molt content d'haver estat convidat a venir a compartir idees, opinions, sentiments, creences, etc. relacionades amb la “política i el compromís cristià.”

Jo hi afegiria, de bon començament, un aspecte sense el qual, pens, ni la política ni el compromís cristià mai no arriben a prendre cos ni a fer-se realitat concreta: “POLÍTICA I COMPROMÍS CRISTIÀ, SÍ, PERÒ EN AQUESTA MALLORCA D'UN SEGLE XXI GLOBALITZAT”

M'agradaria que es tengués ben present que no som jo qui ha demanat de venir, sinó que se m'ha demanat de fer-me present en una reunió com aquesta.

I vos puc dir que no hi venc amb cap gana de mesclar ous amb caragols... Per a mi una cosa és parlar de “política i compromís cristià”, i una altra molt distinta parlar d'un “partit polític i una de les esglésies cristianes”. Venc a parlar del primer, d'això a què se m'ha convidat. I m'agradaria no haver d'esmentar res del segon, perquè crec que són dues coses molt distintes...

Sí que, hores d'ara, em puc presentar davant vosaltres com un militant actiu d'un partit d'esquerres, independentista i republicà; alhora que mir de comportar-me cada dia i pertot arreu com un practicant fervent d'una de les esglésies cristianes més fortament arrelada a Mallorca i a bona part del Planeta.


Hi puc dir, de bon començament, que, en el meu cas concret, la fe cristiana m'ha empès a ficar-me més a fons en la pràctica política. I que la pràctica política m'ha empès a ser cada cop més fermament creient. Així m'ha anat a mi, i sé que a altra gent també li ha passat el mateix. N'és una bona parella!

La qüestió és que, quan et fiques i et mous dins l'àmbit de la política, entre d'altres lliçons, aprens a destriar que ni el poder polític, ni el poder econòmic, ni el poder cultural, ni el poder sindical, ni el poder religiós, ni el poder militar no ho és tot en aquest món.

Vivim en un Planeta tan complex que, sense cap perspectiva de fe en la transcendència, resulta difícil per a no dir gairebé impossible, arribar a prendre valentament determinades decisions polítiques i religioses que solament s'adopten, “de facto”, amb certes dinàmiques de caire espiritual. M'atreviria a dir, fins i tot de caire místic.

Sense una mística intensa, resulta molt difícil arribar a posar en pràctica les polítiques actives i agosarades que la Humanitat reclama amb força i de forma cridanera.

De la mateixa manera, quan aprofundeixes i t'endinses en l'àmbit de la fe cristiana, t'arribes a demanar allò mateix que ja es demanaven les primeres comunitats cristianes: “¿com podem dir que estimam Déu, a qui no veim, si no estimam els nostres germans, que sí veim?”

El primer moment que record de la meva primera experiència personal, de caire espiritual i religiós, gira al voltant de la Primera Comunió, a l'edat de 6 anys, celebrada a la capella de Can Domenge, al barri del Camp Rodó de Ciutat l'any 1950... Continua amb 13 anys d'estudis seguits al Seminari Diocesà... S'allarga durant 13 anys d'exercici i pràctica del ministeri sacerdotal, a Mallorca, al Burundi i al Perú... I es perllonga enmig d'activitats diverses de caire familiar, professional, social, laboral, sindical, i polític durant aquest darrer quart de segle...

Són seixanta-quatre anys de vida, durant els quals l'espiritualitat i l'experiència de fe hi ha estat ben present sempre, prenent formes i adoptant expressions diverses, segons l'època i el lloc on s'ha anat desplegant.

Lluny de mi voler presentar-me mai davant ningú com s'atrevia a fer ahir mateix sant Pau a la lectura que fèiem durant l'Eucaristia dominical: ell es posava com a exemple personal d'allò que havien de ser les persones integrants d'aquelles primeres comunitats cristianes.

Ni som cap bon exemple d'allò que ha de ser un bon polític -ja veis, com em va, a mi, que ni tan sols els meus no em posen a les llistes electorals!- Ni som cap bon exemple de creient; em reconec una persona amb moltes i grans mancances, limitacions i pecats, que acostum a reconèixer públicament cada dos per tres davant Déu i davant la comunitat... Aquella pregària bella del leprós que s'acosta a Jesús, que seguíem ahir, diumenge, també me la faig ben meva: “Senyor, si vols, em pots curar”.

Allò que sí puc dir-hi és d'on crec que he tret més el suc, amb totes aquestes experiències de caire espiritual i religiós que he tengut la sort i l'oportunitat de viure.

Sense cap casta de dubte, haver tengut l'oportunitat de compartir la fe i la vivència cristiana, des del seu vessant catòlic, amb comunitats cristianes populars del Perú; ha estat per a mi l'experiència espiritual i religiosa més intensa que he tengut sobre la vivència de la fe, al més alt i arriscat nivell de compromís amb l'Evangeli de Jesús...

Certament fou a vida o mort, de bon de veres!

Així em sembla, i així ho dic -com ho deia fra Bartolomé de las Casas quan anava a Espanya a denunciar els maltractaments que els espanyols infligien als indis americans el segle XVI-. Puc dir i afirmar rotundament, també, que el fet d'haver vist Jesucrist, el Déu nostre, Senyor assotat i afligit i crucificat no una sinó milions de vegades -en els cossos dels indis maltractats- colpeja moltíssim més la consciència que veure'l clavat en creu pertot arreu als nostres temples europeus...

Vos ho puc ben assegurar. Encara ara me'n ragen sagnant moltes de nafres!

Entre d'altres descobertes, emperò, n'he anat fent algunes que consider molt enriquidores, si més no, perquè ajuden a veure ben a les clares que determinades afirmacions que fa Jesús van gairebé sempre a contracorrent d'allò que acostuma a fer i a dir molta de gent...

En conseqüència, pens que els qui ens consideram seguidors seus també hem de recórrer aquest mateix trajecte:

  • Mira que la teva mà esquerra no sàpiga allò que fa la teva dreta, diu Jesús, perquè el teu gest quedi ben amagat (Mt 6,3-4)

  • No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”; hi entraran només aquells qui compleixen la voluntat del meu pare del cel” (Mt 7,21) I la voluntat d'aquest Déu nostre que es manifesta en Jesucrist és “agermanar humanitat amb unitat”...

  • Feliços els pobres: és ben vostre el Regne de Déu” (Lc 6,29) “Ai de vosaltres els rics: ja heu rebut el vostre consol!” (Lc 6,24)

  • Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor” (Mc 10,45)

  • Veniu i rebeu en herència el Regne preparat per a vosaltres des de la creació del món, perquè vaig tenir fam i em donàreu de menjar; vaig tenir set, i em donàreu de veure; era foraster i em vau acollir; anava despullat i em vau vestir; em trobava malalt, i em visitàreu; em ficaren a la presó i vinguéreu a veure'm.. (Mt 25,35)

  • Veig un cel nou i una terra nova on Déu es trobarà amb tothom i hi viurà i ens eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Déu farà que tot sigui nou” (Ap 21,1)

Tot, com deia aquell educador savi de principis del segle XX, per procurar deixar aquest món una mica millor d'així com l'hem trobat en nàixer...

La fórmula màgica no existeix. Però sí certes fites que ens hi poden conduir... I la crisi econòmica que s'està escampant pertot arreu encara ho fa més evident i necessari que mai: a les bones o a les males, haurem d'anar canviant la nostra manera de viure, sadolls dins l'opulència, per una altra casta d'estil de vida més auster.

Ja no es tracta tant d'aspirar a “tenir el màxim possible”. Més tost haurem d'aprendre a “viure amb el mínim imprescindible” per sobreviure amb dignitat...compartint la nostra existència amb la gent més empobrida del Planeta...

I, en aquesta tasca, la gent que ens consideram seguidors de Jesús de Natzaret n'hem de ser capdavanters... Si l'estimam de bon de veres, al Senyor Jesús, no ens podem permetre deixar que hi vagi Ell tot sol al capdavant... L'hi hem d'acompanyar... I n'hem d'aprendre, de fer-ho.

Aportació de Cecili Buele i Ramis
ciutadà de Mallorca
Sant Joan, 16 de febrer de 2009

DUES RECOMANACIONS FINALS:

* Entrar de tant en tant dins d'aquest blog
* Prestar atenció acurada a la celebració propera del Tercer Fòrum Social de Mallorca

dijous, 5 de febrer del 2009

A la fi! Biblioteca de barri al Camp Rodó!

La gent que viu en una de les barriades més populoses de la ciutat de Palma ho té una mica mal d'entendre i de pair, tot això.

Com és possible que, des de l'any 1977 ençà, no s'ha arribat a atendre acuradament per part de l'Ajuntament de Palma una de les reclamacions i demandes veïnals més persistents: la construcció d'una biblioteca de barri al Camp Rodó?

Han hagut de transcórrer trenta-dos anys! Quasi res! Més de mitja vida!

De ben poc serviren, es pot dir que no serviren de res, cap de les reclamacions ni demandes veïnals efectuades temps enrere, -de paraula i per escrit, amb mobilitzacions i instàncies registrades, pintades per les parets, intervencions a sessions plenàries municipals, paradetes muntades al carrer, visites i promeses electorals successives, entrevistes amb regidors, treballs manuals infantils, obres de teatre, etc.-

Ni durant els 12 anys del batle socialista Ramon Aguiló (1979-1991)..., ni durant els 12 anys del batle conservador Joan Fageda (1991-2003)..., ni durant els 4 anys de la batlessa conservadora Catalina Cirer (2003-2007)...

S'ha hagut d'esperar l'arribada al consistori palmesà d'una batlessa socialista com Aina Calvo (2007-?), perquè aquesta demanda, a la fi, s'hagi pogut veure atesa i satisfeta. Pel que sembla, a primer cop d'ull donat el dia de la seva inauguració, amb molta cura i molt bons mitjans!

Enhorabona! Al món de la cultura, a la ciutat de Palma, al barri del Camp Rodó i a tota la gent que n'ha fet possible un esdeveniment cultural com aquest. Per descomptat, també a la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Palma, Nanda Ramon, i al seu equip de treball, que s'hi han afanyat des del primer moment que posen peu dins l'ajuntament...

Però també l'enhorabona més sentida a dirigents de l'Associació Veïnal com Manuel Estévez (ja difunt), Maria Almeda, Isabel Rosselló, Antonia Carrillo, Luis Fernando Suárez, Mercedes Toledo, Iván Mella, Antonio J. Masegosa, Daniel Macarro, Eusebio Ayuso, Maria Pons o M. Llum Esteva...

Entre moltíssimes d'altres persones, hi han anat abocant els seus esforços i les seves lluites, durant més de tres dècades seguides, afanyant-se en la recerca d'unes millors condicions de vida per a la ciutadania que viu en aquest barri de Palma.

Segur que, juntament amb tota la gent que hi resideix, se n'alegren ben molt de veure complit un dels seus desitjos més preuats: l'obertura i el funcionament a ple rendiment d'una biblioteca de barri, a les instal·lacions d'un centre cultural com s'Escorxador.

D'aquesta manera, la instal·lació més emblemàtica de la barriada en pot arribar a veure molt més dignificada la seva existència cultural al Camp Rodó.

Ja només falta que també s'inauguri i es posi a funcionar en aquesta barriada de Palma, més prest que tard, el seu primer Centre Sociocultural: que s'ocupin, més prest que tard, les tres plantes superiors del Mercat del Camp Rodó -de propietat municipal- que romanen buides i desocupades des que varen esser construïdes a la dècada dels anys cinquanta...

És la darrera de les “reivindicacions históriques” de l'Associació Veïnal del Camp Rodó que encara roman sense veure's satisfeta!

Cecili Buele i Ramis
Ex-dirigent de l'Associació Veïnal
Camp Rodó, 5 de febrer de 2009